GLOBALITZACIÓ I HISTÒRIA 77

3
Globalització i espai

La distància històrica

La connexió entre espai i temps és un dels temes més

discutits actualment en l’àmbit de les ciències socials i les
humanitats. El que s’anomena «el gir espacial» aspira a in-
cloure com a dimensió clau la imaginació social de l’espai
—com la cartografia, la topografia, l’establiment de límits,
les comprensions epistèmiques de l’espacialitat, les migra-
cions, etc.— a l’hora de comprendre les transformacions
històriques, en lloc de considerar l’espai o bé com una con-
dició preestablerta per a l’acció humana o bé com una sim-
ple construcció científica. Al contrari, aspira a mostrar com
a l’hora de (re)constituir les relacions socials mitjançant
el fer-món interpretatiu la construcció social de l’«espai»
s’entrellaça amb una gran varietat de desenvolupaments1.
En aquest capítol intentaré mostrar com l’espai s’ha cons-
truït d’acord amb els imperatius universalitzadors del pro-
jecte imperial.
Allò que Martin Heidegger va ser el primer a declarar,
que «totes les distàncies en el temps i en l’espai s’encongei-
xen» en relació amb una interpretació ontològica del que hi
ha en tant que constituït per la relació subjecte-objecte2, i
més tard David Harvey va caracteritzar com a «compressió
espai-temps» en relació amb les noves formes de capitalis-
78 GERARD ROSICH

me, és part d’una llarga història que va més enllà de la his-

tòria de la Revolució Industrial i el domini tecnològic de la
naturalesa. Tots dos aspiren a assenyalar una transformació
profunda del seu present que anuncia un període de consti-
tució de l’existència humana sense distància i sense temps,
i tots dos, sensibles com són a les transformacions històri-
ques, observen, respectivament, la història de la metafísica
i la història del capitalisme per entendre aquest canvi3. En
aquest context, és important interpretar aquest desplaça-
ment des de la perspectiva de l’universalisme imperial. El
projecte de situar l’altre en un altre temps ha de subordinar
l’espacialitat a una comprensió estadial de la història que
conceptualment donaria lloc a la categorització de grups
de pobles com a habitants d’un temps diferent «aquí»4. Ha
de subordinar l’espacialitat a la temporalitat, o, com va dir
Karl Marx en una expressió famosa, ha d’aniquilar l’espai
amb el temps5.
Així, la contigüitat en l’espai es pot desentrellaçar de la
sincronia en el temps. Això implica que la relació entre el
lloc on es viu i la localitat esdevé radicalment contingent.
Els éssers humans ocupen l’«espai» en lloc de formar-lo
o construir-lo com el seu món. Viuen «en» l’espai, en una
«superfície». Per tant, tot i que són aquí amb «nosaltres»,
són d’un altre temps, que no és el present: són darrere o
davant6. Perquè passi això, cal transformar la noció d’espai
i imaginar-lo com una cosa que és independent del lloc que
ocupen els éssers humans7. En l’experiència real dels éssers
humans, això implica que la relació entre el seu ser-en-el-
món i el territori (entès com la superfície del planeta Terra)
que habiten es transforma radicalment. Més que pensar en
la globalització com un procés de desterritorialització, com
la importància progressivament decreixent del lloc que ocu-
pa el territori en les autocomprensions culturals, polítiques
i econòmiques d’una àmplia varietat de pobles, hauríem de
vincular-la a la idea que és una comprensió específica i molt
concreta del que vol dir el territori, que desafia les nocions
històriques i antropològiques profundes de les condicions
en què té lloc la vida humana. Les forces globalitzadores es
comprometen amb el territori com una manera concreta
GLOBALITZACIÓ I HISTÒRIA 79

d’aferrar el lloc quan no hi ha límits ni fronteres condicio-

nals a priori.
Aquesta interpretació produeix conseqüències reals als
llocs on viuen els éssers humans. La desterritorialització
suggereix que és l’absència d’espai el que avui organitza el
món humà. La desterritorialització va ser un concepte me-
tafísic que es va originar en la filosofia, en l’obra de Gilles
Deleuze i Felix Guattari, per interpretar el capitalisme. Per
a ells, la desterritorialització va ser impulsada pel capita-
lisme com la multiplicació de fluxos immaterials que són
permeables a tots els àmbits de la vida humana i els desins-
titucionalitzen. Però la desterritorialització no pot tenir
lloc sense reterritorialització. És un lligam doble8. Tan aviat
com el terme es va popularitzar i va ser adoptat per altres
disciplines com a concepte descriptiu i empíric per desig-
nar diferents propòsits i desenvolupaments, va obliterar la
perspectiva del doble lligam i va pensar com a possible la
desterritorialització absoluta. Representa un ulterior des-
envolupament radical de la idea de l’espai com a buit. De
fet, la qüestió és que ja no hi hauria cap lloc amb significat.
És un concepte que suggereix que les noves pràctiques so-
cials i les noves accions humanes tenen lloc independent-
ment del lloc que ocupen els actors. És un espai virtual, on
actuen els éssers humans. Els epifenòmens d’aquesta trans-
formació són la societat-xarxa i la revolució d’internet.
Contràriament a això, jo suggereixo que és més aviat una
interpretació radical del territori com a immaterial i indi-
ferenciat el que permet una millor comprensió d’algunes
de les tensions del nostre present9. La tasca és analitzar de
quina manera un procés de desterritorialització en un àm-
bit de la vida humana implica un procés simultani de reter-
ritorialització en d’altres. Per a Gilles Deleuze, el cos humà
ha esdevingut el nou territori creat pel capitalisme en què
s’encripten les relacions territorials d’abans. Des d’aques-
ta perspectiva, s’ha de ser molt curós a l’hora de deslligar
la construcció del poder polític del territori, perquè fer-ho
aspira a excloure l’altre. Criticar qualsevol recuperació d’un
vincle positiu entre territori i política afirmant que l’exis-
tència ontològica dels éssers humans al planeta Terra no
80 GERARD ROSICH

està condicionada per restriccions territorials i, al mateix

temps, rehabilitar una possible noció d’estils de vida nò-
mades o una condició generalitzada d’exili o migració dels
éssers humans a la superfície terrestre, també té origen en
aquesta història de la globalització que està estretament
vinculada a la dominació imperial de vastos territoris. Això
porta al desmantellament dels lligams sostenibles entre els
éssers humans, a una major individualització i a una invisi-
bilització dels projectes territorials de dominació local.
Històricament, aquest canvi es pot entendre com la com-
binació de dos desplaçaments conceptuals des de la ciència i
des del dret, aparentment desconnectats, que van tenir lloc
al començament de la primera modernitat occidental i que
després es van combinar en algunes narratives de la con-
nexió entre el capitalisme i la revolució industrial del segle
XIX10. Aquesta connexió historicoconceptual ha estat con-
testada, o matisada, molt recentment en algunes obres, però
crec que hi ha prou evidència empírica com per a suggerir
que, en connexió amb el projecte imperial, va aparèixer una
comprensió nova, tot i que no exclusiva, de l’espacialitat.
Lauren Benton titlla aquesta narrativa de «racionalització
de l’espai», i, tot i que està d’acord que és molt forta, és una
interpretació que no és capaç d’oferir una explicació gene-
ral convincent de la manera com els poders imperials exer-
cien realment el domini sobre llocs distants i desconeguts.
Ella suggereix que, en lloc d’imaginar el domini imperial del
territori a partir de la idea d’espai homogeni i quadriculat,
hauríem de modificar aquesta visió per poder comprendre
les anomalies imperials que no encaixen en aquest marc in-
terpretatiu però són prou importants per merèixer atenció,
com els enclavaments, les estacions comercials, els corre-
dors marítims, la indeterminació de límits, la influència de
l’espai precolonial, les configuracions geogràfiques de l’or-
denació espacial imperial i les pràctiques legals contradic-
tòries. Si s’agafen conjuntament, «més que donar la imatge
de territoris en blanc que podien ser coneguts i dominats,
aquest procés paral·lel remarca que algunes parts del món,
i fins i tot parts senceres de l’imperi, podrien resistir-se a
la categorització o el control»11. Tot i que coincideixo en
GLOBALITZACIÓ I HISTÒRIA 81

la necessitat de matisar la meva explicació del projecte im-

perial i d’evitar postular aquesta comprensió racionalitzada
de l’espai com a pivot indispensable per a l’imperialisme,
jo llegeixo la seva obra més aviat com una advertència als
acadèmics que aspiren a construir una història teleològica
a partir del present globalitzat i a situar-ne els orígens en el
descobriment del Nou Món. Hi ha una necessitat de peri-
oditzar curosament i de mostrar les tensions i les ambigüi-
tats presents en cada projecte imperial.
Tot i això, pel que fa a la narrativa occidental que justi-
ficava la colonització de les col·lectivitats o els territoris,
la filosofia de la història del segle XVIII, juntament amb
la philosophia naturalis dels segles XVI i XVII i la teoria
social contractualista, operava clarament en el projecte. La
recent obra de Jürgen Osterhammel The Transformation of
the World argumenta que és només al segle XIX quan po-
dem veure que el projecte imperial estava vinculat a una
nova comprensió de l’espai. Per a ell, això només va ocórrer
quan tota la superfície terrestre va ser coneguda realment,
i l’època dels descobriments europeus va acabar amb l’ocu-
pació del continent africà. Fins a aquell moment, la narra-
tiva de la racionalització de l’espai es combinava amb els
viatges heroics de descobriment i la narrativa de l’aventura
personal que s’hi associava. La idea de l’espai en blanc esta-
va vinculada al purament desconegut. Només quan els llocs
desconeguts van ser ocupats realment va poder tenir lloc
la racionalització de l’espai com a projecte polític. Més en-
cara, va ser com a resultat de la colonització del segle XIX
que la concepció occidental europea de l’espai va poder do-
minar i imposar-se en les epistemologies geogràfiques d’al-
tres regions del món12. Per a Osterhammel, l’experiència
històrica paradigmàtica no és la partició de l’Àfrica que van
fer els poders imperials europeus a la conferència de Ber-
lín de 1885, sinó la constitució territorial dels Estats Units
d’Amèrica.
En aquest context, l’ocupació cap a l’est dels antics terri-
toris nadius està relacionada amb la imposició de sobirania
territorial i racionalització administrativa i uniformitat le-
gal tocant a les reivindicacions de la propietat. El resultat en
82 GERARD ROSICH

va ser la graella quadrada associada amb els límits dels estats

i el mesurament previ del territori13. En contrast amb això,
per a Peter Wagner el projecte d’«esborrament de l’espai»
només podia tenir lloc aproximadament a partir dels anys
seixanta del segle XX, quan la combinació de globalització
i individualisme suggeria que «hi havia —i hi havia d’ha-
ver— poc, o res, entre l’ésser humà individual i el globus.
Es tendia a considerar que cada fenomen social que hi ha-
via entremig tenia efectes limitadors de la llibertat.»14 Des
d’aquesta perspectiva, el que ha portat a la constitució del
globus com l’espai buidat políticament en el qual «actuen»
els éssers humans és la recerca de la llibertat entesa com
l’eliminació de qualsevol tipus de constrenyiment, essent
els límits dels estats els més rellevants en aquest context.
Aquesta visió exclou la possibilitat de comprendre aquests
límits com una de les institucions resultants de l’exercici de
l’autonomia, no per limitar la llibertat sinó per fer-la possi-
ble. Amb aquestes reflexions només aspiro a suggerir que
hauríem de combinar una perspectiva de longue durée amb
l’anàlisi de les transformacions històriques concretes. Des
del meu punt de vista, és útil recuperar la tradició concep-
tual que sosté la idea que l’espai està buit.

L’espai epistèmic

La primera narrativa parteix de la revolució copernicana,

passa al concepte cartesià de «res extensa» i acaba amb les
lleis mecàniques universals del moviment de Newton i el
concepte d’espai absolut que s’hi relaciona. Aquest despla-
çament científic subordina l’espai al temps, ja que entén
l’espai com el lloc que ocupen els objectes a la superfície.
Com ha suggerit Thomas Kuhn a la seva anàlisi de la trans-
ició del geocentrisme a l’heliocentrisme, el període de viat-
ges i exploracions que va seguir el «descobriment d’Amè-
rica» va exigir mapes nous i tècniques de navegació noves,
que depenien d’un coneixement d’astronomia diferent, i,
com declara Anthony Pagden citant l’humanista suís del
segle XVI Henry Glarean, les Amèriques eren una regió
GLOBALITZACIÓ I HISTÒRIA 83

que no encaixava en el sistema ptolemaic15. Les noves tèc-

niques requerides van provar la inadequació dels vells siste-
mes d’orientació astronòmica per a la navegació, i les con-
dicions en les quals es va produir l’apropiació de territori
al Nou Món eren difícils de comparar amb experiències de
conquesta passades16.
Segons Kuhn, aquests desenvolupaments «ens poden aju-
dar a entendre per què la revolució copernicana va tenir lloc
quan va tenir lloc»17. La importància del gir copernicà per
a la transformació del concepte d’espai en relació amb la
comprensió dels altres distants rau en el fet que desvincula
la idea de lloc de la d’espai. El lloc que ocupa un objecte en
l’espai és relatiu i depèn del moviment que té, i el principal
objecte d’investigació és l’òrbita de la Terra al voltant del
sol. La coneguda definició aristotèlica d’«espai» està relaci-
onada amb el concepte de lloc i la impossibilitat del buit. Es
refereix al volum que ocupa un objecte, i, d’aquesta mane-
ra, la matèria i l’espai són inseparables. Per això, l’espai no
pot ser ni infinit ni buit: els objectes tenen un lloc propi i
la Terra està en repòs18. La filosofia de Descartes va oferir
les eines conceptuals per afegir una perspectiva aritmètica
a la comprensió geomètrica dels volums i les seves propie-
tats per tal de matematitzar els objectes com a posicions en
l’espai19. Seguint aquesta distinció entre res extensa i res co-
gitans com la frontera entre l’espai interior de la conscièn-
cia i l’espai exterior circumdant, els objectes són magnituds
d’extensió que ocupen posicions relatives en l’espai. Això
porta a la comprensió mecànica del moviment corporal en
relació amb les coordenades espacials. Quan el colonitza-
dor nega que les col·lectivitats colonitzades o acabades de
«descobrir» tinguin res cogitans perquè són éssers naturals
motivats únicament pels seus instints i sense volició, el que
estan fent en realitat és equiparar aquests éssers humans
amb objectes, amb res extensa.
El llenguatge que expressa la naturalesa d’aquests movi-
ments com a relacions quantitatives entre cossos és la ma-
temàtica20. El concepte d’espai absolut de Newton va oferir
la implementació física de la comprensió aritmètica de l’es-
pai derivada de Descartes. L’espai newtonià funciona com
84 GERARD ROSICH

un substrat inert i universal per a tots els objectes. Això

permet l’emplaçament i el moviment d’un objecte a través
de l’espai, és a dir la distància que un objecte «recorre en
el temps». És absolut perquè no depèn de cap objecte o de
la matèria mateixa21. L’espai, des d’aquesta perspectiva, és
buit, homogeni, infinit, universal i divisible, i la interrelació
entre els objectes depèn de la seva força, la seva gravetat,
dins de l’espai absolut.
No s’hauria d’entendre que aquest brevíssim resum sug-
gereixi una connexió causal i una història lineal entre el
«descobriment» del Nou Món i la revolució científica del
primer període modern22. Bernard McGrane a la seva obra
sobre l’«arqueologia» de l’antropologia fa una connexió
entre el «descobriment» d’Amèrica i la revolució científi-
ca. Afirma que el «descobriment» va comportar una revo-
lució en la imaginació geogràfica de la ment europea, que
ja no podia dependre de les fonts clàssiques. El nou co-
neixement astronòmic oferia els mitjans per a fer front a
l’estat d’incertesa en què van quedar els europeus després
del «descobriment»23. No vull suggerir una cooriginalitat
entre aquests dos fets del segle XVI. En aquest període te-
nien lloc molts desenvolupaments que alimentaven un estat
d’incertesa creixent24. És millor veure aquest període com
a marcat per la consciència creixent, entre diferents actors
socials, de diverses menes d’incerteses, i per estratègies per
minimitzar-ne l’impacte negatiu. Jo només pretenc indicar
que per a la justificació de la dominació imperial d’altres po-
bles que vivien en llocs desconeguts va caldre un determi-
nat concepte d’espai que a la llarga es va «agafar en préstec»
a la comprensió fisicomatemàtica de la naturalesa25. Des del
meu punt de vista, amb la conquesta de les Amèriques «van
cristal·litzar» diversos elements que operaven al segle XVI.
Aquí simplement vull traçar la transformació del concepte
d’espai que tenia lloc26.
Una de les conseqüències de la comprensió matemàtica
de les lleis físiques que governen la naturalesa és que revela
l’espai com a transparent i subjecte a l’ordenament humà
tan bon punt es coneixen aquestes lleis27. En termes histò-
rics, només podem discernir aquesta versió de la compren-
GLOBALITZACIÓ I HISTÒRIA 85

sió moderna de la ciència des de principi del segle XVII.

Haurem d’esperar dos segles per poder parlar de l’ascens
d’una comprensió instrumental que estigui relacionada
amb els desenvolupaments econòmics i polítics, que no
estan relacionats directament amb la investigació científi-
ca sinó amb necessitats humanes o interessos humans en
concret. Malgrat tot, al començament del segle XVI podem
veure en discussions legals i polítiques, i sobretot en relació
amb l’estatus dels territoris del Nou Món i els seus pobles,
l’aparició d’una narrativa nova que adopta una compren-
sió espacial del dret en relació amb una temporalitat que és
molt similar a la científica28.

L’espai legal

Com s’ha esmentat al començament del capítol, aquesta

narrativa responia a la necessitat de justificar la dominació
imperial i el dret de conquesta, i depenia de la distinció en-
tre l’estat natural i la societat civil, provinent de la nova
filosofia del dret29. Com va dir John Locke en una frase fa-
mosa al Second Treatise de 1689 per il·lustrar el que volia dir
amb l’estat natural: «Al principi tot el món era Amèrica»30.
Abans, al Leviathan, Thomas Hobbes ja havia afirmat, de
manera més matisada que Locke, que Amèrica vivia en un
estat natural, tot i que, en contrast amb Locke, creia que
les altres parts del món no havien conegut aquest estat. En
el cas de Hobbes, això podria justificar la intervenció im-
perial a Amèrica com una manera d’acabar l’estat de guerra
a través de la constitució d’un poder sobirà31. Aquest tipus
de pensament va fer possible imaginar que «les diferències
de lloc poden ser idèntiques a les diferències de temps». A
més a més, un dels pares fundadors del dret internacional
basat en el dret natural, Hugo Grotius, va escriure De Indis
—publicat com De Jure Praedae— per justificar per raons
morals el dret superior de conquesta de la Companyia Ne-
erlandesa de les Índies Orientals, contrastant-ne els mèto-
des amb la brutalitat dels portuguesos i els espanyols, que
ja tenien un imperi consolidat a les Amèriques. Grotius, al
86 GERARD ROSICH

seu De Jure Belli ac Pacis, va ser un dels principals defen-

sors del dret d’ocupació, que, segons argumentava, es podia
justificar equiparant la terra nullius amb l’estat natural.
Aquesta comparació li va permetre argumentar que les
regles que governen la política en aquests contextos no de-
riven de pactes sinó de la força. Quan els pobladors ocupen
un territori, ho fan en un estat natural. Aquest problema
també es va resoldre com a part d’una preocupació més àm-
plia pel fet que es permetés l’expropiació, i va donar lloc a
preocupacions sobre la comprensió correcta de la propietat,
definint els territoris dels «nadius» i assegurant legalment
els drets del nou posseïdor contra altres demandants32. Mal-
grat tot, la tradició intel·lectual a la qual pertanyien Hob-
bes, Grotius i Locke s’origina amb els juristes de l’Escola
de Salamanca, un segle abans que ells fessin les seves ana-
logies, i en relació amb les justificacions de l’imperi espa-
nyol del Nou Món. Aquests juristes depenien de la filosofia
aristotèlica tal com l’havia recuperat i adaptat el pensament
teològic de l’última Edat Mitjana, mitjançat, d’una manera
que rarament es reconeix, per la recuperació i la traducció
de l’obra d’Aristòtil entre els erudits islàmics, especialment
per Averrois. Els juristes de Salamanca feien servir aquests
conceptes per argumentar que els «indis» vivien en un estat
natural que els constituïa com a «bàrbars» que necessita-
ven conversió i dominació33. «Bàrbar» s’entenia en el seu
significat aristotèlic, recuperat pels escolàstics per designar
els homes que viuen fora de les comunitats humanes, com
les bèsties i els animals. Les disputes que van sorgir al medi
intel·lectual de Salamanca per justificar el dret de conques-
ta, de tenir Justos Títulos, van seguir diverses estratègies pel
que fa als «indis», però totes estaven d’acord que la seva
condició era «natural», i el desacord sorgia en relació amb la
qüestió de si la seva condició natural era d’esclavitud o no.
El dret d’ocupar no estava en discussió; en canvi, el debat se
centrava en les fonts de legitimació, en la manera com calia
tractar aquests nous pobles, i en si podien ser cristianitzats
o no.
El problema que s’havia de resoldre era la relació entre
les col·lectivitats que vivien al continent europeu i les que
GLOBALITZACIÓ I HISTÒRIA 87

ho feien al territori ocupat per aquests pobles acabats de

trobar, i com els últims podien ser desposseïts pels primers.
Les disputes que van tenir lloc en aquell moment aspiraven
a provar que els «indis» no eren ni públicament ni privada
els possessors legítims del territori que ocupaven pel fet de
ser «bàrbars» sense signes de «civilització cristiana»: vivien
en un estat natural, no tenien cap dret positiu i, per tant, es
podia fer servir la força per conquerir-los, es podia finançar
una «guerra justa». El territori era «buit», i els conqueridors
reivindicaven el seu dret a posseir-lo34. Aquest procés va
permetre una comparació històrica amb l’antiguitat paga-
na, mitjançant la qual els nous pobles eren retratats com la
mateixa mena de pobles pagans que vivien abans de l’adve-
niment del cristianisme35. A més, aquest problema estava
relacionat amb el títol legal, les «butlles de donació» que
confirmaven com a possessor del dominium universal, que
el papa Alexandre VI va posar a la venda el 1493 amb el pro-
pòsit de concedir als reis espanyols jurisdicció territorial,
imperium, als territoris acabats de descobrir. El títol legal
també estava assegurat pel tractat de Tordesillas de 1494,
que va posar fi al conflicte entre Portugal i Espanya que
afectava qui tenia jurisdicció sobre els territoris «desco-
berts», i que es va resoldre dividint el món no cristià entre
Occident i Orient a partir d’una línia geogràfica meridiana,
una raya36.
Històricament és important assenyalar que la discussió
de les justificacions i les esmenes a la política dels reis es-
panyols es va fer cinquanta anys després que comencés la
colonització. Quan va començar la discussió, en el regnat
de Carles V, va ser en part com a reacció a la manera com
estava tenint lloc realment el procés de colonització, no per
invalidar el projecte, i dins d’un context europeu que es-
tava transformant la relació entre territori i poder polític
més enllà de les reivindicacions universals de dominium del
papa, i permetia que es dividissin els territoris en funció
del poder polític existent37. Carl Schmitt és el millor repre-
sentant de la combinació d’aquests dos «fets», l’associació
de l’estat natural amb l’espai buit en relació amb la divi-
sió del globus per mitjà de línies que el distribueixen i el
88 GERARD ROSICH

parcel·len. A Nomos of the Earth (1950), Schmitt equipara

la història de l’elaboració del Dret Internacional amb un
procés de conquesta de la resta de regions del món per part
dels europeus, que van instituir Europa com el locus de la
societat civil i la resta del món com el domini de l’estat
natural constituït com a res nullius, com un espai buit que
no pertanyia a ningú38. La divisió del territori després de ser
«buidat» permetia apropiar-se’n sota un ius gentium nou39.
Schmitt relaciona l’espai buidat amb la divisió global de la
superfície terrestre per part dels estats europeus, per donar
suport a la idea que un nou ordre mundial amb centre a
Europa, promulgat pels poders europeus innovadors dels
segles XVI a XIX, creava una nova comprensió positiva i
civilitzadora del Dret Internacional que «posava entre pa-
rèntesis» l’estat de guerra dins d’Europa40.
Malgrat tot, en termes històrics, després de les idees de la
Il·lustració i els esdeveniments revolucionaris que s’hi re-
lacionaven, els imperis europeus ja no podien justificar la
seva presència o les noves conquestes a les seves colònies
o imperis només amb els recursos que els donava el dret
legal de conquesta arrelat en l’estat absolutista de l’Antic
Règim, un dret l’objectiu del qual era perpetuar la condició
dels nadius com a «bàrbars» per justificar-ne la dominació.
A partir de l’època de les revolucions, com s’ha explicat al
capítol anterior, els grans poders europeus van haver d’in-
troduir la narrativa històricament progressiva per justificar
el dret a colonitzar l’altre: ells eren els que «ajudaven» la
població indígena a fer la transició de l’estat natural a la
societat civil. Aquesta doctrina messiànica i universalitzant
és la que feien servir les missions cristianes al segle XIX per
legitimar el procés de colonització cultural que promovien
activament per donar suport al projecte colonial. Per aquest
motiu, en contrast amb els nous imperis emergents, l’Estat
espanyol, ben arrelat abans de l’arribada de la Il·lustració,
no podia justificar la seva missió amb l’ajuda de la idea de
progrés com a responsabilitat civilitzadora. Eren o bé les
elits nadiues o bé els altres poders europeus «il·lustrats/
civilitzats» els que podien assumir aquest paper en relació
amb les poblacions nadiues, justificant la dominació que
GLOBALITZACIÓ I HISTÒRIA 89

exercien recorrent al discurs de l’emancipació i el progrés i

a la necessitat de trencar amb el domini espanyol.
Més enllà de la pèrdua del seu imperi, una de les conse-
qüències aparents per a Espanya va ser que l’impacte de la
Il·lustració va ser pràcticament inexistent, i es va associ-
ar amb les forces de desintegració, i que el catolicisme va
seguir sent una ideologia forta fins ben entrada la segona
meitat del segle XX41. Des d’aquesta perspectiva, el projec-
te constitucional del 1812, inspirat ostensiblement en les
idees de la Il·lustració, va ser només una reacció contra la
invasió napoleònica i va ser abandonat en favor del retorn
de la monarquia absoluta amb el suport de la població tan
aviat com va ser expulsat l’invasor. La visió eurocèntrica
habitual suggereix que la descolonització d’Amèrica al co-
mençament del segle XIX té lloc a causa de l’impacte de la
Il·lustració espanyola entre les elits colonials americanes i
els criolls. No obstant això, la reacció contra la invasió na-
poleònica a Espanya va ser vista com el mitjà no per escapar
del domini estranger sinó per expel·lir els ideals revolucio-
naris. El poble va reaccionar en defensa del rei i la religió42.

1
Vegeu B. Warf i S. Arias (eds.): The Spatial Turn: Interdisciplinary
Perspectives, Routledge, Londres:2009.
2
M. Heidegger: «The Thing», a Poetry, Language, Thought, Harper
Collins, Nova York:2001, p. 163.
3
D. Harvey: The Condition of Postmodernity: An Enquiry into the
Origins of Cultural Change, Blackwell, Cambridge:1989, p. 240.
4
J. Fabian: Time and the Other: How Anthropology Makes its Object,
Columbia University Press, Nova York:2014, p. 16.
5
Malgrat tot, Marx pensava en el capital com a motor de l’aniquilació.
K. Marx: Grundrisse: Foundations of the Critique of Political Economy,
Vintage, Nova York:1973, p. 524.
6
Doreen Massey: For Space, Sage, Londres:2005, p. 4. L’obra de Do-
reen Massey és un intent de repensar el concepte d’espai més enllà del
model fisicista newtonià que informa les comprensions actuals de la glo-
balització econòmica, política i cultural.
7
R. Connell: Southern Theory: The Global Dynamics of Knowledge in
Social Science, Polity Press, Londres:2007, p. 47.
90 GERARD ROSICH

8
G. Deleuze i F. Guattari: Anti-Oedipus. Capitalism and Schizophre-
nia, University of Michigan Press, Minneapolis:1983, p. 257: «Les socie-
tats civilitzades modernes es defineixen per processos de descodificació
i desterritorialització. Però el que desterritorialitzen amb una mà, ho
reterritorialitzen amb l’altra» (la cursiva és de l’original).
9
Vegeu S. Elden: «Missing the Point: Globalization, Deterritorializa-
tion and the Space of the World», Transactions of the Institute of British
Geographers, 30:1 (2005), per a una crítica de la desterritorialització com
a marc filosòfic adequat per a entendre la globalització.
10
La mercaderia com a forma de realització de la vàlua dins del capi-
talisme seria la traducció econòmica i legal d’aquesta comprensió indi-
ferenciada dels objectes com a magnituds, i l’espai homogeni, absolut i
abstracte (global), el seu àmbit de circulació. En aquest capítol, només
tracto les implicacions polítiques d’aquesta comprensió de l’espai.
11
L. Benton: A Search for Sovereignty: Law and Geography in Europe-
an Empires, 1400-1900, Cambridge University Press, Cambridge:2010,
p. 16. El capítol 1 dóna un contraargument històric que aspira a desafiar
la narrativa de la racionalització de l’espai en relació amb la construcció
de l’imperi europeu.
12
J. Osterhammel: The Transformation of the World: A Global History
of the Nineteenth Century, Princeton University Press, Princeton:2014,
p. 91.
13
Ibídem, 105.
14
P. Wagner: Progress: A Reconstruction, Polity Press, Cambridge:2016.
15
A. Pagden: «La découverte de l’Amérique: La transformation du
temps et de l’espace en Europe», Revue de Synthèse, 129:3 (2008), p. 429.
16
R. D. Sack: Human Territoriality: Its Theory and History, Cam-
bridge University Press, Cambridge:1986, p. 131.
17
T. S. Kuhn: The Copernican Revolution: Planetary Astronomy in
the Development of Western Thought, Harvard University Press, Har-
vard:1985, p. 127.
18
M. Jammer: Concepts of Space: The History of Theories of Space in
Physics, Dover, Nova York:1993, pp. 17-19.
19
Vegeu el capítol 9 de S. Elden: The Birth of Territory, Chicago Uni-
versity Press, Chicago:2013, per a una discussió detallada de la transfor-
mació del concepte d’espai en l’ús científic i l’impacte que va tenir en
el control polític del territori. Elden arriba a associar contextualment
Descartes i el tractat de Westfàlia (p. 291).
20
J. Fabian: Time and the Other..., op. cit., p. 112.
21
Excepte que en el cas de la física de Newton depenia de Déu. Per a
ell, l’espai absolut és un atribut de Déu. La teoria de Newton va ser qües-
tionada en aquella època per Leibniz, que sostenia que l’espai era relatiu i
que el concepte de gravetat era un romanent del pensament teològic. La
disputa entre Leibniz i un dels deixebles de Newton, Samuel Clarke, el
1715 mostra els límits i les contradiccions de la comprensió newtoniana
de l’espai, tot i que va ser aquesta concepció newtoniana la que va con-
formar la física fins a la teoria de la relativitat d’Einstein. Vegeu S. Elden:
GLOBALITZACIÓ I HISTÒRIA 91

The Birth..., op. cit., per a una anàlisi contextual d’aquesta disputa.
22
Francis Bacon va fer explícitament aquesta connexió, a J. M. Robert-
son (ed.): The Philosophical Works of Francis Bacon, Routledge, Lon-
dres:2013, p. 282. El 1627, cap al final de la seva vida i quan feia poc que
Anglaterra havia establert les colònies d’ultramar i les xarxes comercials,
Francis Bacon va escriure un llibre titulat New Atlantis. Barrejant la nar-
rativa utòpica i la de viatges, hi retrata el «descobriment» del Nou Món,
després de més de cent anys d’ocupació europea, com una invitació a im-
plementar l’imperi de l’home sobre la natura per mitjà de la investigació
científica en benefici de la humanitat en un context en què ja no hi ha els
constrenyiments del Vell Món.
23
B. McGrane: Beyond Anthropology: Society and the Other, Columbia
University Press, Nova York:1989, p. 32.
24
A la tercera part analitzaré la nova situació radical d’incertesa políti-
ca que va sorgir a l’Europa del segle XVI.
25
No hauríem de sobreestimar històricament la importància d’aquesta
transformació epistèmica. Va haver de passar molt de temps fins que va
ser acceptada com el coneixement «veritable» de la naturalesa i acceptada
tant per l’Estat com per l’Església. Així que es va demostrar que era útil
en les millores tecnològiques i va poder ser «controlada» per les institu-
cions polítiques i religioses, va esdevenir la comprensió epistèmica vàlida
i universal de la realitat. Vegeu Margaret C. Jacob i L. Stewart: Practical
Matter: Newton’s Science in the Service of Industry and Empire, 1687-
1851, Harvard University Press, Cambridge:2004. Per a una connexió
historicocultural entre la invenció matemàtica durant el segle XVI i les
exploracions geogràfiques després del «descobriment» del Nou Món,
vegeu A. R. Alexander: Geometrical Landscapes: The Voyages of Disco-
very and the Transformation of Mathematical Practice, Stanford Univer-
sity Press, Stanford:2002.
26
M. Heidegger: «The Thing», art. cit., p. 168.
27
Aquesta connexió és ben coneguda i ha estat analitzada des de di-
ferents perspectives disciplinàries. The Question Concerning Technology
de Martin Heidegger, Harper & Row, Nova York:1977, i els assajos de
Cornelius Castoriadis sobre la ciència i la tecnologia de Crossroads in the
Labyrinth, The MIT Press, Cambridge:1986, representen l’aproximació
que s’adequa millor als meus propòsits. Tots dos relacionen tant histò-
ricament com conceptualment l’ascensió de la teoria fisicomatemàtica
moderna de la natura amb el seu domini instrumental mitjançant la tec-
nologia, tot i que difereixen en les avaluacions normatives i els pressu-
pòsits metafísics.
28
A. Pagden: «La découverte...», art. cit., p. 427.
29
Vegeu Ch. Mills: The Racial Contract, Cornell University Press,
Ithaca:1997, per a una comprensió de la teoria contractualista com un
dels mecanismes filosòfics polítics amb què s’han exercit la supremacia
blanca i el colonialisme. Al capítol 2 discuteix la relació entre la teoria
contractualista i la comprensió de l’espai: «El Contracte Racial, doncs,
és necessàriament més obertament material que el contracte social.
92 GERARD ROSICH

Aquests estranys paisatges (tan diferents dels de casa), aquesta carn ali-
ena (tan diferent de la nostra), s’han de cartografiar i subordinar. Així,
crear allò que és civil i allò que és polític aquí requereix una lluita espacial
activa (aquest espai és resistent) contra allò que és salvatge i bàrbar, un
avançar la frontera contra l’oposició, una europeïtzació del món», p. 43.
30
J. Locke: Second Treatise of Government, Hackett Publishing Com-
pany, Indianapolis:1980, p. 29.
31
T. Hobbes: Leviathan, Oxford University Press, Oxford:1996, p.
85.
32
Vegeu el capítol titulat «The Settler Contract» a Ch. Mills i Carole
Pateman: Contract and Domination, Polity Press, Carmbridge:2007, per
a l’elaboració d’aquest argument com a justificació de la colonització.
33
El debat de Valladolid de 1550-1551 entre Bartolomé de Las Casas i
Ginés de Sepúlveda, organitzat pel rei d’Espanya per legitimar el dret de
conquesta d’Amèrica, es basa principalment en la discussió de la natu-
ralesa dels «indis» i en quins eren els drets que justificaven la conquesta.
34
La idea que «la terra» pot ser propietat privada es basa en la idea
que pot ser dividida, quadriculada i buidada. Malgrat tot, en termes con-
ceptuals, ha continuat sent una qüestió molt problemàtica, atès que no
pot ser «moguda». Això, a la llarga, ha portat a equiparar la superfície
de la Terra amb el concepte d’espai. El llibre de K. Polanyi: The Great
Transformation, Beacon Press, Boston:2001, és encara una de les anàlisis
més potents dels problemes de pensar la terra com una mercaderia per
intercanviar al mercat.
35
M. T. Ryan: «Assimilating New Worlds in the Sixteenth and Se-
venteenth Centuries», Comparative Studies in Society and History, 23:4
(1981), p. 526.
36
Jerry Brotton suggereix que la imaginació geogràfica que propor-
ciona el rerefons per a la creació d’aquesta raya encara era la del món
ptolemaic. Només després que augmentés la quantitat de viatges es va
fer evident que l’efectivitat d’aquesta raya era molt limitada. Hi havia
la necessitat de projectar la superfície de la Terra en una superfície es-
fèrica, més que no plana. Brotton argumenta que això va passar com a
resposta no només a la necessitat epistèmica de cartografiar el Nou Món
sinó també a les creixents reivindicacions globals d’autoritat que feien la
corona portuguesa i l’espanyola. Vegeu «Terrestrial Globalism: Mapping
the Globe in Early Modern Europe», a D. Cosgrove (ed.): Mappings,
Reaktion Books, Londres:1999.
37
Aquesta transformació es discutirà a la segona part.
38
C. Schmitt: The Nomos of the Earth in the International Law of the
Jus Publicum Europaeum, Telos, Nova York:2006, p. 87.
39
Vegeu D. Boucher: «The Law of Nations and the Doctrine of Terra
Nullius», a O. Asbach i P. Schröder: War, the State and International Law
in Seventeenth-Century Europe, Ashgate, Londres:2010, per a la conne-
xió entre el ius gentium emergent, el concepte de terra nullius i el dret
d’apropiació de les terres conquerides.
40
Per a una reconstrucció històrica més matisada de la formació del
GLOBALITZACIÓ I HISTÒRIA 93

dret internacional en relació amb l’època de l’Imperi com una «cièn-

cia del desenvolupament de les societats», vegeu M. Koskenniemi: The
Gentle Civilizer of Nations: The Rise and Fall of International Law, 1870-
1960, Cambridge University Press, Cambridge:2001.
41
El millor representant d’aquesta tendència és l’escriptor i polític
de la primera meitat del segle XIX Juan Donoso Cortés. Havent estat
liberal, va evolucionar cap a una ideologia catòlica com a rebuig de la Il-
lustració. Vegeu els seus Essays on Catholicism, Liberalism and Socialism:
Considered in Their Fundamental Principles, Cornell University Library,
Ithaca:2010.
42
Vegeu l’obra de José Álvarez Junco sobre la història del segle XIX
espanyol: Mater Dolorosa: la idea de España en el siglo XIX, Taurus, Ma-
drid:2001. Per a una visió més matisada, vegeu Ana Guerrero Latorre,
J. S. Pérez Garzón i G. Rueda Hernanz: Historia política, 1808-1874,
Istmo, Madrid:2004.