PAUL CÉZANNE

(1839-1906)
Paul Cézanne va nàixer a Aix-en-Provence el 1839 i morí a la mateixa localitat
el 1906. Fill d’un xicotet burgés dedicat a la fabricació de barrets de feltre, a Cézanne li
succeí com a tants altres artistes del moment: trobà poca comprensió paterna cap a la
seua passió pictórica. El fet de nàixer i viure fins els vint-i-dos anys a la xicoteta localitat
provençal és important per comprendre l’obra d’un artista que va fer del més proper i
quotidià la matèria primera de la seua gran producció pictórica.
A Aix va coincidir a l’escola amb el futur escriptor Émile Zola, la família del qual
s’hi traslladà sent ell un xiquet. Aquesta amistat, trencada anys més tard per la publicació
de la novel·la L’obra, el protagonista de la qual sembla ser un trasumpte de Cézanne,
fou cabdal per què el nostre artista deixara la seua localitat natal i arribara a un París en
ebullició a començaments de la década dels seixanta. Hem d’imaginar l’impacte que per
a Cézanne, un home tranquil i de províncies, va tindre una ciutat enorme, viva i caòtica
que estava refent la seua imatge urbana com a conseqüència de les mesures
reformadores del baró Haussmann. Però París, aquella ciutat de la que fugiria anys
després, li va canviar la vida.
A París, Cézanne va conèixer Hortense Fiquet, amb qui conviurà sense dir res a
son pare i amb qui tindrà un fill, Paul. A París li tocà viure l’esclat de la Guerra
Francoprussiana i d’allí fugí per evitar ser reclutat. A París entrà a estudiar pintura a
l’Acadèmia Suisse, on va conèixer, entre d’altres, Camille Pissarro, qui fou, en certa
mesura, el seu referent. Mentre a la dita acadèmia copia models del natural, les seues
visites al Louvre el posen en contacte amb artistes del passat com Caravaggio o
Velázquez, al temps que mostra una gran devoció per pintors més moderns, com
Délacroix, Courbet i, per suposat, Manet.
Precisament seria una reinterpretació d’una de les obres clau “manetianes”,
Olympia, la que el lligaria amb el moviment artístic que estava a punt de capgirar el món
de la pintura: l’impressionisme. Perquè Cézanne participa en companyia de Monet,
Renoir, Pissarro i altres a la primera exposició del grup, la llegendaria celebrada l’abril
de 1874 al taller del fotògraf Nadar. Les àcides critiques rebudes pel grup per part de
Louis Leroi, i que donarien nom al moviment, es van cebar especialmente a la seua obra
Una moderna Olympia (“¿Recorda vosté l’Olympia de Manet? Doncs bé, era una obra
mestra de dibuix, de correcció, d’acabat, comparada amb la de Cézanne”, es va afirmar).
Les fortes critiques rebudes van ser assumides amb dificultat per l’artista provençal, qui
sempre havia volgut entrar a l’Acadèmia de Belles Arts o que alguna de les seues obres
fóra admesa pel Saló però que sempre veia frustades les seues expectatives, la qual
cosa el portà a plantejar-se les seues mancances i capacitat artística. Tanmateix, la
passió artística de Cézanne el portà a no defallir i mantindre’s actiu, especialmente quan
decidí abandonar la capital per tornar a Aix. No obstant, París mai va desaparèixer del
seu paisatge vital, doncs era el lloc on es podien vendre amb major facilitat les obres
més avantguardistes.
El 1886 és un any clau en la vida de Cézanne: data de l’última exposició dels
impressionistes, en la que premonitòriament no participa, i del seu trencament amb Zola,
és també la de la normalització en la seua relació amb Hortense i el consegüent
reconeixement del fill d’ambdós i, sobretot, la de la mort de son pare; amb l’herència del
difunt, Cézanne pot oblidar-se de les penúries materials i dedicar-se a fer el que desitja:
pintar. I és precisament ara, als darrers quinze anys de vida, quan l’artista rebutjat i
incomprés adquireix una consideració quasi mítica, d’eremita aïllat a la Provença, on
retroba el seu paradís perdut; és ahí quan esdevé “el mestre d’Aix”. És curiós i
sorprenent, o no tant, que els tres pares del postimpressionisme (Cézanne, Van Gogh i
Gauguin) buscaren, i trobaren, la forma d’expressió en què se sentien més genuins
allunyats dels focus de la modernitat, del centre artístic: Cézanne a Aix, Van Gogh a
Arles i Gauguin a Normandia i Tahití.
Per quina raó un artista que va participar amb la resta dels anomenats
impressionistes abandonà el grup? Com hem dit adés, el 1886 els impressionistes es
van desfer com a col·lectiu, però feia ja temps que Cézanne no trobava satisfacció ni
completa identificació amb la pintura impressionista. És cert que Cézanne és un mestre
del color i del plein air, però no li serveix la plasmació espontània i fugaç de la natura.
Com ell va dir: “Pretenc transformar l’impressionisme en una cosa més sòlida, com l’art
dels museus”. Per a aconseguir això, no és prou amb acolorir el llenç amb rapidesa: cal
mirar, i molt, la natura. Per eixa raó es va centrar tant en la representació continua d’un
mateix motiu, però a diferència del Monet de la catedral de Rouen o del Parlament de
Londres, que busca allò efímer, Cézanne rastreja a la natura allò immutable: bé siga
una natura morta amb pomes i altres fruites o la magestuosa mole de la muntanya de
Sainte Victoire, punt de referència del paisatge cassolà i quotidià d’Aix.
Els paisatges, les natures mortes de Cézanne demanen una observación
acurada, un estudi de l’espai i la composició, de l’exactitud, on la información prèvia,
acumulada per la observació pròpia i la dels mestres del passat busque l’equilibri amb
la pintura al aire lliure dels impressionistes. Cézanne pensa en què veu i això li porta a
la visió binocular; és a dir, la idea de que no només hi ha una perspectiva, sinó dues
com a mínim. Al cap i a la fi, l’únic punt de vista creat des de la pintura renaixentista no
és més real que l’existència de diversos que nosaltres saben que existeixen. D’aquesta
forma, la pintura, que continua sent figurativa, al transmetre més informació visual que
la pròpia de la tridimensionalitat, demanda una major complicitat per part de l’espectador
i esdevé més intel·lectual. Per això no és estrany trobar en les seues obres taules i
fruites representades des de dos o més punts de vista. A més, per a Cézanne, quan
contemplem un paisatge el que veiem primer són formes rotundes, no els detalls, d’ahí
la seua idea de “reduir la realitat al cub, l’esfera o el con”.
Quan Cézanne mor el 1906 d’una pneumònia (una tempesta el va sorprendre
mentre treballava, com no, a l’aire lliure) el seu estatus era quasi mític, precisament un
home que havia optat per allunyar-se del nucli de la batalla artística parisina i que, des
de la llunyania d’una localitat del Midi, estava lliurant la batalla del futur, de la que eixiria
vencedor, tal i com demostrà l’èxit del seu homenatge pòstum el 1907.
Cézanne precedent del cubisme i les seues derivacions (futurisme), però també
del fauvisme per la llibertat cromática, l’expressionisme latent a alguns paisatges de
L’Estaque (Neu fossa a L’Estaque) o fins i tot de l’abstracció de De Stijl. Els gèneres
menors són, precisament, els que permetran la renovació de la pintura, com si els
artistes marginats necessitaren temes intranscendents, banals per a trencar la història
de l’art. De tot allò pendrà bona nota un tal Pablo Picasso, qui farà astelles els fruiters
de Cézanne, a qui el pintor malagueny anomenà, de forma absolutament comprensible,
“el pare de tots nosaltres”.