Professional Documents
Culture Documents
Plaça 2
Plaça 2
INTRODUCCIÓ
Mercè Rodoreda ha adquirit un ressò mundial amb La plaça del Diamant. La seva
trajectòria com a escritora i la seva vida avancen estretament lligades en el seu cas.
Els principals trets psicològics que configuraran les protagonistes que anirà creant
l'autora són: la soledat essencial, que l'orfenesa argumental palesa; el fracàs de les
relacions amoroses, que desemboca en una visió desenganyada de la vida, que
afecta tan sols la condició femenina en un primer moment, però que, amb el pas del
temps i al llarg de la producció rodorediana es farà estensible a la condició humana.
El final de la guerra civil espanyola representa per a ella, escriptora catalana i
compromesa amb el país, l'èxode i , tot seguit, l'acarament amb una altra
experiència dura, la Segona Guerra Mundial, els estralls de la qual va patir a França.
Només a finals dels anys cinguanta, va poder reprendre la carrera literària obtenint
el reconeixement públic que la consagrarà com a novel·lista més important de la
literatura contemporània. Els anys seixanta representen un moment de gran
creativitat per a l'escriptora, és aleshores que Rodoreda, recuperant el temps perdut,
escriu la novel·la Colometa, que envia al premi Sant Jordi de 1960, que no va
obtenir. Colometa arriba a l'editor Joan Sales, que s'hi entusiasma i decideix de
publicar-la l'any 1962 amb el títol de La Plaça del Diamant. La novel·la anava
assolint un èxit respectable de crítica i va ser considerada la millor novel·la de
postguerra.
La casa i el jardí, són els espais recurrents en la seva producció literaria. Les
primeres novel·les, de caire intimista, han obert el camí a uns productes literaris més
complexos, fantàstics i al·legòrics, que reflecteixen una visió molt negra del món, on
el mal, que és sobretot sinònim de guerra, regna. L'escriptora va morir el mes d'abril
de 1983, des de llavors, la seva figura ha anat assolint més i més relleu, alhora que
les seves obres es traduïen a les llengües més diverses, o se'n feien muntatges
teatrals.
Amb La Plaça del Diamant, Rodoreda torna a la novel·la després d'un silenci de més
de vint anys. La trama es desenvolupa a partir d'un personatge femení, amb el nom
de Colometa (personatge carregat d'innocència), relacionat amb el nom dels coloms
i veritable leitmotiv de la novel·la que adquireix una dimensió simbólica. S'explica la
vida d'aquest personatge des de la joventut fins a l'inici de la maduresa, i aquest
relat s'elabora a través d'una escriptura parlada, adreçada a uninterlocutor que no
intervé en cap moment en el discrus, malgrat que el lector en noti la presència. La
narració s'enceta el dia que la protagonista coneix Quimet, el seu futur marit, el qual
li cambia el nom de Natàlia pel de Colometa. Ella ha d'abandonar la identitat
imposada i recuperar el seu propi nom, obrint-se així a una altra existència que
s'insinua plena de promeses, i en qualsevol cas, molt millor i més feliç que la que ha
deixat enrere, per bé que la novel·la, amb un final obert evident, no l'epxlica. El
prometatge, primer, el consegüent matrimoni, el naixement posterior d'un nen i una
nena i, evidenment, les feines de mestressa, compasen el ritme de la vida diària.
L'única distracció que allunya la monotonia: passejar pels carrers i mirar aparadors.
Però, amb la proclamació de la República, els maldecaps de Colometa augmenten, i
més encara amb l'esclat de la guerra civil espanyola, perque aquesta la desemboca
en una gran deseperació que desemboca en la mort del marit i dels bons amics.
Mentre que Quimet i els seus amics combaten al front d'Aragó, Colometa viu a la
rereguarda amb angoixa pels combatens, però neguitejada també pels bombardeigs
i per la fam; a més recau en ella tota la responsabilitat de tirar endevant els seus dos
fills. Després, la seva situació s'agreujarà per pertànyer al bàndol republicà, el dels
vençuts. La soledat i la fam l'aboquen a idear l'homicidi dels seus fills i el suïcidi
propi. Ara bé, sorgeix la figura benefactora de l'adroguer, que serà el segon marit de
Colometa. Casada amb l'Antoni, la protagonista enceta una nova vida, que la
novel·la marca amb la recuperació del nom veritable o de la identitat perduda. Als
capítols inicials, els carrers i les places es descriuen plens d'animació, però, en
esclatar la guerra, perden el nom i els aparadors es buiden i la ciutat es torna trista.
L'alliberament l'aconseguirà definitivament a l'últim capítol, on amb la seva mort
metafòrica, que és la mort de la seva juventut, simbolitza l'entrada de Natàlia a l'edat
adulta. L'amor, la mort i el pas del temps, són els grans temes. El realisme és
subjectiu, traspira a través de la situació i els sentiments de la
protagonista-narradora, la qual esdevé l'eix fonamental i al voltant de la qual tot es
disposa. La Plaça del Diamant explica, la història de Catalunya des dels anys vint
als cinquanta aproximadament, sense esmentar en cap moment dates o referències
concretes. La invasió dels coloms és un detonador que assenyala un punt d'inflexió
en l'actitud de Colometa, el clímax que provoca la seva reacció. La revolta contra els
coloms suposa el trasllat en el pla simbòlic de la revolta personal, la qual, avança
paral·lelament a la col·lectiva. Colometa mata els coloms i , a partir d'aquest
moment ja no s'escolta mai més el marit. Com la protagonista, els coloms també
experimenten metamorfosis. Mentre són vius, primer són submisos i després es
revolten; un cop morts, entren en l'esfera del mite i esdevenen alliberadors.
Rodoreda ha emprat un estil col·loquial amb la finalitat de recercar la vivacitat i
l'espontaneïtat de la paraula oral. S'han d'observar els hipèrbatons, els anacoluts,
els punts supensius, que palesen les vacil·lacions inherents a la parla. Els fets, les
situacions, els caràcters... es mostren més que no s'expliquen; claus de la
modernitat de l'obra. La novel·la del s.XX es limita a exposar i és el lector qui n'ha
d'extreure les conseqüències. Per intensificar els fets narrat i embolcallar-los de
poesia, Rodoreda se serveix del recurs del correlat objectiu, consistent a fusionar un
sentiment amb un element de la natura; la pluja és motiu freqüent de tristesa i de
melangia, sentiments sovint expressats a través d'aquest fenomen atmosfèric. Els
colors són un altre recurs estilístic que prenen valor simbòlic.
CAPITOLS