TEMA 9

LA CULTURA
9.1. L'ESTUDI DE LA CULTURA

La paraula “cultura” procedeix del llatí “cultus” que es refereix al cultiu de la terra.
L'ànima o l'esperit humà pot conrear-se de manera similar a com es fa amb la terra per a
aconseguir les millors collites. A partir del segle XVIII, per l'impuls del moviment
il·lustrat, es va imposar el significat de “cultiu de la ment”. Tal expressió es referia tant
a l'adquisició de coneixements com al refinament en els gustos i modals.

A) L’antropologia cultural

L'antropologia cultural sorgeix com a disciplina a la fi del segle XIX, amb l'objectiu
d'estudiar a l'ésser humà des del punt de vista de la seua forma de vida, és a dir, des de
la perspectiva de la cultura que genera i en la qual es desenvolupa. Costums, relacions
de parentiu, organització política, econòmica i social, mites, festes, creences, la dieta o
la manera d'organitzar les ciutats són objecte d'estudi de l'antropologia cultural, perquè a
través de tot açò podem conèixer a l'ésser humà. James George Frazer (1854-1941) i
Bronislaw Malinowski (1884-1942) van ser dos dels grans impulsors d'aquesta
disciplina.

L'antropologia cultural es recolza en dues subdisciplines: l'etnografia i l'etnologia, que

es complementen entre si. La primera descriu la forma de vida d'un poble, per a açò
l'investigador ha d'integrar-se en aqueix poble de la forma més plena possible.
L'etnologia estudia un aspecte o tret (el regal, l'estructura familiar, els rituals mortuoris,
etc.) en diverses cultures, comparant les seues diferències i similituds.

B) La cultura

Per a estudiar la cultura, els antropòlegs realitzen algunes distincions que cal conèixer.
En primer lloc, el terme “cultura” pot usar-se, almenys, en dos sentits:

En sentit ampli, es refereix a l'herència social de la humanitat: el conjunt de

coneixements i pràctiques que els éssers humans transmetem de generació en generació.
Per açò, des del punt de vista de l'antropologia cultural, no es pot parlar d'un ésser humà
sense cultura. S'usa, preferentment, en singular, com, per exemple, en parlar de l'ésser
humà com a “animal cultural”.

En sentit estricte, s'aplica a cadascuna de les modalitats particulars que adopta l'herència
social en cada grup humà que ha existit històricament i que existeix en l'actualitat. Així
s'usa quan parlem de les “cultures orientals” o les “cultures precolombines”.

En qualsevol dels dos sentits, podem identificar les següents característiques del
fenomen cultural:

- La cultura és un fenomen social, ja que es tracta d'alguna cosa compartit per un grup
humà. Un individu aïllat no genera cultura sinó, en tot cas, hàbits o rutines. És essencial
a la cultura que siga l'element comú d'un grup i que es perpetue per l'educació generant
així una identitat individual i col·lectiva.

- Les cultures es caracteritzen pel seu dinamisme, és a dir, estan permanentment

canviant, modificant-se. Una cultura que no canvia, que dóna rígidament les mateixes

1
respostes als problemes i dificultats de l'existència humana, acaba per desaparèixer,
doncs deixa de complir la funció que li correspon. La dinàmica cultural consisteix que
els canvis conserven la forma de vida del grup, originant així les tradicions.

- El llenguatge és un component essencial de la cultura. Seguint a W. von Humbolt

(1767- 1835), cada llengua representa una visió del món. Des que aprenem les primeres
paraules, organitzem la informació que rebem segons l'estructura de la nostra llengua
materna. Per açò, cada llengua és una síntesi de la cultura d'un poble.

- La tècnica és un altre component bàsic de la cultura. Els éssers humans no patim

canvis corporals importants, sinó que modifiquem la naturalesa mitjançant la tècnica.
Per exemple, fabriquem abrics en lloc de desenvolupar una capa de greix sota la pell.
Per açò, podem dir amb X. Zubiri (1898-1983) que la tècnica és “poder sobre les
coses”.

- La cultura té una base fonamental en les característiques anatòmiques i

fisiològiques humanes. L'escurçament del període de gestació i la immaduresa del
nostre sistema nerviós en nàixer fan possible el sorgiment de la cultura. Aquestes
condicions biològiques són necessàries per a entendre l'aparició de la cultura, però no
són suficients per a explicar-la. Sense l'existència de la societat no es concep el
sorgiment i el desenvolupament cultural. Així, cultura i naturalesa, lluny d'oposar-se, es
complementen en l'ésser humà.

- La dimensió natural, biològica, de l'ésser humà influeix en la cultura, però no la

determina. La cultura és una forma d'adaptar-se a les condicions biològiques i naturals.
Per açò, la cultura inclou els coneixements, però no ha d'identificar-se solament amb
ells, ja que abasta conductes, pràctiques, valoracions i creences.

9.2. ANÀLISI DE LA CULTURA

Amb el desenvolupament de l'antropologia cultural com a disciplina acadèmica s'han

definit alguns conceptes importants que ens informen de diferents aspectes del fenomen
cultural humà.

Protocultura. Literalment es refereix a la primera cultura en el temps, a la cultura

originària i, per tant, la més rudimentària (pel que també es denomina “precultura”).
Encara que és un fenomen típicament humà, amb aquests termes se solen designar
certes conductes animals que s'assemblen alguna cosa a la qual considerem com a
característica pròpiament humana. Per exemple, alguns primats són capaços d'ensenyar
a la seua descendència l'ús d'eines senzilles (com un pal per a aconseguir l'aliment) o la
manera de construir un jaç de fulles que dormir, transmetent aquests comportaments a la
següent generació.

Cultura material i immaterial. La cultura material està formada pels objectes produïts
i usats per un grup humà, així com per les seues institucions i estructures polítiques. Per
exemple, els utensilis i eines o el tipus de govern que tenen. A través de l'estudi de la
cultura material es descobreixen molts aspectes sobre els coneixements i de la forma de
viure i pensar d'un poble. A açò últim- creences, valors, mites, religió, etc.- li'l
denomina amb freqüència “cultura immaterial”. La cultura material i la immaterial d'un

2
poble estan relacionades entre si, sense que siga possible determinar quin de les dues és
més bàsica o fonamental. Més aviat es produeix una interacció, en la qual pot ser més
rellevant una o una altra depenent de la situació.

Subcultura i cultura dominant. El terme “subcultura” es refereix a un grup de

persones que comparteixen determinats trets específics considerats com a variants de la
forma de vida general i majoritària o cultura dominant. En totes les cultures es poden
identificar subcultures, localismes o particularismes de certs grups socials. Per exemple,
dins de la mateixa cultura dominant es pot diferenciar entre una subcultura rural i una
subcultura urbana, o entre una agrícola i una altra industrial.

Contracultura. Aquest terme es refereix a les tendències, pensaments i valors que

entren en conflicte amb els de la cultura dominant. Encara que en qualsevol cultura
podem descobrir aspectes o trets contraris a la cultura dominant, quan parlem de
“contracultura” pretenem indicar que es tracta d'una minoria relativament estable i
organitzada, que reivindica una forma de vida alternativa o paral·lela a la cultura oficial
dominant i que en ocasions pot usar procediments violents. Encara que en el seu inici
siguen grups minoritaris, poden estendre's i provocar un canvi cultural important. Per
exemple, els primers cristians van ser un grup contracultural pacífic dins de l'Imperi
romà que, a llarg termini, van provocar canvis en ell.

Civilització. Procedeix del llatí civitas, que significa “ciutat”. Es refereix a una forma
de vida en la qual predominen l'agrupament en ciutats, el sedentarisme, les relacions
persones complexes més enllà del parentiu, la divisió del treball, la industrialització i el
desenvolupament tecnològic. No obstant açò, no hi ha acord unànime sobre el seu
significat, sobretot quan es posa en relació amb la cultura. En efecte, podem parlar
indistintament de “civilització xinesa” o de “cultura xinesa”, amb la qual cosa es
tractaria de dos termes sinònims.

Però alguns autors entenen que “civilització” té un significat més ampli, ja que inclou
diversitat de cultures o grups culturals. Així podem dir que la civilització oriental està
formada per les cultures xinesa, índia, japonesa, etc. La civilització andina agruparia
cultures com l'inca, la nasca, la aimara, etc. En aquest sentit, el concepte de civilització
pretén ser el senyal d'identitat més àmplia a la qual ens podem referir les persones,
encara que la considerem formada per una sèrie de grups culturals més xicotets.

Malgrat açò, segueix sense estar ben definit el límit i la diferència entre els conceptes de
civilització i cultura. A propòsit d'aquest debat, el més important és tenir en compte la
necessitat d'evitar, almenys, els dos prejudicis següents:

-El prejudici de pensar que la civilització pertany en exclusiva a les cultures occidentals,
mentre que les altres cultures són “salvatges”, “primitives”, “endarrerides”, etc.

-El prejudici de pensar que la cultura occidental representa la forma de vida més
elevada a la qual pot aspirar qualsevol ésser humà. Totes les altres cultures serien
considerades, llavors, com a formes de “endarrerides” o “deficitàries” de la cultura
occidental.

3
9.3. PER QUÈ HI HA DIFERENTS CULTURES?

Per a descobrir diferències entre les cultures, l'antropologia cultural utilitza el mètode
comparatiu, és a dir, descriu les característiques diferencials d'una cultura en
comparació d'unes altres, però tractant d'evitar valoracions del tipus “tal cultura és
millor, superior o més avançada” que una altra. D'aquesta manera, s'han proposat
diverses explicacions per a la diversitat cultural:

Evolucionisme. Igual que s'ha produït una evolució biològica, també s'ha efectuat una
evolució cultural. Hi ha espècies biològiques més antigues que unes altres i també
existeixen cultures més primitives que unes altres. Dins d'aquesta teoria podem
diferenciar dues tendències:

a) la unilineal, que entén que totes les cultures han de passar pels mateixos
estadis evolutius. Açò implica poder classificar les cultures com a
inferiors o superiors, des de la vida salvatge fins a la civilització.
b) la multilineal, que proposa que l'evolució de les cultures segueixen
processos diferents en cadascuna, per la qual cosa solament es pot parlar
de cultures diverses i és impossible una graduació com l'anterior.

Difusionisme. La diversitat cultural no apareix per l'acció de cada cultura per separat,
sinó com a resultat dels contactes i influències mútues d'unes cultures sobre unes altres.
Per açò es diferencia entre cultures difusoras, les que han expandit la seua forma de
vida, i cultures receptores, les que han adoptat pautes de comportament de les anteriors.
En divers grau, tota cultura és difusora i receptora: la cultura llatina, per exemple, va ser
receptora respecte a la grega, però al mateix temps difusora respecte als pobles
d'Hispània, Gàl·lia, Germania, etc.

Antropologia simbòlica. Cada cultura pot entendre's com un sistema de símbols que
formen una xarxa o trama de significats compartida pels membres d'aqueixa societat.
Les diverses cultures són, per tant, diverses xarxes simbòliques construïdes per diferents
grups humans per a entendre el món que els envolta i organitzar la convivència entre
ells.

9.4. HI HA CULTURES SUPERIORS A ALTRES?

Quan les persones es troben davant formes de vida, creença, conductes i costums
diferents de les seues, reaccionen de múltiples maneres. Les postures davant la
diversitat cultural poden ser vàries:

Etnocentrisme. És l'actitud adoptada pels quals jutgen i valoren la cultura d'altres grups
des de criteris o creences de la pròpia cultura. Des de la seguretat que la seua és la bona,
es menyspreen i critiquen elements culturals diferents i estranys. Aquesta actitud, entre
unes altres, està en la base de fenòmens com l'imperialisme o la colonització. En els
últims segles, la cultura occidental ha cregut un haver d'imposar la seua forma de vida a
cultures considerades més primitives. Aquesta postura pot degenerar en posicions més
radicals, com el racisme o la xenofòbia.

4
Racisme. Es diu així a tota creença, actitud o creença que es basa en la consideració que
hi ha uns grups que per les seues característiques racials són superiors a uns altres. El
racisme es manifesta en qualsevol comportament que fomente o permeta la marginació
o l'aïllament d'un grup o una persona per la seua raça, religió, nivell
cultural...Actualment, els avanços en biologia molecular i genètica han afeblit el
concepte de raça, ja que no s'han trobat unes característiques essencials que permeten la
distinció entre diferents races.

Xenofòbia. És una actitud de menyspreu i rebuig cap a l'estranger, diferent o estrany.

Sovint, és una actitud emocional produïda per la por i la ignorància.

Relativisme cultural. Aquesta postura considera que és impossible comparar o avaluar

les característiques de les diferents cultures. Es basa en la creença que tota cultura té
valor en si mateixa, ja que tots els elements que la formen es comprenen i expliquen per
una lògica interna que a l'observador extern li és difícil de captar. El risc o inconvenient
d'aquesta postura és que sol servir com a excusa per a la passivitat i inacció davant actes
injusts i inhumans.

Universalisme. Aquesta postura proposa un rebuig de les actituds etnocèntriques per a

evitar que unes cultures s'imposen a unes altres, basant-se en un diàleg real que facilite
la convergència d'aquells trets culturals que han demostrat la seua eficàcia:
l'organització democràtica de la societat, el respecte als drets fonamentals, la igualtat
d'oportunitats o l'estima de valors com la llibertat o la solidaritat. Per als defensors
d'aquesta postura, aquests trets mereixerien convertir-se en trets universals, és a dir,
estendre's a totes les cultures. Però açò no significa que les característiques pròpies de
cada poble havien de desaparèixer, ja que, si així ocorreguera, ens veuríem privats d'una
gran riquesa cultural.

Interculturalisme i diàleg. Aquesta posició naix del reconeixement de la pluralitat

cultural com un fet enriquidor, ja que pot ajudar-nos a entendre millor el món i a
nosaltres mateixos. Es basa, a més, en la consideració que és possible i desitjable la
convivència pacífica i harmoniosa de diferents formes de vida. Aquesta actitud aposta
per la tolerància i el diàleg entre les diverses creences.