TEMA 6: POESIA DE L’EDAT MODERNA

ÈPICA MODERNA (SEGLES XVI I XVII)

Les obres més destacades són:
1. Ludovico Ariosto. Orlando Furioso (1532). Té dues versions.
2. Alonso de Ercilla. La Araucana (1596, 1578, 1589): parla de les conquestes per part dels
espanyols, de les guerres per controlar algunes zones de Xile. Aquesta trama queda inacabada. Està
inspirat en l’Orlando Furioso.
3. Luis Vaz de Camoes. Os Luísiadas (1572): És un poema sobre els Luísiades (portuguesos).
Parla com els portuguesos van ser els primers a descobrir una ruta des de Lisboa fins a l’Índia,
vorejant Àfrica. Tot això va ser portat per Vasco de Gamma. Aquest poema es va fer per lloar aquesta
fita. Podem dir que recorda en gran part a l’Eneida, ja que va endarrere i endavant exactament igual
que feia Homer.
4. Pierre de Ronsard, Franciade (1572): És un poema en francès, de caràcter èpic, i de naturalesa
històrica que intenta explicar la grandesa del país. És un poema que resta inacabat.
5. Torquato Tasso, Gerusalemme liberata (1581): Tracta de l’alliberació de Jerusalem. L’obra està
basada en un context bèl·lic a l’edat mitjana, per tant, protagonitzat per cavallers. Té un rerefons en
clau religiosa molt important que marcarà el segle XVII, també és l’època de religió a Europa.
6. Edmund Spenser, The Faerie Queene (1590).
7. John Milton, Paradise Lost (1667), i Paradise Regained (1671): En aquesta obra se'ns explica
com la humanitat va ser expulsada del paradís, i que haurà de fer per poder tornar. És un poema
escrit en un període molt concret, la contrareforma.
Tots aquests autors tenen un referent clàssic, que és Lucà. Imiten, però barregen les fonts,
no reescriuen només una única font.

ORLANDO FURIOSO
Aquesta obra té 46 cants.
És un poema èpic, cavalleresc, perquè els protagonistes són els de l’emperador Calemany.
És el primer poema important de la tradició èpica del Renaixament Europeu, perquè es va llegir molt,
es va imitar i va donar peu a altres obres en la resta de literatures europees.
Don Quijote també té referències d’aquesta obra, ja que es recreen passatges de l’Orlando
Furioso. Apareix l’obra d’Ariosto com una de les obres que s’ha de salvar quan es fa la neteja de la
biblioteca del cavaller.
En alguns casos, les obres més importants o les que tenien més sortides editorials estaven
acompanyades d’il·lustracions. Aquesta obra també estava acompanyada de comentaris. Aquesta
era una matèria de molt d’èxit que va anar desenvolupant-se, s’escrivien textos que parlaven de les
gestes d’aquests cavallers. Aquestes històries van tenir sobretot fama a Espanya i a Itàlia, sobretot al
Benetto, que és on es van començar a fer traduccions d’aquestes històries en la llengua de la regió
(francès i italià). Posteriorment, es van donar també en toscà. Arriba un moment en què totes
aquestes històries es van barrejant en matèries procedents d’altres tradicions (matèria bretona), fins
que arribem a la Itàlia de la segona meitat del segle XV, que està dividida en ciutats estat, hi ha dues
que destaquen especialment, Florència (Merichi), Ferrara (Duc d’Este), són dues regions molt
prosperes econòmicament.
L’Orlando d’aquesta obra, és el mateix Roland que el de La chanson de Roland. Orlando és
un cavaller que té moltíssimes responsabilitats de cara a la pàtria, i li busquen un company (Rinaldo).
Hi ha un poeta (Matteo Maria Boiardo) que va escriure un poema de l’Orlando enamorat
L’Orlando innamorato. Va buscar un model de la literatura clàssica, de la poesia de Virgili (tradició
carolíngia, tradició bretona, tradició clàssica). Orlando era un personatge guerrer, no se li reconeixen
gestes amoroses. Boiardo, introdueix l’amor a l’obra, per tant, Orlando s’enamora d’una dama
anomenada Angèlica (Xinesa), dama del regne de Catai. El poema de Boiardo s’acaba en el moment
en què Orlando retorna de la Xina amb Angèlica.
Per tant, el poema d’Ariosto és la continuació del poema de Boiardo, ja que havia quedat
incomplet.

Comentari de l’Orlando Furioso 1:

El poeta li diu al lector que l’ha de llegir com si fos èpica. “Damas y caballeros” explica de què tracta
el poema, és a dir, de guerres i amors. Ariosto està donant als seus lectors el que els agrada, la
literatura cavalleresca d’una manera diferent, com si fos èpica, per tant, tindrà les dames i els
cavallers.
El context històric en què es desenvoluparan totes les gestes serà el que ens parla de la lluita
entre Carlemany i el rei Agramant (cristians i musulmans, com La chanson de Roland). Fa una
lloança als seus mecenes per la inspiració, això hi fa amb un tercer fil de caràcter genealògic, està
vinculat els seus senyors al món de fantasia.
- Trama principal: dona títol al poema, bogeria d’Orlando per causa d’Angèlica.
- Trama genealògica: Ruggero i Bradamante (germana de Rinaldo), antecessors mítics de la
casa d’Este, senyors de Ferrara i d’Ariosto.
- Trama bèl·lica de fons: lluita entre cristians i musulmans (setge de París per part de les
tropes d’Agramante).
La presència del narrador és constant i és molt important durant tot el poema, és el que dona
coherència a l’obra. Bradamante apareix per atacar a un dels cavallers que intenta violar a Angèlica i
la salva, és una dama guerrera. Angèlica li revela la identitat de Bradamante.
Una de les conclusions a les quals podem arribar és que té molts personatges. La interrupció
constant d’una acció per donar pas a un altre és el que assenyalen molts lectors de l’època. Aquesta
forma d’escriure es va definir com a dilatació de l’intern, l’obra creix des de dins. S’expandeix sense
seguir una idea clara i de forma indefinida, l’obra està plena d’exordis on es fan reflexions generals.
També construeix tota una sèrie de paral·lelismes i contrastos.
L’estrofa en la qual està escrit el poema és l’octava reial, això mostra la destresa de l’autor en
la creació d’aquestes estrofes, són com petits poemes.
És un poema situat en una època força anterior a la qual escriu Ariosto. Explota el tractament
de les gestes bèl·liques i dels amors dels personatges. Ariosto estira el fil de l’èpica clàssica, barreja
el roman cortuois amb la influència de l’Eneida de Virgili. Introdueix profecies. Ariosto enllaça el seu
present amb el passat gloriós.

Comentari de l’Orlando Furioso 7:

Bradamante està molt enfadada perquè Ruggero se n’ha anat al llit amb un altre. Melissa es
transforma en Atlante que és qui ha educat a Ruggero de petit, i va veure’l i li diu que molt malament
el que ha fet. Igual que li passa a Eneer amb Dido i la intervenció de Mercuri.
Melissa li diu que el seu destí és estar amb Bradamante, i li treu l’encanteri amb l’anell i veu
que Alcina és vella i que l’ha encantat amb una aparença que és falsa. Ens parla sobre que qui no
veu les coses no se les creu, cosa que està relacioanda amb el que li passa a Ruggero. Per tant, el
tema del cant és el contrast de l’aparença i la realitat. La finalitat d’Alcina és només dilatar la història.
Els personatges femenins tenen com funció posar entrebancs als herois, fer que triguin més
a aconseguir el seu destí. Com passa amb Circe quan encanta als homes d’Ulisses. Podem fer una
lectura segons la qual els cavallers tenen una missió, i tot això que els distregui, és un aprenentatge
per ells, si cometen un error, no tornaran a caure més endavant. Es pot fer una lecutra moral de
l’obra, la centralitat de la tasca guerrera ens ho permet. Molts autors de l’època van debatre si
l’Orlando era un poema èpic com els clàssics o era un gènere nou.

VIATGE DE VASCO DE GAMA, ELS LUSÍADES

El poema es titula Els Lusíades i dura 10 cants, per tant, és un tema dedicat a la lloança dels
portuguesos, és un poema nacionalista. L’autor va voler escriure l’Eneida moderna. Està dedicat al rei
de Portugal. Tracta d’un fet molt concret que són les navegacions des de Lisboa cap a l’Índia i el
retorn. Pel camí van fent estades, van trobant gent i els van explicant el passat de Portugal, per tant,
tot i que està escrit en ordre cronològic, com que van tirant enrere per explicar el passat, s’acaba
explicant la història sencersa de la nació fins al moment present.
Camoes explica que Portugal ha estat fundat per herois vinculats a Troia, igual que Virgili.
Segons això, Portugal és la nova Roma. És un poema patriòtic, escrit per celebrar la grandesa de la
pàtria, a través del gran model de l’Eneida. Trobem moments que estan escrits en imitació a l’Eneida,
la Ilíada, l’Odissea, les Aeronàutiques, etc. Amb la finalitat de superar tots aquests clàssics. Camoes
també diu que Lisboa va ser fundada per Ulisses en un dels viatges que Homer no explica.
El poema ha de ser llegit en clau ideològica, ja que narra aventures i relata l’abans imperial
que acabarà sent cap d’un imperi. Però també explica la història d’unes navegacions molt perilloses,
perquè fins al moment, ningú havia travessat pel cap de Bona Esperança (cap de les tempestes), que
és una mena de llindar mític. Per tant, la diferència és que Camoes percep que fets que han
aconseguit persones properes a ell (portuguesos), és comparable amb les gestes dels antics (Enees,
Ulisses, etc). Aquestes gestes són explicades de la mateixa manera que les gestes èpiques, per
poder magnificar i glorificar el passat de Portugal.
Camoes agafa de referent l’Eneida de Virgili i planteja des del marc de l’èpica clàssica, la narració de
fets propers en el temps. També agafa com a referent a Lucà amb la Farsàlia.
Comentari Els Lusíades cant 1:
Parla sobre les armes i els barons, és a dir, sobre els portuguesos i en general sobre la pàtria.
Demana que es deixi de parlar del que van fer Ulisses i Enees, i que es deixi de cantar també de les
conquestes d’Alexandre i Trajà. Per tant, Mart i Neptú, deus de la guerra i del mar, es van postrar
davant dels portuguesos. L’antiga Musa Cal·líope és qui ha de deixar de cantar, perquè les
conquestes de Portugal són més glorioses que totes les que van assolir els herois de l’antiguitat.

Comentari Els Lusíades cant 9:

Comencen el viatge de retorn cap a casa i Venus decideix donar alguna mena de recompensa. Els
regala una illa que està plena de Nimfes. La cacera d’amor té una lectura literal, però també pot tenir
una segona lectura on les Nimfes representen una altra cosa, el rapte de les Sabines ens ensenya
que els grans imperis s’han construït gràcies als actes de violència. En aquest cas podem fer la
mateixa lectura d’aquest passatge, tot i que en aquest cas Camoes inverteix la història, i les dones
passen de no voler, a deixar-se atrapar.
Tetis que li ensenya un globus terrestre per mostrar-li tot el món i tot el que poden arribar a
conquerir junts. Les Nimfes simbolitzen l’honor, el premi, a les gestes dels portuguesos. El premi és el
sotmetiment de terres misterioses als portuguesos, per tant, recorre a la metàfora de la cacera
amorosa de forma que les Nimfes representen les terres subjugades on els portuguesos s’han
imposat basant-se en la violència.

TORQUATO TASSO (1544 - 1595)

Tasso és també un poeta de la casa de Ferrara, el pare del qual també era poeta. L’obra de Tasso
clou d’una manera simbòlica el que és un gran debat literari que es va arrosegar després de la
publicació de l’Orlando Furioso. Tasso va emmalaltir d’esquizofrènia fins al punt que va tenir brots
violents, per això va ser reclòs durant algun temps.
Tasso va començar la seva trajectoria escrivint l’any 1559 un poema titulat “Rinaldo”, que és
un cavaller de l’època medieval. Ja en el pròleg fa una mena de reflexions i explica que segurament
el seu poema no agradarà als seguidors d’Ariosto i d’Aristotil. El “Rinaldo” és una mena de primer
intent, i temps després el recupera, i acaba sent el poema “Goffredo”. Quan el té més o menys
acabat Tasso no està massa segur i el dona a llegir a uns amics. Ells li diuen que ha de censurar
determinades coses, tot i que aquesta revisió s’allarga.
Tasso es troba en el dilema d’haver d’unir el gust del públic de cavallers i dames amb la
mortalitat, això el va afectar molt en l’àmbit personal. Un dels seus amics va acabar publicant el seu
manuscrit de Tasso sense el seu consentiment tot i que ell pensava que l’obra no estava acabada. Al
final se li acaba donant el nom de “Gerusalemme liberata”. Al mateix temps treballa en “Discrosi
dell’arte poetica” on ell reflexiona sobre com ha de ser la retòrica. És un text teòric que més o menys
va escriure mentre escrivia la Gerusalemme Liberata. Per l’autor l’obra final realment és
“Gerusalemme Conquistata”, però la publica en un moment en que la “Liberata” ja havia estat
circulant i havia estat molt ben rebuda.
Gerusalemme liberata:
És un text cortesà, i per tant dedica l’obra al duc d’aquell moment. El poema té una trama principal,
l’alliberessin de Jerusalem, per part dels croats guiats per Godofred de Bouillon. El poema s’acaba
quan els cristians aconsegueixen fer fora els musulmans.
Tasso és conscient que necessita unes accions secundàries que tractin d’amor:
- Rinaldo un cavaller cristià acaba fugint de l’exèrcit (Iliada) i la seducció d’Armida.
- La història de Tancredo i Clorinda
- La història d’Erminia i Tancredo.
Les trames secundàries tenen un vincle amb la principal, i necessitem la resolució de les secundàries
per resoldre la principal.
Els poemes fantàstics es coneixen a l’època amb el nom de romanzo.

Comentari de la Gerusalemme Liberata

Podem veure que en les imatges que veuen els cavallers quan arriben al palau, ens trobem amb un
canvi de papers entre homes i dones (Hèrcules cus i Yole porta armes).
Es descriu la batalla d’Actio, on s’enfronten Octavi August i Marc Antoni. Acaba explicant com
Antonio marxa i segueix Cleopatra perquè el seu amor és més fort que el poder.
Totes aquestes imatges mostren el poder de seducció que té Armida. Els cavallers acaben
trobant a Rinaldo amb Armida. Veuen com Rinaldo ha deixat d’existir com a cavaller i es queda
només com a enamorat, ell ha perdut tot el que tenia i ara només és un enamorat. Tot i que quan veu
les armadures dels seus companys, recorda qui és i desperta de la letargia amorosa en què estava
sumit. El mirall no el deixa veure el que realment és, en canvi, en l’escut sí que es veu realment ell.
Acabarà abandonant a Armida, retornarà a Jerusalem i aconseguirà desencantar el castell
encantat per Ismé, i així els cristians aconseguiran fer caure Jerusalem contra els musulmans.
La lectura que podem fer del capítol d’Armida és la tensió que hi ha entre l’amor i la guerra, el
pecat i la virtut, etc. Una guerra entre dos mons. L’univers cavalleresc queda marginat respecte a la
centralitat de la guerra, però Tasso el tracta com una distracció, el guerrer no pot estar pendent de les
dones, sinó que ha d'obeir a aquell que està per sobre seu, i fer la guerra.