LA QUÍMICA DEL

CARBONI

Noms: Ángel Fuente i Adam Ammou

Curs: 2022-2023
Classe: 4rt ESO A
Materia: Física i química
Nom professor: Josep Corominas
 ÍNDEX
pàg.
3. Tipus de compostos basats en el carboni 4
3.1. Hidrocarburs 5
3.1.2. Hidrocarburs saturats. 6
3.1.2.1. Alcans 7
3.1.2.1.1. Metà 7
3.1.2.1.2. Butà 8
3.1.2.1.3. Propà 10
3.1.2.1.4. Octà (Gasolina) 11
3.1.2.2. Cicloalcans 12
3.1.3. Hidrocarburs insaturats. 13
3.1.3.1. Alquens 13
3.1.3.2. Alquins 14
3.1.3.3. Ciclocalquens 15
3.1.4. Hidrocarburs aromàtics. 15
3.2. Compostos orgànics que contenen N i O 16
3.2.1. Alcohols 17
3.2.2. Aldehids 18
3.2.3. Cetones 19
3.2.4. Àcids carboxílics 20
3.2.5. Amines 21
3.2.6. Èters 22
4. Els components bàsics de la vida 23
4.1. Glúcids 23
4.1.1. Monosacàrids 25
4.1.2. Polisacàrids 26
4.2. Lípds 27
4.2.1. Triglicèrids saturats 28
4.2.2. Triglicèrids insaturats 31
4.3. Proteïnes 32
2
 4.4. Àcids Nucleics 33
5. Els plàstics 34
5.1.1. Termoplàstics 34
5.1.2. Duroplàstics 35
5.1.3. Elastòmers 36
5.1.4. Polímers 37
6. Fibres sintètiques 38
6.1.1. Poliester 39
6.1.2. Poliamida 40
6.1.3. Fibres acríliques 41
7. Compostos de Silici 42
7.1.1. Silicones 43
8. Conclusions 44
9. Informació consultada i Bibliografia 45

3
Tipus de compostos basats en el carboni

El carboni és un element no metàl·lic que es presenta en formes molt variades. Els àtoms de
carboni tenen la propietat d'unir-se entre si per formar cadenes, que poden ser:
Els àtoms de carboni es poden unir entre ells utilitzant tres tipus d’enllaços:
- Enllaços senzills: es forma per una parella d’electrons, un electró de cada àtom de
carboni
- Enllaços dobles: es forma per dues parella d’electrons, dos electrons de carboni
s'emparellen amb dos electrons d’una altre carboni
- Enllaços triples: es formen tres parelles enllaços d’electrons, tres d’un carboni y tres
més d’un altre.
També poden ser:
- Obertes o acícliques:
- Lineals: són aquelles en què no se substitueix cap dels hidrògens, és a dir, no
contenen ramificacions. Exemple: Butà
- Ramificades: Se substitueix un o diversos hidrògens per altres cadenes
carbonades anomenades ramificacions. Exemple: metilpropà
- Tancades o cícliques:
- Homocícliques: tots els àtoms de l'anell són àtoms de carboni. Exemple:
ciclobutà.
- Heterocícliques: algun o alguns dels àtoms de carboni de l'anell s'han substituït
per un àtom d'un altre element: N, O, S. Exemple: òxid d'etilè.
- Monocícliques: estan formades per un únic anell. Exemple: ciclopentà.
- Policícliques: constituïdes per dos o més cicles units. Exemple: naftalè.
Pot aparèixer lliure, com en el Grafit: Varietat de carboni molt difosa a la natura. És una
substància negra, brillant, tova i untosa al tacte. Es presenta en escames o làmines
cristal·lines lleugerament adherides entre si, que poden relliscar unes sobre les altres.

4
Hidrocarburs
Són compostos orgànics compostos només per àtoms de carboni i d’hidrogen. Els
hidrocarburs presenten una fórmula general que és la següent: (CnH2n+2). Són compostos
bàsics de la química orgànica, es poden trobar en estats sòlids, líquids o gasosos.
Característiques importants:
- Són insolubles en aigua.
- Són solubles en solvents orgànics.
- No són biodegradables
- En cas de combustió completa produeix: aigua i diòxid de carboni
- En cas de combustió incompleta produeix: aigua i monòxid de carboni
- Els seus punts de fusió, ebullició, densitat i viscositat augmenten a mesura que
augmenta la massa molecular
A més a més els hidrocarburs són una font important d’energia. Per exemple el carbó o el
petroli.
També s’utilitzen els hidrocarburs per fer materials o objectes que avui en dia utilitzem la
gent a la vida quotidiana com per exemple: el plàstic, fibres sintètiques, cremes, pintures,
insecticides, electrodomèstics, etc…

Tipus:
- Alifàtics: Els hidrocarburs alifàtics són compostos orgànics constituïts per carboni i
hidrògen, el caràcter dels quals no és aromàtic.
- Acíclics: Compostos orgànics exclusivament de carboni i hidrogen en els
quals cap àtom de carboni no s'uneix a un altre per formar una estructura en
anell. Aquest es divideix en: Alquens, alquins i alcans.
- Alicíclics: Compostos orgànics fets exclusivament per carboni i hidrògen. Tres
o més àtoms de carboni es disposen en una estructura cíclica i tenen propietats
alifàtiques.

5
Hidrocarburs saturats
Els hidrocarburs saturats són aquells que tenen només enllaç simple, de manera que cada
carboni es troba unit a quatre àtoms i per tant n es pot unir a més àtoms, exemple els alcans
com l'età, el propà i el nonà. Presenta una fórmula general (CnH2n+2), on “n” és el nombre
de carbonis del compost i el sufix -o i la seva terminació en -à.
Exemples de enllaços en els hidrocarburs saturats:

Com es pot veure als enllaços anteriors totes les molècules estan només unides per una línea
o d’una forma més científica tots aquests tenen enllaços simples. Si estiguessin units per una
doble o triple línea ja no sería un enllaç simple i per tant tampoc seria un hidrocarbur saturat
sino que seria un hidrocarbur insaturat.
Les seves propietats físiques són:
- Són insolubles en aigua, però solubles en dissolvents orgànics
- Tenen poca reactivitat química ja que el seu enllaç té gran estabilitat.
- Els punts de fusió i d'ebullició augmenten amb el número d'àtoms de carboni.

6
Alcans
Els alcans són els hidrocarburs (compostos de C i H) més simples, poden presentar cadena
lineal, ramificada o cíclica. Quan els compostos presenten la mateixa forma molecular i
només difereixen en l'ordre en què s'enllacen els àtoms a la molècula se'ls denomina isòmers
constitucionals o estructurals. La fórmula per els alcans és CnH2n+2 en aquest cas n és el
nombre de carbonis del compost, el sufix -o i la seva terminació en -à. Per exemple: Metà,
Età, Propà, Butà, etc..

Metà
El metà és l’hidrocarbur alcà més senzill, la seva fórmula química és CH₄, cadascun dels
àtoms d’hidrogen està unit al carboni per mig d’un enllaç covalent. És una substància no
polar que es presenta en forma de gas a temperatures i pressions ordinàries. És incolor, inodor
i insoluble en aigua, però sí que és soluble en etanol, èter dietílic, benzè, toluè, metanol,
acetona. L’estructura de Lewis del compost és la següent, com que el metà està format per un
carboni amb 4 electrons de valència i 4 hidrogens amb un electró de valència l'estructura de
Lewis serà així:

Les seves propietats són les següents: la massa molecular del metà és de 16,04 g/mol, amb un
punt d’ebullició de -161º C i amb un punt de fusió de -183º C. Una de les propietats del metà
també és que aquest és un gas inflamable, amb una temperatura d’autoignició de 810 K (537°C).
El metà és el principal material que s’utilitza per la fabricació d’hidrogen mitjançant
reformació amb vapor. En general les reaccions del metà són difícils de controlar, però els
principals elements amb els que aquest pot reaccionar són oxigen i també amb els següents
halògens: fluor, clor, brom i fins i tot de vegades amb iode.

7
Aquest element té varies utilitats, el metà és important per a la generació elèctrica ja que
s'empra com a combustible a les turbines de gas i als generadors de vapor. Si bé la seva calor
de combustió, d'uns 802 kJ/mol, és la menor de tots els hidrocarburs, si es divideix per la
massa molecular (16 g/mol) es troba que el metà, el més simple dels hidrocarburs, produeix
més quantitat de calor per unitat de massa que altres hidrocarburs més complexos. A moltes
ciutats el metà es transporta en canonades fins a les cases per ser emprat com a combustible
per a la calefacció i per cuinar. La major part del gas natural està format per metà la resta està
format per altres alcans i aquest gas avui en dia té moltes utilitats a la nostra vida quotidiana
com per exemple a algunas cuines s’utilitza per fer el menjar als fogons, a països com
colombia utilitzen aquest gas natural com a combustible per alguns vehicles de transport.
També s’utilitza per la generació d’energia elèctrica, quan es transforma el poder calorífic del
metà en electricitat. També es poden fer usos industrials del metà. El seu símbol químic és:

Butà
El butà, que també es pot dir n-butà, és un compost químic del grup dels hidrocarburs en el
grup dels alcans, la qual molècula està constituïda per quatre àtoms de carboni enllaçats
linealment i deu àtoms d'hidrogen enllaçats als carbonis, la qual fórmula molecular és C₄H₁₀,
la seva fórmula sense estar del tot desarrollada és CH3CH2CH2CH3. Aquest és un hidrocarbur
saturat, és a dir només té enllaços simples. L'angle entre dos enllaços d'un mateix carboni és
de 109,5°, d'acord amb els orbitals atòmics híbrid. El seu símbol químic és:

8
L'estructura de lewis del compost és la següent, amb quatre àtoms de carboni units per
enllaços simples que a aquest estan units deu àtoms d'hidrogen també per enllaços simples:

El butà és un gas liquat comprimit que no té color és a dir és incolor, aquest gas també és
inodor i molt inflamable. Té una densitat de 0,6 g/cm³ i la velocitat del so en estat líquid del
butà va a 1.034 m/s. El seu punt de fusió és a -138 °C (134,9 K) i el d'ebullició a -1 °C (272,7
K). La seva temperatura d’autoignició es de 372 °C. El contacte amb el butà pot donar
diferents reaccions: si el contacte és per inhalació pot provocar somnolència o pèrdua del
coneixement. Si el contacte es de la pell amb el butà en estat líquid pot provocar congelació, i
si aquest té contacte amb els ulls en estat líquid també pot provocar congelació. Les seves
propietats químiques són: El butà reacciona amb l’oxigen de l’aire produint diòxid de carboni
i aigua. la deshidrogenació del butà produeix butadiè (C4H6).La reacció té lloc mitjançant
catàlisi heterogènia, emprant-se dos tipus de catalitzadors: 1. Els que contenen platí barrejat
amb substàncies com l’estany. 2. Els basats en òxid de crom barrejat amb altres substàncies.
El butà com altres alcans reacciona amb els halògens, La reacció té lloc mitjançant un
mecanisme radicalari i cal l'activació mitjançant llum o calor.La isomerització té gran
importància en les operacions de refinació de petroli. El procés converteix l'n-butà en isobutà,
que es pot llogar i produir hidrocarburs líquids a la gamma d'ebullició de la gasolina, que té
molta demanda. Si s’escalfa el butà a altes temperatures es pot obtenir propè, etè, metà i
hidrogen. Els butans presents al gas natural es poden separar de les grans quantitats de
components gasosos de baixa ebullició, com el metà i l'età, per absorció en un oli lleuger. Els
butans així obtinguts es poden treure de l'absorbent juntament amb el propà i
comercialitzar-los com a gas liquat de petroli, o bé es poden separar del propà i, després,
entre si per destil·lació fraccionada. Els butans formats per altres processos de refineria també
es recuperen per absorció en un oli lleuger. El butà s’utilitza en la indústria del petroli i com a
combustible. Es conegut per les bombones de butà que s’utilitzen en els hogars i en les
empreses d'hostaleria i restauració per la seva capacitat de generar calor per a la cocció, aigua
calenta i calefacció.

9
Propà
El propà és un hidrocarbur saturat, en el grup dels alcans, la seva fórmula química és C₃H₈.
La molècula del propà està constituïda per tres àtoms de carboni enllaçats linealment i vuit
àtoms d'hidrogen enllaçats als carbonis a través d'enllaços simples. El seu símbol químic es:

L'estructura de Lewis del propà és la següent:

Les propietats del propà son les següents: Té una densitat de 1,83 kg/m³, i una massa molar
de 44 g/mol. El seu punt de fusió és de 85,5 K (−188°C) i el d'ebullició és de 231,05 K
(−42°C). El propà és incolor i inodor, no és tòxic, és un gas liquat que presenta unes
propietats molts similars a las del butà, es sol agregar un olor al gas propà per identificar a
aquest en cas de fuga. En cas de tenir contacte amb el propà pot proporcionar: sensacions de
cremar-se, convulsions, tos, diarrea, vèrtic, febre, sentir-se dèbil, mal de cap i moltes altres
reaccions. De totes les alternatives energètiques per empreses o hogars el propà és de les
opcions més completes, més netes i eficients. Entre les seves propietats destaca el seu poder
calorífic que és de 22000 Kcal/m³. Un dels aspectes que diferencia el propà del butà
combustibles és la seva capacitat de resistència a temperatures baixes; mentre que el butà
corre el risc de congelar-se amb temperatures inferior a 0º, el propà és capaç de tolerar
temperatures de fins a -44º, per la qual cosa resulta una energia ideal per a zones fredes. Els
tres usos principals del gas propà són la calefacció, l'escalfament de l'aigua i la cuina. No
obstant això, també s'utilitza a la indústria, al sector agrícola i en múltiples negocis del sector
serveis per a diferents usos tèrmics relacionats amb cada especialitat.

10
Octà (gasolina)
L'octà és un hidrocarbur saturat lineal de la família dels alcans la forma química de l'octà és
C₈H₁₈, això significa que es compon de vuit àtoms de carbó i divuit àtoms d’hidrogen. El seu
símbol químic és:

La seva estructura de Lewis és així:

Les seves propietats són les següents: L'octà és un líquid incolor i transparent amb una olor
similar a la de la gasolina, també és insoluble en aigua. S'utilitza com a dissolvent, com a
agent de bufat i en la fabricació d'altres substàncies químiques. Té una densitat de 703 kg/m³;
el seu punt de fusió es de 216 K (−57 °C) i el seu punt d’ebullició de 398,7 K (126 °C). La
seva temperatura d’autoignició es de 493 K (220 °C). L’octà és volàtil i altament inflamable,
aquest és un component de la gasolina. El seu punt d’inflamabilitat es de 13 °C. El "octà"
s'utilitza popularment com una forma abreujada de "número d'octà" (un índex de la capacitat
d'un combustible per resistir els cops del motor a alta compressió, que és una característica
dels isòmers de cadena ramificada de l'octà, especialment l’iso-octà), especialment a la frase
"alt octanatge". S'utilitza com a dissolvent, com a agent de bufat i en la fabricació d'altres
substàncies químiques.

11
Cicloalcans
Els cicloalcans són hidrocarburs saturats, alcans, que contenen un anell de tres o més àtoms
de carboni. Són uns hidrocarburs alifàtics és a dir que són de cadena tancada per això que és
posa el prefix “ciclo”. Es troben sovint en química orgànica i es caracteritzen per la fórmula
molecular (CnH2n). Per exemple el ciclopropà, ciclobutà, ciclopentà i ciclohexà. Són alcans
d'estructures cícliques que responen a la fórmula general: CnH2n.

Algunes de les seves propietats són: Presenten més punts de fusió i ebullició que els
corresponents alcans del mateix nombre de carbonis. La rigidesa de l'anell permet un major
nombre d'interaccions intermoleculars, que cal trencar mitjançant l'aportació d'energia, per
passar les molècules a fase gas. Els cicloalcans de mida petita com el ciclopropà i ciclobutà,
presenten una tensió important deguda als angles d'enllaç i als eclipsis. Els cicloalcans més
grans com ciclopentà i ciclohexà estan gairebé lliures de tensió. La seva reactivitat (amb
excepció dels anells molt petits: ciclopropà, ciclobutà i ciclopentà) és gairebé equivalent a la
dels compostos de cadena oberta. Els cicloalcans apareixen de forma natural a diversos
petrolis. Alguns cicloalcans formen part de la gasolina com per exemple: el ciclohexà. Altres
s’utilitzen com a intermigans a la síntesi de caprolactama i per tant en l'obtenció de les
poliamides ( els poliamides es poden trobar a la natura com a llana o seda). Podem trobar
cicloalcans a en els aliments, els productes per als cabells, els blanquejadors per a roba i la
roba.

12
Hidrocarburs insaturats
Els hidrocarburs insaturats són aquells que tenen un o més enllaços dobles o triples, de
manera que un carboni es troba unit a 3 o menys àtoms. Per exemple, a l'etí HC≣CH, un
carboni es troba unit a altre carboni i un àtom d'hidrogen. Com per exemple els alquens,
alquins i cicloalquens.

Alquens
Els alquens són hidrocarburs insaturats que tenen enllaç doble a la molècula. Es pot dir que
els alquens es creen gràcies a alcans que perden dos àtoms d’hidrogen fent així com a
resultat un enllaç doble entre dos àtoms de carboni. El cas més senzill és l’etè o l’etilè.

Per saber quin nom has de posar a cada aquen els científics es basen en la nomenclatura
IUPAC, o també anomenada nomenclatura sistemàtica. Que és la següent:
1. Escollir la cadena contínua més llarga que inclogui l'enllaç doble i anomenar-la com a
derivada de l'alcà corresponent canviant la terminació -à per -è. Exemple: propà -
propè
2. La cadena es numera de tal forma en la qual el primer carboni que suporta l'enllaç

doble rebi el número més baix. Exemple: 1 - Butè.

3. Els substituents s'escriuen d'acord amb l'ordre alfabètic amb el localitzador químic
respectiu.
4. Els alquens poden existir en forma d'isòmers espacials, que es distingeixen amb la
notació cis/trans
13
Alquins
Els alquins són hidrocarburs insaturats que contenen un triple enllaç C-C. Se'ls anomena
també hidrocarburs acetilènics perquè deriven de l'alquí més simple que s'anomena acetilè.
L'estructura de Lewis de l'acetilè mostra tres parells d'electrons a la regió entre els nuclis de
carboni. Per exemple l’acetilè:
La seva fórmula general és CnH2n-2 per cadenes obertes, ja siguin ramificades o lineals. La
seva nomenclatura IUPAC és:
1. Escollir la cadena carbonada continua més llarga que inclogui l'enllaç triple i
anomenar-la com a derivada de l'alcà corresponent canviant la terminació -à per -í.
2. La cadena s'enumera de manera que el primer carboni que suporta l'enllaç triple rep el
nombre més baix.
3. Hidrocarburs de cadena oberta amb més d'un enllaç triple s'anomena alcadií, alcatrií
etc., segons el nombre d'enllaços triples. Com per exemple el butadií:

4. Hidrocarburs que tenen tant enllaços dobles com triples s'anomenen alquenins,
alquediinins, etc., d'acord amb el nombre d'enllaços dobles i triples. L'enllaç doble té
precedència sobre un enllaç triple, quan tots dos són presents en una molècula.
Exemple: 3-ino-1-butà 5-ino-hexadiè

Les propietats dels alquin són similars a les dels alcans i els alquens. Els alquins són
compostos de baixa polaritat, només són solubles en solvents no polars. La seva densitat és
inferior a la de l'aigua, els punts de fusió i d'ebullició s’incrementen al augmentar el tamany
de la cadena. Els alquins són utilitzats principalment com a combustibles, l'alquí de major
importància comercial és l'acetilè o etí. Que els permet tallar els metalls i soldar-los. Aquests
també apareixen a alguns medicaments. Els alquins en presència d'un catalitzador apropiat
com el níquel, el pal·ladi o el platí, reaccionen amb l'hidrogen, formant un alcà.

14
Cicloalquens
Els cicloalquens són hidrocarburs les cadenes dels quals es troben tancades i compten amb un
o més dobles enllaços covalents. El cicloalquè més senzill, de menor nombre d'àtoms de
carboni, és el ciclopropè. LEs seves propietats són que les temperatures de fusió són inferiors
a les dels cicloalcans corresponents (de mateix nombre de carbonis) ja que la rigidesa del
doble enllaç impedeix un empaquetament compacte. Les reaccions més usuals dels alquens
són les d'addició. Els cicloalquens són molècules de fórmula molecular global CnH2n-2. Per
anomenar els cicloalquens s'assignen els localitzadors 1 i 2 als carbonis del doble enllaç. La
direcció de numeració s'escull de manera que la suma dels localitzadors dels diferents
substituents de l'anell doni el resultat més baix. Ja que el doble enllaç sempre està en posició
1 no cal especificar-ho al nom. Com per exemple el ciclopropè:

Hidrocarburs aromàtics
Els hidrocarburs aromàtics també són anomenats arens. Són polímers cíclics conjugats que
compleixen la Regla de Hückel, és a dir, tenen un total de 4n+2 electrons pi a l'anell. La
majoria dels hidrocarburs aromàtics solen ser derivats del benzè, per tant, l'estructura
hexagonal del benzè forma part de molts d'aquests compostos aromàtics. El nom “aromàtic”
prové del fet que aquests compostos s'obtenien inicialment degradant substàncies químiques
d'olor agradable. Alguns exemples de compostos aromàtics són: el naftalè, antracè, fenantrè,
etc… Les seves propietats són que tots els hidrocarburs aromàtics són incolors (l'antracè
presenta fluorescència blavosa) molt aromàtics, insolubles en aigua i menys densos que
aquesta. Les reaccions més importants dels hidrocarburs aromàtics són les de substitució, en
què un grup funcional substitueix un dels àtoms d'hidrogen de l'anell aromàtic. Alguns
d’aquests hidrocarburs poden produir malalties, per exemple el benzè pot provocar càncer. El
trinitrotoluè més conegut com (TNT) és un hidrocarbur aromàtic.

15
Compostos orgànics que contenen N i O
Els compostos orgànics o molècules orgàniques són substàncies químiques que contenen
carboni, formant enllaços covalents carboni-carboni o carboni-hidrogen. En molts casos
contenen oxigen, nitrogen, sofre, fòsfor, bor, halògens i altres elements menys freqüents en el
seu estat natural. Aquests compostos es denominen molècules orgàniques. No són molècules
orgàniques els compostos que contenen carburs, els carbonats i els òxids de carboni. La
principal característica d'aquestes substàncies és que cremen i poden ser cremades (són
compostos combustibles). La majoria dels compostos orgànics es produeixen de manera
artificial, encara que només un conjunt encara s'extreu de manera natural. Hi han dos tipus de
molècules orgàniques:
- Naturals: Són les sintetitzades pels éssers vius, i s'anomenen biomolècules, les quals
són estudiades per la bioquímica y les derivades del petroli com els hidrocarburs.
- Artificials: Són substàncies que no existeixen a la natura i han estat fabricades per
l'home com per exemple els plàstics
La diferència entre les molècules orgàniques i les inorgàniques és que els orgànics tenen
carboni amb enllaços d’hidrogen. Els compostos tenen varies formes de ser classificats,
segons el seu origen (natural o sintètic), estructura (alifàtic, aromàtic,etc..), funcionalitat
(alcohols, cetones, etc…), pes molecular (monòmers o polímers). Hi han quatre tipus de
molècules orgàniques diferents: glúcids, lípids, proteïnes i àcids nucleïs. La majoria dels
compostos orgànics avui en dia es poden fer de forma artificial. Els bioelements primaris
apareixen en el 96% de la matèria viva, i aquests bioelements són: el carboni, oxigen,
hidrogen, nitrogen, fòsfor i sofre. Aquests elements reuneixen una sèrie de propietats que els
fan adequats per a la vida:
- Formen entre ells enllaços covalents molt estables, compartint parells d’electrons. El
carboni, oxigen i nitrogen poden formar enllaços dobles o triples.
- Faciliten l’adaptació dels èssers vius al camp grabitatori terrestre, ja que són els
elements més lleugers de la natura.
A partir d’aquests compostos orgànics els humans obtenim: aliments, medicines, roba,
energía, etc…

16
Alcohols
En química, un alcohol és qualsevol compost orgànic que conté un grup funcional hidroxil
enllaçat a un àtom de carboni i en substitució àtom d'hidrogen d'un grup alquil dels
hidrocarburs saturats o alcans. La fórmula dels alcohols simples acíclics és CₙH₂ₙ₊₁OH.
Tanmateix, quan al llenguatge corrent es parla de l'alcohol, normalment es refereix a l'etanol,
CH₃CH₂OH, el tipus d'alcohol que es troba a les begudes alcohòliques, com ara la cervesa, el
vi, etc. Els alcohols són molt comuns a la naturalesa, gràcies a la presència d’un grup
hidroxil, les molècules alcohòliques tenen propietats físiques y químiques summament
variables, doncs els àtoms d’oxigen són molt més electronegatius que els àtoms de carboni o
de hidrogen, en conseqüencia els enllaços amb aquests tres àtoms són polars, i aquests són els
responsables de les principals característiques dels alcohols. El punt d'ebullició dels alcohols
és mayor al punt d’ebullició dels alcans o alquens d’un pes molecular semblant. Els alcohols
es classifiquen en tres grups:
- Primaris: el carboni del grup hidroxil està enllaçat com a mínim a dos àtoms
d'hidrogen i a un radical orgànic R.

CH₃-CH₂-OH (etanol)
- Secundaris: el carboni del grup hidroxil està enllaçat a un àton d'hidrogen i a dos
radicals orgànics R i R'.

(CH₂OH)₂CH-OH (propantriol, glicerol o glicerina)

- Terciaris: el carboni del grup hidroxil està enllaçat a tres radicals orgànics R, R' i R.

(CH₂OH)₃C-OH
Tot i que els fenols són considerats a vegades com uns alcohols especials, al que el grup
hidroxil està enllaçat al carboni d'un benzè, la seva reactivitat és molt diferent de la dels
alcohols i generalment es classifiquen com un grup independent. Els alcohols s'utilitzen com
a productes químics intermedis i dissolvents a les indústries de tèxtils, colorants, detergents,
perfums, aliments, begudes, cosmètics, pintures i vernissos.

17
Aldehids
Els aldehids són compostos orgànics caracteritzats per posseir el grup funcional -CHO
(carbonil).​ Un grup carbonil és el que s'obté separant un àtom d'hidrogen del formaldehid.
Com a tal no té existència lliure, encara que es pot considerar que tots els aldehids tenen un
grup terminal carbonil. Els aldehids són compostos de fórmula general R–CHO i les cetones
són compostos de fórmula general R-CO-R, on els grups R i R poden ser alifàtics o
aromàtics. Ambdós tipus de compostos es caracteritzen per tenir el grup carbonil per la qual
cosa se'ls sol denominar com a compostos carbonílics.

Les propietats físiques són: La doble unió del grup carbonil atès que el grup carbonil està
polaritzat a causa del fenomen de ressonància. Els aldehids amb hidrogen sobre un carboni
sp³ en posició alfa al grup carbonil presenten isomeria tautomèrica. Els aldehids s'obtenen de
la deshidratació d'un alcohol primari amb permanganat de potassi, la reacció ha de ser feble,
les cetones també s'obtenen de la deshidratació d'un alcohol, però s'obtenen d'un alcohol
secundari i igualment són deshidratats amb permanganat de potassi i s'obtenen amb una
reacció feble, si la reacció de l'alcohol és forta, el resultat serà un àcid carboxílic
respectivament. Les seves propietats químiques són: Es comporten com a reductor, per
oxidació l'aldehid dóna àcids amb el mateix nombre d'àtoms de carboni. La reacció típica dels
aldehids i les cetones és l'addició nucleofílica. Els aldehids s’utilitzen per Els aldehids
s'utilitzen principalment per a la fabricació de resines, plastics, solvents, pintures, perfums,
essències. Els aldehids són presents en nombrosos productes naturals i grans varietats són de
la pròpia vida quotidiana. La glucosa, per exemple, existeix en una forma oberta que presenta
un grup aldehid. L'acetaldehid format com a intermedi en la metabolització es creu
responsable en gran mesura dels símptomes de la ressaca després de la ingesta de begudes
alcohòliques. El formaldehid és un conservant que es troba en algunes composicions de
productes cosmètics. No obstant això, aquesta aplicació ha de ser vista amb cautela ja que en
experiments amb animals el compost ha demostrat un poder cancerigen. També es fa servir
en la fabricació de nombrosos compostos químics com la baquelita, la melamina, etc.
18
Cetones
Una cetona és un compost orgànic que conté el grup carbonil. Quan el grup funcional
carbonil és el més important del compost orgànic, les cetones es nomenen afegint el sufix
-ona a l'hidrocarbur del qual provenen (hexà, hexanona; heptà, heptanona; etc). Les cetones
són compostos de fórmula general R-CO-R.

Es divideixen en tres grans grups:

- Alifàtiques: Resulten de l'oxidació moderada dels alcohols secundaris. Si els radicals
llogo R són iguals la cetona s'anomena simètrica, altrament serà asimètrica, sempre
que hi hagi un àtom covalent amb un altre.
- Aromàtiques: Es destaquen les quinones, derivades del benzè i carbó.
- Mixtes: Quan el grup carbonil s'acobla a un radical arílic i un alquilic, com el
fenilmetilbutanona.
Les seves propietats són que els compostos carbonílics presenten punts d'ebullició més baixos
que els alcohols del mateix pes molecular. No hi ha grans diferències entre els punts
d'ebullició d'aldehids i cetones del mateix pes molecular. Els compostos carbonílics de cadena
curta són solubles en aigua ia mesura que augmenta la longitud de la cadena disminueix la
solubilitat. Fins a quatre carbons són solubles a l'aigua. Els primers aldehids tenen una olor
picant i penetrant. Les petites tenen una olor agradable, les mitjanes una olor fort i
desagradable i les grans són inodores. Quan tenen fins a deu carbons es troben en estat líquid.
Les cetones més grans són sòlides. S'utilitza com dissolvent per laca i resina encara que la
seva producció de plexiglàs i en la fabricació de poliuretans.
La cetona que té més aplicació industrial és l'acetona (propanona) la qual s'utilitza com a
dissolvent per a laques i resines, encara que el seu major consum és en la producció del
plexiglàs, emprant-se també en l'elaboració de resines epoxi i poliuretans.

19
Àcids carboxílics
Els àcids carboxílics constitueixen un grup de compostos que es caracteritza pel fet que
posseeixen un grup funcional anomenat grup carboxil o grup carboxi (–COOH); es produeix
quan coincideixen sobre el mateix carboni un grup hidroxil (-OH) i carbonil (C=O). Es pot
representar com a COOH o CO₂H. Els derivats dels àcids carboxílics tenen com a fórmula
general R-COOH. Té propietats àcides; els dos àtoms d'oxigen són electronegatius i
tendeixen a atraure als electrons de l'àtom d'hidrogen del grup hidroxil amb el que es debilita
l'enllaç i és més fàcil que se cedeixi el corresponent protó, H+, quedant el neutró de l'àcid,
R-COO-. A més, en aquest anió, la càrrega negativa es distribueix (es deslocalitza)
simètricament entre els dos àtoms d'oxigen, de forma que els enllaços carboni-oxigen
adquireixen un caràcter d'enllaç parcialment doble. Generalment els àcids carboxílics són
àcids dèbils, amb només un 1% de les seves molècules dissociades per a donar els
corresponents ions, a temperatura ambient i en dissolució aquosa. Però si són més àcids que
altres, en els que no es produeix aquesta deslocalització electrònica, com per exemple els
alcohols. L'ió resultant, R-COO-, s'anomena amb el sufix "-at". Per exemple, l'anió procedent
de l'àcid acètic s'anomena ió acetat. Al grup COO- se l'anomena carboxilat.

Els àcids de massa molar baixa (fins a deu àtoms de carboni) són líquids incolors, d'olor molt
desagradable. L'olor del vinagre és deu a l'àcid acètic; el de la mantega rància a l'àcid butíric.
L'àcid caproic es troba al cabells i secrecions del bestiar caprí. Els àcids C5 a C10 posseeixen
olors de “cabra”. La resta sòlids cerosos i inodors a temperatura ambient. Els seus punts de
fusió i ebullició creixen a augmentar la massa molar. Els àcids inferiors són solubles en aigua;
la solubilitat decreix a partir de l'àcid butíric amb l'augment del caràcter hidrocarbonat de la
molècula. Tots els àcids són solubles en solvents orgànics. S’utilitzen a les indústries i als
laboratoris.

20
Amines
Una amina és un compost orgànic caracteritzat per contenir el grup funcional amino. Les
amines es poden considerar formalment derivades de l'amoniaca NH3 com a resultat de la
substitució dels hidrògens per radicals alquil. Les amines es classifiquen segons el nombre
d'àtoms d'hidrogen de l'amoníac que se substitueixen per grups orgànics.
Estat natural de les amines: Els productes naturals nitrogenats foren dels primers compostos
orgànics que s'aïllaren i estudiessin. La facilitat amb què les amines s'extreuen amb les
dissolucions àcides, unida a la seva regeneració en tractar-les amb bases, simplifica la tasca
de separar-les amb altres materials vegetals. Per les seves propietats alcalines a les amines
vegetals se'ls anomena alcaloides. La quantitat d'alcaloides coneguts actualment és superior
als 5000. Són d'especial interès perquè la majoria es caracteritzen per un alt grau d'activitat
biològica.

Les olors distintives que són de peix a pútrides caracteritzen les amines de menor massa
molecular. Són gasos a temperatura ambient o líquids fàcilment vaporitzables. Les amines
primàries i secundàries tenen punts d'ebullició menors que els dels alcohols, però més grans
que els dels èters de massa molecular semblant. Les amines terciàries, sense ponts d'hidrògen,
tenen punts d'ebullició més baixos que les amines primàries i secundàries de masses
moleculars semblants. Les amines alifàtiques són menys denses que l'aigua, amb densitats al
rang de 0,63 a 0,74 g/cm³. Les amines aromàtiques solen ser lleugerament més denses que
l'aigua (per exemple, la densitat de l'anilina és d'1,02 g/cm³). Amb l'augment de la mida, es
tornen menys volàtils; l'olor disminueix i finalment es fa imperceptible, encara que algunes
diamines tenen olors ofensives. Per exemple, la putrescina, i la cadaverina, són compostos de
mala olor que es troben a la carn en descomposició. Les amines són incolors; les amines
alifàtiques són transparents a la llum ultraviolada, però les amines aromàtiques mostren una
forta absorció de determinades zones de l'espectre. Les amines amb menys de sis carbonis es
barregen amb aigua en totes les proporcions.

21
Èters
Els èter de baixa massa molecular (èter dietílic, l'oxolà o tetrahidrofuran i l'èter tert-butil
metílic) s'empren com a dissolvents, ja que són líquids a temperatura ambient i poc reactius.
Diferents èters halogenats (soflurà, desflurà, sevoflurà, metoxiflurà) s'empren en anestèsia
general per inhalació. La seva estructura de Lewis és la següent:

Les seves propietats són: Tenen un punt d'ebullició menor que el dels alcohols. Tenen la
mateixa solubilitat en aigua que els alcohols. És incolor i d'olor dolça. S'utilitza com a
dissolvent i en la fabricació d'altres productes químics. També s'utilitza com a combustible
inicial per la fabricació del dièsel.Com a dissolvents de Resines: Els èsters, en particular els
acetats d'etil i butil, s'utilitzen com a dissolvents de nitrocel·lulosa i resines a la indústria de
les laques, així com matèria primera per a les condensacions d'èsters. Com a aromatitzants:
Alguns èsters s'utilitzen com a aromes i essències artificials. També s’utilitza per fer verí per
rates:

22
Els components bàsics de la vida

Es components principals es denominen CHON: Carboni, Hidrogen, Oxigen, Nitrogen

Els secundaris son: S, P, Mg, Ca, Na, K, Cl. Aquests formen el 4,5% del total.
Els terciaris o oligoelements son el conjunt d’elements que estan presents en els organismes
pero ja han perdut la seva funció, és a dir que son vestigials.

Glúcids:

Biomolècules orgàniques principalment formades per CHO, 3 dels 4 components bàsics de la

vida. Aquests son Carboni, Hidrogen i Oxigen. Per formar glúcids hi han d'haver
monosacàrids (CH2O)n,que això es igual a àtoms de carboni units amb molècules d’aigua
que vol dir que es carboni hidratat, més conegut com hidrats de carboni. Els glúcids es poden
classificar en 5 grups diferents:

- Monosacàrids:
Glúcids formats per una sola cadena. No es descomposen a uns altres mes simples, sinò que
ells mateixos ja son simples Ex: Glucosa, Galactosa

- Òsids:
Glúcids formats pero una sola cadena de monosacàrids amb enllaços O-glucosídics.

- Holòsids:
Glúcids formats per cadenes de monosacàrids. Oligosacàrids: glúcids formats per la unió de
dos a deu monosacàrids. Els més importants són els disacàrids (unió de dos monosacàrids).
Exemple: sacarosa.

- Polisacàrids: glúcids formats per la unió de més de deu monosacàrids. Exemples: midó i
cel·lulosa.
23
- Heteròsids: compostos formats per la unió de glúcids amb altres substàncies no
glucídiques. Exemples: peptidoglicans i glucoproteïnes.

24
Monosacàrids:
Els monosacàrids son els sucres més simples, és a dir que no s’hidrolitzen, que no es
descomponen a uns altres compostos més simples. Portes de 3 a 8 àtoms de carboni. Tots els
monosacàrids acaben amb el sufix -osa (glucosa, sacarosa, fructosa…) El principal
monosàcarid important es la glucosa, la principal font d’energia de les nostres cèl·lules.
Així per a les aldoses de 3 a 6 àtoms de carboni tenim:

3 carbonis:
trioses, n'hi ha una: D-Gliceraldehid.
4 carbonis:
tetroses, n'hi ha dues, segons la posició del grup carbonil: D-Eritrosa i D-Treosa.
5 carbonis:
pentoses, n'hi ha quatre, segons la posició del grup carbonil: D-Ribosa, D-Arabinosa,
D-Xilosa, D-Lixosa.
6 carbonis:
hexoses, n'hi ha vuit, segons la posició del grup carbonil: D-Alosa, D-Altrosa, D-Glucosa,
D-Manosa, D-Gulosa, D-Idosa, D-Galactosa, D-Talosa.

Les cetoses de 3 a 7 àtoms de carboni són:

Trioses:
n'hi ha una: Dihidroxiacetona.
Tetroses:
n'hi ha una: D-Eritrulosa.
Pentoses:
n'hi ha dues, segons la posició del grup carbonil: D-Ribulosa, D-Xilulosa.
Hexoses:
n'hi ha quatre segons la posició del grup carbonil: D-Sicosa, D-Fructosa, D-Sorbosa,
D-Tagatosa.

25
Polisacàrids:
Son una cadena de molts monosacàrids per mitjà d’enllaços glucosídics. Els polisacàrids es
poden hidrolitzar, és a dir que es poden descomposar en polisacàrids més petits. La seva
fórmula es Cx(H2O)x–1

Polisacàrids en reserva:
La majoria dels polisacàrids de reserva són glucans, és a dir, polímers de glucosa, més
exactament del seu isòmer d'anell hexagonal (glucopiranosa). Es tracta sobretot de glucans
α(1→4), representats a les plantes pel midó i als animals pel glucogen, amb cadenes que es
ramifiquen gràcies a enllaços de tipus α(1→6). En nombrosos grups de protistes compleixen
la mateixa funció glucans de tipus β(1→3).ç

Polisacàrids estructurals:
Es tracta de glúcids que participen a la construcció d'estructures orgàniques. Els més
importants són els que constitueixen la part principal de la paret cel·lular de plantes, fongs i
altres organismes eucariotes osmòtrofs, és a dir, que s'alimenten per absorció de substàncies
dissoltes. Aquests no tenen una altra manera més econòmica de sostenir el seu cos, que
embolicant les seves cèl·lules amb una paret flexible però resistent, contra la qual oposen la
pressió osmòtica de la cèl·lula, aconseguint així una solució del tipus que en biologia
s'anomena esquelet hidrostàtic.
La cel·lulosa és el més important dels polisacàrids estructurals. És el principal component de
la paret cel·lular a les plantes, i la més abundant de les biomolècules que existeixen al
planeta. És un glucà, és a dir, un polímer de glucosa, amb enllaços glucosídics entre els seus
residus. Per la configuració espacial dels enllaços implicats, els residus de glucosa queden
alineats de forma recta, no en helicoide, que és el cas dels glucans, del tipus del midó.
Aquesta és la regla quant a la conformació de tots els polisacàrids estructurals de les parets.
Aquestes cadenes rectes s'enllacen transversalment, per enllaços d'hidrogen, en feixos de
cadenes paral·leles.
La quitina compleix un paper equivalent al de la cel·lulosa, però als fongs, hi ha més és la
base de l'exoesquelet dels artròpodes i altres animals emparentats. La quitina és un polímer de
la N-acetil-2, D-glucosamina, un monosacàrid aminat, que conté per tant nitrogen. Com que
aquest és un element químic de difícil adquisició per als organismes autòtrofs, que l'han
d'administrar amb garreperia, la quitina queda reservada a heteròtrofs com els fongs, que
l'obtenen en abundància.

26
Lípids:
Els lípids o més coneguts com greixos, són biomolècules que no son solubles amb l’aigua.
Característiques dels lípids:
És un grup de substàncies molt heterogènies que tenen dues característiques comunes:
- Són solubles en dissolvents orgànics, com: cloroform, benzè, acetona, aiguarràs, etc.
- Són insolubles en aigua, només formen micel·les.
- Altres característiques generals que posseeixen alguns lípids:
- Són menys densos que l'aigua, per la qual cosa suren a sobre d’ella.
- Són untuosos al tacte.
- No són bons conductors de la calor.

27
Triglicèrids saturats:
Són àcids carboxílics de cadena llarga, solen tenir nombre parell de carbonis (14 a 22), els
més abundants tenen 16 i 18 carbonis. La seva estructura de Lewis es la següent:

Els àcids grassos són saturats quan no tenen enllaços dobles, són flexibles i sòlids a
temperatura ambient.
Els Insaturats o poliinsaturats si a la cadena hi ha dobles o triples enllaços, rígids a nivell del
doble enllaç sent líquids oliosos.
Propietats físiques.
A)Solubilitat.
Són molècules bipolars o amfipàtiques (del grec amphi, doble). El cap de la molècula és polar
o iònica i, per tant, hidròfila (-COOH). La cadena és apol·lar o hidròfoba (grups -CH2- i
-CH3 terminal B)Als saturats, el punt de fusió augmenta a causa del nombre de carbonis,
mostrant tendència a establir enllaços de Van der Waals entre les cadenes carbonades.
28
29
Propietats químiques:
A) Esterificació.
L´àcid gras s'uneix a un alcohol per enllaç covalent formant un ester i alliberant una molècula
d'aigua.

B)Saponificació.
Reaccionen els álcalis o bases donant lloc a una sal d'àcid gras que s'anomena sabó.
L'aportació de sabons afavoreix la solubilitat i la formació de micel·les d'àcids grassos.

30
Triglicèrids insaturats:
Són acilglicerols, un tipus de lípids, formats per una molècula de glicerol, que té esterificats
els seus tres grups hidroxil per tres àcids grassos, saturats o insaturat.
La seva fórmula química és C55H98O6.
Les propietats són:
Entre major és el grau d'insaturació, menor és el punt de fusió.
Són líquids. Emmagatzemen les calories no utilitzades i proporcionen energia al cos.
Estructura de Lewis:

Els àcids grassos insaturats es troben a la dieta en forma de triglicèrids, com gairebé tot el
greix. Els triglicèrids estan formats per una molècula de glicerol i tres àcids grassos. Els
triglicèrids que contenen àcids grassos insaturats, amb dobles enllaços, són líquids a
temperatura ambient, però es poden convertir en greixos sòlids per hidrogenació dels dobles
enllaços. Això passa per exemple en el rumen de l'animal, per mitjà de l'acció dels
microorganismes, que hidrogenen, per via encimàtica, els àcids grassos insaturats ingerits a la
ració.
Els àcids grassos formen micel·les, al duodè i arriben a l'intestí prim on posteriorment seran
absorbides. Aquestes micel·les tenen la característica d'integrar-hi altres substàncies, com ara
vitamines i carotens, que no podrien ser absorbits per l'organisme per altres vies. Els àcids
grassos saturats permeten molta menor quantitat de sals biliars a les seves micel·les. Els àcids
grassos insaturats també permeten la integració a les micel·les d'altres àcids grassos saturats,
facilitant així la seva assimilació per part de l'organisme. Aquest darrer efecte resulta útil en
pollets, en els quals s'aprecia notablement una millora en l'assimilació de greixos saturats si
aquests se subministren amb àcids grassos insaturats.

31
Proteïnes:
Són principalment carboni, hidrogen, oxigen i nitrogen. També poden tenir sofre, fòsfor,
ferro, coure, etcètera. Les proteïnes es divideixen en quatre nivells d'estructures. Les tres
propietats principals de les proteïnes són: especificitat, solubilitat (depèn del pH) i
desnaturalització. Les proteïnes mantenen, construeixen, i regeneren les cèl·lules del nostre
cos. Els aminoàcids són compostos orgànics de baix pes molecular que constitueixen les
unitats bàsiques per formar les proteïnes. Els aminoàcids estan formats per:
Un àtom de C central (C). Un grup carboxil o àcid (-COOH). Un grup amino (-NH2). Un
àtom d’H. Un radical variable.
Els radicals confereixen a l’aminoàcid unes característiques pròpies. Per això, aquests
radicals s’utilitzen com a criteri de classificació dels aminoàcids. Formant part de les
proteïnes existeixen 20 aminoàcids. Existeixen altres aminoàcids, però no s’associen formant
macromolècules.L’enllaç peptídic:
Els aminoàcids s’uneixen entre ells per formar polímers a través de l’enllaç peptídic.
És un enllaç covalent que s’estableix entre el -OH del grup carboxil d’un aminoàcid i el H del
grup amino del següent amb despreniment d’una molècula d’aigua.
L’enllaç peptídic té un comportament similar al d’un enllaç doble, és a dir, presenta una certa
rigidesa que immobilitza en un pla els àtoms que el formen i no poden girar lliurement.
L’enllaç peptídic és, per tant, un enllaç pla i rígid i imposa una sèrie de restriccions que
afectaran la conformació que adoptarà cada proteïna.

32
Àcids nucleics:
Els àcids nucleics són biomolècules orgàniques encarregades d'emmagatzemar i difondre la
informació genètica. Hi ha dos tipus fonamentals d'àcids nucleics, l'àcid desoxiribonucleic
(ADN), i l'àcid ribonucleic (ARN). COMPARACIÓ DE L’ADN I L’ARN
Semblances: Tant l'ADN, com l'ARN estan formats per nucleòtids. Els dos tenen tres bases
nitrogenades comunes: l'adenina, la guanina i la citosina. Les seves pentoses són pentagonals,
tant en l'ADN, com en l'ARN són les molècules encarregades d’emmagatzemar, transmetre i
expressar la informació genètica, és a dir, la informació necessària per a la síntesis de
proteïnes. Es troben en totes les cèl·lules de tots els éssers vius, des dels bacteris fins als
éssers humans, i amb la mateixa composició química.
1. NUCLEÒTIDS
El nucleòtid és una molècula formada per altres tres:
Una pentosa, que pot ser ribosa o desoxiribosa:
Ribosa Desoxirribosa un àcid fosfòric ió fosfat.
Una base nitrogenada, que es classifiquen en púriques i pirimidíniques, i són:

33
Plàstics:
Els plàstics són materials orgànics polimèrics d'alta massa molecular. Són molècules gegants
formades per àtoms de carboni juntament amb altres d'hidrogen, oxigen, i en menor mesura,
clor, fluor, nitrogen o silici. Els plàstics són sòlids amorfs, sintètics o semisintètics, que tenen
una gran utilitat per a la indústria. És a dir que son molt dificil de hidrolizar-se, de
descompozar-se.

El plàstic es fabrica a partir de materials naturals com la cel·lulosa, el carbó, el gas natural, la
sal i el petroli mitjançant un procés de polimerització o policondensació.

Termoplàstics:
Els termoplàstics són plàstics que es poden fondre i reformar-se diverses vegades. Tenen una
estructura de cadena oberta molecular. Els envasos amb aquest plàstic són fàcilment
identificables per un símbol gravat a la base de l'ampolla o al propi envàs. Alguns exemples
de termoplàstics, segons la seva definició, són els següents: Polipropilè, Polietilè, Polietilè
tereflat, Poliamida, Tefló, o Metacrilat, entre un llarg etcètera.
Com es produeix el termoplàstic?
Són polímers que es formen per addició d'estructures de molècules llargues amb enllaços
atòmics forts. Entre molècules contigües hi ha enllaços de Van der Waals, que varien amb la
temperatura. En elevar aquestes i atès que aquestes forces són febles, es pot produir un
desplaçament entre capes.
L'emmotllament per injecció de plàstic, és el procés pel qual es fon el material polimèric
termoplàstic i s'injecta a pressió a la cavitat del motlle, aquest material s'omple i se solidifica,
a continuació s'obre el motlle i finalment, s'extreu el producte plàstic acabat.
34
Duroplàstics:
Els duroplàstics no es poden deformar plàsticament una vegada endurits. (Si es tornen a
escalfar, cremen.) A més, els duroplàstics es caracteritzen per no ser solubles en dissolvents i
per no tenir cap efecte d'inflament associat als plastificants. En general, els duroplàstics
ofereixen una major resistència a la temperatura que els materials termoplàstics. Atès que no
es poden deformar, els duroplàstics se subministren principalment com a barres, blocs o
material de plaques per a la fabricació de components.Els duroplàstics s'utilitzen quan es
requereix més resistència a la temperatura o resistència a l'impacte en els components. A més,
la matriu de materials compostos de fibres, com els plàstics reforçats amb carboni o els
plàstics reforçats amb fibra de vidre, es compon sovint de materials duroplàstics.Entre els
duroplàstics es troben la resina fenòlica de formaldehid, la resina de melamina-formaldehid,
la melamina/fenol-formaldehid, la resina d'urea-formaldehid i el cautxú de silicona. Grans
grups de materials dins dels duroplàstics formen les resines epoxi i els poliuretans. No es
poden conformar per estovament, però es poden mecanitzar. No poden ser refosos ni
remoldejats. Si els exposem a temperatures massa elevades es degraden o es descomponen.
Per totes aquestes raons no es poden reciclar. Hi ha molts termoestables que forgen a
temperatura ambient, només amb una reacció química.La majoria dels termoestables
consisteixen en una xarxa covalent d'àtoms de carboni entrellaçats fortament entre ells per
formar un sòlid rígid. Les unions entre les cadenes són tan fortes que no es poden destruir en
escalfar el plàstic. Això implica que el termoestable sempre manté la forma. Els polímers
basats en el formaldehid són exemples clàssics de termoestables. Les resines epoxi són també
exemples de termoestables. Els avantatges dels termoestables per aplicar-los en enginyeria
són:
- Alta estabilitat tèrmica.
- Alta rigidesa.
- Alta estabilitat dimensional.
- Alta resistència a la fluència i la deformació sota càrrega.
- Baix pes.
- Bones propietats com a aïllant elèctric i tèrmic.
Molts termoestables es fan servir en forma de dos components:
Resina (que conté els agents de curat, enduridors i plastificants + Materials de reforç (fibres
orgàniques o inorgàniques)
35
Elastòmers:
Gran família de polimers amorfs, amb baixa temperatura de cristal·lització. Tenen un mòdul
elàstic molt baix, per la qual cosa amb petites tensions es produeixen grans deformacions
elàstiques fins a la ruptura. Tenen una elevada histèresi. Un cop conformats no se'ls pot
canviar sense transicions químiques.
Exemples:
- Cautxú
- Gomes sintètiques: cautxú sintètic, etilè propilè, silicones (resistència tèrmica fins a 315º C)
- Polibutadiè, d'elevada resistència mecànica i l'abrasió.

Tots aquests plàstics se solen additivar per a:

- Millorar les propietats mecàniques.
- Reduir el preu (amb serradures, fibres tèxtils, talc,...)
- Millorar la modelabilitat.
- Donar-los color.

La majoria d'aquests polímers són hidrocarburs, conformats per hidrogen i carboni, una altra
manera d'obtenir un elastòmer és a partir de la síntesi de petroli i gas natural.

36
Polímers:
Els polímers són macromolècules (generalment orgàniques) formades per la unió de
molècules més petites anomenades monòmers.
Classificació:
Els materials polímers es poden classificar segons el procés d'obtenció:
Polímers naturals. Existeixen a la natura molts polímers i les biomolècules que formen els
éssers vius són macromolècules de polímers. Per exemple, les proteïnes, la cel·lulosa, el
cautxú natural, etc. Polímers semisintètics. S'obtenen per transformació de polímers naturals.
Per exemple, la nitrocel·lulosa, el cautxú vulcanitzat, etc.
Polímers sintètics. Molts polímers s'obtenen industrialment a partir dels monòmers. Per
exemple, el niló, el poliestirè, el policlorur de vinil, el polietilè, etc. Segons la seva estructura
o propietats es poden dividir de la següent forma: Plàstics. Normalment s'inclouen dintre del
terme genèric de "plàstics" els termoplàstics, que són polímers que no presenten
entrecreuaments, lineals o ramificats, i els termoestables, polímers que presenten un alt grau
d'entrecreuament.Elastòmers. Són polímers amb un baix grau d'entrecreuament. Fibres,
recobriments, adhesius. Polimerització i estructura:
L'estructura pot ser lineal o ramificada (a part de poder presentar entrecreuaments). També
poden adoptar altres estructures, per exemple radials.La reacció per la qual se sintetitza un
polímer a partir dels seus monòmers s'anomena polimerització. Segons el mecanisme pel qual
es produeix la reacció de polimerització per donar lloc al polímer, aquest es classifica com a
polimerització per passes o com polimerització en cadena. En qualsevol cas, les molècules
obtingudes en la síntesi artificial de polímers són de diferent mida entre si, i per tant de
diferent pes molecular.Polimerització de l'estirè per donar poliestirè indica el grau de
polimerització. Per una altra part, els polímers poden ser lineals, formats per una única
cadena de monòmers, o bé aquesta cadena pot presentar ramificacions de més o menys mida.
També es poden formar entrecreuaments provocats per l'enllaç entre àtoms de diferents
cadenes. La naturalesa química dels monòmers, el seu pes molecular i altres propietats
físiques, així com l'estructura que presenten determinen diferents característiques per a cada
polímer.

37
Fibres sintètiques:
La fibra sintètica és una fibra tèxtil que prové de diversos productes derivats del petroli. Les
fibres artificials no són sintètiques, ja que aquestes procedeixen de materials naturals,
bàsicament cel·lulosa. Les característiques més rellevants de les fibres sintètiques són:
Llarga durada i resistència als agents externs.
Cura fàcil: rentat, planxat...
Resulten calents a l'estiu i fredes a l'hivern.
Usos:
La fibra sintètica es pot fer servir en la fabricació de tèxtils, tant teixits com no teixits; per
això és un tema relacionat amb el món de la moda i de la indumentària. També té usos
industrials, com ara paracaigudes, espelmes de vaixells, corderia, entre d'altres.
Classificació:
La classificació tradicional de les fibres sintètiques es basa en la forma d'obtenció de la
molècula, es tracta d'una polimerització o per condensació o per addició.
Polimerització per condensació: dues molècules es combinen per donar un producte únic
acompanyat de la formació d'una molècula d'aigua. A les fibres sintètiques, les dues
molècules són diferents i el resultat s'anomena copolímer. Per aquest mètode s'obtenen les
fibres de poliamida (o de niló) i les fibres de polièster.
Polimerització per addició: els monòmers, a causa d'un enllaç covalent, són capaços
d'agrupar-se químicament formant polímers o macromolècules amb estructures diferents. Per
aquest mètode s'obtenen les fibres acríliques, les fibres de poliolefines i les fibres
d'elastòmers. Fora d'aquesta classificació tradicional se situen les fibres noves: fibres
bicomponents, microfibres i nanofibres.
S'obtenen per síntesi de diversos productes derivats del petroli com el polièster, el niló o
spandex, és a dir, aquesta fibra és totalment química, i tant l'elaboració de la matèria primera
com la fabricació del fil o filament, són producte de l'home.

38
Polièster:
El polièster és un tipus de resina plàstica que s'obté del petroli, i el PET (politereftalat d'etilè)
és el plàstic o format més fabricat. Aquest material, molt resistent a la corrosió i la calor, sol
emprar-se a tot el món per produir ampolles i altres envasos plàstics.D'altra banda, el
polièster és una de les fibres sintètiques més populars de la indústria tèxtil. Aquest material,
format a partir de la polimerització d'estirè i molts altres elements químics, dóna lloc a una
fibra sintètica àmpliament utilitzada per fabricar camises i pantalons, així com tot tipus de
peces esportives.Així mateix, i gràcies a les seves propietats aïllants i de protecció davant de
diferents productes químics, el polièster s'usa per a la confecció de cortines i/o estovalles de
tot tipus. Materia prima o polímer molt versàtil, elàstic i flexible. Per això, els seus usos i
aplicacions acullen diferents sectors (fabricació de pintures i/o resines, matrius industrials,
envasos plàstics i fins i tot per a la indústria tèxtil) Producte resistent, lleuger i fàcil de
treballar. Qualsevol format de polièster té com a característica principal un pes molt reduït,
convertint-se en un material d'allò més resistents, lleugers i fàcils de manejar. Es pot barrejar
amb facilitat amb altres materials. Això passa sovint, sobretot, amb els teixits de polièster.
Aquest tipus de teles es poden combinar de forma senzilla amb diferents materials: cotó,
llana, niló o viscosa. Com a resultat, s'obtenen unions tèxtils que augmenten la qualitat final
del producte i les converteixen en peces tèxtils molt útils i funcionals.Gran capacitat de
recuperació i transpirabilitat. Aquest material el trobaràs en format tela, xarxa o lona no
s'estira ni s'encongeix. Són, en la majoria dels casos, textures molt durables, resistents i suaus.
Així mateix, els tèxtils de polièster adquireixen qualitats repel·lents a l'aigua i la humitat. Per
això, repel·leixen els fongs, la floridura i fins i tot els bacteris i la mala olor. Material
econòmic. Adquireix un baix cost de producció. És a dir, resulta ser un producte molt atractiu
per a tots aquells que vulguin invertir pocs diners, sense renunciar a la màxima qualitat.
Baixa absorció. Per tant, si vols empacar algun tipus de líquid, és preferible utilitzar un altre
material diferent del polièster. Dificultat per tenyir o canviar el color. De fet, els tints solubles
en aigua no funcionen per decolorar els tèxtils de polièster. Per canviar de color necessitareu
utilitzar tints especials.

39
Poliamida:
Una poliamida és un termoplàstic que ofereix una combinació òptima de resistència
mecànica, al desgast, la rigidesa i la tenacitat. També és ben considerada per ser un bon
aïllant elèctric i tenir una bona resistència química. Ideal per a la fabricació d'elements
mecànics i per al manteniment industrial.
És resistent, mecànica, rígida, dura i té una tenacitat mitjana. Serveix per a la fabricació de
xarxes de seguretat a l'àrea de la construcció ja que és un component amb molt alta taxa de
capacitat d'amortiment.Les seves propietats permeten que sigui un material durador i
resistent.Conté característiques essencials que permeten que un bon lliscament. Funciona
perfectament com un aïllant tèrmic, ja que té una taxa elevada d'absorció d'humitat i impedeix
el pas de l'aire a través d'ella. Usar la poliamida bé sigui de forma natural o sintètica és una
bona opció depenent de la branca. El niló no només està sent usat com una fibra tèxtil, sinó
que també va començar a ser usat en plàstics donant-li així més profit i nombroses maneres
d'usar-la. Com que compta amb una bona resistència, així com és rígida i estable, s'està
emprant en l'elaboració d'interruptors, endolls, etc. Encara que és un material que pot ser
avantguardista té un gran rival el Polièster el qual conté gairebé les mateixes característiques
que la poliamida, el polièster és elàstic, és fort i resistent, no absorbeix i és molt resistent a la
llum la qual podria ser una de les diferències quant a la poliamida. Encara que el polièster és
un material dels més usat a la indústria i el sector automobilístic.
La poliamida és un plàstic de fibra natural i sintètica. És possible generar-la amb una reacció
química degut al seu compost de polímer. Al sector és comunament conegut com a Nylon i es
considera com un termoplàstic a causa de les seves propietats.

40
Fibres acríliques:
La fibra acrílica és una fibra sintètica que s'assembla molt a la llana en el caràcter. Les fibres
que contenen un mínim de 85% d'acrilonitril a la seva estructura química s'anomenen "fibres
acríliques". La fibra acrílica es compon d'acrilonitril i un comonòmer. El comonòmer s'hi
afegeix per millorar la capacitat de tenyit i la processabilitat tèxtil de la fibra acrílica. La fibra
acrílica es produeix amb dos sistemes diferents: filatura humida i la filatura en sec. Estètiques
Els acrílics són les més semblants a la llana. Les fibres per a catifes semblen ser llana i els
teixits per a nadó semblen ser de llana, però són més suaus i la seva cura és molt més simple.
El jersei, el challis i altres teles fines es poden reproduir amb fibres acríliques. El cost de les
teles i de les peces elaborades amb fibres acríliques és semblant a la llana de bona qualitat,
però són especialment adequades per a les persones al·lèrgiques a la llana. Les primeres
fibres acríliques produïen frises (pilling) i les peces s'estiraven i abolsaven (en lloc
d'encongir, com la llana) però aquests problemes es van solucionar en utilitzar estructures
adequades als fils i al teixit.Els acrílics es poden planxar, també tenen la capacitat de
desenvolupar un potencial d'encongiment latent i retenir-lo indefinidament a temperatura
ambient. Durabilitat:Les fibres acríliques no són tan durables com el niló, el poliester, o les
fibres d'olefina, però per a peces de vestir i usos domèstics la seva resistència és satisfactòria.
El primer orlon es va produir en forma de filament amb una resistència gairebé tan bona com
el niló. La resistència de les acríliques als tints i l'alt cost de producció en va limitar l'ús en
aquests usos finals. Més tard es va aconseguir èxit utilitzant fibres curtes de menor
resistència. Comoditat: Les fibres acríliques són suaus i de vegades poden causar al·lèrgies o
urticària a la zona de contacte de la peça. Tenen una densitat de 1.14-1.15 g/c, cosa que ho fa
molt més lleugera que la llana. La recuperació d'humitat varia de 1,30 a 3,0%. Les fibres
acríliques de gran volum proporcionen calor en teles lleugeres. Cura i conservació: Les fibres
acríliques tenen bona resistència a la majoria dels productes químics, excepte els àlcalis forts
i els blanquejadors a base de clor. Els acrílics es poden rentar en sec; en algunes peces es perd
l'acabat i la tela se sentirà aspra. Aquestes fibres són resistents a les arnes i fongs. Les fibres
acríliques tenen una excel·lent resistència a la llum solar. Les característiques de combustió
de les fibres acríliques són similars a la dels acetats. Les fibres s'estovien, s'incendien i
cremen lliurement, descomponent-se per deixar un residu negre i trencadís. Acomiada una
olor química aromàtica, molt diferent de l'olor de vinagre dels acetats.
41
Compostos del Silici (S):
És el segon element més abundant de l'escorça terrestre (el primer és l'oxigen)
En forma cristal·lina és molt dur (duresa Mohs =7) i amb poca solubilitat presentant una
brillantor metàl·lica de color gris. El Silici és un element relativament inert. El Silici té un
punt d'ebullició alt (2355ºC). La seva densitat és relativament lleugera (2,3 g/ml)La major
part dels compostos del Silici són sòlids. El silici s'envolta sempre de 4 àtoms (índex de
coordinació 4) Compostos:
Els principals compostos de silici són els Silicats (contenen l'ió SiO4-). Silici o Diòxid de
Silici SiO2. Quars (mineral de SiO2): té l'estructura del diamant. És dur i té un punt de fusió
elevat (1705 º C). Té gran inèrcia química: no és atacada pels àcids a excepció de l'HCl,
només per disgregació. Pot aparèixer cristal·litzada: vidre de roca.El quars fos no té una
cristal·lització perfecta, però segueix amb la seva inèrcia química. Fa marxada llavors de les
sorres dels rius.El quars es fa servir en la fabricació del vidre. Tetrafluorur de Silici SiF4
Silicats.
Acrilonitril és la principal matèria primera principal per a la fabricació de fibres acríliques. Es
fa per diferents mètodes. En un procediment comercial, el cianur d'hidrogen es tracta amb
acetilè.

42
Silicones:
La silicona és un polímer inodor i incolor compost principalment a base de silici que s'utilitza

per enganxar o segellar materials. Per la seva composició química de silici i oxigen, és

flexible i suau al tacte, no taca, no es desgasta, no envelleix, és resistent a l'ús que li donin, no
contamina, i pot adoptar formes i lluir-se en colors, té una baixa conductivitat tèrmica, i una
baixa reactivitat química, no és compatible amb el creixement microbiològic, no és tòxica,
posseeix resistència a l'oxigen, a la radiació dels raigs ultraviolats i l'ozó, és altament
permeable als gasos a la seva temperatura ambient de 25 °C . Els polímers de silicona es
produeixen per condensació intermolecular de silanols, els quals s'obtenen per hidròlisi
d'halurs de silici. Els àtoms de Silici poden unir-se a un o més substituents orgànics, creant
compostos amb diverses propietats i aplicacions. Composició química de la silicona:
Es poden obtenir diferents estructures de siloxans depenent del grup R. Hi ha dos tipus de
silicones en relació amb la seva composició i la seva forma de polimerització:
Polimerització per condensació
Polimerització per addició
La diferència principal entre els dos tipus és que durant la polimerització per condensació es
formen subproductes (alcohol) mentre que a la polimerització per addició no.
A més, les silicones per addició, en no formar subproductes, es converteixen en l'elastòmer
més estable dimensionalment, però el seu cost és més gran comparat al dels altres per la
presència del platí o pal·ladi en la seva composició, per obtenir una millor impressió i positiu.

43
Conclusió
El carboni és un dels sis elements més abundants al nostre planeta als éssers vius. Però no
només als éssers vius també serveixen com a combustible, o els humans els utilitzem també
per la creació de materials com plàstics, roba, etc… El carboni es pot unir amb molts
elements però amb el que més s’uneix és amb l’hidrogen, dins d’aquest hi han diferents
grups: els hidrocarburs.

El carboni tambe és imprescindible per al funcionament del cos humà, lípids, glúcids,
proteïnes, àcids esencials… A part d’això tambe estan presents en un dels objectes mes
utilitzats i mes contaminants, els plàstics.

44
Informació consultada i Bibliografia

Compostos basats en el carboni:

- Compostos del carboni - Compostos
Hidrocarburs:
- Wikipèdia - Youtube
- Juntadeandalicia - ¿Qué son?
Hidrocarburs saturats:
- Academia
Metà:
- CH4 - wikipèdia
- Indiscix
Butà:
- Wikipèdia - Imatge
Propà:
- Primagas - Wikipèdia
- Estufastop
Octà:
- Wikipèdia - Propietats
- Laboratorium
Cicloalcans
- Wikipèdia - Química
Hidrocarburs insaturats
- Wikipèdia - Portal
Alquens
- Química orgànica - Youtube
- Wikipèdia - Aprendizaje

45
Alquins
- Uji
- Portal académico - Mestre a casa
- Centros - Uaeh

Cicloalquens:
- Wikipèdia
Hidrocarburs aromàtics:
- Concepto - Agrega
- Wikipedia
Compostos orgànics que contenen N i O:
- UM - Books
- Youtube - Compostos orgànics
- Mineduc
Alcohols:
- wikipedia - Youtube
Aldehids:
- wikipedia - Quimica
Cetona:
- Quimica
- Wikipedia
Àcids carboxílic:
- Wikipèdia
- Termcat
Amines:
- Amines
Glúcids:
- Glucids - Monosacàrids
- Glúcids

46
Lípids:
- Lípids - Insaturats
- Triglicèrids
Proteïnes:
- Proteïnes

Àcids nucleics:
- Àcids nucleics
Plàstics:
- Plàstics
- Plàstics obtenció
- Termoplastics
- Termoplàstics obtenció
- Polímers
Fibres sintètiques:
- Fibres sintètiques
- Fibres sintètiques obtenció
- Poliester
Compostos del Silici:
- Compostos del silici
- Polímers obtenció
- Duroplàstics
- Duroplàstics obtenció
- Elastòmers
- Elastòmers obtenció
- Poliester obtenció
- Poliamida
- Poliamida obtenció
- Obtenció Compostos

47