Professional Documents
Culture Documents
Aqui No Paga Ni Deu
Aqui No Paga Ni Deu
Aqui No Paga Ni Deu
Original de
Dario Fo
Personatges
ANTÒNIA MARGA
JOAN LLUÍS
DONA1 MARIA
DONA2 OBRER1
DONA3 OBRER2
DONA4 OBRER3
DONA5 OBRER4
DIRECTOR OBRER5
MOSSO D’ESQUADRA GUÀRDIA URBÀ
POLICIA 1 POLICIA2
PARE DEL JOAN
ACTE PRIMER
(Entra ANTÒNIA seguida de MARGA. Vénen carregades de paquets i bosses del supermercat
que deixen damunt de la taula)
MARGA. — A mi m’agradaria saber d’on has tret tot això. Ahir et queixaves que no et quedava ni un
duro.
ANTÒNIA. — Mira, resulta que he anat al supermercat i me l’he trobat ple de dones que protestaven per
l’augment dels preus...
DIRECTOR. — Que jo no puc fer-hi res. És la direcció qui estableix els preus i ha decidit apujar-los
DIRECTOR. — Amb el permís de ningú, perquè és legal: lliure comerç, lliure competència.
DONA 5. — Bandolers!
DONA 1. — Desvergonyits!
DONA 2. — Ja n’hi ha prou! Des d’ara els preus els fixarem nosaltres: pagarem el mateix preu que l’any
passat
DIRECTOR. — (Desesperat.) Esteu boges! Cridaré la policia! (I se’n va cap al telèfon però les dones li barren
el pas.) Per favor, sisplau, deixin-me passar al meu despatx. (I intenta obrir-se pas entre les
dones.)
DONA 1. — Has agredit aquesta pobra dona que ben podria estar embarassada. Si arriba a perdre el
xiquet, sabràs qui som nosaltres.
ANTÒNIA. — al final el director ens va deixar pagar com vam voler, i moltes se’n van anar sense pagar res
de res.
ANTÒNIA. — Ja ho crec que sí! Ha sigut molt bonic perquè estàvem totes juntes fent una cosa justa i molt
valenta contra els patrons. Quin toc que els hem pegat! Imagina que en alguns
supermercats ja han abaixat els preus!
(S’asseuen.)
MARGA. — Heu fet molt ben fet! Però què li penses explicar al teu home? La història de la rifa?
ANTÒNIA. — Sí, és una miqueta forta. Ai, no sé! Com que és tan legal! Quin numeret que em muntaria! I,
a sobre, avui m’he acabat de gastar els pocs quartos que em quedaven i demà no podré
pagar ni la llum ni el gas. Del lloguer ja ni en parlo... en dec quatre mesos!
MARGA. — Jo ja fa cinc mesos que no el pago i, a sobre, encara no he pogut anar a comprar...
ANTÒNIA. — Saps que et dic? Que tot això s’ha acabat. I tu, fes-me el favor d’endur-te una miqueta de
menjar.
ANTÒNIA. — El meu no em mata perquè ho prohibeix la llei, però ja estic farta de les seves històries: que
si abans morir-se de fam que anar contra la llei, que si l’honor de la família... que si ell ha
pagat sempre tot, que si pobrets, però honradets! I que vol portar la cara ben alta. I vinga a
martiritzar-me! (Riuen.)
ANTÒNIA. — Però què és això? “Carn preparada per a gossos i gats” Fixa-t’hi!
MARGA. — “Aliment complet, equilibrat i natural per a gossos exigents” Per què l’has agafat?
ANTÒNIA. — No ho sé. Amb el cacau que hi havia, he agafat la primera cosa que m’ha caigut a les mans.
Ah! I mira això altre: “Gra selecte per a canaris” Sort que no ho he pagat, que si no
m’agafava un atac! I mira “caps de conill congelats”.
ANTÒNIA. — Mira, “deu caps per a completar l’alimentació dels seus cadells” 4€
ANTÒNIA. — No, dona, si a mi els caps de conill m’encanten; són una cosa molt delicada. És que tu no hi
entens gens. Vinga, emporta’t això: arròs, oli... Com que el teu home treballa de nits,
tindràs temps d’amagar-ho.
(En JOAN es mira la MARGA amb la boca oberta i l’ANTÒNIA deixa la capsa de gra per als
canaris a l’aparador.)
ESCENA SEGONA
ANTÒNIA. — Però, Joan, què fas plantat con un estaquirot? Ja era hora que tornessis. Es pot saber on
t’havies ficat?
JOAN. — Que la trobo molt inflada per davant... Té una panxa enorme.
ANTÒNIA. — I què? És la primera vegada que veus una dona casada amb panxa?
JOAN. — Però quant de temps fa? La vaig veure diumenge passat i no em va semblar...
JOAN. — Escolta, que jo no sóc ruc. I, amés, el seu home no me n’ha dit res!
JOAN. — Què dius? És que no vol que se sàpiga? És que ara tenir un fill és una vergonya?
JOAN. — Ah, doncs si prenia la píndola, com és que s’ha quedat embarassada?
JOAN. — Ah, doncs, si de vegades passa, per què no li ho vol dir al seu home?
ANTÒNIA. — Perquè segurament la píndola no li ha fet efecte perquè no se la prenia. I si una dona no
pren la píndola, és ben fàcil que es quedi embarassada.
ANTÒNIA. — Ai!!!! Mira, que la Marga és molt catòlica, saps? I com que el Papa ha dit que prendre la
píndola és pecat mortal...
JOAN. — Tu estàs bé del cap? La píndola no li fa efecte perquè no se la pren, el Papa pel mig, ella
amb una panxa de nou mesos... I el seu home a la figuera!
ANTÒNIA. — No podia descobrir-ho perquè ella... ella... ella... s’embenava. Apa, no t’ho volia dir, però ja
ho he dit.
ANTÒNIA. — Sí, home, s’ajustava ben fort amb moltes benes perquè no se li notés. I precisament avui li
he dit: “Marga, tu estàs boja! És que vols perdre el xiquet? L’asfixiaràs. Desembena’t de
seguida. Quina importància té el treball? El xiquet és el xiquet.” He fet bé?
ANTÒNIA. — Així que ella s’ha desembenat i hala!, la panxa a l’aire. I jo li he dit: “Mira, Marga, si el teu
home es posa pesadet, li dius que vingui a casa, que el meu Joan li dirà quatre veritats ben
dites! He fet ben fet?
ANTÒNIA. — De veritat?
ANTÒNIA. — Ai, fill! Et passa alguna cosa amb mi? Què t’he fet, jo?
JOAN. — Que al migdia, quan hem baixat a dinar, quatre o cinc provocadors han començat a armar
gresca amb el menjar... Que si era una merda, que si era un fàstic...
JOAN. — Això era al principi. Després se n’han afegit uns altres i se n’han anat sense pagar.
JOAN. — I encara hi ha més! Resulta que quan venia he vist unes dones que fugien del supermercat
carregades de bosses i cridant, que es veu que n’han marxat sense pagar res.
ANTÒNIA. — No!
JOAN. — Sí. Elles també. I es veu que han arribat a maltractar l’encarregat.
JOAN. — Ni jo. I és clar, després ens diuen lladres i ens acusen de robar als patrons.
ANTÒNIA. — Però això no té res a veure amb els obrers; eren les seves dones.
JOAN. — Sí però ells després callen a casa i fan com si res o, encara millor, segur que són capaços de
dir-los que han fet ben fet en comptes de tirar-los les bosses al cap. Perquè jo, si m’arribés
a assabentar que tu havies fet una cosa així...
JOAN. — I pitjor encara, me’n vaig de casa, ja t’ho dic. Faig la maleta i demano el divorci.
ANTÒNIA. — Mira Joan, jo abans de portar a casa menjar robat... et deixo morir de fam!
ANTÒNIA. — Això! (Deixa sobre la taula dues llaunes de menjar per a animals.)
ANTÒNIA. — Que no saps llegir? (Llegeix) “Carn selecta per a gossos exigents”
JOAN. — Com?
ANTÒNIA. — És boníssima!
JOAN. — Segur... però per als gossos!
ANTÒNIA. — No hi havia res més. I, a més, és barata, molt nutritiva i enriquida amb vitamines. És un
aliment per a gourmets. Mira ho diu aquí.
JOAN. — Menja-t’ho tu si tant t’agrada. Jo m’estimo més un got de llet amb sucre.
ANTÒNIA. — Avui s’ha apujat la llet i uns extremistes han assaltat el camió repartidor i l’han regalada pel
carrer. Volies que agafés llet robada?
JOAN. — I tant que no! Molt bé, no beurem llet. Què més hi ha?
JOAN. — De què?
JOAN. — Què?
ANTÒNIA. — I quina culpa en tinc jo que no ho siguis? L’arròs estava més car i per això he comprat
llavors per a canaris que costen la meitat.
JOAN. — Escolta, ja n’hi ha prou! Primer em tractes com a un gos i ara com a un canari.
ANTÒNIA. — Però si està molt bo, ignorant! Empar, la veïna d’aquí al costat li’n fa cada dia al seu home i
diu que està boníssima. Mira, el secret està en el sabor; per això he comprat caps de conill
congelats. La sopa de llavors es fa amb caps de conill congelats. Si es que no saps res de res!
JOAN. — Sí, sí, està tot més clar que l’aigua! Au, me’n vaig!
ANTÒNIA. — On vas?
ANTÒNIA. — No, però demà hem de pagar la llum, el gas i el lloguer. O vols que ens facin fora de casa i
ens tallin el subministrament?
JOAN. — No, no. Això no.
ANTÒNIA. — Doncs res de bars. Però tranquil que ara ho arreglo. (Es posa l’abric.)
JOAN. — On vas?
ANTÒNIA. — A casa la Marga que avui anava al mercat. Li demanaré alguna cosa. Tu quedat a llegir el
diari a veure quin ministre diu que ens arreglarà la crisi i ens farà a tots rics! (Se’n va.)
ESCENA TERCERA
JOAN. — Molt graciosa! Amb la gana que tinc! (Agafa la llauna.) “Un menjar exquisit per al seu millor
amic” Ho tastaré. Com es deu obrir? Ah, ja veig; és de rosca... Per a gossos exigents els fan
de rosca. (Obre la llauna.) Ja està. No fa pas mala olor! (Ensuma.) Sembla bo.
Què és aquest enrenou? (Mira per la finestra.) La policia! Quina barbaritat! Quantes
furgonetes! Serà per allò del supermercat? Però què fan? Entren a les cases! Apa que si
busquen res aquí ho tenen magre, que la meva dona és incapaç de robar res. Prefereix
posar-me caps de conill congelats per sopar! Sí, congelats! I, a més, la pobreta no ha tingut
ni temps d’anar a comprar perquè ha hagut d’anar a desembenar una amiga perquè el seu
home no vol que es quedi embarassada però ella ha fet cas al papa i la píndola no li ha fet
efecte i en una setmana s’ha inflat moltíssim! (Torna a mirar més atentament per la
finestra.) Carai, això és un autèntic assalt! Sembla que van casa per casa. Ara que si entren
aquí, em sentiran.
(Piquen a la porta.)
ESCENA QUARTA
MOSSO. — La policia!
MOSSO. — Escolti, no es faci el desmenjat. Busquem les coses que han robat al supermercat del barri.
MOSSO. — I a mi que em conta? Jo no en tinc la culpa. Jo sóc un manat i em limito a complir les ordres.
JOAN. — Molt bé, molt bé. Faci, faci. Ara, que quedi clar que això es una provocació i que no hi ha
dret. Ens fan morir de gana i, a sobre, se’n riuen.
JOAN. — Sap per què? Perquè tot costa un ull de la cara. O millor dit, un cap de conill... Tasti’l: és
boníssim per a la diabetis.
MOSSO. — La veritat és que em fan llàstima aquestes dones que han assaltat el supermercat. Jo les
entenc.
MOSSO. — Vostè es creu que a mi m’agrada anar casa per casa molestant el veïnat?
MOSSO. — Vostè es creu que els policies no pensem? Que no tenim sentiments? Jo penso molt les
coses i no m’agrada que es pensin que som un ramat d’ovelles analfabetes que ens movem
a toc de xiulet com si fóssim gossos.
MOSSO. — Gossos! Gossos que defensen els patrons! Ells sí que roben! Entenc perfectament que el
poble es defensi.
MOSSO. — Que no veu com està el pati? Ja em dirà com és que vostè ha triat un menú de gossos i
canaris!
MOSSO. — Per a mi tampoc no hi havia una altra cosa! O quedar-me al poble i treballar per al patró o
fer-me policia. Vostè que hauria fet?
JOAN. — Sí, és difícil. Ara que la policia és necessària., si no això seria el caos i el desordre
JOAN. — Home! Per això tenim el parlament, la democràcia... Les lleis es poden reformar...
MOSSO. — Reformar? Com a màxim modernitzar! Escolti, les úniques reformes profundes les haurà de
fer la gent pel seu compte perquè si no aquí no canviarà res de res.
(Comença a escorcollar.)
JOAN. — Molt bé, home! Primer em fa un discurs extremista i després es posa la gorra, i hala, a
buscar els draps bruts dels pobres!
JOAN. — Sí, em sembla que parla massa! Hauria pogut emigrar o escombrar els carrer...
MOSSO. — Sap què li dic? Que potser un dia els policies ens negarem a fer la feina bruta. O fins ens
passarem a l’altre bàndol!
JOAN. — Ei! No pensarà anar-se’n sense fer la inspecció? M’ofendria. Miri a sota del llit o a dins de
l’armari!
MOSSO. — Què vol? Que em trobi un pot de cola per empaperar el piset? No, gràcies, adéu! (Surt.)
ESCENA CINQUENA
JOAN. — Només em faltava veure això: un policia d’extrema esquerra. Abans em trobava feixistes,
sàdics, fanfarrons...
(Entra l’ANTÒNIA amb la MARGA, que continua amb la panxa inflada. Mira un moment per la
porta i recula immediatament)
ESCENA SISENA
JOAN. — Qui?
MARGA. — Que no has vist que la policia inspecciona casa per casa?
MARGA. — Han detingut els de baix i els del tercer pis. Han trobat menjar en moltes cases i l’han
confiscat.
MARGA. — Però és que també s’han emportat menjar que sí que havien pagat!
JOAN. — Això passa quan algun espavilat es passa de la ratlla, que paguen justos per pecadors. Però
aquí han vingut...
ANTÒNIA. — Que t’ho deixen ells mateixos per comprometre’t. No seria pas el primer cop.
MARGA. — Al fill de la Rosa, la veïna del quart de casa meva, sense anar més lluny, el van anar a buscar
i pam! Li van col·locar una pistola i un munt de pamflets a sota del llit.
JOAN. — No hi havia pensat! De manera que vénen aquí i ens posen arròs i sucre a sota del llit.
ANTÒNIA. — No!
ANTÒNIA. — No... toquis el cobrellit que l’acabo de rentar. Ja ho miraré jo. (S’inclina i la MARGA es deixa
caure plorant al llit.)
ESCENA SETENA
ANTÒNIA. — La pobra estava sola a casa i en veure entrar a sac tants policies s’ha emportat una
impressió... Imagina que un d’ells, un desvergonyit, volia palpar-li la panxa!
MARGA. — No gràcies.
ANTÒNIA. — Farà calor per tu, però ella té fred. Jo crec que té febre i tot!
JOAN. — Ja?
ANTÒNIA. — Torna-hi! Tu què saps si és prematur o no? És que vols saber més que ella? Prematur!
MARGA. — No!
ANTÒNIA. — Tens unes idees! Què vols, que voltem per tots els hospitals a veure si hi ha un llit lliure en
algun? Que no saps que els de la Seguretat Social hem de reservar llit com a mínim un mes
abans?
(L’ANTÒNIA va a consolar-la.)
MARGA. — (Plorant desconsolada.) Ai, el meu Lluís va contant les nostres intimitats! Ai, Senyor!
(Piquen a la porta.)
ESCENA VUITENA
GUÀRDIA. — Qui?
JOAN. — Ah, és clar! No es fien. I després vindrà la marina, els serveis secrets, la infanteria, els tancs,
els paracaigudistes i les brigades especials.
JOAN. — Dona, el pobre home només fa la seva feina. Són els gossos guardians dels patrons.
JOAN. — Quins insults? Si això no ho he dit jo! Això ho ha dit un amic seu dels mosso d’esquadra.
GUÀRDIA. — Ah, bé... Si els dels mossos se senten gossos guardians és cosa seva. Però alerta amb les
comparacions! Està advertit. (Es guarda les manilles.)
JOAN. — (A part, a l’ANTÒNIA.) Vaja, com estan de separats aquests cossos separats!
(El guàrdia va cap al llit on s’asseu la MARGA i l’ANTÒNIA li fa gestos perquè continuï plorant.)
ANTÒNIA. — Fa un moment ha tingut una crisi perquè un policia volia tocar-li la panxa, a la pobra.
JOAN. — Sí, per comprovar si el bebè era de veritat i no pas un grapat de macarrons.
ANTÒNIA. — Ambulància?
GUÀRDIA. — No poden deixar parir aquí aquesta pobra dona. Si el noi és prematur, el podria perdre.
(Parla pel seu walkie talkie.)
GUÀRDIA. — (Mira per la finestra.) És l’ambulància que he demanat per a la senyora. És un servei molt
ràpid. Ajudin-me a baixar-la.
ANTÒNIA. — No es molesti.
ANTÒNIA. — Ho sent? Sense el consentiment del seu home, que no està aquí ara perquè treballa de nits,
nosaltres no assumim la responsabilitat.
ANTÒNIA. — Vol dir-me com pot sobreviure un bebè de cinc mesos només ni que sigui a l’hospital?
GUÀRDIA. — És evident que vostès desconeixen els progressos de la medicina moderna. No han sentit
parlar mai del part in vitro?
GUÀRDIA. — Vostès no saben res de res. Vostès no estan al corrent dels avenços de la ciència! Però en
quin país creuen que vivim? Fa uns mesos vaig veure com feien un transplantament.
GUÀRDIA. — De prematur! Treuen el xiquet del ventre de la dona que no pot tenir-lo i el posen al ventre
d’una altra dona.
JOAN. — Al ventre?
GUÀRDIA. — Sí, sí. És com una cesària. Després tornen a cosir i als quatre mesos neix el petit com si res.
De categoria!
ANTÒNIA. — Jo també ho he llegit. És increïble: un nadó que neix dues vegades! Un bebè amb dues
mares!
ANTÒNIA. — Ja ho sent. No dóna el seu consentiment, de manera que no ens la podem endur a la força.
GUÀRDIA. — Jo dono el meu consentiment. Assumiré tota la responsabilitat. No vull problemes per falta
d’assistència mèdica.
ANTÒNIA. — Però escolti, això és un abús de poder. Ja que no podem viure com cal, deixi’ns almenys
morir on vulguem.
ANTÒNIA. — Deixa-ho córrer, Joan, que la cosa s’ha posat lletja. Au, baixem la Marga!
MARGA. — No!
ANTÒNIA. — No, baixarà pel seu propi peu. Apa, posem-la dreta.
MARGA. — (Subjectant-se fort la panxa.) No, no! Que em cau, que em cau!
ANTÒNIA. — Vaja! Facin el favor de sortir un momentet que he de vestir la meva amiga, que no duu res a
sota.
ANTÒNIA. — Mira que ets figa, filla. Que em cau, que em cau, com si els xiquets caiguessin del cel!
ANTÒNIA. — Calla i arregla’t les bosses. Ah, i camina com una prenyada. Que no n’has vist mai cap?
Mira... (Imita la manera de caminar de les embarassades.)
MARGA. — Ja sabia jo que això acabaria malament. Què passarà si a l’hospital comproven que estic
embarassada d’arròs i macarrons?
ANTÒNIA. — Tu sempre tan optimista, reina! Els nois de l’ambulància deuen ser dels nostres. Ja veuràs
com ens ajudaran.
MARGA. — I si no ho són i ens denuncien?
MARGA. — No m’ho lliguis tan fort! Òndia, s’ha trencat! I em sembla que era d’olives!
ANTÒNIA. — No! Queda’t aquí. Això és cosa de dones. Tu agafa la fregona i neteja tot això.
(Se’n van tots tres i el JOAN mira per la finestra amb la fregona a la mà.)
ESCENA NOVENA
JOAN. — Mare meva, quin enrenou! Quan en Lluís torni a casa demà i es trobi que és pare, així de la
nit al dia, li vindrà un atac. I si li diuen que el seu fill l’han trasplantat al ventre d’una dona...
ai, collons!, li vindrà un altre atac i quedarà mort. Li ho hauré d’explicar jo. L’aniré
preparant a poc a poc, però no sé pas com.
(Va recollint.)
Quanta aigua! I de quin color! Si sembla vinagre! Sí, sí... salmorra, exacte! No sabia jo que
els nens vinguessin en salmorra. Però què és això? Una oliva! Òndia! Venim al món en
salmorra i amb olives! Quina barbaritat!
Això està fet! Li posaré una pastilleta per donar-li gust. (Obre l’armari.) Ja m’ho pensava, ni
pastilleta, ni ceba, ni res! Doncs li posaré els caps de conill congelats.
ESCENA DESENA
JOAN. — (Girant-se de cop tot preocupat.) Què fas tu aquí a aquestes hores?
LLUÍS. — Ara t’ho explico. Saps alguna cosa de la Marga? He anat a casa i tot està obert, com aquí,
però no hi ha ningú.
JOAN. — Sí, sí, la teva dona ha estat aquí fa un momentet i després ella i l’Antònia han marxat.
JOAN. — Ah, sí? I si t’interessa, com és que no has reservat llit fa un mes?
JOAN. — És clar, són coses de dones, oi? Molt típic: les deixem prenyades i després ja te les
arreglaràs. I el petit per a elles, que el portin a la guarderia...
JOAN. — Dic que tenen raó: som tan explotadors com els patrons.
LLUÍS. — Però que pinta la Marga en tota aquesta història? S’ha deixat la casa oberta i no ha escrit ni
una mala nota.
JOAN. — I per què t’hauria de deixar una nota? Tu hauries de ser a la fàbrica treballant ara. Com és
que ja has tornat?
LLUÍS. — Tots. Han apujat els bitllets un trenta per cent, així que hem tocat l’alarma i hem baixat a
les vies per bloquejar les línies.
LLUÍS. — L’empresa hauria de pagar els bitllets i també el temps que passem al tren perquè no fem
pas turisme, nosaltres; són hores perdudes per al patró.
LLUÍS. — No. He arribat jo sol a aquesta conclusió. S’ha acabat. Hem de canviar les coses nosaltres
mateixos...
LLUÍS. — Qui?
(En LLUÍS se’n va cap a la cuina i observa la sopa que cou i la llauna oberta. Hi fica un dit i se’l
llepa.)
JOAN. — (Llegeix.) “Un menjar exquisit per al seu millor amic”. És com un paté per a gossos exigents.
JOAN. — És una de les meves especialitats: llavors selectes per a canaris amb suc de caps de conill
congelats.
JOAN. — És clar que no! Era l’oliva del teu fill! Com ets, Lluís! Pobre fill!
LLUÍS. — Què vols dir amb “l’oliva del meu fill”? Quin fill?
JOAN. — Que no saps que quan naixem...? Sí, home, això de la salmorra... Tant és, anem a poc a poc i
comencem pel Papa.
LLUÍS. — Per què carai emboliques la meva dona amb el Papa, ara?
LLUÍS. — Ningú. Ho sé i prou. No li cal perquè no pot tenir fills. Té una malformació...
JOAN. — Tu sí que tens una malformació al cap! La teva dona està saníssima i pot tenir fills! La prova
és que en té un...
JOAN. — No en tenia perquè s’embenava. L’Antònia l’ha desembenada i què ha aparegut? Una panxa
de nou mesos! O de dotze!
JOAN. — No exactament perquè era salmorra i un parell d’olives com la que t’has menjat tu.
LLUÍS. — Quin?
JOAN. — I jo què sé. Si haguessis reservat llit un mes abans, ara ho sabríem.
JOAN. — ja t’he dit que no ho sé. Potser han anat al centre ginecològic.
JOAN. — Sííí! Però tu en quin món vius? Com es nota que no saps res dels avenços científics. És com
una cesària i li posen el xiquet a una altra dona.
LLUÍS. — I a mi què m’importa la teva cesària i les altres dones! Vull anar al centre ginecològic de la
punyeta? Tens una guia telefònica?
JOAN. — No.
JOAN. — Espero que l’Antònia no s’hagi prestat perquè li passin el bebè a la seva panxa. És ben bé
capaç d’oferir-s’hi!
ANTÒNIA. — Apa, ja som a casa. Joan, Joan! No hi és. Haurà anat a treballar? Ja? Quina hora deu ser? Si
són dos quarts de sis! Mare meva! Hem estat fora de casa més de cinc hores!
ANTÒNIA. — No siguis bleda. A veure, què hem fet nosaltres? Res. Mira com els de l’ambulància ens han
volgut ajudar de seguida. Si ens han felicitat i tot! Ha s de confiar més en la gent, ja t’ho dic
jo.
MARGA. — Si tu ho dius... (Es deixa caure damunt del llit.) Estic morta de gana.
(La MARGA se’ls treu de sota l’abric. L’ANTÒNIA va cap a la cuina i hi veu la cassola.)
ANTÒNIA. — Què és això? Òndia! Les llavors per a canaris. Mira que n’és de ximplet el meu Joan que ha
acabat fent-se la sopeta amb les llavors i els caps de conill.
ANTÒNIA. — I després diu que no li agraden els meus menjars. D’ara endavant penso posar-li caps de
conill a totes hores... Caps de conill farcits de llavors per a canaris!
MARGA. — Mira, millor no facis res per menjar que estic tan nerviosa que sento l’estómac tot encongit
i encara se’m posaria malament.
ANTÒNIA. — Anima’t, dona, que no n’hi ha per a tant. (La MARGA comença a desfer-se la panxa.) Però
què fas, ara?
MARGA. — Trec els paquets. No voldràs que els dugui així tota la vida!?
ANTÒNIA. — Aquí no te’ls treguis, eh? A casa meva no vull res robat. Millor ho portem a casa del meu
sogre, que té un hortet i un petit cobert.
ANTÒNIA. — Mira, saps què? Jo també em prepararé una bona panxa de nou mesos i així, en un sol
viatge ja hem acabat.
MARGA. — No, Antònia, ja no puc més. Estic feta pols i no vull continuar. Jo t’ho deixo tot aquí i ja en
faràs el que tu vulguis.
ANTÒNIA. — Ai, filla, mira que ets poqueta cosa. En fi, com vulguis.
(La MARGA ho deixa tot damunt del llit i se’n va cap a la porta.)
MARGA. — (Girant-se de cop.) Ara diguem, tu que ets tan espavilada, què li he de dir ara al meu marit
quan em vegi sense panxa i sense nen.
ANTÒNIA. — Dona, això ja ho tinc pensat. (L’agafa pel braç i fa porta a seure en una cadira.) Li direm que
has tingut un embaràs histèric!
MARGA. — Histèric?
ANTÒNIA. — Sí! Una dona imagina que està embarassada i s’ho creu tant que se li infla la panxa i tot.
ANTÒNIA. — Perquè el Papa se t’apareixia en somnis i et deia que una bona cristiana ha de ser mare.
(Mentre parla s’ha anat fabricant una bona panxa.) Va, vigila la sopa, que torno de seguida.
MARGA. — Estic cansada. Per què no deixem estar les panxes i ho portem tot en les bosses?
ANTÒNIA. — Perquè si ens trobem la policia ens detindran. (L’arrossega a la finestra.) Mira, veus aquells
dos homes allà a la cantonada? Són polis! Són com tigres esperant caçar una presa.
ANTÒNIA. — Vaja! En aquest barri tens una idea genial i te la copien de seguida! No si d’aquí no res
veurem tots els homes que s’han tornat geperuts.
ANTÒNIA. — Va, doncs afanya’t. Saps una cosa? Em fa il·lusió dur panxa. Em recorda quan esperava el
meu petit.
ANTÒNIA. — Sí, ja sé que ara ja té divuit anys, però què vols? Per a mi sempre serà el meu petitó.
(Surten.)
ESCENA SEGONA
(Canvi d’escena. Passem una mampara. JOAN i LLUÍS entren en escena com si anessin pel
carrer. LLUÍS treu una gorra i se la posa.)
JOAN. — Estic rebentat. Tinc els peus inflats. Si no haguessis volgut recórrer tots els hospitals...
JOAN. — Bé, me’n vaig a treballar que encara em descomptaran una hora.
MOSSO. — Enrere! Aparteu-vos, que és perillós. Podria ser que dugués algun material inflamable i
explotés tot de cop.
MOSSO. — Ah, és vostè! Com va això? Vaja, quina vida la nostra. (Mira cap al fons del pati de
butaques.) Però què fan aquells bojos? No us acosteu al camió!
JOAN. — És clar! Ei, inspector, miri que diu aquí: “sosa càustica”. Això no explota.
MOSSO. — Ja ho sé. Però això ho diu a fora i no sabem pas què hi ha a dins.
JOAN. — Miri que és desconfiat, vostè! Jo de vostè començaria a fer retirar els sacs perquè està
plovent, i la sosa càustica amb l’aigua comença a bullir i crema, no ho sabia?
MOSSO. — Té raó. Sempre m’ha agradat la gent amb iniciativa. Vinga, ajudeu-me.
MOSSO. — (Cridant els obrers.) Eh, vosaltres, ajudeu-nos a apartar aquests sacs.
JOAN. — I això?
MOSSO. — I tant. Han fet com les dones del supermercat d’aquest matí.
MOSSO. — Ep vosaltres! (Els OBRERS s’escapen amb els sacs) Però on van aquests? S’emporten els sacs!
Ei!
LLUÍS. — Escolta, Joan, jo seria partidari d’endur-me a casa un parell de sacs d’aquests. Què et
sembla?
LLUÍS. — Va, Joan, no t’ho pensis més que no tenim tot el dia.
(Entren l’OBRER 5 i la MARIA.)
MARIA. — Però encara sou aquí? Em pensava que ja hauríeu fet desaparèixer tot això.
ESCENA QUARTA
(Es produeix una desbandada general i en LLUÍS i en JOAN resten sols amb el brigada.)
GUÀRDIA. — Eh, vosaltres! Quiets allà! (Es treu una pistola.) Deixeu els sacs o disparo! Maleïda púrria! Se
m’han escapat! I, a vosaltres, qui us ha donat permís per a tocar aquests sacs?
LLUÍS. — Amb molt de gust. (Arrossegant en JOAN cap a una banda mentre el BRIGADA se’n va per
l’altra.) I ara què fem?
JOAN. — És una miqueta bèstia, però en el fons és bona persona. Va ser ell qui es va preocupar per la
teva doneta i el teu fillet i qui demanar l’ambulància...
(En LLUÍS es deixa caure a terra tapant-se la cara amb les mans i sanglotant.)
JOAN. — Arriba un moment, que fins els imbècils recapaciten. Au, va, carrega i anem cap a casa.
GUÀRDIA. — Ei, vosaltres! On aneu amb això? Alto! Alto! Que disparo!
ESCENA CINQUENA
ESCENA SISENA
(Canvi d’escena. Carrer. En JOAN i en LLUÍS van carregats amb els sacs.)
JOAN. — Au, que ja arribem! Espera! Davant de casa hi ha una furgoneta de la policia!
LLUÍS. — Mira! Aquelles dones que travessen el carrer, no són les nostres?
JOAN. — Mira!
JOAN. — No ho veus? El guàrdia civil ens ha seguit. Serà cabró! Amb la quantitat de gent que ha
robat sacs i justament ens ha de seguir a nosaltres. Segurament és perquè hem robat massa
poc!
ESCENA SETENA
(Tornem a ser a ca L’ANTÒNIA. Hi arriben les dues dones amb panxes ben plenes.)
ANTÒNIA. — Ai filla! Tu sempre queixant-te. Ests una de les dones més plorones que conec.
ANTÒNIA. — Potser ens hem passat una miqueta, però no hi havia més remei. (Va cap a la cuina) Ai, la
sopa! Es deu haver emplastrat! (Obre l’olla.) Com és això? Però si ni tan sols ha bullit... S’ha
apagat el foc, i el gas obert! Ai, Déu meu que volarem! Obre la finestra que es ventili tot
això!
MARGA. — No
ANTÒNIA. — (Prova d’encendre el gas.) És que no n’hi ha. Ja me l’han tallat. I aviat em tallaran la llum, ja
ho veuràs.
Qui és?
ANTÒNIA. — De qui?
ANTÒNIA. — Ai, Senyor! Que li ha passat res al meu Joan? (Obre la porta)
MARGA. — (Li agafa la mà abans que obri del tot.) Espera un moment que jo em torno a cordar per si
de cas
ESCENA VUITENA
ANTÒNIA. — Vostè?
GUÀRDIA. — Totes dues quietes que us he ben pillat. Així que ara, de sobte, estan les dues prenyades.
Últimament no faig més que veure dones embarassades.
GUÀRDIA. — (A MARGA.) Veig que no ha perdut el seu fill. I vostè, senyora, enhorabona: en cinc hores ha
fet l’amor, s’ha quedat embarassada i ja està a punt de parir. Quina velocitat!
GUÀRDIA. — No es faci la llesta, que ja han intentat de prendre’m prou el pèl. Els homes roben saques de
menjar i les dones es fabriquen panxes amb el material robat. Fins i tot una velleta de
vuitanta anys he vist amb els meus propis ulls embarassada com si en tingués vint.
ANTÒNIA. — Sí, home, santa Eulàlia, sap? Era una santa que no podia tenir fills i, quan va complir
seixanta anys, Déu li va concedir de quedar-se embarassada. Un miracle.
ANTÒNIA. — Sí, i el marit en tenia més de vuitanta. L’home va morir al poc temps, pobre! De manera
que, per recordar-ho, totes les dones del barri passegen durant tres dies amb panxes
postisses.
GUÀRDIA. — I quina tradició més preciosa, oi? Justament coincidint amb els assalts als supermercats!
Creieu que sóc imbècil? Au, va, ensenyeu-me les coses que heu robat!
ANTÒNIA. — I què farà, eh? Ens arrencarà la roba? L’aviso que si ens posa la mà al damunt serà víctima
de la maledicció.
ANTÒNIA. — La mateixa que va caure sobre l’home de la santa. Com que era un incrèdul, li va dir: “Santa
Eulàlia, vine aquí i ensenya’m la panxa i no em diguis mentides perquè jo no sóc el pare
d’aquesta criatura” Aleshores la santa es va obrir el vestit i, SEGON MIRACLE, del ventre li
van sortir tot de roses... una cascada de roses!
ANTÒNIA. — Com vulgui, però després no em digui que no l’he avisat. (Va capa MARGA i la fa aixecar-se.)
Vinga, aixeca’t, que ens obrirem al mateix temps.
Caigui en la maledicció.
GUÀRDIA. — Verdura...
GUÀRDIA. — Però es pot saber per què han amagat totes aquestes verdures?
ANTÒNIA. — Nosaltres no hem amagat res de res.
MARGA. — És un miracle!
ANTÒNIA. — (Donant un cop de colze a MARGA.) Miri, senyor guàrdia, cadascú fa els miracles segons
l’estació de l’any. (Li assenyala la porta de casa) Adéu siau, passi-ho bé!
GUÀRDIA. — Com que adéu? Vull saber, exigeixo saber per què duien totes aquestes verdures a les
panxes.
ANTÒNIA. — I qui no s’ho cregui, més tard o més d’hora serà víctima de la i maledicció.
(Se’n va la llum.)
ESCENA NOVENA
MARGA. — Dona, jo... (L’ANTÒNIA li trepitja un peu.) Ai, sí, sí, perfectament.
ANTÒNIA. — Miri, nosaltres hi veiem com abans. Això és que a vostè se li ha anat la vista com en la
llegenda
ANTÒNIA. — Al seu costat, no el veu? (Li agafa la mà i el fa moure l’interruptor.) Ara està apagat, ara està
encès... Ho veu?
ANTÒNIA. — Vingui, vingui per aquí. (L’agafa del braç i el fa ensopegar amb la cadira) Mirí per on va,
home.
ANTÒNIA. — Si. Pobrissó, si no s’hi veu. Quina desgràcia! (El porta fins a l’armari.)
Miri aquí està la finestra. Recolzis que ara obriré la persiana. Toqui, toqui. Veu? Ah, sempre
m’ha encantat la vista des d’aquesta finestra!
MARGA. — (Des de l’altra punta de l’habitació amb les mans esteses perquè tampoc no s’hi veu gens.) I
quanta llum que hi ha al carrer avui. És clar, com que és la festa de la santa, hi ha posat tot
de llumetes. No ho veu?
MARGA. — És la maledicció.
ANTÒNIA. — Esperi que l’acompanyo. (El deixa directament al davant de la paret.)Ja té la porta oberta.
Ala, ara tot recte.
GUÀRDIA. — Auuuuuu!
ESCENA DESENA
MARGA. — I a mi què em dius? És cosa teva. Jo me’n vaig a casa. On hauré posat les claus?
ANTÒNIA. — Quina amiga! I em deixaràs aquí plantada amb un mort a casa?
MARGA. — (Troba les claus.) Aquí hi ha les claus, però aquestes no són les meves. Són les del Lluís. Deu
haver vingut a buscar-me aquí i se les ha deixades.
MARGA. — I si s’ha trobat el teu home, el Joan li deu haver dit que estic prenyada. I què li dic jo ara? Jo
no sóc com tu que t’inventes històries. Mira, ja li ho explicaràs tot tu.
ANTÒNIA. — Clar que sí, dona, ja ho faré jo. Sempre ho he de fer tot jo. (S’ajup a mirar el guàrdia.)
Escolta, que està mort de debò.
ANTÒNIA. — Jo l’he avisat: alerta amb la maledicció. (Agafa el GUÀRDIA per les aixelles i mira d’aixecar-lo.)
ANTÒNIA. — Fes-ho tu, que has vist més pel·lícules que jo.
MARGA. — Doncs, mira, m’estranya molt que no tinguis més recursos ara, tu que tens tanta
imaginació!
ANTÒNIA. — Calla, calla, que encara farem alguna cosa? (Va cap a l’armari i en treu una bomba d’aire.)
MARGA. — Ja està.
ESCENA ONZENA
MARGA. — Quina barra que tens! Tenim un mort a la casa i tu preocupada per on guardarem tot el
menjar.
ANTÒNIA. — Si està mort, està mort, no? I nosaltres hem d’amagar tot això. Però mira, em fa gràcia que
ell també estigui embarassat.
ANTÒNIA. — Dins de l’armari. Ho he vist en les pel·lícules policíaques. Els morts... sempre a l’armari.
ANTÒNIA. — Mira li passo un penjador per l’abric i així s’aguantarà dret. Així, perfecte! Però té la panxa
tan inflada que no puc tancar la porta. (Fa força) Ara, ja està.
ESCENA DOTZENA
LLUÍS. — No hi ha ningú
MARGA. — Qui és? Ah ets tu? Per què parles tan baix?
LLUÍS. — Marga, amor meu... per fi! Com estàs? Deixa’m que et miri... Però si no tens gens de panxa?
I el bebè? L’has perdut?
MARGA. — No, no, tot ha anat perfectament.
MARGA. — Tot?
LLUÍS. — Tot.
(S’obre la porta de l’armari i es veu el GUÀRDIA penjat a dins. La Marga corre a tancar-la.)
ESCENA TRETZENA
ANTÒNIA. — (Des de dins.) Però què passa? Per què crides tant?
LLUÍS. — D’acord.
MARGA. — (Des de dins.) Però Antònia, vine que t’he de dir una cosa.
JOAN. — Hola. Lluís m’ha dit que tot ha anat perfectament. Ha nascut la criatura o no?
ANTÒNIA. — (Entrant com una fletxa i amb panxa d’embarassada.) Què és tanta pressa? Ah! Si heu
tornat!
ANTÒNIA. — Doncs...
ANTÒNIA. — Ja n’hi ha prou! Què és tot aquest interrogatori? Nosaltres ens hem aixecat del llit i em
vingut encara convalescents per no preocupar-vos i vosaltres no pareu de marejar-nos amb
preguntes desconfiades i...
LLUÍS. — Sí, sí. Antònia mai no podré pagar-te això que has fet pel nostre fillet i per la meva Marga.
JOAN. — Però no et quedis dreta que això de la cesària, ja se sap. T’hauries d’haver quedat més dies
a l’hospital.
JOAN. — Sí que tens bona cara, sí. Redéu quina panxa tan grossa que t’han deixat. Si fins em sembla
que es mou.
MARGA. — I jo què, eh? És que ja no pinto res en tot això? Un zero a l’esquerra i totes les festes per a
ella, no?
ANTÒNIA. — Té raó. Ella també s’ho mereix. Au va, deixeu-me passar que he d’anar al bany un moment.
ESCENA CATORZENA
JOAN. — Ja coneixes els meus amics, oi? La Marga i el seu home, en Lluís.
VELL. — Ah, sí, sí, molt de gust. (Anant cap a la MARGA.) Com estàs Antònia, maca? Et trobo molt
més jove!
VELL. — Ah! I on ha anat? No et preocupis Antònia, ja veuràs com torna aviat. (Es tomba cap a en
LLUÍS.) Ho veus? Ja és aquí. Noi, no està bé fer esperar una mare!
VELL. — Així m’agrada, els pares han de ser amics del fills. Però he vingut a dir-vos que estan a punt
de fer-vos fora de casa.
JOAN. — Qui?
VELL. — Doncs qui ha de ser? El propietari. S’han equivocat i han deixat la notificació a casa meva.
Aquí la teniu. Diu que fa quatre mesos que no pagueu el lloguer. Té, llegeix.
VELL. — És igual. Anireu al carrer. Tots. Vull dir tots els veïns perquè es veu que en aquest barri no
paga ningú i si algú paga només hi posa la meitat del lloguer.
VELL. — El comissari que se n’encarrega de la investigació. Es veu que aniran pis per pis i no crec que
triguin massa a arribar aquí.
JOAN. — (Llegint.) Doncs és veritat. Antònia, vols explicar-me què és això que no has pagat res...
ANTÒNIA. — Doncs, au, té: no he pagat ni el lloguer, ni la llum, ni el gas... i ens han tallat el
subministrament.
JOAN. — Que ens han tallat el subministrament? Però per què no has pagat?
ANTÒNIA. — Perquè entre els dos no arribem a res.
MARGA. — Som unes desgraciades... com totes les dones del barri.
VELL. — No patiu que tot s’arreglarà. Coses pitjors vam passar la teva mare i jo, noi. Ah, per cert, us
he deixat al replà tot un munt de coses que he trobat a la caseta que tinc a l’hortet i que
segur que són vostres.
ANTÒNIA. — Jo no en sé res!
VELL. — Sí, segur que sí perquè jo he vist aquestes noies sortir de l’hort aquest matí.
JOAN. — Al supermercat?
ANTÒNIA. — Sí.
MARGA. — També.
ANTÒNIA. — Això, totes les culpes per a mi, que sóc una qualsevol. Doncs, au, té: això del xiquet tampoc
no és veritat. (Es treu la panxa.) Mira què porto a la panxa: macarrons, oli, verdures... tot
robat.
ANTÒNIA. — Mata’m, va, mata’m. Jo també estic farta de tot. I sobretot de tu i de la teva honradesa i del
teu socialisme. Doncs mira, tu el que ets és un covard!
JOAN. — Covard, jo? Jo sóc un idealista. Però està clar que en aquesta societat no hi ha lloc per a
gent com jo. I encara que no t’ho sembli, jo també estic fart.
JOAN. — No, però no m’atrevia a dir en veu alta el que pensava en el fons. (Silenci) Antònia, t’he de
confessar que jo també he robat.
MARGA. — Impossible!
LLUÍS. — Sí, quan li he dit que ens tancaven la fàbrica. Ho hem amagat tot darrera el llit.
MARGA. — No!
(Ells ja han arribat amb els sacs a l’armari i l’obren. Surt el guàrdia ja reviscolat.)
GUÀRDIA. — M’hi veig! M’hi veig! Santa Eulàlia m’ha perdonat i m’ha tornat la vista. I aquesta panxa?
Déu meu, estic prenyat! Oh santa Eulàlia, et dono les gràcies per tots els teus miracles. Sóc
mare! SÓC MARE!!!!! SÓC MARE!!! (Surt.)
ESCENA FINAL
ANTÒNIA. — T’ho explicaré. Joan: Resulta que vaig anar al supermercat i me’l vaig trobar ple de dones
que protestaven per augment dels preus...