NARRATIVA DE POSTGUERRA

PERE CALDERS
(1912-1994)

1. Els contes de Cròniques de la veritat oculta en el context de la narrativa catalana de

postguerra.

2. Situació de l'obra en el conjunt de la producció de Calders.

3. Definició i codificació de la realitat.

4. Vida quotidiana i estabilitat inicial.

5. Personatges i caricatura.

6. La reiteració de motius literaris.

7. La irrupció inversemblant o extraordinària. Models de fet inversemblant o extraordinaris.

8. El codi acceptat o transgredit. Les limitacions de l'home com a limitacions del món.

1
9. La veritat veritable.

2
1. Els contes de l'obra en el context de la narrativa catalana de postguerra.

A la dècada dels anys trenta la publicació de novel·les en català va començar un camí que
semblava que, finalment, per a la nostra literatura el gènere novel·lístic començaria a ser
normal: s’escrivien moltes novel·les en català i es publicava un nombre important de
traduccions de novel·listes estrangers. Tot aquest brillant panorama, però, canvià radicalment
amb la guerra civil i la posterior dictadura franquista.

Així doncs, cal tenir en compte que la postguerra configura una situació en la qual les edicions
són difícils i restringides, la castellanització dels mitjans de comunicació és total, la censura
actua i el públic es troba totalment mancat d’informació o formació cultural. Tot això
comporta que l’escriptor tingui greus problemes de professionalització i de connexió amb el
seu públic, al qual no sap en quin registre lingüístic adreçar-se.

Cal considerar també que una gran part de la intel·lectualitat es troba a l’exili.

Així, durant uns quants anys l’única literatura existent o és clandestina o és publicada a l’exili,
molt lluny del públic que l’ha de llegir. La recuperació és lenta, tant a l’exili com a l’interior. Els
escriptors que es van quedar a Catalunya i que no s’adaptaren a la nova situació política i
cultural van haver de desenvolupar la seva activitat, a còpia de grans esforços i perills, de
forma clandestina. Fins a l’any 1945, aquesta activitat clandestina es manifesta en la creació
d’algunes revistes “subversives”, en les tertúlies que s’organitzaven en cases particulars, o en
l’edició de llibres en català dels quals es falsejava el lloc o la data d’impressió.

A partir de 1945, amb la desfeta del feixisme europeu, el règim de Franco va haver de mitigar
una mica la repressió. Això va permetre, d’una banda, que la silenciada cultura catalana donés
símptomes d’una tímida recuperació; d’altra banda, que alguns dels escriptors exiliats es
decidissin a tornar. A partir de 1946 s’inicien tímidament les edicions en català. Els obstacles
que imposava la censura no van evitar que es desenvolupés una narrativa en llengua catalana
molt fructífera, sobretot pel que fa a la novel·la psicològica.

Des del final dels anys 40, i durant tots els 50, es va fer un gran esforç per fomentar la
producció de narrativa en català i per recuperar-ne la dimensió social. Al llarg dels anys 50 la
narrativa va anar guanyant terreny a la poesia, que havia estat el gènere més conreat en la
dècada anterior.

Als anys 60, tot i que la censura seguia controlant estrictament la literatura catalana i que no
es pot parlar de normalització, la narrativa ja havia assolit una maduresa que es manifestava
en la qualitat de les produccions i en l’augment de l’activitat editorial. Segueix destacant la
novel·la psicològica, però altres tendències contribueixen a diversificar el panorama narratiu.

3
Tendències
Limitacions de la narrativa catalana de postguerra

Les circumstàncies excepcionalment anòmales per les quals ha passat la literatura catalana
expliquen, en gran mesura, la inexistència, des de 1939, de corrents novel·lístics molt marcats.
Factors de tota mena impediren que els novel·listes s’agrupessin en moviments coherents de
propòsits literaris clarament formulats. De fet, les tendències dominants en la narració que
s’han anat originant han comptat amb pocs autors, els quals no s’han articulat en grups
renovadors i actius. En síntesi, els narradors han estat, i són, figures aïllades, sense connexió,
llevat d’algunes excepcions, de les unes amb les altres. Tanmateix, poden ser assenyalades
algunes línies de força, derivades de la influència successiva de la novel·la psicològica, el
realisme objectiu i les experimentacions formals de darrera hora (alternatives al realisme),
ressò, tot plegat, dels corrents narratius europeus en la mateixa època.

Els anys 40 i 50

Dins la trajectòria de la novel·la catalana de postguerra, les circumstàncies històriques

expliquen que els corrents predominants tendissin cap a l’evasió de la realitat del moment 1 i
l’adopció dels models novel·lístics de pre-guerra en un esforç de mantenir una certa
continuïtat. D’aquests models, el de més crèdit per la seva llarga tradició era el de la novel·la
psicològica.

La tendència dominant en la narrativa de postguerra és la novel·la psicològica, enriquida,

però, amb les troballes darreres del gènere novel·lístic, i que pren diverses direccions:

 La novel·la psicològica de caràcter ahistòric i religiós, de fons catòlic, que s’inspirava en

narradors, la majoria francesos, d’ideologia catòlica (Maurois, Bernanos, Mauriac,
Graham Greene), engloba autors com Xavier Berenguel amb La família Rouquier
(1953), o Joan Sales amb Incerta glòria (1956).
 La novel·la psicològica agnòstica, vinculada al corrent existencialista francès (Sartre,
Camus) (vegeu requadre d’ampliació), és cultivada per Maria Aurèlia Capmany a
Necessitem morir (1952), o Josep Maria Espinàs a Combat de nit (1959).
 Ja durant els 60, es publiquen les grans novel·les psicològiques de Mercè Rodoreda i
Llorenç Villalonga. Aquests autors (que ja havien començat a publicar novel·les abans
de la guerra) i alguns altres dels citats anteriorment enriquiren i complementaren la
tècnica de l’anàlisi psicològica amb elements procedents de la història recent (que
giren a l’entorn de la guerra civil) o del seu món personal. Així, Incerta glòria (edició
definitiva: 1968) de Sales i La plaça del Diamant (1962) de Rodoreda incorporaren els
esdeveniments últims de la història contemporània, mentre que Villalonga realitzà,
sobretot a Bearn (1961), una elaboració mítica del seu món mallorquí.

1
El rebuig a parlar directament de la realitat caracteritza una bona part de la narrativa catalana de
postguerra. Aquesta actitud fa que alguns escriptors recorrin al mite, la fantasia i el símbol per
reflexionar sobre la condició humana. Sovint, trobem aquests elements en reculls de contes (Jordi
Sarsanedas, Pere Calders, Joan Perucho), però també en novel·les (Aloma, de Mercè Rodoreda).

4
En conjunt, la novel·la psicològica dominà el panorama narratiu català fins a la dècada dels
anys seixanta; a partir d’aquest moment, però, hagué de competir amb una altra tendència:
l’anomena’t realisme històric.

La narrativa europea després de la II Guerra Mundial

La destrucció i l’horror que va generar la Segona Guerra Mundial sumiren en una crisi profunda
els ideals revolucionaris i progressistes que havien prosperat en les dècades anteriors. La
revolució socialista havia desembocat en una dictadura altament repressiva, i el progrés
tecnològic i científic havia servit per permetre el genocidi i la bomba atòmica. No és, doncs,
estrany que la literatura d’aquesta època reflecteixi una desconfiança radical envers l’ésser
humà, i alhora una sensació d’absurd existencial i de desesperació.

Aquesta actitud nihilista es va manifestar sobretot a França, amb el naixement d’un moviment
filosòfic i literari anomenat existencialisme. Els escriptors existencialistes entenen la vida com
un procés sense sentit, absurd, en què tot succeeix de manera arbitrària i les accions humanes
no tenen cap significat. Aquesta concepció és la que manifesta Albert Camus a la seva novel·la
La pesta. Tot i així, alguns escriptors van veure en la literatura una via de compromís amb la
realitat circumdant, i la van utilitzar com una forma d’acció política, com és el cas de Jean-Paul
Sartre, La nàusea.

D’altra banda, les novel·les de l’alemany Thomas Mann i dels italians Alberto Moravia i Cesare
Pavese van aportar reflexions i testimonis sobre la dimensió tràgica que va atènyer la guerra i
la postguerra en els països vençuts.

5
 Pere Calders

Pere Calders (1912-1994) va passar els primers anys de la seva vida entre Barcelona i la masia
de la família materna al Vallès Occidental, on va quedar impressionat per les històries
extraordinàries que explicava la seva gent. Tal com preferia el seu pare –escriptor modernista
primer i més tard comerciant- va estudiar en una escola catalanista i pedagògicament
renovadora. L’any 1929 el jove Calders va ingressar a l’Escola Superior de Belles Arts com a
alternativa a la seva veritable vocació: la literatura. Als anys 30 va fer de redactor a diversos
diaris i va escriure els primers contes. Amb el seu amic íntim Tísner va dirigir la revista
humorística L’esquella de la Torratxa. Abans que esclatés la Guerra Civil també és destacable la
seva producció com a dibuixant humorístic.

Combaté al costat de Catalunya i de la República contra el feixisme, i escriví la crònica de

guerra Unitats de xoc (1938) sobre la seva experiència personal. Després de la guerra civil, el
1939, es va exiliar, en primer lloc a França i després a Mèxic, on va viure fins que el 1962 va
tornar a Catalunya. Va continuar treballant en diverses editorials i va col·laborar en diaris i
revistes com Avui, Serra d’Or, Canigó, etc. La seva obra va tenir un ressò especial a partir de
l’estrena de l’adaptació teatral d’alguns contes en
l’espectacle Antaviana. Als darrers anys de la seva vida
va rebre diferents distincions: va ser Premi d’Honor de
les Lletres Catalanes el 1986 i al 1992 va ser investit
doctor honoris causa per la Universitat Autònoma de
Barcelona.

El 1933, Pere Calders va publicar els seus primers

contes, Història de fantasmes o el capilar “Estrella”, i
el 1936 el primer llibre de narracions, El primer
arlequí. A tots dos hi predominen situacions i fets estranys protagonitzats per personatges
extraordinaris. Des d’un bon començament Calders ens presenta un món ple d’imaginació que
moltes vegades obeeix a la mateixa realitat vista des d’una òptica diferent. És en aquesta

6
època que havia entrat en contacte amb l’ humor surrealista del Grup de Sabadell i amb el
“realisme màgic” que es desprèn de les narracions de l’escriptor italià Massimo Bontempelli.

Durant la guerra va escriure, a més d’alguns contes, les novel·les La Glòria del doctor Larén
(1936), Gaeli i l’home déu (1938) i Unitats de xoc (1938), on explica la seva participació en el
front. A Mèxic, on va viure exiliat més de vint anys, va col·laborar amb articles, dibuixos i
contes en les diverses publicacions editades pels intel·lectuals catalans a l’exili. Les cinc
narracions de Gent de l’alta vall (1957) i la particular visió de la vida i la mort dels indis
mexicans d’Aquí descansa Nevares (1967), juntament amb la novel·la L’ombra de l’atzavara
(premi Sant Jordi de l’any 1964), són les seves obres d’ambientació o de tema mexicà.

La fascinació que Calders va experimentar per les paradoxes de la

vida mexicana, properes a la irracionalitat, és la mateixa que
troba en molts aspectes de la vida quotidiana. Això, traslladat a
les seves narracions, fa que aquestes adquireixin un humor
especial. La ironia és un dels recursos més emprats per l’autor,
que, des del 1955, amb la publicació dels contes de Cròniques de
la veritat oculta, tal vegada la seva obra més significativa, va tenir
un reconeixement en el món literari català. En cada una de les
històries que conformen el volum, la imaginació i la fantasia
s’enfronten amb la realitat buida, grisa i monòtona.

La seva obra, en la línia de les narracions de Kafka i Poe, manté les mateixes constants:
històries intemporals sorprenents en espais aparentment evocadors de la realitat i amb
personatges plans, incapaços de reaccionar davant fets imprevistos o que s’escapen d’una
conducta social preestablerta. Demà a les tres de la matinada (1959), Invasió subtil i altres
contes (1978), Tot s’aprofita (1983) i L’hora a la deriva (1992) participen d’aquesta manera de
veure el món.

Un irrealisme que opera amb procediments de reducció a l’absurd domina bona part de la
narrativa caldersiana. La imaginació i la lliure fantasia són enfrontades a una realitat, la de
cada dia, buida i monòtona. Són freqüents, en conseqüència, les interferències entre aquests
dos móns (un de màgic i un de quotidià), interferències que sovint es concreten en l’aparició
d’un element insòlit en un context vulgarment real. Amb procediments que oscil·len entre
l’humorisme i la caricatura, Calders intenta criticar la uniformitat de l’existència humana.

Calders coincideix amb altres autors com Pedrolo en els temes, relacionats amb el surrealisme
i l’existencialisme (sota l’aparent senzillesa de les històries de Calders, s’hi amaga una amarga
reflexió sobre la realitat que ens envolta, sobre la percepció d’aquesta realitat i sobre la
condició humana en general), i en la preocupació per la llengua i la tècnica narrativa –ús del
llenguatge periodístic i de la tercera persona per donar versemblança a allò que no en té.
Calders entén la creació literària com una evasió o alliberament de la ment per assolir la veritat
oculta, a la qual la raó no té accés. Denuncia així la veritat oficial, racional, tot posant al
descobert la seva absurditat i la seva ridiculesa, en enfrontar-se a l’altra veritat, oculta i
prohibida.

7
Els temes predilectes en la majoria dels seus contes i novel·les són l’absurd, l’imprevist,
l’insòlit o l’atzar.

Per a Calders, la ironia no és un simple recurs humorístic. És la força motriu que fa girar, amb la
precisió d’un rellotge suís, tota la maquinària narrativa. El recurs de la ironia presideix l’obra
narrativa de Calders. No es tracta d’una ironia descarnada que desemboqui en el sarcasme,
sinó de la finíssima habilitat d’introduir el fet insòlit, que ens sorprèn i que ens fa somriure .
L’univers literari de Pere Calders es basteix damunt de fets aparentment insòlits que
contribueixen a fer trontollar els convencionalismes.

La prodigiosa eficàcia de les narracions de Pere Calders es fonamenta en l’extrema correcció

però també en l’extrema senzillesa de la llengua que empra. La llengua de Pere Calders és molt
rica en formes d’allò més col·loquials que fan que els seus personatges insòlits es presentin
d’una manera naturalíssima, la qual cosa col·labora a donar un poder insospitat a l’ambigüitat i
a la ironia.

La presència de l’indi mexicà en la narrativa de Calders

La llarga estada de Pere Calders a Mèxic va deixar una lògica empremta en la seva obra. Un
ésser li cridà poderosament l’atenció: l’indi mexicà. Els indis, els seus costums ancestrals, les
seves tradicions i, sobretot, la seva manera lenta, mansa, d’observar el món, topen amb la
fúria de la civilització, amb les presses de la modernitat. La seva passivitat instintiva els permet
mirar un món que no acaben d’entendre perquè no és el seu i dins del qual no acaben de
trobar el lloc ni el seu sentit. La seva adaptació a aquest entorn hostil és difícil.

Un dels aspectes més sorprenents per al lector europeu de les narracions d’Aquí descansa
Nevares i Gent de l’alta vall és la naturalitat amb què els indis accepten la mort dels éssers
estimats com un fet més de la mateixa vida que cal assumir i, de vegades, fins i tot celebrar
amb la resta de parents i amics. Una visió tan diferent de la nostra serveix de reflexió i de
confrontació entre la cultura, l’economia, la societat, la religió... dels indis i la dels mexicans
europeïtzats. Calders se serveix d’aquesta oposició entre els dos mons per mostrar que la
percepció de la realitat no és unívoca, sinó que està condicionada per aspectes culturals i
convencions diverses.

8
Obres de Pere Calders

Narrativa breu Novel·la

Abans i durant Història de fantasmes o el capilar “Estrella” (1933) La Glòria del doctor Larén (1936)
la Guerra Civil El primer Arlequí (1936) Gaeli i l’home déu (1938)
Unitats de xoc (1938)
Exili2 Cròniques de la veritat oculta (1955)
Gent de l’alta vall (1957)
Demà a les tres de la matinada (1959)
Retorn a Aquí descansa Nevares (1967)3 L’ombra de l’atzavara (1964),
Catalunya Tots els contes (1968)4 Ronda naval sota la boira (1966)
Invasió subtil i altres contes (1978)
Tot s’aprofita (1983)
De teves a meves (1984)
Un estrany al jardí (1985)
L’honor a la deriva (1992)

Anys 60

Als anys 50 van arribar a la literatura catalana les idees

bàsiques de l’existencialisme francès (l’home és el
responsable de si mateix i dels altres; l'elecció es fa en
solitud, no hi ha una taula de valors en la qual recolzar-se, ni
cap signe que ens indiqui la conducta a seguir, cal
inventar-se la moral; no és possible un control complet de la
realitat), tot coincidint amb el tractament realista dels
temes de les novel·les. Els nous autors escrivien les seves
obres amb voluntat d’innovació de la tècnica narrativa i
amb un clar compromís de denúncia social. Dins d’aquest
anomenat realisme històric (també conegut com a
realisme objectivista) van anar apareixent novel·les de Xavier Benguerel, Joan Sales i Josep
Maria Espinàs, algunes de Maria Aurèlia Capmany i, sobretot, la majoria de les novel·les de
Manuel de Pedrolo. Aquests autors van tenir com a referència les obres dels novel·listes nord-
americans d’entreguerres com Faulkner, Dos Passos, Hemingway o Steinbeck, coneguts amb el
nom de “la generació perduda”. També s’ha de fer constar la influència del neorealisme italià i
europeu que havia sorgit com a conseqüència de la Segona Guerra Mundial.

A l’entorn de les experiències viscudes a la guerra sorgeixen, a la dècada dels anys 40, moltes
novel·les de caire realista i testimonial que amb tècniques objectivistes escriuen sobre el front,
la reraguarda o l’exili. Aquest és el cas de Vicenç Riera Llorca (Tots tres surten per l’Ozama,
publicada el 1946 a Mèxic, però no editada a Catalunya fins el 1967, sobre l’aventura d’uns
exiliats catalans a la República Dominicana), Joaquim Amat Piniella (K.L.Reich, escrita el 1948,
però no autoritzada per la censura fins el 1963, sobre l’experiència tràgica dels catalans en els

2
Obres escrites durant la seva etapa d’exili a Mèxic, tot i que publicades a Catalunya.
3
Es tracta d’una novel·la breu.
4
Volum que aplega Cròniques de la veritat oculta més Aquí descansa Nevares.

9
camps de concentració nazis), Xavier Benguerel (Els fugitius, també sobre el tema de l’exili),
Pere Calders (Unitats de xoc), Avel·lí Artís (556 Brigada Mixta, que, igual que l’obra esmentada
anteriorment de Calders, és una de les poques que parla del conflicte armat pròpiament dit) o
Joan Sales (Incerta glòria, 1956; edició definitiva: 1968).

Els novel·listes de la generació posterior, com Josep M. Espinàs o M. Aurèlia Capmany,

escriuen, en canvi, sobre l’experiència de la postguerra.

Com ja hem dit al principi d’aquest apartat i en l’anterior, la lectura dels autors contemporanis
francesos fa que algunes novel·les del mateix Espinàs o de Manuel de Pedrolo tinguin
influències existencialistes. D’altra banda, Pedrolo és un autor molt prolífic que assaja diversos
subgèneres, com la novel·la negra, la ciència-ficció i d’altres amb els quals aconsegueix un alt
grau d’acceptació popular.

Altres autors proven altres vies al marge de l’estètica del realisme històric, com la de la
fantasia, l’evasió lírica i la mitificació de la realitat d’un Jordi Sarsanedas o d’un Joan Perucho, o
l’acostament al realisme màgic en la narrativa de Pere Calders i Baltasar Porcel (autor aquest
que estudiarem, però, en l’apartat següent).

El conte, per les seves característiques particulars (brevetat, adequat per a l'experimentació,
facilitat per a controlar exhaustivament el material narratiu, etc.) sempre ha viscut unes
circumstàncies especials que han provocat que els crítics tendeixin a valorar-
lo com a gènere menor o híbrid. No obstant, en alguns moments, a causa de certes constants
definidores de la història de la literatura catalana, ha adquirit una importància cabdal. Així, en
el moment que els escriptors catalans començaren a oblidar el silenci militant de la més
immediata postguerra, la narrativa curta pogué assolir una categoria i un nivell de qualitat
considerables,malgrat que els mitjans per al seu desenvolupament no foren els més adequats.

Situació de l'obra en el conjunt de la producció de Calders.

.
Una de les característiques de Pere Calders més evidents de la narrativa, ja des del primer
recull, és la presència del meravellós i del fantàstic, present en El primer arlequí.

Així veiem com el fantàstic es precisa en l'insòlit en totes aquelles històries en què s'esdevenen
fets, en què es parteix de situacions quotidianes,altament inversemblants en el seu context. En
“Història natural”, les plantes creixen de forma increïble i els tigres es passegen pels pisos amb
absoluta impunitat.

10
La presència del fantàstic o de l'insòlit, o la combinació dels dos elements, en situacions
quotidianes, pot produir també l'imprevist, que es presenta en les més variades formes. Una
d'elles dóna peu al tema de la catàstrofe, pel qual Calders té declarada predilecció. Així, la
catàstrofe programada i gradual provoca uns desastres més o menys puntuals, amplia el seu
sentit a històries sobre "multiplicació atzarosa de desastres" i arriba al seu màxim
desplegament a la novel·la Ronda naval sota la boira.

El somni té una gran importància en la seua obra com a factor alliberador de la realitat.
L'element cohesionador, però, més important de la seua obra literària és l'actitud reflexiva que
s'endevina més enllà d'un humor afable i intel·ligent.

Calders critica la uniformitat de l'existència humana, això queda palès en la seua obra on el
tema clau és la relació de l'home amb la realitat, que és ambigua i li permet reflexionar sobre
allò que sovint acceptem com a immutable (normes i ordres i convencions). Un irrealisme que
opera amb procediments de reducció a l'absurd domina bona part de la narrativa Caldersiana.
La imaginació i la lliure fantasia són enfrontades a una realitat buida i monòtona. Són
freqüents les interferències entre aquests dos móns, món màgic i món quotidià, que es
concreten en l'aparició d'un element insòlit en un context vulgarment real.

L'obra Caldersiana queda matisada per unes constants estilístiques de les quals n'és l'eix
central l'ús d'un llenguatge sempre natural i col·loquial, però d'una correcció literària
impecable. És un llenguatge que obliga a acceptar com a natural el succés més inversemblant.
Alguns estudiosos han afirmat que el realisme màgic quasi permanent en l'obra de Calders és
una herència del seu exili mexicà. El tema mexicà ha marcat alguns dels seus contes, Gent de
l'alta vall 1957, narracions curtes Aquí descansa Nevares,1966 i novel·les L'ombra de
l'atzavara 1964.

Els trets més característics de l’obra de Pere Calders:

 L’humor i la ironia. Un humor que ens porta des del somriure gairebé constant
que mantenim mentre llegim els seus contes, fins a la riallada que provoquen
algunes escenes o comentaris realment divertits. Es tracta, a més, d’un humor
que no compta únicament amb la funció de fer passar una bona estona, sinó
que també serveix a l’autor per a expressar la seva visió crítica de les “veritats”
que ens envolten. Aquí és on Pere Calders mostra la seva fina ironia.
 La sorpresa i la fantasia. Amb esdeveniments xocants (com molt bé deia la
Carme), inversemblants, fantàstics, extraordinaris, màgics, sobrenaturals…
que impregnen totes les seves narracions i que contrasten amb els escenaris
corrents i quotidians en els que acostumen a produir-se i amb la naturalitat
amb què els personatges dels contes els accepten.

 L’ús d’una llengua molt acurada i precisa. Una de les característiques que de
seguida captem en la narrativa de Calders és la seva gran riquesa lèxica i la seva
“facilitat de saber col·locar cada paraula en el seu lloc” (com deia el Lluís al seu
comentari). A més, també resulta molt curiós veure com l’autor es diverteix
jugant amb aquestes paraules, per exemple, barrejant el seu sentit figurat i el
sentit literal de frases fetes.

11
 Anàlisi de Cròniques de la veritat oculta

La narrativa del real meravellós

Títol i parts

Per a Pere Calders, a més de la realitat

palpable i mesurable n’hi ha una altra
d’oculta, tant o més real que la primera,
dominada per l’atzar, l’imprevist i la
capacitat demsomiar que tenim els humans.
El títol del llibre està directament lligat a
aquest altre vessant de la realitat, del qual
es vol deixar constància a través de les
Cròniques.

Les trenta narracions que configuren el

llibre apareixen en tres apartats diferenciats
encapçalats per tres títols: «La imprevista
certesa», «L’escenari desconcertant» i «Ver,
però inexplicable» segons la disposició de
Joan Triadú, que va tenir cura de la primera
edició del llibre l’any 1955.

Els espais on s’esdevenen les accions de les narracions en una part són realment estranys,
sorprenents i meravellosos, en alta allò que resulta evident i irrefutable sovint és producte de
l’atzar i en una altra hi ha fets que resulten incomprensibles però que ningú no s’atreveix mai
a negar.

L’absurd

Per a l’autor de les Cròniques de la veritat oculta el que és absurd no és que passin coses
extraordinàries –com ara que un tren descarrili cada dia a la mateixa hora o que neixin arbres
enmig dels menjadors de les persones–, sinó els intents de fixar la realitat segons uns sistemes
d’interpretació que es presenten infal·libles.

Evadir-se de la realitat

Llegiu les següents paraules de Pere Calders, extretes d’una entrevista feta l’any 1983 al seu
domicili barceloní, determineu quina de les tres conclusions que segueixen s’adequa més a
les seves respostes i expliqueu-ne el perquè.

12
Durant molts anys s’ha usat la paraula evasió amb un sentit pejoratiu, però avui crec que
l’ésser humà té perfectament dret a evadir-se de la realitat quan no li és prou grata i molt
sovint no ho és. Tots procedim, pensem i vivim amb símbols. Quan escrius literatura pots fer
de notari i explicar realment el que passa, que és la literatura realista, o bé pots donar una
interpretació teva del que passa. Aleshores és quan sorgeix el símbol, la fantasia, els
personatges que poden representar una cosa per a tu i una altra de diferent per als lectors. En
cada llibre el cinquanta per cent és de l’autor i l’altre cinquanta per cent és del lector [...] La
frontera que establim entre realitat i irrealitat no la veig prou traçada. L’home és una contínua
barreja de realitat i de somni [...] Dins nostre hi ha una cosa que en diem fantasia o somni que
és tan real com tocar de peus a terra o com el mal que et fas quan et punxes amb una
agulla...Xavier Llongueras i Josep Armengol. Entrevista inèdita, maig de 1983

a) Evadir-se de la realitat és la sortida més còmoda perquè aquesta realitat no sempre és

negativa. Els escriptors han de reflectir la realitat i, només en alguns casos, poden reinventar-
la. Cal definir molt bé els personatges per tal que els lectors els interpretin correctament. La
realitat i la irrealitat són tan contradictòries que millor no barrejar-les mai. Una cosa és somiar
i una altra és estar ben despert.

b) Evadir-se és una sortida possible quan la realitat no és prou grata. Al nostre voltant tot són
símbols. Un escriptor que retrata la realitat és com una mena de notari i, quan se la inventa, és
un creador de fantasies. Tant l’autor com el lector han d’aportar la seva part per a la
comprensió d’una obra. Realitat i fantasia estan molt delimitades i cal saber en tot moment en
quin punt ens trobem.

c) Quan la realitat no és agradable el millor és evadir-se’n. La literatura pot derivar d’un retrat
de la realitat o d’una interpretació subjectiva. La interpretació del sentit dels personatges no
depèn només del que els ha creat. Realitat i ficció es barregen tant que resulten indestriables.

Realitat i ficció

Fragment del llibre Pere Calders: ideari i ficció d’Amanda Bath, respecte del realisme i de la
fantasia

Calders conclou que el concepte de realisme històric s’ha vist superat. Tal com la fotografia fa
molt de temps que va deslliurar el pintor del deure de representar fidelment la realitat, d’igual
manera, també, la literatura fa molt que ha estat alliberada pel cinema de l’obligació de
divulgar els fets. Ara l’autor és lliure d’expressar qualsevol cosa de qualsevol manera, i d’evadir
del tot el realisme, i «buscar altres noms a les coses per veure si es poden expressar amb una
altra profunditat o una altra dimensió».[...]

La fantasia és, de mena, una via d’escapatòria, lliure i sense entrebancs, per a fugir de la vida
real, i la jugada de Calders de juxtaposar-la als conceptes diametralment oposats de
l’encarcarada legislació burocràtica, el materialisme i la superficialitat de perspectiva,
constitueix una consistent i reeixida font d’humor.

a) Amb quin exemple s’il·lustra la superació del realisme històric?

b) Què ha alliberat la literatura en el mateix sentit?

13
c) Què és la fantasia, segons el text?

d) Quina és l’aportació de Pere Calders en aquest sentit?

e) Com veu Pere Calders la condició humana?

L’insòlit

A les Cròniques de la veritat oculta Pere Calders ens posa amb tota naturalitat en contacte
amb l’insòlit, és a dir, amb tot el que a primer cop d’ull ens podria semblar molt extraordinari i
que ens apareix de forma imprevista, inesperada. El fet insòlit apareix, doncs, per diverses
circumstàncies. Per la realització d’un desig, per la intervenció d’elements o éssers fantàstics,
per un esdeveniment que contradiu les lleis naturals o per una pura acumulació de casualitats

[...] aquests personatges, contrafigures caricaturesques d’un comportament humà mediatitzat

per una visió codificada de la realitat, viuen en un univers literari en el qual tenen lloc els fets
més inversemblants i extraordinaris: els desitjos es materialitzen, la consciència pren forma
corporal, un arbre creix de cop i volta al bell mig del menjador d’una casa, un lloro manté amb
un compatriota seu una conversa plena d’enyorances, unes mans separades del cos cobren
vida pròpia i manifesten els seus poders sobrenaturals...

Fets que estan en oberta contradicció amb les normes més elementals de la lògica i que, en
conseqüència, qüestionen el codi de veritats absolutes dins el qual se situen inicialment els
personatges.

Joan Melcion, «Cròniques de la veritat oculta», de Pere Calders (p. 39)

L’element sobrenatural

En els contes de Pere Calders els elements sobrenaturals són entesos com a pretext i no
posseeixen validesa en si mateixos. En el conte «Raspall», la transformació d’un raspall en un
gos no és qüestiona gens ni provoca cap daltabaix. I, en «El desert», el fet que el personatge
tingui la vida a la mà no provoca en els que l’envolten ni en els lectors cap dubte sobre la
possibilitat que pugui passar.

Contraherois del gran guinyol humà. Els personatges

Tal com afirma Joan Triadú en el pròleg de la primera edició, els contraherois que trobem en
els contes de Calders, sense excessives pretensions a la vida i immersos en un estat d’absoluta
tranquil·litat i placidesa, acostumen a patir un fet trasbalsador que els capgira el món i no
tenen més remei que respectar el nou ordre: el de les cases que canvien d’ubicació, els dels
tigres que fan niu sota els fogons d’una cuina o el dels trens que descarrilen cada matí.

Pere Calders ha sabut sintetitzar els trets humans com si hagués fet una caricatura de les seves
criatures inventades.

14
Dels personatges de les Cròniques de la veritat oculta pràcticament mai no trobem
descripcions físiques i, quan n’hi ha alguna, el Calders ninotaire que es queda en uns pocs trets
que s’exageren s’imposa al Calders que vol retratar una realitat concreta.

A part de no explicar-nos com són físicament, els personatges centrals del llibre se’ns
presenten despersonalitzats darrere un jo narrador que tan aviat és un agrimensor, un lladre o
un milionari com un comerciant, un viatjant, un assassí o un caçador de negres, entre d’altres.
En molts pocs casos coneixem el seu nom real.

[Els personatges de Pere Calders són] objectes passius i mèdiums a través dels quals es posarà
de manifest l’absurd d’uns clixés de comportament, que ells mateixos representen, i la
incapacitat humana per assumir tot allò que s’escapi d’una condició estereotipada de la
realitat. En darrer terme ens interessen com a víctimes de si mateixos.

L’eix narratiu d’aquestes històries és precisament el conflicte que es produeix en posar en

contacte uns personatges absolutament plans, que es mouen condicionats per un teixit de
codis i de normes de comportament, amb uns fets que transgredeixen qualsevol explicació
racional de la realitat.

Joan Melcion, «Cròniques de la veritat oculta», de Pere Calders

[...] personatges estireganyats, soferts, que, eternament girats cap al seu món, van units,
sotmesos a la indefinible unitat de l’art. [...] personatges de palla i de paper, de filferro,
serradures i parracs, estranyament conjuntats, i vibràtils, iguals en tot als humans, però no
humans, quese’ns demostren mortals i dolorosos fins en la sang vermella que els fuig, [...]
aquests inoblidables personatges, febles, il·lusionats, estupefactes, plens de sobresalts,
afavorits per les meravelles, dominats per immundes o tràgiques dèries, petits i pobres en el
caos inconscient, sota la superioritat de l’ordre que no comprenen. Tot plegat esdevé com un
dibuix, il·lustració d’un cert home modern que tots coneixem i que, una mica, tots, els
europeus sobretot, portem a dintre.

Joan Triadú, pròleg a la primera edició de Cròniques de la veritat oculta

***

[...] els seus personatges –talment trets d’una tira de còmic– són febles, però plens de
fortalesa; desil·lusionats, però capaços d’enquimerar-se; sotmesos a un ordre extern que els
aclapara, però moguts per un desig intern d’alliberar-se’n. [...]

En aquest aplec de contes, l’home caldersià és un home subjecte a l’atzar, al destí, a la

Providència, esverat, o almenys intranquil·litzat per la superioritat d’un ordre que vulgues o no
vulgues el té submís.

Lluís Busquets i Grabulosa, Consideracions sobre «Cròniques de la veritat oculta» ***

Calders ens presenta els seus personatges com a éssers plans, mancats de voluntat i
desproveïts de capacitat de reacció davant els fets més extraordinaris, lligats sempre al seu
particular codi de seguretats, fora del qual apareixen com a criatures desvalgudes,
immobilitzades en la perplexitat. Són figures buides. [...]

15
Els personatges d’aquests contes no els hem de veure com a individus concrets, amb
consistència física o psicològica, sinó com a representacions de comportaments estereotipats.

Joan Melcion, «Cròniques de la veritat oculta», de Pere Calders

***

Els seus personatges, els petits homes que conformen la massa anònima de la població de la
nostra civilització, habiten un món on res no és segur. Alguns es veuen condicionats per
l’entorn, manipulats per aquells que controlen i, com a resultat, fallen a l’hora de respondre
quan la fantasia es precipita dins la seva grisa rutina, oferint-los la possibilitat d’escapar i la
invitació de veure la vida des d’una nova perspectiva. D’altres són homes amb somnis que han
estat esmicolats per una realitat cruel.

El pessimisme inherent, però, d’aquestes visions es veu mitigat per l’humor de l’autor, i pel seu
dolç tractament dels personatges, que mai no són obertament ridiculitzats o culpats per tots
els seus errors excessivament humans.

Amanda Bath

Entre els protagonistes dels contes hi ha algunes coincidències. N’hi ha uns quants que
pertanyen a la classe alta, alguns dels quals, com en el cas de «La ciència i la mesura» es
creuen per damunt de tot i fan i desfan a la seva manera, sense pensar ni un moment en les
conseqüències que les seves actituds poden tenir en els altres. Indiqueu altres personatges rics
i propietaris i el conte on es troben.

A banda dels personatges centrals, en les obres de Pere Calders trobem una àmplia gamma de
personatges secundaris reals i relacionats amb els elements sobrenaturals que contribueixen a
perfilar la gravetat del conflicte d’algunes trames (porteres, criats, dones de la neteja, lladres,
promeses, minyones, autoritats civils, funcionaris, autoritats militars, persignadors,
taumaturgs, àngels de la guarda, quiromàntics... Llegiu des d’A la vorera d’enfront, el rengle de
porteries... (p. 300) fins a ...a l’aguait de possibles contravencions (p. 301) i completeu aquesta
sèrie de tipus de personatges típics en les narracions de Pere Calders.

Les veus narratives

En vint-i-quatre de les trenta-una narracions que conté l’edició del llibre de referència, la veu
narrativa adoptada és la de la primera persona. Una característica que respon a la voluntat
d’explicar els fets reals i extraordinaris des de la intimitat dels que els viuen i, per tant, com
una via més directa perquè els lectors ens fem a la idea de la singularitat de cada situació. En
els altres set casos, Pere Calders explica la història en tercera persona, prenent una certa
distància respecte dels fets.

16
Els motius recurrents

Tot i que es tracta de contes escrits en diferents èpoques de l’autor, a les Cròniques de la
veritat oculta trobem diversos elements que es van repetint en les diferents trames. A vegades
són motius concrets fàcilment identificables i, en altres casos, es tracta de situacions que es
van fent familiars per als lectors.

Un element recurrent del llibre és la casa. Una altre que anem retrobant en les Cròniques de la
veritat oculta és la del viatge. Molts personatges caldersians s’evadeixen d’una realitat estable
que no els acaba d’agradar, en alguns casos perquè és plena d’absurds.

Considereu que el fet que Pere Calders canviés de residència al llarg de la vida ha pogut
condicionar que molts dels seus personatges siguin nòmades (com els esotèrics de «Les mans
del taumaturg» i els éssers d’esperit nòmada de «La revolta del terrat») o que visquin les
aventures en països estrangers (com els d’«El problema de l’Índia», «Els catalans pel món»,
«Història natural» i «El geni magiar»)

Un altre dels motius recurrents a les Cròniques de la veritat oculta, i que també té a veure amb
la idea de l’evasió, és el món màgic del circ, del teatre i de les fires.

Com hem vist a l’hora d’analitzar els personatges, al llibre sovintegen els festejos i els
compromisos de casament; en moltes ocasions gairebé sense que ho vulguin els protagonistes.

El tractament paròdic de les relacions formals és un recurs humorístic per posar de manifest la
inconsistència de les convencions sobre les quals descansen les aparentment segures normes
de conducta social. Aquest tractament paròdic, que ens presenta el festeig entre dues
persones com la causa i el resultat de situacions certament absurdes, el trobem a «El desert»,
«L’home i l’ofici», «Coses de la Providència», «El teatre Caramar», «La clau de ferro»,
«L’”Hedera Helix”», «La maleta marinera» i «Un crim». En tots aquests contes, la relació entre
el personatge central —sovint el narrador mateix— i la seva promesa és una relació freda,
distant i insubstancial, sovint originada per causes totalment alienes a la seva voluntat.

Joan Melcion, «Cròniques de la veritat oculta», de Pere Calders (p. 70)

Un altre dels motius recurrents dels contes té a veure amb crims i altres fets delictius com ara
els robatoris. En alguns casos, aquestes accions punibles legalment són fins i tot justificades pel
narrador o no reben la condemna que hauríem d’esperar.

Motius recurrents

La casa(símbol de seguretat, placidesa, punt de trobada i ordre quotidià)

El jardí (on es pot esdevenir qualsevol cosa)86 Cròniques de la veritat oculta

El teatre (símbol de la realitat com a representació)

El rellotge (maquinària de precisió per mesurar el temps i símbol del ritme de cadascú)

Les mans(esdeveniment màgic)

17
Els invents(l’esforç humà per dominar la naturalesa)

Els crims(subversions de les convencions morals)

Els naufragis(el desastre, la catàstrofe, el fatalisme)

En el despertar de molts somriures. La ironia caldersiana

La gran majoria de contes i de situacions que Pere Calders planteja en els seus contes
arrenquen un somriure.

Pròleg de Joan Triadú a la primera edició de les Cròniques de la veritat oculta:

Els primers dos o tres contes amb què topo em fan creure que es tracta d’obres humorístiques,
contades amb molta imaginació, però amb un aire d’assossec, de certa bonhomia, de bell sentit
comú. [...] He de rectificar, doncs, la primera impressió: hi ha quelcom més que humor, i àdhuc
que sàtira, en tot això...

A l’estudi preliminar de l’edició de referència, Joan Martori destaca com a element

indispensable per entendre l’obra de Pere Calders el distanciament intel·lectual davant la
realitat, que es concreta amb la mirada irònica de l’escriptor (p. 13). I afegeix:

L’humor en Calders [...] és una manera de disseccionar la realitat del comportament humà, un
recurs que recorre a la complicitat del lector per a conduir la seva reflexió cap a aquells
aspectes més recòndits de la conducta humana. (p. 13)

L’humor de Pere Calders prové sovint del contrast entre dues perspectives, la del real i la de
l’irreal; entre el que s’esdevé i la forma com s’esdevé. Per exemple, com reaccionen els
personatges davant d’esdeveniments ben fora del normal.

La reflexió amena

En la seva obra literària, i per la via de diferents personatges, trobem l’actitud reflexiva d’un
lúcid pensador que mira de reüll les conductes humanes i en subratlla les contradiccions amb
un humor i una ironia que no són pas gratuïts.

Una de les idees que sovintegen a les Cròniques és la del destí marcat que tenen molts
personatges i que fa que es comportin d’una manera determinada sense cap possibilitat de
canvi.

[...] la felicitat més perfecta precedeix els mals moments. («La ratlla i el desig», p. 54)

[...] quan s’estimula l’enveja dels altres es comet una mala acció doble: fer néixer un sentiment

reprovable i, al mateix temps, trobar-hi complaença. («La ratlla i el desig», p. 54)

18
[...] un canvi, per petit que sigui, de vegades ens presenta l’altra cara de les coses que ens són
familiars. («La ratlla i el desig», p. 58)

[...] sovint ens complaem a bastir muntanyes a base de coses insignificants [...] si la gent no
exagerés

tant tot tindria millor mesura. («La revolta del terrat», p. 126)

[...] la gent més feliç i més ben tractada per la vida és la que tem menys la mort. («La clara
consciència», p. 142)

[...] sovint negligim les coses d’aparença mínima i ens dediquem a exaltar aquelles altres que
omplen els ulls pel seu volum. («L’home i l’ofici», p. 151)

[...] l’home s’atrapa en els paranys que estén per als altres («La clau de ferro», p. 206)

[...] la guerra seguia amb una gran empenta i [...] hi havia tot el que podien demanar els
generals. («Fet d’armes», p. 229)

[...] un pot tenir les creences que vulgui i arribar a cloure’s dins els cercles més hermètics
(«Quieta nit», p. 259)

La gent està tan feta malbé pels progressos de la ciència, que no admet més d’un prodigi
metafísic per any... («Quieta nit», p. 261)* El Gust per la Lectura 89

La moral! [...] És el pes més inútil que pot carregar un home. («Feblesa de caràcter», p. 307)

Les memòries contenen sempre confessions doloroses, que posen a prova la sinceritat de
l’autor. («Un crim», p. 315)

Quan un home de bona mena, sense antecedents penals i sense tares, en plena joventut,
arriba a matar, és que deu tenir les seves raons. («Un crim», p. 319)

Una depurada i rica forma. La llengua

Dues apreciacions sobre el llenguatge de les Cròniques de la veritat oculta en particular i de

l’obra caldersiana en general. En què coincideixen?

Tot això es mou dins una implacable serenitat, amb un estil lúcid, raonat, humà es podria dir,
que no es desprèn del llenguatge pla, instrumental, d’intrínseca bellesa.

Joan Triadú, pròleg a Cròniques de la veritat oculta

El món literari de Calders ens fascina per la simplicitat plena de fantasia, per la inacabable
riquesa d’imatges que conté, per la seva ironia sempre carregada de tendresa, pel seu humor
entre ingenu i amarg, pel seu llenguatge tremendament assequible i a la vegada elegant...

Joan Lluís Bozzo

19
La gran riquesa lèxica que trobem a les Cròniques de la veritat oculta obeeix, entre d’altres
recursos, a la derivació de paraules.

En el llibre, l’autor fins i tot es pren la llicència d’inventar-se topònims i noms propis del tipus
«Coll d’Area» (p. 51), «Santa Lèdia» (p. 67), «Dals» (p. 99), «Domwart» (p. 137), «Yakri» (p.
217), la «mimeolaalleuquis» (p. 232) o el «carrer de les Claus» de Barcelona (p. 269).

En altres casos, i sempre en una lletra cursiva que desmarca el substantiu de la resta del text,
usa noms propis d’altres llengües, sobretot en francès: «àngel demodé» (p. 68), «cinta
roulant» (p. 106), «gos basset» (p. 128), «un professor d’idiomes del gigot» (p. 295), «fixada
una demi-vierge» (p. 301).

En alguns contes trobem paraules i expressions que no hem d’interpretar en un sentit literal.

Una de les habilitats de Pere Calders a l’hora de recrear determinades situacions és servir-se
d’un lèxic molt precís per a cada cas.

Domini dels camps semàntics.

Frases fetes

Un altre dels trets que sorprenen a les Cròniques de la veritat oculta és l’ús sovintejat dels
pronoms neutres «això» i «allò», gairebé sempre entre cometes.

En els seus contes, Pere Calders fa ús d’una abundant adjectivació per tal de presentar els
personatges amb una gran riquesa de matisos, més que físics, de caràcter.

Per fer-nos una idea ben aproximada del que vol subratllar-nos, l’autor de les Cròniques de la
veritat oculta es val en moltes ocasions de les comparacions. A «El geni magiar» el
protagonista descobreix de sobte una noia en un balcó.

Una de les característiques evidents dels contes de Pere Calders és la gran quantitat d’accions
verbals que presenten, de manera que les trames són de tot menys estàtiques i, en
conseqüència, la narració és molt àgil.

L'estabilitat inicial

La majoria de les narracions s'inicien com una situació d'estabilitat en relació a unes
pautes de vida prefixades. Els personatges apareixen en un escenari carregat de
placidesa, harmonia i rutina.

L'escenari quotidià

Els contes de calders estan configurats per situacions inicials plàcides. Va representant
realitats atípiques, hi ha reducció esquemàtica de les referències temporals i espacials.
Més enllà de tot això hi ha unes forces superiors que resulten molt familiars als
personatges: el destí, la providència, l'atzar... que juguen amb els personatges. Calders

20
presenta la irrealitat en un entorn totalment quotidià i arriba a transgredir la literatura
fantàstica.

Els personatges i el seu codi de comportament

Els personatges són plans, mancats de voluntat i desproveïts de capacitat de reacció

davant els fets més extraordinaris. Són figures buides a les quals no hem de veure com
individus concrets, sinó com a la representació de comportaments estereotipats. Viuen
dues realitats: la quotidiana i la màgica, i això evidencia l'absurd de les formes de
comportament humà.

El fet trasbalsador

L'eix narratiu d'aquestes històries és el conflicte que es produeix en posar en contacte

uns personatges plans subordinats a uns codis de comportament amb uns fets que
transgredeixen la realitat i capgiren la vida dels personatges. Es poden presentar de
diferents maneres: éssers o elements màgics, distorsió de les relacions lògiques dels
esdeveniments, la realització d'un desig...

Entre la transgressió i la subordinació als codis

El fet trasbalsador situa als personatges davant l'alternativa d'haver d'assumir

l'element que transgredeix els codis de comportament, que implica un acte de rebel·lió
i evasió de la realitat, o bé rebutjar-lo , o bé assimilar-lo als seus codis estereotipats
eliminant-ne la càrrega de transgressió. En la majoria de contes els codis s'imposen a la
transgressió.

Els límits de la realitat

Calders transforma literàriament la realitat perquè no se sent satisfet amb les versions
“oficials” que deixen fora de la realitat els aspectes irracionals de la conducta humana.
Darrere de cada acte controlat hi ha absurd. La narrativa de Calders ens proposa
reflexionar per mitjà de la ironia i l'humor sobre els límits de la realitat i els
mecanismes humans de percepció de la realitat, dels quals desconfia.

21
La reiteració de motius

En tots els contes Calders expressa la tensió entre una realitat quotidiana codificada i
les ànsies humanes per viure lliurement, d'acord amb les seves necessitats reals al
marge del que indiquen uns codis sovint absurds. Aquesta tensió a vegades és
representada per un seguit d'elements recurrents:
-Les mans: simbolitzen l'element màgic i trasbalsador. Són tant factors de vida com de
mort.
-La casa: simbolitza l'ordre establert de la realitat quotidiana.
-El viatge: simbolitza una forma d'evadir-se de la quotidianitat plena d'absurds,
significa escapar d'una realitat estable.
-El circ, la fira i el teatre: funció evasiva semblant a la del teatre. Són motius recurrents
que acaben confonent-se amb la realitat fantàstica dels personatges.
-Els promesos: el compromís entre dues persones és un element de quotidianitat que
regula l'ordre. És una referència a les normes socials i el tractament humorístic de les
relacions posa de manifest la inconsistència de les normes de conducta social.
-El crim: la representació de la ruptura amb totes les conviccions simbolitzades per les
relacions entre promesos. Els fets decisius són una via de sortida del cercle aclaparador
d'una realitat codificada.

La descodificació literària

Sota el món fictici s'amaga una profunda reflexió filosòfica sobre la incapacitat de
l'home per assumir tot allò que no s'ajusti a una interpretació esquemàtica del món i a
uns determinats codis de conducta social, una reflexió sobre el que separa la veritat
“oficial” de la veritat “oculta”. Caldera va més enllà de la literatura fantàstica, ho
transgredeix tot. Sempre de manera subtil i per mitjà de la ironia i l'humor per deixar
que el lector interpreti lliurement el text.
Això ja es prediu des del títol: cròniques de la veritat oculta.

L'humor

És l'eina clau per la descodificació literària. És reflexiu, neix de la incongruència

inesperada dels personatges. És un humor subtil i refinat que permet una lectura
distanciada i amable sobre la reflexió que fa Calders entre el somni i la realitat o
l'absurd.

El narrador
En la majoria de contes el narrador participa dels fets, és en 1a persona. Això acosta la
versemblança al lector d'elements contraris al seu coneixement positiu de la realitat.

El llenguatge
El llenguatge és senzill i entenedor, però al mateix temps està molt cuidat, incorpora
recursos literaris i hi ha un joc excel·lent amb l'humor i la ironia que respira el text, que
són el que acaba transmetent el missatge final.

22
La veritat veritable

La veritat veritable es tracta de la veritat que s'oculta posant com a excusa la realitat,
alguna cosa màgica, i aquest factor el podem trobar directament en el títol del llibre a
comentar. L'autor realitza un joc intencionat entre la veritat i la mentida, entre
l'aparença i la realitat, entre real i irreal. Per portar a terme aquesta tècnica, s'ha de
manipular la narració per tal de construir una gran ficció, ja que les referències
cronològiques dels relats són inexistents, i, la majoria de les històries no tenen
trascendència.

Calders arriba a aquesta ficció a partir d'un concepte molt important en la seva
narrativa, que és el realisme màgic. L'autor català va marxar exiliat a Mèxic degut a
l'esclat de la Guerra Civil Espanyola, ja que els autors catalans van patir molta censura i
repressió durant aquesta época. A Mèxic aprendrà moltes técniques i maneres
d'escriure noves, com aquesta comentada. Així doncs, el realisme màgic és un
moviment literari que Pere Calders va adoptar d'hispanoamèrica com a mitjà per
experimentar noves formes narratives. Engloba diversos aspectes classificats del
regionalisme, el neorrealisme o la novel·la de protesta.

Calders té a la imaginació com a millor amiga, i a partir d'ella, transforma els fets
aparentment normals (no existeix una normalitat exacte) per tant més ben dit serien
uns fets quotidians, en un relat fantàstic, i així li dóna un aire eteri, és a dir, no gaire
concret gràcies a l'utlització de recursos onírics (somnolents) per tal d'entendre la
finalitat dels somnis i així també saber de quina forma ens poden beneficiar, ja que
sorgeixen amb un objectiu.

La veritat veritable sorgeix d'un moviment innovador, que ha integrat en la literatura

l'univers simbòlic del món americà: com les creences ancestrals, la natura, el mite, una
mica de la història i sobretot cal destacar la màgia, la qual aporta de nou, una nova
visió de la veritat.

23