Les trobairitz

L a revolució que va representar la irrupció dels trobadors a la cultura europea medieval

adquireix un caire encara més extraordinari, pel que té aquest fenomen de simbòlic i
d’enigmàtic, amb l’aparició d’un grup minoritari però molt significatiu: les dones trobadores
o trobairitz. Com comenta Angelica Rieger (2003: 42), el terme trobairitz «no es utilizado
por las propias trovadoras y tampoco se encuentra ni en los textos relativos a ellas (…), ni en
las obras de los trovadores. (…) Sin embargo, trobairitz es un término auténtico: proviene de
la única novela medieval occitana en verso conservada, Flamenca».

Tot i l'escassetat de dades i obres que han arribat fins als nostres temps, aquest grup de dones
va tenir un gran impacte perquè van ser «de les primeres, a l’Europa occidental que van
abraçar el món del discurs literari vernacle, on el llenguatge no es limita als intercanvis de la
vida quotidiana, sinó que aspira a ser escoltat i conservat més enllà de l'àmbit domèstic»
(Sankovitch 1999: 115). Qui eren, doncs, aquestes dones que en un temps clarament dominat
pels homes van aconseguir participar activament de la moda cultural i literària, adquirint veu
i reconeixement propis? Qui eren aquestes pioneres que van gosar fer-se seu el llenguatge de
l’amor, amb unes imatges a vegades carregades d’erotisme i sensualitat, en un món on ja era
qüestionable —i provocadora— aquesta temàtica i retòrica en boca d’homes?

Tot i la seva rellevància, com a mínim en termes històrics i socials, l’estudi de les trobairitz
va quedar força relegat en comparació amb l’interès despertat pels seus homòlegs masculins
(Sankovitch 1999: 113). Malgrat les edicions primerenques d’alguns poemes a finals del
segle xix, les trobairitz han estat víctimes de visions parcials i esbiaixades, que han
menysvalorat la seva obra a causa de l’autoria femenina, o les han elevat al nivell de mite
sense rigor crític. Aquests extrems queden retratats, per una banda, en les valoracions de
l’erudit francès Alfred Jeanroy, que les considerava «esclaves de la tradició», autores
d’exercicis literaris sense mèrits,1 i, per l’altra, per les reflexions de Meg Bogin, que observa
unes qualitats quasi feministes en l’obra d’aquestes poetesses.2 Tanmateix, cal subratllar que,
malgrat el prisma ideològic de la seva obra, s’ha de reconèixer a Bogin un paper decisiu en el
ressorgiment de l’interès per les trobairitz als anys 80 del segle passat, al qual va contribuir
amb dades rellevants del context històric i cultural d’aquestes autores (Bruckner 1995:
201-202).

El nombre total de trobairitz i de poemes que van compondre varia substancialment segons
els diversos estudis que n’han proposat un cens. Bogin (1976) identifica 20 trobairitz, Tavera
(1978) redueix el corpus a 15, mentre que Bruckner (1995) l’augmenta a 21 i Rieger (2003)
afegeix a aquestes 21 un grup de 17 trobairitz que anomena «fantasma». Aquestes 17
trobairitz afegides per Rieger són esmentades en altres textos, però no tenen obra conservada,
juntament amb algunes trobairitz sense nom, identificades com a dones en diàlegs poètics
—generalment amb un interlocutor masculí i identificat—, o en obres anònimes amb una veu
lírica femenina. S’han conservat cinc vidas corresponents a trobairitz (Tibors, Comtessa de
Dia, Azalaiz de Porcairagues, Castelhoza i Lombarda), i vuit més apareixen a les vidas o
razos d’altres trobadors (Almuc de Castelnau, Iseut de Capio, Maria de Ventadorn, Guilhelma
de Rosers, Alamanda, Garsenda, Clara d’Anduza, Gaudairenca). L’existència real de les
trobairitz que compten amb una biografia (vida) medieval no s’ha qüestionat (Bruckner 1995:
206-207). En canvi, en la resta de casos alguns crítics han sospitat que la tradició ha atribuït
erròniament a les trobairitz una sèrie de poemes que, en realitat, responen a l’ús de la veu
femenina com a recurs literari per part d’un autor masculí.

Aquests dubtes es fonamenten en la dificultat per identificar algunes trobairitz amb una
persona històrica concreta i en el fet que de diverses se n’ha conservat un sol poema —sovint
com a participants en una peça dialogada. D’altra banda, moltes han estat transmeses per un
sol manuscrit, cosa que ha fet pensar a part de la crítica que les identificacions puguin ser un
error de transmissió. Aquests criteris, però, no han fet dubtar de les atribucions a trobadors
desconeguts i cal afegir que l’ús de la veu femenina és extremadament rar en la tradició
trobadoresca.3

Lògicament, si hi ha dubtes respecte al nombre de trobairitz amb identificació fiable, també

oscil·len les xifres del seu corpus poètic: entre els 21 poemes proposats per Schultz-Gora
(1888) i els 46 de Rieger, tenim valoracions intermèdies com els 24 de Bec (1995), els 28 de
Paden (1989) i els 36 de Bruckner (1995). Rieger (2003) estableix el corpus més extens: 12
cansos, 3 cobles i fragments, 3 intercanvi de coblas entre dones, 23 intercanvis de coblas
mixtes (7 dels quals són amb una dona coneguda), un planh, un salut d’amor i 3 sirventes.
Molts dels investigadors coincideixen a afirmar que el nombre proposat no pot ser conclusiu.4
Davant del dilema, probablement irresoluble, del nombre de trobairitz conegudes, Rieger
afirma que existeixen dues opcions possibles: o seguir la línia dels qui consideren que la veu
femenina és, en realitat, una creació d’autors masculins (que ella anomena «solució Duby»),
o acceptar l’existència de les trobairitz i incorporar al corpus totes les candidates virtuals, és a
dir acceptar com a possibles trobairitz tots els poemes trobadorescos de veu femenina.5

Quin és el perfil de les trobairitz que podem identificar històricament o que tenen una vida
medieval? La majoria eren dames de la cort, algunes de la noblesa, a les quals se’ls demanava
que fossin ben instruïdes (ben ensenhadas), és a dir formades en lectura, escriptura,
versificació, música, cant i cortesia. Aquesta instrucció de la dona cortesana, però, no era
exclusiva de l’Occitània medieval i la lírica trobadoresca es va difondre per tot el continent
europeu. Així doncs, per què només a Occitània trobem un grup de dones poetesses, a més de
mecenes i protectores dels trobadors? S’ha proposat que a Occitània, les dones cortesanes,
sobretot les més nobles, gaudien –tot i que de forma esporàdica- de certs privilegis legals i
socials respecte de les dones d’altres regions.6 A aquestes circumstàncies s’hi suma
l’exquisida educació i la vida a la cort, on eren testimonis directes de la lírica trobadoresca, a
més de receptores privilegiades, com a objecte principal del cant trobadoresc. Aquests factors
podrien haver contribuït a l’aparició de dames protectores i mecenes de la lírica trobadoresca
i, un pas més enllà, a l’aparició de dames que van compondre lírica elles mateixes.

Entre les trobairitz identificades, la més coneguda és la Comtessa de Dia. És l’autora del
corpus conservat més nombrós: quatre cansos, algunes de les quals es conserven en
nombrosos cançoners, cosa que apunta a un èxit notable entre els seus contemporanis. També
destaquen Castelhoza, de qui es conserven tres cansos, Azalais de Porcaraigues, autora d’una
canso conservada com també Clara d’Anduza. De Tibors de Sarenom, possiblement germana
del trobador Raimbaut d’Aurenga, se’n conserva un fragment d’una canso. Azalais d’Altier
és l’única que va compondre un salut d’amor i Gormonda de Monpeslier és autora d’un
sirventes. Maria de Ventadorn, casada amb el besnét d’Ebles de Ventadorn, un dels primers
trobadors coneguts, i nét del mecenes de Bernart de Ventadorn, es convertirà en una de les
dones més cantades de la lírica trobadoresca i participarà en un diàleg amb un dels seus
trobadors preferits, Gui d’Ussel. Per a tots aquests apunts, vegeu Rieger (2003).

Les trobairitz ens han llegat majoritàriament cansos i tensos, i només excepcionalment, tres
sirventes,7 un planh i un salut d’amor. Gran part de la crítica coincideix a destacar-ne el to
sincer i passional, una sensualitat particular expressada en termes més clars o directes, o amb
menys artificiositat retòrica, en contraposició amb els trobadors (Bogin n’és un clar
exponent). Una altra part considera que les diferències entre la lírica de les trobairitz i la dels
trobadors no permeten formular una contraposició amb la lírica masculina, sinó que les
trobairitz participen del mateix sistema, fent un ús particular d’alguns elements per adaptar-lo
als seus interessos i a la seva veu (I. de Riquer 1997: 34-35).

Davant d’aquestes divergències interpretatives, sembla que encara no s’ha trobat un veritable
equilibri que permeti integrar, per una banda, una poesia extraordinària i singular com la
trobadoresca, d’autoria majoritàriament masculina, que va marcar tan profundament la
literatura i cultura occidental posterior i, per l’altra, les composicions d’un grup de dones dins
d’aquesta tradició, reconegudes i respectades pels seus contemporanis com indica la
conservació manuscrita de les seves peces, que no les acostuma a distingir dels poemes
d’autor masculí.

La insuficiència de les dades disponibles –des de l’escassa obra conservada fins a les poques
dades biogràfiques o de recepció de les trobairitz- i la distància multisecular que ens separa
han permès valoracions ideològiques de diverses menes, que porten a interpretacions
contradictòries de com eren aquestes dones, a quins interessos responien, com les veien els
seus contemporanis, i com se sentien elles dins d’aquest sistema cultural. Com moltíssims
aspectes de la literatura trobadoresca, les trobairitz constitueixen un enigma encara no resolt
del tot: com a dames van ser entronitzades com objectes de desig i adoració, centre d’un
sistema cultural i de valors creat per homes i per als homes, i des d’aquesta posició van passar
a ser autores actives, amb veu pròpia. Tanmateix, no van abandonar aquest sistema de valors,
sinó que van assumir els dos papers: un doble posicionament que, tot i semblar revolucionari,
no va crear una tradició diferent i, malgrat semblar contradictori, va ser acceptat amb
naturalitat i respectat pels seus coetanis masculins, creadors i valedors del sistema
trobadoresc.