COMENTARI POEMA RAMON LLULL

CANT DE RAMON

GLOSSA O COMENTARI ESTROFA PER ESTROFA

El Cant de Ramon és considerat un poema de caràcter autobiogràfic, escrit vora el 1300. De forma simple, amb una
rima monòtona propera al “trobar lleu”, té la voluntat tant en l’estil com en el contingut de reflectir la perspectiva
humil d’un cristià que s’interroga sobre la seva vida, sobre els seus encerts i errors (per tal de fer reconeixement dels
propis pecats i de lluitar-hi en contra), i sobre la seva voluntat de viure en pro del coneixement i de glorificar Déu.
En aquest últim sentit, el Cant de Ramon exposa els principis de la teologia cristiana, tot enllaçant-los amb
vivències personals.

Pel que fa a la primera estrofa, la vivència personal que hi exposa és la visió de Jesucrist. El que és rellevant és com
la visió de Jesucrist l’afecta: sense aquesta aparició seguiria sent un cristià en pecat que havia oblidat que la seva raó
d’existir era estimar Déu.

Respecte a la segona estrofa, exposa el canvi de comportament de la persona que ha descobert Déu, molt semblant
al comportament monacal, regit per l’ora et labora. D’altra banda, el poeta hi exposa les característiques del bon
cristià: caritatiu, devot, esperançat per la visió de Déu.

La tercera estrofa fa referència a un fet històric, la construcció del Monestir de Miramar, el qual segons diu a Vida
coetània es va crear a instàncies del poeta, que ho va demanar al rei Jaume II, amb la finalitat de donar-lo, retornar-
lo als cristians, per tal de reconvertir a la religió catòlica els cristians. L’estrofa s’acaba amb una descripció de la
seva terra, un locus amoenus, en el qual el poeta es debat entre l’amor i el plor en la seva relació amb Déu. Cal
recordar que aquesta dualitat remet a la tradició de l’amor trobadoresc, l’esquema poètic vigent.

La quarta estrofa és estrictament de saviesa teològica, en tant que remet a la santíssima Trinitat (pare, fill i esperit
sant), un aspecte de la religió controvertit que ha estat sempre difícil de demostrar, que és el que pretén Llull. Pel
que fa a la segona part, es tracta de demostrar també la Veritat en la figura de Jesucrist, baixat del cel, fill d’una
mare Verge i ressuscitat. El mateix s’esdevé a la cinquena estrofa, en la qual s’afegeixen episodis de la vida de
Jesucrist per justificar-lo, en la línia del mateix que fa amb la seva pròpia vida al llarg del poema. Finalment, exposa
que serà Jesucrist el que jutjarà a bons i dolents.

La sisena estrofa tracta del mètode que ha inventat per descobrir la Veritat, l’Art: l’objectiu és distingir entre
falsedat i veritat, i el que se’n deriva és la conversió a la religió catòlica dels qui van errats i no estan, per tant, en la
veritat. Això inclou tots els infidels: sarraïns, tàrtars i jueus.

A continuació tracta de nou la seva fe catòlica des del personatge de la Verge Maria: la Dona d’on ve tot el socors
és la que estima i a la qual transmet l’amor de tots els pecadors. En la línia de la lírica amorosa trobadoresca, usant
el seu mateix codi, diu que l’amor que sent per ella no em cap dintre del tors i els ulls són fonts que ragen plors. Per
tant, imitant el codi trobadoresc, igual que l’amor per la dama fluctua entre el plaer i el dolor segons si aquesta fa
cas al trobador, el mateix per a Llull: sent plaer quan sent l’amor de la Mare de Déu i plora quan veu els que no
senten aquest amor i l’ha de donar ell.

La vuitena estrofa tracta sobre el reconeixement de la seva obra, el qual considera que no és l’adequat tenint en
compte els grans fets he començat, per bona part del món he anat, molt bones exemples he donat . Segons Virgili,
cal tenir en compte, també, que es tracta d’una mostra d’arrogància, sobretot pel fet que a l’època es considerava
que el coneixement, més si es tractava d’una matèria divina, no provenia només de l’home, sinó també de Déu.

Pel que fa a la següent estrofa, el poeta tracta de nou la poesia religiosa des de l’àmbit de l’amor cortès, com ho
demostren els ressons dels versos vull morir en mar d’amor. En la línia del que es concep com a error des de la seva
percepció religiosa, manifesta que se sent valent respecte dels homes poderosos que no creuen en Déu i que, en
conseqüència, estan equivocats.

Contra això, a la desena estrofa demana a Déu que enviï homes devots, formats i vertaders (per tant, creients) per tal
difondre el missatge diví, una demanda que estén a la Verge i als Sants, també amb la finalitat de no anar a l’Infern.
El mateix tema continua a l’estrofa onzena, en la qual en forma de prec demana l’ajuda de Déu perquè l’il·lumini,
perquè sóc pecador, / i sóc de llibres trobador. És a dir, considera que peca perquè la seva obra és de temàtica
amorosa.

La dotzena estrofa remet a la seva funció: augmentar el bé a través de la seva obra. Per això sent ira i tristesa, i torna
a la virtut de la humilitat, per reclamar que la seva obra sigui reconeguda. Com ja s’ha dit en l’estrofa vuitena, de
nou es repeteix la idea de l’arrogància de l’autor respecte de la seva obra.

A continuació s’exposen de nou virtuts cristianes (Santedat, vida, sanitat, goig) que ell vol complir i demana de nou
caure en cap mal esperit ni en cap home enfadat per tal de no allunyar-se del seu propòsit vital. És la mateixa idea
que s’expressa en la darrera estrofa: per tal d’honorar Déu, que aquest li proporcioni ajuda des de diferents àmbits
(plantes, cels, éssers vivents, companys atents, lleials, humils, fervents), en tant que tots aquests àmbits són
d’ascendència divina.

MÈTRICA I RIMA

Tal com s’ha exposat a l’inici, ens trobem davant d’un poema amb una mètrica que remet al trobar lleu, a la poesia
popular. Té catorze estrofes, totes elles monorimes, amb sis versos octosíl·labs cadascun. Hi ha moltes rimes que
s’acaben en -ar, -at, -or i -es, pròpies de les rimes populars per a ser memoritzades.

[Seleccione la fecha] Página 2