Tema 1: Edat Mitjana i literatura romànica.

Conceptes bàsics i abast

Classe 3

Qui escriu als segles XI-XII? Clergues, formats a les escoles eclesiàstiques.
Primer són monjos, després seran estudiants.
Les matèries que aprenien: les set arts liberals:
• trivium: gramàtica, retòrica i dialèctica.
• quadrivium: aritmètica, geometria, astronomia i música.
A les escoles monàstiques es dona prioritat a la gramàtica i la música.
Matèria bàsica de coneixement: tots els éssers i objectes estan compostos d’algun o alguns
dels quatre elements (aigua, foc, terra i aire), combinats de maneres diferents. La ciència i la
medicina medievals depenen d’aquesta teoria:
• Aigua: fredor i humitat.
• Terra: sequedat i fredor.
• Foc: calor i sequedat.
• Aire: humitat i calor.

Els monestirs, centres d’espiritualitat, cultura i poder, es multipliquen amb la creació de dos
ordes religiosos: Cluny (primer monestir: 909/910) i el Císter (1098) veure mapes
d’expansió.
Els ordes reprodueixen en l’àmbit religiós el sentit d’obediència i jerarquia propi dels
guerrers feudals.
La rutina diària als monestirs està pautada per la divisió del temps en les hores canòniques:
• Laudes, al despuntar l’alba (les tres o les quatre).
• Prima (les sis).
• Terça o tèrcia (les nou).
• Sexta (migdia).
• Nona (les tres).
• Vespres (les sis, capvespre) [en castellà, vísperas].
• Matines (mitjanit).
• Completes (abans d’anar a dormir).

Durant el segle XII sorgeix una nova figura de clergue: l’estudiant, que no estudia a les
escoles dels monestirs sinó a les que es creen a les ciutats, entorn de les catedrals i
esglésies episcopals.
A més de la gramàtica, agafa impuls una altra de les arts liberals: la dialèctica (lectura,
comentari i discussió dels textos).
Clericus vagans, l’estudiant que va d’escola en escola, de ciutat en ciutat, buscant els
millors mestres i els millors debats.
A París, nova capital europea, la proliferació d’escoles independents, al marge de l’autoritat
eclesiàstica, portarà amb el temps a federar-se en la “Universitas magistrorum et scholarium
Parisiis studentium” (1200-1231) primeres universitats.

Bernard de Chartres (c. 1070-1130): “Som com nans enfilats a les espatlles de gegants. Per
això veiem més i millor que ells, no pas perquè la nostra visió sigui més aguda o perquè
siguem més alts que ells, sinó perquè ells ens porten damunt seu i ens enlairen gràcies a la
seva alçada gegantina”.
Temes i conceptes bàsics per abordar la literatura medieval:
Obres de referència:
• Geoffrey de Mounmouth, Historia Regum Britanniae (Història dels reis de Britània).
Obra de 1136-1138, encarregada pel rei Enric II d’Anglaterra (Historia de los reyes de
Britania, traducció de Luis Alberto de Cuenca, Ediciones Siruela, 1984).
• Guillaume de Lorris, Le Roman de la Rose. El libro de la rosa. Obra de 1268-1278
(traducció de Carlos Alvar, El Festín de Esopo/Quaderns Crema, 1985).
• Cantos de goliardo (Carmina Burana). Antologia de poemes del segle XIII (traducció
de Lluís Moles, Seix Barral, 1981).

El mecenatge.

Literatura de transmissió oral, interpretació en públic.

El simbolisme i la numerologia

Les formes tradicionals com a suport per escriure textos: els recursos de la retòrica, els
gèneres admesos i establerts, reunits en manuals divulgatius (ars dictaminis).

Alguns exemples de tòpics i llocs comuns que s’ensenyen a les persones que escriuen:

• Les declaracions de falsa modèstia:

“Rogatu itaque illius ductus, tametsi infra alienos
hortulos phalerata verba non collegerim, agresti tamen stilo propriisque calamis contentus,
codicem illum in Latinum sermonem transferre curavi” (Història dels reis de Britània, capítol
1).
Y de este modo, a petición suya, pese a que nunca había yo cortado antes de ahora floridas
palabras en jardincillos ajenos, satisfecho como estoy de mi rústico estilo y de mi propia
pluma, me ocupé en trasladar aquel volumen a la lengua latina.

1. Tòpics de les coses mai dites:

“Cum mecum multa et de multis saepius animo revolvens in historiam regum Britanniae
inciderem, in mirum contuli, quod infra mentionem quam de eis Gildas et Beda luculento
tractatu fecerant, nihil de regibus qui ante Incarnationem Christi inhabitaverant, nihil etiam
de Arturo ceterisque compluribus qui post Incarnationem successerunt repperissem, cum et
gesta eorum digna aeternae laudis constarent et a multis populis quasi inscripta iocunde et
memoriter praedicarentur” (Història dels reis de Britània, capítol 1).
A menudo he pensado en los temas que podrían ser objeto de un libro, y, al decidirme por la
historia de los reyes de Britania, me tenía maravillado no encontrar nada —aparte de la
mención que de ellos hacen Gildas y Beda en sus luminosos tratados— acerca de los reyes
que habían habitado en Britania antes de la encarnación de Cristo, ni tampoco acerca de
Arturo y de los muchos otros que lo sucedieron después de la encarnación, y ello a pesar de
que sus hazañas se hicieran dignas de alabanza eterna y fuesen celebradas, de memoria y
por escrito, por muchos pueblos diferentes.
***
“ce est li Romans de la Rose, / ou l’art d’Amours est toute enclose. / La matire en est bonne
et neuve” (Guillaume de Lorris, Roman de la Rose, versos 37-39).
Es titula “La novel·la de la rosa”, que conté totes les arts de l’Amor. El tema del llibre és bo i
nou.

• Dedicatòria inicial:
“or dont Dieux qu’en gré la receuve / celle pour qui je l’ai empris: / c’est celle qui tant a de
pris / et tant est digne d’estre amee / qu’el doit estre Rose clamee” (Guillaume de Lorris,
Roman de la Rose, versos 40-44)
Déu vulgui que l’accepti amb plaer aquella per qui començo l’obra: és aquella que val tant i
és tan digna de ser estimada que ha de ser anomenada Rosa.

• Tòpic “qui té coneixements els ha de difondre”:

“Deue de lo que sabe omne largo seer, / sy non podria en culpa e en yerro caher” (Libro de
Alexandre, principi segle XIII).

•
• L’exordi primaveral:

Ecce gratum, poema goliard (estrofa 1)

“Ecce gratum / et optatum / ver reducit gaudia, / purpuratum / floret pratum, / sol serenat
omnia. / Iam iam cedant tristia! / Estas redit, / nunc recedit, / hiemis sevitia”
Vet aquí que la grata i desitjada primavera ens retorna l’alegria, el prat floreix amb el color
de la púrpura, el sol ho asserena tot. Enrere, enrere les tristeses! L’estiu s’acosta i s’allunya
la duresa de l’hivern.

Omnia sol temperat, poema goliard (estrofa 1)

“Omnia sol temperat / purus et subtilis, / novo mundo reserat / faciem Aprilis; / ad amorem
properat / animus herilis, / et iocundis imperat / deus puerilis”
Un sol pur i subtil /ho atempera tot, / i obre a un nou món / el rostre de l’abril; / l’ànim dels
joves es disposa a l’amor, / i un déu infantil governa sobre la gent feliç

• El locus amoenus:
“Insulae huic tunc Albion nomen erat, quae a nemine, exceptis paucis gigantibus
inhabitabitur. Amoeno igitur situ locorum et copia piscosorum fluminum nemoribusque
praeelecta, affectum habitandi Bruto sociisque eius inferebat” (Història dels reis de Britània,
paràgraf 21).
“La isla se llamaba entonces Albión, y nadie la habitaba, a excepción de unos pocos
gigantes. La amenidad del lugar, unida a la abundancia de pesca en sus ríos y de caza en
sus bosques, infundieron muy pronto en Bruto y en sus compañeros el deseo de habitarlo”.

• La roda de la Fortuna:

Fortune plango vulnerat, poema goliard (estrofa 3):

“Fortune rota volvitur: / descendo minoratus; / alter in altum tollitur; / nimis exaltatus / rex
sedet in vertice. / Caveat ruinam! / nam sub axe legimus / Hecubam reginam”
La rueda de la fortuna va girando: / voy yo de caída / y a otro lo llevan a lo alto; /
excesivamente exaltado, / el rey se asienta encima de todo. / Pero ¡guárdese de la ruina! /
Bajo el eje, en efecto, hallamos / a Hécuba, también reina.

L’originalitat i el plagi són conceptes moderns, no tenen sentit a l’Edat Mitjana.

Literatura sacra i hagiogràfica
Legenda Aurea, de Jacopo de Varazze o Jacobus de Voragine (mitjan segle XIII), 180 relats
de sants i màrtirs.

Literatura històrica

Els elements meravellosos i fantàstics.

Folklore i cultura popular

El viatge de sant Brandà
Encreuament de tradicions i versions:
· Probable llegenda cèltica, potser en gaèlic, entorn d’un personatge verídic, un
monjo irlandès del segle VI.
· Versió llatina Navigatio Sancti Brendanni Abbatis, composta cap al segle X en
un monestir en terres germàniques, probablement per un monjo fugitiu de les
illes Britàniques a causa de les invasions de pobles nòrdics.
· Traducció en francès a la cort anglonormanda, el mateix context que la
Història dels reis de Bretanya.
Autor: Benedeit, un clergue, arquebisbe.
Dedica el llibre a Matilde, reina, esposa d’Enric I d’Anglaterra, apodat Beauclerc, per la
seva actitud de protecció de la cultura dels clergues.
L’èxit d’aquesta història al llarg dels segles ha generat un parell de teories curioses sobre
l’origen del Paradís que busquen i troben els viatgers:
· La llegenda de la vuitena de les isles Canàries, San Borondón: en el tractat
d’Èvora entre la corona espanyola i la portuguesa (1519), el rei de Portugal
cedeix a espanya el dret de conquesta de les Canàries, inclosa aquesta vuitena
illa, “si la troben”. Posteriorment ha format part del llegendari canari, amb
expedicions reals per trobarla (veure aquest article).
· La teoria celtista “americana”: el viatge de sant Brandà estaria inspirat en el
viatge d’Erik el Vermell, el viking que va arribar a Amèrica via Groenlàndia al
segle X.
LE VOYAGE DE SAINT BRENDAN

Ficció, història i religió al “Viatge de Sant Brandà”:

- Rima consonant, versos octosíl·labs apariats.
- Falsa modèstia, mecenatge (la Reina li ha encarregat al monjo la història de Sant
Brandà),
fa esment a la traducció.
- Renuncia a les seves possessions terrenals per convertir-se en un home de fe. El paper
del monjo és el que aporta la idea de salvació, model pels guerrers però també per la resta
del comerç.
- L'objectiu del viatge és conèixer el paradís i també vol conèixer l'infern, que es
considerava que estava dins la Terra (En l'edat mitjana).
(felones = esclaus que incompleixen el seu
deure en el sistema feudal)
- El bosc com espai de misteri i d'aventures, quan un home es vol allunyar de la vida social,
es retira en el bosc a una ermita o coves.
- Dejuni de 40 dies = religió cristiana, número important. Número 3 = implicacions sagrades.
Els monjos es reuneixen en la sala capitular (espai per a debatre). Quan el monjo
s'acomiada dels seus companys, els hi imposa normes.
- La previsió del viatge son de 40 dies, els monjos al fer un viatge, van fins al final de la
terra coneguda, per tant, fins a la part
desconeguda.
- Ens avança que passarà, venen els monjos que volen apuntar-se i Brandan diu que sap el
que passarà perquè diuen que dos d'ells se'ls emportarà el dimoni i el tercer serà temptat i
Déu l'ajudarà (característic de l'èpica explicar el que passarà).
- Els viatges eren molt perillosos, s'endinsaven en l'oceà cap a un destí inhòspit. Era una
mort assegurada.
- "Dios nunca se aleja de sus vasallos" = l'autor
veu a Déu com un senyor feudal i el poble com
els seus vassalls.
- La idea dels monestirs, estan en un palau que té tota mena de riqueses, però el monjo els
diu que portin alguna cosa, però no tot el que hi ha perquè l'important és honorar a Déu i
resar.
A més ens descriu un castell d'un gran luxe, està fent un anacronisme perquè realment no
existien castells de luxe. Es comença a desenvolupar el gust per la cortesia i, per tant, hi ha
millores en els castells.
- S'ha complert la primera de les profecies (3 monjos endarrerits, 2 condemnats i un que
comet el pecat i és perdonat). Apareix la idea de la temptació: les riqueses. Hi ha un grial
(un calze amb la sang de crist), apareix en la història un grial d'or.
- Aquest missatge els hi explica alguna cosa que recorda el monge que s'havia acostat al
paradís. Aquest és un personatge que guia i anuncia l'aventura. En aquest cas els herois
son els monjos.
Trobem un altre missatger i un altre element, el calendari cristià marca el ritme del viatge.
- El fet que sigui un animal, té a veure amb els bestiaris, que són reculls d'animals
fantàstics. També hi ha un altre element de la natura que són els lapidaris, llibres que
recullen les diferents pedres precioses a les quals se'ls
hi atribuïa poder.
- Les hores canòniques es trobaran sovint en les obres literàries. "Hem fet un any de viatge
i faltan 6" = seran 7 anys, una xifra marcada.
3(trinitat) + 4 (4 elements).
- Nadal, Setmana Santa =