EL MEU AVI

Volia compartir amb vosaltres records, que per a mi són importants.

Quan m’he posat a pensar en les moltes coses que he anat vivint me n’he adonat que
només recordo una petita part d’allò que he viscut. La meva memòria és molt selectiva o
molt dèbil, i he de fer esforços per recuperar moments que han format part de la meva vida;
i de com m’he anat fent un “individu” amb les característiques que em fan diferent de
qualsevol altra persona. Que això és el que significa “individu”: un ésser únic, diferenciat
dels seus iguals quant a característiques i conducta.

Però, vet aquí que la memòria ens pot jugar males passades!

Ho he experimentat últimament. Com que estic fent una recerca dels meus avantpassats
m’he anat trobant amb moltes dades que ja havia oblidat o que no sabia ni que haguessin
existit. Tinc la sort però, de la meva “memòria externa” -que és com anomeno la memòria
de l’Esther- i de les dades que he anat trobant a molts arxius municipals i eclesiàstics que
he pogut consultar.
Dels meus avis en tinc records que em surten quan em poso a pensar en ells.

Voldria però, parlar-vos del meu avi Samuel. Va morir quan jo tenia cinc anys, per tant
els meus records no són gaire nombrosos. Alguns dels records que guardo no sé si són
records viscuts o records que m’han explicat la meva àvia Teresa i els meus pares. Una
imatge que m’apareix és l’avi pintant un dels seus quadres a una habitació del pis del
carrer Pare Claret on hi tenia el seu cavallet i els pinzells i pintures. Recordo com bufava
amb un bufador sobre la pintura acabada per fixar-la, ja que acostumava a pintar “al
pastel”.
M’agrada pensar en ell perquè vaig heretar el seu nom. No sabia exactament perquè
s’anomenava Samuel ja que era un nom poc freqüent en una família com la meva, de Reus
i del segle passat. Ho he anat esbrinant i m’ha fet il·lusió trobar indicacions sobre aquesta
qüestió.

Algunes altres dades m’han vingut donades per persones de l’església que el van
conèixer. Me’l recorden com a diaca de l’església, primer al carrer Ripoll i després a
Tallers. Em diuen que s’asseia a l’últim banc, on s’asseien els diaques per tenir cura dels
membres. Va morir un any després d’haver-nos traslladat com a església al carrer Tallers.
També l’he trobat en les actes dels Consells de l’Església d’aquells anys.

Estigues atent i mira bé de no oblidar mai els fets que els teus ulls han contemplat. Que
durant tota la vida no se t'esborrin de la memòria: fes-los conèixer als teus fills i als fills dels
teus fills. Dt 4,9

I, vet aquí que en aquest text de l’Antic Testament -tret del seu context immediat- se
m’aconsella de no oblidar els fets que he viscut. Que no s’esborrin de la meva memòria i
que ho doni a conèixer als meus fills i als meus nets.

Tant de bo sapiguem passar als nostres fills i als nostres nets tot allò que hem viscut
perquè també és patrimoni seu, que els fa uns individus singulars i únics.

SFM