1.

ÉS FORMA LA TERRA

L’univers comença amb el Big Bang,abans tota l’energia i matèria es trobava en forma
d’energia pura. Després del Big Bang aquesta energia es va alliberar i cada partícula de
materia formada es va allunyar de qualsevol altre partícula, a més, en el moment de
l’explosió la temperatura era elevadisima.
Mentre l’univers s’expandia i es refredava també es formava més matèria a partir d’energia i
els protons i neutrons s’anaven combinant formant nuclis d’atoms. Quan l’Univers assolí els
2.500 °C els nuclis, atreien petites partícules de càrrega negativa, els electrons, es movien
ràpidament al voltant d’ells i així es formaren els primers àtoms.
Amb l'origen dels àtoms, desintegrats i reconfigurats al llarg de milers d'anys, es van formar
les estrelles i els planetes, entre ells el Sol i la Terra. El naixement del Sol es calcula que va
tenir lloc fa aproximadament 5.000 milions d'anys, es creu que a partir de pols i gasos
d’hidrogen i heli.
La terra es va formar aprox. 4.600 milions d’anys a partir gas i pols que giraven al voltant del
Sol, també és formaren la resta de planetes del sistema solar. L'interior dels planetes era
molt calent, quasi en estat líquid, amb materials pesats que es juntaven per formar un nucli
dens. A mesura que la Terra es refredaba, es creava una escorça externa.
Inicialment, l'atmosfera es creu que estava formada per hidrogen i heli, però aquests gasos
es van perdre a l'espai degut a la feblesa de les forces gravitacionals. Després, els gasos
alliberats pels volcans, formaren una atmosfera secundària diferent a la primitiva i l'actual.
L'aigua, expulsada en forma de vapor, va enriquir l'atmosfera. Després la temperatura va
disminuir i núvols de vapor es van condensar, originant els primers oceans.
Els àtoms presents en aquest planeta, originats per l’explosió, es van autoorganitzar i
evolucionar per donar lloc als sistemes vius. Carl Sagan va dir que, tot i que som de carn i
os, també som "pols d'estrelles". En l'actualitat, tota la vida en el planeta habita la biosfera.

2. COMENÇA LA VIDA

Des de la bioquímica, hi ha quatre característiques que distingeixen les cèl·lules vives

d’altres sistemes químics:
➢ Membrana Cel·lular: separa la cèl·lula de l'entorn i li permet mantenir la seva
identitat bioquímica.
➢ Metabolisme: capacitat de realitzar reaccions químiques que faciliten diversos
processos.
➢ Reproducció: capacitat de duplicar-se generació rere generació.
➢ Evolució: capacitat d'evolucionar a través de la producció de descendència.

2.1. L’EVOLUCIÓ QUÍMICA I PREBIOLOGICA: OPARIN I HALDANE

L'origen de la vida va ser investigat per diferents hipòtesis proposades pel bioquímic
Alexander Oparin i John Haldane (treballant independentment). Aquests científics van
sostenir que l'aparició de la vida va ser imaginat per un llarg període anomenat evolució
química. Encara que hi ha controvèrsies els gasos, presents en l'atmosfera primitiva i en els
mars durant aquest període, hi ha consens en dos aspectes crítics:

➢ Poc oxigen: L'atmosfera era reductora, amb poc o cap oxigen present.
 ➢ Elements importants: hidrogen, oxigen, carboni i nitrogen,constitueixen més del
95% dels teixits vius.

A més d’aquests materials, l’energia provinents del Sol, Oparin proposà que, en aquestes
condicions, els gasos atmosfèrics acumulats en mars i llacs de la Terra s’havien condensat
en molècules orgàniques. Com no hi havia oxigen lliure, aquestes molècules orgàniques no
s’haurien degradat a substàncies simples tal com en l'actualitat.
A causa de la radiació ultraviolada, molècules es destruïen i recombinaven, però l'aigua dels
oceans actuava com a filtre, fent la persistència de certes molècules. En entorns, algunes
molècules es concentraven, interactuaven i formaven petits sistemes químics. A través de
forces químiques, els sistemes es constituïen, marcant l'inici de l’evolució prebiològica, on
molècules es combinaven i associaven, creant l'aparició de formes de vida inicials.
L'evolució prebiològica segons Oparin, els sistemes plurimoleculars evolucionaven, adquirint
la capacitat d'intercanviar matèria i energia amb l'entorn i aquells sistemes més estables
tendien a reproduir-se al llarg del temps. Això el va anomenar això protoselecció natural,
marcant el començament dels organismes vius.

2.2. COMPROVANT LA HIPÒTESI: L’EXPERIMENT DE MILLER

Oparin publica la seva teoria el 1924, però a 1953 el bioquimic Stanley Miller va fer les
primeres proves experimentals, en les que quasi qualsevol font d’energia es podia convertir
en molècules simples en una varietat de compostos orgànics complexos. Cosa que només
pasaba en certes condicions de la terra primitiva i ara no. És a dir, Les condicions descrites
per Oparin ja no es troben actualment en cap part de la superfície terrestre. Les molècules
orgàniques podrien ser oxidades per l'oxigen o consumides per éssers vius. Amb l'aparició
d'organismes capaços d'alliberar oxigen a l'atmosfera, s'ha desenvolupat la capa d'ozó (O3),
que filtra i redueix les radiacions ultraviolades.

2.3. LES PRIMERES CÈL·LULES: ALGUNES EVIDÈNCIES

No es sap quan varen aparèixer les primeres cèl·lules vives a la terra, es daten al voltant
d’uns 3.500 milions d’anys. Però hi ha proves de vida més antiga, però d'evidències
indirectes de la seva activitat química

3. VIDA NOMÉS A LA TERRA?

Els estudis i exploracions indiquen que només a la Terra hi ha vida. La Terra consta de
condicions ideals per als sistemes vius. Està en un punt intermig a prop del Sol, les
reaccions químiques de les quals depèn la vida requereix d’aigua líquida i temperatures no
molt baixes. L’atmosfera filtra radiacions del Sol, capaces de trencar enllaços entre els
àtoms de carboni. També permet la llum visible, que facilitarà a la fotosíntesi. No obstant
això, davant les discussions sobre l'origen de la vida, alguns científics han proposat que fins
i tot les formes de vida més simples existents en l'actualitat són massa complexes per
haver-se originat a la Terra. Això ha portat a desplaçar la recerca de l'origen de la vida cap a
l'espai interestel·lar.
El químic Svante Arrhenius va originar la hipotesi sobre l’origen extraterrestre. Va plantejar
que el primers gèrmens de vida havien arribat de l’espai en meteorits d’altres planetes en
els que ja hi havia vida. Això fa desplaçar el problema de l’origen de la vida. Una hipòtesi
diferent sosté que una part important de la matèria necessària per al procés d'origen de la
vida podria provenir de l'espai interestel·lar. Alguns estudis, les molècules orgàniques més
simples es sintetitzen espontàniament, plantejant la possibilitat que hagin entrat a la Terra
primitiva per mitjà de cometes i meteorits. Si la vida s’hagués originat en un altre planeta de
forma independent, els organismes extraterres no haurien de compartir característiques
amb els éssers vius terrestres. Tota la vida a la terra comparteix el mateix mecanisme de
transmissió genètica.

4. DISTINTES ESTRÂTEGIES ENERGÈTIQUES: HETERO/AUTO-TROFS

Les primeres cèl·lules necesitaven subministrament continu per sobreviure, però a dia d’avui
no es sap com obtenien aquesta energia.
Els organismes i cèl·lules actuals obtenen energia de dues formes depenent si són:
➢ Heteròtrofs→ Agafen l'aliment d'altres éssers vius
➢ Autòtrofs→ Són capaços de crear els seu propi aliment ric en energia.

Molts científics creuen que les primeres cèl·lules vives eren heteròtrofes. Segons aquesta
hipòtesi, a mesura que els heteròtrofs primitius augmentaven, les molècules complexes, es
feien escasses,llavors, les cèl·lules que podien utilitzar més eficientment els recursos
limitats tenien més probabilitats de sobreviure i reproduir-se. Amb el temps, aquesta pressió
evolutiva hauria donat lloc a organismes autòtrofs capaços de sintetitzar molècules
orgàniques a partir de materials inorgànics simples. Mentre que altres diuen que les
primeres cèl·lules podrien haver estat autòtrofiques.

LA VIDA EN AMBIENTS EXTREMS→ S’ha trobat vida capaç de sobreviure en ambients

extrems, aquests tipus d'éssers vius s’anomenen extremòfils.

5. DOS TIPUS DE CÈL·LULES: PROCARIOTA I EUCARIOTA.

La teoría cel·lular afirma que:

➢ Tots els organismes vius estan compostos per una o més cèl·lules.
➢ Les reaccions químiques en un organisme viu, incloent-hi processos que alliberen
energia i reaccions biosintètiques (metabolisme), tenen lloc dins de les cèl·lules.
➢ Les cèl·lules s’originen d'altres cèl·lules.
➢ Les cèl·lules contenen la informació hereditària dels organismes dels quals formen
part, i aquesta informació es transmet de cèl·lules progenitores a cèl·lules filles.

- Cèl·lules procariotes→ no tenen nucli, el material genètic es troba entre el citoplasma. Ex:
Eubacteria, Archaea i Eukarya.
- Cèl·lules eucariotes→Més complexes, contenen un nucli i al citoplasma hi ha orgànuls
(mitocondris, cloroplasts o ribosomes). Estan envoltades per una doble membrana
(embolcall nuclear).

El registre fòssil indica que les cèl·lules procariotes foren les úniques formes de vida durant
2000 milions d’anys, fins que varen aparèixer les eucariotes.

5.1. L’ORIGEN D’ALGUNS ORGÀNULS CLAU

La investigadora Lynn Margulis proposà la “teoría de l’endosimbiosi” per explicar l’origen
d’alguns orgànuls eucariotes (mitocondris i els cloroplasts). Els mitocondris contenen ADN
propi, però diferents de l’ADN nuclear. Es creu que els cloroplasts es crearen quan una
cèl·lula eucariota va ingerir una procariota que ja posseïen nucli i mitocondris. La cèl·lula
eucariota la conté avantatges que possibilitaren l’evolució d’organismes pluricel·lulars o
multicel·lulars. Són més eficients des del punt de vista metabòlic perquè les funcions es
reparteixen en compartiments per les membranes. Són de major mida i són capaces de dur
moltíssima més informació genètica que la cèl·lula procariota.

6. A LA RECERCA DE L’ANCESTRE COMÚ

El parentiu comú dels 3 principals grups d’organismes (Eubacteria, Archaea i Eukarya) es

nom LUCA (Last Universal Common Ancestor).

6.1. ELS ORÍGENS DE LA MULTICEL·LULARITAT

Els primers organismes pluricel·lulars van aparèixer fa 750 milions d'anys. Els principals
grups d'organismes pluricel·lulars, com fongs, plantes i animals, van evolucionar a partir
d'eucariotes unicel·lulars. En els organismes pluricel·lulars, les cèl·lules es diferencien, cada
tipus cel·lular especialitzant-se en una funció particular. Malgrat aquesta especialització,
cada cèl·lula manté la seva autonomia com una unitat funcional.

EL PROBLEMA DE LA GENERACIÓ ESPONTÀNIA→HI va haver una gran controversia en

quant l'aparició d’organismes, aquesta va existir fins al segle XVI i fou a partir del s. XVII
quan es va demostrar que els microorganismes podien generar-se a través de matèria
orgànica en descomposició per la contaminació del aire.

NI MÀQUINES NI FORÇA VITAL: SIMPLEMENT ORGANISMES VIUS→ Un altre debat fou

entre els mecanicistes i vitalistes, aquest es va acabar amb la demostració de que els
enzims eren capaces de produïr fermentació fora de la cèl·lula viva.

7. QUÈ ÉS LA VIDA?

Tots els ésser vius comparteixen una historia evolutiva.

7.1. ELS ÉSSERS VIUS: UNA ORGANITZACIÓ JERÀRQUICA

Els éssers vius són sistemes altament organitzats i complexos. Els éssers vius obeeixen les
lleis de la física i la química. El nivell d’organització més simple de la matèria és el
subatòmic. En un següent nivell els àtoms formen molècules. Les cèl·lules especialitzades
s’organitzen en teixits i la suma d’ell crea òrgans. Finalment es creen els organisme, que
acaben en poblacions i comunitats que formen la biosfera.

7.2. ELS ÉSSERS VIUS: SISTEMES OBERTS QUE EMMAGATZEMEN I PROCESSEN

INFORMACIÓ
Una altra característica dels éssers vius es que son capaços d’intercanviar energia i
substàncies (metabolisme) i a la vegada son capaços de mantenir estabilitat gràcies al
fenomen de la homeòstasi, és a dir, capacitat d’estar estable dins uns ecosistema. A la
vegada aquests essers poden relacionar-se amb materia provinent del exterior, gracias a un
manual d’instruccions establert per cada individu: material genètic.

7.3. LA VIDA ES PERPETUA

Finalment els éssers vius son capaces de reproduir-se gràcies això no es podria persistir en
el temps, gràcies als tres processos de cada organisme que son el creixement, el
desenvolupament i la reproducció.