RESPOSTA EXERCICI 1 TEO:

Jerom Odell Serra

U1959545
1.- Quina és la tesi principal de l’autora?

Doncs la tesi sembla ser que tot intent de donar respostes i presentar uns anàlisis que o bé
afegeixin una quarta clàusula o bé reformulin la justificació estan avocades al fracàs,
sempre es podran fer contraexemples de Gettier.

2. - Què és el que pressuposarà a l’hora de defensar-la?

L’autora presuposa que si no és redundant que la proposició hagi de ser veritat, aleshores
no hi ha res que garanteixi la veritat, només la faran probable. No hi ha manera d’eliminar
la possibilitat de generar casos de sort epistèmica. Linda està pressuposant d’una manera
diferent d’entendre la creença justificada respecte a com l’hem entés a classe; i que la
creença justificada més una quarta condició no implica la seva veritat. La seva idea és que
el que passa en els casos Gettier és que hi ha un cas de mala sort que és compensat amb un
cas de bona sort.

3.- Quin és l’argument general que presenta per defensar la seva tesi?

L’autora descriu els casos Gettier com això, casos de mala sort que són compensats amb
un cas de bona sort. Un cas de mala sort en què es trenca el vincle entre veritat i
justificació. Afegim el que afegim, sempre, en la mesura en que l’afegit tampoc garanteix
la veritat, sempre serà possible construir casos Gettier. Per això diu que és igual com
intentem, qualsevol estratègia per reformular l’anàlisi del coneixement seguint la
introducció de creença vertadera, estan avocades al fracàs perquè sempre podrem fer-ne
casos Gettier. Per argumentar a favor d’això posa exemples. Diu que hi ha diferents
maneres d’entendre la justificació: la manera internista (la manera proposada a classe). És
raonable des de la seva perspectiva interna creure el que creu donats els indicis que té), i la
externista, que tampoc és permeable a tots els contraexemples de Gettier. Mostra el
fiablisme, relayability, si el mètode de formació de la creença del subjecte és fiable en el
sentit que la majoria de vegades ens porta a creences vertaderes. Posa l’exemple dels
pallers falsos.
Tal com diu el títol de l’article, els problemes de Gettier estan condemnats a ser
inescapables i irresolubles.
 4.- De què depèn la justificació de les nostres creences d’acord amb les teories
internistes de la justificació?

La tesi del text diu que ni afegir una quarta clàusula ni reformular la justificació serveixen
per construir una anàlisi del coneixement que eviti la sort epistèmica. Els contraexemples
de Gettier mostren que l’anàlisi tripartida és incorrecta i el que ens pensàvem que
funcionaria no ha funcionat. Sempre es poden construir nous contraexemples. Això passa
perquè la relació entre la justificació i la veritat no es pot trencar perquè la justificació no
garanteix la veritat. En la mesura en què no sigui redundant la justificació tot el que hi
afegim farà que la veritat sigui més probable però mai la garanteixi. Sempre es podrà
trencar el vincle entre el que afegim a l’anàlisi i la veritat. Sempre hi ha situacions
possibles en què es doni la condició i la creença no sigui vertadera.
La justificació seria que el que justifica el subjecte a creure p és quelcom internament
accessible, indicis en forma d’estats mentals. Estem justificats a creure p perquè els indicis
immediats de l’experiència ens porten a creure-ho. A través de l’introspecció puc saber
quines experiències tinc. Aquestes teories creuen que el que justifica és alguna cosa
interna al subjecte. També es poden presentar de la següent manera: és raonable, donat els
indicis del subjecte, i des de la seva perspectiva, creure que p? Aquesta és el tipus de
teories que hem pressuposat fins ara. És fàcil veure que el vincle entre la justificació
internista i la veritat es pot trencar, com per exemple en el cas del gat holograma, que jo
estic justificat d’aqueta manera a creure que el meu gat està al jardí però resulta que el que
estic veient no és el meu gat.

5.- Per què creu l’autora que l’anàlisi tripartida del coneixement en la que s’entén
la justificació en termes internistes està subjecte als contraexemples de Gettier?
6.- Quin contraexemple presenta l’autora per mostrar que l’anàlisi tripartida en la
que la justificació s’entén en termes internistes no pot evitar la sort epistèmica?

L’anàlisi tripartida entenent aquesta justificació sempre està subjecta als casos Gettier,
casos en què per mala sort es trenca el vincle entre justificació i veritat però després per
cas de bona sort la meva creença acaba essent vertadera. El que possibilita que es puguin
construir contraexemples de Gettier és el trencament d’aquest vincle. Smith té uns indicis
que fan raonable en la perspectiva interna del subjecte que Jones té un Ford. Llavors
també és raonable creure que Jones té un Ford o Brown és a Barcelona. Les mateixes
raons que fan probable la veritat de la primera proposició fan veritat la segona. Hi ha
justificació en termes internistes. En la majoria de vegades, un testimoni que sempre ha
sigut honest, segueix sent honest. I això fa més probable la veritat de les nostres creences
que ens formem en base al testimoni. Si pressuposem que Jones és un testimoni fiable és
probable que si ens diu que té un Ford la creença sigui veritat i, per tant, és veritat la seva
disjunció amb qualsevol altra cosa. En aquest cas el vincle es trenca, ja que resulta que
Jones ha mentit, i després es reprèn, ja que resulta que Brown sí que és a Barcelona. El
mateix cas sense l’element de bona sort, les creences són falses, malgrat està justificat a
creure-ho

7.- De què depèn la justificació de les nostres creences d’acord amb les teories
externistes de la justificació?

Una de les més famoses se’n diu fiabilisme. Però no arregla res. També s’hi poden
construir casos Gettier. Diu que el subjecte està justificat a creure p siss la seva creença ha
estat formada per un mètode fiable de formació de creences. No té importància la
perspectiva del subjecte, sinó que hem de mirar si la seva creença està formada per un
mètode fiable de formació de creences. La idea és explicar què vol dir un mètode fiable.
Normalment es defineix en el cas en què la majoria de vegades en què ens formem
creences a través de cert mètode les nostres creences són vertaderes. Estar o no justificat
depèn de si la creença està formada per un mètode que la majoria de vegades ens porta a
tenir creences vertaderes. Exemple: l’experiència és un mètode fiable de formació de
creences, perquè normalment funcionen per representar-nos el món tal com és. La majoria
de vegades les creences formades en base a l’experiència són vertaderes, per tant són
justificades. I això contrasta amb el pensament desideratiu, ja que la majoria de creences
que em formo del món en base a com desitjo que el món sigui, solen ser falses. Seran
creences formades per mètodes no fiables, i per tant, no justificades. Però el vincle entre la
justificació externista i la veritat es pot trencar, encara funciona el mateix cas del gat
holograma. Que sigui una teoria externista està relaciona amb que un mètode sigui fiable
no és un estat mental del subjecte, no és una cosa que un pugui descobrir amb la
introspecció. No ens hem de fixar en un element intern del subjecte. La pregunta que es fa
l’externista és si aquest mètode que fa servir per formar la creença és fiable o no, la
perspectiva dels subjecte ja no importa. Però fins i tot en el cas dels pallers falsos, Henry
té justificació externista perquè l’experiència sol portar a creure coses vertaderes. Es pot
trencar el vincle i això passa també quan hi ha justificació en termes externistes. La
creença de Henry ha estat formada amb un mètode fiable de formació de creences. Això
 passa perquè que sigui fiable no significa que sigui infal·lible.

8.- Per què creu l’autora que l’anàlisi tripartida del coneixement en la que s’entén
la justificació en termes externistes està subjecte als contraexemples de Gettier?

Encara hi ha una manera de entendre la justificació, com ho entén Alvin Plantinga, que entén
la justificació com a Warrant. Cal que entenem per justificació Warrant. Però l’autora diu que
en la mesura que la justificació no garanteixi la veritat de la creença sempre es poden
construir casos Gettier. L’important és veure què entén Plantinga per Warrant, diu que un
subjecte té aquest tipus de justificació (que també seria externista) quan la seva creença ha
estat formada fruit del funcionament correcte de les seves facultats cognitives en un entorn
apropiat. L’autora dirà que aquest vincle també es pot trencar. Això ho diu perquè la gent no
agafi el sentit externista per salvar l’anàlisi tripartida. Per molt que modifiquis l’anàlisi
tripartida no es pot salvar perquè sempre funcionen els casos Gettier, estàs avocat al fracàs.
Sempre es poden construir casos de sort epistèmica en què es compleixin totes les
condicions.

El warrant és que el subjecte té aquest tipus de justificació siss la seva creença està formada
fruit del funcionament correcte de les seves facultats cognitives en un entorn apropiat. Però
l’autora diu que sempre es poden construir casos Gettier. I aquesta anàlisi no és una excepció.
Sempre que es pugui trencar el vincle entre justificació i veritat es pot construir un cas
Gettier perquè per un cop de bona sort es pot arribar a creure la veritat correctament. Com
que tenir aquesta justificació és compatible amb que sigui fals, sempre es poden fer casos
Gettier.

9.- Quin contraexemple presenta l’autora per mostrar que el cas de l’anàlisi
tripartida en la que la justificació s’entén en termes externistes o fiabilistes no pot
evitar la sort epistèmica?

L’autora exposa el cas de la Mary. Ha de ser un cas en què les facultats de la Mary funcionin
correctament i no hi hagi voluntat enganyativa. Construeix l’exemple seguint el patró que
creu que s’ha de seguir per construir casos Gettier. La idea és construir un cas en què la Mary
està en un entorn que no és un escenari d’engany, ningú la vol enganyar i les seves facultats
cognitives funcionen correctament, al mateix nivell que sempre. Veu un home assegut al
menjador i pensa el meu marit està assegut al menjador, i resulta que a qui ha vist és el germà
del seu marit i que el seu marit també està al menjador però ella no l’havia vist. Però fins i tot
amb les seves facultats funcionant correctament, ella mira cap on normalment s’asseu el seu
marit i veu algú que s’hi assembla molt i es pensa que és ell, però de fet, no és ell, sinó el seu
germà. No és un escenari d’engany però ella s’equivoca. És un escenari de condicions
normals i facultats funcionant correctament, però s’equivoca.

Hi ha un primer cas de mala sort, confondre el germà amb el marit, i després bona sort, que el
marit està darrere la columna. És un cas de sort epistèmica i no diríem que hi ha
coneixement. L’autora diu que aquest anàlisi tampoc funciona. De manera que l’anàlisi
tripartida no funciona ni internista, ni externista en termes de fiabilisme ni amb warrant.

10.- En cert moment Zagzebski té en compte l’anàlisi que ofereix Alvin Plantiga
que el que fa és definir la justificació d’una forma alternativa al que comunament
s'entén per aquesta noció. D’acord amb Plantinga,

Anàlisi funcional del coneixement: S sap que p siss S creu que p, p és veritat i S
està justificat-w (warrant) a creure p.
 Plantiga defineix la justificació-w (warrant) com una propietat que té una creença
quan el subjecte se l’ha formada fruit del funcionament correcte de les seves
facultats en un entorn apropiat (no intencionalment enganyós).
L’anàlisi de Plantinga correspondria a una d’aquelles possibles respostes als
contraexemples de Gettier que contempla Zagzebski. Concretament, a una
d’aquelles que tracten de reformular la condició de justificació.
Quin és el contraexemple que l’autora construeix contra aquesta anàlisi?

Alvin plantinga respon que en els casos Gettier hi ha una mínima disfunció de les facultats
cognitives del subjecte i per tant no es compleix la condició que s’ha de complir. Per tant
el cas de la Mary no seria coneixement d’acord amb la seva anàlisi. I l’autora contesta que
ell mateix en algun lloc accepta que aquesta condició no garanteix la veritat de les
creences del subjecte. Ell mateix accepta que no és necessari que les facultats cognitives
funcionin perfectament i que es poden acceptar disfuncionalitats mínimes.

11.- Quina conclusió general extreu l’autora dels tres exemples que ha presentat
contra les diferents anàlisis del coneixement en relació a la construcció de casos
Gettier?

Diu que si la creença vertadera no garanteix la veritat sempre es poden construir casos
Gettier. El que possibilita que sigui així és que les condicions addicionals no garanteixen la
veritat. L’autora explica quin és el mecanisme per construir casos Gettier: primer cal un cas
de mala sort tals que les condicions fan que les creences siguin veritat però que per mala sort
sigui falsa i després un cas de bona sort que faci que amb un element accidental la creença
del subjecte sigui veritat.

I ara, si el que cal per fer casos Gettier és que les condicions addicionals a la creença
vertadera no garanteixin la veritat llavors de quina manera podem construir una anàlisi? Fent
que les condicions addicionals garantissin la veritat de les nostres creences de manera que no
es puguin construir casos Gettier. Caldria una altra condició, però aquesta faria redundant la
condició de veritat. Cal una condició que garanteixi la veritat. La condició que garanteixi la
veritat serà la condició de no-refutabilitat forta. Seria que S sap que p siss p és veritat, s creu
que p, no hi ha indicis que en cas que s els tingués farien que s no cregués p. Aquest cas no
està subjecte als contraexemples de Gettier. Perquè si el subjecte no desconeix res i sap tots
els indicis que podrien fer que la seva creença fos, falsa, llavors tots els contraexemples no
serveixen perquè sabrà decidir si és vertadera o no. Perquè el vincle entre la condició de no
refutabilitat i la veritat no es pot trencar.
Però es poden complir contraexemples a la necessitat d’aquesta anàlisi, que és massa forta.
Podem fer casos en què aquesta condició no es compleixi però sí que diríem que hi ha
coneixement. Recordem el cas d’un subjecte que és sotmès a un experiment que fa que vegis
diferent els color, però el subjecte s’ha pres un placebo i el subjecte no ho sap que el
medicament que s’està prenent té els efectes sobre la percepció del color. Es forma la creença
que hi ha un full blau sobre la taula, sembla que podríem dir que el subjecte té coneixement,
però això no es compleix perquè hi ha indicis que si els hagués tingut hauria cregut que no té
coneixement, perquè pensaria que canvia el color, però si li diuen que és placebo dirà que el
color que veu és vertader.

Com que l’anàlisi no diu res de tots els indicis, sinó que només diu que hi hagi indicis que
facin canviar la seva percepció, i en aquest cas es té que no hi ha coneixement, quan nosaltres
diríem que sí que n’hi ha. Contra aquest cas no es poden construir contraexemples Gettier,
perquè caldria que el vincle entre veritat i justificació es trenqui però no es pot trencar.
Malgrat no tenir aquest problema, aquesta anàlisi té un altre problema, que és massa fort.
Finalment, l’autora dirà que a nosaltres ens sembla que la condició de veritat s’ha de complir
però les altres no han de poder garantir la veritat de les nostres creences. Totes les altres
condicions addicionals no canviaran aquest fet.

L’autora diu que es pot pensar en una altra condició, la no-refutabilitat dèbil, però si canviem
de condició ja no garantirà la veritat i es podran fer casos Gettier. Condició no refutabilitat
dèbil: s sap que p siss p és veritat, s creu p i no hi ha indicis prou forts que en cas que s en
disposés farien que s no cregués p. El vincle es pot trencar i, per tant, també es pot fer un cas
Gettier.

Presenta el cas del Dr. Jones. Serà un contraexemple de Gettier contra la no refutabilitat
dèbil. Es compliran les condicions però no serà coneixement. El doctor Jones es forma la
creença que Smith té virus x perquè li ha fet una anàlisi de sang i hi ha coincidència. No hi
hauria indicis prou forts que haguessin fet creure Jones que no és veritat. Però resulta que
Smith no té el virus X sinó l’Y que és desconegut i no hi ha hagut cap cas. Sembla que Smith
té el virus Y i no el virus X, per mala sort es trenca el vincle. Però resulta que després Smith
sí que té el virus X però no és manifest i no és el que han detectat les proves. Quan arriben
els resultats Smith acaba de contraure el virus X i el doctor creu vertaderament que Smith té
el virus X tot i creure-ho a causa del virus Y.

12. - Segons l’autora, de quines tres formes es pot reaccionar davant el problema
que suposen els casos Gettier o els casos de sort epistèmica?
Partim de que estem en un carreró sense sortida perquè sempre podrem construir casos
Gettier o contraexemples a la necessitat. Tenim dues “aparents” sortides: incloure una
condició que garanteixi el coneixement (però es podran fer contraexemples a la
necessitat) i pensar que la sort epistèmica no és contrària al coneixement, però això va en
contra de les nostres intuïcions. La opció que quedaria seria renunciar a les nostres
intuïcions. I l’altra és que no podem oferir una anàlisi del coneixement, que aquest
projecte no té recorregut perquè sempre passarà que es poden fer contraexemples. Les
condicions adicionals que podem afegir perquè la creença sigui vertadera fa que la veritat
sigui molt probable però mai ho garanteix.