Antropologia Social i Cultural

Valèria Navarro Carmona

NIUB: 20632242
1er curs, G1

Descolonitzar la universitat

La universitat ha estat i encara és considerada un temple del saber, però sovint vol evitar aquells
debats que la comprometen i que la conviden a revisar els seus defectes, fent que una de les seves
característiques acabi sent la seva anacronia. Un d’aquests defectes que caracteritzen l’aparell
universitari és la seva vessant colonial, patriarcal i classista. En aquest treball repassaré els punts de
vista d’alguns autors que han parlat sobre la colonialitat dins l’acadèmia, tot seguit elaboraré la meva
pròpia crítica i faré una petita proposta sobre com penso que es podria reconduir aquest assumpte
per fer de la universitat un agent que col·labori en el progrés cap a un món més plural.

El pensament de Meneses, Restrepo i Santos

Començaré desenvolupant la teoria de María Paula Meneses. El que defensa aquesta antropòloga,
principalment, és que es contempli la pluralitat cultural arreu del planeta i es posi en comú per
assolir la descolonització real i ampliar els nostres coneixements. Explica que s’ha obert un abisme
entre “civilitzats” i “no-civilitzats”, és a dir, una distinció entre les cultures i les ciències del Nord i del
Sud global, que les ha categoritzat en funció de quins coneixements són considerats vàlids per al
Nord i quins no.

La proposta de Meneses és reconèixer de forma igualitària ambdues acadèmies i establir un

diàleg entre elles per poder enriquir-les. S’ha de tenir en compte que tota classe de coneixement
està condicionat per l’experiència i el context de cada grup, per tant, qualsevol teoria o tesi serà
incompleta degut a que respon al seu context, i es podrà enriquir notablement posant-la en diàleg
amb altres coneixements.

Un altre dels conflictes que exposa és la mirada del Nord global sobre el Sud. El Nord
considera al Sud com un objecte d’estudi en comptes de com a productor de coneixement. Meneses
parla sobre que s’ha de deixar de veure la producció científica del Sud com un contingut que només
té importància a nivell local i no a nivell global i que està profundament objectivat i només es té en
compte per a examinar-lo.

Alguns dels exemples que posa per il·lustrar aquestes problemàtiques són la crisi de la
COVID-19 i, el que ella anomena, el singular y los plurales adjetivados de los otros. Explica que durant
la crisi de la COVID-19 es van buscar múltiples solucions per acabar amb la pandèmia, però que
només van funcionar correctament al Nord, degut a que les solucions es van dissenyar pensant en
aquesta part del territori i no en el conjunt global. També parla sobre la terminologia emprada dins la
ciència en que s’utilitza el singular per referir-se al coneixement euro-estatunidenc i s’utilitza el plural
adjectivat per parlar sobre la resta de coneixements al món. A la seva entrevista per la EHU deia:
“Tenemos filosofía y luego tenemos filosofía china, filosofía indiana, filosofía africana, etc. Es como si
la filosofía fuera europea y las otras quedan fuera de ese concepto” (Meneses, 2021)

Com a possibles solucions, parla sobre l’educació post-abismal i l’ecologia del coneixement.
Amb educació post-abismal, aquesta autora es refereix a repensar la forma d'ensenyar, fent-ho d'una
forma més conscient i en més relació amb la terra que habitem i amb el diàleg i la convivència com a
eix central. Quan parla sobre ecologia del coneixement, vol dir que s’ha de reconèixer que tots els

1
 Antropologia Social i Cultural
Valèria Navarro Carmona
NIUB: 20632242
1er curs, G1

coneixements són vàlids degut a que s’enmarquen en un context determinat, provenen d’una
determinada experiència i que han d’aprendre els uns dels altres per ser més rics i complets.

Eduardo Restrepo explica la seva perspectiva sobre quins serien els punts clau on incidir a l’hora de
descolonitzar la universitat al seu text Descolonizar la universidad (2018). Analitza el que considera
que són les tres problemàtiques principals: l’hegemonia dels sistemes científics i les formes de
coneixement euro-estatunidenques que s’han erigit històricament com a supremes i vertaderes, la
universitat com a eina o mecanisme de manteniment de l’eurocentrisme i, per últim, les
característiques del context geopolític en que es produeix i difon el coneixement.

Sobre el primer punt, explica com s’ha establert una jerarquia dels sabers on els sistemes
científics, amb una pretensió de veritat, han pres una posició dominant, sometent altres formes de
coneixement, i fent que aquestes altres quedessin desplaçades de la institució universitària. Això,
degut a la seva permanència en el temps, ha portat a que la universitat sigui una entitat
autoreferencial i tancada, reproduint sistemes i coneixements que legitimitzen el seu propi
funcionament. Segons Restrepo, “la universitat ha estat colonitzada pels sistemes científics y pels
seus coneixements experts” (Restrepo, 2018: p.11).

El segon aspecte que destaca és el de la colonialitat del saber. Aquest terme prové del de
colonialitat del poder, encunyat per Aníbal Quijano, que el que defineix és l’estructura que sorgeix de
les diverses relacions de poder, relacionades directament amb un sistema de jerarquies racials, i es
plasma en el repartiment de riquesa, el control de territoris, la presència política,... Per tant, quan
Restrepo parla sobre la colonialitat del saber, s’està referint al repartiment de l’autoritat acadèmica.
Qui té veu als espais de recerca i difusió científica? Segons quins criteris s’han establert aquestes
jerarquies? Restrepo comenta com aquest ordre s’ha fixat des d’una perspectiva colonial que rebaixa
i censura unes formes de coneixement mentre que enalteix unes altres.

Per últim, considera important l’espai geopolític en que s'emmarca l’aparell universitari, és a
dir, on es produeix el coneixement i on es difon. La producció científica o intel·lectual és indestriable
del lloc on es produeix, de qui en té l’autoria, d’on es publica i de qui ho consumeix, ja que el món
acadèmic estableix múltiples dicotomies entre el que és vàlid i el que no és vàlid, basant-se en si la
seva ubicació està millor posicionada, segons les jerarquies establertes mitjançant la colonialitat del
saber, i, per tant, és més legítima o seriosa.

Per a resoldre això, Restrepo proposa tres estratègies que tot seguit resumiré. Primerament,
la interrupció genealògica, és a dir, polemitzar l’epistemologia predominant. Com explica al seu text:

Al cuestionar sus arrogancias epistémicas, se abrirían condiciones de posibilidad para que

tengan lugar en la universidad multiplicidad de saberes sometidos sin que se deban subsumir
a objetos de estudio de las ciencias establecidas y a sus protocolos académicos. Posibilitar la
circulación en la universidad de estos saberes irreverentes que tengan efectos desencajantes
en las totalizaciones disciplinadas de las ciencias y conocimientos expertos. (Restrepo, 2018:
p. 19)

2
 Antropologia Social i Cultural
Valèria Navarro Carmona
NIUB: 20632242
1er curs, G1

També parla sobre emprendre un gir decolonial, apostant per trencar amb l’eurocentrisme i per
donar rellevància a tots aquells coneixements que han estat descalificats degut a les jerarquies que
subjauen en la universitat, com ja he comentat. Per acabar d’aclarir aquesta idea:

La estrategia del giro decolonial supone descentrar el monoculturalismo que ha definido no

sólo los contenidos, sino también los términos-condiciones de la producción y apropiación del
conocimiento, así como de la labor pedagógica y de su articulación social y política (Restrepo,
2018: p.20).

Això està molt relacionat amb la tercera solució que proposa, la provincialització d’Europa: la
reestructuració de les jerarquies acadèmiques. L’eurocentrisme indueix a que siguin més valorats els
conceptes i autors euro-estatunidencs i Restrepo suggereix incloure en el diàleg autors i autores amb
altres perspectives, altres estils i conceptes que puguin ajudar a enriquir el nostre coneixement a
nivell global.

Per Boaventura de Sousa Santos, sobre qui escriuré el mínim indispensable, hi ha diversos aspectes
que s’han de tenir en compte a l’hora de descolonitzar la universitat. Parla sobre el pluralisme
epistèmic i el diàleg intercultural, defensant la necessitat de valorar d’igual manera els diversos
coneixements i formes de coneixement de totes les cultures, superant l’hegemonia de l’òptica
occidental i les seves teories, així com el diàleg entre les diferents tradicions intel·lectuals i culturals
per debatre des de múltiples visions del món.

També aboga per el reconeixement del saber dels grups històricament oprimits i silenciats,
que habiten els marges, amb la intenció de descentralitzar el coneixement i que s’integrin en
l’ensenyament i el currículum dels estudis reglats o considerats ‘legítims’ per donar veu, un cop més,
a la diversitat.

Per últim, comentaré la seva idea sobre la transformació de la institució universitaria. Santos
proposa sotmetre a revisió les estructures de poder y les jerarquies dins la universitat per
transformar-la en un espai més inclusiu i igualitari. Per això considera molt important el compromís
social de la universitat amb les subalternitats i els diferents moviments socials, colaborant en la
producció d’un coneixement que ajudi a trobar solucions als problemes socials. Això implica conectar
la universitat a la realitat i promoure la relació entre l’acadèmia i la societat.

Una breu crítica a la nostra facultat

Un cop repassada tota aquesta teoria, l’aplicaré a la meva visió sobre l’aparell universitari en general i
sobre la meva facultat en concret, tot tenint en compte el poc temps que fa que hi formo part. El
primer que vaig detectar i en el que coincideixo amb Restrepo és en que és un sistema molt tancat, al
que li costa admetre nous integrants i que dona molta importància a les jerarquies. Trobo que en el
món acadèmic no només es demana una formació especialitzada en un camp i una bona feina a
oferir, com es fa a qualsevol altre sector, sinó que, a més, es requereixen contactes amb els que fer,
com a mínim, alguna col·laboració i a través dels quals poder accedir a publicar algun projecte amb
presència dins l’acadèmia. També s’exigeixen les citacions, però no tant per esmentar coneixements
previs i útils que altres investigadores i investigadors hagin compartit, més bé s’utilitzen per fer ús de

3
 Antropologia Social i Cultural
Valèria Navarro Carmona
NIUB: 20632242
1er curs, G1

l’argument d’autoritat, fent que sempre hi hagi en circulació gairebé les mateixes cites de les
mateixes obres i dels mateixos autors. Això té molt a veure tant amb el país d’origen, com amb el
gènere i la capacitat econòmica de l’autor o autora del text, ja que aquests factors seran
condicionants a l’hora d’accedir a l’acadèmia, com explica María Paula Meneses.

També trobo alguns problemes menors en el programa i el professorat d’algunes

assignatures, i quan ho he posat en comú amb estudiants d’altres facultats resulta ser un problema
bastant generalitzat. Trobo que tots els programes són molt interessants si la teva carrera t’atreu
però, en molts casos, aquest programa no es segueix en absolut, donant lloc a assignatures buides
que et fan pensar que anar a classe no val tant la pena com prometia el programa, i al final s'acaba
rebent un correu de la universitat que es queixa de l’absentisme. Com a persona a la que li
apassionen els seus estudis i que li agrada formar-se, trobo que ni tan sols així és possible
interessar-se per la matèria d’un professor que no segueix el guió establert a principi de curs ni cap
altre d’alternatiu, fent que la seva assignatura sigui una improvisació constant, i que, a més, s’atreveix
a fer comentaris sobre el seu bon sou i la seva titularitat a la universitat.

Per últim, em sembla important remarcar la gravetat d’un esdeveniment molt recent: la
cancel·lació de la Kafeta, la festa universitària de la facultat, de la setmana passada. Tot i que
aparentment sigui només una festa, té molta més importància que això, i és encara més greu i
rellevant la seva cancel·lació. La universitat és un espai on han de conviure els diferents perfils de
persona que hi formen part d’una forma respectuosa i les seves instal·lacions ens pertanyen a totes,
sempre que se’n faci un ús correcte i cívic. Quan es celebra una Kafeta es genera un ambient lúdic, un
espai segur per a les dissidències, un punt de reunió i, en ocasions, també d’intercanvi cultural, amb
les seves paradetes d’intercanvi de llibres i apunts i els seus “mercadillus” artístics. Prohibir la
celebració d’una Kafeta, una festa que es celebra puntualment i on es genera un ambient sa i de
relació social entre els alumnes en un espai que també és nostre, implica retallar un dels aspectes
més importants i alliberadors de la universitat: les relacions interpersonals i la convivència entre
perfils de persona molt plurals.

Les parets escolten, però també parlen

També m’agradaria fer una crítica al propi plantejament d’aquest treball i que s’enllaça amb la crítica
a l’aparell universitàri i acadèmic: l’inclusió d’un text de Boaventura de Sousa Santos en la bibliografia
obligatòria d’aquesta activitat, tenint sobre les seves esquenes dues acusacions molt greus i molt
recents. Per això, he decidit incloure, com a lectura addicional, el capítol dotze del llibre Sexual
Misconduct in Academia, titulat The walls spoke when no one else would, text que ha denunciat les
dinàmiques d’assetjament sexual i extractivisme intel·lectual d’aquest acadèmic.

La controvèrsia neix d’un graffiti a l’entrada del CES (Centro de Estudios Sociais da Universida
de Coimbra), acusant a Santos d’assetjar sexualment a algunes de les seves alumnes i joves
investigadores. Arrel d’aquesta acció anònima, ha nascut un moviment de solidaritat entre alumnes i
víctimes d’aquest acadèmic i la publicació de l'article que comentaré a continuació.

4
 Antropologia Social i Cultural
Valèria Navarro Carmona
NIUB: 20632242
1er curs, G1

A The walls spoke when no one else would, Viaene, Laranjeiro i Tom exposen tot un entramat
de relacions de poder i abusos de tot tipus dins, almenys, de l’acadèmia portuguesa, tant a la
Universitat de Coimbra com al CES. Expliquen com s’han mantingut durant anys relacions
asimètriques amb Santos degut a que el seu modus operandi es basa en crear una dependència dels
joves investigadors (però, sobretot, investigadores) envers la validació d’aquest professor per poder
accedir al món acadèmic, fent que s’acceptessin els abusos i l’assetjament sexual, així com
l’extractivisme intel·lectual com un tràmit per a poder accedir al “club del Professor Estrella” (Viaene
et. al., 2023: p.209).

També parlen sobre el mètode que seguia aquest professor per a apropiar-se de la propietat
intel·lectual dels seus investigadors i investigadores. Expliquen les precàries condicions en les que
treballaven aquestes investigadores, el baix sou que cobraven així com la no retribució per la seva
feina i com Santos es prenia la lliçència d’incloure en els seus treballs el producte de les seves
investigadores, sense citar-les o fent-ho pobrament:

There are few Ph.D. fellowships, even fewer post-doc positions, and a permanent job contract
can be considered a mirage. So, many researchers worked in very precarious conditions,
which made them vulnerable to institutional abuses of power, as will be described in the next
section. (Viaene et. al., 2023: p.211)

Com a últim punt en relació amb la problemàtica de les relacions de poder, assenyalen
l’establiment del que anomenen dinàmiques de lleialtat i incest acadèmic. Expliquen que Santos
exigia a alumnes i investigadores ser citat en els seus treballs en nombroses ocasions i l’acusen de
generar tensions entre investigadors i investigadores per aconseguir la seva atenció, exclusivitat i el
seu favor. Quan parlen sobre incest acadèmic, es refereixen a l’intercanvi extraoficial de favors per a
aconseguir un contracte, una pràctica que sol generar relacions asimètriques de poder, incloent dins
aquestes dinàmiques el contacte, fora de l’àmbit acadèmic, amb alumnes i investigadores:

In a personal meeting with the Star Professor, he instructed the Former Post-doc Researcher
that she should go to these dinners to integrate herself better into her new research
institution. [...] During one of these dinners, the Former National Ph.D. Student and another
female colleague were hugged by the Star Professor. This gesture, apparently innocuous, took
too long, inviting closer familiarity. (Viaene et. al., 2023: p.213)

Altrament, aquestes dones denuncien l’abandonament institucional i les pressions que han
patit en fer públiques les seves denúncies envers Santos i els seus col·laboradors, relacionant aquesta
reacció per part del CES amb la urgència i preocupació d’aquesta entitat per mantenir intacta la seva
imatge i reputació i la de l’acadèmic a tota costa. Expliquen que el focus del CES es va centrar
clarament en protegir el prestigi internacional de la institució i el bon nom de Boaventura de Sousa
Santos (Viaene et. al., 2023: p.218).

Considero que el fet d’excloure aquest autor dels currículums de les universitats o reduir la
seva presència al mínim és un acte que fomenta la descolonització de la universitat, degut a
l’extractivisme que han patit per part seva autors, en gran mesura, llatinoamericans, menys

5
 Antropologia Social i Cultural
Valèria Navarro Carmona
NIUB: 20632242
1er curs, G1

coneguts, com explica el text de Viaene, Laranjeiro i Tom, així com feminista, per la violència
patriarcal que ha exercit aquest home envers les dones que, malauradament, han treballat amb ell.

Detonar la colonialitat del saber

Per concloure el treball, faré una proposta de quatre punts en els que em sembla important incidir a
l’hora de descolonitzar la universitat, a més dels que ja he comentat amb anterioritat:

Vigilar quines lectures s’inclouen al currículum: La no-inclusió de lectures que s’han produït
gràcies a la coacció, l’extractivisme intelectual i el plagi, així com tenir en compte la seva autoria, fent
que els textos que circulin a la universitat hagin estat creats genuïnament, de forma respectuosa i
l’autoria dels quals sigui variada, és a dir, incloent lectures d’autors euro-estatunidencs com s’ha fet
fins ara, però també textos escrits per persones que històricament han format part de la
subalternitat i de la bibliografia censurada, atenent a la teoria de María Paula Meneses.

Abandonar l’argument d’autoritat: S’han de citar autors i autores amb un treball interessant
i que tingui fonament, deixant de banda la seva rellevància dins l’acadèmia per donar lloc a noves
visions i teories. La construcció de l’autoritat acadèmica respon a mecanismes colonials i a un sistema
classista i patriarcal, per tant, perd una gran part de la validesa que podria tenir. Cercar aquells textos
que, tot i no tenir tant ressò, fan reflexions interessants i, sovint, des dels marges i les dissidències.

Defensar la pública: La privatització de les universitats, un cop més, afavoreix un sistema

classista i colonial, degut a que qui té més accés a l’educació privada són les persones amb una alta
capacitat econòmica i amb residència a Europa o Estats Units, ja que les universitats “més
prestigioses” es troben en aquests territoris. Restrepo ho comenta en una nota al peu a la pàgina 16
del seu article (Restrepo, 2018: p. 16).

Visibilitzar la feina i el paper a la història de dones, persones racialitzades i altres

col·lectius històricament silenciats: Incloure amb naturalitat tots aquests col·lectius dins els
programes universitaris, parlant sobre la seva presència dins el sistema en cada matèria (història,
antropologia, sociologia, arqueologia,...) sense que sigui una fita o un esdeveniment puntual, una
cosa a celebrar i aplaudir, durant el curs. Això també inclou formar als alumnes en aquesta matèria,
celebrant actes, conferències i seminaris on es convidin ponents d’aquestes característiques i/o
coneixedors de la matèria.

6
 Antropologia Social i Cultural
Valèria Navarro Carmona
NIUB: 20632242
1er curs, G1

Fonts d’informació

Meneses, Maria Paula (2021): «Tenemos que reaprender a conocernos y a reconocer los saberes de
los demás»

https://www.ehu.eus/es/-/maria-paula-meneses-tenemos-que-reaprender-a-conocernos

Restrepo, Eduardo (2018): Decolonizar la universidad, dins de Barbosa, Jorge Luis y Pereira, Lewis,
Investigación cualitativa emergente: reflexiones y casos. Sincelejo (Colombia): Cecar

https://www.aacademica.org/eduardo.restrepo/22.pdf

Santos, Boaventura (2021): Descolonizar la universidad. El desafío de la justicia cognitiva global.

Clacso/Universidad Autónoma de Buenos Aires.

https://www.clacso.org/wp-content/uploads/2021/09/Descolonizar-universidad.pdf

Viaene, Lieselotte; Laranjeiro, Catarina & Tom, Miye Nadya (2023). The walls spoke when no one else
would. En Sexual Misconduct in Academia (1a ed., p. 208-225). Routledge.

https://doi.org/10.4324/9781003289944-17