ÈTICA NICOMÀQUEA – ARISTÒTIL

LLIBRE I

Fins i béns

L’È tica aristotèlica tracta sobre l’ésser humà i la finalitat d’aquest. É s una ètica
teleològica perquè estudia l’humà com un ésser que actua segons el que
persegueix, segons els seus fins.

Un fi (télos: τέλος) és un bé que es desitja, pel que esdevé un motiu per actuar. El
concepte implica tot el procés de tendir cap al bé que es vol. Totes les coses i
accions es defineixen pel seu fi.

Un bé (agathou: ) és allò a que els éssers tendeixen.

Les nostres accions só n una concatenació de fins que resulten ser mitjans per a un
fi últim = bé suprem. L’eudaimonía (εὐ δαιμονία), sovint traduïda (no del tot
acuradament) com a “felicitat” és un fi en si mateix (el bé suprem) i mai un mitjà ;
és autosuficient (fa, per si sol, que la vida sigui valuosa i tingui sentit); i té lloc
amb la realització plena de l’ésser humà, per això l’eudaimonía és una activitat
(enérgeia: ). La realització plena de l’ésser és perfecta, pel que
l’eudaimonía és necessà riament una activitat virtuosa.

Els humans tendeixen a escollir 4 tipus de vida:

- Vida voluptuosa  persegueix el plaer [és més per a animals i esclaus que
persones]

- Vida política  cerca l’honor [es valora l’honor per virtut més que la virtut en si]

- Vida rica  persegueix la riquesa [aquesta és més un mitjà que un fi]

- Vida contemplativa  basada en l’intel·lecte [ergon propi de l’ésser humà ]

Quin estil de vida és propi de l’espècie humana?  Quin és el treball o funció

(ergon: ἔργον) propis de l’ésser humà ? Què és exclusiu de la nostra espècie?
Creixement i reproducció els compartim amb plantes i animals, i la sensibilitat la
compartim amb els animals, pel que queda una facultat –que és superior perquè
ens és ú nica-, que és la facultat intel·lectual: l’ergon propi de l’ésser humà és
l’ergon racional. Per això , l’eudaimonía és una activitat segons la virtut (katà
then aretén: ) i segons la raó (katà lógon: ).
L’eudaimonía és la vida en què s’exerceix la facultat intel·lectual, és a dir, la vida
contemplativa.

Conducta humana

DICOTOMIA DE LA PSYKHÉ (ψυχή: alè vital) (3 funcions):

- λóγο (álogon) – part irracional o desiderativa:

· vegetativa (prò pia de les plantes)

DESIG

· sensitiva (prò pia dels animals)

virtuts ètiques (ethikàs: s)
o morals o del caràcter
- λóγο (lógon) - racional:
RAÓ

· racional virtuts dianoètiques (dianoetikás: s)

o intel·lectuals
* La psykhé racional pot arribar a controlar, moderar o sotmetre la psykhé sensitiva
de la part irracional, però no la part vegetativa, pel que aquesta queda exclosa de
qualsevol virtut.

Tenim 2 principis exclusius de la praxi humana: la raó i el desig. Sense desig

no hi ha actuació . I la raó ha de dominar les passions per tal de viure una vida
segons la raó (que és l’ideal de l’ètica aristotèlica).

IDEAL È TIC ARISTOTÈ LIC = obrar segons la raó = RACIONALITZACIÓ DEL DESIG

LLIBRE II

Só n susceptibles de virtut aquelles facultats humanes que, o bé tenen la raó , o bé

participen en ella (i.e.: el desig, sense ser racional, pot arribar a participar en la
raó ). Per això , hi ha 2 tipus de virtuts: les virtuts del caràcter (morals o ètiques) i
les virtuts intel·lectuals (dianoètiques).
Virtuts del carà cter

Les virtuts morals o ètiques no só n innates, sinó que s’adquireixen en el procés

cronolò gic de la racionalització del desig (orexis: s) a través de l’hàbit i
l’educació. Aquesta racionalització de l’orexis consisteix en l’obediència d’aquest
envers la raó (la qual no només “sotmet” el desig i les passions sinó que els penetra
i transforma).

Les passions (páthe: ) só n totes les afeccions en què participen el plaer
(hedoné: ) i el dolor (lýpe: ) (e.g.: la cò lera, el desig, el temor...); les
potències só n les facultats (dynamis: s) que ens fan possible sentir aquestes
passions en nosaltres.

La virtut es deu a 3 elements: (A) naturalesa, (B) costum i (C) raó.

(A) Abans de l’existència de virtuts morals en l’individu, aquest posseeix certes

qualitats naturals (i d’aquestes hi ha les ètiques i les intel·lectuals), com una mena
“d’infraestructura pre-ètica”. Aquestes qualitats naturals só n una condició sine qua
non de les virtuts, però no só n les virtuts en si.

(B) Les passions, que só n impulsos a l’acció , solen obrar espontà niament. Per això ,
els elements passionals innats que hem esmentat necessiten un tractament
especial que consistirà en l’hà bit. Un hàbit (hexis: s) o costum és la disposició
de sentir les passions –i, per tant, d’actuar- d’una determinada manera que
s’adquireix per la racionalització del desig i per regulació externa [id est l’educació
(paideía: )]. L’hà bit és la qualitat en funció de la qual descrivim un individu
com a “X”, bo o no (e.g.: valent). L’hà bit bo o virtuó s és fruit de la racionalització
profunda i total del desig. El caràcter (ethos: s) o personalitat moral és la
qualitat –resultant de la suma dels bons hà bits- d’actuar segons la raó .

(C) L’hà bit és el canal per l’actuació de la raó –pràctica- (“recta raó ”) o prudència
(phrónesis: s) sobre el desig. Aquesta actua determinant el terme mitjà
relatiu a nosaltres (i a les circumstà ncies), el qual és l’element de valor en la
virtut. El méson és allò que ha de modelar el desig, donar-li una forma o eidos.

DEFINICIÓ DE VIRTUT segons Aristò til: “La VIRTUT és un hàbit electiu que
consisteix en un terme mitjà relatiu a nosaltres, introduït per la raó, la raó de
l’home prudent”.
 Tot i així, la influencia decisiva del desig sobre la raó té lloc grà cies als hàbits o
disposicions, que afecten profundament al desig i, per tant, als judicis de la raó .
Els hà bits engendren les accions i, alhora, plaer, que és propi dels actes no
obstruïts, pel qual els actes es converteixen en “actes amb valor”.

LLIBRE III

Prudència

La prudència (phrónesis: s) és la virtut de la intel·ligència prà ctica que

s’encarrega del procés de racionalització del desig, determinant el terme mitjà
a través de l’aplicació de principis generals a situacions particulars. La raó
prà ctica no formula principis generals (fins) ni dedueix el que s’ha de fer, sinó que
actua de manera que el principi (fi) agafa un eidos concret (el desig es modela =
racionalització del desig)

La phrónesis presenta dues característiques vitals. En primer lloc, coneix allò

contingent (per això determina un méson relatiu a nosaltres i a les
circumstàncies): efectivament, la deliberació reflexiona sobre els mitjans (no els
fins). En segon lloc, la prudència té un cert poder intuïtiu, de tacte moral, que
coneix els principis generals, que reconeix allò és un bé per la persona, esdevenint-
se en un fi o principi d’acció .

Per això Aristò til defineix la prudència com un sil·logisme on la premissa major és
un principi d’acció , la menor la situació concreta i la conclusió l’elecció (proaíresis:
s), la qual suscita de forma immediata l’acció .

Quina és la relació entre la prudència i les virtuts morals? La causa formal de

les virtuts morals és el terme mitjà (geomètric), el qual s’encarrega de modelar el
desig (donar-li un eidos). El terme mitjà és determinat per la prudència o raó
prà ctica, mitjançant l’aplicació de principis generals a situacions particulars.

ACTES

VOLUNTARIS INVOLUNTARIS
per
DESIG
espontanis elegits compulsió ignorància
L’agent no és El subjecte actua i,
realment l’agent més tard, entén el
només les accions voluntàries poden ser jutjades moralment (l’estan obligant). que ha fet i sent
dolor i penediment.
Els actes voluntaris neixen fruit del desig. Els dividim en espontanis i elegits. Els
actes espontanis só n aquells que neixen de la nostra voluntat (per desig propi):
actuen de forma espontà nia, obeint les passions i ignorant la raó.
Els actes elegits só n aquells que sorgeixen també per voluntat prò pia però en què
participa la raó pràctica. De quina manera, però ?

El terme mitjà o méson que produeix la recta raó és el desenllaç de dos processos
anomenats deliberació i elecció, que só n també elements essencials en la virtut.
La deliberació (boúlesis: s) és el procés que reflexiona sobre els mitjans
possibles per arribar a un fi. Aristò til la presenta com un sil·logisme on la conclusió
és l’elecció , la qual va seguida de l’acció immediata. L’elecció (proaíresis:
s) és un desig deliberat (la síntesi de desig i raó ), i el principi d’acció , que
consisteix en la racionalització del desig.

El logos realitza eleccions i, aquestes, al seu torn, produeixen les disposicions

(hà bits) o qualitats ètiques de la persona que ens afecten en la interioritat
profunda.

La raó juntament amb el desig són els principis de l’acció al si de la

proaíresis, la qual és vertaderament l’arkhé de la praxi humana.

Valentia

La por és allò que sent una persona quan estima que alguna cosa l’afectarà de
forma negativa. La persona amb valor (andreía: ) és aquella que sap
manegar la seva por per a un fi noble. El valor o valentia és el terme mitjà entre la
covardia i la temeritat.

Temprança

La temprança (sophrosyne: ) la virtut de la moderació respecte els

plaers del gust i el tacte; és el terme mitjà entre la insensibilitat i el
desenfrenament (akolasía: ).
 LLIBRE IV

Virtut de l’home de l’à nima noble

L’individu d’à nima noble (megalopsykhía: ) és aquell que pretén

molt i mereix molt, en particular amb relació a l’honor. Pretendre menys o més
del que un es mereix és un vici. I com la persona de l’à nima noble és qui més
mereix, ha de tenir també totes les demés virtuts.

LLIBRE V

Justícia

Justícia (dikaiosynes: s ) total = virtut

La justícia total consisteix a obeir la llei (nómos: s), la qual és una racionalitat
nascuda de la prudència i que apunta al bé comú , pel que prescriu totes les virtuts. La
justícia total és la virtut completa i perfecta.

Justícia parcial
Aristò til distingeix entre La justícia parcial és una part de la justícia total que té per objecte la
aquests 2 tipus de justícia.
propietat dels béns exteriors en la relació de dos o més individus. Distingim:

proporcionalitat als
justícia correctiva justícia distributiva
intercanvis
Té per subjecte les Té per subjecte les
Té per subjecte la reciprocitat dels
instà ncies socials instà ncies socials
serveis en què es basa la societat.
dels tribunals. dels governants.

L’equitat (epikeia: ) és un element de la noció genèrica de la justícia que

exigeix la correcció o perfeccionament de la legalitat (que té un carà cter
d’universalitat) grà cies a la seva apertura a la pluralitat.

Injustícia (adikías: s).

 LLIBRE VI

Tractarem de les virtuts dianoètiques.

DUALITAT DE LA PSYKHÉ (ψυχή : alè vital):

- λóγο (álogon) – irracional:

· vegetativa

· sensible (apetitiva) (desig: orexis: ὄρεξις) --- passions  VIRTUTS

MORALS

- λóγο (logon) – racional  raó

- Part científica (epistemonikón: ) [objecte necessari: només

pot ser de la forma que és ] = intel·lecte teòric o especulatiu 
saviesa
VIRTUTS DIANOÈTIQUES:
- Teòriques: enteniment (nous) - Part calculadora (logistikon: λογιστικό ν): [objecte
/ ciència (episteme) / saviesa
contingent: l’objecte no sempre ha de ser com és] = intel·lecte pràctic 
(sophia)
saviesa pràctica (prudència)
- Pràctiques: prudència
(phrónesis ) / art (tékhne)

En l’intel·lecte hi ha 5 virtuts: l’enteniment (nous: s), el coneixement científic o

ciència (episteme: ), la saviesa (sofía: ), la prudència (phrónesis:
s) i l’art o la tècnica (tékhne: ).

VIRTUTS DIANOÈTIQUES (excel·lència de la capacitat racional):

Classifiquem les virtuts intel·lectuals en:

- Teòriques: enteniment (nous) / ciència (episteme) / saviesa (sophía)  fan

referència a allò necessari, i el que l’humà no pot fer. El bé de l’intel·lecte
especulatiu és la veritat.

^ L’enteniment fa referència als primers principis del pensament, és a dir, a les

estructures del pensar

^ La ciència consisteix en el coneixement dels principis d’una matèria

^ La saviesa es basa en el coneixement vertader dels principis més universals

- Pràctiques: prudència (phrónesis) o saviesa pràctica / art (tékhne)  fan

referència a allò contingent i que l’ésser humà pot fer i fa. El bé de l’intel·lecte
prà ctic és la veritat d’acord amb el desig recte.

^ La prudència és un acte pràctic [agent  acte (l’agent ha de saber què està fent,
ha de ser conscient de les seves accions] // É s una disposició racional, vertadera i
prà ctica sobre el que és bo/dolent per a l’ésser humà

^ L’art o tècnica és un acte poiètic [agent  obra (les obres serveixen per calibrar
la qualitat o excel·lència de la gent)]  és una disposició [mode de ser] productiva
[en resulta una obra] acompanyada de raó vertadera [que ens diu què fer i com fer-
ho].

La saviesa està per sobre la prudència perquè tracta conceptes universals i més
elevats, a diferència de la prudència, que estudia la veritat amb relació als actes
humans. La saviesa proporciona el coneixement més perfecte.

L’acte necessita dues facultats per tal de dur-se a terme: el logon epistemonikon (la
part especulativa de la nostra à nima racional) i el alogon orexis (la part apetitiva),
és a dir, la que crea el desig (orexis: s). Sense desig, diu Aristò til, les persones
no actuarien.

part racional + part apetitiva  ACTE = Què és un acte? Un desig deliberat.

Les virtuts dianoètiques só n les que permeten el raonament recte que ha de

modelar el desig, i el desig és el concepte central de les virtuts morals (ja que sense
desig no hi ha acció ).

LLIBRE VII

CARÀ CTERS MORALS:

La persona prudent no només sap què seria bo fer, sinó que també està disposat a
fer-ho.
- Desenfrenament (akolasía: )  individu akólastos (s): vici
que consisteix en cercar l’excés de plaer (beure, menjar i sexe). [és un vici]

- Domini o continència (egkrateia: )  individu egkratés (s): la

persona està dividida perquè allò que desitja fer va en contra del que sap que
hauria de fer. La raó aconsegueix imposar-se. [no és
una virtut]

- Falta de domini o incontinència (akrasía: )  individu

akrátic (s): la persona torna a estar dividida perquè allò que desitja fer va
en contra del que sap que hauria de fer. La passió aconsegueix imposar-se: no hi ha
control. [no és un vici]

- Temprança o moderació (sophorosyne: )  individu sóphron

(): la persona es manté al terme mitjà respecte els plaers. [és una
virtut]

Aristò til anomena tres coses que els humans han d’evitar que tenen relació amb el
carà cter: mals o vicis, els oposats a les virtuts; incontinència; ser brutal.

Pel que fa al plaer (hedoné: ), Aristò til afirma que qualsevol grau o nivell de
dolor és dolent, mentre que, respecte el plaer, només els plaers corporals excessius
só n dolents.

LLIBRE VIII

Amistat

L’amistat és una de les necessitats de l’individu que assoleix o que està a punt
d’assolir el bé. Existeixen diferents varietats d’amistat segons: la igualtat o
desigualtat entre els individus, el plaer compartit, la utilitat mú tua, una virtut
comuna. L’amistat (philía: ) és una benevolència (eunoia: )
recíproca i que implica justícia entre dos individus (és a dir, una persona procura
el bé de l’altra i l’altra procura el bé d’una).

L’home d’à nima noble admira tot el que sigui bo, i ho admira també en els altres. A
més, manca de necessitats i és reservat en la seva virtut. Per això , aquest individu
formarà amistat vertadera com una admiració moral mútua amb una altra
persona tan virtuosa com ell.

L’home de l’à nima bona és virtuó s, i per això s’estima a si mateix (philautía:
).

LLIBRE IX

La concòrdia (omonoia: ) és un tipus d’amistat política, és una relació

d’amistat entre els ciutadans de la polis. Hi ha concò rdia entre els ciutadans quan
estan d’acord en què és prà ctic i bo per a la comunitat.

Per què es trenquen les amistats?

- Perquè allò que mantenia la unió ha desaparegut (casos: utilitat i plaer)

- Perquè hi ha engany o equivocació i una de les persones mostra qui realment és

- Perquè un ha canviat

L’amistat basada en el carà cter costa molt més de trencar.

Els amics virtuosos só n necessaris per la felicitat, ja que l’ésser humà és “un animal
social”: necessita altres persones de qui depèn i amb qui pot compartir. Els amics
són el bé extern més gran per l’ésser humà.

Persona virtuosa és la que està d’acord amb si mateixa (1), és a dir, el que
s’estima que és bo és el que desitja fer (2) i que posa en prà ctica (3). La persona
virtuosa està a gust amb la seva companyia (4). L’home virtuó s viu al present (5).
L’individu virtuó s s’estima a si mateix (philautía: ) (6).

LLIBRE X

Plaer
¿Pot ser el plaer el télos de la vida humana? Aristò til ha de lluitar contra dues
posicions, tot negant la primera sense caure en la segona: la d’Espeusipo, que
refuta el plaer com a bé, i la d’Eudoxo, que defensa el plaer com el bé suprem.

Contrà riament a Espeusipo, Aristòtil defensa la bondat de certs plaers. El fet

que tothom busca el plaer evidencia que és bo. I el plaer se sent en l’activitat no
obstruïda. Com que les persones no volen que les seves activitats siguin
obstruïdes, el plaer s’ha de considerar un bé.

El plaer compleix molts dels criteris que requereix un télos, però no tots. É s cert
que: un télos ha de ser un motiu per a actuar, i el plaer és sempre un motiu per a
realitzar bé una activitat (que no sigui obstruïda); i que el plaer no pot ser un mitjà
per alguna altra cosa ulterior; ara bé, per començar, la consecució de plaer no
indica que l’activitat s’hagi completat i, a més a més, el plaer es pot obtenir de
moltes activitats, i dir que el plaer és el télos en si no donaria peu a escollir
una o altra activitat (refutant altres) per assolir-lo, i aquesta és precisament
la funció d’un télos. I, en conclusió , no és possible separar el plaer com un télos
extern a l’activitat, essent aquesta un mitjà pel plaer considerat com a fi. El plaer en
l’activitat és intrínsec.

L’eudaimonía com a télos s’ha de considerar, més que com un simple fi, com una
mena d’enérgeia o activitat, un compliment, una plenitud, la culminació del
recorregut d’una trajectòria; per això diem que la felicitat requereix la
realització plena de l’ésser humà , és a dir, haver viscut tota la seva vida. El plaer no
pot ser el télos perquè, en ocasions, quan l’activitat que estem realitzant és
obstruïda el plaer també desapareix (perquè és intrínsec a l’activitat)

Per tant, tot i que hi ha certa bondat en el plaer (hedoné: ), aquest no és el fi
ú ltim de la vida humana.

Eudaimonía

Si hi ha diferents activitats i plaers, a quines ens hem de dedicar? Ens hem de

dedicar a les activitats de la persona bona. I quines só n aquestes? Com que la
felicitat consisteix en l’activitat d’acord amb la virtut, ens haurem de dedicar a
l’activitat d’acord amb la virtut suprema, i aquesta és la virtut del que és millor
en nosaltres. El millor en nosaltres és la raó, i l’activitat que n’és característica és
la teoria (teoría: ): raonament especulatiu que es dedica a conèixer les
veritats immutables. Aquesta especulació pot ser una activitat continua i plaent
(segons Aristò til, “la més plaent”), i com que no té conseqü ències prà ctiques, no
pot servir com a mitjà per algun altre fi. Per això , el télos de la vida humana és la
contemplació metafísica de la veritat.

L’eudaimonía és una activitat (exigeix la realització plena de l’ésser humà)

racional i virtuosa acompanyada de béns exteriors.