TEMA 1. CONCEPTE DE L’ARQUEOLOGIA COM A CIÈNCIA SOCIAL.

LES
ARQUEOLOGIES DEL SEGLE XXI

Què és l’arqueologia? Visió social de l’Arqueologia

La documentació escrita es falsa no es pot saber com es una societat només a partir
de la documentació escrita

Les fonts no son fonts neutrals

Es desmenteix a partir de la recerca arqueològica

Batalla de Baecula 40 km a part de on s’havia dit

Les fonts escrites estan molt bé però s’ha de tenir en consideració que son acrítiques
només serveixen per tenir com a referencia

Elocució a partir d’un text VS acumulació de fets

Documentar fets

L’objectiu és interpretar els fets dels registres arqueològics

Quins son els elements que configuren els elements socials.

L’anàlisi material es un mitja per a l’anàlisi de la societat, el qual és l’objectiu real de

l’arqueologia.

És mes important per reconstruir una societat un fragment de terrissa en comptes de la

Venus de Milo perquè té un context històric

Quan excavem estem destruït per tant s’ha de registrar tot. Si el registre no s’ha fet de
manera acurada, la informació d’aquell estrat s’ha perdut. Si no hi ha registre no pot
haver interpretació. No cerquem peces cerquem informació però fer un registre.

No es poden moure les coses perquè hi ha un fet ideològic o postdeposiconal de la

seva posició.

“Refàs amb cura tot un passat que et porta fins on ets ara”. Refer-lo amb la major cura
possible: paciència, lentitud i recollir totes les dades.

“L’arqueologia és una disciplina molt heterogènia, els resultats de la qual impliquen

afrontar problemes relatius a la conservació de la memòria, a la pròpia identitat i
plantejar-se les grans decisions sobre la seva conservació o la seva destrucció que el
desenvolupament contemporani imposa quotidianament”.

Tenim la nostra pròpia metodologia i col·laborem amb multiplicitat de científics d’altres

especialitats. Els equips arqueològics actualment són multidisciplinaris.

Per la seva redistribució en un jaciment arqueològic es pot saber dins d’un mateix grup
social qui tenia més o menys poder social.

No reconstruïm el passat per nosaltres mateixos sinó perquè tenim la responsabilitat

de retornar a la societat el seu passat per que sàpiguen com era el seu passat. En el
moment en el que li donem a la societat la nostra tasca fem que la societat li doni
importància al nostre treball.

Un cop fet el jaciment fem destrucció o fem conservació?

Quina visió tenim de l’arqueologia?

La societat té la visió de l’Arqueologia de cercador de tresors. És la visió genèrica que

té la societat actual.

Presentisme explicar el passat a traves del present i el present a través del passat
amb l’arqueologia com a fet probatori, element demostratiu.

L’arqueologia ha de tenir una funció científica i una funció social.

L’arqueologia és la ciència que millor pot contribuir a la comprensió general del

coneixement humà mitjançant la informació que recull sobre els canvis que es
produeixen durant llargs períodes de temps i que no poden estudiar-se utilitzant dades
contemporànies de les ciències socials.

L’arqueologia ha modificat la percepció que la Humanitat té de la seva historia, la seva

relació amb la natura, i la seva pròpia essència (nosaltres et donarem el resultat d’un
mètode empíric de treball, amb fets i no relats).

La possibilitat d’aportar cada vegada més dades sobre el passat, permet que pugi
construir-se en una base efectiva per la compressió del canvi social.

A l’arqueologia no interessa saber la història d’un individu concret sinó la història de

tots. Estem analitzant la col·lectivitat.

Interessa tenir més d’un element, per exemple vil·les, perquè així tenim el canvi
evolutiu de la societat.

Per una definició de l’arqueologia i la seva funció social

Una discissió interminable. L’arqueologia és una ciència?

Tècnica o ciència:

- Definició de l’Arqueologia com una tècnica o conjunt de mètodes destinats a

l’obtenció de dades que pugin ser emprats per la Història (entesa com a ciència)
per l’explicació dels processos relacionats amb les societats humanes.

- Definició de l’arqueologia com a ciència donat que es capaç d’elaborar hipòtesis

que s’han de comprovar; disposa d’una metodologia pròpia i especifica de treball;
s’imbrica com altres ciències en la definició de paradigmes, i de l’estudi de les
dades obtingudes es capaç d’elaborar teories.

Diferenciació entre arqueologia de gestió (prevenció, anàlisi d’impacte

historicoarqueològic, i salvament / urgència, molt condicionat per el temps) i
arqueologia d’investigació / de recerca (intervencions programades per intentar
resoldre un problema històric, mitjançant projectes de recerca que plantegen hipòtesis
i intenten resoldre-les).
Què aporta l’arqueologia?

Les dades obtingudes en les intervencions arqueològiques són muts (no s’expliquen
però ells mateixos), i s’interpreten en funció de pressupostos teòrics actuals.

No es tracta d’una ciència “pura” o “asèptica”, sinó compromesa (i influenciada) pels

sistemes socials contemporanis.

“L’arqueologia com activitat cultural és sempre una forma de fer política i una forma de
comunicar valors morals” (explica amb fets, fefaentment, allò que no forma part dels
escrits oficials).

Pot l’arqueologia influir en el present explicant el passat?

La informació arqueològica presenta, teòricament, un estadi objectiu de treball històric:

la recollida de dades. Posteriorment la interpretació es realitza a partir d’una
perspectiva no factual, aplicant els components ideològics i teòrics de l’arqueòleg /
historiador.

L’ètica professional (TAC) ha de permetre una reconstrucció fidel d’un fet o estructura
social. Des d’una perspectiva empírica es pot explicar / interpretar un període o fet
històric, corroborant o refusant altres corpus de documentació inicialment menys
objectius.

Els components del passat, segons com siguin explicats o interpretats,

influeixen sobre l’estructura ideològica i social de les societats actuals,
proporcionant un marc teòric / factual en suport d’idees polítiques i socials. La
seva influència en la societat manifesta quan es tracta d’una forma d’explicació del
passat proper / llunyà fàcilment comprensible per la societat.

Problemàtica: l’apropiació particularista de la interpretació arqueològica.

El problema del “relat nacional” (falsejar la història conscientment, és més fàcil retorçar
la interpretació d’un registre arqueològic que la d’un registre escrit) i “l’abús de la
memòria” (construir un discurs per donar rendiment polític).

Els condicionants de l’arqueologia

La recerca està condicionada per l’entorn dels investigadors. Les preguntes que els
arqueòlegs plantegen estan condicionats pel sistema social en que viuen.

Els positivistes sostenen que, analitzant sistemàticament les dades, les conclusions
sempre seran objectives amb independència dels prejudicis o creences de
l’investigador.

En contra: les condicions socials canviants modifiquen les preguntes formulades pels
arqueòlegs i les respostes que son admeses.

David Clarke: “A través d’exposar-nos a la vida en general, als processos educatius i

als sistemes canviants del pensament contemporani, assolim una filosofia general i
una filosofia arqueològica particular (sistema de creences, conceptes, valors i principis,
reals i metafísics), en part conscient i en part inconscient”.

Antipositivistes: les condicions socials influeixen no només el criteri de selecció de

dades, sinó també en la forma en que son interpretades. Les dades arqueològiques
bàsiques son construccions mentals i per això no independents del mitjà social en que
s’utilitzen.

Els condicionants de l’arqueologia (II)

Augment significatiu del nombre de dades susceptible de ser documentades i

estudiades. La selecció d’una part condiciona el resultat. Les dades han estat
compreses i valorades de forma diferent segons les èpoques.

Recursos econòmics disponibles, context institucional, tipus de recerca que els poders
públics vulguin recolzar. Rendiment i impacte social de l’arqueologia.

Desenvolupament de les ciències físiques i biològiques. Augment del flux

d’interpretació entre disciplines.

Desenvolupament dels sistemes d’anàlisi de dades. Importància de les anàlisis

matemàtiques. Critica dels resultats com mitjà d’interpretació social.

Interpretacions sobre les característiques del passat creades per la mateixa

Arqueologia. Determinisme en l’estudi del passat.

Hipòtesis versus tesis.

Paràmetres acceptats

L’Arqueologia és una ciència social en el sentit que intenta explicar què els va succeir
en el passat a uns grups específics d’essers humans i generalitzar els processos de
canvi cultural. També perquè ens permet comprendre les estructures socials actuals.

Els arqueòlegs no poden observar el comportament de la gent investigada i, a

diferencia dels historiadors, no tenen accés directe al pensament dels grups objecte
d’estudi mitjançant les seves fonts escrites.

La interpretació de les dades arqueològiques depèn de la comprensió del

comportament present dels humans, i de com aquest comportament es reflecteix en la
seva cultura material.

Desenvolupament i classificació de les teories en categories.

Migracionisme i difusionisme

Una ciència pluridisciplinar

Estructura d’un cos documental basat en les dades aportades per diferents disciplines
considerades com “ciències auxiliars” en no ser el passat l’objectiu principal del seu
treball, sinó que aporten puntualment informacions aprofitant la seva pròpia estructura
metodològica de recerca.

Relació amb les ciències biològiques (antracologia, palinologia, paleobotànica,

zooarqueologia, primatologia).

Relació amb les ciències químiques i físiques (detecció, datació).

Relació amb les ciències geològiques.

Definició de la problemàtica de la síntesi: arqueologia descriptiva versus arqueologia
interpretativa (història).

Principals corrents interpretatives

Arqueologia assistida per textos:

- Clàssica (Winckelmann, Curtius, Schliemann, Evans).
- Egiptologia (Chapollion, Mariette, Petrie).
- Assirologia (Rawlinson, Wooley).

Anticuarista (Camden, Worm, Stukeley).

Escola escandinava (Thomsen, Nilson, Montelius).

Paleolítica-evolucionista (Boucher de Perthes, Mortillet, Lartet, Leakey).

Arqueologia prehistòrica:
- Històrico-cultural (Kossinna, Childe, Hawkes, Piggot, Bordes).
- Funcionalista (Crawford, Clark, Braidwood).
- Processual (Binford, Clarke, Renfrew, Watson).
- Post processual (Leroi-Gourhan, Leone, Hodder).

Les “noves arqueologies”

Arqueologia basades en components socials (arqueologia de gènere i sense sostre;

escola de Chicago).

Arqueologia basades en l’anàlisi del comportament dels grups i els individus

(arqueologia del sense sostre i dels sentits).

Arqueologies basades en els elements mobles i les estructures immobles.

- Arqueologia de la materialitat.

- Arqueologia de la immaterialitat

- Arqueologia dels sentits

- Arqueologia de l’arquitectura

- Arqueologia del capitalisme

- Arqueologia del conflicte

- Arqueologia de l’Holocaust

- Arqueologia dels genocidis del segle XX

- Arqueologia de gènere i arqueologia LGTBIQ+

Glyn Daniel. “L’Arqueologia, una ciència madura”

Problemes de definició entre “arqueologia” i “prehistòria”. L’arqueologia prehistòrica.

Orígens de la disciplina en els antiquaris aficionats a les antiguitats (segles XVI –
XVIII).

Consolidació plena amb el sistema danès de les tres edats; la revolució geològica en
Anglaterra i la demostració de l’antiguitat de l’ésser humà a mitjans del segle XIX.

Diverses fases d’evolució:

- Separació de l’Arqueologia del col·leccionisme d’antiguitats (Thomsen, Boucher de

Perthes i Worsaae).

- Etapa de consolidació (Lubbock).

- Etapa dels grans descobriments a finals del segle XIX (Schliemann, Petrie, Pitt
Rivers).

- Realització de noves síntesis després de la primera Guerra Mundial a partir de la

reelaboració de les tècniques del treball de camp.

1.1 Arqueologia del conflicte

L’arqueologia del conflicte és una disciplina arqueològica que centra el seu estudi en
l’anàlisi, interpretació i documentació de les restes arqueològiques que tenen el seu
origen en els esdeveniments bèl·lics.

L’arqueologia del conflicte determina la realitat històrica.

Analitzar i reconstruir períodes concrets de la història.

Revisar el relat oficial de la història.

Que podem obtenir d’una pràctica d’estudi d’una fosa comú (el sexe i la edat dels
morts). Podem obtenir molta informació històrica a partir de la excavació.

L’estudi dels materials

Definició dels tipus de jaciments que poden ser inclosos com objecte d’estudi .

El seu objectiu essencial és l’estudi de les estructures i materials generats per les
activitats humanes violentes.

Confirma o contrasta les fonts documentals i aporta nova informació sobre fets
concrets.

Elements de patrimoni històric i arqueològic susceptibles de ser excavats:

- Camps de batalla
- Camps de concentració o de presoners
- Fortificacions
- Camps d’aviació
- Instal·lacions logístiques
- Fosses comunes

Una primera anàlisi global: the bloody meadows project

Definició d’un nou concepte d’anàlisi de la Història Militar. Els texts contemporanis i els
informes tècnics han de ser estudiats en funció del coneixement del terreny.

Tot i en els casos amb un major nombre de relats és difícil establir una seqüència
precisa de com es van desenvolupar els fets. Només la recerca arqueològica pot
resoldre el problema identificant i estudiant els camps de batalla.

The Bloody meadows project

Canvi en la forma d’aproximació a l’anàlisi de la història militar des de mitjans de la

dècada de de 1970. Concepte d’història social de la guerra amb característiques
critiques; importància de la percepció del combat pels soldats anònims substituint el
“punt de vista dels generals”. Una aproximació “materialista” a la guerra.

J.Keegan: The Face of Battle (1976).

V.D. Hanson: The Western Way of War (1989). Centrar l’estudi de la guerra en l’hoplita
com individu, el seu paper en la societat, les relacions amb els membres de la seva
unitat militar i amb les seves armes; l’organització dels sistemes de comandament i
control; les successives fases de la lluita i les conseqüències de la batalla.

J.Keegan: History of Warface (1993). Anàlisi dels diferents models de lluita i la seva
influència en el desenvolupament de la història.

El conflicte passa a ser de camp de batalla a repressió (el cas de les foses comunes).

No es fa diferenciació entre un bàndol i l’altre sinó l’obligació es identificar a les

víctimes fins arribar als victimaris.

Un nou paradigma

La vinculació entre la recerca arqueològica i la consciencia social.

Violència política, ètnica i religiosa

Violació dels drets humans i crims contra la humanitat

Detencions il·legals, desaparicions forçades i genocidis

Definició d’una nova especialització professional a partir de la consolidació de governs

democràtics a Amèrica Llatina (Arqueologia forense)

Apertura de fosses comunes, identificació de desapareguts, determinació de les

circumstàncies de la mort i documentació de proves en processos penals.

Els crims de la de lesa humanitat no prescriuen i formen part del nucli dels processos
del TPI.

Una metodologia especifica

Necessària col·laboració entre la informació arqueològica i la documentació escrita.

No pot estructurar-se una arqueologia descriptiva (positivista) sinó interpretativa.

Necessitat d’interconnexió entre les referències humanes i els objectes.
Desenvolupament de l’arqueologia dels sentits en relació amb la GCE.

Patrimoni, gestió dels jaciments i del resultat de la recerca i projecció social.

Manca de reconeixement oficial sobre el patrimoni bèl·lic. Situació. Dels jaciments

sense protecció legal. Llei del Patrimoni Històric Espanyol. La problemàtica de les
legislacions autòctones.

Desinterès de l’arqueologia acadèmia pels períodes post clàssics.

La importància de la informació arqueològica documentada

Anàlisi de la informació des del nivell personal al col·lectiu.

Identificació dels traumes per reconstruir els fets. Identificació de tortures i causes de
les morts.

Identificació nominal dels cadàvers localitzats.

Definició del significat i les conseqüències dels fets documentats superant el nivell
positivista de les informacions.

Reivindicacions del paper social de l’arqueologia

Guerra civil i llegat cultural

Necessitat d’assolir la visibilitat del conflicte a partir de la seva petjada material.

Necessitat de desenvolupar polítiques de conservació del patrimoni a partir d’una

legislació específica.

Llocs de memòria i paisatges de cultura.

Importància del desenvolupament del factor didàctic de les restes documentades.

Explicació dels espais i llocs de memòria a partir de les interpretacions arqueològiques

dels fets.

Importància de la definició de la parcialitat de la memòria històrica.

El potencial didàctic de l’arqueologia del conflicte

Projecció pública de la recerca. Definició dels principis basics de la República i el

franquisme.

Ús de la “història pròxima” com element bàsic de l’aprenentatge en funció de la

repercussió emocional que genera el desig de coneixement.

Ús dels exemples de la Guerra Civil (fonts arqueològiques i fonts documentals i orals)

com exemples de la construcció i formació en valors socials acceptats (drets humans,
polítiques d’igualtat, democràcia, cultura de la pau, llibertats cíviques, dictadures i
polítiques de repressió).
Incorporació de l’arqueologia del conflicte a la didàctica de les Ciències Socials en la
docència en secundaria.

1.2 Arqueologia de l’Holocaust

Tres objectius essencials de la recerca

1. Reestudiar el passat

2. Assumir la importància social actual de l’Holocaust

3. Desenvolupar estudis de patrimoni històric i difusió cultural.

Metodologia:

Entrevistes i anàlisi de les dades amb els individus i grups afectats. Registre oral i
escrit.

Treball de documentació arxivística y bibliogràfica.

La documentació inclou, com a mínim, els testimonis de supervivents, documentació

administrativa, correspondència i investigacions anteriors en relació amb els jaciments
estudiats.

Identificació dels possibles problemes que poguessin afectar als treballs de camp en
els jaciments.

Informació relativa a l’impacte de la recerca arqueològica en els jaciments.

Dos models d’intervenció:

Sobibor: Yoram Haimi i Wocjech Mazurek (2011-2013). Tradicional invasiva.

Treblinka. Caroline Strudy Colls. Prospeccions no invasives.

1.3 Arqueologia dels genocidis

Objectius de l’excavació de fosses comunes contemporànies

Establir una narrativa recolzada en evidències físiques que pugi ajudar a establir les
responsabilitats dels fets i aconseguir l’obtenció de justícia.

Aconseguir les informacions instrumentals necessàries per la identificació de les

víctimes i fer possible el retorn de les restes als seus familiars.

Estructurar la informació necessària per desmentir les tesis revisionistes.

Presentar les atrocitats a l’opinió pública i aconseguir la definició d’uns protocols

internacionals que pugin evitar futures atrocitats.

La acumulació de les dades permetrà donar veu a les víctimes explicant les seves
històries a partir de les tombes.

Desenvolupament de sinèrgies entre recerca i aplicació de la llei.

Exemple:

1.4 Altres corrents teòrics de recerca

Arqueologia de la conducta

Arqueologia dels sentits

Barregem de forma menor els textos grecs i llatins amb l’anàlisi i la documentació
geogràfica.

- El cos humà i els sentis com subjecte central de la recerca.

- Recuperació de la memòria i la afectivitat com elements essencials per aproximar-

se a l’estudi dels materials.

- Estudi de les textures i els estímuls sensorials dels objectes per definir elements de
emoafectivitat.

- Recuperar els elements clau de memòria pels quals ens relacionem amb els
objectes i el seu significat, essencialment en la definició d’un passat en el que ha
de prevaldre més la part qualitativa que quantitativa.
- Vinculació entre allò que considerem irracional (passió) i els elements racionals
(pensament) en la materialitat.

Arqueologia de l’entorn

Analitzar com el grup i els individus influeixen en la transformació del territori però
també com la transformació de territori influeix en els individus.

Interactivitat de doble sentit.

Es pot fer un estudi demogràfic.

Arqueologies basades en els elements mobles i immobles

- Arqueologia de la arquitectura

- Arqueologia de la materialitat

- Arqueologia de la immaterialitat

- Arqueologia dels aliments (Foodscape Archaeology)

Arqueologia de la arquitectura

Cada element que obtenim en una estratigrafia té una numeració i una descripció.

Matriu Harris o Matrix Harris per descriure la successió temporal dels contextos
arqueològics.

Per l’arquitectura s’utilitza un Harris vertical perquè va des de el terra cap amunt.

Evolució de l’element constructiu.

L’element important es el registre perquè es molt important comprendre l’arquitectura.

Interpretació i anàlisi de l’espai construït.

Estructura constructiva.

Arqueologia de la materialitat i immaterialitat

Concepte de iconografia, la codificació i descodificació dels missatges.

Arqueologia dels aliments

Restes fòssils d’aliment amb el que es pot conèixer la alimentació d’una societat.

1.5 Arqueologia i política en el segle XXI

La idea de la destrucció del patrimoni arqueològic per conflictes de caràcter ideològic o

religiós.

Mercat de les antiguitats molt gran durant el anys 10 del segle XXI.

Un exemple. La utilització de la política actual de l’arqueologia del conflicte a l’Orient

Mitjà.

La importància del control polític i ideològic del territori de Israel i Palestina, i el control
del relat en el conflicte àrab-israelià. Dos exemples:
- La cronologia i caracterització dels assentaments filisteus/israelites a Galilea.
- Les excavacions a la Ciutat Vella de Jerusalem i la definició i importància dels llocs
sagrats per jueus i musulmans.