Mercè de Moner Farré

Pràctica comuna I
Institut del Teatre (ESAD)
Curs 2023-2024

MEMÒRIA PRÀCTICA COMUNA I

L'assignatura de la Pràctica Comuna I ha estat una petita sorpresa d'inici de curs. De cap
manera esperava que tan aviat hauríem d'endinsar-nos en un procés creatiu; procés que ha
començat a evidenciar els nostres talents i, sobretot, les nostres mancances.

Guiats pels docents a càrrec del nostre grup, vam iniciar el l’assignatura amb unes activitats
que ens van permetre conèixer-nos els uns als altres. Al llarg de les tres setmanes següents, va
ser inevitable establir vincles estrets i també diferències personals amb els membres del
projecte, però aquestes activitats inicials van establir entre nosaltres, ja des de l'inici, una
mena de complicitat i confiança que va resultar indispensable per a començar el procés de
creació. Ja el primer dia, doncs, vam posar en comú, mitjançant una pluja d'idees, els temes
amb els quals teníem més afinitat i que ens seria d'interès tractar. Això va fer que
comencéssim a conèixer les predileccions dels companys i també les nostres pròpies. Aquella
mateixa tarda ens vam trobar cara a cara amb la primera sessió de treball autònom. El cert és
que, al contrari del que seria intuïtiu pensar pel fet que érem complets desconeguts entre
nosaltres, i al contrari del que jo personalment esperava, vam establir una molt bona dinàmica
de treball i van sorgir moltes propostes i formes de treballar-les. La motivació va ser tanta que
vam dur a terme un exercici molt més complex del que ens havien demanat i d'aquí va sorgir
la primera dificultat i també el primer aprenentatge: l'exploració i la concreció. Havíem de
treballar des d'una forma molt més concreta, apropar-nos amb ull de lupa a conceptes simples
per poder descobrir-ne la complexitat, tot allunyant-nos de les formes genèriques i narratives
que havia pres la primera peça.

A partir d'aquest moment, tots els exercicis que vam desenvolupar van tenir com a tema
central la família. Vam aproximar-nos a aquest motiu també de forma concreta tractant
diferents aspectes de la mateixa: el conflicte, les celebracions i el confort/comoditat. En el
meu cas vaig voler treballar des d'aquesta última perspectiva i vam començar la feina cercant,

1
de forma individual, quelcom personal així com una peça artística que ens connectes amb
aquest sentiment. El repte que va seguir a continuació va ser el de desenvolupar en més
profunditat algunes de les propostes que havíem vist dels companys. Finalment, ja l'última
setmana, vam dedicar-nos a fusionar els aspectes interessants que havien anat sorgint al llarg
dels dies i les petites peces realitzades per tal de crear-ne una de més completa.

El viatge que hem transitat en aquesta Pràctica Comuna ha estat intens i, com no, marcat i
alhora enriquit per les dificultats, individuals i col·lectives, amb les que hem anat topant.
Personalment, una de les inquietuds a les quals he hagut de fer front ha estat l'angoixa que la
feina feta semblava no tenir un rumb. Això és degut a l'evolució i el canvi constant dels
exercicis, que en un principi no semblaven anar encaminats a un destí comú. En els últims
dies, això no obstant, vaig anar veient amb alleujament que tota la feina feta no havia estat en
va, ja que els conceptes, les formes i l'imaginari que havíem estat treballant s'anava conjugant
orgànicament per a formar una peça més complexa en les formes i en el significat. Són
oportuns aquests dos termes per a exposar les dues dificultats restants que vull destacar. Pel
que fa a la forma se'ns va fer l'observació encertada que en alguns exercicis demostràvem una
tendència a l'anècdota en la manera d'explicar el contingut, que certament no aportava riquesa
a la peça. Així doncs, vam haver d'aprendre a treballar els conceptes des de la transcendència
i no des de la circumstància. Pel que fa al significat, van sorgir algunes dificultats sobretot
durant els últims dies de feina, ja que estàvem construint una peça final parant molta atenció
a la forma i havíem deixat escapar el contingut d'aquesta. Així doncs, vam haver de dur a
terme un treball de taula molt conscient en el qual vam plantejar-nos què era en realitat allò
que ens interessava explicar.

Alguns aprenentatges concrets i molt personals que he fet durant les setmanes que ha durat la
Pràctica Comuna I són, per començar, la importància de tenir en compte l'espai i totes les
seves possibilitats a l'hora de crear una peça escènica. He descobert que el significat i la
recepció de tot allò que succeeix en l'espai escènic es troba influenciat per la manera en que
aquest és dissenyat: la forma, el nivell, la il·luminació... així com la col·locació de
l'observador extern; el públic. De la dificultat que ha suposat el treball en grup n'he extret
també ensenyances valuoses, d'entre les quals destaco la importància de l'escolta i, sobretot
de la renúncia. Aprendre a renunciar en favor d'un treball comú implica la necessitat de
desfer-se del propi ego, un exercici complicat, però molt favorable pel procés creatiu.
Finalment, del contacte amb altres persones de perfils molt diferents del meu n'he extret una
forma de treballar a partir de la improvisació que difereix molt de la meva zona de confort

2
que és més pròxima a la reflexió extensa abans de començar a construir. Tot i que considero
que ambdues formes són molt valuoses i compatibles, personalment he après molt de la
capacitat creativa del joc.

Algunes de les paraules que, considero, han pres especial relleu durant aquestes tres setmanes
són les següents: Renúncia (a les idees i els resultats), Escolta (com a característica
fonamental del treball en grup), Assertivitat (també clau per a la comunicació en el grup), Joc
(com a element creatiu), Netedat, Precisió (en els moviments), Compromís (amb la proposta i
amb el grup), Simbolisme (com a eina per fugir de la literalitat), Transcendència (oposada de
l'anècdota), Significat (com a element vertebrador d'una proposta artística).

Crec que la Pràctica Comuna I, la primera assignatura cursada a l'Institut del Teatre, ha estat
justament això; un petit tastet de tot el que ens espera en aquesta nova etapa. Tot i que a
estones l'he afrontat amb impaciència per a començar assignatures més específiques, han estat
unes setmanes d'aprenentatge constant i que, a més, ens han forçat a trencar el gel entre
nosaltres i també amb l'escola.