View metadata, citation and similar papers at core.ac.

uk brought to you by CORE

provided by Revistes Catalanes amb Accés Obert

Les tabellae defixionum

de la necròpolis Ballesta d’Empúries

Per MARTA PI VÁZQUEZ

ARQUEOLOGIA AIEE, Figueres, 36(2003), pàg. 21-34

E
l 24 d’agost de 1944, Martín Almagro, en el context de les
excavacions dutes a terme a la necròpolis Ballesta, per tal d’evitar els
continuats espolis, va trobar tres petites làmines de plom que havien
estat dipositades dins una tomba col·lectiva amb 8 urnes cineràries.
La lectura de les làmines, les quals van ser inscrites en llatí per les dues cares,
ens transmet el missatge d’un ritual de màgia negra que es va realitzar a la
necròpolis emporitana a les darreries del segle I dC. Analitzant qui foren els
maleïts en el ritual, es pot arribar a pensar que la causa que va induir l’autor
de la defixio a dur a terme el ritual va ser un litigi en contra de l’imperi, del
qual n’havia resultat el perdedor. La lectura d’aquestes petites inscripcions
trobades a mitjan segle passat, ens ofereix la possibilitat d’analitzar un text
que va ser escrit per una persona que no pertanyia a l’elit cultural de l’imperi
i que, per tant, utilitzava l’alfabet quotidià per expressar-se.
Les Tabellae defixionum són uns documents epigràfics poc coneguts a
causa de l’excepcionalitat de la seva troballa. Es tracta de petites làmines de
plom, que solen trobar-se en contextos funeraris, i que han estat inscrites en un
o ambdós costats de la placa. El missatge que transporten es relaciona amb
rituals de màgia negra que es practicaven en època antiga i que buscaven l’ajut
d’uns déus secundaris per poder satisfer la voluntat de l’autor de la maledicció.
Aquestes làmines són el testimoni de pràctiques de màgia negra entre la societat
llatina i, més concretament, emporitana. Rituals que quedaven exclosos de la
religió oficial i que estaven perseguits per la legislació imperial, ja que aquesta
els observava com a fets que quedaven fora del seu control.

LES TABELLAE DEFIXIONUM A LA NECRÒPOLIS BALLESTA.

LA TROBALLA

Al llarg de la dècada dels anys 40, Martín Almagro va començar l’excavació

i estudi de diferents parcel·les de terreny que envoltaven els límits del jaciment,
de les quals se’n tenia coneixement com a zona de necròpolis. Entre els anys
1944 i 1946, els treballs es van centrar a les parcel·les Rubert i Ballesta, ambdues
situades a l’oest de les muralles de la ciuitas, prop de la carretera de Sant Martí
d’Empúries. Almagro tenia notícies que aquesta zona, com moltes d’altres, havia

Marta Pi Vázquez 23
estat freqüentada pels espoliadors, i la seva actuació tenia com a objectiu
principal el recuperar el màxim d’informació de les zones que encara es
trobessin intactes (Almagro, 1955, vol. II, pàg. 19 i següents).
Les excavacions a la parcel·la Ballesta es varen realitzar entre el 2 d’agost i
el 3 d’octubre del 1944. Aquesta intervenció va proporcionar la documentació de
81 enterraments, 70 corresponien a incineracions i 11 a inhumacions. Entre
aquests 81 enterraments es van documentar tres sepulcres col·lectius, dos d’ells
dobles, fet que ens porta a pensar que es tractava d’una parella, i un de múltiple,
format per vuit urnes cineràries, que es pot entendre com a un petit mausoleu
d’una mateixa família. És dins aquest conjunt de vuit urnes cineràries on es van
inserir les tres tabellae defixionum, objecte d’estudi.
L’excavació d’aquest petit mausoleu es va dur a terme el 24 d’agost de
1944. Seguint les explicacions dels diaris d’excavació (Diari de les…), es va
trobar l’estructura funerària a 64 m del marge est del terreny i a 67 m del nord
de la parcel·la Ballesta, a només 0,25 m de la superfície. Era una construcció de
planta quadrangular, orientada nord-est sud-oest, amb uns murs de 3,20 per 2,50,
revestits amb estuc sense pintar. L’accés al petit mausoleu es feia a partir de dos
esglaons que facilitaven el descens. Les urnes cineràries es van enumerar des del
núm. 17 al 24, ambdós inclosos, i cada una d’elles es va relacionar amb el seu
propi aixovar. Els elements que acompanyaven els morts eren, majoritàriament,
ungüentaris de vidre o de ceràmica, alguna peça de parets fines, fragments
d’objectes de bronze, claus de ferro, dues monedes, una amb llegenda Indica i
l’altra un as emporità. Segons la informació que ens transmeten els diaris
d’excavació, les làmines de plom inscrites es van trobar dins tres urnes.
Tanmateix, la ubicació que ens proposen els qui estaven en el treball de camp i
la que proposa M. Almagro a la publicació dedicada a les necròpolis (Almagro,
1955) no concorda, i actualment no podem saber en quin lloc exacte del
mausoleu es van trobar les inscripcions. No obstant això, cal tenir present que les
tabellae no tenen una relació directa amb l’aixovar que acompanyava als difunts,
ja que les làmines de plom van ser dipositades a posteriori del tancament de la
tomba. El mag les va inserir buscant que el demon que es trobés més proper a la
tomba agafés el missatge i el transmetés al déu al qual es dirigia.

LES TABELLAE DEFIXIONUM I LA MÀGIA

Com s’ha apuntat anteriorment, aquestes làmines de plom inscrites en

llengua llatina formen part d’un ritual de màgia negra. Però cal emmarcar-les
en una pràctica molt complexa, que consta de les seves pròpies lleis i
ideologia. El seu estudi resulta dificultós a causa de trobar-nos davant una
activitat prohibida des de temps remots i, conseqüentment, practicada
d’amagat, evitant deixar-ne el testimoni. Tanmateix, llegint entre línies els
textos de la literatura clàssica, es pot anar dibuixant el que creien, el que
buscaven i com ho duien a terme. Per entendre aquest ritual tan complex,
abans és necessari apuntar les principals característiques que comparteixen
totes les pràctiques màgiques.

24 Les tabellae defixionum de la necròpolis Ballesta d’Empúries

 En primer lloc, cal destacar la diferència entre màgia i religió. Si bé la
religió demana a un déu, mitjançant l’oració, que tingui en compte la seva
voluntat, la màgia obliga a l’ésser superior a complir-la, lligant-lo a la pròpia
voluntat mitjançant els diferents moviments i paraules. Si una pràctica a partir
de la religió es declara submisa a la voluntat divina, la que es realitza
mitjançant la màgia es declara superior a la capacitat d’elecció del propi déu,
i l’obliga a actuar segons la voluntat de l’autor ultrapassant els límits del món
terrenal (Versnel, 1991, pàg. 92). En aquest sentit, la traducció de tabellae
defixionum no és altre que taules d’encantar, provinent del verb defigo que
significa clavar, lligar, paralitzar.
Un cop separades les pràctiques màgiques i les religioses, entenent que
se sustenten sobre una base teòrica diferent, s’ha de tenir en compte els dos
pilars bàsics de la màgia: els demones i la sympátheia-antipátheia. En el s. IV
aC, s’estén a tot el mediterrani una creença nascuda en el món oriental, la
d’uns nous éssers divins que es mouen entre el món dels déus i el dels
humans, els demones. La màgia actua en el terreny demoníac, canalitza la
força dels seus conjurs cap a aquests éssers, els quals actuen d’intermediaris
entre el mag i el déu. Així mateix els descriu Apuleu de Madaura a la seva
defensa contra l’acusació de realitzar pràctiques màgiques, l’Apologia:
“Encara que he de creure a Plató quan assegura que entre els déus i els homes existeixen
certs poders divins que els serveixen d’intermediaris, per la seva naturalesa i pel lloc que
ocupen, i que aquests poders regeixen totes les manifestacions de l’endevinació i els miracles
realitzats pels mags.”
Apuleu, Apologia, 43

La teoria de la sympátheia-antipátheia defensa que amb uns

determinats materials i condicions externes del ritual es pot afavorir que el
déu l’escolti. És a dir, que cada déu o deessa tenia les seves pròpies
predileccions i que normalment es tenien en compte en el moment de
realitzar una petició, per tal que la seva resposta fos favorable (Luck, 1995,
pàg. 35-36).
Analitzades les característiques bàsiques de qualsevol ritual màgic, hem
de situar l’elaboració de les tabellae defixionum dins la tipologia de màgia
malèfica o de submissió. En aquests rituals entren en joc divinitats nocturnes
o subterrànies, com són Hermes, Kore-Perséfone, Hécate, Hades-Pluto, Ge i
Démeter (Versnel, 1991, pàg. 64). Les causes que indueixen al mag a
practicar aquest conjur, en els casos de màgia malèfica, són: les iudicariae, és
a dir, que es vol vèncer l’adversari d’un judici, abans o després d’aquest; les
in fures, contra els lladres i els calumniadors; les ludicrae, que actuen
negativament sobre els aurigues o cavalls de la facció contrària; i les
amatoriae, es demana l’amor de la persona desitjada (Velázquez, 2001, 152).
Les fórmules s’inscriuen en les làmines o tabellae, les quals es dipositen en
llocs accessibles pels demones inferiors, és per això que les solem documentar
en contextos funeraris ja que aquests oferien un contacte directe entre el món
dels vius i el dels déus inferiors. En molts casos es buscava la tomba d’un
individu que hagués mort de forma prematura o violenta, biaiothanatoi,

Marta Pi Vázquez 25
perquè s’entenia que aquests tenien les ànimes intranquil·les i que estaven
disposats a dur a terme rituals de venjances (Ventura, 1996, pàg. 143). Com
hem senyalat anteriorment, és important que els elements utilitzats durant el
ritual es trobin en simpatia, sympátheia, amb el déu al qual es dirigeixen, és
per aquest fet que normalment les inscripcions es troben sobre plom, material
afí a aquestes divinitats. Per tant, la làmina de plom no tan sols és el suport
mitjançant el qual es transmet el missatge, sinó que també forma part activa
dins el ritual. A més, es relaciona el plom amb un material fred, com la mort.
El color que acompanya el ritual és el vermell, la posició afí a aquestes
divinitats és l’esquerra i el moment del dia és la nit.
La lectura del missatge que el mag transmet al déu no és fàcil, ja que
s’inscrivia de forma críptica per tal d’evitar caure en mans de curiosos o de
perseguidors de la llei. Es complicava el text redactant-lo de dreta a esquerra
i de baix a dalt. Tanmateix, en certs punt de l’escrit, es torna a una orientació
correcta de les lletres, és a dir, d’esquerra a dreta per, a continuació, girar-les
de nou. Aquesta acció de capgirar el sentit de les lletres també formava part
del ritual i de la invocació a tots els déus del mal. Les tabellae de la necròpolis
Ballesta presenten la particularitat que tenen unes lletres que sempre
s’escriuen seguint la seva orientació correcta, es tracta de la G, C, Q i D.
Un cop iniciada la lectura de la tabella la part més important és aquella
en la qual es nomena la persona imprecada. En un principi s’hi inscrivia el
nom complet per tal que la divinitat no s’equivoqués i actués en contra del
promotor del ritual. Però més endavant, els rituals només inscriuen una
característica de la víctima. En el cas de les estudiades, solament trobem un
nom complet amb el tria nomina llatí, es tracta de Titvs Avrelivs Fvlvvs, que,
com explicarem més endavant, possiblement es tracti del legatvs avgvsti pro
praetore. La resta de noms apareixen amb el nomen o cognomen,
acompanyats del càrrec que ocupaven. Així documentem un Rvfvs, legatvs
avgvsti i un Matvrvs, procvravtor avgvsti, suposem que consideraven que la
divinitat tenia prou coneixement de qui es tractava oferint tan sols aquestes
dues dades. Aquest tipus de malediccions solien afectar, igualment, a la gent
que envoltava als maleïts. En el cas de les tres inscripcions de la necròpolis
Ballesta, s’anomena el consell del delegat imperial, el consell dels indiquetes,
els olossitans, i a Sempronivs Campanvs Fidentinvs, les característiques del
qual les desconeixem a causa de la manca d’informació que ens va deixar el
mag relacionada amb aquest subjecte.
A les tabellae defixionum, no hi trobem inscrit el nom de l’autor de la
defixio per dos motius. El primer d’ells era el temor que tenien que la
maledicció, per error, actués en contra dels seus impulsors. I una segona causa
és la persecució que tenien aquestes pràctiques en el món antic, l’autor
evitava el fet de ser reconegut en cas que es trobés la làmina (Versnel, 1991,
pàg. 62). Així doncs, no podem saber qui fou l’impulsor de la maledicció en
contra de tots aquests personatges.
Si s’ha dit que no és casualitat el fet haver-les trobat inscrites sobre
làmines de plom, tampoc ho és el que sigui un conjunt de tres tabellae, amb
un mateix missatge. En època antiga el número tres era la xifra fetitxe de la

26 Les tabellae defixionum de la necròpolis Ballesta d’Empúries

màgia negra. Així, Aristòtil a De Caelo, ens descriu el significat del tres com
el d’un cos, el tot, i afirma que el que es fa tres cops és una totalitat.
Igualment, equipara el concepte totalitat amb el de perfecció, i la perfecció als
déus. És a dir, que el que es fa tres cops és el que s’aproxima més al món dels
déus en tant que acció perfecta. Plató en el Banquet apunta la tríada com la
representació de l’univers, amb el seu principi, la meitat i el final. I el
traspassa a la vida, home, demon i déu, concepte de tríada vertical que van
desenvolupar posteriorment els neopitagòrics i neoplatonians. Per tant, no
s’han de buscar nexes entre les tres inscripcions, sinó que hem d’entendre-les
dins un conjur que utilitzaven el tres per propiciar el seu èxit final (Pi, 2003,
pàg. 94). Per entendre la importància i l’ús d’aquest nombre a les pràctiques
màgiques podem llegir el missatge que ens ha arribat en un dels Papirs
Màgics escrit en grec que es van trobar a Egipte:
“T’ofereixo aquesta herba aromàtica, filla de Zeus, llançadora de fletxes, Ártemis,
Persèfone, caçadora de cérvols, que apareixes a la nit, de triple ressonància, de tres veus, de
tres caps, Selene, de tres extrems, de tres cares, de tres colls i camins; i tu, que en tres recipients
contens la cremor inextingible del foc, i segueixes un triple camí i governes durant tres dècades
amb tres formes i flames ardents i gossos cadells.”
PMG, Papir IV, 2525

LA LECTURA DE LES TABELLAE DEFIXIONUM

La interpretació del contingut d’una tabella defixionis és complexa per
diferents motius. L’un és que ha estat inscrit amb la voluntat d’amagar el
missatge i, com hem dit anteriorment, es capgirava l’ordre de les lletres i de
les frases per tal de complicar la seva lectura, ja que era una pràctica
perseguida i condemnada en època antiga. Així doncs, la lectura de les
tabellae defixionum de la necròpolis Ballesta comença pel marge inferior dret
de la làmina i finalitza al marge superior esquerre d’aquesta. No solament la
redacció segueix un ordre diferent, sinó que les lletres es troben orientades a
la inversa, és a dir, mirant cap a l’esquerra. No obstant això, en el conjunt
escrit al revés hi trobem unes lletres, la G, C, Q i D, que es troben escrites
perfectament, trencant el sentit invers de la lectura.

Fotografia del plom núm. 1, cara

A. (Imatge cedida pel Museu
d’Arqueologia de Catalunya-
Barcelona).

Marta Pi Vázquez 27
 Fotografia del plom núm. 1, cara
B. (Imatge cedida pel Museu
d’Arqueologia de Catalunya-
Barcelona).

Fotografia del plom núm. 2, cara A.

(Imatge cedida pel Museu
d’Arqueologia de Catalunya-
Barcelona).

Fotografia del plom núm. 2, cara B.

(Imatge cedida pel Museu
d’Arqueologia de Catalunya-
Barcelona).

Fotografia del plom núm. 3, cara A. Fotografia del plom núm. 3, cara B. (Imatge
(Imatge cedida pel Museu d’Arqueologia cedida pel Museu d’Arqueologia de
de Catalunya-Barcelona). Catalunya-Barcelona).

28 Les tabellae defixionum de la necròpolis Ballesta d’Empúries

 Per altra banda, ens trobem amb el problema que han estat redactades en
capital cvrsiva, que era l’escriptura que s’utilitzava al dia a dia i que respon a
l’autoria popular del text. No són inscripcions ornamentals o commemoratives
destinades a estar exposades al públic, on les lletres escrites en capital
quadrata, ofereixen una lectura clara i senzilla. Aquestes han estat redactades
per alguna persona del poble baix, que utilitzava la llengua popular per
expressar-se. Així doncs, la importància d’aquest tipus d’inscripció resideix no
tan sols en la seva singularitat com a document arqueològic sino en la
possibilitat que ens ofereix de llegir unes línies escrites en llatí popular, amb
estil espontani fora de les rígides normes gramaticals dels grans autors. La
capital cvrsiva és l’escriptura de la vida quotidiana de l’antic imperi romà i com
qualsevol llengua viva i activa desenvolupà un seguit d’abreviatures i enllaços
entre les seves lletres per tal de convertir-la en una escriptura més àgil i ràpida.
Per poder llegir aquest tipus de lletra s’han elaborat unes taules de les lletres en
cvrsiva i les seves variants, a partir de l’estudi dels casos de Pompeia,
d’Albúrnia, segle I-II dC (Batlle Huguet, 1963, pàg. 9) i dels grafits del taller
de ceràmica de La Graufesenque, segle I dC (Vernhet, 1991, pàg. 14).
Un tercer problema es presenta com a conseqüència de les dimensions de
les làmines de plom. Les tres tabellae són plaques amb una forma més o
menys rectangular, amb les següents mesures:

Plom núm. 1: 59 mm llargada per 32 mm d’alçada.

Plom núm. 2: 52 mm llargada per 34 mm d’alçada.
Plom núm. 3: 57 mm llargada per 48 d’alçada.

Quadre de cursiva elaborat a partir dels gràfics de La Graufesenque (Vernhet, 1991, pàg. 14).

Marta Pi Vázquez 29
Llistat de l’esquerra, abecedari cursiu de Pompeia. A la dreta, el d’Alburnus. (Batlle Huguet,
1963, pàg. 9).

El camp epigràfic que s’utilitzà per la seva redacció ocupa les dues cares de
cada una de les làmines, ja que no estaven destinades a anar clavades a una paret.
Tanmateix cada una de les cares dels ploms té un nombre diferent de línies
inscrites depenent de les dimensions de les lletres que s’hi han escrit.
Un cop iniciada la lectura de les tres làmines de plom, podem observar
que ens trobem davant una enumeració de personatges. A les tabellae
defixionum de Ballesta, el mag no va inscriure a les làmines les voces magiae,
és a dir, la invocació del déu al qual anava dirigit el ritual, la qual l’hauria fet
de forma oral en el moment d’inscriure les làmines. Un cop acabada la crida
al déu o deessa, el mag va inscriure els noms de les persones que eren objecte
de la imprecació, cada una d’elles acompanyada del càrrec que exercien en el
moment de realitzar el ritual. Així doncs cita a Titvs Avrelivs Fvlvvs, legatvs
avgvsti, Rvfvs, legatvs avgvsti i Matvrvs, proqvrator avgvsti. Junt a aquests
tres personatges s’hi esmenten el consilivm Fvlvvi, els legati o advocati
indicetani i els olossitani. Finalment, un tercer personatge, Sempronivs
Campanvs Fidentinvs, el qual a causa de la poca informació que ens ofereix
no podem saber si es tracta d’un sol personatge o de tres de diferents (Pi,
2003, pàg. 39). Tancant l’enumeració de personatges amb el seu càrrec, en el
plom núm. 3, cara A, s’hi conserva l’inici del que hauria estat l’única frase:
atversari mei necvi ni n…, “a tots ells, adversaris meus, a ningú no…”

30 Les tabellae defixionum de la necròpolis Ballesta d’Empúries

 Dibuix dels traçats del plom
núm. 1, cara A.

Dibuix dels traçats del plom

núm. 1, cara B.

Dibuix dels traçats del plom

núm. 2, cara A.

Dibuix dels traçats del plom

núm. 2, cara B.

Marta Pi Vázquez 31
Dibuix dels traçats del plom núm. 3, cara A. Dibuix dels traçats del plom núm. 3, cara B.

No hi ha dubte que es tracta d’una maledicció dirigida als principals

representants de la burocràcia imperial a la zona emporitana, essent Titvs
Avrelivs Fvlvvs el delegat imperial a la zona de la Tarraconense. Sabem per
Tàcit (Tàcit, I, 79) que aquest personatge va estar lluitant amb la legió
III Gallica a la zona d’Armènia, el 64 dC. Més endavant, es troba al cap de
la legió vencent l’aixecament dels Roxolans a la Mèsia. Otó, per les seves
accions, li ofereix els ornamenta consularia l’any 69 dC. Possiblement
després d’haver exercit dos consolats hauria estat enviat a la província de la
Tarraconense com a representant principal de l’emperador.
Seguint Tàcit (Tàcit, II, 12, 5-6; III, 42, 2-4; III, 43, 2), coneixem que el
Matvrvs de les tabellae, és Marivs Matvrvs, que era procurador dels Alps Alpins,
com a mínim, el 69 dC, any dels quatre emperadors. En el moment de canvi
d’emperador, aquest personatge sempre es va posicionar a favor del vencedor per
tal d’evitar perdre la seva posició de privilegi. Possiblement, entrat el període
flavi, hauria exercit el càrrec de poqvrator avgvsti provinciae Hispaniae
Citerioris. Cal tenir en compte que el procurador de l’emperador era l’encarregat
de gestionar el tresor i el patrimoni privat de l’emperador a la província.
La cita de Rvfvs és la més complexa en el moment de reconstruir el seu
cursus honorum a partir de la lectura dels clàssics, ja que es tracta d’un
personatge que pertany a l’oligarquia local i, per tant, no va tenir tanta
repercussió històrica. L’autor de la defixio el va citar pel seu cognomen, Rvfvs,
que significa “pèl-roig” però que deixant de banda la curiositat de la
característica física, no ens aporta coneixement sobre qui era realment aquest
personatge. Tanmateix, en una recerca entre les inscripcions locals del jaciment
d’Empúries ens trobem amb una que està dedicada a un Lvcivs Minicivs Rvfvs,
el qual va exercir tots els càrrecs propis del govern de la ciutat amb èxit. Amb
aquesta troballa podem saber que la gens de Rvfvs, els Minicivs, eren una família
de Tàrraco que havien exercit tots els càrrecs polítics i religiosos i, per tant,
formaven part de l’oligarquia de la capital de la Provincia Hispaniae Citerioris.
Una tercera troballa tanca la recerca d’aquest personatge, es tracta d’una carta

32 Les tabellae defixionum de la necròpolis Ballesta d’Empúries

que escriu Plini el Jove a l’emperador Trajà quan es troba exercint el seu càrrec
de delegat a Britània. En aquesta fa una reflexió sobre quines han de ser les
potestats del delegat imperial a la província en els casos d’alliberament dels
esclaus i el reconeixement de fills. Plini (Plini, LXXII) cita una epístola de
Domicià a Minici Rvfvs, en la qual es debat aquest tema. Així doncs, el càrrec de
legatvs avgvsti que acompanya a Rvfvs a les tabellae defixionum de la necròpolis
Ballesta podria tractar-se del legatvs ivridicvs, el que formava part de l’equip de
govern junt al delegat de l’emperador, i s’encarregava de les qüestions judicials.
Analitzats els principals personatges, només cal acompanyar-los del consell
de govern que ajudava als governants de la província, el consilivm Fvlvvi, i dels
representants de la població local, que en aquest cas són els representants i
defensors dels indiquetes, els atvocati indequetani, i dels olossitans, olossitani.
Tal com hem vist en cada un dels cursus honorum dels personatges
principals, sembla que es van trobar els tres exercint els seus respectius
càrrecs a la zona tarraconense en època flàvia i, més concretament, en el
període de Domicià, és a dir, a la fi del segle I dC.
La importància del text de les inscripcions recau en la cita dels olossitani,
població que vivia al rerepaís de l’ager emporità i que és l’única font històrica
que en fa referència. S’ha identificat aquest nom amb el de la seca ibèrica
olosordin, essent olossitani el nom llatinitzat (Lamboglia, 1959, pàg. 148-162).
S’observa que pot tractar-se d’un nom compost entre una arrel olos i sordi o
sordones. Sabem que els sordons eren una tribus ibèrica que se situava a la zona
oriental dels Pirineus, la fusió entre ambdós noms podria demostrar una
emigració de part de la població preromana del Portús cap a la zona de l’actual
Garrotxa. En la llatinització del nom, s’hauria deixat de banda la família ètnica
dels sordons i hauria prevalgut el substrat indígena de la zona, així que
esdevingués olossi-tani.
Podríem entendre la cita de les dues tribus indígenes a les inscripcions
d’Empúries des del punt de vista que les dues tenien representació a
l’organisme de govern del mvnicipivm emporiae, totes dues tindrien els seus
propis representants, els quals vetllarien pels interessos de la seva comunitat.

CONCLUSIÓ
Ja analitzat el contingut de la imprecació, coneixent els seus personatges
i les característiques de cada un d’ells, podem dir que ens trobem davant d’un
tipus de pràctica de màgia malèfica, la motivació de la qual possiblement fos
un judici amb sentència no favorable per a l’autor de la maledicció. Per tant,
ens trobem davant un exemple de màgia iudicariae, que vol provocar mal o
mort a les persones que li van en contra en el sentit judicial, en aquest cas, el
representant de l’emperador a la província de la Tarraconense, Titvs Avrelivs
Fvlvvs; el delegat judicial a la província, Lvcivs Minicivs Rvfvs; l’encarregat
de la gestió del patrimoni i del béns imperials, Marivs Matvrvs, i tot el conjunt
de persones que facilitaven i vigilaven les actuacions d’aquests tres
personatges. I, si tenim en compte que l’emperador Claudi va dictar un decret
en el qual obligava a estar present al procvrator en judicis la causa dels quals

Marta Pi Vázquez 33
estigués relacionada amb el fiscvs imperial, podríem afirmar que l’autor de la
defixio es va trobar immers en un litigi en contra de les propietats de
l’emperador i, davant la seva impotència, en va resultar el perdedor.

BIBLIOGRAFIA
Almagro 1952: ALMAGRO, M., Las Inscripciones de Ampúrias, Monografies
Emporitanes n. II, Barcelona, 1952.
Batlle Huguet 1963: BATLLE HUGUET, P., Epigrafia Latina, 2a ed., CSIC i
Instituto Antonio Nebrija, Barcelona, 1963.
Diari de les…: Diari de les excavacions d’Empúries, 1940-1946. (diari
manuscrit inèdit conservat a l’arxiu documental del Museu d’Arqueologia de
Catalunya - Empúries).
Diari de les…: Diari de les excavacions d’Empúries, 1944-1951. (diari
manuscrit inèdit conservat a l’arxiu documental del Museu d’Arqueologia de
Catalunya - Empúries).
Lamboglia 1959: LAMBOGLIA, N., “Una nuova popolazione pirenaica: gli
Olossitani”, Rivista di Studi Liguri, anno XXV, Instituto Internazionale di Studi
Liguri, 1959, pàgines 147-161.
Luck 1995: LUCK, G., Arcana Mundi. Magia y Ciencias ocultas en el Mundo
Griego y Romano, ed. Gredos, Madrid, 1995.
Pi, 2003: PI, M.; Les Tabellae Defixionum d’Empúries. Un ritual de Màgia a la
necròpolis Ballesta, Treball de Recerca, Universitat de Girona, 2003.
PMG 1987: AA.VV, Textos de Magia en papiros Griegos; ed. Gredos, Madrid,
1987, pàgines 7-49.
Velázquez 2001: VELÁZQUEZ, I., “Magia y conjuros en el mundo romano: las
defixiones”, Profecía, magia y adivinación en las religiones antiguas, R. Teja
(coord), Centro de Estudios del Románico, Actas del XIV Seminario sobre Historia
del Monacato, Palencia, 2001, pàgines 143-161.
Ventura 1996: VENTURA VILLANUEVA, A., “Magia en la Córdoba
Romana”, Anales de Arqueología Cordobesa, núm. 7, Facultad de Filosofía y Letras,
Universidad de Córdoba, 1996, pàgines 141-162.
Vernhet 1991: VERNHET, A., Les ateliers de cerámiques gallo-romaines de la
Graufesenque, Millau-Aveyron, 1991, pàg. 14.
Versnel 1991: VERSNEL, H.S., “Beyond Cursing: The Appeal to Justice in
Judicial Prayers”, Magika Hiera. Ancient Greek Magic and Religion, ed. Cristopher A.
Faraone i Dirk Obbink, Oxford University Press, New York Oxford, pàgines 60-106.

Bibliografia clàssica
Lucius Apuleius; Apologia. Florida: APULEYO, Apología. Flórida, ed.
Gredos, Madrid, 1980.
Aristotle; De Caelo: ARISTOTE, Du Ciel, ed. “Belles Lettres”, Paris, 1965.
Plato; Symposium. Phaedrus: PLATON, El Banquete. Fedón, ed. Planeta,
Barcelona, 1966.
Gaius Plinius Caecilius Secundus; Epistularum liber Decimus ad Traianum
Imperatorem cum eiusdem responsis: PLINI EL JOVE, Correspondència amb
Trajà, col. Bernat Metge, Barcelona, 1932.
Publius Cornelius Tacitus; Annales: TÁCITO, Annales, ed. Gredos, Madrid, 1979.
Publius Cornelius Tacitus; Historiae: TÁCITO, Historias, José Luis Moralejo
Alvarez ed., ed. Akal/Clasica, Madrid, 1990.

34 Les tabellae defixionum de la necròpolis Ballesta d’Empúries