T-01.

L’estudi dels processos de canvi en el desenvolupament

Evolució i desenvolupament
Malgrat s’anomena “Psicologia Evolutiva”, hauria d’anomenar-se “Psicologia del
Desenvolupament”. El nom es manté per motius de tradició, mantenint una mala traducció
dins del nostre país, tot i que internacionalment s’utilitza el terme “Evolutiva” (“Evolutionary”,
en anglès) per a referir-se als processos implicats en l’evolució de les espècies. No és que
aquests processos no siguin interessants: de fet, estan presents en moltes aproximacions
psicològiques, típicament anomenats com a filogènesi. En contraposició, el
desenvolupament d’un organisme individual – en aquest cas, d’una persona – se sol
anomenar ontogènesi, sent aquest l’objecte d’estudi de la Psicologia del Desenvolupament
(mal anomenada Psicologia Evolutiva).
La noció de desenvolupament, doncs, és central dins d’aquesta disciplina i es focalitza en
els processos de canvi que experimenta una persona al llarg de tota la seva vida. Sí, de tota
la vida. És a dir, la Psicologia del Desenvolupament (la malament dita Evolutiva) no és
Psicologia Infantil, sinó que la infància ocupa només una part del procés analitzat. Potser ha
estat l’etapa més estudiada (entre altres raons, per l’interès sòcio-emocional que desperta)
però no és, ni molt menys, l’àmbit d’estudi d’aquesta disciplina.
L’estudi del canvi s’ha d’emmarcar en el context dels processos complexos, en la mesura en
que el canvi es produeix com a resultat de les interaccions entre múltiples processos i
elements causals. La genètica, les relacions individuals, les cultures i sub-cultures amb les
quals es relaciona una persona al llarg de la seva vida, així com les pròpies decisions i
accions, interactuen fortament i acaben determinat la trajectòria que cadascú consolida.
Els processos complexos són molt sensibles a petites variacions en els seus components,
raó per la qual, si bé els efectes globals d’aquests components són generalitzables, les
interaccions són molt més difícils de predir. A tall d’exemple, en un grup d’adolescents que
reben una mateixa classe – o que assisteixen a un mateix concert – es pot parlar d’un
efecte regular d’aquesta classe o d’aquest concert, però es tracta d’un efecte de mitjana, el
qual difícilment es concretarà d’igual manera en tots els casos (i sovint no hi haurà dos
casos idèntics). ¿Per què? Doncs perquè aquest efecte de mitjana estarà modulat per les
característiques individuals de cada persona, per efectes que poden augmentar-lo o frenar-
lo des dels sub-grups propers (amistats, per exemple), se li donarà significat en funció de
les experiències prèvies, particulars de cadascú, etcètera. El resultat en cadascun dels
casos es podria arribar a predir, però caldria conèixer en profunditat tots aquests
paràmetres. Quan aquest coneixement no està a l’abast, cosa que és la més habitual,
només es poden modelar de manera general les interaccions i comprovar com aquest
model s’ajusta a diferents circumstàncies.
Aquestes condicions d’abordatge de les interaccions complexes fan que el tractament dels
fenòmens del desenvolupament hagi de ser individualitzat, considerant les característiques
particulars de cada cas, així com les característiques del seu context (i les interaccions entre
les mateixes). Això no impedeix que es pugui aproximar de manera general el procés, però
es dependrà fortament de disposar d’un model complet que doni compte de totes les
influències i interaccions. A tall d’exemple, si es planteja de manera general, el procés de
cerca de la identitat que es duu a terme durant l’adolescència, comportarà una diferenciació
de les pautes de comportament dels progenitors, les quals s’han estat imitant durant la
infància. En termes abstractes, aquesta diferenciació és necessària, ja que la pròpia
identitat no pot ser una còpia de la identitat d’algú altre (evidentment, deixaria de ser una
exclusiva de la persona). Ara bé, aquest procés de diferenciació pot resultar gradual i
pacífic, en un extrem, o esdevenir altament conflictiu, àdhuc provocador, en l’extrem oposat.
En conseqüència, aquest procés estarà present en tot/a adolescent, si bé la seva
manifestació pot variar enormement, depenent de les circumstàncies particulars de cada
cas (patrons de comportament dels progenitors, tendències de personalitat d’uns i altres,
valors socials interioritzats, decisions preses, etcètera).
Les relacions simplistes o les relacions vagues entre variables són una mala solució. Un
exemple: un estudi, metodològicament seriós, demostrava que la mida del peu (el número
de la sabata) estava associat positivament amb la quantitat de paraules que dominava la
persona. Ah! Per tant, si fem créixer el peu, augmentarà el vocabulari? Doncs, evidentment,
no. Es tracta d’una correlació espúria (casual, irrellevant) que només es compleix entre els 3
i els 16 anys, justament la franja d’edat avaluada en l’estudi en qüestió. Entre aquestes
edats el cos està creixent i, per altra banda, el llenguatge i el coneixement també, cosa que
repercuteix en l’augment del vocabulari. Però no tenen una causa compartida (l’un està
causat pel desplegament genètic amb interaccions amb l’alimentació i l’altre és fruit de les
interaccions amb l’entorn cultural) ni molt menys l’un és causa de l’altre. Això sí, com que
tots dos incrementen al llarg del temps (entre els 3 i els 16 anys), això fa que covariïn. El
rigor metodològic serveix de ben poc si la situació no es contextualitza en el tipus de model
que explica el desenvolupament i les seves interaccions.
A més, hi ha una sèrie de termes els quals tenen un ús popular – tal vegada instigat pel
màrqueting o per interessos comercials – que no es correspon amb l’ús dins de la
Psicologia del Desenvolupament. Per exemple “creixement” s’ha de restringir al
desenvolupament físic (del cos i els seus òrgans, particularment del cervell), pel que termes
com “creixement personal” o “creixement espiritual” no tindrien cabuda. I això és per dues
raons: la primera és que, com s’ha indicat, s’aplica només a l’organisme; i la segona és que,
per posar el cas, “creixement personal” no és el mateix que “canvi personal”. La primera de
les expressions indica un augment de mida, cosa que no forma part de molts processos de
canvi, alguns dels quals inclouen, fins i tot, eliminació d’elements sobrers, perjudicials o
innecessaris per a aconseguir una millor funcionalitat. Per tant, el sentit popular del terme fa
semblar que créixer sigui sempre positiu (“quan més creixement millor”) cosa que no és la
idea subjacent a desenvolupament, canvi o optimització. De manera semblant, “madurar” no
significa accedir a l’estàndard socialment oficialitzat del que ha de ser un adult. Torna a
tractar-se d’una extrapolació, en aquest cas de la noció biològica de desplegament genètic
que culmina amb la posada a punt de l’organisme. L’organisme està preparat pel
funcionament adult, tot i que no vol dir que la persona sigui socialment adulta o que hagi
completat el seu desenvolupament. Un exemple immediat es pot trobar en la posada a punt
de les condicions biològiques reproductores, habitualment entre els 10 i 15 anys, mentre
que la reproducció en sí – si és que s’acaba tenint fills – és molt probable que nombroses
persones la duguin a terme uns vint anys després (a partir dels 30 anys), al menys en els
països occidentals, mentre que a d’altres països s’afronta la maternitat/paternitat molt abans
de la majoria d’edat legal.
Malgrat moltes aproximacions sociològiques tendeixen a prescindir-ne, les diferències
individuals tenen un pes molt destacat en l’explicació de les trajectòries de
desenvolupament. Aquestes diferències inclouen elements estructurals com recursos
cognitius, llindars d’activació emocional i intensitat d’aquestes emocions, tendències de
temperament, així com elements construïts com les funcions de representació i
processament, les estructures de coneixement, les experiències que contenen o els patrons
de comportament i destreses. Es tracta d’elements pròpiament psicològics (certament amb
bases neurològiques) els quals adopten configuracions específiques en cada persona. Els
elements estructurals solen ser estables, al menys després d’haver finalitzat la maduració
física, mentre que els elements construïts són susceptibles de variar al llarg de tota la vida.
Conseqüentment, les característiques individuals ni tan sols són estables en una mateixa
persona...
Cal insistir en que l’aproximació des de la mitjana no deixa de ser un artefacte estadístic. De
la mateixa manera que ho són els plantejaments basats en la “normalitat”, que torna a ser
un concepte estadístic que s’ha distorsionat quan ha accedit al camp sociològic i jurídic.
Aquests plantejaments poden tenir cert sentit (si és que en tenen algun) des de la
perspectiva d’institucions o estructures socials. Per exemple, l’edat mínima en què es pot
aconseguir el carnet de conduir vehicles a motor, no és conseqüència d’un plantejament des
de la Psicologia del Desenvolupament, sinó que és un plantejament jurídic-polític. Així, per
posar el cas, Jorge Lorenzo (el pilot de motocicletes balear) havia guanyat campionats del
món de motociclisme quan encara no tenia l’edat legal per a optar al carnet de conduir. En
un exemple semblant, el Sistema Educatiu – una altra estructura societal – assumeix que
els nens i nenes nascuts en un mateix any estan en les mateixes condicions per a abordar
els continguts tractats en un determinat curs. La realitat del desenvolupament és ben
diferent: si bé hi ha certa seqüència d’activació de recursos cerebrals, aquests ni són els
mateixos ni s’activen exactament al mateix moment cronològic. Per tant, cada nena i cada
nen afronten l’aprenentatge escolar amb els recursos de què disposen en aquell moment. Si
són suficients, potser consoliden l’aprenentatge en qüestió i, si no ho són, doncs segur que
no el consolidaran. De manera semblant, el coneixement previ és el factor més determinant
a l’hora de comprendre un material nou. El coneixement veritablement consolidat i ben
representat, no la fantasia del Sistema Educatiu que, si s’ha aprovat un curs determinat, es
comprèn tot el que s’ha vist fins aleshores. Quan s’explora amb rigor quin rastre han deixat
els cursos anteriors, se solen trobar dues coses: una de compartida que consisteix en un
arxipèlag inconnex de conceptes i informacions, gairebé sempre constituït per una part
petita dels continguts que se suposa que hauria d’haver-hi. I una altra d’individual que
consisteix en allò que ha quedat en la memòria de cada persona i com s’ha representat,
informació de la qual només solen coincidir les etiquetes (el nom del tema és comú, però la
representació i el significat del mateix és particular).
El desenvolupament – l’ontogènesi – és individual i abasta totes les dimensions estudiades
per la Psicologia, a més d’altres de caràcter corporal, més comunes en altres disciplines.
Totes les persones canvien al llarg de la seva vida, de manera que la identitat pot arribar a
ser una noció molt relliscosa. Potser els elements estructurals, tot i que també canvien una
mica, es mantenen més o menys estables, però la manera en què s’usen i els contextos en
els quals es fan servir varien molt al llarg del desenvolupament. Darrere de la noció
d’identitat (estable, immutable, veritable) no deixa d’haver-hi nocions culturals com la
d’ànima – la religió no afecta només a les persones creients, sinó que és també una part de
les cultures – o la dels documents d’identificació usats per les administracions (el número de
DNI, per exemple). La realitat individual és força diferent d’això i sol tenir múltiples
cristal·litzacions identitàries durant el cicle vital.
Finalment, cal notar que des del marc de la individualització i de la complexitat dels factors
de desenvolupament que interactuen, les perspectives patologitzants encaixen amb molta
dificultat. Sovint reflecteixen distanciaments de la mitjana des de models simplificats (o, fins i
tot, explícitament simplistes) del desenvolupament. I sempre atribueixen a un defecte de
l’individu – la patologia – les causes de l’allunyament de la mitjana. Fins i tot té cert
arrelament el terme “trastorns del desenvolupament”, utilitzat com a eufemisme de
patologia. Sens dubte, poden donar-se configuracions individuals en les que no hi apareixen
elements estructurals que són necessaris per a construir alguna funció o consolidar algun
comportament. I això condiciona que les possibles trajectòries de desenvolupament
d’aquella persona difereixin de manera notable de les de les persones que sí disposen
d’aquell element. Però cal observar que, malgrat la diferència sigui objectiva, (a) tractar-la
com “quelcom que li manca” o (b) tractar-la com una configuració excepcional que,
simplement, defineix un espai de desenvolupament diferent, indica posicionaments
explicatius i d’intervenció ben diferenciats.
Per exemple, si s’assumeix que és l’infant qui s’ha d’adaptar al Sistema Educatiu, les
patologies emergeixen de manera natural: s’assumeix – erròniament – que tots els infants
funcionen de la mateixa manera i, per tant, els casos que no encaixen amb la metodologia a
l’ús són considerats patològics. En canvi, si s’assumeix que el Sistema Educatiu s’ha
d’adaptar a les característiques de cada infant, les patologies es redueixen intensament, si
no és que es dissolen del tot.

Factors de canvi
La major part de les trajectòries vitals poden descriure’s com una seqüència d’etapes en les
que predomina l’estabilitat, alternades amb períodes de canvi i reajustaments. En ocasions,
els canvis estan motivats des de la pròpia persona (o el seu organisme) i en d’altres
ocasions provenen de l’entorn, sigui proper o més general. Alguns dels factors de canvi són
força predictibles, com la maduració, però d’altres són gairebé impossibles de predir, com la
crisi del Covid-19.
Malgrat cadascuna d’elles es podria descompondre nombroses sub-dimensions, les grans
categories de factors de canvi es poden sistematitzar en aquests quatre grups:

Desplegament genètic i canvis d’origen biològic

Malgrat els canvis d’origen biològic es van manifestant al llarg de tota la vida, el període de
major intensitat del desplegament genètic abasta, aproximadament, els primers vint anys de
vida. Justament en aquest període, al desplegament genètic se’l sol denominar maduració, i
consisteix en la conformació de molts dels elements estructurals (físics, orgànics) que
romandran bàsicament estables la resta de la vida: les estructures físiques corporals,
incloent el cervell, per descomptat. Tot i que sovint interactua amb l’ambient (principalment
l’ambient bioquímic i molt menys amb l’ambient cultural) el desplegament genètic està
gestionat per la pròpia genètica, sent poc o gens sensible a l’estimulació.
Durant la infància, el desplegament genètic va activant recursos cerebrals, de manera que
els infants completen la maduració cerebral de la major part de les estructures entre els 12 i
els 14 anys. Aquesta maduració estableix les característiques principals de les xarxes de
neurones, la distribució de neurones i cèl·lules glials, i de la vascularització (irrigació
sanguínia) del cervell, la qual cosa materialitza els recursos que podran utilitzar-se tant en el
funcionament cognitiu com en l’activitat emocional i certes tendències relacionades amb la
personalitat. Cal entendre-ho com un potencial, en el sentit d’un espai de possibles formes
d’ús de cada cervell. Moltes de les mateixes no tindran sentit o no ajudaran en l’ajustament
a les demandes de l’entorn i, en alguns casos, potser aquestes demandes no podran ser
satisfetes amb els recursos disponibles.
Tanmateix, el grau de flexibilitat – de plasticitat, si es prefereix dir-ho així – és molt alt. És
important considerar que no es tracta d’explotar el potencial al màxim, cosa que ni tan sols
seria adaptativa. El potencial està per aportar flexibilitat, particularment als canvis originats
des de l’exterior (com els que es produeixen en tota cultura, que poden ser molt arbitraris).
Part del desplegament condueix també a situacions que poden derivar en un deteriorament
accelerat, en edats posteriors o més avançades. Certes formes de càncer o de patologies
cerebrals semblen tenir disparadors genètics. Tanmateix, el procés d’envelliment està
fonamentalment relacionat amb errors en el copiat de cèl·lules individuals i moltes de les
patologies sobrevingudes estan fortament associades a condicionants ambientals
(alimentació, hàbits de vida, toxicomanies, contaminació).

Aprenentatge fruit de la interacció amb l’entorn personal

Habitualment se’l denomina aprenentatge experiencial i en molts aspectes se solapa amb la
resposta a les pressions culturals (següent punt). La diferència més substancial rau en que
aquest aprenentatge es realitza de manera autònoma o vinculada a persones particulars
(família, amics) que tenen vincles personals intensos amb la persona que aprèn, en
contraposició a l’aprenentatge instruït, el qual s’articula a partir d’institucions (escola,
acadèmies).
L’aprenentatge experiencial produeix canvis en el cervell, però aquests no són de caràcter
estructural. És a dir, no estableix noves xarxes o connexions entre neurones, sinó que
modifica els llindars d’activació de determinats grups de neurones, de manera que s’usen
preferentment uns o altres grups neurals, seguint determinades seqüències d’activació. Per
tant, es tractaria de canvis en el cervell que no afecten la seva estructura (les xarxes de
connexions) però sí el seu funcionament (quins grups s’activen i seguint quina seqüència).
Metafòricament, es podria fer una equivalència amb una xarxa de carreteres o de vies de
tren: això seria l’estructura estable. Però la gestió del tràfic de vehicles, és a dir, per quines
carreteres o vies en circulen més i quins viatges realitzen (de quin punt a quin punt) és la
forma d’utilització del sistema. No es construeixen noves carreteres o vies, però sí que es
poden utilitzar de moltes maneres diferents les que existeixen. Doncs això és aquest tipus
d’aprenentatge.
A les maneres d’utilitzar els recursos cerebral se les anomena funcions, en el sentit que són
un ús de les característiques físiques subjacents (l’estructura de connexions entre
neurones). Part d’aquestes funcions venen determinades pel desplegament genètic, com la
connexió de certs sensors amb àrees de processament dels senyals, o les vies d’activació i
inhibició entre àrees (per exemple, el neocòrtex activa fàcilment l’amígdala, mentre que
l’amígdala inhibeix l’activitat cortical). I una part molt important de les funcions són
conseqüència de les interaccions amb l’entorn: què cal representar, com cal utilitzar-ho,
quines formes de comportament són útils, etcètera.
Aquestes formes d’aprenentatge, durant la infància, poden tenir una incidència moderada
en alguns dels canvis estructurals que pateix el cervell. Però el gruix de les mateixes, al llarg
de tota la vida, incidiran més en l’explotació d’aquest cervell que no pas en la seva
configuració estructural.

Pressions socials i culturals

Les pressions socials i culturals són també una forma d’aprenentatge experiencial, tot i que
depenen menys de persones individuals i sovint es vehiculen en mitjans de comunicació de
masses o en el comportament col·lectiu. Aquests aprenentatges també inclouen pautes de
comportament i coneixement sobre objectes amb els quals no s’ha tingut interaccions
directes. Per exemple, a través de pel·lícules o sèries televisives moltes persones tenen
certes nocions de com usar una pistola o de certes accions relacionades amb el pilotatge
d’avions, sense que mai hagin tingut una pistola a les mans o bé hagin estat en una cabina
d’avió (i encara menys pilotant-lo).
El tipus d’informació més comuna d’aquests aprenentatges és la dels valors. Particularment
durant la infància, però també al llarg de tota la vida, interioritzem valors culturals de manera
acrítica o molt poc crítica. Solen tenir la forma d’allò que és bo o d’allò que és dolent (que és
una representació gens sofisticada) o bé de maneres de representar certs objectes o
conceptes. Per exemple, assumim que certes coses són sempre bones i certes altres
sempre dolentes; per posar el cas, les coses naturals són bones i les artificials són dolentes;
o que els cotxes de determinada marca són sempre millors que els d’altres marques. Si s’hi
reflexiona una mica, és fàcil detectar que no són certes, al menys en termes absoluts. Són
simplificacions – sovint, extremes – que també simplifiquen el pensament, però estableixen
punts comuns (o “llocs comuns”) per a persones d’una mateixa cultura i, per tant,
afavoreixen el funcionament col·lectiu (o, al menys, certa sincronia).
Quan aquestes formes d’aprenentatge és duen a terme de manera implícita, sense especial
consciència del que s’està aprenent, se les denomina aculturació. Cal insistir en que, com a
espècie social que som, els humans tenim un conjunt de mecanismes preconfigurats que
donen suport a aprendre coses per aquesta via (estan al darrere dels anomenats
“aprenentatge vicari” i “aprenentatge per imitació”). Les cultures també propicien una sèrie
de pressions (orientades a consolidar comportaments o formes de funcionar) en relació a
les coses que es consideren valuoses per aquella cultura, de manera que consolidar
aquests comportaments sol aportar avantatges (com el prestigi o el reconeixement, fins a
ingressos monetaris) mentre que d’altres comportaments o formes de funcionar estan
penalitzades.
Per exemple, la nostra cultura probablement pressioni positivament per a que un infant
esdevingui competent en el futbol i no afavoreixi, o fins i tot penalitzi, que es dediqui al
cricket. Tanmateix, en altres cultures la situació seria la contrària i, mentre a Europa els
jugadors de futbol de prestigi aconsegueixen ingressos milionaris (cosa que no passa amb
les jugadores d’aquest esport), a l’Índia els jugadors de cricket de prestigi guanyen molt més
que els futbolistes (cosa que tampoc passa amb les jugadores d’aquest altre esport). Quan
això succeeix (qualsevol de les dues situacions) les oportunitats de practicar l’esport de
prestigi són abundants i la motivació per a fer-ho sol ser intensa en moltes persones (torna a
ser un mecanisme preconfigurat d’ajustament grupal i cultural) per la qual cosa aprenen a
usar els seu recursos (cerebrals i corporals) construint funcions que satisfan les demandes
a les quals s’enfronten (siguin les del futbol, del cricket o de qualsevol altre esport). La
qüestió més interessant és que, malgrat un cervell estigui ben equipat per a construir
determinades funcions, aquestes funcions no es materialitzen soles, no maduren
espontàniament, sinó que només ho fan quan aquests recursos cerebrals es seqüencien de
manera apropiada. I això passa quan les pressions culturals ho propicien, aportant
innumerables oportunitats per a fer-ho i conseqüències positives quan s’aconsegueix.
En conseqüència, doncs, la cultura on es creix i es viu afecta molt poc l’estructura del cervell
però afecta molt de quina manera s’usa aquest cervell (la qual cosa ja es reflecteix en les
neuroimatges, però no indica que aquell cervell hagi canviat d’estructura, sinó que ha
canviat en la manera d’usar-se). A banda de les formes implícites d’aprenentatge
experiencial, tota cultura té també mecanismes explícits d’instruir les persones que viuen en
la mateixa. Els sistemes educatius serien l’exemple més evident, així com certes formes
d’instrucció (acadèmies, tutors, etcètera). La diferència, en aquest cas, és que
l’aprenentatge es produeix de manera molt més conscient i, habitualment, sota un pla
d’acció prèviament definit per les institucions que cerquen aquest aprenentatge. Ben
portada, la instrucció pot ser un sistema eficient, però no ho és en sí mateixa, de manera
que mal portada pot ser fins i tot contraproduent..
Val a dir que, a diferència de la resposta a les pressions culturals, per les quals existeixen
mecanismes d’aprenentatge naturals, no hi ha cap mecanisme d’aprenentatge especialitzat
en la instrucció. D’aquesta manera, quan entren en contradicció els mecanismes naturals i
els institucionals, com quan a l’escola es vol instaurar uns valors que contradiuen els de la
cultura (els “del carrer”) són aquests darrers els que solen guanyar.

Accions dirigides individualment

Cada individu té també un considerable marge de gestió dels propis canvis, habitualment a
través de la presa de decisions. És a dir, tota persona és un ens actiu, no un sistema que
només respon a condicionants biològics i socials-culturals. Tanmateix, això no vol dir que no
existeixin aquests condicionants i que puguin arribar a ser molt importants. Per exemple,
molts dels valors interioritzats a través de l’aculturació, s’acaben considerant com a propis,
és a dir, com si la persona els hagués generat de manera espontània i lliure.
La presa de decisions pot incidir directament en un canvi (com l’elecció d’una carrera) o bé
tenir una incidència indirecta (com quan s’elabora o reorganitza el coneixement consolidat,
fent-lo més útil, cosa que repercuteix en un canvi en les competències d’aquella persona).
En tot cas, es tracta d’accions voluntàries, estiguin iniciades per la pròpia persona o des de
l’exterior. Que siguin voluntàries no vol dir necessàriament que siguin encertades. Per posar
el cas, en l’exemple de la tria d’una carrera, és possible que determinats elements adquirits
per aculturació siguin determinants (com les sèries que s’han vist, o el prestigi social
d’aquella professió) i s’imposin a criteris més raonables com plantejar-se si les pròpies
característiques encaixen o no amb el que demana aquella professió. Noti’s que, en casos
com aquest (i molts d’altres), les decisions es prenen tot i tenir un coneixement incomplet i,
moltes vegades, implícit (no conscient o no plenament conscient).
En qualsevol cas, resulta innegable que les persones són agents actius en part dels canvis
que manifestaran durant el seu desenvolupament. Per bé i per mal.

Cicle vital i canvi sostingut

El desenvolupament sol representar-se popularment tal com s’il·lustra en la figura que ve a
continuació: un creixement sostingut inicial, seguit d’una etapa d’estabilitat la qual acaba en
una etapa de declivi. Tanmateix ¿què és el que creix, s’estabilitza i decau? ¿El cos? ¿La
ment? ¿Tots dos? Més enllà de tractar-se d’una versió simplista – ultrasimplificada, podria
dir-se – no es correspon amb la realitat del desenvolupament. ¿De veritat es pot pensar
que, després de parlar de complexitat i d’individualització, s’acabaria concretant el
desenvolupament en un gràfic com aquest?
Ni per casualitat!
Per començar, el desenvolupament, tal com
s’ha indicat, fa referència a espais, no a
línies. Potser els elements més estables i
predictibles (els que fan referència les
estructures físiques) poden arribar a tenir certa linealitat, però el desenvolupament no. Les
trajectòries de desenvolupament són molt més erràtiques, tenen retrocessos (habitualment
deguts a reorganitzacions, raó per la qual “retrocés” no té necessàriament un significat
pejoratiu) i es desplacen moltes direccions diferents. No són una qüestió de guanys i
pèrdues, sinó de canvis tant de tipus qualitatiu com quantitatiu.
Només quan s’agafen dimensions molt específiques, com podria ser la força física,
apareixen gràfics com aquest. O línies ben diferents. Per exemple, si es considera un gràfic
conjunt dels recursos cerebrals i l’explotació dels mateixos en forma de funcions cognitives,
la imatge que s’observaria – entre moltes altres de possibles – seria semblant a la del gràfic
de la dreta.
En aquest cas el cervell (línia de color blau
clar) guanya recursos durant un cert temps
(maduració) i manté un llarg període
d’estabilitat, amb una lleugera pèrdua al
final de la vida (llevat de patologies físiques,
com l’Alzheimer, que provoquen pèrdues
intenses en l’eficàcia cerebral). Ara bé, els
recursos disponibles es van utilitzant per a
construir funcions útils, raó per la qual
l’explotació dels recursos cerebrals en
forma de funcions útils augmenta, en aquest cas, molt més enllà de la maduració de l’òrgan.
¿Això seria generalitzable a totes les persones? L’esquema general, sí, però, en la pràctica,
dependrà de les situacions que hagi d’afrontar (i ajustar-se a les mateixes) cadascuna
d’aquestes persones així com de les seves actituds. Si, per exemple, la persona considera
(erròniament) que a partir de certa edat ja no pot guanyar funcionalitat, molt probablement
auto-inhibirà la construcció de noves funcions. De la mateixa manera, si viu en un entorn
molt estable, possiblement no haurà de respondre a demandes canviants construint noves
funcions. En el primer cas són les pròpies decisions (espai individual) el que limitarà
l’explotació de recursos que estan en el seu cervell, mentre que en el segon cas seran les
condicions culturals (espai cultural).
En qualsevol cas, la línia blau fosc descriu només la quantitat de funcions construïdes, no
diu res de quin tipus o de la qualitat de les mateixes. Senzillament: el desenvolupament no
es pot reduir a una línia en una escala de menys a més. Un representació més apropiada,
tot i que encara llunyana de la multidimensionalitat del desenvolupament, és la d’un espai o
territori. En aquest model, el territori equival al potencial de desenvolupament de la persona,
és a dir, el conjunt de punts als quals pot accedir donades les seves característiques
estructurals. Les trajectòries seguides en desplaçar-se per aquest territori constitueixen el
desenvolupament efectiu.
Cal observar que la noció de potencial, no implica que s’hagi de passar per tots els punts
del territori, o que quants més punts millor. Aquest potencial dóna suport a la flexibilitat de
poder seguir diferents trajectòries segons les circumstàncies en què visqui cada persona.
Les interaccions amb les persones més properes i el context cultural (o contextos culturals)
en les que es trobi implicada cada persona seran les que acabaran determinant quina és la
trajectòria seguida, és a dir, el desenvolupament efectiu. Les característiques estructurals,
en canvi, determinaran en quines condicions es duu a terme aquest desenvolupament, de la
mateixa manera que un territori real té determinades característiques físiques (rius,
muntanyes, planúries, etcètera).
De manera semblant, la trajectòria seguida fins un moment determinat fa que certs punts del
territori estiguin més a prop i d’altres més lluny, cosa que determina la dificultat relativa
d’accedir-hi, però no ho fa impossible. L’únic que és impossible és l’espai que queda fora
del territori. Tanmateix, en la immensa majoria dels casos, l’espai potencial de
desenvolupament és immens. De fet, es necessitarien moltes vides per a explorar-lo de
manera completa. Per tant, una cosa es que limiti el nombre d’alternatives que es poden
seguir, però el nombre de trajectòries possibles segueix sent enorme.
En termes generals, el potencial sol ser molt més gran que qualsevol trajectòria i, per tant,
aporta molta flexibilitat. Tanmateix, aquesta flexibilitat no és infinita i, quan algú s’entesta en
accedir a un espai que està fora d’aquest territori potencial, els resultats són decebedors.
Per exemple, determinats sistemes de valoració social poden exigir moure’s en espais que
estan fora del territori potencial d’algunes persones; un dels exemples més evidents el
trobem en el Sistema Educatiu que, en lloc d’explotar els recursos de cadascú, obliga a
tothom a funcionar d’una determinada manera, tingui o no els recursos en qüestió. De
manera genèrica, aquestes circumstàncies culturals són un parany pel desenvolupament, ja
que donen la impressió que només determinats espais són útils i inciten a desaprofitar parts
molt importants del potencial individual.
El desenvolupament al llarg del cicle vital pot ser avaluat en termes de (a) canvis
estructurals, els quals donen suport a l’espai potencial de cada persona, i (b) canvis
funcionals, els quals no afecten el potencial sinó la concreció del desenvolupament, la
trajectòria de desenvolupament concreta que s’acaba materialitzant. Tal com s’ha indicat, el
desplegament genètic és el principal factor de causació de canvis estructurals, de manera
que l’organisme – i, particularment, el cervell – es posen a punt a partir de l’activació de
recursos que es poden fer servir, o no, per a materialitzar funcions útils.
Noti’s, en aquest sentit, que una cosa és que al darrere de qualsevol activitat (sigui física o
mental) hi trobarem sempre activitat cerebral; però això no vol dir que sigui el cervell qui fa
aquella activitat. Vindria ser com dir, “és el cotxe el que em transporta des de casa a la
universitat”. En un sentit general, aquesta frase és certa, però omet una cosa molt
important: el cotxe dóna suport mecànic a aquest transport, però ha de ser utilitzat d’una
determinada manera a fi de que aquest suport sigui efectiu. Sense el vehicle i les seves
característiques mecàniques no podríem resoldre aquest tipus de transport, però conduint-lo
incorrectament tampoc. Fins i tot, quan el vehicle no precisa conductor, segueix havent-hi
quelcom (un software, un altre mecanisme) que determina com ha de ser utilitzat i com
interactuarà amb les condicions canviants del trànsit.
Per tant, el potencial podria apropar-se a tot el que es pot arribar a fer amb un determinat
cervell (i un determinat cos, així com amb determinats apèndixs tecnològics). La manera en
què s’explota aquest potencial ja no depèn dels elements estructurals, sinó d’altres
condicionants, els quals determinen la manera en què s’usen els recursos estructurals. Així,
doncs, és un error pensar que tot depèn del potencial o que quan més potencial millor. Un
potencial ben explotat és el que dóna funcionalitat i, molt sovint, persones amb un potencial
menor, però ben articulat, rendeixen molt més (són més competents) que persones amb
majors potencials, però inadequadament explotats.

Espai potencial i trajectòries de desenvolupament

Per tant, el desenvolupament d’una determinada persona està limitat pel seu potencial, cosa
que fa que no pugui ser infinitament flexible, però segueix sent molt i molt gran. Aquesta
amplitud indica que pot donar suport a moltes i variades trajectòries de desenvolupament.
Els camins que se seguiran dins d’aquest espai venen determinats per les pressions i
influències que actuen des de l’exterior, tant les culturals com les de persones o petits grups
propers (com la família o les amistats més properes). També les decisions individuals poden
entrar en joc.

En la figura s’il·lustra la combinació d’aquests elements: la línia vermella defineix el

potencial d’una determinada persona. És molt gran, però sempre existeixen espais que
estan fora del mateix. La zona ombrejada en groc la constituiria l’espai que es veu afavorit
per la cultura en la qual està desenvolupant-se, és a dir el tipus de comportaments (físics i
mentals) que aquella cultura valora i que tenen utilitat dins de la mateixa. Noti’s que l’espai
potencial és molt més gran que l’espai dels atractors culturals i, de fet, cap cultura ocupa tot
l’espai potencial d’una persona mitjana. Tanmateix, poden existir parts de l’espai valorat per
la cultura que queden fora de l’espai potencial de persones concretes (gairebé de tothom).
Aquestes parts són inabastables per la persona, ja que li manquen els recursos estructurals
necessaris. Això sol succeir en la major part dels casos, particularment en cultures i
organitzacions socials complexes.
Però existeixen dos grups més d’atractors, els quals també coincideixen amb els motors de
canvi considerats en apartats anteriors: en verd, es simbolitza l’espai d’atractors de
persones o grups propers, com la família o les amistats més properes (etiquetats com
“atractors interpersonals” en el gràfic); i, en color gris, l’espai generat per les preferències
personals. Es pot observar que cadascun d’aquests espais d’atractors conté una part que es
troba dins del potencial de desenvolupament i una altra que està fora del mateix. En tots els
casos, les àrees que es troben fora de la línia vermella (el potencial de desenvolupament)
són inabastables.
En termes de probabilitat, allà on se solapen més atractors, sempre dins de l’espai de
potencial de desenvolupament, és on més probable és que es concreti la trajectòria de
desenvolupament. Segueix tractant-se d’una zona, raó per la qual la trajectòria que s’acabi
consolidant dependrà també de circumstàncies particulars, fins i tot atzaroses. Tot i així,
existiran espais dins del potencial de desenvolupament que, malgrat ser perfectament
possibles, tenen una probabilitat molt baixa de que acabin formant part de la trajectòria,
donat que estan fora de la influència dels atractors principals.
Donat que es tracta d’un sistema complex, no hi ha manera de garantir quina serà la
trajectòria que s’acabarà concretant. Es pot aproximar en termes de probabilitat, però la
trajectòria definitiva acabarà depenent dels passos previs que, com s’ha indicat, fan que
determinats punts estiguin més a prop i d’altres siguin més llunyans i difícils d’assolir, així
com també dependrà de circumstàncies atzaroses que es produiran en la vida de la
persona.
Finalment, cal considerar que els atractors predominants al llarg de la infància són els
culturals i els interpersonals. Això vol dir que la trajectòria d’un infant està molt determinada
pel seu entorn social-cultural i familiar. A partir de l’adolescència, els atractors personals
comencen a desenvolupar un paper molt important, alhora que els interpersonals inclouen
actors que no formen part de la família (amics, principalment). En moments posteriors, la
variabilitat pot ser molt gran entre individus i no és factible parlar de “normalitat”, sinó que
cal valorar les condicions específiques de cada cas. És el que té la complexitat.

Mil maneres de ser infeliç

Plantejant el desenvolupament de manera abstracta, doncs, es poden establir dos grans
pols: el que estaria determinat per elements aliens a la persona (els components socials
generals i els interpersonals) i el que estaria format per elements individuals (les
característiques pròpies de cadascú, siguin físiques o funcionals). En el benentès que no es
poden eliminar cap dels pols, raó per la qual seguiran exercint una considerable influència,
existeixen múltiples punts de l’espai de desenvolupament en els quals les tensions
generades poden reduir-se a nivells acceptables i d’altres punts d’aquest espai en els quals
les tensions poden ser difícils de suportar.
Les tensions solen sorgir de contradiccions entre aquests pols o, a vegades, de
contradiccions entre components d’un dels pols. A la figura següent s’il·lustren algunes de
les situacions possibles. A la part superior-esquerra, les tres fonts de pressió estan
orientades de manera molt diferent, cosa que produeix una forta tensió. En canvi, la situació
descrita en la part superior-dreta, podria ser molt tensa, ja que les pressions socials i
interpersonals van en la direcció contrària de les personals (línia discontínua), però s’ha
gestionat correctament (línia contínua) moderant la intensitat de les pressions externes a la
persona, de manera que la tensió resultant és moderada-baixa.
A la part inferior del diagrama es mostren
les situacions en les quals conflueixen les
tres fonts de pressió, resultant en una
tensió pràcticament nul·la (part esquerra) i
les situacions que generen la màxima
tensió, on típicament les pressions
interpersonals (per exemple família i
amistats; o amistats i parella; o família i
parella) van en direccions diferents i ni
aquestes ni les pressions socials
coincideixen amb les personals.
Per exemple, la manca d’encaix entre valors estètics socials i les característiques físiques
d’una determinada persona és una font de tensions que es pot resoldre de múltiples
maneres: des de fer l’impossible per a ajustar-se als criteris socials, recorrent fins i tot a
solucions quirúrgiques, fins a relativitzar aquests valors culturals, capitalitzant d’altres
característiques. No es tracta de dues solucions, sinó que són un continu amb molts punts
intermedis. Per exemple, una relació en la qual la persona senti que és prou atractiva per la
seva parella pot contribuir molt a neutralitzar la manca d’encaix amb els criteris “oficials”
d’atractiu. Qualsevol punt que aconsegueixi reduir les tensions es pot considerar com una
“solució correcta”, al menys temporalment.
Sense fer cap judici de valors, però, sí que es poden considerar algunes qüestions de
caràcter general que tenen molta relació amb l’estabilitat de les solucions. Així, l’ajustament
als criteris o valors de caràcter social general presenta alguns components de risc:
(1) Dependència de criteris que no estan sota el control de la pròpia persona i que
poden ser molt canviants i arbitraris.
(2) Manca d’acceptació de les pròpies característiques, cosa que no fa que
desapareguin, de manera que es poden perpetuar les contradiccions.
(3) Predomini d’estats emocionals potencialment destructius, com l’enveja o la
vergonya, els quals solen provocar molta ansietat.
Exemples d’identitats basades en criteris socials serien, entre molts d’altres, les identitats en
les quals el rol és la columna principal. En aquests casos, la pèrdua del rol (o el canvi en el
status social) desballesta la identitat individual (habitualment, ensorrant l’autoestima). En
canvi, quan el rol juga un paper menys central, per exemple quan la identitat també està
suportada per característiques personals o per vincles sòlids amb persones properes, la
pèrdua del rol pot suposar certa crisi però no un esfondrament de la identitat. Un altre
exemple es podria trobar quan l’atractiu (estètic, sexual), establert per cànons socials,
esdevé l’element sobre el que se sustenta la identitat. Els cànons generals canvien — a
vegades molt frívolament — i el propi procés de canvi físic al llarg del cicle vital fa que es
modifiquin les característiques considerades com a atractives. De nou, si es tracta del puntal
principal, potser l’únic, de la identitat, pot conduir a un daltabaix molt considerable.
Es pot observar que la idea de cert “equilibri” entre els components de la identitat que s’ha
introduït en punts anteriors torna a aparèixer com a principal compensació d’aquests factors
de risc. El problema principal està en que només estigui fonamentada en l’ajustament a
criteris socials (ja que aquests són canviants), no en que aquest ajustament sigui una part
de la identitat. De fet, l’encaix amb els criteris socials és una font important de confiança i
satisfaccions, però les relacions interpersonals i l’acceptació i explotació de les
característiques pròpies també ho són, a banda de que solen tenir una major estabilitat que
els criteris socials generals.
Les relacions interpersonals poden presentar una gran quantitat de configuracions.
Habitualment, tota relació aporta quelcom, però també pot inhibir, bloquejar o perjudicar. El
més comú és que qualsevol relació interpersonal tingui components positius i negatius. I, a
més, interactuen amb els components socials, tant pel fet que solen haver-hi valors socials
que afecten aquestes relacions interpersonals (valor social de la família, de les amistats, de
la parella, els quals poden fins i tot estar associats a elements legals: matrimoni, herències,
pàtria potestat) com perquè les persones individuals han interioritzat alguns d’aquests
valors. En conjunt, doncs, les relacions personals:
(1) Tenen certa ambivalència: aporten però també limiten.
(2) Poden estar influïdes per components socials (valors, lleis, creences).
(3) Tenen una forta càrrega emocional.
Certament, algunes d’aquestes relacions són fixes (les de família) tot i que es pot modular el
seu abast (fins a quina distància es considera “família”, per exemple) i el nivell de
dependència, que varia segons el marc cultural, però també segons decisions individuals. I
d’altres (les de parella o d’amistat) poden tenir una durada finita, també depenent de la
cultura i de les decisions individuals. En qualsevol cas, però, els vincles emocionals i la
valoració cultural (com la legislació) autoritzen a l’exercici de fortes influències, les quals no
sempre són equitatives o bidireccionals. Les situacions que constitueixen un factor de risc
són aquelles en les quals es produeix un predomini de les accions condicionants o limitants
per damunt dels avantatges. És a dir, quan s’acaba vivint per a satisfer als altres.
Finalment, les dimensions individuals acaben sent les més estables, particularment les que
fan referència a característiques estructurals. Cal fer explícit que les característiques
estructurals no inclouen elements susceptibles de canvi, és a dir, que no és una
característica estructural un hàbit o una manera de funcionar que poden ser modificats
(certament, amb esforç). Per exemple, una persona introvertida — que seria un tret
estructural — pot tenir poca propensió a interactuar amb d’altres persones, però això no
comporta que no consolidi destreses d’interacció social, ni tampoc que esperi que el
comportament de les altres persones s’emmotlli a les seves preferències.
Pot realitzar tries d’amistats o de parella que s’ajustin a la seva tendència, tot i que serà més
difícil aconseguir-ho amb els familiars (els quals no es trien) i encara més arriscat pretendre
que la seva manera de funcionar estigui considerada com a “normal” o “bona” en termes
socials (pot ser el cas, o no, però no dependrà de la persona). Això sí, pot intentar anar a
viure a una cultura on estigui més ben vista la introversió.
Acceptar la introversió (o la característica que sigui) comporta incloure en la identitat
elements dels quals no es podrà desprendre i, sovint, ajuda a re-equilibrar els altres
components. Per exemple, les decisions sobre possibles canvis de context geogràfic i
cultural, o les eleccions vocacionals i professionals, estaran molt millor fonamentades si
s’han acceptat les característiques estructurals pròpies. Cal insistir en que aquestes no són
intrínsecament bones o dolentes. És el context interpersonal i social el que estableix
aquesta valoració, i no deixa de ser una valoració social, no pas una propietat immanent de
la característica en qüestió. Ara bé, si es tracta de característiques estructurals, estaran
acompanyant la persona tota la vida (o períodes molt llargs d’aquesta) i poden entrar en
conflicte amb moltes altres circumstàncies i decisions. Per aquesta raó, l’acceptació de les
mateixes és un pas fonamental de cara a prendre bones decisions.
També cal prestar atenció a no confondre amb característiques pròpies elements que han
estat aculturats. Aquest seria el cas, entre molts d’altres, del diagrama inferior-esquerre de
la figura següent. Aparentment, ajuda a resoldre tensions, però les característiques reals de
cadascú sempre estan actuant, raó per la qual les tensions (en el diagrama, moderades) no
se solucionen i, a més, es consumeix molta energia en mantenir una aparença fictícia. En la
situació inferior-dreta, la personalitat adoptada fictíciament incrementa artificialment les
tensions que existirien de manera natural (si s’acceptessin les pròpies característiques). Sol
ser típica d’etapes dominades per la provocació auto-imposada, típica de l’adolescència, i té
efectes molt destructius per la persona si es manté en el temps. Les distorsions importants
de les característiques personals reals (o la negació d’aquestes), exemplificades en els
diagrames de la part superior, també generen considerables tensions ja que la configuració
personal real mai deixa d’actuar, de manera que negar-la és simplement inútil.
Els valors que són fruit d’un procés de
reflexió profunda esdevenen molt estables i
solen ser coherents amb les
característiques de la persona. Però els
valors interioritzats per aculturació són
igualment estables, tot i que no
necessàriament coherents amb les
característiques de la persona. De manera semblant, determinats hàbits, potser adquirits en
el context de les interaccions interpersonals, no són elements estructurals individuals,
malgrat els efectes d’alguns d’aquests hàbits poden acabar generant característiques
estables (per exemple, fruit de toxicomanies o de comportaments de risc).
Finalment, cal insistir en que és necessària una bona dosi de realisme en relació a les
característiques individuals i no confondre-les amb el que, pel motiu que sigui, es desitjaria
ser. Si bé les possibilitats de canvi solen ser molt considerables, no són infinites i, en tot
cas, sempre estan condicionades per les característiques reals de cadascú. Tanmateix, és
fàcil que s’interioritzin models de comportament, siguin d’altres persones reals o de
personatges ficticis (de pel·lícules o de novel·les) que inclouen característiques irreals o
incompletes: aquelles que s’han fet més visibles per a la persona que els usa com a model
o bé les que s’imagina que té el model. La utilització de models és perfectament comuna i
raonable, sempre que serveixi per fer emergir les característiques reals pròpies, encara que
sigui per contrast. En canvi, quan s’intenta imposar el model de manera estable, en
contradicció amb les característiques estructurals de la persona, es viu en un constant
fingiment, el qual consumeix molta energia, alhora que és una altra manera de “viure per als
altres”, amb l’agreujant de que l’altre — el model de referència — ni tan sols és una relació
interpersonal, sinó una ficció.
Per tant, que les decisions procedeixin de la mateixa persona no és cap garantia de que
siguin encertades. Ho comencen a ser quan són fruit d’una reflexió serena — i no de
fantasies — i van acompanyades d’una disposició a acceptar les característiques reals,
siguin les que siguin, independentment de les valoracions externes. És un procés llarg, ja
que cal desmuntar molts dels elements culturals i interpersonals que s’han interioritzat, però
resol moltes tensions i n’evita moltes d’altres en el futur.