ENCARA HI HA ALGÚ AL BOSC?

Per què és important un projecte com "Encara hi ha algú al bosc"? Quina

és la seva aportació com a treball originat en el periodisme, però que
s'expressa amb diferents formes: documental, instal·lació, obra de teatre?
Què heu conegut a través d'aquest projecte?
Projectes com “Encara hi ha algú al bosc” són importants perquè mostren una
realitat històrica que havia quedat en l’oblit de molts. Aquest documental ajuda
a donar visibilitat i a conscienciar sobre el fet de que les conseqüències dels
conflictes no s’acaben un o dos anys després de la guerra sinó que poden tenir
efectes a molt llarg termini i poden afectar la vida de moltes persones. És de
gran rellevància perquè aporta l’entrevista a un criminal de guerra que va ser
denunciat però mai condemnat per les violacions i que en tot moment defensa
la inexistència d’aquests crims. Ell considera que només s’ha utilitzat això per
fer mal i debilitar a una nació en concret.
“Encara hi ha algú al bosc” ens ajuda a reflexionar sobre l’actitud que ha tingut
Europa en diferents conflictes (sobretot de la zona dels Balcans) i sobre la
necessitat de les víctimes, tant mares com filles, a viure amb dignitat ja que
moltes pateixen estigma i discriminació per part d’una societat que les
considera culpables i no les protegeix (prohibició d’abort i infanticidis). Tot això
ens fa entendre els problemes d’identitat pels quals passen les filles.
A través del documental podem veure la experiència dels testimonis en primera
persona d’aquestes víctimes però el fet de que també el puguem trobar en
altres formats com la instal·lació i l’obra de teatre aporten una manera diferent
d’impactar en els espectadors, des d’una experiència quasi en primera persona
que ens pot donar el teatre fins a l’impacte que poden provocar les fotografies
de la situació real. El fet de trobar aquest treball en diversos formats ajuda a
aconseguir una visió molt més completa del que van viure les víctimes.
Amb aquest projecte, a part de conèixer l’existència de les violacions i
matances ètniques, he pogut conèixer una realitat molt diferent a la que van
viure els meus pares o jo. M’ha ajudat a reflexionar i adonar-me de la capacitat
de perdó que tenen els fills qui, en comptes d’estar ressentits per haver estat
abandonats per les mares, comprenen i es posen en el lloc seu. Per part de les
mares s’ha de remarcar la seva valentia a l’hora de prendre la decisió
d’abandonar els fills i de denunciar als violadors tot i la pressió social. També
m’ha generat molta indignació en saber que, tot i haver retransmès el conflicte
per la televisió (ho explica la Lejla a la primera part), la existència de camps de
concentració ètnics fossin desconeguts al llarg dels anys 90.