Corre l’any 1834 i Madrid, una petita ciutat que mira d’obrir-se pas més enllà de les

muralles que l’envolten, pateix una epidèmia de còlera terrible. Però la pesta no és
l’únic que terroritza els seus habitants: als suburbis hi apareixen cadàvers
desmembrats de nenes que ningú no reclama. Tots els rumors apunten a la Bèstia, un
ésser que ningú no ha vist però a qui tots temen.
Quan la petita Clara desapareix, la seva germana Lucía, juntament amb en Donoso,
un policia borni, i en Diego, un periodista tafaner, inicien un frenètic compte enrere
per trobar la nena amb vida. En el seu camí ensopegaran amb fra Braulio, un monjo
guerriller, i amb un misteriós anell d’or amb dues maces creuades que tothom
cobdicia i pel qual alguns estan disposats a matar.

Página 2
 Carmen Mola

La Bèstia
Premi Planeta 2021

ePub r1.0
Titivillus 18.10.2023

Página 3
Títol original: La Bestia
Carmen Mola, 2021
Traducció: Núria Parés & Núria Garcia Caldés & Esther Roig, 2022

Editor digital: Titivillus

ePub base r2.1

Página 4
 A la meva mare

Página 5
Primera part

Página 6
 1

Madrid, 23 de juny de 1834

Enmig del xàfec, que ha convertit el terra argilós en un fangar, un gos famèlic juga
amb el cap d’una nena. La pluja cau inclement sobre els casinyots, les barraques i els
teulats miserables que sembla que s’hagin d’ensorrar amb cada ràfega de vent. El
Cerrillo del Rastro, no gaire lluny de l’escorxador de Madrid, s’inunda sempre que
plou.
Per arribar a aquest barri pobre i oblidat, s’ha de baixar una rampa abrupta i
esquivar els continus esvorancs de terreny que formen barrancs aquí i allà. L’aigua
pica amb força sobre les teulades de llauna, de palla, de branques, penetra als
habitatges, crea bassals a la sorra i cascades als talussos. No és estrany que ningú no
es fixi en el gos, en el gruny juganer amb què sacseja el cap que té agafat amb els
ullals clavats a la galta.
Entre l’estrèpit de la pluja, se sent el xerroteig histèric d’una vella agenollada al
costat d’un cadàver cobert de fang al fons d’un petit barranc.
—La Bèstia… ens vindrà a buscar a tots. La Bèstia ens matarà…
En Donoso no aconsegueix fer-la callar: «La Bèstia és aquí», remuga la vella
sense parar. Ell ha baixat a poc a poc pel desnivell del terreny i ara té als seus peus les
restes d’un cos que evoquen les despulles d’un carnisser: un tors amb un braç
dislocat, però encara unit per un fil de músculs i carn esquinçada. La cama dreta no
sembla que hagi patit cap dany. On hi hauria d’haver l’esquerra, hi ha un monyó, un
forat que deixa a la vista la blancor de l’os de la pelvis. Les parts que falten les han
arrencat de manera violenta, no hi ha cap tall net. Ni tan sols el coll, on entremig de la
massa de carn s’hi endevinen les cervicals trencades. Només els pits incipients
permeten imaginar que és una nena de no pas més de dotze o tretze anys. La pluja ha
rentat les restes i amb prou feines hi ha sang; es podria pensar que és una nina
trencada i abandonada, bruta de fang.
—La Bèstia és aquí.
La vella es repeteix com una filosa que gira sense parar. En Donoso la separa del
cadàver amb una empenta.
—Per què no se’n va al seu cobert i para d’alarmar la gent?
Té mal de cap; la tempesta continua retrunyint contra la xapa dels teulats i nota
que la humitat se li ha filtrat al cervell. Li agradaria ser molt lluny d’allà. Ningú no
vol ser al Cerrillo del Rastro més temps del necessari, només els més pobres, els
esparracats, els que no tenen cap altre lloc al món. Els que han aixecat les barraques
d’aquest poblat amb les seves pròpies mans, amb l’orgull i la desesperació del que no
té sostre.

Página 7
 Avui, aquesta nit, serà la Nit de Sant Joan. Altres anys, els veïns, vinguts de
diferents parts d’Espanya i fidels als costums dels seus pobles, haurien encès fogueres
i saltat i ballat al voltant del foc. No és habitual a Madrid, aquí se celebra Sant Antoni
de la Florida uns quants dies abans, amb la revetlla i la tradició de les agulles de les
aprenentes de modista. Però avui la pluja impedeix qualsevol festa. La pluja i les
mesures sanitàries que prohibeixen les reunions tumultuoses. En aquest maleït any de
1834 sembla que tot surt malament: el còlera, la guerra dels carlins, la Nit de Sant
Joan i la Bèstia, també la Bèstia.
En Donoso Gual va ser zelador reial, però va perdre un ull en un duel per amor i
el van donar de baixa. Ara l’han reclutat com a reforç policial mentre duri el còlera,
per vigilar les portes de la ciutat i ajudar en el que calgui. Va vestit amb l’uniforme
del cos: casaca vermella curta amb coll, pantalons blaus amb barres encarnades,
xarreteres de cotó blanc que, amb la pluja, semblen dues mofetes xopes que van
regalimant. Hauria de dur carrabina, dues pistoles d’arçó i sable encorbat, però les
armes les va haver de tornar quan el van donar de baixa i no les hi van retornar quan
el van reclutar com a reforç. Si els veïns se li tiressin a sobre, no sabria com defensar-
se. El millor és mantenir-los a ratlla fent-los creure que és més fort, que té més poder
i més coratge que ells.
—Només és una nena, què esteu fent? Sortiu a buscar la Bèstia. Aneu a caçar-la
abans que ens caci a totes.
La vella no para d’esgaripar sota el xàfec i al cap de poc altres veïns s’afegeixen a
les seves imprecacions; enfangats i bruts, són com corbs histèrics en aquesta tarda
que la tempesta ha convertit en nit.
En Donoso es pregunta quan vindran a buscar el cadàver. Dubta molt que una
carreta s’endinsi per aquests llogarrets, amb el xarrabascat que està fent. El que sí que
arriba és en Diego Ruiz; al diari li paguen a tant per peça publicada i no pot
desaprofitar una notícia tan llaminera com aquesta. S’ha posat en marxa tan bon punt
li ha arribat el missatge del seu amic Donoso, company de gresques nocturnes. En
Diego travessa el fangar, on s’hi barregen bassals de llot i escolaments d’aigües fecals
d’un grup de casots que hi ha allà a prop. No és pas la primera vegada que visita la
zona: va escriure un article sobre el Cerrillo del Rastro fa uns quants mesos on
denunciava la falta d’atenció de les autoritats cap als necessitats, una de les poques
vegades en què el director del diari li ha permès tocar temes socials. És possible que
el poblat duri poc temps, perquè l’ajuntament vol enderrocar-lo i enviar els seus
habitants més enllà de la Muralla de Felip IV, el mur que envolta Madrid. Donen la
culpa als pobres de l’epidèmia de còlera que ha arribat fins aquí després d’assolar
altres zones d’Espanya i Europa. És la seva falta d’higiene la que està matant la
ciutat, diuen als salons madrilenys.
En Diego ja pot distingir en Donoso a un parell de desenes de metres, rere la
cortina de pluja. Intenta accelerar el pas, però no és un barri per anar amb presses:
rellisca amb el fang i de cop ja és a terra. Dos nens de set o vuit anys se’n riuen,

Página 8
ensenyant les seves boques desdentegades. N’hi ha molt pocs allà que conservin totes
les peces de la dentadura.
—De cul, ha caigut de cul! —se’n burla un d’ells.
—Aparteu-vos tots!
En Donoso fa allunyar els nens amb escarafalls mentre en Diego s’espolsa en va
els calçons, l’armilla, els faldons. Aquestes taques no li marxaran fàcilment.
—Un altre cos? —pregunta.
—Ja és el que fa quatre, o això diuen.
En Diego no va arribar a veure els anteriors; els van enterrar abans que cap
gasetiller en pogués ser testimoni. Tot i així, va escriure una nota al diari sobre la
Bèstia que esquartera les seves víctimes. Va tenir bona acollida i, mentre anava cap al
Cerrillo, ha pensat que aquesta seria una bona oportunitat per guanyar una mica de
prestigi en els ambients periodístics. Podria explicar de primera mà el que fa la
Bèstia, però ara que té davant dels ulls el cos desmembrat i empastifat de fang, sap
que mai no trobarà les paraules justes per descriure aquest horror. El seu talent no
arriba tan lluny.
—Aquí! Vinguin aquí!
Una mossa crida desesperada des d’un bancal.
—És el cap! Se’l menjarà el gos!
En Diego surt esperitat. Entremig de les potes del gos escanyolit i brut, que
regalima ben xop com un espantall, hi ha el cap de la nena. El quisso, mort de gana,
esquinça la carn de la galta. Un dels nanos tira una pedra a l’animal i l’encerta al
costat. El gos deixa anar un gemec de dolor i fuig de l’allau de pedres que els nens li
segueixen tirant.
—És la Berta, la filla d’en Genaro.
Un avi eixarreït és qui ha dit el nom: Berta. En Diego es nota una fiblada mentre
mira aquell cap amb les parpelles obertes al mig del bancal, amb la marca de la
queixalada del gos a la galta i la cabellera negra i arrissada estesa sobre el fang.
Durant un instant, recorda una d’aquelles verges de les esglésies, amb la mirada
extasiada i perduda en el cel. En aquest cel negre que no para de vomitar aigua. És
possible imaginar-se el dolor de la Berta? Els veïns s’han enredat en una conversa
desordenada que va aplicant pinzellades sobre la vida de la nena: tenia dotze anys i en
fa tres o quatre que va anar a viure en aquelles barraques amb el seu pare, en Genaro.
Feia més d’un mes que no sabien res d’ella. Tanmateix, la carn està intacta: si fes més
d’un dia que és morta, els animals, com el gos que la mossegava, haurien fet un
banquet. No n’haurien trobat res més que els ossos.
—Ha estat la Bèstia, la Bèstia l’ha perseguit.
És un lament que es repeteix entre els veïns. En Diego no es vol creure la història
de la Bèstia; al voltant d’aquest nom hi ha un embull confús de descripcions de
suposats testimonis. Alguns han parlat d’un os, altres d’un llangardaix de proporcions
increïbles, i n’hi ha que creuen que es tracta d’una criatura semblant a un senglar.

Página 9
Quin animal mata només per plaer? Fins on ell sap, totes les víctimes han estat
violentament desmembrades, però cap no tenia signes d’haver servir d’aliment per a
aquesta mena d’animal quimèric que habita als poblats de Madrid. L’única cosa que
s’amaga rere el nom de la Bèstia és una sensació enganxosa, tan absent de forma i tan
inquietant com aquelles descripcions demencials: la por.
Un altre veí esgaripa: ha trobat la cama que faltava. Del cos van al cap, del cap a
la cama… En algun lloc hi ha d’haver l’altre braç, és possible que aparegui. Els nens
desdentegats corren amunt i avall buscant-lo, com si es tractés d’un joc.
Les rodes d’un carro tirat per una mula s’enfonsen al fang i el carreter diu a crits a
en Donoso que s’ha de dur el cos fins allà on ha quedat encallat. No es pot acostar
més. Se senten els sanglots de tres ploraneres que s’han reunit a prop dels casinyots.
Una mare intenta que els nens tornin a la barraca, però l’al·licient de veure un
cadàver desmembrat és superior a qualsevol càstig que la dona els pugui imposar, i
els nens es neguen a complir les seves ordres. La cerca del tresor continua: on és el
braç que falta? El primer que el descobreixi pot donar una clatellada als altres.
En Diego ho observa i ho escolta tot com si fos a dins d’un malson absurd: les
premonicions malastrugues de les velles i la falta d’empatia dels més petits. La
indiferència d’alguns homes, que estan al voltant del cos sense mirar-lo, enfeinats
amb les seves ocupacions. Que potser ell és millor? Mentre anava cap al Cerrillo
només pensava en quants rals es podria treure per aquesta notícia. Fins i tot havia
pensat en un titular: «La Bèstia torna a matar», a la primera pàgina d’El Eco del
Comercio, mentre a Madrid tothom es preguntaria qui era el Gat Irreverent, el
pseudònim amb el qual firma sempre els seus articles. Se sent com un reflex del gos
famèlic, alimentant-se de la mort.
Com si ja hagués acomplert el propòsit d’aportar dramatisme al moment, la pluja
amaina, el cel s’aclareix i deixa a la vista l’horror d’aquell lloc, els trossos del cos de
la noia.
En Donoso carrega el tors de la Berta i, ajudat pel carreter, el deixa caure dins el
carro.

Página 10
 2

A la Lucía li fa l’efecte que la Carrera de San Jerónimo deu ser el lloc amb més
capellans, monges i frares del món. Des de la Puerta del Sol fins al passeig de
Recoletos, s’alineen el monestir de la Victòria, l’església del Bon Succés, el convent
de les monges de Pinto, l’ermita dels Italians i el convent de l’Esperit Sant. També hi
ha edificis d’habitatges, gairebé tots pertanyen a l’Església, i diuen que en molts hi
viuen capellans. El luxe dels temples no amaga la ronya de la ciutat: el clavegueram
està mal fet i al terra s’hi formen rius d’aigua que arrosseguen deixalles que els veïns
tiren a qualsevol lloc. La tempesta d’estiu ha reclòs la gent a casa seva, i el carrer ha
deixat de ser durant una estona el tradicional anar i venir de sotanes.
S’ha aixoplugat de la pluja sota el tendal d’un magatzem de vi embotellat. Un raig
d’aigua cau des de dalt com una cua de cavall, i la Lucía s’afigura que està amagada
en una cova rere una cascada cristal·lina, el refugi perfecte per a una nena de catorze
anys que desfia els perills i viu en comunió amb la natura. S’escorre la cabellera pèl-
roja com si s’acabés de banyar, i se li forma un bassalet als peus. Pot ser que en
qualsevol moment un nen mort de gana se li acosti per suplicar-li que curi els seus
pares malalts de còlera. Ella sap tots els remeis, les pocions màgiques que es poden
fabricar amb la saba dels arbres d’aquesta selva i el verí de les aranyes.
La Lucía es perd en les seves fantasies com en un laberint, però la realitat sempre
acaba ensorrant el decorat que s’imagina; en aquest cas, és l’amo del magatzem de
vins, que li clava els ulls lascius. Nota com si aquella mirada espessa li estigués
acariciant els pits; el vestit de tela basta se li ha enganxat al cos per culpa de la pluja i
perfila una silueta infantil, temptadora per al vinater. Però la Lucía no es pensa
amagar: li torna una mirada de menyspreu al botiguer, els seus ulls negres emmarcats
pels rínxols de la cabellera pèl-roja com el foc el desafien: «Atreveix-te. Acosta’t si
goses». En les seves incursions per la ciutat ha après que l’última cosa que ha de
demostrar és por. La gent de Madrid sap com detectar-la, i com hienes, es llancen
sobre la presa.
El venedor de vins és el primer d’apartar la mirada, i ella respira alleujada: ocultar
el pànic s’ha convertit en tot un do. Per dins, la Lucía bull de neguit com la nena que
és; pel que aquest home li podria fer i perquè hauria d’anar-se’n d’allà, cosa que no
vol. No s’ha posat sota el tendal de la botiga de vins per casualitat. Des d’aquest punt,
té una vista privilegiada del primer pis de la casa del davant. El balcó ha estat obert
durant la tempesta, amb l’aigua entrant a dins. Fa uns quants dies que està així, sense
que ningú en protegeixi l’interior. Un detall que potser a d’altres els ha passat per alt,
però a la Lucía no.
Fa gairebé una setmana, va veure pel carrer l’home que viu en aquell pis, un vell
que ja deu passar dels cinquanta anys. Es va fixar en el seu caminar titubejant i el lleu
to blavós de la seva pell; les seves maneres generoses, tan caritatiu amb els pobres, la

Página 11
va fer arribar a la conclusió que era un religiós amb roba de carrer, un dels molts que
viuen a la Carrera de San Jerónimo. Anava acompanyat d’un noi i es repenjava en el
seu braç, tot i que no tenia pas gaire més bon aspecte: els ossos de la cara li
enfosquien les faccions fins a convertir-lo en un cadàver caminant. Els va seguir a
tots dos fins a l’edifici que ara vigila, convençuda que estaven malalts de còlera. El
balcó obert de bat a bat malgrat la tempesta li diu més coses: rere les cortines que
voleien amb el vent, molles i brutes, hi ha els seus cossos sense vida. A dins,
l’esperen molts objectes de valor que ni el religiós ni el noi reclamaran. Els capellans
viuen en l’opulència, i ara que estan morts, no hi ha ningú que necessiti més que ella
totes aquelles riqueses: les podria vendre i comprar menjar i medecines per a la seva
mare. La Cándida també ha caigut a les xarxes d’un còlera que l’està consumint
davant la impotència de la Clara, la seva germana petita, que amb onze anys és
incapaç d’entendre que la mare s’està apagant com un capvespre, que no poden fer
res per retenir-la una mica més.
Veu passar un carro de la funerària, un taüt sobre quatre rodes tirat per dos cavalls
i guiat per homes amb uniforme. Es deu haver mort algú important, pensa la Lucía; si
no, el portarien amb un baiard. Ja no toquen les campanes a morts, perquè segons el
govern, el repic fúnebre omple la gent de melancolia. Ara la norma és el silenci, que
les campanes no assenyalin cap nova víctima. Hi ha hagut massa morts amb aquesta
epidèmia de còlera que assola la ciutat des de fa un mes. La primera mesura, confinar
la gent sana, ha estat substituïda pel confinament dels malalts.
La Lucía travessa el carrer corrents quan veu que s’obre la porta de l’edifici, i
aprofita que surt una vella per esquitllar-se a dins. Mentre puja al primer pis, el cor li
batega tan fort que li fa l’efecte que tothom sortirà al replà per veure què passa, però
cap veí fa acte de presència. La porta no suposa cap problema, triga pocs segons a
obrir-la amb unes pinces primes de ferro: els jocs de Peñuelas, el barri on ha crescut,
quan competien per veure qui era més ràpida obrint vells panys rovellats, avui
podrien omplir-li la panxa.
S’emporta una decepció quan hi entra: l’habitatge és modest; encara que l’edifici
fos luxós per fora, potser no hi trobarà els béns que s’esperava. Muntanyes de llibres
s’acumulen per aquí i per allà. A sobre d’una tauleta hi ha una capsa de vidre amb
petites plantes a dins. Es queda quieta uns instants, esperant a veure si es produeix
algun soroll abans d’anar més enllà del rebedor, tot i que no sembla que hi hagi
ningú. La pluja ha mullat el terra de l’estança principal, però no tancarà el balcó, no
es vol arriscar que algú estigui mirant, o sigui que es mou vigilant que ningú la pugui
veure des del carrer. S’ha d’afanyar, a les vuit tanquen la Porta de Toledo, la que ha
de travessar per tornar a casa.
Hi ha poques coses de valor: un canelobre, uns coberts que potser són de plata,
unes monedes… Ho fica tot en una bossa de tela que troba a la cuina. Sent que, sota
l’olor d’humitat que ha deixat la tempesta a dins de la casa, se n’hi amaga una altra:
àcida, penetrant. Olor de mort.

Página 12
 Obre la porta de la primera habitació i veu una figura al llit. És el cadàver d’un
home jove, vestit i rígid sobre els llençols. Diuen que els cadàvers poden contagiar la
malaltia, però a ella tant li fa; furga les butxaques del mort i rescata unes quantes
monedes. No porta ni rellotge ni penjants, només un crucifix que no sembla de valor i
que s’estima més deixar-l’hi per si de cas li serveix com a salconduit cap al cel, el
pagament per a Caront. A l’habitació tampoc no hi ha res atractiu per poder ficar dins
la bossa, excepte llibres i més llibres, però a la Lucía no li interessen, amb prou feines
coneix les lletres.
Al dormitori adjacent hi ha el religiós. No és al llit com l’altre, sinó estirat a terra
en una postura grotesca, amb el to blavós propi dels morts per còlera. Primer de tot
escorcolla el cadàver i no troba res. Veu una jaqueta en un penjador: un redingot
marró de llana. Pensant en la seva mare, se’l posa, tot i que li va molt gran, les mans
se li perden dins les mànigues i arrossega la capa per terra mentre continua
escorcollant l’habitació per veure si hi ha alguna cosa que valgui realment la pena.
Finalment ho troba en una capsa de fusta llavorada: a dins hi ha un anell d’or, com un
segell. Té gravat un dibuix que semblen dues maces creuades.
Se sent un cop de porta i, tot seguit, una veu masculina.
—Pare Ignacio!
Ha entrat algú i la Lucía se sent acorralada: és impossible sortir sense que la
vegin. S’esquitlla a sota del llit un segon abans que l’intrús irrompi a l’habitació.
S’abraça a la bossa de tela, que conté el seu minso botí: les monedes, l’anell, la plata i
poca cosa més. Des de la seva posició, veu el cos del religiós, amb una rigidesa
espantosa. Llavors, el cadàver es gira cap a ella, com qui es gira al llit per buscar una
postura més còmoda. El rigor mortis li dibuixa un somriure de pallasso trist a la cara.
La Lucía ofega un crit quan s’adona que l’intrús està escorcollant el mort perquè
busca alguna cosa, i el deu haver tombat per inspeccionar-li les butxaques.
No s’atreveix ni a respirar. S’aparta tant com pot i, en aquell moment, la seva mà
topa amb una cosa que identifica com el mànec d’un raspall. L’ha arrossegat quan
l’ha tocat amb la mà? Ha fet soroll? No ho sap. Sent una respiració feixuga,
panteixant, que aixafa la seva, tot just el bufet d’un animaló esporuguit. Nota un
contacte en el peu dret i desitja amb totes les seves forces que sigui pura suggestió o
que el peu del difunt, amb una de les sacsejades que està patint el cos, hagi acabat
tocant el seu. Però no: la mà es tanca al voltant del seu turmell i l’estira amb força.
L’intrús l’ha descobert.
La Lucía agafa el pal del raspall i l’empeny amb força cap avall, buscant la mà, la
cara que apareix sota el llit. Un esgarip de dolor li indica que, tot i defensar-se a
cegues, ha aconseguit fer-li mal. Ara disposa de pocs segons, ho sap perfectament;
surt de sota el llit per l’altra banda, lliscant tan ràpid com pot i armada amb el raspall
en una mà.
Quan s’incorpora, descobreix davant seu un home enorme: mesura més de set
peus, i té mitja cara en carn viva, cremada, més rosa que vermella. Es queixa de la

Página 13
boca, que és on el deu haver encertat amb el raspall, i la mira amb ràbia. La Lucía no
s’ho pensa dues vegades. Amb la punta del pal, clava un cop a l’estómac del gegant, i
mentre l’home es cargola de dolor, fuig esperitada cap a la porta, amb la bossa de tela
ben aferrada i arrossegant per terra la capa de l’abric com la cua d’una núvia
escapant-se. Baixa dos trams d’escala i surt al carrer sense mirar enrere. Sap que
l’home l’està perseguint, els seus crits ressonen en el buit de l’escala i ara ja se senten
al carrer.
—Atrapeu-la! Atrapeu la lladre!
Alguns curiosos miren, però ningú no sembla disposat a ajudar el seu perseguidor.
La Lucía continua corrent.
—Per aquí…
Un noi una mica més jove que ella, d’uns tretze anys, l’ha cridat des de l’entrada
d’una carboneria. Potser és una trampa de la qual ja no aconseguirà sortir, però no té
cap altre remei que confiar en ell. Passa entremig de les muntanyes de carbó i surt a
un pati posterior. I des d’allà, saltant una tanca, al que bé podria ser el jardí d’un
convent. De sobte és en un lloc tranquil, bonic, net i silenciós, amb caminets de grava
i una font de pedra al mig. L’aigua impregna l’aire de frescor i sura una olor de terra
molla per la tempesta.
—Val més que ens esperem una estona aquí abans de sortir. Almenys fins que la
cosa s’aclareixi una mica. No passa res si dius «moltes gràcies, Eloy».
La Lucía es fixa en el seu inesperat ajudant. És un noi de cabells esclarissats,
pantalons gastats i mirada molt viva.
—Em tancaran la Porta de Toledo.
—Pots quedar-te a dormir a Madrid, a dins de la Muralla. Conec molts llocs, fins
i tot hi ha palaus buits.
—No puc, he de tornar amb la meva mare…
L’Eloy fa un somriure burleta.
—Robes als morts, però no vols fer enfadar la teva mare, colibrí.
L’Eloy li esbulla la cabellera pèl-roja, picardiós. Ella s’ha de reprimir les ganes de
clavar-li una bufetada, de cridar-li que la seva mare s’està morint, que si no porta uns
quants diners a casa per poder-la alimentar, potser no passarà d’aquesta nit. Però
s’estima més serrar les dents i murmurar:
—Em dic Lucía, i no sé què és això de «colibrí». I no t’he demanat ajuda, o sigui
que tampoc no t’he de donar les gràcies…
—Jo els distrauré, colibrí —continua l’Eloy, com si no l’hagués sentit. Es treu
una gorra de la butxaca i se la cala—. Treu-te aquest redingot o al final
t’entrebancaràs i t’atraparan. Té… —Li dona un rellotge amb cadena—. No el vull
perdre, l’acabo de robar a un estudiant i m’ha costat dues hores donant voltes per la
Puerta del Sol. Torna-me’l demà, a les dotze a la placeta de la Leña. Ara faré que em
persegueixin i tu te’n vas per l’altra banda.

Página 14
 Abans que la Lucía pugui dir res, l’Eloy s’enfila a la tanca del convent, salta al
carrer i es posa a córrer cap al magatzem de vi on ella s’havia refugiat abans. Tira un
munt d’ampolles que estan exposades a la porta i així capta l’atenció del gegant, que
ara està amb dos guàrdies.
—Allà!
La Lucía fica l’abric a la bossa i, enfilada a la tàpia, sent l’olor del vi que s’ha
vessat. Veu l’Eloy que corre escopetejat, ha fet un bon rebombori perquè ella pugui
saltar i fugir per la mateixa Carrera de San Jerónimo, cap al costat contrari. En una
mà hi porta, ben agafada, la bossa amb tot el que ha robat a la casa dels morts de
còlera; a l’altra, el rellotge que li ha donat l’Eloy. Demà a migdia serà a la placeta de
la Leña per tornar-l’hi.

Página 15
 3

El cadàver de la Berta, o el que en queda, ja és al carro tirat per una mula: el tronc, un
braç, una cama unida al cos i l’altra entravessada com un tronc sobre l’estómac, tal
com l’hi ha deixat el carreter, i el cap segat rebotant pel sotragueig de les rodes sobre
el terra inestable, els ulls encara oberts i les pupil·les entelades mirant cap a un sol
radiant sobre el fangar. Els veïns de les barraques del Cerrillo s’aparten al seu pas,
alguns es persignen, unes dones ploren, d’altres tornen a la feina, uns quants homes
es reuneixen en rotllana clamant venjança, volen sortir a buscar la Bèstia com si fos
una cacera major. Bravates.
—Aquí ja està tot fet. Marxem? —proposa en Donoso.
—On se l’emporten?
—A l’Hospital General, després no ho sé. En algun lloc o altre enterraran les
restes.
En Donoso té ganes d’anar-se’n del Cerrillo del Rastro i posar-se roba eixuta,
beure una copa de vi —o potser millor d’aiguardent, que s’ha de treure el fred dels
ossos— i acabar la jornada de treball, un treball que ni li agrada ni li interessa. Però
en Diego s’ha entestat a quedar-se a parlar amb algú que hagi conegut la nena; la
Berta, la filla d’en Genaro.
—Ves-te’n tu. Amb un policia al costat, ningú no voldrà parlar amb mi.
Encara que sigui un policia tan poc marcial com en Donoso, una persona que
compleix les seves funcions amb desgana, porta uniforme, i a les zones menys
afavorides de Madrid ningú no es fia de qui el vesteix.
—Estàs avisat, no és pas la primera vegada que et passeges per aquest barri. Ja
saps que les llàgrimes d’aquesta gent només serveixen per entretenir-te mentre et
roben la cartera.
—Ves tranquil. Després passaré per l’hospital, per si apareix alguna dada més per
completar la crònica.
En Donoso s’allunya enfonsant els peus al fang, cansat com sempre. En Diego
nota les mirades dels veïns del Cerrillo; fidel a les modes, el periodista porta patilla
ampla, cabells rinxolats, faixa vermella, capa negra i calçons de pana. És evident que
no és un veí més d’aquest barri, habitat per espellifats, però tampoc no és un senyoret
dels de tupè i redingot, sinó algú que pot portar un ganivet amagat a la faixa, un home
capaç de defensar-se si arriba el cas. És de maneres decidides, fins i tot bregoses, però
al mateix temps té la mirada melancòlica d’un poeta francès, una combinació
irresistible per a les dones que ronda més sovint del que seria recomanable.
Preguntant a uns i altres mentre desplega la seva simpatia i l’atractiu —potser la
roba bruta de fang fa que confiïn més en ell—, arriba fins a un nen que jura que ha
vist la Bèstia.

Página 16
 —Era tan alt com dos homes junts, i tenia els ulls vermells com la sang… La vaig
veure una nit fora de la Muralla. Feia un soroll com el que fan els porcs, però tenia la
pell de llangardaix.
—Altres m’han dit que estava tota coberta de pèl, com un os.
—Sí, això mateix. Pèl d’os i dents de senglar.
Sap que el nen s’està deixant portar per la fantasia, o potser per l’afany de
protagonisme. Més retrats absurds de la Bèstia. Com aquell que li va fer el
robavellaire que havia descobert un altre dels cadàvers. Segons ell, es tractava d’un
quadrúpede amb cap humà i cornamenta, una mena de cérvol humanitzat. Quan en
Diego s’esforça a trobar elements comuns entre els diferents testimonis, no en troba
cap. Però, encara que aquests estranys atributs humans no siguin veritat, per què un
animal ronda extramurs de la ciutat i tria les seves víctimes tan a consciència? En
aquest sentit sí que existeix un patró: totes les víctimes eren nenes que amb prou
feines arribaven a la pubertat. Si aquesta Bèstia és tan forta com diuen, per què
selecciona les més indefenses? Són preguntes que, pel que sembla, només li importen
a ell: ha estat l’únic periodista que ha informat sobre aquests fets, i no perquè hagués
tingut alguna exclusiva, sinó perquè, en realitat, els lectors de diaris no en volen saber
res. A qui li importen aquestes nenes com la Berta, que viuen en els barris més
miserables? Un lloc on la mort és una visita constant, ja sigui convidada per la gana,
pel còlera o per una Bèstia.
En Diego s’atura a la vora dels homes que planificaven una batuda.
—Algun de vosaltres coneixia en Genaro?
—També va desaparèixer, al cap de poc que la nena.
Un home d’ulls vidriosos, que tentineja com si portés massa aiguardent al cos, li
parla d’en Genaro, el pare de la Berta. Es treia uns quants rals venent guano. D’això
vivien —malvivien— ell i la seva filla.
—Vagi al Corral de la Sang, és on li donen el guano. Potser se’l troba allà, però
dubto que vulgui saber què li ha fet a la seva filla, aquesta maleïda Bèstia. Ara, pot
estar ben segur que no vull pas ser jo el que l’hi expliqui.
En Diego Ruiz s’estima més anar a l’hospital; tampoc no l’atrau la idea de donar-
li la notícia de la mort de la seva filla a en Genaro, i encara menys en les condicions
que s’ha produït. Igual que la infecció de còlera, la mort de la Berta arribarà a orelles
del seu pare. Potser llavors, quan ell sàpiga què preguntar-li, quan estigui convençut
que remoure entre la memòria valdrà la pena, l’anirà a visitar.

L’Hospital General és al costat del carrer Atocha, a la vora de casa seva, i està
construït sobre el que va ser l’antic Hospital dels Pobres. És el més gran de Madrid,
té capacitat per a mil cinc-cents pacients —nou-cents homes i sis-centes dones— en
vint-i-quatre grans sales. Allà és on han anat a parar les restes de la Berta, però també
és el lloc on estan derivant els pacients amb còlera. Ni amb aquestes descomunals

Página 17
proporcions aconsegueix acollir tants malalts com hi arriben; en qualsevol racó, des
dels passadissos fins al vestíbul, hi ha pacients amuntegats, molts d’ells moribunds.
—No hauria d’haver vingut, aquí té tots els números per agafar el còlera. Estan
construint un hospital nou només per a l’epidèmia a l’antic edifici del salador de porc,
a la plaça de Santa Bárbara, on hi ha la presó, però no estarà a punt fins al mes que
ve. De moment, poc hi podem fer aquí. I per si no n’hi hagués prou, ens arriben més
pacients de la Casa de Socorro de San Cayetano. Allà no en poden acollir més i els
metges cauen malalts a dotzenes.
La insistència d’en Diego ha servit perquè el cos de la Berta no vagi directe a una
fossa —tal com va passar amb els cadàvers anteriors— sense que l’analitzi un metge,
malgrat que sigui el doctor Albán, un jove de pràctiques, encara barbamec i a qui els
metges veterans li encarreguen les feines que ells no volen fer. La sala on hi ha la
Berta es manté fresca, en comparació amb la resta de l’hospital en aquest inici d’estiu
madrileny. Però la font d’aigua que funciona constantment per aconseguir-ho no és
capaç d’ocultar la fetor que tomba només d’entrar, i que deixa en Diego desmuntat.
—Aguanti’s, ningú no s’hi acostuma a aquesta pudor.
L’únic dipòsit de cadàvers del qual en Diego havia sentit a parlar era el del Grand
Châtelet, a París. Allà, en un edifici que era una barreja de tribunal, presó i comissaria
de policia, s’esposaven en una sala els cadàvers que apareixien al carrer perquè
tothom els veiés i així els poguessin identificar. Encara que sembli mentida, fins fa
pocs anys era un lloc de trobada, gairebé un espectacle públic per als parisencs.
Aquesta sala madrilenya és molt diferent. Hi ha dues taules de marbre, amb una
mànega acoblada a una aixeta per netejar les restes que es vagin produint. El cadàver
de la Berta és a sobre d’una d’aquestes taules.
—Encara no l’he pogut estudiar en profunditat. El seu cas és menys urgent que el
d’altres pacients que continuen amb vida. Només puc ensenyar-li una cosa.
El doctor diposita una peça d’or a la mà d’en Diego, com una insígnia per
enganxar a la solapa. Té forma d’aspa, una aspa formada amb dues eines: dos
martells, o més aviat dues maces.
—Què és?
—No ho sé, estava clavada a dins de la boca de la nena, darrere de l’úvula.
—Què és això?
—El que se sol anomenar «campaneta». Ara bé, com hi ha arribat, això ja no ho
puc respondre.
En Diego es fixa en el detall del petit emblema, que fa dos centímetres escassos.
A l’agulla encara hi ha una ombra fosca, restes de la sang de la Berta. Quina mà va
poder clavar aquesta insígnia allà dins? Es tracta d’alguna mena de missatge?
L’Albán deu haver notat l’atordiment d’en Diego amb aquesta troballa que ha fet,
perquè somriu i li ofereix una cadira per seure.
—No cal. Només és que… no m’esperava una cosa així. Fins ara, tot el que havia
sentit sobre els assassinats com el d’aquesta noia apuntava a una Bèstia, un ésser que

Página 18
més aviat semblava tret de les faules que no pas de la realitat, però aquesta…
insígnia… És un home el que està matant.
—No sé si l’he entès bé. Ha dit «assassinats com el d’aquesta noia»? N’hi ha
hagut més?
—Els he fet públics a El Eco del Comercio, però suposo que vostè no llegeix
aquest diari o no s’atura als breus de la quarta pàgina… Com a mínim, tres nenes van
aparèixer mortes i en unes condicions semblants. Madrid hauria de saber què està
passant fora de la Muralla.
La mirada de l’Albán es dirigeix cap a les restes de la Berta, que reposen sobre la
taula de marbre. S’hi acosta amb parsimònia i torna a analitzar-les amb una mirada
nova. Atura les mans en el braç segat. Recorre amb el dit una rascada que dibuixa un
cercle al canell inert.
—No sé com es va dur a terme aquesta carnisseria, però veu aquesta laceració del
canell? Aquesta nena va estar lligada.
—Escolti, soc conscient de la situació de l’hospital i de la quantitat de casos que
han d’atendre, però… creu que podria fer un examen més exhaustiu de les ferides?
Potser així pot revelar alguna pista més sobre qui ha comès aquesta barbàrie.
—Espero poder trobar temps —promet el doctor Albán—. I també espero que
sigui veritat el que diuen els capellans: que Déu escull qui pateix de còlera. Confio
que l’Altíssim infecti el dimoni que ha fet aquesta monstruositat.

Página 19
 4

El barri de Peñuelas, de l’altra banda de la Muralla, no és pas gaire millor que el de

Cerrillo del Rastro. És a poc més de cent metres del passeig de les Acacias o de la
ronda d’Embajadores, però sembla un altre món. La Lucía, la seva germana Clara i la
Cándida, la mare, viuen en una casa amb entrada i portell de mig punt que dona a un
pati trapezoïdal. Del voltant del pati en surten unes galeries plenes de cubicles de
quatre metres quadrats en els quals, encara que sembli mentida, hi arriben a conviure
quinze o vint persones. Elles tenen sort, només són elles tres en el seu. Fins ara, la
seva mare ha pogut pagar-ne el lloguer rentant roba al riu, però ella també s’ha posat
malalta, com tants altres en un immoble amb aquell amuntegament de persones, en un
barri on no hi ha aigua potable —han de fer servir la font de quatre canelles que hi ha
a la plaça, proveïda amb aigua del Lozoya—, on els carrers no estan empedrats,
l’escassa il·luminació és la que proporcionen uns quants fanals de gas atrotinats, i
alguns habitatges tenen latrines a l’aire lliure que desguassen al peu de l’edifici.
L’única claveguera que recorre el barri va del carrer Labrador al carrer Laurel, i
pertot arreu hi ha rierols d’aigües fecals. És un barri de barraques, però hi destaquen
tres edificacions sòlides: la fàbrica de llits del senyor Duthú, la casa de la família
Laorga i la fàbrica de farines Lorenzale.
Quan la Lucía empeny la porta encara no s’ha fet fosc —és la Nit de Sant Joan, la
més curta de l’any—, i una dona d’edat avançada, la senyora de Villafranca, de la
Junta de Beneficència, està cuidant la seva mare, li fa beure aigua de neu que ha
portat en una ampolla. El seu vestit elegant de quadres i cotilla, i els guants de
cabritilla, confirmen que la senyora de Villafranca és una forastera a Peñuelas, una
d’aquelles dones que compleixen el delme de les bones obres per congraciar-se amb
el seu Déu; a vegades hi va per portar-los menjar i roba usada. La Clara, espantada,
aguanta el cap de la seva mare perquè pugui beure. Uns flocs de cabells rossos, bruts,
gairebé blanquinosos, emmarquen la cara de la Cándida, que saluda la Lucía amb un
somriure molt dèbil.
—Necessito aigua neta i fresca, i també draps. Hem de fer-li baixar la febre.
—No hi ha draps, se’ls han endut els guàrdies —informa la Clara.
Ha estat una de les decisions de les autoritats que no entén ningú: han passat pels
barris dels afores i han confiscat els draps, casa per casa, amb el pretext que són la
causa de transmissió del còlera.
La senyora de Villafranca treu el seu mocador perfumat i frega el cos de la
malalta amb aigua i vinagre, que és el que se sol fer, tot i que en realitat, igual que
amb els glops d’aigua de neu, no se sap si serveix de res.
—Demà tornaré amb pols d’aristolòquia.
—És allò que en diuen llengua de bou? Es veu que és impossible d’aconseguir.
—Jo sé on trobar-ne.

Página 20
 És clar, pensa la Lucía; aquest remei per al còlera és inabastable per als pobres,
però no per a algú com la senyora de Villafranca. Tota orgullosa, es treu un grapat de
monedes de la bossa de tela.
—Ho puc pagar.
—Guarda-te-les, que les necessitareu. No sé quant de temps us podreu estar en
aquesta casa, diuen que les volen tirar a terra.
Ja fa dies que circula aquest rumor. Aboquen la culpa del còlera als pobres com
palades de terra, volen eliminar els seus barris i exiliar-los de Madrid. No en tenen
prou de tancar les portes de la Muralla i controlar el pas, els volen ben lluny. La Lucía
està convençuda que els volen morts.
—Us deixo una mica de vinagre. En diluïu un rajolí en un cassó d’aigua calenta i
n’hi feu beure per provocar-li el vòmit. Demà estarà més bé.
La Cándida s’incorpora feixugament i abraça la senyora. Sembla un gest de
gratitud, però en realitat el que està fent és una súplica desesperada. Amb la veu
panteixant per l’esforç, li sospira unes paraules a l’orella.
—No deixi soles les meves filles.
—Et recuperaràs, Cándida, has de tenir fe.
—Són molt petites. Cuidi’s d’elles, per l’amor de Déu. No tenen ningú.
La senyora de Villafranca pentina amb els dits els cabells de color palla de la
malalta. Abans de marxar, li fa un petó al front. La Clara mira la seva mare amb els
ulls negats per l’emoció. És una nena d’onze anys que sap reconèixer els senyals d’un
comiat, però no està disposada a assumir-lo.
—Jo no vull que em cuidi aquesta senyora, vull que em cuidi vostè.
La Cándida intenta somriure a la Clara, però el gest es converteix en una estranya
ganyota marcada pel dolor. S’estira al matalàs, esgotada. La Lucía treu de dins la
bossa la jaqueta que ha robat al pis de la Carrera de San Jerónimo i l’abriga.
—Mare, tinc diners per poder menjar uns quants dies.
La Cándida entretanca els ulls, arraulida sota l’abric, refugiant-se en l’escalfor
que li ofereix. A la Clara se li il·lumina l’expressió.
—D’on els has tret?
La Lucía somriu.
—He descobert una font a Madrid que és màgica. Hi tires pedres petites, com
macolins, i es converteixen en rals.
—Però així tothom podria ser ric.
—No, perquè només s’hi poden tirar quan ha plogut i estan brillants de l’aigua de
la pluja, i just quan surt el sol i els raigs apunten cap a la font. I això només ho sé jo.
—M’has d’ensenyar a fer-ho.
—No m’agrada que robis, filla —mussita la Cándida des del seu endormiscament,
trencant l’encís.
La Lucía posa mala cara. No és la primera vegada que surt aquest tema de
conversa. La seva mare insisteix perquè la substitueixi al rentador de Paletín, a la riba

Página 21
del Manzanares. «Sigues una dona decent», li ha dit sempre. «No vagis amb els
lladregots de la ciutat, queda’t en aquesta banda de la Muralla, que a Madrid no hi ha
res de bo per a nosaltres». És la lletania que la Cándida li ha recordat cada dia de la
vida. Però de què serveix ser decent? Encara que aconseguís el lloc de la seva mare al
riu, no guanyaria prou diners per alimentar-les totes tres. Per què s’ha d’esllomar
rentant la merda dels rics? Només per morir-se d’esgotament, a més de gana, com la
seva mare. Als seus catorze anys, la Lucía rares vegades ha incomplert les seves
ordres. Les històries de veïnes de Peñuelas que intentaven guanyar-se la vida a la
ciutat i acabaven convertides en prostitutes, violades i apallissades, malaltes i amb
mil fills, han servit per dissuadir-la. En canvi, ara les coses són diferents: el còlera
s’està emportant la Cándida i la responsabilitat de portar menjar a casa recau sobre la
Lucía. Per això es va decidir a explorar la ciutat. A buscar aquells diners que no
brollen d’una font màgica, sinó de les cases dels morts. Allà és on hi ha l’or, com el
d’aquell anell que ha trobat avui, esperant-la.
Quan la mare s’adorm, tot i que amb un son inquiet per culpa de la febre, la Clara
i la Lucía mengen un tros de pa. Avui han tingut sort i la senyora de Villafranca els ha
portat unes quantes cebes.
—Pa amb ceba, no m’hauria imaginat mai que seria un festí —diu la Clara, rient.
—Demà comprarem carn.
—Carn? Tantes monedes has pogut treure de la font?
—Prou per comprar un cabrit sencer. Menjarem carn fins que quedem ben tipes.
Mira… —La Lucía li ensenya a la seva germana l’anell amb les dues maces creuades
—. És d’or.
—Que maco. I com brilla. També l’has tret de la font?
—Això ja t’ho explicaré un altre dia.
Totes dues s’adormen a l’única estança de la casa que comparteixen amb la mare
malalta, amb la seva respiració feixuga i algun gemec ocasional. Un tic-tac espès que
bressola les germanes i els indueix el son, però que a trenc d’alba esclata amb plors,
sorolls i crits.
—Fora! Tothom fora!
Més de cent soldats de la Milícia Urbana han envaït el barri trepitjant els bassals
amb les seves botes militars, i amb aquelles botes esbotzen portes clavant puntades de
peu innecessàries, perquè són tan precàries que cedeixen amb una petita empenta.
La Lucía treu el cap per la finestreta. Hi ha veïns xisclant, dones agenollades
implorant clemència, aferrades a les portes de casa seva. Una colla de camàlics, més
de deu, que comparteixen l’habitació de la cantonada, s’enfronten als militars i un
d’ells comença a clavar cops de porra a tort i a dret. La sang esquitxa les parets del
pati. La Mariana, que viu al quarto número set amb els seus cinc fills, surt a fora amb
un nadó a coll. Potser pensa que així estovarà els guàrdies. Un d’ells li diu a crits que
se’n vagi abans que calin foc a tot el pati.
—Hem de marxar? —pregunta la Clara, que s’ha despertat amb els crits.

Página 22
 La Lucía s’aparta de la finestra i comença a preparar el farcell. Recull l’olla de
fang, un cassó, tres bols d’estany i els pocs coberts que tenen. També hi posa les
patates, les cebes, un tros de formatge i un crostó de pa.
—Agafa el que puguis, Clara. Afanya’t!
En un cistell de vímet, la nena hi posa les escasses peces que constitueixen el seu
aixovar: dos vestits, una toca, una faldilla llarga, un parell de socs, un llençol i dues
mantes arnades. Encara no han acabat de reunir les pertinences que ja aporrinen la
seva porta amb violència. Les dues germanes intercanvien una mirada de pànic. La
Cándida es remou encara enfebrada. Un fort embat precedeix la irrupció de dos
guàrdies.
—El barri està precintat fins a nou avís, fora d’aquí.
—La meva mare està malalta, una mica de compassió —suplica la Lucía.
El guàrdia, despectiu, evita mirar-la. Es fixa en la silueta patètica que forma la
Cándida a terra, abrigada amb el redingot. La sacseja.
—Amunt! Tenen un minut per deixar la casa buida.
La Lucía es llança sobre el guàrdia i li mossega la mà. L’udol de l’home acaba de
despertar del tot la Cándida, que s’incorpora espantada, perplexa, incapaç d’entendre
què està passant. La Lucía cau a terra després de rebre una bufetada del guàrdia.
—Gossa sarnosa, et mataré!
—No la toquis! —crida la Clara.
—Filles, si us plau… —implora la Cándida, amb llàgrimes als ulls. Llàgrimes de
por, de ràbia, d’impotència.
El segon dels guàrdies posa pau a la trifulga. Calma el desig del seu company
d’apallissar la Lucía i és el que dona les ordres finals.
—Calarem foc a totes aquestes cases. Si voleu, us podeu quedar a dins.
Els guàrdies surten de l’estança. La Clara ajuda la mare a aixecar-se, calçar-se,
tapar-se amb la jaqueta i reunir forces per marxar. La Lucía mira al seu voltant, el que
ha estat sempre casa seva: el tamboret de fusta on la Cándida seia a pelar patates o a
triar pèsols, el gibrell que feien servir per rentar-se, el matalàs ple de puces on
dormien totes tres abraçades. Recorre l’habitació amb la vista per no descuidar-se res
essencial. El botí de la tarda anterior, l’anell d’or, el rellotge de l’Eloy. Això s’ho pot
guardar a la butxaca. Agafa l’espelma, els mistos, la galleda per anar a buscar aigua
cada matí, l’esponja de metall per fregar-se els penellons. Tot això ho pot carregar,
però no pas el matalàs ni la tauleta, feta amb una placa de llauna que la Lucía va
trobar en un abocador i quatre pals desiguals enganxats amb resina. Ha de destinar
totes les seves forces a la seva mare malalta, que amb prou feines s’aguanta dreta.
Han de fugir amb el mínim imprescindible. El farcell, el cistell de vímet, la galleda de
l’aigua. I la mare.
Quan surten al carrer, la Lucía s’adona que ha fet bé de desprendre’s d’uns quants
objectes. Veu homes que s’entrebanquen a cada pas que fan perquè no poden
arrossegar l’equipatge. Una mare porta un nen a coll, estira una maleta, carrega una

Página 23
bossa en bandolera i dues cassoles a la mà lliure. La Lucía veu que es desploma en un
bassal, aixafada per tant de pes. Les flamarades comencen a enfilar-se cap al cel en
diverses barraques. No era una amenaça fútil la dels guàrdies: Peñuelas es consumirà
amb el foc. Un jove fa voltes com un dervix, cridant al mig del carrer, embogit, com
si al barri s’hi estigués celebrant la Nit de Sant Joan. Els gossos lladren i corren
amunt i avall, sense ordre ni concert, fent giragonses pel camí que ha enfilat la
comitiva. Perquè enmig del caos, les baralles, les aporrinades i les cases incendiades,
hi ha un regueró de miserables que avancen en fila índia, amb aire penós i abandonat,
amb les pertinences i els fills a l’esquena, en un silenci resignat i somnolent, un
regueró de pobres diables que caminen cap al no-res. Entre ells hi ha la Lucía, la
Clara i la Cándida, aquesta repenjada a les espatlles de les seves filles, que gairebé la
porten en sopols, amb la boca oberta i panteixant. Darrere seu, el foc consumeix el
barri, s’ensorra amb un espetec de flames i parets primes que cauen provocant una
explosió, com si fos un gran espectacle de fogueres de la nit més curta de l’any.
Segueixen els altres —travessen Yeserías, Palos de Moguer…—, però el seu pas
és més lent i al cap de poc es queden soles. A prop d’allà hi ha unes coves que abans
es feien servir per viure i on la Lucía, a vegades, ha jugat a amagar-s’hi, però per
arribar-hi s’ha de travessar un barranc i enfilar-se pel talús. Les pluges del dia abans
han deixat el terreny relliscós i no és fàcil superar els desnivells amb una dona
gairebé moribunda a coll. La Clara està a punt de rendir-se, però la Lucía continua
endavant perquè és l’única cosa que ha après a fer a la vida. Baixen pel barranc
relliscant unes quantes vegades amb el terra fangós. De tant en tant, la Lucía mira la
mare de reüll per comprovar que encara respira. Ara només falta pujar pel talús i
trobar una cova lliure. Un xiscle de la Clara obliga la seva germana a aturar-se. Se li
ha clavat una branqueta al peu.
—Aguanta, Clara, que ja arribem.
La Clara s’empassa les llàgrimes i continua caminant. A la primera cova, un home
esbufega pel cansament; té les pertinences escampades per terra i una rata les
ensuma. La segona cova sembla buida, però la Lucía distingeix al fons de tot la
lluïssor d’uns quants ulls, com boletes de nacre. Pujant uns quants metres més, troba
el que busca: la cova és molt petita, just una fornícula excavada potser fa milers
d’anys per una tribu nòmada, però ara serà la seva llar. Descarreguen els estris i
deixen la malalta estirada a la vora de la paret argilosa.
—Ja està, mare. Ja hem arribat. Ara ha de reposar.
La Cándida contesta amb un sospir alleujat, agraït, i tanca els ulls, esgotada. La
Clara s’hi acosta amb la jaqueta i acotxa la seva mare.
—Deixa’m veure la ferida —diu la Lucía.
La nena seu a terra. Té una estella, una branqueta de pi, clavada entre els dits del
peu. La Lucía l’hi treu amb una estrebada i somriu amb orgull a la seva germana. Li
deu haver fet mal, però ella no es queixa. Hi ha un punt de sang a l’orifici, i la
germana gran l’empastifa de fang.

Página 24
 —Demà ho tindràs curat.
—On vas?
—No trigaré gaire. Queda’t aquí amb la mare.
La Lucía surt al terraplè, una baixada de pedra argilosa esquitxada de mates i
arbustos. Busca fulles, branques, fullatge per poder fabricar un llit ben flonjo per a la
mare. Arrenca matolls, herbes, recull fullaraca que el vent arrossega del bosc de pins i
castanyers que corona aquella depressió.
—Has trigat molt —diu la Clara com a rebuda.
—Ajuda’m a fer un llit.
Entre totes dues preparen el jaç i hi acomoden la Cándida a sobre. Després,
estenen un llençol a terra per estirar-s’hi elles.
—Que viurem aquí?
—De moment, sí. Ja buscarem un altre lloc.
—Tu creus que la mare es morirà?
La Lucía juga amb els cabells de la seva germana. Li fa trenes, després les desfà, i
mentrestant s’esforça a mantenir un posat de calma i seguretat.
—La mare està malalta, ha agafat el còlera. I està molt greu.
—I si es mor, què farem?
—Em tens a mi i jo et tinc a tu. I ningú no ens separarà mai.
—Però no tenim diners.
—Sí que en tenim. I n’aconseguiré més.
—Em deixaràs sola.
—Però estaràs protegida.
—Com?
Ara és la Clara la que allarga la mà per agafar la cabellera de la Lucía. Ho fa
sempre que està nerviosa. Li estira els cabells, a vegades amb força, com si necessités
aferrar-se a la seva germana.
—Te’n recordes de la tempesta de fa dos anys que va ensorrar casa nostra?
—Sí. Va ensorrar totes les cases del barri.
—Totes no. Se’n van salvar dues, que a la porta hi tenien un escut amb dos pals
creuats. I tothom sap que aquell escut és el que les va protegir.
—Tu hi creus, en aquestes coses?
—És clar que sí, els amulets han existit tota la vida. Hi ha un munt d’històries que
parlen d’amulets; serveixen per salvar vides i per protegir la gent.
La Clara estira els cabells de la Lucía.
—Posaràs dos pals creuats a l’entrada de la cova?
—No. Faré una cosa molt millor.
Furga per dins de la butxaca fins que troba l’anell d’or, el segell amb les dues
maces formant una aspa. L’ensenya a la seva germana.
—Un amulet!
—Sí. I és per a tu. Perquè et protegeixi.

Página 25
 —De debò?
—És clar que sí. Guarda’l bé, amb aquest anell estaràs fora de perill. La seva
màgia t’embolcallarà, com una cuirassa, i res ni ningú et podrà fer cap mal. És molt
especial, n’existeixen molt pocs en tot el món, i els altres els tenen aquells bandolers
que hi ha a la muntanya, aquells que ningú no aconsegueix caçar mai.
La Clara agafa l’anell i hi fa un petó. S’arrauleix a la seva falda mentre se’l posa.
La Lucía l’abraça i olora els cabells de la seva germana, que sempre té la sensació
que fan olor de bosc, de llenya cremada. La Clara tanca els ulls, calmada, com si
realment res no li pogués fer cap mal. Des de la boca de la cova, la Lucía distingeix
dalt del cel el fum de les barraques incendiades de Peñuelas. A mesura que puja
enlaire es desfà, tal com s’ha desfet la seva vida, fins a desaparèixer.

Página 26
 5

Com la majoria dels diaris, El Eco del Comercio està format per quatre pàgines a cinc
columnes amb les notícies amuntegades, com si es clavessin colzades per ocupar el
seu espai. Les de la primera pàgina són de política nacional i internacional; a les
següents hi ha les notícies locals i els fulletons; la quarta està dedicada als successos i
a la crònica social i d’espectacles. No és gens estrany que, entre tots aquells breus, les
cròniques d’en Diego Ruiz, el Gat Irreverent, no hagin tingut la repercussió que ell
s’imaginava. La redacció ocupa una estança de la casa del seu editor i director,
l’Augusto Morentín. És al carrer de Jacometrezo, a sobre de la impremta on es tira el
diari, també propietat d’en Morentín.
—Saps qui s’ha mort de còlera? El pare Ignacio García —el rep el seu director.
—No sé qui és.
—Un teòleg especialista en botànica medieval. Una eminència. Han entrat a robar
a casa seva, a la Carrera de San Jerónimo. Hauries d’escriure alguna cosa contra la
rapinya a les cases dels morts per l’epidèmia.
—I troba estrany que robin a casa d’un capellà? La gent està indignada amb el
clergat, que no para de donar la culpa als pobres de la propagació del còlera.
—I és molt probable que tinguin raó.
—Vostè està d’acord amb l’Església? Des dels púlpits no es cansen de repetir que
el còlera és el càstig de Déu perquè el poble li ha donat l’esquena. Ara em confessarà
que és carlí?
—Escriu el que et dic.
—Ho faré, l’hi prometo, però avui tinc una altra notícia més important: la Bèstia
ha tornat a actuar, i aquesta vegada ha deixat indicis de la seva identitat.
L’Augusto Morentín és un bon periodista i un bon patró, un entusiasta de la seva
professió amb la millor virtut que pot tenir un patró per als seus treballadors: paga bé
i puntual. Està entestat a convertir el seu diari en un mitjà amb tant d’èxit i prestigi
com El Observador, on escriu Mariano José de Larra, el periodista més famós de
Madrid. El seu únic defecte, al parer d’en Diego Ruiz, és que no li interessen les
notícies dels baixos fons.
—Em sembla que no tenim ni un lector fora de la Muralla. Centra’t, Diego; que
no vols sortir mai de la quarta pàgina? Que no ho veus que no li importen a ningú els
detalls d’aquesta història de folklore truculent?
—Llegeixi això, ja veurà com li interessa.
En Diego s’ha esforçat a fer servir la seva millor prosa, tots els seus coneixements
de l’ofici —que sap que el director aprecia—, per redactar la notícia de la mort de la
Berta.
—Una insígnia d’or clavada darrere de la campaneta?

Página 27
 —Una aspa formada per dues maces creuades. Ens hem d’assabentar si les altres
mortes també l’hi tenien. Si no l’han trobat, podem demanar que s’exhumin els
cadàvers. És la prova que tira per terra totes aquelles enraonies que diuen que això és
obra d’un animal fantàstic. La Bèstia és un home.
En Morentín no contesta. Continua llegint, de tant en tant nega amb el cap.
—Un assassí que esquartera nenes?
El director s’aixeca de la butaca, s’acosta a la capsa de puros i n’agafa un.
L’encén i el xucla unes quantes vegades seguides, amb desfici. Quan deixa anar la
primera alenada, la cara li queda amagada rere el fum dens.
—L’últim article que vas escriure sobre el tema de la Bèstia…
—El de la nena que van trobar a prop de la Puerta de los Pozos.
—Aquell tenia el seu interès. Recordo la descripció que un testimoni feia de
l’animal: un cérvol amb rostre humà que udolava.
—Tots dos sabíem que això no podia ser veritat.
—Mira, Diego, una cosa és una bèstia mitològica, un animal salvatge, que la gent
es pensi que és un os o un cérvol o ves a saber què, o que no s’ho acabi de creure, que
es pensin que és un fulletó que se’ns ha escapat a l’última pàgina. I una altra de molt
diferent és que diguem que un assassí brutal està desmembrant nenes i tallant-los el
cap en plena ciutat de Madrid. Tot plegat sobre la base d’un indici tan nimi com
aquesta insígnia que han trobat en el cos.
—No creu que això és suficient per demostrar que la mà de l’home és al darrere
d’aquest crim?
—En temps difícils, ningú no vol rumors que alarmin encara més el poble.
—No és cap rumor. És el que està passant; ho vaig veure ahir mateix amb els
meus propis ulls, senyor Augusto. La nena, la Berta… Potser si vostè hagués estat
allà…
—Això no és el que volen llegir els nostres lectors. Nosaltres els donem el que
volen.
—I què volen, doncs?
—Una mica de comprensió. Hi ha una epidèmia de còlera, es desvalisen les cases
dels morts, els carlins continuen avançant sobre Madrid i la reina regent s’ha confinat
a La Granja. Molta gent està perdent els seus familiars i tenen por que la mort els
truqui a la porta. Des del diari tenim l’obligació de fer-los entendre que no estan sols.
Que sabem com pateixen els madrilenys.
—I qui els diu a les famílies d’aquestes nenes assassinades que no estan soles?
—Escolta, si vols escriure sobre un os que ronda per la Muralla, perfecte. Fins i
tot podries insinuar que es tracta d’una gàrgola que cobra vida amb la lluna plena; és
pura llegenda, m’agrada. Però sobre un assassí de nenes, no. Ho sento, però això no
té cabuda al meu diari.
—Perquè l’amoïna més no espantar les bones famílies de la ciutat que no pas
complir un deure moral amb la gent que viu als poblats —conclou en Diego amb

Página 28
amargor i unes gotes de sarcasme.
—Si vols continuar treballant per a mi, no et passis de llest. —L’assenyala amb el
puro—. Oblida’t d’aquesta Bèstia i escriu una semblança exemplar del pare Ignacio
García. En aquest país no en sobren pas de persones insignes, i n’acabem de perdre
una.
En Diego se’n va enfadat, però no serviria de res discutir-se amb en Morentín; és
el seu diari i ell decideix què publica. A més, no li interessa gens una confrontació, té
deutes, i necessita diners per pagar l’habitació on viu, que ja té unes quantes setmanes
endarrerides. Aquesta feina a El Eco del Comercio és l’última oportunitat per trobar
un forat en la professió i una certa estabilitat a la seva vida, que fins ara ha estat
massa atzarosa. En Donoso l’hi ha dit més d’una nit: els principis morals són
perfectes per a una tertúlia, però no t’escalfen quan fa fred.
Mentre passeja per Jacometrezo, en Diego pensa que hi ha alguna cosa estranya
en aquesta resistència d’en Morentín a publicar-li l’article. Si en Diego es pot vantar
d’una cosa és de la seva capacitat per clissar les persones. Sap si una dona està
disposada a rebre les seves atencions només de creuar-hi una mirada fugaç. Intueix
quins veïns el poden delatar quan rep dones a la seva habitació, i en uns passos ferms
que ressonen al seu portal hi reconeix el marit cornut que ve a trobar-lo per exigir una
satisfacció per les seves aventures. Sempre ha estat perspicaç a l’hora de fer un
primer esbós de la gent. I quan va conèixer l’Augusto Morentín, el seu llapis va
dibuixar un home honest i un periodista vocacional. No és possible que aquell home
rebutgi l’article sobre la Bèstia. Per molt que no vulgui alarmar la població sense
proves suficients, és incomprensible que deixi passar un filó d’informació com aquest
tan a la lleugera.
Això és el que fa decidir en Diego a continuar investigant el cas de la Bèstia.
Trobarà les proves necessàries perquè en Morentín no tingui cap altre remei que
portar la seva crònica a la impremta. Si tingués el costat crític de la vida més afinat,
es tancaria a la seva habitació per escriure una necrològica del teòleg, però la gran
maledicció del seu caràcter és el component irreflexiu i romàntic. Una maledicció que
l’acompanya des de l’adolescència i que ara impulsa els seus passos fins al Corral de
la Sangre, al principi del Camino Real de Andalucía, un local immund, pestilent, que
contamina el barri des d’uns quants centenars de metres abans d’arribar-hi. El regenta
un francès que compra els excedents de sang dels caps de bestiar sacrificats a
l’escorxador. Llavors, barreja la sang putrefacta amb altres compostos per fabricar
guano, un adob molt apreciat en jardineria.
La pudor, les mosques rondant la fetor de la sang, una mula lligada a una biga, un
calderó on la sang borbolleja… Tot plegat fa que a en Diego li costi respirar i li
vinguin arcades. El francès es posa a riure, fruint de la seva immunitat a aquell aire
insuportable i nociu.
—En Genaro? Sí, era un bon comprador de guano. No era pas babau, l’home, un
dia em vaig assabentar d’on feia el negoci.

Página 29
 —On el feia?
—Als convents. Als frares i a les monges els encanta cuidar l’hort. I Madrid està
ple de trinxeraires i de convents. O sigui que anava d’un sant a l’altre venent el
guano.
—Per què parla en passat? Què se n’ha fet, d’aquest home?
—Som a Madrid, mon ami: còlera… Es va posar malalt i se’l van endur al
llatzeret de Valverde. Però ja se sap que els que van allà duren poc. No sé si el trobarà
viu encara.

Página 30
 6

Cada dia és més difícil entrar a Madrid, la ciutat s’ha tancat i barrat com si la malaltia
pensés fer servir les portes de la Muralla per penetrar a cada carrer, a cada placeta, a
cada vestíbul. El Portillo de Gilimón, el lloc per on la Lucía havia entrat el dia abans,
avui està tancat; la Puerta de Toledo també; la que està oberta és la Puerta de San
Vicente, però només estan autoritzats a passar-hi els servents de la Casa Reial i les
rentadores que van al riu. Ningú més no pot entrar o sortir de la ciutat. Les homilies
dels capellans han fet efecte: molts creuen al peu de la lletra que el còlera és com una
de les plagues bíbliques, un assassí invisible, en comptes de llagostes, llançat per Déu
com a càstig perquè els més miserables han deixat de mirar l’Església com a única
mare. Una mare que no s’ha preocupat mai de donar-los aliment. Però a qui li importa
el que passi fora de la Muralla? El clergat ha assenyalat un culpable, els pobres, i les
autoritats han preferit apartar-los. Impedir-los l’accés a la ciutat. Que es morin, però
que ho facin fora de la vila i Cort.
Un antic veí de Peñuelas que coneix la Lucía i la veu rumiant la manera de saltar-
se la vigilància s’afanya a ajudar-la.
—Vine amb mi, hi ha gent que ha cavat un túnel.
És un jove desdentegat, corpulent, amb un lleu retard. A la Lucía la sorprèn la
decisió amb què la condueix fins a prop de la Puerta de Toledo. Allà, en un lloc
amagat, hi ha una mena de llodriguera al costat de la Muralla.
—Jo no hi cabo —somriu el veí, i després se li escapa una rialleta gutural—, però
tu sí que hi passaràs.
La Lucía es queda esperant el moment penós, el pa de cada dia, el pagament que
l’home li exigirà per la col·laboració, perquè en la seva vida de gos no existeix
l’ajuda desinteressada. Però no passa res d’això i el veí només li desitja sort.
—I cuideu la vostra mare, que és una bona dona. Més d’una vegada no m’he mort
de gana gràcies a la Cándida.
La longitud del passadís entre una banda i l’altra no arriba als dos metres, però és
angost i el fang que encara queda de la tempesta del dia abans ho fa tot més tortuós.
La Lucía ha de reptar gairebé sense ajudar-se amb les mans, i té por de quedar allà
sota atrapada i no poder respirar; a més, porta la bossa amb els pocs objectes que va
robar a la casa del capellà el dia anterior: els coberts, un canelobre… Quan arriba a
l’altra banda, va enfangada de dalt a baix, ni tan sols se li distingeixen els cabells pèl-
rojos. Entre terrossos de fang, comprova que cap guàrdia es fixa en ella. Ara ha de
buscar un lloc per poder-se rentar abans d’endinsar-se a la ciutat. Té dues hores per
arribar a la placeta de la Leña, molt a prop de la plaça Mayor, el lloc on van quedar
que es trobarien amb l’Eloy.
En el seu vagarejar, la Lucía ha après unes quantes coses, per exemple, a quina
mena de gent es pot acostar i de quina ha de fugir. Ha descobert que els capellans, les

Página 31
monges i els frares són els seus enemics, i també que hi ha dones que recorren el
carrer buscant clients que vulguin gaudir amb els seus cossos; les anomenen
«mundanes» i acostumen a apostar-se als racons més apartats de tota la ciutat, moltes
vegades a la part posterior de les esglésies. Solen ser generoses amb una noia com
ella, i fugen de la policia com ella mateixa. Si li demana ajuda a alguna, segurament
en rebrà.
—On vas així, noia? Si et veuen et tancaran a la garjola.
La Lucía reconeix a primer cop d’ull l’aspecte d’una mundana. Es deixa guiar
fins a la placeta gairebé amagada, a la vora de la tanca d’un convent, on hi ha una
petita font.
—Despulla’t i renta’t bé, que aquí no et veu ningú. No pateixis que ho sé de
sobres, que hi porto clients.
Mentre la Lucía es renta, la dona intenta espolsar-li una mica la roba.
—Tens un cos bonic i els cabells pèl-rojos. Els homes pensen que pequen el doble
amb una pèl-roja, podries fer carrera. Potser fins i tot t’admetrien en una casa bona,
com la de la Lleona. Per què no vas fins al carrer del Clavel? També ho tens d’aquest
color, allò de baix?
—No penso ser prostituta.
—Aquest orgull passa de seguida, maca. Si vas pel món robant i t’enxampen,
veuràs que ficar-se al llit amb un home no és tan fatal com les nits de calabós.
—No m’enxamparà ningú.
La mundana s’asseu a la font i somriu per la ingenuïtat de la Lucía.
—Guarda’t aquest consell: l’única cosa que tenim les pobres és el nostre cos. I si
fossis llesta, el teu, que és preciós, el podries vendre car. A la meva edat i amb aquest
pitram, guanyo just per a unes farinetes. Aprofita-ho ara que ets jove.
Les campanes de l’església avisen que falta un quart per a les dotze. «Com deu
ser ficar-se al llit amb un home?», pensa la Lucía, després d’acomiadar-se de la dona.
A Peñuelas, algunes deien que feia mal; d’altres, que no se sentia res. A la Lucía
encara li costa d’entendre què té el seu cos que pugui atraure el desig dels homes.
Moltes vegades ha sentit les mirades, o fins i tot les mans buscant la seva pell. Deu
ser veritat això que diu la mundana, que l’únic poder real que té és en el seu cos? Es
treu aquestes idees del cap, com si notés que la seva mare li pot espiar els
pensaments.

Encara que n’hi diguin «placeta» de la Leña, es tracta d’un carreró irregular que
desemboca a la plaça de l’Aduana Vieja, al costat del carrer de Carretas. No ha de
caminar gaire per veure l’Eloy, acompanyat de tres o quatre pispes com ell. El
reconeix per la gorra, per la pell morena i l’actitud vivaç. I no entén com és que no
s’havia fixat en el color dels seus ulls, d’un blau intens. Devia estar molt agitada el
dia abans, per no haver-se’n adonat.

Página 32
 Quan el noi la veu, se separa dels seus companys.
—Sabia que vindries, colibrí.
—Aquí tens el teu rellotge. Et van enxampar?
—Em vaig poder escapar. Encara sort, perquè m’haurien clavat una bona
estomacada.
—No duies pas res robat.
—Me l’haurien clavat igualment, per les ampolles del magatzem de vi. En vaig
trencar unes quantes.
—El botiguer s’ho mereixia, no t’imagines com em mirava… Escolta, tinc unes
quantes coses que vaig robar ahir, saps on les puc vendre?
—A cal Manco. T’hi acompanyo, perquè jo també li vull vendre el rellotge.
El local del Manco és a pocs metres del carrer ample de San Bernardo, al carrer
del Pozo, on, segons la llegenda, hi vivien tancats dos basiliscs. Mentre es dirigeix
amb l’Eloy cap a la botiga, la Lucía recorda que la seva mare sempre li explicava que
un dia, una noia que es deia Justa va treure el cap al pou i, per curiosa, va acabar
convertida en cendres. A la Cándida li agradava explicar-li històries per intensificar-li
la prudència, però veient on és ara mateix, sembla que no li han servit de gaire res.
La part del local oberta al públic és desballestada, una mena de magatzem on els
robavellaires de les Injurias van a vendre roba, la ferralla i la llana dels matalassos
vells, que es fa servir per fer paper de diari. A la Lucía li sorprèn veure que hi ha de
tot, des de muntanyes de roba bruta i sargida mil vegades, fins a algun moble
atrotinat. L’Eloy parla amb suficiència al noi que surt a rebre’ls.
—Venim a veure el Manco.
—Què li porteu?
—El que portem l’hi ensenyarem a ell, no pas a tu, llangardaix.
Una porta petita del fons del local dona a un pati, i des d’allà s’arriba a un altre
magatzem molt més ordenat, ple d’objectes que sembla que tenen valor, entre els
quals hi ha una enorme campana que fins fa poc adornava la torre d’una església. Al
darrere d’una taula hi ha un home vell, calb i encorbat, que porta una camisa que una
vegada va ser blanca. La Lucía veu de seguida per què li diuen Manco: on hi hauria
d’haver la mà esquerra hi té una mena de funda de cuiro que li tapa el monyó.
—Què tens, Eloy? Escorrialles, com sempre?
—Em pagues com si fossin escorrialles, però és bo.
Servint-se només de la mà dreta, el Manco examina el rellotge de butxaca que li
ofereix el noi.
—Sis rals.
—Saps que val més, Manco.
El Manco l’hi torna sense immutar-se.
—Doncs porta’l on te’n paguin més.
—D’acord, sis rals.
—I tu què portes?

Página 33
 La Lucía aconsegueix quinze rals pel que va robar a la casa del pare Ignacio: la
coberteria de plata i el canelobre. Suposa que per l’anell d’or que s’ha quedat la seva
germana li hauria donat el doble, com a mínim. Però no es queixa, amb els quinze
rals podrà comprar medecines per a la mare i menjar per a una setmana.
Surten al carrer i refan el camí cap a la placeta de la Leña.
—Cada dia al matí volto per aquests carrers, colibrí. Si vols, ja saps on em pots
trobar.
—Per què t’entestes a dir-me colibrí? És igual, me n’he d’anar.
—Com sortiràs de Madrid?
—Hi ha un túnel a la Muralla, al costat de la Puerta de Toledo, i si l’han tancat
també puc passar per una claveguera que fan servir els matuters.
—Ves amb compte i no deixis que t’atrapin: ara hi ha moltes patrulles veïnals
vigilant perquè la gent dels ravals no entri.
La Lucía s’acomiada amb un gest altiu, com si sabés de sobres com esquivar
aquestes patrulles, però tot just ha fet quatre passes que ja torna a sentir la veu de
l’Eloy.
—Una vegada vaig fer uns encàrrecs per a un ministre de la reina i vaig entrar al
seu palau. Al pati hi havia un munt d’ocells exòtics que havien portat d’Àsia i
d’Amèrica. En una gàbia n’hi havia un de molt petit que tenia el cap de color vermell
viu. La criada em va dir que era un colibrí. T’hauria agradat, movia les ales molt
ràpid, tant, que es quedava quiet surant en l’aire i llavors, de sobte, se n’anava a un
altre lloc. Gairebé no tenies temps de veure’l.
La Lucía escolta l’anècdota amb curiositat. És la primera vegada que percep el
tremolor de la timidesa en l’Eloy.

Dues hores després, quan ha aconseguit travessar la Muralla i s’acosta al que fins ahir
havia estat casa seva a Peñuelas, encara pensa en l’ocell que li ha descrit el seu amic.
S’imagina que puja en un vaixell i travessa els mars per arribar a la selva on viu
aquella petita criatura vermella. S’imagina que veu l’ocellet aletejant al voltant d’una
preciosa flor violeta i recol·lectant el pol·len que la Lucía guarda en un pot per
elaborar un elixir que curi la seva mare.
Quan alça la vista del terra, s’adona que és davant de casa seva: ara una ruïna
ennegrida pel foc, com moltes altres de Peñuelas. Reblums d’edificis ensorrats,
brases que encara cremen perquè ningú no ha intentat apagar-les. Es van assegurar de
deixar aquell lloc inhabitable. S’estima més no veure-ho i fugir d’allà
immediatament. Es dirigeix al poblat del Niño Ramón, un gitano de més de trenta
anys a qui continuen dient-li nen, com si s’hagués quedat encallat a la infantesa. El
gitano ven carn de cabra i un formatge ranci que fa ell mateix. Li compra un tros de
carn i un de formatge. Té diners i vol preparar una sopa amb carn, patates i ceba per a
la mare. Baixa pel barranc i puja per l’altre vessant, el pedregar esquitxat de matolls i

Página 34
de les boques negres de les coves. El fang s’ha començat a solidificar i no li costa tant
enfilar-se fins al cau que ara és casa seva.
Només d’entrar-hi s’adona que la mare està a les últimes, com si només estigués
esperant la seva arribada per no deixar la Clara tota sola. Té el cap repenjat a la falda
de la seva germana, que plora en silenci mentre furga entre els cabells de la
moribunda com aquell que grata la terra per treure’n terrossos. Els llavis blancs, el
color blavós de les galtes, la falta d’expressió a la mirada, tot indica un adeu
imminent de la mare. Però la Lucía no està disposada a rendir-se. En els ulls de la
Clara hi ha por i desolació, o sigui que en els seus toca posar-hi fermesa i valentia.
—Agafa la galleda i ves a buscar aigua a la font. Jo prepararé el foc.
—Però, Lucía, em sembla que s’està morint.
—Fes el que et dic.
Sap que la Clara agrairà l’aire fresc, desentumir-se les cames i, sobretot, fer una
feina que li alleugi una mica el dolor en el qual s’havia instal·lat. Mentrestant, ella
busca branques, fulles, pinyes i pedres per acotar l’espai de la foguera. Quan arriba la
seva germana, coixejant d’un costat pel pes de la galleda, omple l’olla d’aigua i la
posa al foc. Hi tira la ceba, dues patates i el tros de carn. Una olor penetrant i gustosa
es va escampant per la cova, l’olor dels guisats que tantes vegades els ha fet la
Cándida.
—Jo crec que la mare és morta. —La Clara ha enganxat l’orella al pit de la mare,
li ha tocat les galtes, ha acostat la boca a la d’ella per veure si li notava l’alè i després
li ha agafat les mans.
—L’olor de menjar la revifarà. Confia en mi.
La Lucía remena el guisat i n’aspira la flaire. El vapor d’aigua fon el vidre de les
seves llàgrimes i li llisquen dos reguerons per la cara. Se’ls eixuga amb el dors de la
mà. No vol que la seva germana vegi que plora, ha de ser forta. Però la Clara no la
pot veure: té el cap repenjat a l’espatlla de la mare i s’ha arraulit contra el seu cos per
acomiadar-se’n.
—Diuen que l’olor d’un bon guisat ajuda els morts a pujar al cel. —La Lucía ha
aconseguit contenir-se les llàgrimes i parla amb veu segura.
—Qui ho diu això?
—El Niño Ramón.
—I aquell què sap?
—Molt. Els gitanos en saben molt, de la mort. L’ànima no surt mai del cos si fa
tuf de merda i de rata. Però amb una bona olor com aquesta, sí que surt.
La Clara es queda en silenci uns instants i només se sent el crepitar del foc i el
borbolleig de l’aigua. Sembla que estigui sospesant el sentit d’aquesta història.
Finalment, s’incorpora i mira la seva germana a través del fum. Li fa l’efecte que li
veu una lluïssor humida als ulls.
—Doncs així, acostem-la al foc.

Página 35
 Agafen el cos de la mare per les aixelles i l’acosten a l’olla del guisat. Manipulen
el cos de la Cándida com si fos una nina de drap. Al final, queda asseguda i repenjada
sobre les dues filles. La Lucía li alça la barbeta perquè aspiri més bé l’olor de menjar.
De reüll, busca l’expressió de la seva germana.
—Lucía, on se’n va l’ànima quan surt del cos?
—Puja al cel i es transforma en ocell. La mare serà un ocell de mil colors, petitet,
però tan maco que tothom que el vegi volant caurà a terra desmaiat. Sempre la
tindrem sobre els nostres caps; ni tu ni jo no la podrem veure, perquè el sol ens
enlluerna, però ella segur que hi serà. Volant amb les seves petites ales.
La Clara somriu i mira cap al cel des de la cova, cap als núvols esparsos i cap on
ascendeix l’olor del guisat i l’ànima de la Cándida per convertir-se en aquell ocellet
de colors. La Lucía sap que ha aconseguit que el dolor de la Clara sigui més
suportable, però també és conscient que, després d’avui, hi haurà un demà. La mort
es convertirà en un dolor tolerable, però la gana no. Els quinze rals que havia
aconseguit se n’aniran per pagar un trosset de terra al cementiri de San Nicolás, el
més proper a Peñuelas. I després, de què viuran?

Página 36
 7

La fantasmagoria era, en un principi, l’art de contactar amb els morts. Amb el pas
dels anys, va anar derivant en espectacles de terror en els quals s’utilitzaven
llanternes màgiques i ombres xineses per projectar esquelets, dimonis i ànimes en
pena que aterrien el públic, però el veritable èxit va arribar quan les representacions
van assolir un to molt més lleuger, al gust de les dames. A Madrid es van fer populars
a l’època dels francesos, hi va haver teatres que en van acollir al carrer Victoria i al
carrer Fuencarral. Després van caure en desús, ja que una de les condicions perquè
funcionessin era la foscor, cosa que provocava recels a l’Església. El
desmantellament del Tribunal de la Inquisició ha relaxat els costums i tornen a
representar-se al carrer del Caballero de Gracia, però ves a saber si aviat no el
tancaran com tantes altres coses per culpa del còlera.
Com a contribució madrilenya a l’espectacle, al teatre de la Fantasmagoria hi ha
un gos que s’ha guanyat l’admiració dels espectadors. Contesta movent el cap per dir
que sí o la cua per dir que no a preguntes senzilles, de cultura general. Colom va
descobrir Amèrica? La Terra és rodona? El plat fort arriba amb els voluntaris que
accepten sotmetre’s als vaticinis del gos en qüestions de caràcter personal: em casaré
aquest any? M’anirà bé el negoci? D’ençà que va obrir el teatre, en Donoso Gual s’ha
convertit en un fanàtic del local i són comptades les nits que no apareix per allà.
Aquesta vegada s’ha fet acompanyar pel seu amic Diego Ruiz, que aprofita l’ocasió
per interrogar l’antic zelador reial.
—Una insígnia d’or darrere la campaneta dels cadàvers?
—Dues maces creuades formant una aspa.
—Ho trobo molt desgavellat, Diego. Tens una ment encara més fantasmagòrica
que aquest teatre.
—No has sentit res d’això en els ambients policials?
—La meva feina és cuidar les portes de Madrid, per què hauria d’haver sentit res?
—Potser un altre zelador reial xerra més del compte algun dia. Tingue’m
informat.
—El que trobi una insígnia d’or en un cadàver se la quedarà per vendre-la, no en
dubtis gens. És el que faria jo.
En Diego ha donat moltes voltes al cas. Les quatre nenes que han trobat fins ara
assassinades i desmembrades feia un quant temps que havien desaparegut abans que
algú abandonés els seus cadàvers, sempre amb indicis d’una mort recent. Això, sumat
a les laceracions que el doctor Albán i ell mateix van veure als canells de la Berta, vol
dir que algú les té presoneres unes quantes setmanes abans de matar-les. Per què?
—No ho sé, Diego, és una bèstia, un os… Tu saps per què fan això els ossos? Jo
per descomptat que no.

Página 37
 —Para de repetir aquesta cantarella: el que mata aquestes nenes és un home, com
tu i com jo.
—Doncs així no cal pas ser un geni per imaginar-se què els hi fa durant aquestes
setmanes… Que no ho veus que val més pensar que és un os? Quina mena d’ésser
humà destrossa una criatura d’aquesta manera?
—Una bèstia…
Nenes segrestades durant setmanes. Nenes que no importen a ningú, només a
aquesta fera que abusa d’elles fins que se n’atipa i les converteix en bocins, peces
d’un trencaclosques, com si volgués esborrar tot allò de què han estat testimonis. Per
molt terrible que sembli, és l’única cosa que ara per ara té sentit.
Les rialles d’una dona distreuen en Diego de les seves divagacions. La dona és
davant del gos i va acompanyada d’un home extravagant, vestit amb levita, botes de
xarol i un mocador blanc lligat al coll. No és la primera vegada que en Diego veu a la
Fantasmagoria aquest dandi —tal com diuen a Londres— de cabells rossos i arrissats;
si no va errat, el seu nom és Ambrose. El dandi li ha preguntat a l’animal si la dona
havia estat mai infidel al seu marit, i el gos està movent el cap —la seva manera de
dir que sí— amunt i avall com si s’hagués tornat boig. En Diego s’abstreu de les
estrepitoses riallades de l’Ambrose i dels aplaudiments del públic, com si de sobte
s’hagués creat un buit al teatre i en aquell silenci les seves orelles només la poguessin
sentir a ella, el seu riure cristal·lí.
—Qui és aquesta dona?
—L’Ana Castelar, esposa d’un ministre, el duc d’Altollano.
En Diego ha quedat encisat per l’encant de la dona, i el seu amic se n’adona.
—No et fiquis en cap embolic, entesos? —diu en Donoso, emfatitzant
l’advertència.
—Segons el que diu el gos, a aquest ministre ja l’han coronat un munt de
vegades. Quina importància té una més?
Aquesta tal Ana Castelar té una bellesa difícilment igualable. Encara no ha fet els
trenta, però els deu rondar: cabells negres, ulls foscos, boca de llavis vermells que
contrasta amb la blancor de les dents, alta, de cos esvelt i amb un vestit elegant.
—Va acompanyada. Si pensa ser-li infidel al seu marit, no serà pas amb tu.
—Discrepo: m’hi jugo qualsevol cosa que aquest dandi que l’acompanya està més
interessat en tu que no pas en ella, Donoso.
Agafant-la pel braç, l’Ambrose aparta l’Ana Castelar del gos mentre li xiuxiueja
alguna cosa a cau d’orella. Altres voluntaris ocupen el seu lloc per interrogar
l’animal. En aquest ball d’espectadors, les mirades de l’Ana i en Diego es troben. Ella
l’aparta de seguida, però després el torna a mirar de cua d’ull, és evident que ha
deixat d’escoltar els murmuris del seu acompanyant. L’ocell romàntic i temerari que
en Diego té a dintre seu comença a aletejar amb força. S’acosta a la dona molt decidit
quan l’Ambrose finalment la deixa anar.
—Ana Castelar?

Página 38
 —Amb qui tinc el gust de parlar?
—Diego Ruiz, periodista d’El Eco del Comercio. M’agradaria fer-li una
entrevista sobre diversos temes de la Cort que preocupen els meus lectors.
—Per a aquestes qüestions hauria de parlar amb el meu marit.
—No m’interessa el seu marit, m’interessa vostè.
L’Ana el mira amb desdeny, fent veure que s’ha ofès pel seu atreviment. Però en
Diego no es deixa enganyar amb aquests subterfugis, sap que la canya està tirada.
—Em sap greu, però me n’he d’anar. M’esperen en una tertúlia —li diu.
—Evidentment…
En Diego s’acomiada fent una inclinació exagerada, de cavaller cortès i antic.
Torna amb el seu amic, somrient i satisfet, com si el resultat de la seva aproximació li
hagués procurat un triomf gloriós. Dissimuladament, llança una mirada darrere seu
per comprovar que l’Ana es reuneix amb l’Ambrose, que no triga a agafar-la altra
vegada de bracet per xiuxiuejar-li ves a saber quines maldats i enfilar cap a la sortida.
El somriure forçat d’ella li fa suposar que encara pensa en la seva breu conversa.
—T’estàs buscant problemes, Diego —l’adverteix en Donoso.
—Tranquil, noi. Si no he fet res.
—Ho he sentit massa vegades això, i cap no era veritat.
A diferència d’en Diego, d’ençà que la dona d’en Donoso el va abandonar després
que ell matés el seu amant en un duel, el policia no s’ha volgut embolicar amb cap
aventura amorosa. Va amb el seu amic al teatre, a beure a les tavernes, als cafès
concert i, a vegades, quan la naturalesa l’hi exigeix, li demana al periodista que li faci
d’acompanyant en una casa del carrer Barquillo on diuen que hi ha les dones més
guapes de Madrid, dones criolles que venen de Cuba, o a la casa de la Josefa la
Lleona, al carrer del Clavel, quan va bé de calés. Però d’amors no en vol saber res. En
Diego, en canvi, no és client d’aquestes coses: frueix tant amb els jocs del festeig,
encara que el posin en situacions compromeses, que es nega a pagar per estar amb
una dona.
Els dos homes surten del teatre de Caballero de Gracia i passegen cap a la Puerta
del Sol. Caminen en silenci, en Diego absent i sorprenent-se quan s’adona que, per
primera vegada des que va trepitjar el fang del Cerrillo, no està pensant en la Bèstia,
sinó en el somriure d’aquella dona que ha conegut a la Fantasmagoria. I en els rumors
que corren per la ciutat, enraonies que l’assenyalen com a adúltera i que, de sobte, a
en Diego li agradaria que fossin certs i falsos alhora. Certs, perquè li brindarien una
oportunitat amb l’Ana Castelar. Falsos, perquè no vol pensar que és una dona tan
frívola com la freqüent infidelitat i la companyia de l’Ambrose semblen indicar.
En Donoso crida l’atenció sobre el silenci del seu amic, sospita que ja s’està
construint una història amorosa en la imaginació. En comptes de contestar-li, en
Diego s’estima més conduir-lo cap a una taverna del carrer Angosta de Majaderitos
per beure un últim aiguardent i apartar l’Ana Castelar dels seus pensaments.
—Necessito entrar al llatzeret de Valverde —diu en Diego.

Página 39
 —Per què? Que vols agafar el còlera?
—És on hi ha en Genaro, el pare de la Berta.
—Oblida’t d’aquella nena, company…
—Tu ets policia, Donoso. No entenc per què no vols estirar el fil, investigar
aquest cas.
—Era policia fins que em vaig quedar borni. Ara soc un reforç a les portes de
Madrid, i cada dia que passa sense ficar-me en problemes, soc una mica més feliç.
—No t’importa gens que aquesta Bèstia vagi matant nenes?
—A mi el que m’importa és tenir la bossa una mica plena per poder-te pagar un
aiguardent. Això, i un plat a taula cada dia.
En Diego el mira amb sorna, per ocultar la compassió que li inspira el seu amic.
Se sentiria tan amargat, ell, si li faltés un ull? Pot ser. Sempre s’ha de mirar
d’entendre la gent.
—D’acord, no m’ajudis, no et demano pas que vinguis amb mi. Però troba’m una
manera de poder entrar al llatzeret.
En Donoso fixa l’ull sa en la insistència del seu amic. Buida el got d’aiguardent i
li demana al taverner que en serveixi dos més.
—S’acaba de morir un metge forense, d’això sí que se n’ha parlat a la Puerta de
San Vicente. Et puc aconseguir el seu carnet de metge. Però si t’enxampen
suplantant-lo, et ficaràs en un bon embolic.
—Gràcies, amic.

Página 40
 8

La Lucía observa els centenars de llençols, camises i peces de roba de tota mena
esteses a la riba del Manzanares. El rentador de Paletín, on treballava la mare, només
té cinquanta o seixanta places, no és pas dels més grans; fins a quatre mil dones es
guanyen la vida al riu rentant els draps bruts de la ciutat en una feina duríssima i mal
pagada, que els destrossa les mans i els provoca malalties. Cada matí, els camàlics
recorren Madrid, recullen la roba i la porten fins allà perquè les dones la rentin i així
la poden tornar a repartir a última hora de la tarda. No hi ha jornades lliures ni
descans —si no es treballa, no es cobra—, a part del diumenge. A l’hivern, l’aigua del
riu baixa gelada i els fa sortir penellons, els provoca reuma i bronquitis. Es passen tot
el dia agenollades, cadascuna a la seva caixa de fusta, fregant la roba amb les posts
fins que desapareix la brutícia. Moltes —les que treballen pel seu compte— s’han de
fer el seu propi sabó fent bullir en cossis la cendra de les cuines. El Paletín en
proporciona a les seves treballadores, i també dirigeix el seu propi equip de camàlics.
Es podria dir que aquestes condicions de treball són més còmodes, si no fos perquè
allà s’hi accepta tota mena de roba, també la dels malalts de còlera. Hi ha dones que
s’han contagiat per haver rentat peces d’aquestes, com la Cándida.
—La teva mare fa una setmana que no ve.
—S’ha mort. Vull el seu lloc.
—Ja hi ha una altra dona. Esfuma’t, que tenim feina.
Ni una paraula de condol o un gest de compassió. La Lucía sent una ràbia tan
gran per dins, que li venen ganes d’esgarrapar la cara a aquell gras llardós, però sap
que per sobreviure a Madrid s’han de mantenir les passions a ratlla. A més, en el fons
se n’alegra, perquè no vol baixar cada dia de la seva vida al riu, tal com feia la mare.
De què li ha servit a la Cándida la decència que tant inculcava a la seva filla? Per anar
a parar al cementiri de San Nicolás. La Lucía no es pot permetre desaparèixer
d’aquesta manera; la Clara depèn d’ella. Abans d’anar-se’n, aprofita per rentar-se als
banys públics, uns clots poc profunds oberts a la sorra. Tot el Manzanares transita per
un llit de sorra que xucla les aigües i les divideix en petits ramals que formen illes
vorejades d’esbarzers i joncs.
Quan se’n va, torna pels coberts d’estora ennegrits pel temps i els estenedors de
pals entrellaçats on les rentadores pengen la bugada. Els diumenges, en aquella
mateixa riba s’hi munten cases de menjars amb guisats de pota i tripes i cargols,
parades de bunyols a l’aire lliure, berenadors. Solen ajuntar-s’hi els camàlics, la
majoria asturians, i les dones que renten al riu, sobretot gallegues. La Lucía i la Clara
no han conegut el seu pare, però va ser un d’aquests homes, el més guapo de tots, tal
com els explicava la Cándida quan estava de bon humor, amb els mateixos cabells
pèl-rojos que la Lucía. Es va morir per una coça de burro fa molts anys, elles no el
recorden. Aquesta absència és una esquerda a l’ànima de la Lucía, però no vol parar-

Página 41
s’hi a pensar. S’ha de tenir la pell molt dura i deixar la nostàlgia tancada amb quatre
volts de pany.
Torna a travessar la Muralla, aquesta vegada per una de les clavegueres que fan
servir els matuters per passar contraban sense pagar els drets reials, un sistema molt
més net que el túnel pel qual va haver d’entrar dies enrere. A la placeta de la Leña es
troba amb l’Eloy.
—Necessito diners, vull aprendre a robar —li etziba la Lucía com a salutació, i
mentre ho diu, nota que per dintre encara sent el judici de la mare, la decepció que
suposaria per a la Cándida que la seva filla es convertís en una lladregota. «I de què
vols que visquem, mare?», li respon en silenci.
—Vine amb mi i fixa-t’hi bé. Però no t’enganxis gaire.
Es dirigeixen a la Puerta del Sol, i la Lucía se separa una mica per veure l’Eloy en
acció sense aixecar sospites. El noi és capaç de prendre la cartera de la butxaca d’un
home sense que ell se n’assabenti, l’únic que ha de fer és acostar-s’hi mentre està en
un grup que el distregui. Hi ha molts pispes com l’Eloy que exerceixen l’ofici a les
sortides dels espectacles o a la tertúlia de les grades del convent de Sant Felip el
Reial, a l’inici de Mayor. És el lloc on es reuneixen els homes de negocis a comentar
les notícies del dia, i són una presa molt cobejada pels trinxeraires.
Després de la seva exhibició, l’Eloy li fa un gest a la Lucía perquè el segueixi pel
carrer Preciados. Li ensenya la cartera.
—Mala sort, no està gaire plena. Ara ho proves tu, colibrí.
—Jo no en sé, m’enxamparan.
L’Eloy està a punt de mofar-se d’ella, de punxar-la perquè ho intenti tot i la seva
inexperiència, sempre s’ha de debutar en un moment o altre. Però la mira amb aire
cavil·lós i canvia d’estratègia.
—No sé si t’acceptaran. El Sorià no vol dones, diu que només doneu problemes i
que teniu altres maneres de guanyar diners.
L’Eloy la porta al carrer Tudescos. Molt a prop, al carrer Leones, hi ha una
taverna que es diu Traganiños, punt de trobada de prostitutes i malfactors, i famosa
perquè la freqüenta en Luis Candelas, el bandoler més famós de la ciutat o fins i tot
d’Espanya. Tal com va fer al local del Manco, l’Eloy travessa la taverna fins a la
rebotiga. Hi ha un home eixut, amb aire de malcarat i un ull blanc. Al seu costat, dos
nois que aprenen a pispar carteres assajant amb un maniquí vestit amb roba elegant.
—Què vols, Eloy? Qui és aquesta?
—És una amiga meva, es diu Lucía.
—Doncs la porta és ben ampla per fotre el camp d’aquí.
La Lucía avança un parell de passos.
—Senyor, he d’aprendre a robar, necessito diners. Li pagaré amb el que robi,
meitat i meitat.
—Senyor? Aquí no hi ha cap senyor. Fora!
—Si us plau.

Página 42
 —Si vols calés, fes-te mundana. O ves a treballar en un bordell, les pèl-roges com
tu van molt cotitzades. Fora!
Resignats, passegen pels carrers del centre, inusualment deserts. La meitat de la
població està confinada a casa —els malalts—, i molts dels que estan sans i poden
sortir —l’altra meitat de la població—, no s’arrisquen a fer-ho per por del còlera.
Mala època per a un carterista.
L’Eloy li va ensenyant llocs que ha de conèixer de Madrid, zones on no s’ha
d’acostar perquè és on hi ha més guàrdies, les esglésies on es pot demanar almoina i
les que tenen els seus captaires fixos —les millors—, i on es pot aconseguir un plat
de caldo clar o un crostó de pa quan hi ha molta gana.
—Porta’m al carrer del Clavel. Vull veure una dona a qui li diuen la Lleona.
—Josefa la Lleona?
—Que la coneixes?
—Tothom la coneix, colibrí.
Una picada d’ullet còmplice de l’Eloy li dona a entendre a la Lucía que la
comprèn; no serà pas ell qui la jutgi per vendre el seu cos. Quan caminen per
Leganitos, senten una veu que retruny com un tro.
—És ella!
La Lucía es gira i s’endú un espant de por: és el gegant, l’home de més de dos
metres amb la cara cremada. L’Eloy i ella corren cap a la plaça de Santo Domingo, i
allà se separen. Ell es llança cap a una carrossa i s’enfila d’un salt al marxapeu de la
porta lateral just quan està girant cap al carrer ample de San Bernardo. La Lucía
s’amaga en un carro ple de taronges que està aturat davant del mercat. No sap si el
seu perseguidor l’ha vist. Tot i que s’ha tapat amb una lona fastigosa, té por de no
estar prou ben amagada. Li fa l’efecte que sent els passos del gegant abonyegant el
terra, però és el seu cor desbocat. El carro es posa en marxa i ella es deixa bressolar
pel sotragueig de les rodes sobre els carrers empedrats. S’imagina que no la
descobreixen mai, que el carro viatja fins a València i allà fiquen el carregament de
taronges en un vaixell que la durà molt lluny, cap a una vida nova en un país exòtic.
Però la fantasia es trenca en mil bocins perquè no inclou la Clara.
Fa dos dies que van enterrar la mare i, des de llavors, la seva germana no ha fet
res més que plorar. Es queda arraulida al fons de la cova, com un animal espantat.
Així la deixa al matí i així la troba al vespre, quan torna de les incursions a la ciutat.
Ha de treure la Clara del pou on ha caigut. Li ha de donar un futur, una vida millor
que la que tenen ara.
El carro s’atura i la Lucía decideix saltar i continuar caminant. Baixa pel carrer de
la Bola i trenca a la dreta per un carreró angost. Creu que és una bona manera de
passar desapercebuda, però ha comès un error. El carreró no té sortida, s’acaba en una
tàpia de la qual pengen lànguidament unes bruses blanques i uns calçons blaus, un
estenedor improvisat que ha muntat algú. I quan torna enrere per sortir altra vegada al
carrer, el gegant li barra el pas. No hi ha escapatòria. La Lucía recula, busca una

Página 43
finestra per esquitllar-s’hi, la porta d’una carbonera o una claveguera que la pugui
salvar. No hi ha res.
—On són les coses que vas robar? L’anell…
La veu és greu i té una mena de ressonància estranya, com si sortís d’un abisme.
—No el tinc. —La Lucía no aconsegueix dissimular el tremolor de la veu.
L’home es treu un ganivet de la bota. És enorme. La fulla brilla com si l’hagués
netejat aquell mateix matí.
—Digue-m’ho o et mato.
La Lucía sap que no l’amenaça en va. La matarà en aquest carreró.
—No porto res a sobre, el tinc a casa.
—On vius?
Això sí que no ho pot dir. No portarà pas aquest gegant fins a la cova on hi ha la
Clara.
—Al carrer Peñuelas. Al número 4.
Aquesta és la solució que se li ha acudit, donar-li una adreça real, encara que no
sigui actualitzada. El carrer Peñuelas, de fet, ja no existeix: tots els casinyots estan
cremats i el que era una artèria important en el barri ara és una enorme cicatriu a la
terra.
—Mentida.
El gegant avança cap a la Lucía i ella sap que és el final. El seu últim pensament
és per a la Clara, conscient que la seva germana no serà capaç de valdre’s tota sola.
La fulla del ganivet l’enlluerna quan li passa pel costat de la cara, i ella tanca els ulls i
alça el cap per posar-l’hi més fàcil a l’assassí. Obre els ulls quan sent un gemec
ofegat. El gegant té una corda de cànem al coll i intenta alliberar-se de l’opressió que
l’està escanyant. El carreró està ple de cordes d’aquestes que van d’un costat a l’altre,
per estendre la roba. L’Eloy n’ha agafat una i l’està fent servir de dogal.
—Corre!
La Lucía no reconeix la veu del noi, perquè ell també percep el perill de la
situació i la por confereix al seu to habitual de trinxeraire arrogant una qualitat nova,
una vibració aguda i aterrida. La Lucía troba un pal darrere d’una gàbia rovellada,
amb els barrots trencats i plena de plomes. Clava una bastonada al gegant just quan
l’Eloy començava a tenir problemes per retenir-lo.
—Ara sí que ens hem d’afanyar! —crida el pispa—. Corre tant com puguis!
Tots dos fugen esperitats aprofitant els pocs segons que el gegant triga a refer-se
de les agressions i a sortir de l’estupor. L’Eloy és més ràpid i la Lucía no triga gaire a
perdre’l de vista. Ella corre sense mirar enrere fins al límit de les seves forces, corre
durant vint minuts i no s’atura fins que està a punt de vomitar, esgotada per l’esforç.
No hi ha cap rastre del gegant, però no se sent segura. Serà així la seva vida? Córrer,
fugir constantment d’aquell home? Sap que la seva sentència està escrita: no servirà
de res tornar-li l’anell. Als carrers de Madrid hi ha un gegant que no pararà fins que la
mati. L’única cosa que pot fer és agafar la seva germana i abandonar aquesta ciutat

Página 44
maleïda, però no es pot llançar a l’aventura amb les butxaques buides. Necessita
diners. Potser, si en guanya prou, també guanyarà un futur per a la Clara i ella. Un
futur en el qual podrà tornar a dormir tranquil·la algun dia.

Una nena pigada i amb els cabells arrissats està asseguda a l’esglaó de la porta de la
casa del carrer del Clavel, jugant amb una nina de drap. Es diu Juana, tal com
s’assabenta la Lucía després de presentar-se.
—És la casa de la Lleona?
—En aquesta hora sempre dorm —contesta la nena, mentre fa seure la nina al seu
costat com si es disposessin a prendre el te.
—Ja és migdia.
—La Lleona, la meva mare i les altres dones treballen de nit. Que treballaràs amb
elles?
—No ho sé.
—A mi m’han dit que no puc treballar abans dels catorze anys. Quan els tingui, jo
també passaré les nits amb elles i amb els clients…
—Quants anys tens ara?
—Onze.
—Com la meva germana Clara. A quina hora es lleven?
—T’has d’esperar un parell d’hores encara. Si les despertes massa aviat,
s’enfaden… Que vols jugar? Es diu Celeste. —La Juana fa moure les mans de la nina
i fingeix la seva veu—: Ets una nena preciosa, Lucía; m’agraden els teus cabells pèl-
rojos. Els puc tocar?
—És clar que sí, Celeste.
La Juana fa volar la nina fins a la cabellera de la Lucía. La mà de drap recorre els
cabells fins a les espatlles, i després baixa per l’escot. La Juana continua parlant amb
el to fingit de la Celeste:
—Perquè els homes vulguin estar amb tu, has d’ensenyar més, bonica, que de
monges ja en veuen cada dia.
La nina enfonsa el cap entre els pits de la Lucía i la Juana es posa a riure. La
Lucía dissimula el torbament; si vol treballar en aquest bordell, la por no la pot
delatar.

Página 45
 9

Abans d’arribar al llatzeret del convent de Nostra Senyora de Valverde, gairebé al

poble de Fuencarral, en Diego s’ha d’apartar del camí; així ho exigeixen els soldats
que escorten un carro on viatgen vuit homes, els contagiats pel còlera detectats per les
patrulles veïnals que recorren Madrid cada nit. Un dels malalts crida des de dins.
—Ens porten a matar-nos!
Tothom mira cap a una altra banda, ningú no s’hi enfrontarà, ningú no es jugarà la
vida ajudant els empestats. L’obligació dels guàrdies és que no tinguin contacte amb
els ciutadans sans i portar-los per camins allunyats de les zones més poblades. Es diu
que entren al llatzeret per rebre tractament i per impedir que encomanin la malaltia,
però tothom sap que és difícil sortir d’allà, que gairebé ningú no ho aconsegueix.
Potser el que diu aquest home és veritat; potser, més que curar-los, el que fan és
accelerar la seva mort. Els metges que treballen al llatzeret cobren un bon sou,
quaranta rals al dia, però s’exposen a un gran perill: ser contagiats pels malalts. A
més, de tant en tant, la Junta Sanitària decreta una quarantena i s’han de quedar hores,
o fins i tot dies, allà tancats. Això és el que li fa més por a en Diego Ruiz: no poder
sortir del convent després d’haver-hi entrat.
Truca a la porta i, mentre espera que obrin, està a punt de desdir-se’n, de girar cua
i enfilar de nou el camí de França, tornar al diari, al carrer Jacometrezo, al seu món, i
oblidar-se de la Bèstia, de la Berta i d’en Genaro. Hauria d’escriure l’article sobre la
rapinya a les cases dels morts que li va encarregar en Morentín l’última vegada que es
van veure.
—Qui hi ha?
Un zelador obre la porta. Porta la boca i el nas tapats amb un mocador brut. En
Diego li ensenya els documents que li ha aconseguit en Donoso Gual aquell mateix
matí, els del metge mort uns quants dies enrere. El zelador els examina i va a
consultar alguna cosa, en Diego no sap què, en un cubicle que deu ser la garita de
guàrdia. Torna al cap de pocs minuts.
—Pot passar. Tingui, val més que es tapi la boca.
Li entrega un drap blanc com el que porta ell i li ensenya com se l’ha de posar
perquè li tapi la boca i el nas.
—No se sap si serveix de res, però un dels metges diu que s’eviten contagis i ha
ordenat que en portem tots. Si descobreixen algú que va sense, li descompten el sou
d’un dia.
—I funciona?
—Jo diria que no, perquè d’aquí continuen sortint morts cada dia: pacients,
metges, infermers… Què busca?
—Un pacient. Es diu Genaro i vivia al Cerrillo del Rastro, no sé si encara és viu.

Página 46
 —Deu ser molt important aquest tal Genaro, perquè vingui fins aquí. Em sap
greu, però crec que no tenim llistes fiables. L’haurà de buscar vostè mateix.
En Diego s’endinsa al llatzeret. Encara que s’hagi convertit en un espai
d’empestats, no deixa de ser un convent impressionant: sostres voltats, columnes amb
capitells, vitralls, finestres amb mainell… Es creua amb personal sanitari, tots amb
morrió, i pregunta a uns i altres fins que un li dona una indicació.
—En Genaro? Un que venia guano?
—Exacte. És viu, encara?
—Sí, però no crec que duri gaire. És a l’antic refectori.
El refectori és una sala àmplia i sòbria. Antigament devia contenir taules llargues
perquè els frares dominics seguessin a menjar. Encara es veu el púlpit on un d’ells
devia llegir textos sagrats mentre els altres dinaven o sopaven. Ara, l’espai està
ocupat per una vintena de jaços amb malalts moribunds. En Genaro ocupa un llit en
un dels laterals, a prop d’un finestral que dona a l’atri del convent. Almenys li toca la
llum i l’aire fresc.
—Genaro?
L’home té el rostre cadavèric i està exhaust, però viu.
—Hem trobat la seva filla Berta.
—Està bé?
Ho ha preguntat tan esperançat, que en Diego se sent incòmode i tot el que havia
planejat de dir-li s’esvaeix de cop. Quin sentit té explicar-li a un home que és a les
portes de la mort que han trobat la seva filla esquarterada? Per què hauria de donar-li
els detalls del martiri que s’imagina que va patir durant aquelles setmanes de
captiveri? La curiositat, l’ambició de rellevància periodística que l’ha induït a
suplantar la identitat per entrar al llatzeret i parlar amb el pare de la Berta s’ha
transformat en un caldo pudent que en Diego no pot suportar.
—Està bé.
El còlera ha castigat el cos d’en Genaro de tal manera, que és un miracle que el
seu cor continuï bombejant sang, que les seves faccions puguin esbossar un lleu
somriure quan pensa en la seva petita Berta.
—Gràcies a Déu. Tenia por que l’hagués caçat la Bèstia.
Les històries de la Bèstia són tan desconegudes a dins de la ciutat com populars
extramurs, on la seva existència s’ha convertit en la por més gran d’un pare quan la
seva filla desapareix. En Diego seu al costat d’en Genaro, que li agafa la mà; és tan
lleugera que el periodista amb prou feines nota una carícia. Mulla un drap en un bací i
el posa al front del malalt, que pensa en el do que té la seva filla per cantar.
—A vegades, tanco els ulls i em fa la impressió que la sento.
Li explica que la Berta s’ajuntava amb guitarristes i balladores de flamenc dels
ravals. En alguna ocasió, aquelles festes s’allargaven fins tard. I van agafar una certa
fama fins i tot a la ciutat, perquè almenys una vegada va venir gent de Madrid a
buscar aquells músics perquè anessin a actuar en una casa de rics. Van cantar fins a la

Página 47
matinada. En tornant, abans d’arribar al barri, la nena li va explicar que va perdre de
vista els companys i es va quedar sola. Algú, o més aviat alguna cosa, la seguia. Es va
espantar tant, que no va parar de córrer fins que va arribar al Cerrillo, a casa seva.
—Sé que era la Bèstia la que li anava al darrere. Aquell animal s’havia quedat
amb la seva olor. Jo no volia que continués anant a aquelles festes a cantar i ballar i
després tornar ben entrada la nit, però… com la podia retenir? La Berta viu per
cantar… Fins que un dia, no va tornar.
—Pot estar ben tranquil, que ha tornat. Coses de joves. Va estar uns quants dies
amb aquells músics…
En Genaro tanca els ulls, com si el bressolés una cançó tranquil·litzadora. Sembla
que ja no tingui necessitat d’aferrar-se a la vida, pensant que la seva filla està bé.
—L’hi va explicar, la Berta, com era la Bèstia que la va seguir aquella nit?
—Amb prou feines la va veure. Era de nit i estava espantada, però em va dir que
tenia la pell de llangardaix. I que les petjades retrunyien com si pesés més de cent
quilos.
Llangardaixos, ossos, cérvols, senglars. La por distorsiona la realitat i sembla
impossible poder treure una dada real de totes aquestes descripcions. Potser la mida;
l’home que s’amaga sota la Bèstia ha de ser corpulent, per generar tant de pànic
només amb la seva simple ombra.
—Ho sap, la meva filla, que soc al llatzeret?
—Ho sap i li agradaria molt venir-lo a veure per fer-li una bona abraçada.
—No la deixi venir, no vull que s’encomani. Jo ja no en sortiré, no podré veure el
seu somriure, com tampoc no podré tornar a tastar el vi. —En Genaro fa una ganyota
que intenta ser un somriure—. Un no s’adona de les coses que et donen una mica
d’alegria fins que les perd.
—És veritat que val més que la Berta no vingui al llatzeret, però jo sí que li puc
portar un flascó de vi.
—Vostè tampoc no hauria de passar gaire temps en aquest cementiri. —Els ulls
d’en Genaro s’han negat d’emoció—. Digui-li a la meva nena que la beneeixo i que
em sap greu no poder-me cuidar més d’ella.
—No pateixi, l’hi diré.
—I que no deixi de cantar. La seva veu és un do que li ha donat Déu. Fa que
aquest món valgui la pena.
En Diego es nota un nus a la gola i només té forces per assentir amb el cap.
S’aixeca i surt capcot del refectori. Tot això que està fent ja no és per aconseguir
l’èxit, sinó per la memòria de la Berta. Perquè en aquesta ciutat malalta encara es
pugui aspirar a la justícia. Ha aconseguit un cap del qual pot estirar: aquella festa en
una casa de rics, els gitanos que acompanyaven la nena. Potser va ser allà on la Bèstia
va escollir la Berta com a víctima, encara que no aconseguís caçar-la.
Encara està buscant la sortida del llatzeret quan sent una veu femenina darrere
seu.

Página 48
 —Senyor Ruiz… No m’hauria imaginat mai que el trobaria aquí.
Porta la boca tapada, igual que ell, però els seus ulls són inoblidables, en Diego
encara els té a la memòria de quan els va veure al teatre de la Fantasmagoria. És
l’Ana Castelar.
—Jo sí que no m’esperava trobar-la aquí.
—Col·laboro amb la Junta de Beneficència. Vinc dos dies a la setmana. Però un
periodista dins d’aquests murs és més difícil de justificar.
Li agradaria reprendre el joc de seducció que va iniciar al teatre, però el dolor
d’en Genaro és com una ressaca que li enterboleix el cor. Ni tan sols el somriure de
l’Ana que s’endevina sota el mocador que li tapa la boca pot netejar aquesta sensació.
—He vingut de visita —intenta abreujar en Diego.
—No es permeten visites, ha d’haver entrat d’una manera o altra.
—D’acord, ja veig que no és fàcil enganyar-la. He manllevat un carnet de metge
per poder parlar amb un malalt.
—És capaç de venir fins aquí per una notícia? Espero que li paguin el risc com es
mereix.
—En realitat, només soc un bon samarità. M’encantaria parlar amb vostè, potser
en un altre moment en tindrem oportunitat, però ara me n’he d’anar.
—Acaben de tancar les portes del llatzeret. Un malalt ha intentat escapar-se, i
això no ho poden pas permetre; podria escampar encara més la malaltia. Aquí se sap
quan s’entra, però no quan se’n surt. —La veu de l’Ana ha adoptat un matís que fins
a aquell moment en Diego desconeixia; tristesa, o potser seria més adequat definir-ho
com a derrota. Quan ha dit «Aquí se sap quan s’entra, però no quan se’n surt», cada
paraula ha caigut amb gravetat, honestedat, amb un tremolor que capta la resignació
de la mort que es respira a l’interior del llatzeret. Després, com si s’hagués sentit
descoberta, despullada d’alguna manera, l’Ana ha tornat a somriure—. Li ha espatllat
algun pla, això? Em pensava que no li desagradava la meva companyia. Si més no, és
la impressió que em va fer l’altra nit a la Fantasmagoria.
—La seva companyia compensa qualsevol contratemps.
—M’alegro de saber-ho. A més, falten mans doctes.
—No soc pas metge, ja ho sap.
—I tant que ho és, té un carnet que ho diu, oi? He de fer la ronda amb uns quants
malalts, i vostè serà el meu metge. O s’estima més que el denunciï per suplantació
d’identitat?
En Diego la mira, indecís, sense saber si l’amenaça és real o un simple pretext per
passar el confinament temporal al seu costat. La dona frívola que va conèixer a la
Fantasmagoria no sembla la mateixa: qui és l’autèntica Ana Castelar? Aquella que
reia amb el dandi, o la que li ha semblat entreveure ara?

Página 49
 10

La Delfina, la mare de la Juana, és una dona morena, grassoneta, amb un escot poc
comú als carrers de Madrid. El seu aspecte agressiu contrasta amb una veu i unes
maneres dolces.
—La meva filla m’ha dit que vols veure la Lleona. N’estàs segura d’això que vols
fer?
—Necessito diners per a mi i la meva germana.
La Lucía sap que ha de dissimular els dubtes. La Delfina la mira, valorant si li diu
alguna cosa més o no, però desisteix. No serà pas ella la que li aconselli d’anar-se’n,
és una feina que fins i tot ha assumit per al futur de la seva filla Juana.
—És millor que ser criada i et violi el senyor, que ser rentadora i et surtin
penellons, que ser captaire i tothom et menyspreï, o que ser la dona d’un paio que et
pega i t’omple de fills. Hi ha vides pitjors que aquesta. Tot i que ara, amb el còlera,
tenim menys clients que abans… Espera’t aquí fins que la Josefa et cridi.
L’ha deixat a la cuina, un lloc molt més net i més ben equipat que qualsevol altre
que la Lucía hagi vist mai. A la seva casa de Peñuelas amb prou feines tenien un racó
on poder fer foc per posar-hi una olla a escalfar. Aquí hi ha d’allò que en diuen
«cuina econòmica», que la Lucía no para de mirar sense atrevir-se a tocar-la. És un
moble de ferro, pintat de color negre i ple de calaixos amb poms daurats; el més gran
és el forn; en un altre s’hi posa el combustible —carbó o llenya—; en un altre hi cau
la cendra que després s’utilitza per fer-ne sabó; a la part superior hi ha els anells sobre
els quals es col·loquen les olles i les paelles. Ara està apagada, però s’imagina que a
l’hivern la tenen tot el dia encesa i així serveix per tenir aigua calenta i convertir la
cuina en el lloc més càlid de la casa.
Tot i així, el que enveja més la Lucía és una plata molt gran plena de cebes,
tomàquets, pebrots, carbassa… Si tingués tot això per alimentar la seva germana, no
s’estaria pas allà, esperant per parlar amb la Lleona. Se li acut que podria robar tot
aquest menjar, però la consciència li diu que seria un error, perquè només li duraria
un parell de dies. Té el pressentiment que, si es queda allà, podrà aconseguir els
diners que necessita per fugir de Madrid.
La cuina és una estança de pas: entren i surten dones, algunes la saluden, cap
d’elles amb gaire curiositat, i altres la ignoren. Se sent un soroll sord, cada vegada
més fort, un toc-toc regular com d’avi que marca la cadència dels seus passos amb un
bastó. La Lucía s’imagina la Lleona avançant amb els talons pel terra de fusta,
caminant a poc a poc per rebre-la, potser fumant un cigarro amb filtre. En canvi, entra
un tolit a qui li falta la cama dreta i va vestit amb roba llardosa. El monyó, per sobre
del genoll, és visible sota el camal arremangat dels pantalons. Per caminar, s’ajuda
amb unes crosses que no semblen prou valentes per suportar el seu pes. Es diu
Mauricio, i un dia més, s’ha escapat de l’asil de mendicitat del carrer San Bernardino.

Página 50
La Josefa el deixa dormir allà de tant en tant a canvi de fer algunes feinetes a la casa,
arreglant tota mena de desperfectes. En Mauricio té bones mans; potser és l’únic que
té de bo.
—Què hi fas aquí?
—Espero la Lleona.
—Que treballaràs per a ella?
—No ho sé.
—Si hi treballes, vull ser el teu primer client.
Li dedica una mirada lasciva a la Lucía que ella rep amb fàstic. Està sospesant
l’opció de marxar corrents quan torna a aparèixer la Delfina.
—La Josefa t’espera al saló verd.

El saló verd té les parets folrades de seda d’aquest color i unes butaques entapissades
igual però en un altre to i amb les potes daurades. Hi ha una tauleta on la Josefa acaba
de dinar. Encara hi ha una tassa, un tros de pa i un platet amb mantega.
—Qui ets?
—Em dic Lucía.
—Què busques aquí?
La Lucía se la queda mirant, indecisa. La Josefa ronda els quaranta anys, però es
conserva bé. Porta els cabells negres, segurament tenyits, recollits en una mena de
monyo, i la cara neta. Va vestida només amb una bata prima i s’endevina que per sota
va tota nua.
—Quants anys tens?
—Setze.
—Mentida. Ets verge?
—Catorze. No he estat mai amb un home.
—A veure, despulla’t.
La Lucía es treu la roba: la faldilla i una camisa; a sota hi porta una mena
d’enagos, bruts.
—Del tot?
—Sí, del tot.
Té vergonya quan la madam la mira detingudament i la fa girar una volta sencera.
S’ha d’espolsar del cap el fantasma de la Cándida, el que diria la seva mare si veiés el
que està fent.
—Tens un cos bonic. I els cabells pèl-rojos naturals; no n’hi ha gaires com tu.
—Em puc vestir?
—No, ara t’acompanyaran a posar-te roba neta, que aquesta que portes és per tirar
al foc. Sembles una pidolaire. Per què vols treballar aquí?
—Necessito els diners. La meva mare s’ha mort i ens han cremat la casa. La meva
germana i jo no tenim enlloc on anar, i ella només té onze anys.

Página 51
 —La vida entre aquestes parets no és fàcil.
—Serà millor que la que tinc ara. Només li demano una cosa: no deixi que
l’esguerrat em faci res.
La Josefa es posa a riure mentre fa sonar una campaneta.
—En Mauricio? Ni ajuntant tots els diners que ha guanyat a la vida en tindria
prou per pagar el preu pel qual vendré la teva virginitat. Avui ja te’n pots anar, demà
et vull aquí a aquesta hora.
Ara entra la Delfina.
—Delfina, dona-li roba a aquesta nena. Roba decent i neta. Demà comença a
treballar amb nosaltres. I dona-li un parell de rals, que mengi, que està seca com un
clau. —La Josefa agafa la Lucía per la barbeta i li alça el cap. De sobte, li clava els
ulls negres i maternals—. Si no tornes, no et buscaré. Encara ets a temps de desdir-
te’n, però si demà entres per aquesta porta, no vull lamentacions. No suporto les
llàgrimes.

Página 52
 11

La ronda de malalts dura tres hores, i obliga en Diego a afrontar una realitat que fins
llavors havia estat esquivant. L’epidèmia de còlera es rabeja en els més desafavorits,
amb els que no tenen cap metge que els atengui ni diners per pagar medicaments, o,
simplement, roba neta o alguna cosa per posar a l’estómac. L’obsessió per la Bèstia i
per publicar notícies que li donin prestigi a les tertúlies dels cafès han passat a un
segon pla. Ara la seva croada és una altra: demostrar a aquesta gent oblidada que algú
lluita per ells, tal com ho està fent l’Ana Castelar jugant-se la vida al costat dels
malalts. Ella milita en la noblesa més distingida, és la dona d’un ministre de la reina
regent, podria passar les tardes ajaguda entre coixins ben flonjos, menjant galetes
angleses i xerrant amb companyies trivials com la de l’Ambrose; en canvi, és al
llatzeret sense esperar cap més recompensa que el somriure d’un moribund.
L’Ana Castelar real és la que, primer, atén els malalts terminals, vells relinquits
als quals amb prou feines cal ajudar a beure una mica d’aigua i a refrescar-los el cos
bullent amb una esponja, i després anima en Diego a cuidar-se de casos més
fronterers; els que pengen d’un fil, d’una mala nit de febre per ingressar a la zona
d’inguaribles. Ella coneix bé els protocols sanitaris i els hi explica: a aquests pacients
se’ls ha de provocar el vòmit mitjançant inhalacions de vinagre i xarrups d’aigua molt
calenta.
En Diego l’acompanya en aquesta ronda entre els inguaribles; despentinada, bruta
d’esquitxos de vòmit, ella no perd mai el somriure. Acaricia amb veritable afecte
cada malalt després de rentar-li l’estómac. Els ajuda a estirar-se tal com una mare ho
faria amb el seu fill febril i els neteja els llavis amb un drap. No s’atura mai; renta el
bací en una pica i de seguida atén el malalt següent. Una lleu ombra de tristesa li
enterboleix els ulls entre un pacient i l’altre, aquella derrota que abans en Diego li ha
captat a les paraules. Es pensa que no ho veu ningú, però en Diego ha notat com
s’aturava un instant, com feia una inspiració profunda, potser per contenir-se les
llàgrimes que li neguen la mirada, abans de reprendre la feina sense cap rastre
d’aquell dolor que ara el periodista sap que alberga. Qui és capaç d’acompanyar a la
mort tants homes i dones sense trencar-se per dins? Ningú, però molt pocs estan
disposats a patir tant per ells.
Mentre en Diego fa d’ajudant de l’Ana, comença a notar que la fascinació que
sent per ella no és la mateixa atracció que va sentir a la Fantasmagoria ni la que altres
dones li han provocat. Les seves aventures romàntiques han estat marcades per
l’obsessió, per l’agitació d’aconseguir un trofeu, com aquell que aconsegueix una joia
valuosa. Pel mateix desig que el va empènyer a parlar amb l’Ana al teatre, aquella
bellesa poderosa que el va atraure com un imant. Uns sentiments que no tenen res a
veure amb el que comença a envair-lo per dins quan camina pel pavelló dels infants
al costat d’aquesta Ana despullada de qualsevol superficialitat. Intenta no pensar-hi

Página 53
gaire ni tampoc posar cap nom a aquesta nova manera de mirar-la, no està preparat
per fer-ho, tot i que no pot negar la certesa que alguna cosa s’està transformant en ell.
L’Ana seu al costat d’un nen ros, es diu Timoteo i sembla el seu preferit.
—Està molt malament, se li ha de fer una sagnia.
—Què? —En Diego no dissimula la por.
—Se li ha de fer un tall a l’artèria temporal, perquè perdi sang. Té bon pols?
—Però si només és un nen.
—Un nen que no sobreviurà si no ho fem. Vaig a la farmaciola a buscar
desinfectant.
S’allunya amb pas ferm, i en Diego es queda mirant la cara suada d’en Timoteo,
els llavis ressecs, els ulls pàl·lids, que de sobte furguen els seus com implorant ajuda.
L’Ana torna amb un flascó gairebé buit.
—Agafi la navalla.
En Diego s’esperava un estri de precisió, un estilet o una cosa semblant, però
s’haurà d’espavilar amb una navalla. Li tremola la mà quan l’Ana l’hi entrega.
—Un moment —diu ella.
L’Ana agafa l’espalmatòria, amb l’espelma gairebé fosa del tot, i ell escalfa la
fulla a la flama. Ella li assenyala una artèria del coll, sota l’orella esquerra. En Diego
acosta la punta de la navalla a la pell del nen. Està a punt de tirar-la a terra i marxar
corrents del llatzeret quan nota la mà de l’Ana sobre la seva. Llavors, es troba amb la
seva mirada i entén que confia en ell. Que està segura que ho pot fer. No calen
paraules, les pupil·les negres d’aquella dona són suficients per infondre-li un valor
que ell es pensava que no tenia. En Diego fa una incisió petita. Surt la sang formant
un regueró net, immediat, i llavors brolla de cop, com si el corrent passés per sobre
d’una pedra.
—Una mica més —demana ella.
En Diego fa el tall més gran. En Timoteo s’estremeix de dolor. Ella li aguanta el
cap amb les dues mans. Deixa que brolli la sang durant un minut que a en Diego se li
fa etern. Després posa desinfectant sobre la ferida i pressiona el tall amb una
tovallola.
—Comprovi-li el pols.
En Diego busca el pols al canell del nen.
—Accelerat, com el meu.
L’Ana continua fent pressió amb la tovallola per aturar l’hemorràgia.
—I com el meu.
Al cap d’una estona, prenen l’aire al claustre del convent, repenjats a les
columnes renaixentistes. A l’Ana se li ha esbullat el monyo i li cauen uns quants flocs
a la cara.
—S’ha embrutat. —En Diego li assenyala la galta, a prop de la comissura del
llavi.
L’Ana acosta els dits a les gotes de sang que té a la pell. Se les eixuga i somriu.

Página 54
 —Li asseguro que normalment estic més elegant.
—I jo més desimbolt.
—No l’enganyaré pas: com a metge no té futur. —L’Ana fa una riallada
cristal·lina.
—Em permet demostrar-li que puc ser més hàbil en altres facetes?
La senyora Castelar s’aparta un floc de cabells i observa la cara d’en Diego. Li
queda bé el cansament, la por que ha passat li neteja la mirada, i amb la claror del
crepuscle, la seva expressió sembla apaivagada, com si s’hagués submergit a l’aigua.
Després, recupera la màscara de vivacitat i s’afanya a tapar les parts més íntimes de
la seva personalitat, les que en Diego comença a pensar que li fa vergonya
d’ensenyar.
—Què li sembla la setmana que ve, divendres al vespre a casa meva?
—On és?
—No tinc cap dubte que sabrà arribar-hi sense que l’hi hagi de dir.
L’Ana s’allunya uns quants passos pel claustre, però de sobte s’atura i es gira cap
a en Diego.
—Potser vostè no és metge, però s’ha quedat al costat d’aquestes persones que ja
no tenen res. I això és el que realment necessiten. Algú que estigui al seu costat. Hi
ha poca gent disposada a acompanyar-los en el patiment.
En Diego interpreta la sinceritat de les seves paraules com una invitació més
important que la d’anar a casa seva; li està obrint les portes per conèixer la veritable
Ana. Després, ella es perd entre les columnes del claustre. El sol s’acaba de pondre i,
per fi, tornen a obrir les portes del llatzeret. Mentre en Diego camina cap a casa seva,
rememorant amb posat absent tot el que ha viscut, una convicció se li consolida al
fons de l’ànima: l’Ana té l’estrany do de fer-lo un home millor.

Página 55
 12

Ja és de nit quan la Lucía travessa una altra vegada Peñuelas per tornar a la cova.
Sempre ha estat el seu barri, un lloc on s’ha sabut moure, però avui, potser perquè va
amb una roba diferent, la que li ha donat la Delfina al bordell, li fa l’efecte que ha
canviat, que tot és més sòrdid que de normal. Ha encarregat a la Clara que comprés
una mica de ventresca de xai per sopar, però no sap si ho deu haver fet o si tornaran a
anar a dormir amb l’estómac buit.
Deixa enrere la tàpia que protegeix el magatzem de fustes de la fàbrica de llits, on
hi ha un conjunt de casots miserables que per algun motiu s’han escapat de la piqueta.
Més enllà hi ha el corral del Geperut, un criador de porcs que viuen entre muntanyes
de deixalles. Finalment, arriba al barranc, on hi ha la casa del Tío Rilo, un lloc
immund fins i tot pels criteris del barri. Allà hi malviuen, apinyades, unes tres-centes
persones en una única sala. La Cándida, la seva mare, sempre l’advertia sobre aquella
casa i li insistia que anés amb molt de compte si havia de passar-hi a prop. Just
llavors comença a sospitar que alguna cosa va malament: una dona aparta la mirada
quan la veu; uns nois, en canvi, l’observen descaradament. De sobte, l’aire s’ha tornat
espès i li costa respirar.
Ja està a punt d’arribar a la cova quan veu, a sota d’un arbre, un dels bols
llefardosos que fan servir per menjar. El recull i comença a enfilar-se pel talús.
—Clara! Clara!
Només d’entrar s’entrebanca amb l’olla, que rodola per terra. Veu les mantes
amuntegades; els coberts vells i gairebé inservibles encara desprenen una lleu lluïssor
en la foscor. No hi ha ni rastre de la seva germana.
—Clara!
Ara sí, sent un petit gemec al fons de la cova i corre cap allà, a cegues perquè
amb prou feines hi entra una mica de claror de la lluna.
—He anat a comprar la ventresca, t’ho juro —diu la Clara, entre sanglots.
—Deixa estar la ventresca ara, i digue’m què ha passat.
S’ha d’esperar que es calmi una mica, abraçar-la perquè la respiració entretallada
li permeti parlar. La Clara no és com ella; en part, la culpa és de la mare, que sempre
patia pel que els pogués passar a les seves filles. Les històries que els explicava,
d’assassinats per un tros de pa, de violacions a les dones que van soles, han convertit
la Clara en una nena atemorida, sempre dependent de la protecció de la Cándida, i ara
que ella no hi és, depèn de la Lucía.
—Han vingut a buscar l’amulet. Em vas enganyar, no et protegeix de res!
Tot i l’enrabiada de la Clara, la Lucía comença a entendre el que ha passat. La
seva germana ha anat a comprar la ventresca de xai, tal com ella li ha encarregat. El
venedor ambulant acostuma a comerciar a la zona de la fàbrica de farines, però li han
dit a la Clara que se n’havia anat cap a la Casa del Tío Rilo.

Página 56
 —No hi hauries d’haver anat allà. Duies l’anell posat?
—Sí. Tenia por, i tu em vas dir que era com un escut.
La Lucía agafa aire. Li agradaria bressolar la seva germana amb tendresa,
explicar-li una altra història que preservi el poder de l’anell, encara que a vegades el
seu poder es desactivi. Però vol saber tots els detalls.
—Què més ha passat?
—Doncs que l’han vist i algú m’ha seguit.
—Saps qui era?
—No, gent del barri.
Quan la Clara ha tornat a la cova, han aparegut uns quants homes.
—M’han pegat, m’han clavat coces, m’han estirat els cabells. Em deien que els
donés l’anell mentre ho regiraven tot. S’han endut la jaqueta de la mare i les mantes.
—Els l’has donat? Clara, si us plau, és important: els has donat l’anell?
—No. Quan els he sentit arribar me l’he tret. És allà.
L’anell està enterrat entre les cendres del foc que la Lucía va encendre el dia
abans per bullir patates.
—Ha perdut el poder?
—Que no ho veus que estàs bé? Si no arriba a ser per l’anell, ves a saber què
t’haurien fet aquells homes.
La Lucía posa l’anell al dit índex de la Clara. La seva germana l’acaricia, com si
en depengués la seva vida. Amb prou feines deixa que la Lucía li renti la cara i una
petita ferida que li han fet al front, just al naixement dels cabells.
No es poden quedar allà: segur que els mateixos malfactors tornaran a buscar
l’anell i la Lucía no pot quedar-se per protegir-la. Obliga la seva germana a recollir
les escasses pertinences i totes dues se’n van caminant, enmig de la nit fosca, cap a
Madrid. S’amagaran en un lloc que li va ensenyar l’Eloy mentre passejaven, una
antiga fàbrica de mistos que han hagut de precintar pel còlera. És un lloc on ningú no
s’atreviria a acostar-se, però la Lucía pensa que si no es van contagiar amb la seva
mare, ja no ho faran mai.
Ella mateixa ha entrat i sortit tantes vegades de Madrid a través de les clavegueres
que hi ha sota la Muralla, que l’única dificultat és aconseguir que la Clara avanci
darrere seu.

Página 57
 13

Les nenes no saben el seu nom, però li diuen la Bèstia, tal com l’anomenen en els
barris de més enllà de la Muralla on actua. La Fernanda, una morena amb els cabells
fins a la cintura que ja no és amb elles, havia sentit a parlar d’aquell animal al poblat
on vivia, tot i que llavors ningú no sabia què passava amb les nenes que
desapareixien: «La Bèstia us arrossega fins al seu cau», «No et portis malament o la
Bèstia t’arrencarà la carn amb les seves dents de senglar», li van arribar a dir a la
Fernanda, com si es tractés d’una criatura impossible d’imaginar que sotja en la nit.
A part que no és cap animal, poca cosa més en saben, d’ell: que va sempre vestit
de negre; que és un gegant que fa més de dos metres; que té la cara cremada i la pell
rosada brilla d’un to encarnat amb la claror dels llums d’oli que hi ha penjats a les
parets; que cada tarda es despulla i es fueteja fins que cau rendit sobre el bassal de la
seva pròpia sang. Després treu una de les nenes de la cel·la i l’obliga a curar-li les
ferides. Ja no tenen por que les violi o que les pegui, com els passava al principi;
s’han acostumat al ritual.
Tria una nena sense cap criteri definit, assenyala el gibrell amb aigua i sabó i
l’esponja, i ella ja sap què ha de fer. No la toca, ni tan sols li parla, tot i que a vegades
deixa escapar algun gruny si la timidesa de la nena alenteix el ritme de la cura.
Només li exigeix que li calmi l’esquena lacerada. La resta de les nenes observen
l’escena, hipnotitzades pel clarobscur de la masmorra i pel soroll de l’aigua quan un
rajolí cau de l’esponja al gibrell. És un moment de pau i de dolçor en què no han de
patir per res, un moment estrany que no enganya cap de les nenes. Totes saben de què
és capaç la Bèstia.
La Cristina va intentar escapar-se quan la Bèstia semblava que s’havia
endormiscat després de rentar-li les cicatrius. L’home —la Bèstia— la va atrapar als
esglaons de pedra que donen a la sortida de la masmorra. Agafant-la fort pels cabells,
va posar la boca oberta de la Cristina al caire d’un dels esglaons. No van caldre
discursos ni advertències per a les altres. Tan sols un cop de peu sec sobre el seu cap i
el cruixit de la mandíbula de la nena quan es va trencar contra la pedra. La seva sang
es va vessar formant un petit regueró fins que es va trobar amb la que la Bèstia havia
deixat després de flagel·lar-se. Es va vestir i va desaparèixer, arrossegant darrere seu
el cos de la Cristina escales amunt. L’endemà al matí, la seva cel·la tornava a estar
ocupada. La nena, tremolosa com totes el primer dia que hi van arribar, va dir que es
deia Berta.
De tant en tant, la Bèstia treu una de les nenes de la cel·la, se l’emporta i no la
tornen a veure mai més. Algunes creuen que les deixa marxar i poden tornar a casa
seva; altres afirmen el contrari, que les mata, tal com van veure que feia amb la
Cristina. L’última escollida va ser la Berta. Totes la troben a faltar, perquè durant el
mes que va ser a la masmorra, la Berta els va fer més suportable aquell malson amb

Página 58
les seves cançons, que gairebé mai no eren tristes. Almenys durant una estona
s’oblidaven de la realitat, d’aquelles cel·les, i a vegades s’animaven i seguien el ritme
picant de mans. La seva cel·la és una de les dues que ara estan buides, però aviat
vindran altres nenes a ocupar-les.
Totes pensen que van cometre un error, que van sortir una nit per on no els
convenia, soles, sense la companyia de cap familiar, que van triar els camins
equivocats. Vivien en els llocs més miserables de Madrid, a Injurias, a Peñuelas, a
Ventas del Espíritu Santo, a la vora del torrent de l’Abroñigal… Dues d’elles fins i tot
es coneixien abans d’acabar allà dins, tot i que van arribar-hi en dies diferents.
No saben on són, només que hi ha vuit cel·les que formen un octàgon, de manera
que totes poden veure el centre, que és on la Bèstia es flagel·la. Amb prou feines es
veuen les unes a les altres, ja que la Bèstia només encén els llums d’oli quan baixa a
la masmorra. Viuen en la penombra, però de mica en mica s’han anat acostumant a
l’escassedat de llum.
Passen tot el dia soles, consumint les hores entre malsons intermitents, plors, jocs
infantils i rampells de desesperació que han fet que més d’una intenti obrir els barrots
fins a fer-se ferides a les mans. La Bèstia les visita cada tarda, els porta menjar i
aigua, s’emporta els orinals plens i els en dona uns altres sempre nets. Després,
mentre elles mengen, es despulla, s’agenolla, treu el flagell i el col·loca amb precisió
davant dels genolls. No l’agafa mai abans de donar-se plaer a si mateix. Les nenes
observen en silenci com es colpeja el membre amb ràbia fins que ejacula. Cap d’elles
havia vist mai un home fent allò. Tot seguit, resa en llatí com si les estigués insultant i
agafa el flagell. Es castiga i, extenuat, cau a terra. Llavors és quan tria una de les
nenes perquè li renti les ferides. Cada tarda el mateix ritual.
Quan la Bèstia se’n va, les nenes reprenen les converses. La que fa més temps que
és allà, la Fátima, es pregunta per què no la tria mai a ella, per què desfilen nenes i
més nenes en un relleu continu i ella continua a la seva cel·la, veient com arriben i
com se’n van. Al principi pensava que tenia sort, ara comença a estar convençuda que
aquesta espera tan llarga és una mena de condemna.
Li agradaria que la Bèstia es fixés en ella, que l’escollís per treure-la al carrer i
tornar a veure el sol, córrer per retrobar-se amb la família, recuperar la llibertat. Però
el desig es tenyeix de por: què li deu haver passat a la Berta? Ha tornat amb la seva
família, o és morta com la Cristina? Els esglaons de pedra pugen formant un espiral
que es perd en la foscor. Cap d’elles no sap què passa quan la Bèstia treu les nenes a
fora. Ni tampoc què tenen les escollides. A això precisament dedica les hores la
Fátima. A pensar què és el que la fa a ella diferent de les altres. Per què sempre és la
nena descartada.

Página 59
 14

—Hi havies estat mai aquí?

En Donoso fa una ullada al seu voltant.
—No. Només ho coneixia de nom.
—Encara sort que he vingut amb tu, perquè no saps pas on et fiques.
El parador de Santa Casilda, a prop de la Puerta de Toledo, és un dels llocs amb
més mala fama de Madrid, però sembla que a en Diego tant li fa. Es tracta d’un grup
de casinyots units per un pati on s’hi apinyen, en algunes èpoques de l’any, prop de
cinc-centes persones; gent que no sap res dels problemes amb els carlins, dels canvis
de govern, del fet que les eleccions del 30 de juny han fet pujar el Partit Moderat de
Martínez de la Rosa. Viuen aliens al rellotge que marca els dies d’aquells que es
poden preocupar per una altra cosa que no sigui menjar. A Santa Casilda hi van a
parar els temporers que venen del nord a treballar en el sector agrari a la zona centre,
però també gran part dels captaires de la capital, dels trinxeraires, dels pòtols que
viuen del que poden. I els gitanos amb qui la Berta va anar a una festa l’última nit que
va passar en llibertat. A en Diego li han dit que són tots membres d’un mateix clan
que anomenen «els Cabrers».
Tothom els mira amb una barreja de recel i hostilitat mentre passegen per les
instal·lacions miserables del parador. Alguns es deuen preguntar què els ha dut fins
allà, quants diners dringuen a les seves butxaques i si no seria una bona jugada matar-
los i robar-los tot el que portin a sobre. En Donoso observa els veïns que, com
carronyers, els envolten mantenint les distàncies. Vol pensar que, encara que no vagi
armat, l’uniforme imposa respecte. A més, està convençut que l’ull que va perdre en
el duel amb l’amant de la seva dona provoca un temor supersticiós. Tal com diu
sempre ell mateix, ningú no vol que el miri un borni.
Finalment, un home es decideix a abordar-los.
—Què volen, per aquests verals?
—Busquem els Cabrers.
El sobrenom familiar fa que l’home es tranquil·litzi i els tracti amb una amabilitat
brusca.
—La casa emblanquinada.
La casa emblanquinada està uns quants metres apartada de les altres. Crida
l’atenció perquè no és tan miserable, fins i tot sembla maca i ben cuidada, com les
cases dels pobles andalusos. A més de ser emblanquinada, també té testos amb
geranis a les finestres.
—Els rics del barri —resumeix en Diego.
Davant de la porta hi ha uns nens de tres o quatre anys jugant. Són cinc, i dos van
despullats. En Donoso els clava l’ull sa amb menyspreu.
—Els rics vesteixen els fills.

Página 60
 Una dona gran surt de la casa amb una palangana d’aigua per regar les plantes.
—Busco els Cabrers —li diu el periodista—. M’han dit que viuen en aquesta
casa.
—Aquí tots som Cabrers. Digui’m què vol i li diré qui busca.
—Uns a qui van contractar fa prop d’un mes per anar a tocar i cantar en una festa.
Hi van portar una nena que es deia Berta.
—La que va matar la Bèstia? El meu net Baltasar la coneixia; deia que cantava
com si fos gitana.
La dona entra a la casa sense convidar-los a acompanyar-la ni aclarir-los què ha
anat a fer. Ells s’esperen, per si de cas la vella és una d’aquelles persones que
amaguen l’amabilitat sota una capa d’eixutesa. Al cap de deu minuts surt en Baltasar,
un gitano jove, de poc més de vint anys, alt, espigat i amb una orella escapçada. Tot i
així, és un home atractiu, segur que molt cotitzat a les festes i alguns cafès concert.
—Qui em busca?
—Em dic Diego Ruiz. Soc periodista, treballo a El Eco del Comercio.
—I el seu amic el policia?
—Jo no soc ningú, com si no existís, és ell el que vol parlar amb vostè.
En Baltasar els explica que la Berta va començar a anar a les festes flamenques
que a vegades organitzaven. Un dia es va animar a cantar i tots van quedar sorpresos
que una paia pogués fer-ho tan bé. Era guapa i espavilada, per això els va
acompanyar més d’una vegada.
—Sabia com animar els senyorets perquè donessin bones propines. Mecàgum els
morts del que se la va emportar.
—Diuen que va ser la Bèstia.
—Doncs mecàgum els morts de la Bèstia. Diuen que li van arrencar el cap com
un llop a una ovella.
—Els animals no fan mal d’aquesta manera. Maten per gana, no pas per diversió.
I això és el que li van fer a la pobra Berta i a les altres nenes. —En Diego està tip que
es continuï identificant aquest assassí amb un animal i respon massa brusc. No és el
millor to, si vol guanyar-se la confiança d’en Baltasar—. Perdoni, és una imatge que
fa mal només de pensar-hi. Vaig conèixer el pare de la nena, en Genaro. La seva filla
li va explicar que algú la va seguir la nit en sortint d’una festa a Madrid, en una casa
de rics.
—Sempre l’acompanyàvem al Cerrillo del Rastro i la deixàvem amb la seva gent,
perquè no anés per aquests verals tota sola de nit. Després d’aquella festa, no sé què
va passar, es va despistar i… Ens va fer amoïnar, però l’endemà al matí vam saber
que era amb el seu pare al Cerrillo. A mi també em va explicar que es va espantar i es
va pensar que algú la seguia.
—És possible que la Bèstia l’escollís aquella nit. On va ser la festa?
—Al carrer del Turco, però després de la festa ens van convidar a continuar
cantant en una casa de la Carrera de San Jerónimo, a prop d’un magatzem de vins.

Página 61
Me’n recordo perquè vam comprar-ne un parell de garrafes abans de pujar. No era la
mena de casa on solíem anar: estava plena de llibres i hi vivien dos homes, un de jove
i un altre de gran, semblaven capellans, però van pagar el que els vam demanar. No
crec que els divertís la música, més aviat va fer la impressió que només ens volien
tenir allà una estona.
—A part d’aquells dos homes, hi havia algú més a la casa?
De sobte, l’actitud col·laboradora d’en Baltasar es volatilitza; el gitano mira en
Donoso i en Diego amb menyspreu, com si hagués descobert el veritable motiu de la
visita.
—Volen donar la culpa als gitanos d’allò que li va passar a la Berta, oi? És això?
Per això han vingut al cul del món un periodista i un policia, oi?
—Res més lluny de la meva intenció.
En Diego intenta que en Baltasar no es tanqui en banda. Intueix que encara li pot
donar informació important, però l’home ja no està disposat a parlar més i se’n va
mentre li etziba:
—Què més hauré de sentir? Ara diuen que som els gitanos els que enverinem
l’aigua amb el còlera. Per què quan un capellà surt a la palestra se suposa que és un
sant? Són els més filldeputes d’aquesta ciutat. Ells tenen la culpa de la malaltia, i no
m’estranyaria gens que també estiguessin al darrere de la mort de la Berta.
És un rumor que corre fa dies: els capellans i els frares, partidaris de Carles Maria
Isidre de Borbó i contraris a Isabel II i la regent Maria Cristina, enfrontats des de fa
un any en el que anomenen la guerra carlina, s’han entestat a debilitar la resistència
de Madrid i han decidit fer-ho enverinant les aigües que es consumeixen a la ciutat
per contagiar el còlera a la població. Un rumor absurd que només pot calar en
societats incultes. No serveix de res la pedagogia en aquest cas, explicar mil vegades
que el còlera ve d’altres països i que ha estat anys matant gent d’arreu del món abans
d’arribar a Madrid. El poble està disposat a creure’s totes les notícies anticlericals,
potser com a resultat d’un rebuig que s’està coent des de fa segles.

En Diego arrossega en Donoso fins a la Carrera de San Jerónimo per tafanejar a la

casa dels capellans. Vol parlar amb ells, preguntar-los per una cosa que troba una
mica desgavellada. Ell es considera tolerant i modern, però no li encaixa una festa de
músics gitanos en una casa santa. A la porta d’un immoble hi ha una carrossa, el
carreter dormita al pescant. En Diego xiula i l’home es desperta amb un sobresalt.
—És aquí la casa dels capellans?
—En aquest carrer tot són capellans —contesta amb indolència.
En Donoso travessa el carrer fins al magatzem de vins que els ha dit el gitano.
L’amo li explica que allà hi van molts religiosos a comprar vi, que no se li acut cap
ubicació millor per al seu negoci que un carrer ple de convents.

Página 62
 —Aquesta parella de capellans que diu, un de jove i un de gran, em sona. Eren
dels pocs que no em venien a comprar. Em sembla que vivien en aquell edifici.
L’amo viu als baixos, poden preguntar-l’hi a ell.
Quan truquen al picaporta, senten una veu que crida: «Ja vinc!».
Obre la porta un home encorbat, calb, amb restes de cabells a les temples. Els
escodrinya a través d’unes lents que s’aguanten en equilibri sobre el nas. Tot i que és
un barri de religiosos, el propietari és laic.
—No hi viuen pas aquí, hi vivien —matisa l’home, alçant el dit índex de la mà
dreta—. Es van morir tots dos fa potser un parell de setmanes, tant el vell com el
jove. El còlera no fa distincions. Ni al pare Ignacio García no ha perdonat, imagini’s.
Aquest nom crida l’atenció a en Diego.
—Ignacio García, el botànic?
—I teòleg. Cada dia arribava algun volum de plantes, fins i tot escrits en llatí. Un
autèntic erudit. Però últimament tenia uns hàbits una mica estranys. Van organitzar
una festa amb gitanos i músics. Si hi havia dues persones que no hauria dit mai que
muntarien aquell sarau, eren el senyor Ignacio i el seu company, el pare Adolfo. Però
potser el còlera fa embogir la gent.
En Diego intenta col·locar les peces, però li costa. El pis on va cantar el grup de
gitanos pertanyia a l’Ignacio García, el teòleg especialitzat en botànica que li va
comentar en Morentín, l’inquilí del pis que va patir un robatori després de la mort
dels ocupants. Però no entén de quina manera la mort del capellà i el seu ajudant, el
pare Adolfo, podria tenir relació amb la història de la Berta.
—Li fa res que fem una ullada a la casa?
En Diego no dissimula la sorpresa davant d’aquesta iniciativa d’en Donoso.
Valent-se de l’uniforme policial, l’amo no hi posa pegues i els dona les claus de la
casa del pare Ignacio. Els confessa que està desitjant que passi un quant temps i els
mossos s’atreveixin a entrar al pis sense por de contagiar-se per buidar-lo i poder-lo
tornar a llogar.
—Em pensava que m’acompanyaves només de comparsa —diu en Diego de
broma, mentre en Donoso fica la clau al pany.
—No et pensis pas que ho faig perquè aquesta investigació tingui cap mena de
sentit. Però com més aviat acabem, més aviat podrem aparcar el cos en alguna
taverna. M’hauràs de pagar un parell de rondes pels serveis prestats.
El pis està ple de llibres, gairebé tots religiosos o de botànica medieval. A sobre
d’una tauleta hi ha un petit herbolari. És un pis de dues habitacions: la més propera a
la sala d’estar l’ocupava el jove, el pare Adolfo; l’altra, la més gran, el pare Ignacio.
El desordre per la rapinya —un raspall tirat per terra, una cadira bolcada, calaixos
oberts— encara és evident.
—Què es devien endur? Va ser un pispa, o algú que venia a buscar alguna cosa en
concret? —En Donoso agafa un antic volum de botànica enquadernat en pell—.
Suposo que aquests llibres deuen tenir valor, si se sap trobar comprador.

Página 63
 —Devia ser un pispa inculte. Aquesta biblioteca no és pas barata. Potser la
rapinya ha estat una simple coincidència. En desvalisen molts de pisos de morts per
còlera.
En Donoso i en Diego miren pertot arreu però no troben res —és difícil, sense
saber què busquen—, fins que el policia es fixa en un flascó de vidre amb una
substància vermella a dintre.
—Què és això? Alguna mena d’adob per a les plantes?
En Diego obre el recipient i hi mulla el dit. Quan se l’acosta al nas, sent olor de
ferro.
—Fa olor de sang coagulada.
—N’estàs segur? —En Donoso li pren el flascó per ensumar-lo i comprovar si és
veritat—. De quin animal deu ser? I per què hauria de tenir un flascó de sang, un
capellà?
En Diego es queda en silenci, rumiant una possibilitat: i si existís alguna prova
científica que li permetés dictaminar l’origen d’aquella sang? Es guarda el flascó a la
jaqueta i pensa que hauria d’anar a veure el jove doctor Albán per preguntar-l’hi, però
de seguida descarta la idea. El més probable és que vegi papus on no n’hi ha: el
teòleg Ignacio García era un expert en botànica. Potser això que conté el flascó no és
sang, sinó un ungüent per als seus treballs amb les plantes; potser algun expert en
jardineria l’hi podria confirmar. Encara que li sàpiga greu reconèixer-ho, li fa la
sensació que ha arribat a un carreró sense sortida. Potser hauria de reconduir les
investigacions i estirar el fil de la insígnia que van trobar a la campaneta de la Berta.
Aquell estrany símbol de les maces creuades. De totes maneres, això ja s’ho
plantejarà demà, perquè avui ja no té temps. És divendres, i ha d’anar a una cita que
amb prou feines l’ha deixat dormir en tota la setmana.

Página 64
 15

La Lucía troba que és ridícula la roba que li han fet posar, però no s’atreveix a
protestar, ha estat la Lleona qui l’ha triat. Es tracta d’una cotilla de seda de color
bordeus amb adorns negres, i una mena de sostenidors que no li tapen els pits, més
aviat semblen un balcó per oferir-los que no pas una peça de roba. A la part del
darrere hi ha una cua ampla, de la mateixa seda que la resta. Està així, pràcticament
nua, estirada en una otomana. Davant d’ella hi ha en Mauricio, l’esguerrat, dibuixant-
la. Li ha ordenat que s’estigui quieta, que no mogui ni un múscul, i per a ella no és
gens difícil; és com un animaló paralitzat davant d’una fogonada de llum, aterrida pel
que pugui passar.
—Lleona, a canvi de dibuixar-la, podria deixar-me que fos el primer de ficar-me
al llit amb ella.
—Ni que fossis Velázquez el teu retrat no valdria tant. I si no t’està bé, te’n vas i
avall.
Ja fa una setmana que la Lucía va tornar a casa de la Lleona complint la seva
paraula i la dona va posar en marxa la subhasta, que avui finalment donarà els seus
fruits. La madam li ha dit que com a mínim hi ha tres homes interessats en la seva
virginitat i que pagaran molt bé per ella. Arribaran a les tres de la tarda i la veuran,
licitaran entre ells i el guanyador se l’endurà en una de les estances.
—Aniràs a l’habitació xinesa, la millor de la casa. I et pagaré la meitat del que em
donin per tu, descomptant les despeses, és clar.
—Seran molts diners?
—Més dels que hagis tingut mai a la vida. Tot i que amb la roba que duies, això
no deu ser gaire difícil.
Mentre l’esguerrat la pinta, la imaginació de la Lucía fuig del que pugui passar
d’aquí a poques hores a l’habitació xinesa. Es refugia en els diners que guanyarà:
comprarà menjar per a la Clara, carn i fruita, i una mica de roba. A la zona dels
rentadors venen peces que no estan pas en mal estat. Les propietàries les han rebutjat
perquè tenen alguna taca que no se’n va. Haurà de negociar amb habilitat i reservar
una part dels diners per comprar dos bitllets en un carruatge que les porti ben lluny de
Madrid, potser cap al sud, on diuen que hi ha mar. Allà, ben lluny de Madrid i del
còlera, del gegant que la persegueix, començaran una nova vida.
L’esguerrat li ensenya el retrat acabat i ella queda admirada. De les mans d’aquell
home deforme n’ha sortit una làmina preciosa. És ella, però molt més bonica que a la
vida real, molt menys espantada de com se sent per dins.

Al final són cinc homes els que licitaran per ser el primer en la vida de la Lucía. Tots
cinc fan cara d’adinerats. La Lleona i la Delfina, la mare de la Juana, li han ordenat

Página 65
que es passegi entre les taules i que els somrigui, que no protesti si algun d’ells té la
mà molt llarga i vol provar el material abans d’oferir diners.
—Deixa’t tocar, però sense passar d’aquí. Si volen alguna cosa més, han de pagar.
Porta la mateixa roba amb què l’esguerrat li ha fet el dibuix; pràcticament nua es
passeja pel voltant dels cinc homes i, tal com li ha aconsellat la Lleona, no els defuig
la mirada. Hi ha desig i ansietat en aquells ulls, i també vergonya i culpa. Hi ha una
súplica per ser els afortunats, per poder tocar la pell de la Lucía, per entrar a dins
d’ella. A cada pas, nota que el temor que la turmentava es dissipa. Ella és l’objecte de
desig. Ara, el seu cos és el que més anhelen aquells cinc potentats. Ho tenen tot,
menys a ella. Cada gambada per la sala d’estar és més segura, més poderosa. Recorda
el consell de la mundana que la va ajudar a rentar-se a la plaça: «L’única cosa que
tenim les pobres és el nostre cos». I potser aquesta nit un d’aquells homes en gaudirà,
però després, continuarà sent d’ella. Ningú no li podrà prendre mai aquest poder.
És absurd, només són diners, se n’anirà amb el que pagui més, però tots intenten
seduir-la, li demanen que s’assegui amb ells, que tasti una copa de xampany amb la
seva companyia i, mentre aquests homes es tornen ridículs, la Lucía s’envalenteix,
segura de si mateixa, convençuda que està fent el que és correcte; ja no li arriba a les
orelles la veu d’ultratomba de la mare renyant-la per haver pres aquesta decisió.
Finalment, la Lleona s’enfila a un petit escenari i li diu a la Lucía que pugi allà
amb ella.
—Poques vegades es troba una verge amb tanta bellesa. Amb els cabells de foc,
tant a dalt com a baix. Li he promès que aquí hi ha els homes més generosos de
Madrid, els que pagaran més bé perquè ella no els oblidi mai, per molts anys que
visqui.
Aviat es nota que dos dels cinc homes estan realment interessats en ella, que
segueixen la licitació quan els altres tres ja han abandonat. Un d’ells porta levita
fosca, camisa blanca sense adorns i corbatí negre. Mentalment, la Lucía li ha posat un
sobrenom de seguida: l’Enterramorts. És alt, prim i pàl·lid, ha perdut gran part dels
cabells i fa cara de malaltís. Sembla mentida que amb un aspecte tan poc sa estigui
disposat a pagar tant per una diversió. L’altre és jove i, en certa manera, atractiu. Deu
tenir uns trenta anys i vesteix com un petimetre, amb una armilla estampada de color
vermell i negre, pantalons marrons, frac negre i una corbata ampla. Li recorda un
d’aquells estudiants que acostumen a ser preses de l’Eloy.
Per escalfar la licitació, la Lleona ordena a la Lucía que s’assegui a la falda dels
dos homes perquè vegin el material de més a prop. Ha ensumat la sang, sap quan una
subhasta es pot descontrolar del tot. Al final és l’Enterramorts el que s’emporta el
premi. Pagarà la increïble quantitat de cinc-cents rals per endur-se la Lucía a
l’habitació xinesa.
Abans d’entrar-hi, la Delfina parla amb ella.
—No pateixis, ja veuràs com passa ràpid. És només un home, n’hi haurà molts
més i no sempre pagaran tant ni estaran tan escollits.

Página 66
 —Qui és, el coneixes?
—És un client habitual. Diuen que és l’abat d’un convent, però no ho sé segur. No
en parlen pas malament, d’ell, has estat de sort.
L’habitació xinesa té les parets folrades de seda pintada amb paisatges
muntanyosos i pagodes. En un racó hi ha una petita font de la qual brolla aigua
constantment sobre unes pedres. Unes potes daurades en forma de drac sostenen el
llit, i just al davant, hi llueix un gerro blanc de porcellana decorat amb floretes blaves,
gairebé tan alt com la Lucía. A banda i banda el flanquegen dos gerros més petits,
com sentinelles en un conte.
La Lucía espera tranquil·la l’Enterramorts. Quan arriba, s’asseu en una gran
butaca verda i daurada.
—Espero que siguis verge, que no m’hagin enganyat.
—Ho soc, senyor.
—He estat amb moltes verges, més de cinquanta, i tu has estat de les més cares.
Si m’enganyes, ho sabré i faré que la madam em torni els diners.
—No pateixi, senyor.
L’Enterramorts es despulla; té una pell macilenta i arrugada com un camp llaurat.
Li demana a la Lucía que es desvesteixi i s’estiri. Ella segueix les instruccions.
L’Enterramorts es queda al capdavall del llit, observant-la uns instants. S’està
excitant. La Lucía tanca els ulls: no vol perdre l’aplom que ha aconseguit una estona
abans, no vol plorar quan aquest home la penetri. Que estúpida se sent quan recorda
el que ha pensat quan es passejava entre aquells homes: que ella tenia alguna mena de
poder. En realitat, no en té cap.
L’Enterramorts l’agafa pels turmells i li separa les cames. Després, com una serp,
llisca per sobre d’ella fins que li llepa el coll. El pes del seu cos sobre el de la Lucía
és opriment. L’instant de la penetració és dolorós, però ella només ofega un gemec.
Pensa en l’ocell de colors que és la seva mare, sobrevolant-li el cap, pensa en la font
màgica que transforma les pedres en monedes, en els milers de viatges que ha fet per
tot el món…
El tràngol passa ràpid, i la Lucía sagna just perquè el seu primer client se’n vagi
satisfet. Mentre es vesteix, la Lleona entra a l’habitació. Des del llindar de la porta,
amb els braços fent nansa, li regala un mig somriure.
—Ho has fet molt bé. El client m’ha dit que potser tornarà. Aquí tens els diners.
La Lucía els compta amb avidesa.
—Cent rals?
—Pots estar ben contenta. Ja t’he dit que avui guanyaries més diners dels que has
vist mai junts.
—Però l’oferta ha pujat fins a cinc-cents.
—Que et penses que les coses es paguen soles? El xampany que els hem servit,
l’habitació xinesa, la roba… Del que ha quedat, te n’emportes la meitat: cent rals.

Página 67
 No pot pas discutir. Té la sensació que l’ha estafat, però la madam té raó: cent rals
són més diners dels que ha tingut mai. Aquesta nit la Clara soparà tant com vulgui,
fins que s’afarti. I després d’unes quantes nits més, la Lucía ja tindrà els diners
suficients per fugir de Madrid.

Una família de pobres s’ha instal·lat al pati de la fàbrica de mistos abandonada on la

Clara i la Lucía van trobar refugi ja fa dies. Són en Pedro i la María, una parella molt
humil amb un fill petit, en Luis. Tal com els va passar a elles, han ensorrat la seva
barraca, al Cristo de las Injurias. També són nàufrags que busquen un sostre.
Quan la Clara veu entrar la Lucía, carregada de viandes per sopar, se li acosta fent
saltirons i li explica les novetats sobre els companys d’habitatge.
—El nen està malalt. I estan tots tres morts de gana. Vaja, i jo també. No he
menjat res en tot el dia.
—Doncs esteu tots de sort. Porto menjar.
—D’on l’has tret?
La Lucía li explica que ha començat a treballar de serventa en una casa i que la
carn, la fruita i el pa flonjo que porta al sarró l’hi han regalat els senyors.
—Podem compartir el sopar amb ells?
La Lucía somriu a la seva germana amb aire cansat. Ha descendit fins a l’infern
per aconseguir aquest menjar, però això no l’hi pot dir. A més, li agrada que la Clara
sigui tan generosa. No són temps propicis per a aquesta mena de virtuts.
Quan s’acosta a la família, que s’ha aixoplugat sota la porxada de la fàbrica, la
mare li està donant xarrups d’aigua calenta al nen perquè vomiti. La Lucía ha vist
prou malalts de còlera per saber que ell n’és un més.
—Li hauríem de fer sagnies, però no queden sangoneres, s’han esgotat a tot
Madrid, i cada vegada són més cares.
Tots han sentit a parlar de la solució extrema a falta de sangoneres: provocar la
sagnia obrint la jugular. Hauria de fer-ho un metge, però no és fàcil trobar-ne un que
estigui disposat a fer-ho, si no es tenen diners. A Peñuelas, la Lucía va ser testimoni
d’una sagnia salvatge: el pare d’una veïna va obrir la jugular a la seva filla, però no
va saber aturar l’hemorràgia. Impotents, muts, van veure com es dessagnava entre els
seus braços. Si la gent continua confiant en la labor de les sangoneres no és pas per la
seva eficàcia, que no està demostrada, sinó perquè és l’única esperança de salvar la
vida a la qual es poden aferrar.
A la nit, després d’un sopar més abundant de l’habitual, la Lucía repassa tot el que
ha passat durant el dia. Les imatges li fan pampallugues a la ment com si una
llanterna màgica les anés il·luminant: l’esguerrat, la cotilla, la subhasta, l’habitació
xinesa i l’Enterramorts, la família de pobres a la fàbrica de mistos, l’avidesa amb què
es menjaven el pa, la carn, la fruita. La gratitud en els seus ulls, la pena pel nen

Página 68
moribund que tot just ha aconseguit empassar-se quatre engrunes de pa i no tenia ni
forces per posar-se un tros de codony a la boca.
La Lucía ha donat unes quantes monedes a la dona, perquè intentin comprar les
sangoneres que li xuclaran la sang al nen.
—D’on els has tret tants diners? —s’estranya la Clara.
—Ja t’he dit que serveixo en una casa.
—Tant, et paguen?
—Que t’has oblidat que converteixo les pedres en monedes?
La Clara la mira poc convençuda.
S’estira al costat de la seva germana i dormen abraçades, però li dona l’esquena
perquè no vol que la vegi plorar. És una noia dura, però els esdeveniments del dia han
traspassat l’escorça i la membrana i han arribat al nucli, al seu cor. A l’ànima, a la
consciència. Abans, ha intentat fugir de l’habitació xinesa a través de les seves
fantasies; a l’hora de dormir, com si haguessin estat esperant el moment per fer-li més
mal, li venen al cap les imatges de l’Enterramorts, suat i desencaixat, sacsejant-la
contra el llit, grunyint de plaer i abocant-li a l’entrecuix aquell líquid espès. Una olor
que ella desconeixia.
La Lucía fa un esforç per plorar en silenci, li demana perdó a la mare pel que ha
fet, maleeix la vida que li ha tocat viure i serra les dents mentre es jura a si mateixa
que tiraran endavant, que tindrà el valor necessari per aconseguir el seu objectiu.
Quatre-cents rals: aquesta és la xifra que s’ha proposat.
A la seva esquena, la petita Clara no dorm; nota la respiració entretallada de la
seva germana, sent com plora i es pregunta per què s’ensorra ara, precisament el dia
que ha trobat una bona feina i ha portat dines i menjar a casa.

Página 69
 16

Tal com va predir l’Ana Castelar, no li ha costat gaire esbrinar on viu: un palauet
d’Hortaleza davant del qual ha passat desenes de vegades. El palau del duc
d’Altollano impressiona per les formes harmonioses i per l’aire solitari de l’edifici,
un recés enmig de la ciutat devastada pel còlera. En Diego és al davant de la
portalada d’entrada, formada per carreus de granit, i observa els finestrals amb balcó
de forja de la planta noble. No sap si trucar o marxar corrents, és ridícul pensar que
una dona rica i jove com ella, esposa d’un ministre de la reina i amb una bellesa
inigualable, pugui sentir-se atreta per ell. Però també sap que seria burro si deixés
passar l’oportunitat.
Surt a obrir la porta una serventa que no té pas més de divuit anys. El rep amb
maneres submises, sense mirar-lo directament als ulls.
—La senyora m’ha demanat que el porti al jardí.
Molt poques vegades té accés a una casa senyorial com aquesta, en Diego.
Sembla mentida que, dins de la Muralla de Madrid, un palauet pugui albergar un jardí
tan cuidat. Hi ha una taula parada per a dues persones, a la vora d’una font que aporta
una frescor molt agradable després d’aquest divendres calorós de principis de juliol.
En el porxo plateresc que emmarca el pati hi ha unes grans gàbies ocupades per unes
aus de colors vius; des de lloros i guacamais fins a verderols, caderneres i calàndries.
Un paó es passeja amb flegma pel jardí, aliè als mil cants dels ocells engabiats.
Davant de l’accés per on ha arribat en Diego, un faisà de l’espècie asiàtica el mira
amb la suspicàcia de qui identifica un intrús. Costa d’imaginar, en aquest succedani
de paradís, que a pocs metres de distància, a l’altra banda dels murs de maons,
s’amunteguen els cadàvers a causa de l’epidèmia.
—Li serveixo un xerès o s’estima més passar al xampany?
—Xampany, si us plau.
La serventa entra a la casa, sol·lícita i discreta. Torna al cap de poc amb una
ampolla del millor xampany francès inusualment freda.
—La senyora li demana disculpes. Encara trigarà una estoneta a reunir-se amb
vostè.
Passa gairebé mitja hora fins que no la veu aparèixer, més bonica de com la
recordava. Es podria considerar que no va vestida a la moda, però en Diego sospita
que l’Ana Castelar va avançada al seu temps i que aviat les dones imitaran el seu
estil. Porta un vestit de ball de seda rosa, molt lleuger i amb un escot generós —
poques dones gosarien portar-lo a Espanya, i si s’hi atrevissin, es posarien un xal a
sobre—, màniga curta i faldilla de vol ample. L’únic adorn és una llaçada blanca de
puntes a l’esquena.
—Perdoni que l’hagi fet esperar, és que he hagut de resoldre uns temes de la Junta
de Beneficència que requerien la meva intervenció.

Página 70
 —No pateixi, ja entenc que és una dona molt ocupada.
—Aquesta nit l’he guardat per a vostè. Fins i tot he deixat lliurar el servei, només
hi ha la Blanca, que és de tota confiança; no és que em preocupi el que arribi a les
orelles del meu marit, però no suportaria haver-li de donar explicacions. És a La
Granja, amb la reina regent. No sé si sap que els han confinat, diuen que s’ha produït
un contagi per la neu que baixa de la muntanya.
En Diego beu un últim glop de la copa de xampany. En el to de l’Ana hi reconeix
la mateixa lleugeresa que li va detectar a la Fantasmagoria; en unes altres
circumstàncies, això no seria un motiu de desànim, però no pot evitar enyorar
d’alguna manera aquella altra Ana, la que treballava al llatzeret, lliure d’impostures.
—La situació està molt malament a tota la ciutat. —En Diego té por que en el seu
to s’hi hagi esquitllat un matís de decepció. L’Ana triga una mica a contestar, potser
perquè ho ha notat.
—M’alegro que la malaltia no hi entengui de noblesa, ni de rics i pobres. No
m’agrada que hi hagi malalts a la Cort, però tampoc no em complau el que vostè i jo
vam veure al llatzeret de Valverde, Diego.
És un joc estrany, com si dues personalitats s’alternessin en un mateix cos: l’Ana
es mou en la trivialitat i al cap d’un moment es mostra directa i honesta,
completament aliena a les convencions que s’atribueixen al seu estatus social. Però,
com si tingués por d’estar massa estona al descobert, l’Ana no es decideix a
desprendre’s del tot d’aquella artificialitat.
—Però ara és hora de sopar. He pensat que seria una bona idea que ens servissin
un sopar frugal i que el servei fos a la russa. Li sembla bé?
Per sort, fa només una setmana que a El Eco del Comercio hi va sortir publicat un
article que explicava què era allò del «servei a la russa», o sigui que en Diego sap de
què parla. Tradicionalment, a Espanya s’ha servit a la francesa, és a dir, col·locant les
safates amb tots els aliments a la taula perquè els comensals se serveixin; últimament,
s’ha començat a posar de moda fer-ho a la russa: des de la cuina es porten els plats
amb les racions servides i trinxades, si cal. El sopar frugal —que seria un banquet
fora d’aquells murs— consisteix en una sopa freda —vichyssoise— acompanyada
amb vi de xerès; un peix —en Diego creu que és salmó, però no n’està segur perquè
no n’havia tastat mai— amb un bordeus blanc, i unes perdius amb un borgonya. De
postres, dues cassoletes amb maduixes i nata muntada, acompanyades de vins
generosos.
De mica en mica, com una pluja que amaina, en Diego s’adona que els cants dels
ocells es van apagant. La Blanca ha tapat les gàbies amb draps de colors, tot i que ell
no acaba d’entendre si existeix un to apropiat per a cada ocell. Ara dormen a recer de
la humitat de la nit. Amb el mateix sigil amb què ha tapat les gàbies, la serventa
desapareix del pati perquè la senyora i ell puguin continuar la conversa en privat.
L’Ana encara està intrigada pels motius que el van impulsar a fer-se passar per metge

Página 71
al llatzeret de Valverde, i en Diego li explica per què li interessava tant parlar amb en
Genaro.
—Una Bèstia que assassina nenes i les esquartera? Trobo que és una història
rocambolesca. Digna del teatre de la Fantasmagoria on ens vam veure per primera
vegada.
—Bé, preferim anomenar Bèstia allò que no entenem. De la mateixa manera que
culpem el dimoni i els seus subterfugis de les crueltats humanes. Però si el despullem
del maquillatge de la mitologia, ens trobem amb la realitat: aquesta Bèstia
simplement és un home.
—Un home que desmembra nenes. Em venen calfreds només de pensar-hi. El
còlera, la guerra carlina i ara aquests assassinats… És com si hagués començat la fi
del món i fos diferent del que ens havíem imaginat, ni carros de foc ni àngels. Només
homes, fent-se mal els uns als altres.
—Segurament contra el còlera poca cosa hi podem fer, però no es pot dir el
mateix de la guerra carlina o del cas de la Bèstia. Això podem aturar-ho.
—Tant de bo hi hagués més homes com vostè.
—No sigui cínica amb mi, si us plau.
—No ho soc pas. Estic massa acostumada a posar-me les vestidures del cinisme,
de la frivolitat, Diego; és el que s’espera de mi. Però crec que no hi ha res que odiï
més que la frivolitat. És la manera més ridícula d’apartar la mirada del que està
passant en aquesta ciutat.
—Ja sap que no ha de fingir davant meu.
L’Ana es mulla els llavis amb el vi de la copa i deixa els ulls foscos surant sobre
el vidre, com si estigués valorant la sinceritat de les paraules d’en Diego.
—No és habitual que algú vulgui escoltar les opinions d’una dona.
—Em sorprèn que tingui por d’expressar-les.
—Les expressions femenines són com els nostres desitjos: una cosa de la qual no
es parla, que val més guardar a les fosques a l’alcova.
—Això és el que li aconsellen els amics com l’Ambrose?
—No he tingut mai en compte els seus consells. Sap que se n’ha anat a Londres?
Em va dir que li era impossible viure en una ciutat tan insalubre com Madrid. Suposo
que no tothom està preparat per mirar de cara el que està passant en els nostres
carrers.
—N’hi ha que s’estimen més abandonar el vaixell abans que s’enfonsi, que és el
que fa la impressió que passarà.
—Madrid i aquest país seran un lloc millor quan sapiguem veure que la vida d’un
robaveller o d’una prostituta val tant com la del ministre de la reina. I aquest canvi ha
d’arribar de la mà de persones com vostè, Diego.
La convicció de l’Ana el fa ruboritzar, sent la mateixa fiblada que va
experimentar al llatzeret; aquesta estranya qualitat de l’Ana el fa sentir millor del que
és.

Página 72
El sopar transcorre en una intimitat sorprenent per a dues persones que amb prou
feines es coneixen. Com un mecanisme que, per qüestions de l’atzar, gira sense cap
mena de fricció, la conversa flueix, ni tan sols la presència de la Blanca per portar els
plats trenca la connexió entre ells. Han creat una bombolla en aquell jardí on a en
Diego no el turmenta el record de la Berta ni l’abúlia d’unes autoritats que donen
menys valor a la vida dels miserables dels poblats que a la de les bones famílies de
Madrid. Una bombolla de pau i bellesa en el cor d’una ciutat que es devora a si
mateixa, com si visqués el festí dels últims dies, aquella apocalipsi que l’Ana
evocava. I en Diego, egoista, tot i sentir-se culpable pel fet d’oblidar la realitat, no vol
sortir de la bombolla. Preferiria desempallegar-se per sempre més de l’olor de misèria
i tristesa que amara cada racó d’una ciutat i una Cort a la qual cada vegada li costa
més mirar amb afecte. Com si a Madrid hagués quedat abolida la bellesa i s’hagués
transformat en una enorme pintura negra de Goya, d’aquelles que diuen que va pintar
dins dels murs de la Quinta del Sordo i que els pocs que les han vist han arribat a
recomanar que no es facin mai públiques. Quin quadre pot ser més horrible que
aquest Madrid?
—No podem abandonar la ciutat a la seva sort —respon l’Ana quan en Diego
s’atreveix a comentar-li com se sent d’alliberat en aquell pati, en companyia d’ella.
—Però hauríem de trobar el moment per a la bellesa. Per recordar-nos les coses
bones que té la vida, per què estem lluitant.
És el primer silenci que ha sorgit al llarg de la vetllada. No hi ha cants d’ocells ni
paraules entre ells, només una mirada carregada de desig.
—Li fa res quedar-se sol? Pot servir-se una copa. La Blanca m’ha d’acompanyar
a l’habitació per ajudar-me a treure el vestit. Quan estigui a punt, el rebre allà. Em
sembla que entre nosaltres ja no té cap mena de sentit continuar interpretant un joc de
seducció, quan tots dos sabem què volem.
En Diego està a punt d’ennuegar-se abans de dir que li sembla una idea fantàstica.
El seu somni és notar la pell de l’Ana fregant la seva. Omplir-la de petons i sentir
l’alè del desig.
Els quinze minuts d’espera que preveia es converteixen gairebé en trenta —en
Diego arriba a pensar que l’amfitriona se n’ha desdit—, però finalment arriba la
serventa i li demana que l’acompanyi.
L’escala que puja a la planta noble té doble rampa i balustrada de marbre. En
Diego la pujaria corrent, saltant els esglaons de dos en dos, però segueix el ritme de
la criada. És la Blanca la que li obre la porta, i tot seguit gira cua i se’n torna cap a
baix per deixar-lo sol a l’habitació de la seva senyora. Allà, despullada, l’espera
l’Ana Castelar.
Amb els cabells deixats anar, sense l’artifici del vestit que duia, l’Ana torna a ser
tan bonica com al llatzeret. Li dona accés a una intimitat que cohibeix en Diego, i per
un instant pensa que potser és una dona una mica trista tancada en aquest palau

Página 73
d’Hortaleza, amb les convencions d’una societat com la de Madrid. Una dona com
cap altra que hagi conegut mai; lliure, desinhibida i orgullosa, tant de les seves
conviccions com de les seves febleses.
Tímidament, fa uns quants passos i s’asseu al seu costat, al llit. Obre la boca i
agafa aire mentre busca les paraules per poder descriure la bellesa del seu cos, però
l’Ana li posa el dit índex sobre els llavis, mussita un «ssst», i després la seva boca
ofega qualsevol desig de parlar. La humitat dels llavis mulla els d’en Diego, que sent
com si el seu cos perdés la gravidesa i s’esvaís el terra sota els seus peus. De sobte, es
troba embolcallat en la pell de l’Ana, ell també s’ha despullat, i al ritme de les
respiracions, greus, excitades, troba els seus ulls, que ara li semblen sorpresos, fins i
tot espantats, com si la nuesa amb què l’ha rebut no fos res en comparació amb el que
està passant en aquell moment, en el qual ja no hi ha màscares i mentre fan l’amor
s’entreguen l’un a l’altre sense cap mena d’artifici. Els dits de l’Ana se li claven a
l’esquena quan ell acosta la boca a la d’ella i respira el seu alè, accelerat, i la seva
escalfor li entra a dintre.

El cant dels ocells exòtics desperta en Diego. Obre els ulls, somnolent. La seda dels
llençols del llit, una suavitat a la qual no està acostumat, l’ajuda a ubicar-se. L’Ana,
embolcallada amb una bata prima, l’observa asseguda a la vora de la finestra. La
claror de l’albada dibuixa un contrallum i li enfosqueix la cara.
—Fa molta estona que estàs desperta?
—Amb prou feines he pogut dormir.
El seu to de veu, una mica ronc, li fa pensar que potser l’ha disgustat; hauria estat
més lògic abandonar el palau a mitja nit, no pas a aquesta hora del matí en què algun
veí el podria veure i escampar rumors sobre la vida llicenciosa de l’Ana.
—No és pas això el que m’amoïna —respon ella, quan ell es comença a disculpar.
—Doncs per què no has pogut dormir?
L’Ana és un misteri arrecerat en les ombres; a en Diego li agradaria veure-li els
ulls per endevinar què l’angoixa, però quan es lleva per acostar-se-li, l’Ana s’aixeca
de la butaca i, amb pas ràpid, li dona l’esquena i se’n va cap al tocador. Remena les
ampolletes de perfum, com si tingués la necessitat irrefrenable d’ordenar-les.
—Escolta, si he dit o he fet alguna cosa que t’ha molestat, perdona’m, si us plau
—murmura en Diego, mentre es comença a vestir. No voldria per res del món que la
història que va començar ahir al vespre s’acabés tan aviat.
—La Blanca t’indicarà on és la porta de servei; tal com has dit, val més no
alimentar els rumors.
En Diego entén que això és un comiat. Hi haurà temps de recompondre el que
aquest matí ha descobert trencat. Una carta descrivint tot el que li ha fet sentir, unes
flors, uns quants dies perquè l’Ana perdi la por per si el seu marit descobreix aquest

Página 74
acostament. Ha de tractar aquesta relació com una construcció fràgil que, bé per
urgència o pel fet de prendre una decisió equivocada, es pot ensorrar.
—Ha estat la nit més especial de la meva vida —s’atreveix a dir en Diego abans
d’abandonar l’habitació, però les paraules només són correspostes amb el silenci de
l’Ana.
Al passadís de la primera planta hi arriba el cant dels ocells amplificat per l’eco
del forat de l’escala. Veu la serventa a baix, que l’espera; ara toca abandonar la casa
amb sigil. Quan està a punt de posar el peu al primer esglaó de l’escala, sent la porta
del dormitori de l’Ana. Se li acosta descalça i, quan la té al costat, en Diego torna a
sentir-li la respiració, la mateixa que abans que sortís el sol el va fer embogir. L’Ana
alça la barbeta i ell li veu els ulls. Estan humits, com si hagués plorat, però als llavis
se li dibuixa un somriure.
—Perdona’m —diu finalment l’Ana—. Suposo que no m’esperava una cosa així.
Estic acostumada a portar les vestidures de la frivolitat, te’n recordes? Em fa por el
que vaig sentir ahir al vespre.
L’Ana es posa de puntetes per fer-li un petó. En Diego l’agafa per la cintura i li
xiuxiueja a l’orella:
—A vegades, la vida et guarda un regal on menys t’imagines. Jo també tinc por,
però tu mateixa em vas dir que era «un home valent». I ho vas encertar: potser no soc
dels que van al front per una bandera, però no m’acovardeix el que ens pugui passar.
Ni tan sols vull pensar-hi. Ara mateix, l’única cosa que m’importa és tornar-te a
veure.
—Això podria ser un gran error. Encara som a temps de…
—Soc un expert a prendre decisions equivocades, Ana. Però t’asseguro que mai
he desitjat tant cometre un error com aquest.
Amb delicadesa, en Diego posa la mà a la nuca de l’Ana, enfonsa els dits entre els
cabells i l’atrau per fer-li un petó. Amb els ulls tancats, es guarda el seu gust com un
elixir del qual s’alimentarà durant el temps que hagi de passar fins que la pugui tornar
a tenir al seu costat.

Página 75
 17

La Josefa la Lleona és cordovesa, però va arribar a Madrid quan tenia quinze anys.
Fugia d’una infantesa de misèria i d’un pare que la violava cada vegada que arribava
borratxo a casa, cosa que passava uns quants dies a la setmana d’ençà que es va morir
la mare i ella es va convertir en el seu únic entreteniment. Vivia així des que tenia
memòria, i una nit no va poder més. Es va enfilar a un carro que transportava oli a la
capital, a canvi d’oferir els seus favors al carreter. No ha tornat mai a la seva terra, ni
tan sols ara que és una dona rica. Al principi no va tenir tanta sort com la seva nova
pupil·la: abans d’entrar a treballar en un bordell de luxe, va haver de ser mundana i
exercir al carrer per dos cèntims, sempre amb por que algú li fes mal. Tampoc no va
poder vendre la virginitat —robada pel seu pare—, tal com ha fet amb la Lucía. Els
cent rals que li ha pagat a la pèl-roja ella no els podia reunir llevat que complagués
cinquanta homes.
La sort li va canviar quan va conèixer la Sabrina, a qui també anomenaven la
Lleona i de la qual va heretar el sobrenom: l’anterior propietària d’aquell prostíbul
del carrer Clavel. La va treure del carrer, li va permetre treballar entre coixins flonjos,
perfums orientals i llums de fantasia, la va convertir en la seva amant, i quan es va
morir —aviat farà una dècada—, li va deixar en herència el seu negoci. La Josefa ja
no treballa, però conserva un client: un jutge que la visita cada setmana des de fa
quinze anys. Es diu Julio Gamoneda. Sovint ni tan sols li demana sexe, es limiten a
esmorzar junts una tassa de xocolata amb rostes de pa torrat —ell sempre hi va al
matí, quan la seva dona es pensa que és al jutjat— mentre parlen i riuen. I mentre ell
li declara el seu amor una vegada més.
—Si de debò m’estimessis tant, t’hauries separat de la teva dona.
—No diguis això. Ja saps que ella és propietària de tot el que tenim. Si la deixés,
em quedaria al carrer. I llavors què, tu em voldries mantenir?
—No sé per què et rebo, encara. Guanyaria més diners sent l’amant de qualsevol
comerciant de vins.
—Però no fruiries ni la meitat.
Més enllà dels seus jocs de retrets, hi ha un afecte real entre en Gamoneda i la
Josefa, més del que hi pugui haver en el matrimoni del magistrat; són molts anys de
relació estable d’aquesta peculiar parella. Tanmateix, avui la Lleona no està tan
pendent del seu amant, sinó de la noia nova, la Lucía.
La Delfina és l’encarregada de no exposar-la en excés i de limitar la seva jornada
a dos o tres clients ben escollits, homes de confiança de la casa. Guanyarà menys
diners, però no vol que la noia abandoni només de començar. Val més que s’adapti de
mica en mica i s’acostumi a aquesta vida i a guanyar un bon grapat de rals, perquè
després els trobi a faltar i no vulgui renunciar-hi. Es diu a si mateixa que no és
simpatia, és pura visió comercial. La Lucía és maca, una pèl-roja sempre és més

Página 76
cotitzada, i desprèn una mena de cosa que és difícil de trobar: a vegades sembla ràbia,
a vegades orgull. Tot i que s’ha criat en una de les pitjors barriades, té un aire regi en
el posat, en la mirada. Tanmateix, la Lleona sent un estrany vincle amb la Lucía; li
veu una força que la fa pensar en ella mateixa quan era jove, quan creia que per molt
que els homes la vexessin, sempre ressorgiria com una au fènix, més poderosa.
—He sentit que hi ha una noia nova a la casa.
A vegades, en Julio Gamoneda li dona sorpreses com aquesta. Sap tant com ella
del que passa portes endins.
—Qui t’ho ha dit?
—Un dels que no van poder continuar a la subhasta. M’ha dit que vas cobrar mil
rals.
—Mil rals? Què dius ara, ni per la virginitat de la reina regent no es podria cobrar
tant. La meitat i encara gràcies.
—Me la deixaràs provar?
—Si la proves a ella, o a qualsevol de les dones que treballen aquí, se t’ha acabat
el privilegi de venir-me a veure a mi. Tu mateix.
És poc habitual que la interrompin quan està amb en Julio, però avui la Delfina
s’atreveix a trucar a la porta. Està tan nerviosa que ni tan sols saluda el jutge.
—Lleona, has vist la Juana?
La Josefa contesta amb impaciència.
—Com pots suposar, la teva filla no és a la meva habitació.
—L’he enviat a buscar una gerra de llet i encara no ha tornat. He trobat la nina de
drap tirada a les escales, i no va mai enlloc sense la nina. Li deu haver passat alguna
cosa.
—No t’amoïnis. Després ho preguntes a les noies, segur que l’han vist. Ha acabat,
ja, la Lucía?
—Està amb en Venancio —contesta la Delfina, mirant d’asserenar-se.
El senyor Venancio, a qui tothom anomena així per no revelar que en realitat és el
pare Venancio, és un home gairebé octogenari. Ja no té vigor per fer res amb les
noies, però es tanca amb elles durant hores, les fa disfressar, els explica històries, les
bressola…
—No hauries d’haver deixat que entrés amb ell. Aquest home és molt tèrbol, la
pot espantar.
—A aquest home li confiaria la meva Juana…
—Apa, va, deixa’ns sols. I no pateixis per la teva filla, segur que apareix.
Aquestes paraules no serveixen per sufocar la preocupació d’una mare. La
Delfina recorre el bordell agafada a la nina de drap de la seva filla com si fos un
talismà, treu el cap a totes les habitacions tot i saber que està prohibit, surt al carrer i
mira a una banda i a l’altra. Veu una nena que està amagada darrere d’una carreta. Al
seu costat, un home descarrega sacs d’alfals.

Página 77
 —Escolta, busco la meva filla, una nena de la teva edat —li diu la Delfina abans
d’arribar a la vora de la carreta—. L’has vist?
—Treballes en aquella casa? —La nena assenyala la porta per on acaba de sortir
la Delfina.
—Has vist la meva filla, o no? És pigada, amb els cabells foscos, llargs i una mica
rinxolats. Es diu Juana.
—T’ho diré si em dius què s’hi fa allà dins.
La Delfina mira la mocosa amb sorpresa. Tot seguit, s’abaixa la cotilla fins que
deixa els pits a la vista.
—És això el que es fa en aquella casa.
El gest és tan expressiu, que la nena ho entén immediatament. La Delfina l’agafa
pel braç.
—Ara digue’m si has vist la meva Juana.
—He vist una nena amb una gerra de llet. Un home se li ha acostat per ajudar-la i
se l’ha endut agafada de la mà.
—Un home? Com era?
—Molt alt. Anava vestit tot negre.
—I per on se l’ha endut?
La nena assenyala una embocadura de carrer. La Delfina corre cap allà,
desesperada, sense saber que aquella nena que ha deixat enrere és la Clara, la
germana de la Lucía.

Aquella tarda, la Clara ha seguit la seva germana. S’ha proposat esbrinar on treballa,
perquè no es creu que l’hagin contractat com a noia de servei domèstic. L’ha vist
plorar unes quantes nits, destrossada, sap que la Lucía no està bé, i ella s’ensumava
alguna cosa dolenta, que ara acaba de confirmar.
Què ha de fer, entrar i treure la Lucía d’aquella casa? La mare ho faria, segur.
Entre crits i estirades de cabells, insultant-la per haver-se perdut en una casa
d’alcavoteria. Per permetre que els homes utilitzin el seu cos. Però ella no
aconseguirà res presentant-s’hi per sorpresa. Hi ha una altra opció: esperar que la
Lucía torni a la fàbrica de mistos al vespre i demanar-li que no es prostitueixi més,
perquè ella aconseguirà diners perquè no hagi d’oferir el seu cos. Té un anell d’or i
sap on pot vendre’l. En Pedro, el seu veí de la fàbrica de mistos, l’hi ha dit.
I s’encamina cap allà després de fer una última ullada a la casa.
A la Clara l’han avisat que no pot anar al Mont de Pietat que hi ha davant del
monestir de les Descalces. Hi havia anat moltes vegades amb la mare. Quan no tenia
diners per alimentar-les, la Cándida empenyorava un petit penjant, un regal del seu
pare abans de morir-se. Quan les coses milloraven, el desempenyorava, fins que el
tornaven a menester. D’ençà de la mort de la mare no han tornat a veure el penjant, o
sigui que suposa que va quedar empenyorat i ja no el recuperaran mai. Al Mont de

Página 78
Pietat s’interessen per la procedència de les joies de valor, per no agafar objectes
robats, per oferir un preu just. L’anell d’or amb les maces creuades en forma d’aspa
no encaixa en aquests criteris.
Molt a prop d’allà, al carrer de l’Arenal, hi ha un altre lloc on van els que no
poden aclarir l’origen de les joies. El portal de l’edifici és sòrdid i la Clara té una
mica de por. Tot i així, puja al primer pis i entra en una sala gran on s’esperen unes
quantes persones. Cares brutes, descurades, amb la tristesa impregnada que ella
coneix tan bé. No la impressionen els rostres demacrats per la desesperació i la
pobresa, perquè formen part del seu paisanatge habitual. Espera que la cridin i
s’acosta a una mena de finestreta.
—Vull vendre això.
L’home que hi ha a l’altra banda és el propietari del local, l’Isidoro Santamaría.
Regenta uns quants negocis, entre els quals una joieria al carrer Mayor. Examina
l’anell amb interès, ajudant-se amb una lupa.
—D’on l’has tret?
—Me l’he trobat.
—És molt valuós, i tu ets molt petita per ser una lladregota.
—No l’he robat, me l’he trobat pel carrer, a terra.
L’Isidoro li llança una mirada viscosa.
—Te’n dono cinquanta rals. I encara pots estar contenta que no avisi els guàrdies.
La Clara no sap què fer. És conscient que l’està enredant, però l’única manera de
convèncer la Lucía perquè abandoni la casa on ha entrat és ensenyar-li que té uns
quants diners. Just quan està a punt d’acceptar el tracte, darrere seu sent la veu d’una
dona.
—La nena no se’l vendrà per aquesta misèria.
Es gira i es topa amb la senyora de Villafranca, la dona de la Junta de
Beneficència que a vegades visitava la mare.
—Clara, aquest anell val molt més que això. No et preguntaré d’on l’has tret, però
te n’aconseguiré més diners. Vine.
Els ulls de la dona brillen amb tendresa i determinació. La Clara se’n va amb ella,
convençuda que un àngel de la guarda l’ha vingut a ajudar. Cap de les dues s’adona
que en Santamaría, després de remugar un parell de malediccions pel negoci perdut,
ha encarregat a un dels seus homes que les segueixi.

Página 79
 18

En els sis anys que fa que és a Madrid, en Diego ha hagut d’anar postergant molts
dels seus somnis: ni és un periodista famós, ni ha estrenat una obra teatral en una de
les grans sales de la ciutat, ni ha guanyat prou diners per poder viure folgadament i
pensar que la seva decisió de provar sort a la capital va ser la correcta. Aquesta nit,
mentre camina tornant cap a casa, tots els somnis frustrats ja no li semblen tan
importants. Ni tampoc la por d’haver de reconèixer el seu fracàs davant de la família.
És inusualment feliç des que s’ha despertat amb l’Ana Castelar, una eufòria que
també és un escut contra aquelles llances que abans el ferien tant. Ni tan sols el nou
refús d’en Morentín de publicar una crònica sobre la Bèstia aconsegueix desanimar-
lo. No ha deixat d’investigar el cas, tot i que sense èxit. La insígnia de les dues maces
sembla una peça única, no respon a cap emblema conegut. Els últims moviments de
la Berta o els testimonis de familiars de nenes que van aparèixer en circumstàncies
idèntiques —com uns matuters que van perdre la seva filla, la Fernanda— continuen
sense donar pistes sobre la difusa forma de la Bèstia. Un altre abandonaria el cas,
però a en Diego tant li fa tenir les butxaques buides.
Potser perquè camina absort en aquests pensaments, s’oblida de la precaució
quotidiana d’esquivar la Basilia, la mestressa, que aquesta vegada l’intercepta.
—Senyor Ruiz, ja em deu tres mesos.
—No pateixi, que abans d’una setmana li pago tots els endarreriments.
—Això ja m’ho va dir la setmana passada.
—Ja ho sé, però m’ha sorgit un imprevist. Li pagaré, ja sap que al final sempre ho
faig.
—És l’últim avís: o m’abona el deute o haurà de deixar l’habitació, que això no
és cap casa de beneficència.
Ja ha perdut el compte de les vegades que la mestressa li ha fet la mateixa
amenaça des que viu en aquella casa. En aquesta ocasió li deu tres mesos, però fa dos
anys n’hi va arribar a deure cinc, i va estar a punt de tornar a la seva ciutat, a
Salamanca, i renunciar als seus somnis de periodista per treballar en el negoci
familiar de teixits que ara regenta el seu germà Rodrigo.
L’habitatge d’en Diego és modest, però ell s’hi sent còmode i no li agradaria gens
haver-ne de buscar un altre. És al carrer dels Fúcares, a tocar del clos de la Costanilla
de los Desamparados, on alguns dies s’hi fa un mercat informal. Durant la primera
visita a la que després va ser casa seva, va saber que a molt pocs metres d’allà s’hi va
imprimir per primera vegada el Quixot, i va somiar en va de contagiar-se del seu èxit.
És una casa de veïnatge amb habitacions de lloguer. S’hi accedeix per una portalada
ampla, però no gaire alta. La llinda és una biga horitzontal una mica corbada pels
anys, per les inclemències del temps i pels tèrmits. Un cop traspassada la portalada,
un llarg carreró desemboca en un pati desmarxat al voltant del qual hi ha uns

Página 80
corredors de fusta amb portes numerades. A dins de la seva habitació hi ha un bagul
de cuiro gastat i una taula amb estris per escriure: ploma, tinter, assecant, paper;
també hi ha una gerra amb aigua i un rentamans per agençar-se, un mirall de
sobretaula, vetust, amb unes taques al vidre que semblen perdigonades, i uns quants
objectes de tocador: estris d’afaitar, pinta, locions… L’únic detall decoratiu és un
pom de flors seques a dins d’un paraigüer.
S’estira al catre sense despullar-se, està massa cansat per a això. Les ombres del
primer son li cauen a sobre com un plom, però es dissipen amb uns cops forts a la
porta, insistents, més del que permet el decòrum. No pot ser la senyora Basilia,
perquè ja hi ha parlat, o sigui que va a obrir amb curiositat. Al llindar de la porta hi ha
una dona d’uns quaranta anys, encara bonica, tot i que té la pell d’un to macilent. Els
seus ulls grossos i foscos, envoltats per les ulleres de qui ha patit més del que és
suportable, el busquen amb ansietat.
—És en Diego Ruiz? El Gat Irreverent? És així com firma els seus articles, oi?
—Qui és vostè?
—Perdoni que l’hagi vingut a veure aquí, és per això que va escriure. Puc passar?
La dona no espera el permís i entra. Estén un retall vell d’El Eco del Comercio a
sobre la taula. És l’últim article que va publicar sobre la Bèstia, quan encara la
tractava, basant-se en els testimonis, com un monstre mitològic.
—Escolti, és que estava dormint, què li sembla si ve demà?
—A la meva filla la va matar la Bèstia.
Hi ha un matís d’aiguardent en el seu alè i té la mirada una mica extraviada, però
la frase és rotunda i en Diego tanca la porta de casa. Ella es deixa caure al catre i
agafa aire abans d’explicar la seva història.
Comença dient que es diu Grisi. És actriu, afirma que estrenarà una obra al teatre
de la Cruz, tot i que a en Diego no li sona i les actrius que estrenen allà o al teatre del
Príncipe són les més famoses d’Espanya.
—No és la primera vegada que actua la Bèstia. Va matar la meva filla, però no
pas a Madrid, sinó a París.
—Em sembla que m’ho haurà d’explicar amb calma…
La dona parla d’una manera erràtica, com si anés beguda. Potser és una simple
mare embogida per la mort de la seva filla. De mica en mica, en Diego aconsegueix
desentrellar el discurs: la Grisi va viatjar a París un any enrere per representar el
paper d’una espanyola en un teatre d’aquella ciutat, i la va acompanyar la seva filla
de dotze anys.
—Havien de ser només sis mesos. Vaig pensar que era una bona oportunitat
perquè estigués amb mi i no amb els avis, amb qui havia viscut sempre, d’ençà que
va néixer. Jo era la seva mare…
La Grisi li explica que les coses els anaven bé; ella es començava a fer un lloc en
els teatres parisencs, havia cridat l’atenció de gent important, li havien promès un
paper protagonista en una obra de molta volada. Però una nit, després de la funció,

Página 81
quan va tornar a la cofurna on s’havien instal·lat, la seva filla Leonor havia
desaparegut.
—Els gendarmes no em van fer cas, per a ells només era una espanyola histèrica
que denunciava la desaparició d’una nena que ni tan sols sabien si existia de debò.
Durant un mes no se’n va saber res. Llavors va aparèixer el cos, destrossat…
—Va passar un mes des que va desaparèixer fins que van trobar el cos?
—Cinc setmanes. Només la vaig poder identificar per una taca de naixement que
tenia al maluc. L’havien decapitat. El cap no el van trobar fins a una setmana després,
a la riba del Sena. Tenia una peça d’or clavada a la boca.
—Què? La va veure?
—Dos martells creuats.
En Diego va amunt i avall de l’habitació. Si tingués una ampolla d’aiguardent,
seria el moment per servir-se’n un trago i oferir-n’hi a aquesta dona, que sembla que
el necessita més que ell. Li agradaria haver-se quedat la insígnia que va descobrir el
doctor Albán per ensenyar-la a la Grisi, però com que no la té, dibuixa en un paper
les dues maces creuades i ensenya l’esbós a la Grisi.
—Eren així?
L’actriu assenteix amb el cap.
—Podria venir amb mi a la redacció del diari i explicar-li això mateix al director?
La Grisi s’encongeix atemorida. S’aixeca i s’acosta tentinejant a la finestra de
l’habitació d’en Diego. A fora, la nit.
—Vull que atrapin la Bèstia, però… No me’n fio. Si a París no em va escoltar
ningú, per què m’haurien d’escoltar aquí?
—Perquè aconseguirem que sigui portada de tots els diaris. Les autoritats no
podran continuar dient que es tracta d’un animal que ronda perdut per fora de la
Muralla. És un home: un assassí que, abans de matar quatre nenes a Madrid, ho va fer
a París i ves a saber si a més llocs. No pararem d’insistir fins que el detinguin.
El cap d’en Diego bull d’excitació i de vertigen: l’Augusto Morentín segur que
està despert, sol quedar-se llegint fins a altes hores de la matinada. Ara no trobarà
excuses per no publicar una història que no es pot continuar mantenint oculta.

Página 82
 19

A en Marcial li agrada observar les nenes sense que elles sàpiguen que ho fa; estudiar
com es comporten quan es pensen que estan soles. Li agrada escoltar les seves
converses, les seves sospites, les seves enrabiades. No intervé mai, ni tan sols quan
tracen absurds plans de fuga: no tenen cap escapatòria possible. A dalt, ell frueix
arreglant el jardí. El seu parterre preferit és el de les dàlies: han començat a florir
d’un groc safrà en forma de pompó. Demanen molta aigua, com les nenes de la
masmorra, però les dàlies són més innocents. La seva olor, tènue i lleugerament
dolça, no té res a veure amb la fetor que sura a les cel·les. Els cossos de nimfa de les
nenes no poden ocultar la podridura del seu interior, que s’eleva emmetzinant l’aire
de la masmorra.
Dorm a intervals en un quartet a la vora de l’escala que baixa en espiral fins al
soterrani. Deixa la porteta oberta, així pot escoltar les seves converses. Ara estan
agitades: sempre passa quan els en porta una de nova.
Es diu Juana i és la filla d’una prostituta, una tal Delfina. Li ha desaparegut la
desimboltura que exhibia quan se li ha acostat —«Com es veu el món des de tan
amunt?», li ha preguntat—, i ara el pànic la manté en silenci. No respon a les
preguntes de les altres companyes, com si el fet de parlar pogués fer esvair l’última
possibilitat d’estar vivint un malson. La Fátima, que fa tant de temps que està allà
tancada, l’hi deixa clar: no és un somni. No et despertaràs de sobte a casa teva, al
costat de la mare. Altres intenten animar la Juana amb fantasies: les enviaran a un
harem per casar-les amb un xeic, amb un rei, amb un captaire que en realitat és un
príncep… La Fátima les fa callar: no serveix de res crear falses esperances. Aquestes
cel·les són la seva única realitat i no saben què passa amb les nenes que, a vegades, la
Bèstia s’emporta. Les milícies veïnals li van al darrere?, pregunten altres, ansioses de
tenir notícies de l’exterior. Què està passant a fora?
—A fora només importa el còlera —acaba confessant-los la Juana.
—Ningú no busca la Bèstia?
La veu de la Fátima no ha pogut dissimular la decepció. Que no importen a
ningú? Malgrat que continuen pressionant la Juana amb preguntes, ella s’estima més
tornar al silenci.
A en Marcial li crida l’atenció que es facin aliances entre les nenes, que es creïn
grups, que hi hagi amistats i enemistats d’una cel·la a l’altra. Les observa com si
fossin formigues d’un formiguer, amb curiositat i desig. Aquest és el seu dimoni
interior, el mateix que el sacseja per dins d’ençà que té consciència: la pell pura, les
formes infantils, la sexualitat incipient de les nenes li encén un foc que no sap
contenir. Impulsat per aquest foc, va assaltar la filla de dotze anys d’uns viatjants. Va
ejacular a dintre seu i després va sentir fàstic i fúria. La va apallissar fins que la va
matar. No el van poder relacionar mai amb la seva mort, i ell es va jurar que no es

Página 83
tornaria a deixar vèncer mai més per aquell impuls. Va entrar al convent i va buscar
ajuda en Déu, fins que es va adonar que era inútil: era el mateix Déu qui havia plantat
a dintre seu aquella llavor malaltissa. La pulsió no s’apagava, al contrari, es revifava
tan bon punt veia una nena. Li provocava malsons febrils que el despertaven en un
estat d’alienació, fora de control, i convertit en un animal àvid de sexe infantil. Maleït
Déu, que li havia inoculat aquella malaltia. L’exèrcit li va servir per calmar el seu
desig de venjança contra aquell ens inabastable. Cada home que matava era una
estocada al ventre de l’Altíssim. Es va sentir miserable durant tant de temps, que fins
i tot va pensar en la pròpia mort, quan de fet tota la culpa era del Pare. És a Ell a qui
ha d’odiar, no pas a si mateix.
Ha après a sufocar l’animal que porta a dins. Fins i tot li va fer gràcia quan als
ravals de Madrid el van començar a anomenar la Bèstia. Així és com se sent quan
l’erecció és tan intensa que li fa mal. Llavors, baixa a l’octàgon de la masmorra i es
masturba amb ràbia. Escup al Pare Celestial i es flagel·la perquè el dolor li aplaqui
aquell desig malaltís. Cada vegada que ho fa sent que és una victòria davant de Déu.
En Marcial tanca la portella del soterrani. Sap que ara no pot baixar. A la seva
ment, com un insecte incòmode, hi ronda la lladre de l’anell. Ha estat dues vegades a
punt d’atrapar-la, però totes dues se li ha escapat. Quan l’agafi, podria ficar-la a la
cel·la que està buida, tot i que aquella nena és massa gran. La trobarà, però el dia que
ho faci no li deixarà alternativa, no hi haurà cap pròrroga en la seva vida.

Tot i que Madrid ja té dos-cents mil habitants, la Muralla que va fer construir Felip
IV fa dos segles que la cenyeix en un espai petit. Diuen que la tiraran a terra, tal com
es van enderrocar les successives muralles que han limitat la ciutat. Potser llavors
augmentarà en població i, sobretot, en mesures. De moment, no és necessari un servei
de transport públic com en altres capitals europees. Els madrilenys —llevat dels més
rics, que van en diligències pròpies o contractades— es mouen a peu per la ciutat.
Així és com ha d’arribar en Marcial fins al carrer de l’Arenal, on hi ha la casa
d’empenyorament de l’Isidoro Santamaría. Ell ha estat el primer d’avisar-lo després
de la petició que va fer als peristes més coneguts.
Malgrat la seva immensa estatura i el seu peculiar aspecte físic, o potser a causa
d’això, ha après a passar desapercebut, a escoltar, al mercat, al cafè, en alguna
plaça… Totes les converses que capta apunten el mateix: els frares estan enverinant
l’aigua de Madrid per matar els ciutadans. Hi ha veïns que fins i tot diuen com ho fan
sense que ningú els hagi vist: fan servir els nens de les borderies. La ciutat està plena
de nois i noies de dotze i tretze anys enverinant pous, fonts, bots d’aiguaders… En
Marcial no ho troba pas esbojarrat, ell mateix ha viscut envoltat de frares i és
conscient de la mesquinesa dels que continuen lloant Déu. Si els convé per política, i
per ajudar els carlins, ho faran sense dubtar gens.

Página 84
 Quan arriba a la casa d’empenyorament no el fan esperar, a diferència dels
necessitats i els pispes que van allà per vendre joies i quincalla. L’Isidoro el rep al seu
despatx, que a aquesta hora de la nit està buit.
—He vist l’anell de les maces creuades en forma d’aspa.
—N’està segur?
—El mateix dibuix que em va ensenyar.
Només pot ser un, el que aquella nena dels cabells pèl-rojos va robar a casa del
pare Ignacio García.
—El té?
—No, però sé on trobar-lo.
—On?
—No, això no va així. Vostè em va dir que em pagaria a canvi de la informació, i
encara no hem parlat de diners.
En Marcial trigaria pocs minuts a saber el que vol sense necessitat de pagar res,
però és més fàcil donar-li un duro al perista.
—He fet seguir la nena que l’ha portat. Viu en una fàbrica de mistos abandonada
a la vora de la Muralla, just per sota del carrer de las Huertas.
—La conec.
—Però l’anell no el té ella, se l’ha quedat una dama que ha vingut a
desempenyorar una quincalla d’una presa, la senyora de Villafranca.
—Ha intentat empenyorar un redingot que també van robar? És un abric marró…
—No, només l’anell.
En Marcial sabia que trobar la pista d’un anell d’or robat per una vulgar
lladregota seria més fàcil que trobar una jaqueta. Però a ell li interessa tant una cosa
com l’altra. Haurà de fer una visita a l’antiga fàbrica de mistos.

Página 85
 20

Hi ha metges que diuen que el còlera es transmet a través de l’aigua; uns altres, per
l’aire; i no hi falten els que diuen que és un càstig diví… L’únic que se sap amb
seguretat és que el malalt pateix una diarrea aguda i forts vòmits, que la febre li puja
molt i que es mor al cap de pocs dies del contagi; no arriben a tres de cada deu els
que sobreviuen. A falta d’un protocol, el tractament consisteix en poc més que donar-
li una mort digna i indolora al dissortat. S’han provat cataplasmes de tota mena.
Alguns aconsellen beure aigua de neu per millorar; uns altres proposen com a remei
les pólvores d’aristolòquia, l’anomenada «llengua de bou», una planta comuna als
Pirineus, però cara i difícil de trobar a Madrid.
També hi ha metges que asseguren que el còlera és una malaltia de la sang i que
s’ha de treure del cos; que extraient sang del pacient es redueix el verí que té a dins.
Últimament s’havien anat deixant de banda les sagnies, el guariment tradicional des
de l’antiguitat, però ara, per culpa de l’epidèmia, han tornat amb força. El mètode
més segur és el que es fa amb les sangoneres. El problema és que aquestes bestioles
escassegen. Un flascó de sangoneres ha assolit un preu prohibitiu i ja no es venen a
les apotecaries, sinó al mercat negre que ha florit al voltant de la Puerta de Atocha.
En Pedro hi ha hagut d’anar amb els diners que li va donar la Lucía.
En Luis —Luisín, tal com li diu el seu pare— fa uns quants dies que està malalt.
La seva mare, la María, no vol anar a l’hospital perquè sap que allà dins es moriria
sense remei. És el seu únic fill i el metge que va salvar la vida a la María durant el
part els va dir que no en podrien tenir mai més cap. L’única opció de supervivència és
que les sangoneres li treguin el verí del cos.
Després d’uns quants dies intentant comprar-ne, en Pedro només n’ha pogut
aconseguir quatre, no tenia prou diners per a més, i les porta en un flascó. Són una
mena de cucs de color marró verdós, amb una ratlla vermella al llarg del cos.
—No sé si en tindrem prou amb quatre —diu la María, amoïnada.
—En Luisín només és un nen, n’hi haurà prou. Diuen que amb la sang les
sangoneres multipliquen per deu la seva mida.
En Pedro hi confia més que la seva dona; a ella li fa cosa pensar que posaran uns
cucs sobre el cos del seu fill, de només tres anys, per xuclar-li la sang. En Luisín està
tan dèbil que ni tan sols es queixa quan el pare li va dipositant les sangoneres a sobre,
una per una. Els que han patit sagnies diuen que aquesta mena de cuc mossega
diverses vegades fins que troba el lloc del qual pot extreure la sang. Llavors comença
a inflar-se, a fer-se gros, i el pacient millora… Però en Luisín, en comptes de
millorar, sembla que es vagi apagant com una espelma sense cera per consumir.
—És normal, no és pas una cosa instantània.
En Pedro intenta calmar la seva dona, però ell també va perdent les esperances.

Página 86
 A poca distància de la família, la Clara s’adona de la mirada amarga de la seva
germana i endevina el que està pensant: que el nen no viurà una nit més, ni amb
sangoneres ni sense. No és propi de la Lucía aquest pessimisme, tota la vida ha
endolcit la infantesa de la seva germana petita amb fantasies, amb contes, llegendes
que li xiuxiueja a la nit abans de dormir o quan la veu desanimada. Tanmateix, ara no
té forces ni ganes d’esquivar la realitat amb la imaginació. La Lucía no és la mateixa i
la Clara creu que sap per què. Decideix afrontar-ho.
—Sé on treballes.
La Lucía dedica uns segons a encaixar la informació.
—T’he seguit. La mare volia que rentessis roba al riu.
—La mare és morta i jo he d’aconseguir diners per a totes dues, Clara.
—Si aconsegueixo diners, deixaràs d’anar a aquell lloc?
—Tu? Ja em diràs com t’ho faràs.
—He anat a empenyorar l’anell.
—A empenyorar-lo? Que ets boja? És robat…
—Al final no ho he fet. La senyora de Villafranca era allà i l’hi he donat,
m’ajudarà a vendre’l per un munt de rals.
—Per què l’hi has donat? Se’l quedarà ella, ets beneita.
—Ella és rica, no necessita diners.
—I què hi feia en una casa d’empenyorament? Que et penses que els rics van a
aquests llocs? Et volia robar l’anell i tu l’hi has donat en safata.
—No és veritat!
La Lucía l’agafa pels braços, alça la veu, la sacseja.
—No et pots fiar de ningú! Em sents? De ningú!
—Em fas mal —diu la Clara, amb llàgrimes als ulls.
—No em tornis a dir que no vagi a aquella casa. Jo sé què és el millor per a
nosaltres. No tens ni idea del que ens pot passar si continuem en aquesta ciutat sense
un ral.
La deixa anar. La Clara es frega la zona adolorida. Li sortirà un blau a cada braç.
—Tot ho faig per tu i encara em critiques. Malagraïda. Em venen ganes d’agafar
la porta i anar-me’n.
—No cal, ja me’n vaig jo. —La Clara s’aixeca, orgullosa.
—On vas?
—No t’ho penso dir.
Travessa el pati de la fàbrica cap a la sortida.
—Clara! —la crida la Lucía.
Però ella no es gira. Surt a la foscor de la nit. Un fanal de gas il·lumina el rètol del
magatzem de pirotècnia del senyor Alexandre. La Clara va cap allà, atreta per aquell
halo de llum. Encara hi ha bassals a terra per la pluja recent, ha de mirar on posa els
peus. No sap on anar, es passejarà pel centre, entrarà en un pati per dormir una mica.
O a l’entrada d’una església. Baixa pel carrer lúgubre. El soroll dels seus passos i

Página 87
algun lladruc llunyà trenquen el silenci. Aviat sonaran les campanes que marquen les
hores de Madrid des de temps immemorial.
Passa per davant de la cofurna d’un lutier i s’adona que el local fa dos dies que
està buit. Potser l’amo ha agafat el còlera. No és un mal lloc per allotjar-se aquesta
nit, entre llaüts i violins. Es queda mirant l’aparador: una viola de gamba arraconada,
una guitarra espanyola. A dins, en la penombra de l’habitació, es distingeix un maletí
de cuiro al costat d’un drap tacat de betum. Una ombra travessa el fons de l’estança, o
si més no és el que creu que ha vist. Després es pregunta si l’ombra no era un reflex,
si no hi deu haver algú darrere seu, sotjant-la. Es gira de cop. Li sembla intuir el vol
d’una capa negra abans de girar la cantonada. Ha estat molt ràpid, una il·lusió òptica,
potser l’aleteig d’un corb. Però suficient perquè els ulls de la nena s’inundin de terror.
Sense mirar enrere, torna cap a la fàbrica. Està segura que algú l’està seguint,
però no ho vol confirmar, no pot perdre ni un segon. Trepitja tots els bassals, no
recordava que n’hi hagués tants. Sent, amplificada entre els esbufecs, la fricció de la
capa contra les cuixes del seu perseguidor.
Quan albira la tàpia de la fàbrica, pensa que l’ha de saltar, perquè no tindrà temps
d’arribar a la porta. Hi ha una pedra que sobresurt del mur, que li serveix d’esglaó per
enfilar-se fins a dalt i saltar a l’altra banda, sobre una pila d’escorces. Està masegada
per la caiguda, però fora de perill. Travessa una galeria amb un cassetonat morisc.
Arriba al pati, a les porxades on la Lucía ja s’ha estirat per intentar agafar el son. A
prop del pou, en Pedro i la María vetllen la febre del seu fill. La Clara s’arrauleix al
costat de la seva germana amb el cor bategant-li desbocat, com si li hagués de sortir
del pit.
—Tinc por.
—Vine aquí. —La Lucía es gira cap a ella i li omple la cara de petons.
—No vull que ens separem mai.
La Lucía continua fent-li petons. A la galta, als cabells, als ulls, al nas…
—No em deixaràs sola? —pregunta la Clara.
—Mai.
S’abracen amb força, com si volguessin convertir els dos cossos en un. De mica
en mica els ve la son. Poques hores després, es desperten amb els plors de la María.
—El meu fill!
El bressola entre els braços, però això no li tornarà la vida. En Pedro, rabiós,
arrenca les sangoneres del cos d’en Luisín i les trepitja. La sang que tenien a dins, la
sang del seu fill, s’escampa per terra.
—Explica’m una història, si us plau —xiuxiueja la Clara a la Lucía mentre tanca
els ulls tan fort com pot. Tot i així, les parpelles no aconsegueixen contenir-li les
llàgrimes.

Página 88
 21

Per primera vegada en els tres mesos d’existència d’El Eco del Comercio, avui, dia de
la Verge del Carme, una notícia d’aquesta mena, uns assassinats, arriba a la portada i
és la que anuncien els venedors de diaris, els nens contractats per recórrer Madrid, de
cafè en cafè, de plaça en plaça.
—Els crims de la Bèstia! Els crims de la Bèstia! Un assassí ha matat quatre nenes
a Madrid… Els crims de la Bèstia!
La visita d’en Diego a la redacció, acompanyat de la Grisi, i la història que ella va
desgranar sobre l’assassinat de la seva filla a París, van doblegar la resistència de
l’Augusto Morentín. La insígnia trobada al cos de la Berta, sumada al fet que un crim
semblant s’havia produït a la capital francesa, deixaven sense defensa el director del
diari, que va assumir l’error de no haver publicat abans la crònica d’en Diego: és
evident que hi ha un assassí a Madrid i la feina del periodista és avisar d’aquest perill
a tots els ciutadans. Va ser molt més difícil tancar la notícia, però no pel text que va
escriure en Diego, que va tenir pocs canvis, sinó pel titular.
El director trobava tots els suggeriments massa escandalosos. La Grisi se’n va
anar pels carrers d’una ciutat deserta mentre els dos periodistes mantenien la
discussió al despatx d’en Morentín. Des de la finestra en Diego va veure com es
perdia en la nit, encorbada i zigzaguejant pel carrer. Havia repetit gairebé al peu de la
lletra el que li havia explicat a l’habitació dels Fúcares, però en aquell moment,
veient-la com es fonia amb la foscor, en Diego va recordar alguns gestos indecisos de
la Grisi, frases inacabades, que quedaven suspeses en l’aire i que al principi va
atribuir al seu estat, una barreja d’histèria i alcohol, i que de sobte adquirien un altre
sentit: i si la Grisi sabia més del que els havia explicat? I si aquells silencis en què a
vegades li desapareixia la veu estaven motivats per una altra por? La por de desvetllar
massa coses?
—Nenes desmembrades? Les filles de Madrid moren esquarterades? Això no és
un pamflet, Diego, és un diari de debò.
En Morentín va permetre que en Diego firmés amb el seu pseudònim habitual, el
Gat Irreverent. No intenta pas fer-se tan famós com Larra amb el seu Fígaro o el seu
Pobrecito Hablador, només vol que la mort de la Berta i les altres nenes no caigui en
l’oblit. També hi ha un benefici més prosaic: aquest article l’ajudarà a pagar el
lloguer endarrerit del carrer dels Fúcares, i si aconsegueix que en Morentín li publiqui
notícies uns quants dies seguits, no trigarà pas més d’una setmana a saldar el deute.
Ha d’anar donant informació de mica en mica, no vol tenir una relliscada publicant
dades mal contrastades, no tant pels diners que pot fer amb el degoteig de novetats,
sinó perquè les autoritats no trobin cap excusa a la qual agafar-se per no haver fet bé
la seva feina i atrapar aquest assassí.

Página 89
 Per aquest motiu, l’endemà d’aquest primer article ha quedat amb en Donoso
Gual a la taverna del Tío Macaco, a Lavapiés, el carrer que dona nom al barri. Vol
que el seu amic li subministri informació de la policia, si és que han descobert alguna
cosa que ell encara no sàpiga. Tot i que encara és d’hora, no han tocat ni les
campanes de l’àngelus del migdia, en Donoso ja ha begut unes quantes copes
d’aiguardent i se li encallen les paraules.
—A mi ningú no m’explica res, soc un empestat. A més, oblida’t d’aquestes
nenes i de la Bèstia… He arraconat uns quants rals: aquesta nit podries acompanyar-
me a la casa del carrer Barquillo. O a la Lleona.
La taverna del Tío Macaco és una altra de les que visita amb assiduïtat en Luis
Candelas. Aquí va ser on en Diego va sentir explicar al bandoler la seva història
d’amor amb Lola la Naranjera, una de les preferides del difunt Ferran VII. Ara fa
temps que no el veu, diuen que se n’ha anat a viure a València amb la seva nova
dona. En Diego no té cap dubte que tornarà a tenir notícies seves; en Luis Candelas
s’ha convertit en un personatge mític entre els pinxos de Madrid, i fins i tot li
componen corrandes.
—Has preguntat si es van trobar insígnies d’or a les goles de les altres nenes?
—Què vols, que es pensin que les he assassinat jo? O, encara pitjor, que vull
acusar de robatori algun company? No ho preguntaré pas. I si algú em parla del teu
article, li diré que tot és mentida: que la Bèstia és un os. O un cérvol amb cara de
petimetre.
—D’acord, no els preguntis res, em conformo amb què obris bé les orelles i
escoltis les seves converses. Potser existeix alguna teoria de com mata les nenes o del
significat d’aquell emblema a la insígnia. Les dues maces creuades.
—Ja n’he llegit la descripció al diari. Fantasies: com delira aquesta dona a qui heu
donat tanta corda. La de la nena morta a París i «el nom de la qual la denunciant
s’estima més no fer públic per por». Quins collons que en Morentín hagi consentit
publicar una cosa així.
A en Diego l’esgota l’entossudiment d’en Donoso. Quina mare mentiria sobre la
mort de la seva filla? S’esforça a descriure-li la Grisi, aportant detalls que no han
format part de l’article; li parla del seu aire d’antiga bellesa que ha anat en declivi,
com les velles estàtues romanes que van caure en un oblit de segles i que, tot i estar
envaïdes de vegetació, mantenen la seva esplendor. No vol enganyar el seu amic i
també li explica que l’actriu feia tuf d’aiguardent i que parlava de manera
desorientada, a vegades inconclusa.
—O sigui, una borratxa és la base del teu article.
—Si la coneguessis, no parlaries així. La Grisi ha patit més del que et pots
imaginar.
—Endavant, presenta-me-la. Si una cosa m’ha ensenyat la vida, és a identificar
quan menteix una dona. I a les males, que m’ho ha ensenyat!

Página 90
 En Donoso enfonsa lleument l’índex en el pegat que li tapa l’ull que va perdre en
el duel i engega un rotllo sentit mil vegades sobre com són de traïdores les dones. En
Diego ha deixat d’escoltar-lo, se sap de memòria la rancúnia que el seu amic té al
gènere femení d’ençà que la seva dona el va enganyar i ell, veient en perill el seu
honor, es va batre en un duel absurd. Qualsevol li explica ara algun detall de la seva
cita de fa dos divendres amb l’Ana Castelar. En Donoso es posaria a bramar profecies
horribles sobre aquesta relació. Sobre el final dramàtic que sens dubte li espera a en
Diego. Està tan ferit que és incapaç d’acceptar que pugui existir un amor tan pur com
el d’alguns fulletons. Que la proximitat d’una dona, a vegades el sol fet de pensar-hi,
pugui transformar el corrent sanguini d’en Diego, fer-lo vibrar i sentir una cosa tan
esmunyedissa com la felicitat.
—Que no ho veus, Diego? L’únic que intento és protegir-te, evitar que et fiquis en
problemes.
En Donoso beu un trago d’aiguardent; sap que obrir el record de la seva dona és
perdre’s en un pou de ressentiment que no interessa ningú. Per això fa un esforç per
deixar-ho estar i tornar al tema de l’actriu, la Grisi, i del que ha publicat en Diego.
—Em va dir que tenia un paper en una obra al teatre de la Cruz —recorda en
Diego—. Anem-la a veure. Parlem amb ella, i si després continues pensant que
aquesta dona menteix, potser em plantejaré deixar el tema de la Bèstia.
En Donoso accepta la proposta d’en Diego. El que sigui per recuperar com més
aviat millor el seu company de gresques nocturnes.

Página 91
 22

Quan està treballant, és millor no pensar. La Lucía només fa dues setmanes que és al
bordell del carrer del Clavel, però ja ha après com fer que un client s’interessi per ella
i la convidi a pujar a una de les habitacions —a més de la xinesa, on es va estrenar,
n’hi ha dues de romanes, una de moresca i tres de normals—; i també com aconseguir
que, si algun d’aquells homes li és especialment desagradable, es fixi en una altra. A
vegades la Josefa la fa cridar i ella va al saló verd, el mateix on la va conèixer, i
prenen un te juntes. És una beguda que no li agrada, però la madam s’entesta a fer-
n’hi beure. Diu que ha d’aprendre bones maneres i la corregeix constantment: no
t’asseguis així, posa’t recta, agafa bé la tassa, no et tiris sobre les pastes com si no
n’haguessis menjat mai cap…
—És que no n’havia menjat mai cap.
—És igual, que no es noti.
Quan mira la Lucía, la Lleona no pot evitar pensar en ella mateixa; en aquell
animaló salvatge que va arribar a la ciutat. Un animaló que només s’havia preocupat
per la supervivència, mai per viure. Sap que la Lucía es troba en unes circumstàncies
idèntiques: orfe, responsable d’una nena petita. És com una persona que no sap nedar
abandonada al mig del mar, forcejant desesperada per no enfonsar-se. La Lleona
s’adona que a la seva ment s’hi comença a formar un propòsit: li ensenyarà a nedar.
L’ajudarà a assolir una posició perquè no hagi de patir per culpa de la gana o de la
por.
És ben conscient que molta gent menysprea el seu negoci: vendre dones com qui
ven carn de xai. Quan sent aquestes crítiques de boca de religiosos o de dones d’alt
llinatge, s’indigna per la seva hipocresia: què poden fer si no, les pobres, per tenir un
plat a taula i un sostre? Són els mateixos capellans i les mateixes famílies
benpensants les que giren l’esquena a nenes com la Lucía. Els que les expulsen fora
de la Muralla quan resulten incòmodes. Però ella ha trobat la manera de guanyar
diners aprofitant la tara més gran d’aquesta fira absurda: la necessitat de sexe, la
necessitat de sentir-se desitjat. Aquest és el motiu pel qual cada dia desfilen homes i
més homes per la casa del carrer del Clavel: perquè volen pagar per creure’s que són
importants per a algú. A vegades, intenta convèncer-se que està donant el poder a les
seves pupil·les. Que elles són en realitat les que dominen la situació. És veritat que no
permet que els clients les humiliïn o les tractin malament. En el negoci, elles són el
més important. Però sap que és un engany: la carrera és dura. Les primeres vegades
són traumàtiques. No estan exemptes de córrer algun risc. Gairebé qualsevol vida
seria millor que la de les dones que han d’entregar el seu cos en el bordell: un
matrimoni que les mantingués, una feina honrada que donés prou diners per viure
sense angoixes. Tanmateix, aquestes dues possibilitats són tan llunyanes com les
costes d’Amèrica. La crua realitat és que les dones del carrer del Clavel, malgrat que

Página 92
són prou maques, fins i tot sofisticades en alguns casos, són l’esglaó més baix de
l’escala d’aquesta societat. Per sota només hi quedarien les mundanes que han de fer
l’ofici al carrer. Són com bestiar: aliment per als més rics. La Lleona mira la Lucía,
encara salvatge; els cabells pèl-rojos, esbullats, li velen el rostre. La vida l’acabarà
domant.
—Recull-te els cabells i posa’t bé la bata. No cal que els clients vegin abans
d’hora el que els espera.
La Lleona s’acosta al seu secreter, obre un petit calaix i en treu una agulla de
plata amb el cap de porcellana. La dona a la Lucía, que la fa servir per agafar-se la
bata. No li explica que aquella agulla l’hi va regalar l’antiga Lleona, la Sabrina; que
aquella dona li va ensenyar a no menysprear-se, a ser el que és avui, i que això mateix
és el que vol fer amb la Lucía. Ja hi haurà ocasions més endavant per parlar-li de la
Sabrina i del significat que té per a ella aquella agulla. Ara, la Lucía se’n va del saló
verd per tornar a la feina.

A les altres dones no els agrada que s’hagi convertit en la preferida de la Lleona.
Especialment a la Delfina, que és una mena de governanta de la casa, però ara no té
temps ni ganes per entrar en rivalitats amb la Roja, tal com els clients han començat a
conèixer la Lucía. Dos dies després, la Delfina continua sense tenir notícies de la
Juana, i l’angoixa la consumeix. Es passa les hores abraçada a la nina de drap de la
nena, recorrent els carrers de Madrid, preguntant aquí i allà per la seva filla amb
l’esperança que algú li digui que l’ha vist. La Lleona ha estat benèvola amb ella, l’ha
alliberat de molts serveis.
La Lucía aprèn ràpid; cap acte no ha estat tan desagradable com el tràngol de la
primera vegada amb l’Enterramorts. Sap fer que la imaginació travessi les parets del
bordell i voli per mars desconeguts, viatges fantàstics en què a vegades l’acompanyen
la Clara i l’Eloy, capitans d’un galió que solca oceans cap a un continent d’or on ells
governaran amb clemència per als pobres. Pot ser molt lluny del llit i del client que
sua a sobre d’ella i, al mateix temps, que la seva cara sigui la màscara de plaer que els
homes volen veure. Ha descobert trucs per aconseguir que els clients quedin satisfets
més ràpid, també com rentar-se perquè no li encomanin res —tot i que no hi ha cap
rentat possible per evitar el còlera, dues noies ja l’han agafat i són al llatzeret de
Valverde—, i els mitjans per no quedar-se embarassada, que és una desgràcia en la
professió i que, si passa, només es pot arreglar amb remeis perillosos.
Quan acaba amb l’últim client, un home jove i tímid que és la segona vegada que
la va a veure, en Mauricio, l’esguerrat, arriba amb notícies inquietants.
—Hi ha hagut una baralla als banys de l’Estrella: unes dones han acusat un noi
d’estar enverinant l’aigua. Deien que era un alumne dels jesuïtes del Col·legi
Imperial. Se n’ha escapat de miracle.

Página 93
 Els banys de l’Estrella són al carrer de Santa Clara, no gaire lluny del bordell. El
clima de la ciutat cada vegada està més enrarit. La Lucía té ganes d’acabar i anar-se’n
a la fàbrica de mistos, preparar un sopar suculent per a ella i per a la Clara, segellar la
seva reconciliació. Ha aconseguit reunir gairebé dos-cents rals. La xifra amb la qual
creu que la seva germana i ella poden començar una nova vida lluny de Madrid,
d’aquesta ciutat que s’està matant a si mateixa, i que va fixar en els quatre-cents, ja és
a prop. Però avui encara li queda un servei i ja l’està esperant.
A vegades un client no passa per la sala per veure les noies disponibles. Si les
coneix i té clara la seva preferència, va de dret a l’habitació i demana que la facin
pujar. Quan avisen la Lucía, no sap qui hi deu haver a l’habitació xinesa, si
l’Enterramorts, l’Estudiant o el Capellà. Tampoc no ho pregunta.
Sap que es pot trobar el client despullat, estirat al llit amb la mirada lasciva. Es
disposa a afrontar qualsevol escena, però empeny la porta i no hi ha ningú a dins.
«D’acord, potser és un joc», pensa. Treu el cap al lavabo petit que forma un recolze a
l’habitació, protegit per una cortina de seda. No hi ha ningú. El clic del baldó li indica
que el client acaba d’entrar. Torna a l’habitació i es lamenta de no haver previst
aquest escenari, ella, que sempre presumeix de tenir una imaginació desbordant.
No hi ha jocs de seducció, ni fantasies passades de moda ni parafernàlies
grotesques. A l’habitació hi ha el gegant de la pell cremada.
—Què et pensaves, que no et trobaria?

Página 94
 23

Hi ha un noi ajagut a terra; drets a banda i banda, dos individus li claven coces amb
fúria. En Diego ha sentit el cruixit de l’os del nas en l’última batzegada. Pel que
dedueix, el pispa ha intentat robar a un dels homes, i ells, després de recuperar les
seves pertinences, han decidit fer justícia pel seu compte. Els madrilenys es passegen
per la placeta de l’Ángel aliens a l’escena. Ningú no sembla que s’adoni del que està
passant, ni tan sols en Donoso, que com a policia hauria de fer alguna cosa. El
periodista està a punt d’intervenir per aturar la pallissa, però en Donoso l’agafa pel
braç. «No cal ficar-se en tots els problemes dels altres», li recorda. Quan un minut
després els homes escupen al lladre i se’n van, en Diego s’ajup al seu costat i li
allarga la mà per ajudar-lo a incorporar-se. La sang llisca per la cara del noi, que no
deu tenir més de quinze anys, i li embruta les poques dents que li queden. En un
moviment tens, el jove rebutja l’ajuda d’en Diego i, tentinejant i repenjant-se a la
façana de l’edifici, s’allunya sense dir res. A l’empedrat hi queda el recordatori
vermellós: Madrid està ple de taques com aquestes. Ja ningú se sorprèn davant d’un
esclat de violència, davant d’un cadàver en una plaça.
En Diego s’espolsa els pantalons i intenta centrar-se en el que han vingut a fer.
Darrere seu s’alça el teatre de la Cruz, antic corral de comèdies on es va estrenar una
gran part del teatre del Segle d’Or espanyol. Aquí hi té el seu despatx en Juan
Grimaldi, i és justament on es presenten en Diego Ruiz i en Donoso Gual preguntant
per la Grisi.
—Maleït el dia que vaig conèixer aquesta dona i em va passar pel cap donar-li un
paper en la meva companyia.
És un productor famós, un francès que va arribar a Espanya sense intenció
d’instal·lar-s’hi i que ha acabat dedicant-se a les arts escèniques amb un gran èxit.
Gràcies a ell, que dirigeix els dos teatres més importants de la capital —el del
Príncipe i el de la Cruz—, a Espanya s’han conegut les últimes tendències de la
dramatúrgia europea. Amb la promesa de tractar amb deferència les seves pròximes
estrenes a El Eco del Comercio, en Diego aconsegueix que en Grimaldi respongui les
preguntes sobre la Grisi.
—Vaig conèixer la Grisi fa uns quants anys. I saben què? Era una gran actriu,
hauria pogut ser una de les millors, igual que Teodora Lamadrid si no s’espatlla…
Quan em va venir a veure per dir-me que era a la ciutat la vaig contractar; pensava en
ella com a protagonista de la meva propera obra, Clotilde. En comptes d’ella, el paper
el farà la Matilde Díez, prenguin nota d’aquest nom perquè serà l’actriu més
important d’aquest segle a Espanya.
—Veig que ha deixat de confiar en el talent de la Grisi.
—Tinc una fe cega en el seu talent, però no en ella. És una ingrata, un escurçó,
una malalta. Aquesta dona ha perdut l’enteniment, només fa que dir mentides.

Página 95
S’hauria d’haver presentat fa quatre hores per als assajos i encara no li hem vist el
pèl. Com si jo no tingués prou problemes amb les ordres de tancament que ens
arriben pel còlera… Deu estar atabalant alguna pobra ànima disposada a escoltar
aquella història sinistra d’una filla morta i decapitada a París.
Amb l’ull sa, en Donoso mira en Diego amb el gest inequívoc de «ja t’ho deia
jo». Tot i que per un moment el periodista pensa que potser s’ha deixat endur per la
fantasia, no es dona per vençut.
—Sap on s’allotja?
—En una fonda d’Atocha, però no cal que perdin el temps. L’he fet anar a buscar
i l’únic que hi queda de la Grisi és un deute d’unes quantes setmanes. Es veu que fa
dies que no dorm a la fonda.
—Té alguna idea d’on deu haver anat?
—A qualsevol tuguri d’opi. Busquin-la per allà.
En Diego ja veu que no podrà treure més informació a en Grimaldi, si és que en
té. Per al productor teatral, la Grisi ha passat a ser un error en el qual no vol recaure.
Quan surten al carrer, en Donoso ho té clar:
—S’ha acabat la Grisi, s’ha acabat això de la Bèstia a París.
En Diego es resisteix a tirar la tovallola tan ràpid, però és veritat que la pista
fonamental sobre la qual ha basat el seu article s’ha esfondrat com un castell de sorra.
Ara pensa que aquelles cartes urgents que ha escrit, demanant informació als
corresponsals de París i Londres, seran ridícules quan ells li contestin que no hi ha
hagut cap mort tan dramàtica fora de les fronteres d’Espanya. L’actriu, la suposada
mare d’una suposada nena assassinada, segons en Grimaldi és una addicta a l’opi que
no té cap mena de credibilitat.
—No veig per quin motiu m’hauria de mentir aquesta dona. Va ser ella qui va
venir a casa a buscar-me, semblava desesperada.
—Deixa-ho córrer, Diego, no t’hi emboliquis. Et penses que ets diferent dels
altres, però al final tots caiem en els mateixos errors. Els ulls d’una dona.
—I quina explicació hi dones a la insígnia que vam trobar en el cos de la Berta?
No és molta casualitat que la Grisi l’esmentés?
—Accepto que no fos una bèstia, que fos un home… La nena, la Berta, va
desaparèixer uns quants dies després d’anar a cantar a casa d’aquell teòleg mort,
l’Ignacio García. Allà hi havia una ampolleta amb el que semblava sang. Segurament
aquell home era l’assassí, però el còlera li ha estalviat la feina a la policia.
—No podem afirmar que fos sang de la Berta. Ni tan sols sang humana.
—A vegades no es poden arribar a saber tots els detalls d’una història. Però d’una
cosa n’estic segur: la de la Bèstia ha arribat al final.
Encara són pels voltants del teatre quan en surt una dona vestida amb roba
medieval. Té tota la pinta de ser una actriu en plena prova de vestuari o en el descans
d’un assaig general.

Página 96
 —La Grisi no ha vingut perquè li ha passat alguna cosa, no perquè no volgués
continuar a l’obra.
—Què vol dir que li ha passat alguna cosa?
—La Grisi no està bé del cap, en això en Grimaldi no s’equivoca. Els he vist
parlar amb ell. Falta als assajos, no s’aprèn el text, arriba col·locada d’opi, o
borratxa… No se sap mai per què fa les coses.
—Li ha explicat res de la seva filla assassinada? —pregunta en Diego.
—La Grisi no parla, delira. Però en una cosa crec que no menteix: té por. Sempre
diu que algun dia vindran a buscar-la.
—En algun moment li ha dit qui la perseguia?
L’actriu diu que no i, abans de continuar el relat, els fa allunyar uns quants metres
de l’entrada del teatre, sembla que no vol que en Grimaldi la vegi parlant amb ells.
Després els explica que la nit abans, després de l’assaig, va sortir a prendre la fresca.
Aquests dies fa molta calor i el teatre és un forn. A la cantonada del carrer del Pozo,
va veure la Grisi discutint-se amb un home que, a estrebades, la va obligar a pujar a
un carruatge. Només va poder sentir els xiscles desesperats de la Grisi demanant que
la deixés anar.
—No va poder veure qui la forçava?
—Era de nit i quedaven mig tapats per les ombres. Durant la disputa, a l’home li
va caure un bastó. Anava ben vestit, amb una levita. Tot i la foscor que m’impedia
veure-ho bé, em va cridar la atenció l’empunyadura: semblava blanca, potser de
marfil, i tenia la forma d’una mà.
En Donoso estira del braç el seu amic. Creu que aquests detalls de l’absència de
la Grisi no fan res més que introduir soroll en una cosa que ja està prou clara: l’actriu
va enganyar en Diego, potser per guanyar rellevància o simplement perquè està boja.
El que ha explicat la seva companya pot ser una discussió amb un admirador o algú
empipat perquè li devia diners.
—Intentaran trobar-la? La Grisi pot equivocar-se en moltes coses, però és una
bona dona. No es mereix que l’oblidin sense més ni més.
En Diego li promet que intentaran localitzar-la i, quan confirmin que es troba bé,
l’hi faran saber. Acompanyat pel silenci d’en Donoso, s’allunya apesarat del teatre: a
mesura que s’acosta a una resposta, de seguida es torna a distanciar, com si hi hagués
unes forces estranyes bloquejant-li el camí. Mentrestant, el temps va passant. Ja és 17
de juliol: fa gairebé un mes que va veure el cos desmembrat de la Berta sobre el fang
del Cerrillo i, com una febre que el comença a infectar, té el convenciment que, tard o
d’hora, la Bèstia tornarà a matar.

Página 97
 24

El llum vermell projecta una resplendor volcànica i converteix la cara cremada en un

camp de lava. Els ulls del gegant són dues brases.
La Lucía calcula les seves possibilitats. L’home està davant de la porta, és
impossible fugir per allà. L’habitació no té finestres. Únicament els separa el llit,
flanquejat per dos gerros de porcellana.
—Tu tens una cosa que m’interessa i jo en tinc una altra que t’interessa a tu.
Ella no respon, ni tan sols l’escolta, només busca una sortida, concentra totes les
forces a mantenir a ratlla la por perquè no la paralitzi en el moment crucial.
—No vols saber què és? Algú molt important per a tu, que m’ha dit on et podia
trobar. Però no l’hi tinguis en compte, sé com espantar les nenes. I ella no ha estat
una excepció.
Se li intensifica una lluïssor de sadisme a les pupil·les, clavades en la Lucía amb
la tensió d’un animal salvatge. No és fàcil fugir d’un depredador quan està a punt de
saltar sobre la seva presa, però la Lucía està disposada a esgotar fins a l’última
oportunitat, tot i que, si no aconsegueix distreure’l un instant, no en sortirà viva. Amb
moviments lànguids s’agenolla a sobre el llit i es treu l’agulla que li tanca la bata. Els
pits li queden descoberts, una visió que no sap si serà temptadora per al depredador.
—Aquest cos és teu. Fes-ne el que vulguis.
Ha après a carregar la veu de sensualitat. La boca del gegant s’entreobre i a la
mirada se li dibuixa la temptació. Només és una fracció de segon, un instant breu
durant el qual valora ficar-se al llit amb ella. Però la ira torna a tancar totes les portes.
No sucumbirà al cos de la Lucía, tot i que a ella tampoc no li cal. N’ha tingut prou
amb aquesta petita distracció per agafar un dels gerros que hi ha al costat del llit i,
amb un moviment ràpid, estavellar-lo contra el cap del monstre.
La porcellana s’esmicola i l’home cau a terra amb l’aigua i les flors. Podria
intentar fugir per la porta, però sap que això només allargaria la persecució. Ha de
liquidar-lo ara, per sempre.
Mentre l’home s’incorpora, es posa la mà al front, on la porcellana li ha fet un
bon trenc. La Lucía se li encamella sobre l’esquena. Agafa l’agulla que li ha regalat la
Lleona i que ha mantingut amagada a la mà esquerra i, amb un cop sec, decidit, li
clava l’agulla a la nuca, tal com els toreros fan la rematada. Tot d’una, el gegant es
desploma. Les seves extremitats convulsen mentre la Lucía continua asseguda sobre
l’esquena; la bata i els cabells pèl-rojos s’embruten amb la sang que brolla del clatell.
Un soroll gutural, la ranera del moribund, avisa de l’arribada de la mort com les
campanes quan criden a missa.
Descalça, la Lucía es posa dreta. Sent la cremor del seu cor, les onades de la por
que es retiren, tota l’adrenalina que ha necessitat per fer el que ha fet. Derrotar el
gegant. Llavors, com si tornés a la realitat després del son, li venen al cap unes

Página 98
paraules: «Tu tens una cosa que m’interessa i jo en tinc una altra que t’interessa a tu».
«Sé com espantar les nenes. I ella no ha estat una excepció».
La Clara.
La Lucía surt corrents del dormitori, baixa les escales del bordell i surt al carrer
sense aturar-se, tot i que va descalça i sense cap més abrigall que la bata que voleia en
la fugida deixant el cos a la vista de tothom. Tant li fan les mirades de la gent i el que
dirà la Lleona quan trobi el cadàver d’aquell home. L’únic que li martelleja el cervell
i el cor és la imatge de la seva germana.
La Clara.
Trepitjant l’empedrat i els reguerons de les aigües fecals que embruten els carrers
de Madrid, vola cap a la fàbrica de mistos. No caldrà que estalviï més, n’hi haurà
d’haver prou amb els diners que tenen. Agafarà la seva germana i marxaran de
Madrid, d’aquest infern, per sempre.
Quan arriba al que ha estat la seva llar els últims dies, es troba amb una
carnisseria. La María, la mare del petit Luis, està estirada a terra enmig d’un bassal de
sang, apunyalada. Repenjat contra el mur del pati, la vida del seu marit s’escapa a
borbolls per un esvoranc obert a la gola. Els intents per tapar la ferida són inútils.
On és la Clara?
La Lucía busca algun senyal que li indiqui on s’ha amagat la seva germana.
Localitza el farcell amb les seves escasses pertinences desfet per terra: l’esponja de
metall uns passos enllà, un cobert al costat d’una pila d’escorces tapades amb una
lona. Ni rastre del pot on guardava els estalvis, els dos-cents rals, però, què importen
ara els diners? Crida el seu nom.
—Clara!
Cap altre soroll llevat del panteix d’en Pedro mentre es dessagna. La Lucía s’ajup
al seu costat. El tall del coll és una boca oberta que vomita sang, les mans no donen
l’abast per tapar aquell raig. La mira fixament, fins que els seus ulls es perden rere les
parpelles, es queden en blanc. Un segon després, deixa de respirar.
Intueix que l’home intentava dir-li alguna cosa. No ha arribat a fer-ho, tot i que
tampoc no calia preguntar-li qui era el responsable d’aquella matança. Ha estat la
Bèstia. Ella la coneix bé. És un gegant que va vestit de negre i té la cara cremada. El
mateix que acaba de matar en una de les habitacions del bordell de la Lleona. Sense
saber-ho, li ha negat a la Clara una oportunitat.
La Lucía deixa escapar el seu dolor amb un crit que no sent ningú en aquesta
ciutat. Perquè sap el que ha fet. Ha posat fi a la vida de l’única persona que li podia
dir on és la seva germana.

Página 99
Segona part

Página 100
 25

Madrid, 17 de juliol de 1834

Hi ha un riu de sang. Una esponja de metall i silenci. Les mans d’en Pedro ja no
s’aferren al coll obert, els braços exànimes. L’única vida és la d’aquest regueró que,
després d’amarar-li el pit, dibuixa un rec vermell al terra irregular de la fàbrica de
mistos, en el que sembla un intent desesperat per arribar a la sang de la seva dona
María i fondre’s amb ella. Un cel plomís entela el sol. «Tinc una cosa que
t’interessa», li ha dit el gegant. Una opressió al pit i un desig: estar morta, com en
Pedro i la María, com en Luisín, com la seva pròpia mare. Deixar de sentir, perquè la
Lucía sap que no podria suportar trobar el cos de la seva germana apunyalat com el
matrimoni. La seva sang.
Sonen un trets llunyans.
No té prou forces per aixecar-se. És incapaç de pensar amb claredat, aclaparada
per la por. L’únic que volia aquell home era recuperar l’anell que ella va robar no fa
ni quatre setmanes a la casa del religiós.
Un murmuri creixent, com crits distants, sorolls d’un origen indefinit per a la
Lucía, van trencant la bombolla de dolor que l’embolcalla.
Pot estar viva, la Clara? Ha d’estar viva, es repeteix una vegada i una altra com
un conjur. Era la moneda de canvi per aconseguir l’anell. Però on la deu haver portat
el gegant?
Una bandada d’ocells travessa el cel. El seu aleteig metàl·lic aconsegueix
rescatar-la.
Si la Clara estigués morta, ho podria sentir, pensa, tindria una opressió al pit, a
dintre seu, però no la té. La calor que li puja des de l’estómac és ansietat. Travessa el
pati de la fàbrica de mistos i, de sobte, tots aquells sons que ha estat sentint com si
procedissin d’un somni retrunyen a la realitat: crits, cops, més trets… És possible que
hi hagi alguna revolta en una de les portes de Madrid; els pobres que clamen perquè
els deixin entrar a la ciutat, per un rosegó de pa que mati la gana.
Per què no se’n van anar de Madrid quan encara hi eren a temps? Ara ha perdut
els diners que havia aconseguit reunir per al viatge. I ha perdut la seva germana. Per a
la Lucía, la ciutat no és llibertat, és una gàbia on la Clara i ella estan atrapades. No
sap que la majoria dels que van emigrar cercant un futur millor en algun poble de
Conca, de Segòvia o de Toledo en van ser expulsats: ningú no vol que el còlera
abandoni Madrid per contaminar les seves vides. I mentrestant, els miserables es
queden encallats en una terra de ningú. Nàufrags.
Tant de bo un dia la gent que viu a l’altra banda de la Muralla aconsegueixi
enderrocar-la. S’acabaran els túnels fangosos, les clavegueres per on tantes vegades

Página 101
s’han hagut d’arrossegar. Irrompran a Madrid per agafar la seva part del festí. O,
simplement, per reduir a cendres aquesta ciutat que els està matant.
El caos està a punt d’esclatar, o és una projecció del que està sentint la Lucía?
Idees que van i venen com llampecs: ha comès un assassinat, el cos del gegant és al
bordell de la Lleona, la policia la buscarà, la puta de cabells pèl-rojos. On és la Clara?
I si s’ha pogut escapar del gegant? Sap que això és absurd, que la Clara es deu haver
quedat paralitzada pel pànic mentre aquell home matava en Pedro i la María. La
coneix. Ha d’estar atrapada en algun racó d’aquest laberint que és Madrid. Viva,
insisteix a dir-se a si mateixa; esperant que ella la rescati. És una realitat o un desig?
Sigui com sigui, s’ha de dedicar a buscar-la; no pararà fins que la torni a abraçar.
Però, què sap d’aquell home que ha irromput a l’habitació? La cara cremada de
llangardaix, una alçada de més de set peus. La Bèstia, era la Bèstia. No pot ser un
fantasma a Madrid. Algú l’ha de conèixer, però qui?
Treu de dins del farcell un vestit brut i unes sabates amb la sola tan gastada que
gairebé es transparent. Es vesteix amb tristesa. Deixa enrere la fàbrica de mistos i es
perd pels carrerons que la circumden. I si està caminant per anar a trobar el cos sense
vida de la Clara? Cada pas és també un esglaó cap al perill: la Lleona deu haver
avisat la policia? Tot i que, si és massa tard per a la Clara, si ha abocat la seva
germana a aquest final, tant li fa acabar a la presó, o executada a la placeta de la
Cebada, tal com l’Eloy li va explicar que feien.
Enmig d’aquesta tortura que la fustiga, només una idea s’alça immutable: la
culpa. Va ser ella qui va robar l’anell. Va ser ella qui el va entregar a la seva germana.
Si està morta, ella és l’assassina. És com si hagués enfonsat les mans al coll de la
Clara i hagués pressionat fins a deixar-la sense aire.
Els passos la condueixen a Alcalá. Passa per la xocolateria de Doña Mariquita.
Uns pispes amb la gorra calada fins als ulls ronden al voltant d’una senyora que surt
del local; li demanen que els convidi a una xocolata amb melindros, però la Lucía sap
que només l’entretenen perquè algun d’ells, ràpid, fiqui la mà a l’escarsella i l’hi
buidi. Nervis als carrers, com els animals que busquen refugi quan intueixen una
tempesta. A dalt, el cel plomís. On és l’ocell vermell?, es pregunta la Lucía. On és ara
la mare? Per què no ve a ajudar-la? La Cándida no sabria per on començar a buscar la
Clara, sempre va viure d’esquena a la ciutat.
De sobte es posa a pensar en l’Eloy. És l’únic en qui pot confiar. Coneix els
baixos fons i sabria per on s’ha de buscar per trobar una nena segrestada. És possible
que hagi sentit a parlar d’on s’amaga el gegant, i ella sap que no la delatarà; aquell
nen d’ulls blaus tan tímid que un dia li va dir que semblava un colibrí vermell.
Accelera el pas i deixa enrere la xocolateria i el cafè del Príncipe; a part d’aquella
senyora que ara foragita els pispes abans de pujar a un landó, els dos locals estan
pràcticament buits. Igual que la taverna de Pombo, a l’inici del carrer Carretas. Queda
convençuda que alguna cosa estranya està passant quan veu gairebé desertes les

Página 102
grades del convent de Sant Felip el Reial, el lloc de tertúlia on tants madrilenys es
reuneixen per assabentar-se de les notícies, jactar-se dels èxits i fer negocis.
Serpenteja, nerviosa i amagant-se cada vegada que veu un guàrdia, fins a la
placeta de la Leña. No veu l’Eloy, però sí dos lladregots que el solen acompanyar.
—Ha anat a la plaça del Rey, no sé quin negoci hi tenia per allà.
La veu del trinxeraire s’allunya a mesura que li parla. El seu company l’estira pel
braç amb urgència: fugen de la Lucía? No, no és d’ella: un grup d’una vintena
d’homes i dones entra a la plaça; espellifats, bruts, com si haguessin sorgit d’una
claveguera. Al capdavant de la comitiva, un home barbut, vestit amb una brusa blava
com les que fan servir els camperols o els venedors de mel que van de casa en casa,
crida:
—No feu cas de les prohibicions! Només ens volen tancar! Ara diuen que no ens
podem ajuntar més de deu persones: que potser si som nou no ens contagiarem? Tots
sabem d’on ve la pesta. De l’aigua! I qui l’enverina?
La Lucía no fa cas d’aquella mena d’anunciador de l’Apocalipsi i s’encamina cap
a la plaça del Rey. No és l’únic grup amb què es troba; indignats pel ban que
prohibeix les reunions de més de deu persones —per això els cafès i la tertúlia estan
buits—, nombroses colles recorren els carrers sense cap rumb aparent més enllà del
que la ràbia els marca.
—No som els pobres els que portem la malaltia, són els frares. Ells enverinen
l’aigua perquè els carlins guanyin la guerra.
Una vella amb qui la Lucía ensopega li estava dient això mateix a un noi. Els ulls
de la dona es fixen en la cabellera pèl-roja de la Lucía i, per un instant, ella té por que
l’acusi de l’assassinat del gegant. Tanmateix, la vella continua el seu camí i la seva
tabarra amb el jove que porta agafat del braç.
—Paguen als nens perquè ho facin. Els han vist a moltes fonts.
D’on venen els trets llunyans que se senten de tant en tant? És possible que en
algun racó de Madrid hagi explotat la ira de la gent, farta de la malaltia i de la culpa?
—Ningú no vigila aquests nanos, i els frares no són pas idiotes. Per quatre rals
saben que els poden fer fer el que sigui. Sempre estan rondant per les fonts.
—Diuen que hem donat l’esquena a Déu, que és un càstig diví.
—Porten uns sacs de pólvores que els donen als convents.
—Una venjança dels capellans, això és el que és. Perquè ja no hi ha ningú que
vulgui escoltar els seus romanços.
—Ens enverinen.
Veus d’homes i dones, vells i joves que recorren la ciutat i entre les quals la Lucía
s’esquitlla. Tant li fa el que passi amb Madrid i el còlera; només vol que l’Eloy
l’ajudi a trobar la seva germana.

Página 103
 26

—Li han trencat un gerro al cap i després l’han rematat amb una agulla a la nuca.
En Donoso s’ha assegut al llit, on els llençols encara estan regirats, i després
d’exhalar una glopada de fum del cigarro, dona un copet amb el peu al cadàver que
està estirat a terra. Tira la cendra sobre la catifa del quarto.
—La puta no li ha deixat ni treure’s la roba.
En Diego s’ajup i, amb esforç —li fa l’efecte que el cos pesa més d’una tona—,
aconsegueix girar-lo. La cara, marcada per una cremada vermella, mira al sostre de
l’habitació.
—On és la prostituta que l’ha matat?
—A la sala, prenent un te amb la Lleona, si et sembla. Però on tens el cap, Diego?
L’ha matat i ha fugit corrents, o potser et pensaves que ens esperaria? La Lleona diu
que era una noia nova, no se’n recorda del nom ni aconseguirem que se’n recordi. La
conec bé.
—El mort és enorme.
—Molt observador. No has pensat mai a fer-te policia? —replica, irònic—. Però
no et fixes en el que és important: mira-li la cara, Diego, ostres. I després dona’m les
gràcies per caçar el teu assassí.
—Creus que és la Bèstia?
—Molts testimonis t’han dit que tenia la pell d’un llangardaix. I que era enorme.
Encara que no ho sembli, em llegeixo amb atenció les teves cròniques. Si realment la
Bèstia és un home, podria ser aquest gegant amb la cara vermella. No era això el que
buscaves? Aquí el tens, però em sembla que no vol fer declaracions. No li trauràs res
per a la teva gasetilla.
En Diego escorcolla les butxaques del mort. Busca alguna identificació, alguna
cosa que li permeti reconstruir la vida d’aquest home que potser està darrere dels
crims, però el que troba és una ampolleta.
—Mira això…
—És igual que la que vam veure a casa del teòleg… Sang?
—Tinc la de l’Ignacio García a casa. Li demanaré al doctor Albán, el de
l’Hospital General, que les analitzi. A veure si ell ens pot aclarir alguna cosa.
—No te la pots endur, no es pot tocar el cadàver.
—No diguis ximpleries, Donoso… Et penses que la policia ho investigarà? Li has
agafat res al cadàver, diners, una insígnia, qualsevol cosa?
—Per qui m’has pres? No soc cap lladre. I, si la puta no li ha robat, ningú no li ha
agafat res. He estat el primer a arribar.
—Com l’has descobert? Qui t’ha trucat perquè vinguessis?
—Era amb una altra de les noies a l’habitació del costat. He sentit cops i
corredisses i he sortit a veure què havia passat. No ha entrat ningú més, no l’ha tocat

Página 104
ningú. Vols parlar amb la Lleona?
En Diego li treu la camisa al cadàver; potser té algun senyal que ajudi a
identificar-lo. Descobreix una esquena solcada de cicatrius. Algunes són recents,
encara sangonoses. D’altres estan cauteritzades.
—M’hi jugo el que vulguis que es clavava les fuetades ell mateix. Segur que si li
treus els pantalons, a la cuixa hi té les marques d’un cilici. La Bèstia està morta,
Diego. S’ha acabat. Una xerrada amb la madam i podràs posar la cirereta al pastís
dels teus articles.
—Em vas dir el mateix amb el teòleg Ignacio García: que ell era la Bèstia i que
tot s’acabava amb aquell home. Em sembla que, més que esbrinar la veritat, el que
vols és tancar el tema.
—És possible que amb el teòleg fos com tu dius, però aquesta vegada és diferent.
Aquesta vegada saps que tinc raó.
En Donoso tira el cigarro, l’apaga trepitjant-lo contra la catifa i abandona
l’habitació. En Diego és incapaç de moure’s. De debò que està davant de la Bèstia? Si
és així, per què no nota cap mena d’alleujament? En teoria, amb la seva mort
s’haurien d’acabar els raptes de nenes, aquells assassinats devastadors. Uns cops al
marc de la porta el treuen de l’abstracció.
—Va, anem. La Lleona no ens esperarà eternament.

La Josefa la Lleona els rep al saló verd, el mateix des d’on dirigeix el negoci i atén
els seus comptats clients. En Donoso, que ha estat tantes vegades a la casa, no havia
entrat mai en aquesta mena de santuari.
—No vull problemes. Vull que s’emportin el cadàver d’aquí, que no se m’ompli
la casa de guàrdies.
—Això no ho podem fer.
—Tot es pot fer. Digui’m quant costa i ja està.
—Abans volem saber què ha passat.
—Donoso —diu la Lleona—, vostè és amic de la casa i sap que aquí fugim dels
escàndols. M’ha d’ajudar.
—I ho faré, però primer parlem una estoneta, Lleona…
En Diego es queda en silenci mentre en Donoso interroga la famosa madam. Ella
l’amenaça d’avisar un dels seus molts amics influents que podrien posar fi a la seva
carrera en un instant. «La meva carrera», pensa en Donoso amb sorna. Si aquesta
dona sabés com és d’insignificant la seva vida, no es molestaria a formular aquestes
amenaces. Però no ho sap i ell la colla tant com pot. Una manera de recordar el
policia que va ser i fingir una mica d’importància.
—Què es pensen, que en aquesta casa no hi venen ministres del Consell?
—Ja ho sabem que venen, Lleona, i li tenim molt de respecte, a vostè i a la casa.
Però també estem obligats a esbrinar qui era aquest home i qui l’ha matat.

Página 105
 —No sé ni qui era ni qui l’ha matat. Potser s’ha suïcidat.
—Donant-se un cop de gerro al cap i clavant-se una agulla a la nuca?
—Coses més rares s’han vist.
Durant l’interrogatori, en Donoso fa gala d’una paciència que no té a la vida
normal. Potser no és tan mal policia com creu tothom —pensa en Diego—, potser
sense la beguda i el duel on va perdre un ull hauria estat un bon professional.
—Com ha arribat aquest home fins aquí?
—Escolti, aquesta és una de les cases més famoses de Madrid; venen els homes i,
si tenen diners, paguen per endur-se una de les noies en una habitació. Ells són
clients, elles, putes, meuques, se suposa que és el que es fa en llocs com aquest. Se’n
diuen «bordells». Ara bé, no sé per què li explico tot això, si vostè n’és un client
assidu.
El policia assumeix sense immutar-se les burles de la dona, ell continua a la seva,
amb les preguntes.
—Lleona, si us plau, ajudi’ns. Qui era la noia amb qui estava?
—Una de nova, la pobra s’ha espantat tant que ha fugit.
—El nom?
—A vegades Madelaine i altres Asunción; aquí ningú dona el seu nom real. I ja
m’avanço a dir-los que tampoc no diuen on viuen, ni m’importa. En algun barri
d’aquests deixat de la mà de Déu que hi ha entre el riu i la Muralla.
En Diego finalment decideix intervenir.
—Ha sentit a parlar de la Bèstia?
—Existeix de debò? No em diguin que creuen en aquestes coses. Fa un parell de
dies va desaparèixer la filla d’una de les dones que treballen a la casa, i en comptes
de pensar que se n’ha anat amb algun home per aquests mons de Déu, que és el que la
nena ha vist fer a la seva mare des que va néixer, totes creuen que se l’ha endut la
Bèstia. Saben què penso? Que aquesta Bèstia no existeix, que són bajanades.
—En una cosa li dono la raó: això que diuen que la Bèstia és un animal són
bajanades. La Bèstia és un home, potser aquest que està mort en aquesta habitació.
—Doncs perfecte, ja no farà mal a cap més nena. A veure, siguem pràctics:
s’emporten el cadàver, el deixen a qualsevol descampat i jo els pago cent rals.
En Diego no ho pensa acceptar, però la veu d’en Donoso sona al seu costat.
—Dos-cents.
—Molt bé, dos-cents rals —accepta immediatament la madam—, i no vull tornar
a sentir parlar ni d’aquest home, ni de la Bèstia ni de res més. Només vull continuar
amb el meu negoci en pau.
—De cap manera! Aquest mort no surt d’aquí si no és amb les autoritats —
exclama en Diego.
En Donoso l’agafa pel braç i l’arrossega enfadat a fora del saló verd. Es discuteix
amb ell. A tots dos els anirien bé aquells diners, es podrien endur cent rals cadascun.
—Madrid està ple de cadàvers, a qui li importa un més?

Página 106
 —Tu ets el que ha de fer respectar la llei?
—I tu el que deu unes quantes setmanes de lloguer? Escolta, deixa’m tornar a
entrar, li dic que em pagui i organitzem la manera que el cadàver aparegui fora
d’aquesta casa…
—No vull aquests diners.
—Però la teva mestressa sí. Si vols vaig fins al carrer dels Fúcares i pago el teu
deute.
En Diego se’n desentén, no sap ni vol saber què farà en Donoso. Tot i que, en el
fons, és conscient que les autoritats no investigaran la mort d’aquell gegant malgrat
que és el seu deure. Si no té cap títol nobiliari, poc importa on el trobin, i d’altra
banda, li aniria prou bé alliberar-se del problema del lloguer.
—Me’n vaig, fes el que vulguis. M’enduc l’ampolleta de sang. Vaig a l’hospital a
veure el doctor Albán.
Abans de sortir, en Diego es troba amb la Delfina, la mare de la nena
desapareguda. La dona és al portal de la casa del carrer del Clavel. Asseguda en una
cadira de boga i amb una nina de drap a la falda, la seva cara pigada està apagada, els
ulls, més que buscar la filla entre la gent, semblen somnàmbuls vagant per un malson.
—Mai no triga tant a tornar, i encara menys dos dies sencers. La meva Juana va
anar a comprar llet, i potser es va aturar a beure aigua… Una nena em va dir que
l’havia vist amb un home vestit de negre, que se’n va anar amb ell. Sé que hi ha
enrenou a les fonts, que hi ha gent que acusa els frares d’enverinar-les per contagiar
el còlera, uns altres en donen la culpa als joves que viuen al carrer. Com podré trobar
la meva Juana? He sentit que el mort d’aquí dins pot ser la Bèstia, però… No sé on és
la nena que em va dir que havia vist la meva Juana. Ella li podria dir si és el mateix.
En Diego no sap com consolar aquella dona. Haurà de tornar quan trobin la seva
filla desmembrada? Madrid, la ciutat que mai no pregunta a ningú d’on ve, s’ha
convertit en una bogeria.

Página 107
 27

A la Lucía no li cal arribar a la plaça del Rey; a Alcalá, es troba de cara amb l’Eloy.
Una ferida que encara no ha parat de sagnar li parteix una cella i li taca la pell de
vermell fosc.
—Què t’ha passat?
—Una pedrada d’un aiguader quan m’he acostat a una font. Es pensen que
enverinem l’aigua.
—Sí, els he sentit. Vine, si més no et netejaré la sang.
—Per què no ets a casa de la Lleona, colibrí? Hi estaries més segura que no pas
en aquests carrers.
S’aparten del riu de gent que cada vegada és més abundant i desemboca a la
Puerta del Sol. Aclofats en un carreró, la Lucía mulla amb saliva el puny del seu
vestit i li refrega la pell a l’Eloy fins que esborra el rastre de sang, tal com feia la seva
mare quan la Clara o ella tenien una ferida. L’hi explica tot: la mort del gegant, la
fugida del bordell, la desaparició de la seva germana, els cadàvers d’en Pedro i la
María abandonats a la fàbrica de mistos…
—No sé què fer, Eloy, no sé on buscar-la. És el mateix home que ens va
perseguir, algú l’ha d’haver vist. Era massa gran per amagar-se…
—Tu creus que pot ser la Bèstia de qui tothom parla? —pregunta el seu amic,
dubtós—. Deien que era un animal el que s’enduia les nenes dels ravals… Però potser
no. Potser era ell.
La Lucía s’asseu a terra, de sobte sense forces.
—Potser no hi té res a veure —afegeix.
El trinxeraire ha notat el torbament de la Lucía i no vol espantar-la més. Quan
l’agafa de la mà, s’adona que està tremolant.
—Aquest home t’ha dit que tenia una cosa que t’interessava. És evident que es
referia a la teva germana. Potser tenia pensat matar-la, però no pas abans d’haver
aconseguit l’anell.
—I on l’ha portat? L’he matat! Potser la Clara està malferida en un tuguri de mala
mort i… No hi puc fer res?
—Pots buscar-la. Jo t’ajudaré. Ens ficarem a tots els forats, fins i tot en el més
petit, fins que la trobem.
L’Eloy ajuda la Lucía a posar-se dreta. La seva promesa i el seu entusiasme són
una font d’esperança. Ell sap que no serà fàcil trobar la Clara i que, potser, quan la
trobin serà massa tard. Això si la policia no deté abans la seva amiga, però vol fer
aquest viatge al seu costat, vol estar amb ella si un dia arriben les males notícies. No
havia sentit mai una cosa així: d’ençà que té memòria, només s’ha preocupat per
salvar la pell i aconseguir un lloc on dormir al final del dia. Aquesta nena de cabells
pèl-rojos li ha fet experimentar una cosa nova.

Página 108
La Puerta del Sol és un formiguer de grups de gent que s’emboliquen en discussions i
proclames contra els capellans. L’Eloy la travessa estirant la mà de la Lucía, i llavors
es fixa en un home que xerra amb uns altres repenjat en una paret, amb els bots
d’aigua als peus.
—Aquell és el que m’ha tirat pedres. Fill de puta…
Una lluïssor de ràbia inunda la mirada del trinxeraire. Una lluïssor que a la Lucía
no li agrada.
—Què vols fer?
L’Eloy deixa anar la mà de la Lucía i s’acosta de pressa a l’aiguader. Ella el
segueix, intenta retenir-lo, però el noi està decidit a venjar-se. Al carrer no es pot
deixar trepitjar per ningú.
—Ens veiem d’aquí a vint minuts a la placeta del Celenque.
L’Eloy es perd entre la gent. S’ajup i agafa un grapat de sorra del terra, sense
empedrar, com la major part de la ciutat, i s’acosta als homes.
—No deies que havia enverinat l’aigua? Mira, ara sí que l’he enverinat —li diu,
desvergonyit, mentre tira la terra a dins dels bots.
L’Eloy, tota una institució en cultura del carrer, sap què significa arruïnar l’esforç
dels aiguaders. Ara toca sortir corrents i fugir del perill tan ràpid com pugui.
—Atureu-lo! Atureu-lo!
La Lucía veu com s’inicia la persecució, un cosa en què el seu amic no té rival.
Però també s’adona amb inquietud que aquell barbut que ha vist encapçalant una
comitiva i cridant «La pesta és a l’aigua!», ara s’interposa en el camí de l’Eloy i tots
dos xoquen i rodolen per terra. El trinxeraire no és capaç d’aixecar-se prou ràpid i els
aiguaders se li tiren a sobre. Li claven cops, semblen carronyers que s’abalancen
sobre la presa indefensa, bregant per arrencar el seu tros de carn.
Enmig del tumult, ella amb prou feines pot veure res; només que el barbut que
cridava als altres se separa un instant de la turba que està apallissant l’Eloy. Com si
iniciessin una coreografia assajada, els aiguaders agafen el noi pels braços i les
cames. L’Eloy crida que el deixin, però ningú no l’escolta. La Lucía s’obre pas a
empentes per intentar alliberar-lo, però llavors el barbut treu una navalla amb una
parsimònia aterridora, com si hagués arribat el moment del sacrifici. Els seus ulls són
dues agulles que brillen. Se senten veus i rialles que animen l’home a acabar el que
ha començat. Un jove amb la roba bruta aparta d’una empenta la Lucía, que cau a
terra quan intentava arribar fins a l’Eloy. Amb la cara enganxada a l’empedrat, pot
veure el terror als ulls blaus del noi. Ningú no pot fer res per aturar el que està a punt
de passar. Ningú no ho vol impedir.
—No ha fet res! Deixeu-lo en pau!
La navalla del barbut descriu un arc fins a l’abdomen de l’Eloy, el traspassa
netament i un borbolleig viscós li brolla del ventre i la boca. L’acer surt en l’aire,

Página 109
vermell brillant, i esquitxa les cares satisfetes d’aquells llops que no deixen anar
l’Eloy i, després, el barbut li torna a clavar la navalla una vegada més, dues, tres,
quatre… Fins que la cara de l’Eloy és un esborrall de sang i dolor. Fins que els ulls
blaus s’apaguen per sempre.
La Lucía s’aixeca de terra al mateix temps que els aiguaders deixen anar el cos
sense vida i s’afanya a agafar-lo entre els seus braços. Lluny de penedir-se del que
han fet, els homes criden i llancen proclames amb els punys al cel, armant-se amb
pals i amb tot el que troben a la plaça, però ella no els pot sentir. Dins del cap li
retruny el batec del cor, cada vegada més fort, com si hagués d’explotar.
La turbamulta ha perdut el control i corre sense rumb, alguns gairebé la trepitgen
en l’estampida. La Lucía continua paralitzada al mig de la Puerta del Sol quan pren
consciència que no està plorant. Potser les llàgrimes se li han assecat per sempre,
potser ja no podrà tornar a sentir. En això l’està convertint Madrid: en una dona de
gel.
Mira al seu voltant; la multitud exaltada creu que ha trobat una explicació a
l’infern que estan vivint. Els frares fan servir els nens per enverinar l’aigua, per fer-
los tornar a l’església, per delmar la ciutat i que l’avançament dels carlins sigui
imparable. Imbècils. Parlen del coratge del pobre, de la dignitat de les classes baixes,
però què en queda, de tot això, ara? Només ira cega. Estupidesa. Crueltat. La mateixa
que s’ha endut la vida de l’Eloy, abandonat al terra de la Puerta del Sol com un
animal sacrificat. Ja no li ensenyarà els secrets de la ciutat. Ningú no tornarà a dir-li
«colibrí».
—Era un dels sequaços dels frares! Jo el vaig veure amb els capellans de Sant
Francesc el Gran!
El barbut ha cridat enmig de la gernació. La Lucía, de genolls, de sobte nota totes
les mirades a sobre seu. Aquest trinxeraire no és digne de compassió, sembla que
diguin. I ella en podria ser còmplice per acompanyar aquest cadàver i demanar que
algú l’ajudi a portar-lo al cementiri. Per inclinar-se sobre els seus llavis inerts i fer-li
un petó de comiat. La massa exaltada és capaç de qualsevol cosa; ella mateixa intueix
que s’està posant en perill pel fet d’acomiadar-se’n d’aquesta manera. Per un instant,
mentre deixa enrere l’Eloy, té la temptació d’encarar-se amb l’assassí només per fer-
lo explotar i rebre els cops, el càstig que sent que mereix. «I la Clara? Qui l’ajudarà si
et mors aquí?». La pregunta obliga la Lucía a refrenar el vertigen suïcida.
Un clergue travessa corrents la plaça cap al carrer de l’Arenal. És la seva salvació,
perquè l’home es converteix en l’objectiu de totes les mirades.
—Són els capellans els que ens enverinen, els que ens porten el còlera, els que
estan matant els nostres fills i els nostres pares…
El barbut sap que les seves paraules són com un esperó. El clergue, espantat,
accelera el pas, però en qüestió de segons l’acorralen uns quants homes. Ningú no
respecta la faixa morada que li cenyeix la sotana. Li claven empentes, l’escupen, li
escorcollen les butxaques convençuts que hi porta les pólvores verinoses que

Página 110
contaminen les fonts. No necessiten confirmar les proves del delicte; no hi ha verí, ni
sorra ni pólvores, però sí que cau a terra un anell d’or. Una dona grassa el cull i l’alça
enlaire:
—Es disfressen de pobres, però en realitat estan coberts d’or! I volen matar-nos
per acumular-ne més!
La Lucía no es pot creure el que veu. Camina com atreta per un imant cap a la
batussa i s’esmuny entre uns i altres fins que queda a un pam de l’anell que la dona
mostra a tothom. És un segell d’or amb dues aspes creuades, dues maces. És el
mateix que va robar a la casa del clergue? Com ha pogut arribar a les mans d’aquest
capellà que, arraulit a terra, està rebent una pallissa? O és que hi ha més anells
idèntics a la ciutat?
—Això ho has robat al poble! —l’acusa la dona abans de somriure de manera
grotesca amb el seu trofeu i d’intentar encaixar-lo en algun dels seus dits, però són
tan molsuts que no ho aconsegueix.
Com si això l’hagués fet enfadar, treu un ganivet amb intencions inequívoques. El
religiós reacciona i li clava una coça que la deixa plegada. Després de recuperar
l’anell, s’obre pas a colzades i empentes amb una obstinació que ningú no s’esperava,
atesa la seva actitud acovardida i submisa.
—Que no s’escapi! —crida la dona mentre es refà.
La turba, encapçalada pel barbut, persegueix el clergue cap al carrer nou de
Palacio. No s’esperaven que pogués córrer tan ràpid amb aquelles vestidures. Hi ha
moments en què sembla que l’interceptaran, però ell ho evita amb unes àgils
esquitllades, com si hagués practicat la fugida una infinitat de vegades.
La Lucía segueix la multitud, connectada amb ells i amb l’anell per un fil
invisible. A la confluència amb la Carrera de San Francisco s’hi alça el majestuós
temple, la cúpula del qual, de trenta-tres metres de diàmetre i més de setanta d’altura
des de terra, és la tercera de la cristiandat, la més gran fora d’Itàlia. Allà s’hi refugia
el prelat i allà s’hi van congregant els perseguidors, un grup que a parer de la noia
s’ha multiplicat: més de cent homes i dones criden i claven cops a la porta de
l’església que els monjos han tancat tan bon punt ha entrat el religiós. La majoria s’ha
fet amb alguna arma: pals, navalles, martells, pedres i fins i tot un atiador de
xemeneia.
El barbut s’ha col·locat davant de la façana de la basílica de Sant Francesc el
Gran i repeteix la diatriba contra els religiosos. Tothom l’escolta en un sobtat silenci:
la gent està excitada, assedegada de sang…
—Deixarem que se surtin amb la seva?! Continuarem uns quants segles més
acotant el cap?! Mort als capellans!
La consigna s’ha escampat per la ciutat com una taca d’oli, i en un no res es
forma una altra multitud davant del Col·legi Imperial. N’hi ha que van cap al convent
de Sant Josep dels Mercedaris. Unes quantes desenes més encerclen el convent de
Sant Tomàs…

Página 111
 A Sant Francesc el Gran intenten esbotzar la porta per irrompre a l’església. Un
home busca una fusta grossa per fer-la servir d’ariet, un altre jura que tornarà d’aquí a
pocs minuts amb una cisalla. La voluntat de demolir reixes i cadenats és tan gran, que
tots queden decebuts quan s’obre la porta pacíficament i apareix un simple monjo.
—Això és la casa de Déu. Aneu-vos-en.
Ningú no s’atura a negociar amb ell, la multitud l’atropella i, entremig de la gent,
la Lucía irromp a l’església. Un frare vell surt a contenir la gernació. Un cop de
martell al front que produeix un fort cruixit el mata de cop. Un bibliotecari geperut
que implora sensatesa cau a terra sota una desena d’homes que l’estrangulen i li
claven coces fins que un dels assaltants s’adona que porta un tros de llauna rovellada
a la mà i l’hi clava al coll. A l’altar, un monjo estén una creu cap als insurrectes, com
si així pogués espantar-los o treure el dimoni dels seus cossos. L’apedreguen fins que
cau abatut, uns quants li trepitgen el cos, un noi fora de si rebenta el taló de la sabata
contra la seva cara fins que queda desfigurada i, tot seguit, la multitud va cap al
deambulatori, les capelles, les naus laterals, el claustre, el pis de dalt. Tomben
imatges, estellen els bancs de fusta per convertir-los en fogueres, rialles i proclames
que es barregen amb crits de dolor, amb balbuceigs de monjos ofegats en la seva
pròpia sang. La Lucía s’entrebanca amb uns i altres, suporta empentes i busca enmig
d’aquell infern el clergue que ha fugit amb l’anell.
—Que d’aquest temple no en quedi ni el record!
El barbut s’ha convertit en el general de l’horda de pobres que està arrasant Sant
Francesc el Gran.

Página 112
 28

—Anem al jardí, he de descansar una estona.

La situació a l’Hospital General encara és pitjor que la primera vegada que en
Diego Ruiz el va visitar després de la mort de la Berta, i el doctor Albán sembla que
hagi envellit cinc anys en poques setmanes. El jardí és ben diferent del lloc recollit i
tranquil que era tan sols fa uns mesos: ningú no cuida les plantes, que comencen a
assecar-se per la calor del mes de juliol a Madrid, i algunes zones s’han convertit en
abocadors on s’acumulen esquinçalls de llençols rentats una vegada i una altra fins
que queden inservibles, restes del material clínic que es fa servir amb els pacients,
flascons de desinfectant buits i fins i tot roba dels morts.
—No toqui res. Sembla mentida, però encara no sabem com s’encomana el
còlera.
—Al carrer diuen que és a través de l’aigua.
—És probable que tinguin raó, de fet és el que diuen els científics que estudien la
malaltia. A París, a Londres i a Viena estan fent avenços per erradicar-la.
—I a Espanya?
—A Espanya preferim dir que és un càstig de Déu o que és una estratègia més
dels carlins per guanyar la guerra. Alguns metges espanyols han viatjat a les
principals capitals europees per ordre del govern, però poca cosa més…
—Així, creu que no és veritat que s’estan enverinant les fonts?
—No, ni les enverinen els pobres, tal com diuen els capellans, ni les enverinen els
capellans, tal com diuen els pobres. Hi pot haver aigua contaminada, però no per
enverinament, sinó per alguna cosa que la ciència encara no és capaç d’esbrinar. Ara
diuen que bullint l’aigua abans de consumir-la s’acabaria l’epidèmia. Pot ser, ja s’està
experimentant… Tant de bo es descobreixi aviat; com pot veure, malgrat que ja s’ha
obert l’hospital nou, el de la presó del Saladero, la pressió en aquest no ha disminuït.
I estem tan centrats en el còlera que la gent s’està morint de malalties que en altres
circumstàncies podríem atendre.
El doctor Albán aprofita el descans de la feina per menjar una poma i beure un
got de vi.
—Si en vol, les pomes són d’un arbre del costat de casa. No deu tenir amo,
perquè només n’agafo jo; el vi és de la finca del meu pare, de Santa Cruz de Mudela.
Li asseguro una cosa: moltes nits, l’únic que penso quan me’n vaig a dormir és a
marxar d’aquesta ciutat i tornar al poble.
—Què faríem sense metges?
—El mateix que amb nosaltres, morir a dotzenes. Ha sabut res més de la mort
d’aquelles nenes?
—Per això he vingut. Crec que ja sabem qui és l’assassí.
—Això és magnífic…

Página 113
 —Si no estem equivocats, l’assassí és mort i no tornarà a atacar cap més nena.
Tenia això a la butxaca.
El metge observa amb curiositat l’ampolleta que li dona en Diego.
—Sang?
—Bé ho sembla. El que no sé és si és humana. Hi ha alguna manera d’esbrinar-
ho?
—No ho sé. No tinc gaires nocions d’hematologia. Hauria d’investigar. Però li
seré sincer, quan acabo la jornada a l’hospital l’únic que vull és descansar, no pas
posar-me a buscar pels llibres de medicina.
En Diego es treu una altra ampolleta de la butxaca, igual que la primera. Estava
esperant aquesta resposta del metge i creu que és la seva oportunitat per convèncer-lo.
—Aquesta ampolleta, també amb sang, potser humana, era a la casa del pare
Ignacio García.
—El teòleg? Vaig llegir que es va morir no fa gaire.
—La Berta, la nena a qui vostè li va treure la insígnia de la boca, va anar a cantar
a casa seva una nit. La Bèstia se la va endur l’endemà.
—No deu pas insinuar que un teòleg, una eminència en l’estudi de la botànica, hi
pot estar relacionat.
—Això és el que vull esbrinar: se’n recorda de com la vam trobar? Sense cap,
esquarterada… Jo també vull descansar, però no dormiria tranquil si no ajudés a
resoldre la mort d’aquestes nenes.
—Vostè és un xantatgista. Deixi’m aquestes ampolletes, a veure què hi puc fer.
El metge no ha tingut ni temps de guardar-les quan arriba una monja esverada.
—Doctor Albán, no sabem què passa, estan entrant ferits a dotzenes… És com si
hi hagués una batalla a Madrid…
El doctor Albán corre cap a la porta i en Diego el segueix. Ha ensumat una
possible notícia.
L’entrada de l’Hospital General, habitualment caòtica, ara és l’avantsala de
l’infern. Se senten corredisses, crits, gemecs… Hi ha uns quants ferits als quals han
deixat sense miraments al vestíbul: punyalades, pallisses, hemorràgies per arma de
foc… Un monjo jau a terra, i és el primer ferit a qui s’acosta l’Albán. S’agenolla al
seu costat, però s’aixeca de seguida.
—Treguin-lo d’aquí. I no portin els morts, només els que puguem curar, no posin
els altres al mig, que només fan nosa.
En Diego se separa del metge i aborda un dels ajudants que porten els ferits en
baiards.
—La gent s’ha tornat boja, estan atacant els convents… Hi ha revoltes pertot
arreu, però on és pitjor és a la basílica de Sant Francesc el Gran. Hi ha monjos que
s’han fet forts i estan combatent els assaltants.

Página 114
Quan arriba a la placeta de la Cebada, just davant de l’Hospital de La Latina, en
Diego veu que un grup d’homes ha arraconat un noi que no té pas més de quinze anys
a la font de l’Abundància. Uns el sacsegen, altres li claven cops de puny fins que un li
encerta l’estómac; el jove queda plegat i cau de genolls a terra. Sense defensa, no pot
evitar que li ploguin coces. En Diego s’hi acosta corrent.
—Què feu? Deixeu-lo…
—Perquè ens continuïn matant? L’hem vist tirar verí a la font. Les pólvores que li
donen els capellans…
—Ningú no està enverinant l’aigua!
Els crits d’en Diego no serveixen de res. La raó ha fugit d’aquesta ciutat.
Finalment s’aparta del grup; si continua vociferant contra ells, rebrà tant o més
que el noi. La ràbia se centra en els religiosos i en els trinxeraires que malviuen pels
carrers, però en qualsevol moment es pot girar en contra dels que no se sumen a la
bogeria.
A prop seu passa un grup d’unes quaranta persones que sembla una processó
sacrílega, fent burles i deixant anar insults contra els capellans. Són homes i dones
que s’han disfressat amb la roba litúrgica que han robat després d’assaltar el convent
dels dominics de Sant Tomàs, al carrer Atocha. Més tard se sabrà que allà hi han
deixat set frares morts. I disset persones més han mort al Col·legi Imperial de San
Isidro: cinc preveres, nou mestres i tres germans… La processó porta la seva dansa
macabra fins al lloc on s’està produint la destrossa més impressionant: la basílica de
Sant Francesc el Gran.

Página 115
 29

La mirada de la Lucía es perd durant un instant en la cúpula; un tros avall, sota els
retaules i els relleus, les dauradures que adornen les capelles, la vidriera, s’està
produint una matança. La rotonda, pavimentada en marbre, està plena de sang dels
frares. Uns bancs cremen en una nau lateral. Fa olor de foc i de mort sota la
impertèrrita mirada dels sants. Els pocs monjos que queden han assumit la seva
sentència. Agenollat al confessionari, un germà que ronda els vint anys demana
clemència. Resa a l’Altíssim. Algú, amb l’atiador d’una xemeneia, li clava una
batzegada a la cara que el fa caure i, després, un cop a terra, continua descarregant
l’arma sobre seu com si no volgués parar mai.
—Endavant! Que no ens enganyin amb les seves falses mostres de submissió. Ells
són els que ens estan matant…
La mirada del barbut irradia rancúnia i ràbia. És baixet, els cabells li escassegen i
té la brusa blava xopa de sang dels capellans. Si no el veiés cridar —i els altres obeir-
lo—, la Lucía no es creuria que és un líder capaç de moure les masses. On es deu
haver amagat el religiós que ha vist fugir amb l’anell a la Puerta del Sol?
El crit d’un aiguader que demana ajuda crida l’atenció de la Lucía. Com un eixam
d’abelles que corre a auxiliar la reina, molts es dirigeixen cap a un dels laterals del
temple, el que dona a l’entrada de la capella del Crist dels Dolors, del Venerable Orde
Tercer de Sant Francesc, una de les edificacions de l’entorn de la basílica. Armat amb
un garrot, un monjo resisteix tot sol contra un batalló d’esparracats. És un capellà
fornit, amb el cap afaitat, vestit amb un hàbit marró de tela basta; si en algun moment
ha portat capa o escapulari, els ha perdut en el refrec de la lluita. L’únic adorn visible
és un cíngol simple, una corda gruixuda lligada al voltant de la cintura. No es pensa
rendir. Els cops del garrot s’estavellen contra les cares dels que intenten travessar la
porta de la capella i, per primera vegada, és la sang dels invasors, i no només la dels
germans, la que esquitxa el temple. Alguns dels germans s’han protegit rere el monjo,
que no sembla pas que necessiti ajuda per contenir les desenes d’homes i dones que
intenten abatre’l.
Allà hi ha el clergue que ha fugit amb l’anell, el de la faixa morada, amagat rere
el monjo que descarrega sense treva el garrot contra els assaltants. Com hi pot
arribar? Per primera vegada, la Lucía se sent part de la turba que ha irromput a
l’església. Desitja que derrotin aquest capellà que, com un animal fora de sí,
protegeix el prelat. Necessita acostar-s’hi.
El barbut s’apropa a la capella amb els ulls febrils. Armat amb una navalla —la
mateixa amb què ha matat l’Eloy—, s’obre pas entre la gent per enfrontar-se al
monjo. El religiós ha vist la resplendor de l’acer i, sense deixar de contenir els altres
amb el garrot, fa servir la mà esquerra per agafar el coll del líder com si fos un cep.
Clava els dits nuosos a la gola de l’agitador, que comença a empal·lidir. Tanmateix,

Página 116
abans de perdre el coneixement, aconsegueix arribar a l’abdomen del monjo amb la
navalla i l’hi clava. La recargola dins de la carn intentant doblegar-lo, però, tot i que
el frare deixa anar un esgarip de dolor, encara té prou forces per llançar l’agressor
contra la reixa que guarda una talla d’una Immaculada Concepció. La imatge cau a
terra amb un fort estrèpit mentre el barbut, blau, vomita quan intenta respirar.
—Fora d’aquí! Aneu-vos-en!
El monjo s’ha arrencat la navalla de l’abdomen i ara la fa servir contra els que
continuen intentant envair la capella. Sap que la seva resistència no serà eterna. Per
això, els religiosos que s’amaguen darrere seu fugen per la capella del Crist dels
Dolors. Després, el monjo fa dues passes i es venja de la ganivetada del líder.
Rebenta el crani de l’home, que encara no havia pogut incorporar-se.
—Fra Braulio! Surti d’aquí!
Impotent, la Lucía veu com el clergue de l’anell desapareix per la capella. La seva
faixa morada es perd en la foscor del passadís. La Lucía s’ha fixat en els seus ulls
blaus, gèlids, en la suor que li perlejava el borrissol de les galtes, en la respiració
d’animal acorralat. Aquest home se li escaparà. L’home que li podria dir per què el
gegant buscava l’anell amb tanta tenacitat, es perd enmig d’aquell Harmagedon. Com
ho farà ara, per trobar la Clara?
L’únic que no es rendeix és el monjo, fra Braulio l’han anomenat els seus
companys, un nom que ella no oblidarà; continuarà lluitant mentre li quedi un bri de
vida. Protegeix les obres d’art que encara no han estat destrossades i potser la seva
idea de Déu. Amb l’hàbit amarat de la seva pròpia sang, atonyina els que intentaven
destrossar la talla de la Immaculada Concepció.
Una destral afilada que ha portat un pollastrer va a parar als peus de la Lucía i ella
retrocedeix fins que topa amb el cadàver del barbut, el cap obert com un bol trencat.
L’entrada d’una nova horda d’homes armats amb pals, aixades i bastons, qualsevol
cosa que pugui servir per fer mal, alguns disfressats de capellans sacrílegs, espanta la
Lucía. Aquesta destrossa no s’acabarà mai. Surt corrents per una nau lateral i s’amaga
als setials del cor.

En Diego segueix la multitud en direcció a Sant Francesc el Gran. Ha vist els

cadàvers d’un parell de nois tirats a terra després de patir la ira dels exaltats, i també
una dona a qui han atonyinat perquè intentava defensar-los i ara té un trau al cap que
li sagna. Se’n troba una altra, una mundana que coneix, que li explica que hi ha hagut
persecucions de nois a diverses fonts de la ciutat.
—D’on ha sortit aquesta idea que enverinen l’aigua? És absurd.
—Els han vist, molts es posen malalts després de beure l’aigua de les fonts.
Des de fa setmanes, a tota la ciutat s’estan morint cada dia més de cinc-centes
persones a causa del còlera. La gent està disposada a creure’s qualsevol cosa per
posar fi a aquesta sagnia.

Página 117
 En Diego no pot entrar a la basílica fins que les tropes governamentals no
aconsegueixen controlar la situació allà dins, tot i que hi ha molts altres llocs a la
ciutat que continuen sent un polvorí. El terra és una catifa de cadàvers. Quan els
comptin es descobrirà que han mort cinquanta persones. No només frares, també
l’organista, diversos membres del cor, lectors, capellans, estudiants i el criat que
guardava el rebost del convent, que ha estat saquejat. Entre els reforços enviats per
posar ordre, hi ha un salvaguarda reial dels que porten malalts al llatzeret de
Valverde. Reconeix en Diego.
—Doctor, ajudi’m aquí, si us plau, fan falta mans.
En Diego no es pot permetre fingir que és metge, però el salvaguarda no el deixa
titubejar i l’arrossega pel braç fins al grup de frares malferits que esperen assistència.
Fra Braulio té un tall a l’abdomen que és visible a través de l’hàbit, però no és el que
està més greu. A terra s’esllangueix un monjo amb una ferida sagnant a la cuixa.
—Per fi ha vingut un metge. Se li ha de fer un torniquet a aquest germà.
En Diego es mira el monjo que es dessagna al costat de fra Braulio. La seva
mirada perduda denota que ja és massa lluny per poder-li salvar la vida. El periodista
no sap ben bé què fer, com tractar la ferida que escup sang com una font, i la seva
malaptesa no passa desapercebuda als ulls del monjo.
—Es dessagnarà!
—No ho sé fer. Ho sento. No soc metge!
El salvaguarda reial no entén res.
—El vaig veure atenent malalts al llatzeret.
Fra Braulio esbufega amb impaciència. S’arrenca un esquinçall de l’hàbit i
s’afanya a fer un torniquet al monjo. Només aparta els ulls del que està fent per
clavar-los en en Diego.
—Fora d’aquí! T’arrencaria el cap si aquest home no em necessités. Fora!
En Diego s’aparta uns quants passos; l’escena al seu voltant és devastadora.
Flames que encara s’alcen de les fogueres infernals, cossos sense vida i gemecs
d’angoixa i de dolor dels que encara viuen. Sang i imatges destrossades. Fins on pot
arribar aquesta ciutat? Per què té aquesta capacitat de ferir-se a si mateixa? En quin
moment ha perdut el seny, el poble?
Se n’hauria d’anar. Aquesta nit val més refugiar-se a casa i deixar que el terror es
dissipi. Camina cap a la sortida com un somnàmbul. En el moment de travessar el cor
una lleu respiració el fa aturar. Suposa que hi deu haver algun moribund amagat entre
els setials. Tanmateix, quan s’ajup i mira, es troba amb una nena. Té una llarga
cabellera pèl-roja i, tot i que els seus ulls volen mostrar fermesa, està tremolant.
—Què hi fas aquí?
Li allarga la mà a la noieta. Un gest que sembla que han oblidat a Madrid: oferir
ajuda a qui en necessita, deixant de banda si són capellans, burgesos, aristòcrates o
pobres. Totes aquestes etiquetes han acabat esborrant la identitat que s’amaga a sota

Página 118
de cadascuna. Un home, una dona o una nena espantada que tremola sota el setial
d’un cor.
—Em dic Diego. No tinguis por.

Página 119
 30

—Al tuntún paliza, paliza, al tuntún sablazo, sablazo, al tuntún mueran los carlistas,
que defienden a Carlos… Por las callejuelas, por el callejón, entrad en sus casas
que, quieras o no, reinará Carlos con la Inquisición…
Ja s’ha fet de nit, però la situació no s’ha calmat. En Diego escolta la cançó que
canten els madrilenys a través de la finestra de casa seva. L’aire fa olor del fum de les
fogueres, hi ha esglésies cremant i baralles als carrers. Diuen que han matat prop d’un
centenar de frares i que hi ha molts ferits. Intenta recordar tot el que ha viscut, intenta
buscar les paraules per escriure una crònica sobre la possible mort de la Bèstia, però
no és fàcil. De què serveix trobar un assassí quan tota la ciutat s’està enfonsant com
una mena de Babilònia? A més, abans de posar-se a treballar s’ha d’ocupar de la nena
espantada.
—La teva germana? No entenc res del que m’estàs dient, hauràs de començar des
del principi i sense posar-te nerviosa.
La Lucía, així li ha dit que es diu, li ha explicat que la seva germana ha
desaparegut, que un home se l’ha endut del lloc on es refugiaven, una vella fàbrica de
mistos abandonada.
—Què hi fèieu allà?
—Els soldats van destrossar Peñuelas, el nostre barri; la mare es va morir del
còlera…
El seu instint de periodista li diu que són massa desgràcies juntes, però
l’experiència com a veí d’aquesta ciutat li fa pensar que no són mai suficients, que
l’any 1834 té un repertori de calamitats inacabable.
—I l’home que se l’ha endut? Saps qui era?
—No, no ho sé, però potser era aquell que li diuen la Bèstia. Al barri en parlaven:
un gegant de cara vermella.
A en Diego li sembla massa casualitat: ha vist el cadàver de la Bèstia avui mateix
i ara una nena diu que la Bèstia ha segrestat la seva germana. Però no sap on pot ser
la trampa. Per quin motiu li ha explicat tot això aquesta noia de cabells pèl-rojos? I la
seva angoixa sembla tan real…
—He de trobar la Clara… No vull que aparegui morta, com les altres.
La Lucía menja amb gana l’únic que li ha pogut donar en Diego, un tros de xoriço
de la seva terra que li va enviar fa unes quantes setmanes el seu germà, sense ni un
crostó de pa, amb un got de vi que ell ha batejat amb aigua en honor a l’edat de la
convidada. Tot i que el més normal és que una nena com ella begui el mateix que
qualsevol, en Diego no creu que pugui ser bo.
—Per què penses que la Bèstia s’ha endut la teva germana?
—És el que diuen de totes les nenes que han desaparegut, no? Que se les emporta
i les mata. Però no és cap animal…

Página 120
 En Diego intenta ordenar les idees, necessita redactar tot el que ha vist aquesta
tarda per portar-ho a en Morentín al diari. Potser li guarda espai a la portada amb el
seu relat de l’assalt a la basílica de Sant Francesc el Gran i, si aconsegueix captar-li
l’interès, potser encara li donarà més suport en la investigació sobre la Bèstia. Mentre
ell escriu unes notes precipitades, a la Lucía li ve la son. Ja dorm quan truquen a la
porta. Uns copets tímids, amistosos, no com els de la mestressa per exigir-li que
pagui els lloguers endarrerits.
En Diego deixa el que està fent i obre la porta.
—No m’has tornat a venir a veure. Segur que hauria estat més digne quedar-me a
casa lamentant-me, però… Suposo que prefereixo que em diguis a la cara que no vols
saber res més de mi.
En un dia de sorpreses com aquest —el cadàver del gegant, la matança de frares i
la trobada amb la nena pèl-roja—, la visita de l’Ana Castelar no és pas la més petita.
En Diego la deixa passar mentre balbuceja una disculpa; com si l’arrossegués una
allau, s’ha deixat endur pels esdeveniments i no ha trobat ni un moment per anar al
palau o, si més no, enviar-li una nota.
—I aquesta nena? No m’ho havies pas dit que fossis pare…
—Està sola al món. L’he trobat a la basílica, enmig del caos.
—I te l’has endut a casa. —Li acaricia una galta—. Ets un bon home, Diego.
L’Ana s’acosta al jaç i s’asseu a la vora. Contempla el son de la nena, la seva
cabellera pèl-roja escampada com una esponja de corall.
—Potser t’estimes més que me’n vagi —diu, mirant en Diego.
—Vull que et quedis. M’hauria agradat que ens veiéssim en unes altres
circumstàncies, però… —L’Ana li demana que calli amb un petit gest de la mà.
—El que és estrany és la nit que vam poder passar, Diego. No és habitual trobar
un moment de pau en aquesta ciutat. Aquesta tarda mateix, quan era al llatzeret, s’ha
mort en Genaro, l’home que vas anar a veure.
—Li havia promès una ampolla de vi. —Obre el bagul i en treu una ampolla de
Valdepeñas—. La vaig comprar ahir. Tenia la intenció de portar-l’hi demà al llatzeret,
però ja és massa tard.
L’Ana somriu.
—Ens la bevem a la salut d’en Genaro?
—Sí. Ha estat un dia de bojos.
—No la vull despertar —murmura l’Ana, acariciant els cabells pèl-rojos de la
Lucía.
—Vine.
En Diego li allarga la mà i surten de l’habitació. Pugen les escales fins al terrat
que cobreix la casa. Envoltats —i gairebé protegits— per alguns llençols que les
veïnes acostumen a estendre, en Diego i l’Ana seuen a terra a sobre d’una manta.
Encara es veuen algunes columnes de fum que assenyalen els llocs on els madrilenys
indignats han cremat esglésies i convents.

Página 121
 —No has tingut cap problema per arribar?
—No ha estat gens fàcil passar per davant de la Col·legiata de San Isidro. Estaven
fent una foguera amb els bancs al mig del carrer de Toledo.
—La gent ha perdut el cap.
—Quan la pressió és excessiva, acaba sortint per algun costat. Els carlins ens
estan portant al límit, l’hi he dit moltes vegades al meu marit. Ell i els altres membres
del govern haurien de fer veure a la gent que ells tenen la culpa de tot. No deus pas
ser carlí, oi?
—No, no ho soc. Però tampoc no soc cristí o isabelí. De fet, m’hauria agradat que
després dels francesos haguéssim prescindit dels reis…
—Una república? Soc aristòcrata, però m’encantaria veure el dia que això passi.
Tant de bo arribi el moment en què la gent d’aquest país estigui prou formada per
agafar les regnes…
Alça el got de vi i brinden mirant-se als ulls. A en Diego li costa oblidar-se de tot
el que ha passat durant el dia, no és fàcil entregar-se com si res a una nit d’amor.
Parlen del seu pas per l’hospital, de la malaltia que sacrifica tants madrilenys, de la
feina de l’Ana al llatzeret, de l’aparició d’un cadàver que en Diego creu que és el de
la Bèstia…
—Així, s’han acabat les morts de nenes?
—Tant de bo. Però encara n’hi ha de desaparegudes. No ho sé. Tot és molt
estrany. Per què les mata d’aquesta manera? Per què hi ha cadàvers que van aparèixer
de seguida i altres al cap d’unes quantes setmanes, fins i tot mesos? No té cap lògica.
Ella se’l queda mirant, pensativa, com si estigués intentant desxifrar l’enigma.
—Saps què és el que no té lògica, Diego? Que m’agradis tant, que hagi somiat
amb els teus llavis des del dia que ens vam veure…
Es fan un petó. I allà mateix —en un lloc tan diferent de l’alcova de l’Ana o dels
jardins del palauet dels ducs d’Altollano, amb les seves plantes exòtiques i els seus
ocells de mil espècies—, al terrat d’una casa popular, a terra i amb el cel de Madrid
com a sostre, l’Ana i en Diego tornen a fer l’amor. I, abraçats sota les estrelles, amb
els gots de vi a prop i l’olor de foc i destrucció en l’aire, en Diego comprèn que ja no
hi ha marxa enrere: està enamorat d’aquesta dona, una dona de classe alta, casada
amb un ministre de la reina. La dona que li convé menys del món.
—Espero que no triguem tant a tornar-nos a veure. El meu marit continua
confinat amb la Cort a La Granja. Pots venir a casa quan vulguis.
—I si se n’assabenta?
—No hi donarà importància; hi ha matrimonis que són un contracte, per tant, no
n’hi donis tu. No he tingut mai por de la seva reacció.
—Però sí del que podies sentir per mi…
L’Ana contempla el cel de Madrid abans de contestar, aquelles columnes de fum
que s’eleven des dels convents.

Página 122
 —A vegades la vida et guarda un regal. —Els ulls foscos de l’Ana ara el miren
fixament—. Això és el que em vas dir i tenies raó. No he sentit mai… —En Diego
sap que li parla d’amor, encara que eviti la paraula, potser és massa aviat per
pronunciar-la en veu alta, com si, supersticiosa, tingués por que s’esvaís pel sol fet
d’invocar-la—. Suposo que això no es busca. Simplement, passa. I ara no vull deixar
de sentir-ho… Encara que m’espanti.
Ella repenja el cap sobre l’espatlla d’ell i queden en silenci, abraçats una estona
fins que l’Ana decideix anar-se’n amb la promesa de no deixar passar tants dies fins a
la propera trobada. En Diego l’acompanya al carrer, on l’espera el carruatge. Es
queda mirant com s’allunya trontollant pel fang, i tan bon punt el perd de vista se sent
trist i desgraciat. Quan torna a l’habitació, troba el jaç buit. La Lucía, la nena pèl-roja,
ja no hi és. S’ha endut un marc de plata on hi havia un retrat de la mare d’en Diego,
però almenys ha tingut el detall de deixar la imatge. Quan en Donoso se n’assabenti,
es riurà d’ell: això li passa per portar una desconeguda a casa.

Página 123
 31

Les nenes comencen a estar inquietes. Ahir al matí van rebre l’últim àpat i els van
canviar els orinals. Des de llavors, no han tornat a saber res del gegant, no els ha
portat ni menjar ni aigua, i tampoc no ha baixat per representar aquella litúrgia
malaltissa de masturbació i flagell.
La Fátima, la més veterana, asseguda al costat dels barrots, parla amb la Isabel.
Segrestada pels voltants de la Puerta de Toledo, fa gairebé dues setmanes que està
tancada a la masmorra, i només la gana ha aconseguit minvar-li l’energia. Ara
dormisqueja amb el front repenjat a la paret de pedra de la cel·la.
—I si no torna? —pregunta la Isabel.
—No és normal; no ha estat mai tant de temps sense baixar.
—Ens morirem de gana.
—Diuen que abans et mata la set.
—No puc ni obrir els ulls. Si l’última vegada… quan em va obligar a rentar-li
l’esquena… si hagués sortit corrents…
—Què et penses, que hauries arribat a dalt? Ell t’hauria agafat i t’hauria fet el
mateix que li va fer a la Cristina. És millor morir-se de set.
—No ho saps, això. No sabem què hi ha allà dalt… Les que s’ha endut,
aquelles… potser són a casa seva… o algú les cuida… M’hauria d’haver escollit.
—Ja he perdut el compte dels dies que fa que soc aquí… i no m’ha triat mai a mi.
Arraulida a la seva cel·la, la Juana escolta en silenci el lament de la Fátima i les
fantasies de la Isabel sobre el que els espera quan pugen les escales en espiral. Amb
prou feines ha dit una frase d’ençà que la Bèstia la va tancar a la cel·la. Perquè es diu
així: Bèstia. No és el gegant, tot i que les altres nenes insisteixen a anomenar-lo
d’aquesta manera, com si fos el personatge d’un conte. «Com es veu el món des
d’aquí dalt?», li va preguntar ella quan el va veure que s’acostava al portal de la casa
del carrer del Clavel. Va fer servir el mateix to juganer, insinuant, amb què ha vist mil
vegades la seva mare adreçar-se als homes. Ella, la Delfina, sap com manejar-los. A
les seves mans són marionetes i la Juana va pensar que podria manipular de la
mateixa manera aquell home de set peus d’alçada i la cara cremada. «Vols que et
convidi a melindros a Doña Mariquita?», li va dir ell amb un somriure que pretenia
ser agradable, però que en realitat era el d’un depredador. Va deixar la seva nina de
drap, la Celeste, a les escales de la casa de la Lleona i se’n va anar agafada de la mà
d’aquell home. De la Bèstia. Es va pensar que era una dona que havia enredat un
home, i només era un insecte insignificant atrapat a la teranyina. Com va poder caure
en un subterfugi tan suat? La promesa de xocolata amb melindros d’un estrany.
Potser li volia demostrar a la seva mare que ja no era una nena. A mesura que
s’allunyava, s’imaginava com seria el relat de la seva aventura. Els rals que li havia
sostret a aquell home amb la seva destresa de dona mundana. «Em fas mal», li va dir

Página 124
quan van girar la cantonada i la mà de la Bèstia es va transformar en una urpa que li
tallava la circulació del canell. Ell no va contestar. La va arraconar contra una paret i
li va clavar una bufetada. Desorientada, va mirar al seu voltant i es va adonar que
havien entrat en un carreró desert. Hi havia un carruatge. La Bèstia la va engrapar pel
coll, va agafar un sac de xarpellera i la va ficar a dins. No va tornar a veure la llum
fins que va arribar a l’octàgon que dibuixen les cel·les de la masmorra i, a empentes,
la va tancar en una cel·la. No s’ha mogut del racó del fons d’ençà que hi va arribar, ni
tan sols per agafar l’orinal. En silenci, continua asseguda sobre els seus propis
excrements. Tampoc no va canviar de posició quan, poc després, la Bèstia va tornar
amb una altra nena.
El pànic la té paralitzada: sap què passarà si, tal com ha sentit a dir a la resta de
presoneres, la Bèstia baixa a la masmorra i l’escull a ella. Recorda una conversa entre
la seva mare i la Lleona que va sentir a mitges. Comentaven un article que havia
aparegut al diari; parlava d’una nena que havien trobat trossejada a la Puerta de los
Pozos de Nieve. «La Bèstia», va dir la seva mare, com si anomenés el dimoni, just un
segon abans de descobrir la Juana al llindar de la porta. La va renyar per escoltar les
converses dels grans i la va enviar a jugar a fora amb la nina de drap, la Celeste.
Ha sentit la mare i la resta de les dones del prostíbul explicant de quina manera
esbocina les seves víctimes. No els dirà pas a les altres nenes que entreveu en la
penombra de la masmorra que el final de les que surten d’allà no és cap harem. És la
mort. La pitjor de les morts.

A mesura que passa el dia i la gana i la set van fent acte de presència, les nenes
perden les ganes de parlar. La por que el gegant no aparegui s’imposa. La Isabel ha
començat a plorar, un lament entretallat que no ajuda a mantenir la calma.
—Calla d’una vegada! —brama amb veu ronca una de les nenes.
Ho han intentat molts cops sense èxit, però totes s’uneixen a la idea de la Fátima.
—Si fem soroll, potser ens senten.
—Això no ens ha servit mai de res.
—I el gegant ha vingut i ens ha pegat o ens ha castigat sense menjar.
—M’estimo més que em peguin que no pas morir-me aquí sense que ningú no ho
sàpiga.
Totes s’organitzen per picar als barrots de les cel·les amb els recipients, orinals de
peltre on han de fer les seves necessitats. Un concert que executen de manera rítmica.
Al cap d’uns quants minuts algunes fins i tot riuen i hi afegeixen alguna cançoneta
—«la barca puja i baixa, només hi pot pujar…»—, i de mica en mica un optimisme
infantil s’apodera de les nenes. La Isabel ha parat de plorar i, potser delirant pels
nervis i la falta de menjar, diu que la Bèstia baixarà i se les endurà a un palau. Torna a
començar amb la cantarella que les han escollit del carrer per casar-les amb un

Página 125
príncep. Altres, menys fantasioses, especulen amb la idea que la policia ja ha detingut
el segrestador i que en qualsevol moment els guàrdies arribaran per alliberar-les.
—La meva mare té poders. Pot endevinar el futur. Ella és la que ens trobarà.
La confessió de la Fátima, tan absurda com totes les que ha sentit, malgrat que
s’ha tapat les orelles amb les mans, fa explotar la Juana:
—Ningú no ens traurà d’aquí! I quan aquell home vingui, sabeu què ens farà? Ens
trinxarà. Ens arrencarà els braços i les cames. Fins i tot el cap. Perquè aquell home és
la Bèstia! De fet, encara que estiguem aquí cridant i dient tonteries, ja estem mortes.
Estem totes mortes!
El crit de la Juana sumeix la masmorra en el silenci. Només la Isabel s’atreveix a
preguntar, amb timidesa:
—Com ho saps que és la Bèstia?
La Juana no té forces per respondre. En el fons, totes saben que ho és. L’únic que
ha fet aquesta noia que no havia dit res d’ençà que va arribar ha estat fer petar la
bombolla que les protegia de la consciència d’un destí inevitable. Totes es queden
callades una bona estona, potser una hora. Llavors, se sent una mena de borbolleig,
ve d’una de les cel·les del fons i hi ha un matís diferent en l’aire. La Fàtima s’adona
del que passa.
—Està tot ple de sang, a terra…
De seguida descobreixen d’on prové. La Isabel ha afilat amb la pedra de la paret
la vora de l’orinal de peltre, que s’havia escantellat amb els cops contra els barrots, i
s’ha tallat les venes del canell. En silenci, sense que ningú ho sentís, només un lleu
gemec de dolor. La sang ha arribat fins al terra de la cel·la contigua, la que ocupa la
Fátima.
—Isabel… Isabel, què has fet?! S’ha matat! La Isabel s’ha matat! Que algú ens
ajudi! Que algú ens ajudi!
Els crits de la Fátima es converteixen en un guirigall al qual s’hi afegeixen
gairebé totes les nenes: un cor estrident de súpliques desesperades, imprecacions i
udols més propis d’un animal que no pas d’un ésser humà. La Juana no pot suportar-
ho més i es posa a plorar: ha estat la seva declaració histèrica la que ha provocat el
suïcidi d’aquesta nena? No és el mateix que hauria de fer ella? Quin sentit té allargar
aquesta agonia?
—No ho facis. Hem d’aguantar fins al final.
La Juana es gira cap a aquella veu càlida que no havia sentit abans.
—No sabem què pot passar d’aquí a una estona. Tal com no sabíem que
acabaríem aquí tancades. Vols que t’expliqui una cosa? Si sabéssim llegir el cel,
podríem endevinar el futur. La meva germana va conèixer un vell que venia quincalla
a prop de la Puerta de Toledo i que sabia llegir els núvols i les estrelles. Quan
n’aprens, és com les lletres dels diaris. T’expliquen la història del que et passarà. A la
meva germana li va dir que seria la propietària d’un palau al nord, a Sant Sebastià. I

Página 126
que jo viuria amb ella i em casaria amb un francès. No he conegut mai cap francès,
però sé que, quan el vegi, me n’enamoraré. I per això hem de sortir d’aquí.
—I tu et creus aquestes ximpleries?
—No és pas dolent creure’s les històries. Sobretot les que et fan dormir bé. O les
que són divertides i et fan riure.
De mica en mica torna el silenci a la masmorra, trencat únicament pel soliloqui
delirant de la Fátima, que no accepta que la Isabel s’hagi tret la vida. La Juana busca
amb la mirada la nena que ha aconseguit confortar-la. Va arribar ahir mateix, en
l’última visita de la Bèstia, i amb prou feines li ha parat atenció. Quan l’entreveu en
la penombra, la seva cara li resulta familiar.
—Et conec?
—Vaig veure com te n’anaves amb la Bèstia, al carrer del Clavel. I vaig conèixer
la teva mare. Pots estar ben segura que no dormirà fins que et trobi —diu, i la Juana
ofega un sanglot quan sent parlar de la Delfina—. Em dic Clara.

Página 127
 32

La ciutat sembla calmada i amb prou feines hi ha restes de la batalla campal del dia
abans. Només a prop de les esglésies se sent l’olor del fum de les fogueres i es veuen
els bancs dels temples, destrossats, alguns convertits en cendra, o l’estàtua d’algun
sant tirada per terra. La Lucía ha passat la nit deambulant pels carrers deserts, amb la
il·lusió absurda que la Clara pogués aparèixer al tombant de qualsevol cantonada. El
matí ha arribat, les ombres s’han retirat i la gent més matinera cuita cap aquí cap allà.
S’ha creuat amb dos seguicis fúnebres; és difícil saber si es tracta de monjos morts en
els atacs o dels habituals del còlera. De l’únic que està segura és que cap d’ells no és
en honor de l’Eloy; enmig del caos, deuen haver retirat el seu cos amb una carreta i el
deuen haver llançat a qualsevol fossa comuna. Una fuetada de culpa l’assota quan
pensa que s’hauria d’haver quedat al costat del cadàver del seu amic, ell ho hauria fet.
«Els morts no necessiten companyia; en canvi la teva germana sí», la justifica el
fantasma de l’Eloy en un diàleg mut que és una fantasia de perdó. I encara més
endavant afegeix: «Busca aquell monjo de la faixa morada, el que portava l’anell».
Sent que defalleix. A part del tros de xoriço que li va donar l’home que la va
portar a casa seva, des d’ahir al matí no ha menjat res. Necessita alimentar-se i per
això ha d’aconseguir uns quants diners. Com que no pot tornar al bordell, haurà de
tirar dels petits furts. El marc de plata que li ha robat a en Diego l’anirà a vendre a cal
Manco, el lloc que li va ensenyar l’Eloy, però això ho farà més tard. Abans ha de
trobar el clergue de l’anell; aquella joia és l’única pista que la pot conduir fins a la
Clara.
La basílica de Sant Francesc el Gran encara presenta restes de la violència. Sota la
cúpula enorme sembla que hi flotin els crits en un eco esgarrifós, les partícules de
pols voleien en l’aire com si no volguessin caure sobre les taques de sang que
esquitxen el terra, les columnes, les reixes i l’altar. A la Lucía li fa l’efecte que de
l’escultura de sant Francesc, la de Jesucrist i la de la Immaculada Concepció, tirada a
terra, en sorgeixen uns gestos d’horror que, més que a la historiografia religiosa,
s’adeqüen al que es va viure allà el dia abans.
Un frare escombra el rerecor amb una escombra de bruc.
—Busco fra Braulio.
—Davant de l’altar major, està resant.
A la Lucía li costa reconèixer en aquell home que resa agenollat, descalç i en
calma, el guerrer del cap afaitat, malgrat que l’hàbit és el mateix, i el cíngol, i que
porta un embenatge a l’abdomen, visible a través de l’esquinçall de la túnica, per
tapar-li la ferida que li van fer durant la batussa.
—Espera’t, o potser t’estimes més que sigui Déu qui s’esperi?
La seva veu la interromp abans que parli. És greu —ja el va sentir ahir maleint
durant la baralla— i autoritària, fins i tot en el xiuxiueig de l’oració. Sembla més la

Página 128
veu d’un general que la d’un religiós. Mentre el frare acaba les pregàries, ella observa
l’església. El dia abans havia estat tan pendent de l’assalt i de la lluita que amb prou
feines s’hi va fixar. Hi ha tantes riqueses, que costa de creure que a dos carrers enllà
d’aquest temple s’hi pugui palpar la misèria. Davant d’ella, un imponent quadre
representa l’aparició de Jesucrist i la Verge a sant Francesc d’Assís, però el que la
Lucía mira esbalaïda és la cúpula, més impressionant que vista des del carrer. És
altíssima, com si allà dins hi pogués cabre tot un món.
—T’agrada?
El frare ha parat de resar sense que la Lucía se n’adonés i ara està davant d’ella.
És un home fort, alt, però no tant com el gegant que ella va matar ahir. La seva
mirada és un recés de pau, no té res a veure amb els ulls plens de foc que va mostrar
durant la lluita.
—No havia vist mai res tan gran.
—El que és gran no és la cúpula, és la glòria de Déu. Que vols parlar amb mi?
—Sí.
—Vine, tinc gana. No he esmorzat.

Fra Braulio es menja un plat ple de farinetes que acompanya amb un bon tros de pa i
una gerra de vi. No ha convidat la Lucía i ella només el mira, però l’home troba un
tros de carn entre les farinetes i l’hi ofereix amb la cullera.
—Menja!
Ella obeeix i pensa que no faria mai el mateix, mai no donaria a ningú un tros de
carn que hagués caigut al seu plat. Ell continua menjant fins que, de sobte, la mira.
—Què vols?
—Ahir el vaig veure barallant-se amb aquella gent.
—Un frare no ho hauria de fer, però les coses són així. Han mort cinquanta
persones aquí, i unes quantes més a les altres esglésies, massa gent, però si no
haguéssim lluitat, n’haurien mort moltes més.
—Al seu costat hi havia un capellà que portava una faixa morada. Tenia els ulls
blaus.
—El prior Bernardo. Ell i altres germans van intentar fugir per la capella del Crist
dels Dolors, però la turba els va caçar.
—S’ha mort?
Fra Braulio mira la nena amb atenció.
—Em temo que sí. Per què t’interessa tant el prior?
La Lucía amaga la mirada: no ha preparat cap resposta per a aquesta pregunta. Per
sort, el ferotge monjo no s’espera i continua parlant.
—Encara que les revoltes s’hagin acabat, aquesta ciutat no és un lloc segur per als
religiosos. Igual que els primers cristians, ens hem convertit en fugitius. I serà així

Página 129
mentre el poble continuï creient a ulls clucs aquesta bogeria que som els culpables del
còlera. Ves a saber qui ha escampat el rumor que enviem nens a enverinar l’aigua.
—Sé que això no és veritat.
Fra Braulio ofereix un glop de la gerra de vi a la Lucía, que beu, però s’ennuega.
—Aclareix-te la gola i explica’m d’una vegada per què buscaves el prior.
La noia s’inventa una història sobre un llegat familiar que ha passat de generació
en generació, un anell d’or amb dues maces creuades. La seva mare el tenia abans de
morir i ella l’ha perdut. Creu que el capellà de la faixa morada podria ser familiar de
la seva mare o podria tenir alguna informació de la seva família. Necessita parlar amb
ell perquè està sola al món i pot ser que gràcies a aquell anell trobi algun parent que
l’aculli. Quan acaba el relat, mira fra Braulio amb l’esperança que el to planyívol
amb què ho ha explicat hagi dotat la història de versemblança.
—M’estàs dient que el prior d’aquest convent podria ser un familiar teu?
La Lucía s’empassa saliva.
—No ho sé, però l’home té un anell com el de la meva mare. No n’havia vist mai
cap d’igual. Només volia parlar amb ell per preguntar-l’hi.
Fra Braulio torna al seu plat de farinetes, com si el fet de menjar l’ajudés a pensar.
Fa un gest a un monjo i aquest li porta una altra gerra de vi i se’n beu gairebé la
meitat d’un sol glop.
—És bo el vi d’aquest convent, molt bo. —Escura el plat amb el pa. Finalment,
parla—: El cadàver del prior ha aparegut amb un dit tallat. Li van robar l’anell.
Preguntaré a veure si algú en sap res. Digue’m on et puc trobar.
—Ja vindré jo al convent. No sé pas on m’estaré.
—D’acord. Torna demà. A veure si llavors ja he esbrinat alguna cosa. Com es
deia la teva mare? —Davant de la mirada dubitativa de la Lucía, fra Braulio s’explica
—: He de saber de qui se suposa que era parent el difunt prior.
—Cándida.
Quan es queda sol, el monjo fa un rot formidable; les farinetes amb carn sempre li
repeteixen. Assaboreix el vi i el manté a la boca com si estigués fent gàrgares o com
si necessités mastegar la informació que ha rebut. Mentrestant, la Lucía travessa les
portes de Sant Francesc el Gran amb la sensació que el monjo no s’ha cregut ni una
paraula del que li ha dit.

Página 130
 33

Fins fa menys de cent anys, en una apotecaria s’hi podien trobar tota mena de
preparats, tant per curar la salut com per eliminar el mal d’ull. Res no en quedava
exclòs. Els medicaments eren més una qüestió de fe que d’eficàcia. En els últims
anys del segle XVIII la situació va començar a canviar i, si bé encara hi ha una lluita
entre els farmacèutics, formats en universitats, i els seus antecessors, els apotecaris,
que moltes vegades han après l’ofici com a simples dependents, les farmàcies ja són
llocs fiables. Han quedat enrere les fórmules més màgiques que científiques, i als
centenars de pots de ceràmica on es guarden els ingredients per als preparats, ja no hi
ha ala de mosca triturada, pols d’excrement de gallina, ulls de rat-penat ni altres coses
que eren habituals en el passat.
Ha canviat tant el valor de ser farmacèutic, que ara és una figura tan respectada i
necessària com el cirurgià, i hi ha pobles que paguen una assignació només perquè un
d’ells tingui residència fixa a la localitat. De fet, hi ha qui pensa, tal com recomanava
Moratín a una amiga, que és una bona idea aconseguir un marit apotecari per tenir a
mà els juleps, les tintures, les decoccions, els cataplasmes i tots els extractes que es
puguin necessitar.
L’apotecaria d’en Teodomiro Garcés, a l’inici del carrer de Toledo, a tocar de la
plaça Mayor, és una de les millors de Madrid. Allà és on entra fra Braulio i espera la
tanda amb calma, repartint el pes del cos entre una cama i l’altra. Es troba cansat i ha
notat unes punxades molestes al maluc quan ha sortit del convent. Seqüeles de la
ganivetada que va rebre a l’atac del temple. En Teodomiro és un home alt i carregat
d’anys. La bata, d’un marró descolorit, li va una mica petita i se li veuen uns braços
esquelètics; tot el greix del seu cos s’ha desplaçat a la panxa, que, inflada, sembla
maldar per posar-se a dormir sobre el taulell. Les temples platejades i les ulleres, en
un delicat equilibri sobre el pont d’un nas aguilenc, acaben de dibuixar l’estampa
d’un d’aquells avars de les caricatures de la premsa que, com corbs, persegueixen els
deutors. Malgrat aquest aspecte, fra Braulio sap que en Teodomiro està casat amb una
jove especialment bonica; fins a la línia de guerra del nord han arribat les lloances a
l’esposa.
A l’apotecaria hi treballen mitja dotzena de dependents. Un d’ells és el que atén
fra Braulio.
—Què li poso?
—Tinc un llebrer amb una infecció a l’ull esquerre.
En Teodomiro acaba de cobrar a una senyora que s’endú un ungüent per al
constipat; un mal de cap lleu i uns esternuts generen pànic en aquests temps del
còlera. Un observador atent hauria notat el tremolor dels nervis en el somriure cortès
de l’apotecari, que mira el monjo per sobre de les ulleres i s’hi acosta apartant amb
suavitat el dependent.

Página 131
 —Tinc un remei que li anirà de meravella —contesta.
Amb aquestes dues frases, rimades per afavorir la mnemotècnia, s’ha establert la
connexió. En Teodomiro descorre una cortina i convida el monjo a passar a la
rebotiga, on bull un laboratori ple de matrassos, fogonets, morters i flascons amb tota
mena de productes. La paret està adornada amb una gran estanteria plena de llibres de
farmàcia i de botànica. Uns quants farmacèutics, assistits per estudiants, se centren a
elaborar les fórmules magistrals. També es rep informació de París, de Londres, de
Viena, i s’investiga la manera d’eliminar el còlera i salvar la vida dels malalts.
En Teodomiro i fra Braulio travessen l’estança fins al fons, d’on surt una escala
que puja a l’entresol. Allà hi ha els comptables que porten el negoci, a més d’una
gran sala a la qual pocs tenen accés i sempre amb l’autorització d’en Teodomiro
Garcés. Gairebé ningú no sap que en aquesta sala, on fins i tot hi ha una luxosa taula
de billar francès, s’hi couen algunes de les operacions dels carlins a Madrid. En
Teodomiro l’anomena «el Santuari», amb una barreja d’ironia i d’irreverència.
—Nom —pregunta l’apotecari tan bon punt ha tancat la porta.
—Tomás Aguirre, però em faig dir fra Braulio. Vaig arribar fa cinc dies, em van
enviar del front per investigar la mort del teòleg Ignacio García.
—Sembla que va morir víctima del còlera.
—Era un agent carlí, un dels millors. Estava preparant una relació de noms
d’enemics de la causa. Gent il·lustre, molt important. Aquesta llista hauria d’haver
arribat al front, però no hi va arribar mai, i un cop aquí em vaig assabentar que el pare
Ignacio es va morir a finals de juny. No és una gran casualitat?
—El còlera està matant milers de persones a tot el món. El concepte de casualitat
s’hauria de revisar en aquests temps. Tanmateix… —En Teodomiro es grata la
barbeta, pensatiu—. L’Ignacio estava estrany. Sempre es preocupava molt per la seva
salut. Quan va començar l’epidèmia em demanava fórmules de tota mena. Al
capdavall, a més de religiós era botànic.
—Tota una eminència en la botànica medieval, n’estic al cas.
—I un gran client per a mi. Els beuratges que em demanava eren un repte
constant. Fins que un dia va deixar de demanar-ne.
—Per què? Ja no l’amoïnava posar-se malalt?
—No ho sé. Però la veritat és que des de feia unes quantes setmanes ja no em
demanava remeis contra el còlera.
—No va deixar cap missatge? M’han dit que aquí podria obtenir informació.
—Aquesta apotecaria es fa servir en casos d’emergència. Aquí no hi vull reunions
improvisades: un pas en fals i m’hi jugo la vida. Estant detenint carlins cada dia, i
molts pocs tornen vius dels calabossos.
—És difícil moure’s per la ciutat sense aixecar sospites. L’epidèmia gairebé ha
buidat els carrers.
—L’únic que li puc dir és que vostè no és el primer agent carlí que ve a preguntar
per l’Ignacio García. Fa uns quants dies va venir algú interessat a saber si el teòleg

Página 132
havia deixat un anell aquí.
—Un anell amb dues aspes creuades?
—Exacte. N’ha sentit a parlar?
—Aquest mateix matí. Puc saber qui és aquest agent?
—No estic autoritzat a revelar noms. La discreció és essencial si volem mantenir-
nos vius. La millor defensa contra les tortures de la policia és la ignorància.
—Ho entenc. Li va dir res més, o només va venir a buscar l’anell?
—Em va dir que el pare Ignacio havia perdut el cap. Que es va infiltrar en una
societat secreta per progressar entre els anticarlins… I que, d’alguna manera, va ser
abduït per les seves idees.
—No pot ser, ens va continuar enviant informes fins al final.
—No dic pas que renegués del carlisme. Però es va anar ficant cada vegada més
en aquella societat.
—A cada cafè de Madrid n’hi ha una. Quina era la seva?
—Això no m’ho va dir. En algunes societats fan vot de silenci, i l’incompliment
es paga amb la vida. Però aquest home va venir a buscar un anell, per tant, suposo
que pot tenir-hi alguna relació.
—Potser l’anell és la manera de reconeixe’s entre els membres de la societat
secreta —conjectura el frare.
—Podria ser.
Fra Braulio —o, per anomenar-lo amb el seu nom i càrrec reals, el guerriller carlí
Tomás Aguirre— no diu, per respectar els termes necessaris de discreció, que aquell
anell també el portava el prior de Sant Francesc el Gran i confessor de la reina regent.
I que no és casual que ell s’hagi infiltrat en aquell convent. La intel·ligència carlina
considerava el prior com un isabelí radical que freqüentava cenacles de conspiradors.
Era un dels principals informadors a la Cort de tot el que es cou al front del nord. I
també era un dels sospitosos d’haver matat el pare Ignacio García. Però,
malauradament per a la missió d’en Tomás Aguirre, el prior Bernardo s’ha mort en
una explosió d’ira del poble que potser ell mateix va provocar.

Página 133
 34

—El gegant assassinat! El gegant assassinat! Un gegant apareix assassinat a

Madrid…!
No és el venedor d’El Eco del Comercio, el diari d’en Diego, el que intenta cridar
l’atenció dels compradors amb la crònica d’aquell home descomunal que han trobat
mort, sinó un d’El Observador. L’únic que no se centra en exclusiva en la matança de
frares.
Tanmateix, a la Lucía no li importa gens qui publica la notícia. Té la mirada
clavada en una pàgina oberta del diari que agita el noi. Sobre el dibuix d’un retrat
litografiat, s’hi acumulen les lletres en un jeroglífic que no pot resoldre. Diu alguna
cosa d’ella, el diari? No és capaç de llegir més enllà del seu nom, i encara amb
l’esforç de qui intenta identificar una cara borrosa.
—Em pots llegir què hi diu aquí?
—Te’l puc vendre.
—No sé llegir.
—Ei, on vas? T’assembles a la del retrat…
El noi l’agafa de la màniga del vestit i la Lucía es gira. A la segona pàgina, la
litografia és inequívoca: és el retrat que li va pintar en Mauricio, l’esguerrat, al
bordell de la Lleona. Només n’han imprès el rostre i han tallat el cos, que estava
pràcticament nu.
—Si us plau, llegeix-me què hi diu.
—Jo tampoc no sé llegir. Només m’han dit que havia d’anunciar que han
assassinat un gegant. L’has matat tu?
—No. A mi em va intentar agafar, igual que aquelles nenes dels ravals —
s’inventa la Lucía per sortir del pas.
—El gegant és la Bèstia?
El noi, cellajunt i escanyolit com un gos de carrer, intenta connectar les dues
coses. Aquest gegant és l’animal que diuen que esquarterava nenes? En qualsevol
moment pot fer aturar algun vianant per compartir la seva inquietud: hauria de
canviar la manera de vendre el diari? Anunciar que, mentre els capellans eren
víctimes de la fúria del poble, s’ha mort l’assassí de nenes? La Lucía sap que no és
segur continuar al carrer, i encara menys al costat d’aquell noi. Fa un pèssim negoci
quan li canvia el marc de plata per un exemplar del diari, però per moure’s per la
ciutat ha de saber a quins perills s’enfronta.
Ha intentat desxifrar el que diu la notícia, però és inútil. Per què han publicat el
retrat que li va fer l’esguerrat? Saben que va ser ella qui va matar aquell animal?
Tenen el seu nom? Coneix poca gent que sàpiga llegir i gairebé ningú en qui confiï,
però té clar on pot trobar la persona que necessita. Amb el diari a la mà, disposada a
ficar-se a la gola del llop si l’estan buscant, es dirigeix a la casa del carrer del Clavel.

Página 134
—Si la Bèstia és morta, on és la meva filla? Què n’ha fet, d’ella?
La notícia del diari ha arribat al bordell i ha provocat un atac de nervis a la
Delfina. Una de les noies li està preparant una til·la, una altra s’ofereix per recórrer
tota la ciutat amb ella per buscar la Juana, però no hi ha consol per a una mare
consumida per l’angoixa. Són a la cuina, on tantes vegades es prenen un respir entre
client i client per relaxar-se una estona i picar alguna cosa. La Lucía les sent parlar
des del passadís, però no vol entrar a veure-les. Evita la cuina i busca la Lleona al
saló verd, que és on acostuma a descansar a aquesta hora.
—Ets prou valenta. Treuen la teva cara al diari i el primer lloc on se t’acut venir
és aquí. Que no veus en quin embolic t’has ficat?
La Josefa acaba de posar en un gerro un ram de flors que li han portat, regal d’en
Julio Gamoneda. Tot i que de cara a les noies li continua dient «client», fa molt de
temps que va deixar de tractar-lo com a tal.
La Lucía li allarga el diari obert per la pàgina del seu retrat.
—Digui’m què hi diu.
La Josefa la mira amb posat seriós.
—Diuen que ets una puta i una assassina. Això hi diu.
Malgrat la duresa de la Lleona, la Lucía no es dona per vençuda; li continua
allargant el diari amb l’esperança que deixi de banda els retrets i es decideixi a
ajudar-la. La Josefa l’agafa pels dos braços i la sacseja, li fa l’efecte que la nena
encara no és conscient de la situació.
—Que vols que et detinguin? El que has de fer és marxar volant, nena, com una
esperitada. La policia sap que treballes aquí i que has matat un home que, a sobre,
resulta que era un militar dels importants, amb galons i medalles fins i tot al forat del
cul.
—No tinc enlloc on anar. Vostè em va ajudar, ara no em pot deixar, estic sola.
La Josefa no sol ser condescendent amb les noies que treballen per a ella. Sap que
no són les harpies que moltes es pensen, però tampoc dones indefenses. Tot i així, no
sap per què sent tant d’afecte per aquesta pèl-roja a qui amb prou feines ha tractat
dues setmanes.
—Aquest és el primer lloc on et buscaran. Potser ja estan venint ara mateix. Si
has vingut per amagar-te, ja et dic jo que és impossible.
—M’és igual amagar-me; el que vull és que em llegeixi aquestes lletres. Aquell
home… es va endur la meva germana Clara. Potser diuen alguna cosa d’ell que em
serveixi per trobar-la.
—A la teva germana també? Com a la filla de la Delfina?
—No ho sé. A l’article ho diuen, que aquest home és la Bèstia?
Al final, la Josefa agafa el diari. S’asseu a la butaca i llegeix la notícia: no aporta
gaires dades sobre el mort, a part d’un nom, Marcial Garrigues, i una breu biografia

Página 135
sobre el seu heroic passat militar, servint Espanya i, després, viatjant per França i
Anglaterra. «Una prostituta de cabells pèl-rojos que respon al nom de Lucía és la
sospitosa de l’assassinat». A l’article s’hi apunta la possible connexió entre en
Marcial i els crims de la Bèstia, però el periodista ho titlla de maniobra de difamació
contra un home de prestigi irreprotxable. Quan la policia arribi al fons de la qüestió
se sabrà la veritat: que una puta ha arrabassat la vida a un bon home.
—Per què ho vas fer?
La Lucía s’ha deixat caure al sofà, amb les mans a la cara: la notícia és pitjor del
que s’esperava. Tota la policia li anirà al darrere: qui es creurà una puta que acusa un
militar tan reconegut? A qui li importarà el segrest de la Clara? Si continua al carrer,
acabarà detinguda. Si s’amaga fins que l’oblidin, serà massa tard per a la seva
germana.
—Maleïda l’hora en què vaig entrar a casa d’aquell capellà.
No és un lament el que deixa escapar la Lucía; és una fuetada de culpa. Li
confessa a la Lleona com va robar aquell maleit anell amb les maces creuades. No
sap quin valor especial pot tenir, però ha significat la sentència de mort de la Clara.
—No ho podies pas saber que passaria tot això.
L’abraçada de la Josefa no és un consol. La responsabilitat que sent la Lucía és un
foc que no s’apaivagarà fins que trobi la seva germana.
—Tant de bo que et pogués ajudar, però he de vetllar pel negoci. Nosaltres no
hem dit ni piu de tu: hi ha un codi d’honor entre prostitutes i ens ajudem les unes a les
altres. Les noies m’han dit que va ser en Mauricio qui va trucar a El Observador.
Aquest coix es vendria la seva mare, si l’hagués conegut, per un parell de rals. En deu
haver tret més que això, per vendre el retrat i la història a aquest periodista. Quan
l’enxampi, es penedirà d’haver xerrat tant. Si algun dia tens casa pròpia, t’adonaràs
que el més important és que no hi hagi escàndols.
—Ho sento —murmura la noia.
A la Josefa li sap molt de greu no poder ajudar més la noia. Si el gegant no
s’hagués mort al bordell, hauria permès que s’hi amagués sense cap problema, tot i
saber que l’havia matat ella; i encara més si, tal com deien ahir en Donoso i el seu
amic periodista, era la famosa Bèstia. No és la primera vegada que es mor un client a
la casa, ja ha hagut de bregar amb quatre morts, tres per causes naturals i un
assassinat. Sempre ha fet el mateix: pagar per tapar l’escàndol i perquè s’emportin els
cadàvers, i està segura que els finats i les seves famílies ho han agraït. Ningú no té
cap inconvenient per visitar el bordell, però ningú no vol que se sàpiga que el visita i
que la seva vida —o la seva mort— quedi vinculada a un local d’aquesta mena.
Aquesta vegada havia convençut el policia borni just després que marxés el seu
amic, només li va costar dos-centes rals, però va haver d’aparèixer en Mauricio. Ja
tindrà ocasió de venjar-se’n: l’esguerrat ha mossegat la mà que li donava de menjar, i
això es paga. Si permet que algú es rigui d’ella d’aquesta manera, passarà més
vegades, i no ho pot consentir. Ha hagut de subornar els policies que han anat a

Página 136
interrogar-la per la mort del gegant per evitar que li tanquin la casa, i encara s’haurà
de gastar més diners perquè l’esguerrat pagui pel que ha fet. Potser va treure un bon
benefici de la venda de la virginitat de la Lucía, però de moment ha estat un negoci
ruïnós. És clar que tampoc no l’amoïna gaire recuperar la inversió.
—Ves amb molt de compte, i torna quan hagi passat tot. Ja saps que en aquesta
casa hi ha un lloc per a tu. Has anat a la borderia?
—A la borderia?
—La teva germana és una nena, a vegades allà hi porten les que troben pel carrer.
Potser estàs de sort i la trobes allà.
La Lucía se’n va cap a la porta de sortida. Quan passa per davant de la cuina sent
els plors de la Delfina, que es pregunta desesperada on és la seva filla. Surt al carrer i
li fa l’efecte que cada mirada d’un vianant es pot convertir en una acusació. En
qualsevol moment podrien avisar els guàrdies, assenyalar-la amb el dit. S’ha
d’amagar, però i la Clara? En quin racó de la ciutat deu ser la seva germana? Què deu
estar fent ara? Té menjar i aigua? I si està ferida? Quant de temps li pot quedar de
vida?

Página 137
 35

En Diego Ruiz té un caràcter afable, sempre s’entesta a trobar el costat bo de la vida,

fins i tot quan el poc que guanya no li arriba per pagar el lloguer. Són temps difícils,
tot i que ell intenta extreure un bri de bellesa a cada dia: una estona agradable amb en
Donoso, uns gotets de vi en una taverna, un parell d’hores de lectura a la llum de
l’espelma, o l’emoció d’una relació amorosa amb una dona bonica. És difícil veure’l
enfadat, però ara ho està. Ha llegit a El Observador la notícia de la mort de la Bèstia i
se sent com si li haguessin arrencat un braç. A cap periodista no li agrada que li
trepitgin una exclusiva.
Coneix en Ballesteros, el que firma l’article, alguna vegada han coincidit a la
Fantasmagoria. És habitual que porti a les pàgines del seu diari les prediccions del
gos endeví com si fossin fets contrastats. Potser aquesta vegada ha tingut sort, va
trobar la persona indicada i les butxaques plenes de rals per fer-la parlar. Tanmateix,
per molt que menyspreï en Ballesteros, és evident que en aquest tema se li ha avançat.
Tant en el nom de la Bèstia —Marcial Garrigues, segons diu a la nota—, com en el
retrat que acompanya la notícia. No hi ha cap dubte que és la Lucía, la noia pèl-roja
que ahir va ser a casa seva i que es va escapar mentre ell feia l’amor amb l’Ana
Castelar.
Molt típic d’ell, perdre l’exclusiva de la seva vida per estar-se divertint amb una
dona… Pensa amb tristesa en la seva mala sort, per què la roda de la fortuna no gira
mai a favor seu. Però no es desanima. La Grisi, l’actriu, li va donar informació, va
confiar en ell i no en en Ballesteros. Hauria de trobar-la i posar-la al centre de la
notícia. Una mare que va perdre la seva filla a mans de la Bèstia.
Va a buscar en Donoso; necessita desfogar-se i no hi ha res com un amic per
aconseguir-ho. A aquestes hores acostuma a anar a una taverna del carrer del Mesón
de Paredes. Tan bon punt empeny la porta l’envaeix l’olor de puro i serradures
característic d’aquell lloc, freqüentat pels taurins. Diu la llegenda que, durant la
guerra de la Independència, uns veïns van matar un soldat francès a la taverna i van
amagar el cadàver en un dels grans barrils de vi del soterrani, el número 6; segons els
parroquians és el que fa el vi més bo, per això és típic entrar i demanar a en
Pancracio, el taverner, un got del barril del francès… En Donoso està assegut en una
taula del fons amb un guàrdia reial que s’aixeca quan veu arribar el periodista. En
Diego no el coneix, però l’home el saluda amb una gest afectuós abans d’anar-se’n.
—Pren-te un vi, arribes just a temps —el rep en Donoso—. En Rufino és un vell
company, m’estava informant sobre el gegant assassinat.
—Alguna novetat?
—Marcial Garrigues, militar condecorat a la guerra contra els francesos. En
Rufino diu que s’havia retirat i només feia feines per a alguns elegits. Suposo que
molt ben pagades.

Página 138
 —Quina mena de feines?
—Bàsicament, crear les condicions perquè alguns morosos paguessin els deutes
als seus creditors.
—Pallisses?
—Entre altres coses. El cas és que la seva mort cou molt a la superintendència de
la policia. Volen el culpable a la garjola. Suposo que has vist el retrat de la nena al
diari.
—És clar que l’he vist, m’han fotut la notícia.
—Endevina a qui li han encarregat que la detingui.
—Al teu amic Rufino?
—Doncs no. Al que tens davant teu.
En Donoso somriu amb el seu únic ull. Encara que en Diego hi està més que
acostumat, ara el gest li sembla sinistre. Tant, que no li diu que la coneix, que ahir
mateix va ser a casa seva i li va robar un marc de plata.
—Però si tu estàs de baixa.
—Amb l’epidèmia del còlera falten mans. Això em passa per ficar el nas allà no
em demanen. El superintendent s’ha assabentat que jo vaig trobar el cadàver d’aquest
tal Marcial, i m’ha dit que remati la feina i tanqui aquella nena a la presó. Si
compleixo, guanyaré punts. Potser em donen una condecoració i em readmeten al
servei.
—Em pensava que n’estaves tip, de la policia.
—N’estic, però els puc arrencar una medalla i això és una futura pensió. Buscaré
aquesta nena un parell de dies i, si no la trobo, penjaré l’assassinat a qualsevol altra
prostituta que tingui els cabells pèl-rojos.
—El més probable és que aquesta nena matés el gegant per defensar-se. Aquell
home era la Bèstia, ves a saber si no intentava raptar-la o violar-la.
—No la deus pas estar defensant, oi? És una assassina.
En Diego no contesta. Agafa la gerra i omple un got de vi que es beu d’un glop.
—Hem de trobar la Grisi, l’actriu.
—La borratxa?
—Sí, la borratxa. M’han fotut una notícia, en necessito una altra.
—No et puc ajudar, tinc una missió. I veig més futur en la nena pèl-roja que no
pas en l’actriu borratxa.
—O sigui que em deixes sol.
—La vida és molt dura, nano.
En Donoso buida el seu got i d’aquesta manera dona per acabada la conversa.
Quan surt de la taverna, mentre camina cap a casa seva, en Diego se sorprèn
pensant en la Lucía. En els seus cabells pèl-rojos, sí, però sobretot en la seva mirada
desvalguda. Una nena que està sola al món, que busca la seva germana en una ciutat
que l’ha assenyalat com a assassina. Una ciutat que vomita desgràcies cada dia i fa
tots els possibles per expulsar els pobres a l’altra banda de la Muralla.

Página 139
 36

La Borderia de Madrid va néixer al segle XVI al convent de la Victòria, al costat de la

Puerta del Sol. Fa poc més de vint anys es va traslladar al carrer de la Fonda de
Paredes, als darreres del Col·legi de la Pau, fundat per la duquessa de Feria el 1679,
al carrer d’Embajadores. Hi viuen unes dues-centes cinquanta nenes, en la seva
majoria abandonades en néixer als torns de la porteria mateix, per bé que també les
deixaven a l’ermita de la Verge del Port o a l’Hospital d’Incurables. La institució es
manté amb donacions de la noblesa, i amb rifes i sortejos organitzats per la Junta de
Beneficència. La teoria diu que s’hi acullen i s’hi eduquen les nenes pobres i
necessitades, encara que n’hi ha molts que afirmen que tan sols serveix per posar-les
a servir, amb uns sous de misèria, a les cases dels rics; això quan no les utilitzen per
divertir-se en les festes que organitzen o les deixen al carrer i prou quan tenen
possibilitats de guanyar-se la vida com a prostitutes.
La Lucía hi truca amb un gran picaporta que té forma de lleó. Al cap d’uns
segons, obre la porta una monja de cara vermella i expressió afable que es mira la
noia de dalt a baix.
—Estic buscant la meva germana.
—I qui és la teva germana, si es pot saber?
—Es diu Clara. Té onze anys i els cabells rossos i llargs, una mica arrissats. Va
desaparèixer ahir al matí. Em sembla que podria ser aquí.
—Aquí no porten nenes tan grans, preciosa. Em sap molt greu.
—Podria preguntar-ho, si us plau?
—Em sap greu.
—Vinc de part de la senyora de Villafranca.
En sentir aquell nom, la monja, que ja estava tancant la porta fins i tot a risc
d’agafar-li la mà a la nena, va canviar d’actitud.
—Espera’t aquí. Passa, però no et moguis.
La monja s’allunya per un llarg passadís. Fins al vestíbul arriba el plor d’un nadó.
La Lucía sent passos. Empeny una porta de fusta a la seva dreta, al costat del mur
d’entrada. Dues monges es precipiten sobre un torn on algú acaba de deixar un
nounat. Una d’elles l’agafa pel turmell i el balanceja de cap per avall. Després
l’incorpora i el bressola uns segons, fins que s’obre la porta d’una sala annexa i una
novícia apareix amb una lamineta de plom unida a una cadena. La penja del coll del
bebè. Hi ha alguna cosa hipnòtica en l’escena, amb aquella criatura ja en calma als
pits de la monja, que la bressola sense tendresa. La Lucía no ho sap, però acaba de
presenciar l’abandó d’una nena i el seu registre immediat, amb una burocràcia
greixada al llarg dels anys, en l’anomenada Sala de Collares. La làmina de plom està
numerada, així que la nena, fins que algú li posi nom, de moment serà un número i
prou.

Página 140
 Ningú sembla que s’adoni de la presència de la Lucía, que passeja inquieta pel
vestíbul. Es demana quant de temps fa que s’espera. S’endinsa pel passadís per on ha
marxat la monja i de sobte s’atura en sec. En una taula hi ha un diari amb el seu
retrat. És possible que la monja l’hagi reconegut? En sortir del bordell, a la cantonada
del carrer Jardines ha trobat roba estesa en una corda i s’ha vestit com un nano del
carrer. I s’ha recollit els cabells amb un mocador per dissimular la cabellera delatora.
Sembla ben bé un dels amics de l’Eloy que gandulegen per Madrid.
Quan aixeca els ulls troba el seu reflex emmarcat en bronze. La disfressa és
convincent, però el mocador deixa un floc de cabells vermells a la vista. Un truc a la
porta ressona per l’edifici i el pensament de la Lucía s’omple de mals presagis.
S’amaga a la sala del torn, ara buida. Una escala de cargol puja fins al pis de dalt. Des
del seu amagatall, la Lucía veu que la monja corre fins a l’entrada i obre la porta, i a
l’instant entra un home borni amb dos guàrdies reials. La seva actitud i la companyia
dels guàrdies no vaticinen cap trobada amistosa.
—Era aquí fa un minut —diu la monja.
La Lucía comença a pujar per l’escala de cargol just abans que els policies
irrompin a la sala del torn. L’han vist.
El borni, a qui un altre ha anomenat Donoso, comença a perseguir-la. El pis de
dalt és un passadís llarg amb habitacions a un costat i a l’altre, i la Lucía entra en una.
Hi troba tres dides alletant tres bebès. La sala de lactància té una llum blanca i unes
quantes butaques per a la criança dels nens. Aquestes dides venen de pobles del
voltant de Madrid i moltes vegades s’emporten els nens ja crescuts a casa seva per
educar-los i deixar lloc als que van arribant.
—M’he d’amagar, em busca la policia.
Hi ha alguna cosa sacrílega a interrompre d’aquella manera tan abrupta l’hora de
la lactància. Les dides es miren entre elles, desconcertades. La súplica de la Lucía és
urgent, els passos dels guàrdies retrunyen a prop i la veu aspra del que mana cridant
«policia» decideix la qüestió.
—A la meva cambra —diu la més jove.
Se senten sorolls de portes i finalment en Donoso treu el cap a l’habitació blanca.
—Heu vist una nena?
La dida jove es posa el dit al llavi per demanar silenci. En Donoso agafa aire,
mou el cap com si demanés perdó i se’n va. Les dides resideixen a la Borderia i
alimenten les criatures sis vegades al dia, des de les sis del matí fins a les deu de la
nit. És una feina esgotadora i mal pagada. Els que carreguen la vida a l’esquena
s’ajuden els uns als altres. La Lucía surt del seu amagatall i els en dona les gràcies.
—Hi ha cap altra sortida?
—A la bugaderia hi ha una porta de servei. Baixa dues plantes.
La Lucía s’encreua amb algunes monges pels passadissos, però en aquell edifici
hi ha nenes esparracades com ella i no sembla que cridi gens l’atenció. Troba la

Página 141
bugaderia sense problemes i també la porta posterior, que dona a un carreró ple
d’escombraries. Salta un mur i ja és al carrer, però de sobte sent un xiulet: l’han vist.
Arrenca a córrer i té la sort de trobar una claveguera oberta. Allà a dins no
l’enxamparan, les ha recorregut moltes vegades per entrar i sortir de Madrid, sap
orientar-se al subsol. Després d’arrossegar-se per túnels fangosos, entre xiscles de
rates, torna a sortir a l’exterior a uns quants carrers de distància, al costat del palau de
la duquessa de Sueca, uns metres enllà de la placeta de la Cebada. És inútil seguir
caminant per Madrid a l’espera que la tornin a reconèixer i continuar fugint. No pot
fer cap altra cosa que amagar-se, i potser sí, que sap on pot anar.

Quan en Diego torna a la seva habitació del carrer dels Fúcares, el terra està encatifat
de flocs vermells. Asseguda a la cadira, davant del mirall, la Lucía s’està rapant els
cabells amb una navalla d’afaitar. Es gira quan sent el soroll de la porta i ell la mira
en silenci, demanant-se si l’expressió desvalguda de la nena és real o més aviat una
argúcia de lladregota experta.
—Quin desastre que t’has fet.
La Lucía posa la navalla al seu estoig. Ha perdut la seva cabellera exuberant,
convertida en el reflex d’una posta de sol damunt del front. Sembla una d’aquelles
nenes pobres que les mares deixen calbes perquè els polls no s’hi acarnissin.
—No vull que em reconeguin pel carrer.
—Això et passa per escapar-te d’aquí. Com has entrat?
Ella s’encongeix d’espatlles. Li fa vergonya revelar els seus trucs de lladregota.
—Quant t’han donat pel marc de plata?
—Ho sento. T’ho tornaré tot. Necessito que m’ajudis.
—Abans de demanar-me ajuda, respon-me una pregunta: vas matar Marcial
Garrigues, el gegant del bordell?
—Sí, però ho vaig fer perquè ell em volia matar a mi, jo només li vaig passar al
davant. Ja ho havia intentat dues vegades.
—Explica-m’ho tot, sense mentides. Només una mentida i et deixo al carrer.
L’instint li diu a la Lucía que no és moment d’adornar la seva història ni de
barrejar veritats amb invencions. Confia en aquell home de la mateixa manera
impulsiva amb què va confiar en l’Eloy. Així que es concentra a organitzar bé el seu
relat. Li torna a explicar la seva història des de la mort de la mare fins a la desaparició
de la Clara, i aquesta vegada amplia els detalls que van derivar en la mort del gegant.
—M’anava al darrere per un anell que tenia la Clara. Vaja, que hauria de tenir la
Clara, perquè en realitat l’hi va donar a la senyora de Villafranca perquè ella el
vengués a bon preu.
En Diego agafa un full de paper i, amb el plomí, dibuixa el que recorda de la
insígnia que el doctor Albán va trobar a la boca de la Berta: dues maces creuades
formant una aspa.

Página 142
 —L’anell tenia aquest dibuix?
—Sí. L’has vist?
—L’he vist, però no com a anell sinó com a insígnia.
—Un capellà de Sant Francesc el Gran en tenia un de clavat.
En Diego se la mira amb interès.
—Quin capellà?
—Un amb els ulls blaus i amb un cinturó morat. Fra Braulio m’ha dit que era el
prior del convent i que ahir el van assassinar.
Fra Braulio. L’animal que va fer un torniquet al monjo ferit. El que va amenaçar
en Diego d’arrencar-li el cap.
—I tu de què coneixes aquest fra Braulio?
—M’ha dit que m’ajudarà a trobar l’anell. És l’única pista que tinc per recuperar
la meva germana. Avui he quedat amb ell al convent.
—Tu no pots sortir al carrer, et busquen els guàrdies. Per molt que t’hagis rapat,
aquest cap teu és un camp de roselles. No faries ni quatre passes sense que se’t
tiressin al damunt.
—Però l’he d’anar a veure.
—Hi aniré jo.
—Per què? A tu què se te’n dona, que jo trobi la meva germana?
—Vull ajudar-te, no tinc res més a dir.
—Tothom vol alguna cosa a canvi.
En Diego es queda observant aquella nena desconfiada.
—Tens raó, busco alguna cosa. Una notícia. Trobar la teva germana em
convertiria en el periodista més famós de Madrid. Ara deixaràs que t’ajudi?
La Lucía sembla que es pensa la resposta, uns segons i prou.
—Em puc quedar a dormir?
—Sí. Total, aquí no hi ha res més per robar.
—Ja ho sé. De tot el que tens, només valia la pena el marc de plata. Les altres
coses són massa velles.
En Diego aixeca les celles en un gest divertit. Sap perfectament que la seva vida
és humil, però no li agrada que una mocosa que no té on caure morta l’hi faci saber
tan clarament.
—Em sap greu que això no sigui un palau.
—No sé quant li queda a la meva germana. Ja fa més d’un dia que va
desaparèixer. Si el gegant o la Bèstia, tant me fa com es digui, la va deixar tancada…,
pot ser que s’estigui morint.
La nena no ha permès que la conversa giri cap a la broma. Està desesperada, el
negre dels seus ulls és un pou i fa por endinsar-s’hi.

Página 143
 37

La basílica de Sant Francesc el Gran és un camp de batalla abandonat. El desordre de

taulons, llenços esquinçats, enderrocs de marbre i fragments trencats d’escultures
policromades rep el visitant que s’atreveix a treure-hi el nas. Ningú sap si el
desfogament del poble continua, i si per tant pot rebrotar en qualsevol moment la
bogeria col·lectiva, o bé si ha anat cedint al pas de les hores i a la vigilància més aviat
intermitent de la Guàrdia Real.
En Diego s’endinsa per una nau lateral i es demana quan passarà la por i tornarà
la normalitat perquè un batalló de restauradors iniciï els treballs que el temple
necessita amb urgència. Un frare ja ancià encén unes espelmes al costat de l’altar. En
Diego li pregunta on pot trobar fra Braulio.
—Està meditant a la seva cel·la —diu l’home, senyant-se.
Un corrent d’aire apaga les espelmes que el frare acabava d’encendre. Però n’hi
ha una que ha resistit, com la flama de l’esperança, i aquesta és la que fa servir per
encendre les altres un cop més.
—I la cel·la, on és?
L’home, concentrat en la seva tasca, guarda silenci uns segons que a en Diego se
li fan eterns. Quan parla, la pregunta ja està molt llunyana.
—A les dependències conventuals, més enllà de l’atri —murmura, com si no
volgués apagar les espelmes parlant en veu alta.
En Diego es dirigeix a l’atri. Encara li arriba, com reptant pel terra de pedra, una
advertència xiuxiuejada:
—Al germà Braulio no li agrada que l’interrompin quan està meditant.
En Diego traspassa l’atri, que conserva una calma irreal, com aliena a la massacre
recent. Un passadís de volta condueix a les cel·les i de seguida troba la de fra Braulio.
El monjo està assegut en un tamboret, concentrat en els seus pensaments. Un raig de
llum penetra per una finestra estreta i esbocada, i li banya la figura. En Diego
l’observa uns segons, i veu un home embolcallat en el seu hàbit marró, un home
estàtic com una figura de terracota. De sobte, el cap es redreça d’un sol cop muscular,
com si un ressort l’hagués fet moure.
—Què hi fas, aquí?
La pregunta s’instal·la sense melindros en un tuteig molt poc amistós.
—Vinc a parlar amb vostè.
El monjo se’l mira de dalt a baix i l’expressió se li arruga quan reconeix el farsant
que no sabia ni fer un torniquet.
—Tu ets el que es fa passar per metge. No et fa vergonya, enganyar la gent amb
l’epidèmia que estem patint?
—Tenia els meus motius, però cap d’ells és cosa seva. En realitat, soc periodista.

Página 144
 —Donar falses esperances de curació sense saber del que es parla… No
m’imagino res més miserable.
—Potser la religió? —En Diego sap que li pot sortir car, el sarcasme.
—Ets periodista o això és una altra falòrnia? —Fra Braulio es posa dret i se li
acosta d’una manera amenaçadora.
—Soc periodista, això sí que és veritat. Investigo sobre un anell que pot ser
important per aclarir un assassinat.
—Un anell…
Fra Braulio es posa a passejar per la cel·la, cavil·lós, fins que, de cop i volta,
agafa en Diego pel coll i l’acorrala contra la paret.
—I tu què en saps, d’aquest anell?
—Res.
En Diego s’està ofegant. La mirada del monjo està injectada en sang, la seva mà
peluda és una urpa que li estreny la tràquea i que impedeix el pas de l’aire.
—O em dius què en saps, d’aquest anell, o se t’ha acabat la vida, aquí mateix…
En Diego només aconsegueix emetre uns sorollets. Cau a plom, estossegant, quan
fra Braulio el deixa anar, però l’atac no ha acabat. Ara l’agafa de la brusa, l’aixeca i
el porta fins al catre.
—Parla! Parla o et mato!
—No en sé res, de l’anell. Només que una insígnia amb les mateixes maces
creuades va aparèixer clavada a la gola d’unes nenes mortes.
Fins i tot algú tan dur com el frare canvia d’expressió quan sent aquelles paraules.
—Unes nenes mortes?
—Assassinades. Per la Bèstia.
—Què coi dius? I l’anell, té relació amb la Bèstia?
—No ho sé, esperava que vostè m’ajudés.
El frare no afluixa la seva ira i en Diego s’empassa saliva quan veu com li
flamegen les pupil·les, que cremen pensatives i confoses. Relaxa els dits, obre i tanca
el puny intentant que no es noti, per si li toca lluitar.
—Ves-te’n! —esclata de sobte el religiós—. No et vull veure mai més.
Fins que no s’ha allunyat un parell de carrers, en Diego no recupera el ritme
normal de la respiració. Més enllà de la violència, en aquest frare hi ha alguna cosa
fosca, i és perillosa. Es gira unes quantes vegades per l’aprensió que l’estigui seguint.
«La Lucía no està fora de perill», pensa. Aquest home la podria anar a buscar si
arriba a saber on viu. O encara pitjor, la nena podria venir a trobar el frare quan
sàpiga com n’ha arribat a ser, de desastrosa, la seva gestió. Per bé que, ben mirat, no
ha estat tan desastre. Com tantes persones iracundes, en el seu interrogatori vehement
el frare ha donat més informació de la que ha rebut: l’anell deu ser una peça clau de
l’enigma.
En Diego busca una taverna per fer-se passar el mal trago mentre pensa que no ha
de deixar la Lucía sola a casa ni un dia més. I sap qui el pot ajudar a vigilar-la.

Página 145
 38

L’Ana Castelar i la Lucía s’han agradat tot just veure’s. Com si entre una aristòcrata,
que viu en un palau i és la dona d’un ministre de la reina regent, i una nena de catorze
anys que ha exercit com a prostituta, nascuda al barri de Peñuelas —del qual la
duquessa no n’havia sentit a parlar mai— i filla d’una bugadera morta del riu
Manzanares hi hagués una afinitat especial, un pont confegit per aquella simpatia
mútua que elimina qualsevol mena de barrera.
Han parlat de la Clara, de la Bèstia, de la fugida, fins i tot de la Lleona, però
també dels seus gustos, de la por que la Lucía sent per si la troben i de la feina que
l’Ana fa al llatzeret de Valverde o del seu marit, el duc d’Altollano.
—No és possible que no sàpigues llegir i escriure. Ningú no pot arribar a res,
així… Jo te n’ensenyaré.
No han esperat més, tenen temps fins que en Diego torni de les seves gestions per
començar el procés d’aprenentatge. Amb una paciència infinita i gràcies als papers,
les plomes i la tinta que el periodista té a casa, l’Ana fa que la Lucía copiï les vocals
una vegada i una altra.
—Quan et sàpigues les vocals, ja haurem fet una part del camí.
Passen unes quantes hores repetint el mateix, la Lucía aprèn de pressa i és hàbil
amb la ploma. Al cap d’un parell d’hores és capaç de fer —i d’identificar— unes
lletres bastant semblants a les que l’Ana li ha posat com a exemple. L’aristòcrata, a
més, es diverteix ensenyant-li tot allò; ja pensa en com li farà aprendre els números i
a comptar, a donar-li unes nocions bàsiques de cultura perquè pugui entendre el món
on viu i aconsegueixi sortir del petit infern en què ha viscut fins ara. Està contenta
d’haver atès la crida del periodista i de permetre que el que va començar com una
trobada amb un amant qualsevol hagi agafat importància en la seva vida. Aquella
mínima estança on són ara, que comparteix un bany amb la resta dels habitants de les
altres portes del passadís, és molt diferent del seu palau del carrer d’Hortaleza i, tot i
això, s’hi sent bé.
En Diego torna a temps, just quan la Lucía està perdent la paciència amb els
deures que li encarrega la seva nova professora, però encara està prou contenta per
mostrar-li els seus progressos al periodista: cinc vocals força identificables.
—La senyora Ana m’ha promès que m’ensenyarà a llegir i escriure.
La noia està bé, cansada però bé, i permet que els dos adults xerrin com si ella no
hi fos. S’estima més callar i escoltar tot el que diguin, qui sap si podrà saber alguna
cosa que li serveixi per trobar la Clara.
Tot just veure l’Ana, en Diego ha recordat de cop com li agrada aquesta dona, tot
el bé que li fa sentir-s’hi acompanyat. La seva bellesa sembla que il·lumina
l’habitació com una dotzena de llums d’oli. I el més sorprenent és que ella ocupa la
cambra com si hagués nascut allà, sense mostrar cap mena d’indici d’incomoditat per

Página 146
la duríssima màrfega que fa servir per seure perquè la nena pugui utilitzar l’única
cadira disponible. Des que van passar la nit en aquella terrassa, l’Ana ha deixat
d’amagar-se sota la màscara d’intranscendència que de vegades li imposava la seva
condició social; ara és ella mateixa, tota l’estona, sense por de mostrar el que pensa i
sent. D’alguna manera, en Diego se sent orgullós d’haver creat una atmosfera de
confiança mútua i de seguida li explica les novetats que té sobre la Bèstia. En veure’l
entrar, la portera li ha entregat la carta que esperava amb ànsia, la d’un col·lega
francès.
—A París es van donar tres casos de nenes assassinades, d’entre onze i tretze
anys, igual que aquí a Madrid. Va ser fa un any i mig i, tal com van començar a
aparèixer, van deixar de fer-ho. Segons el meu col·lega, uns dos anys abans havia
passat el mateix a Londres. Les nenes desapareixien i passaven setmanes abans no en
trobaven els cadàvers. En tots els casos les morts eren recents.
—Igual que a Madrid?
—Sí, igual que aquí. Algú les rapta, les té unes setmanes o uns mesos agafades i
les mata. El que més estrany va fer a París va ser que no n’abusaven sexualment,
continuaven sent verges. Per això la premsa les denominava «les verges exsangües».
—I aquí?
—Aquí no s’han analitzat els cadàvers. L’únic que es van mirar una mica bé va
ser el de la Berta, i només per la meva insistència i la col·laboració del doctor Albán.
Com aquelles altres nenes, la Berta era verge.
En Diego sap que li està obrint a aquesta dona els secrets de la seva vida, de la
seva feina i de la investigació que li omple els dies. A banda que és just que ho faci,
no pot demanar-li que cuidi la Lucía sense explicar-li qui és i en quins problemes s’ha
ficat, el periodista se sent alleujat per tenir algú al seu costat que comparteix la
preocupació pel que els està passant a les nenes més desprotegides de la ciutat. L’Ana
i ell s’han convertit en els únics defensors de la seva memòria.
Tots dos divaguen inventant-se explicacions: un assassí —potser aquell Marcial
Garrigues— ha anat viatjant per les capitals europees assassinant nenes. Si és així i la
Bèstia s’ha mort, qui s’encarrega de les nenes? Podria tenir algun còmplice? Potser el
teòleg Ignacio García? Però sempre arriben a un punt que no en saben sortir: per
què?, per què espera unes quantes setmanes abans de matar-les, si no n’abusa? Per
què de vegades una setmana i de vegades un mes? L’Ana col·labora en els
raonaments com si ho fes en la trama d’una novel·la de fulletó, elaborant teories,
algunes absurdes i d’altres possibles.
—I si es tractés d’una conspiració? —pregunta en Diego.
—Tot Madrid sap que la ciutat en va plena: es conspirava contra Ferran VII, quan
era viu. Ara contra la reina regent. O contra l’Església, o contra l’Estatut Reial. En
cada tertúlia es cou un motí o una revolta, això diu el meu marit.
—El teu marit coneixia el prior de Sant Francesc el Gran? Tinc entès que era el
confessor de la reina.

Página 147
 —Jo no parlo tant amb ell, Diego. Però suposo que sí, el meu marit coneix
tothom.
Hi ha una mica de tristesa en les seves paraules, però també promeses; contenen
un permís perquè ell segueixi freqüentant la seva companyia.
—Creus que en alguna d’aquestes reunions es pot haver forjat l’odi contra els
capellans? —pregunta ell.
—Aquest odi que dius procedeix de la ignorància. I de la por al que ens és
desconegut. Ningú entén aquesta epidèmia que deixa morts cada dia, però la gent
necessita creure en alguna cosa, que els nens enverinen l’aigua de les fonts, o els
capellans o els carlins. Tot plegat són ximpleries. El còlera ve d’Egipte i ha matat
gent en molts llocs abans d’arribar a la nostra ciutat. Tothom que digui que es tracta
de pólvores que algú tira a l’aigua dels pous és que es deixa dominar per les
supersticions. Ja comença a ser hora que a Espanya es cregui més en la ciència que en
la màgia.
Fingint-se absent, la Lucía no es perd cap síl·laba del que diuen els dos adults, li
impressiona la contundència de l’Ana, que parla amb una convicció que no ha sentit
mai de llavis d’una dona. El seu costat fantasiós fa que des de fora sembli una nena
ocupada en les seves coses, mentre els pares parlen, i s’imagina tota la tarda: ells van
xerrant mentre la filla acaba els deures de l’escola, després pensaran a preparar
alguna cosa per sopar i li demanaran què li ve de gust. Ella dirà que un puré d’all i
algunes altres coses i a ells els semblarà una idea magnífica. Posaran fil a l’agulla i
menjaran tots tres junts, fent-se bromes i parlant relaxadament, i el bon humor durarà
fins a l’hora de dormir. Com una família normal. Però la seva família no pot ser
normal, perquè ella no recorda el seu pare, i ja tampoc no té mare i, sobretot, hi falta
la Clara. Ella no serà mai feliç fins que no aparegui la seva germana. De poc
serveixen les promeses d’en Diego i l’Ana, que li asseguren que la trobaran. Ja fa
molt temps que la Lucía no creu en els contes d’abans d’anar a dormir.
Sent com l’Ana i en Diego segueixen xerrant en veu baixa, tots dos asseguts a
terra i amb el cap repenjat a la vora del matalàs. Ell li explica les penes de la nena,
per la qual ella ha sentit un afecte instantani. La seva vida al barri de Peñuelas, la
seva mare malalta, les atencions de la senyora de Villafranca…
—La senyora de Villafranca? La conec, col·labora amb la Junta de Beneficència.
—La Lucía diu que aquesta dona es va quedar un anell que li pertany a ella.
—No pot ser. Té més diners dels que pugui desitjar. Al seu costat, el meu marit i
jo som pobres de necessitat… I a sobre, és coneguda per les seves almoines
generoses, mai no escatima un ral, sempre està disposada a ajudar. De fet, té prevista
una subhasta d’objectes d’art, per demà. Gràcies a senyores com ella el llatzeret tira
endavant.
—Saps on s’ha de fer, la subhasta?
—Ho puc preguntar…

Página 148
 En Diego ja ha elaborat un pla: anirà a la subhasta i parlarà amb aquella dona.
Després de la conversa amb el monjo, està convençut que si vol trobar la Clara ha de
recuperar l’anell i entendre exactament quin significat té.

Página 149
 39

Aquesta vegada no l’endevina a la primera. Aquell dissabte al matí, en Diego recorre

tres tavernes fins que troba en Donoso a la de la Paloma, al carrer Preciados, que feia
un temps que no freqüentava. El guàrdia reial va pel segon aiguardent. La llengua se
li trava una mica quan parla.
—Ahir vaig veure la pèl-roja a la Borderia, però se’m va escapar per un pèl.
Aquesta nena és ràpida com una llebre. La tenia acorralada i es va esfumar sota terra.
En Diego l’agafa pel canell just quan l’home es disposa a servir-se un altre got.
—Vull que deixis de buscar-la.
—Per què?
—Perquè aquesta nena és una víctima. I perquè t’ho demano jo, que soc amic teu.
En Donoso deixa anar una rialla sarcàstica. Ara sí, se serveix un altre raig
d’aiguardent.
—I la meva medalla?
—Te n’aconseguiré una molt millor que aquesta. El cas de la Bèstia no s’ha
acabat, crec que és més gros del que ens pensàvem. Ajuda’m a investigar i
t’emportaràs tots els llorers.
—Deixa el llorer per a l’olla… M’han demanat que detingui aquesta nena.
—Ja se n’oblidaran, d’això. Si m’ajudes, detindràs gent més important.
—Com ara qui?
—El qui et vingui de gust. Un bisbe i tot, si vols.
En Donoso mou el licor al got i clava l’ull en el periodista. La beguda li passa
directament cap a la gola, sense tocar la llengua.
—No m’han agradat mai, els capellans —diu, i en Diego somriu.

Per moltes prohibicions que faci el govern sobre les reunions de més de deu persones,
el còlera no acabarà amb el més madrileny dels costums: les tertúlies a les cases més
importants. Rebre visites és senyal de prestigi i qualsevol persona ben relacionada pot
triar entre unes quantes cada tarda: enteses en política, en filosofia, en música, en
poesia, en simples comentaris i xafardejos sobre la vida dels altres —el que en el fons
acaben sent totes—, en espectacles… Diego Ruiz sol anar a dues d’aquestes trobades
cada setmana: la d’un advocat anomenat Iradier, al carrer dels Caños del Peral, que
tracta de política, i la d’una dama que es diu Alicia Robles, al carrer de l’Almirante,
en què es parla de teatre i literatura. Tot i això, avui no són aquestes tertúlies les que
li interessen. El que vol és trobar la senyora Inmaculada de Villafranca, la dona que,
segons la Lucía, es va quedar l’anell que la Clara intentava empenyorar.
L’Ana li ha dit on se celebra la subhasta, a casa de la marquesa de Pimentel, una
de les dones més elegants de Madrid. En Diego s’ha vestit d’una manera més burgesa

Página 150
del que sol fer, amb levita, armilla i corbatí, i li ha demanat a en Donoso que faci el
mateix.
—Semblo un petimetre.
—Tu no semblaries un petimetre ni amb la roba del duc d’Alba.
Es troben davant un gran pòrtic amb escut gravat al peu del balcó, en un dels
primers números del carrer d’Alcalá. Al portal s’espera una carrossa amb plaques de
carei i incrustacions de vori. Un porter amb levita i barret de copa alta aguda rep els
visitants. A dins, al saló, la tertúlia s’acompanya amb les viandes més sofisticades:
panades de perdiu i de llebre, una font amb una porcella cuita a la brasa, pastissets
francesos… Allà hi presumeixen grans senyores amb vestits de seda valenciana i
tocats impossibles, que es miren amb coqueteria en un mirall enorme de vidre de roca
del segle XVII. Als rics no sembla que els hagin arribat les restriccions de reunió
imposades pel còlera, com si la seva sang blava fos immune a la malaltia.
Per a sorpresa d’en Diego, l’amfitriona es dirigeix a ell immediatament.
—El senyor Diego Ruiz? Tenia ganes de coneixe’l, és tan ben plantat com diuen.
—Gràcies, senyora marquesa.
—No m’estranya que es comenti que la senyora Ana Castelar ha perdut el cap per
vostè.
En Diego ha quedat sobtat, no s’imaginava que el seu idil·li fos conegut i menys
encara que fos objecte de comentaris a les cases d’alt llinatge.
—Vigili amb el seu marit, el duc. Segur que està acostumat a les aventures de la
seva dona, però mai no duren més d’una nit i ara sembla que a vostè li ha agafat
afició. A cap home, i encara menys a un ministre de la reina, li agrada ser el tema de
murmuració de la Cort pels costums llicenciosos de la seva consort.
—Li asseguro que l’han informat malament, marquesa. La duquessa d’Altollano
és una dona de moral irreprotxable i únicament m’honora amb la seva amistat.
—No m’expliqui bajanades, Ruiz, que a Madrid ens coneixem tots. Tots els que
importen, és clar. Em diuen que volia trobar-se amb la senyora Inmaculada de
Villafranca. Avui la veurà per aquí, però serà més tard, cap a les set. La comtessa de
Sotogrande ha anunciat la seva presència a última hora i no la puc entretenir amb una
simple tómbola, vostè ja em comprèn. He contractat un quartet de corda de primera
categoria.
—A les set es farà la rifa, doncs?
—Potser serà una mica més tard, però consideri’s el meu convidat fins llavors. Si
ho desitgen —diu amb un gest que inclou en Donoso—, els homes es reuneixen per
fumar al saló del fons.

Al saló de fumar l’ambient és més sobri i masculí, i fins i tot les viandes de la taula
són unes altres: hi ha formatges, vins i panades de carn i anguila. Un home elegant

Página 151
acapara l’atenció dels presents amb un discurs sobre els esclats d’ira dels ciutadans en
algunes esglésies de la capital.
—És absurd pensar que els frares enverinen l’aigua, ja ho sé. Però això només és
una reacció del poble contra el que l’Església va escampant, que de tot en dona la
culpa als pobres. Han mort gairebé vuitanta frares i, ja els ho dic ara, en moriran més
si no deixen de donar suport als carlins.
En aquestes paraules ressona el pensament d’en Diego. En el fons, també ell
entén l’esclat del poble contra els capellans. No el justifica, però l’entén. L’Església
ha responsabilitzat els pobres de la pesta per haver-se girat d’esquena a Déu: el còlera
com la ira de Déu, que ha vingut a castigar-los per sacrílegs. I què fa el govern per
ajudar? Enderroca els seus barris i els tanca les portes, i deixa que es morin de gana a
l’altre costat de la Muralla. En Diego sap molt bé de quin costat està, en aquesta
guerra. No l’estranyaria pas que, farts i desesperats com estan, després d’haver arrasat
els convents, es presentessin a La Granja i portessin al patíbul la reina regent.
Es queda escoltant les opinions dels tertulians, potser li serviran per escriure
algun article d’opinió, però encara és lluny de poder-hi aspirar. La feina d’articulista
és la més prestigiosa en el món del periodisme, i aquesta feina ja la fa Morentín a
l’Eco del Comercio.
Quan les diatribes i els discursos es comencen a repetir, en Diego s’avorreix i
busca la companyia d’en Donoso, que ha preferit acostar-se a la taula dels vins i el
menjar i no ha tardat a fer conversa amb els uns i els altres. Ara parla amb un home
elegant.
—Diego, coneixes el senyor Asencio de las Heras? És diplomàtic, ha estat
ambaixador a Londres. Asencio, li presento el meu amic Diego Ruiz…
—Diego Ruiz? No és pas vostè el periodista de l’Eco del Comercio, el que signa
els seus articles com el Gat Irreverent?
—Sí senyor, soc jo.
—Permeti’m una pregunta, a què treu cap, això de «gat»?
—És com s’anomenen els madrilenys i jo ho soc, encara que només sigui
d’adopció.
—És una ciutat meravellosa, tot i que està passant uns moments ben difícils.
El diplomàtic és un home agradable i de conversa fàcil. Parla de manera
captivadora de la seva vida a Londres i dels costums britànics, tan diferents dels
espanyols.
—El seu pseudònim m’és familiar pels articles que ha publicat sobre la Bèstia.
Llàstima que sempre quedin relegats a la quarta pàgina. Unes cròniques apassionants.
—Ho serien, si no fossin veritat. A mi em semblen més aviat terrorífiques.
—A vostès els periodistes els agraden tant, aquestes notícies… Farien millor
dedicant-se a escriure novel·les de misteri.
—Diuen que a Anglaterra hi ha vertadera passió per aquesta literatura.

Página 152
 —A mi m’atreu més el teatre. No he estat mai un gran lector, espero no semblar
gaire inculte.
En Diego alterna amb la resta dels convidats i s’informa sobre la rifa que
patrocina la senyora de Villafranca a benefici de la Borderia. Se subhasten un
mocador de crespó de l’Índia, dos volums enquadernats en cuir amb el títol El arte
equino, amb estampes; un rellotge de bronze fabricat a Alemanya amb dos àngels de
Dürer a la peanya, banyats en or… Entre els assistents hi ha antiquaris buscant alguna
ganga que es puguin emportar a les seves botigues. Alguns d’ells s’acosten a la porta,
i en aquesta agitació en Diego intueix l’arribada de la senyora de Villafranca, que
enlluerna tothom just des del moment que apareix per l’elegància i la qualitat del
vestit i les joies que l’adornen. En Diego es presenta abans que la subhasta comenci.
—La senyora Inmaculada de Villafranca?
—El conec?
—No, em dic Diego Ruiz, i soc periodista de l’Eco del Comercio. Però signo els
meus articles com el Gat Irreverent.
—Ah, va ser vostè, qui va escriure sobre la Bèstia al principi. I parlant del tema,
diuen que la Bèstia és morta, que el va matar una nena. Vaja, si és que l’home que va
morir fa dos dies era la Bèstia. És terrible l’article que ha publicat El Observador,
com pot ser, que una nena matés aquell gegant? Un home format a l’exèrcit!
—Temo que en Ballesteros no disposava de tota la informació i es va llançar a
explicar-ho abans d’hora…
—A quina informació es refereix?
—Prefereixo reservar-me la resposta per a quan reuneixi totes les peces del
trencaclosques. I potser vostè m’hi podria ajudar. Tinc entès que posseeix un anell
d’or, un segell gravat amb dues maces en forma d’aspa. —Abaixa la veu i ho deixa
caure—: M’ho ha dit la germana de la seva anterior propietària…
La senyora de Villafranca agafa en Diego del braç i, una mica alterada, se
l’emporta a un racó de la sala.
—I vostè sap on són, aquestes dues nenes, la Clara i la Lucía?
En Diego mesura les seves paraules: pot confiar en aquella dama de
l’aristocràcia? És real, la seva aparent preocupació per les dues germanes?
—Sé on és la Lucía i no l’hi diré, per la seguretat de la nena. Però no sé on és la
Clara. És possible que caigués a les mans de la Bèstia abans que aquesta morís, si és
que la Bèstia era aquest Marcial Garrigues. No sabem si la Clara és viva, i
precisament per això necessito l’anell: podria ser que m’ajudés a trobar-la.
—La meva intenció era subhastar-lo avui i entregar els diners a les nenes. Però…
me’n vaig penedir. Potser em prendrà per boja, però vaig tenir una mala intuïció. I
després vaig saber que la Lucía…
El mateix recel s’instal·la en la mirada de la senyora de Villafranca: aquest
periodista que es mou incòmode en el seu vestit burgès… és algú digne de confiança?

Página 153
 —Pot explicar-me què li preocupa. Més enllà dels meus articles, només vull el
millor per a aquestes nenes.
Ella sospira i hi accedeix:
—Un amic m’estava ajudant amb el lot i va mostrar un interès estrany en l’anell.
Em va demanar que no el subhastés, que ell me’l comprava en aquell mateix instant. I
em va sorprendre la seva actitud; va arribar a oferir-me una suma per sobre de les
seves possibilitats.
—Qui era?
—No es giri, que ell no ens perd de vista, però està al costat de la taula de les
viandes. Asencio de las Heras, es diu.
—El diplomàtic?
—Vostè el coneix? Un home generós, de conducta irreprotxable. Ens ha ajudat
molt en nombrosos actes de la Junta de Senyores, però se li encenien els ulls quan es
mirava l’anell. Per això he decidit no ensenyar-lo més. És probable que pequi de
previnguda, però dubto de les intencions del senyor Asencio. Potser només és per
haver vist tantes desgràcies els últims temps.
—Senyora, si té l’anell aquí, estic disposat a acompanyar-la allà on és la Lucía
perquè l’hi pugui tornar.
Just llavors la marquesa de Pimentel se’ls acosta fent carones.
—L’hauré de renyar, senyor Diego. No es pot segrestar l’organitzadora de la rifa
d’aquesta manera. Té tots els meus convidats esperant.
—Dispensi’m, no volia pas fer-ho.
La senyora de Villafranca es deixa portar del braç per la marquesa. Però es gira
per murmurar:
—No se’n vagi. Després de la subhasta, parlem.
Dues voluntàries preparen el primer lot. Una rotllana d’interessats s’arremolina al
voltant de la taula on s’està col·locant el magnífic rellotge d’or. En Diego vigila el
senyor Asencio i s’estranya quan veu que l’home es dirigeix a la porta.
És possible que se’n vagi tan aviat? S’hi acosta amb prou discreció com per fer-se
el trobadís.
—Ja se’n va?
—Se m’ha fet una mica tard. Quan es viu a Anglaterra, els horaris espanyols
resulten insuportables.
El majordom li entrega el barret i el bastó, i en Diego no pot creure el que veu. El
bastó és de caoba, i l’empunyadura té la forma d’una mà de vori.
En Diego s’acomiada de seguida i aborda en Donoso, que mastega un pastís de
ronyons a dos queixos.
—Donoso, el bastó de l’Asencio de las Heras té una mà a l’empunyadura.
—I? En vols un d’igual?
—És el que la companya de la Grisi ens va dir que duia l’home que se la va
emportar. Segueix-lo, jo no me’n vaig d’aquí sense l’anell. Estic segur que aquest

Página 154
home et portarà fins a la Grisi. I no facis bogeries, limita’t a seguir-lo… Només
necessito saber on viu l’actriu.
—O molt em falla l’instint, o em fa l’efecte que els meus passos rere el
diplomàtic em portaran a un tuguri d’opi o a un bordell. Quina manera de fer malbé la
nit.
En Donoso dedica una mirada de pena a les viandes disposades sobre la taula.
Però ha promès ajudar en Diego, de manera que es dirigeix al vestíbul mentre intenta
mastegar tot el menjar que s’ha ficat a la boca.

Página 155
 40

En Donoso Gual ha seguit molta gent i sap com passar inadvertit. Camina a una
distància prudencial de l’Asencio de las Heras, i de tant en tant s’atura davant dels
aparadors dels establiments de sastreria, dels sabaters o dels tallers de teixits propis
de la zona per no cridar l’atenció. Recorren el carrer Barquillo camí de Santa
Bárbara. El diplomàtic entra en una pastisseria situada al número 9 i al cap de poc en
surt amb una safata petita de pastissets i segueix carrer amunt. «Un obsequi per a la
seva dona», pensa en Donoso. Potser la intuïció que en Diego havia tingut a la tertúlia
de la marquesa de Pimentel estava equivocada.
Però la segona parada ja és més desconcertant. Mantenint la seva elegància en
caminar, l’home s’endinsa en ple barri dels chisperos i es fica en la popular casa de
Tócame Roque, a Barquillo fent cantonada amb Belén. No hi ha lloc menys adequat
per a un ambaixador. Als baixos hi ha tallers de ferreria i els pisos superiors els van
ocupar en el seu moment oficials de farga, però en l’actualitat hi malviuen més de
setanta famílies gairebé sense recursos. Totes les setmanes se n’expulsa alguna per no
pagar i els propietaris pugnen amb les autoritats perquè els permetin tirar la casa a
terra, per molt famosa que la fes el sainet del senyor Ramón de la Cruz, La Petra i la
Juana, ambientat en aquest immoble desmanegat.
En Donoso espera pacient mitja hora, fins que finalment l’Asencio de las Heras
en surt i, després de mirar a banda i banda del carrer, reprèn el seu caminar. Però el
borni no el segueix. Està segur que allà hi ha la Grisi. Ha anat a visitar la seva
presonera, no es pot imaginar cap altra raó perquè un home tan distingit freqüenti
aquest immoble llardós.
Ara toca fer de policia, ficar el nas allà a dins i preguntar a un parell de veïnes
pels inquilins d’aquest lloc. Entre excuses i una mica de tafanejar per portes i
finestres, en Donoso acaba al tercer pis, al qual accedeix per una escala fosca i estreta
en què falten alguns graons i n’hi ha d’altres de trencats. Es creua amb nens que
juguen als passadissos i dones que parlen cridant de pis a pis. Fins allà dalt arriba la
pudor que procedeix de les dues latrines del pati, que donen servei a tots els habitants.
Una porta desmanegada i oberta el convida a entrar.
—Grisi?
A l’altre costat se sent un fil de veu, un lament discontinu o un monòleg d’actriu
repassant el text. En Donoso treu el cap a l’interior de la cambra i veu la Grisi
ajaguda en una màrfega, tot just un tauló sobre dos banquets. Una estora d’espart
rosegada pels ratolins cobreix gairebé tot el terra. No hi ha més mobiliari en aquest
escenari lúgubre i l’única il·luminació és la de la lluna que s’esquitlla per una
obertura al sostre sota teulada, una mena de forat per on també deu entrar el fred i la
pluja.
La dona sembla alarmar-se quan el veu.

Página 156
 —Qui és, vostè? M’havia pensat que era l’Asun, que em portava un caldo.
—Vostè és la Grisi?
Ella se’l mira amb desconfiança, a través dels cabells greixosos que li tapen els
ulls.
—Vagi-se’n, cridaré la policia.
—Jo soc la policia.
S’acosta a la màrfega. Ella s’incorpora. En apartar-se els cabells que li velaven el
rostre, en Donoso reconeix en aquella mirada la innocència de dies més feliços. Una
dona corrompuda, amargada, trepitjada per la vida i, tot i això, plena de força, de
rebel·lia. Recorda com l’hi va descriure en Diego i troba sentit a la grandesa que el
periodista hi havia vist, una bellesa que segueix aquí malgrat les batzegades d’una
vida que han intentat enterrar-la. La troba preciosa. Tant que li costa recordar una
bellesa de similars característiques en la seva vida.
—Què vol?
—Vull saber per què ha vingut a veure-la el diplomàtic.
—Qui? —fa ella, amb mandra.
—No intenti mentir-me, l’he seguit fins aquí.
—L’Asencio… Ve a veure’m. És un admirador. Diu que li agrada com actuo.
M’ha portat pastissets. —Assenyala un racó on hi ha un paquetet—. En vol un?
—Per ser el seu admirador, és una mica violent amb vostè. L’altre dia se la va
emportar a la força d’un assaig. I vostè li va dir a una amiga que l’havien descobert…
A què es referia, Grisi?
—Em va venir a buscar a l’assaig, però ell no em tracta malament. Els que em
busquen són uns altres…
—Qui l’està buscant?
—Em fa mal el cap… I tot em gira…
—Ha estat fumant opi?
Els fumadors d’opi són molt comuns a la Xina i se n’han obert molts als barris
xinesos de les ciutats americanes i franceses. A Barcelona n’hi ha uns quants al barri
del Raval. A Madrid només n’hi ha un, molt poc conegut i regentat per un xinès, al
carrer de la Cruz. Diuen que a París l’opi és un vici practicat per no poques persones
de la bona societat, però a Madrid no passa de ser una activitat de malfactors i
prostitutes, aquí no hi ha reclinatoris bellament adornats ni pipes adornades per al
consum, només tuguris amb matalassos bruts a terra, humitats a les parets i sordidesa.
En Donoso s’ajup al costat de la Grisi, que és incapaç de fixar la mirada enlloc,
com si estigués surant en una nebulosa indefinida.
—Ha estat al carrer de la Cruz, oi?
La Grisi descriu cercles amb el cap, com si volgués gaudir del seu mareig.
—He vist l’efecte que provoca l’opi en la gent, sé que quan es prova és difícil
deixar-ho. El carrer de la Cruz no és un lloc per a una dona com vostè.

Página 157
 La Grisi inclina el cap a un costat i es mira novament en Donoso, com si fos una
aparició a mig somni. El pegat a l’ull, el bigoti descuidat. Per què li concedeix una
distinció que l’hauria d’apartar dels tuguris? Davant d’això només pot dibuixar un
somriure lànguid.
—Una dona com jo? Jo no soc ningú.
—Vostè és actriu de teatre, una dona de talent. Ha viatjat per París i per Londres
amb les seves obres…
Asseguda al tauló que li fa de matalàs, la Grisi deixa caure el cap enrere i repenja
l’esquena a la paret. Fa un posat somniador.
—París… Aquella sí que és una ciutat cosmopolita, i no aquesta claveguera
d’aquí. Encara sento els aplaudiments del públic en cada funció. Encara veig les flors
que em llançaven. Jo anava als millors restaurants, em convidaven a festes
exclusives… Fins que va morir la meva filla.
—Va deixar l’obra arran d’això?
En Donoso allarga la conversa ara que la Grisi sembla haver tornat del món
lisèrgic per on deambulava.
—Encara vaig fer unes quantes funcions més. Allà va començar tot. Una nit, un
company del teatre em va portar a un fumador. Era tan elegant… L’opi m’ajudava a
oblidar el que li havien fet a la meva Leonor. La van matar, ja l’hi he explicat? La van
esqueixar com es trenca una nina de porcellana. Com si algú l’hagués estavellat
contra el terra… Li van arrencar el cap, els braços… i la policia no em feia cas.
—Jo soc policia i sí que li faré cas —l’hi promet—. Però necessito que m’ho
expliqui tot.
La Grisi fa que no unes quantes vegades i, de sobte, assenyala el paquet de
pastissets. En Donoso l’hi acosta. Ella en retira l’embolcall i aparta amb fàstic la
safata. La visió dels pastissos li ha remenat l’estómac.
—Soc amic d’en Diego Ruiz, el periodista a qui vostè va explicar la seva història.
Per què s’amaga, Grisi? Només la volem ajudar.
—M’han amenaçat —diu ella i, a l’instant, el seu gest denota el penediment
d’haver parlat massa.
—Qui l’ha amenaçat?
—Són molt poderosos, és millor fer-los cas, no hi ha res que els aturi…
—De qui està parlant?
—Va ser a París… El meu amic del teatre em va dir que no havia de ficar el nas
en allò de la meva filla, que el millor era que seguís fent la meva vida. Ell tenia
informació que li donaven els carbonaris.
—Els carbonaris?
—Així es deien.
—Va passar alguna cosa, amb ells? La van seguir, la van amenaçar? L’actriu fa
que no amb el cap. S’estova els cabells en un gest de coqueteria i en Donoso
l’observa, encisat. Ella se n’adona.

Página 158
 —Se m’està menjant amb els ulls.
—Dispensi. És que encara…
—Li semblo bonica. Vol ajeure’s aquí amb mi, al meu costat?
—Crec que vostè no hauria d’anar al fumador del carrer de la Cruz. Mai més.
No és moment de coquetejar, però en Donoso sembla trasbalsat per una emoció
peculiar, com si l’hagués tocat un llampec.
—N’estic farta, dels homes que em tracten com si fos una nena.
Ell encaixa la indirecta en silenci.
—Grisi, si us plau, digui’m si els carbonaris la van amenaçar d’alguna manera.
—A París ho van fer per mitjà del meu amic. I aquí ho han tornat a fer. Saben que
soc a Madrid, que puc parlar… No ho pensen permetre. Em mataran. Ja li pot dir al
seu amic periodista que s’oblidi de mi, que els meus dies estan comptats…
—No digui això. Ningú no la matarà.
—No es pot fugir eternament. Només dormir, oblidar… Encara que aquest no és
un bon amagatall. M’ha trobat l’Asencio, el meu admirador. Aviat em trobaran ells.
Però ja no puc més, que em trobin i que em matin. Ja no sé on anar.
Es tapa la cara amb les mans. En Donoso nota que el cor li batega de pressa. Des
que la seva esposa el va abandonar no ha aconseguit relacionar-se amb les dones si no
és pagant en bordells com el de la Lleona. Una al·lèrgia que ja fa uns quants anys que
dura. Per això el sorprèn la fermesa que mostra la seva veu a l’hora de proposar una
solució.
—No la deixaré sola, Grisi. Vindrà amb mi. Jo la cuidaré.

Página 159
 41

—Els carbonaris.
En Donoso posa la informació sobre la taula com si fos una fitxa de dòmino. En
Diego se’l mira amb sorpresa. Li ve al pensament la vehemència amb què el frare li
va voler arrencar aquest nom, el valor d’aquell anell. I el seu amic borni, el policia
escèptic, l’ha aconseguit simplement seguint un home i torna amb el nom d’una
societat secreta.
—La creus? No estava delirant?
—La crec.
—Et semblava una borratxa, Donoso, ens en podem refiar?
En Donoso serveix dos gots de vi de la gerra. Hi ha com un gest cerimonial en el
que fa i en Diego se n’adona. Aixeca el got.
—La Grisi està amb mi. L’he deixat dormint a casa meva: la protegiré. Soc
policia; se suposa que és això al que m’he de dedicar.
En Diego somriu en comprendre que està davant un home nou. L’amargor s’ha
evaporat. Ara, rere la cuirassa hi ha un jove embriagat d’il·lusió que treu el cap.
—Que tinguis sort, amic meu.
Brinden i buiden els gots.
—Què te n’ha dit, de l’Asencio de las Heras?
—Que és un simple admirador. I que no és ell qui l’està amenaçant.
—I també t’ho creus?
—Sí. I no ho posis en dubte, confia en el meu olfacte de policia. Què ha passat
amb l’anell?
—La senyora de Villafranca és un os dur de rosegar. Ahir no va voler venir amb
mi per tornar-li l’anell a la Lucía. Em va dir que primer ha de fer unes comprovacions
sobre qui soc jo.
—Com és possible que no es refiï de tu, un periodista mort de gana que no paga
el lloguer?
—Necessito l’anell, Donoso. Si no me’l porta, l’hi hauré d’arrencar d’una altra
manera.
—Li clavaràs una pallissa a una aristòcrata? Ho dic per agafar lloc a la placeta de
la Cebada per presenciar la teva execució.
—Veig que l’amor t’esmola l’enginy. Me’n vaig, Donoso. He d’intentar esbrinar
alguna cosa sobre aquests carbonaris. Si la Grisi t’explica alguna altra cosa…
—Seràs el primer que ho sabrà.

Els diumenges, a l’Augusto Morentín li agrada prendre’s un vi en una de les tavernes

de Jacometrezo. És una manera de passar l’estona i de barrejar-se amb el populatxo,

Página 160
tocar el pols del sentir general, les preocupacions del carrer. Però avui estan gairebé
desertes. L’epidèmia de còlera continua causant estralls i cada vegada hi ha menys
gent que s’aventura fora de les quatre parets de casa seva. La fuetada de violència que
va representar la matança de frares dijous passat tampoc no ha ajudat gaire. Mentre
paladeja un Valdepeñas, pensa en el periodista que més li agrada de tots els que
treballen per a ell, en Diego Ruiz. Mai l’hi diu perquè no li pugin els fums, però li
recorda a ell mateix fa uns anys: lluita pels seus temes, és obstinat, és capaç de fer
front fins i tot al director del diari. És un bon professional, amb una escriptura
pròxima, directa i apassionada, té raça i cor. Potser ha arribat el moment d’oferir-li un
sou al mes, de contractar-lo en exclusiva.
Com si l’hagués convocat, en Diego apareix per la porta.
—Senyor Augusto…
—Precisament pensava en tu i en el futur; et ve de gust una copa de vi?
—Sí, necessito que m’ajudi.
—Diners?
—Mai no sobren, però avui m’urgeix una altra cosa: informació. —Va directe al
gra—: Què pot dir-me de les societats secretes? Alguns articles seus m’han fet pensar
que coneix el tema a fons.
—Ningú coneix a fons el tema. Si fos així, no serien gaire secretes, no? Digue’m
què vols saber…
—M’interessa el funcionament d’una en concret: els carbonaris.
Es queda en silenci estudiant la reacció del director. Sap que és un home llegit, al
seu despatx hi ha llibres d’E.T.A. Hoffmann i de Schiller que parlen de societats
secretes. També sap que hi té, enquadernats en cuir, uns quants volums de maçoneria.
Se sent a prop de descobrir el que està passant, ho nota a la panxa. Només necessita
encaixar les peces finals. I en Morentín de seguida desplega la seva erudició.
—Els carbonaris són una societat secreta que té el seu origen a Itàlia, però que ara
es podria estar estenent per Europa.
—Han arribat a Espanya?
—És possible.
—I què busquen? M’interessa molt saber-ho, senyor Augusto.
—Lluiten contra els absolutismes. Si estiguessin a Espanya, podria ser que
volguessin influir a la Cort de Maria Cristina per allunyar-la de l’herència de Ferran
VII.
—Si hi hagués una manera de reconèixer els seus membres…
—A veure, és habitual que els membres d’una societat facin servir alguna mena
de codi secret per reconèixer la seva pertinença a la societat. En alguns casos, és un
simple gest que es fa amb les mans, però de vegades porten símbols a la roba que
només els iniciats coneixen.
—Un anell. —La certesa li arriba de ple, com un tret a boca de canó.
—Sí, no em sorprendria que fessin servir un anell.

Página 161
 —Els carbonaris el porten, senyor Augusto. N’estic segur. Un anell amb dues
maces creuades.
—Les maces simbolitzen el treball dels carboners a la mina. Aquí tens una línia
que apunta directament els carbonaris: es diu que van treure el seu nom precisament
dels treballadors del carbó.
—Un anell que serveix per entrar en les seves reunions secretes. I d’alguna
manera que encara no entenc, hi ha un vincle entre això i les nenes mortes.
—Vas massa de pressa en les teves conjectures: en quin moment has relacionat els
carbonaris amb l’assassinat d’aquestes pobres nenes?
—Són sospites molt fonamentades, senyor Augusto. Pensi en la insígnia que es va
trobar al paladar de la Berta.
—I la Bèstia? Se suposa que era el tal Marcial Garrigues i ara és mort.
—Potser formava part d’aquesta societat secreta.
—T’adones de la gravetat de les teves acusacions? No hauríem d’estar tractant un
afer com aquest en una taverna. Una societat que instiga a l’assassinat salvatge de
nenes, al seu desmembrament…
En Morentín s’omple la copa de vi i, abans de seguir parlant, se l’empassa d’un
trago. Després, com qui s’espolsa el record d’un malson, intenta deixar de banda la
teoria d’en Diego: quina mena de societat duria a terme unes aberracions com
aquelles? El director del diari ha llegit alguna cosa sobre lògies que no tan sols
aspiren a enderrocar un rei o a treure privilegis al clergat. Societats fundades sobre
objectius més elevats que parlen de la transformació de l’ésser humà i de la societat.
No són conspiradors, són il·luminats que posen per sobre de la ciència altres
preceptes més propis de la màgia, com si fossin alquimistes de l’edat mitjana. El gest
de gravetat d’en Diego a mesura que en Morentín va deixant anar els seus
coneixements l’insta a llançar-li una advertència.
—Aquesta mena de societats no existeixen, són superxeries. Històries com la que
diu que el còlera és culpa d’unes pólvores a l’aigua.
Ara és en Diego qui agafa la gerra de vi d’en Morentín per servir-se’n un got.
Paladeja el líquid un instant abans de respondre.
—Això és real, senyor Augusto. Les creences d’aquesta societat poden ser una
superstició sense sentit, però aquesta «alquímia» de què parla s’ha transformat en una
cosa tan real i tan dolorosa com les criatures assassinades. Com la petita Berta, la
nena que vaig veure al Cerrillo, destrossada.
—Això només ho podries afirmar si els trobessis, aquests carbonaris. Hauries de
conèixer un dels seus membres i, potser, fins i tot, participar en alguna de les seves
reunions per entendre en què consisteixen els seus rituals —aventura en Morentín, i
el que abans pretenia prendre com una completa fantasia ara li adquireix una certa
versemblança—. Diego, és possible que hagis trobat el camí correcte al laberint, però
ves molt amb compte. No tinguis pressa per arribar al final, un error pot allunyar-te

Página 162
definitivament del fons de la història. No barregis les teves suposicions amb els fets
contrastats.
Comprèn que, malgrat el seu consell de cautela, el cap d’en Diego ja bull de plans
i idees per localitzar aquella societat i infiltrar-s’hi, per convertir-se en un carbonari,
encara que només sigui per un dia. És un periodista de raça, l’hi demostra cada
vegada que parla amb ell.
En Diego agafa el barret per marxar, però a la porta en Morentín el reté un
instant:
—Quan tot això de la Bèstia i les matances s’acabi, et convido a sopar. Vull
proposar-te una cosa.
—De què es tracta?
—Espera que tot plegat s’acabi.
Al mig somriure de l’Augusto sembla que s’hi endevina la resposta, o almenys
això pensa en Diego mentre s’allunya cap al carrer de la Luna. Potser la seva sort ha
canviat finalment, potser es convertirà en un periodista contractat i la seva vida
començarà a millorar. Res de voltar d’aquí cap allà buscant una història per vendre
com qui bat el riu per trobar or. Un treball constant, la seva vocació, una feina ben
pagada que li permetria liquidar deutes i deixar d’esquivar la portera. Més que
caminar pel terra enfangat de Madrid, a en Diego li sembla que està flotant.
Sense saber com, els seus passos el duen fins al palauet dels ducs d’Altollano.
Llavors comprèn el que passa: necessita compartir la seva felicitat amb l’Ana. Són
companys en aquesta croada. De sobte, el futur, aquest ens fosc i borrós que en Diego
sempre s’havia mirat amb temor, una mena de túnel sens fi, s’ha esquinçat, i al fons,
com una cortina gruixuda que s’obre, ha deixat veure una línia de llum. Un treball
estable al diari, la sensació d’estar aconseguint la resolució dels assassinats de la
Bèstia, potser localitzar la Clara, alleujar el patiment de la Lucía i, per descomptat,
l’Ana. Encara que ingenu, el desig que la duquessa deixi el seu marit i formi part
d’aquest futur esperançador és un altre al·licient perquè el periodista se senti més
decidit que mai a recórrer el seu camí. A arribar a aquella llum com més aviat millor.
Qui ho sap? Ella no és com les altres dones, i potser no li farà por l’escàndol que
seguiria a la seva separació.
És la Blanca qui respon al timbre i fa passar en Diego a l’interior. L’Ana no triga
a treure el cap, a mig vestir, irradiant alegria per la visita inesperada.
—Quina sorpresa! Et ve de gust un passeig en carruatge?
A en Diego li sembla un pla dominical perfecte.

El passeig del Prado és el carrer senyorial de Madrid, el lloc perfecte per al festeig i
per a l’ostentació de l’elegància, una zona d’edificis palatins, fonts ornamentades,
arbredes, jardins i estàtues en què han treballat els millors arquitectes i artistes de la
vila des del temps de Carles III. Les restriccions per l’epidèmia de còlera no

Página 163
desanimen del tot els vianants, que troben en aquesta artèria espaiosa l’aparador
perfecte per a la seva condició social, encara que, tot s’ha de dir, n’hi ha que passegen
emboçats i tapant-se el nas, una mesura que ningú està convençut que sigui eficaç. A
en Diego no li sorprèn que l’Ana hagi escollit una carrossa oberta. És com si la
relació amb ell hagués suposat l’esperó definitiu per deixar d’amagar qui és realment.
Hi ha desvergonyiment en la seva manera de saludar els nobles que viatgen en
birlotxos impecables, grans senyores que passegen sota un para-sol, ella somrient i
movent el ventall amb què sembla estar esventant les enraonies sobre la seva vida
adúltera. Es diria que la duquessa d’Altollano ha triat aquell matí per convertir la seva
aventura romàntica en una història oficial.
Al seu costat, en Diego se sent cohibit i alhora feliç perquè l’Ana es mostri sense
inconvenients en la seva companyia, alimentant encara més si és possible la fantasia
d’un futur al seu costat, com si fossin uns succedanis d’Hèrcules capaços de superar
qualsevol prova que el destí posi en el seu camí. Tampoc no li passa l’eufòria de la
conversa que ha mantingut amb en Morentín. L’Ana ha escoltat el seu relat amb
entusiasme, sense perdre de vista el que passa al carrer, les persones que es van
trobant i de les quals parla a en Diego perquè sàpiga qui són.
—Així que seràs un periodista famós…
—Tant com això, no. Però diguem que deixaré de ser un vulgar gasetiller. Amb
tot, però, no et mentiré: la fama és l’últim que em preocupa, ara.
L’Ana comparteix l’optimisme que els recents descobriments els portin a trobar la
Clara. Malgrat la seva curta vida, la Lucía ha patit més que molts vells; si algú mereix
un cop de sort, és aquesta nena.
—M’agradaria veure la redacció del teu diari. —L’Ana sorprèn en Diego amb
aquesta petició—. I també el director. Vull veure els llocs en què transcorre la teva
vida.
—Un dia et portaré a la impremta. En Morentín t’agradarà, és un home molt
culte.
—També vull visitar el teu poble natal. El lloc on vas passar la infantesa.
L’Ana saluda per la finestra una senyora que passeja amb dues nenes que porten
el mateix vestidet blanc cenyit amb un llaç blau. En Diego es queda pensant en el que
la seva companya acaba de dir. Visitar el seu poble natal. Acostar-se a la seva
infància. Quina mena de desig és, aquest? L’amor, una paraula que han esquivat com
dos adolescents tímids, és ara una realitat. Li agradaria besar-la en aquell carruatge,
sota el sol de Madrid i les mirades de tothom. L’esperança que en el futur la seva vida
i la de l’Ana estaran lligades ja no és un somni impossible.
Com si pretengués demostrar-li que ella pensa el mateix, l’Ana es treu un guant i
li agafa la mà. Se l’acosta als llavis i hi diposita un petó ple de tendresa. Després,
l’estreny amb força i li recolza el cap a l’espatlla.

Página 164
 42

El cadàver de la Isabel segueix al mateix lloc dos dies després, i a les masmorres
l’olor metàl·lica de la sang i el de la carn putrefacta s’imposen a la dels excrements i
l’orina. Les nenes tenen gana i set, però és el desànim el que teixeix el silenci que
s’ha apoderat del lloc. La Clara crida la Juana en un murmuri. S’ha quedat enfonsada
en les ombres des de la seva primera conversa, potser somiant amb el llenguatge dels
núvols, amb aquell cel on s’escriu el destí. Un cel que és impossible albirar des de la
profunditat de les cel·les on estan atrapades; tant de bo pogués perdre-hi la mirada,
cremar-se amb la resplendor del sol i veure creuar la silueta del colibrí roig que és la
seva mare, i que la Lucía li va prometre que sempre les cuidaria. El lament de la
Juana aparta la Clara de la seva fantasia. Comparteix el que pensava amb la seva
companya d’infortuni.
—La meva germana ens traurà d’aquí. Es diu Lucía. Ja ho veuràs, en qualsevol
moment baixarà per aquestes escales, sempre ho ha fet… Sempre arriba quan més la
necessito.
La Clara vol contagiar la Juana de la confiança cega que té en la seva germana, li
explica com la cuidava quan la seva mare se n’anava al riu a fer bugada. Li diu també
que la Cándida es va posar malalta, i que llavors la Lucía va sortir de la casa de
Peñuelas —tot just fa un mes, però ja li semblen anys— per buscar a Madrid la
manera d’aconseguir menjar i uns quants diners, i que va acabar treballant a la casa
de la Lleona… Quan sent la descripció que fa de la Lucía, dels seus cabells vermells
tan únics, la Juana se’n recorda, d’ella: la breu conversa que van tenir als graons del
bordell, l’enveja que va sentir en saber que la seva virginitat se subhastava per un
dineral. Aquell era el futur que somiava la Juana.
Ara és la Clara qui calla: sent que mereix el càstig que està patint. Està
convençuda que si és allà és per culpa de l’anell. Una vegada que fa alguna cosa pel
seu compte, sense consultar-ho amb la seva germana, i acaba tancada; mai no hauria
hagut d’intentar vendre l’anell, era un amulet, no podia desfer-se’n. És ella, la que ha
provocat aquesta maledicció.
—Em fan mal els budells —murmura la Juana.
—És la gana. No hi pensis.
—No soc capaç de no pensar-hi. No he passat mai gana, a casa de la Lleona
teníem tot el menjar que volíem.
—Quina sort, jo em sembla que no m’he sentit mai plena, sempre podria haver
seguit menjant. Hi ha nits que somio que menjo pastissos fins a quedar ben tipa. Però
no pensis en menjar, ara, acluca els ulls i intenta dormir.
—Quan acluco els ulls m’imagino una safata plena de raïm. I això que el raïm no
m’agrada.

Página 165
 La Clara no pensa en raïm. Quan acluca els ulls, recorda l’home de la cara
cremada matant en Pedro i la María i emportant-se-la a ella. Com una bufetada
inesperada, li arriba la idea a la imaginació que potser aquest home va anar després a
buscar la Lucía i li va fer el mateix que al matrimoni. Però segur que es va poder
escapar, la Lucía sempre ho fa; segur que se’n va sortir, i segur que aconseguirà
trobar-la abans que la matin la fam i la set.
De sobte, una de les nenes comença a resar en veu alta:
—Pare nostre, que esteu en el cel…
Alguna més l’acompanya. La Clara no les segueix, no creu que resar les pugui
ajudar en res. Però, en contra del seu pensament, abans que les seves companyes
acabin el parenostre i com si l’oració hagués servit de reclam, se sent un soroll i
irromp la llum com una riuada. Qui entra no és la Bèstia, sinó un home d’estatura
mitjana. Va cobert amb una túnica negra, un gran caputxó li tapa el cap i li amaga el
rostre en l’ombra.
—Menjar!
—Aigua!
Totes criden, desesperades algunes, emocionades d’altres. Cap nena pensa en qui
és el visitant ni en quines intencions té. No es plantegen on és el gegant que abans era
el seu únic carceller. Només volen menjar i beure. Després, que passi el que hagi de
passar.
—Despulleu-vos! Totes! —L’home aixeca un fanal i va resseguint les cel·les
comprovant que les nenes fan el que els ha ordenat—. Que potser no voleu menjar?
No fareu cap mos fins que us hàgiu tret tota la roba!
Dos homes més, amb unes túniques com les del primer, baixen les escales en
espiral carregant una olla plena d’alguna cosa que deuen ser farinetes. Porten també
una gerra d’aigua. L’olor del menjar arriba a la Clara i fa que la gana se li accentuï
encara més; es treu la roba amb urgència, com totes les altres nenes.
Malgrat l’entumiment muscular, a cap d’elles li costa desprendre’s dels parracs.
Totes queden nues i famèliques, àvides. L’home que ha parlat serveix menjar en una
escudella i aigua en una tassa metàl·lica. Una a una, com si fossin animals en uns
cavallets de fira, un de supervivents, les nenes mengen una bona ració i es van passat
l’escudella i la tassa. Hi ha algun cop de mà, algun inici de discussió quan una de les
nenes tarda més del compte xarrupant el suc. La veu viril aplaca les baralles i marca
els torns com un metrònom. Als rostres infantils tacats de farinetes i en la brillantor
dels ulls davant l’aliment, hi ha alguna cosa de ritual prehistòric, de comunió amb els
ancestres.
Ansioses per menjar, cap de les nenes s’ha adonat que els altres dos homes han
sortit de la cel·la portant el cos sense vida de la Isabel i que, quan tornen, ho fan
carregats amb un gibrell d’aigua tèbia. Desprèn un perfum floral, net i pur, que desfà
la pestilència de la masmorra. Comença llavors un nou ritual; a mesura que una noia
acaba de menjar, el primer encaputxat que ha baixat al soterrani i que sembla el que

Página 166
mana la fa sortir de la cel·la. Té un pot de porcellana a les mans i amb gesticulació de
metge en treu un ungüent que fa olor de bosc, de cedre, que escampa a la vagina de la
noia. A continuació, porta la nena fins al gibrell i la fa submergir en l’aigua.
La Fátima ha estat la primera i no ha amagat la por que sentia, primer, al que
pugui haver-hi en l’ungüent —tot i que l’home li ha tocat les seves parts íntimes, no
hi ha hagut cap connotació sexual en el seu gest— i, després, quan ha entrat a l’aigua.
De tota manera, quan s’hi ha enfonsat tal com li han ordenat, en treure el cap ho ha
fet amb un somriure. La temperatura és agradable, és un descans desprendre’s de la
brutícia que li embolcallava la pell i envoltar-se d’un aroma de camamilla o sàlvia, la
Fátima no és capaç d’identificar-la.
El procediment es repeteix amb cadascuna de les set nenes de les cel·les amb
l’aplicació de l’ungüent i el bany en l’aigua perfumada del gibrell al centre de
l’octògon. Després, amarades, el líder les revisa a la llum del fanal, busca a la pell
alguna cosa que les nenes no saben endevinar. Relaxades, netes i humides, tornen a
les cel·les on corren a vestir-se de seguida. Els encaputxats duen a terme els banys en
un silenci absolut, com si fos una litúrgia sagrada.
La Clara, agafada als barrots, veu com arriba el torn de la Juana. Després
d’empassar-se amb ansietat les farinetes i que l’aigua li hagi suavitzat el coll per dins,
desitja més que res al món deixar-se lliscar en aquell gibrell i arrencar-se la brutícia
que la impregna. Ja han posat l’ungüent a la vagina a la Juana i, ajudada per les mans
dels homes, ara entra a l’aigua. El lleu moviment del líquid escampa una vegada més
el perfum que els encaputxats no volen que es perdi. De tant en tant, afegeixen més
herbes aromàtiques al gibrell. La Juana hi enfonsa la cara i s’amara els cabells.
Somriu feliç pel regal que li fan els seus capturadors. No serà ella la que faci
preguntes o intenti lluitar per la llibertat justament ara. Com les altres, tem que una
paraula equivocada suposi l’enuig del líder i la fi del lavatori.
La Clara sap que el seu moment s’acosta quan fan sortir la Juana del gibrell. Un
últim pas i serà el seu torn. El líder acosta el llum a la Juana i li ressegueix la pell
amb la claror. Baixa fins als genitals i, en aquell instant, s’atura. La Clara entén ara
per què es queixava la Juana de mal de panxa. Per les cames li rellisca un filet de
sang.
—Està preparada.
En la veu de l’home hi ha un timbre de felicitat després de tant de silenci. La nena
s’abraça al seu propi cos, avergonyida, i es mira amb terror la Clara, que no sent
pena, només por que la deixin sense bany. La Juana intenta tornar a la seva cel·la,
però la retenen en un forcejament que acaba per bolcar el gibrell. L’aigua que ha
netejat les nenes s’escampa pel terra de la masmorra mentre els homes se l’emporten
escales amunt. Mentre ella pica de peus i crida desesperada, la Clara s’agenolla al
terra on una fina llengua d’aigua travessa els barrots. Es mulla els dits i se’ls acosta a
la cara i al nas intentant atrapar el perfum de flors.

Página 167
 Han tret la Juana de la masmorra, han tornat a tancar la portella de dalt i la foscor
ha omplert les cel·les una altra vegada. Cap d’elles és conscient que els ungüents i els
banys pels quals han passat formen part d’una antiga creença per precipitar la
menstruació. No cal. La Fátima serà la primera a dir en veu alta per què passen tant
de temps allà tancades, què volia d’elles el gegant i, ara, què n’esperen els
encaputxats.
—Volen la nostra primera sang.

Página 168
 43

—Estàs enamorada d’en Diego?

L’Ana, amb un somriure, intenta dissimular la incomoditat que li causa la
pregunta de la Lucía. Fins ara, ha evitat aquesta qüestió. La resposta, encara que
prefereixi no dir-la en veu alta, és «sí». Un sí que la fa tremolar per dins, en cap
moment havia planejat enamorar-se. I no havia pensat mai que algú la podria
transformar com ho ha fet en Diego. Ha tingut altres amants, trobades ocasionals que
no han passat d’una nit de sexe, i sempre ha defugit les relacions duradores, no tant
per l’escàndol com per la indiferència que li generaven aquelles parelles.
L’adulteri està consentit, fins i tot ben valorat en determinats àmbits de la societat.
El seu marit —el petit duc, com ella l’anomena— s’ha assabentat en més d’una
ocasió dels seus idil·lis extramatrimonials i només li ha demanat que fos discreta,
però no ha fet res per anul·lar el seu matrimoni o solucionar la causa dels seus
adulteris, que no és cap altra que l’escàs interès —més aviat inexistent— que ell li
expressa. No és res que li pugui retreure; el desinterès és recíproc i ho ha estat des de
la nit de noces, quan cap dels dos va pretendre consumar un matrimoni que era més
una estratègia econòmica de dues famílies poderoses que una unió sentimental. No
menysprea el duc, al contrari, el considera un amic, un company. Pel que fa a les
necessitats sexuals, al principi va pensar que ell estava interessat en els jovenets, però
no, no és així, simplement no té cap mena de predisposició pel sexe, ni amb homes,
ni amb dones ni amb ningú. L’únic que l’excita és mantenir la seva posició a la Cort.
Ella sí que sent aquesta necessitat i, malgrat la seva condició de dona, no ha tingut
por d’omplir el buit amb amants esporàdics. En un pacte tàcit, el petit duc n’ha tingut
prou que ella no tragués el tema i allotgés aquesta part de la seva vida en un silenci
respectuós. Tot i això sap prou bé que ha trencat l’acord amb la passejada en
carruatge d’aquest matí, pel Prado. El que està vivint amb en Diego no és un simple
flirteig.
—Vinga, que tenim feina.
L’Ana intenta deixar estar el tema amb la Lucía i busca un full on escriure alguna
oració senzilla per seguir ensenyant-li les lletres.
—Què és el que més t’agrada d’en Diego?
Podria no respondre, i, per un instant, veu la Lucía com la nena curiosa, fins i tot
una mica impertinent, que sempre hauria d’haver estat pels anys que té, però decideix
no fer-ho. D’alguna manera, l’Ana necessita dir en veu alta què ha provocat que es
comporti com mai no ho havia fet abans, què l’ha empès a trencar barreres que
sempre havia mantingut fermes davant altres companyies masculines.
—Em fa sentir lliure. En la vida, Lucía, gairebé sense ser-ne conscient, de
vegades t’amagues al darrere de màscares, com si estiguessis en un ball de disfresses.
Et comportes i rius com s’espera que ho facis. Trobaràs molt poques persones que

Página 169
estiguin disposades a mirar de debò dins teu. I en Diego és una d’aquestes persones:
no tan sols et vol conèixer, sinó que et fa sentir bé quan t’alliberes de tot aquest
artifici. Et fa somiar que seria possible una vida en què no haguessis d’amagar res.
—I tu, què has hagut d’amagar?
—Ets molt petita per entendre-ho. I ja n’hi ha prou, de parlar de mi. És hora de
tornar a les lletres. L’amor et pot fer lliure, però no és segur que en trobis. En canvi,
aprendre, saber llegir, sí que ho pots fer. I és el primer pas per assolir la llibertat que
està tan lluny d’algunes dones.
—No vull llegir, no vull aprendre, només vull trobar la meva germana.
—En Diego ho està intentant.
—És la meva germana, no puc estar sense fer res.
—Confia en ell, ara mateix és tot el que has de fer.
La Lucía es resisteix, però s’adona que l’Ana Castelar té raó; ara ha de confiar,
potser arribarà el moment de tornar a fugir i intentar trobar la Clara pel seu compte.
Però no vol lliçons amb frases senzilles que amb prou feines tenen sentit, prefereix
llegir algun dels llibres que hi ha en una petita prestatgeria, més aviat una lleixa a la
paret, a casa del periodista.
—Coneixes aquests llibres?
L’Ana els mira: hi ha el Quixot, una Bíblia, una Ilíada molt feta servir, un llibre
en llatí titulat De rerum natura, de Lucreci, la novel·la Vida i opinions del cavaller
Tristram Shandy, de Laurence Sterne…
—Gairebé tots. Però no podràs llegir-los fins que sàpigues bé totes les lletres.
Som-hi, doncs, ara que ja has après les vocals, és hora de començar amb les
consonants.
L’Ana aconsegueix que la Lucía aguanti una hora abans que es desconcentri del
tot. La noia s’entossudeix a demanar-li que li llegeixi un article que en Diego té a mig
escriure sobre la taula. L’aristòcrata hi accedeix d’entrada, però quan llegeix les
primeres línies se’n penedeix.
—És millor que ho deixem estar. Sembla que en Diego triga… Què me’n dius, i si
preparéssim alguna cosa per sopar? Però me n’hauràs d’ensenyar tu, jo no he cuinat
mai. A casa meva és tasca del servei.
—No, vull que em llegeixis això. Què diu?
—Si no t’ho llegeixo és perquè crec que et pot impressionar.
La Lucía reprimeix una ganyota. Impressionar, diu: més la impressionaria ella si
li parlés de les seves incursions per Madrid sota la Muralla, de la seva subhasta a
l’Enterramorts, dels seus dies a Peñuelas, de l’assassinat de l’Eloy, del coll obert d’en
Pedro, de com va enfonsar l’agulla de cap al clatell del gegant que la volia matar.
—No m’agrada que em tractin com una nena. Parla de la Bèstia?
El gest de la Lucía és ferm.
—D’on has tret aquesta tossuderia?

Página 170
 L’article parla de la insígnia trobada a l’interior de la boca de la Berta, idèntica a
l’anell que ella va robar; dels crims, primer a París i ara a Madrid; de les setmanes
que passen entre que les nenes desapareixen i el moment en què en troben els
cadàvers, del desmembrament dels cossos.
L’Ana tem la reacció de la Lucía a la descripció dels fets que en Diego ha escrit.
Inevitablement, deu estar imaginant que aquest és el destí que espera la seva germana
si no la localitzen aviat. I tot i això, quan aixeca el cap per mirar-se-la, troba una nena
impertèrrita, com una estàtua de gel.
La Lucía li llegeix el pensament.
—No ploraré fins que trobi la Clara —li diu—. Llavors sí, ploraré, però serà
d’alegria.

Al cap de dues hores en Diego encara no ha tornat, i abans de marxar l’Ana Castelar
ha aclaparat la Lucía amb una allau de recomanacions: no sortir de casa, no fer soroll,
no fer cap més bogeria com la de rapar-se… Un vegada sola, la Lucía tafaneja entre
les possessions del periodista, però l’únic que li crida l’atenció són els papers. Hi deu
haver en els seus articles alguna referència a la Clara que l’Ana ha passat per alt? Es
penedeix de no haver après més a les classes de lectura i es promet que, quan tot
haurà acabat, demanarà a l’Ana que continuï ensenyant-n’hi. S’hi fixarà més, algun
dia serà capaç de desxifrar què diuen els llibres que omplen el prestatge d’en Diego.
Es queda mig adormida a la butaca, amb un peu en la realitat i l’altre allà on la
Clara i l’Eloy conviuen com a espectres. Sap que no podrà mai arrancar l’Eloy
d’aquell món oníric, però es nega a creure que la seva germana només existeixi allà
mateix. «Ets viva!», li crida, i li ordena que deixi de passejar per un Madrid
fantasmagòric al costat de l’Eloy.
Uns cops a la porta la treuen de l’entreson. S’esglaia. I si els guàrdies l’han
descobert? Però aleshores reconeix la veu que li parla.
—Sé que ets aquí. Ahir vaig parlar amb en Diego Ruiz.
És la senyora de Villafranca, la dona que tantes vegades les va visitar a Peñuelas,
la que es va quedar l’anell que la Clara volia empenyorar.
La Lucía obre, la dona entra de pressa i tanca la porta.
—No pateixis, m’he assegurat que ningú em veiés arribar i que estiguessis sola.
Ja sé que et busquen, i no et preguntaré si el vas matar tu, aquell Marcial Garrigues,
no m’interessa. Si has estat tu, no ho sento per ell, només em sap greu que haguessis
de treballar amb la Lleona després de la mort de la Cándida.
—On és l’anell que li va prendre a la meva germana? És nostre.
La senyora el treu de la seva bosseta d’almoines. Al palmell obert, el segell d’or
amb les dues maces creuades. La Lucía l’agafa d’un cop de mà. No sap quin poder té
l’anell, encara que, si no l’hagués robat de la casa de la Carrera de San Jerónimo, la
seva vida i la de la Clara haurien estat diferents.

Página 171
 —Estàs equivocada si et penses que vaig voler aprofitar-me de la teva germana;
només pretenia aconseguir que me’n donessin més diners, sabia que en necessitàveu
per menjar. A la casa d’empenyoraments la volien enganyar i, en una rifa, hauria
guanyat molt més del doble.
—Quina casualitat que estigués en aquella casa d’empenyoraments. Suposo que
una senyora com vostè hi deu anar sovint… —La Lucía no dissimula el cinisme amb
què parla.
—Més que no pas m’agradaria. Intentava recuperar el penjoll que una dona havia
malvenut a la desesperada.
L’excusa li sembla creïble, a la Lucía. Joguineja amb l’anell a la mà, hi pot
confiar, en aquella dona? Si hagués volgut fer-li mal, n’hauria tingut prou presentant-
se allà acompanyada pels guàrdies. Tot i això, és conscient que està immersa en un
joc del qual no acaba d’entendre les regles.
—I per què no l’ha venut, l’anell? Se’l va emportar per fer-ho.
—Perquè noto que desperta alguna cosa estranya al seu voltant. No sé si és
cobdícia o por.
La Inmaculada de Villafranca no és capaç d’explicar de cap manera racional la
inquietud que li causa la joia, és com si fos alguna cosa més que un segell d’or, com
si tingués un significat, una força amagada. Té el pressentiment que aquell gravat
amaga el poder d’una maledicció.
—És veritat que a la teva germana se l’ha emportat la Bèstia?
—Sí, però ella és viva i la trobarem.
La Lucía ho repeteix una vegada i una altra, més per convèncer-se’n ella mateixa
que perquè en tingui cap seguretat absoluta. Hi ha alguna cosa que la incomoda en la
proximitat d’aquella senyora, una pàtina d’hipocresia en la seva manera de
comportar-se, en el to de veu que fa servir i fins i tot en la calidesa de la seva mirada.
És una sensació que arrossega des de quan les visitava a Peñuelas i tractava la seva
mare amb la condescendència del qui se sap superior.
—Què t’has fet als cabells? Tan bonics que els tenies…
—No en tinc ganes, de parlar dels meus cabells.
—Pobreta, amb tot el que estàs passant. —Intenta acariciar-li el cap rapat, però la
Lucía esquiva el contacte com una gata esquerpa.
—Ja m’ha tornat l’anell, ara se’n pot anar.
—Per què estàs a la defensiva, amb mi? Només et vull ajudar.
—No li he demanat que ho faci, jo.
—Però la teva mare sí que ho va fer. Em va arrencar la promesa que no us
deixaria soles. I soc una dona de paraula.
—La meva mare és morta, ni sent ni pateix. No caldrà que hi passi comptes, amb
ella.
—A casa meva estaries millor que aquí. No et faltaria de res i et tractaria amb
l’afecte que una nena de la teva edat necessita.

Página 172
 —Fa temps que no soc una nena.
—Vinga, Lucía, no siguis tossuda. Vine amb mi.
—En Diego em tracta bé i m’està ajudant a buscar la Clara.
—No desconfio de les bones intencions d’aquest periodista, però al meu costat
seria més fàcil. Tinc bons amics al govern.
—Me n’alegro. Espero que gaudeixi de la seva companyia en aquestes tertúlies
tan fines que organitzen. Ara, vagi-se’n, si us plau. Ha complert amb la meva mare i
amb la Clara tornant-me l’anell. —La Lucía endevina un dolor en la senyora de
Villafranca. Sap que està sent massa dura amb ella—. Gràcies per voler ajudar-me,
però pot marxar tranquil·la. Aquí hi estic bé.
La dona assenteix amb pena, el gest que adopta tantes vegades en les seves visites
als barris miserables, el gest d’aclucar els ulls com per aixafar el naixement d’una
llàgrima, i d’arrugar les faccions uns segons perquè la seva pell no llueixi tan
esplendorosa en els ambients desfavorits. Sap que no servirà de res seguir pressionant
la Lucía. Obre la porta per marxar i se sobresalta en veure en Diego Ruiz a l’altre
costat.
—Quina sorpresa —la saluda ell.
—He portat l’anell, ja el té aquí. Espero que en facin un bon ús.
—Esperi’s un instant, no se’n vagi. —En Diego ajusta la porta per garantir la
discreció necessària—. Li vull preguntar si ha sentit rumors d’una societat secreta que
sembla que s’ha instal·lat a la ciutat. Els carbonaris.
La senyora arruga el front i escruta la mirada d’en Diego. Intenta entendre el
perquè de la seva curiositat.
—N’he sentit a dir alguna cosa. Res de particular: són isabelins, anticarlins, i
pretenen posar fi al llegat de Ferran VII. Tot molt raonable, a parer meu.
—Revolucionaris?
—Jo els considero inofensius. Tinc algun amic que està ficat en aquesta
societat… El prior de Sant Francesc el Gran, per exemple, encara que em sembla que
el pobre va morir dijous passat en la matança de frares. El marquès de Pimentel, que
jo sàpiga. I també l’Asencio de las Heras, el diplomàtic.
—L’Asencio de las Heras? N’està segura, que és carbonari?
—Del tot. Ja sap que ningú va gallejant de pertànyer a una societat secreta o a una
altra. Però n’hi ha que es reuneixen en cafès, més o menys a la vista, i ja se sap, en les
tertúlies els secrets volen.
—On viu en De las Heras?
—No entenc quin interès hi té. Ja li dic que la societat dels carbonaris no té res de
particular. Si em digués L’Àngel Exterminador o els comuners… Aquestes sí que són
subversives. Però la que vostè em diu és una com tantes.
En Diego assenteix. Intenta compartir la tranquil·litat de la senyora de
Villafranca. Però, per dins, la seva ànima bull de sospites, d’impaciència i d’aventura.

Página 173
Asseguda a la butaca, la Lucía no pot deixar de mirar la joia que tantes desgràcies li
ha portat. L’observa des de tots els angles, igual que ha estat fent abans amb els
papers escrits, com si el fet de passar molta estona amb els ulls a sobre seu li hagués
de donar la capacitat de llegir-los. Ni les lletres ni les formes de l’anell li diuen res
sobre el seu significat amagat.
En Diego fa una estona que rumia. Ara es posa dret, se li acosta i agafa l’anell per
mirar-se’l, fascinat. El dibuix és idèntic al de la insígnia que li va ensenyar el doctor
Albán, la que havia tret de la boca de la Berta.
—Em quedaré l’anell.
—Per què? És meu!
—Em sembla que pot ser la clau per entrar al cercle dels carbonaris, colar-me en
les seves reunions secretes. Qui sap si arribar-hi ens ajudarà a esbrinar on és la teva
germana. Et prometo que te’l tornaré. Confia en mi.
—M’explicaràs fins on et porta l’anell?
—T’ho prometo.
Inesperadament, la Lucía se li abraça. I ho fa amb tanta força que en Diego ha de
fer un esforç per no caure. Per primera vegada en molt de temps, la noia té esperances
de debò. Fins ara, deambular per la ciutat no l’ha acostat en cap moment a la Clara. I
en Diego, en canvi, hi està dirigint els passos. «Resisteix, Clara», li diu, «siguis on
siguis».
—La trobaràs?
En Diego, abraçat a la Lucía, creu que, si diu el que realment pensa, potser li
enterrarà la il·lusió: si la Bèstia retenia la Clara i la seva mort l’ha deixat sense
menjar i sense aigua, com podria estar encara viva al cap de tants dies? I si hi ha més
gent al darrere, no haurà estat ja víctima d’aquella societat secreta com ho van ser la
Berta i les altres nenes? Però tampoc no vol dir-li cap mentida: aquesta nena que
intenta mostrar-se com una dona d’acer està a punt d’esfondrar-se de por i ell és
l’únic que la manté sencera. Li somriu i pensa que, quan això s’haurà acabat, trobarà
a faltar no tenir-la a casa. Potser no estaran obligats a separar els seus camins. Potser,
ell podrà seguir al seu costat si és que la Clara no torna amb vida.
—Et prometo que ho intentaré.

Página 174
 44

Cada pas que acosta en Diego al barri de les Trinitarias el convenç més que l’Asencio
de las Heras és l’home que busca. Apostat al carrer, sota el tendal d’una botiga de
conserves, on temps enrere hi havia hagut la tertúlia de Representantes, el lloc on es
reunien els grans dramaturgs del Segle d’Or, vigila el carrer del León cantonada amb
el de Cantarranas, l’adreça que li ha donat la senyora de Villafranca. Manté una
postura estàtica, massa vigilant, i s’adona que pot cridar l’atenció, així que es distreu
mirant algun aparador i caminant d’un costat a l’altre per desentumir els músculs.
No ha volgut confrontar en Donoso amb el relat incoherent de la Grisi, amb els
seus deliris de dona a la deriva, drogada i vençuda per la desgràcia d’haver perdut
una filla. Ell no es creu que el diplomàtic es presentés ahir a la casa de Tócame
Roque, un lloc de dubtosa reputació, per portar uns pastissets a una actriu acabada.
Tampoc no encaixa el que els va explicar la companya de la Grisi —que l’Asencio se
la va emportar de mala manera— amb la versió despreocupada que ella li va explicar
després a en Donoso. Per molt que presumeixi d’instint policial, està clar que
l’enamorament li ennuvola el cervell. Això és el que pensa en Diego. Però, d’altra
banda, qui és ell per jutjar-lo? No s’instal·la en el mateix núvol que el seu amic quan
està en companyia de l’Ana? És esperançador veure com, entre la podridura
d’aquesta ciutat, poden néixer sentiments tan purs.
L’espera s’allarga sense novetats mentre acaben de caure les ombres. En Diego
està a punt de desistir després d’haver passat més de dues hores alerta, però llavors,
per fi, s’obre la porta de la finca i en surt un home. És l’Asencio de las Heras, que es
cobreix tot just posar un peu al carrer, com si no volgués que ningú l’identifiqués en
el seu recorregut. En Diego comença a caminar al seu darrere mantenint les
distàncies.
El segueix fins al passeig de Recoletos i després puja pel carrer d’Alcalá, deixa a
l’esquerra el Real Pósito i a la dreta el parc del Retiro. Just abans d’arribar a la Puerta
de Alcalá, s’atura i mira al seu voltant. Mig amagat per una horta envoltada d’arbres
fruiters, hi ha un palau que sembla abandonat. És allà on va el diplomàtic. En Diego
no coneix l’edifici, però posaria la mà al foc que es tracta del lloc de trobada de la
societat secreta. Ha llegit que es reuneixen en llocs molt diferents: apotecaries, forns,
convents. Els maçons de la Lògia d’Orient es reunien a la Casa de la Compañía de las
Filipinas, al carrer de Carretas, al pati del qual hi ha la seu de la Borsa de Madrid.
Qualsevol lloc que no cridi l’atenció és bo, i aquell palau aturat en el temps, amb les
parets florides, sembla perfecte.
L’Asencio de las Heras arriba fins a la porta. Amagat com està rere uns arbres, en
Diego no aconsegueix veure bé el que passa, però li sembla que l’ha sortit a obrir un
uixer i que el diplomàtic li ha ensenyat alguna cosa que porta a la mà. L’uixer el fa
passar i tanca la porta rere seu.

Página 175
 Ara competeixen la rauxa i la prudència. A en Diego no se li escapa que l’anell és
com un segell de pertinença, que potser n’hi haurà prou amb ensenyar-lo per poder
accedir a l’edifici, però no sap què trobarà a l’altra banda dels murs. El diplomàtic
podria estar encara al vestíbul espolsant-se les sabates o saludant algun company. Si
es precipita, es podria delatar. Si triga massa, el podria perdre. Quant de temps ha
d’esperar? Un corb gralla en una branca i és com una invitació al risc, com si el
volgués fer afanyar. O és potser una advertència? Perd la mirada pel jardí decadent
que envolta el palau. En un parterre, les dàlies s’exhibeixen acolorides. Crida
l’atenció com es veu de cuidat en contrast amb la resta del lloc. En Diego s’arma de
valor i es posa l’anell al dit de la mà dreta, la que creu que ha ensenyat l’Asencio de
las Heras. Gairebé tremolant recorre els passos que el separen de l’entrada, truca a la
porta amb dos cops ferms i l’uixer surt a obrir.
—Qui hi ha?
En Diego li mostra la mà sense dir res. L’home el mira estranyat, com si dubtés,
com si l’hauria d’haver reconegut, però al final s’aparta i li franqueja el pas.
—Endavant. Aquí té la seva túnica.
A la paret hi ha dotze ganxos, la majoria buits, però encara hi queden tres
túniques negres amb unes grans caputxes que en pengen. En Diego pensa que potser
n’hauria de triar una en concret i que l’uixer l’està observant, i que l’elecció
incorrecta pot fer que el descobreixin, però és impossible saber-ho. N’agafa una
qualsevol i se la posa. No passa res.
—Acompanyi’m.
S’endinsen en un passadís estret, sense adorns. A les parets, ressalten les marques
que hi van deixar uns quadres que en algun moment van ser retirats. Travessen un
gran saló desert, amb el mateix aspecte d’abandó que la resta de l’edifici. Tot i això,
la sala següent sí que està adornada: mobles d’estil Imperi, llenços a les parets,
cortines de vellut, catifes orientals. És com si fos l’antesala de la zona noble del
palau. Arriben a una porta i l’uixer l’obre. Uns quants canelobres fan una llum
esmorteïda. En Diego travessa el llindar i es gira en sentir que la porta es tanca.
L’uixer no el segueix, ara està sol.
Per un instant li sembla que ha caigut en una trampa. Al seu davant, una
resplendor ambre deixa veure un gran saló ricament moblat, il·luminat amb espelmes
i presidit per una creu de sant Andreu de més de dos metres. És de fusta, en forma
d’ics. Al centre de la creu, gravades, dues maces formen una aspa; el mateix símbol
que mostren dos estendards que pengen de sengles llums. Als laterals del saló s’obren
petites capelles en què s’endevina la presència de nou persones abillades amb la
mateixa túnica que ell, amb els rostres amagats a les caputxes. En un racó crema
l’encens i les espelmes projecten una xarxa d’ombres per tot l’espai. Hi ha alguna
cosa aterridora en la solemnitat de l’estampa, en l’escenografia medieval.
Un dels encaputxats allarga una mà i assenyala a en Diego una capella lliure on hi
ha una cadira de fusta treballada. Ell s’empassa saliva abans d’encaminar-se al lloc

Página 176
que li han assignat. No sap on s’està ficant. L’única cosa segura és que ha accedit a
una reunió de la societat secreta dels carbonaris.

Página 177
 45

A en Diego li sembla que els batecs del seu cor ressonen en el silenci, que es va fent
tan dens que sembla enganxós. Ja fa uns quants minuts que està allà assegut i ningú
no ha dit cap paraula. Ni una oració murmurada, ni un lleu estossec. Res. Fins i tot la
flama de les espelmes crema amb discreció. Un dels emboçats deu ser l’Asencio de
las Heras, però és impossible assegurar-ho. Les caputxes són com coves perquè el
rostre hi quedi amagat. Les postures, amb el cap cot i submises, tant com les ombres,
impedeixen distingir res en aquella negror. De tant en tant un cap s’aixeca i dos punts
de llum brillen en aquell espai interior, com els ulls d’un animal tancat. Una de les
túniques té un brodat d’or al pit: les dues maces creuades. En Diego dedueix que deu
ser el distintiu del Gran Mestre, que està assegut a la capella a la dreta de la creu. Tres
dels assistents s’aixequen alhora i surten per una porta lateral. Contenint la respiració,
es pregunta si han reaccionat a algun avís que ell no ha percebut o si actuen sota una
coreografia estricta, mil vegades assajada.
Al cap d’uns minuts, la porta per on havien sortit es torna a obrir i els tres homes
entren amb una nena nua i amb les cames tacades de sang. Si fos un bon fisonomista
podria reconèixer en la Juana les faccions de la Delfina, la prostituta amb qui va
parlar al bordell de la Lleona. La Juana ha heretat la pell pigallosa i el nas arromangat
de la seva mare. Fins i tot ara, la seva actitud de derrota, la seva resignació mentre els
encaputxats la lliguen a la creu de sant Andreu, s’assembla a la de la Delfina, quan la
dona va perdre l’esperança de trobar-la. Però en Diego no ho pot saber i es limita a
desitjar que aquella nena no sigui la Clara, la germana de la Lucía. Si no ho recorda
malament, ella li va dir que era rossa, de manera que deu ser una altra nena.
Es fixa ara en una copa de plata que un encaputxat ha col·locat a terra, entre les
cames de la noieta. Els altres dos homes que l’han lligat romanen drets, un a cada
costat de la creu, com sentinelles que vigilen un mausoleu. Torna el silenci, ara
puntejat per un degotament, com el d’una aixeta que no tanca bé. Amb espant, els ulls
del periodista registren l’origen del so. És la sang menstrual de la Juana, que va
degotant fins a la copa de plata en un raig intermitent i penós. Una gota i després res.
Dues gotetes. Un filet. La nena té els ulls entretancats, sembla narcotitzada. Durant
gairebé una hora, mentre la copa s’omple, ningú diu absolutament res. Fins que una
veu gutural trenca el silenci.
—Lloat sigui Déu per oferir-nos aquesta filla seva. Alabada siguis, filla del Pare,
per entregar-nos la teva puresa.
En Diego no aconsegueix localitzar el propietari de la veu, entonada amb
l’emoció d’un il·luminat. Potser correspon a la del sacerdot d’aquest ritual.
—Ens lliures la primera sang, pura, per a la sanació dels homes, i en fer-ho, el teu
cos ja serà per sempre impur.

Página 178
 El Gran Mestre, l’únic que porta les dues aspes brodades a la túnica, treu una
capsa d’una butxaca i, de la capsa, una insígnia amb el segell de la societat: les maces
creuades. En Diego anticipa el que succeirà. El Gran Mestre clava la insígnia a
l’interior de la boca de la nena, que fa una arcada feble quan ell treu la mà. Tot seguit,
retira la copa de plata, la col·loca sobre la taula i la cobreix amb un drap de vellut.
—Sacrifici i ofrena a Déu, que el teu regal es converteixi en clau d’entrada al cel.
Que el Pare t’obri les portes en mostrar la prova del teu martiri.
El que porta la veu cantant, aquell sacerdot estrany, pronuncia la frase final:
—Que l’ànima sigui alliberada del cos corrupte.
Els sentinelles estiren les cordes dels canells i els turmells i les lliguen a un torn
situat rere la creu. A en Diego li havia passat desapercebut en la foscor. Ara que el
veu, li recorda un poltre de tortura de la Inquisició. També hi lliguen el llaç que
envolta el cap de la Juana. Giren les manovelles fins que deixen les cordes ben
tensades, que estiren amb força les extremitats i mortifiquen el coll de la nena d’una
manera espantosa. En Diego no pot creure el que està veient. Mogut per un impuls, es
posa dret.
—Pareu! Us heu begut l’enteniment?!
Hi ha un moment de desconcert. El Gran Mestre busca amb la mirada els seus
assistents i amb un lleu gest en té prou perquè uns quants homes s’aixequin i capturin
en Diego, que forceja amb ells.
—Deixeu-me anar! Només és una nena. Que no ho veieu?!
El conductor de la cerimònia, que ocupa la capella més pròxima a la creu, davant
del lloc del Gran Mestre, alça la veu.
—Que l’ànima sigui alliberada del cos corrupte!
Dues voltes més de la manovella. El grinyol del torn recorda el crit del porc en la
matança. Al cap d’uns segons, un braç i una cama s’esqueixen. La sang cau en
cascada i en Diego crida d’impotència i horror davant el cos desmembrat. Un nou gir
de la manovella arrenca el cap de la nena.
—Resem perquè el sacrifici de la filla sigui apreciat.
Alguns dels presents inicien una oració en llatí. Els que agafen en Diego
s’asseguren que no es pugui escapar. El Gran Mestre recorre la sala amb la copa de
plata a la mà i la guarda en un sagrari. En Diego crida, desafia el grup sanguinari:
—Assassins! Bojos il·luminats! Assassins! Parlaré amb la policia!
—No parlaràs amb ningú, tu.
És la mateixa veu que demanava el sacrifici. Ara sí, a en Diego li sembla que
reconeix el diplomàtic, l’Asencio de las Heras, en l’home que s’acosta i que es posa
la mà en una butxaca. Podria treure un crucifix, però el que treu és un ganivet. L’hi
enfonsa a l’estómac i l’hi retorça als budells.
En Diego va perdent els sentits, traspassat pel dolor, fins que les cames ja no el
poden sostenir. Els que el tenien agafat l’abandonen i, enfonsat en una al·lucinació en
què es barregen el crit de la nena en ser desmembrada, les nits d’aiguardent amb el

Página 179
seu amic Donoso, el somriure i els petons de l’Ana Castelar i l’última abraçada de la
Lucía demanant-li que trobi la seva germana, cau a terra sense vida.
Davant els ulls, ja només hi té foscor.
L’Asencio de las Heras s’agenolla al seu costat i, amb delicadesa, agafa la mà
morta d’en Diego i li treu l’anell.

Página 180
Tercera part

Página 181
 46

Madrid, 21 de juliol de 1834

La Lucía no havia menjat mai res tan bo com les viandes que es preparen a la cuina
de l’Ana Castelar i que l’aristòcrata li porta a casa d’en Diego sempre que la va a
visitar: carn, cremes, peix i, el que més li agrada, pastissets.
—Si continues menjant així, et posaràs malalta.
—El que posa malalt és no menjar. L’hi dic jo, que ho sé.
L’Ana riu amb aquestes respostes i amb el que li explica la Lucía: anècdotes de
Peñuelas, de les bugaderes del riu, dels veïns del barri… Històries que,
inevitablement, desemboquen sempre en la tragèdia de la mort de la Cándida, de
l’Eloy, en l’angoixa per la seva germana.
—No és justa la vida que t’ha tocat. Que el millor que t’hagi passat sigui acabar al
prostíbul del carrer del Clavel ja diu molt.
—A la seva manera, la Lleona em cuidava. La Juana, la filla de la Delfina, potser
està amb la Clara. T’imagines que les poguéssim trobar totes dues?
La Lucía es deixa portar per la il·lusió i dibuixa amb el seu relat una aventura
increïble que les condueix fins a les nenes que la Bèstia es va emportar. Un esbirro
penedit del tal Marcial Garrigues, una majordoma que coneix el castell on les han
tancat, el camí a través d’un laberint dissenyat per algun arquitecte foll que en Diego,
l’Ana i ella són capaços de resoldre per trobar la Clara finalment, amb la Juana. Amb
totes aquelles nenes que esperen que les vagin a rescatar. L’abraçada del retrobament,
la felicitat. No és pas la primera vegada que l’Ana la sent esgrunar fantasies: li ha
explicat la història de la font d’or, els tresors amagats a les clavegueres de Madrid, el
llenguatge secret dels núvols.
—Quan tot això acabi i aprenguis a escriure bé, has de redactar totes aquestes
històries. Parlarem amb un editor perquè les publiquin, en Diego t’hi pot ajudar, i et
faràs rica. Seràs la nova Cervantes.
—Però amb les dues mans.
Totes dues riuen. En realitat, la Lucía va saber ahir que hi havia un escriptor que
es deia Cervantes, que havia escrit el Quixot i que era manco. Ni tan sols s’imaginava
que algú es pogués dedicar a escriure i que li paguessin per fer-ho, tot i que ja ha
entès que això és el que fa en Diego al diari.
L’Ana ha hagut de marxar: l’esperaven al llatzeret de Valverde per organitzar
l’arribada d’ajuda, però li ha promès que l’endemà tornarà i que seguiran amb les
classes.
—Quan arribi en Diego, digue-li que es posi en contacte amb mi.

Página 182
 L’Ana Castelar fingeix no estar preocupada, però la Lucía sap que ho està. No és
normal que en Diego s’estigui tot un dia sense aparèixer per casa seva, ni tan sols hi
va anar a dormir. El dia abans va sortir amb l’anell d’or que ja era tard i des
d’aleshores que no n’han tornat a saber res. Per sota de la conversa de l’Ana i la
Lucía, dels relats de la nena, surava una premonició que cap d’elles ha gosat dir en
veu alta: a en Diego li ha passat alguna cosa.
Quan l’Ana se’n va, la Lucía s’esforça a ser positiva: potser el periodista està
investigant sense parar i, potser, ara mateix, la Clara està més a prop de la llibertat
que mai. I si truquen a la porta i, a l’altre costat, els qui apareixen són en Diego i la
Clara? El temps no corre com a ella li agradaria i ha d’inventar-se coses a fer per no
caure en la fatalitat. Intenta llegir els papers que el periodista havia escrit just abans
de marxar amb l’esperança de trobar-hi algun desllorigador. Però, tot i que en
desxifra les lletres, no és capaç de formar les paraules. Només algunes d’aïllades —
Bèstia, assassí, ritual—, paraules que li fan sentir calfreds pel que li pugui estar
passant a la Clara i que li empenyen els pensaments cap a imatges que semblen
malsons.
En sentir una clau al pany, oblida la precaució que va prometre a l’amo de la casa
—amagar-se si no estava segura de si qui obria era ell— i va corrents cap a l’entrada.
—Diego!
Però no és ell qui entra, sinó el policia del pegat a l’ull, l’home que la va
perseguir a la Borderia. Ara l’ha trobat i es disposa a arrestar-la. Però com es podria
escapar, si l’única sortida és la porta que ell cobreix amb el seu cos?
—Ho sabia, sabia que estaves aquí, m’ho hauria d’haver imaginat —murmura
l’home.
Reacciona retrocedint cap al fons de la cambra, amb els braços al davant a manera
de barrera. Li prega:
—No, si us plau, no em detingui. He de trobar la meva germana. Si no hagués
matat la Bèstia m’hauria matat ell a mi…
—En Diego és mort, l’han assassinat.
En Donoso s’havia jurat a si mateix que faria servir una fórmula menys cruel,
però en l’últim moment no li ha sortit cap frase bonica. Potser no és un simple cas de
poca traça: en aquella manera de notificar la mort del seu amic s’hi destil·la una certa
rancúnia cap a la nena per haver omplert de fantasies en Diego.
—Com? Qui l’ha matat?
—No ho sabem. Han trobat el cos a prop de la plaça de toros. Potser un lladre…
La Lucía té clar que no ha estat un lladre ni cap accident. En Diego es va
emportar l’anell d’or i s’estava acostant a la veritat.
—Ha estat la Bèstia —afirma.
—La Bèstia és morta! No vull tornar a sentir aquest nom en ma vida!
El crit extemporani d’en Donoso és també una mostra del seu dolor. La Lucía fa
un altre pas enrere, tem que el policia pugui deixar-li anar una bufetada en qualsevol

Página 183
moment. S’asseu al llit i aixafa les quartilles de l’article inacabat d’en Diego. Les
paraules que ha intentat llegir i que ballen tant com poden. Assassí, societat, anell,
nenes.
En Donoso ha aconseguit contenir la ràbia; esbufegant, deambula en silenci per la
casa buscant alguna cosa que la Lucía no és capaç d’endevinar. Revisa calaixos i
remena l’escriptori. Potser hauria de callar, però no ho fa.
—I si hi ha moltes bèsties?
—Per mi, com si fan miques totes les nenes de Madrid. Ja t’ho he dit: el tema de
la Bèstia s’ha acabat. Com me’n tornis a parlar, et faré saltar les dents.
La Lucía sent que se li obre un pou als peus. L’Eloy primer i, ara, en Diego. És
com si ella fos portadora del virus de la mort i en contagiés tot aquell a qui s’acosta,
tot aquell per qui sent una mica d’afecte. L’enverina i el mata. L’Eloy i els seus ulls
blaus, la timidesa del nen que la va ajudar fins i tot abans de conèixer-la; en Diego i
la seva cura paternal, dormint en una butaca que li destrossava l’esquena perquè ella
pogués descansar al llit, abraçant-la amb una calidesa que només havia sentit en la
seva mare, prometent-li que faria el que pogués per ajudar-la. I ara, tots plegats
alimenten els cucs.
Als peus de la Lucía, el pou és cada vegada més profund i sent la temptació de
deixar-s’hi caure i esmicolar-se. Les llàgrimes li cremen als ulls intentant sortir, però
amb aquell buit de dolor a què es vol entregar hi competeix el record de la pell, l’olor
de la Clara, la seva germana arrecerada als seus braços. No pot deixar-ho córrer! No
ho pot fer. Ha de continuar sent d’acer. No hi haurà llàgrimes. Ja hi haurà temps, de
plorar per les víctimes.
—Tenia l’anell? L’hi vaig donar abans que se n’anés.
L’ull sa d’en Donoso es clava en la Lucía com un punyal. A la nena tant li fa rebre
els cops del policia: necessita saber més de la mort d’en Diego perquè pot ser la clau
per localitzar la seva germana.
—No, no el duia. L’únic que tenia era una punyalada a l’estómac. Saps què
significa, això? Que et dessagnes fins a morir. Els més afortunats perden el
coneixement pel dolor, però ja no ho sabrem mai, si li va passar a en Diego.
—Que potser no vols saber qui va matar el teu amic? —Era el seu amic, la nena
ho nota en el gest de dolor del borni—. L’anell en té la culpa.
—Saps què en té la culpa? La supèrbia. Això és el que ha matat en Diego! Creure
que podia lluitar contra una cosa que ens supera. A tots. Aquest anell no està fet per a
nosaltres, ho entens, mocosa?
Ella també odia l’anell. Si pogués retrocedir en el temps, no es fixaria mai en
aquell balcó obert a la Carrera de San Jerónimo; no entraria en aquella casa per robar
les pertinences del capellà mort pel còlera; no trobaria l’anell en una capseta i,
aquella nit, a la seva germana li hauria regalat una altra cosa per calmar els seus
temors. Un pal, una pedra amb una forma divertida, la fulla d’un arbre. Llavors la
Clara hauria seguit al seu costat. Però mirar enrere per intentar reescriure el passat és

Página 184
absurd. El temps només corre en una direcció. I ella no s’aturarà, no deixarà caure els
braços com veu que està fent el policia.
—He de marxar d’aquesta casa? No sé on anar.
És egoista pensar en el seu propi benestar, sembla que li preocupa més això que la
mort d’en Diego. Deu tenir raó, hi ha moltes bèsties, ella la primera. La precarietat, la
pobresa i l’angoixa l’estan convertint en un ésser insensible, cada dia menys humà.
—De moment, el lloguer està pagat un parell de setmanes més. Queda’t uns dies,
després ja veurem.
—De debò que no em detindràs?
—Això és el que hauria de fer: agafar-te per l’orella i arrossegar-te davant del
superintendent. Que t’executin a la placeta de la Cebada si volen, però… —En
Donoso s’asseu a la butaca on tantes vegades havia vist en Diego; remuga alguna
cosa, com si fos un vell a qui li costa empassar-se el que sigui—. Em cago en mi. Li
vaig fer una promesa, a en Diego. Li vaig dir que no et faria res i… me n’hauria
d’oblidar, que ho vaig prometre, perquè ell ja és mort i no m’ho podrà retreure,
però… no soc home que traeixi un amic.
—Digue’m tot el que et va explicar en Diego.
L’ull d’en Donoso es torna a clavar en la Lucía, sorprès per la seva insolència
després que ell li prometi el perdó.
—És el que ell hauria volgut —insisteix la nena.
—I tu què en pots saber, del que en Diego volia?!
De sobte, i sense que la Lucía ho esperi, el borni descarrega un cop de puny a la
taula i es posa a plorar. Ella no havia vist mai plorar un home, i encara menys un
d’aspecte ferotge, un que porta un ull tapat amb un pegat negre, que faria por a
qualsevol que se’l trobés pel carrer, que mostra l’extrem de la navalla sortint del faixí.
Quan el policia aconsegueix contenir els sanglots, es gira cap a la Lucía, sospira i
assenteix en silenci:
—Em va dir que anava al darrere d’una societat secreta: els carbonaris. El més
segur és que, en aquest article que va deixar a mitges, en parlés.
—I qui són els carbonaris?
La Lucía ho pregunta com si fos la primera vegada que sent aquest nom, com si
no hagués sentit la xerrada entre en Diego i la senyora de Villafranca, com si en
Diego mateix no li hagués esmentat res. Fingeix, perquè ha de seguir assabentant-se
de tot el que pugui per a quan es quedi sola. Preguntar, recollir informació, dades que
sovint no entén.
—Et donaré un consell: oblida’t dels carbonaris. A hores d’ara, la teva germana
deu ser morta. No segueixis amb això o acabaràs com en Diego, o pitjor… Saps com
vam trobar aquella nena del Cerrillo del Rastro? Trossejada. Això és el que vols? En
Diego no em va fer cas i mira com ha acabat. Li vaig dir que no fiqués el nas en
aquest assumpte, que ell no sabia defensar-se… Però en Diego sempre feia el que li
donava la gana, com em dic Donoso.

Página 185
 —Hem d’avisar l’Ana Castelar.
—La duquessa d’Altollano? Per què?
—Era el seu amant, no sé si es diu així… S’estimaven.
En Donoso tampoc no se’n sorprèn, d’això, encara recorda com es miraven quan
es van conèixer al teatre de la Fantasmagoria. El que li dol és que el seu amic no l’hi
hagués explicat, per bé que, la veritat, s’ho podria haver imaginat. A en Diego li
encaixava molt, això de ficar-se en embolics amb una aristòcrata casada.
—Deia que era amic meu, però tota l’estona que m’amagava coses. Coi de
tossut… Doncs llavors igual l’ha fet matar el marit i no els carbonaris ni cap societat
secreta. Saps com trobar aquesta duquessa?
—Fa una estona ha estat aquí i m’ha dit que tornaria demà. Ara deu ser al llatzeret
de Valverde.
—Marxem.
—No puc sortir. Si la policia em reconeix, em detindrà.
—La policia soc jo, a veure si ho entens. Marxem. A mi no em queden diners i
algú ha de pagar l’enterrament. No podem deixar que tirin en Diego a una fossa
comuna, com si fos un gos.
Ara, la Lucía entén què buscava en Donoso per la casa, obrint calaixos i calaixets
de l’escriptori: uns quants diners per donar una sepultura digna al seu amic.

Página 186
 47

En Donoso ha volgut estalviar a en Diego el que es troben a l’alba de l’endemà a

l’entrada del cementiri de la Buena Dicha, al carrer Silva: un enterrament de
misericòrdia o enterrament d’almoina; un dels que surten del carrer de l’Ataúd, com
en diuen els madrilenys, un pati on viuen els enterramorts i on es guarda el fèretre
dels morts que no es poden pagar res millor, els que el llibre parroquial té classificats
com a indigents.
En aquests temps del còlera no hi ha només un taüt per als pobres, que era el més
habitual, ara n’hi ha tres i es fan servir sense parar. El carro que en Donoso i la Lucía
veuen entrar al cementiri va ple, dues caixes grans, d’adults, i una de més petita
ocupada per un nen. En Donoso se senya en veure’l i ella l’imita sense ganes. Els
enterradors llançaran a la fossa comuna els cossos embolicats en una mortalla i
s’emportaran els taüts per tornar-los a omplir amb més cadàvers. Repetiran el procés
unes quantes vegades al llarg del dia. Gràcies als diners de l’Ana Castelar, en Donoso
ha aconseguit que el seu amic no es trobi en la mateixa situació lamentable. Potser el
germà d’en Diego a Salamanca hi hauria intercedit, però amb el còlera la
correspondència és massa lenta. No era cap opció viable.
Quan arriben al cementiri, en Donoso reconeix algun company de disbauxes
nocturnes, algun col·lega de professió —en Ballesteros, el periodista que es va
avançar a fer pública la mort de la Bèstia, està allà, més per treure’s uns rals amb la
crònica de la defunció d’en Diego que per amistat, que no en tenien cap— i
l’Augusto Morentín, el director d’El Eco del Comercio, que, circumspecte i vestit de
negre, demostra amb la seva presència el respecte pel finat. De tota manera, són pocs;
la prohibició de reunions de més de deu persones també està vigent per als
enterraments. Tots són homes menys la Lucía, que porta el cap cobert per evitar que
la reconeguin, encara que els cabells no li hagin crescut.
Hi ha breus converses entre els assistents sobre la violència que, inclement, afecta
Madrid, i també sobre l’epidèmia, sobre els rumors del proper cessament del
corregidor de Madrid i el governador civil —el marquès de Falcés i el duc de Gor
respectivament— com a màxims responsables de la Milícia Urbana, en represàlia per
la matança de frares. Sobre les accions del general Zumalacárregui al front nord, el
malson dels isabelins després dels afusellaments d’Heredia… Mentrestant, en
Donoso i la Lucía es mantenen al marge. El policia no aixeca el cap, només remuga
un «gràcies» quan algú, sabent la seva amistat amb en Diego, s’acosta a donar-li el
condol. És com si, en aquest teatre de la mort que és Madrid, en Diego fos la gota que
omple el got, com si el policia no pogués enfrontar-se a més desgràcies. La Lucía veu
preparada al nínxol la placa que li han dedicat i sent impotència de no ser capaç de
llegir les paraules que recordaran per sempre en Diego Ruiz. Què hi ha fet gravar, en
Donoso? O ha estat l’Ana Castelar qui ho ha redactat? La Lucía té clar què hi hauria

Página 187
posat. Tres paraules senzilles que en aquesta ciutat sembla que no estan a l’abast de
ningú: «Un bon home».
Mentre esperen l’arribada del taüt, en Donoso Gual recorda l’amistat gairebé
fraternal que unia dos homes tan diferents: un periodista amb afany de ser dramaturg
i un guàrdia d’escàs futur i menys vocació. Des que es van conèixer en una topada
entre absolutistes i constitucionalistes, que un cobria per al seu diari i on l’altre, de
servei, intentava posar ordre, va ser estrany el dia que no es van veure. Fins aquestes
últimes setmanes era una amistat sincera; des que va aparèixer la Bèstia, tot han estat
mitges veritats. Malgrat això, ell vol pensar que aquell afecte mutu estava per sobre
de qualsevol secret que en Diego li amagués. Eren dia i nit en moltíssimes facetes,
però també eren dues persones que s’estimaven.
Les converses s’interrompen quan arriba al cementiri la carrossa de quatre cavalls
amb el taüt d’en Diego. L’Ana Castelar ha estat generosa, pensa en Donoso; en els
temps que corren una carrossa de quatre cavalls es pot considerar un enterrament de
luxe, gairebé un sepeli reial.
La Lucía mira al seu voltant, nerviosa.
—No el poden enterrar, encara, l’Ana no ha arribat.
—La duquessa és una dona casada, no vindrà.
A la Lucía l’afligeix que sigui així, que les aparences socials estiguin per sobre de
tot, que l’Ana, que considera una amiga, no es pugui acomiadar d’en Diego, que no
era el seu marit, però sí l’home que estimava. No estava present quan en Donoso li va
donar la notícia de la mort i, encara que l’hi ha preguntat al policia, l’home ha estat
lacònic en les respostes; es va mostrar compungida i no va posar obstacle a fer-se
càrrec de l’enterrament. Al borni era tot el que li interessava. La Lucía té la seguretat
que ha estat un cop dur per a la duquessa.
El capellà es llança a unes absoltes precipitades i mecàniques —quantes d’iguals
en deu haver pronunciat, avui mateix?—, però s’atura així que veu arribar la luxosa
carrossa —un landó de dos cavalls i quatre rodes—, de la qual baixa una elegant Ana
Castelar, vestida completament de negre. Ella i l’Augusto Morentín potser són els dos
únics assistents que es poden permetre tenir roba per a cada ocasió en aquest Madrid
paupèrrim. La seva arribada provoca murmuris en la concurrència, però ella no mira
ningú, ni tan sols en Ballesteros, que sent que la seva pròxima crònica guanya punts
picants amb l’aparició de la duquessa. Es limita a avançar fins que arriba al costat de
la Lucía.
—Estàs bé?
—Trista.
—Jo també. En Diego no es mereixia acabar així. Qui ho hagi fet ho pagarà.
La seguretat de l’Ana infon esperança en la Lucía; potser va ser cosa de l’atzar,
però l’home que va matar l’Eloy, aquell barbut, va morir poc després a les mans de
fra Braulio. Ull per ull. Ara desitja que l’assassí d’en Diego corri la mateixa sort i
està convençuda que l’Ana Castelar farà el que podrà perquè així sigui.

Página 188
 El rector continua amb l’acte fúnebre posant més èmfasi en les seves paraules,
perquè no sempre es resa tenint una gran d’Espanya al davant. La Lucía sent el desig
d’acomiadar-se d’alguna manera especial quan introdueixen la caixa al seu nínxol; si
tingués una flor, si portés alguna polsera… la posaria sobre el taüt. Algun record que
la uneixi per sempre a en Diego. Tanmateix, només té el vestit, el mocador amb què
es cobreix el cap rapat. Dona un cop d’ull al seu voltant; a uns metres, una vella ven
rams de crisantems. Si tingués unes monedes, no dubtaria en què gastar-se-les. L’Ana
Castelar sembla que li llegeix el pensament, o tal vegada ha vist com la Lucía fixava
la mirada en l’anciana dels crisantems, i li posa uns rals a la mà. Al cap d’un segon, la
nena ja els està intercanviant per unes flors de color lila. Després, s’agenolla al costat
de la làpida i hi repenja el ram. «Sempre hi haurà flors fresques a la teva tomba. No
t’oblidaré mai».
—«La veu de Madrid que el temps no emmudirà. Diego Ruiz» —murmura al seu
costat l’Ana Castelar contenint l’emoció.
És l’epitafi gravat a la làpida.
La duquessa agafa del braç la Lucía i la porta cap al seu landó.
—Què faràs, ara? On viuràs?
—La casa d’en Diego està pagada un parell de setmanes. El seu amic Donoso
m’ha dit que m’hi puc quedar uns dies.
—I després?
—Després… no ho sé.
—Pots viure amb mi; si vols, pots venir avui mateix. A casa meva no et faltarà de
res.
—He de trobar la meva germana.
—No t’obligaré a fer-ho perquè sé que així que em girés t’escaparies, però la
porta de casa meva sempre estarà oberta per a tu. Vine quan vulguis. Et calen diners?
La Lucía no té temps de negar-s’hi; l’Ana ja li ha posat uns quants rals a la mà.
Mentre la veu allunyar-se al landó, es penedeix de no haver-hi pujat. Què farà? Per on
hauria de començar a buscar la Clara? Els assistents a l’enterrament han marxat. Tots
menys en Donoso, que, una mica apartat, parla amb uns homes que duen uns
uniformes semblants al seu. Podria ser que haguessin descobert alguna cosa de
l’assassinat d’en Diego? La Lucía l’assalta així que el policia es queda sol.
—Saben qui va matar en Diego? Els has dit que no va ser cap lladregot? Els has
parlat dels carbonaris?
—No parlàvem d’això.
El to brusc d’en Donoso i el seu gest greu li fan entendre que no està disposat a
respondre-li, però la Lucía no es dona per vençuda fins que el policia es veu obligat a
reconèixer què volien aquells guàrdies.
—Ha aparegut una altra nena morta. Trossejada. No saben qui és, però l’han
trobat a prop d’on va aparèixer en Diego, més enllà de la Puerta de Alcalá. Tot això

Página 189
és com una sangonera que se m’ha enganxat a la pell i no para de fer-me sagnar… No
hi ha manera de treure-me-la de sobre.
Fa estona que la Lucía ha deixat d’escoltar en Donoso; el terror se li ha instal·lat
al cervell. «Trossejada.» I, després d’aquestes paraules, ella només pot imaginar la
Clara desfeta com una nina de drap desmanegada per un gos. Tot just si li surt la veu:
—La meva germana? Porta-m’hi, vull veure si és ella.
A en Donoso li convé obtenir una identificació ràpida, però un sentiment de
noblesa l’obliga a protegir-la.
—Si està com les altres nenes, no serà agradable.
—He vist de tot, jo.
—No, t’asseguro que això no t’ho pots ni imaginar.
Tots dos surten del cementiri de la Buena Dicha. No s’han fixat en una persona
que ronda entre les làpides, vorejant les tombes de dues heroïnes dels alçaments del 2
de maig, Clara del Rey i Manuela Malasaña. Ha pres nota de tots els presents, en
especial de la nena dels cabells vermells. L’ha reconegut malgrat el mocador que duia
al cap.
Des que en Diego Ruiz es va presentar al convent, ha estat indagant qui era
realment aquell periodista. Sap que protegia la nena a casa seva, que el seu millor
amic era aquest guàrdia borni, i fins i tot està al cas que mantenia una relació adúltera
amb la duquessa d’Altollano. Tampoc ella no ha pretès amagar-ho presentant-se al
sepeli. Però què més havia esbrinat, aquell Diego? No sap de què es pot tractar, què
més va arribar a descobrir d’aquesta societat secreta a la qual ell sap que el pare
Ignacio García pertanyia. I tampoc no sap si el fet de saber alguna cosa relacionada
amb el tema és el que l’ha dut a la tomba. Que Déu tingui pietat de la seva ànima.
Vestit de paisà —perquè els hàbits de monjo podrien haver cridat l’atenció de la
Lucía—, fra Braulio s’acosta a la tomba ara deserta d’en Diego Ruiz. Se senya i resa
en silenci una oració per la seva ànima.

Página 190
 48

Fins fa pocs anys, els carruatges d’un o dos cavalls que es lloguen a les parades de
cotxes de punt només es podien contractar per mig dia o dies sencers, però els últims
temps s’ha estès el costum de fer-ho per viatges. Es diu que aviat hi haurà serveis
amb recorreguts marcats, i que els madrilenys en podran pujar i baixar quan vulguin,
però, per ara, un cotxe de punt, el simón com en diuen, és l’única manera de moure’s
per Madrid amb una certa rapidesa. Això des de la parada del carrer de San Bernardo
fins a la Puerta de Alcalá —el cotxer es nega a anar més enllà—. Ni en Donoso ni la
Lucía tenen gaires ganes de parlar durant el camí. Instal·lats en el silenci, deixen
perdre la mirada en els grans edificis i monuments, gairebé tots del regnat de Carles
III, que marquen el recorregut. «Palaus majestuosos que miren cap al cel», pensa la
Lucía, «i menyspreen el que passa al fang.» Orgullosos, aliens a la batalla que duen a
terme els ciutadans, com si sabessin que res no els pot afectar, que el còlera, la
pobresa i la violència podran convertir la ciutat en un desert, però ells, els edificis,
seguiran dempeus, indemnes. Muts. Esperant nous habitants.
A la Lucía li fa mal el pit quan baixen del carruatge. El cor, inflamat, li batega
cada vegada més de pressa. Li costa seguir el pas d’en Donoso, que avança cap a un
rebaix a un centenar de metres del camí d’Alcalá des d’on es veuen les parets
blanquejades amb calç de la plaça de toros. Vol semblar plena de fortalesa, però és
tan feble com un castell de naips. Una lleu ràfega de vent, un fragment de pell amb
què pugui identificar la Clara, i sap que s’esfondrarà. Tot i això, no s’atura, amb el
cor colpejant-li el pit, la suor freda que li rellisca pel front i un tremolor a les cames.
Un pas rere l’altre s’acosta cap al que tem que pot ser el cadàver de la seva germana.
Els pocs presents a la zona es refugien de l’abrusador sol d’aquest dia de finals de
juliol a sota d’un dels escassos arbres que hi ha als voltants. El cos de la nena ha
aparegut a la llera d’un rierol; qui l’hagi deixat allà ni tan sols s’ha preocupat
d’amagar-lo. No hi ha cases a prop, excepte un vell palau desmanegat a poc més d’un
quilòmetre. En Donoso s’acosta a un guàrdia que li ha fet senyals des del terreny.
—Està sencer?
—Està escampat, trossejat, desmembrat. L’únic que no hem trobat és el cap.
—Busqueu-lo, ha d’estar a prop.
Tot, excepte la pluja i la manca de veïns, fa que en Donoso recordi aquell matí de
Sant Joan al Cerrillo del Rastro, quan van trobar el cadàver de la Berta. El fa pensar
en en Diego arribant i relliscant pel fang, el gos udolant amb el cap de la nena entre
les potes, la vella que inflamava la por i la ira dels presents… Troba a faltar, i li
sembla que serà un sentiment que l’assaltarà tota la vida quan menys s’ho esperi, el
seu amic provocant-lo per saber més coses, per parlar amb els uns i els altres fins a
arribar a saber el que havia passat.

Página 191
 La Lucía encara està uns passos enrere, i en Donoso sent la temptació d’impedir
que la nena vegi l’horror que hi ha als seus peus. Però, si és la seva germana, no és
millor obrir la ferida al més aviat possible? De res no serviria amagar el cos, o les
parts que els veïns han reunit en un cúmul informe: cames i tronc, braços, amuntegats
en una pila de carn. La Lucía negarà la realitat fins que hi pugui plantar cara.
—Si no vols, no t’hi acostis —li diu finalment entre dents.
—Llavors no ho sabrem mai, si és ella.
La Lucía es mira els peus, el camí de terra que ha seguit. Sap que, quan alci els
ulls, trobarà un cadàver, el de la Clara? El sol li crema el clatell, la fa suar. Un pas
més. La terra està bruta, fosca i mullada. Encara que no hi ha cap rastre de color
vermell, sap que és la sang del cos el que ha transformat la terra en fang, el que ha
dibuixat un núvol negre i estrany al sòl. La mà d’en Donoso es recolza en la seva
espatlla, en nota la pressió. El policia borni no és tan indiferent a la Lucía com ha
volgut fer veure. Li arriba la pudor de putrefacció i li recorda l’olor que feia la fàbrica
de mistos quan hi va trobar en Pedro i la María morts, l’olor que feia la seva mare a la
cova mentre s’esperaven per poder-la enterrar. L’olor de la casa del capellà mort de
còlera, allà on va robar l’anell. Se li haurà enganxat per sempre, aquesta olor?
Acluca els ulls, li costa enfocar. S’adona que se li han entelat de llàgrimes. Es
frega amb un puny, amb ràbia: «No ploris, Lucía», es diu. Li agradaria fer-se mal,
castigar-se, perquè tot el que està passant és només culpa seva. Llavors, apareix al seu
davant: al principi, li costa assimilar el que té davant dels ulls, com l’indígena que
veu un artefacte que no havia vist mai abans i no és capaç d’entendre de què es tracta.
És pell blanca com la sal i, al cap d’uns segons, la Lucía identifica les dues cames,
primes i tallades, una a l’altura del maluc, l’altra pel genoll. Al damunt, un tors amb
uns pits diminuts, esqueixat en les extremitats, un braç al costat, amb el palmell
entreobert, com si estigués esperant que algú li donés alguna cosa. Sembla el monstre
d’un malson que, en qualsevol moment, pot ajuntar els seus trossos una altra vegada i
aixecar-se com una aranya sense cap.
En Donoso espera les primeres paraules de la Lucía, pacient. Ella encara està
paralitzada per la blancor de la pell, per les taques vermelles de les parts esqueixades.
Recorda les mans de la Clara entrellaçades amb les seves, les cames de la seva
germana arraulides sota la manta quan dormien, la nuesa infantil quan es banyaven al
riu, el xipolleig i les rialles, la felicitat que ara sembla tan llunyana.
—No és la meva germana. No és ella —diu a la fi amb seguretat, gairebé com si
vomités les paraules.
Després, es gira d’esquena al cadàver. En Donoso s’acosta a ella, comprensiu.
—Tens nàusees? És normal, a mi em va passar el mateix la primera vegada.
Però no és això el que sent la Lucía. El corrent que li recorre el cos des de
l’estómac no és cap altra cosa que alleugeriment en comprovar que no es tracta de la
Clara. Un descans que li resulta repugnant: és la Clara millor que aquesta nena que ha
estat torturada de manera brutal?

Página 192
 —El cap! —crida un vell desdentegat.
L’ha agafat pels cabells i l’aixeca com Perseu va alçar el de Medusa.
Com preveia el guàrdia, el cap ha aparegut a menys de cent metres. En Donoso i
la Lucía corren a veure’l. L’ancià balanceja el cap de la nena com un trofeu; potser
espera alguna recompensa del guàrdia reial. Els cabells llargs i foscos, els ulls oberts,
el nas arromangat i la pell blanca i pigallosa, les restes de sang només tenyeixen
l’esòfag desfet, els músculs. «Vols jugar?». A la Lucía li sembla que la pot sentir, amb
el seu somriure i la nina de drap entre les mans.
—Es deia Juana. És la filla de la Delfina, una que treballa al bordell de la Lleona.
En Donoso ordena al vell que deixi el cap al costat de tots els altres membres. Vol
oblidar-se al més aviat possible de tot el que està veient, esborrar-se aquelles imatges
de la memòria com qui es treu la pols del damunt. Ja ha demanat que vingui un
carretó per emportar-se les restes a l’hospital.
—En Diego em va dir que al darrere de la gargamella de les nenes hi havia una
insígnia. Una que tenia un gravat igual que el del meu anell.
—Si et penses que hi ficaré els dits, aquí dins, estàs boja. Això és cosa dels
metges.
La Lucía venç el fàstic, s’ajup al costat del cap, separa la mandíbula, dura com el
ferro, i fica la mà a la boca de la Juana. Amb la punta dels dits, aparta la llengua i, al
fons, a l’inici del coll, hi nota una cosa dura i freda. Té el canell fi, de manera que el
pot introduir tot sencer. Al seu costat, en Donoso observa amb repulsió com trasteja
dins la boca de la nena morta, fins que pot agafar el que busca i, amb la mà bruta de
sucs, treu una insígnia d’or. Com li va dir el periodista, les dues maces creuades són
com les de l’anell.
El borni allarga la mà demanant-li que l’hi doni.
—Què en faràs?
—Això és cosa meva.
—Si no l’has de fer servir per trobar la meva germana, no te la dono.
—T’estimes més que te la prengui d’una revolada?
La Lucía dubta, però sap que és absurd enfrontar-se al policia.
—Ara t’escolto. —En Donoso es guarda la insígnia a la butxaca i després ajuda la
Lucía a posar-se dreta—. Marxem, m’acompanyaràs al bordell del carrer del Clavel.

La Lucía acluca els ulls amb el trontoll del simón. Està esgotada. No sap quant de
temps fa que conté les emocions. És un esforç titànic mantenir drets els murs que ha
aixecat, resistir les onades de records de la Juana, de temors que la Clara pugui patir
el mateix final. Evitar que els maons s’esquerdin i, nua, es quedi indefensa davant el
dolor.
Obre els ulls. Al seu costat, en Donoso la mira amb el seu únic ull, i a ella li
sembla que la jutja. Potser es pensa que és una bèstia, que s’ha convertit en un

Página 193
animal, com la resta de la ciutat, a qui l’únic que interessa és la supervivència. És
possible que tingui raó. Ara, ella és una bèstia, però no li retraurà. En això l’ha
convertit Madrid.
En arribar al carrer del Clavel, al bordell de la Lleona, no s’atura a l’esglaó on va
conèixer la Juana; el sobrevola ràpida seguint el policia. Tot i que encara no són les
dotze del migdia i la Josefa no sol rebre a ningú abans de les dues o les tres de la
tarda, han fet passar la Lucía i en Donoso al saló verd i els han demanat que hi
esperin la madam. Ella ha estat en aquest saló moltes vegades, però en Donoso,
només va creuar el llindar d’aquesta sala per negociar amb la Lleona com fer
desaparèixer el cos d’en Marcial Garrigues.
No tarda més de quinze minuts a presentar-se, vestida molt de pressa amb la
mateixa bata que portava el primer dia que la Lucía va visitar la casa per treballar-hi.
—N’esteu segurs, que era ella?
—He vist el cos, Lleona. La seva cara.
La Josefa busca en Donoso amb la mirada, com si necessités la confirmació d’un
adult. No n’obté cap gest.
—Avisaré la Delfina. Que Déu tingui pietat d’aquesta dona.
S’aixeca i es posa la mà al front, com si estigués patint un mareig. Amb pas
insegur abandona el saló verd i al cap de poc torna acompanyada per la Delfina. En
Donoso esperava que la madam hagués preparat la seva pupil·la, però l’esperança als
ulls de la prostituta quan demana si hi ha notícies de la seva nena deixa clar que no ho
ha fet. La Josefa no ha volgut ser transmissora d’una desgràcia tan grossa. Li
correspon a ell clavar el cop de destral, no és la primera vegada que ha d’assumir
aquest paper desagradable.
La Lucía veu com la Delfina esclata de dolor quan en Donoso li comunica la mort
de la seva filla. És com un vidre que s’esmicola. Se succeeixen els crits —«La meva
nena! Per què ella?!»—, llàgrimes i tremolors que sembla que li puguin aturar el cor.
Primer en Donoso i després la Lleona intenten contenir-la, però la Delfina està fora
de si i fa caure una tauleta auxiliar de marbre. Un joc de te s’estavella per terra.
Crida, la bava se li acumula entre les comissures dels llavis. La Lleona busca descans
a la seva butaca i la Lucía ha d’apartar-se quan la Delfina llança una ampolla de vi
que rebenta contra la paret. «Tu vas portar la Bèstia!», un udol de la prostituta que
desconcerta la Lucía: realment ho ha dit? Per la paret llisca el vi, vermell com la
sang, com els cabells de la Lucía.
Els trossos de vidre, els trossos de la Juana i els trossos en què es convertirà la
Clara. En Donoso ha reduït la Delfina fent-la estirar a terra. Li posa un genoll a
l’esquena i amb les mans li demana que es tranquil·litzi.
La Lucía està marejada. L’habitació li gira al voltant.
—Què faràs? Saps que aquí no et pots quedar.
La mà de la Lleona l’ha agafat pel canell. La sent freda. A batzegades, la Lucía li
explica que es quedarà uns quants dies a casa d’en Diego Ruiz o que, potser, se

Página 194
n’anirà al palau de la duquessa d’Altollano. Que s’ha ofert a cuidar-la.
—Aprofita l’oportunitat.
La histèria de la Delfina no té fi. Cameja immobilitzada per en Donoso, però res
no la pot fer callar.
—Tu la vas portar! A aquesta casa! Hauria d’haver-te agafat a tu! La meva filla
no! La Juana no!
La sala verda gira al voltant de la Lucía. Sent que la muralla s’esquerda.
«Jo en tinc la culpa. Jo he portat el monstre. Jo he matat la Juana. En Pedro. La
María. En Diego. La Clara». Ensopega amb els vidres trencats, perd l’equilibri.
Es creia capaç de suportar-ho tot, però s’equivocava. Veu que el policia corre cap
a ella. Veu el vi regalimant per la paret i s’imagina el cap de la Clara, retallat i
sacsejat a les mans de la Bèstia, que no para de riure, esquitxant sang pertot arreu.
Després acluca els ulls i sent com la gravetat l’estira cap avall. S’ensorra,
inconscient. En Donoso evita que piqui contra el terra: als braços, el policia hi acull
una nena de catorze anys que no té res ni ningú.

Página 195
 49

La Lucía no sap on és, quan es desperta. No és la casa d’en Diego ni el bordell de la

Josefa, que és l’últim lloc que recorda. Tampoc no és un ambient prou luxós per ser el
palau de l’Ana Castelar. És una habitació espaiosa amb alguns detalls que indiquen la
presència d’una dona: unes peces de roba al respatller d’una cadira, un gerro amb
flors sobre una calaixera, una capseta al costat que podria ser un petit joier… Però per
la cura que s’ha posat a decorar l’habitació, té pinta de ser antiga: forats a la paret i
taques a la pintura testimonien el pas dels anys. Una llar que es va muntar amb
estimació, però que l’ha perdut. Malgrat tot, no sembla un recer amenaçador, el llit és
agradable i la claror que entra per la finestra omple el dormitori. Es queda uns minuts
més entre els llençols, on hi ha pau, una pau efímera que només podrà conservar si no
posa els peus a terra.
Es va esforçar a pensar que era invencible i els fets li han demostrat que continua
sent la nena petita que la Cándida renyava quan no li feia cas. Quantes vegades li va
dir la seva mare que es mantingués lluny de la ciutat? Que la seva vida estava en
aquell costat de la Muralla, als poblats, i no als carrers de Madrid?
Les campanes d’una església comencen a tocar i compta tres campanades. Tant de
temps ha estat inconscient? S’aixeca finalment i treu el cap per la finestra. Està en el
que sembla un segon pis d’una casa d’un barri popular. Pot veure la cúpula de
l’església de Sant Andreu i la creu de la Puerta de Moros. No sap quin carrer és, però
sí que està a prop de la placeta de la Cebada. Allà l’Eloy presumia d’haver vist, quan
només tenia cinc anys, encara que és impossible perquè ell gairebé ni devia haver
nascut, l’execució d’en Rafael del Riego, com també deia que recordava perfectament
com l’insultaven els assistents a l’acte. Ella no li va dedicar gaire atenció, ni tan sols
sabia qui era aquell Riego i probablement l’Eloy tampoc. Només que era algú
important. Algú amb un cognom d’aquells que no s’obliden.
Sent sorolls per la casa i s’acosta a la porta, l’entreobre amb compte, sense
desvelar que ja està desperta i llevada. Al saló hi ha un home i una dona que no pot
veure, semblen embrancats en una discussió.
—Un raspall esborrifat, això és el que és. Si no sap ni parlar! Com és possible que
em substitueixi una actriu sense experiència?
—Tranquil·litza’t, si us plau.
—Què li passa a en Grimaldi, pel cap? Es creu que em pot canviar per aquesta
porca? Pretén que em quedi tranquil·leta i sense fer res? Parlaré amb ell!
—No aniràs enlloc. Has de descansar.
—Deixa’m en pau, no soc pas la teva presonera, jo…
—Primer et prens la infusió i després parlem amb calma. Estàs molt feble, Grisi.
La Lucía reconeix la veu d’en Donoso, però no la de la dona. Torna a estirar-se al
llit per esperar que es calmin els ànims. En un racó de la cambra, apartada, hi ha una

Página 196
cadira amb la casaca del policia. La poca roba que troba a l’armari també és
masculina; deu ser a casa seva.
Quan els crits s’apaguen, s’aixeca altra vegada i surt del dormitori. Ara es respira
calma. La dona, empipada, va fent glopets d’una tassa de te al costat de la finestra. El
policia està recollint els fragments d’un gerro que s’ha trencat en quatre trossos.
S’atura en veure la nena al llindar.
—La propera vegada, avisa que t’has despertat.
En Donoso la renya amb un grunyit, però la dona dulcifica l’expressió en veure-la
tan desvalguda i li parla amb un afecte aparent.
—Em sap molt greu això d’en Diego, tot i que amb prou feines el vaig arribar a
conèixer. En Donoso m’ha dit que t’has desmaiat fa unes hores. Quant fa que no
menges? No soc gaire bona cuinera, però hi ha caldo calentó. El caldo és tan fàcil de
fer que és gairebé impossible que quedi malament.
La dona és bonica, tot i que està molt prima i se li marquen les ulleres. Amb uns
moviments nerviosos es dirigeix al fogonet amb una olla de fang al damunt. I de
seguida li acosta una escudella fumejant. La Lucía no hi està d’acord, que sigui
impossible que un caldo quedi malament: aquest és tan clar que gairebé no té cap
gust, s’assembla als que feien a la casa de Peñuelas quan no tenien res per fer bullir
l’olla. En aquests casos, la Cándida tirava una pedra a la cassola. Era sempre la
mateixa, una de molt neta, de tantes vegades que l’havia fet bullir. La Clara detestava
aquell caldo, però la Lucía la convencia que se’l prengués sencer: li deia que aquella
pedra li donaria fortalesa.
—Hem de buscar la meva germana.
—Hem? —diu en Donoso amb un punt de desdeny—. Jo no he de buscar a ningú.
A la Lucía no li sorprèn aquella reacció, ja li ha deixat clar unes quantes vegades
que no volia saber res de la Clara ni de la Bèstia. Tot i això, intenta convèncer-lo. No
té cap altre aliat.
—Ets policia… És la teva obligació.
—No vaig entrar a la policia per fer coses com aquesta. Només ho vaig fer per
posar pa a taula. Jo no serveixo per veure morts, i encara menys per recollir el
cadàver d’un amic.
Ella s’adona amb claredat del que li passa a aquest home: després de la mort d’en
Diego, ha aixecat un dic d’amargor. I intueix que justament per aquí, pel costat
sentimental, podria obrir-se una esquerda a la roca.
—A en Diego li agradaria que m’ajudessis. N’estic convençuda.
—Em va demanar que no et detingués, no que et seguís del dret a l’escorxador,
que és el que li va passar a ell.
—No li parlis així, Donoso —intervé la Grisi.
—És la veritat. Ara t’hauràs d’espavilar tu sola.
—Ja m’has ajudat, m’has portat a casa teva.

Página 197
 —Perquè t’has desmaiat i la Lleona no et volia a casa seva. Però ja està, a partir
d’ara m’aparto. Per a mi, tota aquesta història de la Bèstia i l’anell s’ha acabat.
La Lucía es gira cap a la Grisi, potser ella la podria ajudar a convèncer en
Donoso. L’hi demana amb la mirada, i l’actriu desxifra el missatge a l’instant.
—Jo tampoc no en vull saber res més, de tot això. La meva filla també va ser
víctima de la Bèstia i ningú me la tornarà. A més, la Bèstia és morta, això s’ha acabat.
—Llavors per què ha aparegut el cadàver de la Juana? La Bèstia no és morta i ho
sabeu!
La dona contreu el gest i es posa a mirar per la finestra, com succionada per un
atac de malenconia. Ja no compon una estampa plàcida, banyada pel sol i amb les
mans al voltant de la tassa de te. Ara encadena gestos espasmòdics amb les mans: es
retira un floc de cabells dels llavis, es grata la galta, estira els dits amb un tic
estrany… Símptomes d’inestabilitat que no escapen a la perspicàcia de la Lucía. En
Donoso acaba de recollir els trossos del gerro i els deixa en un prestatge.
—Ho has d’entendre, bonica: la Bèstia és morta per a mi. Nosaltres no podem
aturar-ho, això.
La Lucía comprèn amb tristesa que està ben sola. Ningú voldrà compartir la seva
tragèdia. Tothom s’allunya d’ella com del còlera.
—Eres el millor amic d’en Diego, no vols venjar el que li han fet? Això és de
covards.
L’ull d’en Donoso reuneix de cop tota la fúria de l’univers.
—En Diego té la culpa del que li ha passat. Qui es va entestar a ficar el nas en
tota aquesta història de la Bèstia? Presumia d’investigador. Fins i tot va portar al
doctor Albán el flascó de sang que vam trobar a les butxaques d’en Marcial, com si a
l’Hospital General la ciència pogués donar una resposta al misteri. Massa ínfules! —
Esbufega—. I pretenia desemmascarar la societat secreta que està darrere l’anell…
Saps quin era el seu problema? No era la Bèstia. Era ell mateix; no volia reconèixer
que simplement era un gasetiller que amb prou feines guanyava diners per pagar el
lloguer. Tot això li anava molt gran. Jo sé que soc un simple guàrdia, no cometré el
mateix error que ell. Vull viure. Però això no ho pots entendre, tu, ets una mocosa.
Ella encaixa l’insult en silenci. La Grisi continua mirant per la finestra, movent el
cap com un ocellet. Impossible recórrer-hi. Està sola. Se sobresalta per un so
metàl·lic, el soroll que provoca el policia en deixar caure un objecte sobre la taula.
—Aquí tens la clau de la casa d’en Diego. D’aquí a dues setmanes hi aniré per
passar comptes amb la portera. Espero que ja te n’hagis anat.
La Lucía desitja amb totes les forces rebutjar l’ajuda miserable que li ofereix en
Donoso. Però pesa més el sentit pràctic que l’orgull. Agafa la clau i se’n va clavant
un cop de porta.

Página 198
 50

Els lavatoris s’han repetit. L’antiga rutina de la Bèstia, aquella cadena de

masturbació, flagell i curació de les ferides que li han descrit a la Clara, ja no
existeix. El gegant no ha tornat a la masmorra, però una vegada al dia hi baixen tres
encaputxats. Un d’ells —el Cuiner, han començat a anomenar-lo les nenes— hi porta
una olla i reparteix una mena de guisat amb patates i verdures. Després, les fan
despullar i, una a una, abandonen la cel·la. En l’octògon central, el Cuiner aplica
l’ungüent que fa olor de cedre i, després, entren a la banyera on els altres dos
encaputxats hi posen herbes aromàtiques i algun altre ingredient: calamina, llorer…
Cap de les nenes sabria dir l’origen del perfum que, durant aquesta estona, amaga la
pestilència de les gibrelles, però el plaer que els va suscitar la primera vegada ha
desaparegut.
Ara saben què toca quan surten de l’aigua. Amb un llum d’oli, el Cuiner examina
la vagina de les nenes i busca la menstruació. Si no hi ha sang, tornen a la cel·la,
mullades i tremolant de fred: malgrat l’estiu, la pedra de la masmorra és com gel.
Cada vegada que els encaputxats baixen l’escala de cargol, les nenes s’amaguen
en un racó de les cel·les: s’ha acabat el temps de les fantasies. No poden especular
que el que les espera quan surtin sigui bo. La Juana, abans de ser triada, els ho va
explicar a totes: les té atrapades la Bèstia. El dia que sagnin, el dia que es
converteixin en dones, com solien dir les seves mares, abandonaran la masmorra i
seran brutalment assassinades. Fetes esquinçalls, com les nenes que van aparèixer
mortes als voltants de Madrid.
No han tamisat la veritat davant la nova incorporació. L’endemà que
s’emportessin la Juana, va arribar una altra nena: la Miriam. Té dotze anys i vivia
amb els seus pares en un grup de cases miserables al costat de la carretera de França,
a l’altura del camí de la Cuerda. D’ulls grossos i mans diminutes, cabellera morena i
arrissada, la Miriam és com un gat espantat a la seva cel·la. Sempre en tensió i
sempre en silenci. Amb les pupil·les dilatades.
La Fátima no va voler sentir les queixes d’algunes companyes.
—És millor que sàpiga el que li espera, no com nosaltres, que hem passat una
eternitat pensant que podíem esperar un miracle.
Després li ha explicat per què les renten, per què els miren els genitals, com
acabaran si un dia comencen a menstruar.
—La Bèstia es va emportar la Manuela —diu la Miriam trencant un silenci que ja
durava tot un dia—. Però no la van trobar mai. Vivia al mateix barri que jo, al camí
de la Cuerda. La seva mare encara la busca…
—Era una de molt baixeta? Va estar aquí pocs dies, se la van emportar de seguida
—recorda la Fátima.

Página 199
 El silenci s’instal·la novament a la masmorra. La Manuela, la Berta, la Juana i les
altres nenes que van sortir d’allà: n’hi ha que les han trobat; d’altres, no. Ara mateix,
en algun lloc, potser al fang d’una riera o entre les deixalles d’una porquera, els seus
cossos desmembrats s’estan podrint.
La porta s’obre i comença el ritual. La Clara, al costat de la cel·la de la Miriam,
veu com la nena s’encongeix tremolant en un racó.
—Com et van agafar, a tu? —li pregunta en un murmuri.
—En una claveguera de les que travessen la Muralla. M’hi ficava cada dia per
buscar menjar…
La Clara pensa que el que uns llencen és útil per a altres. No són només les
deixalles que les cases riques tiren a les escombraries i que acaben allà; també el que
deixen enrere els contrabandistes. Aquests, que són els que més diners guanyen,
mengen al subsol mentre esperen que els guàrdies relaxin la vigilància a les sortides.
És normal que s’hi deixin restes de menjar que d’altres de més miserables aprofiten.
Qui sap si al seu darrere encara n’arriben d’altres i altres; qui sap si els últims no es
disputen les sobres amb les rates.
El Cuiner ha repartit els bols amb el guisat. La Fátima és la primera que surt
despullada a l’octògon i entra a la banyera. La Miriam ha començat a plorar; fa un
esforç per reprimir el so del ploriqueig, però segur que no trigarà gaire a explotar. El
Cuiner no vol que res ni ningú enterboleixi aquell ritual embolcallat en perfum, i la
Clara tem que pugui fer pagar la seva ira a la Miriam.
—Vas arribar a veure la ciutat secreta?
—Quina ciutat secreta?
La Clara sap que tot és fals, que només és una història que li explicava la seva
germana per fer-la somiar, però ha aconseguit captar una mica l’atenció de la Miriam,
que deixa de pensar en quan arribarà el seu torn. En veu baixa, per no cridar l’atenció
dels encaputxats, li murmura que fa molts anys, més de tres-cents, els jueus van ser
expulsats d’Espanya pels Reis Catòlics. Però que no tots van marxar. Alguns es van
amagar a les clavegueres de Madrid.
—I no n’han sortit en tres-cents anys?
—És clar que sí. Surten cada nit per unes portes secretes que només ells saben on
són. Però quan surt el sol es tornen a amagar.
—Són ells, els que ens han portat aquí? Són la Bèstia?
—No, els jueus de sota terra no fan mal a ningú. Al contrari, ajuden els que ho
necessiten. No t’ha passat mai, que te n’has anat al llit amb gana i al matí el teu pare
o la teva mare t’ha donat alguna cosa de menjar? És perquè ells han visitat casa teva a
la nit.
La Clara continua recordant el que li explicava la Lucía: que la ciutat secreta és
un lloc meravellós ple d’or, de plata i de diamants, però sobretot de pa, de pastissos i
de fruita; que cada tants dies se segellen els túnels de les clavegueres que hi donen
accés i n’obren altres de nous perquè, si algú ha descobert l’entrada, no sigui capaç de

Página 200
tornar; que allà baix sempre se sent música perquè hi ha orquestres que toquen dia i
nit…
La porta de la Miriam s’obre i el Cuiner l’obliga a despullar-se. Amb vergonya, la
nena obeeix l’encaputxat. Després, aquest s’ajup al seu davant i li unta la vulva amb
ungüent. La Miriam tremola: ningú no l’havia tocat allà, mai. Les llàgrimes li corren
per les galtes. Ajudada pels altres dos encaputxats, entra a la banyera. A mesura que
el seu cos se submergeix, l’aroma de llorer es va escampant. Ningú parla, a la
masmorra. La Clara, nua, espera el seu torn: ella serà la següent, tret que, com la
Juana, la Miriam surti sagnant de la banyera.
—Deixa’m!
La Miriam es regira quan els encaputxats intenten treure-la de l’aigua. Manoteja
esquitxant, però ells no estan per brocs. Amb violència l’agafen pels braços i
l’arrosseguen a fora. La bufetada del Cuiner la fa callar. Les cames no la sostenen,
són els encaputxats els qui, agafant-la per sota els braços, la fan estar dreta. El Cuiner
ja ha aixecat el llum d’oli buscant la sang.
—Deixeu-la estar! No la toqueu!
La Clara s’ha agafat als barrots i crida, fora de si. L’home deixa el llum a terra i,
en dos passos, obre la cel·la de la Clara i li clava un cop de puny a la mandíbula que
la fa caure. Cabdellada sobre si mateixa, nua, rep una descàrrega de cops de peu a
l’estómac que ella intenta protegir com pot amb braços i cames. Llavors, el Cuiner
l’agafa pels cabells i la fa incorporar una mica. Sembla que està desitjant estampar-li
el cap contra la pedra de la masmorra, però el que fa és deixar-la anar. La Clara cau a
terra sufocada, encara li costa recuperar la respiració després de la pallissa.
—A veure si saps estar callada, ara.
Havent proferit l’advertència, l’home agafa la roba de la Clara i surt de la cel·la.
La tanca al seu darrere, abans d’acabar el que havia començat amb la Miriam. Li
il·lumina els genitals amb el llum, però no hi veu sang.
—Fiqueu-la a dins.
Els encaputxats obeeixen. Deixen la Miriam amb la seva roba a la cel·la on
estava, i se’n van. Els seus passos semblen decebuts quan pugen l’escala.
En un racó de la cel·la, la Clara s’abraça a si mateixa. Fins ara, l’adrenalina li ha
tapat el dolor, però al cap de poc serà insuportable. És possible que els cops de peu li
hagin trencat alguna costella. Serà una nit dura. Pel dolor i pel fred. El Cuiner l’ha
deixat despullada. Sap que li hauria agradat matar-la, però no ha pogut. Al seu
interior hi té el que busquen amb tant d’anhel. La sang.
Acluca els ulls i intenta pensar en les històries que li explicava la Lucía. Oblidar-
se de tot recorrent aquella ciutat meravellosa que els jueus van amagar al subsol de
Madrid. Amb tot, alguna cosa ha canviat per sempre, en ella. Sap que Madrid només
amaga misèria, brutícia i mort.
No hi ha ciutats d’or i pastís. No hi ha música enlloc.

Página 201
 51

La Lucía està furgant el pany de la casa quan s’adona que hi ha algú a l’interior. Ha
sentit uns passos i un refrec de papers que paren de sobte, i això només pot significar
que l’intrús s’ha posat alerta en sentir el soroll de la clau. La por recorre el cos de la
nena a mesura que pren nota de com n’ha estat, d’imprudent. S’hauria d’haver
imaginat que l’assassí d’en Diego podia irrompre a casa seva per registrar-la a fons.
Tot passa molt de pressa. La Lucía inicia la retirada a poc a poc, però la porta s’obre
amb molta empenta i una mà molt peluda, com de llop, l’agafa pel canell i l’arrossega
a l’interior de la cambra. L’ímpetu de la maniobra la precipita contra la màrfega on hi
ha escampats en un desordre evident els papers de l’article que en Diego va deixar
inacabat. El seu primer instint és defensar-se a cops de peu, per si l’home l’ataca.
Però ell ha tancat la porta i l’observa sense acostar-se-li, amb el mig somriure del
depredador a la cara.
—Que no em reconeixes sense l’hàbit de monjo?
La noia s’incorpora per estudiar-li el rostre i identifica els trets de fra Braulio, el
monjo guerrer de la basílica de Sant Francesc el Gran, vestit amb roba de paisà.
—Ja el vas trobar, l’anell que buscaves?
La Lucía no sap què fer, aquest home li fa molt de respecte, por i tot.
—Com sabia on era?
L’home s’asseu a la butaca on solia seure el periodista; una sensació estranya
recorre la Lucía, com si hagués vist fra Braulio usurpant el lloc del fantasma d’en
Diego.
—Em sap greu la mort de l’ajuntalletres. Al principi no m’agradava gens, però
em sembla que, malgrat tot, no era un mal home. Una mica pagat d’ell mateix, però
valent.
—Qui el va matar?
—No ho sé, encara… Ell volia trobar l’anell del prior, com tu. Sé que no ho va
aconseguir, qui sap quin pòtol l’hi va prendre al seu cadàver, però potser sí que el
periodista va arribar a esbrinar en què més estava ficat el prior.
—De què servirà que li expliqui res? Ni a la policia li interessa descobrir el que
està passant en aquesta ciutat.
—Crec que tinc tan poca simpatia per les autoritats de Madrid com tu. Posa’m a
prova: és possible que et pugui ajudar. Digue’m tot el que saps. Sense mentides. No
vull més històries com ara que l’anell que busques és un record familiar.
Fra Braulio s’ha aixecat. S’acosta a ella i, a mesura que ho fa, a la nena tot ell li
sembla cada vegada més gran. En qualsevol moment, a les seves paraules amables els
pot succeir un gest de violència, i això és el que tem que faci quan la seva mà se li
acosta. Amb tot, en l’últim instant, fra Braulio l’evita i agafa un dels papers que hi ha
sobre el llit.

Página 202
 —En Diego estava escrivint sobre la societat secreta dels carbonaris. Què en
saps?
—Ell es pensava que podien tenir alguna cosa a veure amb la Bèstia, però no sé
qui són els carbonaris. Ni tan sols estic segura de saber què és una societat secreta.
L’honestedat infantil de la Lucía fa somriure el fals frare.
—Dels carbonaris no se’n sap gran cosa: van començar a Itàlia, però també es diu
que ja van estar a Espanya el 1822 conspirant amb els comuners, una de les pitjors
societats que ha parit aquest país.
Somriu amb sorna. La Lucía comprèn que ha arribat l’hora de explicar tot el que
sap. A banda que aquest home sabria detectar les seves mentides, resulta que també
és l’únic interessat a esbrinar què li va passar a en Diego. Li confessa la veritat des
del principi: el robatori de l’anell, la mort de la seva mare i la desaparició de la seva
germana, possiblement a les mans de la Bèstia. La intercessió de la senyora de
Villafranca per vendre la joia a bon preu, la manera en què li va tornar a les mans i
com en Diego el va agafar per intentar accedir a aquella societat, o això va dir ell.
Fra Braulio no descobreix les seves cartes; sap molt més que no pas fa veure
davant la Lucía, però hi ha alguna cosa que no li acaba d’encaixar.
—Algunes societats secretes reuneixen personalitats molt influents. La majoria
tenen objectius lloables, i en canvi d’altres són molt perilloses. Poden conspirar per
enderrocar governs. Per imposar una constitució. Però… es pot saber per què
voldrien segrestar nenes i matar-les?
—No ho sé. Del que estic segura és que aquesta societat té la meva germana. Que
la torturaran com van fer amb la Juana i amb totes les altres. La trossejaran.
—D’acord, d’acord, nena, ja t’entenc. —Fra Braulio talla la Lucía, la seva
història sentimental no li interessa—. Hem de revisar tot el que sabem, detall per
detall. El primer fil que hem d’estirar és el d’aquest anell. Torna a explicar-me com et
va arribar a les mans. I aquesta vegada no et deixis cap detall. Segur que tens bona
memòria.
La Lucía agafa aire i busseja en els seus records fins que topa amb el dia de la
tempesta que va precedir l’entrada d’amagat a la casa del pare Ignacio García.
—La primera vegada el vaig veure al carrer d’Alcalá. Anava passejant amb un
altre home més jove des del Retiro, i va tombar per Recoletos. Caminava estrany,
com els borratxos. Però no era per això. Em vaig adonar que estava malalt, que era el
còlera.
—Per què el vas seguir?
—Per robar-li el que tingués. De vegades passen dies entre que la gent mor de
còlera i els veïns avisen perquè retirin el cadàver, quan comença a fer pudor. Li vaig
anar al darrere fins a casa seva i em vaig quedar a fora, vigilant. Va treure el cap pel
balcó i va deixar el finestral obert. Vaig marxar, però l’endemà hi vaig tornar i vaig
veure que el balcó seguia exactament de la mateixa manera. I l’altre també. El que em
va decidir va ser que el dia abans de Sant Joan plovia a bots i barrals, però ningú va

Página 203
sortir a tancar el finestral. Llavors em vaig adonar del que passava: s’havia mort. Vaig
pensar que devia tenir molts diners, però només hi havia llibres…
—I l’anell.
—Sí, el tenia en una capseta. Me’l vaig guardar a la butxaca, però llavors va
aparèixer el gegant de la cara cremada, la Bèstia, i va estar a punt d’enxampar-me.
Vaig aconseguir fugir.
—Què més et vas emportar?
—Un canelobre, uns coberts de plata i una jaqueta, la meva mare es queixava de
fred cada nit… Una mena de capot marró molt lleig, però que abrigava molt. El
canelobre i els coberts els vaig vendre, l’anell l’hi vaig donar a la meva germana
perquè el guardés, li vaig dir que era un amulet. Però ella el va portar a empenyorar.
—I saps on?
—A una casa d’empenyoraments al carrer de l’Arenal.
El monjo fa aixecar la Lucía de la màrfega agafant-la del braç. Per uns segons, els
peus de la nena camegen en l’aire buscant terra ferma.
—Anem-hi.
—On?
—A la casa d’empenyoraments.
—Què busquem?
—No ho sabrem fins que ho trobem.
La Lucía es frega el braç. Està segura que li sortirà un blau allà on el monjo l’ha
aferrat amb la seva manassa. Però hi ha quelcom inofensiu en la seva brutalitat i ella
nota que la por que li inspira va perdent força. Pensa en ell com en un animal enorme,
potser un os, que no és conscient del mal que pot fer quan només vol jugar. O potser
està tan desesperada que és el que s’estima més creure.

A la Lucía li costa seguir les gambades del frare. L’home camina tan de pressa que tot
just si li queda alè per parlar.
—Quan hi siguem, tu calla i em deixes a mi.
Hi ha poca gent al despatx del perista. Un empleat atén la gent rere el taulell, però
no és amb ell amb qui vol parlar fra Braulio.
—Digue-li al teu cap que el vull veure.
—Què tens per a ell?
Fra Braulio posa sobre la taula un anell amb una gran pedra vermella. Quan
l’empleat està a punt d’agafar-lo, ell li agafa el canell.
—No se t’acudeixi tocar-lo. Digues al teu cap que pot fer un gran negoci.
Pertanyia a la filla del rei mort.
—Isabel II no té ni quatre anys, no pot ser seu.
—No t’imagines la de joies que ja ha tingut aquesta nena. O li dius al teu cap que
soc aquí o entro jo a buscar-lo.

Página 204
 La Lucía sap que el frare només fanfarroneja, que de camí al carrer de l’Arenal ha
comprat l’anell a un robavellaire per menys d’un ral, però és una catxa molt eficaç, ja
que immediatament els fan passar a un petit despatx. Allà a dins hi ha el propietari de
tot allò, l’Isidoro Santamaría.
—És veritat, això que tens un anell que era d’Isabel II?
Fra Braulio no està per brocs, just entrar i quedar-se sol amb ell, agafa el perista
pel coll i li clava dues bufetades ben fortes. El perista, que no s’ho esperava,
balbuceja alguna cosa inintel·ligible, les paraules li surten atropellades i en desordre.
—Escolta’m. —Fra Braulio el fa callar—. Això no és res comparat amb el que et
pot passar. Asseu-te, si crides no en sortiràs viu, d’aquí. Et juro que et trenco el coll
d’un cop de puny.
La Lucía ha vist el frare lluitant i sap que no menteix, que qualsevol error del
perista el portarà a la mort. Aquí no faroleja. La nit que el va veure a la basílica ja es
va adonar que era un religiós diferent dels altres. La por ha desaparegut del tot; rere el
monjo, repenjada contra la porta, se sent segura.
—No et vendré cap anell. Et donaré l’oportunitat de dir tot el que sàpigues sobre
un segell d’or amb dues maces en forma d’aspa. Va venir a empenyorar-lo una nena.
Vull que m’ho expliquis tot.
—La nena va venir, però no me’l vaig quedar, l’anell, se’l va emportar una dona.
La senyora de Villafranca.
La següent bufetada del frare és molt més forta que les anteriors i deixa l’Isidoro
per terra.
—Prova a dir-me alguna cosa que no sàpiga o t’ho passaràs molt malament.
L’home està tan espantat que ni s’aixeca. Parla assegut a terra, cobrint-se el cap
amb els braços per protegir-se de nous cops.
—Un parell de dies abans va venir a veure’m en Marcial Garrigues. Però ara és
mort, va sortir al diari: diuen que era la Bèstia. Només havia vingut per aquí una
vegada, abans, per preguntar-me on podria comprar or al pes…
Fra Braulio posa la bota a la cara de l’Isidoro i l’hi prem contra el terra.
—Quins amics tenia aquest Marcial?
—No ho sé, ho juro! Només el vaig veure aquestes dues vegades. L’última em va
dir que si apareixia un anell amb aquestes dues maces, el fes avisar.
—On?
—A la basílica de Sant Francesc el Gran. Havia d’entregar-li al prior Bernardo,
ell s’encarregaria de fer-l’hi arribar.
—Molt bé, així m’agrada. Segueix. La història comença a interessar-me.
El perista explica que havia fet seguir la nena que li va portar l’anell per informar
en Marcial Garrigues i així cobrar uns quants diners.
—Li vaig dir que vivia en una fàbrica de mistos. No en sé res més. Em va pagar i
va marxar.

Página 205
 Quan sent allò, la Lucía no es pot contenir; es llança cap al perista i li clava un
cop de peu al ventre.
—És culpa teva, que s’emportessin la meva germana!
—Però què dius? Para! —L’Isidoro, amb el peu de fra Braulio a la cara, no es pot
defensar.
—La Clara, la meva germana, va venir a vendre’t l’anell i tu li vas llançar la
Bèstia al damunt.
—Si li vols fer mal de debò, hauràs de millorar. Així —li diu fra Braulio a la
Lucía, i després li clava un cop de peu a l’estómac al perista que li talla la respiració.
Posa el genoll al terra i, agafant-lo pel corbatí, li aixeca el cap i el mira als ulls—.
Alguna altra cosa, digue’m alguna cosa més i potser no et mato abans d’anar-me’n.
La nena està desitjant que em donis una excusa.
—La jaqueta! —crida el perista a la desesperada en veure que el monjo prepara el
braç per donar-li un cop de puny—. També li interessava una jaqueta. Em va
preguntar si la nena que va venir a vendre l’anell portava un capot marró.
Fra Braulio es queda amb el puny en l’aire. Creua una mirada amb la Lucía, que
també està intrigada. La jaqueta del pare Ignacio García. Quin interès podria tenir-hi?

Página 206
 52

El cotxe de punt s’atura quan arriba al control de la Milícia Urbana a la Puerta de

Toledo. Fra Braulio intercanvia unes paraules amb el guàrdia i els franquegen el pas.
És la primera vegada que la Lucía travessa la Muralla de forma legal en molt de
temps. La nit anterior, abans d’anar a dormir tots dos a casa d’en Diego, van anar a la
basílica, on ell va recuperar el seu hàbit de monjo i la Lucía li va relatar amb tot detall
el dia que van assaltar la Clara a la cova i, entre altres pertinences, van robar la
jaqueta. Ara la volen trobar.
Madrid ha vist sortir el sol amb una capa de núvols baixos després d’una nit de
xafogor, com si a mesura que avança el dia la immundícia d’una ciutat abandonada a
la seva sort imantés la calor a terra. El cotxer turmenta el cavall perquè eviti els
desnivells del terreny, els corrents d’aigües fecals i el fang en què més d’una vegada
s’han quedat enfonsades les rodes. Les imatges de casinyots desgavellats, nens
desnodrits i gossos famèlics desfilen per les retines de la Lucía com estampes d’un
passat recent que encara porta enganxat a la pell. Creuen les restes derruïdes i
calcinades del que va ser el barri de Peñuelas; un lloc miserable que la fa somriure
amb nostàlgia. Serà el temps qui s’encarregarà d’esborrar-ne el record. Segueixen el
camí cap a les coves.
El cotxer s’atura a una indicació de fra Braulio, que li demana que s’esperi fins
que tornin. Seria impossible trobar en aquells verals un vehicle per tornar a la ciutat.
La Lucía el guia pel talús fins a la cova on va morir la Cándida. El monjo s’enfila pel
vessant amb l’agilitat d’un guerriller fet a terrenys escarpats. Recorren les coves una
per una, moltes d’elles habitades, i la Lucía no té més remei que admirar la seva
desimboltura, la manera d’escorcollar cada fornícula, de descobrir sacs, aixecar
mantes i sacsejar farcells sense perdre ni un segon a donar explicacions als seus
amos. Alguna dona protesta per la intromissió, algun home esparracat alça la veu i
algun gos tafaneja en l’hàbit del monjo mentre ell inspecciona sense desmai. Però res
no l’atura, aplaca aquelles febles resistències amb cops de mà ferms i unes mirades de
pedrenyal que no admeten rèplica.
A la cinquena cova descobreixen una vella que remena una olla. Du posat el capot
marró que estan buscant, el que va abrigar la mare de la Lucía els seus últims
moments de vida. Fra Braulio li ordena que se’l tregui i s’adona de la tossuderia de la
vella, que de seguida es converteix en resistència ferotge. El monjo no estalvia pas la
violència encara que es tracti d’una dona gran, que ploriqueja i s’aferra a l’abric com
si fos un fill i assegura entre súpliques que va haver de pagar un ral per quedar-se’l.
El frare li retorça el braç i la immobilitza contra la roca, li arrenca l’abric estirant-l’hi.
Els insults de l’anciana els acompanyen durant tot el camí de tornada, cada vegada
més llunyans però incansables. El carreter els espera fumant picadura.

Página 207
 Durant el trajecte cap a la ciutat, fra Braulio examina la jaqueta minuciosament,
però no troba res a les butxaques.
—Hi ha d’haver alguna cosa, no crec que en Marcial la volgués per abrigar-se.
Està a punt de desistir quan nota alguna cosa amb els dits.
—Em sembla que ja ho tinc.
Després de trencar la vora treu una tira de paper doblegat. A la nota, a sota de
l’encapçalament que diu «Mestres», hi ha un seguit de noms de significat desconegut.
Al costat de cadascun d’ells hi ha unes lletres que semblen sigles: MGR, RDLV…
—Què hi diu, aquí? —pregunta la Lucía, impacient.
—Mestres. Així és com anomenen els iniciats en moltes societats. Això de sota
semblen els noms en clau dels carbonaris: Anapausis, Resplendor Daurada, Etern
Salaot…
—No diu qui són de debò?
—Les lletres que hi ha al costat de cada nom podrien ser les inicials, però també
qualsevol altra cosa, els càrrecs que ocupen a la societat o el que sigui. Són dotze.
—I aquests dotze què fan?
—Ni m’ho ensumo.
Fra Braulio no és del tot franc amb la Lucía, sap més coses dels carbonaris que no
pas les que li ha explicat pels rumors que n’havia sentit sobre ells i per l’article que
en Diego Ruiz va deixar inacabat i va poder llegir a casa seva. Sap que sempre s’han
enfrontat als absolutismes. En els ritus d’iniciació es jura obediència i secret, i
l’incompliment es castiga amb la mort. La societat s’organitza en cèl·lules, cadascuna
de les quals està formada per un president, un secretari, un diputat i vint persones de
molt bona reputació, grans d’Espanya potser. Amb tot, la llista no sembla que
segueixi exactament aquesta estructura: qui són aquestes dotze persones? Per què
formen part de la llista que el teòleg Ignacio García amagava en un plec del folre
d’un capot? Qui dels dotze és el líder?
—Sempre hi ha un Gran Mestre. Algú que dirigeix la societat…
—La Bèstia? En Marcial Garrigues?
—No, aquest era un simple executor. —Fra Braulio mou el cap pensant en veu
alta. Va llegir la biografia d’en Marcial als diaris, el seu passat militar no és tan
diferent del seu propi, el que adorna la seva vertadera identitat, Tomás Aguirre, com a
agent carlí. En Marcial, com ell, era un soldat, no un general—. El nom de la Bèstia
l’hi va posar la gent del carrer, la premsa, no és com se l’anomena dins la societat
secreta. En Marcial Garrigues era una peça en aquesta llista, poc més… Un guerrer.
—Com vostè.
Fra Braulio la mira sorprès, i assenteix. Potser arribarà aviat el moment
d’explicar-li qui és realment.
La Lucía li agafa la llista de noms. Intenta llegir-ne un, però li costa.
—A… na… pa…
—Anapausis —completa el monjo—. No saps llegir?

Página 208
 —Molt poc. Em llegeix els noms?
—Això a tu no t’interessa, és cosa meva. —Li pren el paper.
—Oi tant, que m’interessa, els carbonaris han agafat la meva germana.
—Et va explicar el periodista qui pensava que podia estar dins d’aquesta societat?
—No me’n va donar cap nom. No sé si ho va explicar a en Donoso…, però parlar
amb el borni és com fer-ho amb una pedra.
—Ves-te’n a casa d’en Diego i queda-t’hi.
—I vostè, què farà?
—No preguntis tant, limita’t a obeir. Cotxer!
El simón s’atura. Fra Braulio en baixa, paga el viatge i ordena l’home que porti la
nena fins al carrer dels Fúcares. Ella es gira per veure’l baixar el carrer a bon pas i
després s’acomoda al seient i aprofita la sensació única de viatjar com una senyoreta.

La Lucía no està disposada a tancar-se a casa sense fer res. Vol confiar en el monjo,
però alhora sap que la vida de la seva germana no és important per a ell, que el
mouen altres objectius que no li ha confessat. Per què hauria buscat, si no, l’abric
amb tanta empenta? En aquesta ciutat l’altruisme va de mal borràs; cada gos busca el
seu os. En Donoso li va dir una cosa que ara li martelleja el cap, una cosa sobre un
flascó de sang que havien trobat a la Bèstia. En Diego l’hi va portar al doctor Albán,
a l’Hospital General. I si el metge va descobrir alguna cosa quan el va analitzar? No
ho sap, però està disposada a esbrinar-ho.
L’hospital és a prop del carrer Atocha, just a cinc minuts de la casa del carrer dels
Fúcares. L’enorme edifici és un formiguer de gent: malalts estirats per terra, monges
sobrepassades atenent els qui poden, pacients que protesten i reclamen atenció, una
dona que no es mou i que potser és morta, asseguda en una simple cadira sense que
ningú s’hi fixi… La Lucía passeja per les sales veient-ho tot i s’alegra que la seva
mare no acabés els seus dies en un lloc així. Almenys va morir abraçada a les seves
filles, no en aquesta soledat.
Ningú no sembla saber qui és el doctor Albán. L’hospital és ple de voluntaris que
hi són de fa poc temps i encara no coneixen tots els metges i, tot i que la Lucía no ho
sap, menys encara un jove doctor acabat d’arribar de París. Recorre unes quantes ales
de l’edifici, aborda qualsevol que dugui una bata posada. Però res. Finalment troba
una monja molt jove que la pot ajudar.
—El doctor Albán? Tens sort, és aquell home d’allà.
La Lucía corre al seu darrere, una figura inquieta, apressada, que porta una bata
completament tacada de sang.
—Doctor Albán, necessito parlar amb vostè.
—Ho sento; si busques un familiar, no soc la persona adequada. A més, tinc molta
feina.
—En Diego Ruiz, el periodista, li va deixar un flascó de sang per analitzar.

Página 209
 El metge s’atura, la noia ha aconseguit captar la seva atenció.
—Vaig saber el que li havia passat i… m’hauria agradat assistir a l’enterrament,
però el govern prohibeix les reunions de més de deu persones. Els metges hem de ser
els primers a acatar les regles.
La disculpa de l’Albán sembla honesta. Agafa la Lucía per un braç i, al jardí de
l’hospital, li comenta que ha llegit amb tristesa la crònica que en Ballesteros va
escriure sobre el sepeli. En saber que la Lucía vivia amb el periodista, no estalvia les
preguntes sobre la suposada relació que unia en Diego amb la duquessa d’Altollano.
Potser pensa a utilitzar les dades que la nena li proporcioni en alguna tertúlia.
—Tot això no té cap importància. En Diego estava buscant la meva germana. Se
la va emportar la Bèstia i, podria ser que aquest pot de sang servís per trobar-la…
—De què et serviran a tu unes dades científiques, criatura? —En notar la
impotència de la Lucía conscient que el que li planteja és veritat, el doctor Albán
s’estima més no seguir qüestionant-la. Pot dedicar deu minuts del seu temps a ajudar-
la—. Saps que ahir van portar una altra víctima de la Bèstia? Sembla que la història
no s’ha acabat.
—Ho sé, és una nena que es deia Juana. Vaig estar allà on la van trobar.
—No tenia cap insígnia a la boca.
—Jo mateixa l’hi vaig treure i sé on és. Era igual que la de la Berta: tenia dues
maces creuades.
La Lucía segueix el doctor Albán fins a un laboratori. És un dels pocs llocs
tranquils a l’hospital i sembla una rebotiga plena de matrassos, tubs, fogonets…
—Hi ha molta feina i no he tingut temps d’analitzar les mostres; en Diego me les
va donar la mateixa tarda que va tenir lloc la matança de monjos. Com si no
tinguéssim prou morts amb el còlera. Me’n va portar dos, de pots: un, em sembla, el
va trobar a la casa d’un teòleg, un tal Ignacio García; l’altre, a les butxaques d’en
Marcial Garrigues. Volia saber si era sang humana.
—I això es pot saber?
—Amb tota seguretat no, cap jutge ho acceptaria, però hi ha una manera, recórrer
a l’olfacte. Vaig estudiar a París i hi vaig aprendre els mètodes del doctor Barruel.
Ara t’ho explico, encara que la confiança que hi tinc és més aviat limitada.
El doctor Albán obre un armari i amb l’índex va repassant els etiquetatges dels
flascons, fins que troba els que busca.
—Aquí els tenim. Ara lamento que en Diego no hi sigui per… En fi, són temps
difícils. Som-hi —diu per animar-se.
Extreu dues mostres de la sang coagulada de cada flascó i les disposa sobre un
platet, després busca un pot entre els centenars que té a l’abast, hi ajusta un
mesurador i aplica una gota sobre les mostres.
—Això és àcid sulfúric. Saps què és?
—No.

Página 210
 —Bé, tant és. És un reactiu. Segons el doctor Barruel, quan es tira l’àcid a la sang
se’n desprèn una olor peculiar, si és humana. De què et sembla que fa olor?
La Lucía acosta el nas al plat i fa cara de fàstic.
—No ho sé, fa pudor.
—A mi també em sembla que fa pudor i no sé si és d’una persona o d’una vaca.
Esperava poder-ho esbrinar aquesta vegada, que Déu m’hagués il·luminat, però no en
tinc ni idea. Barruel deia que ell era capaç fins i tot de saber si era sang d’home o de
dona.
—Llavors no ho podrem saber?
—Temo que no. —Es queda pensatiu—. Però… intentarem un altre mètode. És
una cosa que vaig veure fer a un metge italià, el doctor Cassanti.
L’Albán li va explicant tot el que fa a la Lucía. Fa l’efecte que el doctor és un
home loquaç i enamorat de la seva feina, que agraeix tenir una oient que escolti el
que li explica, encara que l’oient no pugui entendre’n cap paraula.
—Hem de reduir la mostra de la sang coagulada a una pols molt fina.
Mentre parla, separa una mica de sang en una làmina i la talla amb una ganiveta.
Aconsegueix formar una mena de sorreta. Després tafaneja entre els prestatges fins
que troba una ampolla que fa panxa.
—Ara animarem la pols amb una mica d’àcid fosfòric.
Afegeix unes gotes a la duna de sorra vermella de la làmina.
—Suficient —diu satisfet—. Ara cal esperar a veure la reacció.
La Lucía estudia amb interès la pasta resultant, però no hi observa res especial.
Tot i això, el metge sí que hi veu alguna cosa que li crida l’atenció. S’enllarda el
capciró del dit amb la punta de la muntanyeta viscosa.
—Mira, s’ha creat una massa homogènia, però si hi fem pressió es converteix
novament en partícules seques que ja no tornen a formar un sol cos.
Efectivament, quan amb el polze prem el dit tacat, la pasta es disgrega en petits
granets vermellosos.
—I què significa, això?
—Segons el doctor Cassanti, aquest fenomen s’esdevé quan es tracta de sang
menstrual. Saps el que és, la sang menstrual?
La Lucía no contesta. La seva mirada vagareja pels prestatges plens de pots,
flascons d’ungüents, beuratges en damajoanes, mentre intenta encaixar la informació
en el galimaties que és la desaparició de la seva germana, els carbonaris, les víctimes
de la Bèstia.
—La sang menstrual és la de la menstruació de les dones —li aclareix el doctor
—. Així que en aquest cas és sang femenina, és clar.
La Lucía no necessita aquella explicació. Sap perfectament què és la sang
menstrual, però no escolta el metge perquè de sobte ha comprès per què algunes
nenes les mata abans que d’altres, el que en Diego no va poder esbrinar. Llança una

Página 211
pregunta, encara que en el fons no necessita tenir resposta, mentre segueix lligant
caps mentalment:
—Per què podria algú voler conservar sang menstrual?
—Abans es creia que la sang d’individus sans podia servir per curar persones
malaltes. El 1492, el papa Inocenci VIII s’estava morint i, per intentar salvar-lo, el
seu metge li va fer beure la sang de tres nens de deu anys.
—Es va salvar?
—No, tant ell com els nens van morir. Eren superxeries medievals, llavors la gent
es creia qualsevol cosa.
—Els contes no passen mai de moda, doctor. La gent els necessita.
—Tens molta raó: quan començava a estudiar recordo que vaig llegir el treball del
doctor Baltasar de Viguera. Recopilava alguns usos que s’havien donat a la sang
menstrual al llarg del temps. Amb aquesta sang els curanderos preparaven ungüents, i
es pensaven que el convertien en remei a tantíssims mals que més semblava obra de
la santíssima Verge Maria: si et fregaves amb la sang, les berrugues et marxaven, et
curava la gota i fins i tot l’epilèpsia. Ignorància i supersticions, no hi ha pitjor parella.
Encara que no t’ho creguis, es deia que, si una dona menstruant sortia despullada a
terreny obert, l’atmosfera es regulava; no hi havia aiguats ni tempestes. El cel
quedava d’un blau immaculat, els ocells cantaven i la brisa escampava l’olor de les
roselles. Per desgràcia, i per molt que la ciència avança, encara queden caps buits que
creuen que la Terra és plana i que la sang menstrual t’alleuja la febre.
La Lucía s’ha assegut a terra, a sota d’un prestatge ple de material del laboratori.
Pensa en la Clara, que li preguntava intrigada si li feia molt de mal la primera vegada
que a la Lucía li va venir la menstruació. «Una mica, però a tu encara et falten anys
per tenir-la». Llavors, la Clara només en tenia set. Ara en té onze, però segueix sense
tacar, n’està segura. És això, el que esperen? Per això el temps que passa entre els
segrestos i l’aparició dels cadàvers canvia tant d’una noia a una altra?
—La primera sang —diu—. Les maten quan tenen la primera sang. Això és el
que estan esperant, per això totes les nenes tenen si fa no fa la mateixa edat…
El doctor la mira sorprès, però els ulls li brillen com ho feien quan aplicava el
reactiu sobre la mostra. Està clar que també li agraden els enigmes i que la suposició
que ha llançat la Lucía encaixa amb el misteri que en Diego li va plantejar en el seu
moment.
—És possible. Hi ha mètodes tan absurds com els costums que abans et deia per
provocar la menarquia, aquesta primera sang de què parles. Parlen de la influència de
les fases lunars, però, en el fons, és una decisió del cos i ningú pot fer res per
avançar-la o retardar-la.
La Lucía somriu. Ho fa per primera vegada en molt temps. La perspectiva de
recuperar la Clara amb vida li sembla més possible que mai des que la seva germana
va desaparèixer. Si no ha sagnat, encara la mantindran amb vida. La pot trobar abans
que sigui massa tard.

Página 212
 53

Els bartolillos encara són calents quan en Donoso surt del Horno del Pozo. Cremen
tot i el paper d’estrassa que els embolica, però sap que estaran perfectes quan arribi a
casa seva. La Grisi s’ha quedat al llit, ha deixat les finestres obertes buscant un mínim
corrent d’aire mentre ell sortia a comprar; el sopor del mes de juliol inunda la ciutat i
als passejants sembla que els pesen les cames. Amb tot, en Donoso se sent
estranyament lleuger, desembarassat d’un pes que abans l’enfonsava. El pes de la
inutilitat, dels dies atordits per la manca de projectes o de dormir. L’atzar ha posat un
àngel en la seva vida, un àngel amb unes ales malaltes que necessiten cura. I està
segur que, entre tots els homes de la terra, només ell pot complir amb aquesta missió.
La Grisi és una dona nerviosa, inestable, dependent de l’opi i morta de por i de dolor.
Però les brases brillen entre les cendres. Ell veu la força que hi ha dins d’ella, la
bellesa que resisteix la tragèdia. La vida l’ha sacsejat i, tanmateix, manté intactes les
ganes de viure, de protegir la seva posició en el món del teatre, d’aprofitar les
oportunitats que el destí li pugui oferir.
Camina amb el pas lleuger, canviant el paquet de mà de tant en tant per no
cremar-se, i en passar per una taverna ni tan sols ha d’espantar la temptació de tirar-se
un aiguardent coll avall. Només vol sentir la proximitat de l’actriu. I cuidar-la. Cuidar
aquesta dona desvalguda que necessita que l’ajudi. Com és possible que l’amargor
embassada al seu interior s’hagi evaporat de cop?
Ja gairebé no ho vol comprendre. La Grisi és qui ha obrat aquesta estranya
mutació en el guàrdia borni, i tot plegat només ha necessitat uns quants dies. Com si
hagués fet un glop de l’aigua miraculosa que diuen que hi havia al pou que dona nom
al carrer pel qual avança. Un pou contaminat per les relíquies d’espines de la corona
de Crist. Per a en Donoso, aquesta aigua miraculosa és la Grisi. Els seus llavis, els
seus ulls que han vist més que no pas calia, la seva pell blanca i vellutada són l’elixir
que li ha fet oblidar la beguda, el desengany amorós amb la seva dona i, sobretot, el
que li ha permès deixar de mirar enrere, al passat, per mirar el futur de cara. Perquè,
malgrat tot el dolor i la mort que han envoltat el guàrdia aquelles últimes setmanes,
per primera vegada creu fermament que sí que pot existir un demà que li dugui
felicitat. Per a això, ha d’espantar dels seus pensaments, com si es tractés d’una
mosca molesta, la Lucía i la recerca de la seva germana. La nena, com tantes altres
coses, pertany a un temps pretèrit que no vol tornar a viure.
En una vida qualsevol, la majoria dels grans esdeveniments passen per casualitat,
però aquest el va causar en Diego, que el va posar en el camí de la Grisi. Se sorprèn
de sobte sentint gratitud per ell, i en fer-ho nota amb claredat que la pena per la seva
pèrdua no és mortificant; és més aviat una malenconia dolça, regada amb records de
les converses que tenien, les seves nits de festa, tertúlies i bordells en què en Diego
no volia entrar mai a cap habitació. La rialla contagiosa del periodista i la sempiterna

Página 213
pena del guàrdia. «Em sap molt greu», murmura en Donoso; sent no haver estat més
bon amic, no haver intentat alegrar de cap altra manera els dies del periodista, no
haver-lo convençut que s’allunyés dels perills. Li agradaria haver estat l’home que és
ara.
Entotsolat en els seus pensaments, en Donoso deixa que els passos el condueixin
per Atocha fins que, a la cantonada amb la Leña, unes mans l’agafen del braç i, amb
una bona estirada, l’arrosseguen fins a una placeta, apartada de les mirades d’altres
vianants. Vacil·lant, com qui es desperta d’un malson, insegur de si el que té al seu
voltant és real o part del món oníric, en Donoso intenta identificar el monjo que l’ha
arrossegat a aquell lloc desert. Mantenint la paperina de bartolillos en un precari
equilibri, l’insulta; que potser no sap que és un guàrdia, ell?
—No m’importen els teus galons, ni tan sols crec que tu hi donis cap valor,
Donoso.
—Com saps com em dic?
—Igual que sé que ets un borratxo covard. N’hi ha prou de mirar-te una estoneta.
El guàrdia mira a un costat i un altre mesurant quines opcions té. No té cap
intenció de rebatre a aquell monjo estrany els seus insults, està més interessat a trobar
una manera de fugir. Només segueix parlant per guanyar temps.
—Què vols? Si són diners, t’equivoques de persona.
—Diego Ruiz. Era el teu amic, encara que em fa la impressió que el dol no t’ha
durat gaire. Crec que et devia explicar més coses de les que va escriure en el seu
article sobre els carbonaris.
—En Diego no va arribar a publicar cap article, sobre això.
—En va deixar un a mitges. He estat a casa seva i l’he llegit. I també he parlat
amb la Lucía, la nena dels cabells vermells. Què havia arribat a esbrinar, en Diego,
dels carbonaris?
En un balcó, una dona rega uns geranis. Al fons de la placeta de la Leña, dos
bergants s’empenyen entre riallades, com si el còlera no existís. Si en Donoso fos
prou ràpid, amb unes quantes gambades estaria de seguida a Atocha altra vegada i
potser podria cridar l’atenció d’algun guàrdia. Amb tot, fugir corrents no li sembla la
millor opció.
—Hi ha una taverna a la Fonda de Paredes. Allà podrem parlar més tranquils, no
són temes per xerrar-ne en ple carrer.
Fra Braulio, com es presenta el monjo davant d’en Donoso, l’acompanya com el
sacerdot que consola el reu camí del patíbul. El silenci marca el pas dels dos homes,
les escasses preguntes del frare cauen en sac foradat: com podria estar al cas en Diego
de l’existència dels carbonaris?, com podia haver arribat a pensar que podia tenir
accés a la societat? En Donoso demana paciència al monjo, tindrà les seves respostes.
El cor del guàrdia bull d’ansietat. Lamenta no tenir les armes que, per la seva
professió, li correspondrien. Sap que està en inferioritat de condicions; corpulent, el
monjo li podria trencar els ossos amb un parell de cops. Si hi ha alguna cosa que en

Página 214
Donoso ha après a identificar amb el temps és quan té la derrota assegurada. Tot i
això, no li donarà el que està buscant, no desvelarà davant el monjo que la Grisi va
ser la porta d’entrada per a en Diego en aquella societat. La primera persona que els
va donar un nom.
Les serradures cobreixen el terra de la taverna. Sense deixar en Donoso del braç,
fra Braulio el condueix a una taula apartada. Demanen una gerra de vi a en Pancracio
i, en la penombra del tuguri, el monjo repeteix les mateixes preguntes.
—Se m’està acabant la paciència, Donoso.
El guàrdia és conscient que no és una amenaça vana. Mentre els porten la gerra
amb el vi, balbuceja una història esfilagarsada; en Diego fantasiava i, en veure el
símbol de la insígnia que van trobar al paladar de la Berta, es va imaginar que tot
plegat formava part d’alguna societat secreta. Potser les dues maces creuades el van
fer pensar en la mina i els carboners. Algú li devia explicar que existia una societat
amb un nom semblant, els carbonaris. Una mentida que en Donoso continua ordint
amb parla indecisa mentre omple els dos gots. En una altra taula, uns homes amb
massa aiguardent al cos riuen amb un matís d’agressivitat, ja deuen estar borratxos, i
aviat passaran als insults. D’altres insisteixen a demanar a en Pancracio que els fiï
una ronda més, i el taverner comença a fer-los marxar cridant. En qualsevol moment
passaran a les mans. Era l’ambient que esperava en una taverna que coneix bé.
—Deixa’t d’històries, Donoso. És possible que en Diego fos un gasetiller com
tants altres, però en aquesta història la va endevinar. No t’estic demanant que t’hi
impliquis. De fet, quan surti d’aquesta taverna espero que sigui l’última vegada que
vegi aquest pegat que dus, però no me n’aniré sense que m’expliquis la veritat. En
Diego devia trobar algú que pertanyés a aquesta societat. Va agafar l’anell de la nena,
va sortir la nit del diumenge amb un rumb concret. A on va anar?
—Per què un monjo té tant d’interès en aquest afer?
Fra Braulio guarda silenci, el seu lleu somriure fa entendre a en Donoso que de
religiós només en té l’hàbit. Potser és un carlí, diuen que n’hi ha tants com pobres, a
Madrid. El borni intenta negociar:
—Seria just que, si jo et dono alguna informació, tu fessis el mateix.
—On va anar en Diego aquesta última nit?
En Donoso es remena a la cadira, com si li costés deixar anar les paraules que
dirà. Mira el frare. A la taverna, el soroll dels parroquians va en augment. És ara o
mai. Agafa el got de vi i, en un moviment ràpid, l’estampa al front de fra Braulio. El
vidre esclata i el vi es confon amb la sang de la ferida que li ha obert. Tira la cadira
per terra i, tan ràpid com pot, surt de la taverna. Els segons que el monjo tarda a
reaccionar són suficients perquè els borratxos s’afegeixin a una batussa que els alegra
el dia; era el que en el fons estaven buscant.
Al carrer, en Donoso corre sense mirar enrere. Entra al carrer de les Dos
Hermanas, ja sense a penes alè, quan recorda que s’ha deixat els bartolillos a la taula
de la taverna. Es deté un instant amagat en un portal, amb un somriure per haver

Página 215
recordat aquella nimietat. Hi ha altres coses que urgeixen més: si aquest monjo l’ha
estat seguint, si sap tant de la seva vida com aparenta, potser també sap on viu.
Hauria d’anar a avisar la Grisi, buscar un altre allotjament més segur, almenys durant
un temps. Quan reprèn el camí per sortir al carrer d’Embajadores, algú se li abraona
al damunt. El fa caure a terra, el tomba de cap per avall i se li seu a sobre l’esquena, i
unes gotes de vi i sang li reguen el seu únic ull. Aquesta vegada no hi ha preguntes.
Un cop de puny li clava els artells a la boca. Borrós, a sobre seu, fra Braulio torna
a preparar el braç.
—L’Asencio de las Heras!
En Donoso creu que el crit ha servit per aturar el monjo. S’equivoca. Fra Braulio
li clava un nou cop de puny a la mandíbula; el borni sent com si se li hagués
desencaixat. Al seu voltant, unes dones criden els guàrdies, uns nens riuen.
—Qui és l’Asencio de las Heras?
—Un diplomàtic. No n’estic segur, però en Diego pensava que formava part dels
carbonaris. La nit que va morir, si va anar a algun lloc, potser va ser a casa seva…
Era un tossut de dalt a baix, quan se li ficava alguna cosa a la closca, no parava fins a
arribar al final.
—Tot el que sento d’en Diego sembla bo. No entenc com va poder travar amistat
amb un miserable com tu. —Fra Braulio treu un ganivet del seu hàbit i en clava la
punta al coll d’en Donoso—. Què és el que no m’has explicat, encara? Sé que Déu
m’agrairia que apartés del ramat una ovella com tu.
—Et juro que no sé res més!
Uns soldats apareixen a la cantonada del carrer. Segueixen el rastre de la batussa
de la taverna, on fra Braulio s’ha vist obligat a deixar inconscients un parell de
borratxos abans de sortir seguint en Donoso. Torna a mirar el guàrdia: podria tallar-li
el coll com a comiat, però té la informació que necessita i sap que no seria intel·ligent
enfrontar-se a les preguntes d’uns soldats, ara. Sempre donaran més crèdit a la
paraula d’en Donoso, un guàrdia al cap i a la fi, que a la d’un monjo. S’aixeca i, al
cap d’uns segons, ja és al carrer d’Embajadores. Al seu darrere queden les veus del
borni demanant als soldats que el detinguin, que és un assassí carlí. Ho diu perquè sí,
o perquè res estimula més un soldat que encalçar un carlí, i en dir-ho ignora que ha
fet diana.
Fra Braulio troba el portal d’un edifici obert i hi entra. Puja les escales de fusta
fins a la terrassa. Des d’allà, pot saltar a la teulada del següent edifici del carrer,
gairebé no hi ha espai entre els dos immobles. Quan arriba a l’altra teulada, es torça
el turmell i ofega un crit de dolor. El lligament li crema, però, en silenci, s’amaga sota
el ràfec de la coberta. Poc després, els soldats arriben a la terrassa de l’anterior
edifici: miren al seu voltant sense trobar rastre del monjo i, convençuts que han errat
la persecució, se’n van. El fals frare troba llavors un moment per mirar-se el turmell
malparat. Es posa dret; ho podrà suportar.
Sap a on ha de dirigir ara els seus passos: a casa de l’Asencio de las Heras.

Página 216
 54

La Josefa està espantada, ha passat tot el matí marejada i amb vòmits. Pitjor encara,
amb contínues visites a la comuna. No ha volgut parlar amb ningú, i ha fet que li
servissin l’esmorzar a la seva alcova i no al saló verd, com té per costum. Ha
dissimulat quan la criada hi ha entrat perquè no li notés el malestar. Beu aigua, grans
quantitats d’aigua, que és el que està perdent en les seves contínues visites a la
comuna. Probablement no serveix de res, perquè sap el que té, sap prou bé a què
corresponen aquells símptomes, a la ciutat no es parla de cap altra cosa des de fa més
d’un mes: ha contret el còlera i es curarà en un parell de setmanes si té molta sort, o
morirà en poc de temps, menys de cinc o sis dies si la fortuna no l’acompanya. De res
no valen les herbes, ni tan sols la famosa llengua de bou; tampoc les sagnies, no està
disposada a sotmetre-s’hi. Si li ha arribat l’hora, no s’hi resistirà i marxarà tranquil·la
a trobar-se amb la mort. Es comportarà amb dignitat i valentia, com sempre ha fet.
Repassa la seva vida. Es pensava que li quedaven molts anys per organitzar el seu
final, però ara veu que li arribarà abans del que esperava. Què se’n farà, de casa seva,
de les dones que hi treballen? Mentre formava la Lucía, va arribar a pensar que
aquella nena de cabells vermells portava a dins la força necessària per heretar un
negoci com el del carrer del Clavel. No tindrà ocasió de comprovar-ho, aquesta nena
desgraciada tampoc no és mestressa del seu destí. La policia acabarà capturant-la: els
crims d’homes importants solen resoldre’s i serà ajusticiada. Ara mateix, la Delfina
tampoc no és una opció: està malalta de dolor després de la mort de la seva filla i no
sap quina dona serà quan es curi les ferides, si és que és capaç de fer-ho. Donar-li el
govern de la casa seria com llençar-la a les escombraries. Potser el seu amant podria
gestionar bé el negoci, però en Julio Gamoneda és un jutge respectable, és casat i mai
no acceptaria dirigir un bordell, encara que es tracti del millor de Madrid. Malgrat tot,
la Josefa no vol que es perdi, que es tanqui després de la seva mort, que desaparegui
tot el que hi ha fet tant ella com la seva antecessora, la Sabrina, les dues Lleones. Pel
cap li van passant una a una totes les pupil·les que hi treballen ara o han treballat per
a ella en el passat, però no n’hi ha cap que la convenci del tot.
Quan li diuen que ha arribat la Lucía, somriu amb tristesa. El futur podria haver
estat ben diferent per a totes dues, però les cartes que els han tocat les condemnen a
ser unes perdedores. Demana que la facin entrar i, quan la nena ho fa, hi ha alguna
cosa en la seva expressió que la sorprèn. Una determinació en la mirada que no li
havia vist abans, com un nimbe de dona que està deixant ben lluny la infantesa.
—Em pensava que no et tornaria a veure. T’has instal·lat amb l’Ana Castelar?
—Encara no. Però ho faré. Lleona, fa mala cara.
—Estic bé, no et preocupis per mi.
—He de demanar-li una cosa molt important. Sap si la Juana havia tingut ja la
primera menstruació?

Página 217
 —Em sembla que no, però no t’ho puc assegurar. Suposo que, si ja l’hagués
tingut, la seva mare hauria insistit a demanar-me que la deixés treballar. Aquesta nena
tenia la vida escrita des d’abans que la Delfina es fiqués al llit amb el que la va deixar
prenyada. Per què ho vols saber?
—Vinc de parlar amb un metge a l’Hospital General. En Diego va trobar un
flascó ple de sang a les butxaques de la Bèstia, potser era d’una de les nenes
assassinades. Segons el doctor, és sang menstrual.
—Qui guarda flascons amb sang? I menys amb aquesta sang! T’asseguro que al
llarg de la meva vida he vist les coses més estranyes, però aquesta s’emporta la
palma.
—La Bèstia atrapa nenes d’uns onze o dotze anys.
—Ja no. Et recordo que li vas donar el cop de gràcia en una de les meves
habitacions. —El rumor havia corregut per Madrid com les xinxes entre els gossos de
Peñuelas, i malgrat la defensa d’El Observador, ja ningú no dubtava que en Marcial
Garrigues era la Bèstia.
—Hi ha més Bèsties, Lleona. I crec que sé per què els interessen les nenes
d’aquesta edat. Les busquen a punt de tenir la primera regla. I quan això passa, les
maten i fan servir la seva sang per a… No sé per a què. Potser la guarden com les
esglésies guarden les relíquies dels sants.
—Això és una barbaritat, Lucía.
—Sé que és així —insisteix ella—. Em falta entendre algunes coses, com ara per
què els fiquen a la boca una insígnia amb les dues maces en forma d’aspa.
—Quina insígnia? Què coi dius?
La Josefa, cansada i febril com està, segueix el raonament amb dificultat. La nena
és un remolí i avança a salts, més que a passos. Quan aconsegueix tranquil·litzar-la, li
prega que li expliqui tot des del començament. La Lucía comença a estar cansada de
fer-ho, però breument traça el seu periple des del robatori de l’anell idèntic a la
insígnia fins a les seves últimes troballes: que la Bèstia és en realitat una hidra, un
monstre de molts caps, una societat secreta coneguda com «els carbonaris». La teoria
que la Clara seguirà viva mentre no tingui la regla.
—Parla amb la Delfina. Ella et confirmarà si la Juana tenia la menstruació o no
—diu la Josefa fent un esforç per apaivagar la fatiga.
—No m’atreveixo a acostar-m’hi. Em fa responsable d’haver atret la Bèstia a
aquesta casa. Diu que per culpa meva es van emportar la Juana, i… —De sobte, les
paraules de la Lucía queden suspeses en l’aire. Pren consciència d’un detall que, fins
ara, havia passat per alt—: Quan la Bèstia em va acorralar a l’habitació, em va donar
a entendre que la meva germana li havia desvelat que jo treballava aquí. No se
n’adona? La Juana va desaparèixer abans. Si la Bèstia va estar rondant el bordell per
emportar-se la filla de la Delfina, no va ser per mi.
—I per què va venir?

Página 218
 —Busquen nenes que no hagin tingut la seva primera sang. Nenes que estiguin
soles… i per saber això de la Juana, algú que la coneixia bé la devia assenyalar. Si no,
hauria anat a buscar una nena a l’altre costat de la Muralla, com sempre havia fet.
—Estàs acusant algun dels clients d’aquesta casa? Aquí hi tenim gent respectable
—protesta la Josefa, que sempre ha presumit de la reputació del seu negoci, encara
que no pot negar que algun desgraciat també es mou sota el seu sostre—. El tolit?
—No, el tolit no. Són gent respectable. Gent important: aquests són els que entren
en la societat secreta dels carbonaris, no el robaveller ni l’aiguader… Qui podria ser,
Lleona? Qui? Li sona el nom d’Anapausis? I el d’Orient Etern?
—Quina mena de noms són, aquests?
Una de les dones que treballa allà treu el cap i les interromp.
—Josefa, el senyor Julio Gamoneda és aquí. El faig passar al saló verd?
—No, el rebré aquí.
La Lucía s’adona que la Josefa dona per acabada la conversa i surt d’allà desitjant
no haver-la ofès.

La Josefa no li ha dit a la Lucía el que li passa, però no l’hi pot amagar a en Julio
Gamoneda. Si la vida hagués estat diferent, si no hagués estat una prostituta —per
molt que sigui una amb tant d’èxit—, li hauria agradat casar-se amb ell, donar-li fills.
És clar que si no hagués estat prostituta, viuria a Còrdova i no l’hauria conegut. En la
vida és tot tan casual que no serveix de res fer plans o pensar en el que podria haver
passat. Sí, a ell l’hi explicarà, li dirà que s’està morint.
En Julio Gamoneda, afectuós, s’acosta a besar-la al coll, però la Josefa ho evita.
Abans que ell expressi la seva estranyesa pel gest, la Lleona li demana que l’escolti,
un instant i prou. Li confessa el dolor que li crema per dins.
—Còlera? N’estàs segura?
—Ho estic, però no vull anar a cap hospital, no vull que m’enviïn a un llatzeret ni
que em posin sangoneres. Si em moro, m’estimo més morir aquí, envoltada de les
meves coses i de la meva gent.
Ell li posa la mà al front per saber si té gaire febre.
—No hauries de ser aquí amb mi, et contagiaràs.
—Tu no et pots morir, amor meu.
Ella somriu amb dolçor.
—Tenim plans, recordes? —continua.
—Estaven en l’aire, no m’ho he cregut mai, que ho haguessis de deixar tot per mi.
—Perquè ets una dona de poca fe. Però estic disposat a tot. A renunciar a la meva
plaça de magistrat, a deixar la meva dona, a canviar de ciutat per evitar l’escàndol…
—L’escàndol…
—Sí, l’escàndol. La societat no tolera l’amor entre un jutge i una prostituta. Ni
tan sols concep que una cosa així pugui succeir. Però ha passat, i no soc tan ximple

Página 219
per deixar-ho escapar.
—Ja estic sentenciada, amor. Queda’t amb els nostres records i oblida aquestes
fantasies.
En Gamoneda passeja per l’habitació, intranquil. Descorre la cortineta i mira per
la finestra. Entra la llum d’un sol de justícia que ja fa hores que ha dissolt els primers
núvols.
—Aparta’t de la finestra, que potser vols que et vegi algú?
Ell la mira amb un posat greu. Per primera vegada li demostrarà que de debò
l’estima, encara que no s’hagi separat de la seva dona i encara que no s’hagi presentat
mai amb ella en públic.
—No moriràs —li diu en Julio amb la seguretat del creient.

Página 220
 55

En Tomás Aguirre —ja es pot oblidar del nom de fra Braulio, el que ha estat fent
servir des que va arribar a Madrid— sent un dolor gairebé insuportable al turmell,
però l’ha pogut posar a terra, i això vol dir que no està trencat. Ha buscat en la llista
que va agafar de la jaqueta del pare Ignacio per comprovar si el nom que li va donar
en Donoso coincideix amb alguna de les inicials que hi ha allà i, pel que sembla, és
així. Al costat de l’Anapausis es pot llegir AH, és a dir, l’Asencio de las Heras.
S’asseu als esglaons de la plaça de l’Alamillo per descansar. Es renta la ferida de
la cara en una font, és un tall sense importància. Tot i això, té el peu molt inflat, no
sap si podrà seguir endavant. Necessita fer-hi compressió perquè pari d’inflamar-se.
L’únic que té a mà és el seu cinyell, serà l’últim servei que li proporcionarà la
indumentària de monjo. Estreny les dents i el cenyeix amb força. Una onada de dolor
li surt del peu i li recorre tot el cos. No li fa res, no és pas la primera vegada que ha de
patir per complir el seu deure: més mal li va fer fa una setmana el punyal que li van
clavar.
En Tomás Aguirre també era frare, com l’home de qui ha pres la identitat aquests
dies, fra Braulio: un monjo disposat a integrar-se en la comunitat de Sant Francesc el
Gran i que va morir oportunament d’una pneumònia. Natural d’Astigarraga, a
Guipúscoa, en Tomás Aguirre ara és famós per la seva rudesa i el suport que dona a
la causa carlina. Amb un exèrcit de cinquanta homes, al principi de la guerra es va
unir a les tropes del general Zumalacárregui i és considerat el seu lloctinent des que
va participar en l’assalt al comboi entre Logronyo i Cenicero, en el qual van capturar
armes per a l’exèrcit carlí. Va ser el seu moment més brillant. En aquella època no
dubtava, ara té estones que no sap ben bé per què lluita. De vegades, com si pogués
veure la realitat des de dalt, amb distància, pren consciència que les idees que defensa
—rebuig del parlamentarisme, vigència de la Inquisició i de la llei sàlica que
prohibeix a la dona l’herència de la Corona i, per tant, considera legítim successor
Carles Maria Isidre de Borbó— no han de ser necessàriament les més encertades.
Troba a faltar aquella adhesió irracional als principis que li havia inculcat la seva
família. No dubtava dels preceptes tradicionalistes com no es posa en dubte la
Santíssima Trinitat. Ara, fins i tot els dogmes essencials li tremolen a l’interior com la
flama d’una espelma gronxada pel vent. On era Déu quan es va cometre la matança
de frares dijous passat? Per què permet aquest desgavell de desgràcies als camps de
batalla i a les ciutats, arrasades per la pobresa i el còlera? Voldria tenir la fe cega dels
primers cristians, capaços d’entregar-se al martiri amb els ulls clucs, però el dubte li
ha entrat ben endins, s’escampa com un reguerot de pólvora i ho fa dinamitant els
pilars del seu catecisme: la fe en Déu, la causa carlina, la necessitat de la guerra. Tot
el que donava sentit a la seva vida. Amb tot, no són temps per a la reflexió. El món
sembla agitat per un canvi que s’esdevé ràpidament. Un terratrèmol que, com pensa

Página 221
de vegades, anticipa la mort de la civilització. Les xerrades pausades, els debats
respectuosos, tot plegat s’ha extingit: ara només hi ha exaltació i cridòria.
Molts el culpen dels afusellaments dels Zeladors d’Àlaba, al març d’aquest
mateix any. Creuen que Zumalacárregui no hauria donat l’ordre d’afusellar aquells
cent divuit homes si no hagués estat pels seus consells. Només ell sap que va intentar
que l’ordre es revoqués fins a l’últim minut. El cos dels Zeladors d’Àlaba s’havia
creat per defensar la zona dels atacs carlins. El 16 de març, a l’alba, el general
Zumalacárregui va enviar un esquadró de cavalleria i dos d’infanteria a Gamarra, el
lloc on s’havien aquarterat. La batalla va ser cruenta i els dos bàndols van patir
moltes baixes. Finalment, els Zeladors es van rendir després d’haver obtingut la
promesa que les seves vides serien respectades, i tot i això el general carlí va decidir
que els faria afusellar l’endemà, a Heredia. En Tomás Aguirre el va intentar
convèncer de la crueltat de l’acte i de les tristes conseqüències que podria tenir, però
el general volia donar una lliçó a tots els que s’oposessin a l’avanç de les seves
tropes. En una guerra civil —opinava Zumalacárregui—, cal difondre l’horror entre
els contraris. En la seva insistència per impedir la barbàrie, l’Aguirre va aparèixer
davant els ulls dels testimonis com l’instigador. Podria haver confessat la raó de les
seves contínues converses amb el general, però per sobre de tot hi havia la lleialtat.
No estava disposat a acusar Zumalacárregui d’haver comès un acte abominable.
Des d’aquell dia, la relació entre els dos homes es va fer malbé, potser per això el
general en va prescindir al front i el va enviar a Madrid. Però l’Aguirre, fins i tot
caigut en desgràcia, és un home de paraula i vol complir el seu encàrrec de la millor
manera possible: durant molt temps, simpatitzants de la causa carlina s’han anat
introduint en el govern de Madrid per tal de debilitar-lo des de dins. Va ser la mort
d’un d’ells, la del teòleg Ignacio García, el que els va posar en alerta: fou natural o
algú el va identificar com a carlí i el va eliminar?
Les sospites del servei d’intel·ligència van resultar encertades: el confessor de la
reina, el prior Bernardo, podria estar darrere la mort del pare Ignacio García. Per això
va suplantar la identitat de fra Braulio, per poder tenir una posició pròxima al prior de
Sant Francesc el Gran, seguir els seus passos, tafanejar en les seves capses i els seus
armaris. La trama ha superat en complexitat totes les seves expectatives: la mort del
prior en la matança, la Lucía i en Diego Ruiz, que es van encreuar a la seva vida, els
salvatges assassinats de les nenes, els carbonaris. De sobte, s’ha trobat al davant
d’una bèstia molt més salvatge del que s’imaginava.
L’Aguirre es posa dret i comença a caminar en direcció al barri de les Trinitarias.
Allà, al carrer del León cantonada amb Cantarranas, a pocs metres del carrer de las
Huertas, és on viu l’Asencio de las Heras. El diplomàtic està molt ben relacionat i
apareix sovint als diaris, es diu que serà ambaixador d’Espanya a Berlín, després
d’haver estat cònsol a Londres i a París…
Des de lluny, en Tomás Aguirre observa l’edifici. Allà al portal, el vell Dimas,
molt conegut al barri, treballa al seu recambró arreglant un rellotge de butxaca. Hi ha

Página 222
alguna cosa hipnòtica en la concentració del rellotger, en la forma rodona i platejada
de l’artefacte que manipula. Però no hi ha res de més afectat, innecessari i estúpid que
portar un rellotge al damunt. Així pensa el carlí. Ell s’orienta pel sol quan és al front,
i per les oracions i les campanades quan es troba intramurs. L’immoble no té, malgrat
la importància del seu estadant il·lustre, cap vigilància especial; només hi ha un home
a la porta i sembla menys dedicat a la seguretat que a les aparences. A un religiós li és
molt fàcil entabanar un guàrdia, així que es deslliga el cinyell del turmell i se’l posa
altra vegada a la cintura.
—On va, germà?
—A casa del senyor Asencio de las Heras. Suposo que viu al principal.
—Sí, però no sé si hi és.
—Tampoc no esperava que em rebés ell, em conformo amb pregar-li a la seva
dona una almoina per a la parròquia.
—Serà difícil que li tregui res, a la seva dona…
—No dubti de la capacitat que un frare pot tenir d’aconseguir que li donin diners.
Ja sap que és la nostra ocupació des de fa segles… Ni dubti tampoc de la caritat
d’aquesta dona.
—No dubto de vostè sinó d’ella, la senyora Elvira va morir fa un any. Potser amb
qui voldrà parlar és amb la senyora Asunción, la majordoma.
—La majordoma? Jo em pensava que era la seva dona. Llavors espero que la
senyora Asunción sigui generosa.
—Si el deixo entrar i és generosa, repartirà alguna cosa amb mi?
L’Aguirre diposita dos rals a la mà del porter.
—Ja sap que el més important en la vida és compartir. Li podria recitar uns quants
passatges de la Bíblia que en parlen.
En Tomás Aguirre puja l’escala coixejant, li costa suportar el dolor del turmell.
Així que hi ha una majordoma que es diu Asunción, pensa. Imagina que hi deu haver
més servei, potser criades o cuinera, espera que no hi hagi majordom, sempre és més
treballós reduir un home sense fer-li mal.
La dona que li obre la porta va vestida de negre, no té més de trenta o trenta-cinc
anys i és molt bonica; no és el retrat que un s’imagina d’una majordoma.
Immediatament li passa una idea pel cap: si aquesta és l’Asunción, no és només una
empleada sinó l’amant del diplomàtic.
—Bon dia. És vostè, l’Asunción?
—Sí, soc jo.
—Vinc de la basílica de Sant Francesc. Fa uns dies vaig parlar amb el senyor
Asencio de las Heras. Li va comentar alguna cosa?
—No, no… El senyor Asencio… és al llit. Avui no es troba bé.
En Tomás Aguirre aprofita que la dona no ha pres precaucions quan ha vist un
religiós i l’ha deixat entrar per treure novament la navalla i posar-l’hi al coll.

Página 223
 —No vull fer-li mal. No cridi, no intenti fer res i no correrà cap perill. Porti’m al
despatx del senyor.
—No hi ha diners.
—No en vull, de diners.
No es troben ningú pel camí. Quan ja té la dona lligada i emmordassada, el frare
comença a escorcollar el despatx. Li sorprèn descobrir sobre la taula alguns llibres de
marcat caràcter carlí. També un document signat pel general Zumalacárregui i amb
un visat seu, del mateix Aguirre. Però no tan sols això: en un calaix hi ha una carta
d’en Jerónimo Cob —el famós capellà Merino, un altre religiós carlí amb fama de
sanguinari que va participar, com ell, a Morella i Bilbao— demanant a l’Asencio de
las Heras que sabotegi el correu de Madrid a la sortida de la diligència cap a Vitòria i
Baiona. Només hi ha una manera de justificar la presència d’aquells documents allà:
que el diplomàtic sigui un dels homes del carlisme a Madrid. Si és així, ell no n’havia
estat informat.
—On és el senyor Asencio?
Li ha de treure la mordassa a la dona perquè li contesti.
—Ja li he dit, està malalt… No sé si és el còlera.
—Hi ha algú més a la casa?
—Només nosaltres dos i el senyor De las Heras.
En Tomás obliga la majordoma, sempre sota l’amenaça de la navalla, a portar-lo
al dormitori de l’amo de la casa.
L’Asencio de las Heras és al llit i, pel que sembla, no li queda pas gaire temps de
vida. Pàl·lid com un pergamí, amb els ulls i la boca entreoberts, et podries pensar que
ja ha passat a millor vida si no fos pel xiulet cansat que els pulmons li deixen escapar
a cada intent que fa de respirar. L’Aguirre intenta parlar-hi, però és impossible i es
limita a ser testimoni de la ranera.
—Quan va començar amb el còlera?
—Ahir quan es va llevar estava com sempre. Ell no tenia por d’aquesta maleïda
malaltia, deia que no el tocaria i… Com ha pogut emportar-se’l tan de pressa?
Les llàgrimes als ulls de la suposada majordoma confirmen a en Tomás que la
relació entre ells dos no és només professional.
—Per què no l’ha dut a un hospital?
—Deia que als hospitals es moria tothom, que hi havia una altra manera de curar-
se. No em va dir mai quina, però de què li ha servit? Es passava el dia enganxat a
aquest flascó i… Hauria d’haver estat més decidida i no fer-n’hi cas. Potser, si
l’hagués obligat que el visités un metge…
En Tomás Aguirre ha deixat de sentir els laments de la majordoma. En un
aparador reposa el flascó amb un líquid espès i marró. L’Aguirre l’olora. Una olor
forta, terrosa, l’olor del camp de batalla regat de cadàvers. Olor de sang. Es guarda el
flascó.

Página 224
 —I això? —Es fixa en un vestit de nena. La tela és basta, està bruta i fa tanta
pudor com si l’haguessin arrossegat per un femer—. Té filles?
—Cap. Va quedar vidu abans que la seva esposa li donés descendència. Ahir
mateix va venir amb aquest parrac… No sé d’on el va treure. Anava a llençar-lo quan
vostè ha arribat.
Guanyen presència unes veus d’home, uns passos enèrgics, sorolls metàl·lics
d’armes que algú amartella. L’Aguirre es posa en guàrdia. Esgrimeix la navalla i
l’Asunción esbatana els ulls creient que li ha arribat l’hora. Amb un gest ferm, el
guerriller allibera la dona.
—Hi ha cap altra sortida? —pregunta.
—Per aquí.
L’Asunción obre una porta que condueix a un despatx, i després una altra que
desemboca en un llarg passadís.
—Al fons hi ha una escala per pujar al terrat.
—Vostè també hauria de marxar. Em sembla molt que aquesta casa ja no és
segura —li aconsella el guerriller mentre es llança cap a l’escala.
En efecte, per allà se surt al terrat. Les brillantors del sol reverberen en el metall
de les xemeneies. Malgrat el dolor del turmell, l’Aguirre repeteix la seva fugida per
les teulades, saltant d’un terrat al següent, com un gat del carrer. En una mà porta el
flascó de sang i, en l’altra, el vestit. Sap que la milícia ha vingut a buscar-lo: potser en
Donoso va confessar als soldats que li havia revelat el nom del diplomàtic?
Quan es pensa que està fora de perill, a unes quantes cases de distància de la casa
de l’Asencio de las Heras, mira enrere. Li envien l’exèrcit al darrere perquè un
guàrdia borni l’ha assenyalat com a carlí, però tot plegat és tan important com per
esborrar qualsevol empremta a casa d’en De las Heras? A quina mena de societat
s’està enfrontant? Desitja que hagin permès marxar l’Asunción. És el que ell hauria
fet.

Página 225
 56

Arrapada a la tela basta del vestit com si s’agafés d’una cornisa per no caure al buit,
la Lucía serra les dents i busca una explicació en en Tomás Aguirre; el monjo ha
deixat de fingir que és home de religió. Ha arribat a la casa dels Fúcares avançada la
tarda, s’ha tret l’hàbit i s’ha posat roba d’en Diego: una brusa és l’únic que ha
rapinyat que li va bé de talla. Li ha dit a la Lucía que ja no li digui més fra Braulio,
encara que la seva confessió d’adscripció al carlisme i la usurpació d’identitat del
monjo a penes si ha calat en la nena, cegada pel vestit de la Clara.
—On l’ha trobat?
—A casa d’un diplomàtic. L’Asencio de las Heras. Era de la teva germana?
Tenia deu anys quan la Cándida va regalar a la Lucía aquell vestit; fet de roba
tenyida de blau, ja era antic quan la seva mare l’hi va comprar a un robaveller. Quan
la Lucía ja no el podia dur, la Clara el va heretar amb un sargit a la faldilla; la Lucía
se l’havia esquinçat pujant a una alzina amb uns veïns de Peñuelas. Només Déu sap
quantes vegades el va rentar la Cándida al riu, tantes que el blau va anar perdent
intensitat fins que va quedar transformat en un reflex celeste. Malgrat tot, la Clara
l’adorava, aquell vestit: l’havia vist centenars de dies en la seva germana gran i, quan
se’l posava, sempre li deia: «Ara soc tan forta com tu».
La Lucía no li explica cap dels seus records, a en Tomás Aguirre. Només
assenteix per confirmar-li que és el vestit de la Clara. Sap que les víctimes de la
Bèstia apareixen despullades i potser ja només sigui qüestió d’hores que trobin les
restes de la seva germana. Podria ensorrar-se, és el que li demana el cor, però
decideix aferrar-se a una esperança ja impossible segons tots els indicis.
—D’on ho ha tret, això?
Els ulls de la Lucía estan clavats en un flascó ple del que sembla sang coagulada.
L’Aguirre l’ha posat damunt la taula d’en Diego abans de deixar-se caure a la butaca
per comprovar l’estat del turmell.
—L’he trobat a l’habitació de l’Asencio de las Heras. La seva majordoma em va
dir que no se’n separava. No sé per què li agradava tant, sembla sang.
—Sang de menstruació.
La de la Clara?, però la Lucía es guarda la pregunta. Tem que, si pronuncia
aquestes paraules, es puguin fer reals.
—I a sant de què dius això?
Ella no contesta. Com una exhalació, agafa el flascó i corre cap al carrer. El
guerriller carlí la persegueix exigint un aclariment, que la Lucía li dona durant el breu
trajecte que els separa de l’Hospital General, entre llums crepusculars. Li parla de la
visita al doctor Albán al matí i de les comprovacions que l’home hi va fer. Que ha
arribat a la conclusió que la Bèstia —o els carbonaris, li és ben bé igual— segresten

Página 226
les nenes que encara no han tingut la menstruació. I que les tenen empresonades fins
que arriba el dia.
—L’Asencio de las Heras bevia la sang d’aquest flascó…

El doctor Albán està sortint de l’hospital quan ells dos hi arriben. La Lucía li presenta
ràpidament en Tomás Aguirre i prega al metge que comprovi si el que conté el potet
és sang com la que ella li va portar.
—Fa vint-i-quatre hores que no he pogut anar a casa, he vist morir unes vint-i-
cinc persones en aquest temps. L’únic que vull és marxar. No podeu esperar a demà?
—Potser demà no analitzarà sang, sinó el cos espedaçat d’una altra nena. En vol
ser responsable, d’això? —diu l’Aguirre.
—I vostè vol ser responsable de la meva mort per esgotament?
—Un home pot passar tres dies sencers sense dormir. L’hi dic per experiència.
L’Aguirre creu que és la seva veu cavernosa, ferma, el que ha estovat la
resistència del metge. Ignora que res li agrada més que ficar el nas en investigacions
policials. Això sí, l’Albán esbufega com si estigués fent un gran sacrifici i va
bellugant el cap mentre els porta al laboratori. Allà repeteix la prova que va fer amb
el flascó de sang que li va portar en Diego. El resultat és el mateix.
—És menstruació.
—En podem saber alguna altra cosa? Si és una nena…
—No li sembla prou miracle que sigui capaç de dictaminar que és sang de
menstruació? L’estudi dels fluids corporals tot just s’està començant a desenvolupar.
La medicina segueix ancorada en l’edat mitjana. Aquí encara creuen que unes
sangoneres xuclant la sang poden curar malalties quan, amb això, l’únic que es fa és
debilitar el malalt.
—Pot ser que hi hagi gent bevent aquesta sang. Quin mal els podria fer?
El doctor Albán dubta davant la pregunta d’en Tomás Aguirre. El guerriller ha
començat a teixir una connexió entre la mort del teòleg Ignacio García i la de
l’Asencio de las Heras, de la qual ha estat testimoni fa només unes hores. Potser la
tasca per la qual el van enviar a Madrid —descobrir si la mort de l’Ignacio García era
un assassinat— estava a punt de dilucidar-se.
—En principi no els hauria de matar. Últimament es pensa que algunes malalties
es poden contagiar a través del contacte amb la sang, però… En tot cas no seria res
que passés immediatament, la persona que ingereix la sang hauria de desenvolupar la
malaltia.
—Encara que sigui sang de menstruació? Doctor, començo a témer que dos
homes han mort per haver begut aquesta sang. És possible que també estiguessin
malalts de còlera, però la mort els ha arribat massa ràpid. I em sembla que va ser a
través de la sang.

Página 227
 —Perquè actués amb aquesta eficàcia, la sang hauria d’estar contaminada.
Caldria analitzar els cossos…
—Un d’ells ha mort avui mateix. Un diplomàtic que es deia Asencio de las Heras.
El doctor Albán agafa aire i la fatiga de la cara sembla que deixi espai a la
curiositat.
—Podem veure el cadàver?

En la foscor de la nit no es distingeix la façana ennegrida per l’incendi, però encara se

sent olor de fum a tota l’illa de cases. La Lucía ha seguit el doctor Albán i en Tomás
Aguirre en silenci. Les preguntes del guerriller a l’hospital no li han agradat. Per què
li importa tant la mort del teòleg i la del diplomàtic? A banda de confessar-li que no
és monjo, que no és fra Braulio i que ha estat guerriller carlista, en Tomás no li ha
explicat res més de la seva vida. El vestit de la Clara i la por pel destí de la seva
germana li ha ennuvolat el pensament i ara se n’adona: quin és el veritable interès de
l’Aguirre en tot plegat? L’observa amb suspicàcia i li sembla reconèixer un gest de
tristesa quan el guerriller mira el recambró d’en Dimas, el rellotger, tancat i barrat en
aquelles hores. Després, en Tomás s’acosta al portal. Els cops dels seus artells contra
la porta ressonen en un carrer buit. Al cap de poc, un Dimas somnolent treu el cap al
llindar. L’Aguirre se sorprèn en veure el rellotger, està clar que dorm allà mateix. Es
presenta com un monjo que ve a vetllar el diplomàtic difunt.
—Se l’han emportat fa una bona estona.
—I vostè sap si es farà capella ardent?
—Ben a prop d’aquí, a l’església de Sant Sebastià. Demà l’enterraran al seu
cementiri, segons ens han dit als veïns.
—L’hi agraeixo, així podré resar per la seva ànima el que no vaig resar per ell en
vida.
En Tomás Aguirre surt del portal i comparteix el que ha descobert amb la Lucía i
el doctor Albán.
—Què necessita, doctor?
—N’hi ha prou amb una mostra del cadàver. Uns quants cabells, per exemple.
—És aquí a prop, a l’església de Sant Sebastià.

Exhumar un cadàver no és tan estrany com pugui semblar. Al cementiri de Sant

Sebastià —on reposen les restes de Lope de Vega—, fa més de seixanta anys
l’escriptor José de Cadalso va intentar desenterrar la seva amant, l’actriu María
Ignacia Ibáñez, que havia mort sobtadament i a qui havien portat a aquest cementiri.
Només ho va impedir la intervenció del seu amic, el comte d’Aranda. En van quedar
els versos del poeta romàntic que recita el doctor Albán: «Morta Filis, l’orbe res
espera, sinó boira espantosa, nit glaçada…».

Página 228
 Però ara no cal arribar a tant.
—Deixi estar els versos, doctor, que li arrencarem un cabell sense necessitat de
desenterrar-lo i sense que ningú se n’adoni.
—No em diguin que no seria molt més emocionant l’exhumació —diu l’Albán.
La prohibició que es concentrin més de deu persones en actes públics o privats els
ajuda. La vetlla d’un famós diplomàtic, que hauria d’haver concentrat dotzenes de
persones i gran part de la Cort, fins i tot en aquelles hores de la nit, s’ha convertit en
un acte deslluït en què amb prou feines hi ha uns quants veïns i algun tafaner. Com
temia per les paraules del porter, l’Asencio de las Heras no està sol. Al costat del seu
taüt obert, hi ha el de l’Asunción.
Els cossos han estat arreglats, però el cutis olivaci, en alguns punts groc pels
ungüents aplicats, desprèn una olor dolcenca que resulta desagradable. En el cas de
l’Asunción, li han tapat part de la cara amb una mantellina, i s’endevina la deformitat
d’un cop que devia enfonsar-li una zona del crani. Una víctima innocent, aliena a les
conspiracions en què pogués estar implicat l’Asencio de las Heras. Els cabells del
diplomàtic estan clenxinats amb una ratlla ben marcada. Un floc greixós es desprèn
del conjunt. D’allà estira l’Aguirre per arrencar la mostra que necessita.
—En té prou amb això? —pregunta el carlí mostrant el seu botí al metge.
L’Albán assenteix. De la butxaca es treu una capsa rodona, plana, amb una tapa
platejada. L’obre i hi posa el floc de cabells a dins.
—Ara els impartiré una classe de medicina.

Quan ja tornen a ser al laboratori, el doctor explica el que es disposa a fer.

—Es diu «assaig de Marsh» i el va inventar un químic anglès fa només dos anys
per declarar en un judici en què s’acusava un home d’haver enverinat el seu avi. Tinc
una mala notícia: va sortir malament, però no cal que ara ens pensem el pitjor. De
vegades les coses funcionen per casualitat.
La Lucía i en Tomás Aguirre es limiten a mirar el metge, que treballa en silenci
amb els seus matrassos i a donar-li un llibre de la prestatgeria quan necessita
consultar-hi alguna cosa. Aboca en una pica una solució que ha creat prèviament. I
allà submergeix els cabells del mort.
—La prova consisteix a barrejar la mostra que cal analitzar, és a dir, els cabells
arrencats del cap del mort, amb sulfur d’hidrogen i àcid clorhídric i veure si es posen
de color groc.
—Per què?
—No està buscant un verí, vostè? Doncs per saber si n’hi ha.
—Quant tardarà, això?
L’Albán alça les celles en senyal d’ignorància. Agafa el llibre i el fulleja fins que
hi troba la resposta.
—Una hora.

Página 229
 —Una hora! —protesta l’Aguirre—. No seria més ràpid analitzar la sang
directament?
—De moment, no es pot. Es van fent experiments en aquest sentit, el mateix
James Marsh està intentant perfeccionar el sistema. El problema és que el trisulfur
d’arsènic es deteriora a gran velocitat.
L’Aguirre es mira la pica. Els cabells d’en De las Heras continuen grisos com els
núvols que amenacen el seu futur. Ha estat assenyalat com a agent carlí; li queden
pocs dies, de ser en aquesta ciutat.
La Lucía esbufega. No sap si la Clara disposa de tant de temps.
—Poden estirar-se a descansar una estona —diu el doctor—. La veritat és que la
prova no anirà més de pressa només perquè no li traguem els ulls de sobre: no queda
més remei que esperar. —L’Albán s’acomoda en una cadira i es descalça. Al cap
d’uns segons, està roncant.
El temps passa lentament al laboratori, entre els sorolls dels ratolins al sostre, el
tac-tac regular d’una gotera en algun lloc proper i els plors llunyans dels malalts que
s’escolen per sota la porta.
Un cop de colze desperta el metge. És l’Aguirre.
—Els cabells està canviant de color.
L’Albán s’aixeca d’un salt i s’acosta a la pica.
—Aquí ho té, groc.
—Jo no ho veig de color groc —objecta l’Aguirre.
—No ha de pensar en un camp de blat. En medicina, això és groc. I al meu poble
també. S’ha format trisulfur d’arsènic.
—I això què significa?
—No buscava verí, vostè? Doncs ja el té.
—El senyor Asencio de las Heras ha estat enverinat amb arsènic. —En Tomás no
espera més detalls del doctor. Ara és ell qui s’afanya a anar cap al carrer, amb la
Lucía al darrere.
—I quina importància té, el que hi hagi a la sang?
La Lucía reté el guerriller a la porta de l’hospital. La lluna resplendeix i les
façanes dels edificis d’Atocha es veuen platejades.
—Estan enverinant carlins! Això és el que fan els carbonaris amb la sang! No sé
què els deuen dir. Potser, com a l’Asencio de las Heras, que si en beuen seran
immunes al còlera. I, pel que vaig entenent, suposo que al pare Ignacio també. Tant
me fa quina explicació els donen. El seu objectiu és matar bons homes que estaven
lluitant per la causa.
—A qui li importen els carlins?! La Berta, la Juana, la meva germana… Les
maten a elles! Si aquests dos estaven allà i els han enverinat, espero que cremin a
l’infern.
L’Aguirre clava una mirada severa en la Lucía. El van enviar a Madrid amb un
objectiu i, com a bon soldat, el complirà. No perdrà el temps a donar explicacions a

Página 230
una nena de catorze anys. En silenci, se li gira d’esquena i s’allunya cap al carrer de
Santa Isabel.
Clavada a la porta de l’hospital, la Lucía aixeca la mirada al cel. Com un disc
perfecte, la lluna plena es resisteix a desaparèixer.

Página 231
 57

Encongida en posició fetal, la Clara s’abraça a ella mateixa, però el cos fa hores que
li ha perdut l’escalfor que hauria de tenir. La humitat de la cel·la li penetra els ossos.
El Cuiner no li va retornar el seu vestit blau i la vergonya de la nuesa va donar pas
molt aviat al dolor dels cops i al fred. La Miriam es va arrencar un esquinçall de la
faldilla i l’hi va donar a través dels barrots, potser commoguda perquè la Clara patís
el càstig per haver-la defensat. Ha fet servir l’esquinçall al voltant del coll, al pit i les
cames, fregant-se la roba a la pell per escalfar-se-la. La tasca és inútil i, d’alguna
manera, absurda. No pot fer res per combatre els calfreds que ja li fan mal. Si pogués
dormir, les hores passarien més de pressa. La seva única esperança és que la porta de
l’escala de cargol es torni a obrir. Encara que no li retornin el vestit, el bany li
temperarà el patiment.
Ningú parla, a la masmorra. El silenci només es trenca amb els roncs suaus
d’alguna de les nenes. Acluca els ulls i decideix explicar-se un conte que l’allunyi de
la realitat.

La Lucía no pot dormir. Abocada a la finestra de l’habitació d’en Diego, amb vista al
carrer d’Almadén, observa el cercle que dibuixa la lluna. No sap on ha pogut anar en
Tomás Aguirre i tampoc no li importa; ell no és com l’Eloy o en Diego. En Tomás
està lluitant la seva pròpia guerra, una batalla que no l’afecta gens ni mica. Qui són,
aquests carlins? Quin és el seu objectiu? Ha sentit mil vegades que tenen alguna cosa
a veure amb la monarquia i l’Església, que han iniciat un enfrontament amb el
govern. Lluites que no l’afecten gens, ni a ella ni a la Clara. Amb les nenes que els
carbonaris estan espedaçant en nom de Déu o el diable, això tant li fa, també. Els seus
pensaments només tenen espai per a la seva germana, per a la memòria de les
víctimes. Nenes convertides en dones, i sacrificades en aquesta transformació. Ha vist
des de ben petita com se les considera menys que els homes, a l’altura d’alguns
animals o fins i tot menys encara. És més valuós un ase per al camperol que la seva
dona; canviants, dependents, impredictibles, portadores de la temptació… Quina
importància té que morin? Ho ha vist en en Tomás Aguirre: dos homes, el teòleg
Ignacio García i el diplomàtic Asencio de las Heras pesen més en la balança que totes
les nenes sacrificades.
Torna a fixar la mirada en la lluna. Diuen que els seus cicles marquen les marees i
els líquids i els humors de les dones. La Cándida li va explicar que els dies de lluna
plena el sagnat de la menstruació podia ser més abundant. Serà aquesta nit que la
Clara es convertirà en dona? Ha de resistir al pessimisme, allunyar els pensaments
d’aquest cercle viciós. Durant la nit no pot fer res més que esperar que surti el sol per
buscar la Clara, però no sap ben bé per on continuar l’empresa. Intenta controlar la

Página 232
por i recorda un conte amb què acaronava la seva germana a les nits: l’arbre dels
penediments.

A la Clara li sembla que pot sentir la veu de la Lucía. El to melós amb què, a la
màrfega de Peñuelas on dormien al costat de la seva mare, li descrivia el camp del
Moro, el jardí on, si el saps buscar, pots trobar l’arbre dels penediments. No és fàcil
entrar-hi, és un territori prohibit als ciutadans de Madrid i d’ús exclusiu dels reis i la
seva família, però la Lucía sap com accedir-hi. S’hi ha d’entrar per una claveguera al
costat de la Puerta de San Vicente i recórrer el túnel que passa per sota del palau i que
desemboca en una cova del camp del Moro. Quan ja hi ets, només has de buscar
l’arbre dels penediments. No és difícil, és una sequoia, el més alt del jardí.

Entre estàtues i fonts, pels senders del jardí, que és tan luxós com el mateix Palau
Reial, li deia la Lucía a la Clara, arribes a la sequoia. Va sentir aquest nom en boca
d’una bugadera del palau, una dona que l’havia vist. Li va explicar també que l’arbre
tenia gairebé cent anys i era tan alt com un edifici. Li va semblar que complia els
requisits per ser el protagonista del conte i per això el va convertir en l’arbre dels
penediments. Des de la seva copa, això s’ho va inventar per a la Clara, podies veure
tots els dies del passat. No era fàcil escalar-lo, però tampoc no era impossible. La
Lucía va establir unes normes, de manera que qualsevol història que contingués un
element miraculós havia de comportar també un perill; li deia a la Clara que, una
vegada al capdamunt de la sequoia, podia triar un dia del seu passat i esborrar-lo.
Eliminar-lo de la seva història, per sempre.

La Clara es va endormiscant. S’imagina que s’enfila a la sequoia del camp del Moro
com la Lucía li deia, assegurant els peus en les branques que van sorgint als costats
del tronc per possibilitar l’ascens. I, una vegada a la copa, tots els dies de la seva vida
es desplegaven al seu davant, allà en l’horitzó. Podia assenyalar-ne un i demanar-li a
l’arbre dels penediments que el fes desaparèixer, però el do de l’arbre només es
concedia una vegada, de manera que havia d’escollir bé quin dia volia esborrar.
Després de fer-ho, tornar a pujar pel tronc seria impossible i mai més podria tornar a
tenir aquella visió del seu passat. «Quin dia triaries?», li demanava la Lucía. A la casa
de Peñuelas, quan la seva germana li explicava el conte, la Clara no sabia què dir.
Encara no havia viscut cap dia tan dolent per no voler repetir-lo.

La lluna plena viatja pel cel fins que s’amaga rere un edifici. La Lucía segueix sense
poder agafar el son. Quin dia de la seva vida esborraria? La pregunta, que quan eren

Página 233
nenes resultava innocent, és ara una endevinalla irresoluble: la nit que va morir la
seva mare, o quan ho van fer en Diego i l’Eloy; la seva primera nit al bordell, patint
les empentes de l’Enterramorts; el dia que es va enfrontar a la Bèstia i, quan va
arribar a la fàbrica de mistos, la Clara havia desaparegut. Potser el més intel·ligent
seria eliminar el dia que va entrar a la casa del teòleg Ignacio García i va robar
l’anell, però, de sobte, li sembla que aquell dia potser no va ser tan determinant com
sempre havia pensat.
I si el destí era inevitable? I si, fes el que fes, el còlera s’hauria emportat la seva
mare, la ràbia dels madrilenys, l’Eloy, els interessos dels carbonaris, en Diego? I si,
per l’anell o per qualsevol altra raó, la Clara estigués predestinada a ser una víctima
de la Bèstia? Recorda els capellans que exalcen el pla diví, que Déu té el futur dels
homes a les seves mans. En aquest cas, de què serveix el que la Lucía faci o deixi de
fer per la seva germana? Potser, encara que pugés a l’arbre dels penediments i evités
que la Bèstia s’emportés la Clara, d’alguna altra manera retorçada ella acabaria
segrestada i seria allà on és ara. Potser la seva mort ja deu estar escrita.
La Lucía s’aparta enfadada de la finestra; s’adona que, al final, com una serp, la
desesperança se li ha arrapat per dins, i no ho vol permetre. Tant li fa, si el que passa
forma part del pla de Déu. Trobarà la Clara. I la trobarà viva.

El dia que va portar l’anell al perista. Aquest és el dia que elegiria la Clara, si estigués
a l’arbre dels penediments. Si hagués fet cas de la seva germana i l’hagués conservat
com l’amulet que li va dir que era, no estaria ara nua, tremolant de fred i sense cap
altre abric que un esquinçall de roba de la seva veïna de cel·la. Els amulets, si no es
fan servir correctament, se’t poden girar en contra.

Página 234
 58

En Donoso Gual ha anat a presentar la renúncia al seu lloc de treball al Ministeri de

Gràcia i Justícia, al carrer ample de San Bernardo. D’ell depèn la Superintendència
General de Policia, organisme que, des de fa pocs anys, acull les diferents policies del
regne. Encara que l’haguessin reclutat només com a reforç arran de l’epidèmia de
còlera, en Donoso tenia la secreta esperança de recuperar la seva antiga feina malgrat
la minusvalidesa de l’ull. No li va confessar mai a en Diego, però com es guanyaria el
pa, si no? Anar a acovardir morosos amb amenaces i alguna pallissa de tant en tant ja
ho havia provat i era conscient que, amb el temps, li arribaria l’ordre d’enviar a l’altre
barri algun d’aquells deutors. No era el millor guàrdia, això no se li escapava a en
Donoso, però tampoc un assassí. La policia s’obria com el seu únic horitzó per
necessitat, no per vocació. I finalment ho havia aconseguit… només que ara les coses
havien canviat.
A la sortida del ministeri es troba amb un vell conegut que s’ha estranyat de
veure’l sense l’uniforme.
—Ho he deixat, això no és per a mi.
—Són dies difícils, Donoso, però saps de sobres que passaran més d’hora que
tard. On estaràs millor que a la guàrdia reial?
—He tardat a adonar-me’n, però no t’imagines com me’n sento, d’alliberat, des
que m’he tret la casaca.
Aquesta vegada sí, en el camí de tornada del ministeri a casa, on espera trobar-se
amb la Grisi, s’atura en una taverna del carrer Preciados per mullar les seves idees
amb un aiguardent. El cert és que té por. Els diaris narren la mort de l’Asencio de las
Heras, i, si bé les notícies sobre les causes del traspàs són confuses, sap que l’han
mort els carlins o els carbonaris. I ell, com a part de la trama, se sent en perill. El seu
amic Diego ha mort, el diplomàtic també, només unes hores després que ell revelés el
seu nom. Qui sap si ell no serà la víctima següent. L’única manera de posar-se fora de
perill és escapar-se de Madrid, buscar un futur lluny d’una ciutat devorada per la
bogeria. L’alcohol li crema la gola i la sensació és com una urgència: surt d’aquí.
Fuig mentre encara hi siguis a temps.
Un dubte l’abrasa més que la beguda: què passarà si la Grisi no el vol
acompanyar? En les hores llargues del seu últim insomni va arribar a trobar una idea
consoladora, creure que en realitat el seu pla no obeeix a la seva covardia, la que li ha
impedit escalar en el cos de zeladors reials, la que sempre el porta a escapolir-se en
batalles i tumults. No, no és la covardia el que l’empeny a fugir. És el desig de
protegir la Grisi. Ell sap que l’actriu pateix crisis nervioses, que se sobresalta amb
qualsevol soroll a l’escala, com si algú sotgés la porta. També sap que la seva
reputació com a actriu s’ha desplomat. Per ella, mudar-se a Sevilla o a Cadis, o a
qualsevol altra ciutat amb tradició teatral, seria l’oportunitat de reprendre la seva

Página 235
carrera. Un lloc llunyà l’ajudaria a començar de nou, un lloc on el monjo, la Bèstia, la
mort d’en Diego o l’opi no fossin més que un mal record.
Un home se li acosta i li parla en veu baixa.
—Vols un anell? Te’l deixo barat.
Per un moment pensa en l’anell de les dues maces —encara guarda la insígnia de
la gola de l’última nena, la Juana, per molt que no se la pensi quedar ni vendre
aprofitant que és or—, però el que l’home li mostra no té res a veure. Només és un
brillant, segurament fals, encastat en plata de mala qualitat. En Donoso inicia un gest
desdenyós amb la mà, un escarafall per treure’s de sobre el vell brivall, però tot d’una
concep una fantasia boja, d’absurda que és.
—Quant en demanes?
—Sis rals, per sis rals és teu.
—I per quatre.
Se l’emporta per cinc, no ha volgut pressionar l’home i s’ha resistit a la temptació
de dir-li que és policia, perquè ja no ho és. Es queda mirant l’anell. S’ha deixat
estafar, però no li importa, perquè aquest anell que sosté a les mans simbolitza el
desig que va agafant forma al seu interior: festejar la Grisi. Cuidar-la, sí, però anar un
pas més enllà. Tractar-la com una reina. Convertir-se en alguna cosa més que un
admirador. Ser un company devot i fidel. Un home honest i afectuós que viu per i per
a ella. És massa ingenu o somiador imaginar un dia la Grisi portant aquest anell en un
dit? Buida el got d’aiguardent i nota ja la impaciència de començar la seva nova vida
amb un foli en blanc. Ha arribat l’hora de deixar de banda l’amargor i fer les coses
bé. No tancarà els ulls —l’ull, se’n riu d’ell mateix—, ara que ha aparegut un raig de
llum enmig de la sordidesa i la foscor d’una ciutat que es mor pel còlera.
Recorre a bon pas la Cava Baja, gairebé amb ganes de xiular. Feia molt de temps
que no se sentia tan descansat i tan feliç. La Cecilia, una veïna arrugada i vella com
un tronc d’olivera, l’avisa quan entra a la porteria, abans de pujar l’escala.
—Han vingut els militars i s’han endut aquella dona.
Ell irromp a casa seva amb el cor desbocat. A primer cop d’ull percep el desordre
del lloc, que mostra les traces d’una baralla. El joc de tassetes de porcellana que va
deixar la seva dona en marxar i que a ella tant li agradava està fet miques i forma a
terra un mar d’escumes encrespades. Cadires tombades, unes estovalles fetes un
cabdell i el casc de salvaguardia reial que, a tall de trofeu, s’exhibia a la paret i ara és
a sota les potes del rentamans completen el quadre que es troba en Donoso.
—Els soldats? N’estàs segura? No has vist cap monjo rondant?
—No hi havia cap monjo, senyor Gual. Han estat els soldats. Han dit que tenia
còlera, se l’han endut al llatzeret de Valverde.
No es creu allò del còlera, l’actriu no tenia cap símptoma només fa unes hores,
quan ell ha sortit de casa camí del Ministeri de Gràcia i Justícia. És evident que se
l’han endut per la força, però no arriba a entendre per què. Fa fora la Cecilia de males
maneres, arrossegant-la pel braç i amb un cop de porta tan bon punt és a l’altre cantó

Página 236
del llindar. S’esfondra en el canapè. Una migranya li bastoneja el cervell. Què ha
passat? Per què se l’han endut? És que no aconseguirà mai desprendre’s de la Bèstia i
la seva ona expansiva? Perquè d’una cosa està segur: l’aparició tan oportuna dels
militars, just quan ell no era a casa, té alguna cosa a veure amb tot això.
Poc després de quedar-se borni, en Donoso va llegir un quintet de Bretón de los
Herreros, a qui també li faltava un ull, i se’l va aprendre:

Dejome el Sumo Poder,

por gracia particular,
lo que había menester.
Dos ojos para llorar…
y uno solo para ver.

Pocs saben que per l’ull borni també es plora, Reconeix que el que ell anomenava
«fantasies d’en Diego» era cert; això és molt més gros del que ningú no es pot
imaginar. La Bèstia, els carbonaris, pot ser que estenguin els seus tentacles per tots
els racons de la ciutat. Furga la butxaca i treu l’anell amb el diamant fals. Les
llàgrimes li xopen el pegat.

Fa només tres dies, en Donoso va estar al llatzeret de Valverde, quan va anar a buscar
l’Ana Castelar per informar-la de la mort d’en Diego i demanar-li que pagués el seu
enterrament. Ara no és policia, no pot entrar als llocs sense un salconduit o una
autorització, la necessita a ella per trobar l’actriu. No té vertaderes esperances de
trobar-la, però abans de tornar a enfonsar-se en la decepció i els licors, ho vol
intentar.
Té sort, la duquessa és a casa, el rep sense fer-lo esperar i s’ofereix a ajudar-lo
sense contemplacions.
—Només hi ha una manera de saber si és allà. Anem a comprovar-ho amb els
nostres propis ulls.
Viatgen en un carruatge propietat de l’Ana Castelar, el mateix landó en què va
anar a l’enterrament del seu amic. Allà dins, luxes, teles de vellut i cuir. En Donoso
no pot aguantar més i se sincera amb l’aristòcrata. Li explica la traïció de la seva
esposa, els anys de dones pagades, la trobada amb la Grisi, els breus besllums de
felicitat al seu costat…
—Sé que no estava malalta.
—Si l’han portat al convent de Valverde, tant se val que no estigués malalta; ho
estarà d’aquí a pocs dies.
L’Ana Castelar és la persona més respectada al llatzeret. Tots s’inclinen davant el
més petit dels seus desitjos. Gràcies a ella es dona menjar diàriament als malalts, es
cobren els sous, es poden comprar medecines…

Página 237
 —Vull parlar amb el director mèdic. Que vingui ara mateix.
—No hi és, avui no vindrà. La senyora de Villafranca està supervisant les cuines.
Si vol, li dic que vingui a parlar amb vostè.
En Donoso i l’Ana Castelar s’han instal·lat al despatx que ella té al palau dels
marquesos de Murillo, dins de l’antic recinte dels dominics.
No hi ha llistes fiables dels ingressats, moltes vegades ni tan sols porten
documents a sobre quan els deixen anar allà com si fossin fardots, però s’intenta
identificar-los a tots, ni que només sigui per posar un nom a les seves tombes. La
Inmaculada de Villafranca, membre, igual com l’Ana, de la Junta de Beneficència, és
una de les persones que hi posa més esforç.
—Grisi? No em sona aquest nom.
—Milagros Peña Ruiz.
Només la casualitat ha fet que en Donoso sàpiga el seu nom complet. No se’n va
assabentar fins a la nit anterior, quan li va agafar per preguntar. Però tampoc no
apareix aquest nom entre els ingressats.
—Ha d’haver arribat aquest mateix matí.
La Inmaculada de Villafranca consulta el full de registres.
—Aquest matí han arribat set homes i només una dona.
—És ella, ha de ser ella.
En Donoso busseja en les fondàries obscures dels seus sentiments: per una banda,
desitja que sigui la Grisi, malgrat que la senyora de Villafranca li anuncia que la dona
que ha ingressat sense nom és en una secció del llatzeret dedicada als terminals. Per
l’altra, no vol pensar que pugui estar malalta de còlera. Que s’hi hagi acarnissat de tal
manera que ja l’hagi dut a les portes de la mort.
—Hi he d’entrar, l’he de veure.
—És una zona molt perillosa. Si passa, és possible que en surti encomanat.
—No m’importa, si s’ha de morir, me n’haig d’acomiadar.
L’Ana Castelar decideix autoritzar-lo: a ella també li hauria agradat dir-li un
«t’estimo» a en Diego en els seus últims moments de vida. Fer-lo conscient que
deixava en aquest món algú que penaria per la seva pèrdua. Acompanyar-lo fins al
final.
En Donoso haurà d’entrar sol a la sala en què agonitza la dona, tapant-se la boca
amb un mocador, com ha ordenat el director mèdic del llatzeret, i tant l’Ana com la
senyora de Villafranca li insisteixen que no ha de tocar res.
Les dues dones l’esperen al passadís, a l’altre costat de la porta. En Donoso tarda
tan poc temps a sortir que només es pot pensar que la seva estimada ha mort. Però no
és així.
—No és ella. Aquesta dona no és la Grisi.

Página 238
 59

Aquest matí, tot sortint de l’hospital, en Tomás Aguirre ha valorat la possibilitat

d’allunyar-se de Madrid i oblidar-se de tot: dels seus ideals, de la missió que li van
encomanar i de la guerra. Però alguna cosa li diu que, sense aquestes obligacions,
sense l’ardor guerrer o el desig de construir un món millor, seria un home perdut.
Ha estat vagant per un Madrid desert, l’epidèmia fa que els carrers tardin més del
normal a cobrar vida. No ho volia fer, però li resultava impossible no pensar en la
Lucía. L’havia deixat sola, angoixada perquè els descobriments del doctor Albán no
deien res de la ubicació de la seva germana, sinó de les causes de la mort de dos
prohoms del carlisme.
En Tomás no s’enganya. Més enllà dels seus ideals, és evident que l’Asencio de
las Heras i l’Ignacio García es van deixar abduir per unes idees sinistres que
enfonsaven les arrels en supersticions medievals. És possible que dos homes tan
distingits, que posaven la seva intel·ligència al servei de la causa carlina i que havien
aconseguit accedir a cenacles de la Cort, es deixessin arrossegar per aquelles
superxeries? Tanta impressió provoca en l’enteniment la por a la malaltia i a la mort?
L’Aguirre se’n fa creus, però vol pensar que és tasca de Déu jutjar els pecadors. I, si
l’Asencio i l’Ignacio ho van ser, ja hauran rebut el seu càstig.
Amb el soroll dels primers negocis que obrien les seves portes, l’Aguirre ha donat
uns rals a un captaire que dormisquejava als porxos de la plaça Mayor i li ha demanat
que lliurés un missatge a ca l’apotecari Teodomiro Garcés. En acabat se n’ha anat a
esperar l’apotecari.

El Reial Museu de Pintures i Escultures, situat al passeig del Prado, el va crear al

final del segle XVIII Carles III com a Gabinet de Ciències Naturals. Durant l’ocupació
francesa va ser pràcticament destruït i utilitzat com a quarter de cavalleria —van
arribar a fondre les plaques de plom de la sostrada per fabricar projectils—, però
durant el regnat de Ferran VII, gràcies a la intervenció de la seva segona esposa,
Maria Isabel de Braganza, es va restaurar i es va dedicar a exposar les col·leccions de
pintura que, fins a aquell moment, estaven disperses pels Reales Sitios. D’aquesta
manera es va permetre que els ciutadans veiessin una mica més de tres-cents quadres
en les tres sales destinades a això.
En Tomás Aguirre només havia pogut visitar el museu una vegada, en un viatge a
Madrid cinc anys enrere. Ja aleshores va quedar fascinat amb una de les obres, El
triomf de la mort, de Bruegel el Vell, amb aquell exèrcit d’esquelets arrasant una terra
àrida i l’horitzó encès de foc. Falten cinc minuts per a l’hora de l’àngelus quan torna
a trobar-se davant del quadre, una taula de poc més d’un metre d’alt per una mica
més d’un metre i mig d’ample. Sent avui el mateix que la primera vegada que el va

Página 239
veure: la destrucció, el fum, els incendis, els naufragis, els morts, els esquelets
armats, els taüts… El terror. El que ell ha viscut tantes vegades en entrar en batalla.
Es passaria hores davant del quadre —no descarta fer-ho en el futur—, però
l’arribada d’en Teodomiro Garcés interromp la seva contemplació.
—Un lloc curiós per citar-me. En tot cas, és perillós que ens veiem, espero que el
que em vol dir sigui important.
—Miri el quadre, és bell i inquietant alhora. I molt actual, des que vaig arribar a
Madrid només he estat espectador del terror.
Sense sortir d’aquella sala, en la qual estan tots dos sols, i sense deixar de mirar el
quadre, l’Aguirre li fa un resum del que ha esbrinat. L’enverinament de dues figures
del carlisme infiltrades en la societat secreta dels carbonaris.
—Arsènic? N’està segur?
—Sí, completament.
—I com els el van subministrar?
—Barrejat amb la sang menstrual d’unes nenes, de les nenes assassinades per la
Bèstia.
Es fa complicat explicar una cosa així, una història tan esborronadora, però en el
silenci que segueix, en els segons que es pren l’apotecari per digerir la informació, el
guerriller no nota el més petit besllum d’escàndol. Ni tan sols una sorpresa excessiva.
L’Aguirre insisteix en el que ha descobert cercant una reacció d’en Teodomiro.
—Eren dues peces clau del carlisme a Madrid. I no, no han estat ni la casualitat,
ni tan sols el còlera. Han estat assassinats després de participar en un ritu medieval,
macabre i abominable, organitzat pels carbonaris. Havia sentit a parlar d’aquesta
societat?
En Garcés assenteix.
—Són cristins, partidaris de la reina regent. Es dediquen a desprestigiar la causa
carlina a la premsa i en sentències judicials, a més de posar en marxa les gestions
diplomàtiques necessàries per impedir qualsevol suport al carlisme.
Segons en Garcés, la societat la componen persones il·lustres i influents, i si bé
les reunions són secretes i no s’aixeca acta dels debats, se sap que la integren uns dos-
cents membres. Però no tots porten anell. L’anell només el porten els mestres, un
grup d’elit que es reuneix en algun lloc desconegut. Una dotzena d’encaputxats i
seguidors de ritus medievals que no exclouen la bruixeria. El sacrifici de nenes és la
part espantosa d’aquests rituals.
—Com ho sap? Per què no m’ho va dir l’altre dia?
—Primer havia de fer algunes indagacions sobre vostè.
—Ja les ha fet? Ara sí que confia en mi?
—Ara sí. Zumalacárregui el té en alta estima.
—Expliqui’m el que sap.
—Desplaci’s amb mi cap a un altre quadre.

Página 240
 L’Aguirre ho fa. No poden quedar-se encallats davant del mateix llenç, podrien
cridar l’atenció. Fan unes passes fins a situar-se davant d’una obra d’Andrea
Mantegna, El trànsit de la Verge, on una anciana Mare de Déu exhala el seu últim alè
envoltada pels apòstols.
—Hem tingut tres homes infiltrats —confessa tot d’una l’apotecari.
—L’Ignacio García i l’Asencio de las Heras entre ells?
—No l’hi volia confirmar abans de saber fins a on havia esbrinat vostè, però sí,
dos d’ells eren en García i en De las Heras. Sembla clar que els han descobert i els
han enverinat.
—En tot cas, han participat en aquells ritus. Mereixen el seu destí.
—No hem estat mai aliens a la crueltat. Li recordo que la Inquisició, que amb tant
d’afany defensem, no sempre ha destacat per la netedat dels seus mètodes.
—Parlem de matar nenes.
—Com a farmacèutic, no ho aprovo. Com a home… Qui no faria tot el que
estigués al seu abast per sobreviure al còlera? Ni que fos matar una nena?
—Jo no ho faria.
—Serà millor que no repassem els crims que ha pogut cometre al front. Es diu
que va ser vostè qui va manar afusellar els Zeladors d’Àlaba. Tots tenim pecats de
què confessar-nos quan som davant del Creador, no sé si vostè és el més apropiat per
llançar la primera pedra.
—No he fet mai mal a ningú que no es pogués defensar.
—Aquests són detalls sense importància que no crec que es valorin al judici final.
Els dubtes tornen a assaltar en Tomás Aguirre: està la seva ideologia, el carlisme,
per sobre de tot? Potser abans hauria contestat que sí, que sempre, però ara la resposta
no és tan rotunda.
—M’ha dit que hi havia tres infiltrats. Qui és el tercer?
—No ho sé. Però sembla evident que ha de ser el traïdor.
—El traïdor?
—Algú ha hagut de delatar els dos agents assassinats. I només pot haver estat el
tercer carlí infiltrat a la societat.
—Un agent doble.
—Això temo. Vostè hauria d’esbrinar qui és.
L’Aguirre treu un paper de la butxaca, la llista de noms que va trobar a la jaqueta
del pare Ignacio. En Teodomiro Garcés obre els ulls espantat davant d’aquella
imprudència. Mira al seu voltant, incòmode. Hi ha un home a la sala escrutant les
pinzellades d’un quadre mentre aspira amb fruïció un havà. L’apotecari observa el
fumador amb suspicàcia. Després es fixa en la llista. La repassa amb atenció, aturant-
se en aquells que pot identificar.
—Anapausis: AH, Asencio de las Heras. Triunfo Sempervirens, IG, Ignacio
García. Oriente Eterno… JG. M’hi jugaria el que sigui que aquestes inicials
corresponen al senyor Julio Gamoneda.

Página 241
 —No el conec.
—És un magistrat. Oficialment no milita al carlisme, però les seves sentències
són d’ideologia tradicionalista. S’ha oposat a la derogació de la llei sàlica en diverses
ocasions, i no ha dubtat a fer-ho públic.
—Podria ser un carbonari?
—No ho sé, no el conec prou. Es diu que és amant d’una famosa madam: Josefa
la Lleona. Regenta una casa al carrer del Clavel, una de les més famoses de Madrid.
—Tradicionalista en públic i liberal en privat…
—Com tots, Tomás, com tots.
—La seva vida està en perill. Podria ser la pròxima víctima dels enverinaments.
—No si treballa per a ells. Recordi que aquest home pot ser qui va assenyalar
l’Ignacio i l’Asencio.
En sortir del museu, deu minuts després que ho faci en Teodomiro Garcés,
l’Aguirre camina pel carrer d’Alcalá i es fixa en la fonda de l’Aduana, on hi ha un
cotxe que viatja a Vitòria i a Baiona. Amb gust pujaria a aquella diligència i es
presentaria a les files carlines per lluitar al descobert, lluny de les conspiracions de la
Cort. A la guerra no hi ha temps per pensar ni per a les efusions sentimentals. Perquè
el cert és que se li han ficat al cap els problemes de la Lucía i ha d’aplacar aquesta
flaquesa com més aviat millor. El sentimentalisme és l’enemic de la causa carlina, i
aquesta nena, la Clara, no és la seva responsabilitat. La llibertat per reprendre la vida
que va deixar al front depèn del fet que aconsegueixi desmantellar aquests carbonaris
que han estat matant els seus companys, en això centrarà els seus esforços. I el primer
pas que ha de fer és clar: farà una visita a en Julio Gamoneda. Encara no ha decidit si
el magistrat serà una víctima o un botxí.

Página 242
 60

La Josefa s’ha aixecat del llit millor, sense tanta febre ni el malestar d’ahir, quan les
cames no la sostenien i va pensar que es moria sense remei. Tot i amb això no es fa
il·lusions; està malalta i l’única possibilitat que té de salvar la seva vida és la que li
proporcioni el seu amant, en Julio Gamoneda. No sap de què es tracta, només que ell
se’n va anar optimista i convençut de la seva curació. Li ha demanat que avui
l’esperi, que no sap a quina hora arribarà perquè ha de tancar molts detalls abans de
recollir-la, però que ho farà, que no ho dubti. Per moments l’assalta l’angoixa. No
deu pensar a ingressar-la en un hospital —o pitjor, un llatzeret— com tants que han
mort sense remei?
Anit va ser la primera vegada des de fa anys que no va abandonar el saló verd per
palpar l’ambient de la casa. A ella li agrada deixar-se caure per les diferents peces on
els clients conversen amb les dones que treballen per a ella. La cambra de les plantes,
algunes d’exòtiques, molt frondoses, que és el lloc preferit de la Delfina; les
avantsales en què beuen te i xerrotegen les noies més joves; el living room, de
decoració més recarregada, anomenat així perquè les expressions angleses donen bon
to al negoci. Molts pensen que un bordell és només un lloc on es produeix
l’intercanvi carnal entre els homes i les prostitutes, però no és així, almenys no al seu.
Allà s’hi fa tanta vida social com a les tertúlies a les quals els madrilenys van cada
tarda. Ella ha vist com s’hi tancaven molts negocis, com es conspirava contra el
govern o el ministre de torn i fins i tot com es decidia el matrimoni entre el fill d’una
família i la filla d’una altra. En alguna ocasió un home havia anat a parlar amb ella
per dir-li que estava enamorat d’una de les prostitutes i que volia treure-la d’aquella
vida. No s’hi ha oposat mai si era també el que ella desitjava, aquestes noies tenen
dret a ser felices.
La Lleona s’ha despertat molt d’hora en contra del seu costum, i en aquesta hora
del matí els salons estan buits i no se sent la música del piano que amenitza les
vetllades; les dones dormen a les seves habitacions i els mobles i les parets entelades
es veuen deslluïts a la llum del dia. Aprofita el seu benestar, que endevina passatger,
per passejar per la casa. De sobte l’assalta la tristesa; i si és el seu últim passeig per
aquest regne que va heretar i que deixa orfe?
Ahir a la tarda ho va voler parlar amb en Julio, però ell es va negar a aconsellar-
la.
—Com hem de parlar de la teva successora si demà et portaré a un lloc en què et
curaran? La teva successora, almenys durant els propers deu o quinze anys, seràs tu
mateixa… Si no és…
—Si no és què?
En Julio li va parlar per primera vegada seriosament, sense fantasies, sense la
retòrica dels amors impossibles, d’un futur comú. D’abandonar la seva esposa i anar-

Página 243
se’n de la ciutat junts. Ella vendria el seu local i ell, algunes propietats, per començar
una nova vida lluny de Madrid. Per uns minuts es va il·lusionar: París? Viena? El
jutge es decantava per Viena, però per a la Josefa no hi ha res més elegant que París.
En el seu joc van prendre una decisió salomònica: sis mesos a Viena i sis a París.
Quan ell se’n va anar, a ella se li van negar els ulls de llàgrimes. Ara que ell li ha dit
el que durant tants anys ha desitjat sentir, que deixaria la seva esposa, es morirà.
Vistes les cartes que tenia en néixer, es podria dir que la vida s’ha portat bé amb ella,
però en aquestes últimes hores joguineja amb la Josefa com un gat cruel amb un
ratolí.
Torna al saló verd i es menja unes pastes amb gana, com si estigués sana una altra
vegada. Però no se li passa l’aprensió: ha sentit dir que en les malalties més greus
sempre s’experimenta una millora abans del desenllaç fatal. No hi ha res que pugui
fer excepte esperar l’arribada del seu amant i pensar en el mateix que tots aquests
dies: en el passat i en el futur. El present és tan incert que val més esborrar-lo dels
pensaments.

La Josefa acaba de vestir-se davant la mirada d’en Julio Gamoneda. Ha estat ell qui li
ha portat el vestit que s’ha de posar i no li ha ocultat que pertany a la seva esposa
Leonor. Una peça sòbria, de color marró, que mai cridaria l’atenció com qualsevol
dels vestits que la Josefa guarda al seu armari, amb amplis escots i cintures cenyides.
—Avui no has de semblar bella.
—Això vol dir que no puc semblar una prostituta?
—Perdona’m la franquesa, però és exactament això.
—Per què haig d’anar disfressada?
—Perquè on anem convé no cridar l’atenció.
—Aleshores potser no em ve de gust anar-hi.
—T’ho prego, Josefa, no m’ho facis més difícil. Acaba de posar-te aquesta roba i
sigues discreta quan arribem.
—És que t’avergonyeixes de mi?
—Portar-te on et portaré és la demostració més gran d’amor que em puc permetre,
t’ho asseguro.
A la porta de la casa del carrer del Clavel, els espera una berlina tirada per dos
cavalls amb un cotxer assegut al pescant. La Josefa s’adona que en Julio Gamoneda
ha escollit la berlina, que és tancada, en lloc del birlotxo obert amb què normalment
la visita. Suposa que és perquè no el vegin en companyia d’ella, però el cansament i
l’ansietat li aconsellen callar els retrets.
En Gamoneda no ha de dir res al cotxer perquè la berlina es posi en marxa.
—On em portes?
—Com menys en sàpigues, millor per a tu.

Página 244
 Tots dos fan el viatge en silenci, carrer d’Alcalà amunt. A ella li hauria agradat
que ell li tornés a prometre una vida en comú, a París, a Viena o a on li semblés, ni
que fos mentida, ni que fos només per distreure-la, però ell va concentrat, mirant el
carrer, com si volgués oblidar-se de la seva presència. És evident que està nerviós; el
delaten l’agitació d’una cama, la suor de les mans, el tremolor del somriure.
S’aturen en un control policial davant de la Puerta de Alcalá. Un soldat dels que
s’ocupen que no entri ni surti ningú de la ciutat s’aboca dins de la berlina. Reconeix
immediatament el jutge.
—Dispensi, senyor Gamoneda. Poden continuar.
La Josefa s’inquieta, malgrat la confiança en el seu amant.
—Per què sortim de Madrid?
—No sortirem de Madrid. No et preocupis, el lloc on anem és a uns minuts i prou.
En efecte, la berlina corre en paral·lel a la Muralla, sense arribar a travessar-la,
per un camí de fang. Els dos cavalls es frenen davant d’un palauet que sembla
abandonat. La Josefa veu tot baixant, retallada en la distància, la plaça de toros. Ha
anat moltes vegades a veure corrides, però no s’havia fixat mai en aquell casal d’aire
sepulcral. Mira cap a l’entrada amb por, però el seu amant la pren pel colze i la guia
fins allà.
—Som-hi.
—Què és això? On em portes?
—Prou de preguntes, Josefa. Tant et costa confiar en mi?
—És un llatzeret? Em tancaràs aquí?
—T’he portat perquè et curis, no per deixar-te morir.
Una esgarrifança recorre el cos de la Josefa. No sap si és per la por o per la febre,
que li està tornant a pujar. En Julio truca a la porta amb dos cops ferms i de seguida
un uixer obre la reixeta.
—Qui hi ha?
El jutge li ensenya alguna cosa que du a la mà, sense pronunciar una sola paraula.
L’home obre la porta i els deixa passar. La Josefa no ha arribat a veure què li
ensenyava. Potser un anell? No ha notat que en portés cap a les mans durant el
trajecte en la berlina, potser se l’ha posat quan ha baixat.
—Endavant.
La Josefa trepitja el rebedor seguint les passes d’en Julio. A la paret, penjades
d’uns ganxos, hi ha diverses túniques negres com corbs, amb grans caputxes.
—No facis preguntes —li respon tallant quan ella l’interroga per aquelles peces.
Després, en Gamoneda parla en un murmuri amb el majordom—. Pot anunciar al
Sacerdot que ja som aquí?
L’uixer assenteix cerimoniós i es perd en l’interior d’aquell palau decrèpit.
—Per què m’has portat aquí? Qui és aquest sacerdot? Que no saps de sobres que
no vull tenir tractes amb l’Església?

Página 245
 —No té res a veure amb l’església, Josefa. Aquest home… em donarà el que
necessites. Tots dos ens estem posant en perill fent això al marge dels Mestres. Para
de posar-ho tot en dubte. Com més aviat sortim d’aquí, millor.
En Julio, sempre tan atent i afectuós amb ella, es comporta avui com algú sense
aplom, a punt d’esquerdar-se per la tensió, fins i tot espantat. En la penombra del
rebedor hi ha alguna cosa que li brilla a la mà. Aleshores la Josefa ho veu. És un anell
d’or. El cor li fa un salt quan l’identifica: unes maces creuades dibuixant una aspa. Li
ressonen al cap les paraules de la Lucía. És l’anell de la Bèstia. És la marca que
assenyala l’assassí de les nenes.
Per què porta en Julio Gamoneda aquest símbol de la mort?
Recorda també les sospites de la nena: algun client del bordell va senyalar la
Juana i per això l’ha segrestat. «Qui podria ser, Lleona? Qui?». Els ulls d’en Julio
Gamoneda en la foscor del rebedor emeten una resplendor sinistra. Un mareig
doblega la Josefa. Se sent defallir.
—Què et passa?
—Necessito prendre l’aire.
—No hi ha temps, estimada.
—No em toquis! Necessito sortir un instant.
Amb passos vacil·lants, la Lleona surt d’aquell llòbrec casalot i s’endinsa en el
bosc que envolta l’edifici. No vol que la vegin vomitar i cerca l’empara dels arbres.
Acaba fent-ho al costat d’un parterre de dàlies. Ajupida, li fa l’efecte d’estar
expulsant l’estómac sencer. I després es pregunta d’on traurà forces per aixecar-se.
No pot més, creu que es morirà allà mateix, en aquell jardí fosc i sense gràcia. És
possible que estigués fent plans de vida amb un assassí? Com ha pogut pensar que la
vida li tenia reservat un destí meravellós? Només es vol allunyar d’allà, recórrer el
camí de fang i parar una carrossa per tornar al bordell com més aviat millor, però està
desorientada.
Un landó s’acosta a la casa i en baixa una dona que porta una capa llarga i du el
cap tapat amb una mantellina. Un cop de vent l’hi arrabassa i, en els segons que ella
tarda a recuperar-la, la Josefa reconeix les faccions de l’Ana Castelar. Amagada entre
els arbres del bosc, la veu trucar a la porta i ensenyar a l’uixer un anell que porta al
dit. No aconsegueix veure’l amb detall des del seu amagatall, però la Josefa té la
certesa que portarà gravades dues aspes en creu.
Ja són dues les bèsties de les quals ha de fugir. Ha d’arribar al bordell i enviar un
avís urgent a la Lucía, que no s’acosti per res del món a la duquessa d’Altollano.

A les masmorres regna el silenci, trencat amb prou feines pels laments esgotats
d’alguna de les nenes. La Clara és a la riba del son. Ja no sent tant de fred i la seva
consciència està a punt d’esvanir-se quan nota alguna cosa humida, però també

Página 246
càlida. Es posa la mà entre les cames i, després, es mira els dits. La foscor li impedeix
veure-hi. Se n’acosta un a la boca, nota un gust metàl·lic que coneix. És sang.
Pensa en què pot fer perquè no es noti. L’únic que té és el parrac de roba que li va
donar la Miriam. L’enrotlla i el fa servir per tapar-se la vagina. Ja és impossible
dormir.
S’asseu amb l’esquena repenjada a la paret, sap que serà la pròxima. No caldrà
que se submergeixi en el bany. Quan el Cuiner l’obligui a sortir de la seva cel·la, la
sang haurà xopat la roba i li correrà per les cuixes.

Página 247
 61

Uns cops a la porta sobresalten la Lucía. Aquesta vegada no té temps de preguntar-se

qui serà, perquè la veu estrident de la Basilia, la mestressa, no deixa lloc a l’equívoc.
—Te n’has d’anar avui mateix. He llogat l’habitació a un seminarista que està
esperant a baix —diu la dona a tall de salutació.
La Lucía comprèn immediatament que no hi haurà manera de convèncer-la
perquè li permeti quedar-se una mica més. El gest insubornable, la barbeta peluda
aixecada en expressió de desafiament, el puny dret repenjat al maluc.
—En Diego va deixar pagat el lloguer de dues setmanes —diu la noia assajant el
seu registre de veu més patètic per intentar estovar la dona.
—Per què li hauria de guardar l’habitació a un mort?
—Jo no estic morta. En Donoso, l’amic d’en Diego, em va dir que em podia
quedar.
—Aquell policia borni no és l’amo, bonica. Les normes d’aquesta casa són cosa
meva. I posen ben clar que, si el llogater es mor, no hi ha herència que valgui. Prou
caritativa que soc que t’he deixat quedar unes nits.
Sense més, la Basilia agafa el braç de la Lucía i, a empentes, la guia escales avall.
Ella es retorça com l’animaló de carrer que és i, sense pensar-s’ho, li clava una
puntada de peu a la canyella que la mestressa encaixa amb un bram. Ha estat
imprudent, però tampoc no es podia reprimir. La Basilia demana ajuda a crits, amb un
to planyívol proper al plor i, aviat, alguns veïns surten de casa seva. L’últim que
necessita la Lucía és que els guàrdies apareguin per posar ordre; sobre el seu cap
penja l’ordre d’arrest per l’assassinat d’en Marcial Garrigues. Per això, es llança a
l’exterior. Tanmateix, quan trepitja el carrer dels Fúcares l’envaeix el desconcert: a on
pot anar?, en qui pot confiar? Ni en Donoso ni en Tomás Aguirre són opcions.
De sobte, una veu crida el seu nom. Sent la temptació de fugir sense girar el cap,
però quan torna a sentir «Lucía», reconeix un matís familiar en aquella veu i quan es
gira veu que la Raquel, una dona grassa i amb els pits grossos, una de les pupil·les de
la Lleona, va cap a ella amb molta pressa, el gest congestionat.
—Gràcies a Déu que et trobo. M’ha costat un dineral trobar l’adreça del
periodista. Al bordell deien que t’estaves a casa seva, però ningú sabia on vivia fins
que no he localitzat el guàrdia borni, tot i que ara això ja tant se val. És la Josefa. El
còlera se l’està emportant i només diu el teu nom, ningú li treu més paraules. Em
sembla que et vol dir alguna cosa.
La Lucía segueix la prostituta fins al bordell, on formigueja una activitat estranya.
Una de les noies, una amb qui no ha parlat mai, surt en aquell moment amb una
maleta. En travessar la porta troba a faltar alguns objectes, com si la casa estigués
sent desvalisada a poc a poc. La Lucía va de dret a la cuina. Quan hi veu la Delfina

Página 248
plorant, el seu primer impuls és girar cua i sortir de puntetes, però una veu impedeix
la retirada.
—La Josefa volia parlar amb tu. Repetia el teu nom sense parar…
—Està bé?
—No, aquest matí ha sortit amb el senyor Julio Gamoneda. Ha tornat molt
espantada i malalta. Còlera…
La Lucía sap el que això significa, ha vist morir així la seva mare.
—Puc parlar amb ella?
La Delfina nega amb un capcineig lleuger, li anuncia que no serà possible. La
Lleona ha mort fa deu minuts. La Lucía corre cap al saló verd, on la Josefa jeu en una
otomana. Ningú no s’ha ocupat del seu cadàver, tot i que hi ha calaixos oberts.
Probablement alguna de les dones ha entrat a veure si hi trobava diners abans
d’abandonar la casa. Han deixat tirats els regals, els perfums, les cartes d’amor
lligades amb un llaç i signades pel seu amant: J. G.
La Lucía surt de la casa i camina atordida, al començament sense rumb, però
després enfila cap al carrer d’Hortaleza. No hi ha estat mai, però sap on va, sap on és
la casa, pertany a una gran senyora i a l’enterrament d’en Diego li va dir que hi podia
anar quan volgués. Perdudes totes les mans amigues, és l’única que li queda en
aquesta ciutat.
Una criada surt a obrir la porta del palau. Una jove discreta, amb un uniforme de
criada impecable.
—Em dic Lucía. Soc…
La criada l’interromp.
—Sé qui és, passi.
És la primera vegada a la seva vida que algú la tracta de vostè. El rebedor és
enorme i molt luxós. Al fons hi ha una porta vidrada que dona accés a un jardí.
Llunyans, se senten els càntics dels ocells que voleien a les gàbies. A tots dos costats
de l’accés al pati neix una escala de doble rampa i balustrada de marbre. Per allà
baixa, senyorívola i elegant i tan bella com sempre, l’Ana Castelar.

Página 249
Quarta part

Página 250
 62

Madrid, 25 de juliol de 1834

Madrid en tenebres. Els fanals de gas han deixat en apagar-se una broma espessa
perfilada per la lluna plena que regna en un cel sense estrelles. L’ambient és humit i
la Lucía s’abraça a ella mateixa per calmar una esgarrifança. Els carrerons s’obren a
un costat i un altre com boques negres que podrien escopir rodamons, lladres i
prostitutes. Accelera el pas, més espantada pel silenci que per la vida que pugui
amagar la foscor. No hi ha llum a les finestres dels edificis. S’eleven muts a ambdós
costats del carrer, grisos i vigilants. A dalt, intentant abastar la volta, hi ha monstres i
dimonis congelats, gàrgoles petrificades amb el rictus d’un crit.
Què hi fa, allà? Per què sembla deshabitada la ciutat? Com s’ha convertit Madrid
en un decorat fantasma? Ha sortit del bordell de la Lleona per anar a la casa de l’Ana
Castelar. Darrere, com la cua d’un vestit de núvia, arrossegant-se, la seguien els ulls
sense vida de la Josefa, morta de còlera, la indiferència de les dones, feristeles que es
disputaven els objectes de valor que quedaven a la casa. Poc després, no li ha obert
una minyona i li ha permès accedir al palau del carrer d’Hortaleza? No l’ha rebut
l’Ana amb una abraçada?
Malgrat el silenci, les temples li bateguen com un tambor picat amb tanta ràbia
que la pell del pegat sembla a punt d’estripar-se. Cada vegada més ràpid, rebentaran
en qualsevol moment. Al cel, la lluna plena sembla l’ull d’un cec.
És el repic del tambor el que se li clava al cervell o són els cascos d’un cavall?
Està suant, no sap si es podrà mantenir conscient, potser seria millor que es desmaiés.
Un corser s’ha aturat a uns metres d’ella. Es posa de genolls enmig del carrer per
mirar-lo. Aferrat a la crinera, hi ha l’Eloy. Els seus ulls blaus brillen amb una
intensitat que fa pensar que la resta del món, al seu voltant, ha perdut el color. Riu
com reia quan aconseguia robar a algun estudiant despistat. No està sol; abraçada a la
seva cintura, muntada en el cavall, unes mans infantils, uns cabells daurats i mitja
cara que surt pel costat del noi. És la Clara.
—Germana, deixa de buscar-me. Ja està bé. Gràcies a tu, ja estic amb la mare.
—No estàs morta! Sé que no estàs morta!
La Lucía s’aixeca i corre amb totes les seves forces cap al cavall, però l’Eloy
l’esperona perquè giri cua i galopi. A ella tant li fa: l’atraparà. Correrà tan ràpid que
arribarà al costat de l’animal i es llançarà sobre la Clara per arrencar-la del món dels
morts on ara la veu. Els cascos grinyolen quan l’Eloy fa que la muntura viri la seva
trajectòria i entri en un edifici que té la porta gran oberta. Hi ha dues columnes, una a
cada costat de l’entrada que la Lucía travessa perseguint l’equí que munten l’Eloy i la
Clara, però, tan bon punt travessa el llindar, ensopega amb alguna cosa.

Página 251
 En la penombra, intenta identificar què és: humit, però fred, tou… La lluna
s’encarrega de treure el nas entre els edificis perquè la Lucía pugui veure que és un
braç, una cama, un tors infantil, el cap de la Clara. Els fragments borbollen sang
pertot arreu, com si els acabessin d’esqueixar. Histèrica, intenta recompondre les
peces del trencaclosques en què s’ha convertit la seva germana. Un braç unit al tors
que ha de mantenir enganxat perquè no perdi tota la sang; el seu cap, que, de sobte, el
crida:
—És culpa teva! Ja és igual el que facis. La meva sang em delatarà.
Un cop sec l’aparta de la seva germana. Alguna cosa s’ha estavellat contra el seu
estómac i li ha tallat la respiració. Un puny. Amagats en les ombres de l’edifici,
esperant-la, hi havia persones, homes, dones. Sent mans i cames que la immobilitzen
a terra. Respiracions agres, puden com la carn putrefacta. Són bonys irreconeixibles
fins que una cara apareix enganxada a la seva, il·luminada per la resplendor d’aquella
lluna que es burla de tot. És la Cándida, la seva mare.
—Així és com cuides la teva germana?
La Cándida li escup, però, encadenada a aquelles mans que han sorgit del no-res,
la Lucía no es pot rentar la saliva que li llisca per la galta, que li acaricia els llavis.
—Ho sento! Mare, si us plau, deixi’m anar! Ho sento!
—Què és el que sents, lladre! Aprofitar-te dels morts?
La Cándida s’ha retirat entre les ombres i ara és la cara d’un ancià el que té a
sobre: el pare Ignacio García, amb la mateixa expressió sense vida amb què la va
mirar quan es va amagar sota el seu llit.
—Per què em vas robar l’anell? Ara podria viure!
—Totes seríem vives!
Algú s’ha ficat entre el nus de braços, cames i cossos que hi ha sobre la Lucía, i
que li impedeixen moure’s i gairebé respirar. És la Juana.
—Puta. Ets una puta.
La Lucía sent que alguna cosa l’estira. Una força que, al final, l’aparta de la gent
que la tenia immobilitzada i la torna al carrer. Agitada, marejada, intenta ubicar-se;
sap que el malson no s’ha acabat i que continuarà estimbant-s’hi fins que ja no pugui
més. No li queden forces per plorar i una idea la domina: mereix tot el càstig. Els seus
actes han portat aquest infern. Mereix fer-se mal, patir.
Busca una pedra a terra, alguna cosa amb què esquinçar-se la pell i, com si el
destí l’hi lliurés en un coixí embuatat, als seus peus veu un flascó de vidre trencat. La
sang coagulada de les nenes està enganxada al fons. N’agafa un tros i se l’acosta al
braç, però la mà que l’ha salvat de la turba l’atura. Aleshores, el reconeix.
—Al final, quan tot sembla que s’acaba, també hi ha llum. Aquesta ciutat no és
solament ombres. Donoso, digue-li que no tingui por. Aquell carlí, en Tomás Aguirre
ja no és la persona que vas conèixer. Tu els pots transformar.
En Diego ha deixat anar la mà de la Lucía, busca amb la seva la galta i li fa una
carícia.

Página 252
 —Madrid no et deixarà sola.
—Tant de bo fossis aquí amb mi.
Ja no pot retenir les llàgrimes. La Lucía busca l’abraçada d’en Diego, necessita
l’escalfor que el periodista li va regalar aquell últim dia quan, sense saber-ho, es van
acomiadar per sempre a l’habitació on l’havia acollida. Els seus braços, la seva
respiració contra la seva cara, li van aportar seguretat, la confiança que el viatge, per
fosc que fos, s’obriria al final. Junts podrien sortir del túnel. Tanmateix, quan està a
uns centímetres d’ell, la seva figura s’esvaeix com el fum i es perd en la nit.
La ciutat és una altra vegada un cementiri. Silenciosa, freda, aliena. La lluna
plena busca el seu reflex al vidre que la Lucía encara té a la mà. No s’ho pensa més:
es clava la punta al canell i, dibuixant una línia irregular, s’obre la carn fins a la fossa
del colze. El dolor és insuportable, però no pensa aturar-se. Crida per no perdre les
forces, per no permetre’s pensar. Crida.

Sent la cremor a la gola per haver cridat, però quan es mira el braç el troba intacte.
Sua i la seva visió, encara precària, tarda a identificar l’espai que l’envolta: és en una
habitació molt luxosa, a la cama més flonja en què ha reposat mai. La porta s’obre i
entra l’Ana Castelar.
—Tranquil·la, ha estat un malson.
L’Ana seu al seu costat i, amb un mocador, li eixuga la suor del front. Ara, la
Lucía recorda que, tan aviat com va arribar al palau, l’Ana la va acompanyar a
aquesta habitació, on, derrotada, es va deixar caure al llit en què s’ha despertat, no
sap quantes hores després. La nit continua present, a l’altre cantó de la finestra.
—T’he sentit cridar des de la meva alcova. No et preocupis i respira, ara estàs
fora de perill.
Una estranya clarividència s’ha instal·lat en la Lucía. No plora, no tremola com
una nena indefensa.
—Ningú està fora de perill. Madrid no és més que mentides i mort. El més segur
és que el cos de la meva germana ja estigui en algun fangar. O algú l’hi tirarà demà,
tant se val. Morirà com totes les altres. I jo en tinc la culpa.
—Tu no en tens la culpa, la culpa és d’aquesta ciutat. Madrid es devora a ella
mateixa, tot i que un dia existirà un Madrid diferent del que vivim ara. Un Madrid
que superi tota aquesta guerra intestina, sense carlins, sense Inquisició, sense que els
assassinats siguin moneda de canvi. Es un viatge difícil i ple de patiment, però al final
sortirà el sol.
L’Ana ha aconseguit arrencar un lleu somriure a la Lucía. No sap que en les seves
paraules ressona la predicció que en Diego li ha fet en el malson. Aquesta convulsió
en què Madrid viu instal·lat acabarà i ens retornarà una ciutat millor. Una ciutat per la
qual la Lucía vol continuar pensant que passejarà de bracet de la Clara.

Página 253
 —El meu espòs torna avui de la Cort i té influències. Li demanaré que posi a
treballar la policia, l’exèrcit si cal, fins que trobin la teva germana.
La Lucía es repenja a la falda de l’Ana, que passeja els seus dits pels incipients
cabells rojos que envelluten el seu cap. Fa només uns segons la seva ànima era la
d’un moribund que ja sap inevitable el final. I potser ho sigui, però no deixarà de
lluitar fins que no enganxi l’orella al cor de la seva germana i no en senti el batec. Si
un dia passa això, ella també s’arrencarà la vida.

Página 254
 63

Es continuen celebrant enterraments en els petits cementiris situats a l’esquena

d’alguna església, com la de Sant Sebastià o la de la Benaurança, malgrat que, el
1809, el rei Josep Bonaparte va dictar les normes per treure els cementiris de la ciutat
i així evitar que els incendis o altres catàstrofes naturals deixessin els cadàvers
exposats a l’aire; un incendi a l’església de Santa Creu el 1773 va repartir per la ciutat
la nauseabunda olor de les restes humanes allà enterrades. Per això s’han creat molts
cementiris fora de la Muralla.
El primer d’aquests, i el més luxós, és el Cementiri del Nord, pròxim a la Puerta
de Fuencarral, també anomenada Puerta de Bilbao. La importància d’una ciutat
podria mesurar-se per la quantitat de morts que allotja. A Madrid fa molt de temps
que van superar els vius i amenacen d’ocupar més sòl que aquests, per això en Juan
de Villanueva, arquitecte del Cementiri del Nord, es va inspirar en el parisenc de Père
Lachaise i va crear patis per als nínxols en parets a diversos nivells.
En el més luxós dels sis patis, tot just passada la Creu de Pedra que serveix
d’entrada, i a la dreta de la capella neoclàssica, aixecada també per en Villanueva, hi
ha el nínxol en què serà enterrada la Josefa la Lleona, envoltada de cadàvers amb
cognoms de faramalla i títols nobiliaris importants. No ha hagut de ser fàcil que se li
permetés l’entrada a un lloc tan distingit —per molt que fos propietària del bordell de
més èxit de la vil·la i cort, una prostituta no és benvinguda gairebé enlloc— i en
Tomás Aguirre imagina la intervenció d’algú amb molt de poder.
Hi ha molt pocs presents a l’enterrament, per la prohibició de les reunions
multitudinàries i perquè els homes que gaudien de la companyia i l’amistat de la
madam en privat no estan disposats a fer-ho en públic. L’Aguirre observa l’escarida
cerimònia des de la distància. El turmell continua inflamat i no li ha estat fàcil arribar
caminant fins al cementiri. Busca suport en una font de la qual brolla un minúscul
doll d’aigua. Ha dormit unes hores en una casa abandonada que li va fer pensar en la
Lucía, en aquella fàbrica de mistos on li va explicar que s’havia refugiat amb la seva
germana. Va pensar també en la Lucía perquè la va imaginar sola, recorrent els
carrers cercant la Clara. Hi va pensar perquè, més que el turmell malmès, li feia mal
com l’havia abandonat a la porta de l’Hospital General dues nits enrere. S’ha
despertat amb la idea de trobar-la, però a la casa d’en Diego ja no hi era i, al seu lloc,
s’hi havia allotjat un seminarista beneitó, al qual, gràcies a la seva disfressa
recuperada de fra Braulio, ha pogut enredar perquè el convidés a esmorzar en una
taverna. S’ha menjat unes torrades amb gana i fins i tot ha aconseguit que li pagués
un tall de xoriço. A canvi, ha alimentat les pors del seminarista relatant-li amb tota
mena de detalls la matança de frares. «Així és com et retornarà la ciutat la teva
abnegació per Déu. Prepara’t per ser un màrtir». El volia espantar i prou. Ara mateix,
l’Aguirre ni tan sols sap si creu en Déu. Si no li sembla justa la descàrrega de ràbia

Página 255
dels madrilenys. La seva fe, la seva entrega a la causa carlina, s’ha esfondrat com les
caretes al final d’una mascarada. Tanmateix, no està deprimit, al contrari. Si hagués
seguit el dictat de la missió que el va portar a Madrid, s’hauria acostat a en Julio
Gamoneda sense estalviar la violència per sostreure-li si era ell qui estava delatant els
carlins enverinats. Però les seves prioritats ara són unes altres. Ara vol lluitar per la
Lucía, la Clara i les altres nenes atrapades pels mestres dels carbonaris. Aquesta és
una cosa molt més real que res que hagi fet a la seva vida. Morir al front, al costat de
Zumalacárregui, hauria estat absurd. Morir per aquestes nenes no ho és, hi hagi o no
hi hagi Déu esperant a l’altre cantó. Per això no ha fet res més que buscar la Lucía.
Però no és al cementiri, allà només hi ha unes quantes prostitutes presents,
algunes de tan grans que suposa que estan retirades. Una mica apartat del grup de
dones crida l’atenció un tolit. Repenjat en una crossa esbossa alguna cosa en un
quadern. És un miserable, només cal veure com vesteix; l’Aguirre està convençut que
no pot ser el benefactor que ha portat els ossos de la Lleona a un lloc tan prominent.
Quan la cerimònia s’acaba, s’acosta una dona endolada, però jove. De seguida
que li diu el seu nom, Delfina, l’Aguirre recorda que la Lucía li va parlar d’ella: és la
mare d’una de les nenes esquarterades.
—No sé on és aquella noia. Potser era per la febre, però en els seus últims
moments la Josefa no volia res més que parlar amb ella. Li corria més pressa això que
l’arribada del sacerdot per a l’extremunció. Quan la Lucía va arribar a la casa, la
pobra ja era morta.
—I no tens idea d’on ha pogut anar? Em va demanar ajuda, sé que les autoritats la
busquen, i havia pensat treure-la de la ciutat.
L’Aguirre menteix per foragitar la prevenció que un monjo amb l’hàbit brut pot
causar en la Delfina. Tanmateix, ella ha deixat de parar-li atenció; la seva mirada,
carregada de menyspreu, està clavada en el tolit que abans dibuixava. Aquest, com si
sentís aquells ulls damunt seu com una bufetada, tanca el seu quadern i, arrossegant-
se amb les crosses, s’allunya del pati.
—Fastigós. La Lleona li va donar menjar quan ningú el volia tenir a la vora i… es
pensa que ara que ella no hi és es pot escapolir sense més ni més.
—Delfina, necessito saber on és la Lucía.
—Ja li he dit que no ho sé.
—Intento que no morin més nenes. Com la teva filla.
Les cartes sobre la taula, ha pensat l’Aguirre. No li sobra el temps ni és moment
de subterfugis. Si la Delfina té alguna informació que el pugui ajudar, la necessita
ara. Busquen un pati desert on continuar la seva conversa: li parla dels carbonaris,
dels ritus que practiquen i dels quals la seva filla en va ser víctima.
—No es pot fer res per la Juana, però sí per les nenes que encara estan amb vida.
—La Lleona em va llegir un dia l’article del periodista aquell que va venir pel
bordell. Em va semblar una fantasia: la Bèstia la va portar la Lucía. Era aquell home
de la cara cremada.

Página 256
 —La Bèstia només era un peó dels carbonaris. Què més et va dir la Lleona?
La Delfina camina cap a una paret de nínxols. Observa les làpides, algunes amb
àngels gravats a la pedra. D’altres, amb toscos retrats dels finats.
—No sé on reposa la meva nena. —Espanta la nostàlgia com qui tanca una
cortina i es gira cap al fals frare—. Crec que la Lleona delirava en les seves últimes
hores. Deia que la Bèstia l’havia portat ella, no la Lucía. Que tenia la culpa de la mort
de la meva Juana. Estava febril.
—Per què creus que ho deia?
—Sembla que la Lucía n’havia donat la culpa a algun client del bordell. Deia que
havia d’haver estat un que va escollir la meva Juana perquè se l’endugués la Bèstia.
Des d’on són encara poden veure el pati on ha estat enterrada la Lleona. Quan
s’ha acostat a buscar la Delfina, en Tomás Aguirre ha pogut llegir els noms
compostos d’alguns comtes, ha reconegut els cognoms de burgesos ben situats a la
Cort.
—Qui ha pagat l’enterrament de la Josefa?
—El seu amant, havien estat molts anys junts. És un jutge: en Julio Gamoneda.

No ha estat difícil trobar la seva adreça: un palauet al carrer del Conde Duque, al
costat de la plaça de Guardias de Corps. En Julio Gamoneda és un personatge ben
conegut a la ciutat. Són ja dues persones les que l’han assenyalat: la Delfina i, ahir
mateix, en Teodomiro Garcés, el farmacèutic. També li va explicar que es rumorejava
que era amant de la madam, i que simpatitzava amb els carlins ho demostrava a cada
una de les seves sentències. Una tasca que havia ajornat per trobar la Lucía, però que
ja no admet més demora. J. G. Dues lletres que li han estat picant el cap tot el camí
fins al carrer del Conde Duque. Eren a la llista que va escriure el pare Ignacio García,
juntament amb el nom en clau d’Orient Etern. Un dels Dotze Mestres Carbonaris.
Ha decidit continuar amb l’hàbit de monjo perquè, encara que brut i esparracat, és
un salconduit perfecte per entrar en alguns llocs. Una criada l’obre i ell demana veure
la senyora de la casa, li demanen que l’esperi al rebedor, ella tarda pocs minuts.
La Leonor Uturria deu passar per poc els quaranta-cinc anys, de gest sever, vestit
negre passat de moda i els cabells canosos recollits en una castanya. És l’aspecte
habitual de les dones que ronden les sagristies, una beata que serà sensible als precs
d’un monjo. L’Aguirre es permet un pensament obscè i poc generós: no li estranya
que el jutge busqués la companyia de la Lleona.
—En què el puc servir, germà?
—Volia demanar l’ajuda d’una cristiana de bé. La capella del meu convent va
quedar destruïda després de la bogeria de la setmana passada.
—No sé com el govern ho va permetre. Ni que només fos per això, haurien de
cremar per sempre a l’infern. Espanya està sent devorada per les forces del mal, Deu
vulgui que aquest malson s’acabi algun dia.

Página 257
 —Que Deu l’escolti, no sap la veritat que expressen les seves paraules. Nosaltres
vam tenir sort i cap dels germans va morir en els atacs, però un incendi provocat per
aquells salvatges ho va cremar tot, els quadres, les talles… Ni tan sols disposem d’un
calze per beneir el cos i la sang de Crist.
—Passi, li ve de gust un te? Parlarem amb el meu home. Segur que ell tindrà
caritat amb el seu convent. No m’ha dit quin era.
—Sant Lluís, al carrer de la Montera.
—Al costat d’on va començar tot. Diuen que les hordes criminals van sortir de
Sol. Quina desgràcia.
En Tomás Aguirre espera en un petit gabinet proper a l’entrada del casal mentre
la senyora Eleonor va a buscar el seu marit. L’únic ornament de les parets és un
quadre que representa un Jesús predicant al temple —antic, però d’escàs gust estètic
— i hi ha pocs mobles, clàssics, castellans, de gran valor econòmic, si bé molt
incòmodes per seure.
—Bona tarda, germà. La meva esposa no m’ha dit el seu nom.
—Braulio, fra Braulio.
—Em diu que pertany vostè al convent de Sant Lluís. No tenia notícia que hagués
estat afectat pels atacs.
—Això és perquè cap germà va perdre la vida i, en comparació amb altres, fins i
tot en va sortir ben parat. Però la capella va quedar destruïda. I, per desgràcia, la
persona que més ens ajudava econòmicament ha traspassat.
—Ho lamento.
—Potser vostè la coneixia, la senyora Josefa Arlabán.
En Julio Gamoneda acusa el cop, just el que l’Aguirre buscava. L’expressió
relaxada del rostre se li contrau en un rictus tens. L’entrada de la seva esposa,
acompanyada d’una criada que porta una safata amb tres tasses i un plat de pastes,
l’obliga a dissimular.
—Leonor, he decidit que ajudarem el convent, el que s’ha perdut és molt valuós.
Però millor en parlaré amb fra Braulio al despatx, que no ens molesti ningú.

Página 258
 64

El senyor Benito Granados, duc d’Altollano, marit de la senyora Ana Castelar, és un

home elegant i presumeix de no mostrar mai els seus sentiments en públic —i rares
vegades en privat—, però ara mateix el domina la ira i parla a la seva esposa amb
duresa. Ella es manté tranquil·la i li permet que es desfogui: sap que no perdrà els
papers per una cosa tan nímia com una infidelitat.
—El pacte estava clar: només havies d’evitar les xafarderies. Justament el que has
oblidat del tot.
—En aquesta ciutat tot se sap gairebé abans que ho hagis fet. No és la primera
vegada que passa.
Així és: des fa un temps, els ducs són objecte de murmuracions pels costums
llicenciosos de l’Ana Castelar. Tanmateix, només en una ocasió se li va acudir a algú
—un conegut advocat— de retreure-ho al duc. Es va trobar aleshores amb la reacció
desmesurada del senyor Benito Granados, que no va dubtar a batre’s en duel amb
l’indiscret picaplets i demostrar-li que els elogis sobre les seves habilitats amb
l’esgrima no eren exagerats. Malgrat que el duel es va pactar a primera sang, el duc li
va marcar la cara de per vida.
—A més a més, un periodista… No hauria pensat mai que poguessis caure tan
baix.
—Si us plau, Benito… Saps que no han faltat homes de totes les classes socials.
Un periodista no ha estat el més baix, a banda que no estava al meu abast escollir.
—Calia presentar-se a l’enterrament?
—Han calgut moltes coses de les quals, estant tu a la Cort, no t’has assabentat.
El duc busca una ampolla de xerès i se’n serveix un vas. Assaboreix el vi abans
de decidir-se a llançar el retret a la seva esposa.
—I plorar davant del seu fèretre era una d’aquestes coses.
—Aquelles llàgrimes eren reals.
L’Ana està cansada de pantomima; el joc d’afectes ultratjats que presenta el seu
marit està fora de lloc. En Benito li serveix un vas de xerès també a ella.
—Et vas enamorar del Gat Irreverent?
—Suposo que ho trobes ridícul, però és així. Quan es va morir, se’m va trencar
l’ànima. Et puc semblar estúpida, però durant uns dies vaig valorar la idea de seguir
els seus passos. No perquè somiés amb reunir-me amb ell al paradís, al costat de Déu,
perquè saps que no tinc cap mena de fe en el que hi haurà després de la mort. Em
vaig plantejar el suïcidi perquè no era fàcil mirar-me al mirall, reconèixer en mi la
dona que va començar tot això i no una simple assassina. Per no ser la dona que en
Diego veia en mi. Per ventura no m’he convertit en allò que detesto?
—Pel que veig, aquell rampell de romanticisme es va passar com una febrada.

Página 259
 —Tu ho has dit, com una febrada. Encara em fan mal els ossos, però he recuperat
el control. Sé que, a la guerra, s’han d’assumir les pèrdues. No lluitem per nosaltres,
lluitem pel futur. Per lliurar a la generació següent un país millor.
L’Ana buida el vas de xerès. El licor, dolç, li suavitza la gola. La sentia ardent,
com cada vegada que rememora en Diego. Encara que li hagi dit al seu marit que ja
ha superat la nostàlgia, no és així; com menys s’ho espera, recorda el seu somriure
allà mateix, al palau d’Hortaleza, quan la va convidar a sopar, els petons al llit o la
seva abnegació al llatzeret. Estampes que no vol perdre, conscient que, en el que li
queda de vida, potser no tornarà a acollir un sentiment tan pur per algú, barreja
d’admiració, devoció i desig. La història hauria estat diferent si no hagués arribat ell a
través de la Bèstia, dels articles que escrivia a El Eco del Comercio. Si en Diego
hagués renunciat en algun moment a la seva investigació. L’amor pot amb tot, es
podria haver imposat a l’obsessió del periodista per aquella història. Però no va ser
així.
En Marcial Garrigues, la Bèstia, com l’anomenaven amb encert a l’altre cantó de
la Muralla, va ser descuidat en els seus últims dies i va deixar massa caps per lligar.
No sols l’anell que va robar la Lucía a la casa del pare Ignacio, un problema que
haurien pogut solucionar sense gaires complicacions, sinó la llista que el religiós carlí
havia redactat. Allà figuraven els noms en clau i les inicials dels Dotze Mestres dels
carbonaris, inclòs el seu: Surgere, A. C., la Gran Mestre, la reina d’aquella dotzena
d’escollits.
—Què n’has sabut, d’aquella llista?
—Si hi ha algú que ens pugui dir on para, és la Lucía.
—La nena dels cabells rojos… He vist que l’has instal·lat en una habitació de
convidats.
—Tinc la seva confiança. La seva germana és una de les nenes de la masmorra i
ha estat removent cel i terra per trobar-la.
—Després de tant d’esforç, una nena no ho pot tirar tot per la borda.
—Ha sabut envoltar-se de bons aliats.
—Com el periodista aquell, oi? Ana, no sé si les teves conviccions estan
trontollant.
—En Diego és mort, qui em preocupa és un monjo que ha estat a prop de la nena.
Un tal Tomás Aguirre, que va estar a les ordres de Zumalacárregui al nord. Diversos
agents m’han avisat d’això. La llista és ara a les seves mans, però buscaré la manera
de recuperar-la abans que algú esbrini a qui corresponen les inicials.
—Per primera vegada sento la por a la teva veu.
—Només els idiotes no tenen por, estimat espòs. Per desgràcia, tots som
susceptibles de ser derrotats. Ni tan sols tu, que et creus intocable al costat de la reina
regent, pots assegurar que quedaràs impune si tot surt a la llum. I això que només has
tingut el paper de delator.
—No em subestimis. De quina altra manera hauries sabut els noms dels carlins?

Página 260
 El duc no pot suportar la mirada de l’Ana. Torna a omplir-se el vas de xerès i
busca una butaca on deixar-se caure. L’alcohol l’ajudarà a suportar els dies al palau, a
l’ombra d’una esposa que, amb un lleu petar de dits, el pot fer morir. L’ha vist
ordenar execucions, escollir nenes a l’altre costat de la Muralla, ha llegit els articles
que descrivien com apareixien. Desmembrades.
—Què vols que faci? Suposo que m’has fet venir de la Cort per alguna cosa més
que per fer-me una festa aquesta tarda i presentar-me aquella nena.
—En Julio Gamoneda. El jutge va trencar el pacte de silenci. Va portar una
prostituta al palau perquè el Sacerdot li lliurés el filtre. Suposo que el va vèncer la
vena sentimental dels carlins, perquè, si no, no comprenc que arribés a pensar que
se’n sortiria. Malauradament, em va veure arribar.
—Fa només uns dies que em vas demanar el mateix amb l’Asencio de las Heras.
No podem muntar tant d’escàndol. Ho hauríem de deixar reposar fins que…
—Fes el que et demano, Benito. En Julio Gamoneda ha de morir. Sap qui soc. El
monjo pot lligar caps arran de la mort de la Lleona. És possible que el tal Aguirre
sigui només un guerriller, però no és tan complicat arribar de la puta al jutge i que
aquest acabi dient-li qui és la Gran Mestre. Sigui com sigui, el seu final ja estava
escrit per al pròxim ritual.
L’Ana no discutirà les seves decisions amb el duc. Fa temps que va deixar de fer-
ho. Va escollir un camí que el seu espòs no ha fet més que seguir a rebuf.
—Faré el que em demanes.
En Benito Granados deixa el vas buit a la taula. Se’n va del saló encorbat, dient-
se que no és covardia el que l’obliga a transigir amb els desitjos de la seva esposa,
sinó realisme: és impossible aixecar un dit contra ella. Mentre li sigui útil, mantindrà
aquest lloc que tant gaudeix a la Cort.
L’Ana s’asseu a la butaca que ha deixat buida el seu espòs. A través d’una finestra
interior pot veure el pati on els ocells competeixen amb els seus refilets. Mira enrere i
li costa recordar com transcorrien els seus dies abans que tot comencés.
Un estiu a París va tenir un breu idil·li amb un diplomàtic italià, un tal Michele
Silvati. Va ser ell qui la va portar a la primera reunió de la societat secreta dels
carbonaris. Reivindicaven les llibertats, en un aiguabarreig de ritus i símbols que
apuntaven als maçons, però ho feien des de la perspectiva del soldat: la violència no
era més que un instrument per aconseguir el que volien. Un mal inevitable de la
guerra. Des del començament, la va atraure aquella visió de la societat. Volia saber-ne
més, volia formar part del cercle exclusiu dels carbonaris. Va insistir fins que en
Michele Silvati la va portar a una d’aquelles reunions.
Dotze encaputxats. Dotze persones amagades sota noms en clau es trobaven en
una sala abandonada de la presó de La Force, al carrer Roi de Sicile. Però allà no
parlaven de política. Parlaven del fet que eren una casta que havia de sobreviure a
tota amenaça, perquè ells eren els arquitectes del futur. La seva supervivència, deien,
estava per sobre de tot, era una responsabilitat. I en aquell estiu de París, l’amenaça

Página 261
que més els preocupava era el còlera. La malaltia s’havia disseminat per la capital i
els remeis mèdics resultaven inoperants.
La por al còlera va infectar els mestres i, al costat de la por, va arribar la
superstició. Va ser un dels encaputxats, no en va saber mai el nom, qui va portar a una
reunió un antic compendi d’alquímia. El mer so d’aquella paraula, alquímia,
espantava l’Ana, però la resta del cercle va escoltar amb atenció el que aquell
encaputxat volia explicar-los: Johann Conrad Barchusen, un professor de química de
Leiden del segle XVIII, va recopilar gravats alquímics d’origen desconegut i els va fer
publicar com qui diu per divertiment. En aquest compendi, a més de mostrar-se com
fabricar la pedra filosofal, hi havia uns altres filtres de poders miraculosos. Un
d’aquests incloïa l’ús de la menarquia, la primera sang menstrual de les dones, per a
la creació d’un elixir de propietats curatives que fins i tot posava fi a la pesta negra.
No hi havia res de científic, era pura bruixeria revestida de religiositat. L’obtenció de
la sang no era suficient, perquè se li havia de sumar el sacrifici de la donant.
L’Ana es va apartar immediatament d’aquella abominació i va decidir tornar a
Espanya. En arribar, va saber que els mateixos carbonaris començaven a formar un
grup a Madrid. Va decidir assistir a una d’aquelles trobades a la Casa de la Compañía
de las Filipinas, al carrer de Carretas, el mateix lloc on antigament es reunien els
maçons de la Lògia d’Orient. Eren pocs encara, però en aquell substrat l’Ana Castelar
va veure una oportunitat per lluitar contra el carlisme, que es feia cada vegada més
fort, i que sempre ha vist com el perill més gran per al futur de la societat.
Va guanyar presència entre els carbonaris i de seguida va prendre el camí que la
convertiria en la Gran Mestre. La promesa del filtre de sang, la cura del còlera. La
màgia. La superstició i la por es van acabar convertint en l’arma que la va fer pujar al
cim. En un lloc de poder sempre a l’ombra.
Quan ho va considerar oportú, va replicar el cercle dels Dotze Mestres amb la
promesa que a qui assolís aquell honor li seria revelat el secret més gran dels
carbonaris. El remei contra tots els mals. Era com una d’aquelles belles flors
carnívores que desprenen els seus encants per atrapar les seves víctimes.
La combinació del discurs polític anticarlí dels carbonaris i la mística d’aquella
«última revelació» era perfecta per atraure carlins de renom. Uns, cridats pel que
poguessin esbrinar dels moviments isabelins; uns altres, temptats per la màgia que
s’amagava en l’últim escalafó de la societat. Des de les primeres sessions, l’Asencio
de las Heras o el pare Ignacio García es van presentar atrets per aquell embruix. Les
nenes no eren més que soldats caiguts en la batalla, així va aprendre a veure-les
l’Ana.
Després dels rituals, sense que ningú ho advertís, abocava unes gotes d’arsènic al
flascó. Abans de l’Asencio de las Heras o del pare Ignacio García, n’hi va haver
d’altres que van morir en beure el que esperaven que els donés la vida. Al voltant de
quinze carlins van caure amb el seu filtre i van quedar sepultats entre les xifres de
morts de còlera.

Página 262
 Ho podria haver continuat fent sense grans contratemps si no hagués estat per la
Lucía, pel seu robatori imprudent. I per en Diego. És irònic que l’única persona a la
qual realment ha estimat fos la que va estar a punt d’esfondrar la seva missió. Si
tingués el periodista davant, li diria que ella no és el monstre que ell s’imagina: un
cop establerts els carbonaris a Madrid, s’haurien produït els mateixos crims que a
París, dotze encaputxats haurien sacrificat unes nenes innocents. La seva aportació ha
estat treure alguna cosa bona de l’horror. Acabar amb aquestes persones, els carlins,
que no permeten als espanyols volar lliures, desprendre’s de les adherències
medievals i construir una societat més justa.
L’Ana intenta espolsar-se la tristesa amb un altre glop de xerès.
En Diego és mort, no necessita justificar-se davant d’ell, i el secret dels
carbonaris es mantindrà fora de perill tan bon punt localitzi en Tomás Aguirre. Tan
bon punt la Lucía desaparegui. Ningú no recordarà els seus noms ni el que van estar a
punt de descobrir.

Página 263
 65

El despatx del jutge Gamoneda està una mica apartat de la resta de la casa, en un
pavelló situat als jardins del palau que potser en un altre temps va ser un estable i ara
ha estat condicionat amb tota mena de luxes. Hi ha prestatgeries folrades amb llibres
enquadernats en cuir, una xemeneia avui apagada, butaques que conviden a refugiar-
s’hi…
—No sé per què algú que pot gaudir de tot això es fica en problemes.
El jutge és un home acostumat a pontificar i marcar els temps, no està disposat a
permetre que aquell monjo li robi la batuta.
—Digui’m, qui l’envia. Per què ha vingut a esmentar la Josefa Arlabán davant de
la meva esposa?
—No és cristià que un home casat i catòlic tingui una amistançada. Molt menys
que aquesta sigui la mestressa d’un bordell. Però suposo que es confessarà abans de
morir i demanarà l’absolució. No sé si és bo o dolent que el perdó dels pecats sigui
tan accessible.
En Julio Gamoneda s’ha refet pel camí fins al pavelló que li serveix de despatx.
Ha relaxat la tensió de la cara, la seva mirada no defuig el monjo que només fa un
instant ha donat el nom de la seva amant, ara és l’home orgullós i sever, ben conegut
per la duresa de les seves sentències.
—Què pretén? Diners?
—No, no serà tan fàcil, senyor jutge.
La navalla d’Albacete d’en Tomás Aguirre resplendeix a la seva mà dreta. Se’n
recorda d’un company al front del nord que sempre li deia que les navalles demanen
sang, que no se les ha de deixar que vegin la llum si no es pensen fer servir. Sempre
ha honrat el consell, i quan la treu és perquè pretén usar-la.
—Tal vegada ha sentit parlar de mi abans. El meu nom autèntic és Tomás
Aguirre.
—El lloctinent del general Zumalacárregui?
—Ho vaig ser, diguem que ja no estem tan units com en altres temps.
—També jo soc carlí, s’ho pot guardar.
—Deien que vaig ser el responsable de l’afusellament dels Zeladors d’Àlaba,
però la veritat és que no hi vaig tenir res a veure. Tanmateix, hi ha una altra cosa que
m’atribueixen que sí que és certa. Una vegada vaig tallar el nas i les orelles a sis
espies de les tropes isabelines. Ho vaig fer amb aquesta mateixa navalla; mai no
defrauda.
—Haig d’escoltar aquestes bravates? Digui’m què vol saber?
—Carbonaris, anells amb maces creuades, cerimònies de sacrifici per dessagnar
nenes, una espècie d’elixir contra el còlera… El que a la premsa s’ha anomenat «la
Bèstia».

Página 264
 Els ulls del jutge Gamoneda fugen dels de l’Aguirre cercant uns segons per
recuperar l’aplom que li permeti mentir.
—No en sé res, d’això.
—I creu que he arribat a aquesta casa per casualitat? Té dues orelles, n’hi tallaré
una, encara en tindrà una per a més endavant. Ja veu que tinc una certa obsessió a
tallar orelles.
En Julio Gamoneda intenta apartar en Tomás a empentes, però no és un home
acostumat a la lluita física, al contrari que el fals monjo basc. No tarda gens a reduir-
lo i a agafar-li l’orella amb una mà mentre amb l’altra li acosta l’esmolada navalla.
—Li donaré una oportunitat més: les maces creuades.
—Parlaré, l’hi juro. No em faci res…
L’Aguirre deixa anar el jutge, que està pàl·lid de terror i parla com sagna una
ferida tot just oberta, a borbolls.
—Els carbonaris són una societat secreta que atempta contra els costums del
nostre país. Volen un rei liberal, que l’Església i l’Estat vagin per separat… Per això
m’hi vaig infiltrar. No vaig ser l’únic, molts dels que assisteixen a les reunions del
carrer de Carretas són correligionaris nostres.
—Sap que no és això el que he preguntat… Vull que em parli del grupuscle que
es reuneix apart, dels Dotze Mestres.
—Si n’hi dic res, em mataran.
—I si no m’ho diu, el mataré jo.
—Els que són al nord no saben el que és viure a Madrid, amb el còlera, veient
morir gent nit i dia. Un fa qualsevol cosa per salvar la vida.
—Inclòs matar unes nenes? Com ha pogut caure en aquestes superxeries
medievals? Tot és una mascarada per assassinar els carlins implicats. No li va resultar
sospitós que morissin el pare Ignacio García i l’Asencio de las Heras? No sols són
uns canalles, és que a més a més són imbècils.
El jutge es queda callat, mira cap avall. No està acostumat que l’insulti ningú.
Protestaria, però la navalla del monjo el desdiu de fer-ho.
—Qui són els Dotze Mestres? Els seus noms!
—Porten caputxes, no ho sé. Mantenir en secret la identitat és el primer precepte.
L’Aguirre prefereix no amenaçar. En un moviment ràpid gira el cap del jutge i li
talla, d’un cop ferm, l’orella esquerra.
—L’he avisat, ni una ximpleria més.
En Gamoneda es posa la mà sobre el forat que ha deixat l’orella, no deixa córrer
la sang, plora i reprimeix un crit per no tornar a provocar el monjo. Incontenible, la
sang es vessa sobre la catifa. Ell mateix es fa una mena de torniquet amb un mocador,
intenta tallar l’hemorràgia. L’Aguirre l’observa tranquil.
—Li repeteixo la pregunta, qui forma el grup?
—Per què l’hi hauria de dir? Les seves amenaces no m’afecten, ja soc mort des
que vaig cometre l’error de portar-hi la Josefa i intentar que em donessin el filtre.

Página 265
Però què hi fa? No em penediré d’haver-ho intentat. Tant me fa que em
descobrissin…
—Qui el va descobrir?
—Ella. La Gran Mestre. L’Ana Castelar.
L’Aguirre el mira atònit.
—La duquessa d’Altollano?
—No vaig saber la seva identitat fins que no la vaig veure arribar, sempre s’havia
presentat als ritus amb la cara tapada, però només em va caldre sentir-li la veu per
reconeixe-la. Ella escull qui entra al cercle i qui no. Està a càrrec dels dotze mestres,
de les nenes…
—On les amaga?
El jutge, marejat per la pèrdua de sang i el dolor, s’esfondra a terra.
—No ho sé, li juro que no ho sé.
—Doni’m l’anell. Sé que cal per accedir a aquelles reunions. Doni-me’l!
El magistrat s’arrossega fins al seu escriptori. Empastifant de sang la fusta, obre
un calaix i treu una capseta lacada amb incrustacions de nacre. La dona al monjo
juntament amb una clau. L’Aguirre l’obre i troba l’anell d’or amb les dues maces
creuades.
—No em mati…
—Ara digui’m on se celebren els ritus.
El pavelló retruny amb un gran estrèpit i se senten dos trets.
L’Aguirre corre al jardí i entreveu, a través de la vidriera, una partida de soldats
que ha irromput a la casa principal. Arriben amb claredat els crits del servei i un
d’esmolat, esborronador, de la Leonor Urrutia. El jutge, trontollant, es posa dret i
corre cap a la casa deixant a l’herba un reguerot de sang.
—Deixin la meva esposa! No li facin res!
Un dels militars aixeca l’arma i li engega un tret al cap, sense més preàmbuls. En
Gamoneda cau a plom, com un ocell abatut netament per un caçador. La Leonor
s’abraona sobre el soldat amb un udol salvatge. És el moment que l’Aguirre aprofita
per saltar la tanca de darrere de la casa i sortir corrent pel carrer del Limón. Fent-ho,
nota les fiblades de dolor del turmell. No para de córrer fins que no arriba al carrer
ample de San Bernardo on es barreja amb la gent. Busca el recer de l’església de
Montserrat, al carrer de Quiñones. En un dels seus bancs, descansa i mira de posar
ordre als seus pensaments.
El jutge Gamoneda era un carlí a Madrid i segur que el seu cap tenia preu, però
els soldats de l’exèrcit no es comporten com ho han fet amb ell fa uns minuts, no
assassinen impunement, amb aquella fredor. És possible que la mà executora sigui la
de l’exèrcit, però està segur que l’ordre ha arribat dels carbonaris. Volien fer callar en
Gamoneda per sempre i ho han aconseguit.
Es palpa la butxaca de l’hàbit, on hi ha l’anell d’or. Encara que sigui la clau per
entrar al cercle dels Dotze Mestres, encara no sap on és la porta que aquell anell obre.

Página 266
On se celebren els ritus ni quan serà el pròxim.
Tanmateix, té un nom nou: Ana Castelar.

Página 267
 66

Què significa ser dona? La Clara tremola de fred al racó de la seva cel·la. La sang ha
xopat el parrac de vestit que li va donar la Miriam. Un coàgul s’estén des de la roba
fins a la seva vagina quan la separa i es mira amb curiositat els genitals. Li fan mal
les cames com si estiguessin a punt d’explotar, però, més enllà d’aquest dolor, no es
nota diferent. A Peñuelas, la seva mare li parlava de la transformació que la
menstruació faria en ella: convertida en dona, preparada per engendrar. Per què se
sent igual de nena que abans del sagnat?
És possible que hagi trencat el dia. A la masmorra no arriba la llum i les nenes
s’han instal·lat en un perpetu entreson. En silenci, a l’espera que els encaputxats
baixin l’escala de cargol. Quan això passi, la Clara serà l’escollida. Tacada de sang,
se l’enduran al pis superior. Recorda com la Juana va descriure les nenes que
apareixien mortes, desmembrades; és impossible imaginar el patiment que van
experimentar. Què se sent quan t’arrenquen un braç o una cama?
La sang no l’ha convertit en una dona, l’ha convertit en una víctima. Tal vegada
sigui aquesta la vertadera metamorfosi que es produeix amb la menstruació.
Al seu poblat miserable, quan una dona tacava els seus eixugalls, deixava de
treballar. Els homes no en volien saber res i l’apartaven de la casa fins que el sagnat
remetia. No li permetien rentar-se, deien que això podia portar malalties, però
l’autèntica por raïa en la imprevisibilitat de la dona durant la menstruació; dominada
per l’úter, es tornava fràgil, el seu cos es desestabilitzava i també la seva ment: els
dimonis podien fer-se forts dins d’ella i dominar-la. L’etern influx de la lluna i les
marees sobre les dones. Més incapaces que mai, se les forçava a desaparèixer fins que
tot havia acabat. Gairebé totes ho acceptaven submises. La Lucía, no.
Malgrat les ordres de la Cándida, la seva germana continuava sortint a jugar al
carrer, passava el dia fora i no tornava fins que queia la nit. «Quin mal hi ha en la
meva sang?», preguntava a la seva mare quan aquesta la renyava per no descansar.
Ara, a la seva cel·la bruta, enterrada en algun racó de Madrid, la Clara creu
entendre millor la Lucía; el món s’entesta a apartar-les, a convertir-les en éssers
dependents, sempre malaltes: en víctimes que han de ser cuidades. En els contes que
la seva germana li murmurava cada nit a l’hora de dormir, les dones no eren així: eren
elles les que descobrien la ciutat secreta dels jueus, el llenguatge dels núvols o la font
dels diners. Eren elles les que arribaven fins a l’arbre dels penediments i l’escalaven.
Però, precisament per això, pensa la Clara, eren contes. La vida no és així. A la vida,
les dones estan sempre tancades en una masmorra, esperant que algú els permeti
sortir. Poques vegades a fi de bé, en la majoria de les ocasions és per aprofitar-se’n,
per utilitzar-les, per fer-los mal.
Un sanglot esquinça el silenci. No té forces per esbrinar què passa a la masmorra.
Una nena intenta reprimir el plor, però no se’n surt i, com espasmes, deixa escapar

Página 268
gemecs. La Clara repenja el cap contra la pedra i tanca els ulls. Tant de bo pogués
dormir per sempre. Despertar entre els núvols, volant al costat de la Cándida. Dos
ocells de colors, lliures finalment.
—Estàs sagnant!
El crit de la Miriam li fa obrir els ulls. Com ha pogut descobrir-la? S’arrauleix a
la cantonada, abraçant-se les cames.
—No t’amaguis, estàs sagnant!
A la nova acusació de la Miriam s’afegeix un murmuri creixent de la resta de les
cel·les. «És veritat?». «Acosta’t als barrots». «Què és això que hi ha a terra?». La
Clara tem que la sang hagi arribat a lliscar fins a fora de la cel·la, però no és així.
Continua enganxada a la seva pell.
—Deixeu-me en pau!
Ha estat la Fátima qui, amb la seva explosió de ràbia, ha fet callar la resta de les
nenes de la masmorra. La Clara s’arrossega per terra fins a poder veure, a l’altre
costat de l’octògon, entre la penombra, la silueta de la Fátima, que s’allunya dels
barrots i s’arrecera en l’ombra com un animal amenaçat.
—He vist el teu parrac. Això és sang.
La insistència de la Miriam no permet a la Fátima que la situació s’oblidi. Una
altra vegada, el rum-rum acusatori s’eleva des de la resta de les cel·les. La Fátima
torna a plorar, era ella la que intentava ocultar el seu dolor, ja sense forces per
contestar.
Un cruixit metàl·lic rebota per la masmorra; un ferro que llisca i, just després, el
soroll de la porta que s’obre. La resplendor ambre d’una espelma dilueix les ombres a
mesura que un home encaputxat baixa l’escala de cargol. Darrere d’ell, uns altres dos
homes carreguen la palangana on les submergiran en l’aigua carregada de flors
aromàtiques. Coneixen el ritual i, tot d’una, el silenci s’ha tornat a apoderar de les
nenes.
—Despulleu-vos.
L’ordre no té l’efecte desitjat. La veu, si bé masculina, no és la mateixa que els ho
va ordenar en anteriors ocasions. Quina importància té? Amb les caputxes, tots els
homes són iguals. Tots volen el mateix.
—He dit que us despulleu!
Algunes obeeixen ara; es treuen els parracs que les tapen, però la Clara nota el
tremolor que s’ha instal·lat a les cel·les. Com si caminessin pel tall d’un ganivet, a
punt de caure, a punt de vèncer una última resistència. La veu de la Miriam sona
inflamada de vergonya.
—Està sagnant.
L’encaputxat es gira cap a la cel·la de la Miriam. L’aixeta s’ha obert i ningú la
podrà tancar. Se sent el plor de la Fátima, completament trencada.
—Qui està sagnant?

Página 269
 En dues passes, l’encaputxat s’ha situat davant dels barrots. La Clara no pot
culpar la Miriam: per què se li ha d’exigir a ningú que sigui capaç de vèncer la por a
la pitjor de les morts. Només lluita per la seva vida, ni que sigui per a una nit més.
Potser, en unes altres circumstàncies, ella hauria fet el mateix.
—Qui?
A la Miriam li costa dir «la Fátima», assenyalar amb un dit la cel·la que hi ha
davant de la seva, conscient que està enviant-la a un escorxador.
—Jo.
La Clara s’ha aixecat. Ha deixat el parrac de roba a terra. Aferrada als barrots,
nua i glaçada, no oculta la sang que li taca les cuixes. Té por, però també pensa que
aquesta és l’única manera de posar fi a aquella por: enfrontar-se al seu final com
abans millor i, alhora, regalar a la Fátima i a les altres nenes un dia més de vida.
Potser és això el que significa ser una dona.

Página 270
 67

La Lucía se sent com la cabra dels gitanos que vivien a prop de Peñuelas, els del clan
del Niño Ramón, que ballava sobre una petita peanya al so de la música. Els amos
recollien les monedes que llançava el públic, hipnotitzat per l’espectable. Així la
miren ara les persones que es mouen pel saló del palauet de l’Ana Castelar.
Fascinades per l’expressió de l’òrfena, per les seves faccions de nena pobra i les
seves maneres d’analfabeta. Tots la miren i tots semblen compadir-se’n. Parlen
d’ajudar els més necessitats mentre els criats treuen safates de menjar que servirien
per apaivagar la fam de tots els habitants del seu antic barri durant una setmana
sencera.
Fa uns minuts, la mestressa de la casa ha pronunciat un emotiu discurs per als
presents. Ha parlat dels barris de l’exterior de la Muralla, de la pobresa extrema, de la
lamentable situació dels que no poden entrar a Madrid per l’epidèmia de còlera, de
les morts i el llatzeret de Valverde, dels òbols que tots ells haurien de lliurar per
auxiliar els més necessitats. També de la Bèstia, de les nenes mortes, desmembrades
—el que ha provocat les expressions d’espant entre les dames presents—, de
l’existència de nenes desaparegudes que poden ser en mans dels segrestadors… Un
bon observador hauria advertit una ganyota de disgust en el duc en veure que la seva
dona ho esmenta. La recepció d’aquesta tarda és en el seu honor, per informar la bona
societat del seu retorn a Madrid després d’un temps confinat a La Granja. Però res, ni
una paraula sobre ell. Hi ha viandes selectes, hi ha rotlles amb el més granat de
l’aristocràcia, hi ha voluntàries que venen bitllets per a una rifa en la qual se sortegen
ceràmiques fabricades a la Real Fábrica de Porcelana del Buen Retiro, destruïda per
les tropes britàniques durant la guerra de la Independència contra els francesos.
Moltes dones s’han acostat a saludar la Lucía, a la qual han posat roba de luxe i
una perruca rossa per tapar els seus cabells rojos incipients, encara molt escassos.
Alguna li pregunta per Peñuelas; altres, pels seus dies al bordell de la Lleona —una
cosa que ha esmentat l’Ana Castelar al seu discurs—, també per les seves classes per
aprendre a llegir i a escriure… Però la Lucía no percep sinceritat en els seus bons
desitjos; sap que és com la pantera de la Casa de les Feres, temible per a elles, però
inofensiva rere els barrots de la gàbia. Magrejada per l’una i per l’altra d’aquestes
senyores, rebotant de somriure de commiseració en copet compassiu, se sent encara
més bruta que al prostíbul del carrer del Clavel.
Una de les moltes persones que arriben fins a ella és la Inmaculada de Villafranca.
La Lucía reconeix que va ajudar la seva mare, que els va portar menjar i medicaments
quan més ho necessitaven, potser l’hauria de mirar amb uns altres ulls, però no se’n
refia. Encara que li tornés l’anell, no pot deixar de pensar que va intentar enganyar la
Clara quedant-se’l quan va coincidir amb ella a la casa d’empenyorament del carrer
de l’Arenal.

Página 271
 —Estàs bé aquí, amb la duquessa? T’ho dic perquè, si vols, pots venir amb mi.
Soc vídua i no tinc fills, em faries molta companyia.
—Aquí estic bé. L’Ana m’ajuda a buscar la Clara, cosa per la qual vostè no ha fet
res.
El dard fa diana. La senyora de Villafranca encaixa amb un somriure tibat aquesta
mostra d’antipatia i no intenta retenir la Lucía quan ella li dona l’esquena.
Buscant una mica d’aire, que sent que li comença a faltar, surt al jardí central de
la casa. Entre plantes i columnes, completament fora de lloc, passegen el faisà i el
paó, amb el seu milió d’ulls oberts a la cua. Un rotlle de senyores s’espanta quan
s’acosta massa. Les gàbies de fusta on canten els ocells semblen palaus, alguns de
suspesos, d’altres de col·locats a terra al costat de plantes que estenen les branques i
les flors entre les reixes perquè les aus puguin tastar el seu nèctar. Flotant entre els
diferents càntics, es desprèn l’aroma dels xuclamels i les petúnies que adornen el
jardí.
Les mirades de les senyores, que tal vegada consideren extravagant aquest edèn
que l’Ana Castelar ha creat al seu palau, busquen la Lucía amb el mateix gest de
sorpresa amb què observen les exhibicions de plomatge del paó. S’amaguen entre les
gàbies, des d’on pot escoltar, entre els aleteigs dels ocells, retalls de la conversa de les
senyores.
—Com animals, viuen com animals. El meu espòs ha anat moltes vegades a
aquells barris de l’altre costat de la Muralla i m’ho ha dit.
—Jo els diré una cosa. Es mereixen tot el que els passa: dones i homes
amistançats sense rebre els sagraments, nens que no han estat batejats, pares que
destinen els seus propis fills a la mendicitat i la prostitució…
—Com la nena aquesta que ens posa la duquessa davant dels ulls, treta d’un
bordell. Quant tardarà a tornar-hi?
—Segur que si la rifen a ella en lloc de les porcellanes, en treuen més diners… Es
veu que ha nascut per a això.
La Lucía es mou oculta entre les columnes i les plantes del jardí, fastiguejada pel
que sent, però com si les veus la perseguissin, la xerrameca d’un altre rotlle li arriba a
les orelles.
—Diuen que les bugaderes del riu es renten els mocs amb les nostres estovalles…
S’ha amagat darrere d’una gàbia on unes petúnies blaves envaeixen l’interior. Un
lleu xiulet, com un zumzeig d’un insecte, li crida l’atenció. Suspès enlaire, aletejant a
tal velocitat les ales que les torna invisibles, un diminut ocell roig amb una espècie de
fina trompeta per bec, s’alimenta del nèctar de la flor. El seu color, roig com el foc, és
una flamarada en l’aire. No necessita que l’Ana ni cap altra senyora vingui a dir-li
que aquell és el colibrí roig que un dia va veure l’Eloy; l’animal amb què el pispa la
va comparar, potser motivat per la seva bellesa i el seu aire esquiu, però que ara,
flotant, aturat, enlaire, la Lucía sent que la mira i li diu: estàs tancada, com un trofeu
de què vantar-se, com jo.

Página 272
 La Lucía surt del parapet entre columnes i plantes i busca aquelles senyores que
menyspreaven les bugaderes.
—La meva mare rentava al riu i era més neta que qualsevol de vostès.
Les dones ja no oculten el menyspreu sota una capa de condescendència.
—Devia ser l’única. Es nota que a tu et va donar una educació refinada…
La Lucía branda el cap, tipa. Aprofita que ningú està pendent d’ella per sortir al
carrer. Comença a vesprejar i el sol dibuixa una estranya marea violeta i groga al cel
de Madrid. Vol fugir de la sensació enganxosa, molesta, que notava tota l’estona a la
mansió de la duquessa. La ciutat està en silenci i li retorna l’eco dels seus passos, el
panteix de la seva respiració. I hi ha alguna cosa més: una presència que la sotja, real,
no com la dels seus malsons.
Gira la cantonada i es para per observar el panorama. No hi ha ningú a
l’avinguda, al carrer de davant s’albira un passejant amb un paraigua. No plou, però
ha estat un dia de cel tapat i olor d’humitat. Quan ja està a punt de recuperar la calma,
una mà peluda li tapa de sobte la boca i sufoca el seu crit. La Lucía intenta desfer-
se’n, mossegar aquella mà que és com una presa. Una sacsejada la fa tremolar de dalt
a baix i tot d’una es veu davant per davant amb en Tomás Aguirre.
—Tranquil·la, soc jo.
—Què hi fa, aquí? No vull saber res de vostè.
En Tomás no contesta. La porta a un lloc fosc on ningú els pugui veure, al
recòndit carreró de Válgame Dios.
—Has de sortir d’aquella casa. Ara mateix. Em sents?
—Per què? No tinc cap més lloc on anar.
—Ho sé tot. He descobert qui hi ha al capdavant dels Dotze Mestres.
—Qui?
Ell calla uns segons i la Lucía comprèn la situació abans que en Tomás l’expliqui
amb paraules.
—La Gran Mestre és la duquessa d’Altollano, l’Ana Castelar.

Página 273
 68

A l’Augusto Morentín li sona la cara de l’home que l’ha anat a veure i, gairebé
immediatament, recorda d’on —difícil d’oblidar algú amb un pegat a l’ull—, era a
l’enterrament d’en Diego Ruiz. Per això ha acceptat que s’assegui a la seva taula a la
taverna d’en Paco Trigo, del carrer de la Cruzada, malgrat el seu costum de dinar sol
en aquests temps d’epidèmia.
—En Diego Ruiz em va comentar alguna vegada que vostè venia sovint aquí.
—Una gran pèrdua, i no sols parlo del periodista. Em temo que tots dos trobem a
faltar l’amic.
El taverner serveix un flascó de vi de Valdepeñas amb dos gots i un plat amb uns
talls de formatge manxego.
—Tasti el vi, dels millors que es poden trobar a Madrid.
En Donoso Gual, poc acostumat al tracte amb persones com en Morentín, no gosa
parlar sense abans complir amb el que sembla una ordre del director d’El Eco del
Comercio.
—Digui’m, per què em buscava? Suposo que té a veure amb en Diego. Va deixar
algun deute, potser? No va ser mai un bon administrador del poc que guanyava.
Suposo que me’n sento responsable, o sigui que no m’importaria ajudar-lo.
—No, no és res que tingui a veure ni amb deutes ni amb els diners, només amb la
seva memòria i el seu amor per la feina. Tingui.
En Morentín reconeix immediatament la lletra punxeguda del periodista en les
quartilles que li dona l’home borni.
—És l’últim article d’en Diego Ruiz. Versa sobre els carbonaris: estava convençut
que estaven darrere de l’assassinat de les nenes que han aparegut desmembrades al
voltant de la Muralla.
—On ho ha trobat?
En Donoso no li explica les seves penalitats del dia anterior, quan en sortir del
llatzeret de Valverde va buscar refugi a la taverna de Traganiños i es va escalfar el pit
amb un parell d’aiguardents. No li explica que ni el licor pot apagar la seva tristesa,
ni que, perduda la Grisi, la nostàlgia per en Diego es va fer tan present que li feien
mal les cames. Que necessitava el que havia estat el seu amic per descarregar-hi la
seva derrota: aquell somni fugaç d’un futur al costat de l’actriu que s’havia esfumat.
Però sí que explica, en resum, que en trencar el dia al matí, arrossegat per aquella
marea, s’ha passejat fins a la casa dels Fúcares. La Basilia li ha explicat la topada que
havia tingut amb la nena en treure-la de la casa d’en Diego, on ara hi vivia un
seminarista. En un garbuix al fons d’un sac, la mestressa li ha donat les poques
pertinences que quedaven del malaguanyat llogater. Poc després, ja a casa seva, el
borni les ha anat traient. Cada objecte contenia un record: una aventura amorosa del
periodista, una nit de vins sense fi, una recerca d’un testimoni per a algun dels seus

Página 274
articles. Després, la seva mirada s’ha aturat en les quartilles d’aquest article inacabat i
en Donoso s’ha sentit culpable: necessitava en Diego perquè l’ajudés a ell, no s’havia
plantejat mai que, encara que fos mort, ell també podria ajudar el que havia estat el
seu millor amic. Per això, amb les quartilles sobre la Bèstia sota el braç, ha decidit
anar a buscar en Morentín. Per acabar la feina que la mort va impedir que en Diego
finalitzés.
—La Bèstia: durant els seus últims dies no vam parlar de res més.
—Aquella Bèstia no era en Marcial Garrigues, el gegant que diuen que va matar
una prostituta de la Lleona. Bé, l’era i no l’era. Sembla que en Marcial només era el
braç executor de la societat secreta.
—El mateix dia de la seva mort va venir a demanar-me consell per documentar-se
sobre els carbonaris; jo el vaig ajudar fins a un cert punt, és clar. Ningú que no hagi
estat a dins pot dir què pensen o què fan realment en aquestes societats.
—És possible que intentar entrar-hi li costés la vida.
El director del diari llegeix per sobre les quartilles mentre en Donoso l’observa
sense gosar dir res.
—Veurà, Donoso, hi ha un problema. L’article està sense acabar i falta el més
important: demostrar que el que hi diu és veritat. I en Diego ja no està en condicions
de fer-ho.
—En Diego no faltava a la veritat en el que escrivia. Mereix que es publiqui el
seu últim article. Per la seva memòria.
—Comparteixo la tristesa per la seva pèrdua, però soc el director d’un diari i
l’únic que el diferencia d’altres libels és que a l’Eco del Comercio no apareix un
article sense contrastar. No puc llançar al carrer aquest compendi de conjectures. Són
cridaneres i, si es confirmen, és urgent que les autoritats hi intervinguin. Però
necessitaria que estigués acabat. Necessitaria el testimoni dels implicats.
El director torna les quartilles a en Donoso. L’expolicia evita agafar-les amb un
lleu gest i es posa dret.
—No es nega a publicar-lo perquè faltin dades. Es nega a fer-ho per covardia.
—No li consentiré que m’ofengui.
—No l’hi dic com un insult, només perquè reaccioni. Tots som covards, jo el
primer. Cada dia de la meva vida. Vostè ho està sent perquè tem la reacció que poden
suscitar aquestes paraules. En canvi, en Diego ho tenia clar: si el que escrivia no
ofenia ningú, si no assenyalava i posava remei a una injustícia, no valia la pena
escriure-ho.
—No crec que la temeritat d’en Diego sigui un exemple a seguir.
—Va viure amb el cap ben alt. Hi havia vegades que em semblava un galifardeu,
però li reconec que era un home sense por. Pocs n’he conegut de tan íntegres i tan
desinteressats com ell.
En Morentín buida el seu got de vi i l’assaboreix uns instants. Torça el bigoti
mentre observa en Donoso.

Página 275
 —Pot ser que tingui raó. Però no és por el que em fa rebutjar l’article, és
prudència.
—Senyor Augusto, jo he vist els cossos d’aquelles nenes: esquarterats,
salvatgement torturats. Soc el primer que ha volgut mirar a un altre costat, però no
puc. Quan me’n vaig al llit a la nit i tanco l’ull que em queda, torno a veure-les; per
dormir m’haig de prendre unes quantes copes d’aiguardent… No hi ha lloc per a la
por o per a la prudència. Això s’ha de parar.
En Morentín torna a agafar els papers, sembla que s’ho repensi.
—Si vol rematar l’article, busqui l’actriu…
—La Grisi.
—Sí, es deia així. En Diego me la va portar una vegada, aquella dona semblava
delirar, però, en vista del que hi ha aquí escrit, és possible que tingués més informació
de la que ens va donar.
En Donoso deixa escapar una rialla amarga, una reacció apesarada que no passa
desapercebuda al director del diari.
—La coneix?
El borni assenteix amb tristesa.
—Se la van endur ahir dient que estava malalta de còlera, que la tancarien al
llatzeret de Valverde, però allà no hi és. Potser l’hagin fet desaparèixer perquè sabia
massa. O potser…
—Potser? —l’anima en Morentín a continuar.
—Potser simplement s’hagi cansat que la cuidi. Només cal mirar-me un instant
per confirmar que no soc un bon partit.
—Ha buscat al salador de porc? L’han convertit en hospital per al còlera. Fa una
setmana que hi deriven malalts.
—El de la plaça de Santa Bárbara? La presó del Salador?
—Sí. Conec bé el director: li enviaré una nota perquè li permetin entrar a buscar-
la. Potser el que ella hagi de dir serveixi per lligar els caps que va deixar en Diego.
Aleshores, pot estar segur que publicaré el seu article.

Página 276
 69

Per segona vegada en molt poc temps, l’Ana Castelar suporta els retrets del seu marit.
—Això és culpa de les teves relacions amb aquell periodista… No estàs actuant
amb diligència. Com se t’acut organitzar una col·lecta per a aquella nena? Et
pensaves que era el fruit del vostre amor?
—No et suporto la ironia.
—Hauràs de suportar-me tot el que jo decideixi perquè soc jo qui haurà de donar
les ordres perquè la busquin fins que aparegui. Primer vaig haver de manar matar en
Gramoneda, ara s’ha de buscar aquella nena… Ni tan sols jo puc donar tantes ordres
sense cridar l’atenció.
—Vull que la trobin, però no que li facin mal.
—Et preocupa que mori?
—Si ho fan, no sabrem si en Diego o ella, un dels dos, es va apoderar de la llista
que estava preparant el pare Ignacio García, ni si la té encara aquest tal Tomás
Aguirre, ni on és aquest carlí.
—Crec que prefereixo no saber-ho i veure-la morta d’una vegada. Prou
problemes ens ha donat ja.
—Fa temps que el que tu prefereixis ha deixat de ser important, Benito.
El duc busca amb ràbia els ulls de la seva esposa. Des de fa uns anys nota que
frueix demostrant que està per sobre d’ell. La Blanca, la criada, entra a la sala.
—Senyora Ana, ha tornat la Lucía. És a la seva habitació.
L’Ana calibra la reacció del duc amb una mirada glacial. Sembla més tranquil
amb aquesta novetat. Poden relaxar-se una mica, un contratemps que se soluciona
sense prendre mesures dràstiques. La Lucía només ha tingut un rampell de rebel·lia,
l’orgull dels pobres que apareix inoportunament de tant en tant, però no s’oposarà als
seus plans.
—Porta-li alguna cosa per menjar i un vas de llet, ara pujo.
L’Ana reprimeix les presses per parlar amb la nena, sondejar el seu ànim i
explorar les seves intencions. Troba més adequat que no la noti ansiosa per saber, que
es pregunti si l’espera algun càstig, que tingui dubtes, por, si cal. Fins i tot la nena
més llesta s’acaba ensorrant.
—Què li faràs? —pregunta el duc.
—Renyar-la i després perdonar-la. I tenir-la controlada.

La Lucía sí que està nerviosa. La criada li ha portat alguna cosa per sopar i ella s’ha
posat la camisa de dormir, però l’Ana Castelar encara no ha aparegut. La seva por la
sorprèn. Les advertències d’en Tomás Aguirre li ressonen al cap: «T’has ficat a la
gola del llop. Has de sortir d’aquest palau, la teva vida corre perill». Tot i amb això,

Página 277
ella s’ha entestat a tornar a la casa i fer com si res, compondre la imatge de la nena
òrfena agraïda per les atencions de la seva benefactora i continuar investigant en
secret. És l’única possibilitat de trobar la seva germana Clara. Ara, sota els llençols,
no està segura de tenir forces per suportar la mascarada.
L’habitació que li han assignat és enorme, molt més gran que la casa sencera de
Peñuelas en què vivia amb la seva mare. És gran com la casa d’en Diego Ruiz, i ja
aquella li semblava luxosa per al que ella estava acostumada. Només el llit és
suficient per perdre-s’hi. El primer dia va dormir en una altra habitació, la de
convidats, mentre li preparaven aquesta, li va dir l’Ana. L’endemà al matí no sols
estava a punt l’habitació, sinó que havien omplert un armari de roba per a ella, roba
que podia fer servir com li plagués. Per un moment, la Lucía es va oblidar de tot per
anar a tocar les sedes, els brodats, les puntes, les bruses… Però després va reaccionar,
l’important era buscar la Clara. Ara ho mira tot amb menyspreu, fins i tot amb ràbia:
l’Ana Castelar no tornarà a enganyar-la. Ni ella ni el seu marit.
—Ja era hora que apareguessis.
La figura de la duquessa està emmarcada a la llinda de la porta, la llum del
passadís crea un halo que nimba el seu cap com a la verge d’un quadre.
—Em sap greu haver-me’n anat a mitja festa. Aquelles dones…
L’Ana s’acosta lentament al llit i la Lucía nota que se li posa la pell de gallina.
—Ho sé, són insuportables i et tractaven com a un monstre de fira. I no sols això,
s’han dedicat a parlar malament de les bugaderes i t’has recordat de la teva mare.
M’han explicat el que ha passat.
—Sí.
—Però anaven a donar diners per ajudar famílies com la teva, mares que es posen
malaltes i no poden portar menjar a casa per a les seves filles. No sempre podem fer
el que ens ve de gust, moltes vegades hem d’aguantar i empassar-nos gripaus pitjors
que aquests.
—Em sap greu.
L’Ana somriu per primera vegada, i tranquil·litza la Lucía.
—Això sí, et reconec que eren unes cacatues.
Parlant amb l’Aguirre, convencent-lo que el millor era tornar a la casa i fingir
normalitat per continuar investigant, la Lucía no ha anticipat el que sentiria quan fos a
la vora de la dona amb què tan bé s’entenia fins ara: repugnància física. Una carícia
seva seria com el tacte d’una colobra. Una vegada, quan era petita, n’havia tocat una i
va haver de retirar la mà de seguida, com si se l’hagués cremat. Espera que si l’Ana la
toca sigui capaç de dissimular-ho.
Mentre la duquessa li parla de les dones que han anat al sopar benèfic, del que ha
aportat cada una i del que faran amb aquells diners, la Lucía fantasieja amb la idea
d’assassinar-la. Ja ha mort una persona, en Marcial Garrigues, i no li va resultar
especialment difícil, ni tan sols ha tingut després remordiments. No creu que ara, amb

Página 278
el que sap de la duquessa d’Altollano, n’hagi de tenir. Però es controla, és conscient
que ha d’evitar aquests pensaments i enganyar-la, deixar que es confiï.
—No m’has parlat mai de la nit que vas entrar a robar a casa d’aquell capellà. La
casa en què vas robar l’anell.
La Lucía s’alarma, l’interès de l’Ana Castelar per aquells successos és nou.
L’aranya està teixint la seva xarxa.
—No hi havia res de valor. Molts llibres… Bé, ara que m’estàs ensenyant a llegir
he après que els llibres tenen valor, però llavors em pensava que no. I l’anell, és clar,
era d’or. Però tant de bo no l’hagués agafat.
—Tot el que ha passat és per culpa del còlera i la incultura en aquest país, no d’un
simple anell —diu la duquessa dissimulant el seu interès.
—No ho sé. Ma mare deia que hi havia coses que donaven mala sort i tenia raó.
L’anell donava mala sort.
—Què més vas agafar, Lucía?
—Uns canelobres i uns coberts. Semblaven de plata, però no me’n van donar
gaire, només quinze rals. Els vaig vendre a un drapaire a prop del carrer ample de San
Bernardo. Un que li diuen el Manco. Té una botiga amb dues parts, a la de davant hi
ha trastos i ferralla tirada de qualsevol manera, però a la rebotiga està tot més ordenat,
allà compra el que li porten els pispes.
—Sort que no hauràs de tornar a vendre allà mai. Jo m’encarregaré que no et falti
res.
Arriba el moment temut per la Lucía, quan l’Ana li fa una carícia que pretén ser
maternal, però que a ella li posa els pèls de punta. Se sorprèn de resistir i fins i tot ser
capaç de somriure.
—I no te’n vas endur res més?
La duquessa dissimula la seva ansietat cada vegada pitjor. Està esperant que la
Lucía li parli de la llista, ella se n’adona: potser no sap que estava amagada al folre
d’un redingot, però és evident que, com el saurí que cerca aigua, això és el que ella
busca. Els noms en clau. Les inicials. Les seves inicials.
—Res més. Hauria continuat escorcollant, però va aparèixer aquell gegant i vaig
haver de fugir.
—Ni un llibre?
—Per què l’hauria volgut? El que buscava eren diners. O joies, que és una cosa
que es pot vendre fàcilment.
—Si recordes alguna cosa més, digue-m’ho. Qui sap si pot ser d’ajuda per trobar
la Clara. Ara et deixo dormir, suposo que deus estar molt cansada.
Quan l’Ana torna al seu dormitori, s’hi troba el duc, esperant-la.
—Acaben de portar això.
Li allarga un sobre amb el segell de lacre desenganxat. Ella no l’agafa de
moment.
—Qui l’ha portat?

Página 279
 —Un lacai del secretari, el conducte habitual.
L’Ana assenteix amb gravetat. Ara sí, agafa el sobre. L’obre. És una citació per a
un nou ritu dels Dotze Mestres.
—És demà —diu el duc, sense dissimular la indiscreció d’haver llegit la carta—.
Val més que aquesta nit descansis.
L’Ana seu davant d’un mirall i es comença a treure les joies. A l’altre costat de la
finestra, la nit ha caigut sobre Madrid. Densa com la brea. Les gàbies dels ocells ja
estan tapades i callen. Dormen.
—M’està enganyant —acaba per confessar l’Ana després d’uns minuts—. No em
vol dir res d’aquella llista.
En Benito escull continuar mut. Per un instant, pot fruir de la inseguretat de la
seva esposa. De la por que tot el que ha construït s’esfondri.

Página 280
 70

Enfront del convent de Santa Bárbara, a la plaça que porta el mateix nom, s’alça
l’antic salador de porc, construït per en Ventura Rodríguez. Malgrat el seu destí, ser
escorxador de porcs, és un edifici bell per fora, tot i que els anys i el canvi d’activitat
l’han tornat sinistre per dins. En els últims temps ha estat habilitat com a presó, la
famosa presó del Salador, la més temuda pels bandolers, assassins i lladres. Ara, com
que tot gira al voltant del còlera a Madrid, ha esta reformada una vegada més per
funcionar com a hospital especialitzat en la malaltia. Als presos els han enviat a altres
centres.
—En diuen «hospital», però això és un llatzeret més. L’únic objectiu és tenir els
malalts fora de la circulació fins que es morin.
Ni que sigui a contracor, el doctor Albán ha accedit a acompanyar en Donoso al
Salador. L’expolicia s’ha presentat a l’Hospital General quan l’Albán ja acabava el
seu torn, esgotat, com cada dia d’aquesta epidèmia. En Donoso ha pensat que li seria
útil per recórrer l’hospital buscant la Grisi i certificar que és el còlera el que l’ha
apartat d’ell. No es coneixien, però al borni només li ha calgut esmentar el periodista
perquè l’actitud de l’Albán passés del desinterès a la generositat. En Diego va saber
guanyar-se unes amistats que no van acabar amb la seva mort.
Avisat per en Morentín, el director del Salador els deixa passar. L’Albán mira amb
horror les condicions en què treballen els seus companys i en què malviuen els
malalts. Els malaurats madrilenys que han contret el còlera ocupen els cubicles
destinats als porcs, que després es van reservar per als convictes; les sales on es
mataven els marrans es dediquen ara a les cures. Els ombrívols passadissos entre
estances, en molts casos amb catres en què descansen vius i morts, impedeixen
ventilar i qualsevol esperança de salvació.
—Queda sota la seva responsabilitat el que pugui passar-los. Més que temerari, és
estúpid recórrer aquestes sales. No sé què busquen, però els asseguro que el més
possible és que trobin el còlera.
El director s’acomiada amb aquestes paraules, que ressonen al cap d’en Donoso
mentre segueix l’Albán per un hospital que més aviat sembla una morgue. Resulta
esgotador moure’s per la ciutat amb la por constant de contraure la malaltia. Ja s’ha
perdut el compte dels malalts i, a mesura que travessen una sala on, en cadires
rovellades, alguns interns sangloten de dolor i altres, pàl·lids, vomiten a terra, en
Donoso té la sensació d’estar assistint no sols a les últimes raneres d’un grup de
ciutadans, sinó de tota una ciutat. Madrid s’escola per un clavegueró, un pou negre se
l’empassa i en farà desaparèixer tota la vida. Només quedaran drets els edificis, però
un dia el temps també els esborrarà i ningú recordarà els que, una vegada, van viure,
van lluitar i van intentar ser feliços en aquest tros de terra.
—Les dones són a la segona planta.

Página 281
 Un zelador els indica el camí. L’ordre dissimula l’aspecte carcerari del mòdul al
qual es dirigeixen. La sala que apareix davant d’ells té un aspecte una mica més
organitzat que la resta del centre, amb uns vint llits disposats en fileres de quatre. A la
porta hi ha una taula darrere la qual hi ha asseguda una monja gran i cellajunta.
—On van? Aquí no s’hi pot entrar.
—Soc metge, germana.
—Aquestes dones ja no necessiten metges. Més bé els aniria que les visités un
capellà i els donés l’extremunció.
—Busquem una dona, una tal Grisi.
—Això no és un nom cristià.
—Milagros Peña Ruiz.
—És allà, a la fila de darrere; els recomano que vagin amb compte, no les toquin
si no es volen veure com aquestes pobres pecadores.
En Donoso avança entre els llits com avançaria entre làpides, mirant les unes i les
altres fins a arribar a la fila indicada. Li costa reconèixer la Grisi en aquella dona
d’aspecte deplorable que amb prou feines és capaç de contestar amb monosíl·labs.
Però el doctor Albán l’examina, li mesura el pols, analitza les pupil·les, escolta els
pulmons…
—Jo crec que aquesta dona no té còlera.
—Aleshores?
—Sap si era consumidora d’alguna mena de substància? No sé si ha sentit a parlar
de l’opi.
En Donoso li parla de l’addicció de l’actriu, però assegura que fa uns quants dies
que no consumeix, a més del temps que ha estat ingressada a l’hospital. No hauria
d’haver remès l’efecte de l’opi? O és que algú li ha continuat subministrant aquesta
substància?
—Això només ens ho pot dir ella mateixa, si aconseguim treure-la d’aquest estat.
—Amb una triaga?
La proposta d’en Donoso és rebuda amb un somriure per part del metge. La triaga
és un remei antic, un preparat a base de vegetals, minerals i fins i tot carn d’escurçó,
emprat des de l’època dels grecs com a antídot de verins. A l’imaginari popular, és
una mena de panacea miraculosa.
—Temo que la triaga no serveix per a res. A més a més, la seva base és l’opi,
seria absurd tractar-la amb la mateixa substància a què és addicta. El millor serà fer-li
un rentat d’estómac amb vinagre i donar-li després un estimulant. Deixi’m parlar amb
la monja de la porta.
En Donoso es queda amb la Grisi i s’oblida de la recomanació de no tocar res: li
renta a la malalta la suor del front i li parla amb afecte, tot i que l’actriu no li
respongui.
—Intentaré treure’t d’aquí. I et portaré lluny, perquè ningú et pugui fer mal.
Al cap d’uns minuts tornen l’Albán i la monja amb una safata plena de flascons.

Página 282
 —Li demanaré una cosa, Donoso. Quedi’s fora, el que anem a fer no és
agradable.
—Prefereixo quedar-me.
—Només em destorbaria. Fora!
La calma que troba en Donoso al passadís —si més no allà hi ha finestres per on
entren l’aire i la resplendor de la lluna plena— és possible gràcies al fet que no
presencia el tractament a què el metge sotmet la Grisi. L’Albán ha fet que l’actriu
begui vinagre i li ha provocat que vomiti en una palangana. Assistit per la monja,
mentre esperen que l’estómac se li buidi del tot, han preparat un beuratge de vi amb
fulles d’una planta sud-americana que s’utilitza en alguns compostos mèdics: la coca.
Segons els últims estudis, la barreja d’alcohol i la fulla de coca és un potent
estimulador del sistema nerviós. Al cap de pocs minuts, la monja surt a avisar en
Donoso.
—Ja pot entrar. No l’esgoti, la pacient està molt dèbil.
La diferència de la Grisi que ha deixat i la que es troba no és gaire, continua sent
una dona prima, suada i demacrada, i amb prou feines reacciona quan li parlen: el seu
aspecte és més de morta que de viva. En Donoso espera les explicacions de l’Albán.
—Tot el que jo podia fer està fet. Ara cal esperar; poden passar dues coses, que es
desperti o que la droga l’hagi deixat en aquest estat d’estranyament per sempre. Si
vostè és creient, resi. Si no ho és, tingui paciència. És molt tard i jo demà entro a
l’Hospital General a les sis del matí.
—Em puc quedar aquí?
—Sí, ja ho he parlat amb la germana Adoración.

Les hores transcorren lentes en la nit del Salador. A en Donoso li fa mal tot el cos i
s’espanta amb les queixes de les companyes d’infortuni de la Grisi, que penen en la
resta dels llits. La germana Adoración ha resultat, sorprenentment, molt més amable
del que ha donat a entendre en el primer contacte: li ha portat aigua fresca, una mica
de pa amb formatge i fins i tot s’ha assegut amb ell per fer-la petar una estona.
—És veritat que era actriu?
—De les millors, va estar a punt d’estrenar al Teatro del Príncipe. Va treballar a
París.
—És la seva esposa?
En Donoso treu de la butxaca l’anell fals que va comprar a la taverna del carrer
Preciados i l’ensenya a la monja. S’abandona a la seva fantasia i parla amb
naturalitat.
—Estava a punt de demanar-li que ho fos.
—Potser tindrà sort i encara l’hi podrà demanar… Sembla una bona dona, encara
que ha patit molt. I ser en aquest hospital encara li ha fet més mal: des que ha arribat,

Página 283
una vegada al dia ve un metge i li injecta alguna cosa. Si m’hagués imaginat que era
per perjudicar-la i no per curar-la…
—Qui era aquest metge?
—No ho sé, aquí els metges van i venen tan de pressa com els pacients. Però no
pateixi, no se li acostarà mai més.
A mesura que passa la nit, les esperances d’en Donoso es van esfumant. Li fa mal
el cos per la incomoditat, està cansat, cada vegada té més por d’haver-se encomanat
del mal que es concentra entre aquestes parets. Però quin sentit té marxar i deixar la
Grisi? Ara mateix, aquella famèlica actriu vinguda a menys, tan formosa com unes
ruïnes que encara permeten imaginar la seva antiga esplendor, és tot el que té en
aquesta vida: l’únic pel que val la pena continuar lluitant.
Està a punt d’adormir-se quan una veu familiar el desperta i el sobresalta.
—Ho sento.
Finalment, la Grisi ha obert els ulls, tot i que sembla mirar-lo des d’un lloc molt
llunyà.
—Grisi, com et trobes?
—T’he posat en perill, t’he mentit. Vaig fer que en Diego fiqués massa el nas.
—Que fiqués el nas, a on?
—En els carbonaris.
Ella tanca els ulls. Està lluitant contra el son o contra la vergonya. Acaba de dir
que li ha mentit i un terror nou recorre en Donoso: la Grisi l’ha utilitzat d’alguna
manera per als seus fins? Així de fàcil, amb un cop de vent o amb unes paraules
murmurades, s’esvaeixen els seus somnis de futur?
—Desperta, Grisi, no t’adormis. Explica-m’ho tot.
Ella obre els ulls i el mira com implorant perdó.
—M’odiaràs.

Página 284
 71

Durant el dia, el palauet dels ducs d’Altollano és un lloc ple de la llum que travessa
els grans finestrals. Els llums d’oli als passadissos aparten les ombres allà on el sol no
arriba. Però de nit, malgrat una lluna gairebé plena, mentre tots els seus ocupants
dormen, la foscor no és gaire diferent de la que tant temia la Clara quan eren a la seva
casa de Peñuelas. Aleshores la Lucía l’entretenia amb les seves històries mentre la
seva mare —esgotada després de la jornada al rentador de Paletín— els pregava
silenci per poder dormir.
La Lucía ha agafat una palmatòria i una espelma, de les moltes que hi ha a la seva
alcova, per mirar de trobar alguna pista. No s’atreveix a encendre-la pel camí, només
ho farà quan estigui tancada al gabinet de l’Ana Castelar, així que recorre els
passadissos palpant les parets, amb temor a ensopegar amb alguna cosa i despertar els
ducs.
A la planta baixa, amb sortida als jardins, hi ha la biblioteca: una gran estança
amb les parets folrades de prestatgeries de fusta fosca. Hi ha allà centenars de llibres
enquadernats en cuir i alguns mapes emmarcats a l’única paret lliure. A cada costat de
la biblioteca, dues portes condueixen als gabinets: el de la dreta és el del duc; el de
l’esquerra, el de la duquessa. La Lucía no hi ha entrat mai, però ha pogut
entreveure’ls. És on la seva suposada benefactora passa més temps.
Els dos despatxos estan moblats de manera semblant, però els ornaments són
diferents: quadres de vells avantpassats en el del duc i bucòliques escenes campestres
al de la duquessa; grans llibres de lleis sobre la taula de l’un, i diaris i novel·les
galants sobre la de l’altra. Alguns d’aquests diaris els coneix la Lucía: són exemplars
d’El Eco del Comercio, el que publicava els articles d’en Diego. També hi ha
l’exemplar d’El Observador en què apareixia el retrat de la Lucía dibuixat pel tolit al
bordell de la Lleona. Però no és res d’això el que busca ella. Suposa que, en cas de
ser allà, el que necessita no es trobarà a la vista.
Amb l’escassa claror que desprèn l’espelma un cop encesa, la Lucía obre
calaixos, mira dins de les pàgines dels llibres, aixeca papers, sense èxit. A la fi troba
una cosa que sí que excita la seva curiositat: un calaix tancat amb clau i mig ocult en
un moble que està situat al costat de la paret, per darrere de la taula de la duquessa.
En manipula el pany amb un obrecartes que porta l’escut dels ducs d’Altollano. No li
resulta difícil, com no ho va ser obrir la porta del pare Ignacio García. Una sèrie
d’esclafits puntegen la maniobra, un sorollet lleu que, en el silenci de la casa, a ella li
sembla una salva de canonades. Quan l’obre, descobreix que està ple de papers, però
el primer que veu ja és revelador: al seu encapçalament hi ha un emblema, dues
maces en forma d’aspa…
La Lucía mira cap a la porta. Ha sentit passos al passadís? El cor li batega amb
força i el vent mou les fulles del jardí en un xiuxiueig discontinu, els ocells dormen

Página 285
sota els draps que tapen les gàbies. Ja no sent els passos i, tanmateix, està segura que
hi ha algú a prop. Té temps d’amagar el paper sota la roba, allunyar-se del moble i
situar-se davant de la llibreria quan sent les frontisses de la porta que s’obren. Un
parell de segons després apareix l’Ana Castelar.
—Què fas aquí?
—No era capaç de dormir i he vingut a buscar alguna cosa per llegir.
La duquessa la mira en silenci des de les ombres del gabinet abans d’aproximar-
s’hi amb aire felí. A la Lucía li sembla que s’està contenint per no mostrar el seu
enuig.
—Va, has de tornar al llit. I no entris mai al despatx sense el meu permís. És el
meu regne.
El somriure de l’Ana Castelar, que pretenia ser trivial, s’esfuma aviat del seu gest,
incapaç de sostenir-lo un segon més. Acompanya la Lucía al dormitori i s’espera fins
que s’ha ficat al llit.
—Buscaves alguna cosa?
—No, només alguna cosa per llegir. Demà seguirem amb les classes, oi?
—No sé si podré. Estic molt ocupada. Buscaré algú que em substitueixi i te
n’ensenyi millor que jo.
—A mi m’agrada quan ho fas tu.
—Ja t’ho he dit, estic molt ocupada.
—Estàs enfadada amb mi? He fet alguna cosa malament?
—És clar que no, bonica. És només que… em fa l’efecte que no confies en mi
com ho feies amb en Diego. No te’n culpo; és normal. D’alguna manera, encara soc
una estranya per a tu, però m’agradaria que això canviés; et prometo que faig tot el
que està al meu abast per trobar la teva germana. Si hi ha res, per petit que et sembli,
que creguis que pot ser d’utilitat, m’ho has de dir. Per desgràcia, el temps de la Clara
no és etern.
—Ho sé i et juro que t’ho he explicat tot.
—Potser, si pogués trobar aquell tal fra Braulio… En Diego em va explicar que
podia tenir alguna informació de tot el que estava passant.
—No l’he tornat a veure des de la nit de la matança.
La Lucía ha d’anar amb compte, a l’Ana Castelar cada vegada li costa més
amagar la seva ira. Espera poder escapar-se d’aquella casa abans que es desfermi.
Quan es queda sola, deixa passar una estona perquè el seu cor es tranquil·litzi —el
joc de mentides davant de l’Ana li ha passat factura— i treu el paper que ha amagat
sota la camisa de dormir, el de l’emblema de l’anell. Potser conté la clau per trobar la
Clara, però només aconsegueix veure un ball de lletres.
En la penombra fa un esforç per recordar les lliçons de l’Ana i, a poc a poc, com
aquell que embasta una peça amb compte, uneix les lletres d’una paraula que apareix
just a sota de l’emblema de les maces: M-I-R-A-L-B-A.

Página 286
 Què significa? Es diu Miralba o Mirabla? I si està escrita en un altre idioma?
Segur que en Tomás Aguirre serà capaç de desxifrar-lo: el buscarà demà. Van
concertar que es trobarien a la plaça de Santa Bárbara quan sonessin les campanes de
les deu.

Página 287
 72

—M’odiaràs quan t’expliqui la veritat, però és el que em mereixo. No soc innocent,

soc tan culpable com la resta dels membres de la societat secreta.
El discurs de la Grisi deixa atordit en Donoso. Tot és molt més cruel del que ell
podia preveure.
—Vaig conèixer l’Asencio de las Heras quan actuava a París: era el cònsol
d’Espanya. Un dia em va venir a veure al teatre, després em va enviar un ram de flors
enorme, i vaig acceptar de sopar amb ell. Em va portar a llocs en què jo no havia estat
mai, els millors restaurants i els llocs més exclusius de la ciutat. Em va convertir en la
seva amant, va ser amb l’Asencio amb qui vaig visitar el primer fumador d’opi, a Le
Marais… No era com el del carrer de la Cruz, aquí a Madrid, on t’ajeus en un matalàs
pudent. Allà tot era luxe, el xinès encarregat del local et preparava l’opi en una pipa
tallada en plata… Maleït el dia en què vaig fumar la meva primera pipa, però no va
ser això l’únic que em va mostrar, també em va introduir en el cercle íntim de la seva
societat secreta.
La Grisi calla, com si el que anés a dir fos el més costós que ha hagut de revelar
en tota la seva vida.
—Els carbonaris? —En Donoso l’anima perquè segueixi.
—Sí. Jo l’acompanyava a les reunions de la societat, que em semblaven força
avorrides. Fins que tot va començar a canviar. En aquella època el còlera ja havia
arribat a París. Existia el rumor que hi havia una cura, però només un grup d’elegits
hi podia accedir. I l’Asencio em va presentar en aquest grup sinistre.
—Per què sinistre?
Els braços de la Grisi, esquelètics, emergeixen del llençol i agafen en Donoso
amb força.
—Jo no sabia el que es feia en aquells rituals, m’has de creure. Jo no ho sabia…
—Tranquil·la, Grisi. Explica’m com eren.
—Se celebraven en una sala abandonada de la presó de La Force. Érem dotze,
portàvem unes caputxes, i per això, fora de l’Asencio, no sé qui eren els altres. Potser
ni tan sols érem sempre els mateixos. Hi havia un Gran Mestre que oficiava el ritu.
Ignoro si a les reunions de Madrid és el mateix o n’hi ha un de diferent, no he assistit
mai a les d’aquí. Van portar una nena nua i la van lligar a una creu, una nena que
acabava de menstruar per primera vegada. En un calze van recollir una mica de la
seva sang i la van barrejar amb un beuratge seguint una recepta com de bruixeria…
El «filtre de sang», l’anomenava l’Asencio. Estava convençut que aquella sang el
protegia del còlera.
—Això són creences medievals.
—Després de treure-li la sang, la nena era sacrificada. —Un sanglot ofega la veu
de la Grisi, que tarda uns segons a continuar—: L’esbocinaven per desfer-se del seu

Página 288
cos impur i assolir la immortalitat davant del còlera.
En Donoso no la vol interrompre. Ella li està parlant de París, però és exactament
el mateix que ha estat succeint a Madrid. És el que en Diego anomenava «els crims
de la Bèstia».
—Quan vaig veure el que feien, em vaig quedar paralitzada, no sabia com
reaccionar, aquella gent em feia por. Ja no vaig tornar mai a una reunió i tampoc al
teatre. Estava obsessionada amb el que havia vist i només hi havia un lloc en què
podia relaxar-me: el fumador d’opi de Le Marais. Tota la resta tant se me’n donava,
fins i tot la meva filla, que vivia amb mi a París i passava el dia sencer abandonada. A
vegades estava dies sense tornar a la nostra mansarda i ella menjava gràcies a la
bondat de la portera de l’edifici, una valenciana que vivia a París des de petita. És
millor que no sàpigues les coses que vaig fer aquells mesos, et fastiguejaria
assabentar-te’n.
En Donoso espera amb paciència que ella continuï amb el seu relat, sense forçar-
la; endevina que aviat reprendrà l’assumpte de les nenes.
—L’Asencio em va trobar al fumador, em va fer veure que, un cop a dins, ja no
podia abandonar la societat. Però jo no volia tornar a trepitjar aquell lloc mai més. I
aleshores la meva filla va desaparèixer…
—La va segrestar ell per comprar el teu silenci?
—Va ser sacrificada en un dels seus rituals. Quan va aparèixer el seu cos,
esquarterat, ho vaig entendre tot. L’havien segrestat per fabricar aquell filtre… Em
vaig ensorrar, em vaig tornar boja, l’únic que em permetia suportar la vida era l’opi.
Vaig perdre la meva feina al teatre, em vaig arribar a prostituir per pagar-lo. Vaig
deixar d’anar al fumador de Le Marais per anar a uns altres de més miserables, a
Montmartre, a Pigalle… Un dia, vaig pensar que podria superar tot això i vaig tornar
a Madrid disposada a deixar l’opi, tornar al teatre, viure, ni que fos amb el dolor del
record de la meva filla.
Els plors fan que s’aturi, en Donoso li demana que descansi, que l’hi continuï
explicant demà, però la Grisi s’entesta a arribar al final del seu relat.
—Vaig anar a veure en Juan Grimaldi, el director del Teatro del Príncipe. El
coneixia des de feia anys i sabia que li agradava la meva manera d’actuar. Vaig
aconseguir que em donés un paper de protagonista a la seva obra següent, vaig
començar els assajos… Va ser llavors que vaig llegir un article al diari sobre
l’aparició d’una nena esquarterada, ho firmava el Gat Irreverent. De seguida vaig
saber que era el mateix que havia conegut a París. Vaig esbrinar que, sota aquell
pseudònim, hi havia en Diego, no era un gran secret, o sigui que vaig aconseguir la
seva adreça i el vaig anar a veure. L’endemà, l’Asencio de las Heras va reaparèixer,
m’esperava a la sortida del teatre, després de l’assaig. Em va amenaçar i em va
obligar a pujar amb ell a la seva carrossa. Aquella nit vaig conèixer el fumador del
carrer de la Cruz i vaig engegar a dida els mesos que feia que no consumia. Vaig
tornar a ser presa de l’opi i d’aquell home…

Página 289
 —Per què no m’ho vas explicar? Et podria haver ajudat.
—Quan vaig anar a veure en Diego a casa seva, volia fer les coses bé, t’ho juro.
Volia ajudar perquè el que va passar a París no es repetís a Madrid. Però l’article
esmentava una nena decapitada a la vora del Sena, i l’Asencio va suposar que aquella
dada l’hi havia donat jo. Per això em va venir a buscar i em va amenaçar de mort si
explicava el que sabia.
—Aquell home va ser el teu amant, el teu protector. Volies tornar amb ell? Per
això no el vas delatar a la casa d’en Tócame Roque?
—No és veritat, va ser per por.
—Jo sí que el vaig delatar. Vaig donar el seu nom al monjo i l’Asencio va acabar
mort. Per això te’n vas anar, perquè ell ja no era una amenaça?
—No!
—Per què, doncs?
—Uns homes van venir a buscar-me i em van portar aquí.
—Pretens que em cregui aquesta falòrnia?
—Em van portar aquí a la força. I em donen opi, es fan passar per metges i me’l
porten.
—M’has enganyat, Grisi —diu amb amargor—. Em vas fer creure que l’Asencio
era un admirador quan resulta que era un assassí. L’hi vaig explicar tot a en Diego i
ara en Diego és mort. Pot ser que per culpa teva.
—Només espero tenir les forces suficients per llevar-me la vida. Això és el que
hauria d’haver fet quan la meva nena va morir.
—I jo que et volia proposar una vida nova, lluny de Madrid. Tots dos junts. Que
ximple que he estat.
—Hauria d’haver anat a les autoritats i explicar tot el que sabia. Però els tinc
pànic. Són pertot arreu, Donoso: una nit vaig seguir l’Asencio fins al palau de
Miralba, crec que és allà on feien els ritus. No saps les personalitats que hi van anar.
Hi ha gent molt poderosa en aquesta societat. Soc una covarda, Donoso. Res més que
una covarda.
Ell assenteix amb ràbia; no es doblegarà davant de la Grisi encara que se li faci un
món donar-li l’esquena i abandonar-la al Salador a la seva sort. Potser trobarà la
manera de llevar-se la vida o, potser, els carbonaris la sumiran de nou en el malson de
l’opi. Tant se li’n dona, es repeteix. No pot amb la mentida. La seva dona el va trair
un dia i aquell engany el va marcar per sempre. Aquell sofriment impregna encara la
seva ànima. No admetrà un altre engany.
Ja fora de la sala, en Donoso no presencia el plor suau de la Grisi. Són llàgrimes
d’impotència per no poder estimar l’únic home que l’ha cuidat en tota la vida.

Página 290
 73

La Lucía intenta llegir una vegada i una altra el paper que s’ha endut del gabinet de
l’Ana Castelar. Amb els seus precaris coneixements pot desxifrar algunes paraules,
però no signifiquen res per a ella. Manoir de Miralba. Les següents línies només
aporten més confusió, més impotència: Séance du samedi 26 au siège de la Manoir
Miralba.
Però no hi ha motius per entrar en pànic: ha quedat amb en Tomás Aguirre, segur
que ell li sap dir si aquest paper és important o no. Ha de trobar la manera de sortir
del palau sense cridar l’atenció; és conscient que una relliscada davant de la
mestressa de la casa li pot resultar cara. Escull roba elegant per baixar a esmorzar i
s’oblida de caminar amb passos curts i de parlar en to baix, les maneres que l’Ana li
va repetir abans de la subhasta. Després de l’esmorzar, es tapa el cap amb un
mocador i surt al jardí de darrere per contemplar els ocells exòtics. El petit colibrí
roig batega les ales sense descans per libar el nèctar de les petúnies. És l’únic lloc de
la casa en què no se sent vigilada. Les campanades de les nou han sonat fa molta
estona, no hauria de tardar a sortir si vol arribar puntual a la seva trobada. Un
guacamai la mira amb impertinència, amb un aire gairebé burleta que sembla
anticipar el destí de la jove.
Tot succeeix molt de pressa: un enrenou a l’entrada, uns passos rotunds, marcials,
l’aparició al jardí d’uns guàrdies que van a buscar-la. Els acompanya el senyor
Benito, el duc d’Altollano. Al seu costat hi ha l’Ana Castelar, que s’arregla el
pentinat mentre camina un parell de passos darrere del grup.
—És allà, és l’assassina d’en Marcial Garrigues.
L’home que encapçala el grup de guàrdies compara la seva cara amb la del retrat
que va sortir publicat al diari, el que li va fer en Maurici, el tolit.
—Vindràs amb nosaltres.
La Lucía no reacciona a temps, ni tan sols intenta fugir abans que l’agafin pels
braços.
—Han fet vostès molt bé de denunciar-la.
—Han de felicitar la meva esposa, ella va ser qui la va reconèixer i la va fer venir
en aquesta casa perquè no pogués continuar fugint.
S’enduen a empentes la Lucía que, en passar pel costat de la duquessa, li escup a
la cara.
—Sé qui ets: un monstre.
—Endugui’n-se-la, ha de pagar pel que ha fet. A Madrid no hi ha lloc per a
assassines.
Abans de sortir, l’Ana Castelar s’acosta a la Lucía i, amb l’excusa de recuperar el
mocador que li tapa el cap, li deixa anar una frase a cau d’orella:
—Aquesta nit he quedat amb la Clara, la saludaré de part teva.

Página 291
 —Et mataré! Et juro que et mataré!
La Lucía intenta desfer-se dels guàrdies i llançar-se-li a sobre, però els homes la
tenen ben agafada. Se l’enduen arrossegant fins a una carrossa negra, tancada, que els
espera al carrer.
Des d’una cantonada, al costat de l’aparador d’una sastreria, en Tomás Aguirre
presencia els tràngols de la Lucía, les llàgrimes que li llisquen per les galtes, l’estrany
vestit de senyoreta arrugat per les mànigues. La porten dos guàrdies, les mans són
grillons als seus braços esquàlids. L’aixequen a pes i l’empenyen a l’interior de la
carrossa. El duc surt del palau, atura la carrossa amb un gest i dona instruccions al
cotxer. En Tomás comprèn que és el moment d’actuar. Vigila la casa com un mussol
des que la nena es va entestar a quedar-s’hi. Sabia que era perillós i els fets li
demostren que així era, l’instint muntès no li falla mai.
El basc empunya la navalla a la butxaca del seu hàbit ruïnós. És ara o mai. L’arma
al coll del duc, l’ordre terminant als guàrdies: o deixen anar la nena o la gargamella
del ministre s’obre com una síndria… La fugida pels carrerons del barri no li sembla
difícil. Aquest és el pla que concep en un segon, no hi ha temps per a més. El basc
nota una crida d’alarma al seu interior, una veu que el prevé sobre la tranquil·litat
amb què el duc es mostra al carrer en temps de guerra. És un ministre, un enemic del
carlisme, una peça cobdiciada, i es passeja per la ciutat a cara descoberta. La urgència
li juga una mala passada. No fa cas de la veueta que li recomana no precipitar-se i
s’abraona sobre en Benito Altollano. Per immobilitzar-lo només li cal una
advertència:
—O deixen anar la nena o li tallo el coll.
El somriure del ministre l’hauria d’haver posat en guàrdia, però està vist que els
reflexos minven quan un passa un parell de setmanes allunyat del front, quan la vida
deixa d’estar en joc a cada minut.
Quatre homes han sortit de no se sap on, i l’Aguirre es veu tot d’una acorralat.
Dues pistoles i dos mosquetons l’apunten directament.
—Quines ganes que tenia de veure’l, fra Braulio —diu el duc.
El «fra Braulio» el recita amb sorna, donant a entendre que coneix sobrerament la
seva falsa identitat.
L’Aguirre sospesa les seves opcions. No hi ha res a fer, està perdut. No es pot
confiar en la falta de punteria de quatre soldats de l’exèrcit.
—M’agradaria quedar-me i donar-li jo mateix el que es mereix, però tinc una
mica de pressa. Aquesta nit estic convidat a una celebració que, molt em temo, vostè
es perdrà. Porteu-lo a l’altre costat de la Muralla i mateu-lo! No cal que n’amagueu el
cadàver, és millor que el trobin aviat i sàpiguen el què els fem als carlins a Madrid.
Un lleuger gest de resistència de l’Aguirre fa que un dels soldats l’apunti al cap
amb l’arma.
El cap de la Lucía surt per la finestreta de la carrossa. Abans que un guàrdia
l’empenyi novament a l’interior, té temps de creuar una mirada amb en Tomás. Busca

Página 292
esperança, una picada d’ull còmplice que reveli part del truc, que tot està orquestrat i
la seva detenció respon a un pla. Però només hi veu descoratjament i derrota.

—A tu la teva dona t’enganya, Pancracio?

Com que en Pancracio coneix bé l’humor amarg d’en Donoso, li ha deixat la
gerra de vi a l’abast de la mà perquè se serveixi quan vulgui. L’última vegada que hi
va ser, li va muntar una baralla amb un frare, però avui no creu que la seva visita
derivi en violència. No és la primera vegada que en Donoso ve a la taverna de la
Fonda de Paredes per mullar les penes en alcohol, ni serà l’última. Tampoc no la
primera vegada que el deixa dormir la mona al magatzem, sobre un llit de serradures
amb olor de cervesa i orins.
—Si m’enganya, l’estomaco, això és l’únic que et puc dir.
—Això és el que hauria d’haver fet jo —diu en Donoso, tot buidant el got.
Dona un cop de puny a la taula de fusta, se serveix un altre vi i continua amb la
seva obsessió.
—Només hi ha una cosa pitjor que l’engany de la teva dona… Vols saber quina
és?
—Segur que tu ho saps —diu en Pancracio.
—Que t’enganyi també la teva següent dona.
El taverner comprova les reserves d’aiguardent. Quan les cuites d’en Donoso són
de tipus laboral —queixes per la seva feina de vigilant a les portes de Madrid o algun
problema d’intendència—, l’amargor se li passa amb sis o set gots de vi. Però les
penes d’amor són més resistents. En Pancracio no oblida l’estat deplorable en què va
acabar el borni quan la seva dona el va abandonar. Ara té una repetició d’aquella
tarda, en què va arribar a pensar que es moria a la seva taverna.
—Aquest vi està aigualit. No serveix ni per abeurar la mula.
—Però si és el vi que prens sempre, Donoso.
—Dona’m alguna cosa més forta, Pancracio! —I afegeix remugant—: Ja ni un
amic et tracta bé a casa seva. Sembla mentida. Quina vida de gos…
Una ampolla d’aiguardent aterra a la taula. També dos gots. En Pancracio els
serveix i aixeca el seu.
—Brindo perquè la teva vida millori. I no et matis amb això, Donoso, que no val
la pena.
El borni tomba d’un cop de mà el got d’en Pancracio. Es beu l’aiguardent d’un
glop i se’n serveix un altre.

Página 293
 74

Des que Felip II va establir la capital d’Espanya a Madrid, es va decidir que hi hagués
dues presons diferents a la ciutat: la de la Cort i la de la Vila. Els casos d’assassinat
anaven a parar a la primera, perquè la justícia vingués de la Corona; els d’estafa,
contraban i altres de menors a la segona, a la que depèn del govern. A la Lucía li
correspon la presó de la Cort, que ha tornat momentàniament a la plaça de Santa Cruz
a causa de l’ocupació temporal de la presó del Salador amb els malalts del còlera.
Allà hi ha mòduls separats per a homes i dones, però en algunes zones mixtes
conviuen els uns i les altres i es produeixen friccions i baralles, quan no agressions
sexuals. El sistema, no del tot greixat, va derivant les dones a la Casa Galera, al carrer
Atocha, perquè compleixin allà les seves condemnes. Però en aquests temps
convulsos, amb l’epidèmia desbocada, les presons són apartadors que allotgen tant
delinqüents comuns i assassins com simples esvalotadors, prostitutes, malalts del
còlera i leprosos.
Malgrat aquest polvorí de baralles diàries, violacions, ganivetades letals i
temptatives de motí cada setmana, les mesures de seguretat no són gaire estrictes. Els
guàrdies no donen a l’abast i el temor al còlera, accentuat per la creença que un
presidiari és més contagiós que un burgès, els aconsella mantenir-se a una distància
prudencial. Així que els reus campen al seu aire, incorren en excessos de tota mena i
assumeixen com un mal menor el càstig ocasional de l’argolla durant un parell de
dies quan un guàrdia es posa dur. Els presos es reuneixen al pati, on hi ha una gran
font en què es renta la roba. Com en tota comunitat, floreixen negocis: hi ha preses
que no volen sortir d’aquella casa, malgrat els molts perills que corren i malgrat les
condicions insalubres, perquè fan de bugaderes per a la resta d’interns i guanyen
molts diners.
Les cel·les, petites, de tres metres per quatre, les ocupen entre un i quatre interns
en funció del que aquests poden pagar als carcellers. Tot es compra i es ven, fins i tot
la possibilitat de sortir per la porta sense necessitat de fugir. Alguns presos surten
cada matí i tornen a dormir a la nit sense que ningú els en demani compte.
Tot just arribar, la Lucía se sent impressionada per aquell bullidor de violència,
menyspreu i degradació humanes. Les mirades —patibulàries algunes, desencisades
d’altres— la calen en el primer passeig pels passadissos que la condueix fins a la seva
cel·la. Un guàrdia l’empeny a l’interior i tanca la porta. Sense explicacions, sense
advertències, sense protocol de benvinguda. Un catre ronyós i una argolla a la paret
de pedra són tota la companyia que té. Es resisteix a seure al catre perquè aquell
simple gest és una manera d’abaixar els braços, d’entonar la rendició. Prefereix
caminar d’un costat a l’altre en aquell forat que es recorre amb prou feines amb dos
passos curts. Com sortirà d’allà? No hi ha finestres, no té diners per subornar un
guàrdia.

Página 294
 Tot s’ha acabat. L’Ana Castelar, ja sense careta, sense embelliments, li ha
ensenyat les seves cartes: «Aquesta nit he quedat amb la Clara». La frase és
inequívoca. Ha arribat l’hora de la seva germana. El ritual tindrà lloc aquell mateix
dia i ella no pot fer res per salvar-la.
En el silenci del seu tancament, de la seva ràbia i de la seva impotència, la veu
angelical de la Clara sona al seu cap com un retret lacerant. «No em deixis sola —diu
la veu—. No em deixis sola». La Lucía s’eixuga les llàgrimes amb el dors de la mà.
Es va prometre no plorar fins que la trobés, però ara, conscient de la seva derrota, les
llàgrimes brollen sense aturador. En el buit de la cel·la va guanyant presència un toc-
toc regular. Algú s’acosta caminant a poc a poc, amb un bastó. Un soroll rítmic de
taconeig que a la Lucía li és familiar. L’espiell es descorre i uns ulls l’escruten des
d’allà. S’obre la porta. A l’altre costat hi ha en Mauricio, el tolit del bordell,
sostenint-se de miracle sobre les seves crosses precàries. La Lucía no entén què hi fa,
allà, aquell home, per què el guàrdia que l’ha portat fins a la cel·la espera al costat
d’ell amb una expressió beneita.
—T’han agafat…
—Per culpa teva —diu ella.
En Mauricio la mira durant uns segons. La seva llengua punxeguda apunta fora de
la boca i deixa caure una gota de saliva. Treu un bitllet de la butxaca, arruga
l’entrecella i gruny com un animal abans de passar els diners al guàrdia.
—Porta-la amb les altres —diu, i a continuació s’allunya ranquejant.
La Lucía no entén res, però segueix el guàrdia fins a una gran sala en què
s’alineen trenta catres en cinc fileres. Gairebé tots estan ocupats per dones que
dormisquegen o simplement gandulegen. Alguna la mira amb curiositat, tot i que la
majoria continua anant a la seva. El guàrdia assigna un catre a la Lucía. De seguida
rep el menjar que correspon a cada reclusa per dia: una lliura de pa. Una dona
esquàlida li explica que aquella és tota la manduca fins l’endemà. De la seva habilitat
dependrà que aconsegueixi acompanyar-la amb algun altre aliment.
—T’han donat la benvinguda? —li pregunta una esdentegada.
—Només és una nena —diu una altra des del seu llit, mentre es mossega l’ungla
d’un peu, subjectant-se la cama en un angle impossible.
—Amb formes de dona. Les que més agraden.
La Lucía comprèn la situació. No té temps per fer amistats allà dins. Necessita
trobar en Mauricio com abans millor. Abandona la sala i la sorprèn que sigui tan fàcil
moure’s per la presó d’un cantó a l’altre. Les portes de les cel·les estan obertes,
alguns presos li fan gestos obscens en veure-la passar, però ella no s’atura. Quan
arriba al pati, distingeix el tolit parlant amb un parell de reclusos. S’hi acosta.
—Et guarden les preses perquè les tastis? Ets així de fastigós?
Els reclusos que l’acompanyen esclafeixen a riure.
—A tu t’he salvat, o sigui que no et queixis.
—La Lleona em va dir que vas ser tu el que vas donar el retrat als guàrdies.

Página 295
 En Mauricio espanta els reclusos, que continuen fent gestos de burla mentre
s’allunyen.
—No el vaig donar als guàrdies, va ser a un periodista, me’n va pagar sis rals.
Me’n vaig penedir, la Lleona em va tancar per sempre la porta de casa seva. I ara la
pobra ha mort del còlera. Era una bona dona. I la Delfina no em va deixar explicar-
me: segur que els va donar dones gratis als guàrdies que em van detenir anit.
—Vull que m’ajudis. Necessito sortir d’aquí.
—Per a això calen diners. Jo no en tinc.
—Sí que en tens, abans li has donat un bitllet a un guàrdia.
—Era l’últim que em quedava. Però aquí és fàcil aconseguir diners per a una nena
maca com tu, només has de fer el mateix que feies amb la Lleona.
—No tinc temps. Mataran la meva germana i des d’aquí no puc fer res.
—Per deu rals, els carcellers et deixaran la porta oberta.
—No tinc deu rals.
—Als preus que es porten aquí, tardaràs poc a aconseguir-ho. Si vols, et busco
clients. Només em quedaria un ral per client, la resta serà per a tu.
La Lucía li clava una trepitjada amb fúria al seu únic peu i en Mauricio deixa anar
un udol de dolor.
—Em fas fàstic.
—A un coix no se’l trepitja! Ves-te’n, meuca! No et tornaré a ajudar mai més!
La Lucía s’allunya, evita les mirades dels reclusos, es repenja a la paret i deixa
lliscar l’esquena fins que es queda asseguda. Un nyicris amb la nou molt pronunciada
s’inclina cap a ella. Li agafa la barbeta i li mou la cara cap a un i altre costat, com si
estigués estudiant-li la mandíbula.
—M’agrades —diu.
—Treu-me la mà de sobre.
—M’agrades molt.
La comença a magrejar fins que un cop de crossa al cap el fa caure. Es gira cap a
l’agressor, que torna a aixecar la crossa. És en Mauricio.
—Fot el camp.
El reclús s’allunya renegant. La Lucía s’esforça per posar duresa a la seva mirada.
—No és això el que t’he demanat. De porcs com aquest me’n puc encarregar sola.
—Calla.
—A mi no em fas callar.
—Hi ha una altra manera de sortir d’aquí.
Ara sí, en Mauricio aconsegueix que la Lucía l’escolti.

Página 296
 75

Amb grillons als canells, sense la seva navalla i sota la mirada de dos dels guàrdies
que l’han detingut, a dalt d’una carrossa de la salvaguarda reial, no sembla possible la
fugida. Tanmateix, en Tomás Aguirre s’ha escapat de situacions pitjors; una vegada
va arribar a estar esperant que un escamot d’afusellament acabés amb els dos presos
que el precedien perquè li toqués el seu torn de ser afusellat. I encara així va fugir. És
clar que no va ser perquè ell fes res, sinó per la miraculosa aparició d’un grup de
carlins que el van treure d’allà. Avui, els seus correligionaris no podran donar-li un
cop de mà.
En acostar-se al pontó de San Isidro, la ruta que han escollit els soldats per sortir
de la ciutat evitant les grans portes sempre plenes de gent, l’Aguirre veu l’única
oportunitat. Per sota el pont corre el riu Manzanares, tan poc cabalós com sempre. És
difícil sobreviure a la caiguda des d’aquella alçada, però si no salta, té els minuts
comptats. Tanca els ulls per compondre la imatge d’un pres resignat, vençut per les
circumstàncies. Quan la carrossa minora la marxa per entrar al pontó, força més estret
que el camí que hi porta, descarrega una puntada de peu al guàrdia que té davant i
una forta empenta al que té al costat i surt de la carrossa. Cau de costat a l’aigua, veu
passar bales a prop seu i es pregunta com és possible que segueixi viu, que el riu hagi
acollit el seu cos sense haver-lo rebentat.
Intenta arribar a la vora fangosa bussejant, cosa difícil amb els grillons a les
mans. Els soldats han baixat de la carrossa, un dispara des de la barana, dos d’ells
baixen pel terraplè per guanyar una posició més clara per disparar. L’Aguirre corre
entre els trets, resant perquè la malesa i la falta de punteria el salvin. Sent un fort
dolor en un costat, tot i que en realitat no sap si és una ferida de bala o els ecos de la
ganivetada a Sant Francesc el Gran, que protesta per l’esforç.
Arriba a la zona de les bugaderes, que ho han vist tot. Les dones s’organitzen en
un tres i no res per ajudar-lo; amb els seus llençols fan una mena de pantalla que li
permet ocultar-se i guanyar terreny en la seva fugida. Tant de bo es pogués parar i
agrair-los una per una que l’hagin ajudat a sortir del destret, però no hi ha temps. El
dolor és punyent, l’hàbit s’ha tenyit de vermell. Ja no hi ha dubte: una bala l’ha
encertat i està perdent molta sang. Necessita ajuda amb urgència, i només hi ha una
persona que l’hi pugui donar.

Quan arriba a l’apotecaria d’en Teodomiro Garcés a l’inici del carrer de Toledo, la
troba tancada. Tot i així, pica a la porta unes quantes vegades i espera doblegat sobre
si mateix, al caire del desmai. Li crema el front i té la impressió que l’estómac se li
escapa per la ferida oberta. Uns ulls l’observen a través de la veneciana. L’apotecari

Página 297
surt al carrer, mira a un costat i a l’altre per assegurar-se que no hi ha ningú i es
carrega el carlí fins a l’interior.
—Qui ha estat? —pregunta horroritzat en veure la destrossa de la bala.
—La Guàrdia Reial.
En Teodomiro estén una estora a terra i el guerriller veu com treu flascons, benes
i tisores.
—Primer els grillons, després em cura la ferida.
—No, el primer és la ferida. Si es mor, tant li farà tenir les mans encadenades o
lliures. A més, l’hi netejaré amb alcohol i això cou. Prefereixo que estigui immòbil
mentre el curo…
L’Aguirre celebraria la broma amb una riallada si el dolor no l’estigués
consumint. Després de treure’s l’hàbit, un raig d’alcohol cau sobre la ferida i nota una
cremor espantosa, però ell és un home acostumat a suportar les penalitats sense
queixa.
—No em crec que no li faci mal —diu en Garcés mentre extrau amb les seves
tisores teixit de la ferida.
—Em fa molt de mal, però no en trec res de cridar. Al front hi ha soldats que
moren per cridar quan estan ferits, l’enemic té fàcil trobar-los.
—A vegades em pregunto si seria capaç de defensar el carlisme fora de Madrid.
Abans que vostè em contesti, l’hi dic jo: no. Crec que res mereix tant de patiment; ni
el tron de la futura reina Isabel ni la possibilitat que Carles Maria Isidre hi accedeixi.
—No estic per filosofies, afanyi’s.
—No soc metge. Li estic fent la cura tan bé i tan de pressa com puc.
—Aquesta nit se celebra un ritual i l’haig d’impedir, o demà apareixerà una altra
nena esquarterada.
—Vostè se’n va de dret a l’Hospital General. Pregunti pel doctor Miramón, no és
la primera vegada que ens ajuda.
—No tinc temps per a això.
—Escolti’m bé. Tal com està la ferida, no podrà salvar ningú. No crec que pugui
arribar a l’altre costat del carrer.
—Faci la cura. De la resta ja me n’ocuparé jo.
En Teodomiro separa tot el teixit sa, aplica iode tintat i introdueix diverses gases a
la ferida abans de fer pressió al costat amb un embenat compressiu. Quan acaba,
s’allunya unes passes obre una trampeta i torna amb una destral. Amb un cop precís,
allibera en Tomás dels grillons. Li dona una brusa vella i uns pantalons perquè es
vesteixi.
—Si no vol anar a l’hospital, no ho faci. Però almenys descansi fins que li baixi la
febre. Les primeres hores són fonamentals.
L’Aguirre assenteix. Li crema el cos, tota la cara s’ha amarat de suor. L’apotecari
recull els estris. Les taques de sang haurà de fregar-les amb aigua sabonosa, però el
primer és condicionar una màrfega per al descans del guerriller. És això el que fa,

Página 298
picant un coixí, quan sent el soroll de la porta. Treu al cap a l’apotecaria a temps de
veure en Tomás que travessa el carrer, coixejant.

Página 299
 76

L’encaputxat obre la porta de la cel·la. No se la van endur quan va aixecar la veu anit,
però el guàrdia ha estat allà des que van descobrir la seva sang, vigilant que no es
tragués la roba que li havien introduït a la vagina i que, a poc a poc, ha anat tenyint-se
de vermell. La Clara es queda al seu racó, feta un cabdell, esperant instruccions que
no arriben. S’aixeca. D’entrada, pensa que les cames no li poden suportar el pes del
cos. Té els músculs entumits. Camina a poc a poc cap a la figura negra, un ogre de
conte infantil. Un grapat de claus dringa a la butxaca de l’hàbit quan l’encaputxat
enfila les escales. Abans de seguir-lo, la Clara es gira cap a les altres nenes, però
només veu els artells d’una, les altres són a les seves cel·les. Massa cansades per a
cap comiat.
—Ho sento.
No necessita veure la Fàtima per saber que ho ha dit ella. L’encaputxat —els seus
panteixos tot pujant l’escala de cargol revelen que és un home— s’atura davant d’una
habitació amb la porta oberta. La Clara hi entra.
És una estança agradable, amb una llum conventual que penetra per una finestra
alta i en forma de trompeta i que, acostumada a la tenebra de la masmorra, l’encega.
Hi ha un llit i també una taula sobre la qual reposa una safata plena de viandes.
L’home que l’ha portat fins allà se’n va i deixa la porta tancada. La petita menja raïm,
tasta la carn tendra i saborosa, ha estat en dejú tot aquest temps… Se serveix en un
got el líquid d’una gerra de terrissa. És vi. No n’ha begut mai i el primer glop li
desagrada, però s’acaba bevent la gerra sencera. Menja bombons. Menja pa amb una
pasta marró que no sap què és, però que és molt més bona que res del que ella hagi
tastat abans.
Mitja hora després, sent letargia i pesadesa, una mica de mal de panxa i
penediment: no hauria d’haver menjat tant.
Entra de nou l’encaputxat portant una palangana amb aigua, que deixa a terra, i
una túnica neta i unes tovalloles perfumades que posa sobre el llit. S’endú la safata
amb les sobralles del menjar.
La Clara fica les mans a l’aigua de la palangana. Està tèbia. Es renta, frueix de la
meravellosa sensació de sentir-se neta. Es posa la túnica. Una escurada de gola a la
porta precedeix l’entrada d’un altre encaputxat: aquest té una complexió i un to de
veu que no havia sentit mai.
—Vinc a confessar-te. T’has confessat alguna vegada?
—No.
Ni tan sols sap si està batejada. La seva mare sempre els deia que els capellans i
les esglésies, com més lluny millor. Si no és que s’havia d’anar a la parròquia a
buscar alguna cosa per menjar.

Página 300
 Suposa que aquest home és, en realitat, un sacerdot. Fa el senyal de la creu sobre
el front de la Clara. El gest li resulta invasiu, obscè.
—No em vull confessar.
—Tu esculls presentar-te davant de Déu tacada pels teus pecats.
Després es queda sola i passa així força estona. S’estira al llit i, després de nou
nits dormint a terra, li sembla que ni la reina nena deu dormir en un de tan
confortable. No gosa treure’s la roba que li han introduït a la vagina. No tarda a
adormir-se.
Somia que és lliure i que al seu costat hi ha la seva germana Lucía, que totes dues
mengen la mateixa carn, els mateixos dolços i els mateixos raïms que ha menjat
abans, també que beuen litres i litres de vi. Però la Lucía, encara que sigui allà amb
ella i mengi i begui, no li parla, com si estigués enfadada.

—Adormida t’assembles a la teva germana.

Quan la Clara obre els ulls, veu una dona asseguda al llit, al costat d’ella.
—Coneix la Lucía? On és? Aquí, a la masmorra?
—No, ella no és aquí. Aixeca’t; ja ens en anem.
—A on? Em mataran?
—Tot el contrari, et donarem la vida eterna. No hauràs de tornar a preocupar-te
per res, ni per la gana, ni pel fred ni pel còlera. Ets una privilegiada.
La Clara no sap qui és aquesta dona, només que fa bona olor i va molt ben
vestida, amb aquells vestits que ella i la Lucía imaginaven que tindrien algun dia,
quan descobrissin un dels molts tresors dels que li parlava la seva germana. És una
dona molt bella, però hi ha alguna cosa a la seva mirada que li provoca esgarrifances.
Com si no fos del tot humana.
—La teva germana està molt orgullosa de tu.
—De què la coneix?
—La Lucía i jo som amigues. Fins i tot viu a casa meva. Mira.
La dona li ensenya el seu anell i la Clara el reconeix, les dues maces creuades.
—L’ha recuperat?
—És clar. I me l’ha donat a mi, o sigui que imagina’t si en som d’amigues.
No se’n refia. Tant de bo es pogués creure que el malson de la cel·la, de la fam,
dels orinals bruts i dels encaputxats s’ha acabat. Que el que va explicar la Juana no
era cert, que les nenes de les masmorres no són les nenes desmembrades.
—Sap la meva germana que soc aquí? La veuré?
—Potser aquesta mateixa nit? En tens ganes?
—Sí.
—Doncs comencem a preparar-te. Pren-te això…
La dona ha tret d’alguna butxaca de la seva roba un petit flascó amb un líquid de
color vermell. La Clara el mira desconfiada.

Página 301
 —Ja he begut. No tinc set.
—Tant se val, t’ho has de beure.
—I si no ho faig?
—Ho faràs?
Aquells ulls, aquella mirada que intenta ser amistosa, però no se’n surt. La Clara
agafa el flascó, al qual la dona ha tret el tap de suro, i beu.
—Sencer.
Obeeix. Al començament no sent res, però només tarda uns segons a començar a
trobar-se millor, tranquil·la… Se li passen el mal de panxa, el nerviosisme i la por, no
ha estat tan bé mai a la seva vida.
La dona s’acosta a la porta i treu el cap al passadís.
—Ja està a punt.

Página 302
 77

La dona esdentegada és la que dona la veu d’alarma. Hi ha una jove vomitant al seu
llit, es cargola de febre i té el cor desbocat. Són els símptomes de la malaltia. El
zelador retrocedeix davant de l’ímpetu de la reclusa, tot i que en Mauricio, el tolit,
que ho veu tot des de la seva cel·la, diria que retrocedeix davant del so de la paraula
aterridora: «còlera».
—No t’acostis, torna a la teva cel·la.
—No hi penso entrar fins que no en treguin aquella nena.
El corrent nerviós recorre el mòdul de dones. Hi ha crits, cops contra els barrots,
el preludi habitual dels motins. Dues dones, la boca tapada amb un drap brut,
carreguen el cos de la Lucía com si fos un fardot i el deixen tirat al passadís, als peus
del guàrdia.
—Ha vomitat les tripes. Té el còlera!
La Lucía repta per terra. Té els cabells tacats de vòmit. En Mauricio surt de la
seva cel·la i s’acosta fingint aprensió.
—A quina hora passa el carro?
El tolit sap que cada dia, en caure la nit, un carro recala a la presó per evacuar els
malalts del còlera. Els porten al Salador o al llatzeret de Valverde i els amunteguen en
un magatzem tancat.
—És a la porta, carregant-ne dos de l’altre mòdul.
—Va, que t’ajudo.
El guàrdia fa cara de repugnància i s’ajusta el mocador que li tapa el nas i la boca;
ho ha après dels seus viatges al llatzeret. Mentre arrosseguen la Lucía cap a la sortida,
en Mauricio pensa que aquell home no sap el que és el fàstic. Abans, ha preparat una
pasta de fulles i cagarades de colom i ha vist com la Lucía se la menjava. Oli en un
llum, al cap de deu minuts es recargolava de mal de panxa, i dos minuts després ha
començat la vomitera. No és fàcil carregar amb el pes de la nena: en Mauricio, coix,
amb prou feines ajuda i la Lucía, per no espatllar la seva actuació, tampoc no
col·labora. El guàrdia ha de fer gairebé tota la feina sol, mentre el tolit es comença a
penedir d’aquell rampell d’humanitat que li sortirà més car del compte. A més a més
dels rals que li pagarà a la reclusa esdentegada per provocar la histèria i la rebel·lia al
seu mòdul, tindrà dolors articulars a la cama sana durant uns quants dies.
Tot i amb això, l’hi devia. Sap que aquesta pèl-roja ha acabat a la presó per culpa
seva, pel retrat que li va vendre a un periodista. I també sap que és massa jove per ser
puta.
—Merda de vida —remuga quan veu que un salvaguarda reial baixa del carro per
verificar que està malalta.
—Què li passa?
—Vomita, té febre… Aquí no s’hi pot estar —resumeix el zelador.

Página 303
 L’home acosta un fanal a la cara de la Lucía. Hi ha vòmit a les comissures dels
llavis, als cabells. La nena està desmanyotada, com una nina de drap.
—Pugeu-la al carro. Són tres reclusos. Vull dos homes vigilant-los tot el trajecte.
Som-hi.
Alguna cosa sospitosa ha vist el del fanal per demanar que extremin la vigilància,
pensa en Mauricio. Però és un carro obert, tirat per dos cavalls. Confia que la Lucía
sàpiga aprofitar alguna distracció per saltar i córrer més que els tres guàrdies
encarregats del trasllat. El carro es posa en marxa i el vent s’endú les paraules
inaudibles que broten dels llavis del tolit:
—Sort, nena.

La Lucía obre els ulls i aparta una sabata que té sobre la cara. Un dels reclusos s’està
estirant. L’altre gemega en un lament continu que li val una bona puntada de peu d’un
dels sentinelles.
—Que callis. La pròxima vegada t’ho dic amb l’espasa.
Podria saltar ara mateix, pensa, però està massa obert el panorama, podrien
disparar-li. El moment perfecte és quan els carrers es tornen intricats. A més a més,
suposa que els seus companys de viatge fingeixen igual que ella. Només cal esperar
que posin en marxa el seu intent de fuga, una cosa que no tarda a produir-se: el dels
laments passa als crits de dolor i aconsegueix treure de polleguera els dos sentinelles.
El que li ha posat la sabata a la cara aprofita per llançar-se sobre un d’ells i rodolen
tots dos pel terraplè. El que tant es queixava ataca ara el sentinella que queda al carro.
Sona un tret. El reclús cau al costat de les rodes de darrere, mort. Els cavalls s’han
detingut i el salvaguarda reial apunta a l’altre reclús, que s’esbatussa amb el guàrdia
entre els matolls. Res més fàcil per a la Lucía que baixar del carro fent un petit salt i
perdre’s pels carrers estrets i foscos. Sent veus darrere seu i corre fins a trobar un
amagatall darrere d’una font de pedra. Però ningú no la persegueix.

Página 304
 78

Una llengua viscosa llepa la cara d’en Donoso Gual. És una rata, atreta per l’olor del
vòmit que taca el rostre del borratxo. El magatzem de la taverna de la Fonda de
Paredes té una finestra trencada per la qual s’esmunyen feristeles i lladres, tot i que
allà no hi ha gaire per robar. En Donoso obre l’ull, espanta la rata d’una manotada i
intenta recordar on és. El cap li batega com una tempesta fa retrunyir els vidres.
L’estómac és una bardissa ardent. La consciència d’un núvol que es va dissipant fins
a deixar a la vista diverses conclusions: no podrà salvar aquelles nenes, no podrà
reivindicar el nom del seu amic Diego Ruiz i venjar la seva mort, no ajudarà la Lucía
a trobar la seva germana… No tornarà a veure la Grisi. Li tornen a la ment les últimes
paraules que li va dir al Salador, els exabruptes amb què se’n va acomiadar, i la culpa
se li clava al cervell com la punta de pica del picador al tos del toro.
S’ajeu panxa enlaire sobre el que sembla una muntanyeta de palla. El sorprèn que
en Pancracio s’hagi preocupat de fabricar-li un jaç, o si més no un coixí. Fixa la vista
en una biga de fusta i pensa que no seria un mal lloc per nuar una soga i penjar-se. Un
bon moment per treure’s la vida i dir adeu a aquell món revolt, convuls i tan poc
generós amb ell. Si trobés una corda, ho faria. Això posat que fos capaç de posar-se
dret.
La porta del magatzem s’obre d’un fort embat. La claror enlluerna en Donoso i,
abans que pugui fixar la vista al llindar, on es retalla una figura, una allau d’aigua
freda, com una inundació salvatge, li cau a la cara i calla de cop totes les penes i
l’autocompassió en què s’estava rebolcant. Ara està xop i el seu cos s’anima, si més
no per incorporar-se i enfrontar-se a l’agressor.
—Aixeca’t, no hi ha temps.
La veu aspra, militar, insubornable. Però alhora la mà estesa, amistosa, per ajudar-
lo a incorporar-se. Un filet d’aigua li cau des dels cabells i forma un tel de cascada a
l’ull sa, i a través d’aquest en Donoso distingeix fra Braulio, tot i que ja no porti un
hàbit. El seu aspecte no és millor que el seu: amb prou feines s’aguanta dret, sua amb
profusió, com si tingués molta febre, i porta un embenat tenyit de sang a la panxa.
—Hauria d’haver suposat que series aquí, ofegat en vi. M’ha costat trobar-te. Et
necessito.
—A mi? —se sorprèn en Donoso.
A en Tomás li sembla tan ridícula la seva necessitat del policia borni com al
mateix Donoso, tanmateix, no té ningú més a qui recórrer. Després de passar per
l’apotecaria d’en Teodomiro Garcés, ha tornat al palau d’Hortaleza. Apostat al cap
del carrer, ha observat l’edifici, un esquelet mut, sense vida. No ha endevinat cap
rastre del duc ni de la seva esposa, però hauria estat en excés temerari si hagués
intentat entrar. Els ducs d’Altollano podrien estar al cas de la seva fugida, nous
soldats podrien estar esperant-lo dins d’aquells murs. Per això ha anat a buscar en

Página 305
Donoso; ja fos per la por que li pot infondre o perquè li quedi un xic d’honor i desig
de venjança per la mort del seu amic, era l’únic que podia entrar al palau i regirar
entre les pertinences de l’Ana Castelar. El guerriller està convençut que, en algun
calaix, en algun escrit, hi ha d’haver la pista que li permeti ubicar el lloc on se
celebren els ritus. Aquell lloc al qual el duc d’Altollano li va dir que aniria aquella
mateixa nit.
—Què té a veure amb tot això l’Ana Castelar? —pregunta en Donoso quan l’hi
explica. No entén la urgència del monjo per irrompre al seu palau.
—Ella és la vertadera Bèstia.
Les paraules d’en Tomás cauen com una llosa sobre el policia. Està a punt de
deixar escapar algun comentari cínic sobre el bon ull d’en Diego per a les dones, però
l’amargor en descobrir que l’últim amor del seu amic també va ser el seu botxí li
asseca la boca.
—L’única manera de saber on es fan els sacrificis de les nenes és entrant en
aquell palau i buscar qualsevol pista. Pot ser que, si no trobes res, hagis de pressionar
el servei. Alguna minyona pot estar al cas d’on han anat els ducs.
En Donoso se sorprèn en veure que el monjo el veu capaç d’emprendre aquella
missió —no és conscient de la desesperació de l’Aguirre, que veu en Donoso com
una última bala—, però se sorprèn encara més en comprendre tot d’una que ell és
l’amo del secret, la peça fonamental en la investigació. No necessiten esmunyir-se
dins del palau dels Altollano. Sap la resposta que busca el monjo. La Grisi l’hi ha
explicat i la dada és, en efecte, fonamental, per molt que la gelosia i el despit
desviessin aleshores la seva atenció cap a una altra banda.
—El palau de Miralba. Allà és on fan els rituals. Però no el conec, no sé on és.
—Som-hi. Els cotxers dels simons, aquests homes ho saben tot.
L’Aguirre surt del magatzem coixejant i en Donoso el segueix.
La parada de cotxes de punt més propera és a la plaça dels Carros, al costat de la
Puerta de Moros. En Donoso viu allà mateix i coneix algun dels cotxers. Un d’ells no
tarda en indicar-los la ubicació del palau de Miralba.
—Al costat de la Puerta de Alcalá, fora de la Muralla. Però crec que està
abandonat fa anys…
En Donoso ja sap quin és, el va veure des del lloc on van trobar l’última de les
nenes esquarterades, la Juana. Per aquella zona va aparèixer també el cadàver d’en
Diego.
—Necessitem que ens hi portis.
No és fàcil avançar quan ja ha caigut la nit. Més enllà dels carrers principals de la
ciutat escasseja la il·luminació. Afortunadament, la lluna aclareix el camí.
—Què farem quan hi arribem?
—Entrar.
En Donoso mira en Tomás esperant els detalls del pla, però aquest calla i estreny
els llavis en un gest de dolor.

Página 306
 79

La primera vegada que la Lucía va haver de travessar la Muralla de Madrid per un

túnel excavat a terra, a finals de juny, va rebre l’ajuda d’una mundana que prestava
els seus serveis en una petita i apartada placeta. Li costa trobar-la perquè no ha tornat
a passar per allà, però la seva vida de pilleta rondaire l’ha convertit en una bona
coneixedora de la ciutat. S’orienta bé pel traçat laberíntic. Recorda que era a dos
passos del Campillo del Mundo Nuevo, a mesura que es puja pel carrer de Mira el
Río Bajo. En efecte, la placeta és allà. I la figura desmanegada amb els talons clavats
al fang és la prostituta de llavors.
—M’he enrecordat molt, de tu, et vaig dir que anessis a la casa de la Lleona, ahir
vaig saber que s’havia mort. No deus tenir tu també el còlera?
La Lucía li assegura que està sana, i repassa tot el que ha viscut des que es van
conèixer: la subhasta en la qual la Lleona la va vendre, els dies treballant a la casa, la
mort de la seva mare, la desaparició de la seva germana.
—És una de les que va matar la Bèstia? N’he sentit a parlar.
—Crec que encara pot ser viva. Per això necessito que m’ajudis.
La dona mira el paper que la Lucía es va endur del despatx de l’Ana Castelar.
—Manoir Miralba? No se pas què pot ser. Sembla francès.
La mundana —es diu Rosa, ara sí que li ha preguntat el nom— porta la Lucía fins
a una casa a poques travessies d’allà, al carrer dels Cojos, gairebé cantonada amb el
d’Arganzuela.
—Aquí viu la Francesa. No sé com es diu, totes li diem així: la Francesa o la
Gavatxa. No sé si està lliure, ja saps que les franceses tenen molts clients, com que
fan de tot…
La Lucía no sap a què es refereix, però la seva nova amiga la va il·lustrant pel
camí. La Francesa ja fa tres anys que viu a Madrid i fins i tot ha pogut comprar-se
una casa baixa al barri.
—Hi ha coses a les quals les espanyoles no ens rebaixem, però les franceses no li
fan fàstics a res, per alguna cosa en diuen «fer el francès». I la veritat és que ens ho
hauríem de pensar perquè als homes els agrada. A mi tant me faria fer-ho, si ho
paguen…
Com la Rosa preveia, la Francesa està ocupada i han d’esperar que el seu client,
un home jove amb roba de treballador, surti de la casa.
—Francesa, necessitem ajuda.
Ni tan sols al bordell de la Lleona havia vist la Lucía una dona així: alta, morena,
amb els llavis pintats molt vermells i un escot que li deixa a la vista els pits. Les rep
amb amabilitat.
—Voleu prendre un te?
—No, només que ens diguis si això que hi ha al paper és francès.

Página 307
 La dona l’agafa i hi dona una ullada ràpida.
—Sí, és francès. Manoir Miralba és «palau de Miralba». I samedi 26 és «dissabte
26». O sigui, avui.
La Lucía es posa nerviosa. La veu de l’Ana Castelar li ressona a les orelles.
«Aquesta nit he quedat amb la Clara…». No pot perdre temps.
—On és el palau de Miralba?
Ara és la Rosa qui dona la resposta.
—Palau de Miralba, una vegada hi vaig ser, però fa temps: un estudiant em volia
fer creure que hi vivia. És un palau abandonat a prop de la Puerta de Alcalá, de l’altre
costat de la Muralla, per allà la plaça de toros.
—Hi haig d’anar. Hi haig d’arribar tan aviat com sigui possible…
—Com? No deus pensar anar-hi corrent.
—I què vols que faci? No tinc diners per agafar un simón.
—Et costaria almenys dos rals. Te’n deixaria si en tingués, però avui no he fet cap
client encara.
Totes dues miren la Francesa.
—Ah, no… Heu vingut perquè us ajudés a llegir una cosa i ho he fet. No voldreu
a sobre que us doni diners.
—Et juro que vindré a tornar-te’ls.
—Merde, merde, merde…
La Lucía deixa les dues dones a la casa. Porta cinc rals a la butxaca i es promet a
si mateixa que complirà la seva paraula. Si aconsegueix sortir amb vida, li tornarà els
diners amb escreix a la Francesa.

El cotxe de punt que ha trobat en el mateix Campillo del Mundo Nuevo només pot
arribar fins a la Puerta de Alcalá. Per sortir de la ciutat necessitaria un salconduit que,
evidentment, no té. El cotxer li indica on és el palau, a l’altre costat de la Muralla. La
Lucía no ha entrat o sortit mai per aquella zona, però sap que al subsol no hi ha
controls de les milícies i és possible que alguna claveguera desemboqui al palau de
Miralba. Ha de trobar un dels matuters que treballen per allà perquè li indiqui el camí,
però de nit no és fàcil ensopegar amb un. Resignada a l’evidència que està sola, que
ningú no l’ajudarà, pensa de pressa.
Necessita un llum per orientar-se en la foscor de la claveguera. La solució és
robar algun dels fanals que il·luminen la zona, just davant dels edificis del Real
Pósito de Madrid, les llotges, els molins i les sitges de gra i altres aliments que donen
menjar a la ciutat. Allà també hi ha fleques i en aquella hora s’està enfornant el pa
que es distribuirà per tot Madrid l’endemà. Encara que moltes vegades ha tingut por
de passejar de nit pels carrers deserts que tant li recorden l’últim malson que va tenir,
s’arma de valor. S’apropia d’un fanal, aspira l’olor de pa que prové d’un obrador i no
fa cas del rugit de la panxa, ja recuperada de la indigestió.

Página 308
 Aixeca la tapa d’un embornal i baixa a les clavegueres pels graons de ferro
subjectant el fanal amb una mà. La fetidesa inunda el canal, però ella avança decidida
contra el corrent de femta, amb l’aigua fins a la cintura. Ha calculat el passos que
necessita per ser a l’altre cantó de la Muralla. En un racó de la pedra distingeix la
lluentor rovellada dels graons. Puja a l’exterior per comprovar on és. S’ha orientat bé,
és fora de la ciutat emmurallada i fora de perill dels controls de les milícies. No gaire
lluny s’alça la façana del palau: una mena de vaixell com els que viatgen fins a
Amèrica —un noi de Peñuelas que havia estat a Cadis l’hi havia descrit—, avarat en
les ombres de la nit. Decideix tornar a baixar, no és gaire lluny. Segur que hi ha un
accés subterrani.
Prova per un dels túnels, però aquesta vegada la seva intuïció li juga una mala
passada. És un túnel cec. Recula i s’estranya quan topa una cavitat molt estreta que
l’obliga a reptar. S’ha perdut. Una rata l’ataca en sentir-se amenaçada pels seus
avenços, però ella es protegeix amb el fanal i se salva pels pèls d’endur-se’n una
queixalada. El fanal fa menys llum a cada minut que passa, se li està acabant l’oli.
Amb un últim impuls aconsegueix travessar la part més estreta del túnel. Ara s’obre a
un vestíbul de pedra pel qual llisca una cascada d’aigües fecals.
Sostenint el fanal tremolós, xopa, bruta, amb les mans i les cames solcades
d’esgarrapades, la cara plena de fang, treu el nas a la cascada. Hi ha una bifurcació
darrere de la caiguda de l’aigua. No sap on és, però és l’única manera de continuar, si
no vol girar cua. Es fica en l’aigua pútrida i travessa a l’altre cantó de la cascada.
Dels dos camals, n’hi ha un que la fa retrocedir fins al punt de partida, segons li diu el
seu sentit de l’orientació. L’altre hauria de conduir al palau, però la força a ajupir-se
per passar. És el que fa, està segura que aquest ramal és el camí correcte. Avança
penosament de quatre grapes, fins que arriba a una zona on es pot incorporar.
Aleshores s’apaga el fanal i es queda completament a les fosques.

Página 309
 80

El palauet de Miralba s’oculta rere uns arbres. Ja ha caigut la nit i no hi ha més llum a
la vista que la d’un fanal d’oli al costat de la porta. Cap més a l’interior de l’edifici.
La mola s’alça en la foscor com un vestigi del passat. Un lloc sense vida.
—Està segur que és aquí? —pregunta l’Aguirre.
En Donoso s’encongeix d’espatlles. La seva informació procedeix de la Grisi, una
dona consumida per l’opi, en el deliri de l’abstinència i la febre.
—S’haurà de provar. Vol que ho intenti jo?
—No, hi entraré jo mateix.
Mentre ho diu, l’Aguirre palpa sota la seva brusa una destral, la mateixa que ha
fet servir l’apotecari per trencar-li les seves cadenes.

Amb prou feines s’aguanta dret mentre espera al costat de la porta. La ferida sagna de
nou, ell crema de febre, no sap si conserva una porció mínima de forces per arribar
fins al final. Un espiell es descorre amb un soroll lleu i uns ulls escruten en Tomás
Aguirre. Ell es limita a mostrar l’anell i la fulla s’obre com per art d’encantament. A
l’altre costat, un uixer ancià rep el visitant. Va vestit amb lliurea, a la francesa, amb
brodats, passamaneria i alamares que desprenen lluentors en la penombra del
vestíbul. L’única il·luminació procedeix d’una torxa penjada a la paret.
—L’ofrena ja ha començat. No pot passar.
—Haig d’entrar.
—Em sap greu, però les normes són molt clares.
L’Aguirre observa el rostre solcat d’arrugues de l’ancià, que mostra, malgrat la
tossuderia, una expressió beatífica, com de monjo fariseu. No s’ha trobat mai amb un
sentinella tan precari.
—Porti’m al lloc del sacrifici, només l’hi diré una vegada.
La veu cavernosa, dura, la mirada glacial, no són suficients per estovar la
resistència de l’uixer, que sospira en un gest de paciència, com si s’hagués passat la
vida impedint el pas al que arriba tard.
L’Aguirre treu la destral de la seva vestimenta. Ara sí, l’ancià tremola.
—No em faci res. Jo no el puc portar. Gairebé no m’hi veig. No es pot encendre
el llum en ple ritu.
L’Aguirre agafa la torxa de la paret.
—Jo l’il·lumino. Som-hi.
L’empeny cap al passadís, l’únic punt pel qual és possible endinsar-se a l’edifici.
Un corredor llarg, estret, que mor en una porta de fusta. La travessen. Caminen ara
per un segon passadís més ample, les parets nues, els cèrcols dels marcs que una
vegada les van decorar, el terra encatifat. Una nova porta condueix a un saló amb

Página 310
mobles antics i gruixuts cortinatges tapant les finestres. La foscor no permet apreciar
l’enteixinat mudèjar i, a més a més, l’Aguirre està més pendent del murmuri que
prové de l’habitació contigua. Un cor de veus pronuncia oracions en llatí, com una
salmòdia de bruixots. Se sent també un tic-tac regular, un rellotge que descompta
segons: és la sang de l’Aguirre que goteja a terra. S’asseu al caire del desmai, però no
es pot rendir ara. És possible que, a l’altre costat de la porta, una nena estigui a punt
de ser trossejada.
Agafa amb força el mànec de la destral i espera que sigui l’uixer qui obri la porta.
L’ancià furga dins de la seva butxaca i treu un objecte brillant. Una clau? No: és una
daga. Es gira bruscament i intenta encertar el coll de l’Aguirre, que esquiva la fulla
per un mil·límetre. No hi ha temps, el carlí deixa anar la torxa per lluitar amb l’uixer,
però aquest fa gala d’una agilitat inesperada. Encara ha d’esquivar la daga en dos
intents més, i treure’s de sobre l’ancià quan se li abraona. El fa caure d’una destralada
al pit. Està recuperant l’arma, el que l’obliga a posar la bota sobre la cara del mort i
estirar amb força el mànec, quan una flamarada il·lumina l’estança i per un moment
el guerriller pensa en una força maligna recreant l’avern. La torxa ha encès una de les
cortines, que crema de manera embogida. El foc llepa l’enteixinat i encén el segon
cortinatge en un tres i no res. És impossible aturar la reacció en cadena, el contagi de
les flames que salten del vellut a la fusta, de la fusta als llenços, dels llenços a la
catifa i de la catifa a les potes amb urpes que sostenen els mobles del segle XVIII.
L’habitació és com una caldera de la qual cal sortir com abans millor. Però l’infern
espera a l’altre costat de la porta.
Quan l’Aguirre l’empeny, una enorme creu de sant Andreu atrau la seva mirada.
És de fusta, està decorada amb teles i competeix en importància amb un estendard
que penja de dos llums i mostra l’emblema de la societat: les dues maces creuades.
Diversos canelobres il·luminen l’altar i omplen d’ombres la gran sala en què s’està
produint el sacrifici. Als laterals, petites capelles. Amarrada a un poltre de tortura
medieval hi ha la Clara, inconscient, la túnica blanca com un far en les tenebres.
Deu encaputxats al voltant d’una taula de noguera atenen aquella mena
d’eucaristia pagana, el moment en què el sacerdot beneeix davant la creu un flascó de
vidre amb un beuratge rogenc.
—Sacrifici i ofrena a Déu, que el teu regal es converteixi en clau d’entrada als
cels. Que el Pare t’obri les portes en mostrar la prova del teu martiri.
Xiuxiueigs en llatí pronunciats a l’uníson responen a la benedicció, mentre un
altre encaputxat —el Gran Mestre, si s’ha de jutjar per les dues aspes brodades a la
túnica— posa alguna cosa dins de la boca de la nena, retira la copa de plata i la tapa
amb un drap de vellut. Tot passa en qüestió de segons.
—Que l’ànima sigui alliberada del cos corrupte.
Un encaputxat s’acosta al torn i gira la palanca. Les cordes que amarren els
braços i les cames de la Clara es tensen amb el mecanisme. No hi ha temps: en dues
voltes més serà desmembrada. L’Aguirre s’endinsa a la sala i no entén per què ningú

Página 311
s’ha adonat encara de la seva presència. Darrere seu rugeix el foc i salten guspires
pertot arreu, però els encaputxats semblen captius d’una hipnosi molt poderosa.
—Deixa anar el torn!
L’Aguirre llança l’ordre alhora que enganxa pel coll el Gran Mestre dels
carbonaris; no el sorprèn reconèixer l’Ana Castelar sota la caputxa. Un dels
encaputxats treu una espasa d’entre la roba.
—Guarda-ho, no vull vessar sang. Només m’enduré aquesta nena. Deixeu-la
anar!
—Gran Mestre…
El que parla sembla mantenir l’aplom. Els altres estan inquiets. El foc ha penetrat
a la sala i recorre la llinda de la porta. Té mèrit conservar la calma i consultar amb la
Gran Mestre com procedir a continuació. En aquella veu temperada, l’Aguirre
reconeix el duc d’Altollano.
—Si no vol vessar sang, guardi la destral —diu l’Ana Castelar.
—No la faré servir. Em conformo que es begui aquest remei per al còlera. O
aquest verí, per dir les coses pel seu nom. És així com assassina els carlins de la Cort?
No us n’adoneu —crida girant-se cap als encaputxats—. Aquesta nit ningú se
salvaria. Un de vosaltres, un carlí, moriria enverinat.
—No digui bestieses.
—Begui-se’l. Si aquest beuratge és tan pur, no li hauria d’importar. O se’l beu o
la passo per la destral. Vostè decideix.
—Gran Mestre —insisteix el duc, que espera instruccions.
El foc s’està abonant amb els vels i les cortines que tapen les parets. L’encaputxat
que està al costat del torn ha deixat anar la palanca. L’Ana sua sota la caputxa i
l’Aguirre estreny la mà que li rodeja el coll.
—Que l’ànima sigui alliberada del cos corrupte —diu l’Ana amb ràbia—. Ara!
Sona com un grall el mecanisme rovellat del poltre de tortura. L’encaputxat està
movent el torn i les extremitats de la nena s’estiren com una goma en la seva màxima
tensió. L’Aguirre puja a la taula per prendre impuls i es planta davant del torn d’un
bot. Abat d’una destralada precisa l’encaputxat que el manipula. Algú se li acosta
brandant una espasa. El carlí es protegeix llançant el cos del mort contra el seu
agressor, agafa un canelobre i encén les teles que adornen la creu.
—D’aquí a cinc minuts el palau sencer estarà en flames! —brama com un foll—.
Voleu morir o voleu viure?
L’Ana Castelar es descobreix el rostre i es frega el coll adolorit amb l’expressió
desencaixada. La seva mirada és febril, una llunàtica que no sap on és i per què
cremen les coses al seu voltant. Alguns encaputxats fugen cap a la sortida, espaordits,
i travessen el foc. Tanmateix, n’hi ha dos que han extret de la seva roba uns ganivets i
es llancen contra l’Aguirre just quan intenta alliberar la Clara de les amarres. El fum
ho embolcalla tot i costa distingir els seus agressors, repel·lir les ganivetades. Una
biga cau del sostre com un fumall i deixa anar cendra que s’escampa arreu. Els llums

Página 312
d’oli esclaten rebentats per les flames. Se senten crits, cops, corregudes. L’Aguirre
tomba els seus contrincants i encara llança espasades amb la destral a tort i a dret fins
que comprèn que ja ningú li oposa resistència. Els encaputxats han fugit. Es gira cap
a la Clara, que està inconscient. Ja només queda deslligar-la i portar-la a un lloc
segur. Però li fallen les cames. Ha perdut molta sang. S’ha de concentrar en l’esforç
final.
Aixeca la destral per desfer les amarres d’un cop, però alguna cosa li impedeix
culminar el moviment. Nota una cremor a l’esquena, com si una llengua de foc molt
esmolada se li hagués ficat a les entranyes. Un mareig intens li ennuvola la
consciència i encara arriba a sentir la veu del duc d’Altollano a la seva orella:
—Aquesta, pels Zeladors d’Àlaba.
L’Aguirre cau a terra, als peus de la Clara, mentre el duc recupera el seu ganivet,
que ha enfonsat a l’esquena del carlí. Entre el fum i el foc s’alça la veu de la Gran
Mestre, que, com els bons capitans, continua al vaixell malgrat l’estampida.
—La nena ha de ser sacrificada.
El duc assenteix. Després d’aquella nit, la seva esposa no li podrà dir covard mai
més. Es guarda el punyal a l’hàbit i agafa la palanca del poltre. L’Ana amaga el flascó
de sang en una butxaca i recula cap a una porta camuflada a la paret oriental.

Página 313
 81

Els ulls de la Lucía intenten acostumar-se a la foscor, però la negror és impenetrable.

La claveguera amplifica el soroll de la cascada que ha deixat enrere i ofega els crits
que profereix buscant ajuda. Palpeja en cerca d’una sortida, s’endinsa en el canal i
s’adona que el nivell de l’aigua ha pujat, amb prou feines li queda l’espai d’un pam
per poder respirar. Si puja una mica més, morirà ofegada en el túnel. Es desespera, té
por, ganes de plorar…
Desfà el camí i intenta dominar el pànic. Abans que el fanal s’apagués, en aquella
resplendor final que precedeix l’extinció de la flama, li ha semblat veure que era en
una estança en forma de pou. Palpa les parets, troba el que li pot salvar la vida: uns
graons petits de metall clavats a la pedra. S’agafa amb força al primer ferro com si
fos la seva última esperança. Està xopa i la superfície de rovell és relliscosa.
Aconsegueix enfilar-se un graó, un altre, un altre més.
Sent una veu, és la d’una nena, a la qual en segueixen d’altres. Ploren,
supliquen… Són veus que venen de dalt. No veu res, és com si el pou estigués
segellat, però hi ha d’haver una sortida per allà. Panteixant per l’esforç i per
l’ansietat, com si aquelles veus l’estiressin, continua pujant. Perd el peu i es queda
penjant amb les mans agafades a l’aferrall enganxós de ferro. No pot veure el fons del
pou, però calcula que la caiguda ha de ser de cinc o sis metres. S’assegura que un dels
seus peus trepitja de nou un graó i ascendeix una mica més fins a topar amb un sostre
sobre el seu cap. És una tapa de fusta. Empeny fort i la fulla s’obre amb estrèpit.
La sortida del pou és un soterrani que sembla utilitzar-se com a magatzem de
carbó. Sacs oberts, pedres negres, taques de sutge i un fum dens que rep la Lucía com
una bufetada. L’escalfor li eixuga la roba ràpidament; una escalfor i un fum que
només poden provenir d’un foc: el palau de Miralba està en flames.
Surt del soterrani i camina per passadissos angostos i cavernosos, guiada pels crits
de les nenes. Arriba al peu d’una escala que condueix a la part noble del palau. Els
crits venen d’una cantonada, que ella gira fins a arribar a les masmorres, un octògon
voltat, amb parets de pedra on s’han encaixat vuit cel·les. Sis d’aquestes estan
ocupades per nenes, nenes primes, demacrades i embolcallades pel fum negre que
descendeix per una escala de cargol. Estan brutes, amb prou feines tapades amb
parracs.
—I la Clara? On és la Clara?
—Se l’han endut.
—Treu-nos d’aquí!
—Hi ha un incendi!
La Lucía intenta obrir les cel·les, però estan tancades amb clau.
—Ara torno.

Página 314
 Entre protestes de les nenes, la Lucía puja l’escala i troba una petita habitació
pobrament moblada: un llit, una taula i un crucifix; sobre la taula hi ha un fuet. No hi
ha res que ho indiqui, però ella sent que allà era on dormia la Bèstia, el gegant que va
matar. Sortint d’allà hi ha un llarg passadís amb un seguit de portes als costats. Tot
transmet sensació d’abandonament, com el palau per fora. No obstant això, sap que
és fals, que a baix hi ha les nenes esperant la mort, que a dalt hi ha els monstres que
els arrabassen la vida.
Camina pel corredor donant una ullada a cada sala. Totes estan buides. Arriba a
una altra escala, puja una mica més. Un altre passadís. Empeny una porta i és com si
obrís la caixa dels trons. Allà dins el rugit del foc és eixordador, les flames
espetarreguen i les bigues de fusta s’estremeixen amb cruixits i fuetades sordes. Entre
el fum dens distingeix la lluentor daurada dels més de vint miralls que adornen les
parets. Una sala de ball, potser. I distingeix també una figura que es va destacant
entre el fum. Una figura que es va fent més i més gran, a mesura que corre cap a ella.
És l’Ana Castelar.
—On és la meva germana?
—Te n’hauries d’oblidar.
Esclata un mirall en mil bocins i la Lucía s’ajup per protegir-se de la pluja de
vidres. L’Ana aprofita aquesta distracció per llançar-se-li a sobre, però l’únic que
aconsegueix és envestir un mirall. Ha atacat la seva pròpia imatge reflectida. El fum
les embolcalla i la Lucía no sap si està veient la Gran Mestre o una de les projeccions
especulars. La sala s’ha omplert de reflexos que reboten contra la paret contrària i es
multipliquen en diverses imatges, com en un ball de fantasmes. Vol avançar fins a la
següent habitació, vol trobar la seva germana, però no sap com orientar-se entre el
fum i els reflexos. Ja veu la porta al fons, o creu veure-la. Sent un crit de ràbia darrere
seu. L’Ana Castelar se li llança a sobre i, ara si, la tira a terra. I la Lucía, confosa,
distingeix el tall d’un vidre en forma de triangle, un ganivet improvisat que enmig de
la fumarada llueix com el gel.
La punta del vidre incideix ja al coll de la Lucía i ella subjecta com pot la mà
assassina. Però l’Ana és més forta. Un esclafit rebenta una finestra i de sobte la Lucía
té a la mà un vidre gruixut com un cilindre, una arma enviada per un àngel de la
guarda. La branda i aconsegueix desfer-se de la seva agressora. La treva dura només
uns segons, de seguida la té a sobre de nou, com una bèstia embogida. Xoquen els
vidres, la mà de la Lucía sagna, també la barbeta i el llavi de l’Ana Castelar. La nena
surt projectada per una puntada de peu colossal. A quatre grapes es desplaça cap a la
paret per esquivar el previsible atac.
—On ets? —crida l’Anna.
Els seus ulls la busquen entre el fum, la seva ment alienada creu veure-la pertot
arreu, vint Lucías reflectides, vint prismes animats com vint dones ballant en aquell
saló que ha conegut tantes festes memorables. L’Ana agafa el resquill de vidre amb
tanta força que s’està tallant la mà. Una biga de fusta es desprèn del sostre amb un

Página 315
gemec animal i cau als seus peus. Ella, espantada, emet un esgarip esquinçador i
corre entre el fum i les flames buscant la sortida.
La Lucía, en canvi, camina cap a l’altre cantó, el punt des del qual ha vist emergir
el contorn de l’Ana. L’instint la guia fins a una porta que ja no existeix. Llengües de
foc llepen el marc i obliguen la nena a travessar el llindar de perfil. Es troba ara al
gran saló, on la creu de sant Andreu crema com en una cerimònia del Sant Ofici.
L’estendard de les maces creuades és una torxa més penjant d’un llum. Al costat de la
creu hi ha la Clara, lligada a quatre pals, envoltada de fum i de foc. A primer cop
d’ull, la Lucía comprèn que ha arribat tard.

Página 316
 82

Les flames treuen el nas pel sostre i per les finestres. Alguns encaputxats s’han
escapat de l’incendi i han corregut fins a la plaça de toros. En Donoso pot imaginar
en Tomás Aguirre encenent vels i cortines, obrint-se pas amb una torxa per provocar
un incendi, i amb allò una desbandada, i alliberar així la nena sense oposició. Però
aleshores, per què no surt? Per què no apareix la seva figura de guerriller portant una
Clara a coll, com un fardot? Està nerviós, el seu natural prudent li impedeix entrar al
palau, no sap quant de temps aguantarà la vella estructura l’atac del foc.
Amb tristesa, comprèn que el reté la seva proverbial covardia, el compromís de
no complicar-se la vida contret fa anys, des del duel que el va deixar borni. Ell no és
un home d’acció, no ho ha estat mai. Ell està cridat a mirar els esdeveniments des
d’una butaca. I, com a molt, a comentar-los a la taverna. Gairebé s’està consolant
amb aquesta reflexió filosòfica —que hi ha d’haver gent de tota mena en aquest món
—, quan el comença a dominar una aprensió desconeguda. No s’ha de quedar allà
parat. És com un murmuri profund que se li fica a dins, que li remou les entranyes:
«Actua. No et quedis parat. Algú necessita la teva ajuda».
Sense comprendre com ni per què, en Donoso Gual es dirigeix a bon pas a la
porta del palau, travessa el llindar i no es deixa espantar per una flama colossal que el
rep al passadís. La travessa tapant-se amb la capa, recorre una habitació incendiada
en la qual tal vegada va començar tot i que desemboca en un gran saló. Al fons, una
creu de sant Andreu. Entre el fum i les flames amb prou feines pot veure res, és com
caminar a cegues. Les veus d’unes nenes que demanen auxili es barregen amb
l’espetarreig de l’edifici que tem a punt de l’ensorrament i decideix guiar-se per elles.
Surt per una porta i entra en una enorme sala de miralls, la majoria rebentats. A
les parets ja només hi pengen els marcs. Una altra porta li dona pas a una escala que
descendeix en una espiral pronunciada.
Els crits de les nenes són la seva brúixola. Potser s’està ficant a la gola del llop,
perquè el foc està desfermat i podria blocar la sortida en pocs minuts, però ha de
continuar endavant, deixar de ser un covard d’una vegada per sempre.
Al pis inferior es respira bé, però el fum es densifica cada vegada més. En
Donoso agafa aire i mira de tranquil·litzar-se sense èxit: no podrà sortir d’allà, les
flames progressen a bon ritme, estan devorant el palau i l’estructura no suportarà
l’incendi. Pensar en com li costarà de sortir d’allà l’angoixa, però ha de continuar el
seu camí. Va a parar a una habitació en la qual hi ha un llit, alguna roba, un crucifix i
un fuet, però alguna cosa més que li crida l’atenció: un clau de ganxo a la paret de la
qual pengen unes claus. Les agafa per si un cas. Obre la porta següent i arriben molt
pròxims els plors i els crits de les nenes.
Ha de baixar encara un tram més d’escala per trobar les cel·les. N’hi ha vuit, sis
de les quals ocupades per nenes que formen en veure’l un cor incomprensible de

Página 317
laments i súpliques.
—Auxili!
—Treu-nos d’aquí!
—Ens mataran!
Semblen cadàvers sortits d’un cementiri: esquàlides i amb la pell macilenta. En
Donoso dubta que sobrevisquin. Prova les claus i descobreix que l’ha encertat
agafant-les, les portes de les cel·les s’obren.
—Va, de pressa. El palau es crema, no hi ha temps.
Les guia cap a l’escala, però no és fàcil per a elles moure’s amb diligència. Estan
entumides, molt febles. La Fátima és la que lidera el grup, la que puja primer i la que
s’atura al replà en veure una flamarada com una bola de foc gegant. Es gira cap a en
Donoso i no necessita dir res perquè el policia comprengui la situació.
—És tard. Hem de buscar una altra sortida.
—Una nena ha entrat per allà.
Es dirigeixen on assenyala la Miriam i en Donoso troba la trampeta oberta a la
carbonera. Dona accés al pou mort del palau. La foscor és absoluta i ell s’adona que
haurà de fer una demostració més d’una valentia que està lluny de tenir.

Página 318
 83

El poltre de tortura medieval està envoltat de flames. Les cordes, tenses pel
mecanisme, es trenquen amb un esclafit al contacte amb el foc. El cos de la Clara
brilla en la resplendor rogenca.
La Lucía reconeix dos cadàvers amuntegats al peu de la màquina medieval: en
Tomás Aguirre abraça el duc d’Altollano, que té una destral enfonsada al crani:
l’esforç final del carlí, sobrehumà, per impedir el sacrifici de la nena. Travessat per la
daga, encara ha arreplegat forces per agafar la destral per última vegada i, com si fos
la convulsió d’una última ranera, clavar-la al front del seu atacant abans de
desplomar-se sense vida sobre el cos del duc.
La noia s’acosta a la seva germana, la sosté pel coll i per les cames i l’aixeca. No
vol pensar que sigui morta, la seva imaginació li presenta un desenllaç feliç de la
història, en el qual ella la condueix entre el fum i les flames pel saló dels miralls,
arriba fins al passadís que ha recorregut abans, baixa l’escala al soterrani i allà troba
una canella d’aigua per refrescar la nena que tus en beure, una tos feble i agraïda.
Però la fantasia poc la pot ajudar en el viacrucis que emprèn mentre desitja percebre
l’alè de la Clara al coll. Nota un corrent tènue, una respiració que li fa pessigolles
mentre desfà el camí cap a les masmorres? Hi ha un hàlit de vida al cosset calent que
ella sosté amb prou feines? No ho sap.
El saló dels miralls és una cambra fosca de fum i vidres, una atracció de fira
animada pel foc que irromp a fogonades des de qualsevol lloc. Cauen bigues del
sostre, esclaten les finestres, volen les cortines enlaire com ocells incendiats. La
resplendor crea imatges intermitents a l’habitació, i en el parpelleig del foc la Lucía
distingeix una cortina despenjada que les flames encara no han tocat. Hi embolica la
Clara, crea una fornícula miserable, un parapet contra el mur ardent que li barra el
pas. No té cap altre remei que intentar-ho.
Es llança contra l’obertura protegida per la seva membrana de vellut, recorre el
passadís fins a l’escala i a mig camí es desfà de la cortina, que està tota en flames.
S’ha mogut la seva germana en un espasme? Li ha fet una carícia amb el dit? No ho
sap.
Continua baixant l’escala entre el fum sufocant que no la deixa respirar. Arriba
fins a les masmorres i les troba buides. No entén res.
Busca la carbonera, la trampeta oberta. Hi és. Mentre anava extraviada per les
clavegueres estava fastiguejada per les aigües fecals. Ara necessita submergir-se a
l’aigua, perquè el cos sencer li crema i té la impressió que rebentarà en qualsevol
moment, que la pell s’està esquerdant davant de l’empenta de la lava del seu interior.
El rugit del foc és espantós, les flames han arribat al soterrani, com si la perseguissin.
Ha sentit una tosseta? És possible que la Clara s’estigui aferrant als seus cabells, com

Página 319
fa sempre que té por? No ho vol pensar, no té un segon per perdre, ha de carregar-se
la seva germana i baixar els graons de ferro.
Ara necessita que els braços d’ella li rodegin el coll, agafar-li amb força les mans
i baixar a poc a poc aguantant el pes mort. Travessar la cascada és vivificant. Quan
arriba a l’altre costat, ha de reptar i arrossegar la Clara de la mà. Encara li queda un
tram baix en què ha d’avançar a quatre grapes, mentre estira la seva germana com si
fos una nina de drap. Sap que ha arribat a la bifurcació i que seguint el canal uns
passos trobarà els graons rovellats. Una llum titil·la a dalt. Són estrelles, és la nit, que
llança la seva aroma embriagadora a les dues miserables sepultades en el subsol.
Queda l’últim esforç.
La Lucía carrega amb la Clara com si fos un fardell de branques i fulles que ha
ajuntat per fabricar-se un jaç. Ara li sembla que no ha sentit tos ni ha notat
respiracions, que els dits de la seva germana estan freds, sense vida. Ara que és molt
a prop de la salvació, l’aire pur i l’empara de la volta celeste li pesa la certesa que ha
carregat un cadàver. Puja penosament els graons, extenuada. Aconsegueix dipositar el
cos de la Clara a l’herba. I aleshores sent un esvaniment, no té forces per a més. Es
deixa caure enrere, cap a la negror del pou i no entén per què no cau, per què no nota
el vertigen del vol final i el clapoteig en submergir-se a les aigües fecals.
—Lucía!
En Donoso Gual, l’amic borni d’en Diego, li té la mà agafada i l’estira amb força.
En veure’s fora del pou, en sentir la frescor de l’herba, la Lucía recupera l’alè. El
palau crema en la nit i ja se senten algunes campanes que toquen a sometent a les
esglésies properes.
Disseminades pel bosquet, sis nenes esparracades la miren amb curiositat i, per
alguna raó, repeteixen el seu nom. Lucía… Lucía… Cap no mou els llavis, cap no la
coneix, no és possible que la invoquin. Lucía… La Lucía es gira i no pot creure el
que veu. La Clara s’ha incorporat. Està asseguda a l’herba i somriu amb pena,
avergonyida, com demanant perdó després d’una trapelleria.
Es tapa la boca i li demana al cel que la imatge de la seva germana no sigui una
invenció de la seva fantasia desbocada.
—Lucía… M’abraces?
Ella esclafeix en plors. Finalment, de felicitat.
—Ja està —diu en Donoso—. S’ha acabat tot.
La Lucía no es pot aixecar. Està esgotada. A quatre grapes es desplaça per l’herba
fins a arribar al costat de la Clara. L’abraça i riu en sentir les estirades de cabells de la
seva germana, més fortes que mai.

Página 320
 84

Acomodada en un carruatge que ha agafat a la Puerta de Alcalá, l’Ana Castelar

repassa els esdeveniments i es diu que encara no ha acabat la seva croada. Ha vist
morir el seu marit, però sempre ha pensat que les persones passen i les idees
romanen. El palau ha cremat, però només era un vell casalot fred i atrotinat; no serà
difícil trobar un altre lloc per a les reunions dels carbonaris. És important mantenir la
lluita: sap que els carlins s’infiltren en els cenacles isabelins per obtenir informació, i
allà hi serà ella esquerant l’ham per enverinar-los un per un.
Els ritus medievals s’hauran de cancel·lar, almenys de moment. En les restes de
l’incendi trobaran els cadàvers carbonitzats de les nenes. Pot ser que s’obri una
investigació, o pot ser que no. A ningú no li importen les vides d’unes miserables que
habiten a l’altre costat de la Muralla.
Es palpa la butxaca per comprovar que no ha perdut l’últim flascó. Hi ha vessat
unes gotes d’arsènic. Tenia previst donar-li al metge que va estar contenint a base
d’opi la Grisi al Salador, un dels dotze encaputxats d’aquesta nit i, també, un carlí.
Potser ha pogut fugir del foc i ho ha fet sense saber que aquesta havia de ser la seva
última nit amb vida. L’Ana torna a furgar la seva butxaca, però no troba el flascó. Li
deu haver caigut en la baralla amb la Lucía.
De sobte, es comença a trobar malament. El sotragueig del carruatge pels carrers
irregulars de Madrid la mareja. Al principi, no hi dona importància, però el malestar
es transforma en tremolors, nàusees, un dolor agut al pit i una sensació de paràlisi a
les cames. No les pot moure. Prova d’estirar la mà. Sí, la mà sí que l’obeeix. Se la
posa sobre la ferida del llavi, que encara li fa mal. Es pregunta si no té un vidret
clavat. El gust agre de la saliva, que nota des que ha sortit del palau, continua present.
L’atribuïa a la inhalació de fum, però aleshores comprèn el que ha passat: la Lucía no
l’ha ferida amb el vidre d’un dels miralls. Tampoc amb un vidre de les finestres que
estaven esclatant. Li ha clavat un tros punxegut del flascó trencat, el flascó amb la
sang de la Clara i el verí instil·lat per ella mateixa.
La nena ha palpejat en la foscor buscant alguna cosa amb què defensar-se i deu
haver topat amb el flascó, que havia rodolat de la seva butxaca. Només així s’explica
el malestar que la va endormiscant, la insensibilitat que ja nota als dits de les mans,
les dificultats per respirar malgrat l’aire agradable que entra al carruatge.
Se senten les sirenes d’un carro dels bombers voluntaris, els antics matafocs de la
vila. Segur que es dirigeixen a Miralba.
L’Ana treu el cap per ordenar al cotxer que corri més, que fustigui els cavalls,
perquè necessita arribar a casa com abans millor. Tanmateix, no és capaç de parlar,
com si un vel a la gola impedís el pas de les paraules.
Es repenja al seient. Pensa en la seva vida còmoda, en els sacrificis, en el seu
cantó solidari. Es recorda d’en Diego Ruiz, de com el va arribar a estimar. De com va

Página 321
tenir tan clar que la missió política, la societat que havia creat per servir la reina
regent, estava per sobre de tot, fins i tot de l’amor. El va fer matar i per a ella, en
aquell instant, no hi havia més remei que fer-ho perquè havia de complir el seu deure.
Potser es trobarà amb ell en una altra vida i tot serà diferent.
Ja no es queixa dels sots amb què ensopega el carruatge en el camí. Ja ha oblidat
els plans concebuts fa només uns minuts per sortir airosa de la nosa creada per aquell
monjo carlí i aquella nena. Ja tot és un núvol al seu cap.
Ni tan sols percep que el trajecte ha finalitzat. El palau d’Hortaleza, la seva llar,
l’espera a dues passes. El recés de pau que sempre ha estat. Al jardí xerrotegen les
aus exòtiques i passeja el paó la seva insolència. El colibrí roig enfonsa el seu bec a la
flor.
El cotxer baixa del pescant i obre la portella.
L’Ana Castelar no es mou. És morta.

Página 322
 85

Madrid, 1 de setembre de 1834

Avui l’Eco del Comercio no publica notícies, crítiques de teatre o notes de societat,
tampoc fulletons, només hi ha una crònica que ocupa vuit pàgines —el doble de
l’habitual—, signada pel Gat Irreverent. El director del diari, el senyor Augusto
Morentín, ha completat amb el que s’ha sabut en les últimes setmanes tot el que el
seu redactor, en Diego Ruiz, havia deixat escrit abans de morir. Allà es parla de la
Bèstia, dels carbonaris, del cercle dels Dotze Mestres que portaven la insígnia de les
dues maces creuades, de les nenes rescatades, de l’assassinat dels carlins, del palau de
Miralba i, sobretot, dels ducs d’Altollano i de les sis nenes assassinades en aquest
ritual medieval.
La setmana passada es va oficiar una missa per l’ànima de les sis, entre les quals
la Berta, la filla d’en Genaro, i la Juana, la de la Delfina. Allà la Lucía va poder veure
l’antiga pupil·la de la Josefa la Lleona, que ha decidit mantenir oberta la casa del
carrer del Clavel. Després de la missa, la nova madam li va oferir feina, però la Lucía
li va contestar que aquells dies s’havien acabat per a ella, ara el que vol és aprendre a
llegir, a escriure i estudiar molt. Té un somni que encara no s’ha atrevit a confessar a
ningú: convertir-se en periodista, igual que en Diego Ruiz, tot i que, pel que sap, no
és fàcil per a una dona. No s’arronsa, si cal, serà la primera que exerceixi la professió
a Espanya. Això si se’n surt, que hi ha dies que creu que li serà impossible.
La Clara i ella s’han instal·lat al palauet de la Inmaculada de Villafranca; s’ha
acabat l’antiga reserva que la Lucía sentia envers la senyora. Des del principi, la
Inmaculada ha obrat de bona fe i, complint la promesa que va fer a la Cándida, es va
oferir a cuidar-les i a donar-los un futur. No sols proporcionant-los un sostre, sinó
també uns cognoms. Una cosa que la Lucía no sap si acceptar: no vol perdre el
Romero Chacón dels seus pares, la fa sentir-se orgullosa cada vegada que ho
pronuncia.

A en Donoso l’han readmès a la Guàrdia Reial, però no com a vigilant de les portes,
sinó en un lloc més alt: en un nou departament que investigarà crims —cal evitar que
es torni a produir alguna cosa semblant als assassinats de la Bèstia a Espanya— i que
tindrà com a model la policia metropolitana de Londres, la Scotland Yard, creada fa
cinc anys. D’aquí a poc s’estrenarà en aquesta tasca que per ara se li fa una mica
estranya. Li han dit que no necessita uniforme, i això no li agrada gota. No li sembla
propi d’un policia anar vestit com els funcionaris que treballen als ministeris, però
són les normes i les complirà.

Página 323
 Mentre llegeix l’article pòstum d’en Diego, es frega el bigoti, satisfet. En aquestes
pàgines hi ha el seu amic somrient amb aire triomfant, burxant-lo per la seva
covardia, per la seva amargor, per la seva desídia a l’hora d’investigar una trama que
podria sacsejar els fonaments de la Cort. Pot ser que s’animi a visitar alguna de les
tertúlies de Madrid per calibrar el nivell de l’escàndol en la bona societat madrilenya.
I, de passada, per presumir de l’instint periodístic del seu amic i, per què no, de la
seva contribució al desenllaç de la història en el rescat de les nenes.
Cops a la porta interrompen la lectura. En Donoso imagina en Diego entrant
eufòric al seu pis, queixant-se d’alguna errata a l’article o informant del contracte que
li han ofert al diari. Però no, és un mosso del Teatro del Príncipe, que porta una nota.
El borni la desplega i se l’acosta a l’únic ull.
«Torno als assaigs. El dia de l’estrena, m’encantaria veure’t a primera fila. Grisi».
El mosso espera per si ha d’enviar ara un missatge de resposta. Però en Donoso el
fa fora amb un escarafall, tanca la porta i passeja per l’estança, pensarós. No sabia res
de la Grisi, i aquesta nota aporta molta informació. Ja no llangueix a l’Hospital del
Salador, ja no consumeix opi i ha recuperat la confiança d’en Grimaldi com a actriu.
Són bones notícies.
Dona la nota alguna informació més?
En Donoso no ho sap, però somriu i decideix fer una ronda de tavernes per
celebrar les novetats del dia.

La Clara se n’ha anat aquest matí de botigues amb la senyora de Villafranca. És la

tercera vegada que ho fa en les cinc setmanes que han passat des que va ser
alliberada. No hi ha res que li agradi més que emprovar-se vestits, decidir quins vol,
estrenar-los… La Lucía ja va parlar ahir amb ella per dir-li que no pot continuar així,
per molt que la senyora de Villafranca li consenti tots els capricis. Però en el fons li
agrada advertir que la seva germana petita està cada dia més confiada, que a poc a
poc oblida el temps del seu empresonament i els dies de privacions. El malson s’ha
acabat. Fins i tot li ha confessat a la Lucía que se li està esborrant la cara de la seva
mare. Poc tardarà en anomenar «mare» la senyora de Villafranca. No la culpa: té tot
el dret del món a deixar enrere el passat i mirar només cap al futur.
Se li esborrarà també la fesomia de la Lucía quan ja no sigui amb ella? Li passarà
el mateix que amb la de la Cándida? La Lucía no li ha explicat a ningú que està
malalta, que el còlera campa amb tota llibertat pel seu cos. I seguirà dissimulant
mentre pugui perquè, després de tant de sofriment, res no ha d’entelar la felicitat en
aquella casa.
Camina sola cap al palauet de la Inmaculada. El sol es pon sobre Madrid i el cel
dibuixa aquella marea de colors roigs, morats i blaus que tantes vegades tenyeix la
ciutat abans de la nit. És bell, com els quadres que pengen a les parets del Prado.
Acompanyada pel doctor Albán ha anat a mirar-los, ha estat la seva manera de

Página 324
recordar en Tomás Aguirre: el monjo li va dir que el més bonic de la ciutat decorava
les parets d’aquell museu. S’equivocava. Els quadres són fascinants, però el més bell
de Madrid són els seus carrers. Es para a la Puerta del Sol. Allà va morir l’Eloy, presa
de la follia d’un poble aterrit per l’epidèmia. Avui l’aire és net, un pèl fred, s’acosta la
tardor. Un grup d’estudiants conversa entre rialles en una cantonada. Asseguts a la
font, els aiguaders descansen del llarg dia de feina. Un cotxe de punt sotragueja pel
carrer. Fa molt poc, aquesta mateixa plaça, aquesta mateixa ciutat, era un infern. Un
monstre que semblava devorar-se a si mateix. Tanmateix, Madrid sempre reneix. Els
seus habitants troben la manera de sobreposar-se, de tornar a riure, a ballar i a tirar
avall uns vins i uns trossos de formatge a les tavernes. De visitar els amics a les
tertúlies. De ser feliços malgrat la pobresa a l’altre cantó de la Muralla.
Una brisa agradable refresca l’ambient i la Lucía sent una ànsia sobtada de viure.
Tant de bo la ciutat li insufli aquella força, aquella capacitat de supervivència que ha
demostrat tenir en les condicions més extremes i aconsegueixi així refer-se del còlera.
Aixeca la mirada. Juraria que un ocell roig solca el cel del capvespre.

Página 325
CARMEN MOLA és el pseudònim dels autors de novel·la negra JORGE DÍAZ (Alacant,
1962), AGUSTÍN MARTÍNEZ (Llorca, 1975) i ANTONIO MERCERO (Madrid, 1969).
Durant tres anys es va creure que darrera el nom s’hi amagava una escriptora que
volia mantenir anònima la seva identitat. Amb aquest pseudònim han anat publicant
una sèrie de novel·les protagonitzades per la inspectora Elena Blanco: La nuvia
gitana (2018), La red púrpura (2019), La Nena (2020), Las madres (2022). El 2021
Carmen Mola va obtenir el Premi Planeta amb La Bestia, un thriller històric
apassionant que s’ha convertit en la novel·la més venuda de tota la seva obra. Al llarg
d’aquests anys, els tres autors han continuat amb els seus projectes personals, tant
novel·les com guions.

Página 326