El desenvolupament agrari que havia permès el ressorgiment de la vida urbana i l’increment del comerç en la plenitud de l’edat mitjana va començar a

assolir el seu límit a les darreries del segle XIII. Així, el segle XIV va ser una època de crisi generalitzada per a tota la població europea provocada
per les males collites, les guerres i les malalties.

Crisi econòmica. S’havia produït la rompuda de moltes noves terres, però degut a l’esgotament dels sols va arribar un moment en el qual només
restaven terres conreables d’una qualitat força menor. Això va produir un descens de la productivitat: tot aplicant el mateix esforç (les mateixes
tècniques i les mateixes hores de treball) s’obtenien collites més pobres.

D’altra banda, el segle XIV va començar amb una onada de fred glacial, que va fer créixer la fam i la misèria.

A més, com que la població continuava creixent, es va produir un major desequilibri entre població i recursos alimentaris. La crisi va agreujar-se pel
desequilibri entre una població en alça i una producció d’aliments estancada dins del marc de l’agricultura senyorial.

Tot i que alguns sectors socials, com ara els terratinents i els comerciants, s’havien enriquit, una àmplia majoria de la població va començar a patir
serioses dificultats econòmiques. Com la producció de cereals era insuficient va generar-se un augment de preus que va estendre la fam, la misèria i la
mortaldat dels més humils.

Els anys de males collites els preus de molts productes bàsics pujaven, i els qui podien emmagatzemar alguns productes, com ara el gra, per exemple,
el retenien i espraven que l’escassetat augmentés per a vendre’l més car. A això se li diu acaparació.

Aquestes penúries econòmiques, que feien que la majoria de la gent estigués mal alimentada i, per tant, amb menys defenses davant de les malalties,
es van veure agreujades amb l’aparició de pestes i guerres. Així, dos factors externs van provocar una veritable catàstrofe demogràfica.

La Guerra dels Cent Anys i les guerres civils castellanes, entre d’altres, van posar noves dificultats (nous impostos, devastació dels camps) a una
economia rural dèbil.

Durant tota l’edat mitjana van produir-se cíclicament fases d’expansió agrària i de crisi, degudes a l’escassetat d’aliments. A vegades, la població
patia terribles fams que produïen morts massives. Als moments de més grans dificultats solien escampar-se amb gran rapidesa les pestes, o malalties
epidèmiques.

La pesta negra. Però va ser la pesta negra, el fet que va causar la mortaldat més gran, ja que a nivell mèdic es desconeixien els microbis i els
mecanismes de contagi.

Després d’una sèrie d’anys de males collites, el 1347 va arribar a Sicília una terrible malaltia, la pesta negra o pesta bubònica, que posteriorment es va
escampar per altres ports mediterranis. Des d’allí, aviat va arribar a gran part del territori europeu, especialment a les zones més poblades i a les
ciutats, on el contagi era més ràpid.

Aquesta epidèmia va causar una gran mortaldat. Tot i que no podem disposar de xifres exactes, es calcula que en molt poc temps va morir entre un
quart i un terç de la població europea. La pesta va quedar gravada en el pensament cristià i perduraria en l’imaginari durant segles sota la forma d’una
amenaça mortal, tant en dibuixos i gravats com en pintures o escultures.
En poc més de quatre anys, a Europa moririen uns vint milions de persones, un terç de la seva població, perquè les mesures de prevenció van resultar
inútils: van ordenar-se quarantenes, es va prohibir el comerç entre ciutats i es van tapiar cases amb malalts a dins. Però tot va ser inútil i es van veure
afectats tots els estaments socials del camp i de les ciutats.

La pesta va deixar una profunda petjada en la demografia, l’economia i l’imaginari col·lectiu: llinatges familiars truncats, orfes, una societat
desencantada, preus que queien en picat per manca de consumidors, pagesos que prenien terres que ningú no reclamava, etc. El món feudal
trontollava. L’epidèmia només va acabar al final del segle, després de successius rebrots.

Moltes terres de treball van restar abandonades, i la producció artesanal de les ciutats i també el comerç van patir una greu paralització. El descens
demogràfic de la població europea, va notar-se amb força en el camp i la depressió agrària va comportar conseqüències socials i econòmiques: el
despoblament rural, la manca de mà d’obra, el retrocés dels conreus, una greu diferència dels preus i els salaris i la caiguda de les rendes senyorials.

Com a conseqüència, els preus de les mercaderies van experimentar una gran alça, fet que va aguditzar encara més les tensions socials. La diferència
d’interessos dels diversos grups socials, que en èpoques de prosperitat era resolta sense excessiva violència, es faria insuportable des d’aleshores.

Tensions socials. Els terratinents, la riquesa dels quals es basava en el cobrament de rendes feudals de les famílies pageses, van veure com es reduïen
els seus ingressos com a conseqüència de la crisi econòmica i demogràfica. Aleshores van intentar acumular la mateixa quantitat d’excedent, però a
partir d’una major explotació de la població camperola que seguia viva, i van tornar a cobrar en espècies i en treball.

En alguns llocs on la mortaldat havia estat especialment intensa, la noblesa va voler tornar a implantar la servitud per tal d’impedir que la pagesia
pogués escapar al seu control i deixés de proporcionar-los rendes. En definitiva, la depressió econòmica va perjudicar els senyors que, en resposta,
van augmentar els vells drets senyorials (mals usos) i els impostos sobre els pagesos.
 Aquest enduriment de les exigències dels senyors laics i eclesiàstics és el que coneixem
com a increment de la pressió senyorial, la qual es va generalitzar per tota Europa i va
provocar moviments de resposta pagesa. Entre els segles XIV i XV es van succeir els
alçaments armats dels pagesos en contra dels abusos senyorials.

En molts casos, els pagesos apel·laven a la monarquia perquè intervingués i obligués

als senyors a mantenir els vincles existents anteriorment. Així, van esclatar a tota
Europa una sèrie de revoltes antisenyorials, com ara la Jacquerie francesa (1358) o les
revoltes als regnes hispànics en el segle XV (aixecament remença a Catalunya, la
revolta dels forans a Mallorca i la revolta Irmandiña a Galícia). A Catalunya la crisi
econòmica i el desequilibri social provocaria, en temps de Joan II, una guerra civil que
devoraria els darrers recursos del país.

En línies generals, aquests conflictes es resoldrien de dos maneres diferents:

A l’Europa occidental, malgrat que en els conflictes armats va perdre sempre la

pagesia, aquesta va aconseguir que la monarquia hi intervingués i dictés lleis que abolien molts dels lligams feudals, amb la qual cosa els pagesos
obtenien un major grau de llibertat.

A l’Europa oriental, en canvi, els senyors van vèncer rotundament, fet que va comportar la consolidació
de molts dels mecanismes d’explotació sorgits arran de la crisi econòmica baixmedieval. Per això podem
parlar d’una segona servitud.

Al món urbà també van accentuar-se els conflictes. Les calamitats del segle XIV agreujarien les tensions
existents. Així, en moltes ciutats es van produir enfrontaments entre la massa populars d’artesans, els
petits comerciants i els assalariats i el patriciat urbà, dedicat sobretot al gran comerç i a la producció
artesanal a gran escala.

En moltes ciutats, després d’una primera època més assembleària (que no democràtica), el patriciat havia
aconseguit el control dels governs municipals. Des dels ajuntaments es dictaven lleis que afavorien els
grans comerciants perquè permetien i afavorien l’acaparament i l’alça dels preus.

Les capes populars de les ciutats, que es veien obligades a comprar l’aliment a preus cada cop més alts,
van reaccionar davant d’aquests abusos i van exigir un canvi de política o una participació més gran en
la gestió municipal. Aquestes revoltes urbanes tenien objectius concrets: accés als càrrecs municipals, dret al treball o augment dels salaris i tindrien
un caràcter més polític que les revoltes pageses.

En alguns llocs el conflicte va assolir cotes de gran violència. Les revoltes van estendre’s per les grans capitals europees occidentals (París, Gant,
Florència, Barcelona) i finalitzarien amb l’entrada dels artesans dins els consells municipals.

Un altre grup que va pagar les conseqüències de la crisi va ser el dels jueus. Les grans calamitats, com ara malalties, pestes o males collites, van ser
interpretades per l’Església com a càstigs divins per la conducta dels cristians, els quals, entre d’altres coses, toleraven l’existència d’altres grups
religiosos.

Aquesta condemna de l’Església va sumar-se al fet que, en general, eren els jueus els que controlaven els negocis d’usura i comerç més pròspers, que
en èpoques de crisi despertaven l’enveja i la ira de la resta de la població.

Això explica el fet que es produïssin nombrosos pogroms, o violents atacs de la població cristiana als barris jueus, que solien saldar-se amb matances
en massa.

El desenvolupament agrari que havia permès el ressorgiment de la vida urbana i l’increment del comerç en la plenitud de l’edat mitjana va començar a
assolir el seu límit a les darreries del segle XIII. Així, el segle XIV va ser una època de crisi generalitzada per a tota la població europea provocada
per les males collites, les guerres i les malalties.
Crisi econòmica. S’havia produït la rompuda de moltes noves terres, però degut a l’esgotament dels sols va arribar un moment en el qual només
restaven terres conreables d’una qualitat força menor. Això va produir un descens de la productivitat: tot aplicant el mateix esforç (les mateixes
tècniques i les mateixes hores de treball) s’obtenien collites més pobres.

D’altra banda, el segle XIV va començar amb una onada de fred glacial, que va fer créixer la fam i la misèria.

A més, com que la població continuava creixent, es va produir un major desequilibri entre població i recursos alimentaris. La crisi va agreujar-se pel
desequilibri entre una població en alça i una producció d’aliments estancada dins del marc de l’agricultura senyorial.

Tot i que alguns sectors socials, com ara els terratinents i els comerciants, s’havien enriquit, una àmplia majoria de la població va començar a patir
serioses dificultats econòmiques. Com la producció de cereals era insuficient va generar-se un augment de preus que va estendre la fam, la misèria i la
mortaldat dels més humils.

Els anys de males collites els preus de molts productes bàsics pujaven, i els qui podien emmagatzemar alguns productes, com ara el gra, per exemple,
el retenien i esperaven que l’escassetat augmentés per a vendre’l més car. A això se li diu acaparació.

Aquestes penúries econòmiques, que feien que la majoria de la gent estigués mal alimentada i, per tant, amb menys defenses davant de les malalties,
es van veure agreujades amb l’aparició de pestes i guerres. Així, dos factors externs van provocar una veritable catàstrofe demogràfica.

La Guerra dels Cent Anys i les guerres civils castellanes, entre d’altres, van posar noves dificultats (nous impostos, devastació dels camps) a una
economia rural dèbil.

Durant tota l’edat mitjana van produir-se cíclicament fases d’expansió agrària i de crisi, degudes a l’escassetat d’aliments. A vegades, la població
patia terribles fams que produïen morts massives. Als moments de més grans dificultats solien escampar-se amb gran rapidesa les pestes, o malalties
epidèmiques.

La pesta negra. Però va ser la pesta negra, el fet que va causar la mortaldat més gran, ja que a nivell mèdic es desconeixien els microbis i els
mecanismes de contagi.

Després d’una sèrie d’anys de males collites, el 1347 va arribar a Sicília una terrible malaltia, la pesta negra o pesta bubònica, que posteriorment es va
escampar per altres ports mediterranis. Des d’allí, aviat va arribar a gran part del territori europeu, especialment a les zones més poblades i a les
ciutats, on el contagi era més ràpid.

Aquesta epidèmia va causar una gran mortaldat. Tot i que no podem disposar de xifres exactes, es calcula que en molt poc temps va morir entre un
quart i un terç de la població europea. La pesta va quedar gravada en el pensament cristià i perduraria en l’imaginari durant segles sota la forma d’una
amenaça mortal, tant en dibuixos i gravats com en pintures o escultures.

En poc més de quatre anys, a Europa moririen uns vint milions de persones, un terç de la seva població, perquè les mesures de prevenció van resultar
inútils: van ordenar-se quarantenes, es va prohibir el comerç entre ciutats i es van tapiar cases amb malalts a dins. Però tot va ser inútil i es van veure
afectats tots els estaments socials del camp i de les ciutats.

La pesta va deixar una profunda petjada en la demografia, l’economia i l’imaginari col·lectiu: llinatges familiars truncats, orfes, una societat
desencantada, preus que queien en picat per manca de consumidors, pagesos que prenien terres que ningú no reclamava, etc. El món feudal
trontollava. L’epidèmia només va acabar al final del segle, després de successius rebrots.
Moltes terres de treball van restar abandonades, i la producció artesanal de les ciutats i també el comerç van patir una greu paralització. El descens
demogràfic de la població europea, va notar-se amb força en el camp i la depressió agrària va comportar conseqüències socials i econòmiques: el
despoblament rural, la manca de mà d’obra, el retrocés dels conreus, una greu diferència dels preus i els salaris i la caiguda de les rendes senyorials.

Com a conseqüència, els preus de les mercaderies van experimentar una gran alça, fet que va aguditzar encara més les tensions socials. La diferència
d’interessos dels diversos grups socials, que en èpoques de prosperitat era resolta sense excessiva violència, es faria insuportable des d’aleshores.

Tensions socials. Els terratinents, la riquesa dels quals es basava en el cobrament de rendes feudals de les famílies pageses, van veure com es reduïen
els seus ingressos com a conseqüència de la crisi econòmica i demogràfica. Aleshores van intentar acumular la mateixa quantitat d’excedent, però a
partir d’una major explotació de la població camperola que seguia viva, i van tornar a cobrar en espècies i en treball.

En alguns llocs on la mortaldat havia estat especialment intensa, la noblesa va voler tornar a implantar la servitud per tal d’impedir que la pagesia
pogués escapar al seu control i deixés de proporcionar-los rendes. En definitiva, la depressió econòmica va perjudicar els senyors que, en resposta,
van augmentar els vells drets senyorials (mals usos) i els impostos sobre els pagesos.

Aquest enduriment de les exigències dels senyors laics i eclesiàstics és el que coneixem
com a increment de la pressió senyorial, la qual es va generalitzar per tota Europa i va
provocar moviments de resposta pagesa. Entre els segles XIV i XV es van succeir els
alçaments armats dels pagesos en contra dels abusos senyorials.

En molts casos, els pagesos apel·laven a la monarquia perquè intervingués i obligués

als senyors a mantenir els vincles existents anteriorment. Així, van esclatar a tota
Europa una sèrie de revoltes antisenyorials, com ara la Jacquerie francesa (1358) o les
revoltes als regnes hispànics en el segle XV (aixecament remença a Catalunya, la
revolta dels forans a Mallorca i la revolta Irmandiña a Galícia). A Catalunya la crisi
econòmica i el desequilibri social provocaria, en temps de Joan II, una guerra civil que
devoraria els darrers recursos del país.

En línies generals, aquests conflictes es resoldrien de dos maneres diferents:

A l’Europa occidental, malgrat que en els conflictes armats va perdre sempre la

pagesia, aquesta va aconseguir que la monarquia hi intervingués i dictés lleis que abolien molts dels lligams feudals, amb la qual cosa els pagesos
obtenien un major grau de llibertat.

A l’Europa oriental, en canvi, els senyors van vèncer rotundament, fet que va comportar la consolidació
de molts dels mecanismes d’explotació sorgits arran de la crisi econòmica baixmedieval. Per això podem
parlar d’una segona servitud.

Al món urbà també van accentuar-se els conflictes. Les calamitats del segle XIV agreujarien les tensions
existents. Així, en moltes ciutats es van produir enfrontaments entre la massa populars d’artesans, els
petits comerciants i els assalariats i el patriciat urbà, dedicat sobretot al gran comerç i a la producció
artesanal a gran escala.
En moltes ciutats, després d’una primera època més assembleària (que no democràtica), el patriciat havia aconseguit el control dels governs
municipals. Des dels ajuntaments es dictaven lleis que afavorien els grans comerciants perquè permetien i afavorien l’acaparament i l’alça dels preus.

Les capes populars de les ciutats, que es veien obligades a comprar l’aliment a preus cada cop més alts, van reaccionar davant d’aquests abusos i van
exigir un canvi de política o una participació més gran en la gestió municipal. Aquestes revoltes urbanes tenien objectius concrets: accés als càrrecs
municipals, dret al treball o augment dels salaris i tindrien un caràcter més polític que les revoltes pageses.

En alguns llocs el conflicte va assolir cotes de gran violència. Les revoltes van estendre’s per les grans capitals europees occidentals (París, Gant,
Florència, Barcelona) i finalitzarien amb l’entrada dels artesans dins els consells municipals.

Un altre grup que va pagar les conseqüències de la crisi va ser el dels jueus. Les grans calamitats, com ara malalties, pestes o males collites, van ser
interpretades per l’Església com a càstigs divins per la conducta dels cristians, els quals, entre d’altres coses, toleraven l’existència d’altres grups
religiosos.

Aquesta condemna de l’Església va sumar-se al fet que, en general, eren els jueus els que controlaven els negocis d’usura i comerç més pròspers, que
en èpoques de crisi despertaven l’enveja i la ira de la resta de la població.

Això explica el fet que es produïssin nombrosos pogroms, o violents atacs de la població cristiana als barris jueus, que solien saldar-se amb matances
en massa.