VOCABULARI 2n BATXILLERAT HISTÒRIA D’ ESPANYA

TEMA 7 LA DINASTIA RESTAURADA: ALTERNANÇA I CACIQUISME (1875-1902)

Bases de Manresa: En 1892 la Unió Catalanista va congregar a totes les entitats catalanes
per a que acudiren a Manresa per a elaborar uns pressupostos sobre la nova organització
política catalana. Allí es configurava un Estat federal i es fixaven les competències per a
gestionar Catalunya, com la oficialitat del català.
Cacic: Nom que es donava als indis d’ Amèrica Central i del Sud als seus caps. Per extensió,
es denomina així a la persona que en un poble o comarca exerceix excessiva influència
política – dominava i controlava els principals ressorts del poder en un nucli de població -. El
personatge de l’ època, en un país com Espanya on el 90% de l’ electorat pertanyia al sector
agrari, és el cacic. Aquest fa i desfà en les petites poblacions, i és l’ intermediari entre el
govern i els electors.
Censura prèvia: Control exercit per les institucions polítiques i religioses sobre qualsevol
manifestació artística o sobre la publicació de llibres i de revistes per a aprovar o denegar la
realització o la publicació.
Centralisme: Característica de les institucions polítiques d’ un país i forma d’ exercir el
poder per part dels seus governants, el tret més característic del qual es la concentració de
funcions per part del Govern central estatal, de manera que regions i municipis que
composen el país manquen per complet de qualsevol forma d’ autogovern.
Constitució: “Llei de lleis”. Cap llei ni cap persona pot estar per damunt d’ ella. Document
legal – redactat en forma d’ articulat- que conté les lleis fonamentals i de major importància
de l’ Estat, la descripció del seu sistema polític (institucions, òrgans), la relació dels drets i
deures bàsics dels ciutadans, així com la declaració dels principis ideològics i dels objectius
essencials que caracteritzen a l’ Estat. Es considera que tot text constitucional sempre el té
que elaborar, redactar i aprovar, els representants elegits popularment i reunits en un
parlament o assemblea legislativa. El sistema constitucional és un dels aspectes bàsics del
liberalisme polític.
Cunero: Candidat no resident en el districte electoral i patrocinat pel Govern. En la
Restauració, el sistema de l’ encasellat impulsava la candidatura dels “cuneros” o aliens al
districte electoral, mitjançant la designació prèvia dels mateixos.
Encasellat: Mecanisme per al frau electoral que s’ emprava amb mestria des del Ministeri de
la Governació. És a dir, que és el mateix govern el que convoca eleccions, les organitza i les
manipula a conveniència. L’ encasellat consisteix en la negociació prèvia entre conservadors i
liberals per la qual es decideix, abans de les eleccions, què càrrecs recauran en el partit del
Govern i quals en el de l’ oposició (es tria al candidat que va en la casella amb més
possibilitats i al que li donaran suport els cacics). Era un dels mètodes de manipulació
electoral utilitzats durant la Restauració borbònica.
“Desastre”, El: Així és conegut en Espanya als greus esdeveniments del 1898. Militarment,
dues flotes espanyoles foren literalment escombrades per l’ Armada nord-americana.
Econòmicament es perd de forma traumàtica el comerç amb Cuba i Filipines. Però tal volta
les majors conseqüències foren les socials: més de 200.000 joves espanyols sense mitjans
per a comprar la seua redempció en metàl·lic foren enviats a una guerra incerta. Més de
50.000 moriren, en la seua major part per culpa de les malalties i la mala higiene, i en la
Península va causar commoció el retorn dels supervivents, en unes condicions de misèria que
sols durant el viatge moriren més de 4.000 soldats. L’ Estat incapaç d’ atendre l’ allau de
famolencs, malalts i mutilats, va acabar de divorciar a les masses obreres i camperoles amb
els polítics.
Doctrina Monroe: Declaració que recull els principis de la política exterior dels EUA respecte
els drets i activitats de les potències europees en el continent americà, exposada pel
president James Monroe en 1823. Comprèn dos elements clau: “res d’ intervenció europea
en Amèrica i res d’ intervenció americana en Europa”. Es resumeix amb la frase: “Amèrica
pels americans”. Aquesta doctrina va servir de justificació per a les intervencions
imperialistes nord-americanes en Amèrica Central i del Sud, com en el cas de Cuba.
Institución Libre de Enseñanza: La influència del krausisme va dur als intel·lectuals
espanyols més progressistes a posicions crítiques davant la corrupció del sistema polític, el
tradicionalisme de la societat espanyola i el seu retard cultural i científic. Francisco Giner de
los Ríos fou el principal promotor de la creació de la Institución Libre de Enseñanza en l’ any
1876, un centre privat, laic i alternatiu a la cultura oficial. Aquesta institució va introduir en
Espanya mètodes educatius d’ avantguarda que buscaven la formació dels individus en
llibertat, mitjançant el foment de la curiositat científica, l’ observació directa de la realitat, l’
antidogmatisme i el desenvolupament d’ un esperit crític.
Katipunan: Societat independentista secreta filipina que va produir commoció en 1896 pel
seu pla de matar a tots els espanyols de l’ arxipèlag. En Filipines hi havia un espanyol per
cada 10.000 natius. La insurrecció comença en agost i es produeixen situacions com la de
Pásig, on un tinent i cinc soldats es defensen en un campanar de l’ església de l´atac de
2.000 natius. Un dels líders del Katipunan és l’ alcalde de Kawit, Emilio Aguinaldo, que es
convertirà en el pare de la independència filipina, primer davant Espanya i després front als
EUA.
Krausisme: En els seus orígens, el Krausisme era un sistema filosòfic les idees del qual
formulades pels pensadors alemanys com Christian Friedrich Krause i Heinrich Ahrens, foren
introduïdes en Espanya pel professor de filosofia Julián Sanz del Río cap a 1847. El moviment
intel·lectual krausista en el nostre país fou important durant la segona meitat del segle XIX i
els tres primers decennis del segle XX. Els membres més destacats d’ aquesta corrent
filosòfica foren Francisco Giner de los Ríos, Manuel Bartolomé Cossió, Francisco de Paula
Canalejas, Fernando de Castro, Rafael Altamira, Antonio Machado Álvarez, Nicolás Salmerón
i Gumersindo Azcárate. Formaven un grup minoritari que estava unit per una similar manera
de pensar i compartien uns valors comuns basats en els següents principis: primacia de la
raó, defensa de la llibertat de consciència, culte a les modernes ciències experimentals,
importància de la disciplina, acompliment del deure individual, optimisme en la natura
humana, oposició a la influència clerical, espiritualisme de caràcter místic- panteista (els va
dur a buscar la presència de Déu en la natura –astres, muntanyes, plantes, rius, animals,
éssers humans eren una manifestació divina-), afirmació de l’ harmonia social, interès per
facilitar la incorporació de les dones a l’ ensenyament, defensa de l’ europeïtzació del país,
necessitat de reformar costums dels espanyols i la confiança entusiasta en l’ acció educativa i
pedagògica. La manca de llibertats (d’ opinió, religiosa, expressió i pensament) havia impedit
el desenvolupament de les activitats científiques en Espanya. Culpaven a la intolerància
catòlica i a la Inquisició de haver deformat als espanyols fins a convertir el nostre país en un
cos malalt. Els krausistes van sofrir durs atacs procedents del clergat, periòdics carlistes i
dels sectors més intransigents dins del tradicionalisme catòlic i d’ ultradreta. Sempre es van
mostrar com a entusiastes patriotes. Algunes de les iniciatives sorgides en el sinus del
krausisme foren la creació en 1876 de la Institución Libre de Enseñanza, la Junta para la
Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas (1907), el Centro de Estudios Históricos
(1910) i la Residencia de Estudiantes (1910), amb la intenció de millorar l’ educació de una
selecta minoria d’ alumnes brillants.
Laicisme: Doctrina que pretén l’ autonomia de l’ Estat respecte de l’ Església i la religió.
Llibertat de reunió: Aquest és un dret reconegut per qualsevol estat que pretén ser
democràtic –en ocasions es vincula amb el dret d’ associació -. Consisteix en el dret dels
ciutadans a associar-se lliurement, de forma fugaç o espontània o de manera organitzada,
per temps il·limitat i amb fins preestablerts. Aquest principi no va ser reconegut en Espanya
d’ una manera clara i completa fins el Sexenni Democràtic (1868-1873). Interromput per la
restauració canovista, va tornar a ser reconegut a finals del segle XIX pels governs de
Sagasta. Vigilat en la dictadura de Primo de Rivera fou reconstituït en la II República per a
tornar a ser un dret sospitós i perseguit en la dictadura franquista, especialment si havia
motius polítics. L’ actual Constitució de 1978 ho reconeix com un dret fonamental sempre i
quan les reunions siguen pacífiques i sense armes.
Lliga Regionalista: La seua creació es va produir en 1901. Va ser el resultat de la
confluència dels sectors burgesos de Barcelona. El seu programa, dirigit per Enric Prat de la
Riba, pretenia un doble objectiu, per una banda, l’ autonomia de Catalunya i la seua
hegemonia dins de l’ estat espanyol i per l’ altra, el paper dirigent de la Lliga i la consecució
de la Mancomunitat. El moment clau el va obtindre en l’ Assemblea de parlamentaris del
1917, però davant el perill de desestabilitzar a la monarquia, la Lliga acceptà participar entre
1917 i 1922 en tres governs de coalició amb els partits monàstics.
Nacionalisme: Ideologia d’ un poble que, afirmant la seua natura de nació, aspira a
constituir una entitat autònoma o un Estat independent. Els nacionalismes (català, basc,
gallec, etc.) sorgiren com a resposta al centralisme estatal de la Restauració.
Oligarquia: Forma de govern en la qual el poder és exercit per un reduït grup de persones.
En l’ últim quart del segle XIX, en Espanya el poder polític es concentrava en mans d’ una
minoria: l’ oligarquia terratinent i la burgesia industrial. Més concretament, és la classe alta
dirigent formada per ministres, senadors, diputats, governadors civils i propietaris de
periòdics, estretament units als terratinents, la noblesa i l’ alta burgesia industrial, els
interessos econòmics i socials dels quals difereixen dels del comú de la població.
PNB (Partit Nacionalista Basc): El seu inici és el discurs que pronuncià Sabino Arana en
1893 i la creació d’ una societat recreativa, constituïda amb un reglament que configurava el
moviment confessional i tradicional, amb el lema “Déu i lleis velles”. Arana pensava
constituir una societat federal de Biscaia amb les tres províncies basques, formant una
comunitat anomenada Euskalerria. Els principis doctrinals d’ este partit conservador basc
(aprovats en l´Acta de Bergara de 1930) continuarien sent el respecte a la religió catòlica
que era l’ única veritable, l’ enrobustiment de la raça basca i la constitució d’ Euzkadi,
veritable pàtria de tots els bascos. Un dels seus dirigents més important fou José Antonio
Aguirre, que es va convertir en el primer lehendakari del govern autònom basc en 1936.
Política de reconcentració: El general Valeriano Weyler és enviat per Cánovas front un
exèrcit de 200.00 homes, per a finalitzar amb la insurrecció en Cuba. Per a dur a terme la
seua missió, Weyler dóna l’ ordre de començar una política de reconcentració: privar als
rebels d’ aliments i suports en la zona oriental de l’ illa. Mig milió de cubans són desplaçats
de les seues cases i les seues collites són arranades i es produeixen nombrosos assassinats,
saquejos i violacions. La població, reconcentrada en camps fortificats sota el control de l’
Exércit espanyol, pateix fam i unes espantoses condicions higièniques, cosa que provoca al
mort d’ uns 200.000 reconcentrats. La crueltat d’ esta política es airejada pels periòdics
nord-americans, cosa que influirà notablement en la creació d’ una forta opinió pública en
contra dels espanyols.
Proletariat: Classe social formada pels obrers urbans assalariats que realitzaven treballs de
caràcter manual. L’ origen etimològic del terme proletari es troba en la paraula llatina proles
(fills), ja que els antics romans anomenaven proletariat al grup de població més pobre, que
mancava de propietats i que únicament servia per a aportar fills a Roma.
Regeneracionisme: És un moviment cultural i polític que va nàixer a conseqüència dels
problemes socials, polítics i internacionals que patia Espanya i que queden exposats de
forma dramàtica amb el desastre del 98. La necessitat de regenerar el sistema es
desenvolupa en l’ àmbit intel·lectual com un sentiment de crisi de consciència nacional
davant el que va passar en la guerra hispanonord- americana, i tindrà una expressió literària
en la coneguda “Generació del 98”. El màxim exponent de la corrent regeneracionista fou
Joaquín Costa, qui va denunciar en els seus escrits, especialment en “Oligarquía y
caciquismo”, la situació política i social d’ Espanya, dominada per un retard econòmic i la
corrupció política. Costa realitzava propostes concretes fundades en la millora de l’ educació,
la descentralització i l’ obertura cap a Europa. Aquesta corrent de pensament aviat va
començar a tenir un reflex en el món polític i nombrosos governs entre 1899 i 1912 s’
adjectivaran amb aquest terme.
Regionalisme: Doctrina política segons la qual en el govern d’ un Estat cal atendre
especialment el mode de ser i les aspiracions de cada regió. Es tracta d’ una corrent
ideològica que sol·licita el reconeixement de la identitat diferencial d’ una regió, ja siga per la
seua llengua, seua cultura, seues institucions, la història, etc. En Espanya els regionalismes
sorgiren en el segle XIX, conformant-se com a opcions polítiques durant la Restauració
(1875-1923). Són partidaris de la descentralització i s’ oposen al centralisme de l’ estat
liberal. El més important era el català (Lliga Regionalista). En alguns casos evolucionaran cap
al nacionalisme.
Responsabilitats: Paraula que es posa de moda després del Desastre del 98: es reclamen
responsabilitats als polítics i, des de aleshores, aquesta paraula estarà present constantment
en la Història d’ Espanya. No obstant, passen els mesos i no hi ha canvis d’ envergadura. És
en aquesta època quan sorgeixen en Espanya l’ antimilitarisme, l’ anticlericalisme i
antipoliticisme, al considerar el poble que han estat les classes polítiques burgeses i d’ ordre
les que han dut a Espanya a eixa situació. Comencen a arrelar l’ anarquisme i, amb menys
força, el socialisme.
Sufragi universal: Tipus de sufragi característic dels sistemes polítics democràtics que es
basa en el reconeixement del dret de vot a tots els ciutadans majors d’ edat. Els
revolucionaris francesos reconegueren, per primera vegada en la història mundial, el sufragi
universal masculí en 1793. La Constitució espanyola de 1812 reconeixia aquest dret (sufragi
universal indirecte masculí), però en les constitucions posteriors s’ imposa el sufragi
censitari. No torna a reconèixer-se el sufragi universal fins la constitució de 1869. En la
Constitució de 1876 no s’ estableix aquest tipus de sufragi. En 1890, els liberals de Sagasta,
restableixen el sufragi universal però la seua aplicació practica va quedar limitada pel frau
electoral. La II República sí reconeixia aquest dret i, en 1932, el va ampliar a l’ aprovar-se el
vot de la dona – açò va fer que el sufragi universal fos ple -. Tindríem que esperar a la fi de
la Dictadura de Franco i, a l’ aprovació de la Constitució del 1978, per a tornar a gaudir del
sufragi universal ple.
Tupinada (“Pucherazo”): Recursos electorals il·legals que servien per a adulterar els
resultats electorals en la Restauració borbònica. Utilitzada pels conservadors i liberals, cosa
que els facilitava alternar-se en el poder. Consistia en guardar vots en un tupí (olla) i si feia
falta per a que guanyés un partit o l’ altre, es treien, s’ introduïen en les urnes i es contaven
com si fóra legal.
Torn pacífic: Alternança en el govern dels dos partits polítics dinàstics (conservador i
liberal). La formació de govern per part de cada una d’ ells no depenia del triomf en les
eleccions, si no de la decisió del rei en funció d’ una crisi política o del desgast en el poder
del partit governant. Les eleccions es manegaven des del govern per a vèncer el partit que
en eixe moment tingués el torn, mitjançant els sistemes de l’ encasellat i de la tupinada.
Encara que aquest model polític en un principi va acabar amb la inestabilitat crònica i amb
els pronunciaments militars, a la llarga va suposar la perpetuació d’ un sistema gens
democràtic.