Compara la concepció de Mill sobre com hem d’actuar amb una altra proposta sobre

com hem d’actuar que hagi formulat algun altre filòsof destacat de la història de la
filosofia occidental.

John Stuart Mill (1806-1873) va ser un filòsof, polític i economista britànic del segle XIX molt
influent, sobretot en la doctrina utilitarista i en la història del liberalisme clàssic. Immanuel
Kant (1724-1804) va ser un filòsof prussià molt influent en la filosofia universal.

Mill era un autor que defensava la teoría ètica de l’utilitarisme: “la teoría de la vida”. L’ètica
de Mill, va seguir la tradició empirista de les ètiques britàniques basades en l’observació
dels actes humans. Aquesta teoria afirma que un acció és correcta en funció de les seves
conseqüències. Kant va defensar l’ètica deontològica, en la qual les accions es jutgen com
bones si es realitzen d’acord amb el deure. Les accions eren correctes o incorrectes en elles
mateixes, independents de les conseqüències (no les podem preveure). Tot i així, el filòsof
prussià defensava que no hi ha res absolutament bo o dolent excepte la bona voluntat. Si
actuem amb aquesta, ningú ens podrà retreure res. Per Mill, la maldat o la bondat d’una
acció no tenia com a conseqüència l’element personal, sinó la col·lectivitat, ja que lo que
pretenia crear, era el benestar general. Aquesta és una de les grans diferències, l’ètica
kantiana és totalment autònoma formal i deontològica, mentre que l’ètica de Mill és material,
conseqüencialista i heterònima.

Mill va elaborar l’utilitarisme de la regla per construir una ètica basada en el fet de que la
naturalesa humana consista en perseguir la felicitat. És per això que per a Mill, la felicitat és
un factor molt important. El humans realitzavem accions correctes perquè esperàvem que
aquestes provoquèssin en nosaltres plaer, ja que el que busquem és la felicitat. En
definitiva, nosaltres actuem bé perquè ens fa feliços, perquè allò a lo que volem aspirar no
és més que un mitjà per aconseguir assolir la felicitat. Tot el que desitgem és la felicitat però
les persones no només actuen per desig, sinó també per voluntat, la qual té el seu origen en
el desig. De la mateixa manera que allò que desitgem és la felicitat, allò que volem també
serà la felicitat. En canvi, per Kant la finalitat dels nostres desitjos no es basen en assolir la
felicitat, sinó en seguir els nostres principis morals. És a dir, que només actuem
correctament quan obrem pel deure, sense buscar res a canvi, ni tan sols la nostra felicitat.
Per seguir un criteri i classificar una cosa com correcta o incorrecta, Kant utilitza l’imperatiu
categòric, el qual afirma que cada vegada que prenguem una decisió, hem d’actuar amb la
millor voluntat, desitjant que la nostra forma d’actuar es converteixi en una norma universal
(la resta vulgui actuar com nosaltres ho hem fet). A més, també trobem l’imperatiu hipotètic,
en el qual no actuem amb la millor voluntat, sinó que actuem d’una forma o una altra per por
a un càstig.

Kant tenía un enfocament més racionalista argumentant que la moralitat provenía de la raó.
En contraposició, Mill basava la seva ètica en l’observació de la naturalesa humana i les
seves tendències cap a la felicitat. Al contrari que Kant, Mill veu la moralitat com una qüestió
de conseqüències i per Kant és una qüestió de principis (deontologia).