L’ORIGEN I DIFUSIÓ DEL CRISTIANISME

https://blocs.xtec.cat/mars/files/2011/09/Unitat-14.pdf
A Palestina, una zona de l'Orient Pròxim sota domini romà, hi habitaven majoritàriament
hebreus, que professaven el judaisme, una religió que afirma que només hi ha un sol
Déu, Jahvè. Els hebreus esperaven l'arribada d'un salvador, el Messies. Al segle I d.C. va
sorgir en aquesta regió el cristianisme, una nova religió monoteista fonamentada en els
ensenyaments de Jesús de Natzaret.
El monoteisme dels cristians, l'oposició a retre culte a l'emperador i el fet que no es
volgueren enrolar a l'exèrcit els va enemistar amb les autoritats romanes. És per això
que els van perseguir i n'hi va haver molts que van ser crucificats o llançats a les feres
del circ. Amb el temps el cristianisme es va anar escampant per l'Imperi Romà i va ser
proclamat religió oficial.

Cap al segle X a.C. el poble hebreu havia creat a l'Orient Pròxim un regne anomenat
Israel. Aquest regne el van envair primer els assiris i els egipcis i després els grecs i els
romans.

Representació de l’Anyell Místic, que

simbolitza Jesucrist, i dels símbols dels
quatre evangelistes que van escriure la
vida de Jesucrist i els seus ensenyaments
(Evangelis).

1
EL MISSATGE DE JESÚS
Jesús va néixer a Betlem en temps de l'emperador August. Quan tenia trenta anys va
començar a predicar la Bona Nova (en grec euangelios) i es va envoltar de dotze
deixebles (apòstols). Es proclamà Fill de Déu i els seus seguidors el van reconèixer com
el Messies (en grec Christos, "Ungit").
Va predicar una religió universal basada en l'amor a Déu i al proïsme, en el perdó de les
ofenses i en la renúncia dels béns terrenals. Complint aquests principis, els éssers
humans es poden salvar i assolir la vida eterna en el regne de Déu (Paradís).
Els dirigents jueus consideraren que Jesús era un impostor, l'acusaren de propagar una
doctrina perillosa i van pressionar el governador romà, Ponç Pilat, perquè el condemnés.
Jesús va morir crucificat als trenta-tres anys i els seus apòstols afirmaren que va
ressuscitar (Resurrecció) al cap de tres dies i que va pujar al cel (Ascensió).

LA DIFUSIÓ DEL CRISTIANISME

Els primers cristians s'organitzaven en comunitats i el conjunt de totes formava l'Església
(en llatí Ecclesia, pres del grec Ekklesía), que significa la reunió de tots els cristians. Cada
comunitat elegia un responsable, el bisbe.
Per esdevenir cristià s'havia de fer un aprenentatge (catecumenat) i ser batejat. La nova
religió no va tenir quasi adeptes entre els jueus, però es va difondre entre els gentils
(que no professaven el judaisme) de tot l'Imperi Romà, tant gent modesta com persones
acomodades. La raó d'aquest èxit del cristianisme era l'esperança que oferia quan
proclamava que les bones accions serien recompensades en una altra vida després de la
mort. A més, predicava noves normes de conducta basades en la igualtat, la solidaritat i
la caritat.
Els cristians es reunien i llegien textos sobre Jesucrist en memòria del seu sacrifici. La
cerimònia principal era l'eucaristia, en què compartien el pa i el vi, com havia fet
Jesucrist amb els seus apòstols la vigília del dia que va ser crucificat (Santa Cena).

Santa Cena, pintura mural feta per Leonardo da Vinci cap al final del segle XV

2
ELS SÍMBOLS DEL CRISTIANISME
La creu és el símbol més important del cristianisme; però als primers temps es van
propagar el peix i el crismó com a record de Crist.

El crismó és un anagrama format amb les Les lletres del mot peix en grec
dues primeres lletres del nom de Crist corresponen a les inicials de l'expressió
en grec (ΧΡΙΣΤΟΣ). Jesucrist, fill de Déu, Salvador.

AIXÍ VA SER LA CRISTIANITZACIÓ DE L’IMPERI ROMÀ

https://historia.nationalgeographic.com.es/a/asi-fue-cristianizacion-imperio-romano_17541
(traduït al valencià)
L'any 380, l'emperador Teodosi el Gran va prendre una de les decisions
més transcendentals de la història de l'Imperi Romà: convertir el
cristianisme nicé en l'única religió oficial. Va ser l'inici d'un llarg procés de
cristianització que es va estendre fins a ben entrada l'Edat mitjana.
Durant més de tres segles, els cristians van ser un dels col·lectius més perseguits de
l'Imperi Romà: encara que en general l'Estat romà era molt tolerant amb els cultes, el
missatge cristià tenia implicacions que podien fer perillar pilars essencials per a
l'estabilitat del domini romà, com el culte als emperadors, un sistema polític i econòmic
que depenia de la guerra i una desigualtat clara entre classes, pobles i sexes.
Qui els anava a dir a aquells primers cristians que seria precisament un emperador romà,
Teodosi I anomenat “el Gran”, qui l'any 380 convertiria la seua religió en l'únic culte
oficial de l'Imperi mitjançant l'Edicte de Tessalònica. Una conversió que, no obstant
això, comportava grans dificultats i que va ser en bona part adaptada a la idiosincràsia
de la societat romana, convertint-la en una mescla feta a mida per a la seua fàcil
assimilació.
LES DIFICULTATS DE L'ASSIMILACIÓ
Des dels inicis de la seua expansió, a Roma convivien una gran quantitat de cultes. La
incorporació de déus estrangers o l'assimilació a les deïtats pròpies romanes s'havien
realitzat sovint i, de fet, molts déus que considerem romans eren a l'origen etruscos o
grecs. En llocs que havien tingut una forta religió pròpia, com el cas d'Egipte, existien
déus sincrètics com Serapis, mescla de l'egipci Osiris-Apis (que al seu torn, era la fusió
d'aquestes dues deïtats) i el grec Zeus.
No obstant això, la gran majoria d'aquests cultes tenien en comú el fet de ser politeistes
i, per tant, acceptar l'existència d'altres déus que no foren els propis. Assimilar el
cristianisme, i més encara establir-lo com a religió oficial, era una tasca molt més difícil

3
perquè reconeixia a un únic déu. A més, en principi rebutjava la idolatria, mentre que la
majoria de cultes de l'Imperi incorporaven en alguna mesura imatges, estatuetes o
símbols diversos.

Els cristians van esborrar a colp de cisell els relleus d'aquest temple
dedicat a Isis, que va ser reconsagrat a la Verge.
Foto: iStock / pavlemarjanovic

L'alternativa que es va trobar per a facilitar l'assimilació va ser la de substituir la miríada

de déus pels diversos sants, establint-los com a patrons de les activitats i les professions;
sants que, irònicament, en molts casos havien sigut martiritzats pels propis romans. El
mateix es va fer amb molts temples, transformats en esglésies o reconvertits a un culte
cristià. Aquest procés sovint implicava la destrucció de tot el que poguera recordar al
seu passat pagà, com a estàtues, imatges o relleus.
LA NOVA COMUNITAT CRISTIANA
Fins i tot abans que Teodosi oficialitzara el cristianisme, la nova religió havia guanyat
suficient popularitat com perquè aquest últim pas fora inevitable. És notable el cas de
Julià anomenat “l’Apòstata”, que va governar entre els anys 361 i 363 i que va fer un
intent fracassat de restaurar la fe en els antics déus. El cristianisme tenia molts elements
que el feien molt atractiu per a les classes més humils, que conformaven la majoria de
la població de l'Imperi: pobres, esclaus o d'alguna manera oprimits podien trobar consol
en una religió que els concedia major esperança que els déus antics, el temperament i
la conducta dels quals en els mites no eren precisament un model a seguir.
Un pas imprescindible per a formar part de la comunitat cristiana era el ritu del
baptisme. Si bé als nounats se'ls podia realitzar sense dificultat, en el cas dels adults
calia seguir un ritual pel qual la persona abandonava públicament les seues pràctiques
paganes. En els dies assenyalats, com la Pasqua o el dia d'un sant patró, es realitzaven
baptismes múltiples a les ciutats que comptaven amb un bisbe o diaca i un baptisteri.
Un a un, el bisbe o diaca tocava el nas i les orelles dels presents, els exorcitzava amb
aigua beneïda i els ungia amb oli. La persona es tornava cap a ponent, per on s'oculta el
sol, i proclamava la seua renúncia al Diable; després es tornava cap a llevant -cap a la
llum, és a dir, Crist- i se submergia tres vegades en una gran pila baptismal, que
originàriament era una xicoteta piscina, abans que s'introduïren les més xicotetes amb
forma de font. Finalment el bisbe o diaca realitzava la unció final al cap i la rentada dels
peus. Acabat el baptisme de tots els presents, aquests participaven en una solemne
missa en la catedral o església principal de la localitat.
4
 Segons la llegenda, Constantí el Gran va obtindre la victòria sobre el seu rival
Majenci després de tindre una visió de la creu de Crist i dotar als seus exèrcits
d'aquest símbol com a estendard. Va ser el primer emperador que es va
convertir al cristianisme.
Encara que la persona batejada prometera abraçar la nova fe per convicció, certament
moltes conversions es realitzaven per interés. A mesura que el cristianisme guanyava
força, formar part de la nova religió va passar a ser cada vegada més convenient: casos
com el de la filòsofa i científica Hipàtia d'Alexandria, que va morir assassinada per una
torba de fanàtics, eren incidents extrems i rars, però a un nivell menys visible les
institucions oficials afavorien als cristians: des de la promulgació de l'Edicte de Milà en
313, durant el regnat de Constantí el Gran es van prohibir una després d'una altra totes
les manifestacions paganes públiques. L'any 392 l'emperador Teodosi va prohibir
també els cultes pagans privats mitjançant l'Edicte de Constantinoble: a partir de llavors,
en l'Imperi Romà ja no pertocaria per als cultes que l'havien regit durant més de mil
anys.
Malgrat tot, l'aparent cristianització de la societat no va ser tan completa com es podria
imaginar. Les successives onades d'invasors bàrbars encara pagans, la conquesta de
nous territoris els habitants dels quals rebutjaven abandonar les seues tradicions o els
conflictes entre les diverses branques del cristianisme i els seus representants eren
dificultats que es van arrossegar fins i tot fins al cap de la caiguda de l'Imperi d'Occident
i van persistir durant en l'Edat mitjana. Durant segles van perviure molts costums
pagans, com la creença en la màgia, la bruixeria i els talismans, alguna cosa que es va
manifestar en fenòmens com la caça de relíquies. I això a pesar que l'Església ja era una
institució consolidada i capaç d'exercir la seua autoritat de manera autoritària i violenta,
com es va manifestar en la implacable lluita contra les “heretgies”.