Apunts de Cosmologia

Apunts del Curs de
Cosmologia
impartit pel Dr. E. Salvador Solé
Núria Navarro Navarro

Miguel Garcı́a Fernández
Gemma Lluch i Albiol
Irina Pi Jaumà
Oscar Jiménez
Paula Garcia
Recopilat i editat per Núria Navarro Navarro

Revisat pel Dr. Eduard Salvador Solé
Apunts del Curs de
COSMOLOGIA ÍNDEX
Índex
1 Introducció històrica 3
1.1 Els pobles primitius . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3
1.2 Les civilitzacions de l’Antiguitat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3
1.3 La Grècia clàssica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3
1.4 L’Hel·lenisme . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 5
1.5 Edat mitjana . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 5
1.6 Renaixement . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 5
1.7 Edat Moderna . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 6
1.8 Edat Contemporània . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7
1.9 Primers avenços del model del Big Bang . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 10
1.10 Avenços més recents del model del Big Bang . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 12
2 Relativitat General 14
2.1 Lı́mits de la gravitació universal de Newton . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 14
2.2 Principis de la Relativitat General . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 15
2.3 Diferències entre la gravitació de Newton y d’Einstein . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 17
2.4 Introducció a la geometria diferencial . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 19
2.4.1 Tensors . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 19
2.4.2 Canvi de base . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 19
2.4.3 Mètrica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 20
2.4.4 Espai afı́ . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 20
2.4.5 Varietat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 21
2.4.6 Connexió i derivada covariant . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 22
2.4.7 Varietat riemanniana . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 23
2.4.8 Curvatura d’una varietat riemanniana . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 23
2.5 Equacions d’Einstein . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 23
3 Cosmografia 26
3.1 Principi Cosmològic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 26
3.2 Mètrica de Robertson-Walker . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 28
3.3 Llei de Hubble-Lemaı̂tre . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 29
3.4 Redshift cosmològic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 32
3.5 Horitzó de partı́cules cosmològic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 33
3.6 Distàncies lluminositat i angular . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 35
4 Dinàmica de l’Univers 36
4.1 Equacions de Friedman . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 36
4.2 Interpretació newtoniana de les equacions de Friedman . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 36
4.3 Evolució de l’Univers . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 37
4.4 Equacions d’estat amb solució analı́tica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 38
4.5 Cas més realista . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 39
4.6 Contingut i evolució de l’Univers . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 41
4.7 Sobre la matèria i l’energia fosca . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 43
5 Termodinàmica de l’Univers 46
5.1 Equilibri termodinàmic local (ETL) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 46
5.2 Conceptes bàsics de termodinàmica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 46
5.3 Entropia de la radiació per barió . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 46
5.4 Evolució de les temperatures de la radiació i la matèria . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 47
5.5 Anisotropies de la radiació de fons . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 48
5.6 Nucleosı́ntesi primordial . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 52
5.7 Grans eres de la història de l’Univers . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 56
1
Apunts del Curs de
COSMOLOGIA ÍNDEX
6 Temes avançats 57
6.1 Inflació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 57
6.2 Formació de galàxies . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 59
2
Apunts del Curs de
COSMOLOGIA 1 INTRODUCCIÓ HISTÒRICA
1 Introducció històrica
La cosmologia és la ciència que estudia l’estructura i l’evolució de l’Univers i els fenòmens que hi tenen
lloc a gran escala. Es tracta, de fet, d’una branca multidisciplinària, ja que es basa en l’astrofı́sica, la
relativitat general i la fı́sica d’altes energies, enllaçant aixı́ els components més petits de l’Univers amb
els més grans.
La cosmologia neix del desig innat de l’ésser humà d’entendre tot el món que l’envolta. No és doncs
d’estranyar que sigui la disciplina cientı́fica més vella de totes. Evidentment, als seus inicis, les fronteres
entre ciència, filosofia i mite o religió no estaven ben delimitades.
1.1 Els pobles primitius

Tots els pobles primitius tenien (i tenen) la seva pròpia cosmologia, és a dir, una teoria que explica com
ha aparegut i com s’ordena el món conegut. L’observació i la teoria eren, com ho han estat sempre més,
els seus pilars. L’observació es limitava, però, a la de l’àrea geogràfica en la que vivia la tribu i la teoria
la formava el conjunt d’explicacions, basades en processos causals coneguts, com els que es donen en les
relacions humanes, que se suposava governaven també els àmbits natural i divi.
Aquestes primeres cosmologies tenien doncs un caràcter més mı́(s)tic que racional. Versaven sobre les
divinitats totpoderoses que manen sobre el comportament de la natura i tenien per finalitat donar una
explicació sobre l’origen i el comportament de tot el que ens envolta i que escapa a la nostra lógica.
Aquestes cosmologies formaven part del conjunt de coneixements transmesos pels xamans.
1.2 Les civilitzacions de l’Antiguitat

Amb l’aparició de la ramaderia i l’agricultura que generaven aliments amb facilitat i permetien la divisió
del treball es va generar una acumulació de bens materials i la concentració de grans patrimonis. Això va
dur al dersenvolupament d’un nou ordre social jerarquitzat a fi i efecte de defensar els recursos i els bens
que se’n derivaven. Els sacerdots, hereus dels xamans, eren els encarregats desenvolupar els coneixements
i de mantenir les tradicions i l’ordre social sota la protecció d’una classe guerrera dirigida per un cabdill
(rei o basileu) que garantia la defensa del poble i el manteniment de la seva riquesa acumulada. De mica
en mica aquesta riquesa va anar passant a mans del cabdill i la cort de nobles guerrers que utilitzaven la
religió per tal de justificar la seva existència i inviolabilitat.
Durant aquest perı́ode es van desenvolupar les matemàtiques i l’astronomia com a eines pràctiques per
dominar l’agricultura i la construcció d’obra civil. La teories cosmològiques de totes aquestes civilitzacions
de l’Antiguitat (sumeris i balbilonis, egipcis, indis, xinesos i amerindis), transmeses pels sacerdots de
generació en generació, van romandre lligades a la religió, base de l’estructura social inamovible. Per
això, lluny d’anar avançant com ho feien les eines teòriques i les dades observacionals (astronòmiques i
geogràfiques) que permetien seguir els cicles naturals i fins i tot calcular els eclipsis lunars i fins i tot
solars en alguns casos, van quedar fixades. Van acabar sent simples mitologies heretades i indiscutibles
sobre l’origen del cosmos i de l’ésser humà en mans de la religió d’estat.
1.3 La Grècia clàssica

Els primers intents d’explicar l’Univers de forma racional i deslligada de la religió es remunten a l’antiga
Grècia. Això va ser possible gràcies al seu model molt especial d’organització social. La societat grega no
era jeràrquica. Tot el contrari, els grecs fugien dels tirans. La seva organització polı́tica preferida (si més
no a Atenes) era la democràcia. Els ciutadans eren lliures i iguals en drets i deures. Podien votar els seus
governants i discutir de tot, cosa que feien regularment i amb fruició. Als grecs els agradava “enraonar”,
discutir sobre tots els conceptes, fer-se preguntes, contrastar opinions. No hi havia idees preconcebudes.
Tot es podia analitzar de forma racional i ordenada, utilitzant la lògica i l’estètica com a úniques guies.
Com no existien principis inamovibles, s’havien de basar en la lògica per tal de fer deduccions i induccions
el més fiables possible, és a dir, d’acord amb la raó, mentre que l’estètica els permetia escollir, d’entre
totes les possibilitats, la més simple i bella, sense arbitrarietats o elements innecessaris.
3
Apunts del Curs de
Utilitzant aquestes dues eines, la lògica i l’estética, els grecs van desenvolupar explicacions del món ob-
servat distanciades de la religió que es van mostrar ser molt eficaces, comparades amb les explicacions
que es donaven en altres civilitzacions contemporànees amb més història i més coneixements matemàtics
i astronòmics però absentes de la llibertat de pensament per tal de no posar en perill la religió d’Estat i
l’ordre social establert.
Això va portar als grecs a concloure que s’havia de poder explicar el món natural sense la necessitat de
cap intervenció divina. Com no hi havia d’haver instants privilegiats com ara la creació o la fi del món,
el temps havia de ser homogeni i infinit. El propi espai també s’havia de comportar de la mateixa
manera, sense punts privilegiats com ara uns lı́mits. És a dir, l’espai havia de ser homogeni, infinit i
euclià, és a dir, com un pla infinit si fos a 2D. (La noció de curvatura d’un espai a 3D no es coneixia. Per
tant, la possibilitat que l’espai 3D fos homogeni i finit però sense lı́mits, com la superficie d’una esfera si
fos a 2D, no es contemplava.) Per la mateixa raó, les figures que es donaven espontàniament a la natura
a dues i tres dimensions havien de ser el cercle i l’esfera. En particular, els astres havien de ser esfèrics i
moure’s en cercles.
Alguns personatges clau en els avenços d’aquesta època són:
Presocràtics
▸ Tales de Milet. La seva filosofia assumeix que és possible comprendre l’Univers, i l’intenta explicar.
En la mateixa lı́nia trobem a Anaxı́menes i Anaximandre. Tots tres van postular l’existència
d’un cert arkhé que és el principi material de totes les coses.
▸ Pitàgores. Va descobrir que l’eina que permet comprendre els secrets de l’Univers són les ma-
temàtiques: la bellesa de la naturalesa respon a la lògica matemàtica. Va plantejar el model
geocèntric, amb una Terra esfèrica envoltada per l’esfera o bòveda celest (esfera 2D imaginària de
radi arbitrari i concèntrica amb la Terra, sobre la qual aparentment es mouen els astres). També
va dir que l’espai és pla i d’acord amb la geometria plana d’Euclides (les lı́nies paral·leles es tallen
a l’infinit).
▸ Empèdocles. Es preocupà per la composició de la matèria, postulant que tot està format per
quatre elements (ara en dirı́em estats) fonamentals: foc, aire, aigua i terra.
▸ Demòcrit. Va afirmar que totes les coses materials estan formades per partı́cules indivisibles o
àtoms que es mouen en el buit. Va suggerir l’existència d’altres planetes habitats, i que la Via
Làctia està formada per un gran conjunt d’estels.
Socràtics
▸ Plató. Va fer la distinció entre el món ideal, de les idees perfectes, i el món real, que és una
imatge imperfecta del primer.
▸ Eudoxe. Defensà que l’Univers és “un món d’esferes perfectes”, afirmant que tots els objectes
astronòmics han de ser esfèrics.
▸ Aristòtil. Va intentar fer una sı́ntesi de les teories dels seus antecessors, elaborant una teoria equi-
vocada però tan compacta i ben acabada que van caldre molts segles per superar-la. Va definir dos
móns: el sublunar (imperfecte, accidentat) i el supralunar (perfecte, esfèric). Al món sublunar,
tot està format pels quatre elements d’Empèdocles: dos de descendents (la terra i l’aigua) i dos
d’ascendents cap al món supralunar (l’aire i el foc) amb tendència a ocupar el seu lloc natural
segons el seu pes. El principi de tot el món supralunar és l’èter, una substància perfecta. L’Univers
(no l’espai) és finit i està format per un conjunt d’esferes que es mouen en moviments circulars
concèntrics centrats en la Terra immòbil.
4
Apunts del Curs de
1.4 L’Hel·lenisme
Els avenços dels filòsofs grecs van culminar a l’època hel·lenı́stica, amb la fusió de les civilitzacions grega
i egı́pcia (o oriental), que van aportar el mètode de la lògica i l’estètica, d’una banda, i els coneixements i
dades empı́riques, per l’altra. Aquesta fusió, portada a terme pels descendents d’Alexandre Magne (amb
el seu focus a la ciutat d’Alexandria) va ser completada més tard amb els elements aportats per la cultura
eminentment pràctica dels romans. En aquesta etapa, cal destacar:
▸ Epicur. Va postular que l’Univers és infinit i conté un nombre infinit d’àtoms.
▸ Zenó. Va seguir, a canvi, la lı́nia aristotèl·lica, afirmarmant que l’Univers és finit.
▸ Ptolemeu. Va perfeccionar el model aristotèl·lic, formulant la teoria epicı́clica per tal d’expli-
car les observacions astronòmiques més precises en un Univers geocèntric. Segons aquest model
cosmològic centrat en el moviment (amb fases retrògrades) dels planetes sobre el fons estel·lat que
gira al voltant de la Terra, aquells segueixen gran circumferències (deferent), respecte de les quals
es mouen sobre una petita circumferència (epicicle).
1.5 Edat mitjana

Amb la caiguda de l’Imperi Romà començà una llarga etapa de pobresa cultural, com a resultat de
la destrucció i pèrdua dels coneixements previs per causa de les invasions bàrbares. A més, els pobles
bàrbars van adoptar el cristianisme com a religió d’Estat, com ja havien fet els romans a les darreres
fases de l’Imperi, degut a la potència de les religions monoteı̈stes. Dins d’aquesta religió, la cosmologia
aristotèl·lica tenia una molt bona cabuda: l’homa que era l’objecte central de la creació divina era al
centre del món i tot l’Univers girava al seu voltant. D’altra banda, l’home pecador era imperfecte de
manera que la perfecció només es trobava al regne dels cels on habita Déu, etc. Això va fer que la religió
tornérs en força a dominar la visió del món i que la cosmologia aristotèl·lica esdevingués la cosmologia
oficial indiscutida i indiscutible. Per fortuna, els àrabs van tenir accés directe a alguns coneixements guar-
dats a Alexandria, malgrat la gran destrucció que havia patit la seva famosa biblioteca, i van heretar-ne
d’altres conservats a l’Imperi de Bizanci, de manera que, a través d’ells, començà a arribar a Europa els
coneixements de l’època hel·lenı́stica. Un clar exemple n’és l’Almagest, nom àrab de l’obra astronòmica
de Ptolemeu.
Com que durant aquesta època tots els coneixements a Europa estan en mans dels clergues, els escribes
d’aquells moments, no és d’estranyar que el principi dels canvis parteixin paradoxalment d’aquests. La
contribució més important a nivell cosmològic durant aquest temps es deu a un bisbe:
▸ Nicolau de Cusa (1401 - 1461): Pensava que l’Univers és infinit i que potser les estrelles són
objectes com el Sol.
1.6 Renaixement
El Renaixement allunya el pensament i obra humana de la religió. L’home i les seves capacitats artı́stiques
i cognitives prenen força. Això du a l’adveniment del protestantisme que obra la porta a la crı́tica de
l’Esglesia catòlica. Tot, inclosa la cosmologia aristotèl·lica, es pot posar en dubte. Els autors materials
d’aquest canvi en l’àmbit de l’astronomia i cosmologia són:
▸ Nicolau Copèrnic (1473 - 1543). Podem considerar-lo com el darrer gran aristotèl·lic. Efecti-
vament, amb la voluntat de fer compatible el model aristotèl·lic-ptolemaic amb les observacions
astronòmiques detallades més recents va proposar de col·locar el Sol al centre de l’Univers, enlloc
de la Terra (heliocentrisme). Aquesta transició que rep el nom de “revolució” (pel fet que la
Terra girava) copernicana va permetre mantenir el moviment dels planetes sobre cercles perfectes
sense necessitat de les darreres compllcacions del model d’epicicles (que ja incloia elements com ara
els deferents i l’equant). Tanmateix aquest petit canvi va ser el principi de la veritable revolució
cientı́fica renaixentista.
5
Apunts del Curs de
Qüestió: A la vista de la relativitat dels sistemes de referència (SR) segons la

fı́sica actual, podem dir realment que la Terra gira al voltant del Sol? No. Si només
hi hagués el sistema Sol-Terra tan faria una cosa com l’altra. Però hi han altres planetes que
fan que les dues visions no siguin ben bé simètriques: malgrat que no hi ha cap SR absolut,
el model (o descripció) més simple del moviment del Sistema Solar és el primer: l’heliocèntric
en el qual tots els planetes giren al voltant del Sol. Certament també podrı́em adoptar el punt
de vista que el Sol gira al voltant de la Terra, però llavors els planetes no girarien al voltant
nostre describint quasi-cercles com el Sol sinó describint corbes molt complicades.
▸ Giordano Bruno (1548 - 1600). En la lı́nia de Nicolau de Cusa, aquest monjo animista pensava
que les estrelles eren com sols. Però la seva concepció de l’Univers arribava molt més lluny. Cada
estrella tenia els seus planetes i cada planeta tenia éssers vius. Aquestes idees heretges van provocar
que l’Església l’executés a la foguera.
▸ Johannes Kepler (1571 - 1630). Gràcies a les dades de gran precisió obtingudes pel seu mentor,
Tycho Brahe, va deduir que les òrbites planetàries no són circulars, sinó el·lı́ptiques, amb el Sol a un
dels focus. Va formular les lleis homònimes. Creia en un espai infinit en què les estrelles no ocupen
tot l’Univers, sinó que estàn concentrades en una regió finita per tal d’evitar que la lluminositat
total de les mateixes no sigui infinita. D’altra banda, no creia que les estrelles fossin com el Sol
perquè llavors haurien de mostrar paral·laxi, i en aquell moment no se’n mesurava a cap de les
estrelles. Va descobrir novas que semblaven entrar en contradicció amb la cosmologia aristotèl·lica.
▸ Galileo Galilei (1564 - 1642). No necessita presentació. A més de proposar el mètode cientı́fic, va
utilitzar per primera vegada el telescopi. Això el va permetre de fer grans descobriments: muntanyes
a la Lluna, fases de Venus, anells de Saturn, satèl·lits de Júpiter (Io, Ganı́medes, Calisto, Europa).
Gràcies a aquests descobriments va comprendre que el món supralunar (que incloia la Lluna) no
era perfecte i que per tot arreu hi ha moviments d’astres al voltant d’altres astres. L’Univers no
era com deia Aristòtil! Totes aquestes observacions semblaven confirmar una vegada més el model
heliocèntric, el qual va defensar en les seves publicacions. Però l’Església va intervenir, obligant a
Galileu a retreure’s del model heliocèntric.
1.7 Edat Moderna

Com a conseqüència dels descobriments anteriors es produeix un canvi de paradigma a nivell cosmològic:
l’Univers passa a ser el món de les estrelles i no pas el món dels planetes com fins llavors. Això duu a
nous avenços:
▸ Isaac Newton (1643 - 1727). No necessita presentació. Va desenvolupar el càlcul infinitesimal i

l’òptica, aixı́ com la mecànica. Va proposar la teoria de la Gravitació “Universal” (GU), és a dir, que
serveix per tot l’Univers, com se suposa per qualsevol altre teoria cientı́fica a partir de Newton, que
explicaba les lleis de Kepler. La idea que es feia Newton de l’Univers és que l’espai és infinit i euclidià
plè d’estrelles fins l’infinit, homogèniament distribuı̈des. Efectivament, les lleis de la mecànica que
havia desenvolupat anteriorment suposaven l’existència de SR inercials en relació al sistema absolut
de les estrelles fixes. Però, per tal d’evitar el col·lapse de les estrelles sota la seva pròpia gravetat
(aquest collapse s’hauria de notar per força atès que tindrien velocitats de col·lapse infinites en haver
actuat la gravetat des d’un temps pretèrit infinit) calia que l’atracció que experimenten fos idèntica
en totes les direccions, la qual cosa obligava a que estiguessin homogèniament repartides per tot
l’espai. En aquestes condicions, es podria aconseguir un equilibri estàtic (acceleració i velocitat
nul·les.
Qüestió: Per quines raons aquest model cosmològic de Newton no funciona? A

part del fet que l’Univers seria infinitament lluent com havia notat Kepler (paradoxa que discu-
tirem més endavant) hi ha el fet que l’equilibri de les estrelles seria inestable. Qualsevol petita
pertorbació (com ara que alguna estrella estigui més aprop d’una altra) s’amplificaria i aca-
baria provocant grans velocitats de les estrelles. Possiblement Newton era conscient d’aquests
problemes i per aquest motiu no desenvolupà cap cosmologia malgrat que la seva teoria de la
GU ho hauria permès com veurem més endavant.
6
Apunts del Curs de
▸ Immanuel Kant (1724 - 1804). Filòsof alemany que, utilitzant la lògica i l’estètica a partir del
Principi Copernicà, va proposar que les estrelles, en comptes d’estar repartides uniformement a
l’espai, havien de formar “Universos illa”(el que actualment entenem per galàxies).
▸ Charles Messier (1730 - 1817). Astrònom francés. Va descobrir “nebuloses”al cel que va interpre-
tar com núvols interestel·lars (posteriorment es comprendria que algunes d’elles són galàxies com
havia proposat Kant) i va elaborar-ne’n un catàleg amb cent deu objectes. Molts cossos celestes
encara conserven el codi que tenien en aquest catàleg.
▸ William Herschel (1738 - 1822). Astrònom anglès. Va trobar les primeres evidències de que les
estrelles que veiem no estan uniformement repartides per l’espai sinó que estan concentrades en un
pla: el disc de la Via Làctia. Gràcies a la construcció d’un gran telescopi, va mesurar la primera
paral·laxi d’una estrella, i aixı́ es va corroborar que el Sol situat a la seva distància es veuria puntual
com una estrella. Això demostrava definitivament que les estrelles són objectes lluminosos com el
Sol.
▸ Heinrich Olbers (1758 - 1840). Astrònom alenany. És famós per la paradoxa que porta el seu
nom: si l’Univers fos ple d’estrelles fins l’infinit, el cel nocturn hauria de ser infinitament brillant
(com havia vist Kepler), mentre que si no era infinit havia de col·lapsar sota la seva propia gravetat
(com havia vist Newton).
▸ Jacobius Kapteyn (1851 - 1922). Astrònom holandès. Va resoldre aparentment la paradoxa

d’Olbers en demostrar que les estrelles de la Via Làctia estan girant (1890) al voltant d’un punt
dins la Galaxia i que, per tant, la Via Làctia podia ser finita sense col·lapsar sobre ella mateixa (en
compensar-se la seva atracció gravitatòria amb la força centrı́fuga degut a aquell moviment).
1.8 Edat Contemporània

A principis del segle XX es precipiten els avenços tant pel que fa a l’observació (on es produeixen grans
progressos tecnològics) com a la teoria (on els progressos cientı́fics no són menys importants). L’Univers
deixa de ser el món de les estrelles per passar a ser el món de les galàxies. A més a més, l’Univers deixa
de veure’s com a estàtic per primer cop a la història de la humanitat. El paradigma evolutiu iniciat en
el camp de la biologia per Darwin acaba per invadir la cosmologia.
▸ Harlow Shapley i Herbert Curtis (principis del s. XX). La idea que l’Univers es limitava a
la Galàxia, és a dir a un conjunt finit d’estrelles en rotació, s’anava consolidant. Però a finals del
s. XIX encara hi havias qui pensava que l’Univers era ple d’altres galàxies similars a la nostra,
distribuı̈des homogèniament fins l’infinit, situades a grans distàncies les unes de les altres (com en
l’univers de Kant) i que es veien se’ns apareixien com les nebuloses de Messier. Aquesta confrontació
va ser força mediàtica, i un fet molt il·lustratiu d’aquesta situació és el “Gran Debat”que va tenir
lloc entre els dos astrònoms nordamericans Harlow Shapley i Herbert Curtis a principis del segle
passat (1920) a un teatre de Nova York. El primer defensava que ens trobem a la perifèria de
l’única galàxia de l’Univers, de la qual només en veiem una part per causa de l’absorció del medi
intergalàctic. El segon, en canvi, assegurava que ens trobem al centre d’una de les moltes galàxies
que constitueixen l’Univers. Cap dels dos tenia tota la raó.
▸ Albert Einstein (1879 - 1955). No necessita presentació. A part de le seva contribució en la
teoria de la llum i la termodinàmica a l’origen de la fı́sica quàntica, revoluciona la mecànica amb la
seva teoria de la Relativitat Restringida (1905) i, poc després (1915), desenvolupa una nova teoria
gravitatòria, la Relativitat General (en anglès General Relativity, GR), que ha estat validada per
tots els experiments realitzats fins avui (com ara la recent detecció d’ones gravitatòries). És més,
és l’autor del primer model cosmològic realitzat en el marc de la fı́sica. Ni Newton ni cap altre fı́sic
s’havien atrevit mai a fer-ho.
▷ Relativitat especial (RE) (1905). Modifica la mecànica de Newton basada en el grup de

transformació de Galileo, fent-la compatible amb la velocitat constant de la llum (veure el
proper capı́tol), és a dir, amb el grup de transformació de Lorentz.
7
Apunts del Curs de
▷ Relativitat general (GR) (1915). Generalitza la GU de Newton fent-la covariant i compa-

tible amb la RE (ho veurem al proper capı́tol).
▷ Model estàtic d’Univers (1917). És esencialment el que defensava Newton i que respon
a la mateixa visió del món que tenien els grecs: un Univers infinit, immutable (i per tant
etern) i homogeni, però desenvolupat en el marc de la GR. Per tal d’explicar que l’Univers
pugui ser estàtic amb la distribució estel·lar (o de galàxies) va introduir a la GR una força
repulsiva d’origen geomètric que compensava l’atracció gravitatòria de la matèria-energia, en
la forma d’un paràmetre Λ anomenat çonstant cosmològica”. Com ja havia vist Newton, la
immutabilitat de l’Univers és incompatible amb l’atracció gravitatòria pura i simple. En RG,
no n’hi ha prou, però, en suposar que l’Univers és homogeni perquè la RG és una teoria “local”,
no global com la GU de Newton, i la disposició de matèria i energia a la resta de l’Univers
no influeix l’espai-temps ni l’estat de moviment de la matèria localment. Per tal que l’Univers
sigui estàtic cal modificar les equacions, a base d’introduir la constant Λ:
- Si Λ fos positiva (com es creu actualment), hi hauria una repulsió geomètrica entre els
cossos que omplen l’Univers, que segons la seva magnitud podria equilibrar la seva atracció
gravitacional.
- Si Λ fos negativa, l’atracció entre els cossos de l’espai seria encara més forta que la deguda
al seu contingut de matària i energia.
Imposant que l’Univers fos immutable (model estàtic), va trobar el valor necessari per
a la constant: un valor molt petit, compatible amb el lı́mit newtonià de la GU. Aquest
model també és, però, inestable. (Com veurem més endavant, avui dia es creu que hi ha
efectivament una Λ positiva o energia fosca, però amb un valor superior al necessari per
mantenir l’Univers estàtic, motiu pel qual l’Univers s’està expandint acceleradament.)
▸ Aleksandr Friedman (1888 - 1925). Meteoròleg rus, estava entre els pocs fı́sics de la seva època
que eren capaços d’entendre la RG d’Einstein. És “EL”pare de la cosmologia actual, perquè va ser
el primer en acceptar que l’Univers homogeni pogués estar en expansió. Aplicant la teoria de la
RG amb Λ = 0, va trobar dues solucions: la d’un univers en indefinida model obert (1922) i la
d’un univers en expansió que s’atura i és seguida d’un col·lapse model tancat (1924). En les dues
solucions l’Univers tenia un origen temporal en el que l’Univers tenia densitat infinita.
Va enviar el seu primer article a una revista alemana que el va donar a revisar a l’Einstein (com a
arbitre o referee). Einstein va rebutjar de publicar-lo dient que tot estava malament. Tanmateix
Friedman va insistir i fins que Einstein va haver d’admetre que el model era matemàticament
correcte i publicable, tot i que a la seva publicació va afegir una nota dient que, fı́sicament, aquell
model no tenia sentit.
Qüestió: Que l’Univers estigui en expansió des d’un estat de densitat infinita
vol dir que en el instant inicial tota la matèria i energia de l’Univers estaven
concentrades en un punt? No. Quan retrocedim en el temps, les densitats de massa/energia
es fan infinites o, equivalentment, les distàncies entre tots els punts de l’Univers es fan zero.
Però això passa a tot arreu alhora, no pas en un punt dins de l’espai buit. En altres paraules,
si l’espai (3D) és ara homogeni i infinit, retrocedint en el temps sempre és homogeni i infinit;
mai s’arriba a concentrar més la matèria en una regio o un altre de l’espai i, per tant, en el
lı́mit continua sent una varietat homogènia de 3D i no pas un punt de 0D. Una altra qüestió
relacionada amb aquesta és cóm es produeix l’expansió de l’Univers. Novament, aquesta no
es produeix de manera radial des d’un punt, sinó que es produeix de manera isotròpica des de
cada punt de l’espai. L’expansió de l’Univers de la qual estem parlant no és res més que un
augment de les distàncies entre partı́cules (o galàxies).
▸ Edwin Hubble (1889 - 1953) i Vesto Slipher (1875 - 1969). Hubble era advocat americà i un
astrònom aficionat extremadament expert. Les seves aportacions provenen de les observacions as-
tronòmiques realitzades amb el nou telescopi de 3 m de diàmetre de Mount Wilson. Amb aquest
telescopi va poder observar una estrella variable a Andròmeda (aparentment una cefeida clàssica,
amb pulsació periòdica), i va poder determinar que es tractava d’un objecte extragal·làctic. D’a-
questa manera va acabar amb el Gran Debat: l’Univers era ple de galàxies.
8
Apunts del Curs de
Estudiant la llum de les nebuloses amb forma regular, Slipher havia pogut veure que la seva llum
estava correguda al vermell (redshift).
Per tal de determinar la distància a les galàxies, Hubble va utilitzar les observacions de Slipher,
trobant que com més llunyana és una galàxia, més desplaçada al roig és la llum que rebem d’ella
(llei de Hubble). Avui dia la llei de Hubble s’interpreta com degut a l’efecte Doppler sobre la llum
de les galàxies que s’allunyen de nosaltres tant més ràpidament com més gran és la seva distància.
Tanmateix, en el moment del seu descobriment, Hubble no ho veia aixı́ ja que ell defensava un model
d’univers estàtic com el propi Einstein. Per aquest motiu avui dia la seva llei porta el nom oficial
(aprovat per la IAU en 2018) de llei de Hubble-Lemaı̂tre en honor també a qui per primer cop
va interpretar aquesta llei empı́rica com resultat de l’expansió de l’Univers.
Qüestió: Si les velocitats de les galàxies augmenten amb la distància, vol dir això
que per distàncies prou grans se supera la velocitat de la llum? No. El que passa
es que, com postula la RG, el nostre espai-temps no és euclidià sino corbat (és una varietat
riemanianna). Llavors, com veurem més endavant, entre dos punts qualsevol de l’espai-temps
no queda definida la velocitat relativa entre dos objectes; aquesta només està ben definida en
espais euclidians gràcies a que cada parella de punts de l’espai determina un vector posició i la
seva derivada temporal una velocitat relativa entre els dos punts. En RG, les velocitats relatives
només tenen sentit localment, en l’anomenat espai tangent que es confon amb un espai pla.
Tot això ho veurem més endavant.
▸ George Lemaı̂tre (1894 - 1966). Clergue i fı́sic nuclear belga. Va estudiar les implicacions del
model de Friedman en l’Univers primitiu, en que les densitats de la matèria haurien estat (si més
no) nuclears. Això el va portar a proposar el model de l’àtom primitiu. Segons Lemaı̂tre, en
un Univers tipus Friedman, en retrocedir en el temps veurı́em com les densitats i la temperatura
augmenten cada cop més, fins al moment en què es tindria una “sopa”de nucleons a tot l’espai
(àtom primitiu) amb grans velocitats dins la qual s’haurien pogut formar tot els isòtops presents
avui dia a l’Univers. Cal tenir en compte que en aquesta època no es coneixia la nucleosı́ntesi
estel·lar. El principal inconvenient del model és que, en l’extrapolació clàssica, implicava un origen
del temps o “creació instantània” de l’Univers. Tanmateix, Lemaı̂tre defensava que un Univers en
expansió com el de Friedman explicabe de forma natural el redshift de les gàlaxies: seria corriment
al roig de la llum de les galàxies causat per efecte Doppler degut a la seva velocitat de recessiçó
o allunyament. Amb el temps Hubble i Einstein van acbar acceptant quer el redshift era degut a
l’expansió de l’Univers, però no que l’Univers tingués un origen temporal.
▸ Fred Hoyle, Hermann Bondi, Richard Tolman i Thomas Gold (1945). Per tal de fugir
de l’origen temporal de l’Univers, aquests astrònoms proposaren el model alternatiu de l’”estat
estacionari”o de la “creació contı́nua” de matèria. Si assumim que l’Univers ha de ser homogeni,
infinit i immutable, i que a més a més s’està expandint (en aquells moments ja ningú negava que
aquesta fos l’explicació de la Llei de Hubble), la disminució de la densitat provocada per aquesta
expansió havia de quedar compensada per l’aparició continua de nova matèria a l’Univers. Aquest
model no necessitava de l’existència d’un origen del temps de manera que tota magnitud còsmica
observable (incloent-hi la densitat de matèria) es mantenia fixa en el temps. Per això rep el nom
de model estacionari. Com a curiositat: Hoyle al 1949, mofant-se del model explosiu de Lemaı̂tre
en una entrevista radiofònica, el va batejar amb l’onomatopeia de Big Bang.
▸ Georgi Gamow (1904 - 1968). Fı́sic nuclear rus fugit als USA durant la segona guerra mundial va
dirigir la tesi doctoral d’Alpher en la qual es calculava la posible nucleosı́ntesi en el univers primitiu
de Friedman-Lemaı̂tre. Conjuntament amb Bethe, (Alpher-Bethe-Gamow, α − β − γ, 1948) van
signar l’article que recollia els resultats de la tesi d’Alpher, sobre el model de nucleosı́ntesi
primordial on s’estudiava en detall la possible gènesi dels elements en el model del Big Bang.
En el seu moment Lemaı̂tre no havia pogut aprofundir en la seva teoria per la manca de seccions
eficaces de les reaccions nuclears; a l’època de Gamow no es coneixien amb exactitud, però ja s’en
tenia una bona aproximació. Gamow i companyia van observar que, per una certa temperatura de
l’Univers quan la seva densitat va permetre la sı́ntesi dels elements, es podia explicar l’abundància
còsmica observada dels elements lleugers però no pas la dels més pesats que l’heli. Juntament
amb Hermann també van predir que, de ser aixı́, hi hauria d’haver avui dia una radiació romanent
9
Apunts del Curs de
(actualment coneguda com radiació còsmica de microones, en anglès CMB ) a una temperatura
de l’ordre de 5 K.
▸ Margaret i Geoffrey Burbridge, Fowler i Hoyle (B 2 F H, 1957). Van publicar un article on

es defensava l’anomenat model de nucleosı́ntesi estel·lar per a l’origen dels elements dins del
model cosmològic de l’estat estacionari. Aquest model permetia explia¡car l’abundància còsmica de
tots els elements més pesats que l’heli com sintetitzats a l’interior de les estrelles si la matèria que
s’anava creant constantment ho feia en forma d’àtoms d’hidrogen. No obstant, no expliava l’origen
dels elemenst lleugers, els qual no es poden formar sinó que més aviat es destrueixen a l’interior de
les estrelles.
▸ Yakov Zel’dovich, i independentment, Hoyle i Taylor (1964). Van arribar a la conclusió que els
models de nucleosı́ntesi primordial i estel·lar podien ser ambdós vàlids i complementaris. Suggerien
que en un Univers segons el model de Friedman, la nucleosı́ntesi primordial podia donar lloc als
elements lleugers i posteriorment la nucleosı́ntesi estel·lar la de tots els altres elements.
▸ Dicke, Peebles i Wilkinson (1964). Van proposar-se, aquell mateix any, de mesurar la radiació
de fons predita per Alpher i Gamow amb un detector d’ones milimètriques (antena). Malgrat que
no van arribar a temps (veure l’apartat següent) el 2019, James Peebles va rebre el Premi Nobel en
reconeixement a les seves multiples aportacions teòriques en la construcció del model del Big Bang.
▸ Arno Penzias i Woodrow Wilson (1965). Aquest enginyers de Bell Laboratory estaven muntant
una ràdio-antena per a telecomunications i, quan intentaven eliminar tots els sorolls, se’n van adonar
de que n’hi havia un d’altament isotròpic que no podien suprimir. El cosmòleg Turner els va fer
veure que es tractava de la radiació de fons que buscaven Dicke i col·laboradors, als quals se’ls van
adelantar en el descobriment. Per aquest fet que confirmava el model del Big Bang van rebre el
premi Nobel el 1977.
1.9 Primers avenços del model del Big Bang

Aquesta observació confirmava el model de Friedman-Lemaı̂tre, explicava la radiació CMB i el recompte
de galàxies de diferent magnitud que en aquella època estava en conflicte amb el model estacionari. És
més, el model del Big Bang resolvia la Paradoxa d’Olbers. L’Univers seria homogeni, però només podrı́em
veure la llum produı̈da per les galàxies que ocupen una regió finita de l’Univers de radi igual a la distància
recorreguda per la llum des que es van formar les galàxies. A més a més, amb el corriment al roig de la
llum, amb els detectors ordinaris només podrı́em detectar la llum emesa per objectes dins d’una certa
distància. Com més aprop estiguéssim del Big Bang més correguda seria la llum cap a grans longituds
d’ona, tendint a infinit en el Big Bang (veure més endavant).
Aixı́ doncs, no hi havia cap dubte: el model cosmològic adequat era el de Firiedman-Lemaı̂tre o Big
Bang. Tal i com havia proposat Lemaı̂tre, l’Univers en els primers instants era una “sopa”de partı́cules,
a una gran temperatura i densitat. Després de la nucleosı́ntesi dels elements lleugers, amb l’expansió i
refredament de l’Univers, la temperatura va arribar a T 4000 K (temperatura d’ionització de l’hidrogen),
llavors els electrons i els protons es van combinar per formar àtoms neutres d’hidrogen (l’element de lluny
més abundamt a l’Univers), fenomen que es coneix amb el nom de recombinació. A aquesta tempera-
tura, els fotons no eren prou energètics com per ionitzar els àtoms, de manera que va deixar d’haver-hi
protons i electrons lliures i la radiació es va desacobla de la matèria. Els fotons que van continuar vi-
atjant lliurement per l’espai són els que avui veiem en forma de radiació còsmica de microones o CMB.
Tenint en compte que en l’actualitat hi ha galàxies es pot calcular com havien de ser les fluctuacions de
densitat necessàries en el moment de la recombinació per a anar amplificant-se per atracció gravitatòria
fins a produir aquelles estructures. En un espai 3D pla (o sigui euclidià), les fluctuacions linials creixen
com el factor d’expansió, i com, des que va aparèixer la radiació CMB a l’instant de recombinació, a
un redshift (z) de 1200, l’espai s’ha estirat un factor 1 + z ∼ 1200 (tot això ho veurem més endavant),
avui dia les fluctuacions de densitat haurien de ser, com a mı́nim, unes 1200 vegades més grans que en
aquell moment. Com avui han col·lapsat, tenim que les fluctuacions han sortit del règim linial, o sigui
∆ρB
ρB
> 1., la qual cosa implica que en el moment de recombinació havien de ser ∆ρ ρB
B
∼ 3 ∆T
T
> 10−3 , on
10
Apunts del Curs de
hem tingut en compte la relació entre les fluctuacions adiabàtiques de densitat dels barions (de massa
mp ) i dels fotons en un gas acoblat (o termalitzat): ρB = mp np ∝ nγ i nγ ∝ T 3 (la darrera expressió per
la estadı́stica de Bose-Einstein). Per tant, les fluctuacions de temperatura de la radiació CMB havien de
ser ∆T
T
> 10−3 /3. Cap al 1980 ja es podien mesurar les fluctuacions de temperatura d’aquesta amplitud
en la radiació CMB, tanmateix no es veien.
Com les fluctuacions en la densitat de barions a l’època de recombinació no eren suficients per donar lloc
a les galàxies avui dia, es va recórrer a considerar el possible efecte d’un tipus de matèria no bariònica, la
matèria fosca (en anglès Dark Matter, DM), l’existència de la qual ja s’havia proposat per tal d’explicar
el moviment de les galàxies en cúmuls per part de Fritz Zwicky o del gas dins de les galàxies espirals
per part de Vera Rubin. La DM està sotmesa als mateixos efectes gravitatoris que la matèria bariònica
ordinària però no la podem veure (no interacciona amb la radiació electromagnètica). Amb presència
de DM, el problema de la formació de galàxies se solucionava perquè les fluctuacions d’aquesta podien
satisfer la condició ∆ρ
ρDM
DM
> 10−3 /3 capaces de generar les galàxies d’avui dia (quan es desacoblen, els
barions cauen dins dels pous de potencial de la matèria fosca) sense entrar en contradicció amb la manca
observada de fluctuacions de temperatures de la radiació CMB a aquest nivell (la DM no estava acoblada
amb els barions i fotons).
Amb aquesta hipòtesi s’arribava a que les fluctuacions en la temperatura de la radiació de fons havien de
ser més petites que 10−3 , concretament de l’ordre de 10−5 (les fluctuacions del camp gravitatori generades
per les fluctuacions de DM acaben repercutint també en la CMB). Detectar aquestes petites fluctuacions
requerien de mesures molt precises, i per això es dissenyà el satèl·lit COBE, que va començar a fer les
seves observacions extraatmosfèriques el 1989. Aixı́, el 1992, es va veure que l’espectre de la radiació
de fons coincideix extraordinàriament amb l’espectre de Planck del cos negre a temperatura T = 2.728
K (figura 1) i, el que és més important, es van detectar les fluctuacions predites en la temperatura de
la CMB de l’ordre de 10−5 . Això va suposar el Premi Nobel del 2006 per als responsables d’aquestes
observacions, John Matteri George Smoot, respectivament.
Fig. 1. Espectre de Planck perfecte amb una radiació que quadrava la d’un cos negre a T = 2.73K. Aquest
espectre no només confirmava la teoria del Big Bang, sinó que a més confirmava la validesa i el bon funcionament
de la quàntica.
11
Apunts del Curs de
1.10 Avenços més recents del model del Big Bang

Originalment Hubble es negava a acceptar que el redshift de les galàxies fos degut a una expansió de
l’Univers. Però finalment va haver d’admetre-ho. Aquesta és la causa intrı́nseca del corriment al roig
descobert per Vesto Slipher. Fins i tot Einstein va haver de retractar-se d’haver proposat el model cos-
mològic estàtic un cop reconeguda l’expansió de l’Univers i va exclamar que considerar que Λ ≠ 0 havia
estat “el major error de la seva vida”. Val a dir, però, que actualment el model del Big Bang ha hagut
d’incorporar una Λ, positiva com proposava Einstein amb un valor més gran encara que fa que l’Univers
s’estigui expandint acceleradament. El motiu d’aquesta incorporació és el que veurem a continuació.
Després de la detecció de la radiació CMB i de les seves fluctuacions quedava confirmat el model del Big
Bang segons el qual l’Univers homogeni estava en expansió decelerada (amb Λ = 0), és a dir, sense cap
repulsió geométrica, només l’atracció produı̈da per la massa i energia que conté. Per tant, calia pensar
que l’expansió de l’Univers s’anava frenant poc a poc, amb dos possibles destins (d’acord amb les dues
solucions trobades per Friedman): l’expansió indefinida tot i que cada cop més lenta o el col·lapse final,
quan l’atracció gravitatòria és suficient per a frenar l’expansió en un temps finit.
Segons aquesta expansió decelerada, la llei de

Hubble no seria una recta, tal i com la va
enunciar Hubble originalment, sinó que s’a-
niria corbant a mesura que mirem galàxies
més llunyanes. La raó és que quant més
lluny estigués la galàxia que observem, més
en el passat l’estariem veient-la (doncs la ve-
locitat de la llum és finita) i, segons l’-
expansió decelerada, el redshift que veurem
a una certa distància serà més gran que
en creixement linial, ja que anteriorment la
galàxia s’estava allunyant de nosaltres més
ràpidament que ara per a objectes a la matei-
xa distància. Gràficament, haurı́em d’observar
el comportament de la corba blava de la figura
2.
A distàncies petites, la corba s’aproxima molt bé a

Fig. 2. La Lllei de Hubble a grans distàncies segons la recta perquè estem observant les galàxies en el
l’expansió de l’Univers. seu estat d’expansió actual. És el que va observar
Hubble.
La curvatura de la llei de Hubble serà més pronunciada quanta més deceleració hi hagi, que serà més
gran quant més atracció gravitatòria hi hagi. És a dir, a partir d’aquesta corba que es podia obtenir ex-
perimentalment fent observacions del redshift i ldistàncies de galàxies s’havia de poder deduir la densitat
mitjana de l’Univers.
En la dècada dels 90, dos equips liderats per Adam Reiss i Brian Schmidt per una banda i Saul
Perlmutter per l’altra, van estudiar aquesta corba utilitzant supernoves (SN) com a candeles estandard
per tal de determinar les distàncies r de les galàxies i van trobar uns resultats inesperats. En comptes
d’una expansió més o menys decelerada n’observaven una d’accelerada. Els dos equips d’investigadors
creien que estaven errats en el seu treball, però el 1998, en conèixer cada equip els resultats fins aquell
moment secrets de l’altre equip, van precipitar-se a publicar aquests resultats tan sorprenenst. El 2011,
tots tres van rebre el Premi Nobel pels seus descobriments simultanis sobre l’expansió accelerada de
l’Univers.
L’origen de la repulsió que provoca l’expansió accelerada de l’Univers rep el nom d’energia fosca (Dark
Energy, DE), la composició de la qual és un dels dos grans misteris, juntament amb la de la DM, de la
cosmologia actual.
12
Apunts del Curs de
El model cosmològic actual és el d’un Big Bang decelerada inicialment que ha acabat sent accelerada des
del redshift z = 1 (abans d’aquest instant la presència de Λ > 0 no es notava en front de la densitat de
materia i energia que era molt més elevada). Estrictament, l’explosió inicial, el Big Bang, és troba com
a extrapolació clàssica del model cap al passat i és possible que no existı́s realment degut a que quan la
desnitat es fa prou gran apareicxen efectes quàntics que acaben afectant l’espai-temps (l’extraopolació
clàssica ja no és vàlida)). Els efvectes quàntics en l’Univers primitu poden ser diversos. Per exemple,
avui dia creiem que als primers instants de l’Univers va haver-hi una fase d’inflació en la qual un camp
escalar o inflató produeix una equació d’estat amb pressió negativa que duu a que l’expansió s’accelerés
(de forma similar al que està passant ara) fins que es van formar les partı́cules i el camp es va descar-
regar, donant lloc a la fase d’expansió decelerada friedmaniana clàssica. L’interès de la inflació és que
permet explicar de forma natural moltes qüestions obertes del model del Big Bang (per què l’Univers és
homogeni, per què és aparentment pla a nivell espacial, d’on han sortit les partı́cules materials i les seves
fluctuacions primordials de densitat). A part de la recerca de la DM i la DE, comprendre la causa de
l’inflació juntament amb la formació de galaxies són els camps de recerca més actius avui dia en cosmologia.
13
Apunts del Curs de
COSMOLOGIA 2 RELATIVITAT GENERAL
2 Relativitat General
Per estudiar l’evolució dinàmica de l’Univers n’hi ha prou amb la gravitació. Les altres tres forces
fonamentals de la natura no hi juguen cap paper atès que:
▸ La interacció nuclear forta i la feble només són molt intenses però només a distàncies molt petites.
▸ La força electromagnètica té abast infinit però els objectes macroscòpics de l’Univers són elèctricament
neutres (les càrregues positives neutralitzen les negatives). Aquest apantallament fa que la força
elèctrica també sigui inexistent a grans distàncies.
A canvi, la gravetat és l’única interacció de llarg abast en la qual no hi ha compensació entre càrregues
(apantallament).
Alguns comentaris previs:

● Cap de les dues grans teories gravitacionals que s’han formulat fins ara (GU i RG) té en compte
efectes quàntics. En aquest sentit, ambdues teories estan sotmeses a limitacions clàssiques (a
vegades parlem de l’àmbit “semiclàssic”: un espai-temps clàssic, no quantificat, en l’interior del
qual poden tenir lloc els efectes quàntics coneguts de les altres interaccions. Per exemple, la teoria
de la inflació de la que parlàvem està desenvolupada en un marc semiclàssic.
● Com dèiem, les corbes de rotació de les galàxies espirals indiquen que ha d’existir matèria fosca
(DM). Com el seu propi nom indica, la DM és una substància fosca, en el sentit que ni despren llum
ni interacciona (fora de la gravitació) amb la matèria ordinaria que si ho fa. La seva composició
és ara per ara desconeguda. Hom podria pensar que la GU (i la seva extensió, la RG) ens porta a
falses conclusions. Per aquest motiu s’ha proposat una teoria gravitatòria alternativa, que és una
modificació de la GU que no necessita la DM per a explicar el comportament d’aquesta rotació:
la MOND (per les sigles en anglès de Modified Newtonian Dynamics). També existeix una versió
relativista, desenvolupada per Jacob Bekenstein. Actualment, la MOND és una teoria marginal,
ja que a l’explicació de la configuració de cúmuls de galàxies en col·lisió (com ara el Bullet Cluster ),
no es pot explicar sense l’existència, ni que sigui en una petita fracció, de DM.
2.1 Lı́mits de la gravitació universal de Newton

Com ja hem comentat, la RG és una extensió de la GU. Amb la teoria d’Einstein es recupera, en certes
condicions, la de Newton. Fora d’aquest lı́mits cal utilitzar la RG. Concretament, cal utilitzar-la quan es
dóna alguna de les següents circumstàncies:
▸ φ
c2
∼ 1, on φ denota el potencial gravitatori newtonià. Aquesta condició equival a tenir camp
gravitatori intens.
▸ v
c
∼ 1, on v es la velocitat newtoniana. Altes velocitats impliquen altes energies que, com veurem,
també contribueixen a generar gravitació en RG i no pas en GU.
Observem que la primera condició implica la segona: un camp intens provocarà grans acceleracions que
generen velocitats elevades. Ara bé, la segona no implica la primera ja que, per a partı́cules sense massa,
les velocitats són altes sense necessitat de camps gravitatoris intensos. Segons la RG d’Einstein, tot el
que tingui massa o energia contribueix en crear gravitació, fins i tot els fotons.
Aixı́ doncs, en Cosmologia cal aplicar la RG quan considerem:
● Distàncies prou grans. En efecte, considerem una esfera de radi r. Com la densitat de l’Univers
és aproximadament constant (a gran escala), podem aplicar el teorema de Gauss a aquesta esfera.
El resultat és que el camp gravitatori newtonià només depèn de la massa interior a l’esfera. Llavors,
per esferes de radi r prou gran, el camp gravitatori a la seva superficie serà prou intens (M augmenta
com R3 mentre que la força disminueix com R2 ) com per a que es compleixi la primera condició
que fa necessari aplicar la RG.
14
Apunts del Curs de
● Temps prou petits. En l’actualitat, la contribució de la radiació de fons a la densitat de massa

y energia de l’Univers és menyspreable respecte de la contribució de la matèria bariònica. La raó
és que, tot i que la densitat numèrica de fotons CMB és molt més gran que la densitat numèrica
mitjana de barions de l’Univers (amb una proporció de 109 a 1) i també molt més gran que la
densitat numèrica de fotons produı̈ts en qualsevol altra font de radiació, el camp gravitatori degut
als fotons prové de la seva energia (la massa és nul·la) i la radiació CMB és a una temperatura de
3 K, per la qual cosa té una densitat d’energia molt baixa. Ara bé, com que l’expansió de l’Univers
és adiabàtica, la temperatura de la radiació i de la matèria que omplen l’Univers va decreixent a
mesura que passa el temps. Per tant, en retrocedir cap al passat, la temperatura va creixent de
manera que, si retrocedim prou, s’acaben produı̈nt els dos efectes següents:
- Les velocitats de les partı́cules de massa no nul·la augmenten fins a tornar-se relativistes.
- Els fotons de la RF es tornen molt energètics, i contribueixen significativament al camp gravi-
tatori.
Aixı́ doncs, quan retrocedim prou en el temps també és fa necessari l’ús de la RG. I si retrocedim
més i més, arribarà un moment que ni tan sols la RG serà aplicable. Efectivament, per densitats de
l’Univers prou elevades, la gravitació deixaria de tenir un comportament clàssic i requeriria d’una
descripció quàntica encara per desenvolupar.
En canvi, podem emprar la GU per estudiar l’evolució dinàmica de l’Univers si ens limitem a volums
petits (escales espacials petites comparades amb el radi de curvatura de l’Univers) i temps grans (com-
parables amb la seva edat actual).
2.2 Principis de la Relativitat General

La teoria de la RG es basa en els següents principis:
1) Principi de Covariància:
Un dels aspectes que Einstein critica de les lleis de la mecànica newtoniana és la seva dependència
del sistema de referència (SR). En Newton, les lleis només són vàlides en sistemes de referència iner-
cials (SRI): en la resta de sistemes de referència (no inercials), per tal d’aplicar la GU cal introduir
unes forces inercials fictı́cies, és a dir, no lligades a la gravitació.
Amb el principi de covariància, Einstein diu que les lleis de la fı́sica (en particular de la gravita-
ció) s’han de poder formular amb objectes matemàtics (escalars, vectors, tensors), que no
depenen del SR (només en poden dependre les seves components).
Aquest principi forma part de la tradició grega (és una qüestió lògica que repercuteix en l’estètica
de les equacions).
2) Principi de Relativitat (s’enten relativitat especial o restringida):
La teoria electromagnètica desenvolupada per Maxwell estableix que la velocitat de la llum en

el buit és una constant universal invariant respecte canvis de SR. Aquest fet, que va en contra
de la composició galileana de velocitats, es comprova experimentalment. Per aquest motiu Einstein
el postula (atès que no és demostrable) com un principi que automàticament duu a la modificació de
les transformacions galileanes de SR inercials. Com s’ha de transformar r i t per a que la velocitat
de la llum c = ∣dr/dt∣ sigui la mateixa? Les transformacions que garanteixen el principi de relativitat
especial són les de Lorentz:
⎡ct̄⎤ ⎡ γ −βγ 0 0⎤⎥ ⎡⎢ct⎤⎥

⎢ ⎥ ⎢
⎢ x̄ ⎥ ⎢−βγ 0 0⎥⎥ ⎢⎢ x ⎥⎥
⎢ ⎥ ⎢ γ 1 v
⎢ ⎥=⎢ ⎥ ⎢ ⎥ amb γ = √ iβ=
⎢ ȳ ⎥ ⎢ 0 0 ⎥ ⎢
1 0⎥ ⎢ y ⎥ ⎥ 2 c
⎢ ⎥ ⎢ 1 − ( vc )
⎢ z̄ ⎥ ⎢ 0 0 0 1⎥⎦ ⎢⎣ z ⎥⎦
⎣ ⎦ ⎣
15
Apunts del Curs de
Tant el temps com l’espai que mesura un observador depenen de la seva velocitat en relació a la
velocitat de la llum: l’espai i el temps no són magnituds deslligades (independents), sinó que
estan lligades a través de la velocitat de la llum i constitueixen un “espai-temps” de dimensió
4 amb la mètrica (quasi-euclidiana) de Minkowski.
▸ L’element de lı́nia és ds2 = c2 dt2 − dx2 − dy 2 − dz 2 .
▸ El vector diferencial de desplaçament té la forma (cdt, dx, dy, dz).
▸ Per a definir la quadrivelocitat a 4D de forma anàloga a la velocitat a 3D de la mecànica de
Newton, haurı́em de derivar el (quadri)vector desplaçament respecte a un temps escalar per
tal que el resultat continués sent un (quadri)vector, és a dir, les seves components variessin
com les d’un (quadri)vector sense barrejar coordenades. Per tant no podem utilitzar dt com a
la mecànica clàssica perquè dt no és un escalar; és la component temporal (llevat de l’escalar
c) del (quadri)vector desplaçament. L’únic temps que alhora és un escalar és el temps propi,
τ , de la partı́cula que es mou, és a dir, el temps en el SR solidari amb la partı́cula (que té
coordenades espacials fixes) atès que satisfà la relació ds2 = c2 dτ 2 .
dxi dt dx dy dz
Aixı́ doncs, la quadrivelocitat s’ha de definir com ui ≡ = (c , , , ).
dτ dτ dτ dτ dτ
▸ De la definició de temps propi tenim que: c2 dτ 2 = ds2 = c2 dt − dx2 − dy 2 − dz 2 . Derivant dues
vegades repecte a dτ i aplicant la regla de la cadena:
c2 dt2 dx2 dy 2 dz 2 c2 dt2 dx2 dt2 dy 2 dt2 dz 2 dt2 dt2 2
c2 = ( − − − ) = ( − − − ) = (c − v 2 ) ⇒
dτ 2 dτ 2 τ2 dτ 2 dτ 2 dt2 dτ 2 dt2 τ 2 dt2 dτ 2 dτ 2
dt 2 c2
⇒( ) = 2 = γ2
dτ c − v2
La primera igualtat també ens diu que el modul quadrat de la quadrivelocitat és 1 en unitats
naturals en les quals c = 1.
▸ Per analogia a la mecànica newtoniana, el quadrimoment s’ha de trobar multiplicant la qua-
drivelocitat per la massa (en repòs) de la partı́cula:
dt dt dt dt
P i ≡ m0 ui = (m0 c , m0 vx , m0 vy , m0 vz ) = (m0 cγ, m0 γvx , m0 γvy , m0 γvz ) =
dτ dτ dτ dτ
= (m0 cγ, γpx , γpy , γpz ). Veiem que les components espacials són el moment newtonià llevat
del factor γ, és a dir, la massa inercial m que relaciona la força que s’aplica a una partı́cula
amb la seva acceleració és igual a m = m0 γ. És a dir, la massa inercial m és diferent a la
massa en repòs i depèn de la velocitat. Pel que fa a la component temporal del quadrimoment,
ha de ser una propietat de la partı́cula relacionada amb el seu estat de moviment diferent del
moment. Per tant, aquesta propietat només pot ser l’energia: m0 cγ = Ec . Per tant, per una
partı́cula en repòs, es té: E = m0 c2 .
3) Principi d’Equivalència:
Des dels temps de Newton (i de fet de Galileu) se sabia empı́ricament que la massa gravitacional
i la massa inercial són iguals. La primera és l’encarregada de generar el camp gravitatori, i la
segona és la que respon a una força resistint-se al moviment. Einstein va elevar aquest fet sense
explicació coneguda a un principi. Una forma equivalent d’enunciar aquest principi és la següent:
“Localment, no podem distingir entre una caiguda lliure en un camp gravitacional i un moviment
lliure en absència de gravetat.”
Efectivament, gràcies a la igualtat entre massa gravitacional i massa inercial, el moviment de tots
els cossos és igual, independentment de la seva massa, en ambdues situacions. No hi ha doncs cap
experiment mecànic local que permeti distingir entre elles. De fet, segons el principi d’equivalència,
cap mena d’experiment, ni mecànic ni de cap altre tipus, ho ha de permetre.
La teoria de la RG es construeix a partir d’aquests tres principis.
16
Apunts del Curs de
2.3 Diferències entre la gravitació de Newton y d’Einstein

Com a cosneqüència d’aquests principis, les diferències entre la GU de Newton i la RG es poden resumir
atenent al tipus de trajèctòria que segueix una partı́cula i l’espai en el que ho fa segons que hi hagi
gravetat o no com recull la Taula 1:
Sense camp gravitatori Amb camp gravitatori

Newton Recta en espai pla (euclidià) més temps) Cònica en espai pla (euclidià) més temps)
Einstein Geodèsica en espai-temps pla (minkowskià) Geodèsica en espai-temps corbat
Taula 1. Diferències entre la GU i la RG que es desprenen del principi d’equivalència.
Aixı́ doncs, el que distingeix una teoria de l’altra (és a dir, no és una qüestió de punt de vista diferent),
és que en GU els fotons que no tenen massa descriuen lı́nies rectes tot i estan en presència de camp
gravitatori, mentre que en RG, com és l’espai-temps el que es corba, les trajectòries dels fotons també
experimenten els efectes del camp gravitatori malgrat tenir massa nul·la.
D’altra banda, degut al principi de relativitat, també hi ha la diferència que, com la massa i l’energia
són equivalents en RG, el camp gravitatori està creat per la presència de massa i/o energia i no pas
únicament per la presència de massa com en la GU. O sigui que, mentre que les equacions de camp de la
GU de Newton relacionen l’acceleració de les partı́cules massives amb la distribució de massa a l’Univers
(equació de Poisson). En canvi, les equacions de camp de la RG d’Einstein han de relacionar la curva-
tura de l’espai-temps amb la distribució de massa-energia a l’Univers (equacions de camp d’Einstein).
Fixeu-vos que, en RG, si no hi ha cap distribució de massa-energia, l’espai-temps ha de ser pla, és a dir,
minkouskià pel principi de relativitat.
Però abans de trobar les equacions de camp de la RG, veiem les diferències de tipus geomètric que hi ha
entre un l’espai-temps corbat i un espai (o espai-temps) pla:
● A l’espai pla (euclidià) o espai-temps pla (quasi-euclidià), fixat un punt (origen) tot altre punt
determina un vector (vector posició), mentre que a un espai-temps corbat no existexen vectors
posició entre dos esdeveniments (punts en un espai-temps).
● A l’espai (espai-temps) pla es poden comparar vectors en diferents punts. En efecte, al traslladar
un vector per paral·lelisme (és a dir, tot mantenint la seva orientació i mòdul fixes) a la posició on
hi ha un altre vector (per tal de tenir-los en el mateix punt i poder comparar-los), tots els possibles
camins donen com a resultat el mateix vector. En canvi, en l’espai-temps corbat, traslladant vectors
per diferents camins s’obtenen diferents resultats (figura 3). Per tant en un espai-temps corbat no
es poden comparar vectors situats en differents punts.
Fig. 3
● Com a consqüència del primer punt, en l’espai (espai-temps) pla té sentit la velocitat relativa de
dos partı́cules, mentre que en l’espai-temps corbat, la noció de velocitat relativa de dos partı́cules
no té sentit.
● I també, en el cas de l’espai (espai-temps) pla, es poden mesurar distàncies entre punts com el mòdul
del vector posició entre erls dos. Mentre que si hi ha curvatura, la distància entre dos punts no està
17
Apunts del Curs de
ben definida en general. Ni tan sols podem definir la distància com la longitud de la geodèsica que
uneix els punts, ja que en general no hi ha unicitat de geodèsiques entre dos punts.
Pla Corbat
Vectors en punts diferents comparables No són comparables
Vectors posició i velocitats relatives No existeixen
Distància entre punts No està ben definida
Taula 2. Diferències entre l’espai-temps pla i l’espai-temps corbat
Com acabem de veure, el fet que l’espai-temps sigui corbat es manifesta transportant paral·lelament un
vector per un camı́ tancat i comprobant si el vector final coincideix (espai-temps pla) o no (espai-temps
corbat). Aquest fet caracteritza la curvatura de l’espai-temps.
Per tal de poder fer fı́sica en un espai-temps corbat (com per exemple calcular les equacions de camp),
haurem de definir primer una manera consistent de comparar vectors situats en diferents punts (esdeveni-
ments) i de mesurar la separació entre els mateixos encara que el resultat d’ambdues operacions no sigui
única (com veurem, dependrà de la trajectòria considerada entre els esdeveniments) la qual cosa l’haurem
de tenir sempre present. Per a conseguir-ho ens caldrà definir una connexiò entre esdeveniments. Això
ens permetrà d’introduir una geometria diferencial en espai-temps corbats.
18
Apunts del Curs de
2.4 Introducció a la geometria diferencial

2.4.1 Tensors
Donat un espai vectorial E sobre un cos K, definim l’espai dual d’E, E ∗ , com l’espai vectorial de les
aplicacions linials d’E a K. Els elements d’E s’anomenen vectors mentre que els d’E ∗ s’anomenen
co-vectors (o vectors duals o 1-formes).
És a dir, els co-vectors actuen sobre els vectors de manera que:
σ̃
E Ð→ R
V⃗ z→ σ̃(V⃗ )
Si dim(E) = n, llavors dim(E ∗ ) = n i si la base de E és ei , la base dual serà ω̃ i tal que ω̃ i (ej ) = δji .
Escriurem els co-vectors com p̃ = pi ω̃ i .
n
Nota: A partir d’ara, farem servir la notació d’Einstein: ∑ ai ei ←→ ai ei . Això demana escriure indexos de
i=1
bases com a sundidexos i al revés per a covectors, i els indexos de les coponents de vectors en una base com a
superindexos i al revés per a les components d’un covector en la cobase.
Malgrat que E i E ∗ tenen la mateixa dimensió, en general no existeix cap isomorfisme natural entre ells. Com que
no són identificables, dins dels ents algebraics generats per un espai vectorial E, tenim els vectors i els covectors.
Definim l’espai bidual E ∗∗ com l’espai dual d’E ∗ . Si dim(E) = n llavors dim(E ∗∗ ) = n. Com abans, no existeix
cap isomorfisme natural entre E ∗ i E ∗∗ . No obstant, sı́ que existeix un isomorfisme natural entre E i E ∗∗ (l’iso-
morfisme que envia una base a la seva co-co-base, fa el mateix per aqualsevola altre base, per tant cada vector
s’identifica amb l’element respectiu de la co-co-base de qualsevol base en la que hi figuri). Per tant, n’hi ha prou
amb considerar vectors i covectors; no cal considerar més duals d’ordre superior d’E.
Però a més de vector i covectors, encara es poden construir uns altres espais vectorials més complexos, els ano-
menats tensors.
N
S’anomena tensor ( ) a qualsevol aplicació multilinial de la forma:
M
N
Els tensors ( ) són un espai vectorial de dimensió nN +M . Com a exemple, els vectors són tensors (10) i els
M
covectors són tensors (01). Tots els tensors dimensió nN +M que resulten de canviar l’ordre en el producte cartesià
dels E i E ∗ en l’espai de partida són isomorfs de forma natural. Per tant no hi ha més ents algebraics diferents
que aquests generats per un espai vectorial E.
N
La base dels tensors (M ) és {ei ⊗ ... ⊗ e⃗j ⊗ ω̃ k ⊗ ... ⊗ ω̃ l , i, j, k, l = 1, ..., n}.
2.4.2 Canvi de base

▸ La matriu canvi de base de vectors es defineix com: {ej , j = 1, ..., n} Ð→ {e′i , i = 1, ..., n} ∶ e′i = Λji ej
i
▸ La matriu de canvi de les base duals corresponents ve donada per: {ω̃ j , i = 1, ..., n} Ð→ {ω̃ ′ , j = 1, ..., n} ∶
ω̃ i = (Λ−1 )ij ω̃ ′j
Fixem-nos que la matriu del canvi de base en el dual coincideix amb la matriu inversa d’aquesta (i trasposada
per la forma com es presenten matricialment les components dels covectors respecte a les dels vectors).
i
▸ Les components dels vectors V ′i = V⃗ (ω̃ ′ ) = V⃗ ((Λ−1 )ik ω̃ k ) = (Λ−1 )ik V k es transformen amb la matriu inversa,
per això s’anomenen contravariants, perquè no canvien com els vectors de la base.
19
Apunts del Curs de
▸ En canvi, les components dels covectors es transformen com la base, amb la matriu de transformació. Per
això s’anomenen covariants. p′i = p̃(e⃗′ i ) = p̃(Λki e⃗k ) = Λki p̃(⃗
ek ) = Λki pk
N
▸ Les components dels tensors (M ) es transformen:
i... i
T̃j... = T ((Λ)−1 r ω̃ r , ..., Λsj e⃗s , ...) = (Λi )−1 r ...Λsj ...Ts...
r...
Per això aquests tensors es diuen N contravariants i M covariants.

Un conjunt de valors de K són les components d’un tensor d’un cert tipus si en un canvi de base aquests valors
de K canvien com ho fan les components d’un tensor d’aquell tipus.
2.4.3 Mètrica
Un espai vectorial E sobre IR s’anomena mètric si està dotat d’un tensor mètric, és a dir un tensor (02) que
compleix les següents propietats:
▸ És simètric: g(x, y) = g(y, x)∀x, y ⇔ gij = gji .
▸ És no degenerat: g(x, y) = 0∀x implica y = 0 ⇔ ≡ ∣gij ∣ ≠ 0
▸ És definit positiu: g(x, x) > 0 per a tot x =/ 0 ⇔ en una certa base pren la forma ortonormal g =
diag(1, 1, 1, 1). En aquest cas diem que la mètrica és euclidiana.
En cas contrari: g(x, x) ≤ 0 per algun x =/ 0 ⇔ en una certa base pren la forma quasi-ortonormal
g = diag(±1, ±1, ±1, ±1), és a dir, amb algun valor −1 a la diagonal. Llavors diem que la mètrica és
no-euclidiana o impropiament euclidiana o quasi-euclidiana. (Per exemple, la mètrica de Minkowski).
Com en qualsevol tensor, les components de la mètrica en una base gij es troben aplicant-la sobre els vectors de
la base d’E: g(ei , ej ) = gij . Quan el tensor mètric s’aplica (dues vegades, per ser bilinial) al vector desplaçament
infinitessimal dx, l’escalar resultant s’anomena element de lı́nia (o interval infinitessimal): ds2 = gij dxi dxj .
Donada una mètrica, existeix un isomorfisme natural entre E i E ∗ , de manera que cada vector x s’identifica
amb el co-vector x̄ = g(⃗x, ). En aquest cas tots els duals d’E de diferent ordre són el propi E i les formes
multilinials de E a IR; cada vector s’identifica amb un co-vector i els tensors N covariants i M contravariants
s’identifiquen amb tensors de diferents ordres de covariància i contravariància, mantenint N + M fix.
En particular, la mètrica amb components gij s’identifica amb una comètrica amb components g ij , definida de
manera que la comètrica aplicada a dos covectors és igual a la métrica aplicada als vectors corresponents.
La mètrica ens permet trobar les components dels tensors identificats amb diferents ordres de covariància i
contravariància. En efecte, per pujar o baixar un ı́ndex cal simplement utilitzar (contraure amb) la mètrica o la
co-mètrica:
▸ Vi = V̄ (ei ) = g(V, ei ) = g(V j ej , ei ) = g(ej , ei )V j = gji V j
▸ g ij Vi Wj = gij V i W j = Vj W j ∀Vj ⇒ g ij Wi = W j
A més, tenim que, col·locades en forma de matrius, les matrius de la mètrica i la comètrica són l’una és la inversa
de l’altra. Efectivament, gki g ij Vj = gki V i = Vk . Per tant, gki g ij = δkj .
2.4.4 Espai afı́

Diem que un conjunt de punts M és un espai afı́ amb espai vectorial associat E sobre un cos K, si:
▸ Existeix una aplicació f ∶ M × M Ð→ E tal que per tot punt p pertanyent a M la restricció de f a p,
fp ∶ M Ð→ E, és bijectiva.
▸ Es compleix la regla de Chasles: ∀m, m′ , m′′ , fm (m′ ) + fm′ (m′′ ) + fm′′ (m) = 0 que garanteix ∀m, n, p,
fm (m) = 0, fm (n) = −fn (m) i fm (n) + fn (p) = fm (p).
Si dim(E) = n diem que M té dimensió n. Els elements d’M s’anomenen punts. Com E és isomorf a K n ,
fixat un punt o (origen) i una base {⃗ ei } d’E, cada punt p determina unes n-upla d’escalars (coordenades) única,
(p1 , p2 , ..., pn ), iguals a les components de fo (p) en la base {⃗
ei }). L’origen o i la base {⃗
ei } formen doncs un SR
de l’espai afı́. Si canviem la base d’E es produeix un canvi de coordenades en l’espai afı́.
20
Apunts del Curs de
Un espai afı́ M amb espai vectorial associat E sobre IR s’anomena diferenciable si és un conjunt connex amb
topologia d’oberts i l’aplicació fp és homeomorfisme, és a dir, a més de bijectiva, contı́nua1 (i diferenciable fins
un cert ordre k). En el cas d’un espai diferenciable, no cal demanar la regla de Chasles perquè es compleix
automàticament per la continuitat de fp (només cal considerar triangles tancats amb origen i fi al mateix punt
p).
Un espai M diferenciable s’anomena riemannià si E és un espai vectorial mètric.
2.4.5 Varietat
Diem que un conjunt de punts M connex amb topologia d’oberts és una varietat diferenciable de dimensió
n si per tot punt p pertanyent a M existeix una aplicació fp entre un obert U que conté p i IRn i aquesta és
homeomorfisme, és a dir, bijectiva i contı́nua (també es pot exigir que sigui diferenciable fins un cert ordre k).
L’aplicació fp s’anomena carta amb origen a p. Les imatges dels punts q dins de U s’anomenen coordenades de q
en el SR determinat la carta d’origen p. Evidentment podem considerar homeomorfismes de IRn a IRn de manera
que la seva composició produeix diferents cartes o canvis de coordenades.
Les definicions de varietat diferenciable i d’espai diferencia-

ble són doncs molt properes (en l’espai diferenciable també
existeixen cartes que cobreix tot l’espai a base de considerar
els isomorfismes entre E i IRn havent fixada una base dins de
E que amb l’origen p constitueix un sistema de referència).
L’única diferència és que en la varietat diferenciable no hi
ha un espai vectorial associat als punts, només hi ha direc-
tament les seves coordenades a IR per una carta. Cal notar
Fig. 4 també que la carta només està definida en un entorn de cada
punt p. No pot cobrir tot el conjunt M . En efecte, si fos el
cas llavors el propi IRn seria un espai vectorial, E, homeomorf a M i per tant retrobarı́em la definició d’un espai
diferenciable.
Corba xi (λ): Aplicació diferencial d’obert de IR1 a M , amb paràmetre λ. Un desplaçament diferencial dxi sobre
una corba (o la tangent a la corba corresponent: dxi /dλ) en un punt p s’identifica a un vector associat al punt p,
perquè quan es fa un canvi de coordenades la n-upla de reals associada canvia com les components d’un vector,
concretament amb la matriu inversa de la jacobiana de la transformació.
dx̃i
∂ x̃i dxj
dλ = ∂xj dλ
=0
o directament amb els diferentials en comptes de amb les derivades respecte a λ.

Per aquest motiu diem que aquest diferencial desplaçament (o la tangent a la corba) és un vector tangent al
punt.
El conjunt d’objectes associats al punt p amb components que convien com les
de dxi en canvis de coordenades diem que són vectors tangents al punt i cons-
titueixen un espai vectorial de dimensió n anomenat espai tangent, Tp (figura
5).
Com amb canvis de coordenades els elements ∂/∂xi varien amb la matriu inversa de l’an-
terior, és a dir, com els elements d’una base en l’espai Tp , aquests elements s’anomenen
base coordenada. (Aquesta és una definció formal, a diferència de la definició de vector
tangent a una corba que té un sentit més real.) Fig. 5
1 Contı́nua: Donada una bola O (f (p)), existeix un entorn V (p) tal que la seva imatge està continguda a O ; és a dir,
p
∃V (p) ∣ ∀p ∈ V ⇒ fp (V ) ⊂ O
21
Apunts del Curs de
Quan a cada punt d’una varietat tenim un vector del seu espai tangent, diem que tenim un camp de vectors.
Aquesta noció es pot extendre a escalars i a tensors de qualsevol ordre. Com l’espai tangent a cada punt és
un espai vectorial diferent, no podem comparar els vectors en punts diferents. (La derivada de Lie d’un camp
vectorial o tensorial només permet dir si els vectors o tensors varien en relació a un camp de vectors donat,
no si varien de forma absoluta).
2.4.6 Connexió i derivada covariant

Aixı́ doncs, per comparar vectors en els espais tangents de punts diferents necessitem definir una connexió. En
primera instància, la connexió permet comparar vectors entre punts separats per un desplaçament diferencial.
Tanmateix un cop aquesta comparació és possible, sempre podem comparar vectors en punts més llunyans con-
nectant els punts mitjançant una corba (o trajectòria) i transportant el vector d’un punt a l’altre a través de la
mateixa, mantenint el vector constant a cada desplaçament infinitesimal (transport per paral·lelisme o transport
paral·lel). No obstant, no podrem evitar, en general, que el resultat de la comparació depengui de la corba seguida.
Donat un camp vectorial Aµ (xν ), no podem assegurar que al punt xν sigui igual que al punt xν + dxν encara que
Aµ (xν ) = Aµ (xν + dxν ) perquè si fem un canvi de coordenades les noves components dels vector poden canviar de
forma diferent als dos punts (la jacobiana de la transformació és diferent en general als dos punts). Com ha de
µ
ser doncs la diferència dxν Aµ ≡ Aµ (xν + dxν ) − Aµ (xν ) ≡ ∂A
∂xν
dxν , per poder dir que els dos vectors són iguals?2
Per tal que la condició sigui consistent, dxν Aµ ha de verificar necessàriament:

▸ Linealitat amb dxν : si un camp de vectors és constant al llarg d’uns desplaçaments infinitessimals dxν i
dy ν , també ho ha al llarg de ser en qualsevol combinació linial d’aquests.
▸ Linealitat amb Aµ : si dos camps de vectors Aµ i B µ són constants al llarg del desplaçament dxν , també ho
ha de ser tot vector combinació linial d’aquests.
Per tant, dAµ = ∂ν Aµ dxν ha de ser de la forma −Γµ λ ν µ
λν A dx . Els valors Γλν reben el nom de sı́mbols de Chris-
toffel (el signe menys és una convenció).
▸ A més, com la diferència entre dos vectors, dxν Aµ ha de ser un vector: les seves components han de canviar
mitjançant la inversa de la jacobiana de la transformació. Això comporta que la n3 -upla d’escalars −Γµ λν
ha de canviar d’una manera ben determinada. La forma concreta es troba imposant aquella condició i
desenvolupant la inversa de la jacobiana a xν + dxν al voltant de xν i simplificant els termes que resulten
del canvi a xν .
El resultat és:
Γ̃ijk = ∂l x̃i ∂j̃ xm ∂k̃ xr Γlmr + ∂m
2 i m
r x ∂j̃ x ∂k̃ x
r
Per tant, els sı́mbols de Christoffel no són les components d’un tensor. El conjunt de reals Γµ
νλ que canvien
d’aquesta manera són elements d’una connexió. Una connexió es diu simètrica quan Γµ νλ = Γµ
λν .
Havent trobat com ha de ser dAµ ≡ ∂ν Aµ dxν per tal de poder dir que els vectors Aµ en els dos punts infinite-
simament propers són iguals, llavors si volem continuar dient com en el cas de un espai afı́ diferenciable que els
dos vectors són iguals en funció de si el diferencial (la seva derivada) de Aµ es nul (nul·la), ens caldrà canviar
la definició de diferencial (de derivada) en la varietat diferenciable pel nou diferencial DAµ com ∇ν Aµ dxν (nova
derivada ∇ν Aµ com ∂ν Aµ + Γµ λ
λν A ). Aquest nou diferencial (nova derivada) s’anomena diferencial covariant
(derivada covariant).
Per analogia al que passa en un espai afı́ diferenciable, diem que un vector Aµ es transportat paral·lelament (o
per paral·lelisme) sobre una corba xν (λ) quan ∇ν Aµ = 0 al llarg d’aquesta corba. Noetu que la derivada covariant
d’un vector sobre una corba, ∇ν Aµ dxν , es pot mirar com la diferència entre el camp vector a un nou punt x+dx
(Aµ + ∂ν Aµ dxν ) i el vector transportat paral·lelament a aquest punt (Aµ (x) − Γµ λ ν
λν A dx ).
Tenint en compte que la derivada i diferencial covariants d’un “escalar” coincideixen amb la derivada i diferencial
ordinaris (degut a que els valors d’un escalar no varien amb els canvis de coordenades) podem trobar la forma
del diferencial (la derivada) covariant d’un co-vector. El resultat és igual que per un vector però amb el signe
canviat dels termes amb els elements de la connexió. (Això surt de mantenir la regla de derivació i diferenciació
del producte de funcions.) Llavors, també podem trobar la forma de la derivada i diferencial covariants de tensors
N
(M ): amb els termes amb els elements de la conexió tantes vegades amb signe negatiu com l’ordre contravariant
2 Per ∂Aµ
simplificar la notació, escriurem ∂ν Aµ en comptes de ∂xν
.
22
Apunts del Curs de
del tensor i amb signe positiu tantes vegades com l’ordre covariant.
Arribats a aquest punt podem definir geodèsica (l’extensió a una varietat diferenciable de la noció de recta en
un espai diferenciable) com la corba xµ (λ) tal que la variació del seu vector tangent dxµ /dλ estÃ aliniada amb el
propi vector tangent:
ν
D dxdλ dxν
= f (λ)
dλ dλ
.
Si redefinim adequadament el paràmetre λ podem aconseguir que el vector tangent es mantingui constant no
solament en direcció sinó també en mòdul, és a dir, que es transporti paral·lelament sobre la corba. Desenvolupant
l’expressió s’arriba a l’equació:
d2 xi dxl dxk
2
+ Γilk =0
dλ dλ dλ
2.4.7 Varietat riemanniana

Una varietat diferenciable es diu riemanniana si està dotada d’un camp tensorial mètric.
En aquest cas, atenent a que per tot camp vectorial constant el seu producte escalar també ha de ser constant,
s’arriba a: ∇i gjk = 0. Això implica automàticament Γijk = 12 g il (glj,k + glk,j − gjk,l ) on glj,k vol dir ∂k glj . Cal notar
que, segons aquesta expressió, la connexió en una varietat riemanniana és simètrica.
En aquest cas particular, els elements de la connexió reben el nom de sı́mbols de Riemann-Christoffel.
2.4.8 Curvatura d’una varietat riemanniana

Un espai riemannià es pot mirar com un cas particular de varietat riemanniana. Segons el raonament anterior,
si agafem un SR que utilitza la mateixa base en tots els punts, la mètrica té les mateixes components gij a tots
els punts, els sı́mbols de Riemann-Christoffel s’anul·len (les derivades covariants coincideixen amb les derivades
ordinàries) com era d’esperar. Però, si canviem la base a cada punt, la condició d’igualtat d’un vector en dos
punts a un infinitesimal de distància ja no és redueix a la igualtat de les seves components als dos punts: apareixen
uns elements que corregeixen del canvi de coordenadas a cada punt. En particular, les components de la mètrica
varien d’un punt a l’altre i el seu diferencial (o derivada) ja no és nul (nul·la), sinó que és igual a uns termes que
corregeixen del canvi de coordenades entre els dos punts. Això també ho podem mirar com que el diferencial (o
derivada) “covariant” de la mètrica, amb els sı́mbols de Riemann-Christoffel que resulten (i amb idèntica expressió
que abans), és nul (nul·la). O sigui que una varietat riemanniana és en realitat un espai riemannià si i només
si, en un cert sistema de coordenades, s’anul·len els sı́mbols de Riemann-Christoffel en tots els punts (la métrica
pren la mateixa forma a tot arreu). Notem que, llavors, l’equació d’una geodèsica coincideix amb l’equació d’una
recta.
Evidentment aquesta no és una forma efectiva de veure si una varietat riemanniana és en realitat un espai rieman-
nià, ja que haurı́em d’anar provant tots els sistemes de coordenades per assegurar-nos de que no ho és. Hi ha una
forma molt millor de comprovar-ho que no depen del SR: mirar si quan fem transport paral·lel entre dos punts
infinitesimalment propers de qualsevol vector Ak per dos camins diferents obtenim el mateix resultat. (Nota això
és equivalent a comprovar si el transport paral·lel de qualsevol vector Ak sobre una corba diferencial tancada dóna
el vector de partida.)
Seguint dos camins segons un canvi d’ordre de les coordenades que es deixen variar, la condició anterior s’escriu:
∇i ∇j Ak − ∇j ∇i Ak ≡ Al Rijl
k
= 0 (com a diferència de dos tensor això és un tensor i sense contreure amb Al també)
k k l
Com el vector A és qualsevol, això es complirà si i només si el tensor Rijl = Rkij = ∂j Γkil − ∂i Γkjl + Γm k m k
ij Γlm − Γlj Γim
és nul. Que aquest tensor sigui nul o no no depen del SR utilitzat, per tant aquesta condició que permet saber
si estem en un espai riemannià o en una varietat riemanniana no depen de les coordenades emprades. El tensor
k
Rijl rep el nom de tensor de curvatura de Riemann.
2.5 Equacions d’Einstein

Per tal de derivar les equacions de camp de la RG d’Einstein ens cal imposar els tres principis d’aquesta teoria.
Les equacions han de ser tensorials, han de respectar el principi de relativitat restringida (RR) i han de relacionar
la mètrica i la curvatura de l’espai-temps amb el contingut de massa i energia. Aixı́ doncs, Einstein necessitava
relacionar dos tensors:
23
Apunts del Curs de
▸ Un tensor que caracteritzi la distribució de massa i energia en l’espai-temps. Segons la RR, aquest tensor
és el tensor d’energia-impuls T µν . En el cas d’un fluı̈d perfecte i en un SR localment minkowskià, aquest
tensor pren la forma: T µν = −pg µν + (p + ρ)uµ uν , on p és la pressió, ρ és al densitat de massa-energia i uµ
és la quadrivelocitat (macroscòpica) de la matèria. (Com no hi ha dispersió de partı́cules, la part espacial
del tensor de pressió pren la forma diagonal amb un sol escalar p a la diagonal. A més no hi ha transport
d’energia, o sigui que només apareix la ρc2 a la part temporal, sense termes creuats.) Com aquest tensor
està escrit en forma tensorial (independent del SR), també pren la mateixa forma en un SR no minkowskià.3
▸ L’altre tensor s’ha de poder escriure en termes de curvatura de l’espai-temps i potser la mètrica. El tensor
de curvatura de Riemann-Christoffel té quatre ı́ndexos, i per relacionar-lo amb el tensor d’energia-impuls cal
que en tingui dos. Això es pot aconseguir contraient dos dels ı́ndexos mitjançant la mètrica o la co-mètrica.
λ
El nou tensor que en resulta, Rµν ≡ Rµλν , s’anomena tensor de curvatura de Ricci. Però aquest no és
l’únic tensor amb dos ı́ndexos que involucra la mètrica i la curvatura. Hi ha també el tensor g µν R on R és
l’escalar de curvatura que resulta de contraure els dos ı́ndexos del tensor de Ricci. I encara hi ha el propi
tensor mètric (o co-mètric): g µν . Per tant, el tensor amb dos ı́ndexos més general que involucra la mètrica
i la curvatura pren la forma: Rµν + αg µν R + βg µν .
Aixı́ doncs les equacions de camp de la RG per a un fluı̈d perfecte han de prendre la forma:
Rµν + αg µν R + βg µν = γT µν
Si a més a més imposem que per camps febles s’ha de retrobar les equacions de Newton, arribem a que α = −1/2,
̵ i γ = 8πG.4
β = −Λ, una constant anomenada cosmològica de valor més petit que 10−122 c5 /G/h,
Les equacions de camp d’Einstein amb constant cosmològica s’escriuen doncs:
1
Rµν − gµν R − gµν Λ = 8πGTµν
2
El tensor de l’esquerra s’anomena tensor d’Einstein, Gµν . Aixı́ doncs, les equacions també es poden
escriure com:
Gµν = 8πGTµν
Comentaris sobre les equacions de camp de la RG:

▸ Si el fluı̈d no és perfecte, les equacions de camp prenen la mateixa forma però amb un tensor
energia-impuls Tµν no diagonal adequat.
▸ El terme gµν Λ no és rellevant per camps intensos. D’aquı́ que en els casos en que la RG és necessària
no calgui tenir-lo en compte. La cosmologia n’és l’excepció atès que la densitat actual de l’Univers
és feble, d’aquı́ que aquest terme es noti. Durant la inflació primordial de l’Univers també va ser el
terme dominant (en principi, aquests dos valors de Λ no guarden relació entre ells).
▸ Mentre que a Newton tenim una relació entre termes en derivades de segon ordre del potencial
(equació de Poisson) i la densitat de matèria, a Einstein tenim una relació (de fet més d’una perquè
no és una equació escalar sino tensorial 4x4) entre termes en derivades de segon ordre de la mètrica
(com es veu a través de la forma del tensor de curvatura) i la densitat de massa i energia, és a
dir, ρ i p (atès que ambdós quantitats juguen un mateix paper en RR i per tant ambdues corben
l’espai-temps). De fet, per camps febles i el SR adequat, apareixen les derivades segones de la
desviació de la mètrica respecte a la mètrica constant de Minkowski. Aquesta desviació és la que
s’identifica amb el potencial newtonià.
Resolució de les equacions:
▸ En la GU, l’equació que s’obté és escalar. L’existència i unicitat de la seva solució està garantida per
les condicions a l’infinit. Tanmateix, és difı́cil de resoldre-la en general. De fet només es coneixen
solucions analı́tiques per a casos molt simétrics (simetria esfèrica, plana, cilı́ndrica,... ni tan sols hi
ha solució analı́tica per a simetria el·lipsoidal genèrica).
3 S’anomena tensor d’energia-impuls perquè T µ ≡ T µν uµ = ρuν és la densitat d’energia-impuls.
4 Inicialment Einstein va agafar un valor de Λ tal que l’Univers pugués ser estàtic, motiu del seu nom. Després va
rectificar i va prendre Λ = 0. Avui dia creiem que Λ és de fet diferent de zero, amb un valor més gran encara que el proposat
inicialment per Einstein que causa l’expansió accelerada de l’Univers.
24
Apunts del Curs de
▸ Les equacions de la RG d’Einstein són tensorials i per tant encara més difı́cils de resoldre malgrat
que també hi ha existència i unicitat de solucions, garantida per les condicions de frontera de
Cauchy. Tant és aixı́ que el propi Einstein només va ser capaç de trobar una solució, la del seu
model cosmològic estàtic, que és el cas més simètric possible (distribució homogènia i isotròpica de
matèria i energia). Actualment, encara se’n coneixen molt poques: la solució de Friedman (amb
les mateixes simetries espacials però no estàtic), la solució de Schwarzschild (simetria esfèrica), la
solució de Kerr (que descriu el camp gravitatori d’un astre en rotació), i unes altres poques solucions
d’interès més formal que pràctic que parteixen de distribucions d’energia i matèria molt especı́fiques
i poc realistes.
▸ Com que l’espai-temps és 4-D, aquests tensors es representen per matrius quadrades d’ordre 4.
Aixı́, doncs, en RG tenim 16 equacions (enlloc de l’equació escalar de Poisson en la GU). Com que
la mètrica i el tensor d’Einstein que en resulta són simètrics, en realitat només caldrà resoldre 10
equacions (les equacions per sota de la diagonal principal són les mateixes que les de sobre de la
diagonal).
▸ Ara bé, tenim 16 variables: les 10 components independents de la mètrica gij , les 4 components de
la quadrivelocitat, la pressió i la densitat de matèria i energia. Per tant, ens calen 6 equacions més:
- Una d’elles és l’equació d’estat, p = p(ρ).
- Una altra ve de la condició, recordem-ho, que la quadrivelocitat és un vector unitari: ui ui = 1.
- A més, hi ha la llibertat d’escollir les quatre coordenades, la qual cosa ens proporciona 4 con-
dicions addicionals que permeten eliminar 4 variables, és a dir, fixar la forma de 4 components
de la mètrica.
25
Apunts del Curs de
COSMOLOGIA 3 COSMOGRAFIA
3 Cosmografia
Per tal de resoldre les equacions de camp en el cas cosmològic ens cal primer fixar la distribució de massa
i energia en l’espai a un instant donat. El que permet establir aquestes condicions és l’anomenat Principi
Cosmològic. Aquest principi fixa unes simetries en la distribució espacial de massa i energia que permeten
la resolució efectiva de les equacions. De fet, aquestes simetries permeten determinar en gran mesura
les components de la mètrica de l’espai-temps en un SR adequat. Això vol dir que moltes propietats de
l’espai-temps, les que recull la cosmografia, queden fixades abans de resoldre explı́citament les equacions
de camp i conèixer l’evolució o dinàmica de l’Univers.
3.1 Principi Cosmològic

El model de Friedman-Lemaı̂tre o Big Bang (i molts d’altres) es basa en el Principi Cosmològic segons
el qual l’Univers és, a gran escala, isotròpic (totes les direccions són equivalents; l’Univers és invari-
ant per rotacions) i homogeni (tots els punts també ho són; l’univers és invariant per translacions).
O més exactament: “Existeix un conjunt d’observadors tals que veuen l’Univers homogeni i isotròpic.”
Obviament, isotropia respecte a tots els punts implica homo-

geneı̈tat. No obstant, l’inrevés no és cert: homogeneı̈tat no
implica isotropia. Per tal de veure-ho considerem un Uni-
vers en el qual hi ha una vector privilegiat a cada punt però
amb direcció i mòdul idèntics a tot l’espai (figura 6). Aquest
espai té les mateixes propietats a tot arreu i, per tant, és
homogeni tot i que no és isotròpic.
Fig. 6
El Principi Cosmològic no es pot demostrar (per això es formula com un principi), tot i que està suggerit
per les següents observacions.
▸ Isotropia: Aquesta propietat gairebé s’observa directamen, si no fos per unes petites discrepàncies
que interpretem com degudes a la nostra velocitat:
- La distribució de galàxies i les seves propietats (edats, morfologies, colors, metal·licitats...)
- Les velocitats de les galàxies, degudes a l’expansió de l’Univers (llei de Hubble) i la seva
dispersió, en un entorn de l’observador. Estrictament hi ha una petita “anisotropia dipolar”,
és a dir, s’observa un vector privilegiat en la distribució angular de velocitats, amb mòdul
d’uns 300 km/s (cosmològicament, això és petit). Aquesta anisotropia s’interpreta, però, com
deguda a que La Galàxia es mou respecte al fluı̈d de galàxies a gran escala, atraguda per
altres sistemes galàctics (Andròmeda, el cúmul de Virgo, el Gran Atractor,...) que produeixen
inhomogeneitats a petita escala.
- La temperatura de la radiació CMB. Com en el cas de les velocitats, en aquest cas també
es detecta una petita anisotropia dipolar d’uns ∆T /T ∼ 10−3 . La velocitat que hauria de te-
nir l’observador per produir aquesta anisotropia en un Univers on la T de la radiació CMB
la és d’uns 300 km/s, compatible amb la que surt de la anisotropia de les velocitats galàctiques.
El fet que aquestes dues velocitats siguin compatibles (en mòdul i direcció) ens fa pensar
que, efectivament, l’anisotropia dipolar és provocada pel nostre moviment respecte
al fluı̈d de galàxies en expansió o de fotons CMB.
26
Apunts del Curs de
Aixı́ doncs, a la nostra posició dins l’espai hi hauria un SR privilegiat en el qual les velocitats de
les galàxies i la temperatura de la radiació CMB serien totalment isotròpiques. Això no contradiu,
però, la covariància de la RG. Atenent a aquest principi, les lleis de la fı́sica no depenen del SR
adoptat.
Qüestió: El fet que les simetries en la distribució de massa i energia a l’espai-
temps privilegien un SR no contradiu el principi de covariància? No, una cosa no
té res a veure amb l’altra. Que les equacions de la RG adoptin una forma més o menys simple
segons el SR adoptat no vol dir que només tinguin sentit en un SR concret. I a l’inrevés. La
mecànica de Newton només té sentit en SR inercials. Tanmateix, en un sitema d’aquest tipus,
les lleis de la GU admeten una forma més o menys simple segons que el sistema de coordenades
adoptat sigui l’adequat a la simetria del problema (p.e. coordenades esfèriques amb origen al
centre de simetria d’un sistema esfèricament simètric) o no.
▸ Homogeneı̈tat: Aquesta propietat no es pot comprovar directament perquè, tot i que podem mi-
rar en totes direccions, només podem fer-ho des d’un punt. Ara bé, donada la isotropia, només hi
ha dues opcions: o bé ens trobem al centre d’una distribució esfèrica, o bé hi ha isotropia en cada
punt de l’espai perquè hi ha homogeneı̈tat. I pel Principi copernicà que estableix que no ocupem el
centre de l’Univers (o Principi de mediocritat: no som cap observador especial), creiem que l’opció
correcta és la segona.
- Podrı́em pensar que, tot i que no podem canviar de punt, podem mirar si la densitat de
galàxies en punts molt llunyans és igual a la que hi ha prop de nosaltres. Tanmateix, com que
la velocitat de la llum és finita, el que observarı́em no és la densitat actual d’un punt llunyà
sinó la seva densitat fa molt de temps. Aquest és el principi del mètode de recompte de galàxies
(o quàsars, etc) en funció de la distància. Pel motiu que acabem de dir, aquest mètode només
mostre que la densitat d’objectes ha variat amb el temps (l’Univers no és estacionari). Per tal
de poder saber si l’Univers és homogeni a cada instant de temps, calen models de formació
de galàxies que ens permetin, a partir de la seva evolució predita, comprovar si el recompte
d’objectes en funció de la distància a que donaria lloc és compatible amb el que observem.
Això ens permetria de dir que, en aquest model concret, l’Univers que veiem és consistent amb
el Principi Cosmològic.
Qüestió: Podem assegurar que el Principi Cosmològic s’aplica a tot l’Univers,
fins i tot més enllà d’on podem observar-lo? Les nostres observacions de l’Univers es
limiten a la zona interior al que que anomenem horitzó de partı́cules (veure figura 7) o, millor
encara, a la zona més petita a l’interior de l’anomenada superfı́cie de darrer “escatering” de
la llum, produı̈t a l’instant de recombinació (veure més endavant). Més enllà no sabem què hi
ha. Per continuitat cal suposar que aprop d’aquestes fronteres observables l’Univers continua
sent homogeni. Però a molt més gran escala, podria deixar de ser-ho: les anisotropies o
inhomogeneı̈tats podrien començar a ser significatives.
Fig. 7
El Principi Cosmològic té una conseqüència important: l’únic moviment possible de la matèria és un
moviment de dilatació (positiva, negativa o nul·la). Tot altre moviment (de rotació o de cisalla)
definitia un vector que contradiria la isotropia de l’espai.
27
Apunts del Curs de
3.2 Mètrica de Robertson-Walker

A partir del Principi Cosmològic es pot trobar un sistema de coordenades en el que la mètrica pren una
forma particularment simple, anomenada de de Robertson-Walker.
Pel que fa a la coordenada temporal, utilitzarem el temps còsmic, definit com el temps propi dels
observadors que veuen l’Univers isotròpic i homogeni i que, de fet, és comú a tots ells (el temps propi
d’aquests observadors no pot dependre del punt per l’homogeneitat de l’Univers).
Les hipersuperficies espacials d’isotropia i homogeneitat són ortogonals al temps còsmic (sinó la projecció
del temps còsmic sobre aquestes hipersuperfı́cies formaria un vector, la qual cosa contradiria el fet que
l’Univers és isotròpic per aquests observadors).
Per tant, si aquestes hipersuperfı́cies fossin planes, l’element de lı́nia s’escriuria com ds2 = c2 dt2 − dx2 −
dy 2 − dz 2 en coordenades cartesianes i, en coordenades espacials polars esfèriques, s’escriuria com ds2 =
c2 dt2 − dr2 − r2 dθ2 − r2 sin2 θdφ2 . Si a més a més tenim en compte que aquestes hipersuperfı́cies espacials
no tenen perquè ser planes, llavors la forma més general de la mètrica és la següent:
dx2
ds2 = c2 dt2 − − x2 (dθ2 + sin2 θdφ2 )
1 − x2 /K 2
on hem escrit la coordenada “radial” com x (com veu-

rem més endavant només coincideix amb r si l’espai és
pla) i on K −2 és l’escalar de curvatura de les hipersu-
perfı́cies (3D) gènere espai d’homogeneı̈tat i isotropia
dins de l’espai-temps (4D) ortogonals al temps còsmic
(K és el seu radi de curvatura). En funció del signe
d’aquesta constant que escribim com K −2 tenim tres ti-
pus d’espai; veure la figura 8. En el cas K −2 < 0, la
hipersuperfı́cie té a cada punt dos radis de curvatura
ortogonals de diferent signe: un valor K positiu (cap
endins de la hipersuperfı́cie) i un altre −K (cap enfora).
(Si volem parlar d’un únic radi de curvatura K com en
Fig. 8
el cas K −2 > 0, l’hem d’agafar com a imaginari.)
Qüestió: Com pot ser que la curvatura d’aquestes hipersuperfı́cies pugui ser nul·la
si hi ha matèria i energia a l’Univers i per tant l’espai-temps és necessàriament
corbat? No s’ha de confondre la curvatura de l’espai 3D d’homogeneı̈tat, amb la curvatura
de l’espai-temps 4D. La primera pot ser nul·la o no, mentre que la segona sempre és diferent
de zero en RG, a menys que tinguem una distribució de massa i energia nul·la, en el qual cas
tenim un espai-temps de Minkowski.
El fet que aquestes hipersuperfı́cies gènere espai siguin homogènies (per construcció) fa que l’escalar de
curvatura (i el radi de curvatura) sigui constant sobre elles (només pot variar al llarg del temps).
En la forma anterior, les coordenades polars que senyalen els punst de l’espai en expansió varien en el
temps. No obstant, si tota la variació en el temps còsmic d’aquestes hipersuperfı́cies la concentrem en un
paràmetre a(t) anomenat factor d’escala, la mètrica pren la forma anomenada de Robertson-Walker:
dx2
ds2 = c2 dt2 − a2 (t) [ + x2 (dθ2 + sin2 θdφ2 )]
1 − x2 /K 2
28
Apunts del Curs de
on les coordenades polars espacials dels punts que de l’espai que s’expandeix es mantenen fixes en el
temps, motiu pel qual s’anomenen comòbils. El factor d’escala s’acostuma a prendre igual a 1 en el
moment actual, a(t0 ) ≡ 1.
Veiem doncs que el Principi Cosmològic fixa la mètrica llevat de las quantitats a(t) i K −2 . Per a trobar-les,
caldrà aplicar les equacions de camp d’Einstein en aquest sistema de coordenades adaptat a les simetries
de l’Univers en aquest model, les anomenades equacions de Friedman, que veurem quan estudiem la
dinàmica de l’Univers.
Recordem que el concepte de distÃ ncia Ã©s ambiguu en RG. Tanmateix, donades les simetries de
l’Univers, podem definir alguns tipus ”operatius”, encara que no unÃvocs, de distÃ ncia.
Distància pròpia
És la distància l entre dos objectes mesurada sobre la hipersuperfı́cie gènere espai de densitat uniforme a
un temps còsmic donat. Per tant, entre punts infinitesimalment propers és l’arrel quadrada de la restricció
de ds2 a t = ct, on ds2 = c2 dt2 − dl2 , canviada de signe. Amb la mètrica de Robertson-Walker, s’escriu de
la següent forma: ¿
Á dx2
dl = a(t)ÁÀ + x2 (dθ2 + sin2 θdφ2 )
1 − x2 /K 2
En un temps t fixat (per exemple t = t0 ), veiem les longituds pròpies d’algunes corbes especials amb
separació finita:
▸ Corba amb les coordenades x, φ fixes:

π
l = ∮ dl = 2 ∫ a(t)xdθ = 2πa(t)x
0
▸ Corba amb les coordenades x, θ fixes:

2π
l = ∮ dl = ∫ a(t)xsinθdφ = 2πa(t)xsinθ
0
▸ Corba amb les coordenades φ, θ fixes i x ∈ [x1 , x2 ]:

⎧
⎪
x
[a(t)Karcsin(x/K)]x21 si K −2 > 0
l2
x2
a(t)dx ⎪
⎪
⎪
l=∫ dl = ∫ √ = ⎨a(t)(x2 − x1 ) si K −2 = 0
l1 1 − x2 /K 2 ⎪⎪
⎪
⎪ x2
x1
⎩[a(t)Karcsinh(x/K)]x1 si K −2 < 0
L’expressió de la separació pròpia entre punts d’angles fixes en el cas K −2 > 0 mostra el sentit de la
coordenada x descrit anteriorment. També mostra que, en aquest, cas, x està acotat per K.
3.3 Llei de Hubble-Lemaı̂tre

Si ens limitem a un entorn prop de l’observador, en el qual l’espai es confon en l’espai tamgent i
el temps còsmic és el temps propi dels objectes en moviment solidaris al fluı̈d còsmic com en les quadri-
velocitats de Minkowski, té sentit parlar de la velocitat relativa entre dos punts en repòs respecte al fluı̈d
de galàxies a distància l(t): v(t) = dl(t)/dt.
29
Apunts del Curs de
L’única dependència temporal de l(t), segons les expressions de dalt, és el factor d’escala a(t). Atès que
l(t) = a(t)l(t0 )/a(t0 ), tenim:
dl(t) d a(t)l(t0 ) ȧ
v(t) = = ( ) = l(t)
dt dt a(t0 ) a
on veiem que la velocitat resulta ser proporcional a la distància entre els dos punts. Identificant aquest
moviment de la matèria amb el que s’observa a l’Univers, segons la Llei de Hubble-Lemaı̂tre, tenim que
la constant de Hubble, H(t), en el present ve donada per H0 ≡ ȧ(t 0)
a(t0 )
.
Efectivament, aquesta expressió de la velocitat relativa entre dos punts en repòs respecte al fluı̈d de
galàxies coincideix amb l’expressió de la llei de Hubble trobada empı́ricament per aquest astrònom a
partir del corriment al roig de la llum provinent de les galàxies (no gaire llunyanes) per efecte Doppler
degut a la seva velocitat d’allunyament respecte a nosaltres.
Originalment, Hubble va voler comprovar si existia alguna relació entre la magnitud aparent de les
galàxies, mv (en el rang visible) i el seu redshift z. Recordatori:
⎧
⎪ Lv
⎪
⎪
⎪mv = −2.5 log + Cv
⎪
⎪
⎪ 4πr2 r
⎨ ⇒ mv = 5 log + Mv (1)
⎪
⎪
⎪ Lv 10 pc
⎪
⎪
⎪Mv = −2.5 log + Cv
⎪
⎩ 4π(10 pc)2
Amb z = λ0λ−λ1
1
, on Cv és una constant depenent del filtre utilitzat, λ0 és la longitud d’ona observada i
λ1 l’emesa (longitud d’ona al laboratori).
En observar i representar als valors trobats per a

46 galàxies properes, Hubble va obtenir un núvol
de punts (figura 9) amb una dispersió notable, al
qual va ajustar una recta de regressió, trobant
mv = 5 log cz + A.
D’aquesta última expressió i de (1) s’obté:

Mv − A
log(cz) = log r + Ð→ v = H0 r amb cz = v
5
Mv − A
i logH0 =
5
Fig. 9
La dispersió observada respecte a ajust linial prové bàsicament de dos factors:
▸ Horitzontal: en considerar, per aproximació, que totes les galàxies tenen la mateixa magnitud
absoluta, cosa que provoca grans errors en el càlcul de la distància:
r
mv = 5 log + Mv
10 pc
(només es coneix mv , que és el que es pot mesurar, mentre que per a Mv se suposa el mateix valor
tı́pic per a totes les galàxies, d’on s’obté una estimació del seus valors de r).
▸ Vertical: en no corregir les velocitats peculiars, respecte el moviment d’expansió de l’univers, de
les galàxies. Aquestes velocitats peculiars (originades per fluctuacions a petita escala en la densitat
de l’univers) són de l’ordre de 350 km/s (ja vam comentar que per a la Via Làctia és de l’ordre de
300 km/s). Comparada amb la velocitat d’expansió de les galàxies que augmenta amb la distància,
aquesta dispersió disminueix a mesura que mirem galàxies cada cop més llunyanes.
30
Apunts del Curs de
Si poguéssim veure el diagrama de la Llei de Hubble-Lemaı̂tre a distàncies prou grans, podrı́em confirmar
que les dispersions es redueixen, ja que la velocitat de recessió augmentaria, mentre que la peculiar està
acotada i l’error relatiu disminuiria. Tindrı́em un diagrama de punts encara més ajustat a la regressió.
Per desgràcia quan anem tan lluny (llavors ja no podem parlar de velocitats relatives, però si de cz; veure
més endavant) arriba un moment en què les galàxies que veiem estan molt en el passat. (Sempre mirem
al passat. Però a r properes l’Univers no ha tingut prou temps de canviar gaire fins que ens arriba la
llum). Per aquest motiu, les galàxies a un r donat s’allunyaran més ràpidament del que preveu la llei de
Hubble-Lemaı̂tre instantània (la recta), atès que l’expansió s’ha decelerat. O menys ràpidament, si l’U-
nivers s’expandeix acceleradament. Tanmateix a aquestes distàncies tan grans ens manquen estimacions
fiables d’r (les propietats de les galàxies llunyanes poden ser molt diferents de les de les properes). Aixı́,
a distàncies grans ens desfem de les velocitats peculiars però se’ns complica la mesura de distància.
Hi ha actualment, però, un mètode molt eficaç per mesurar grans distàncies: les corbes de llum de les
supernoves tipus Ia, ja que tenen sempre la mateixa corba de llum (i que es poden utilitzar per aquest
motiu com a candeles estàndard). No només es tracta d’un mètode molt més precı́s, sinó que a més
permet fixar-se en galàxies molt llunyanes. Mitjançant aquest mètode, al 1998 es va poder veure que,
en contra del que es pensava, l’expansió de l’univers era accelerada. Avui dia aquest fet també s’ha
comprovat per altres mètodes independents.
Si l’Univers s’expandı́s de forma decelerada com es creia fins aquell moment, necessàriament hi hauria
d’haver un origen del temps. En efecte, la corba a(t) és concava (ä(t) < 0) i per tant, en algun moment
ti prou petit aquesta corba tallarà l’eix de les abscisses. Aquest moment es correspon amb a(ti ) = 0, és
a dir, distàncies entre totes les parelles de punts nul·les, i podem identificar aquest moment amb l’origen
del temps o el Big Bang.
Qüestió: Realment va existir el Big Bang? Un matı́s que cal tenir en compte en la dis-
cussió de l’existència del Big Bang és que, quan ens apropem a a = 0, les densitats creixen fins
l’infinit, i per tant possiblement hi apareguin efectes quàntics que impedeixin retrocedir fins
aquest instant. En aquest sentit podem dir que el Big Bang és una extrapolació clàssica
cap al passat que no té per què haver tingut lloc realment.
La tangent a la corba còncava a(t) a l’instant ac-

tual t0 (figura 10) satisfà la relació ȧ(t0 ) = a(tτ0 ) ,
amb τ una cota superior de l’edat de l’Univers.
Per tant, H0 ≡ ȧ(t0)
a(t0 )
= τ −1 .
Amb les seves dades, Hubble va obtenir un va-

lor de H0 = 500 km/s/Mpc. Amb aquest va-
lor d’H0 s’obté un τ > t0 massa petit, motiu
pel qual Hubble va suposar que l’origen del reds-
hift no podia ser la velocitat d’expansió de l’Uni-
vers.
Més tard, corregint els càlculs de les distàncies que va fer

Hubble (hi havia una confusió amb l’estrella periòdica
observada per Hubble), cientı́fics com de Vaucouleurs
Fig. 10
van estimar H0 = 100 km/s/Mpc Ð→ t0 ∼ 10 ⋅ 109 yr i
d’altres, com Sandage, van estimar H0 = 50 km/s/Mpc Ð→ t0 ∼ 20⋅109 yr. L’edat dels cúmuls globulars és
de t ∼ 15⋅109 yr, aixı́ que una estimació era consistent amb l’edat dels cúmuls i l’altra no. Més recentment
s’ha mesurat H0 ∼ 70 km/s/Mpc i s’ha comprovat la consistència d’aquest valor amb l’edat dels cúmuls
globulars.
Estrictament, l’edat màxima de l’univers que imposa aquest valor de la constant de Hubble encara no
funciona del tot per a alguns pocs cúmuls, de la qual se sap una cota inferior. Aquesta contradicció prové
del fet que l’expansió actual de l’univers no és decelerada, sinó que, com s’ha comprovat amb les SN de
31
Apunts del Curs de
tipus Ia, des d’un redshift de ∼ 0.5 és accelerada. La correcció d’aquest fet fa que H0−1 ja no sigui una
cota superior a l’edat de l’Univers esdevingui consistent amb l’edat observada de tots els cúmuls coneguts.
Expliquem més concretament com ha aparegut l’expansió accelerada de l’Univers i quines poden ser
les seves conseqüències en l’evolució de l’Univers tal i com s’imaginava fins el seu descobriment. (No
tindrem en compte la possible expansió accelerada als inicis del temps, l’anomenada inflació, de la qual
en parlarem més endavant i que només es produeix durant un interval extremadamebnt curt de temps.)
▸ A mesura que passa el temps, l’expansió produeix una disminució de la densitat, i per tant la
reducció de la gravetat. Tant és aixı́ que comencen a ser rellevants els efectes de la constant
cosmològica positiva (o energia fosca, DE). Hi ha un moment en que la densitat de massa energia
esdevé comparable a la densitat d’energia fosca (que no varia en el temps, atès que Λ és una
constant) i això fa que l’expansió comenci a accelerar-se.
▸ A partir d’aquest moment, l’expansió cada cop serà més ràpida (acabarà seguint un creixement
exponencial). D’aquı́ uns pocs Giga anys, les galàxies començaran a allunyar-se ràpidament les
unes de les altres fins que l’Univers acabin aı̈llades (les galàxies i objectes encara més petits no
s’harien de disgregar perque la seva densitat ja és fixa i superior a la densitat de DE.)
Aixı́ doncs, la corba a(t) no és, com es pensava, sempre còncava, sinó
que té un punt d’inflexió proper a l’edat actual, suficient per augmentar
lleugerament l’edat de l’Univers per sobre de l’edat de tots els cúmuls
globulars coneguts (figura 11).
Fig. 11
▸ Com l’acceleració de l’Univers és molt recent (es nota des de z = 0.5), tota la seva història passada
es pot descriure perfectament dins del model de Friedman amb Λ = 0 com se suposava fins ara.
3.4 Redshift cosmològic

Però la interpretació del redshift de les galàxies com degut a la seva velocitat relativa a nosaltres només té
sentit en un entorn proper (de manera que l’espai-temps és pràcticament minkowskià). Per a distàncies
cosmològiques cal una altra explicació.
Els fotons recorren geodèsiques gènere llum que satisfan c2 dt2 = dl2 . Si considerem que l’Univers és
homogeni, la llum que ve cap a nosaltres situats a l’origen de coordenades segueix trajectòries amb θ i φ
fixes. Per tant, dφ = dθ = 0. Imposant això a la mètrica de Robertson-Walker, obtenim la relació:
dx2 dx
c2 dt2 = dl2 = a2 (t) → cdt = ±a(t) √
1 − x /K
2 2
1 − x2 /K 2
On el signe + correspon al con de llum cap al futur i - al que prové del passat. Prenem el signe negatiu,
ja que representa la llum que ens arriba (quan dt augmenta dx disminueix), i integrem (t1 és el temps
32
Apunts del Curs de
d’emissió, t0 el de recepció, ı́dem amb les posicions, i T0 i T1 son un lleuger retard en l’emissió i el retard
que això provoca en la recepció):
t0 x0 t0 +T0 x0
cdt dx cdt dx
∫ = −∫ √ i ∫ = −∫ √
t1
a(t)
x1
1 − x2 /K 2 t1 +T1
a(t)
x1
1 − x2 /K 2
t0 t0 +T0
cdt cdt
Com l’integral en x és la mateixa, les dues integrals en t han de ser iguals: ∫ = ∫
a(t) a(t)
t1 t1 +T1
t1 +T1 t0 t0 t0 +T0
cdt cdt cdt cdt
Podem desglossar aquesta expressió: ∫ + ∫ = ∫ + ∫ . Restant a banda i
a(t) a(t) a(t) a(t)
t1 t1 +T1 t1 +T1 t0
banda el terme comú:
t1 +T1 t0 +T0
cdt cdt cT1 cT0 a(t0 ) T0 ν1 λ0
∫ = ∫ ⇐⇒ = ⇐⇒ = = =
a(t) a(t) a(t1 ) a(t0 ) a(t1 ) T1 ν0 λ1
t1 t0
λ0 − λ1 λ0 λ0 a(t0 )
z= = −1⇔ 1+z = =
λ1 λ1 λ1 a(t1 )
Com a(t0 ) és igual a 1, tenim: 1 + z = a−1 (t).
Finalment, hem arribat a que la causa del redshift cosmològic no és cap altre que l’expansió de l’Univers.
Tenim, doncs, un fenòmen semblant al causat per l’efecte Doppler degut a les velocitats d’allunyament
(o recessió) de les galàxies properes, però sense que hi intervinguin les velocitats. Observem que en un
univers en expansió, el redshift és positiu (corriment cap al vermell), mentre que per a un en contracció la
radiació s’aproparia al blau (blueshift) (o redshift negatiu, encara que en aquest cas, atenent a la definició,
sempre seria més gran que −1).
Amb H0 = ( ȧa )t i el paràmetre de deceleració, q0 = − ( äa ) fem un desenvolupament en sèrie de Taylor:

ȧ2 t
0 0
a(t) = a(t0 ) [1 + H0 (t − t0 ) − 12 q0 H02 (t − t0 )2 + ...].
Llavors, pel redshift obtenim: z = H0 (t0 − t1 ) + (1 + q0 /2)H02 (t0 − t1 )2 + ...
Aquesta expressió es pot utilitzar sempre perquè ∣t0 − t1 ∣ < H0−1 (recordem que la inversa de la constant
de Hubble és una cota superior a la edat de l’Univers, excepte per Λ molt gran). Si es compleix aquesta
desigualtat, només caldrà que ens fixem en els primers termes per determinar si hi ha expansió o con-
tracció.
També podem conèixer z(t) amb exactitud si coneixem a(t), cosa que serà possible al resoldre les equa-
cions de Friedman.
3.5 Horitzó de partı́cules cosmològic

Atès que la llum va a velocitat c, si l’Univers té una edat finita, la llum només haurà pogut recórrer una
distància finita des del Big Bang. És a dir, hi haurà un horitzó, més enllà del qual no ens haurà pogut
arribar la llum.
Observem que si puguessim copsar una font lluminosa emetent des de l’horitzó (per tant a t = 0), la
veurı́em amb un redshift és infinit, ja que 1 + z = a(t 0)
a(ti )
, amb a(ti ) = 0. És a dir, no podrı́em veure l’origen
de l’Univers perquè la llum estaria infinitament desplaçada cap al vermell, zBB = ∞.
33
Apunts del Curs de
Nota: Estrictament, no podem veure el Big Bang perquè no podem veure llum provinent de
temps anteriors al temps de recombinació, trec ∼ 380.000 yr, que és quan els fotons es desaco-
blen de la matèria i poden viatjar lliurement.
La idea de l’horitzó la dóna la figura 12 on, per tal de dibuixar les geodèsiques de la llum com lı́nies rectes
que avancen amb el temps a velocitat c constant, hem estirat les hipersuperfı́cies espacials d’homogeneitat
del passat en un factor a−1 (t), de manera que es compensi l’expansió de l’Univers a mesura que passa el
temps. En el Big Bang, l’expansió serà infinita, motiu pel qual dibuixem la hipersuperfı́cie corresponent
amb vores arrugades.
Fig. 12
La condició per a l’existència d’horitzó és que, en la relació definida per la llum emesa a t1 des de x1 i
rebuda a t0 en el punt x0 = 0,
t0 x0
cdt dx
∫ = −∫ √
t1
a(t)
x1
1 − x2 /K 2
, la integral de l’esquerra ha de convergir en el lı́mit t1 → 0. Aixı́ doncs, existeix horitzó quan el compor-
tament asimptòtic de a(t) ∝ tα compleix α < 1. Recordem que aquest cas, en el qual a(t) descriu una
corba còncava, és l’únic cas en què podem assegurar l’existència del Big Bang. Per tant, la condició
d’existència d’horitzó és equivalent a la d’existència (en l’extrapolació clàssica) d’un origen
temporal on a(t) s’anul·la.
Nota: Com per a la llum cdt = dl, l creix com t. D’aquı́ es dedueix que:
▸ En el cas a(t) ∝ tα amb α < 1, a mesura que passa el temps, la distància propia recorreguda per la
llum augmenta com t. I com a(t) augmenta menys ràpidament que t, el radi comòbil x(t) al qual
arriba la llum creix amb el temps: la llum avança respecte del fluı̈d còsmic que omple l’espai, és a
dir, és més ràpida que l’expansió de l’univers.
▸ Per contra, quan α > 1, x decreix amb el temps: la llum retrocedeix respecte del fluı̈d còsmic, és
a dir, és més lenta que l’expansió de l’Univers. O sigui que, quan l’expansió és més ràpida que t,
supera la velocitat de la llum, deixant enrere als fotons que es propaguen amb velocitat c.
▸ Si a(t) augmentés més ràpidament que t, llavors caldria estirar les hipersuperfı́cies cap al passat més
ràpidament que el temps i la llum no avançaria, en el dibuix, a mesura que passa el temps. Aquest
és el motiu pel qual no hi hagi horitzó i, alhora, que la representació anterior no sigui possible.
34
Apunts del Curs de
3.6 Distàncies lluminositat i angular

Com dèiem, en una varietat diferenciable no existeix una distància ben definida (única). Tanmateix en un
Univers que compleix el Principi Cosmològic, podem considerar algunes mesures de distància consistents
però diferents. Cap és millor que les altres i, per tant, hem de conviure amb totes elles i saber relacionar-
les.
Ja n’hem vist una, la distància pròpia. Ara en veurem dues més, emprades des de sempre pels astrònoms
per mesurar la separació espacial entre objectes, que continuen funcionant (i donen el mateix resultat)
quan aquests són propers propers de manera que la curvatura de l’espai-temps no es nota i que, en
l’espai-temps corbat, adquireixen un sentit diferent de l’habitual i donen diferents resultats.
▸ Distància lluminositat: És la distància en que una font de lluminositat L es veu amb lluentor B:
rL = L/(4πB)1/2 . Sigui Nν0 el nombre de fotons de freqüència ν0 rebuts en un perı́ode de temps
T0 . Aquests fotons van ser emesos amb freqüència ν1 , Nν0 = Nν1 en un perı́ode T1 relacionat amb
T0 segons el redshift cosmològic.
Nν0 hν0 Nν1 hν1 hν0 T1 2
T0 T1 hν1 T0 L a(t1 )
B= = = ( )
S0 S0 S0 a(t0 )
a(t0 )
On hem tingut en compte la relació λ0
λ1
= T0
T1
= ν1
ν0
= a(t1 )
La superfı́cie S0 és aquella que es genera mantenint x constant amb origen en la font a t1 i variant
θ i φ. Es calcula anàlogament a com es van calcular les longituds pròpies de les corbes amb alguna
coordenada fixa, i s’obté S0 = 4πa2 (t0 )x21 , on hem posat t0 perquè la superficie del detector és a
l’instant actual, amb coordenada radial comòbil x1 des de l’origen situat en la posició del detector.
Comparant les dues expressions i utilitzant la definició de rL obtenim:
L 1/2 a2 (t0 )x1

rL = ( ) = = a(t0 )x1 (1 + z)
4πB a(t1 )
▸ Distància angular: És la distància en que una font de tamany D es veu sota un angle θ: rA = D/θ.
El tamany de la font verifica D = θa(t1 )x1 , on el subı́ndex 1 del temps és degut a que la dimensió
de la font (en distància pròpia, perquè la font està a un mateix instant de temps) està mesurada al
temps d’emissió. Combinant aquesta expressió amb la definició de la distància angular, tenim que:
a(t1 )x1 θ a(t1 ) x1

rA = = a(t1 )x1 = a(t0 )x1 Ô⇒ rA = a(t0 )
θ a(t0 ) (1 + z)
Nota: Si vulguéssim expressar ambdues distàncies exclusivament en funció de z, ens caldria re-
lacionar x1 amb t1 a partir de la relació de geodèsiques llum i llavors relacionar t1 amb z. Això
ens duria a rL = H0−1 [z + 1/2(1 − q0 )z 2 + ...], que ens dona la Lley de Hubble tal i com s’hauria
d’expressar en funció de la distància lluminositat. Però per tal de relacionar ambdues distàncies
entre elles i amb la distància pròpia, ja n’hi ha prou amb les expressions anteriors.
Si l’objecte és molt proper (z ≈ 0), les dues distàncies coincideixen, com era d’esperar, amb la distància
pròpia. En el cas general, la relació entre ambdues és:
rA = rL (1 + z)−2
És interessant observar que rL sempre augmenta a mesura que l’objecte s’allunya. En canvi, rA només
augmenta inicialment; a partir d’una certa distància, disminueix a mesura que l’objecte s’allunya. O el
que és equivalent, el tamany angular d’una font acabaria augmentant amb la distància (sense arribar a
cobrir tot el cel, però).
35
Apunts del Curs de
COSMOLOGIA 4 DINÀMICA DE L’UNIVERS
4 Dinàmica de l’Univers
Comentari sobre les equacions de la RG aplicades a l’Univers:
Un fluı̈d perfecte és aquell pel qual no hi ha transport de moment ni transport d’energia.
Normalment això passa quan les partı́cules del fluı̈d col·lideixen i no s’escapen de l’element de
volum. Com hem vist, sota la hipòtesi de fluı̈d perfecte, el tensor d’energia-impuls se simplifica
molt (de fet diagonalitza). La pregunta és: és vàlid considerar que les partı́cules de l’Univers
formen un fluı̈d perfecte?
La resposta és que sı́ degut al Principi Cosmològic: l’Univers és isotròpic i homogeni (a gran
escala) i, com a conseqüència, el flux net de moment i d’energia de les partı́cules (o galàxies)
en un element de volum (suficientment gran) és nul, és a dir, n’entren tantes amb una certa
velocitat com en surten en cada direcció que considerem. Aixı́ doncs les equacions d’Einstein
per a un fluı̈d perfecte s’apliquen a l’Univers. El resultat n’és les equacions de Friedman. A
continuació escribim aquestes equacions considerant el cas més general amb Λ.
4.1 Equacions de Friedman

Recordem que la mètrica que millor s’adapta al Principi Cosmològic és la de Robertson-Walker. Llavors
les equacions de camp d’Einstein per a un fluı̈d perfecte es redueixen a dues equacions que ens determinen
les dues úniques incògnites a(t) i K. Aquestes dues equacions reben el nom d’equacions de Friedman:
ä 4πG Λc2
=− (ρ + 3pc−2 ) + (1)
a 3 3
ȧ 2 8πG Λc2 c2
( ) = ρ+ − 2 2 (2)
a 3 3 K a
on Λ, amb unitats de longitud a la -2, és la cosntant cosmològica.
Segons la interpretació newtoniana d’aquestes equacions que veurem a continuació l’equació (1) és l’e-
quació de conservació del moment i (2) és l’equació de conservació de l’energia.
Derivant (2) i tenint en compte (1) arribem a:
dρc2 ȧ
= −3(ρc2 + p) (3)
dt a
que coincideix en l’equació de conservació de la massa des del punt de vista newtonià.
4.2 Interpretació newtoniana de les equacions de Friedman

Vam comentar que la llei de la gravitació universal permet fer cosmologia. Tanmateix, per fer-ho cal
superar algunes dificultats mitjançant procediments que no van quedar clar que fossin justificats fins que
es van deduir les equacions de Friedman en RG i es va veure que el tractament newtonià discutit les retro-
bava. Concretament, el motiu pel qual no s’havia fet fins llavors és perquè en GU, el potencial gravitatori
Φ d’un univers homogeni divergeix. Tanmateix, aplicant el teorema de Gauss a una esfera centrada en la
nostra posició, podem prescindir de la massa fora de l’esfera, amb la qual cosa el potencial només depèn
de la distribució interna de massa, que és finita, i ja no divergeix. Procedint d’aquesta manera s’arri-
ba a les equacions de Friedman (amb només unes petites diferències del tot comprensibles que ara veurem).
Considerem un univers homogeni en expansió uniforme (dilatació) amb factor d’escala a(t) (que és la
nostra incògnita). Centrem-nos en l’evolució d’una esfera comòbil de radi R0 centrada en la nostra posició.
El radi d’aquesta esfera evolucionarà amb el temps com R(t) = R0 a(t), però la massa interior M serà
constant perquè la masa es conserva:
36
Apunts del Curs de
4π 3 4π 3 3 d
M= ρR = ρR0 a = const ⇐⇒ (ρa3 ) = 0
3 3 dt
que és l’equació (3) de conservació de la massa.
Aplicant aquesta darrera relació, i per la segona llei de Newton i la llei de la GU, l’equació de moviment
d’una partı́cula de massa m al radi de l’esfera serà:
mM 4πR3 ρ 4πmGρaR0 ä 4πG
mäR0 = mR̈ = −G 2
= −mG 2
=− Ô⇒ = − ρ
R 3R 3 a 3
Aquesta és l’equació (1) de conservació del moment. La seva integració en el temps retroba l’equació (2)
de conservació de l’energia, amb 2/R2 (t) vegades l’energia especı́fica e(R0 ) de la matèria inicialment a
R0 al lloc de c2 /(a2 K 2 ). És a dir que a Newton K −2 té el significat de 2e(R0 )/(R02 c2 ).
Les diferències entre aquestes equacions cosmològiques newtonianes (clàssiques) i les de Friedman (rela-
tivistes) són:
▸ La densitat en el primer cas és exclusivament màssica (l’energia no contribueix a la força gravitatòria
en GU). Per això no apareix la pressió proporcional a l’energia interna de la matèria, mentre que
en el cas relativista sı́ apareix.
▸ Evidentment, tampoc apareix la constant cosmològica, un resultat purament de RG. Això fa que
en el cas newtonià l’expansió sigui sempre decelerada (a la dreta de la igualtat només hi ha una
contribució negativa).
▸ El rol del terme de curvatura que tampoc té sentit en GU (l’espai newtonia sempre és pla) l’ocupa
dues vegades l’energia especı́fica.
4.3 Evolució de l’Univers

L’aproximació newtoniana (amb p menyspreable i Λ = 0) ens permer d’estudiar qualitativament el com-
portament dinàmic de l’Univers.
Observem l’equació (2),
ȧ 2 8πG c2
( ) = ρ− 2 2.
a 3 K a
El terme de l’esquerra és sempre positiu o nul. Avui dia l’observació diu que és positiu (coincideix amb el
quadrat de la constant de Hubble). És possible que aquest terme s’anul·li en algun moment. Pel que fa
als termes de la dreta, el primer decreix durant l’expansió, el segon és constant -i positiu segons el nostre
model- i el tercer depèn del signe de la curvatura.
En el cas més simple (l’únic amb interpretació newtoniana) de Λ = 0, hi ha tres possibilitats en funció del
signe de la curvatura K −2 :
▸ K −2 > 0 : Univers tancat (energia total negativa).
2
− Kc2 a2 és negatiu però, si hi ha expansió, a augmenta deceleradament i aquest terme tendeix
a créixer, a apropar-se a zero. Per altra banda, en l’expansió ρ decreix com a3 per tant més
2
ràpidament que no creix l’altra terme. Per tant, ( ȧa ) decreix amb l’expansió. En algun moment
arribarà a fer-se zero i l’expansió s’aturarà. Com continua havent-hi deceleració (per l’equació 2),
2
a partir d’aquell moment, comença una contracció. Llavors, ( ȧa ) torna a fer-se diferent de zero
però ara creix atès que ρ passa a augmentar (mentre a disminueix) més ràpidament que no decreix
l’altra terme. És a dir, la velocitat de contracció augmenta, arribant al col·lapse (Big Crunch).
El moviment de la partı́cula de massa m que consideravem en la interpretació newtoniana de les
equacions de Friedman correspon a la solució el·lı́ptica.
37
Apunts del Curs de
Aquest cas podria donar lloc a una solució cı́clica, ja que després del col·lapse podria tornar a
haver-hi expansió. Per tant, és una solució força atractiva, ja que permet prescindir de l’origen
temporal.
▸ K −2 < 0 : Univers obert (energia total positiva).
2
En aquest cas, tots els termes de la dreta són positius, però cada cop més petits. ( ȧa ) tendeix
2
asimptòticament a Kc2 a2 , per tant ȧ tendeix a créixer proporcionalment a t. Es tracta per tant
d’una expansió decelerada fins un temps infinit (això es podia demostrar mirant també l’equació
(1) i menyspreant el terme de la densitat i pressió), per tant hi haurà expansió indefinida i cada
cop més lenta. El moviment de la partı́cula de massa m correspon a la solució hiperbòlica.
▸ K −2 = 0 : Univers crı́tic (energia total nul·la).
És el cas a la frontera entre els dos anteriors en el que l’expansió frenada dura un temps infinit. El
moviment de la partı́cula de massa m correspon a la solució parabòlica.
En el cas més realista (d’acord amb les observacions actuals) de Λ > 0, hi ha òbviament una major
tendència a una expansió indefinida, però el resultat concret depen del valor de la constant cosmològica
en relació a ρ i K. Ho veurem més endavant.
4.4 Equacions d’estat amb solució analı́tica

Per simplicitat, a partir d’ara, utilitzarem unitats naturals, és a dir c = 1.
Per resoldre quantitativament les equacions de Friedman, ens cal una equació d’estat p = p(ρ) i els valors
de ρ (a un temps donat) i de Λ. Ara bé, segons quina equació d’estat tinguem, la solució de les equacions
de Friedman serà o no analı́tica. A continuació donem algunes equacions d’estat que garanteixen que les
solucions corresponents són analı́tiques.
En tots els comportaments que veurem a continuació, l’equació d’estat permet integrar l’equació (3) que
a + 3ρa2 = −3pa2 . Llavors, l’equació (2) en el cas més simple en que
dρ 3
també es pot escriure de la forma da
K = 0 i Λ = 0 permet trobar la dependència a(t):
2
Casos amb horitzó i expansió decelerada (zona matèria/radiació clàssica):
▸ Radiació: les partı́cules es comporten pràcticament com si fossin fotons (matèria ultrarelativista).
Cas lı́mit en què encara hi ha Big Bang i expansió decelerada.
1
p = ρ Ð→ ρ ∝ a−4 Ð→ a ∝ t1/2
3
▸ Gas de pols: moviment brownià de matèria no relativista, l’energia de la matèria és menyspreable
davant la seva massa en repòs.
p = 0 Ð→ ρ ∝ a−3 Ð→ a ∝ t2/3
Casos sense horitzó i expansió (constant o) accelerada (zona camps quàntics):
▸ Qüintaessència: són els casos en què la pressió és negativa.

1
p = − ρ Ð→ ρ ∝ a−2 Ð→ a = const
3
38
Apunts del Curs de
▸ Constant cosmològica o energia del buit:
p = −ρ Ð→ ρ = const Ð→ a ∝ eH0 t
▸ Energia fantasma:
p < −ρ Ð→ ρ ∝ aα amb α > 0 Ð→ a ∝ tγ amb γ < 0
2
En general, si p = ωρ, aleshores ρ ∝ a−3(1+ω) , i ∀ω ≠ −1, a(t) ∝ t 3(1+ω) . Compte: en els casos sense Big
Bang (ni horitzó), al integrar la darrera equació no es pot agafar un origen del temps, ti = 0, en el qual
a(ti ) = 0. Per tant, en la solució apareixen un terme suplementari amb a(ti ).
Nota: El cas que estem considerant, K −2 = 0 i Λ = 0, lluny de ser molt especial, és molt comú: quan
retrocedim en el temps les contribucions a les equacions de Friedman de la curvatura i de la constant
cosmològica esdevenen petites davant del terme de densitat (i pressió). És a dir, totes les solucions tendei-
xen al cas pla sense constant cosmològica (a menys que, prop del Big Bang, l’equació d’estat esdevingui
p = −ρ i es produeixi l’inflació).
Cada una de les solucions analı́tiques anteriors és una bona aproximació per l’evolució de l’Univers en
alguna època de l’història de l’Univers:
▸ L’equació d’estat de la radiació és aplicable al passat, quan, per una banda, l’energia dels fotons no
era menyspreable i les velocitats de les partı́cules eren relativistes (època radiativa).
▸ L’equació d’estat del gas de pols és aplicable a l’univers actual (sense tenir en compte els efectes de
l’energia fosca). Per una banda, els fotons tenen energia menyspreable, i per l’altra, les velocitats
tı́piques de les partı́cules o estructures de matèria bariònica són força petites, i per tant els hi podem
associar una pressió cinètica pràcticament nul·la.
▸ L’equació d’estat de constant cosmològica rep aquest nom perquè, fent el canvi de variables Λ =
8πGρ, els termes de densitat i pressió prenen la forma de termes amb constant cosmològica. En
efecte, les equacions de Friedman (amb Λ = 0) queden com:
ȧ 2 Λ 1 ä Λ
( ) = − 2 2, =
a 3 K a a 3
que és el que passa en un univers amb constant cosmològica i sense densitat. En la derivació anterior
hem considerat Λ = 0, però aquestes equacions inclouen el cas de constant cosmològica no nul·la
atès que podem aconseguir-la mitjançant aquest tipus de transformació en el cas de que alguna
component (veure la secció a continuació) tingui l’equació d’estat adequada.
Pel que fa als signes de la densitat i de la pressió, en els dos primers casos no hi ha res a comentar, hi ha
una pressió positiva generada per una densitat positiva, com és habitual. En el tercer i quart cas, però,
la pressió és negativa. Això no es pot entendre en el marc de la teoria cinètica on la pressió sempre es
positiva i creix a mesura que ho fan les velocitats tı́piques de les partı́cules. Aquesta pressió negativa
resulta de tractar el cas de camps escalars (en fı́sica quàntica) com si es tractés de partı́cules clàssiques.
En aquest cas, quan el sistema experimenta una expansió, en lloc de perdre energia, en guanya. Per això
l’expansió esdevé accelerada.
4.5 Cas més realista

Però en el cas més general, la solució exacta no és analı́tica perquè correspon a una equació d’estat
composta. Efectivament, la densitat de l’Univers a un instant donat resulta de la suma de les densi-
tats de diferents components que tenen equacions d’estat simples com les d’abans. Aixı́ poden escriure
39
Apunts del Curs de
ρ = ρm + ρr + ρΛ , on la primera densitat és la de partı́cules materials no relativistes, la segona és la den-

sitat de partı́cules relativistes (incluint-hi la radiació), i la tercera és la densitat associada a la constant
cosmològica (de vegades rep el nom de “densitat del fals buit (false vacuum)”: ρv ).
Segons la llei de Dalton, la pressió total és també la suma de les pressions parcials associades a cada
component. Per tant, tenint en compte les equacions d’estat exposades al capı́tol anterior, tenim
1
p = pm + pr + pΛ = 0 + ρr − ρΛ
3
amb pm la pressió no nul·la de les partı́cules no relativistes (que podem menysprear en l’aproximació de
gas de pols).
La relació entre les pressions parcials i les densitats respectives de totes aquestes components es deriva
suposant que estàn termalitzades (o en equilibri termodinàmic local, ETL), en el qual cas tant la pressió
com la densitat de cada component es poden escriure en funció de la temperatura. La justificació de tot
plegat es veurà en el capı́tol proper.
Sigui mp la massa (mitjana) de les partı́cules de matèria, nb la densitat numèrica d’aquestes, Tm la

temperatura del gas que formen aquestes partı́cules (suposant ETL), gas que considerarem ideal, γ el
coeficient adiabàtic d’aquest gas (igual a 5/3 per un gas de 3 graus de llibertat, atès que la immensa
majoria de partı́cules gasoses presents a l’univers són àtoms d’hidrogen), Tγ la temperatura del gas de
fotons, k la constant de Boltzmann i a la constant d’Stefan-Boltzmann. Aleshores:
1 Λ 1 3
ρ = nb mp + nb kTm + αTγ4 + ( amb = )
γ−1 8πG γ−1 2
on α es la constant de Stephan-Boltzmann.
Mentre que la pressió és (tenint en compte que l’energia en repòs de les partı́cules no genera pressió, i
que el gas ideal manté el seu comportament en el lı́mit relativista):
αTγ4 Λ
p = nb kTm + −
3 8πG
Actualment, la densitat d’energia cinètica de la matèria i d’energia de la radiació són menyspreables

respecte de les altres dues components, és a dir, actualment una bona aproximació per a la densitat és:
Λ
ρ = mp nb +
8πG
Ara bé, això no sempre ha estat aixı́. Podem veure quin és el terme dominant de la densitat tenint en
compte l’evolució de cada component amb el temps (o equivalentment amb l’expansió). Aquest terme
dominarà la dinàmica. El terme corresponent a l’energia en repòs decreix com a−3 (doncs ho fa nb , ja
que el volum creix com a3 ). El següent terme decreix com a−5 , ja que nb ho fa com a−3 i es pot demos-
trar que Tm ho fa com a−2 (ho veurem en el proper capı́tol). Pel que fa al terme radiatiu, decreix com
a−4 , ja que Tγ ho fa com a−1 (també ho veurem llavors). Finalment, el darrer terme, corresponent a la
constant cosmològica, es manté constant en el temps (és per això que, si l’univers continua expandint-se
indefinidament, acabarà dominant).
Per tant, situem-nos a un instant de temps molt proper al Big Bang i deixem corre el temps per a veure
com evoluciona la densitat:
▸ Inicialment, la densitat d’energia dominant és la de la radiació (això és raonable, ja que la den-
sitat numèrica de fotons és molt gran). Pel que fa a les altres components, l’energia en repòs és
menyspreable respecte a la cinètica (ja que la matèria en aquesta època és relativista). La densitat
d’energia fosca és menyspreable respecte de les altres components.
40
Apunts del Curs de
▸ A mesura que passa el temps, en primer lloc les partı́cules materials deixen de ser relativistes
(l’energia en repòs de les partı́cules materials comença a notarse dins la seva energia total) i l’energia
de la radiació decau molt ràpidament, mentre que l’energia de la matèria no ho fa tant degut a
constancia de la seva massa en repòs que acaba dominant l’energia d’aquestes partı́cules (gas de
pols).
▸ Arriba un moment en que es produeix la igualtat entre la contribució radiativa i la contribució
material, ja que la radiativa decreix més ràpidament. Aquest moment en que es té la condició
mp nb ∼ αTγ4 rep el nom de temps d’igualtat, teq , que, en el nostre Univers, correspon a un
redshift proper a z ∼ 10000. En aquest moment la dinàmica de l’Univers passa a estar dominada
per l’energia en repòs de la component material i l’energia fosca encara és menyspreable.
▸ Quan la densitat de la matèria cau suficientment (això passa alñ voltant de z = 0.5), la dinàmica
de l’Univers comença a notar la component deguda al camp escalar present a l’univers (l’energia
del buit) que es manté constant. Llavors la dinàmica tendeix de mica en mica (i acceleradament) a
estar dominada per l’energia fosca.
4.6 Contingut i evolució de l’Univers

Fins fa poc es creia que Λ era zero i, per tant, com ja hem comentat en l’aproximació newtoniana del
model del Big Bang, l’evolució de l’Univers quedava determinada pels valors d’H0 i de la densitat actual
de matèria, ρ(t0 ).
Concretament, definint la densitat crı́tica com la densitat que hauria de tenir l’Univers a t0 per a obtenir
la solució crı́tica,
3 ȧ 2 3H02
ρc ≡ ( ) =
8πG a t0 8πG
o encara, definint el paràmetre de densitat com
ρ(t0 )
Ω≡
ρc
i dividint per H02 l’equació de Friedman (de conservació de l’energia) a l’instant actual s’arriba a
3c2
1 = Ωm −
8πGρc K 2
on ja hem tingut en compte que entorn a t0 i cap al futur la contribució de la radiació a la densitat
massa-energia és menyspreable. Veiem, doncs, que la curvatura espacial de l’Univers queda determinada
a partir d’H0 i ρc o Ω.
Noteu que si utilitzem les noves quantitats ρc o Ω, els tres casos d’evolució de l’Univers quan Λ = 0
comentats en l’aproximació newtoniana del model del Big Bang queden caracteritzats per les condicions
següents:
⎧
⎪Univers tancat: ⇔ K −2 > 0 ⇔ ρ > ρc ⇔ Ω > 1
⎪
⎪
⎪
⎨Univers pla: ⇔ K −2 = 0 ⇔ ρ = ρc ⇔ Ω = 1
⎪
⎪
⎪
⎪
⎩Univers obert: ⇔ K < 0 ⇔ ρ < ρc ⇔ Ω < 1
−2
Un cop coneguda la curvatura, l’equació de Friedman amb t lliure permet determinar a(t). El cas crı́tic
(o espacialment pla; si Ω = 1 a t0 es manté igual a 1 sempre) té solució analı́tica exacta com ja hem vist.
Les solucions en els casos tancat i obert són paràmetriques, en funció de l’anomenat angle de desenvolu-
pament que relacionat amb el temps.
Aquests tres casos amb constant cosmològica nul·la estan representats en la figura 13.
41
Apunts del Curs de
Fig. 13
Però, com ja hem dit, avui dia sabem que hi ha constant cosmològica no nul·la. Tanmateix, la manera de
determinar l’evolució de l’Univers (al voltant de t0 i cap al futur) es similar a l’anterior. L’única diferència
és que, a més d’H0 i ρm (t0 ), ens cal conèixer Λ.
Dividing per H02 l’equació de Friedman a l’instant t0 tenim:

1 8πG Λ 1 ρm Λ 1
1= ( ρm + − 2 ) = ... = + − ≡ Ωm + ΩΛ + Ω K
H02 3 3 K ρc 8πGρc K 2 H02
on hem definit els nous paràmetres de densitat de Λ, ΩΛ , i de curvatura, ΩK (aquest darrer ja s’haurı́a
pogut definir en el cas de Λ = 0).
Per tant, coneixent el valor de dues d’aquestes Ω, podem determinar la tercera. I si la suma Ωm + ΩΛ
l’escrivim com Ω, llavors el valor d’Ω determina la curvatura de l’Univers.
Quins valors prenen empı́ricament totes aquestes quantitats que determinen l’evolució de l’Univers?
El valor d’H0 determinat per la llei empı́rica de Hubble ja l’hem comentat. Pel que fa a les densitats
ρm (t0 ) i ρΛ o els paràmetres de densitat corresponents, es poden determinar de diferents maneres:
Mètodes clàssics per a la determinació d’Ωm . Parteixen de l’anàlisi dinàmica d’estructures de petita
escala i densitat més gran que la densitat mitjana de l’Univers (motiu pel qual no noten Λ) com ara:
▸ Massa de cúmuls de galàxies: pel teorema del virial a partir de la velocitat de dispersió de les
galàxies del cúmul [Fritz Zwicky, 1933] o a partir de la temperatura del gas intracumular emissor
de raigs X.
▸ Massa de galàxies: per la velocitat de rotació del gas d’HI [Vera Rubin, 1970], o pel teorema del
virial a partir de les velocitats de dispersió de les estrelles en galàxies d’ellı́ptiques, o encara la
temperatura del gas calent emissor de raigs X al voltant de les galàxies.
Mètodes moderns per a la determinació d’Ωm i ΩΛ . Estudien propietats de l’Univers a gran escala (motiu
pel qual noten els efectes de Λ) com ara:
▸ Llei de Hubble-Lemaı̂tre (SN) (ja ho hem vist)
▸ Anisotropies de la radiació de fons (ho veurem en el proper capı́tol)
▸ Efecte lent gravitatòria. Té en compte que la trajectòria de la llum es corba al passar prop d’una
massa. Malgrat que les lents gravitatòries acostumen a ser cúmuls o galàxies llunyanes, com que la
trajectòria seguida per la llum també depen de Λ, aquesta constant també hi intervé.
42
Apunts del Curs de
▸ Oscillacions Acústiques de Barions (BAO). L’espectre de la distribució de barions mostra un pic

resultat de quan es van desacoblar de la radiació, la posició del qual depen dels paràmetres cos-
mològics.
▸ Distribució de cúmuls de galàxies amb el redshift segons la teoria de formació d’estructura a l’Univers
que depen dels paràmetres cosmològics.
En realitat els resultats dels mètodes moderns (més fins) es-

tan degenerats. És a dir, hi ha diferents parelles possi-
bles de valors Ωm i ΩΛ , situats gràficament al llarg d’u-
na recta (una el·lı́pse més o menys allargada si hi incluim
els errors). No obstant, les el·lı́pses que es troben pels di-
ferents mètodes tenen direccions diferents, de manera que es
tallen totes en un mateix punt (figura 14) que determina
el parell de valors d’Ωm i Ωλ amb molta fiabilitat i sen-
se degeneració, amb valors d’Ωm compatibles amb els determi-
nats pels mètodes clàssics. (En aquests darrers no hi ju-
ga Λ perquè les estructures analitzades son d’escala massa peti-
ta.)
Fig. 14
Els resultats que s’obtenen a partir de tots aquest mètodes indepen-
dents coincidents doncs en que a l’Univers hi ha un factor 6 més de massa que la massa bariònica Ωb
predita per la nucleosı́ntesi primordial que, a la seva vegada és superior a la massa lluminosa. Hi ha
doncs matèria fosca (DM) i, a més, aquesta no pot ser únicament de tipus bariònic.
Concretament, els valors que s’obtenen a partir d’aquestes observacions són Ωm ∼ 0.3 i ΩΛ ∼ 0.7. Com
ΩΛ no és nul·la, a més de DM hi ha aparentment a l’Univers una gran quantitat d’ energia fosca (DE).
4.7 Sobre la matèria i l’energia fosca

El 1933 Fritz Zwicky ja havia notat el problema de la massa mancant (utilitzant el teorema del virial,
se n’adonà que hi ha d’haver unes 100 vegades més de massa en els cúmuls que la que es veu dins les
galàxies). I el 1970, Vera Rubin ho va acabar de confirmar a partir de les corbes de rotació de les
galàxies espirals que mostraven que hi havia 10 vegades més massa a les espirals que la seva massa
estel·lar. (Aquesta proporció es lleugerament més gran que la que hi ha a l’Univers, perque les galàxies
perden gas al llarg de la seva vida.) Aquesta gran quantitat de matèria fosca no pot ser ordinària perquè
hi ha el lı́mit superior Ωb ≤ 0.05 imposat per la nucleosı́ntesi primordial, aixı́ que encara que es veiés tota
la massa bariònica fins aquest lı́mit no es solucionaria el problema de la massa mancant. Aquest lı́mit
superior de Ωb juntament amb la mesura empı́rica actual d’Ωm demostra l’existència de DM, i de fet ens
diu que la seva contribució a Ωm és molt gran: la matèria bariònica contribueix, amb prou feines, a una
sisena part de la massa de l’univers:
Ωm≠b ≃ 0.25 i Ωb ≃ 0.05 per tant Ωm = Ωm≠b + Ωb ≃ 0.30
on Ωm≠b = ΩDM correspon a la matèria fosca no-bariònica.
El model estàndard de partı́cules (SM) és una teoria molt bona, amb una precisió de 10−9 (és com mesurar
la distància de Barcelona a Parı́s amb un error del gruix d’un cabell!). Però no és perfecte, ja que falla
en dos aspectes detectats a través de l’astrofı́sica i la cosmologia:
▸ No tota la matèria pot ser bariònica sinó que existeix matèria fosca.
▸ Segons el SM els neutrins no haurien de tenir massa, però s’ha confirmat que sı́ que en tenen (és
el que permet que es transformin d’un tipus a un altre). Efectivament, els Astrofı́sics fa temps
que mesuraven un dèficit de neutrins electrònics d’origen solar respecte a les prediccions teòriques.
43
Apunts del Curs de
Finalment es va comprendre que aquest dèficit prové de la mutació de neutrins electrònics a muònics
durant el seu recorregut fins la Terra. Això s’ha comprovat efectivament amb l’ajut d’acceleradors
de partı́cules. Aquesta propietat dels neutrins implica que tenen massa, la qual cosa no està
contemplada en el SM.
Hipòtesis del tipus de DM
Degut a que en general la matèria fosca estava termalitzada quan es va desacoblar de la resta del material
còsmic, si les partÃcules eren molt massives, ja no eren relativistes i recı́procament. Aixı́ doncs, com més
petita és la massa de les partı́cules més calenta és també avui dia la matèria corresponent (per masses
prou petites, la matèria encara podria ser relativista). Aquesta propietat fa que distingim entre tres tipus
de DM:
▸ Calenta (HDM): Un exemple d’aquest tipus de DM es la formada per neutrins amb massa menor
que 1 eV. Com aquests neutrins cosmològics de poca energia encara no es poden detectar, n’hi pot
haver realment una gran quantitat. No obstant aquest no pot ser el gruix de la DM perquè això
entra en contradicció amb les propietats observades de l’Univers a gran escala. En l’escenari de
HDM, les galàxies es formarien per fragmentació de les estructures més grans (escenari top-down)
i es formarien molt tard de manera que no se’n hauria de veure a grans redshifts, contrariament al
que passa (escenari bottom-up o jeràrquic).
▸ Freda (CDM): Les partı́cules que constitueixen aquesta mena de DM tenen molta més massa,
sigui individualment com en el cas de les partı́cules supersimètriques, d’una massa de GeV, o
col·lectivament com en el cas dels axions ultralleugers. La partı́cula supersimètrica d’una partı́cula
estàndar té el mateix nom que aquesta però acabat amb -ino, p.e. foto: fotino, gravitó: gravitino,
bosons de Higgs: higgsinos. Aquests darrers juntament amb el fotino donen 4 estats barrejats
neutres que reben el nom genèric de neutralinos. El neutralino és el candidat amb més possibilitats
dins les partı́cules supersimètriques. Avui dia però la recerca es decanta cap als axions (partı́cules
predites per resoldre el problema de la violació de la càrrega-paritat observada en interaccions
nuclears febles. Les propietats de l’Univers a gran escala predites en aquest cas estan d’acord amb
les observacions. No obstant, a petita escala sembla que hi han problemes: en l’escenari de CDM
els halos de DM tenen un perfil serien més punxegut al centre i contindrien més subhalos que el
que sembla observar-se.
▸ Tèbia (WDM): Les partı́cules de WDM tenen una massa intermitja. Una possibilitat és el neutrino
estèril d’una massa de uns pocs keV. La WDM prediu unes propietats de l’Univers a gran escala
iguals que en el cas CDM, és a dir d’acord amb l’observació, mentre que a petita escala no té els seus
inconvenients. Problema: s’estan buscant des de fa temps i no es troben. Els condensats d’axions
ultra-lleugers (ULA) també es comporten com partı́cules d’aquesta massa intermitja.
Tot i que les partı́cules de DM no estiguin en el SM, haurien d’interaccionar encara que molt feblement
(weakly interacting massive particles, WIMPs) amb d’altres partı́cules del model per poder ser detectades.
S’han proposat diferents experiments per intentar detectar-les:
- A través de la transferència de moment a les altres partı́cules amb les que interaccionen.
- A través de la cascada de partı́cules ordinàries que es produirien quan decauen o s’annihilen entre
elles.
De moment no s’ha trobat res significatiu, excepte el comportament estrany dels mesons B que no s’enten
bé dins el SM.
També podria ser, com remarca Lisa Randall, que la DM no interaccionés gens (només gravitacional-
ment) amb la matèria ordinària. Tanmateix també podria ser detectada si, com la matèria ordinària,
interaccionés amb ella mateixa. Per exemple, si hi hagués una mena de força electromagnètica fosca, la
DM dissiparia energia i es crearien discs de DM a les galàxies a l’interior dels discs ordinaris de barions.
Quan el sistema solar atravessés aquest disc passés a prop del centre d’aquests discs, percebrı́em grans
estrebades i efectes de gravetat, provocant que cometes caiguessin cap a la terra amb una certa periodici-
tat. Fent càlculs, Lisa Randall prediu una periodicitat de 30 milions d’anys, que podria explicar l’extinció
44
Apunts del Curs de
dels dinosaures fa 60 milions d’anys (“si non e vero, e ben trobato”).
Com dèiem, actualment se sap que l’Univers s’expandeix acceleradament com si, a més de DM, i hagués
un camp escalar amb equació d’estat del tipus de constant cosmològica que sovint s’anomena energia
fosca, DE. Si la DM és de tipus desconegut, la DE ho és encara més. Alguns investigadors creuen que
ambdues menes de components estan relacionades però no hi ha cap model acceptat que estableixi la
seva relació. El que si sembla clar (i potser ni això) és que la DE no té res a veure amb l’energia del buit
que va produir l’inflació en l’Univers primitiu. Una altra possibilitat que s’investiga és que no hi hagi ni
DM ni DE i que el que passa és que cal modificar el tensor d’Einstein.
45
Apunts del Curs de
COSMOLOGIA 5 TERMODINÀMICA DE L’UNIVERS
5 Termodinàmica de l’Univers
5.1 Equilibri termodinàmic local (ETL)
Com hem vist, quan les diferents components de l’Univers estan termalitzades, les funcions de distribució
de les seves partı́cules són conegudes i es pot calcular la seva densitat numèrica (i de massa en repòs),
densitat d’energia i pressió, totes elles en funció únicament de la temperatura, la qual cosa permet se-
guir en detall l’evolució dinàmica de l’Univers i altres propietats del mateix que vaurem en aquest capı́tol.
Ara bé, com l’Univers evoluciona, per a que una component estigui termalitzada o en equilibri termo-
dinàmic local (ETL) cal que les seves partı́cules intercanviin energia més ràpidament que no canvia l’Uni-
ȧ −1
vers degut a la seva expansió. Per tant, la condició que caracteritza la validesa del ETL és τcol ≪ ( ) ,
a
on τcol denota el temps tı́pic entre col·lisions de les partı́cules.
El terme de la dreta representa el temps caracterı́stic de variació de les magnituds macroscòpiques a

l’Univers (i dóna aproximadament l’edat de l¡’Univers). Aquest temps caracterı́stic creix amb el temps, i
per tant decreix cap al passat. Ara bé, donades les grans densitats que s’assoleixen a temps còsmics molt
petits, τcol encara decreix més ràpidament cap el passat, i per tant l’ETL està garantit per a temps prou
petits per a totes les components de l’Univers.
Llavors té sentit parlar de temperatura del fluı̈d com un paràmetre que determina la funció de distribució
de les components termalitzades i que coincideix amb la seva energı́a cinètica mitjana.
Només quan les interaccions deixen de ser prou freqüents, com passa de vegades pels motius que veurem,
alguna component pot deixar d’estar en ETL i desacloblar-se de la resta. Llavors el seu espectre de
velocitats queda congelat, amb la forma que tenia previament però amb una temperatura efectiva que
es va reduint a mesura que s’expandeix l’Univers (ja ho veurem). Aixı́ doncs, si sabem en quin moment
es van desacoblar podrem calcular la seva funció de distribució, i amb les funcions de distribució de les
partı́cules encara acoblades en podrem treure les propietats termodinàmiques.
5.2 Conceptes bàsics de termodinàmica

El primer principi de la termodinàmica estableix que la calor δQ aportada a un sistema s’utilitza
en augmentar la seva energia interna i fer treball en contra de la pressió: δQ = pdV + dU .
En particular, en una expansió (o contracció) adiabàtica, és a dir, en una evolució temporal en la que el
sistema no guanya ni perd calor, δQ = 0, es té que pdV = −dU , la qual cosa ens diu que, en el cas habitual
de pressió positiva, l’expansió provoca una baixada de l’energia interna.
El segon principi assegura que, si un sistema és tancat, la seva entropia no pot disminuir amb el temps.
És a dir, mentre el sistema estigui en ETL, tindrem: δQ ≥ 0.
Com que l’Univers en el seu conjunt és un sistema tancat s’hi aplica el segon principi. Això també li
passa a un volum comòbil (que s’expandeix amb l’Univers). En general, si no s’extreu energia del seu
interior, tindrem δQ = 0, és a dir, evolucionarà adiabàticament sense cap augment d’entropia. No obstant,
quan extregui energia del seu interior (de la seva massa en repòs), com en el moment de l’anihilació de
partı́cules, tindrem: δQ > 0 i es produirà un augment d’entropia.
5.3 Entropia de la radiació per barió

Considerem un fluı̈d en ETL. Llavors tenim δQ = T dS i la primera llei de la termodinàmica ens duu a:
T dS = pdV + dU . En general els diferencials en aquesta expressió poden correspondre tant a un canvi dT
temporal com dV espacial (com a una barreja d’ambdós com seria el seguir l’evolució d’un volum comòbil).
46
Apunts del Curs de
La radiació (en ETL) dins d’un cert volum infinitesimal dV a un temps fixe satisfà:
T dS = pr dV + Ur
on el subı́ndex r fa referència a la radiació.
Dividint per dV s’obté:

dS dUr 1 4
T = pr + = pr + ρr = ρr + ρr = ρr .
dV dV 3 3
Definint s ≡ dS/dV com la densitat d’entropia de la radiació, es té: T s = 43 ρr = 43 αT 4 → s = 43 αT 3 ∝ nγ .

D’on es dedueix que l’entropia per barió, σ (dividida per k), es constant i val:
s nγ
σ ≡ entropia per barió = = 0.37 ∼ 109
knb nb
La darrera igualtat prové del fet que nγ ∝ T 3 , ja que la densitat d’energia de la radiació satisfà
T 4 ∝ ρr = nγ hν ∝ T 4 i hν ∝ T durant l’evolució adiabàtica.
Aixı́ doncs, quan ja no s’annihila cap més partı́cula, l’entropia per barió es manté constant (la densitat
numèrica de barions nb va com a−3 com nγ ); el valor concret d’aquest quocient es dedueix de la tempe-
ratura de la radiació de fons i la densitat de barions actuals. Veiem que hi ha moltı́ssims més fotons que
barions.
5.4 Evolució de les temperatures de la radiació i la matèria

Tot seguit, demostrarem que la temperatura de la radiació evoluciona com a−1 mentre que el de la matèria
depend de si els fotons estan acoblats o no amb la matèria. Per tal de fer-ho hem de tenir en compte les
equacions de Friedman però en termes de la temperatura en comptes de la densitat i la pressió.
Considerem el cas més simple en que la radiació està acoblada a la matèria i, per tant, que les
temperatures de les dues components són iguals (Tm = Tγ = T ). Recordem que la densitat d’energia i la
pressió tenen les següents expressions:
1 Λ αT 4 Λ
ρ = mp nb + nb kT + αT 4 + i p = nb kT + − .
γ−1 8πG 3 8πG
Derivant-la primera expressió, tenint en compte la tercera equació de Friedman
d
(ρa3 ) = −3pa2
da
que es dedueix de les equacions (1) i (2) de Friedman, amb p donada per la segona expressió, i la forma
de l’entropia per barió que hem derivat anteriorment, arribem a:
a dT σ+1
=−
T da σ + 13 (γ − 1)−1
Aquesta equació per la variació temporal de la temperatura d’un gas acoblat és molt útil perquè ens
permetrà relacionar la temperatura amb el temps còsmic en els dos casos extrems següents:
▸ Cas acoblat amb nγ ≫ nb (σ ≫ 1)
a dT
= −1 ⇒ T ∝ a−1
T da
Evidentment, això no ens diu com varia la temperatura de la radiació amb t un cop la radiació
s’ha desacoblat de la matèria. Com veurem més endavant, en aquest cas, en romandre la funció de
distribució dels fotons congelada des del seu desacoblament, Tγ també evoluciona com a−1 .
47
Apunts del Curs de
▸ Cas acoblat amb nγ ≪ nb (σ ≪ 1)
Si bé, estrictament, aquesta condició no s’aplica al nostre Univers amb σ >> 1, sı́ que s’hi aplica
un cop la radiació es desacobla de la matèria. En efecte, en aquest cas els fotons no juguen ni en
la dinàmica de l’Univers, dominada per la matèria, ni en la tempetaratura d’aquesta. Per tant,
podem prescindir dels fotons en l’evolució de l’Univers. És com si tinguessim un gas termalitzat
només de barions (Tm = T ). Efectivament, un cop els barions es desacoblen dels fotons, segueixen
col·lisionant entre ells i en ETL. (Els fotons, en canvi, no solament deixen de col·lisionar amb els
barions, sinó que ni tan sols col·lisionen entre ells; això no ho fan mai.)
En aquest cas es té:

a dT
= −3(γ − 1) ⇒ T ∝ a−3(γ−1) ⇒ T ∝ a−2
T da
On hem tingut en compte γ = 5/3 per a gasos monoatòmics, com li correspon a l’Univers atès que
la major part de la matèria es troba en forma d’àtoms d’hidrogen. Tenim doncs Tm ∝ a−2 .
Veiem ara què li passa a la radiació quan es desacobla de la matèria. Demostrarem que l’espectre de la
radiació manté la seva forma de Planck, però amb una temperatura del cos negre associat que varia com
a−1 degut a l’expansió de l’Univers. Efectivament, la densitat espectral d’energia que rebem és:
3 4
a(t1 ) a(t1 ) a(t1 )
u(ν0 )dν0 = nγ (ν0 )hν0 = nγ (ν1 ) ( ) hν1 = nγ (ν1 )hν1 ( )
a(t0 ) a(t0 ) a(t0 )
4
dν1 a(t1 )
⇒ u(ν0 ) = u(ν1 ) ( )
dν0 a(t0 )
on hem tingut en compte que els mateixos fotons que rebem van ser emesos a l’instant de desacoblament
amb una temperatura T1 i que l’únic canvi que s’ha produı̈t és en la seva densitat (com a−3 (t)) i en la
seva freqüència (com a−1 (t)). Aixı́ doncs, atenent a la forma de Planck de la densitat d’energia u(t1 ) a
l’instant t1 de la recombinació, tenim
4
8πν 3 −1 dν1 a(t1 ) 8πν 3 −1 8πν 3 −1
u(ν0 ) = 3 1 (ehν1 /kT1 − 1) ( ) = 3 0 (ehν1 /kT1 − 1) = 3 0 (ehν0 /kT0 − 1)
c dν0 a(t0 ) c c
a(t1 )
La darrera igualtat surt de definir la temperatura efectiva del gas de fotons T0 com T1 a(t 0)
. Veiem
doncs que la densitat d’energia de la radiació a l’instant t0 posterior a la recombinació continua tenint
l’expressió de Planck, malgrat l’absència de col·lisions, a una temperatura efectiva Tγ ∝ a−1 .
Atenent a que avui dia T0 és aproximadament 3 K i que 1 + z = a−1 , la temperatura de recombinació,
d’uns 4000 K per un gas esencialment d’hidrogen, es va realitzar a zrec ∼ 1200 (trec = 380.000 anys). Com
a T0 ∼ 3 K l’espectre de la radiació de fons té el màxim en la regió de microones, aquesta radiació reb el
nom de radiació de fons de microones (CMB).
Des que la matèria es va desacoblar de la radiació a zrec ∼ 1200 la temperatura de la matèria ha baixat
més ràpidament que la temperatura de la radiació. Si la matèria estigués distribuı̈da de manera ho-
mogènia a l’espai, la seva temperatura actual seria d’uns 10−3 K. La temperatura actual dels barions és
diferent d’aquesta i fluctua d’un lloc a un altre degut a les fluctuacions en la seva densitat a l’origen de les
galàxies (estrelles, etc...) i diferents processos de recalentament i refredament relacionats amb l’existència
d’aquestes fluctuacions.
5.5 Anisotropies de la radiació de fons

Tot i que en aquest curs ens centrem en las propietats de l’Univers a gran escala i, per tant, considerem la
seva homogeneitat, tot menyspreant les fluctuacions a petita escala, pel que fa a la radiació de fons farem
48
Apunts del Curs de
una excepció atès que les seves fluctuacions a petita escala o anisotropies permeten determinar amb
gran precisió (a un 1%) els valors de tots els paràmetres cosmològics. Per això es diu que la Cosmologia
ha entrat en l’Era de la Precisió.
Podem diferenciar dos tipus d’anisotropies:
▸ De polarització:
▷ Mode E: van en el sentit tangent i perpendicular al sentit de la polarització circular de la llum

i estan causades per l’efecte Thomson entre els fotons de la CMB i els electrons lliures del
medi).
▷ Mode B: van en el sentit diagonal, i bàsicament són causades per l’absorció i reemissió dels
fotons per la pols dins les galàxies. Les ones gravitacionals també poden produir aquesta mena
de fluctuacions, però d’una amplitud molt més petita de manera que fins ara no s’han pogut
observar.
▸ De temperatura: Són les que més ens interessen, ja que més directament reflecteixen les fluc-
tuacions de densitat al moment de la recombinació. Aquestes fluctuacions que creixen des de que
aparèixen, amb la formació de partı́cules al final de la inflació, fins avui dia (la radiació es desacobla,
però, a z ∼ 1200) són sensibles als paràmetres cosmològics. Aixı́ doncs, estudiant les anisotropies de
temperatura de la radiació CMB (figura 15) podem mesurar els valors d’aquests paràmetres amb
molta precisió.
Tanmateix, al mesurar les anisotropies de T de la radiació CMB, el primer que veiem és una aniso-
tropia dipolar, causada bàsicament pel nostre moviment de la Galàxia atraguda per fluctuacions de
densitat properes, d’una amplitud ∆T T
∼ 10−3 , les quals no ens aporten informació directa (encara
que sı́ indirecta) sobre els paràmetres cosmològics. Un cop corregit aquest efecte, es mesura l’auto-
correlació de les fluctuacions de temperatura en funció de l’angle θ entre dues direccions del cel o,
el que és equivalent, l’espectre de potència angular (veure més endavant). A grans angles angulars
2 1/2
és constant i igual a ⟨( ∆T
T
) ⟩ ∼ 10−5 .
Les observacions es comparen amb les prediccions teòriques que es dedueixen per diferents conjunts de
paràmetres cosmològics, d’on es dedueix els millors valors d’aquests paràmetres. Per tal de calcular les
fluctuacions teòriques en un Univers donat, necessitem les condicions inicials de les fluctuacions de densi-
tat de les diferents components (acoblades per la gravitació i, segons l’època i la component, per la força
electromagnètica) i seguir la seva evolució per tal de saber com arriben a la època de recombinació que
és quan es genera la radiació CMB.
Quan s’acaba la inflació es generen les diferents partı́cules (veure el capı́tol següent) en forma de fluctu-
acions espacials extremadament tènues, amb les següents propietats: són gaussianes, adiabàtiques i amb
espectre de Harrison-Zel’dovich.
▸ Gaussianes: Donat un camp de fluctuacions ρ = ρ(⃗ x), es pot estudiar estadı́sticament utilitzant
ρ(⃗
x)−ρ̄
x) ≡ ρ̄ . Diem que les fluctuacions són gaussianes, si la distribució
la densitat de contrast δ(⃗
de densitats contrast de qualsevol escala donada és gaussiana. Llavors, aquesta distribució queda
totalment caracteritzada per la variància σ 2 = ⟨δR (⃗ x + r⃗)⟩ o, la seva transformada de Fourier
x)δR (⃗
que coincideix amb l’espectre de potència p(k) de les fluctuacions espacials (en funció del nombre
d’ona k) convolucionat amb el quadrat de la finestra d’escala R utilitzada.
▸ Espectre de Harrison-Zel’dovich: És el nom que reb l’spectre de potència de les fluctuacions
espacials quan és del tipus p(k) ∝ k. Aquest tipus concret d’espectre de potència no té problemes de
divergència a grans i petites escales. És a dir, l’amplitud de les fluctuacions de densitat que entren
a l’horitzó poden anar creixent o disminuint amb el temps. L’espectre de Harrison-Zel’dovich és
aquell pel qual les fluctuacions a l’escala de l’horitzó tenen sempre la mateixa amplitud.
▸ Adiabàtiques: Les fluctuacions de densitat de les components de totes les menes (barions, fotons
i DM) són proporcionals. Per tant, sabent l’amplitud de les fluctuacions d’una de les components
49
Apunts del Curs de
Fig. 15
(per exemple els fotons, donada per l’amplitud de les fluctuacions de densitat o de temperatura)
sabem com van les altres. N’hi ha prou en saber quants tipus de bosons i de fermions (inclosa la
matèria fosca) aparèixen. Al llarg de l’evolució, les amplituds tı́piques de les diferents components
poden variar, però en les condicions inicials tot queda fixat.
Un cop determinades les condicions inicials de les fluctuacions (en un sentit estadı́stic) se segueix
la seva evolució temporal fins l’instant de recombinació. En principi aquesta evolució ve donada
per equacions hidrodinàmiques que sabem resoldre. La dificultat d’aquest seguiment és que els
fotons, els barions i la DM estan acoblats i complica molt la solució. De fet no queda més remei
que resoldre numèricament l’evolució de les funcions de distribució (equacions de Boltzmann), que
és encara més complicat per tracter-se d’equacions en derivades parcials... però es poden resoldre!
D’aquesta manera es pot determinar les fluctuacions de temperatura tı́piques (i la seva desviació
quadràtica mitja) al moment de recombinació, o fluctuacions primàries, donades per:
δT 1 δnγ v⃗ Λ
(⃗
n) = − n̂ + 2 [φ(0) − φ(⃗
nemissió )]
T 3 nγ c 3c
on n̂ és el vector unitari en la direcció observada.
- El primer terme són les fluctuacions intrı́nseques que afecten directament la densitat de
fotons). Com que nγ ∝ T 3 → δnγ /nγ = 3δT /T , aixı́ que si la densitat de fotons fluctua, la
temperatura també.
- El segon terme són les fluctuacions Doppler, degudes a que els barions que emeten els fotons
tenen una certa velocitat v⃗. Aixı́, si els barions emissors s’apropen a nosaltres hi ha blueshift,
mentre que si s’allunyen redshift.
- El tercer terme són les fluctuacions gravitacionals, causades pel redshift gravitacional de la
llum degut a les diferències del potencial d’un lloc a un altre en el moment que s’emeten els
fotons (els fotons emesos en un pou de potencial perden energia per escapar-se del pou i ens
arriben més vermells). Aquest efecte també s’anomena Sachs-Wolfe.
50
Apunts del Curs de
Per tal que les fluctuacions dels dos primers tipus separats per un angle θ puguin repercutir en fluctuaci-
ons reals en la temperatura, hi ha d’haver connexió causal entre els dos punts. Aquesta connexió causal
es dóna si els cons de llum que subtenen l’horitzó de partı́cules els dos punts a trec s’encalaquen. La
separació angular màxima on encara hi ha connexió causal a trec és θH ∼ 8 ○ . El tercer efecte és l’únic
que persisteix a escales prou grans perquè l’efecte de la gravitació és local en RG.
Observem el camp de temperatures amb antenes i calculem l’autocorrelació (la variança) de les fluc-
tuacions entre punts separats per diferents angles: ⟨ ∆T T
(⃗
n) ∆T
T
(⃗ ⃗
n + m)⟩, i agafem la descomposició en
harmònics esfèrics El que resulta s’anomena espectre de potència angular de la temperatura. L’espectre
de potència d’una senyal fluctuant distribuida en un pla ve donat per la transformada de Fourier de la
seva autocorrelació (la senyal es pot descomposar en ones planes de diferent freqüència espacial). En
aquest cas, com la senyal està distribuı̈da sobre l’esfera celest, la senyal no es descomposa be en ones pla-
nes (transformada de Fourier) sino en harmònics esfèrics, és a dir cal aplicar la transformada de Legendre.
Finalment es pot trobar l’espectre de potències de les anisotropies primàries de temperatura ∆T

T
(θ) → D()
(figura 16):
Evidentment l’amplitud de les fluctuacuions de la temperatura per diferencts angles que s’obté a trec
depèn de la cosmologia utilitzada en la derivació. Per tant, comparant aquestes prediccions amb les ani-
sotropies observades és pot ajustar els paràmetres que fixen la cosmologia corresponent al nostre Univers.
De paràmetres n’hi ha molts (alguns més importants que d’altres com ara Ωm , ΩΛ i Ωb ), però l’espectre
de fluctuacions predit té molts màxims i mı́nims (pics) de manera que podem fixar tots els paràmetres
alhora amb precisió. Gràcies a les anisotropies mesurades pel satèl·lit WMAP (Wilkinson Microwave Ani-
sotropy Probe), i actualment pel satèl·lit Planck, s’ha afinat molt i molt de manera que avui dia podem
ajustar més d’un centenar de pics. Per això els valors dels paràmetres cosmològics es poden determinar
amb molta precisió (al voltant de la centèssima).
Fig. 16
La comparació entre prediccions i observacions adalt esmentada és encara una mica més complicada
perquè les fluctuacions primàries s’alteren per la interacció dels fotons que es desacoblen de la matèria
a trec amb la matèria que creuen fins a t = 0. Efectivament tot i que estan desacoblats interaccionen
gravitatoriament amb estructures presents a l’Univers, amb electrons lliures que es produeixen després de
la formació de les galàxies i amb la pols present en les mateixes. Les fluctuacions d’aquest segon orı́gen
reben el nom de secundàries. Algunes d’elles, com l’atenuació per pols o pels electrons lliures produı̈ts
per la radiació ionitzant deguda a fonts lluminoses (galàxies, quàsars) que, de fet han tornat a reionitzar
el medi intergalàctic des de z = 6, són bastant difı́cils de corregir, però afecten poc els resultats principals.
51
Apunts del Curs de
5.6 Nucleosı́ntesi primordial

L’anihilació de partı́cules i antipartı́cules d’un cert tipus produeix fotons d’energia igual a la suma de
les dues partı́cules i, recı́procament, els fotons d’una certa energia poden produir parelles de partı́cules i
antipartı́cules de massa meitat (llevat de c2 ).
Amb l’expansió de l’Univers i la disminució de la temperatura del gas acoblat, els fotons tenen cada cop
menys energia i són capaços de formar menys tipus de partı́cules–antipartı́cules. D’aquesta manera, les
partı́cules de les diferents menes van desapareixent de mica en mica, començant per les més massives
i acabant per les que ho són menys. Com els hadrons són més massius que els leptons, també són els
primers en desaparèixer. De fet no n’hauria quedat cap si no fos perquè hi havia una lleugera asimetria
bariònica, l’origen de la qual tot just ara es comenca a investigar amb els experiments que es duen a
terme en l’LHC i que molt probablement tenen a veure amb la massa no nul·la dels neutrins (el Model
Standard de partı́cules prediu que els neutrins tenen massa nul·la). De la mateixa manera, quan van
desparèixer els leptons, encara en van quedar una mica (l’asimetria leptònica és igual a la bariónica).
Gràcies a aquests barions i leptons que van quedar, es van poder formar alguns elements a l’anomenada
nucleosı́ntesi primordial.
Per veure com es va produir la nucleosı́ntesi primordial, situem-nos en un moment en que la temperatura
de l’Univers era només lleugerament superior a T = 1010 K; això correspon a una edat de t lleugerament
inferior a 1 s després del Big Bang. A aquest instant ja s’havien anihilat els hadrons. Només quedaven
unes abundàncies residual de protons i neutrons, a més d’una gran quantitat de leptons lleugers: electrons,
positrons, neutrins i antineutrins i òbviament gran quantitat de fotons. Totes aquestes partı́cules estaven
acoblades entre elles (i electromagnèticament amb els fotons) a través de les següents interaccions nuclears
dèbils:
n + ν ←→ p + e−
n + e+ ←→ p + ν̄
n ←→ p + e− + ν̄
Volem conèixer les abundàncies inicials de neutrons i protons per tal de poder determinar les abundàncies
dels diferents elements que es formaran després durant la nucleosı́ntesi primordial.
Sigui Xn = nnn+n
n
p
la proporció de neutrons respecte del nombre total de nucleons (o barions), i Xp la de
protons. El ritme de reaccions que transformen neutrons a protons és la suma del ritme de cada reacció,
i el mateix passa amb la transformació inversa:
λnp = λnν + λne− + λn i λpn = λpe− + λpν̄ + λp

L’equació diferencial que descriu l’evolució temporal de l’abundància de neutrons és doncs:
dXn
= −λnp Xn + λpn (1 − Xn )
dt
L’abundància en equilibri (es pot assolir perquè les reaccions en ambdós sentits són prou freqüents) vé
determinada per la condició:
−1
dXn λpn λnp
= 0 ⇒ (Xn )e = = (1 + )
dt λpn + λn p λpn
La raó λnp /λpn es coneix i val eQ/kT , on Q = 1.293 M eV és el doble de la diferència de masses de
neutrons i protons (és a dir, aproximadament el doble de la massa de l’electró me ). D’aquı́, es té que
(Xn )e = (1 + eQ/kT )−1 .
Per tant, l’abundància en equilibri depèn exclusivament de la temperatura (fet que permetrà deduir les
abundàncies còsmiques dels elements sense fer cap hipòtesi sobre les condicions inicials). Per a tempe-
ratures molt altes, com en el cas en el que ens trobem, és a dir, Q ≪ kT hi ha pràcticament la mateixa
52
Apunts del Curs de
quantitat de protons que de neutrons, (Xn )e ∼ 1/2. Com més gran la temperatura més ens apropem a
la meitat. En canvi, quan kT s’apropa a Q, o be kT /2 s’apropa a mn − mp ∼ me = 590 keV, tendeix a
haver-hi més protons que neutrons.
Però abans que s’arribi a aquesta darrera situació, quan T ∼ 1010 K, cosa que passa aproximadament
a t ∼ 1 s, es produeix el desacoblament dels neutrins i antineutrins (sense anihilar-se encara perquè són
molt lleugers), ja que la secció eficaç de les interaccions dels neutrins amb la resta de la materia és molt
petita i la densitat de barions ja és llavors prou baixa.
Un cop desacoblats els neutrins les reaccions anteriors queden reduı̈des a:
n + ν ←Ð p + e−
n + e+ Ð→ p + ν̄
n Ð→ p + e− + ν̄
Com encara hi han (a un ritme prou gran) reaccions en ambdós sentits, també s’arriba a abundàncies
en equilibri de les reaccions. Per tant, repetint el raonament anterior amb les noves seccions eficaces,
s’arriba a la mateixa expressió: (Xn )e = (1 + eQ/kT )−1 , amb un valor de Q similar a l’anterior (valors de
λnp i λpn similars), de manera que l’abundància de neutrons encara és bastant propera a la de protons
(la variació en el temps d’aquesta abundància es pot seguir en detall).
A T = 5 ⋅ 109 K, que correspon a t ∼ 1 min comencen a anihilar-se els electrons i positrons (cosa que
acaba de produir-se a T = 1.3 ⋅ 109 ). Aleshores, com que els electrons i positrons encara es troben lligats
als barions, els fotons produı̈ts en aquesta anihilació calenta la matèria però no els neutrins que ja s’han
desacoblat.
Fem un petit parèntesis doncs per a veure quines con-

seqüències té això en l’evolució de la temperatura dels di-
ferents tipus de partı́cules:
La temperatura de la radiació i de la matèria als inicis de

l’Univers va com a−1 , i tot i que a tν (T ∼ 1010 K) es des-
acoblen els neutrins, la temperatura (efectiva) dels neutrins
continua evolucionant com Tν ∝ a−1 (com els fotons de la
CMB després del seu desacoblament de la matèria). Però a
temperatures entre 5 ⋅ 109 i 1, 3 ⋅ 109 K s’anihilen els positrons
i electrons i la temperatura de la radiació i la matèria passa
a disminuir més lentament amb a degut als fotons produı̈ts
en l’anihilació dels electrons i positrons (expansió no adi-
abàtica). Després d’aquesta anihilació, torna a evolucionar
com a a−1 . Finalment a trec (T ∼ 103 K), quan es desaco-
bla la matèria de la radiació, Tm ∝ a−2 mentre que Tγ ∝ a−1 . Fig. 17
Actualment, Tγ ∼ 3 K, Tν ∼ 1.9 K i Tm ∼ 10−3 K.
Continúem amb la nucleosı́ntesi primordial. Quan només queda una abundància residual d’electrons i
protons, l’única reacció que queda és la del decaı̈ment β dels neutrons:
n Ð→ p + e− + ν̄ ⇒ Xn (t) = Xn (ti )e−λn (t−ti )
Llavors ja no es pot arribar a l’abundància en equilibri perquè els dos sentits de les reaccions ja no hi
són. Només queda la formació de protons a partir de neutrns. Això causa una caiguda exponencial en
l’abundància de neutrons i, en conseqüència, la seva ràpida tendència a desapareixer. Ara bé, aquesta
caiguda exponencial necessàriament s’havia d’aturar d’alguna manera, ja que actualment hi ha neutrons
53
Apunts del Curs de
dins dels nuclis atomics a l’Univers. Sinó no existirı́em.
Què va passar doncs? La solució té a veure precisament amb la formació dels nuclis atòmics. Efec-
tivament, l’existència de nuclis és capdal per evitar el decaiment β dels neutrons lliures: els neutrons
que s’hi allotgen intercanvien constantment electrons amb els protons de manera que sempre n’hi ha
abans o després de l’intercanvi. Això fa que els nuclis carregats positivament no explotin per repulsió
electromagnètica. Només quan en un nucli hi ha més neutrons que protons el nucli esdevé radiactiu: els
neutrons són una mica més lliures i decauen en protons fent que el nucli es trenqui.
Fins ara, les úniques reaccions entre partı́cules que hem considerat han estat entre partı́cules lliures.
Aquestes són, efectivament, quasi les úniques que hi havia a l’Univers a temperatures prou altes perquè
els fotons eren molt energètics i fotodesintegraven ràpidament els pocs nuclis que es puguessin formar
per col·lisions entre partı́cules. Però a temperatures més baixes, quan els neutrons comencaven a des-
aparèixer ràpidament, els nuclis van començar a ser estables (els fotons ja no tenien prou energia per
fotodesintegrar-los).
L’abundància en equilibri a una temperatura donada de diferents nuclis ve donada per la llei de Saha.
Aixı́ s’obté que l’abundància relativa d’un nucli i és Xi ∝ eBi /kT (llei de Saha per a nuclis), on Bi denota
l’energia d’enllaç per nucleó del nucli en qüestió. S’observa que, per a temperatures altes, les abundàncies
són més baixes que per a tempratures baixes (els fotons són molt energètics i els fotodesintegren), però
a mesura que la temperatura decreix les abundàncies dels diferents nuclis comencen a augmentar. En
principi, com els nuclis del grup del ferro són els que tenen un Bi més elevat, són els més abundants en
equilibri a qualsevol temperatura, essent la diferència més accentuada com menor és la temperatura.
A les temperatures en que estaven desaparèixent els neutrons, si s’haguessin pogut formar els diferents
nuclis per col·lisions entre protons i neutros, l’abundància relativa en equilibri dels isòtops del grup del
ferro seria properra a 1, de manera que tots el nuclis que s’haurien format mantenint tots els neutrons
que quedèssin, serien d’aquest tipus. Aquı́ és on entra la hipòtesi de Gamow i col·laboradors del Big
Bang Calent (Hot Big Bang), és a dir la d’un Univers en el qual, a una densitat bariònica donada,
la temperatura és molt elevada o, equivalentment, a una temperatura donada, la densitat de barions és
molt baixa. Recordem que, per tal de poder arribar a l’equilibri en qualsevol tipus de reacció (exitació,
ionització, fotodesintegració, etc.), es necessita τcol ≪ a/ȧ. Per tant, si la densitat de partı́cules a l’Univers
a la temperatura de formació de nuclis atòmics estables és prou baixa, les col·lisions (reaccions) poden
no ser prou freqüents com per assolir l’equilibri.
En les condicions suposades per Gamow, no es van poder aconseguir les abundàncies en equilibri dels
diferents nuclis perquè els nuclis no col·lidien prou entre ells. Les densitats bariòniques eren prou baixes
per a que només hi hagués col·lisions binàries i, com veurem, mitjançant col·lisions binàries no es pot
arribar a construir nuclis pesats (no s’arriba a nuclis del grup del ferro ni de bon tros).
Les úniques reaccions nuclears binàries que podien tenir lloc en aquest Univers calent són:
p + n Ð→ H 2 + γ
H 2 + H 2 Ð→ He3 + n Ð→ H 3 + p
H 2 + H 3 Ð→ He4 + n
Cal notar que és molt més fàcil que succeeixi la reacció p + n que p + p. Aquesta última només passa a
l’interior de les estrelles perquè avui dis ja no hi ha neutrons lliures.
Mitjançant aquesta cadena de reaccions binàries creix lentament l’abundància d’isòtops cada cop més
pesats (i més estables). Però a partir de He4 = α s’arriba al famós coll d’ampolla de la nucleosı́ntesi
binària. En principi, les possibilitats de procedir serien (donem les masses dels isòtops resultats):
p+α=5 n+α=5 α+α=8

α+H =62
α+H =73
α + He3 = 7
54
Apunts del Curs de
Les primeres donarien isòtops de massa 5 i 8 que no es poden formar, mentre que les segones, que donarien
lloc a Li6 , Li7 , Be7 són molt difı́cils de produir (molt més que les d’adalt) ja que es necessita fusionar
nuclis amb molta càrrega elèctrica positiva (mı́nim 2 i 1 protons) amb una forta repulsió de Coulomb.
Per tant, el nucli més pesat que s’obté a partir de la cadena de reaccions anterior és l’heli 4, que és el que
més es forma entre tots els altres.
Seguint totes aquestes reaccions a partir de les abundàncies

inicials de protons i neutrons es pot determinar les
abundàncies còsmiques que es produirien a l’Univers
per diferents densitats bariòniques a aquelles temperatu-
res.
Si es representen les abundàncies dels elements lleugers pre-

dites per la nucleosı́ntesi primordial respecte del paràmetre
de densitat bariònica actual Ωb (figura 18), veiem que hi
ha un valor d’aquesta per la qual les abundàncies relatives
(respecte a l’hidrògen) predites coincideixen amb les obser-
vades (franges dels dos gràfics). Aquesta franja correspon a
0.007 ≲ Ωb h2 ≲ 0.02 on h = H0 /100 km ⋅ s−1 ⋅ M pc−1 = 0.7.
Per tant d’aquesta forma trobarı́em 0.02 ≲ Ωb ≲ 0.04. D’al-
tra banda, ajustant les anisotropies de la radiació CMB,
s’obté Ωb ∼ 0.045. Això correspon a un 90% de nuclis d’hi-
drogen, 10% de nuclis d’heli 4 i només traces (menys d’un
1%) de la resta de nuclis d’alguns elements lleugers (aquests
Fig. 18 percentatges en nuclis corresponen a un 27% d’heli en mas-
sa).
Recordem finalment que una altra aportació important de l’article α − β − γ va ser la predicció de la radi-
ació de fons i una estimació de la seva temperatura actual. Per a fer tal estimació, van utilitzar els valors
de la densitat bariònica al temps de la nucleosı́ntesi primordial necessària per a explicar les abundàncies
dels elements lleugers i la densitat actual estimada de barions. Això determinava el creixement del factor
a(t) des del temps de la nucleosı́ntesi primordial (la densitat numèrica va com a−3 ) i aplicant-ho a la
temperatura (que va com a−1 ) van deduir quina havia de ser la temperatura actual de la radiació CMB.
D’aquesta manera Gamow va predir que era d’uns 5 K.
Actualment, com hem detectat la CMB ho podem fer a l’inrevés: coneguda la temperatura de la radi-
ació CMB avui dia (T = 2.725 K), i coneguda la temperatura a l’instant de la nucleosı́ntesi primordial
determinem el factor a(t), el qual portat a la densitat de barions en aquella època, permet determinar la
densitat de barions actual (com hem vist a la figura 10).
Els fotons de la CMB que detectem avui dia venen directament del moment trec = 380.000 yr en el qual es
van desacoblar de la matèria. Evidentment com a t < trec els fotons col·lidien amb els barions, no podem
55
Apunts del Curs de
veure l’Univers més enllà d’aquest instant (és la mateixa situació que no ens permet veure l’interior de la
fotosfera del Sol). Però si poguéssim detectar els neutrins cosmològics, podrı́em observar l’Univers quan
aquestos es van desacoblar, un minut després del Big Bang. Encara més: si poguéssim detectar les ones
gravitacionals produı̈des en la inflació, podrı́em veure aquest procés, al voltant de 10−30 s després del Big
Bang.
5.7 Grans eres de la història de l’Univers

Al llarg d’aquest curs hem assenyalat alguns instants importants de l’evolució de l’Univers que encara
podem completar amb els que defineixen els processos següents:
▸ Inflació: Tot i que no hi ha una teoria acabada de la inflació, es creu que n’hi va haver una molt
aprop del Big Bang en la qual l’Univers es va expandir molts ordres de magnitud en molt poc temps
com a conseqüència de la presencia d’un camp escalar. Les partı́cules i antipartı́cules que es creaven
a l’estat fonamental pel principi d’incertesa no es podien anihilar degut a l’expansió tan ràpida de
l’espai (no es trobaven en quedar molt separades ràpidament). D’aquesta manera es van crear unes
certes abundàncies no nul·les de leptons i quarks. Aquesta creació de partı́cules va descarrega
l’energia del camp escalar (recordeu que aquesta no es descarrega per l’expansió de l’Univers, més
aviat al conterari en tenir una pressió negativa), la qual cosa va fer que s’acabés la inflació a un
instant tinf i comencés llavors l’expansió friedmaniana habitual (amb Λ = 0).
▸ Era hadrònica i era leptònica: Amb l’expansió de l’Univers, els quarks inicialment lliures van
quedar ràpidament, a tconf , confinats en triplets formant els hadrons. Aquesta època en que la
densitat d’energia associada a la matèria està dominada pels hadrons, o era hadrònica, acaba amb
l’anihilació dels mateixos quedant només una densitat residual de barions. Comença llavors l’era
leptònica en que l’energia de la matèria està dominada pels leptons fins que aquests també s’anihilen
a tanih .
▸ Era de radiació i era de matèria: D’altra banda l’Univers dominat inicialment per la radiació i
les partı́cules materials relativistes es va anar refredant fins que l’energia en repòs de les partı́cules
materials va acabar dominant la dinàmica de l’Univers, la frontera entre ambdues eres sent l’instant
d’equilibri teq .
▸ Edat fosca, formació de galàxies i reionització: Abans de l’instant de recombinació, la matèria
estava en forma de plasma (gas ionitzat). A l’instant trec es van formar els àtoms neutres i els
fotons es van desacoblar. Això va marcar l’inici de l’època fosca de l’Univers que va perdurar fins
la formació de les primeres estructures a l’Univers, amb galàxies y quàsars. La radiació ionitzant
emesa per aquestes fonts lluminoses va tornar a reionitzar, a tion , el medi intergalàctic, motiu pel
qual avui dia aquest medi està totalment ionitzat malgrat que la seva temperatura és molt més
baixa que 4000 K.
Fig. 19
56
Apunts del Curs de
COSMOLOGIA 6 TEMES AVANÇATS
6 Temes avançats
6.1 Inflació
L’idea d’inflació va surgir quan s’investigava diferents models d’unificació de la força electrodèbil (unifica-
ció de l’electromagnètica i nuclear dèbil) amb la nuclear forta. Això havia d’haver passat a instants molt
propers al Big Bang on les energies eren molt altes, perquè a energies baixes totes aquestes interaccions
es manifesten com a diferents entre elles.
En alguna de les teories de Gran Unificació (GUT) estudiades, quan la temperatura baixava prou i es
trencava la simetria entre les interaccions es produı̈en uns residus en forma de defectes topològics de
forma similar al que passa en un canvi de fase en l’estat de la matèria (per exemple quan es gela l’aigua
en que apareixen defectes en la cristal·lització del gel iniciada en diferents punts alhora). Segons la forma
(camp escalar o vectorial de més o menys components) de la interacció simètrica que es trencava, aquests
defectes topològics eran de 0D (monopols), 1D (cordes còsmiques), 2D (parets) o 3D (textures). En la
teoria més ben situada es produı̈en monopols magnètics amb massa respectable i altes densitats que, per
tant, s’havien de poder trobar avui dia. No obstant no se’n trobava a la natura.
Alan Guth, fı́sic de partı́cules americà, va tenir la idea que si als primers instants després del trencament
de simetria l’Univers s’havia expandit molts ordres de magnitud en poc temps com a resultat de l’energia
del fals buit (veure més endavant associada al trencament de simetria), llavors els monopols s’haurien
diluı̈t en tot l’Univers (la seva densitat hauria baixat moltı́ssim) de manera que acutualment només n’hi
hauria tı́picament un dins de l’horitzó. Això explicaria que no els puguessim trobar. Aquesta expansió
ràpida i accelerada de l’Univers va rebre el nom d’inflació.
Estudiant les possibles conseqüències de la inflació per tal de veure si aquesta teoria era factible, Guth es
va adonar que no solament solucionava el problema dels monopols sinó tots els altres problemes oberts
de la cosmologia. A part de per què l’Univers s’expandeix i per què l’ı́ndex espectral de les fluctuacions
primordials de densitat era proper a 1, no s’entenia:
d’on han sortit tans fotons per barió?

d’on ha sortit la matèria?
d’on ha sortit que l’espai sigui pla?
d’on ha sortit que sigui homogeni?
Aquest darrer problema també és conegut com el problema de la causalitat. El motiu és el següent.
Actualment, tot el que veiem dins l’horitzó i tot el que hi va entrant a mesura que passa el temps té
les mateixes propietats (l’Univers és homogeni a gran escala). Ara bé, com es veu a la figura 20, dins
del nostre horitzó podem prendre dos punts 1 i 2 tals que, representant els cons de llum cap al passat,
aquests no s’encalaquin. Això vol dir que no hi ha hagut una connexió causal entre els dos punts, i per
tant, no s’hi han pogut homogeneı̈tzar les propietats de l’Univers (ja que les interaccions van com a molt
a la velocitat de la llum).
En un Univers amb l’expansió friedmaniana habitual (sense ter-

me amb Λ) en la que es té: a(t) ∝ tα amb α < 1, a mesura que
augmenta t l’horitzó creix perqué la llum té més temps per córrer
des del Big Bang. Però si l’espansió és accelerada (en forma de
potència amb α > 1 o encara en forma exponencial), la llum no
pot avançar en l’espai. Això queda palès en el radi propi de l’-
horitzó rH (t) = a(t)x̄h (t) (recordeu que x̄, la distància pròpia
comòbil, difereix en general de x o radi comòbil). Donada la velo-
citat fixa c de la llum, la distància pròpia (no comòbil) que poden
recórrer els fotons des d’un instant donat augmenta com t però
com a(t) augmenta més ràpid que t, per tant el radi comòbil al
que arriben els fotons disminueix amb el temps. Llavors la matèria
no entra dins l’horitzó a mesura que passa el temps, sinó que en Fig. 20
57
Apunts del Curs de
surt.
Cal notar que la possibilitat que s’hagi produı̈t en el passat una inflació no és rocambolesca. Efectivament,
un procés inflacionari es produiria de forma natural en un univers, en general amb curvatura espacial,
en el que a més de les possibles components radiativa i material hi hagués un camp escalar (com el que
apareix en un trencament de simetria en les teories GUT) que contribuiria amb una energia del buit amb
pc2 = −ρ o terme amb Λ. Efectivament segons l’equació de Friedman:
ȧ 2 8πG Λ 1
( ) = ρ+ − 2 2
a 3 3 a K
en expandirse l’Univers, els termes amb ρ i K passarien a ser més petits que el terme constant amb Λ,
de manera que s’iniciaria ràpidament una evolució accelarada exponencialment.
Com dèiem un exemple d’aquesta mena de camp escalar seria que el que apareix en un trencament de
simetria. La idea és que si tenim una interacció unificada amb potencial efectiu associat amb forma de U,
quan baixa la temperatura i es trenca la simetria, el potencial deixa de ser simètric i adopta la forma de
W amb el pic central on estava el mı́nim de la U. L’estat fonametal del camp la fase anterior deixa doncs
de ser un mı́nim: apareixen dos estats mı́nims inferiors diferents. Per tant l’estat fonamental inicial ja no
és fonamental, hi ha una energia del fals buit que si es descarrega, acabarà en un dels dos mı́nims o estats
fonamenal nous. Segons que el camp en l’estat fonamental anterior caigui en un o l’altre la situació no
és idèntica: la interacció ha perdut la simetria inicial. En la fı́sica de partı́cules les posicions d’aquests
mı́nims venen determinades per les masses dels bosons de les noves interaccions que han aparegut.
L’equació que descriu l’evolució del camp escalar des de l’estat fonamental anterior és el de una bola que
rodola pendent avall dins del potencial en forma de W. Si el camp no perdés energia en aquesta evolució,
creuaria un dels dos mı́nims, pujaria fins l’alçada inicial per l’altra banda, s’aturaria i tornaria a rodolar
en sentit invers fins arribar a la posició inicial, i aixı́ contı́nuament. No obstant, la formació de partı́cules
i la seva pèrdua d’energia amb l’expansió de l’Univers fa que l’equació d’evolució del camp escalar sigui
la d’un oscil·lador armònic amortiguat (amb fregament), de manera que al final el camp escalar acaba en
alguns dels dos estats fonamemtals nous.
Per a que l’Univers tingui temps d’expandir-se molts ordres de magnitud, cal que l’energia del fals buit
trigui suficientement en descarregar-se. Això passa si el pic central de la W és prou pla com per a que
el camp trigui molt a començar a rodolar cap abaix (condició “slow-roll-on”). Aquesta és donxcs una
condició necessària per a la inflació. De fet, si el camp s’estigués completament parat, llavors l’equació
d’estat clàssic associat tindria la forma desitjada ρc2 = −p. Si hi ha un petit pendent llavors l’equació
d’estat s’aproxima molt al desitjat per a que l’Univers s’expandeixi exponencialment.
Quan el camp passa per el nou estat fonamental (quan la velocitat és màxima) és quan es creen partı́cules
i antipartı́cules que fa que el camp perdi energia (equació d’oscil·lador amb terme independent). Aixı́
doncs el camp que estava inicialment en l’estat dels fals buit, va oscil·lant i perdent energia degut al
fregament i a la creació de partı́cules, fins que es descarrega completament (acaba en un dels nous estats
fonamentals). Com en el nou estat no hi ha energia de fals buit, ja no hi ha terme Λ en l’evolució de
l’Univers, en canvi, com s’han format partı́cules, apareix un terme en ρ. A més la interacció entre les
partı́cules donaria lloc a fotons, recalentant l’Univers fins els valors observats.
En aquest procés no apareix cap terme en K. Per tant, encara que abans hi hagués curvatura, l’Univers
s’ha tornat pla. El motiu és que, amb l’expansió espacial tan gran de l’Univers, la curvatura espacial ha
deixat de notar-se.
Finalment, durant la inflació, parts de l’Univers que previament havien estat intercanviant interaccions
i que s’havien homogeneizat van anar sortint de l’horitzó durant la inflació. En acabar la inflació han
anat entrant-hi un altre cop dins l’horitzó de mica en mica. El nou horitzó només abarca un trosset
molt petit de l’espai que previament estava connectat causalment i que en l’expansió accelerada va sortir
de l’horitzó. No és doncs d’extranyar que la matèria que entra novament dins de l’horitzó sigui homogènia.
58
Apunts del Curs de
Avui dia s’estudia el cas més general d’una inflació produı̈da per un camp escalar (inflató) encara que no
provingui d’un trencament de simetria d’una interacció inicial unificada.
6.2 Formació de galàxies

Com dèiem l’Univers cumpleix el Principi Cosmològic. Però aquesta propietat de l’Univers només s’apli-
ca a gran escala. A petita escala hi han fluctuacions de densitat (o d’altres propietats fı́siques del fluı̈d
còsmic) que apareixen durant la creació de partı́cules a la inflació degut al principi d’incertesa que fa que
els diferents punts de l’Univers no tinguin exactament la mateixa energia (és a dir, estiguin exactament
en la mateixa fase evolutiva). Aquestes fluctuacions evolucionen fins donar lloc, avui dı́a, a estructures
relaxades com les galàxies i els seus agrupaments (grups i cúmuls).
A més de ser la causa de l’estructura que mostra avui dia l’Univers, aquestes fluctuacions de densitat
(i de potencial gravitatori) afecten el matèrial al seu voltant que, per aquest motiu, adquireix velocitats
peculiars respecte a la velocitat d’expnasió de Hubble. Aquestes velocitats peculiars generen anisotro-
pies dipolars en algunes propietats còsmiques observades. L’estructura a l’Univers també és la causa
de que l’entropia a l’Univers no es mantingui absolutament constant (fora dels moments d’anihilació de
partı́cules) sinó que vagi augmentant ni que sigui imperceptiblement degut als processos no adiabàtics
que tenen lloc a l’interior de les galàxies. D’altra banda aquestes fluctuacions fan que la temperatura de
la radiació i de la matèria no siguin absolutament homegènies sinó que fluctuı̈n donant lloc a les famoses
anisotropies (multipolars) de la radiació CMB aixı́ com en la variació de la temperatura de la matèria a
diferents llocs (aquestes fluctuacions són encara més marcades atès que les fluctuacions de densitat de la
matèria estan molt més desenvolupades que les de la radiació CMB).
Comprendre l’Univers no vol dir únicament comprendre les seves propietats a molt gran escala sinó també
a petita escala. La cosmologia també té per objectiu comprendre l’origen de l’estructura que presenta
l’Univers i els efectes generats per les inhomogeneitats a petita escala. (La formació dels estels a l’interior
de les galàxies es deu a processos més locals, no relacionats directament amb l’evolució de l’Univers, i per
tant s’escapen de l’àmbit de la cosmologia.)
Com acabem d’esmentar, les partı́cules que es creen durant la inflació i la radiació que generen amb les
seves interaccions no estan uniformement repartides a l’Univers: pel principi d’incertesa, les propietats de
l’Univers necessàriament mostren fluctuacions quàntiques. La seva densitat mostra doncs petites variaci-
ons (de fet extremadament febles) ja des d’un bon principi. Aquestes fluctuacions de densitat tendeixen a
crèixer per inestabilitat gravitatòria: els llocs més densos, amb potencial gravitatori més intens, tendeixen
a atreure el matèrial del seu voltant més que no pas els llocs menys densos. Aixı́ doncs les fluctuaci-
ons de densitat van creiexen amb el temps, primer lentament (quan estan en règim linial), després més
ràpidament (quan surten del règim linial) fins que es produeix el seu col·lapse. Després de col·lapsar
el sistema oscil·la i es relaxa (acaba verificant-se la relació del virial) i apareix una estructura relaxada
(galàxies, grups, cúmuls,...) que ja no s’expandeix com l’Univers, sinó que manté les seves dimensions
fixes (com les partı́cules subatòmiques, els àtoms, etc., lligats per forces no gravitacionals).
Aquest procés de formació d’estructura és, però, molt complicat de seguir en detall. Com dèiem en
parlar de les anisotropies de la radiació CMB, cal conèixer les condicions inicials de les fluctuacions de
les components materials i radiativa acoblades que es generen durant la inflació i seguir la seva evolució
temporal, resolent les equacions de Boltzmann que descriuen les seves funcions de distribució de velocitats
(o de moments). En el cas de la radiació de CMB, només cal fer-ho fins trec ; en el cas de la formació de
galàxies, cal fer-ho fins avui dia (t0 ).
Al principi, les fluctuacions de totes les escales cosmològicament interessants són més grans que l’horitzó
(en acabar la inflació, el radi de l’horitzó era extramadament petit). Aixı́ doncs, aquestes fluctuacions
evolucionen con si es tractés d’universos independents, segons la seva densitat mitja local. Això fa que les
parts més denses evolucionin més ràpid que les menys denses, és a dir que les fluctuacions creixin malgrat
59
Apunts del Curs de
no haver-hi conexió causal entre les seves parts. (Aquest és el motiu pel qual les anisotropies de la radiació
CMB de tipus gravitatòri o Sachs-Wolfe s’extenen més enllà del radi de l’horitzó, contràriament a les de
tipus Doppler).
A mesura que el radi de l’horitzó va creixent, les fluctuacions d’escala més petita entren dins de l’horitzó
(passen a estar connectades causalment). Això fa que tendeixin a créixer per atracció gravitatòria, com
dèiem, però alhora tendeixin a dispersar-se degut a la velocitat d’agitació de les partı́cules (relacionada
amb la temperatura del fluı̈d còsmic) al seu interior.
Al principi, la pressió de radiació és tan forta que les fluctuacions de densitat no poden creixer (només
oscil·len; ones de pressió). Però a teq la matèria passa a dominar la dinàmica de l’Univers de manera
que la pressió que s’oposa al creixement de les fluctuacions ja no és la pressió de radiació sinó la pressió
cinètica (no relativista) de la matèria. Com l’energia cinètica especı́fica d’una fluctuació de radi R en un
medi homogeni a una certa temperatura és constant mentre que el potential creix com R, per fluctuacions
prou grans (per sobre de l’anomenada longitud de Jeans) guanya la gravetat, mentre que per fluctuacions
d’escala petita guanya la dispersió de velocitats. En conseqüència, les fluctuacions de matèria de petita
escala ioscil·len, mentre que les de escala prou gran col·lapsen gravitacionalment.
En realitat això només afecta inicialment a les fluctuacions de DM, perquè les fluctuacions de radiació
continuen estant sotmenes a la pressió de radiació que les manté oscil·lant i les fluctuacions de barions
tampoc poden créixer en estar els barions acoblats a la radiació fins trec . Aixı́ doncs, durant un temps les
úniques fluctuacions que créixen són les de DM, començant per les d’escala més petita (per sobre de la
longitud de Jeans) inicialment més desenvolupades (veure l’espectre de Harrison-Zeldovich) i continuant
per les d’escales cada cop més grans fins arribar a escales superiors a l’horitzó on no han parat mai
de créixer. És per aquest mo9tiu que aquest escenari de formació d’estructura reb el nom de escenari
bottom-up.
A trec els fotons comencen a viatjar lliurement. Això fa que, just quan encara col·lideixen una mica, es
difonguin i transportin massa i energia fins molt lluny, concretament dins l’escala de l’horitzó que és la
màxima distància que poden recórrer els fotons a cada instant. El resultat és que tendeixen a esborrar-se
totes les fluctuacions de fotons i de barions a totes les escales inferiors al radi de l’horitzó a aquest moment.
No obstant, a partir d’aquest moment, els barions deixen d’estar sostinguts per la pressió de radiació i
comencen a caure dins dels pous de potencial de la DM que s’han anat desenvolupant des de teq . Aquest
és el motiu pel qual les fluctuacions de la DM a trec són més desenvolupades (fins 10−3 ) que les dels
barions i la radiació encara acoblats (de només 10−5 ).
El gas calent atrapat dins dels halos de DM radia i es refreda, caient cap al centra dels halos on s’acumula,
es fragmenta i forma estrelles. D’aquesta manera es formen les galàxies. A mesura que els halos de DM
van creixent (per fusió i accreció) i que contenen més i més galàxies, aquestes es van fusionant a la seva
vegada a l’interior dels halos i van acretant més gas. Aixı́ van creixent de mica en mica les galàxies i els
forats negres supermassius que contenen al seu centre.
Evidentment seguir tot aquest procés en detall és força complicat. Es requereix la utilització d’eines de
càlcul molt potent per fer simulacions realistes o per seguir la predicció de models molt sofisticats. Aquest
és el motiu pel qual avui dia encara es treballa molt activament en l’àmbit de la formació de galàxies,
gairebé un segle després que fossin descobertes per Hubble.
60

Apunts de Cosmologia

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

You might also like

Apunts de Cosmologia

Uploaded by

Document Information

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Apunts de Cosmologia

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Apunts del Curs de

impartit pel Dr. E. Salvador Solé

Núria Navarro Navarro

Recopilat i editat per Núria Navarro Navarro

1.1 Els pobles primitius

1.2 Les civilitzacions de l’Antiguitat

1.3 La Grècia clàssica

Alguns personatges clau en els avenços d’aquesta època són:

1.5 Edat mitjana

Qüestió: A la vista de la relativitat dels sistemes de referència (SR) segons la

1.7 Edat Moderna

▸ Isaac Newton (1643 - 1727). No necessita presentació. Va desenvolupar el càlcul infinitesimal i

Qüestió: Per quines raons aquest model cosmològic de Newton no funciona? A

▸ Jacobius Kapteyn (1851 - 1922). Astrònom holandès. Va resoldre aparentment la paradoxa

1.8 Edat Contemporània

▷ Relativitat especial (RE) (1905). Modifica la mecànica de Newton basada en el grup de

▷ Relativitat general (GR) (1915). Generalitza la GU de Newton fent-la covariant i compa-

▸ Margaret i Geoffrey Burbridge, Fowler i Hoyle (B 2 F H, 1957). Van publicar un article on

1.9 Primers avenços del model del Big Bang

1.10 Avenços més recents del model del Big Bang

Segons aquesta expansió decelerada, la llei de

A distàncies petites, la corba s’aproxima molt bé a

Alguns comentaris previs:

2.1 Lı́mits de la gravitació universal de Newton

● Temps prou petits. En l’actualitat, la contribució de la radiació de fons a la densitat de massa

2.2 Principis de la Relativitat General

2) Principi de Relativitat (s’enten relativitat especial o restringida):

La teoria electromagnètica desenvolupada per Maxwell estableix que la velocitat de la llum en

⎡ct̄⎤ ⎡ γ −βγ 0 0⎤⎥ ⎡⎢ct⎤⎥

2.3 Diferències entre la gravitació de Newton y d’Einstein

Sense camp gravitatori Amb camp gravitatori

Taula 1. Diferències entre la GU i la RG que es desprenen del principi d’equivalència.

Taula 2. Diferències entre l’espai-temps pla i l’espai-temps corbat

2.4 Introducció a la geometria diferencial

2.4.2 Canvi de base

Per això aquests tensors es diuen N contravariants i M covariants.

2.4.4 Espai afı́

Un espai M diferenciable s’anomena riemannià si E és un espai vectorial mètric.

Les definicions de varietat diferenciable i d’espai diferencia-

o directament amb els diferentials en comptes de amb les derivades respecte a λ.

2.4.6 Connexió i derivada covariant

Per tal que la condició sigui consistent, dxν Aµ ha de verificar necessàriament:

2.4.7 Varietat riemanniana

2.4.8 Curvatura d’una varietat riemanniana

2.5 Equacions d’Einstein

Comentaris sobre les equacions de camp de la RG:

3.1 Principi Cosmològic

Obviament, isotropia respecte a tots els punts implica homo-

3.2 Mètrica de Robertson-Walker

on hem escrit la coordenada “radial” com x (com veu-

▸ Corba amb les coordenades x, φ fixes:

▸ Corba amb les coordenades x, θ fixes:

▸ Corba amb les coordenades φ, θ fixes i x ∈ [x1 , x2 ]:

3.3 Llei de Hubble-Lemaı̂tre

En observar i representar als valors trobats per a

D’aquesta última expressió i de (1) s’obté:

La tangent a la corba còncava a(t) a l’instant ac-

Amb les seves dades, Hubble va obtenir un va-

Més tard, corregint els càlculs de les distàncies que va fer