METABOLISME
És un conjunt de reaccions químiques que
tenen lloc a les cèl·lules dels éssers vius per
satisfer les seves necessitats contínues de
matèria i energia. Aquestes reaccions
poden ser de dos tipus:
VIA METABÒLICA
Conjunt de reaccions metabòliques
encadenades en les quals el producte final
d’una reacció és el substrat de la següent.
Cada reacció està catalitzada per un enzim
diferent.
CARACTERÍSTIQUES METABOLISME:
 Les reaccions metabòliques esdevenen
de forma seqüencial i coordinada i
requereixen d’un medi aquós per
produir-se.
 Els enzims es troben en un compartiment
cel·lular determinat.
ATP
És una forma d’emmagatzemar energia
d’ús immediat, si es vol fer a llarg termini, cal
que se sintetitzin lípids o glúcids.
CATABOLISME
Reaccions exergòniques, d’oxidació i
convergents en les quals es dona el
trencament de macromolècules en els seus
monòmers.
ANABOLISME
Reaccions endergòniques, de reducció i
divergents en les quals es dona la síntesi de
noves molècules a partir de monòmers.
METABÒLITS
Són cadascuna de les substàncies que
intervenen en la via o ruta metabòlica.
 Les reaccions catabòliques i anabòliques
estan controlades de forma independent
(intervenen enzims diferents i no són les
mateixes al revés).
L’energia que s’allibera a les oxidacions
biològiques que tenen lloc als éssers vius
s’allibera poc a poc i s’emmagatzema
formant enllaços entre un grup fosfat Pi
(H3PO4) i una molècula d’adenosina (ADP).
Si s’alliberés de cop la temperatura corporal
s’elevaria exponencialment i les proteïnes es
desnaturalitzarien.
ENZIMS
Són proteïnes solubles que actuen com a biocatalitzadors accelerant les reaccions
metabòliques. Gràcies a elles tenen lloc els processos biològics, ja que no podem elevar la
temperatura per accelerar les reaccions perquè es desnaturalitzarien les nostres proteïnes i
moriríem.
 Els enzims són molt específics, cada
enzim s’uneix a un substrat, malgrat hi
hagi excepcions.
 Es necessita una quantitat d’enzims molt
petita, ja que no es consumeixen durant
la reacció i es recuperen intactes.
 Centre actiu o catalític: cavitat de
l’enzim amb una distribució de
càrregues que és complementària a la
d’una part del substrat al qual s’uneix.
 Ajustament induït: reajustament de les
càrregues de l’enzim i el substrat després
d’haver-se produït un primer contacte.
ACTIVITAT ENZIMÀTICA
Per a que una reacció es produeixi cal dotar
el substrat d’una certa energia per a que
arribi a l’estat de transició. Els enzims
acceleren les reaccions perquè
disminueixen l’energia necessària per arribar
a l’estat de transició (energia d’activació).
Factors que influeixen en l’activitat
enzimàtica:
 Temperatura: a més temperatura, més
activitat enzimàtica. Fins arribar a una
temperatura amb què es dona la
desnaturalització dels enzims.
 pH: cada enzim actua dins d’uns marges
i es desnaturalitza fora d’aquests.
 Concentració de substrat: a més
concentració, més velocitat de la
reacció.
 Presència de cofactors: alguns enzims
requereixen vitamines o ions que varien
l’activitat enzimàtica.
 Presència d’inhibidors enzimàtics.
 Complex enzim-substrat (ES): complex
que forma la unió de l’enzim al substrat
gràcies a uns aminoàcids que fixen el
substrat i altres amb capacitat catalítica
que reaccionen amb ell (el modifiquen
o el trenquen)
 Complex enzim-producte: complex ES
un cop es modifica el substrat i l’enzim se
separa del producte.
 Molts enzims necessiten vitamines o
metalls per poder funcionar
correctament (coenzims).
 Només poden accelerar reaccions
espontànies.
CINÈTICA ENZIMÀTICA
Cada enzim té una certa afinitat pel seu
substrat. En mesurar la velocitat d’una
reacció segons la concentració del
producte, a més producte, més velocitat.
Factors que influeixen en l’activitat
enzimàtica:
 Punt de saturació: punt en què tots els
centres actius dels enzims estan ocupats
i, malgrat afegir més substrat, no
augmenta la velocitat (velocitat
màxima).
 Constant de Michaelis i Menten (KM):
concentració de substrat amb la qual
s’ha arribat a la meitat de la
concentració màxima. Indica el grau
d’afinitat: KM ↑, afinitat ↓.
INHIBIDORS ENZIMÀTICS
Un inhibidor és una molècula que s’uneix a
l’enzim i disminueix o anul·la la seva activitat
enzimàtics. Hi ha dos tipus d’inhibidors:
REGULACIÓ ENZIMÀTICA
Per aturar o afavorir la síntesi d’un producte,
es pot recórrer a diversos mètodes:
 Repressió o activació de l’expressió de
gens que codifiquen els enzims: impedeix
o permet que se sintetitzin els enzims que
intervenen en la ruta que forma un
producte.
 Feedback o retroalimentació: consisteix a
utilitzar el producte final de la ruta com a
inhibidor del primer enzim.
VITAMINES I COENZIMS
Els holoenzims són aquells que a part de tenir
la part proteica (aminoàcids) consten de
parts no proteiques anomenades cofactors.
Aquesta part pot ser un ió metàl·lic, una
molècula orgànica unida covalentment o
una molècula orgànica unida no
covalentment (coenzim), per exemple
vitamines, NAD+, FAD i NADP+.
Els coenzims, a diferència dels enzims, no són
específics i sí que es modifiquen durant la
reacció que l’enzim catalitza.
CLASSIFICACIÓ DELS ENZIMS
Els enzims s’agrupen en famílies segons:
 Hidrolases: trenquen molècules ficant pel mig una d’aigua (H2O).
 Isomerases: converteixen un isòmer en un altre.
 Lligases: uneixen molècules.
 Liases: catalitzen pèrdues de grups químics.
 Oxidoreductases: catalitzen reaccions redox.
 Transferases: traspassen un grup d’una molècula a una altra.
 Inhibidors irreversibles o verins
enzimàtics: substàncies que s’uneixen al
centre actiu de l’enzim i el modifiquen
permanentment.
 Inhibidors reversibles: no s’uneixen de
forma permanent al centre actiu o no
l’alteren permanentment. Poden ser
competitius si competeixen per unir-se al
centre actiu o no competitius si no
s’uneix al mateix lloc (però quan ho fa,
modifica el centre actiu i no permet la
unió del substrat). També poden inhibir
un cop ja s’ha fixat el substrat, no
deixant-lo alliberar-se.
ENZIMS AL·LOTÈRICS
Els enzims al·lostèrics consten de més d’una
subunitat cadascuna de les quals presenta
un centre regulador (que pot activar-se o
inhibir-se) i un centre actiu.
La unió de l’activador a una subunitat
immediatament activa a la resta de
subunitats (existeix un cooperativisme, raó
per la qual les corbes Vreacció / [S] no són
hiperbòliques sinó sigmoïdals).
La funció dels coenzims és diversa: alguns
ajuden a subjectar el substrat i altres
accepten grups químics o grups acetil.
El NAD+, FAD i NADP+ accepten protons o
electrons i, per tant, presenten les seves
formes oxidades i reduïdes. Normalment
transporten aquests electrons d’unes
molècules (substrat) a unes altres.
FORMA OXIDADA FORMA REDUÏDA
NAD+ + 2H  NADH + H+
FAD + 2H  FADH2
NADP+ + 2H  NADPH + H+
CATABOLISME
El catabolisme és el conjunt de reaccions
gràcies a les quals es trenquen les molècules
per tal d’obtenir energia i matèria.
Aquesta energia s’emmagatzema a l’ATP
per a un ús immediat, en forma de glúcids
(midó en vegetals i glicogen en animals) o
en forma de lípids.
La diferència entre emmagatzemar energia
com a lípid o com a glúcid és que en els
lípids s’emmagatzemen més calories en
menys espai. L’avantatge d’obtenir
l’energia dels glúcids és que no generen
compostos tòxics.

TIPUS DE CATABOLISME

Aeròbia L’acceptor final Làctica

d’electrons de la L’acceptor final
Alcohòlica d’electrons de la
cadena és l’oxigen
Butírica cadena és una
Putrefaccions molècula orgànica
Anaeròbia L’acceptor final
d’electrons de la
cadena és una
molècula diferent a
l’oxigen

RESPIRACIÓ AERÒBIA DELS GLÚCIDS 

Majoritàriament, les cèl·lules utilitzen la 
glucosa com a font d’energia. La resta de
glúcids que s’ingereixen són convertits en
glucosa (el glicogen i la sacarosa per
exemple, per hidròlisi). Hi ha dues formes
bàsiques d’obtenir energia de la glucosa: la
fermentació (anaeròbia) i la respiració
aeròbia de la glucosa.
 Respiració: És més lenta però més eficaç,
La respiració aeròbia de la glucosa
comprèn les següents rutes metabòliques:
Fermentació: és més ràpida però menys
eficaç, només s’obtenen 2 ATP perquè el
producte final per cada glucosa encara
emmagatzema energia. Els seus productes
finals són molècules orgàniques com ara
l’àcid làctic, etanol, etc. És anaeròbia (no
utilitza O2).
s’obtenen 38 ATP per cada molècula de
glucosa. El seu producte final és el CO2 i és
aeròbia (requereix O2).

GLUCÒLISI
Degradació parcial de la glucosa. El producte final (piruvat) encara
Descripció
emmagatzema energia.
Esdevé sobretot a cèl·lules sense mitocondris (eritròcits i bacteris).
Dos etapes en 5 reaccions cadascuna:
1a fase:

2a fase:
Reacció global
Balanç energètic Per cada glucosa s'obtenen 2 NADH i 2 ATP
Compartiment cel Citosol
El NADH és una molècula que emmagatzema
energia i que posteriorment permet la síntesi
d’ATP.
Cada NADH permet la síntesi de 3 ATP.
Regeneració del NAD+: totes es rutes en
què es forma NADH consumeixen la forma
oxidada NAD+, si aquesta forma no es
regenera, la ruta s’atura. La regeneració
del NAD+ esdevé a la fermentació o bé a la
cadena de transport d’electrons per als
que la presenten.

DESCARBOXILACIÓ OXIDATIVA DEL PIRUVAT

Descripció És una ruta irreversible gràcies a la qual una molècula de piruvat es converteix
en una d'acetil-CoA i una de CO2.
Està catalitzada per piruvat deshidrogenasa.
El coenzim A (CoA) transporta grups acetil i participa en aquesta reacció.
Reacció global

Balanç energètic Per cada piruvat s'obté 1 NADH

Compartiment cel Matriu mitocondrial

CICLE DE KREBS O CICLE DELS ÀCIDS TRICARBOXÍLICS

Descripció És un conjunt de 8 reaccions cícliques
A cada volta s'incorpora un acetil a un oxalacetat (4C) i forma una molècula
de citrat (6C)
Posteriorment es perdran 2 àtoms de carboni en forma de dues molècules de
CO2, regenerant així l'oxalacetat.
El grup carboxil és transportat pel coenzim A, el qual pot tornar a utilitzar-se un
cop queda lliure.
La oxidació del grup acetil allibera electrons que permeten reduir el NAD+ i el
FAD obtenint concretament 3 NADH i 1 FADH2 per cada acetil. A més s'allibera
energia suficient per formar un GTP (equivalent a un ATP)
El cicle s'aturaria si les formes oxidades NAD+ i FAD no es regeneressin.
Balanç energètic Per cada acetil s'obtenen 3 NADH, 1 FADH2 i 1 GTP
compartiment cel Matriu mitocondrial

Acetil-CoA CoA-SH
NAD+
NADH + H+

NAD+ NADH + H+
oxalacetat citrat
C4 C6
FADH2

CICLE DE KREBS
CO2
FAD

NAD+
GTP

GDP + Pi NADH + H+
CO2
 CADENA DE TRANSPORT D'ELECTRONS O CADENA RESPIRATÒRIA I FOSFORILACIÓ
OXIDATIVA
Descripció És un conjunt de complexos enzimàtics gràcies als quals s’oxiden
totalment els NADH i FADH2 provinents de les diferents reaccions
metabòliques.
La seva finalitat és regenerar les formes oxidades de NAD+ i FAD i obtenir
energia en forma d’ATP (fosforilació oxidativa).
Aquests complexos es troben ordenats a la membrana en ordre
decreixent de potencial redox, de manera que, quan es transporten
electrons des del primer complex (NAD-deshidrogenasa) fins a l’últim,
s’allibera energia suficient com per formar ATP en tres punts.
Ara bé, l’obtenció d’ATP no és directa, sinó que, segons la teoria
quimiosmàtica, l’energia que s’allibera serveix per bombejar protons
contra gradient de la matriu mitocondrial a l’espai inter-membranós.
Posteriorment, aquests protons retornaran a la matriu a favor de gradient
a través d’una ATP-sintetasa que sintetitza ATP.
El NADH penetra a nivell del primer complex, aprofita els tres punts on
s’allibera suficient energia i forma els 3 ATP. En canvi, el FADH2 s’incorpora
al segon complex enzimàtic (ubiquinona o coenzim Q) i només permet
la síntesi de 2 ATP.
El transport d’electrons d’un complex a un altre esdevé mitjançant
reaccions redox fins que, al final, els electrons són acceptats per l’oxigen.
Cada quatre electrons es redueix una molècula d’O2 i es formen dues
d’H2O.
CC Membrana interna mitocondrial

L’obtenció d’ATP en una cèl·lula pot realitzar-  Fosforilació oxidativa: de la forma

se de 3 maneres: associada a la cadena de transport
d’electrons, gràcies a l’ATP-sintetasa.
 Fotofosforilació: a la fotosíntesi.
 Fosforilació a nivell de substrat: obtenció
d’ATP en una reacció diferent a la
fotosíntesi i la cadena de transport
d’electrons.
BALANÇ ENERGÈTIC D’UNA MOLÈCULA DE GLUCOSA:
La respiració aeròbia d’una molècula de glucosa aporta 38 ATP.
FÓRMULA GENERAL RESPIRACIÓ AERÒBIA:

Obtenció d'ATP per fosforilació Obtenció d'ATP per

Ruta metabòlica
a nivell de substrat fosforilació oxidativa
Glucosa
2 ATP 2 NADH x 3 ATP = 6 ATP
Piruvat
NADH x 3 = 3 ATP
GTP x 1 ATP = 1 ATP NADH x 3 = 3 ATP
Acetil CoA Acetil CoA
GTP x 1 ATP = 1 ATP
3 NADH x 3 ATP = 9 ATP
Cicle de Cicle de 3 NADH x 3 ATP = 9 ATP
Krebs Krebs FADH2 x 3 ATP = 2 ATP
FADH2 x 3 ATP = 2 ATP
4 ATP 4 ATP + 34 ATP = 38 ATP 34 ATP
1a fase: glicòlisi
LES FERMENTACIONS
Són degradacions parcials de compostos
orgànics en les quals només s’obtenen 2 ATP.
Inclou com a fase prèvia la glicòlisi i com a
segona fase la fermentació, fase on es
regenera el NAD+.
En funció del producte final podem distingir
diferents tipus de fermentacions: 2a fase: fermentació
 Fermentació làctica: la fan bacteris (Lactobacillus i Streptococcus) i la majoria de les
cèl·lules humanes, en especial les que no tenen mitocondris (eritròcits) i les cèl·lules
musculars quan no tenen suficient aportament d’oxigen. Les neurones no la fan.
Reacció global
Balanç energètic
 Fermentació alcohòlica: la realitzen
bacteris i llevats (Sarchoromices). En aquest
cas la glucosa és transformada en CO2,
etanol i altres productes.

Reacció global
Balanç energètic

 Fermentació butírica: transforma glúcids que es troben en restes vegetals en

descomposició en àcid butíric. La realitzen bacteris descomponedors com ara Clostridium
que viu al terra. És molt important perquè ajuda a tancar el cicle de la matèria.
 Altre fermentacions, les putrefaccions: utilitzen proteïnes o aminoàcids com a donador
d’electrons. S’originen productes com la putrescina, cadaverina o l’etanol.
CATABOLISME DELS LÍPIDS
Els triacilglicèrids o greixos són la forma com
els lípids s’emmagatzemen tant en animals
com en vegetals. Als animals s’acumulen als
adipòcits dins dels vacúols, que abunden al
pannicle adipós de la pell, i en els vegetals
s’emmagatzemen a les llavors.
LA B-OXIDACIÓ O RESPIRACIÓ DELS ÀCIDS GRASSOS
Els àcids grassos s’oxiden per produir energia en una ruta anomenada β-oxidació, que
consta dels següents passos:
 Activació de l’àcid gras: unió del coenzim 
A a un àcid gras en el citosol formant així
un acil-CoA. Aquest acil-CoA utilitza un
transportador anomenat carnitina per
poder travessar les membranes del
mitocondri i arribar a la matriu
mitocondrial. Durant aquest procés es
consumeix l’equivalent a 2 ATP.
Habitualment, alguns òrgans importants
com el cor, fetge, múscul o ronyó,
consumeixen greixos per obtenir energia a
més de la glucosa. En aquests casos el greix
dels adipòcits s’envia a través de la sang a
altres òrgans i allà uns enzims anomenats
lipases els trenquen en els seus monòmers
per obtenir energia.
Els greixos ocupen un espai menor que els
glúcids, són magatzems d’energia. La
conversió de greix en glúcid només és
possible en animals.
Hèlix de Lynen: sèrie de reaccions en
successives voltes que van tallant l’àcid
gras de dos en dos àtoms de carboni en
forma d’acetils-CoA. Els electrons que
s’alliberen a cada volta permeten la
formació d’un NADH i un FADH2.
El balanç energètic depèn de la longitud
dels àcids grassos:
s’obtenen n-1 NADH i n-1 FADH2 (nC)
Els acetils Co-A van al cicle de Krebs i els
NADH i FADH2 a la cadena de transport
d’electrons.
CATABOLISME DE LES PROTEÏNES
En casos de dejuni prolongat poden oxidar-se els aminoàcids per tal d’obtenir energia. Els
aminoàcids serveixen per renovar i sintetitzar proteïnes, però si les necessitats estan cobertes
aquests són oxidats per obtenir àcid úric (tòxic) i àcid pirúvic o acetil-CoA. La oxidació dels
Aa en dona en dues parts:

ELIMINACIÓ DEL GRUP AMINO OXIDACIÓ DE LA CADENA HIDROCARBONADA

 Transaminacions: traspàs del grup amino de
l’Aa que es vol oxidar a àcid glutàmic, que és un
col·lector de grups amino que els
emmagatzema i més tard els cedeix.
 Desaminacions: eliminació del grup amino
que guardava l’àcid glutàmic en forma d’amoni
(molt tòxic, animals amoniotèl·lics), d’urea (tòxic,
animals ureotèl·lics) o d’àcid úric (menys tòxic,
animals uricotèl·lics).
Depenent del producte en el qual es transforma
la cadena carbonada, classifiquem els
aminoàcids així:
 Aa glucogènics: la cadena hidrocarbonada
es transforma en àcid pirúvic.
 Aa cetogènics: la cadena hidrocarbonada
es transforma en acetil-CoA.
 Aa mixtes.

CATABOLISME DELS ÀCIDS NUCLEICS

No solen utilitzar-se per obtenir energia, però si cal es poden oxidar formant la urea de les
bases nitrogenades.

METABOLISME DEL MÚSCUL HUMÀ

A l’inici d’una activitat física, ‘engeguen totes les rutes que proporcionen energia al múscul,
però segons la duració i intensitat de l’esforç, permetrà una o una altra. Qualsevol activitat
física consumeix ATP, però aquest pot provenir de:
 L’ATP que emmagatzema la cèl·lula muscular.  L’ATP obtingut a la fermentació làctica
 L’ATP que es produeix en el trencament de la (anaeròbia). Aquesta ruta genera lactat que
fosfocreatina no requereix oxigen: rebaixa el pH. Aquest fet afecta als enzims de
(fosfocreatina → creatina + fòsfor) la cèl·lula muscular (fatiga muscular).
Posteriorment, el lactat va al fetge a través de
la sang i es converteix en glucosa que retorna
al múscul (cicle de Cori).
 L’ATP obtingut a la respiració aeròbia.
Aquesta comença més tard perquè és més
lenta i requereix O2(el cos s’ha d’adaptar
amb una vasodilatació).

RESPIRACIÓ ANAERÒBIA
És realitzada exclusivament per microorganismes (bacteris) que viuen en condicions
anaeròbies. També tenen una cadena final d’electrons però l’acceptor final és una
molècula que agafen del medi.
ANABOLISME
Hi ha de dos tipus: l’anabolisme autòtrof
(organismes fotosintètics i quimiosintètics) i
l’heteròtrof (síntesi de macromolècules, la
realitzen els autòtrofs i els heteròtrofs).
GLUCOGÈNESI
És la síntesi de glucosa a partir de PEP
(precursor del piruvat). Esdevé al fetge. Les
hormones que bàsicament controlen la
glucèmia són:
ANABOLISME DELS GREIXOS
Els greixos es formen per esterificacions
d’una glicerina amb 3 àcids grassos.
 Insulina: és secretada per les cèl·lules β
del pàncrees per tal d’afavorir que la
glucosa sanguínia entri a les cèl·lules.
 Glucagó: és secretada pel pàncrees i
incrementa la glucèmia, ja que promou
el trencament del glucogen hepàtic.
 Adrenalina: incrementa la glucèmia.
ANABOLISME DELS AMINOÀCIDS
Aquest procés és diferent per cadascun
dels 20 aminoàcids. Hi ha vuit que no
podem sintetitzar-los (aminoàcids
essencials).
FOTOSÍNTESI
És la conversió d’energia lumínica en
energia química que fan les plantes, algues,
cianobacteris i bacteris fotosintètics. Són
importants perquè són els productors dels
ecosistemes i alliberen l’O2 necessari.
Reacció global:
El donador d’electrons és l’aigua i
l’acceptor el CO2, s’originen oxigen i
glucosa. Hi ha dos tipus de fotosíntesi:
FASES:
Lumínica o fotoquímica.
Fosca o biosintètica.
FASE LUMÍNICA O FOTOQUÍMICA
Durant aquesta l’energia de la llum es
transforma en energia química la qual
queda emmagatzemada en els enllaços
del NADPH i l’ATP. Requereix llum i allibera
O2.
Ocorre a les membranes tilacoïdals, on es
troben els fotosistemes, que són unes
agrupacions de pigments fotosintètics i
proteïnes.
 Fotosíntesi oxigènica: el donador
d’electrons és l’H2O i es forma O2 (plantes,
algues i cianobacteris).
 Fotosíntesi bacteriana: el donador
d’electrons no és l’H2O i no es forma O2
(bacteris porpres i verds) del sofre.
Hi ha dos tipus de fotosistemes:
 Fotosistema I (PSI): en el centre de
reacció presenta dues molècules de
clorofil·la α que capten longituds d’ona
de 700nm com a màmim (P-700). No
conté els enzims necessaris per trencar la
molècula d’aigua. El P-890 és equivalent
a aquest i el presenten els bacteris.
 Fotosistema II (PSII): en el centre de
reacció presenta dues molècules de
clorofil·la α que capten longituds d’ona
de 680nm com a màmim (P-680). Conté
els enzims necessaris per dur a terme la
fotòlisi de l’aigua.
En els complexos captadors/antena trobem
pigments antena com ara carotens o
xantofil·les que capten diferents longituds
d’ona de la llum. Ara bé, el pigment
majoritari és la clorofil·la, formada per
quatre anells pirròlics amb un àtom de
magnesi central i una cua formada per un
fitol que ancora el pigment en la
membrada tilacoïdal.
Funcionament del fotosistema:
 La llum impacta sobre els pigments
antena dels complexos captadors i excita
els seus electrons, que passen a un nivell
energètic superior.
 Com aquests electrons són molt
inestables, retornen al nivell d’energia on
estaven i desprenen energia que excitarà
als pigments fotosintètics del complex
captador.
 Aquesta energia es conduïda com un
embut cap al centre de reacció per excitar
a les dues molècules de clorofil·la α del
complex diana.
 Un cop són excitats els electrons
d’aquestes dues molècules no retornen,
sinó que són enviats a un acceptor primari
d’electrons que es troba al fotosistema.
Posteriorment passaran a una cadena de
transport d’electrons.

La clorofil·la té facilitat per excitar els seus electrons amb poca energia. Els electrons que
es troben en un estat de ressonància són els que es mouen amb una certa llibertat en els
anells tetrapirròlics.

MODALITATS DE LA FASE LUMÍNICA

Acíclica o oxigènica
(obté O2, ATP i NADPH)
 La llum excita els pigments antena dels complexos captadors i aquests transfereixen l’energia fins
a les dues molècules de clorofil·la α del fotosistema II.
 Aquestes dues molècules perden els seus electrons en ser aquests excitats i van a parar a un
primer acceptor que es troba al fotosistema II.
 Un cop allà, els electrons són transportats fins a la plastocianina en una cadena de transport
d’electrons de 5 components. Aquesta cadena porta associada la síntesi d’ATP gràcies al
bombeig de protons contra gradient de l’estoma al lúmen.
 Posteriorment, els protons retornen a l’estoma a favor de gradient a través d’una ATP-sintetasa,
en la qual es forma ATP (fotofosforilació).
 Els electrons perduts per P-680 es reomplen gràcies a la fotòlisi de l’aigua, que ha hagut d’ocórrer
prèviament i consisteix a trencar la molècula d’aigua per acció de la llum on s’obtenen electrons,
protons (s’acumulen al lúmen tilacoïdal creant una diferència de potencial lúmen-estroma) i
oxigen (s’exporta a l’exterior i surt pels estomes).
 Paral·lelament, el PSI que funciona de manera similar excita gràcies a la llum els electrons del seu
centre de reacció P-700.
 Aquests electrons van a parar a una cadena de transport d’electrons de 3 components al final
de la qual els electrons són acceptats pel NADP+ i crea el NADPH.
 Finalment, els electrons perduts per P-700 són reomplerts per la plastocianina.

Cíclica o anoxigènica
(no s’allibera O2, només ATP)
Quan la planta no necessita NADPH, pot realitzar una fase lumínica cíclica en què els electrons que
perd P-700 del PSI s’envien al citocrom B6, d’aquest al citocrom F, d’aquest a la plastocianina i
d’aquesta tornen a P-700.
FASE FOSCA O BIOSINTÈTICA
No desprèn oxigen i consumeix CO2. Esdevé
a l’estroma.
Durant aquesta gràcies a l’energia
emmagatzemada a NADPH i l’ATP obtingut
en la fase anterior se sintetitzen compostos
orgànics que requereix la cèl·lula (glucosa,
proteïnes, etc.). No requereixen llum, però a
la pràctica no esdevé a les fosques, ja que
necessita consumir NADPH i ATP produït
quan hi ha llum.
EL procés pel qual s’obté la glucosa
s’anomena cicle de Calvin, que és un
conjunt de reaccions cícliques catalitzades
per un complex enzimàtic anomenat
rubisco.
A cada volta s’incorpora una molècula de
CO2 a RuB-P que es redueix, ja que a partir
d’ell se sintetitza la glucosa.
Per cada sis molècules de diòxid de carboni
que s’incorporen al cicle de Calvin,
s’obtenen dues molècules de G-3-P, i
d’aquestes dues surt una molècula de
glucosa.
Rubisco és un complex enzimàtic que pot
presentar-se de dues maneres:
 Com a carboxilasa: per cada 6 CO2
s’obté una glucosa.
 Com a oxidasa: per cada 6 CO2 s’obté
un G-3-P a causa de que es produeix la
fotorespiració (reacció que es produeix
amb la presència de llum i que
consumeix O2 i allibera CO2).
Es comporta així quan es tanquen els
estomes i la concentració de CO2 de la
cambra estomàtica baixa, cosa que
passa quan fa molta calor. A més a més,
en aquesta cambra estomàtica s’eleva
la concentració d’O2 quan l’estoma
està tancat.

Les plantes C3 són les que foto-respiren en condicions d’un ambient sec i temperatures
baixes.
Les plantes C4 (crasses i cactàcies) foto-respiren molt poc o no ho fan. Es poden permetre
tancar els estomes quan l’ambient és molt sec perquè no depenen del CO2 atmosfèric, sinó
que poden produir-lo en una ruta metabòlica anomenada hatch-slack.

Reacció global:

Balanç energètic de la fotosíntesi:

A la fase lumínica, per cada 8 fotons de llum A la fase fosca es consumeixen per cada 2
es formen 3 ATP, 2 NADPH i una molècula G-3-P (1 glucosa) 18 ATP i 12 NADPH
d’O2.
Factors que influeixen en la taxa
fotosintètica:
 La intensitat de la llum: l'activitat
fotosintètica augmenta amb la
intensitat lumínica fins a aconseguir un
límit màxim característic de cada
espècie.
 La temperatura: en general, el
rendiment fotosintètic augmenta amb
la temperatura fins a aconseguir un límit
màxim per sobre del qual pot produir-se
la desnaturalització dels enzims.
 La concentració del CO2: l'activitat
fotosintètica augmenta a mesura que
va creixent la concentració de CO2 fins
a aconseguir un límit en el qual
s'estabilitza.
 La concentració d’O2: quan aquesta
augmenta, el rendiment fotosintètic
decau.
 La humitat ambiental: quan hi ha
escassetat de vapor d'aigua a
l'atmosfera, els estomes dels fulles es
tanquen per evitar pèrdues d'aquesta
per transpiració, i es dificulta el pas del
CO2, amb la qual cosa el rendiment
fotosintètic baixa.
 El fotoperíode: el rendiment està en
relació directa a les hores d'exposició a la
llum que tingui la planta.

DIVERSITAT METABÒLICA ALS ORGANISMES

Font de carboni
CO2 Molècula orgànica
d'energia

Llum Fotoautòtrofs o fotolitòtrofs Fotoheteròtrofs o fotoorganòtrofs

Font

Molècula
Quimioautòtrofs Quimioheteròtrofs
inorgànica

QUIMIOSÍNTESI
És un procés equiparable a la fotosíntesi en Generalment són aerobis, ja que usen com
alguns aspectes i la duen a terme els a acceptor d’electrons l’O2. Segons el
bacteris quimiosintètics: donador d’electrons inorgànic que respiren
 En la primera fase s’obté ATP i NADPH podem tenir:
gràcies a l’oxidació de compostos  Bacteris de l’hidrogen i el metà.
inorgànics en una cadena de transport  Bacteris nitrificants.
d’electrons. Una part de l’ATP s’utilitza  Bacteris del sofre.
per fer un transport invers d’electrons i
obtenir NADH.
 En una segona etapa es realitzen rutes
biosintètiques com el cicle de Calvin i
formen glucosa i d’altres compostos
orgànics.
Els bacteris nitrosificants i nitrificants viuen al sòl, els nitrosificants transformen amoníac en nitrit
i els nitrificants transformen nitrits en nitrats. El conjunt dels dos és important perquè
enriqueixen el sòl en nitrits a partir d’amoníac que prové de la matèria orgànica en
descomposició i el nitrit en nitrat, el qual és assimilable per les plantes. Tanquen el cicle del
nitrogen.
Els bacteris incolors del sofre són aerobis obligats. No fotosintetitzen. Oxiden l’H2S
transformant-lo en SO4-2. Viuen en matèria orgànica en descomposició i tanquen el cicle del
sofre, ja que el sulfat és assimilable per les plantes.
En general, podem dir que els bacteris quimiosintètics són molt importants perquè tanquen
el cicle de la matèria (són organismes transformadors) i són els únics productors d’alguns
ecosistemes.
IMMUNITAT
La immunitat és la capacitat de distingir les El SI està format per un conjunt de cèl·lules
estructures pròpies d’un individu i atacar les immunitàries que es desplacen a través de
que no ho són. La producció d’anticossos es vasos sanguinis i limfàtics. La sang i la limfa
presenta a partir dels cordats, no té lloc en van a parar als òrgans limfoides.
els invertebrats, malgrat sí tenen la
possibilitat de rebutjar empelts o altres tipus
d’immunitats.
MÈDUL·LA ÒSSIA VERMELLA
Interior dels ossos plans i cap dels llargs. Generació
cèl·lules sanguínies a partir de les mare
hematopoètiques.
PRIMARIS

TIM
Final de la tràquea. Degeneració a partir dels
12. Maduració cèl·lules provinents de la
medul·la òssia vermella (en LT).

ÒRGANS
LIMFOIDES MELSA
Sota el diafragma (esquerra). Òrgan limfàtic
més gran. Formada per la càpsula i la polpa
blanca i vermella. A la blanca es troben els
corpuscles de Malpighi, on s’acumulen
barreges de LT i LB.

GANGLIS LIMFÀTICS
SECUNDARIS Petits nòduls (2-25mm) intercalats en el
recorregut dels vasos limfàtics.

ALTRES
Amígdala, vegetacions, plaques de Peyer i
apèndix.
BARRERES EXTERNES
Són inespecífiques (actuen per igual enfront
tots els patògens) i innates (naixem amb
elles).
MICROBIOLÒGIQUES
Les parts del còlon estan ocupades per
milions de bacteris que ens defensen i
impedeixen que altres bacteris patògens
s’hi puguin instal·lar.
BARRERES INTERNES INESPECÍFIQUES
Són inespecífiques i innates. Si es supera la primera línia de defensa (barreres externes), a
segona línia de defensa immunitària amb què es trobaran els patògens serà:
1. Acció dels fagòcits
Els fagòcits deformen el seu citoplasma fins
envoltar el patogen i incorporar-lo en un vacúol
fagocític al qual posteriorment es fusionarà un
lisosoma que destruirà el patogen.
Els encarregats de dur a terme aquesta acció
són principalment els macròfags, monòcits i
neutròfils, encara que les cèl·lules dendrítiques
també ho fan. Aquestes cèl·lules poden
especialitzar-se en fagocitar patògens de la
sang (neutròfils i monòcits) o als teixits (neutròfils,
eosinòfils, cèl·lules dendrítiques i macròfags).
2. Inflamació, resposta inflamatòria
El procés inflamatori és disparat per DAMPs i
PAMPs quan es produeix un dany cel·lular o es
detecten molècules pertanyents a un patogen.
Aquest és produeix perquè es dilaten els vasos
sanguinis i augmenta la seva permeabilitat,
permetent així que les cèl·lules immunitàries
passin de la sang als teixits (marginació i
diapedesi). La zona inflamada presenta rubor,
calor, dolor i un edema.
Quan la infecció és generalitzada, l’hipotàlem
augmenta la temperatura corporal per
contribuir a eliminar-la (febre) gràcies a que els
glòbuls blancs són molt més efectius (38-40ºC) i
disminueix la disponibilitat del ferro (limitant del
creixement bacterià)
FÍSIQUES
La pell és impenetrable pels patògens ja
que presenta una capa còrnia externa
formada per cèl·lules mortes que va
desprenent-se periòdicament.
QUÍMIQUES
Les obertures naturals estan recobertes per
mucoses (una capa humida que es defensa
amb secrecions antimicrobianes, p.e. la
lisozima).
Macròfags  són cèl·lules gegants que
deriven dels monòcits en sortir aquests dels
vasos sanguinis. Les seves funcions són fagocitar
patògens, cèl·lules envellides necròtiques, etc.,
fer de cèl·lules presentadores i alliberar
missatgers químics (substàncies que serveixen
per comunicar diferents parts del SI).
Neutròfils  són les cèl·lules leucocítiques més
abundants que es caracteritzen per tenir el nucli
multilobulat i ser granulòcits. Com no poden
eliminar els residus moren i formen el pus junt
amb cèl·lules mortes i plasma. Són molt efectius
contra els bacteris.
Eosinòfils  (granulòcits) desgranulen i les
substàncies tòxiques que surten per exocitosi
ataquen al paràsit. També són importants a les
al·lèrgies perquè inactiven la histamina.
Cèl·lules dendrítiques  són cèl·lules que es
dediquen a recórrer els teixits recollint molècules
sospitoses i a portar aquestes molècules als
ganglis limfàtics i altres òrgans limfoides per
presentar-les als LB i LT fent un complex entre
l’antigen fagocitat i un antigen
d’histocompatibilitat seu (presenten antígens).
 3. Sistema del complement:
Conjunt de 30 proteïnes plasmàtiques que
fabrica el fetge que complementa l’acció de
les cèl·lules immunitàries i és present al plasma.
Són inactives fins que detecten el senyal dels
DAMPs o PAMPs conforme s’ha produït una
infecció. En aquest moment es produeix una
cascada de reaccions al final de la qual queda
muntada una proteasa, la qual es fixa sobre el
patogen i la forada, aquest experimenta un xoc
osmòtic i mor. Les seves funcions són provocar
la lisi del patogen i cèl·lules infectades,
opsonitzar patògens (recobrir-los amb proteïnes
del complement perquè siguin més sensibles a
les cèl·lules que els han d’eliminar) i alliberar
citocines (molècules que atrauen per
quimiotaxi a les cèl·lules que el fagocitaran)
El sistema del complement pot activar-se de
manera específica (intervenen Ac) o
inespecífica.
BARRERES INTERNES ESPECÍFIQUES
Actuen de forma concreta contra una espècie de bacteri tipus de virus, etc. Concreta. En són
la resposta humoral (mediada pels LB que fabriquen Ac) i la resposta cel·lular (mediada pel LT
que maten cèl·lules infectades).
REACCIONS ANTIGEN-ANTICOS
ANTIGEN  és qualsevol molècula capaç
de desenvolupar una RI. Aquests s’uneixen
específicament als anticossos per l’epítop o
determinant antigènic. Els haptens són
aquells antígens tan petits que necessiten
unir-se a una molècula abans de poder unir-
se a l’anticòs. Els isoantígens són antígens
que poden variar d’un individu a un altre de
la mateixa espècie (p.e.: aglutinògens)
4. Els interferons:
Són molècules que fabriquen totes aquelles
cèl·lules envaïdes per virus o tumorals que
actuen com a missatgeres químiques (citocines)
ja que avises a les cèl·lules veïnes i aquestes
fabriquen proteïnes antivirals o estimulen a les
cèl·lules del SI encarregades d’eliminar les
cèl·lules tumorals. P.e: Iα.
5. Natural killer o cèl·lules assasines naturals
Són un tipus de LT que maten cèl·lules tumorals i
cèl·lules infectades per virus foradant-les.
ANTICÒS  és una proteïna soluble de tipus
γ globulines o immunoglobulines (Ig) que
estan formades per dues cadenes pesants
(H) i dues cadenes lleugeres (L) unides amb
ponts disulfur i en forma d’Y. Poden trobar-se
lliures en la sang o units a la superfície d’un
LB. Classificació: IgG, IgM, IgA, IgD i IgE.
IgG  + abundant RI 2ària, travessa la
placenta, opsonització, neutralització i
aglutinació.
IgM  (pentàmer) sang i limfa, superfície de LB,
és la primera que se segrega, + abundant RI
1ària neutralització i aglutinació
(hemoaglutinació).
IgA  + abundants secrecions (llàgrimes, llet,
seromucoses, etc.)
IgE  reaccions al·lèrgiques, superfície de
basòfils (sang) i mastòfits o cèl·lules encebades
als teixits.
IgD  son monomèriques.
Fan de receptores de membrana.
 CLASSIFICACIÓ DELS ANTÍGENS

Segons el nombre d’anticossos Segons la seva procedència.

als quals es poden unir.

monovalents polivalents exterior interior

MHC  conjunt de proteïnes que es troben a la superfície de totes les MHC

cèl·lules d’un individu que l’identifiquen com a tal (complex major
d’histocompatibilitat.

REACCIONS ANTIGEN-ANTICÒS

NEUTRALITZACIÓ PRECIPITACIÓ AGLUTINACIÓ OPSONITZACIÓ (*)

Unió de molts Ac a la Unió dels Ac a Ag Unió dels Ac a Recobriment d’Ac
superfície d’un Ag solubles i polivalents cèl·lules per formar o proteïnes del
per impedir la per crear una grumolls. complement l’Ag
capacitat infectiva. agregat que Aglutinogen (Ag) i per fer-la més
precipiti pel pes. aglutinina (Ac). visible als fagòcits i
els atrau.

IMMUNOFLUORESCÈNCIA
Donat que la reacció antigen –
anticòs és molt específica es pot
utilitzar aquest fet per diagnosticar
malalties, per localitzar molècules. Per
ex. si unim a un anticòs una molècula
que pugui emetre fluorescència
podrem identificar l’antigen

HEMOAGLUTINACIÓ: UNIÓ DELS Ac A GLÒBULS VERMELLS FORMANT GRUMOLLS

LIMFÒCITS B I LIMFÒCITS T. RESPOSTA HUMORAL I CEL·LULAR
Els limfòcits són glòbuls blancs que es caracteritzen per tenir un nucli molt gran. Poden ser
LT, LB o L noB-noT.
LIMFÒCITS B LIMFÒCITS T

A la superfície tenen Ac i receptors per A la superfície només tenen receptors per

antígens antígens
Poden reconèixer i unir-se a Ag lliures pel No reconeixen Ag lliures, sinó els que formen
plasma (RI menys efectiva) o bé part del complex Ag+MHC
reconèixer-los units a un MHC (RI molt
efectiva)
Menys abundants tant als ganglis com a Més abundants
la melsa
Responsables de la RI humoral Responsables de la RI cel·lular
(produeixen Ac)
Útil per eliminar patògens o toxines Útil per eliminar patògens intracel·lulars i
extracel·lulars cèl·lules cancerígenes
Tant els LT com els LB formen part d’una RI específica.

Segons la teoria de la selecció clonal: Transformació Produc. Distrib. Ac

en plasmòcits Ac torrent
sanguini
Activació Multiplicació de i limfàtic
Ag
clon de LB forma clonal
Transformació
en LB memòria
Immunització
+
de l’individu
LT memòria

Resposta I humoral Resposta I cel·lular

S’anomena resposta I humoral a aquella
que esdevé als humors (sang, limfa, líquids
intersticial, etc.) i que es realitza gràcies a la
producció d’anticossos. Permet eliminar
patògens o toxines del medi extracel·lular.
S’anomena resposta I cel·lular a aquella
que es realitza gràcies a la lluita de cèl·lules
contra cèl·lules que efectuen els LT,
concretament els LT citotòxics i les Natural
Killer. Permet eliminar cèl·lules tumorals o
virus que ja han infectat les nostres cèl·lules.
Els LB se sintetitzen a la medul·la òssia i els LT maduren al tim.

Hi ha diferents tipus de LT en funció del tipus de receptor de membranes que presenta:

AMB RECEPTORS CD4
LT4/LTH
Són cèl·lules importants per l’organització
de la RI, ja que reconeixen específicament
un antigen i activen el programa
immunològic més adequat mitjançant la
producció de citocines (missatgers químics)
que activen a una gran quantitat de
cèl·lules immunitàries.
Per poder activar-se han de reconèixer
l’antigen en una superfície d’una cèl·lula
presentadora (macròfag o cèl·lula
dendrítica). Aquestes fagociten el patogen,
el processen i amb els pèptids obtinguts i un
antigen d’histocompatibilitat formen el
complex MHC + Ag. L’LTH el presenta
juntament amb una molècula
coestimuladora. Llavors, LTH s’activa en
reconèixer l’Ag concret i envia citocines per
activar altres cèl·lules immunitàries. També
activen els LB i LT citotòxics.
AMB RECEPTORS CD8
 Natural Killer (NK)  Són cèl·lules
importants per la resposta cel·lular, ja que
destrueixen cèl·lules tumorals o infectades
alliberant perforines sobre ella i provocant
l’apoptosi. Actuen de forma inespecífica,
ja que poden distingir cèl·lules que no
presenten MHC de l’individu o bé els
presenten en una quantitat anòmala.
 LT citotòxic (LTC)  També són
importants per la resposta cel·lular i
actuen de manera similar a les NK, però a
diferència d’aquestes actuen de manera
específica, ja que reconeixen el complex
MHC de classe I + Ag.
 LT memòria  formen les cèl·lules
memòria juntament amb els LB memòria.
 LT regulador o supressor  Són els
responsables de frenar la RI un cop s’ha
eliminat el patogen. També se l’associa a
l’eliminació del 95% dels LT que migren de
la medul·la òssia vermella al tim
(probablement perquè aquests LT podrien
atacar estructures de l’individu) durant les
primeres etapes de vida d’una persona.

RESPOSTA IMMUNITÀRIA PRIMÀRIA I SECUNDARIA

RI PRIMÀRIA RI SECUNDÀRIA
És aquella que es desenvolupa quan ens És aquella que es desenvolupa quan
entra un patogen o partícula per primer l’antigen per segon o ulterior cop. En aquest
cop. Es caracteritza per una abundant cas les cèl·lules memòria produeixen una RI
producció d’IgM posteriorment hi ha una tan ràpida i amb tanta quantitat d’Ac que
producció en menor quantitat d’IgG, IgA i l’individu no arriba a emmalaltir.
IgG.
Està formada per un període de retard o
latència en el qual es produeixen anticossos
durant 3-7 dies, una fase exponencial
corresponent al moment en què les cèl·lules
plasmàtiques estan plenament actives
(síntesi Ac) i una fase estacionària en què
no augmenta el nombre d’Ac. A partir
d’aquesta el nombre d’anticossos cau
malgrat a l’individu li queden cèl·lules
memòria.
TIPUS D’IMMUNITATS
Immunitat innata o natural
Cèl·lules i mecanismes immunològics que
presentem quan naixem
Mecanismes inespecífics que constitueixen les
dues primeres línies de defensa
No hi ha període de latència o retard
No deixen memòria immunològica
Activa
Natural Adquisició de cèl·lules memòria
després d’haver passat una malaltia
Artificial Administració d’una vacuna
LES VACUNES
L’Administració d’una vacuna proporciona
una immunitat de forma artificial, però és
una immunitat activa perquè és el propi
individu qui en rebre antígens, fabricarà els
seus propis anticossos.
N’hi ha diferents tipus de vacunes, però en
general, totes elles el que aconsegueixen és
que el nostre SI, en reconèixer una antigen,
desenvolupi una resposta immunitària
primària, al final de la qual, quedin cèl·lules
memòria, és a dir, ens immunitzi.
Si ens entra per primera vegada el patogen
real, directament desenvoluparem una RI
secundària amb una producció tan
elevada i ràpida d’anticossos que no
emmalaltirem.
SÈRUMS O INJECCIONS D’IG
L’Administració D’Igs o anticossos té una
finalitat curativa a diferència de la vacuna
que té una preventiva.
Es considera immunitat artificial passiva
perquè l’individu no fabrica els anticossos
que rep, ja que no dona temps.
Aquests s’obtenen:
Biotecnològicament
S’extreuen d’algun animal
S’extreuen del sèrum, plasma, d’un pacient
recuperat.
Immunitat adquirida o adaptativa
Resposta humoral i resposta cel·lular
Mecanismes específics que constitueixen la
darrera línia de defensa
Necessiten multiplicar-se i diferenciar-se
(període de latència o retard)
Deixen memòria immunològica
Passiva
Adquisició d’anticossos de la mare
a través de la placenta
Administració d’un sèrum o
seroteràpia
TIPUS DE VACUNES SEGONS CONTINGUT
 Vacunes acel·lulars  contenen
toxoides (toxines inactivades) o bé
antígens purificats (ex. Tètanus).
 Vacunes amb patògens morts 
normalment el microorganisme es mata
amb radiació, calor... (ex. Ràbia)
 Vacunes amb patògens atenuats 
microorganismes vius però afeblits, que
causen petites infeccions (ex. Polio).
 Vacunes amb un RNA com la “Pfizer” o
“Moderna” que contenen la informació
necessària per fabricar una proteïna del
coronavirus que es troba en la seva
superfície (proteïna S). Aquesta
informació es codifica en un mRNA.
TRASTORNS I MALALTIES RELACIONADES AMB LA IMMUNITAT
HIPERSENSIBILIDAD RETARDADA HIPERSENSIBILIDAD IMMEDIATA
Reacció de rebuig a un empelt o òrgan trasplantat
L’organisme reconeix els antígens
d’histocompatibilitat de la superfície d’una
cèl·lula com a no propis i els LTC destrueixen
l’òrgan trasplantat o empeltat. Per evitar
això, aquell que rep un òrgan d’un altre
individu és immune deprimit (amb
corticosteroides, radioteràpia, ciclosporina
A, etc.) per tal de presentar tolerància
immunològica. A aquesta gent se’ls
col·loca en un recinte estèril.
A més parentesc, més similitud pot haver
entre els seus antígens d’histocompatibilitat,
ja que nombrosos gens que els codifiquen
s’hereten per blocs o haplotipus.
MALALTIES AUTOIMMUNITÀRIES
Són errades del sistema de tolerància
immunitària que ataquen a estructures
pròpies de l’individu. No hi ha un únic
mecanisme, en general els LTC o els
anticossos en són els responsables. En són
exemples la diabetis mellitus (destrucció de
les cèl·lules β dels illots de Langerhans al
pàncrees i conseqüentment, l’individu no
secreta insulina) o l’esclerosi múltiple (es
destrueix la beina de mielina dels axons del
sistema nerviós central i això provoca una
paràlisi i alteracions nervioses).
IMMUNODEFICIÈNCIES INNATES ADQUIRIDES
A. Immunodeficiències innates: són errades
en un o diversos mecanismes immunitaris que
poden arribar a produir la mort. Per exemple
un defecte de LB o LT del sistema del
complement.
B. Immunodeficiències adquirides: després
de trasplantament d’òrgans s’indueix amb
medicaments una immunodeficiència per
evitar el rebuig.
Al·lèrgia
Les al·lèrgies són reaccions inflamatòries
degudes a errades del sistema immunitari
en identificar un agent innocu com a un
antigen nociu. Les substàncies que
provoquen aquesta reacció s’anomenen
al·lergògens.
En una primera fase es produeix la
sensibilització, que consisteix a fabricar una
gran quantitat d’IgE contra l’al·lergogen
que es fixen en la superfície dels basòfils
(sang) o mastòcits (teixits).
Durant un segon contacte amb l’antigen,
els basòfils i mastòcits duen a terme la
desgranulació, alliberant la histamina dels
grans citoplasmàtics per exocitosi. Aquesta
histamina produeix una vasodilatació i
augment de la permeabilitat dels vasos
sanguinis, una contracció dels bronquis que
dóna lloc a la dificultat respiratòria,
l’estimulació de les terminacions nervioses
del dolor i un increment de les secrecions
mucoses.
En són exemples l’asma, la dermatitis
atòpica, la urticària i el xoc anafilàctic
(reacció al·lèrgica de gran intensitat i
generalitzada que pot arribar a provocar la
mort en despendre’s el plasma per la alta
permeabilitat dels vasos sanguinis i afectar
als òrgans vitals). Es tracten amb
antihistamínics i adrenalina.
LEUCÈMIES
Són la proliferació exagerada de leucòcits
que sovint són anòmals i s’acumulen a la
medul·la òssia substituint als normals o
alterant les funcions hematopoètiques.
Aquestes cèl·lules també poden envair la
melsa, els ganglis limfàtics, les meninges o el
fetge i alterar la seva funció.
Una leucèmia pot ser medul·lar, quan afecta
a qualsevol glòbul blanc, o limfoblàstica
quan afecta a un precursor d’un limfòcit. Les
causes poden ser genètiques, factors vírics,
ambientals, etc.
Són polialcohols amb un grup aldehid o cetona, responen a la fórmula general (CH2O)n i són
les biomolècules més abundants de la biosfera i la principal font d’energia en la alimentació
animal. Es classifiquen en:
 Monosacàrids o osses
 Oligosacàrids Disacàrids
Polisacàrids

MONOSACÀRIDS O OSSES MONOSACÀRIDS MÉS IMPORTANTS

Molècules petites Àtoms de carboni Aldoses Cetoses
formades per 3-8 àtoms de Trioses Gliceraldehid Dihidroxiacetona
carboni blanques, sòlides, Tetroses Eritrosa Eritrulosa
solubles en aigua i dolces. Pentoses Ribosa Desoxiribosa
Hexoses Glucosa Galactosa Fructosa
Característiques:
PRESÈNCIA D’ISOMERIA ESPACIAL
Els isòmers espacials o estereoisòmers són Els enantiomorfs són aquells isòmers
dues molècules de mateixa fórmula espacials que són imatges especulars l’un
empírica amb diferent situació espacial dels de l’altre. S’anomena D als monosacàrid
àtoms. Aquest fet es dona amb la presència que tenen el grup alcohol del carboni
de carbonis asimètrics. Càlcul del nombre asimètric mes allunyat del grup funcional a
d’estereoisòmers: Ne=2n. la dreta i L als que ho tenen a l’esquerra.

PRESÈNCIA D’ISOMERIA ÒPTICA

Els isòmers òptics són molècules que desvien
la llum polaritzada quan estan en dissolució.
Aquesta propietat també és com a
conseqüència de tenir carbonis asimètrics.
Aquelles molècules que desvien la llum cap
a la dreta s’anomenen dextrogires o (+) i les
que ho fan cap a l’esquerra levogires o (-).

CAPACITAT DE CICLAR-SE
La ciclació es forma quan reacciona el grup
funcional amb l’OH del carboni asimètric
més allunyat del grup funcional. L’enllaç
pentàgon furà Ribosa, desoxiribosa i fructosa
s’anomena enllaç hemiacetàlic pels
aldehids i hemiacetal per les cetoses. hexàgon pirà Glucosa i galactosa
Com a resultat de la ciclació apareix un nou
carboni asimètric que no existia en la
Anòmer OH del carboni 1 a baix
fórmula lineal anomenat carboni anomèric.
Els dos nous isòmers que apareixen Anòmer OH del carboni 1 a dalt
s’anomenen anòmers. Les fórmules cíclades
es representen amb les projeccions de
Haworth.
 OLIGOSACÀRIDS
Són molècules formades per la unió de 2 a 8
monosacàrids, els que tenen més interès són
els disacàrids.
DISACÀRIDS
És la molècula resultant de la unió de dos
monosacàrids mitjançant un enllaç O-
glicosídic que pot establir-se entre l’OH
hemiacetàlic d’un monosacàrid i l’OH no
hemiacetàlic de l’altre monosacàrid (enllaç
monocarbonílic) o entre dos OH
hemiacetàlics (enllaç dicarbonílic). Com a
resultat d’aquest enllaç, s’allibera una
molècula d’H2O. Són dolços i solubles en
aigua, i els principals són:

Disacàrid Composició Enllaç

Maltosa 2x α-D-glucopiranosa
Cel·lobiosa 2x β-D-glucopiranosa
Isomaltosa 2x α-D-glucopiranosa
Lactosa 1x β-D-galactopiranosa
1x α-D-glucopiranosa
Sacarosa 1x α-D-glucopiranosa
1x β-D-fructofuranosa
Monocarbonílic (1-4)
Monocarbonílic (1-4)
Monocarbonílic (1-6)
Monocarbonílic (1-4)
Dicarbonílic (1-2)

Nomenclatura dels disacàrids:

(prefix 1r monosacàrid+sufix “osil”)+(enllaç) + (prefix 2n monosacàrid+sufix “osa”/“òsid”)

POLISACÀRIDS
Són macromolècules formades per la unió de milers de monosacàrids mitjançant enllaços o-
glucosídics. En tenir un pes tan elevat no son solubles en aigua, tampoc són dolços. Es
classifiquen en:

POLISACÀRIDS

Homopolisacàrids Heteropolisacàrids Heteròsids

Repetició d’un sol Unió de dos o més Glúcid units a una part no
monosacàrid monosacàrids glucídica

midó glicogen agar-agar mucopolisacàrids glucoproteïnes glucolípids

cel·lulosa quitina
MIDÓ GLICOGEN
Està format per un 20% d’amilosa (unió de Està format de manera similar a
milers d’ α-D-glucoses amb enllaç 1-4 formant l’amilopectina, però amb ramificacions més
una hèlix no ramificada) i un 80% abundants.
d’amilopectina Reserva energètica cèl·lules animals que
(unió de milers d’ α-D-glucoses amb enllaç 1- s’emmagatzema al fetge i cèl·lules musculars
4 que s’uneixen de forma helicoïdal però estriades.
presenten ramificacions de la mateixa
composició anterior excepte en el punt on
s’origina la ramificació, enllaç 1-6).
S’acumula als aminoplastidis.
Reserva energètica cèl·lules vegetals.

QUITINA CEL·LULOSA
Està formada per la unió d’un derivat d’un Està formada per cadenes helicoïdals no
monosacàrid anomenat N-acetil-d- ramificades de β-D-glucoses amb enllaç 1-4
glucosamina (NAG) amb enllaç β(1-4). que s’agrupen formant capes creuades on les
Forma l’exosquelet dels insectes. fibres de cel·lulosa tenen diferents direccions
pel que poden formar estructures (paret
cel·lular en els vegetals) molt resistents.

Glucosa
Monosacàrids Fructosa Combustible metabòlic
F. Energètica

Energia de ràpida
Galactosa
absorció
Sacarosa Reserves d'energia de
Disacàrids
Lactosa ràpida utilització

Midó Energia de lenta

Homopolisacàrids Gran reserva
Glucogen absorció

Ribosa Estructura àcids nucleics

Monosacàrids
F. Estructural

Desoxiribosa ADN i ARN

Cel·lulosa Paret de cel·lulosa de les
Homopolisacàrids
Quitina cèl·lules vegetals
Heteropolisacàrids Agar-Agar Estructura de les algues
PROVA DE FEHLING PROVA DE LUGOL
És una prova qualitativa que s’utilitza per Permet identificar polisacàrids com el midó.
identificar sucres reductors (monosacàrid i S’afegeix iodur de potassi (lugol) a la mostra i
disacàrids amb enllaç o-glucosídic si aquesta canvia de color el resultat és positiu
monocarbonílic excepte la sacarosa). i la mostra conté midó.
S’afegeix a la mostra sulfat de coure (Fehling
A) i tartrat de potassi (Fehling B), se sacseja i
s’escalfa. Si la mostra canvia de color el
resultat és positiu i la mostra sí que conté sucres
reductors.
Són un grup heterogeni insoluble en aigua i soluble en dissolvents orgànics.

Poden formar sabons ja que contenen àcids grassos en la seva fórmula.

ÀCIDS GRASSOS LLIURES
(llargues cadenes hidrocarbonades i un àcid Àcids grassos saturats no contenen cap doble
carbonílic: CH3 - (CH2)n – COOH) enllaç i són abundants en els productes
Es classifiquen en: d’origen animal. Els més importants són l’àcid
 àcids grassos saturats palmític (CH3 – (CH2)14 – COOH) i l’esteàric
 àcids grassos insaturats o poliinsaturats (CH3 – (CH2)16 – COOH).

Es caracteritzen per adoptar la seva forma Àcid grassos insaturats o poliinsaturats

més estable quan es col·loquen en ziga-zaga, contenen una o més insaturació. En són
que les insaturacions obliguen a corbar-se a la exemples l’àcid oleic present a l’oli d’oliva i al
cadena hidrocarbonada, ser amfipàtiques greix animal (18C i una insaturació); l’àcid
(tenir una part polar que correspon a l’àcid linoleic del peix blau, les llavors i els fruits secs
carbonílic i una part apolar que correspon a (2 insaturacions), el linolènic que el trobem on
la cadena hidrocarbonada), poder auto- el linoleic (3 insaturacions) i, l’àcid araquidònic
oxidar-se o enrancir-se (la cadena es trenca (20C i 4 insaturacions).
quan reacciona l’oxigen amb un doble enllaç
de la cadena hidrocarbonada) i poden
esterificar-se i saponificar-se.
L’esterificació és la reacció entre un àcid gras
i un alcohol que dona èster i aigua. La
saponificació és la reacció entre un èster i una
base que origina un sabó o sal i un alcohol.

ACILGLICÈRIDS
Esterificació d’una glicerina amb 1 àcid gras
(monoacilglicèrid), 2 (biacilglicèrid), o 3
(triacilglicèrid).
El grup de més interès biològic és el dels
triacilglicèrids o greixos per la seva important
funció de reserva energètica. També fan de capa
aïllant o esmorteeixen els cops.
Poden ser líquids, semisòlids o sòlids. A més llarga la
cadena i menys insaturacions, més sòlid és el greix.
Són saponificables.

CERES ESFINGOLÍPIDS
Esterificació d’un àcid gras amb un alcohol Unió d’una ceramida i un substituent. La seva
de cadena llarga. funció pot ser de reconeixement cel·lular
La seva funció es impermeabilitzar superfícies (cerebròsids i gangliòsids) o formar part de la
(pèls, plomes, fruits, tiges, fulles...). Malgrat beina de mielina a les neurones
també tenen una funció protectora (cerumen (esfingomielina).
de l’orella).
FOSFOLÍPIDS
Unió d’un àcid fosfatídic i un alcohol o un
aminoalcohol. Són molècules amfipàtiques
(part polar corresponent a l’àcid fosfòric
esterificat amb l’alcohol o l’aminoalcohol i
part apolar corresponent a la glicerina
esterificada amb 2 àcids grassos).
Tenen una important funció estructural en
formar la bicapa lipídica de les membranes
cel·lulars (unió mitjançant enllaços
hidrofòbics).
Poden formar micel·les i liposomes (estructures
esfèriques que transporten greixos).

No poden formar sabons.

TERPENS ESTEROIDES
Molècules que deriven de l’isoprè com per Molècules que deriven del
exemple les essències vegetals, les vitamines ciclopentaperhidrofenantrè (esterà), com per
K, D i E, les xantofil·les i carotens i el cautxú. exemple el colesterol, que és d’origen animal
i el fetge el pot fabricar.
PROSTAGLANDINES La funció del colesterol és estructural (forma
Deriven d’àcids grassos de 20 àtoms de part de les membranes plasmàtiques de les
carboni. Tenen una funció similar a la cèl·lules animals) i fa de precursor de
hormonal, però a diferència de les hormones, molècules com ara àcids biliars, vitamina D,
no se sintetitzen en una glàndula. També té hormones sexuals, hormones com
funcions com ara produir la vasodilatació o l’aldosterona, la cortisona i la ecdisona.
contraure la musculatura llisa durant el part.
 Són els carburants metabòlics que subministren la major
F.energètica
Àcids grassos
quantitat energètica

Greixos
Reserva d'energia potencial o en olis
triacilglicèrids

Ceres Formen un recobriment impermeabilitzant o protector

F.estructural

Fosfolípids Constituent de membranes biològiques

Formen la beina de mielina

Esfingolípids
Regulen el creixement i la diferenciació cel·lular

Colesterol Formen part de la membrana citoplasmàtica

Àcid linoleic
Àcid linolènic
Formen membranes i epitelis en general
Àcid araquidònic
(vitamina F)
F.vitamínica

Vitamina A: Visió i formació d’epitelis

Vitamina E: Impedeix l’oxidació d’àcids grassos insaturats

Terpens
entre d’altres. Intervé a la fertilitat

Vitamina K: participa en el conjunt de reaccions per la

formació del coàgul sanguini

Esteroides Vitamina D: necessària per l’absorció i metabolisme del calci

L’aldosterona regula la secreció d’aigua i sals minerals pels

tubs renals i la cortisona controla el metabolisme dels glúcids.

Les hormones sexuals intervenen en la formació dels gàmetes

Esteroides i controlen la maduració sexual, el comportament i la
F.hormonal

capacitat reproductora.

La ecdisona regula les fases de muda als artròpodes.

Vasodilatadors als processos infamatoris secreció del mucus

Prostaglandines protector de les parets de l’intestí i estómac i contrauen la
musculatura llisa durant el part
La microbiologia s’encarrega de l’estudi dels microorganismes, és a dir, dels éssers que només
poden ser vist a través d’un microscopi i que la seva mida oscil·la entre alguns micròmetres o
nanòmetres / Amstrongs.
Són microorganismes procariotes
unicel·lulars la mida del quals oscil·la entre
l’1 i els 10 μm. Segons la seva forma es
classifiquen en:
FLAGEL
Està format per la repetició de la flagelina
(subunitat proteica) i, a diferència dels
flagels dels eucariotes (undulipodis), que es
mouen com una ona i estan recoberts per la
membrana, aquests es mouen rotant i no
estan recoberts per la membrana. Poden ser
polars (si surten d’un extrem), laterals (si
surten d’un costat) o perítric (si surt per tota
la superfície).
CÀPSULA
No tots els bacteris la tenen i està formada
per polisacàrids com la glucosa, fructosa,
etc. Permet al bacteri adherir-se fortament a
una superfície i li representa una protecció
extra que evita la fagocitosi.
i  COCS: tenen forma arrodonida. Poden
unir-se formant diplococs (de dos en dos),
estreptococs (en cadena), estafilococs (en
agrupacions) o sarcines (agrupacions
geomètriques).
 BACILS: tenen forma de
bastonets. Poden unir-se en cadena
formant els estreptobacils.
 VIBRIONS: tenen forma de
coma.
 ESPIRILS: tenen forma de bastó
cargolat.
 ESPIROQUETES: tenen forma
d’espiral flexible.
PILI O FÍMBRIES
Són filaments més prims que els flagels,
també proteics, i que s’encarreguen de
reconèixer la superfície sobre la qual es
col·locarà el bacteri o intercanviar material
genètic durant la conjugació, en el cas del
pili sexual.
PARET BACTERIANA
La presenten tots els bacteris, excepte els
micoplasmes, i està format per un
heterosacàrid anomenat mureïna.
La mureïna està formada per cadenes
formades per NAG (N-cetil-glucosamina) i
NAM (N-acetil-muràmic) unides amb enllaç
o-glicosídic. Del NAM pengen pèptids els
quals s’uneixen amb aminoàcids entre sí als
de les diferents cadenes.
Aquesta capa no és igual a tots els bacteris,
així que distingim dos tipus de bacteris
segons com és la seva paret: els Gram
positius i els Gram negatius. Podem distingir-
los amb la tinció de Gram.
 GRAM POSITIU
Tenen la capa de mureïna molt més gruixuda.
Presenten àcids teïcoics que actuen com a Ag.
No tenen cap bicapa per fora de la capa de
mureïna.
Queden tenyits de blau amb la tinció de Gram.
La tinció de Gram consisteix a tres tincions i tres rentats, utilitza el cristal violeta o violeta de
genciana.
MEMBRANA CEL·LULAR O PLASMÀTICA
La seva composició és similar a la dels
eucariotes, però no conté ni àcids grassos
poliinsaturats ni esterols. No realitza ni
l’endocitosi ni l’exocitosi i assumeix moltes
de les funcions que haurien de realitzar els
orgànuls, absents en els bacteris. És per això
que presenta replecs anomenats
mesosomes.
Les funcions que duu a terme són la síntesi
d’ATP, la cadena de transport d’electrons
de la respiració aeròbia i la síntesi de lípids.
Participa en la duplicació de l’ADN dels
bacteris i, en el cas dels fotosintètics, conté
pigments fotosintètics als clorosomes.
Normalment els bacteris es reprodueixen
molt ràpidament per bipartició, un mètode
de reproducció asexual que origina clons, ja
que l’ADN es replica, es forma un septe que
divideix en dos la cèl·lula i se separa.
Els fenòmens de parasexualitat són aquells
en què s’intercanvia ADN entre diferents
bacteris. Aquest ADN adquirit pot
recombinar amb l’inicial del bacteri i, junt a
les mutacions, fer aparèixer diferents soques
dins d’una mateixa espècie (variants
fenotípiques d’aquesta l’ADN de les quals
presenten entre sí una elevada homologia).
Els tres mecanismes de parasexualitat més
habituals són:
GRAM NEGATIU
Tenen la capa de mureïna molt més prima.
No presenten àcid teïcoics.
Per fora de la capa de mureïna presenten una
bicapa lipídica amb lipoproteïnes i lipopolisacàrids.
Queden tenyits de vermell amb la tinció de Gram.
CITOPLASMA
Conté ribosomes 70s, inclusions, que són
gotetes sense membrana de substància de
reserva o rebuig, i vesícules de gas.
ADN
Es troba en forma de molècula circular
tancada i de doble cadena a una regió
anomenada nucleoide, juntament amb
proteïnes no histones i formant amb elles el
genòfor. Els bacteris també presenten
plasmidis, unes còpies d’ADN circular i
tancat que presenten duplicació autònoma
i a les quals no hi ha informació
imprescindible per la vida del bacteri però
contenen gens que atorguen avantatges.
TRANSFORMACIÓ
Consisteix a adquirir fragments d’ADN que es
troben al medi i que provenen d’altres bacteris
lisats.
TRANSDUCCIÓ
Consisteix en el pas d’ADN d’un bacteri a un
altre utilitzant com a vector un virus, que quan
infecta un bacteri s’enduu fragments d’ADN
que insereix al següent bacteri a infectar.
CONJUGACIÓ
Consisteix a passar ADN d’un bacteri a un altre
mitjançant un pèl sexual. Hi ha dues possibilitats:
 Quan el plasmidi es troba separat del
genòfor: anomenem F+ (la F ve de factors de
transformació) al bacteri donador i F- al
receptor i el que passa de l’un a l’altre pot ser
un fragment o tota una còpia d’un plasmidi
de F+. F- passa a dir-se F+ un cop adquirit el
plasmidi.
 Quan el plasmidi es troba incorporat al
genòfor (episoma): anomenem HFr al
donador i F- al receptor i pot passar un
fragment del genòfor i un del plasmidi, però hi
ha moltes possibilitats.
ANTIBIÒTIC
És una substància natural fabricada per
bacteris (p.e. Streptomyces i Bacillus) i fongs
(p.e. Penicillium) per tal d’eliminar als seus
competidors.
Aquests poden tenir una acció bactericida
(quan maten a bacteris) o bacteriostàtica
(quan impedeixen la seva replicació). Un
dels diferents mecanismes d’acció dels
bacteris pot ser:
Els antibiòtics poden ser d’espectre ampli
(quan eliminen a un nombre elevat de
bacteris de gènere diferent) o d’espectre
reduït (eliminen un o uns pocs gèneres).
Un bacteri és sensible a un antibiòtic si
aquest el mata, en canvi, és resistent si no el
mata (encara que sí que ho hagués fet
abans d’haver adquirit la resistència). Per
saber si un bacteri és o no resistent a un
antibiòtic, ho fem amb un antibiograma: es
col·loquen discos de diferents antibiòtics en
un cultiu del bacteri que es vol eliminar i
s’observa si han aparegut clapes (sensible)
o no (resistent).
 Impediment de la formació de la paret
bacteriana: ho fa impedint la unió de les
cadenes de peptidoglicà que la formen,
ja que inhibeix l’enzim que les uneix
mitjançant enllaços peptídics. Com p.e.
la penicil·lina o la amoxicil·lina (variant
sintètica).
 Impediment de la duplicació o replicació
de l’ADN bacterià.
 Impediment de la transcripció.
 Impediment de la traducció.
 Lesió de l’ADN del bacteri.
RESISTÈNCIES ALS ANTIBIÒTICS
Les resistències als antibiòtics per part dels
bacteris surt a causa de la seva ràpida
multiplicació, que permet que en un temps
relativament curt es produeixin mutacions
que els evitin ser afectats pels antibiòtics. En
el moment en què apareix un bacteri
resistent, es produeix un fenomen de
selecció natural (els sensibles moren i els
resistents disposen de més nutrients al mesi
per multiplicar-se).
Aquesta residència pot ser natural (el
mecanisme d’acció de l’antibiòtic no
sempre pot afectar a tots els bacteris) o
adquirida.
L’èxit evolutiu dels bacteris es deu a la seva El temps de generació és aquell que triga
enorme capacitat d’adaptar-se a qualsevol una població bacteriana en doblar el seu
tipus de medi, que hi aconsegueix gràcies a nombre (el seu estudi és útil per establir la
la gran relació superfície-volum, que data de caducitat dels aliments o preveure
determina la seva elevada taxa metabòlica l’evolució d’intoxicacions alimentàries).
i elevada taxa de reproducció. Els medis de cultiu són extractes nutritius
En representar el creixement bacterià a un líquids o gelificats estèrils que s’utilitzen per
gràfic, obtenim corbes exponencials (núm. fer créixer als bacteris (p.e. agar-agar). Els
bacteris – temps) o sigmoïdals (log núm. microorganismes poden cultivar-se en
bacteris – temps). Dins del gràfic, podrem plaques de petri o tubs d’assaig.
distingir una fase de latència (en què els
bacteris s’adapten al medi, creixement
lent), una fase de creixement exponencial,
una fase estacionària (en què s’atura el
creixement bacterià a causa de
l’acumulació de substàncies de rebuig o
l’esgotament de recursos) i una fase de mort
(per acumulació de tòxics o falta de
nutrients).

Un dels fets pels quals es bacteris prenen rellevància és perquè ajuden a tancar els cicles
biogeoquímics. Això ho duen a terme bacteris descomponedors que tanquen el cicle del
carboni, bacteris del cicle del sofre, del ferro o del nitrogen i bacteris que oxiden el metà o
els hidrocarburs (bioremediació).
També trobem a un gran grup de bacteris anomenat bacteris quimiosintètics que són els
únics que duen a terme la quimiosíntesi, un procés alternatiu a la fotosíntesi molt important
sobretot en ambients on no arriba la llum, ja que poden ser els únics productors del sistema.
Altres raons per les quals són importants són que constitueixen la flora bacteriana de la pell
o de l’intestí i aquesta impedeix que altres bacteris perjudicials se’ns instal·lin, que permeten
a la biotecnologia produir substàncies diverses o s’utilitzen per eliminar metalls pesants del
terra.
VIROIDES
Els viroides són molècules d’ARN amb
capacitat infectiva.

PRIONS
Els prions són proteïnes molt similars a altres
que té l’individu però que presenten un
plegament anòmal i, en contactar amb
elles les contagia, provocant-les també un
plegament anòmal.

Els virus són matèria orgànica d’entre 30 i 400

nm en forma acel·lular, ja que no posseeixen
enzims per dur a terme el seu propi
metabolisme ni reproducció. Això els
converteix necessàriament en paràsits
obligats de cèl·lules hoste.

EMBOLCALL O COBERTA EXTERNA CÀPSIDA

Només la presenten alguns virus. És una
membrana procedent de la última cèl·lula
a la qual han infectat formada per una
bicapa lipídica a la qual han afegit
proteïnes víriques.
ÀCID NUCLEIC
La seva informació genètica pot
emmagatzemar-se en forma d’ADN o ARN i
monocatenari o bicatenari.
És un conjunt de proteïnes que emboliquen
l’àcid nucleic i que, juntament amb ell,
formen la nucleocàpsida. Segons la seva
forma, els virus es classifiquen en:
 Virus icosaèdrics, la càpsida del quals està
formada per un poliedre (icosaedre). Cada
cara està formada per un triangle equilàter
constituït per unes subunitats anomenades
capsòmers.
 Virus helicoïdals, la càpsida dels quals està
formada per un conjunt de subunitats que es
disposen helicoïdalment empresonant entre les
successives voltes l’àcid nucleic. P.e. virus del
Mosaic del Tabac o virus de la ràbia.
 Virus complexos, la càpsida dels quals està
dividida en cap (icosaèdric) i cua (eix
helicoidal, placa basal, espines i fibres
caudals). Normalment contenen ADN. P.e.
bacteriòfags (parasiten bacteris).
En infectar un virus una cèl·lula poden
ocórrer dues coses:

CICLE LÍTIC
Consisteix en una multiplicació intensa del virus
que destrueix la cèl·lula. En general presenta les
següents fases:
 Fase de fixació (adsorció): el virus es fixa a la
cèl·lula gràcies al reconeixement de receptors
en la membrana o paret d’aquesta (en el cas
del bacteriòfags, utilitzen les espines i fibres
caudals).
 Fase de penetració: el virus penetra a la
cèl·lula gràcies a que allibera substàncies que
trenquen la paret, comprimeixen l’eix
helicoïdal i alhora injecten l’àcid nucleic en la
cèl·lula hoste. En canvi, els virus sense
embolcall ho fan fusionant la membrana
externa del seu embolcall amb la membrana
plasmàtica de la cèl·lula (entra la
nucleocàpsida).
 Fase d’eclipsi: l’àcid nucleic del virus paralitza
totes les funcions de la cèl·lula hoste, només es
fabriquen components vírics.
 Fase d’acoblament: es munten les partícules
víriques unint els components.
 Fase d’alliberament: els bacteriòfags ho fan
foradant la seva paret i els virus amb embolcall
per gemmació.
Ja sigui pels danys directes que causa el virus, per
l’aturada del seu metabolisme o per la destrucció
del seu ADN, la cèl·lula hoste no acostuma a
viure.

CICLE LISOGÈNIC
L’àcid nucleic virus s’uneix al material genètic
de la cèl·lula i es replica quan ell ho fa, no es
formen partícules víriques i la cèl·lula sobreviu.
El virus que roman en aquest estat s’anomena
atenuat i el bacteriòfag pròfag. El virus
atenuat pot romandre molt de temps en
aquest estat, però normalment determinats
estímuls fan que surti del cicle lisogènic i passi
a un cicle lític.
 RETROVIRUS VIRUS ONCOGÈNICS
Són virus que presenten l’enzim Són virus capaços d’introduir en la cèl·lula
retrotranscriptasa, que els permet fer còpies hoste un oncogen, és a dir, un gen capaç de
d’ADN a partir d’ARN. transformar una cèl·lula normal en
cancerígena.

VIRUS DE LA IMMUNODEFICIÈNCIA HUMANA VIRUS DE LA GRIP

És un virus amb embolcall. Aquest embolcall Són uns virus que pertanyen a la família
consta d’una bicapa lipídica que presenta Orthomyxoviridae i que contenen un
una proteïna amb capacitat antigènica embolcall amb dues proteïnes importants
(gp120) i per sota d’aquesta presenta una (hemaglutinina, necessària per entrar a les
capa proteica dins de la qual trobem dos cèl·lules humanes i que té capacitat
filaments d’ARN monocatenaris units a antigènica, i neuraminidasa, necessària per
proteïnes (entre elles, la retrotranscriptasa). sortir de les cèl·lules). També conté una
Aquest virus té com a cèl·lula diana a aquella càpsida dins de la qual trobem entre 7 i 8
que presenta receptors CD4 (en concret LTh) fragments d’ARN.
als quals destrueix (immunodepressió). A més,
és capaç d’aglutinar aquestes cèl·lules amb
les partícules gp120.
Per entrar a la cèl·lula humana, fusiona
l’embolcall, s’allibera de la càpsida i per
poder unir el seu àcid nucleic a l’ADN realitza
la transcripció inversa i la duplicació de la
cadena.

EL VIRUS DE LA GRIP

A B C

Afecta a humans i animals. Només afecta a humans i Només afecta a humans i

És el més patogènic i pot provoca epidèmies. és el més lleu.
provocar pandèmies.
La biotecnologia és la ciència que estudia com dur a terme processos en els quals s’utilitzen
sistemes biològics. Ara bé, en un sentit no tan ampli està referida a la obtenció d’organismes
modificats genèticament (OMG).

Un OMG és un ésser el genoma del qual ha L’ADN recombinant és aquell que conté un
sigut modificat. Bàsicament inclou fragment que no és de l’individu. És obtingut
organismes transgènics (contenen gens per la enginyeria genètica.
d’un organisme diferent de mateixa espècie
o no) i knock out (organismes als quals se’ls
anul·la l’expressió d’un gen ja sigui per
interès comercial o per la investigació
mèdica).

Són endonucleases que tallen les dues

cadenes de l’ADN a nivell de l’esquelet
sucrefosfat que podem trobar de forma
natural als bacteris (l’utilitzen per defensar-
se de l’entrada d’ADN estrany).
Hi ha de diferents tipus. Els més utilitzats són
els de tipus II, que reconeixen seqüències
curtes i tallen de forma asimètrica dues
d’aquestes, deixant així extrems adhesius o
cohesius (si s’utilitza el mateix, permet
obtenir un ADN recombinant d’individus
diferents).

És un sistema de transport que permet PLASMIDIS

obtenir un ADN recombinant introduint
d’ADN d’un individu en el d’un altre. Els més
importants són els vectors de clonació, que
a més de transportar l’ADN d’un individu,
permet la seva clonació (la seva
multiplicació autònoma). Els dos més
importants són:
Està format per ADN de doble cadena al qual se li
pot introduir ADN d’un altre individu de forma fàcil.
Després, de forma natural o artificial, el plasmidi amb
ADN recombinant entra en una cèl·lula hoste.
Dins d’un plasmidi recombinant trobem l’Ori C
(seqüència autònoma per on s’inicia la duplicació
del plasmidi), el transgen o exogen (gen que
interessa transportar) i un marcador (gen que permet
saber si la cèl·lula hoste ha adquirit o no el plasmidi
recombinant). Els marcadors més utilitzats són la
resistència als antibiòtics i els gens de
bioluminescència.
VIRUS
Fonamentalment s’utilitzen bacteriòfags als
quals se’ls introdueix el transgen i virus que
infecten cèl·lules animals com adenovirus i
retrovirus. Els virus que tenen la capacitat de
multiplicar-se podrien actuar com a vectors
de clonació.
CÒSMIDS
Són plasmidis als quals se’ls ha unit l’ADN d’un
fag λ (és molt similar a un plasmidi però més
gran).
Altres vectors importants són les microbales,
electroporació, etc. Aquests només permeten
introduir ADN en una cèl·lula.

Els vectors poden classificar-se en tres grups:

 Vectors biològics: els més utilitzats són plasmidis recombinants, còsmids i virus.
 Vectors físics: els més importants són la microbalística (embolicar els gens amb or o tungstè),
la microinjecció (injectar amb una micropipeta el transgen en la cèl·lula que ens interessa)
i l’electroporació (increment temporal de la permeabilitat de la membrana d’una cèl·lula
amb un corrent elèctric).
 Vectors químics: els més importants són els liposomes (se li introdueix el transgen i entra a la
cèl·lula gràcies a la capacitat que té per fusionar-se amb la seva membrana).

És la introducció d’ADN en una cèl·lula Són enzims que uneixen dos fragments
eucariota. Com s’introdueix i s’insereix d’ADN enllaçant l’esquelet sucrefosfat.
depèn del vector utilitzat.

És la tècnica utilitzada més important i utilitza un enzim obtingut d’un bacteri termòfil el qual és
capaç de fer la duplicació de l’ADN a altes temperatures.
Aquesta tècnica consisteix a elevar la temperatura, fet que fa que se separin les dues cadenes
d’ADN. Després, aquestes són copiades amb uns nucleòtids que fan de primers i l’enzim en
qüestió. En aquest moment, les cadenes es tornen a separar i a duplicar, i així successivament.

Passos per la modificació d’un bacteri:

Utilitzant com a vector Agrobacterium tumefaciens:

Utilitzant com a vector microbales:

Les seves funcions són cobrir interessos comercials (pharming o peixos) o de l’investigació
(xenotransplantaments o fàrmacs contra el càncer).
Presenta vàries dificultats com la no herència del cromosoma homòleg que conté el transgen
(diploides) o l’eliminació dels introns durant la maduració del m-RNA.

Microinjecció d’un gen en zigots:

Transfecció de cèl·lules embrionàries:

Transfecció amb virus:

Es poden utilitzar virus sencers als quals se’ls hi ha afegit el transgen i se’ls ha anul·lat la
capacitat de produir un cicle lític. P.e. els adenovirus o els retrovirus.
També poden utilitzar-se partícules pseudovirals, construint càpsides víriques que empaquetin
el transgen.
 Una aplicació important és la teràpia
gènica, que consisteix a introduir un gen sa
o normal en cèl·lules humanes que
contenen aquest gen mutat (defectuós), i el
seu objectiu és compensar la manca d’un
enzim que provoca una malaltia genètica.
Es pot realitzar:
Ex-vivo: quan la transfecció es dona fora del
pacient. S’utilitza per modificar cèl·lules
sanguínies, cèl·lules mare sanguínies de la
medul·la òssia i LT. També per guarir la
malaltia ADA.
In-vivo: en aquest cas, a través d’un fàrmac,
s’introdueix el virus a la partícula pseudoviral
la qual fa de diana sobre un teixit concret al
qual modifica.

In-sito: és una variant de l’in-vivo que

consisteix a injectar directament el vector
sobre el teixit afectat.

Un organisme clònic és aquell que conté el mateix ADN que un altre. Segons la seva finalitat hi
ha dos tipus de clonació:

CLONACIÓ REPRODUCTIVA CLONACIÓ TERAPÈUTICA, TRANSFERÈNCIA

El seu objectiu és clonar animals per recuperar
espècies o comercial (mascotes, toros,
cavalls, etc).
NUCLEAR O MEDICINA TERAPÈUTICA
El seu objectiu és aconseguir un embrió amb
cèl·lules clòniques a les d’un pacient per
diferenciar-les en cèl·lules del teixit que es vol
reparar.

Els aliments funcionals són aquells que están enriquits en alguna substància que millora la salut
d’una persona. Poden ser:
 Probiòtics, quan contenen organismes vius. P.e. Bifidobacterium i Lactobacillus.
 Prebiòtics, quan contenen substàncies que permeten el creixement o l’afavoreixen de
microorganismes en la flora intestinal. Bàsicament són glúcids com els oligofructosacàrids.
 GEN
Segment d’ADN (en la majoria dels casos)
que conté la informació necessària per a la
síntesi d’una proteïna (un caràcter).
HERÈNCIA
L’herència o relació entre els al·lels queda
definida de la següent manera:
 Dominant, un dels dos al·lels (el dominant)
impedeix que l’altre els manifesti (recessiu).
 Intermèdia, no hi ha cap al·lel que domini,
sinó que tots dos s’expressen (colors).
L’heterozigot té un fenotip intermedi al de
les races pures.
 Codominant o codominància, també
s’expressen els dos al·lels sense que cap
domini sobre l’altre (grups sanguinis).
CARÀCTERS
Els caràcters queden definits pels gens i
aquests dos poden ser:
 Autosòmics, quan no es troben en un
cromosoma sexual, sinó en un autosoma
(1-44).
 Lligats al sexe, quan es troben en un
cromosoma sexual (parella 23).
Gregor Mendel (1822-1884) va estudiar la
transmissió de 7 caràcters del pèsol realitzant
milers de creuaments i va analitzar els resultats
que anava obtenint fins arribar a formular 3
lleis anomenades “Lleis de Mendel”:
AL·LEL
Cada una de les formes alternatives en les
quals es pot presentar un gen (en el cas de
l’espècie humana dos, per ser diploides).
L’al·lel més freqüent en una població és l’al·lel
salvatge o normal. Es considera que els altres
al·lels es formen a partir de mutacions de
l’al·lel salvatge. Els al·lels poden ser:
 Homozigot o raça pura, quan son iguals
 Heterozigot o híbrid, quan són diferents
GENOTIP
Conjunt de gens heretats dels seus progenitors
que conté un organisme. En organismes
diploides, la meitat dels gens provenen del
pare i la meitat de la mare.
FENOTIP
És la manifestació externa del genotip, és a
dir, la suma dels caràcters observables en un
individu. En ell influeix l’ambient (medi físic,
medi ambient o ambient intern).
LOCUS O LOCI
És la posició o lloc que ocupa un gen en el
cromosoma en què es troba. Anomenem “p”
al braç curt del cromosoma i “q” al braç llarg.
El nº que acompanya indica la banda
cromosòmica i la subbanda. Per ex: CR 22
locus p13.
1. Quan creuem dues races pures, la primera
generació filial que s’obté és uniforme
(monohibridisme).
2. Els factors hereditaris que informen sobre un
mateix caràcter es segreguen independentment
durant la formació de gàmetes (monohibridisme).
3. Els factors hereditaris que informen per a
caràcters diferents s’hereten de forma
independent (dihibridisme, quadre de Punnet).
Al 1902 Sutton i Boveri van enunciar la Teoria
Cromosòmica de l’Herència, teoria que ha
estat ampliada amb coneixements posteriors.
De forma molt simplificada, aquesta teoria
afirma que:
 Els gens es troben als cromosomes.
 Cada cromosoma conté molts gens.
 Als cromosomes homòlegs trobem per a
cada gen dos al·lels, un a cada
cromosoma homòleg.
 Durant la meiosi els al·lels es separen
perquè també ho fan els cromosomes
homòlegs.

Els gens que es poden presentar en més de dues formes al·lèliques alternatives diem que
presenten al·lelomorfisme múltiple.

El sexe que presenta un individu normalment obeeix al fet de tenir uns cromosomes sexuals o
altres. Però hi ha més tipus de determinació del sexe:
 Segons la grandària de l’ou, com en
Dinophilus (cuc), on els mascles neixen
d’ous petits i les femelles d’ous grans.
 Segons la temperatura a la qual es
desenvolupen, com en algunes espècies
de tortugues, on les femelles es
desenvolupen a una temperatura superior
a la dels mascles.
 A través de diferències cromosòmiques,
com a la majoria dels organismes, que
poden consistir en:
1. Presència de cromosomes sexuals.
a. Mamífers i mol·luscs: XX femella i XY mascle.

En el cas de les plantes, aquestes poden ser
monoiques (quan els dos sexes es reuneixen en
una sola planta, poden presentar flors
hermafrodites com les roses o bé presentar tant
la flor masculina com la femenina com el pi) o
dioiques (quan presenten flors masculines en un
individu i femenines en un altre, com el kiwi).
Genèticament les plantes monoiques són iguals,
és a dir, no hi ha cromosomes sexuals diferents
en les parts femenines i masculines. A les plantes
dioiques, la majoria tampoc presenta
diferències entre les parts masculines i
femenines, però algunes espècies sí, els estams
són XY i els carpels XX.
b. Aus, papallones, amfibis, rèptils, i peixos: XY
femella i XX mascle (ZZ i ZW en les aus).
c. Saltamartins: XX femella i XO mascle.
d. Nematodes (cucs): XX hermafrodites i XO
mascles.
2. Proporció entre cromosomes sexuals i
autosomes (Drosophila melanogaster).
3. Segons si l’individu és haploide o diploide
(abelles, vespes i formigues).
a. Naixement d’un ou sense fecundar per
partenogènesi (haploide) → abella mascle.
b. Naixement d’ous fecundats (diploides) →
abella femella o reina (depèn de
l’alimentació).
L’herència lligada al sexe és aquella dels
caràcters o gens que es troben localitzats als
cromosomes sexuals X i Y. Pel que fa als éssers
humans, el sexe homogamètic és la femella
(XX) i l’heterogamètic és el mascle (XY).
CROMOSOMA SEXUAL X
Té una longitud de 4’5 micres i una mida
mitjana respecte a la resta de cromosomes
humans. En ell podem distingir 2 regions:
 Un segment o part homòloga al
cromosoma Y que permet que els
cromosomes X i Y es reconeguin durant la
meiosi i entrin en sinapsi.
 Un segment diferencial amb gens que no
es troben en el cromosoma Y. A aquests
gens exclusius se’ls anomena gens
ginàndrics. Entre ells es troben els gens
responsables de l’hemofília, daltonisme,
albinisme, etc. Aproximadament es
coneixen uns 120 gens ginàndrics.
DALTONISME
consisteix a no distingir una sèrie de colors. En ell
estan implicats diversos gens que en recessivitat
causen ceguesa per al vermell, verd o per a tots
dos.
HOMES
No
X DY
afectats
Daltònics X dY
Els gens que es troben als cromosomes sexuals
no necessàriament contenen informació
relativa al sexe. Per exemple al cromosoma X
es troba el gen que origina el daltonisme o
l’hemofília. El caràcters lligats al sexe no
segueixen les lleis de Mendel.
CROMOSOMA SEXUAL Y
Només té una longitud d’1’5 micres, és un
cromosoma acrocèntric i els gens que es
troben en el segment diferencial s’anomenen
holàndrics i són molt pocs (es coneixen 4, un
d’ells el gen tdf responsable de que a la
setena setmana de desenvolupament
embrionari es formin els testicles). Aquests
gens només es transmeten de pares a fills
mascles.
La major part del cromosoma Y és
heterocromatina (no transcriu).
HEMOFÍLIA
és una malaltia recessiva que consisteix en la
incapacitat de coagular la sang. A l’igual que
passa amb el daltonisme els homes tenen més
probabilitat de patir-la (fet observable als
arbres genealògics).
La nomenclatura és la mateixa que la del
daltonisme, però en comptes d’una d s’escriu
una h.
DONES
XDXD (no portadores)
XDXd (portadores)
X dX d
El corpuscle de Barr és l’ADN el conjunt d’un
dels dos cromosomes sexuals de la femella que
queda inactivat i resta com a heterocromatina
(per tant, no transcriu). Això és un mecanisme
compensatori, ja que el sexe homozigòtic té
una quantitat superior de gens que el sexe
heterozigòtic, cosa que suposaria un
desequilibri gènic.
Aquest fet ocorre a totes les cèl·lules de la
femella, excepte als gàmetes on només hi
haurà un cromosoma sexual X i aquest serà
actiu. Ara bé, el cromosoma sexual X que
s’inactiva no té perquè ser el mateix a totes les
cèl·lules, ja que es produeix a l’atzar durant el
desenvolupament embrionari. Les dones,
doncs, són un mosaic pel que fa al cromosoma
sexual X inactivat.
Això dona lloc a malalties com la displàsia
ectodèrmica o a les taques blanques, negres i
taronges a les gates pèl calicó.

Els gens influenciats pel sexe són gens l’expressió Els gens limitats pel sexe són caràcters que
dels quals es veu influenciada pel diferent només s’expressen en un dels dos sexes. Per
ambient d’hormones sexuals de l’individu. Per exemple la producció de llet en les vaques.
exemple en les aus el color de les plomes és
molt més vistós en mascles que en femelles o la
presència de banyes en alguns animals.

Els gens que es troben en el mateix cromosoma es consideren gens lligats ja que s’hereten junts
i no segueixen les lleis de Mendel. Ara bé, la recombinació genètica que ocorre durant la
profase de la primera divisió meiòtica pot fer que dos gens que estaven lligats no s’heretin junts
(esdevé entre cromàtides no germanes de cromosomes homòlegs mentre aquests estan en
sinapsi, com a resultat s’obtenen 2 cromàtides recombinants). La recombinació genètica
augmenta la variabilitat genètica.

Els gens que bloquegen o dificulten el desenvolupament d’un individu de manera que això
afecti a la seva supervivència es consideren letals. Poden ser dominants o recessius. Els
dominants són molt escassos perquè s’autoeliminen amb la mort de l’individu, que pot produir-
se a nivell de gàmeta, zigot o individu.
Els gens subletals són els que disminueixen la capacitat de sobreviure o reproduir-se de l’individu.

És l’herència dels gens que es troben al DNA dels cloroplasts i mitocondris. Els gens que es troben
codifiquen les proteïnes de la cadena respiratòria entre altres. Cal tenir en compte que en les
persones només aporten mitocondris els òvuls, i això implica que els gens mitocondrials s’heretin
de mares a filles (línia materna).
Consisteix a encreuar un individu que té el caràcter dominant amb un individu recessiu per tal
de saber si aquest primer es homozigot o heterozigot. Si en la descendència apareix el caràcter
recessiu vol dir que l’individu és híbrid, per lo contrari, seria raça pura.

La probabilitat de que passin dos fets alhora (A i B) és igual a la probabilitat d’A per la de B(A·B).
La probabilitat de que passi un fet o un altre indistintament, és igual a la probabilitat d’A més la
de B.

Quan s’estudien alhora el grup sanguini i l’Rh parlem de dihibridisme.

ABO Rh
FENOTIP GENOTIP FENOTIP GENOTIP
IAIA DD
Grup A Rh+
IAi Dd
IBIB Rh- dd
Grup B
IB i
Grup AB IAIB
Grup 0 ii
L’evolució és la ciència que intenta donar una explicació als mecanismes gràcies als quals s’ha
produït l’aparició dels primers éssers vius i la diversificació d’aquests al llarg del temps. L’evolució
abiòtica o evolució química és la part de l’evolució que estudia l’aparició de la vida per primer
cop a la Terra i l’evolució biòtica és la part de l’evolució que estudia la diversificació dels éssers
vius al llarg del temps.

Es pot considerar que la Terra es va formar fa ALEXANDER OPARIN

4500 Ma i presentava una atmosfera primitiva
reductora (exempta d’oxigen). Més tard,
sobretot a l’eó proterozoic, es va formar la
capa d’ozó gràcies als primers fotosintètics
que van alliberar oxigen a l’atmosfera en
grans quantitats. Aquesta capa reté els rajos
UV i possibilità la vida fora del mar.
Va proposar una teoria amb què afirmava la
síntesi de la vida a través d’unes reaccions
que experimentava la matèria inorgànica en
condicions d’alta radiació, temperatura i
condicions reductores de l’atmosfera. El
resultat era la matèria orgànica que
s’acumulava al brou primitiu (mar) i que
formava coacervats (matèria orgànica
envoltada d’una membrana).

STANLEY MILLER
va aconseguir formar al laboratori molècules
orgàniques a partir d’inorgàniques (NH3, H2O,
CH4 , H2 i CO2 ) sotmetent-les a altes
descàrregues (radiació) i temperatures. Tots
aquests reactius els va posar dins d’un baló i
al cap d’una setmana, amb la condensació
de gasos, va obtenir àcid acètic, glucosa i
alguns aminoàcids.

Les restes més antigues que tenim de cèl·lules són els estromatòlits d’Austràlia, unes barreges
de calcàries amb algues fotosintètiques que tenen 3.500 Ma (edat aparició vida procariota).
Més tard, després d’una evolució lenta, aparegueren els eucariotes fa una 1.500 Ma.
TEORIES FIXISTES I CREACIONISTES
Fins als segles XVII-XVII hi havia teories fixistes que creien que les espècies van se creades per
un creador i no havien canviat al llarg del temps i teories creacionistes que defensaven que
les espècies havien estat creades per una divinitat.

TEORIES LAMARCKISTES  Principi de perfeccionament: els individus

Jean Baptista Lamarck va ser el primer que
postulà una teoria evolucionista en la qual
s’afirmava que les espècies s’anaven
modificant a partir de canvis graduals petits,
ja que els individus canviaven per adaptar-se
al medi on vivien per millorar, moguts per un
impuls de perfeccionament intrínsec. Avui dia,
les seves idees no són acceptades.
Va plantejar els següents principis bàsics per
explicar les seves idees:
experimenten un impuls intern que els porta
a perfeccionar-se. És a dir, evolucionar és
una característica intrínseca. La frase “la
funció crea l’òrgan i la necessitat crea la
funció” ve a dir que si un individu té una
necessitat desenvoluparà un òrgan per dur-
la a terme.
 Principis de l’ús i el desús: l’ús continuat
d’un òrgan el desenvolupa i el desús fa que
s’atrofiï i que pugui arribar a desaparèixer.
 Herència dels caràcters adquirits: els
caràcters adquirits durant la vida de
l’individu per l’ús o el desús d’un òrgan
quedaven fixats a l’individu i si afectaven
als dos sexes eren transmesos a la
descendència.

Actualment no s’accepta cap principi Lamarckista, ja que els organismes no modifiquen el

seu cos per adaptar-se al medi, sinó que és el medi que selecciona els individus amb les
característiques més aptes per viure en aquell medi.

TEORIES DARWINISTES  Lluita per la supervivencia: la capacitat

Charles Darwin és considerat el pare de
l’evolució. L’aportació bàsica va ser proposar
la selecció natural com a motor de les
adaptacions dels éssers vius (l’evolució es
produeix a causa de la variabilitat dels 
individus i la selecció natural) i, a diferència de
Lamarck, afirmà que les adaptacions no són
causades directament pel medi ambient.
Durant 5 anys va viatjar en el Beagle amb
naturistes i va poder observar i recollir mostres
les quals li van permetre arribar a les següents
conclusions sobre l’evolució:
reproductora de les espècies en general
és alta però els recursos a la natura són
limitats, raó per la qual una part de la
descendència no pot sobreviure.
Variabilitat en la descendència:
diferències morfològiques, anatòmiques
etc. entre els individus d’una població.
 Selecció natural: el medi on viuen els
individus selecciona a aquells capaços
d’alimentar-se millor, sobreviure més i
deixar més descendència (els més aptes),
mentre que d’altres són eliminats. Els
individus més aptes són els que es
reprodueixen i transmeten les seves
característiques a la descendència.

Alfred Wallace va arribar a les mateixes conclusions quasi a la mateixa vegada, en treballs
independents.
TEORIES NEODARWINISTES O SINTÈTIQUES
Les idees de Darwin no van ser acceptades,  Com es produeix el procés evolutiu, que
però al 1937 diferents científics van reunir els es dona a causa d’un increment de la
coneixements genètics, biogeogràfics, variabilitat genètica (mutacions i
paleontològics, etc. amb les idees reproducció sexual) i una reducció
proposades per Darwin i va sorgir així la teoria (selecció natural, que fa que els genotips
neodarwinista o sintètica. Aquesta recull més favorables en un medi incrementin la
diferents aspectes sobre l’evolució: seva freqüència dins d’una la població).

 Com poden evolucionar les poblacions.

 Com varien les freqüències gèniques
(gràcies a la selecció natural, les
mutacions, les migracions i la deriva
gènica).
 Com es poden haver format noves
espècies (especiació).

La variabilitat fenotípica i genotípica a les poblacions s’incrementa a causa de les mutacions

(preadaptatives i a l’atzar) i la reproducció sexual (recombinació genètica i segregació dels
cromosomes homòlegs a l’atzar durant la formació dels gàmetes).
Les diferents variants gèniques es reprodueixen de forma diferent en el medi on viuen, ja que
alguns individus sobreviuen més i deixen més descendència que altres els quals són eliminats
per selecció natural (el medi selecciona unes variants gèniques o altres en funció de la seva
major o menor eficàcia biològica). Al cap d’un temps d’actuar la selecció natural les
freqüències gèniques de la població varien, hi predominen les variants gèniques dels que
tenen eficàcies biològiques més altes.
El que evoluciona són les poblacions, no els individus.

ALTRES TEORIES
Equilibri puntuat: el procés evolutiu no té lloc
de forma gradual com afirma la teoria
sintètica, sinó a salts, apareixen noves
espècies i s’extingeixen d’altres.

Neutralistes: la major part de les mutacions

que experimenten els éssers vius són neutres,
no alteren el grau de supervivència, el fet que
es mantinguin o desapareguin és qüestió
d’atzar.
És la ciència que estudia el comportament dels gens en una població, és a dir, com varien les
seves freqüències gèniques al llarg del temps. Si estudiem un caràcter mendelià en una
població demo o panmíctica d’individus diploides (és a dir, una població en la que els individus
s’aparellen a l’atzar i tenen reproducció sexual), podem definir:

FREQÜÈNCIA GENOTÍPICA FREQÜÈNCIA GÈNICA O AL·LÈLICA

individus AA
F(AA) 
total individus 1
F(A)  F(AA)  F(Aa)
individus AB 2
F(Aa) 
total individus 1
F(a)  F(aa)  F(Aa)
individus aa 2
F(aa) 
total individus

LLEI DE HARDY I WEINBERG

http://www.juntadeandalucia.es/averroes/centros-
tic/14002996/helvia/aula/archivos/repositorio/250/282/html/genetica/contenidos/curso02/c
urso02_01.htm
 Són alteracions reversibles en el material
genètic (ADN o ARN) d’un individu. Les
úniques mutacions amb interès evolutiu són
les recurrents, és a dir, les que ocorren en una
taxa determinada la qual depèn de la
longitud del gen i del tipus de nucleòtids que
el formen així com de la taxa directa i
indirecta de conversió d’un al·lel en l’altre.
Només les mutacions que ocorren en els
gàmetes implicats en la concepció d’un
individu tenen interès evolutiu.
Els procariotes i els virus muten amb més
facilitat, ja que són haploides i transmeten a la
seva descendència el 100% de les mutacions,
a més, es reprodueixen més ràpidament.
La selecció natural mesura el diferent èxit
reproductiu d’un genotip en relació als altres i
només pot actuar en individus que presenten
diferent eficàcia biològica (capacitat de
deixar descendència fèrtil).
El coeficient de selecció ens dona una idea
de la intensitat de la reducció de l’eficàcia
biològica. Oscil·la entre 0 i 1 i els gens letals
tenen un S=1. Podem tenir diferents tipus de
selecció:
Les migracions representen la introducció o sortida d’al·lels al gene pool de les poblacions.
Incrementen o disminueixen per tant la variabilitat genètica. Per ex. El flux gènic que es va
produir quan es va colonitzar Amèrica.
Algunes mutacions poden afectar als gens
homeòtics (els que indiquen durant el
desenvolupament embrionari la posició dels
òrgans) i tenir conseqüències evolutives
importants. Es podria explicar la
macroevolució (salt d’un grup taxonòmic a
altre)
Les mutacions són preadaptatives, esdevenen
a l’atzar, sense intenció d’adaptar a l’individu
al seu medi. Serà el medi qui seleccioni els
individus amb gens que tenen eficàcies
biològiques superiors. Les altres mutacions
seran eliminades per selecció natural.
 Selecció Direccional: s’afavoreix un
genotip extrem. Per ex: els més alts
 S. Disruptiva: s’afavoreixen els dos genotips
extrems. Ex: la mida dels gàmetes humans:
el masculí és petit i el femení gran.
 S. Equilibradora: s’afavoreixen els fenotips
intermedis. Donat que els individus
heterozigòtics mantenen la variabilitat
genètica a la població, la natura els ha
dotat amb un vigor major que les races
pures (vigor de l’híbrid). P.e. anèmia
falciforme.
 Selecció artificial: és la que realitza l’home
en agricultura i animals domèstics en dirigir
la reproducció d’aquests per aconseguir
potenciar unes característiques
determinades.
És el canvi que es produeix a les freqüències al·lèliques o gèniques d’una població a causa de
factors aleatoris (de l’atzar). Esdevé quan d’un població queden separats per diferents causes
un grup petit . El més probable és que les freqüències gèniques del grup petit no siguin
representatives de les del grup gran del qual es van separar. És un fet important en el mecanisme
d’especiació. Exemples:

 L’efecte fundador: un grup reduït colonitza  Colls d’ampolla: reduccions dràstiques de

una illa a partir d’una població gran. P.e.: la
colonització de Tristán de Cunha per una
família escocesa va fer que els habitants
d’aquesta illa tinguessin la taxa més alta del
món d’asma hereditària (degut a un efecte
fundador+ endogàmia).
la població degudes a catàstrofes (incendi,
epidèmia o caça massiva) que redueixen a
un nombre molt petit d’individus una
població gran. P.e.: Al 1884 a Califòrnia
només quedaven 20 exemplars de elefants
marins per la caça massiva. Després de lleis
de protecció es recuperen a uns 30000
però tots ells molt similars des del punt de
vista genètic.

Alguns animals viuen en harems i no s’aparellen
a l’atzar. Això fa aparèixer consanguinitat i
aquesta eleva el risc de que apareguin
malalties genètiques recessives. P.e. els fills de
cosins tenen una mortalitat elevada un 40%
respecte als que no tenen parentesc.
Durant la selecció artificial, la selecció natural
elimina les característiques homozigòtiques
deletèries i només queden les beneficioses o no
letals. Va a contra natura, els individus delicats
moren.
Una espècie és un conjunt d’individus que es
reprodueixen entre ells i tenen descendència
fèrtil. Avui dia es recorren a comparacions de
l’ADN, r-RNA, o d’altres proves moleculars.
ESPECIACIÓ AL·LOPÀTRICA
Una barrera geogràfica (un riu, mar, desert,
barranc, etc) separa els individus d’una
població. A cada ambient la selecció natural
actua lleugerament de forma diferent (la
pressió selectiva pot ser diferent) i les
mutacions que experimenten a l’atzar, també
poden ser diferents. Tots dos factors fan que
s’acumulin diferències genotípiques als dos
grups separats. En no intercanviar gens durant
un llarg període, les diferències poden arribar a
ser grans i fins i tot poden sorgir mecanismes
d’aïllament reproductiu que ja són definitius i
condueixen a la formació de dues espècies
diferents que no s’aparellen entre elles.
ESPECIACIÓ QUÀNTICA
Els poliploides són els que tenen més de dos
jocs de cromosomes. Té lloc per la hibridació
(unió entre dos espècies diferents) i una
posterior duplicació del material genètic. És
comú en plantes, ja que no tenen cromosomes
sexuals.
Ocorre quan s’aparellen espècies amb
nombre de parelles cromosòmiques diferent.
En no poder formar parelles homòlogues, el
que ocorre és que es duplica el material
genètic i cada cromosoma és homòleg de la
seva duplicació. Aquest nou individu sí serà
fèrtil.
L’especiació és la formació de noves espècies
reproductivament aïllades a partir d’una
predecessora per acumulació de petites
diferències genotípiques produïdes per l’acció
de la selecció natural i les mutacions. Comprèn
dues etapes: en la primera l’aïllament fa que
no intercanviïn gens (no es reprodueixin entre
ells) i si l’anterior dura, acaben sorgint
mecanismes d’aïllament reproductiu que ja
són definitius.
ESPECIACIÓ SIMPÀTRICA
En aquest cas l’aïllament no és causat per
qüestions geogràfiques sinó etològiques (en no
reconèixer el festeig, per exemple),
ecològiques (exploten nínxols diferents en
colonitzar diferents hàbitats dintre de la
mateixa àrea geogràfica), barreres en la
hibridació (els híbrids són estèrils) o poliploïdia
(la formació d’espècies poliploides a partir de
les diploides: especiació quàntica).
MECANISMES D’AÏLLAMENT GENÈTIC
Prezigòtics (impedeixen la formació del zigot):
floració o aparellament asimètric o en diferents
èpoques, diferents feromones o festeig, tractes
genitals inviables, incompatibilitat gamètica,
impediments per formar el tub pol·línic,
coevolució, etc.
Postzigòtics: mortalitat del zigot, esterilitat dels
híbrids en tenir un nombre imparell de
cromosomes que dóna problemes durant la
formació dels gàmetes.
Avui dia conservem fòssils d’espècies que no existeixen en l’actualitat i per contra actualment
existeixen espècies que no es troben en el registre fòssil. Això ens porta a pensar que les
espècies han canviat al llarg del temps. Estudiant els fòssils podem afirmar que la diversitat
d’espècies ha augmentat al llarg del temps, que els organismes són cada vegada més
complexos, que alguns casos es poden estudiar sèries filogenètiques (conjunts de fòssils
emparentats ordenats de més a menys antics) on s’observen els canvis morfològics que han
experimentat al llarg del temps i que de vegades es poden observar formes intermèdies que
podrien ser baules entre dos grups taxonòmics.

Les primeres fases embrionàries dels vertebrats s’assemblen bastant i les similituds perduren més
temps a més parentesc hi ha entre els grups.

A més temps fa que es van separar dues zones, més diferents són la seva flora i fauna perquè
és més remot el seu ancestre comú, ja que fa més temps que han evolucionat de forma
separada (distància evolutiva).

L’anatomia comparada ens permet establi l’existència d’òrgans homòlegs, anàlegs i vestigials.

ÒRGANS HOMÒLEGS ÒRGANS ANÀLEGS

 = origen embriològic  ≠ origen embriològic

 = anatomia interna  ≠ anatomia interna
 ≠ forma externa  ≈ forma externa
 Adaptats a diferents funcions  Adaptats a la mateixa funció
 Divergència evolutiva  Convergència evolutiva

Els òrgans vestigials són aquells que han perdut funcionalitat en l’espècie actual però que són
testimoni d’una adaptació i d’una funció determinada en l’espècie ancestral. Per ex l’apèndix
i els queixals del seny.
Actualment són les més utilitzades per la seva alta fiabilitat.
 Anàlisi de l’ADN, r-RNA, ADN mitocondrial, etc.: permet saber si dos individus pertanyen o
no a la mateixa espècie, són soques diferents, etc. A més similitud entre la seqüència de
l’ADN, més parentesc.
 Anàlisi immunològic: en introduir un antigen d’una espècie en una altra, a menys parentesc
hi hagi entre les dues espècies, més violenta serà la reacció immunològica.
 Comparació de proteïnes homòlogues: a més parentesc, més similitud en la seqüència de
les proteïnes homòlogues.
 Universalitat del codi genètic: el fet que el codi genètic sigui quasi universal

 Un ànec, amb la finalitat de nedar més ràpid, s’adapten al medi començant a

desenvolupant una membrana entre els seus dits.
 L’ús continuat d’aquesta membrana fa que aquesta es desenvolupi i apareixen les potes
palmípedes.
 Aquest caràcter adquirit, la possessió de membranes palmípedes, serà un caràcter que la
descendència d’aquells ànecs heretarà.

 Dins de la població dels ànecs n’hi havia que no tenien membrana interdigital i que sí que
la tenien, amb una diversitat de mides.
 Aquells que tenien les potes palmípedes estaven millor adaptats perquè podien nedar més
ràpid i la resta, que nedaven més lentament (estaven pitjor adaptats), eren eliminats per la
selecció natural, ja que deixaven menys descendència i sobrevivien menys mentre que els
millor adaptats transmetien aquesta característica a la seva descendència.
 Els supervivents, és a dir, aquells que presentaven les potes palmípedes transmetien les seves
característiques de generació en generació, fins que tots els ànecs les tinguessin.

 Els avantpassats dels ànecs no tenien les potes palmípedes. Malgrat això, hi havia diversitat
entre els ànecs d’aquesta població (alguns tenien una mica de membrana i d’altres no en
tenien gens). Aquesta diversitat s’havia originat per mutacions preadaptatives produïdes de
forma aleatòria, al atzar.
 Els ànecs amb membrana entre els dits es veien afavorits per a selecció natural perquè
podien nedar més ràpidament i aconseguir més aliment.
 Això els va permetre reproduir-se més i transmetre aquest caràcter a la seva descendència.
 D’aquesta manera i amb el pas del temps, la població d’ànecs va anar canviant fins que
tots ells van tenir les potes palmípedes.
L’ecologia és la ciència que estudia les relacions entre els éssers vius el medi en què viuen.
Aquestes relacions determinen la distribució mundial d’éssers vius.

Població: conjunt d’éssers vius de la mateixa espècie que viuen en un àrea i un temps
determinats.
Comunitat o biocenosi: conjunt de poblacions.
Biòtop: medi on viuen els individus d’un ecosistema i les característiques fisicoquímiques
d’aquest, o sigui, la part sense vida de l’ecosistema. Està format per tres components:
 Medi: fluït en què es troben els éssers vius (aquàtic o aèri).
 Substrat: superfície sobre la qual es desplacen o es fixen (sòl, aigua, éssers vius).
 Factors ambientals, ecològics o abiòtics (les característiques fisicoquímiques del medi).

Ecosistema: comunitat o biocenosi + biòtop.

Ecotons: la zona límit entre un ecosistema i un altre.
Biosfera: conjunt d’ecosistemes a nivell mundial.

Determinen la distribució dels éssers vius.

Límits de tolerància: límits màxims i mínims dels
factors ambientals que toleren els organismes.
 Eurioics: organismes que tenen el marge
de tolerància molt ampli
 Estenoics: organismes que tenen el marge
de tolerància molt estret
Dins dels límits de tolerància trobem un valor
òptim i unes condicions subòptimes (l’ésser
creix però no es reprodueix). Fora d’aquests
no sobreviu (condicions letals).
Factors limitadors: factor ambiental que
sobrepassa l'amplitud de tolerància respecte
a un factor.
Els factors abiòtics es classifiquen en factors
climàtics (temperatura, pressió, humitat, llum,
etc.) i factors no climàtics (factors edàfics,
salinitat, etc.).