TEMA 6: EL PERÍODE D’ENTREGUERRES (1919-1939)

1. La Revolució Russa, la formació de l’URSS i l’Estalinisme:

1.1. La Rússia tsarista: un imperi endarrerit.

1.2. Descomposició del tsarisme: la Revolució de 1905.
1.3. La Revolució de 1917:
- La Revolució de febrer: fi del tsarisme i triomf de la
burgesia.
- La Revolució d’octubre: triomf bolxevic.
1.4. La Guerra Civil (1918-1921).
1.5. La NEP i la formació de l’Estat Soviètic, l’URSS (1921-1927).
1.6. L’Estalinisme (1928-1953).

2. Evolució econòmica i social del període d’entreguerres:

2.1. L’economia mundial abans de la Gran Depressió.

2.2. El “crac” borsari i la Gran depressió.
2.3. Conseqüències de la Gran Depressió.
2.4. Les solucions a la crisi:
- El model nord-americà: el New Deal.
- El model alemany: l’autarquia.

3. Les democràcies i l’ascensió dels totalitarismes a Europa:

3.1. La crisi dels sistemes democràtics.

3.2. Característiques del feixisme.
3.3. El feixisme italià (1922-1939).
3.4. El feixisme alemany (1933-1939)

El període d’entreguerres s’estén des de la fi de la Primera Guerra Mundial fins al

començament de la Segona i constitueix una de les èpoques de més gran inestabilitat
política i econòmica, tant al continent europeu com als Estats Units.
Tres fets decisius van marcar el desenvolupament d’aquesta breu etapa que va separar les
dues guerres més sagnants de la història de la humanitat: l’esclat de la Revolució Russa i la
consolidació del primer Estat comunista, el crac de la Borsa de Nova York i la gran depressió
econòmica que va desencadenar, i l’ascens de règims totalitaris (feixisme i nazisme) a
Europa.

1. LA REVOLUCIÓ RUSSA, LA FORMACIÓ DE L’URSS I

L’ESTALINISME
La Revolució Soviètica i la constitució de l’URSS són dos dels esdeveniments més rellevants
del segle XX, especialment per la transcendència que han tingut al llarg de la major part de la
centúria i per la seva projecció mundial.

1.1. La Rússia tsarista: un imperi endarrerit

L’Imperi dels tsars era, a principis del segle XX, un país immens en el qual pervivia
l’absolutisme monàrquic, amb una economia i unes formes de vida bàsicament agràries que
figuraven entre les més endarrerides del continent europeu i que demostren la pervivència de
l’Antic Règim, sobretot al món rural, i la pràctica inexistència de la burgesia. La terra era a les
mans d’uns quants terratinents, que pertanyien a una aristocràcia privilegiada. La majoria de
la població eren pagesos sotmesos a un règim gairebé feudal, que els condemnava a unes
condicions de vida miserables. Tot i això, a la part occidental de l’Imperi la vida econòmica i les
formes socials estaven una mica més evolucionades per l’entrada d’una incipient indústria amb
capital estranger (francès, britànic, belga i alemany). Allí hi havia sorgit un proletariat
industrial molt nombrós que treballava en grans fàbriques per uns salaris miserables.
Políticament l’Imperi era una autocràcia en la qual el tsar tenia el poder absolut que provenia
de Déu, governava per decrets i no estava subjecte a cap constitució ni havia de respondre
davant d’un parlament. Una burocràcia fidel i un exèrcit poderós asseguraven el control de
l’Imperi, mentre que l’Església Ortodoxa era un dels grans puntals ideològics del règim.
Els canvis econòmics, la difusió de les idees liberals i la influència de l’anarquisme, el
populisme i el marxisme van començar a desgastar les estructures de l’Imperi. Les
reivindicacions d’una societat més justa, amb un repartiment diferent de la riquesa, amb
llibertats bàsiques i un sistema polític i judicial més obert van anar agafant força des dels anys
vuitanta del segle XIX. L’agitació social i política van augmentar i es va mantenir durant tot el
regnat del tsar NICOLAU II (família Romanov) que havia començat el 1894. Començaran a
sorgir els primers corrents d’oposició al tsarisme en forma de partits polítics: els populistes
(camperols), el Partit Obrer Socialdemòcrata Rus (POSDR), el Partit Constitucionalista
Demòcrata (KDT o cadets) de composició burgesa liberal, el Partit Socialista Revolucionari
(SR) d’esquerres... A principis del segle XX el Partit Socialdemòcrata es va dividir en dos
grups que seran decisius en la revolució: el bolxevic o majoritari (defensava una revolució
socialista dirigida pel proletariat i la pagesia) i el menxevic o minoritari (defensava una
revolució liberal burgesa, que posteriorment conduiria a la revolució socialista).

1.2. Descomposició del tsarisme: la Revolució de 1905

La situació econòmica s’agreujarà per les lleves de camperols i els impostos per fer front a la
guerra russojaponesa de 1904-05, juntament amb l’alça de preus i el manteniment de salaris
a les ciutats. La derrota militar contra el Japó i la crisi econòmica derivada de la situació bèl·lica
van ser els detonants perquè esclatés un moviment revolucionari el 1905, qualificat per
TROTSKI com a “assaig general de la revolució”. El 9 de gener una enorme manifestació
pacífica es dirigeix al Palau d’Hivern del tsar a Sant Petersburg demanant, entre d’altres coses,
millores en les condicions de vida i canvis polítics. L’exèrcit obre foc contra ella i produeixen
una gran quantitat de morts (Diumenge Sagnant). Aquest fet generalitzarà les vagues i
manifestacions, única tàctica possible dels burgesos i el proletariat, i fins i tot la sublevació
d’algunes unitats militars (el cuirassat Potemkin). A la tardor es començaran a formar amb
representants obrers i pagesos uns consells revolucionaris (Soviets) que tindran curta
durada (el de Sant Petersburg estarà presidit per Trotski). Nicolau II es veurà obligat a fer
algunes concessions o reformes en el “Manifest d’octubre” que aniran fracassant. Poc a poc
la situació s’anirà agreujant amb la guerra i la corrupció dels membres de l’administració, que
va arribar al seu punt màxim i més conegut amb l’aparició de RASPUTIN, conseller de la
tsarina.
La Primera Guerra Mundial empitjorarà la situació. Quan milions de pagesos van ser cridats a
files, molts camps van quedar abandonats i les collites disminuiran. Ben aviat es veurà que
l’exèrcit rus no estava preparat per aquella guerra i s’estendrà el malestar entre els obrers i
pagesos. A finals de 1916, en plena Guerra Mundial, un exèrcit vençut i desmoralitzat no estava
disposat a mantenir el tsar en el poder. L’oposició política aprofitarà aquestes circumstàncies
per portar a terme una altra revolució més decisiva.

1.3. La Revolució de 1917

El procés revolucionari es va desenvolupar en dues fases diferenciades. La primera va tenir
lloc al febrer i va comportar la caiguda del tsarisme i la instauració d’un règim parlamentari a
l’estil occidental. La segona, a l’octubre, va ser impulsada pel partit bolxevic, va tenir un
caràcter socialista (volien imposar un règim d’obrers i camperols) i va crear un nou Estat basat
en el poder dels soviets.

- La Revolució de febrer: fi del tsarisme i triomf de la burgesia:

 La primera revolta dels obrers i els soldats es va produir a la capital, Sant Petersburg, pel
febrer-març de 1917. Davant el perill que l’Estat s’esfondrés, els partits burgesos de la Duma
(Parlament) obligaran el tsar a abdicar i van establir un govern provisional de tipus democràtic
(liberals i socialistes moderats). Rússia es va convertir en una República Democràtica.
Obrers, pagesos i soldats, per la seva banda, formaran cèl·lules (soviets) on es reuniran els
seus representants. Els soviets més actius van ser els de les grans ciutats que van formar les
pròpies milícies armades (Guàrdia Roja).
Hi havia, doncs, dos poders: el govern provisional i els soviets. Els governs provisionals,
presidits per burgesos o per KERENSKI (pagesos), pretenien continuar la guerra; però els
fracassos militars i l’incompliment de les reformes promeses van inclinar una majoria dels
russos cap a les propostes que feien els bolxevics, dirigits per LENIN, els quals prometien la
pau, el repartiment de terres entre els pagesos, la direcció de les fàbriques pels obrers i la
nacionalització de la banca i els mitjans de transport (Tesis d’abril). En definitiva, passar de la
revolució burgesa a la revolució socialista.

- La Revolució d’octubre: triomf bolxevic:

Per l’octubre-novembre, els bolxevics ocupaven el govern i van enderrocar el govern

provisional de Kerenski. Amb l’ajuda de la Guàrdia Roja i els mariners de la flota del Bàltic van
assaltar el Palau d’Hivern, seu del govern, van detenir els seus representants (tan sols
Kerenski va fugir a través de l’ambaixada dels Estats Units) i, acceptats per la majoria dels
soviets de Rússia, van establir el primer govern comunista (Politburó), presidit per Lenin, al
qual es va donar el nom de Consell de Comissaris del Poble. De seguida van signar els
decrets del repartiment de terres i la pau amb Alemanya (Brest-Litovsk, març de 1918) per la
qual es perdien territoris d’una gran importància com eren Finlàndia i les Repúbliques Bàltiques
(Estònia, Letònia i Lituània), mentre que Ucraïna es declarava independent.

1.4. La Guerra Civil (1918-1921)

La revolució bolxevic de 1917 havia tingut un èxit ràpid i inesperat en els principals centres
industrials i urbans, però en àmplies zones del país no s’havia acabat de consolidar del tot el
seu triomf. Els terratinents, els menxevics, els liberals, els oficials de l’exèrcit i l’Església
s’oposaven als bolxevics i van intentar recuperar el poder. Alguns generals tsaristes van formar
l’anomenat Exèrcit Blanc amb l’ajuda militar dels aliats (anglesos, francesos, japonesos,
americans i polonesos) i van desencadenar una Guerra Civil. La intervenció estrangera estava
motivada pel perill de contagi revolucionari i per les expectatives d’una possible desintegració
del vell Imperi Rus, que posarien en joc el control del petroli del Càucas i la fixació de zones
d’influència de la Rússia asiàtica. El març de 1919 els aliats van acordar retirar les seves
tropes de Rússia i l’Exèrcit Roig va prendre la iniciativa. Ja el 1918 els bolxevics havien
pres la decisió d’executar el tsar i la seva família. La guerra va durar tres anys i va ocasionar
una gran fam i moltíssims morts. Durant la guerra es va activar el procés de control de
l’economia per part de l’Estat i es va accelerar la desaparició de la propietat privada. Aquesta
fase de la revolució es va conèixer com el comunisme de guerra. L’Exèrcit Roig, organitzat
per Trotski, va acabar vencent i recuperant el control del país.

1.5. La NEP i la formació de l’Estat Soviètic, l’URSS (1921-

1927)
La nova orientació econòmica es basarà en la idea d’engegar una Nova Política Econòmica
(NEP) que consistia en fer marxa enrere o, almenys, aturar i ajornar alguns dels grans canvis
socials: la desaparició fulminant de la propietat privada i el control estatal de la indústria i
l’agricultura. Era un sistema mixt en el qual convergien elements capitalistes i socialistes.
Paradoxalment era un retorn a una economia de mercat amb la idea d’augmentar ràpidament la
producció i millorar les condicions de vida de la població que estava exhausta després de
tantes guerres. La idea era captar més adeptes a la Revolució.
D’altra banda, una part important de les antigues nacionalitats que formaven part de l’Imperi
Rus s’havien independitzat durant la Guerra Civil; però més tard van tornar a establir relacions
amb la nova Rússia bolxevic i el 1922 van formar L’URSS (Unió de Repúbliques Socialistes
Soviètiques), que incloïa les repúbliques eslaves d’Ucraïna i Bielorússia, les del Càucas
(Armènia, Geòrgia i Azerbaidjan) i les asiàtiques. Cadascuna d’aquestes nacionalitats
conservava el seu idioma, costums, justícia, educació..., però no tenien autoritat sobre el Partit,
l’exèrcit, la planificació de l’economia, les relacions exteriors... L’URSS era un Estat Federal
que tenia un Parlament (Soviet Suprem) i un sol partit, el PCUS (Partit Comunista de la
Unió Soviètica), que dominava a totes les Repúbliques Federals. Es tractava d’un sistema
totalitari que es justificava amb la teoria de la dictadura del proletariat (el poder era exercit
pel Partit Comunista que representava el proletariat, és a dir, la majoria de la població) i en el
qual les institucions no eren elegides democràticament.
El 1924, quan va morir Lenin, dos personatges i dues teories es disputaran el poder:
TROTSKI mantenia que calia exportar la revolució i provocar-la en altres països de manera
immediata, i STALIN proposava consolidar la revolució i convertir l’URSS en una gran potència
que fos el bressol de les revolucions futures. Va triomfar Stalin, que es va convertir en el líder
de l’URSS a partir de 1927. Trotski es va exiliar i el 1940 va ser assassinat per ordre del mateix
Stalin.

1.6. L’Estalinisme (1928-1953)

Stalin va imposar l’economia i la societat col·lectivista, sense propietat privada, amb la intenció
d’aconseguir un creixement econòmic accelerat i convertir l’URSS en una gran potència
mundial. Per aconseguir-ho es van seguir les directrius següents: la col·lectivització de terres,
fàbriques, bancs, transports...; la creació de grans empreses industrials (sobretot d’indústria
pesant); i la direcció de l’economia per part de l’Estat establint a Moscou un superministeri
(Gosplan) que planificava la producció agrícola i industrial per a períodes de cinc anys (plans
quinquennals). El resultat va ser una industrialització ràpida, però l’agricultura va patir un
retard considerable com a conseqüència de la seva subordinació a la indústria. A més, la
prioritat de la indústria pesant va descuidar la producció de bens de consum i una bona part de
les necessitats de la població va restar desatesa.
La vida política era dominada pel PCUS, però Stalin va exercir una veritable dictadura. El
seu lideratge va quedar reforçat pel “culte a la personalitat”. Neutralitzarà els seus companys
de partit i governarà per mitjà d’assessors privats o de comissions especials. Qualsevol
oposició era suprimida per un violent aparell policial (NKVI). Al partit mateix, les depuracions
(purgues) van ser freqüents i els dissidents van ser eliminats, empresonats o deportats a
camps de treball (Gulags), sobretot entre els anys 1935-39. Tot això va afectar uns 10 milions
de persones, de les quals uns 3 milions van ser executades.
La personalitat d’Stalin va marcar tant aquesta època que és coneguda amb el nom
d’estalinisme. El febrer de 1935 el Congrés dels Soviets de tot Rússia va procedir a elaborar
una nova Constitució (1936) que va significar la cristal·lització del nou aparell socialista del
país. El control estricte del Partit i de l’Estat, el prestigi adquirit gràcies a la derrota nazi durant
la Segona Guerra Mundial, la conversió de l’URSS en una superpotència i l’expansió del model
soviètic per l’Europa de l’Est a la postguerra, van permetre a Stalin mantenir-se en el poder fins
a la seva mort (1953).
El primer règim “socialista” del món, a la pràctica, va ser una dictadura fèrria basada en el
control absolut pel Partit Comunista de tots els aspectes de la realitat: la política, l’economia, la
societat i la cultura.

2. EVOLUCIÓ ECONÒMICA I SOCIAL DEL PERÍODE

D’ENTREGUERRES

2.1. L’economia mundial abans de la Gran Depressió

La dècada que va transcórrer entre els anys 1919 i 1929 va ser un període de desequilibris
profunds que van desembocar en la crisi econòmica més greu de la història contemporània.
Fins al 1929 gairebé tots els països industrialitzats, especialment els Estats Units, van conèixer
un desenvolupament econòmic afavorit pel nou clima polític mundial que va posar fi als recels
de la guerra i va facilitar la recuperació econòmica alemanya, la concessió de crèdits i la
inversió de capitals a l’estranger.
La Primera Guerra Mundial havia enriquit els Estats Units que es van convertir en la
fàbrica i el rebost de quasi tota Europa, a més de finançadora de la reconstrucció i reactivació
econòmica europea. La seva producció industrial representava el 44,8 % de la producció total
del món i havien acumulat la meitat de totes les reserves d’or. Els seus productes havien envaït
tots els mercats dominats abans pel països industrialitzats europeus. A més, la resta del món
estava endeutada amb els Estats Units com a conseqüència dels préstecs de guerra.
Aquest creixement es va allargar durant els deu anys posteriors a la fi de la guerra i va ser una
dècada d’una gran prosperitat econòmica que és coneguda als Estats Units com els “feliços
anys vint”. La producció augmentava perquè la gent, atreta per grans campanyes de
propaganda i per les facilitats de compra a terminis i els préstecs bancaris, es va llançar a un
consumisme desfermat. Les pel·lícules de Hollywood mostraven a tot el món la prosperitat de
“l’American way of live” (l’estil de vida americà) i els Estats Units esdevindran el “paradís”
que milions d’emigrants de tot el món somiaven assolir.
Aquest optimisme es reflectia també a la borsa. Com que les accions de les empreses
augmentaven de valor, molts compradors s’empenyaven per adquirir-ne i aquesta demanda
feia augmentar encara més el seu valor. Va ser com una bogeria general i semblava com si el
progrés i el benestar fossin il·limitats. A finals dels anys vint l’economia reposava cada vegada
més en l’especulació. Els inversors adquirien accions no pas per obtenir-ne dividends a mitjà
termini o a llarg termini, sinó per vendre-les en uns quants dies. L’augment del valor de les
accions era com a resultat de la demanda creixent i no pas de l’augment dels beneficis de les
indústries. Molts compradors van demanar crèdits per poder comprar accions.

2.2. El “crac” borsari i la Gran Depressió

Quan els països europeus es van anar recuperant econòmicament, la demanda de productes
americans anirà decreixent. Els productors no podien vendre tota la producció i aquesta
s’emmagatzemava i donava lloc a grans estocs. Es produïa molt més del que es venia i
davant d’això els preus baixaven acceleradament. Moltes empreses van fer fallida, l’atur es va
estendre i el consum es va minvar perquè la població tenia menys capacitat de compra. Els
feliços anys vint estaven arribant al final.
Quan les notícies sobre la situació real de l’economia van començar a arribar a la gent, es va
produir un moviment de desconfiança que afectarà en primer lloc a la borsa de Nova York, la
més important del món. De sobte, tothom va voler vendre accions i el pànic s’apoderarà de la
societat. La superoferta d’accions va fer caure el seu valor en picat.
El dia dramàtic va ser el 24 d’octubre de 1929 (Dijous Negre). Hi va haver empresaris que,
veient-se arruïnats, es van suïcidar. Aleshores el pànic es va estendre entre els ciutadans, que
van anar als bancs a retirar els seus diners. Aquests es van veure obligats a tancar per manca
de fons, ja que, per la seva banda, no podien cobrar els préstecs que havien fet als particulars i
a empreses arruïnades. Molts petits bancs van fer fallida.
El “crac” del 29, que s’havia iniciat a la borsa, es va estendre a tots els sectors
econòmics dels Estats Units i d’altres països. S’iniciaven els anys de la Gran Depressió
(1929-1939), que es caracteritzaran per les dificultats econòmiques, per l’augment del nombre
de desocupats i de famílies sense salari que només podien comprar les coses imprescindibles
o vivien de la caritat pública (el 1932 als Estats Units hi havia uns 13 milions de desocupats).
Quan els bancs i les empreses nord-americanes, per pal·liar la crisi, van retirar els capitals
dipositats a Europa, van traslladar el problema a aquests països i la crisi s’escamparà per tot el
món.

2.3. Conseqüències de la Gran Depressió

- Socials: la principal va ser l’atur. El 1932 havia en el món uns 40 milions d’aturats i tot això
anirà acompanyat de la mendicitat, les malalties, el descens demogràfic, l’estop a les
migracions, la desigualtat social... i, sobretot, aquesta crisi recaurà sobre el proletariat i la
pagesia.

- Econòmiques: la crisi econòmica dels anys trenta va ser, per la seva durada, intensitat i
abast mundial, la pitjor de totes les que havia conegut el capitalisme i posarà fre a la política del
liberalisme econòmic clàssic. A partir d’ara es tendirà a la intervenció estatal en l’economia
(teoritzada per l’economista JOHN KEYNES) per tal d’augmentar el consum, la inversió i
superar la crisi: ajuda a les empreses, foment d’obres públiques, proteccionisme, augment de
salaris... L’Estat prenia un protagonisme en l’economia fins aleshores desconegut. La seva
doctrina es fonamentava en el manteniment de la propietat privada i era, a més, contrària a la
planificació estatal de l’economia.
- Polítiques: es plantejarà una crisi dels partits socialdemòcrates que hauran de
replantejar els seus principis i plantejaments ideològics. El triomf del comunisme a Rússia i la
IIIª Internacional havien desplaçat el socialisme cap a posicions més moderades, i això
conduirà a una separació clara entre comunisme i socialisme. Però la conseqüència més
important serà l’auge dels moviments feixistes.

2.4. Les solucions a la crisi

Davant la crisi hi haurà una primera resposta: polítiques deflacionistes (restriccions al crèdit i a
les importacions), control del pressupost, reducció de preus i salaris, devaluacions monetàries,
proteccionisme...; però estaven condemnades al fracàs pel perill social que comportaven.
Tampoc hi haurà mesures conjuntes dels diferents països per la manca de solidaritat entre les
nacions. L’arribada de nous equips de govern intentaran solucions i aquests dos models seran
els principals exemples:

- El model nord-americà: el New Deal (Nova oportunitat o repartiment): l’any

1932 arribarà al poder FRANKLIN D. ROOSEWELT (demòcrata) que proposava un
programa per afavorir la recuperació i treure el país de la crisi defensant la intervenció
de l’Estat per reactivar el consum. L’Estat serà l’inversionista principal per mitjà dels
pressupostos i farà moltes obres públiques amb la finalitat de donar feina a molta gent;
sanejarà i establirà el control sobre els bancs, als quals obligarà a fer préstecs amb interessos
baixos i d’aquesta manera possibilitarà la creació de nous negocis; deixarà diners als pagesos,
però els obligarà a reduir collites amb la finalitat de fer desaparèixer els estocs i d’aquesta
manera augmentar els preus; ajudarà a les empreses amb dificultats... Aquestes reformes
econòmiques van anar acompanyades d’un conjunt de reformes socials: augment dels salaris,
política de suport als preus agrícoles i reducció de la jornada laboral a les 40 hores setmanals.
Tot això rellançarà l’economia i farà disminuir el nombre d’aturats, però la crisi no se superarà
fins després de la Segona Guerra Mundial. Aquest, però, serà un ideari rebutjat per la burgesia
i recolzat per les masses obreres, la qual cosa impedirà la formació d’un partit comunista.

- El model alemany: l’autarquia: quan ADOLF HITLER arribi al poder el 1933 l’economia
alemanya tendirà a una economia autàrquica (autosuficient i no depenent de l’exterior), ja que
no podia exportar la superproducció degut a les mesures proteccionistes imperants a Europa i a
la manca de colònies. Dos motors seran els que reactivaran l’economia: les obres
públiques i el rearmament. L’Estat finançarà les inversions i donarà treball, però els ingressos
dels treballadors no es podran invertir en productes de consum pel racionament, ni exportar-se
el capital, cosa per la qual es dirigirà a l’estalvi. D’aquesta manera s’aconseguirà un creixement
industrial, escassa inflació, ple empleu, estancament salarial i limitació del consum. El resultat
és que el 1937 ja s’havien col·locat als nivells econòmics anteriors a la crisi.

3. LES DEMOCRÀCIES I L’ASCENSIÓ DELS TOTALITARISMES A

EUROPA
La situació econòmica i social de la postguerra i els anys de la Gran Depressió van crear un
ambient favorable per a la desestabilització de les democràcies i per al naixement d’uns models
polítics nous, alternatius a la democràcia liberal i al comunisme. En aquest context van sorgir
els moviments feixista i nazi, que van aconseguir el poder a Itàlia (1922) i a Alemanya
(1933), respectivament. Tots dos es van consolidar com a dictadures totalitàries en les quals
l’Estat controlava tots els aspectes de la vida pública i privada.

3.1. La crisi dels sistemes democràtics

Durant les dècades dels anys 20 i 30 es van imposar en alguns països d’Europa, on el sistema
liberal parlamentari tenia una tradició escassa, règims polítics de tipus autoritari. D’entre les
seves causes destaquen: la humiliació nacional després dels tractats de pau, la por a l’extensió
de la revolució bolxevic i l’ensorrament econòmic de la classe mitjana, que era el suport
principal del sistema democràtic. Eren dictadures conservadores que es recolzaven en els
grans propietaris, l’exèrcit i l’Església, i es presentaven com a fre a l’avenç de les idees
socialistes i comunistes. Són els casos d’Hongria, Polònia, Estònia, Letònia, Lituània, Àustria,
Alemanya, Iugoslàvia, Romania, Turquia, Albània, Grècia, Bulgària, Itàlia, Espanya i Portugal.
La solidesa del règim democràtic només es va mantenir en països on el sistema estava
arrelat i s’unien partits per aïllar els partits més radicals. Són exemples el Regne Unit, França,
Suïssa, Bèlgica, Holanda, Luxemburg, Noruega, Suècia, Finlàndia, Dinamarca i
Txecoslovàquia. Aquests contemplaven l’ascensió de les dictadures amb impotència i se
situaven en una actitud defensiva davant elles.

3.2. Característiques del feixisme

La paraula feixisme deriva del mot italià fascio, “feix”; és, doncs, una paraula que, més enllà
d’un sentit de cohesió, no expressa, per ella mateixa, cap projecte político-social, a diferència
del que sí que esdevé pel que fa als mots socialista, comunista, liberal, conservador...
La difícil situació dels anys vint va afavorir l’auge de grups extremistes i de doctrines
totalitàries, entre les quals destaca el feixisme, un moviment fundat per l’italià BENITO
MUSSOLINI. Per això, encara que el terme feixisme està referit a la història d’Itàlia, s’estén a
tots els llocs on es presenten característiques similars i adopten altres noms com totalitarisme,
autoritarisme o dictadura. El feixisme és una reacció violenta i autoritària contra l’expansió del
moviment obrer de caràcter socialista i només es manifesta allà on el capitalisme ja no és
capaç de controlar l’avenç de les masses treballadores. Aquest moviment va aparèixer a
Europa cap al 1920 i va aconseguir imposar-se en varis països, especialment a Itàlia i
Alemanya.

Tot i que cada país té les seves característiques pròpies, tots presenten trets comuns:

- Des del punt de vista polític rebutgen el sistema liberal democràtic i defensen un en el
que només hi ha un partit que governa per temps indefinit sense necessitat de convocar
eleccions. Aquest partit el formen els seguidors incondicionals d’un líder carismàtic (Duce,
Führer, Caudillo, Conducator...) que fixa les idees i el programa de govern (culte a la
personalitat). Tot el poder resideix en la seva persona, per això prohibeix qualsevol altre partit
polític i exerceix el control sobre la premsa i altres mitjans de comunicació. La seva
organització és de tipus militar per assegurar-se la unitat i l’ordre intern. La seva idea és la
d’un estat unitari, centralista i totalitari capaç de controlar totes les esferes de la vida
(política, economia, societat...). Per tant, rebutgen els principis d’igualtat entre tots els
ciutadans, la sobirania popular, el sufragi universal, la separació de poders, el
parlamentarisme...

- Els seus principis teòrics són l’exaltació del nacionalisme i creuen que l’actuació del
govern ha d’estar destinada a aconseguir la major grandesa i força. Reivindiquen la
supremacia nacional i racial i per això adopten postures com el fanatisme, l’obediència cega,
la supremacia de la raça (racisme), la xenofòbia... Elogien els valors de la força i de la
guerra, alhora que rebutgen el pacifisme.

- La base social que els dóna suport són totes aquelles persones que en la societat
burgesa liberal estan marginades o desencantades, i veuen en el feixisme la solució dels
problemes que ni els partits burgesos ni els obrers han estat capaços de solucionar. Procuren
eliminar l’atur i facilitar als treballadors un sistema de segurs eficaç, però a canvi prohibeixen
la formació de sindicats i les vagues.

- Des del punt de vista econòmic conserven el sistema capitalista, però amb una gran
intervenció i control estatal, i es declaren acèrrims anticomunistes. També defensen
l’autarquia (davant la competència exterior) i les polítiques econòmiques proteccionistes.
3.3. El feixisme italià (1922-1939)
Després de la guerra Itàlia va patir la crisi de tot estat europeu i els partits socialistes i
comunistes van aprofitar la circumstància per fer una sèrie de revoltes: van ocupar fàbriques i
zones rurals, però la divisió política entre ells va bloquejar l’obtenció dels seus objectius finals.
Cap al 1920 la crisi era total.
 Aleshores aparegué la figura de BENITO MUSSOLINI (1883-1945), exmilitant socialista
expulsat del partit, que es va presentar com a defensor de l’ordre i va tenir el suport de les
forces més conservadores (burgesia capitalista, terratinents, exèrcit i Església). Va organitzar
les camises negres, grups paramilitars amb els quals va atacar sindicats obrers i pagesos, en
va destrossar els locals, va desarticular les seves manifestacions i va humiliar els seus líders
amb la complicitat de la policia i la justícia. El 1921 va fundar el Partit Nacional Feixista. El
seu programa es basava en la construcció d’un Estat fort, que garantís la propietat privada, i en
una política exterior expansionista.
A les eleccions de 1922 només va aconseguir 22 diputats de 500; però aquell mateix any, els
seus 300.000 camises negres van reprimir violentament la vaga general promoguda per
socialistes i anarquistes. En un acte de prepotència va exigir al rei que l’anomenés cap de
govern. Fins i tot va organitzar una Marxa sobre Roma (8 d’octubre de 1922). El rei Víctor
Manuel III, pressionat per les forces conservadores, li va oferir el càrrec (30 d’octubre de 1922).
Des de 1925 va eliminar la democràcia i va establir la dictadura feixista. Després de
l’assassinat del socialista GIACOMO MATTEOTTI, els diputats de l’oposició van abandonar el
Parlament. Des de llavors es va posar en marxa tota la maquinària explicada en les
característiques generals. El feixisme a Itàlia, a diferència de l’alemany, va fonamentar el seu
poder en un compromís declarat amb les institucions conservadores tradicionals. Va prohibir
l’emigració, va incentivar la natalitat, va impulsar obres públiques i va potenciar diverses
indústries.
El 1929 va signar amb la Santa Seu els Pactes del Laterà o de Letrán, que posaven fi a la
situació de 1870 concedint al Papa la sobirania sobre la Ciutat del Vaticà i indemnitzant-lo pels
territoris que havia perdut. També es va conquerir Etiòpia entre 1930 i 1936, però aquesta
guerra agreujarà la crisi. A més, va augmentar l’oposició al règim i la repressió era cada vegada
més dura. Les crítiques exteriors, unides a les sancions econòmiques de la Societat de
Nacions, van repercutir negativament en l’economia italiana i, sobretot, l’eix Roma-Berlín
(1936), era una amenaça per a la pau.

3.4. El feixisme alemany (1933-1939)

En acabar la Primera Guerra Mundial el Kàiser Guillem II va fugir a Holanda i es va
proclamar la República de Weimar. Els primers governs socialdemòcrates van elaborar una
Constitució democràtica de les més avançades de l’època. També van signar el Tractat de
Versalles, que molts van considerar humiliant (pèrdua de les colònies, reducció de l’exèrcit,
pagament de les reparacions de la guerra ...).
El 1921, ADOLF HITLER es va posar al capdavant d’un petit partit polític, el Partit
Nacionalsocialista dels Treballadors Alemanys (NSDAP), conegut com a Partit Nazi, el va
reorganitzar i el va impregnar amb la seva ideologia racista i totalitària. Fins al 1925 es va fer
més gran la crisi econòmica i la República es va veure amenaçada per moviments de l’esquerra
i intents de cops d’Estat de la dreta. Un d’aquests intents va ser protagonitzat el 1923 per Hitler
contra el govern de Baviera (Putsch -revolta- de Munic), però fracassarà i serà empresonat. A
la presó va escriure la seva obra: Mein Kampf (“la meva lluita”), on exposava el menyspreu
que sentia per la democràcia parlamentària, l’odi al socialisme i al comunisme, la
superioritat de la raça ària, un profund antisemitisme (odi als jueus) i la necessitat
d’expansió d’Alemanya, que havia d’unir sota un Gran Imperi (Reich) tots els pobles
germànics. Són les bases de la seva ideologia.
El 1925 l’economia es va reactivar per les inversions nord-americanes i el mariscal
HINDENBURG va ser elegit president de la República, iniciant així un període de governs
conservadors. Però la retirada del capital nord-americà després de la crisi del 29 va provocar la
fallida de molts bancs i el consegüent tancament de fàbriques, l’atur i el malestar social (el 1932
hi havia 6 milions d’aturats a Alemanya). La gent començava a inclinar-se per les propostes
extremistes: nazis o patits comunistes. Com a Itàlia, la burgesia rica va témer la revolució
comunista i va donar suport al Partit Nazi i les seves forces paramilitars (camises brunes). El
1933 van aconseguir 13 milions de vots i el gener del mateix any Hitler era anomenat
canceller.
Les raons de l’èxit electoral cal buscar-lo en el suport que van trobar en les classes mitjanes,
en els pagesos arruïnats i en els obrers desesperats davant la misèria i l’atur; així com en
l’exèrcit i personalitats importants de la indústria i les finances. Des del poder s’iniciarà una gran
repressió contra sindicats i partits d’esquerra.
El 1934, després de la mort de Hindenburg, Hitler ocuparà tot el poder amb el títol de
Reichsführer i va establir el Tercer Reich (Imperi).
La dictadura nazi es pot explicar amb un eslògan seu:

- Ein Volk (“un Poble”): el poble alemany era el representant màxim de la raça ària, la raça
superior segons la ideologia nazi, la qual estava destinada a dominar totes les altres. Per
mantenir-se la puresa, es prohibia qualsevol relació amb altres pobles, principalment el jueu. En
aquesta societat les dones s’havien de dedicar a tenir cura dels nens (Kinder), a l’Església
(kirahe) i a la cuina (küche), les tres K. L’Estat concedia una atenció especial a l’educació de la
joventut segons la ideologia nazi (Joventuts Hitlerianes).

- Ein Reich (“un Imperi”): l’objectiu era crear una gran Nació/Estat que inclogués totes les
terres on vivia gent de raça germànica i de llengua alemanya. Aquest imperi s’havia d’ampliar
amb el que ell definia com a “espai vital”, que identificava amb els països eslaus veïns
considerats racialment inferiors i febles.

- Ein Führer (“un Guia”): Hitler era el líder carismàtic, indiscutit, que acaparava tot el poder i
es compenetrava amb l’Estat. El Parlament va ser clausurat i els partits polítics i els sindicats
prohibits. Un sol partit, el nazi, ocupava tot el poder i s’introduïa en la justícia i fins i tot en
l’exèrcit (les SS).

La policia política, la Gestapo, es va encarregar d’imposar aquest règim per mitjà del
terror amb la missió d’eliminar els dissidents i l’oposició. A partir de 1933 es van crear els
camps de concentració que van acabar en camps d’extermini. Hitler va iniciar una política
militarista i de suport a la indústria pesant i d’armament. També va promoure obres públiques
per facilitar el moviment de les tropes, amb la qual cosa va disminuir l’atur. El mateix any va
treure Alemanya de la Societat de Nacions i va començar a incomplir punts del Tractat de
Versalles.
A partir de 1937 va iniciar la política d’expansió territorial ocupant Àustria (març de 1938)
i Txecoslovàquia (març de 1939). Tot i que havia promès que es conformaria, va iniciar una
nova ofensiva i va envair el 1939 les terres de Danzig (Polònia). Aquesta vegada França i
Gran Bretanya no ho van acceptar i es va desencadenar la Segona Guerra Mundial.
S’arribarà a l’Estat totalitari i l’aspecte “socialista” del nazisme mai va ser real.