«¿Habéis organizado ya vuestra colectividad? No esperéis más.

¡Ocupad
las tierras! Organizaos de manera que no haya jefes ni parásitos entre
vosotros. Si no realizáis eso, es inútil que continuemos hacia adelante.
Tenemos que crear un mundo nuevo, diferente al que estamos
destruyendo».

Buenaventura Durruti

2
ÍNDEX
1. Introducció............................................................................................................................. 3
2. Context històric (1917-1939): quina era la situació a les ciutats? quina era la situació als
camps?........................................................................................................................................ 4
2.1. Crisi espanyola 1917..................................................................................................... 4
2.2. La crisi final de la Restauració...................................................................................... 4
2.3. Dictadura de Primo de Rivera....................................................................................... 5
2.4. Reforma agrària 1931 – 1939........................................................................................6
3. Sindicalisme: orígens, evolució i participació política...........................................................7
3.1 Orígens........................................................................................................................... 7
3.2. Evolució........................................................................................................................ 8
3.3. Participació política.......................................................................................................9
4. Cooperativisme.....................................................................................................................11
4.1 Orígens i figures influents internacionals.....................................................................11
4.2. El cas espanyol............................................................................................................ 12
4.3. Relació amb el sindicalisme i el moviment obrer....................................................... 14
5. Conflictivitat agrària: causes, tipus, quins moviments o esdeveniments cal destacar?........15
5.1. Què és la qüestió agrària? Introducció historiogràfica................................................15
5.2.1. Situació política al món rural................................................................................... 15
5.2.2. Conflictes agraris: col·lectivització i socialització de terres.................................... 19
6. Conclusions: quina rellevància va tenir la divisió rural/urbà en el període estudiat? Com va
afectar això al desenvolupament sindical o cooperatiu? Quin paper juga aquesta divisió en
l’actualitat?............................................................................................................................... 20
6. Bibliografia...........................................................................................................................23

3
1. Introducció

En aquest treball s'ha estudiat, per una banda, els inicis del sindicalisme i del cooperativisme,
a més del seu recorregut polític que, per fer-ho correctament, s'ha realitzat una petita
contextualització històrica del temps històric estudiat: des de 1917 fins iniciada la Guerra
Civil Espanyola. Així, amb la informació que es tracta en aquests primers punts, es
desenvolupa el darrer i el que més pes té en aquest treball: el conflicte agrari a Espanya.

Per tant, amb la importància que guarda el sindicalisme, el cooperativisme i el conflicte agrari
en l'Espanya del segle XX, es consideraran les circumstàncies polítiques, socials i
econòmiques que van influir en aquests fenòmens, examinant com van afectar la vida dels
treballadors i agricultors, a més de com es van organitzar per defensar els seus drets.

En el següent treball procurarem explorar i estudiar en profunditat els fets i dinàmiques dels
fenòmens esmentats anteriorment. Analitzarem, per tant, els factors que van contribuir a la
seva aparició i al seu desenvolupament o desaparició, tenint en compte el context històric més
immediat: la Segona República i la Guerra Civil Espanyola. Amb una anàlisi detallada i una
comprensió més profunda d'aquests temes, es podrà apreciar el seu impacte en la lluita pels
drets laborals i socials, així com el seu paper en la configuració de la història i el
desenvolupament de la societat espanyola d'aquella època. Tenim en compte que la situació
agrària del segle passat a Espanya, ens ha deixat una herència que perdura fins avui dia,
essent la base de gran part dels conflictes de l'actualitat.

4
2. Context històric (1917-1939): quina era la situació a les ciutats?
quina era la situació als camps?

2.1. Crisi espanyola 1917

La crisi espanyola de 1917, van ser el conjunt de successos que va tenir lloc a Espanya al
llarg de l’any 1917. Aquests esdeveniments van fer trontollar el govern i fins i tot el sistema
de Restauració Borbònica. D’aquest conjunt de fets podem destacar 3 blocs principals. Així
doncs, els principals successos van ser: Un moviment militar (les juntes de Defensa), un
moviment polític (Assemblea de Parlamentaris d’orientació catalanista que va tenir lloc a
Barcelona) i finalment un moviment social (sent aquest la vaga general revolucionària).1

Sumat a aquests problemes cal destacar-ne un altre. L’any 1917 Espanya era un país neutral a
la Primera Guerra Mundial, tot i la neutralitat del país va veure’s afectat per les
conseqüències del conflicte. La guerra va provocar un augment dels recursos bàsics,
desencadenant així una creixent insatisfacció entre la població. Creant d’aquesta forma una
escassetat alimentària i econòmica, i, en conseqüència, tensions socials.

Aquest problema causat per la Primera Guerra Mundial i els tres conflictes mencionats
anteriorment van ser les bases per a futurs canvis polítics i socials. Tot i no conduir a canvis
immediats, va augmentar la consciència de la desigualtat i demandes de la societat espanyola.

2.2. La crisi final de la Restauració

A partir de 1917, com ja s’ha dit anteriorment, va ser un període de crisi Estatal, crisi social i
la desfeta colonial que portarà al definitiu enfonsament del Sistema de la Restauració,
d’aquesta forma es donarà pas a la dictadura de Primo de Rivera.

Per resoldre la greu crisi de 1917 es va voler fer un govern de concentració. Format per tots
els partits afins al sistema. Amb la creació d’aquest partit s’esperava tenir la capacitat de fer
front a les reivindicacions obreres, als republicans i als nacionalistes. No obstant això, les

1
La crisi espanyola de 1917 – Ciències Socials en Xarxa. (2011b, febrero 28).
https://cienciessocialsenxarxa.sapiens.cat/2011/02/28/la-crisi-espanyola-de-1917/

5
diferències entre els diversos membres d’aquesta unió va impossibilitar l’ordre buscat.
Impossibilitant doncs, la contenció la inflació i l’ordre social.2

L’any 1918, després del fracàs, va ser el torn dels partits dinàstics. L’absència de líders clars i
la fragmentació entre diverses faccions van dificultar la formació de majories parlamentàries
clares. D’aquesta forma, també, se’ls va fer impossible donar estabilitat al govern i al sistema
polític.

En aquest context de conflictivitat entre 1918 i 1923 va haver-hi deu canvis de govern. A
causa d’aquests canvis podem veure mesures tan contradictòries com la clausura del
Parlament, la suspensió de les garanties constitucionals,...

La greu situació derivada d’una sèrie de derrotes militars al Marroc va forçar la creació, el
1921, d’un nou govern de concentració, l’anomenat Gobierno Nacional. No obstant això,
aquesta nova coalició tampoc va ser capaç d’aportar estabilitat política. Així doncs, la crisi
política del sistema de la restauració, la inestabilitat social, el nacionalisme i els efectes de la
crisi de la postguerra mundial portaran a la caiguda del govern i a l’establiment d’una
dictadura dirigida per Primo de Rivera.3

2.3. Dictadura de Primo de Rivera

La dictadura de Primo de Rivera, va iniciar-se amb un cop d’estat l’any 1923, i va allargar-se
fins a l’any 1930. Mitjançant aquest cop d’estat va dissoldre el govern i va establir una
dictadura. D’aquesta forma va suspendre la constitució de 1876, amb la qual s’havia establert
la Monarquia liberal durant els cinquanta anys anteriors al cop d’estat.

El cop d’estat va estar suportat per Alfons XIII, el qual venia donant mostres d’impotència
enfront del règim parlamentari que dirigia el país. A aquest règim, li atribuïa la obstrucció al

2
La descomposició del sistema de la Restauració (1917-1923) – Ciències Socials en Xarxa. (2011, 1 marzo).
https://cienciessocialsenxarxa.sapiens.cat/2011/03/01/la-descomposicio-del-sistema-de-la-restauracio-1917-192
3/
3
La crisi del neocolonialisme espanyol al Marroc: la desfeta d’Annual – Ciències Socials en Xarxa. (2011, 3
marzo).https://cienciessocialsenxarxa.sapiens.cat/2011/03/03/la-crisi-del-neocolonialisme-espanyol-al-marroc-la
-desfeta-dannual/

6
desenvolupament del país.4 En col·locar-se en una posició favorable als sollevats, aquest
suport es veuria agraït pel dictador durant el transcurs dels set anys de la dictadura.

Amb l’arribada de Rivera al poder, va establir una sèrie de lleis, millores en infraestructures i
canvis socials per modernitzar el país i donar-li certa estabilitat. Ja que en aquell moment
Espanya estava sotmesa en una greu crisi social, econòmica i política. No obstant això, en
tractar-se d’una dictadura va haver-hi sancions a grups polítics, censura a la premsa i
centralització del poder.

A mesura que passava el temps, el règim de Primo de Rivera, va anar perdent suports, sumat
al creixent malestar per la falta de democràcia i les tensions socials no resoltes. Va ser l’any
1930, quan Alfons XIII va retirar el seu suport al dictador, el qual va acabar renunciant de la
seva posició de poder. Posant fi a la dictadura que havia governat durant set anys, deixant pas
a un període d’inestabilitat que va ser culminat amb la Segona República Espanyola l’any
1931.

2.4. Reforma agrària 1931 – 1939

Històricament, la reforma agrària espanyola ha servit per redistribuir la propietat de la terra

en mans de petits agricultors. Ja que aquesta s’ha caracteritzat per estar en mans de grans
latifundistes. Fent d’aquesta manera que la tinença de la terra sigui de forma desigual.

Al llarg del segle XX, es van dur a terme diversos intents de reforma. Un dels més destacats
va ser durant el transcurs de la Segona República, del 1931 al 1939. Aquest procés reformista
va repercutir plenament en les economies agràries poc capitalitzades afectant tant a la terra
com al treball.5 El mètode que finalment es va triar per resoldre el problema va ser
l'expropiació amb indemnització d'una part dels latifundis que serien lliurats en petits lots de
terra als jornalers.

La llei de Reforma Agrària del 1932 establia el principi d’expropiació de terres

improductives o mal explotades per als agricultors sense terra o amb terra insuficient. Tot i

4
Ami, S. B. (1980). Hacia una comprensión de la Dictadura de Primo de Rivera. Dialnet.
https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=3264776
5
Hernández, R. R. (2017). Tierra, trabajo y reforma agraria en la Segunda República española (1931-1936):
algunas consideraciones críticas. Dialnet. https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=6263848 pp9-10

7
aquest intent de canvi durant el transcurs de la Guerra Civil Espanyola, 1936 a 1939, va
interrompre aquest procés de reforma. Posteriorment amb la victòria i mandat de Franco
aquestes mesures van ser frenades i algunes de les millores van retrocedir. Durant el transcurs
de la dictadura aquest fenomen de massificació de terres en poques mans es va veure
agreujat, perpetuant les desigualtats al camp espanyol.

8
3. Sindicalisme: orígens, evolució i participació política.
3.1 Orígens
Podem dir que el sindicalisme és l’expressió primària de la lluita de classe, on des del
sindicat es centra la forma organitzativa per la lluita de les condicions laborals i l’explotació.

Trobem les arrels del sindicalisme agrari a través de la tradició associativa al camp, però
també en noves situacions de crisi agrària i la nova societat liberal. És a dir, als pobles abans
hi havia una antiga tradició d’associació, però aquesta ha de fer front a una nova situació, la
classificació social. D'aquesta forma naixeran societats de resistència per fer front als
propietaris per defensar els seus interessos, sent aquesta l’origen del sindicalisme. Serà un
element de ruptura i de lluita autònoma, així com un nou marc de relacions socials, ja que
esdevindrà una nova forma de vida social i de vinculació a projectes econòmics, polítics i
electorals.

Va ser una reacció global de la classe obrera contra l’explotació patronal. Trobem Anglaterra
essent el bressol del sindicalisme. Ens remuntem als precedents del sindicalisme, les societats
de socors mutus en les quals a través d’una sèrie de quotes, els obrers aportaven diners a la
mútua. Així doncs, aquesta invertia en les necessitats de la classe obrera: donaven pagues en
cas d’atur i de baixa laboral, a més de en cas d’orfandat o viudetat. Amb els fons d’aquestes
associacions, podien finançar l’organització de manifestacions i protestes. Un cop es van
derogar les lleis anti-associatives el 1825 a Anglaterra, el sindicalisme va prendre força molt
ràpidament, creant les Trade Unions. El primer sindicat fou creat per John Doherty el 1829,
anomenat Gran Sindicat General de Filadors. Cinc anys més tard, Robert Owen va unir els
diversos sindicats en un, la Great Trade Union. En el cas espanyol, el 1840 va néixer el
primer sindicat, l’Associació de Filadors de Barcelona.

A partir de la tercera meitat del segle XIX, s’inicia la lluita d’organitzacions per millorar les
condicions de treball, essent agrupacions estables per lluitar pels seus drets a llarg termini,
mitjançant els instruments corresponents. Ja el 1870, es va crear el primer sindicalisme
agrupat espanyol, sota la influència del teòric anarquista Mijail Bakunin; la Federació
Regional Espanyola de l’Associació Internacional de Treballadors.6

6
Del ludisme a la formació de sindicats i les primeres formulacions polítiques del moviment obrer – Ciències
Socials en Xarxa. (2010, 19 noviembre).
https://cienciessocialsenxarxa.sapiens.cat/2010/11/19/del-ludisme-a-la-formacio-de-sindicats-i-les-primeres-for
mulacions-politiques-del-moviment-obrer/

9
Sota els principis del sindicalisme de classe descansa la defensa de tota la classe treballadora
sense diferències ètniques, racials, de sexe, religioses, etc. Es pretén i cerca la unitat de classe
com a lluita organitzada amb l’aspiració de la més àmplia unió entre tots, la comunitat dona
la força. La democràcia sindical figura la divergència d’opinions, prenent consciència de totes
i analitzar-les per tal de prendre una decisió conjunta. A més, es busca la independència
política de classe, lluny del patró i del govern estatal, amb l’objectiu de construir una pròpia
línia política fruit de les pròpies discussions i encerts. Finalment, cal destacar la lluita
consegüent per una societat més justa, partint de l'extensa i solidaritat, empatitzant amb els
problemes dels altres sota una constant aspiració de l’acompliment dels objectius per donar
fruit a l’emancipació del treball.

3.2. Evolució
Catalunya fou una comunitat pionera respecte a les que més tard contragueren certa organització
sindical, després de la supressió de l'antiga organització gremial per part de les Corts de Cadis a
principis del segle XIX.7 Un cop s'anà tornant a la normalitat després dels desordres polítics de
principis del segle XIX: la Guerra del Francès (1808-1814), la pèrdua de les colònies espanyoles a les
Amèriques...; l'any 1848 es promulgaren les Juntes d'Agricultura al llarg de totes les províncies de
l'Estat, sota l'objectiu d'augment i millora de la producció agrícola i les condicions morals i físiques de
la pagesia.

A inicis del segle XX, es va decretar la Llei del 28 de gener de 1906, després d'una sèrie de
manifestacions de caràcter sindical que perduraren durant una gran quantitat de mesos, seguint
l'exemple de l'acció reivindicativa dels obrers industrials de l'època.8 La nova llei acaparava tota sèrie
de solucions a les problemàtiques vigents, sota un ampli programa de caràcter econòmic-social, que es
resumia en: l'adquisició de maquinària, animals, cultius, fertilitzants..., l'aprofitament de terrenys en
mal estat, la construcció de les estructures corresponents, la creació d'Instituts de Crèdit Agrícola,
caixes, bancs o pòsits amb els organismes intermediaris entre aquests, mútues i assegurances, els
mitjans necessaris per ensenyar les tècniques i l'ofici, a més de garantir l'arbitratge en cas de
discussions internes o externes.9 Així doncs, la introducció d'aquests canvis pel desenvolupament de
les activitats agropecuàries espanyoles, conduïren la millora de l'actuació dels Sindicats Agrícoles que
més tard s'anaren agrupant en Federacions Provincials. Cal esmentar que en molts casos, aquestes

7
Chacón, G. (1953). Las organizaciones agrícolas en España. Revista de Estudios Agrosociales, ISSN 0034-8155, nº 5. (pp.
65).

8
Ídem, p. 68.

9
Ídem, p. 69.

10
agrupacions es trobaren sota interessos confessionals, ja que el clergat rural i les campanyes de
benemèrits religiosos es trobaren inclosos en les activitats rurals.
Al llarg de la dictadura de Miguel Primo de Rivera (1923-1930), la nova organització Corporativa
Nacional no incloïa l'organització de l'agricultura, fins que el 1928 es varen crear les Corporacions del
Treball Rural, que classificaven les activitats agrícoles en tres grups: patrons i jornalers, propietaris i
cultivadors directes, i productors de matèries primeres agrícoles i els que les transformaren.10Cada
grup tenia un instrument corresponent per executar els objectius governamentals: el primer estava
vinculat amb els Comitès Paritaris per tal d'establir els contractes de treball i mediar en cas de
conflicte. El segon grup rebia els Comitès de la Corporació de la Propietat rústica amb un organisme
provincial superior, amb l'objectiu de regular conflictes entre propietaris i arrendataris. El el tercer
grup va obtenir les Comissions arbitrals comarcals, dividides segons les divergents especialitats
agropecuàries de cada territori. Finalment, cal destacar que els càrrecs representatius de l'instrument
de cada grup, foren escollits mitjançant l'elecció d'aquests per censos, constituïts per tots aquells que
participaven en l'àmbit del treball del camp.

Respecte al període comprès entre el 1931 i el 1936, durant la Segona República Espanyola, es
produïren confrontacions internes en els sindicats, deslligats dels partits polítics, entre els membres
més confessionals i els contraris, les quals que perduraren fins a la Guerra Civil. Al llarg de l'era
republicana, augmentà el paper de la UGT de caràcter socialista, l'agitació sindical revolucionària dels
moviments comunistes a Extremadura, Andalusia, La Rioja i Aragó, a més de les represàlies
terroristes en mans de l'organització de "La Mano Negra" en territori andalús. Podem anomenar la
massacre del cas de "Casas Viejas" per exemplificar-ho, on afiliats de la CNT protagonitzaren una
insurrecció contra la caserna de la Guàrdia Civil de la zona per tal de promulgar el comunisme
llibertari, que consegüentment es desencadenà principalment l'auge dels partits polítics de dretes.

Un cop inicià la Guerra Civil (1936-1939), amb aquesta es començà la repressió per part dels
insurrectes cap als dirigents de les entitats sindicals, engarjolant-los o inclús assassinant-los, on només
en algunes zones de Catalunya es pogueren mantenir el control dels elements polítics i
revolucionaris.11 El 13 de maig de 1938, el govern franquista va decretar la creació d'un organisme per
tal de centralitzar totes les accions sindicals i controlar-les des d'un mateix nucli, anomenat Servei
Nacional de Sindicats. La guerra fou un punt d'inflexió per les manifestacions i reunions, pels
instruments de representació de defensa dels interessos socials i econòmics agraris, per la lluita de
classes, el progrés social, entre altres formes per les quals feia dècades que es lluitava i s'organitzava;
que a més se'ls sumà l'auge de les divisions internes de les diverses organitzacions, per exemple els

10
Chacon, G.. (1953). Las organizaciones agrícolas en España. Revista de Estudios Agrosociales, ISSN 0034-8155, nº 5.
(p. 70).
11
Ídem, p. 72.

11
Fets de maig de 1937 a Barcelona. No obstant això, optaren per continuar el desplegament de la lluita
pels objectius consolidats, des de la clandestinitat.

3.3. Participació política

Tenim en compte que alguns sindicats van abstenir-se en la participació política directa,
continuant treballant en la representació de la negociació col·lectiva i la defensa dels drets del
treballador i de les condicions de treball, però fora de la política partidista. D’altra banda,
altres sindicats optaren per la participació política activa per accedir més directament a la
legislació laboral i en les polítiques públiques, tot plegat donant suport als partits polítics
institucionalitzats i els seus candidats. Finalment, el sindicalisme de classe engloba la lluita
conjunta d’ambdós per una transformació del sistema capitalista, però aquest és dona en
ambdós alhora. Tot això sense aportar una defensa subjectiva de la nostra part.

Pel que fa a la participació política del món obrer, ens trobem davant de tres moviments
sindicals predominants, previs a la Revolució Russa de 1917. En primer lloc, el moviment
sindicalista anarquista, representat principalment per la Confederació Nacional del Treball
(CNT), girava entorn la lluita dels drets dels treballadors sota la importància de l'educació i la
propagació de les seves idees, essent un moviment molt suportat pel proletariat espanyol. En
segon lloc, el moviment obrer socialista de la Unió General de Treballadors (UGT),
defensava l’acció política treballant dins del sistema per a aconseguir millores socials i
laborals de forma més ràpida i directa. Finalment, el sindicalisme catòlic representat per la
Confederació Nacional de Sindicats Lliures (CNSL), sota la direcció de l’Obispo de Madrid,
responia directament del Vaticà. Aquest moviment tenia l’objectiu principal de la difusió dels
valors cristians en l’àmbit laboral. Cadascun d’aquests tres sindicats partien de la seva pròpia
estratègia, divergent respecte els altres, tot i això, partien del mateix objectiu principal, lluitar
pels drets dels treballadors i la justícia social.

A més fem èmfasi a la situació geogràfica, com podem veure en el cas de l’ELA-SOV
(1910), el moviment sindicalista basc de caràcter nacionalista que defensava la lluita de la
classe obrera sota la cultura i nació basca. Cal destacar que va concentrar la lluita de la classe
treballadora del territori, deixant de banda afiliació política de cada individu.

12
4. Cooperativisme

4.1 Orígens i figures influents internacionals

En parlar dels orígens del cooperativisme, cal parlar de Robert Owen (1711-1858), que fou
considerat el pare de la cooperació i el laborisme anglès. Defensava la cooperació i la
fraternitat per reduir les desigualtats socials. Els marxistes el defineixen com un marxista
utòpic per la seva posició davant de la revolució i la lluita de classes.12 La idea central del seu
pensament és el “preu just” i fins i tot planteja l’abolició dels diners.

També cal fer esment de Charles Fourier (1771-1837), que és considerat el precursor del
cooperativisme a França. Va ser un fort crític de la nova societat capitalista i proposa un nou
sistema d’organització social basat en el lliure associacionisme d’homes lliures.13

Existeix una tendència a datar l’inici dels fenòmens històrics: com si poder identificar un any
concret com l’inici del cooperativisme el fes més real. Molt abans que el cooperativisme fos
plantejat d’una manera metodològica, ja existien realitats cooperativistes en forma de grups
humans que exercien activitats econòmiques solidàries civils en diferents formes
d’organització: associacionisme, mancomunitat…, però sempre per satisfer les necessitats
físiques dels seus membres. Com ara els babilonis i la seva organització de l’arrendament i el
cultiu col·lectiu de terres. 14

No obstant això, la gran majoria d’historiadors coincideixen en assenyalar els Pioners de

Rochdale el 1844 com el punt de partida del cooperativisme modern. En un context de plena
revolució industrial, unes condicions laborals duríssimes, una pobresa i desigualtat social
generalitzada i d’una organització conscient del moviment obrer i el sindicalisme, el
cooperativisme sorgeix com una resposta dels treballadors per aconseguir un millor control
sobre el seu treball i millorar les seves condicions de vida, posant èmfasi en la propietat
col·lectiva.

En aquest marc, en un petit poble al nord de la ciutat anglesa de Manchester, comença a

gestar-se l’arrel del cooperativisme. 28 artesans que treballaven en les fàbriques de cotó de
Rochdale, estableixen la primera empresa cooperativa moderna: la Societat Equitativa dels
12
Belén, V. S. (2022). Robert Owen. Economipedia. Obtingut de:
https://economipedia.com/definiciones/robert-owen.html (Accedit: 15 de juny de 2023)
13
Biografia de Charles Fourier. (s. f.). Obtingut de:
https://www.biografiasyvidas.com/biografia/f/fourier_charles.htm (Accedit: 15 de juny de 2023)
14
Fermín Bertossi, Roberto (2014). Génesis del cooperativismo. Argentina (p. 1)

13
Pioners de Rochdale. Es reuneixen i gestionen una cooperativa de consum, que vendria
aliments de qualitat a un cost raonable. Al principi, la venda es limitava a quatre productes:
farina, civada, sucre i mantega.15

Els pioners de Rochdale van establir set principis bàsics que van guiar el funcionament de la
seva cooperativa i que posteriorment es van convertir en la base dels principis cooperatius
reconeguts a escala mundial:16 Van tenir èxit en la seva empresa cooperativa i van demostrar
que el model cooperatiu era viable i beneficiós pels treballadors. La seva experiència va
inspirar altres a seguir el seu exemple i a fundar cooperatives arreu del món, consolidant el
cooperativisme com un moviment social i econòmic de gran importància.

4.2. El cas espanyol

Com a figures representants del moviment cooperativista espanyol destaquen diverses

figures. Fernando Garrido, líder republicà exiliat i autor dels primers textos sobre
cooperativisme que es van escriure a Espanya el 1863; es considera l’inspirador de les
primeres idees cooperativistes i va mantenir contacte amb Charles Fourier.

També José María Arizmendiarrieta, que és considerat un dels màxims impulsors del
cooperativisme basc. Va ser el fundador de Mondragón Corporación Cooperativa i va
desenvolupar el concepte de “solidaritat intel·ligent”, així com va promoure la participació
democràtica i la formació integral dels membres de les cooperatives.17

Entre d’altres, també cal fer esment de Joan Antoni Melé, Ramón Fernández Durán i José
Luis Monzón.

Els inicis del cooperativisme a Espanya es remunten a mitjan segle XIX, influïts per les idees
i els moviments cooperatius que s'estaven desenvolupant a altres països europeus com
l’explicat anteriorment a Anglaterra. No obstant això, el desenvolupament del cooperativisme
a Espanya va estar marcat per les condicions polítiques i socials del moment. El segle XIX és

15
Fundación Cobalcaja. (2021). Historia e hitos principales de las Cooperativas. Obtingut de:
https://fundacionglobalcajahxxii.com/historia-e-hitos-principales-de-las-cooperativas/ (Accedit: 17 de juny de
2023)
16
AndaluciaESCoop. (2020). Éstos son los siete principios del cooperativismo. Obtingut de:
https://www.andaluciaescoop.org/estos-son-los-siete-principios-del-cooperativismo/ (Accedit: 18 de juny de
2023)
17
Causa de la canonización. (s. d.). Biografía de Don Jose Mº Arizmendiarrieta. Obtingut de:
http://www.canonizacionarizmendiarrieta.com/es/biografia/ (Accedit 18 de juny de 2023)

14
per Espanya un d’inestabilitat política i tensions socials. Aquest context marca la dificultat
del desenvolupament del cooperativisme en les seves primeres etapes.

El cooperativisme a Espanya va començar a prendre força a partir de la segona meitat del

segle XIX. Les primeres cooperatives de consum espanyoles es creen de forma gairebé
clandestina a Catalunya i a València. Destaca com la més emblemàtica l’Econòmica
Palafrugellense, fundada a Girona el 1856, sota la inspiració de Garrido. El seu funcionament
es va basar en l'obertura d’una botiga on se subministrava una reduïda varietat d’articles.18

Tot i que en aquests principis el cooperativisme es veu reduït a actuacions modestes, la seva
capacitat organitzativa creix a mesura que passen els anys. Es desenvolupa en connexió amb
el pensament socialista i pren molta força en forma de mutualitats on els socis rebien ajudes
econòmiques en cas de malaltia o fins i tot durant les vagues.

Malgrat aquest ritme de desenvolupament, la realitat és que el cooperativisme a Espanya es

trobava endarrerit respecte a altres països europeus, que ja tenien moltes cooperatives esteses
arreu. Aquest fet respon al fet que les idees cooperativistes van trobar més resistència
d’expansió a l’Estat espanyol a causa d’individualismes que impedien qualsevol procés
d’integració.

També destaca la formació de la Corporació Coopertaiva Mondragón al País Basc, que es pot
considerar un dels models industrials amb més trajectòria durant l’etapa d’industrialització
basca. També troba la seva arrel en el pensament dels socialistes utòpics del segle XIX,
volent instaurar certes unitats productives i de consum basades en la democràcia interna entre
treballadors i capitalistes.

No obstant això, també cal fer una anàlisi del resultat del desenvolupament cooperativista en
una societat capitalista. Les cooperatives passen per l’utopisme de la classe obrera reformista
per acabar essent el bressol de l’oligarquia: hi ha lloc pel proletariat en les diferents
cooperatives actuals? El proletariat només pot estar a les cooperatives en una posició
subordinada. De fet, ni tan sols els sindicats tenen cap poder ni sentit en el dia a dia de les
cooperatives, ja que el proletariat no es pot deslliurar de la condició de desposseït i explotat a

18
Confecoop. (s. d.). Obtingut de: https://confecoop.coop/cooperativismo/en-el-mundo/espana/ (Accedit el 18
de juny de 2023)

15
través de la seva pròpia voluntat, perquè l’explotació no està en la ment col·lectiva de la
classe treballadora, sinó en les condicions generals de producció.19

4.3. Relació amb el sindicalisme i el moviment obrer

En el context del moviment obrer, el cooperativisme ha estat considerat com una forma
d'organització econòmica alternativa que busca superar les desigualtats i l'explotació laboral
associada al sistema capitalista. Els sindicats i altres organitzacions obreres han vist en les
cooperatives una manera de promoure la propietat col·lectiva, la participació democràtica i la
justícia econòmica.

La relació entre aquests tres elements es basa, principalment, en els interessos comuns que
presenten. Existeix un interès central en la defensa dels drets laborals i en la millora de les
seves condicions. Busquen promoure una major justícia en les relacions laborals i garantir
una participació activa dels treballadors en les decisions preses.

A més, les cooperatives sovint reben el suport dels sindicats en la creació i el

desenvolupament d’aquestes, ajudant els treballadors a establir les seves pròpies empreses i a
obtenir un major control sobre la seva vida laboral.

Malgrat aquestes similituds, no comparteixen exactament els mateixos objectius. Per

exemple, els sindicats tenen un paper central en la representació col·lectiva dels treballadors
en el marc de les relacions laborals existents, mentre que les cooperatives cerquen crear
alternatives al model empresarial tradicional. La dialèctica entre els tres acostuma a ser
positiva: relacions de suport mutu.

19
Arteka (2023). Cooperativismo: El ferrocarril sin destino. Zirrintia Komunikazio Elkartea: Azpeitia

16
5. Conflictivitat agrària: causes, tipus, quins moviments o
esdeveniments cal destacar?

5.1. Què és la qüestió agrària? Introducció historiogràfica

En moltes ocasions quan diferents moviments polítics han abordat o estudiat la qüestió
agrària, el món rural o en particular el grup social del camperolat, s’ha partit des d’uns
prejudicis previs que atribuïen al camperolat una posició d’estancament social o de poca
modernització.

El marxisme ha analitzat la qüestió agrària, estudiant les relacions socials de producció en el

món rural i la manera en la qual s’ha desenvolupat la lluita de classes en aquest context. De
fet, l’anàlisi marxista sosté que amb el desenvolupament del capitalisme, els actius agraris es
veuran obligats a emigrar cap a les ciutats urbanes, generarà una acumulació de les tinences
agràries i, per tant, la petita propietat es veurà abocada cap a la desaparició i finalment els
camperols viuran un procés gradual de proletarització.

Així doncs, per iniciar aquest apartat del treball, cal que conceptualitzem el camperolat i
l'heterogeneïtat que guarda aquest grup social, per poder estudiar a fons la conflictivitat
agrària. La lluita de classes en el món rural s’expressa en tres moments concrets: l’accés o no
a la terra, la condició o no d’assalariat i el nivell de benestar vital. Així doncs, els conflictes
que es donen al camp són entre terratinents, camperols, agricultors i jornalers o treballadors
agrícoles, per la seva contraposició d’interessos.

Pel que fa al primer moment d’expressió de diferències al camp, històricament ha sigut un

punt de gran desigualtat entre classes, ja que s’ha tendit a la concentració de la propietat de la
terra en poques mans, sovint de terratinents o grans propietaris, provocant la marginalització i
explotació dels camperols.

5.2. Conflictes agraris a Espanya: corrents polítics i derives d’aquests.

5.2.1. Situació política al món rural

Al llarg del període de la Restauració, a Espanya es donen capítols de crisi de subsistència

sobretot en les zones més rurals. En aquestes, cal destacar l’existència d’un moviment
popular força diferent del que hi havia en les ciutats urbanes. La situació a escala estatal era

17
la següent: Aragó i Extremadura guardaven encara les velles formes que acusen una
psicologia de règim feudal; Galícia pervivien minifundis diminuts que impossibilitaven la
subsistència familiar; a Catalunya pervivia el conflicte generat en part per la crisi de la
fil·loxera, entre rabassaires i propietaris; al Sud es va donar el lloc idoni per un cultiu i
l’explotació extensiva de llocs de major producció.20

Entre finals del segle XIX i principis dels XX podem destacar les manifestacions i botins
espontanis de 1898 en contra de la pujada de preus en articles de primera necessitat, o les
vagues de 1901 per la mala collita, seguides pels anys següents on començava a ressonar la
idea d’una Vaga General.21 La tendència es dirigeix a una certa homogeneïtat i la
desestabilització política dels inicis del segle XX permet i aboca a una expressió manifesta
del conflicte.

Així doncs, de la mateixa manera que les condicions socials del camp eren força diferents de
les de l’àmbit urbà, les seves manifestacions de lluita també ho eren.

Tot i això, poc a poc van començar a arribar els sindicats al món rural, sobretot a partir de
1913 guanyen certa influència la UGT i la CNT. És en aquest mateix any que se celebra el
Congrés sindicalista peninsular, potenciat per associacions camperoles catalanes.22

Posteriorment a la derrota de 1989, i l’estancament de la política de colonització espanyola,

es proposen una sèrie d’objectius polítics i socials de les colònies agràries, tant
institucionalment amb el sorgiment de l’Institut de Reformes Socials, com a escala social
amb l’augment de l’agitació camperola. Això, però, es frena amb l’inici de la dictadura de
Primo de Rivera.

El període on la conflictivitat i les lluites agràries són més presents és entrada la II República.
La breu democratització de la política va obrir un seguir d’oportunitats polítiques pels
camperols i els jornalers. Així doncs, les posicions en el camp i el món rural es van
polaritzar: es va constituir un bloc conservador i catòlic davant d’un bloc d’esquerres
constituït per jornalers.

20
Sánchez Jímenez, J. (1986). Conflictividad y dinámica social agraria: La inserción del campesinado en el
Movimiento Obrero. Anales de Historia Contemporánea, 5, p.86.
21
Ídem, p.91.
22
Ídem p.92.

18
De fet, els períodes o biennis progressistes van afavorir l’organització política d’aquests amb
les diferents legislacions laborals que van dur a terme. D’aquesta manera, les aspiracions i les
demandes dels sindicats agrícoles d’esquerres eren cada cop més ambicioses: contemplaven
en els seus programes la socialització dels recursos agrícoles i la col·lectivització de les
terres.

Així doncs, podem identificar tres grans blocs polítics que tenien certa rellevància en els
camps agrícoles.

Per una banda, l’anarquisme, que inspirat per les idees de Mijail Bakunin, apostava per
l’edificació d’un ordre socio-moral i econòmic de caràcter anticapitalista i revolucionari,
assentat sobre l’expropiació dels mitjans de producció i l’administració d’aquests per part de
comunes obreres autònomes.23 Van tenir una gran difusió ideològica per la seva tasca en la
lluita cultural amb l’objectiu de generar consciència de classe entre els jornalers, per tal de
poder organitzar la confrontació amb la burgesia rural i el capitalisme agrícola.

El període de la República es va viure amb cert escepticisme i van haver de replantejar les
seves posicions. Finalment, la Confederació Nacional del Treball es va reafirmar en
l’insurreccionalisme. S’exigia l’expropiació sense indemnització de totes les grans propietats
rústiques, també la confiscació dels instruments de producció per posar-los sota control dels
sindicats camperols. Es reclamava l’alleugeriment de les càrregues dels petits propietaris:
abolint els impostos d’aquests i per últim, es volia la supressió de les rendes que els
arrendataris havien de pagar als propietaris.24

En general, es posicionaven en contra de les legislacions laborals reformistes que es van

iniciar el 1931. En canvi, es posicionaven a favor de les vagues agràries, entenent aquestes
com el moment de més conflicte i, per tant, un moment de grans oportunitats polítiques.

Els anarquistes van tenir presència en les províncies de Llevant, en algunes comarques
aragoneses i en La Rioja. Tot i que en general va ser un fenomen urbà.

Seguit pel bloc socialista, les organitzacions que més pes tenien en el món rural eren el
Partido Socialista Obrero Español i la Unión General de Trabajadores. La seva inspiració
política respecte a la qüestió agrària provenia dels estudis de Kautsky, així doncs, defensaven

23
Cobo Romero, F. (2013). La cuestión agraria y las luchas campesinas en la II República, 1931-1936.
HISPANIA NOVA. Revista de Historia Contemporánea, 11. p.8.
24
Ídem. p.9.

19
la superioritat econòmica de la gran explotació agrícola i preveien com l’expansió de les
relacions socials capitalistes en el camp provocaria la concentració de les propietats de
terres.25

L’objectiu de màxims dels socialistes era l’erradicació del capitalisme agrari i de la propietat
extensivament cultivada i de la burgesia vinculada a aquesta. Tot i això, mentre no s’assolia
aquest objectiu, es feien un seguit de reivindicacions parcials: millora de les condicions dels
assalariats en general.

A diferència dels anarquistes, sí que veiem un seguit d’oportunitats polítiques molt

importants en l’etapa reformista de la II República. Per aquest motiu, gran part de la seva
tasca en el món rural va ser dur a terme diferents reformes legislatives, amb l’objectiu que
aquestes afavorissin la gradual transformació del mode de producció capitalista.

L’últim bloc és la dreta catolico-agrària, aquest es va anar radicalitzant a mesura que també
ho feien els sectors prèviament exposats. Factors que van tenir-hi a veure van ser l’intent del
projecte de la Reforma Agrària, la crisi agrària internacional i la davallada de preus el 1932.
El rebuig provocat per aquests factors van accentuar un pensament tradicionalista i
antimodern per part d’aquest sector, que l’encapçalava la CEDA.

La direcció de la CEDA pretenia dur a terme un programa de reformes en l’agricultura que

assegurés un tipus de crèdit agrícola ràpid i barat, una política comercial destinada a
l’obtenció de preus remunerats als mercats, una política de reforma agrària que creés petits
propietaris i patrimonis familiars, el foment de la producció per elevar la riquesa agrícola i
assegurar el desenvolupament econòmic nacional, la defensa de la propietat privada i
l’explotació camperola, l’assentament camperol sobre les terres mal cultivades i la millora
integral de les bases de l’arrendament.26

Aquest programa va atraure sobretot als petits propietaris catòlics de zones de Castella i Lleó,
Astúries, Aragó o La Rioja.

25
Ídem .p.12.
26
Cobo Romero, F. (2013). La cuestión agraria y las luchas campesinas en la II República, 1931-1936.
HISPANIA NOVA. Revista de Historia Contemporánea, 11. p.18.

20
5.2.2. Conflictes agraris: col·lectivització i socialització de terres

Vista la situació social i política en el món rural, cal que es nomenin els capítols més
importants de conflicte agrari: qui hi participava?, quines formes de lluita es duien a terme?

La II República i sobretot la Guerra Civil va servir per posar en pràctica les idees envers la
col·lectivització o socialització de les terres, també indústries, tot i que va ser un procés
diferent, ja que la segona va quedar més concentrada en l’Espanya mediterrània: Catalunya i
Llevant i, en canvi, la col·lectivització rural va tenir més amplitud. En els casos de les zones
republicanes respectives d’Aragó, Andalusia, Castella la Manxa, Extremadura i Llevant, d’on
hi havia un predomini dels sindicats de classe (UGT i CNT) i de les organitzacions de
treballadors en sentit general, o de partits republicans, la principal característica va ser que
almenys en un primer moment el camperolat es va fer càrrec del seu propi destí, és a dir, va
passar a controlar el seu principal mitjà de producció: la terra.

27
Segons l’Institut de Reforma Agrària, l’agost de 1938 s’havien expropiat gairebé cinc
milions i mig d’hectàrees, que equival a una quarta i tercera part de la superficie cultivable
del centre i del sud-est. Entre el 19 de juliol de 1936 i el 31 de desembre de 1937 es van
expropiar quatre milions d'hectàrees.28 Podem distingir tres categories de terres expropiades:
per motius polítics, per raons d’utilitat social o per ocupació directa dels camperols.

El procés de col·lectivització i l’organització de la producció no van ser resultats aleatoris o

productes de l’espontaneïtat o improvisació, sinó que les organitzacions que van dirigir el
procés: CNT i UGT, tot i que cadascú tingués el seu propi projecte econòmic. La CNT
apostava pel comunisme llibertari i si bé és cert que la UGT aspirava a la socialització dels
mitjans de producció amb una organització centralitzada i planificada de la producció,
apostava perquè quedés en mans de la societat obrera.29

Per tant, la col·lectivització no era simplement un procés que fos incert i que depengués de
decisions d’assemblees obreres espontàniament reunides, sinó que col·lectivitzar era
sindicalitzar una part de l’economia i de la producció, era convertir als sindicalistes en
responsables i dirigents del procés productiu.30 Les primeres col·lectivitats es van donar en un
27
Garrido Gonzalez, L. (2016). La plasmación de los ideales revolucionarios en el mundo campesino durante la
guerra civil. Boletín del Instituto de Estudios Giennenses, 214, p.254.
28
Maurice, J. (1978). Problemática de las colectividades agrarias en la Guerra Civil. Agricultura y sociedad, 7,
p.61.
29
Garrido Gonzalez, L. (2016). La plasmación de los ideales revolucionarios en el mundo campesino durante la
guerra civil. Boletín del Instituto de Estudios Giennenses, 214, p.259.
30
Ídem, p.268.

21
primer moment en terres ocupades o expropiades de grans o mitjans propietaris, però també
els petits propietaris no organitzats políticament amb el bloc d’esquerres van patir pels seus
interessos de classe immediats. De fet, sovint les expropiacions eren en conseqüència de
l’eliminació física dels grans terratinents.

22
6. Conclusions: quina rellevància va tenir la divisió rural/urbà en
el període estudiat? Com va afectar això al desenvolupament
sindical o cooperatiu? Quin paper juga aquesta divisió en
l’actualitat?
Per concloure, veiem com en el període estudiat (1917 i 1939), guarda una gran importància
la divisió entre el món rural i el món urbà, tant pel que fa a les formes de lluita, qüestions
ideològiques o organització política i per tant, el desenvolupament sindical i cooperatiu.

La politització al camp històricament s’ha vist com quelcom amb poques oportunitats
polítiques, ja que es partia d’uns prejudicis urbans que el que causaven era la reproducció de
la imatge del camperol com a individu despolititzat o endarrerit políticament. D’aquesta
manera, es pot afirmar que la politització dels treballadors dels camps va ser un repte
considerable aleshores.

Tot i això, al llarg del segle XX i sobretot en el període de la Segona República espanyola es
van fer avenços immensos pel que fa la superació de la divisió entre el món rural i el món
urbà, sobretot per la promoció de la participació conjunta en els moviments sindicals i
cooperatius, que va possibilitar la unió real entre el proletariat urbà i rural i la comprensió
d’aquests en una lluita comuna.

Així doncs, la integració del món rural en aquestes organitzacions polítiques va permetre el
desenvolupament de la consciència de classe en el camperolat. D’aquesta manera, es van
aconseguir conquestes socials com seria el dret a manifestació, el dret a vaga o els convenis
col·lectius, totes elles resultats de les lluites i reivindicacions del moviment obrer en conjunt,
tant el rural com l’urbà.

Com s’ha pogut estudiar al llarg del treball anterior, depenent del territori es va desenvolupar
una tradició política concreta. Així doncs, depenent de l’extensió de la terra, del tipus de
cultiu, del tipus de contracte o règim de propietats es va poder arrelar més un corrent polític o
un altre, l’exemple més evident seria les diferències polítiques i territorials entre Andalusia i
Catalunya.

23
Aquest treball, a més a més, ens ha permés comprendre amb certa profunditat la diferència
entre els models de vida urbà i rural que havia aleshores i que actualment ha perdut aquesta
diferenciació tant evident.

Per una banda, per la centralització dels recursos i necessitats bàsiques en les capitals
urbanes, ja sigui de comarca, província o comunitat autònoma, que ha generat que sobretot el
jovent del món rural hagi d’anar recurrentment a les ciutats per suplir les seves necessitats:
educació, sanitat, oci… I per altra banda, per la tendència homogeneïtzadora pel que fa la
cultura i el model de vida de la joventut proletària, que ha permés doncs que es desdibuixin
en certa manera els trets més diferencials entre el que seria el ruralisme i el món urbà.

Així doncs, i per concloure aquesta darrera part del treball, observem com el conflicte agrari,
més enllà de les lluites rurals que s’han desenvolupat al llarg del segle passat, continua
present en diferents formes: proletarització dels petits propietaris o pagesos als camps,
condicions de semiesclavitud dels treballadors temporers, violència sexual cap a les dones
temporeres… Urgeix així, l’organització política i la presa de consciència de classe d’aquests
sector en concret, per tal de fer front a la dominació burgesa que té lloc al món rural.

24
6. Bibliografia

Ami, S. B. (1980). Hacia una comprensión de la Dictadura de Primo de Rivera. Dialnet.

https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=3264776

Arteka (2023). Cooperativismo: El ferrocarril sin destino. Zirrintia Komunikazio Elkartea:

Azpeitia.
Chacon, G. (1953). Las organizaciones agrícolas en España. Revista de Estudios
Agrosociales, ISSN 0034-8155, nº 5. (pp. 63-87).
Cobo Romero, F. (2013). La cuestión agraria y las luchas campesinas en la II República,
1931-1936. HISPANIA NOVA. Revista de Historia Contemporánea, 11.

Del ludisme a la formació de sindicats i les primeres formulacions polítiques del moviment
obrer – Ciències Socials en Xarxa. (2010, 19 noviembre).
https://cienciessocialsenxarxa.sapiens.cat/2010/11/19/del-ludisme-a-la-formacio-de-sindicats-
i-les-primeres-formulacions-politiques-del-moviment-obrer/

Garrido Gonzalez, L. (2016). La plasmación de los ideales revolucionarios en el mundo

campesino durante la guerra civil. Boletín del Instituto de Estudios Giennenses, 214, 253-286.

Garriga Vidal, A. (2012).Els orígens del sindicalisme a Catalunya: un estat de la qüestió.

Tutor acadèmic: Antoni Jové i Montanyola Treball de fi de grau. Facultat de Lletres,
Universitat de Lleida. Departament d’Història de l’Art i Història Social. (pàg. 3-52).
https://repositori.udl.cat/server/api/core/bitstreams/70b9da2d-b9ab-4c99-b061-ffe6af0e9c3c/c
ontent

Gedar. (s. f.). [ARTEKA] Dani Askunze: «Liquidación por cierre». Gedar: Langile kazeta.
https://gedar.eus/es/arteka/itxieragatiko-likidazioa

Guinea, J.L. (1978). Los movimientos obreros y sindicales en España, de 1833 a

1978.Madrid, Ibérico Europea de Naciones. (pàg. 29-46).

Hernández, R. R. (2017). Tierra, trabajo y reforma agraria en la Segunda República española

(1931-1936): algunas consideraciones críticas. Dialnet.
https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=6263848

La crisi espanyola de 1917 – Ciències Socials en Xarxa. (2011b, febrero 28).

https://cienciessocialsenxarxa.sapiens.cat/2011/02/28/la-crisi-espanyola-de-1917/

25
La descomposició del sistema de la Restauració (1917-1923) – Ciències Socials en Xarxa.
(2011, 1 marzo).
https://cienciessocialsenxarxa.sapiens.cat/2011/03/01/la-descomposicio-del-sistema-de-la-rest
auracio-1917-1923/

La crisi del neocolonialisme espanyol al Marroc: la desfeta d’Annual – Ciències Socials en

Xarxa. (2011, 3 marzo).
https://cienciessocialsenxarxa.sapiens.cat/2011/03/03/la-crisi-del-neocolonialisme-espanyol-a
l-marroc-la-desfeta-dannual/

Maurice, J. (1978). Problemática de las colectividades agrarias en la Guerra Civil.

Agricultura y sociedad, 7, 53-85.

https://www.mapa.gob.es/ministerio/pags/Biblioteca/Revistas/pdf_reas%2Fr005_05.pdf
Museu del Ter. (2023). La història del cooperativisme a la Catalunya central • 2021 Obtingut
de:https://www.museudelter.cat/publicacions-en-linia/la-historia-del-cooperativisme-a-la-cata
lunya-central/ (Accedit: 13 de juny de 2023)

SÁNCHEZ JIMÉNEZ, J. (1986). Conflictividad y dinámica social agraria: La inserción del

campesinado en el Movimiento Obrero. Anales de Historia Contemporánea, 5, 77-92.

Sanchez Jiménez, J. (1970). Las colectividades agrarias durante la guerra civil. Anales de
Historia Contemporánea, 7, 49-72.

Soto, D., & Herrera, A. (2014). El conflicto agrario en la historia contemporánea de España.
Nuevas perspectivas de análisis. Vinculos de historia, 3, 75-100.

26