LA COMÈDIA:

La paraula comèdia deriva de la paraula grega “komoi” que fa referècia a un tipus de

processons fàl·liques durant les quals els components del cor, a més de cantar,
representaven alguna escena còmica. Però la comèdia com a gènere literari es va consolidar
a Atenes en un moment històric, polític i cultural ben especial, el segle V aC.
Les comèdies es representaven a Atenes en les festes dedicades al déu dionís. D’aquestes
celebracions n’hi havia quatre al llarg de l’any, però només en dues d’elles tenien lloc les
representacions còmiques: les Lenees, al mes de febrer, i les Grans Dionisies, al març.
El conreu del gènere còmic a Grècia durà dos segles, des de mitjans del segle V aC fins a
mitjans del segle III aC aproximadament. Tradicionalment es divideix en dues grans etapes

 Comèdia Antiga: s. V a. C. i principis del IV a. C.. El seu màxim

representant és Aristòfanes.

 Comèdia Nova: a partir del s. IV a. C. el seu màxim representant és

Menandre.

LA COMÈDIA ANTIGA: ARISTÒFANES

Aristòfanes va néixer durant el període de la pau de Pèricles, a Atenes, entre el 444 i el 441
aC. V a rebre una bona educació i la seva obra mostra un profund coneixement dels poetes
grecs de totes les èpoques. Va debutar molt jove en el teatre i se li atribueixen 44 comèdies,
de les quals 11 han arribat fins a nosaltres.
Políticament no se’l pot adscriure a cap partit: era de tendències aristocràtiques i
conservadores i, tot i que no rebutjava la democràcia, estava en contra de la demagògia de
l’època. Convé tenir present que les seves comèdies coincideixen en gran part amb un
moment en què el sistema de la democràcia àtica trontolla.
Va criticar totes les novetats, tant en literatura, com en música, en filosofia, en pedagogia o
en moral. I és per això que tan Sòcrates com Eurípides es van convertir en el blanc de les
seves burles.

Aristòfanes és un poeta que escriu per al seu poble i, a més, en unes circumstàncies
històriques i polítiques molt concretes. Les seves comèdies ens presenten personatges de
carn i ossos: pagesos ignorants, esclaus espavilats, polítics corruptes, pensadors
oportunistes, dones inconformistes, etc., en definitiva, ciutadans d’Atenes amb uns problemes
reals i immediats que reflecteixen els vicis i les debilitats dels atenesos de l’època. Els seus
interessos són humans, però les solucions que proposen són totalment absurdes i
fantàstiques. Així doncs, una de les principals característiques de l’autor és aquesta barreja
entre realitat i fantasia.
Pel que fa als TEMES que tracta cal destacar:

 L’educació: Aristòfanes fou un detractor aferrissat de la nova educació, associada

al moviment sofístic, i un gran defensor de l’educació tradicional. Aquesta temàtica
la va tractar a la comèdia Els Núvols.

 La demagògia i la corrupció política: aquest tema es pot veure a Les Vespes, on

es produeix una discussió entre un pare, apassionat pels judicis i la demagògia, i el
seu fill que representa l’antidemagògia.
  El pacifisme: l’obra més representativa és la Lisístrata, que va ser escrita en el
moment de la guerra del Peloponnès. En aquesta comèdia, la protagonista convenç
totes les dones ateneses que facin una vaga sexual per a obligar els seus marits a
signar la pau.

 La utopia: aquesta idea es pot trobar a Els ocells (dos ciutadans d’Atenes
decideixen fundar enmig de l’aire la ciutat dels ocells, per tal de bloquejar la
comunicació entre déus i homes) i a Les Assambleistes, on la protagonista
aconsegueix que les dones es facin càrrec del govern i aprovin una mena de
comunisme absolut que iguala tots els ciutadans.
Pel que fa a l’ESTIL cal destacar que, a diferència de la tragèdia , totes les seves obres se
situen al món contemporani, i es fan constants referències a fets i personatges de la vida real.
D’altra banda, també són molt característiques d’Aristòfanes les abundants dosis de fantasia i
la recerca de la comicitat a través de l’obscenitat tot utilitzant moltes metàfores de caire
sexual.
Sol fer servir un llenguatge col·loquial o vulgar, però en les seves paròdies recorre a l'argot
del dret, dels metges, dels filòsofs o dels retòrics. És força habitual la paròdia de la tragèdia
amb paraules grandiloqüents.
L’ ESTRUCTURA de les seves comèdies és molt semblant entre elles , amb uns elements
sempre constants:
 Pròleg: exposició prèvia i resumida de la situació inicial, feta per dos
personatges o, de vegades, per un de sol.
 Proàgon: escena de confrontació que serveix per a delimitar i presentar els
protagonistes de l’àgon que segueix.
 Àgon: és la part més característica de la comèdia; es tracta d’un debat verbal
entre dues parts.
 Pàrode: és l’entrada a l’escena del cor; no ocupa un lloc fix, però normalment se
situa al principi de la comèdia.
 Paràbasi: el cor, en nom del poeta, s’adreça directament al públic per a tractar
temes d’actualitat o d’interès per a l’autor.
 Escenes iàmbiques o dialogades: ens exposen l’acció que ha tingut lloc fora de
l’escenari mentre es desenvolupava la paràbasi.
 Èxode: el cor abandona l’escena; és el final de la comèdia i sovint ve marcat
per elements rituals: processó, boda sagrada, etc.

ELS NÚVOLS
Els Núvols és una de les obres més aconseguides d’Aristòfanes; ell mateix la considerava la
millor, tot i que només va aconseguir el tercer premi de les Grans Dionisies. Es tracta d’una
sàtira enginyosa del nou model d’educació que els sofistes anaven introduint en la societat
atenesa de l’època i que tanta por devia fer als defensors dels valors tradicionals, perquè els
mètodes sofístics ho posaven tot en qüestió: la moral, la virtut, la justícia, la veritat, els déus,
etc. L’objectiu principal de la burla d’Aristòfanes se centra en Sòcrates que, tot i que no era un
sofista, tenia una manera ben particular d’ensenyar i, segurament, els atenesos d’aquell
temps el veien com el portador d’un element nou, sospitós i perillós.
L’argument:
Estrepsíades, un pagès ja vell, s’havia casat de jove amb una noia de ciutat, procedent d’una
bona família. Fidípides, el seu fill, malcriat per la mare des de petit, s’ha afeccionat als cavalls
i ha arruïnat el pare. Després d’una nit d’insomni, Estrepsíades idea un magnífic pla: portarà
el seu fill a l’escola dels sofistes, regentada per Sòcrates, on aprendrà l’art de convèncer amb
la paraula. Però el noi es nega a anar-hi i és el vell en persona qui, assetjat pels creditors,
decideix acudir al “pensatori”.
Un cop allà és convidat a presenciar l’aparició del cor de Núvols, les grans divinitats que
inspiren els homes del pensatori, i és acceptat com a alumne després de ser sotmès a un
ritual iniciàtic. L’aprenentatge, però, resulta un fracàs, ja que Estrepsíades és incapaç
d’assimilar res i l’únic que aconsegueix és despertar Sòcrates amb les seves ximpleries.
Aleshores obliga el seu fill a anar-hi. L’educació es fa mitjançant l’enfrontament verbal entre el
Discurs Just i el Discurs Injust, els quals defensen l’antiga i la nova educació respectivament.
Guanya el discurs Injust i Fidípides aprèn a refutar qualsevol plet. Ja a casa, aconsegueix
que el pare es desfaci de dos creditors que li reclamen diners. Però després, durant un
banquet s’origina una discussió tan forta que el fill acaba pagant el pare, i no només això,
sinó que, gràcies a l’educació rebuda, aconsegueix justificar la seva acció. De sobte
Estrepsíades s’adona del gran error que ha comès donant al seu fill una educació sofística i,
amb l’ajut dels seus criats, cala foc a la casa de Sòcrates.