COM ES RELACIONEN

L'AGONIA DEL SUBJECTE MODERN,

LA DIFERÈNCIA
I EL PODER?

Bernat Lluch Jordana

14 de novembre de 2022
Barcelona
L'organització racional de la vida social quotidiana que es pretenia a la
modernitat està en decadència i amb ella, la nostàlgia d'un i del tot. Així, l'agonia
del subjecte modern esperona l'exercici de la diferència com a resposta al poder
que la metafísica exercia sobre ell. Aquesta diferència sorgeix doncs com a
desacord en una unicitat de regles per a dues argumentacions diferents o bé
una veritat única sorgida del poder i s'exerceix mitjançant l'excés i multiplicitat de
sentits així com desfonamentant la crisi dels discursos moderns.

Havent introduït la participació de la diferència en la seva relació amb el

subjecte modern, cal ubicar el concepte del poder exercit per la metafísica però
fer-ho en el seu conjunt és quelcom inabastable, per això, aquest informe es
focalitza en un aspecte particular generalment oblidat en els tipus i estratègies
d'ús de poder entre individus. Es fa referència al poder que s'exerceix mitjançant
el saber de la "gent gran" i com aquest força la diferència que alhora encara
desmembra més l'home modern.

El fet de no incloure l'anomenada gent gran ni en els discursos ni usualment

tampoc a les proposicions on s'estudia la relació que hi ha entre els subjectes i les
seves relacions de poder, fa que precisament aquestes relacions ja es considerin
com a diferents. No diferents en en el sentit de pertinença a éssers, desitjos,
societat o estatus contraposats del subjecte modern "jove" si no com a
enfrontament d'ell mateix com a subjecte postmodern "gran" que havia estat
modern "jove".

Fins ara la gent gran eren zeladors involuntaris de la metafísica tant pel poder
que representaven amb el seu saber que segons afirma Foucault "todo saber
implica poder y todo poder, un saber específico" 1 com per la pressió social de
respecte enveres ells degut a aquest saber acumulat (poder positiu), és a dir, els
qui no eren grans eren, això, no grans, no tenien aquella saviesa i, per tant no
podien exercir el poder en aquest sentit.

Pensar diferent del poder exercit pels grans ve de la mà dels joves que deixen de
considerar la persona gran com a productora de la realitat vertadera o única.
Ara, aquesta figura ja no es considera com a poderosa degut a la seva saviesa i,
ben lluny de desaparèixer, ha estat substituïda, en pren el seu paper, tot allò que
es transmet mitjançant els mèdia (qualsevol mitjà de comunicació dirigit a grans
masses, especialment la Ràdio, TV, Twitter, Instagram, etc). No deixa de ser
transfondre aquell poder del gran als mèdia per continuar omplint la necessitat
que algú exerceixi el poder sobre un mateix. És aquesta fortalesa del poder sobre
els joves, fins que no aparegui per ells mateixos el desig d'abandonar la cerca de
tenir un poder guiador o poder referencial, el que els empodera més en tant que
esdevenen representants i guies per arribar a obtenir allò que suposadament
volem.

1 FOUCAULT, Michel, 2003. Vigilar y castigar (p. 19). Buenos Aires: Siglo XXI. ISBN ISBN 987-98701-4-X
Així doncs, el subjecte postmodern vol alliberar-se de la relació amb aquest
agent gran exercint la rebel·lió dins la família i posteriorment en la societat fent
que el subjecte jove perdi el que fins ara n'era part de la seva identitat, del que
fins ara era considerat ell mateix, la pertinença a una relació saviesa-aprenent.
Quan es produeix la rebel·lió contra el poder del saber que exerceix la persona
gran és quan el jove es troba desprotegit i cerca la seva pròpia "nova" identitat.

Derrida indica que "contra la identitat, contra la representació, contra la

presència: superar la metafísica és sostreure-la a la seva subordinació a la lògica
del "mateix". Fer-se capaç de pensar 'allò altre' "2 (la diferència).

Ara, el subjecte postmodern es mira només a si mateix buscant aquest

trencament amb el poder de la saviesa que li exercia la persona gran i ja no es
construeix en un diàleg amb els demés grups reconeguts tradicionalment dins la
societat si no amb ell mateix. A partir d'aquí apareix la individualitat i és aquesta
que s'ha apoderat (com a poder, també) d'un mateix però basant-se en ser
diferent d'algú que considera la saviesa per evitar que aquesta torni a exercir el
poder.

En aquesta relació de poder de la persona gran amb la resta no existeix

estratègia per part de la persona gran en tant que desconeix que està exercint el
poder en les seves relacions; relacions confoses en respecte, costums socials i
antropològics, etc. Aquí l'únic que està utilitzant estratègies gairebé de manera
inconscient i amb l'únic interès de poder-se'n sortir és el jove, però no ho fa de
manera antagònica amb la persona gran. És aquí on torna a trobar-se ell volent
sortir d'aquest poder sense saber quina és la seva referència, confonent-la, això sí,
amb desitjos futurs, negatius amb un suposat poder estatal, d'un grup social, de la
identitat de gènere sexual o fins i tot de la pertinença o no a un cos físic que li
determina el seu suposat sexe per reconèixer-se com a individu dins la societat.

És en aquesta cerca d'identitat quan l'individu s'exerceix el poder en tant que es

força a ésser individu únic quan és estèril fer-ho ja que aquest individu únic són
tots els que es troben en la seva mateixa situació i, per tant, deixa de ser únic tal i
com diu la paradoxa de Russell "si no forma part de sí mateix, pertany al tipus de
grups que no formen part de sí mateixos i per tant forma part de sí mateix. És a dir,
formarà part de sí mateix només si no forma part de sí mateix" 3

Bauman, a La posmodernidad y sus descontentos, defineix la nostra època com

a modernitat líquida on, degut als canvis tecnològics, la velocitat de la nostra
vida impedeix la tranquil·litat de pensament i per tant, limita al mínim la
possibilitat de reflexió i deixem de percebre els principis com a tal. En la mateixa
línia que Bauman, Lipovetsky afirma a La era del vacío que el canvi tecnològic
transforma, segons ell, les relacions interpersonals tant com les de poder. Heus ací
2 DERRIDA, J, 1994. La différance. A: Márgenes de la filosofía. Madrid: Cátedra.
3 RUSSELL Russell’s Paradox (Stanford Encyclopedia of Philosophy) [en línia] [consulta: 10 de novembre de
2022]. Disponible a: https://plato.stanford.edu/entries/russell-paradox
el trencament amb l'ordre convencional de la Modernitat, és a dir, que les
relacions socials a nivell estructural i com a ordre disciplinari s'esquerden per
donar pas a nous models relacionals i noves formes de poder. D'aquesta manera,
el poder exercit per la gent gran, no ha desaparegut, s'ha transformat o ha estat
reemplaçat per un canvi en el criteri de validesa del coneixement, atorgat ara a
tot allò que sigui "viral" o "trending topic", instal·lant-nos doncs, en un relativisme
moral, cognitiu i cultural sorgit del nou poder productor d'allò que es considera
realitat.
La identitat es configura com a reconeixement i autorealització per arribar a una
suposada felicitat que actualment ja no és un estat si no que passa a ser una
experiència individual. I en el context que l'experiència és això, experiència,
renega del saber per obtenir-la i produeix indiferència cap a aquest.

En la indiferència cap al saber, la crítica a la noció de veritat objectiva i el

corresponent nihilisme que només reconeix l'avui i ara per aconseguir una
experiència, el passat no hi té cabuda i "la modernitat s'ha acabat perquè, avui,
ja no és possible parlar de la història com d'una cosa unitària en no disposar de
cap centre organitzador de les nostres narracions i representacions del món. El
món vertader ha esdevingut faula"4

L'experiència (com a suposada felicitat) se cerca per complaure's a sí mateix i

confirma les paraules de Lipovetsky: "El narcisismo, nueva tecnología de control
flexible y autogestionado, socializa desocializando, pone a los individuos de
acuerdo con un sistema social pulverizado, mientras glorifica el reino de la
expansión del Ego puro"5

Des de l'únic motor com és l'Ego pur, sense referent històric i amb la indiferència
pel saber, és fàcil que una manifestació del poder actualment es doni des dels
mitjans de comunicació on molts accepten tot aquell discurs que és constant,
reiteratiu, repetitiu en els mèdia. És acceptat en quant no s'exerceix cap reflexió
ni crítica a la seva veracitat si no únicament sobre la seva construcció o redacció
pel simple fet de sentir-se partícips d'un fet. Aquest abandó d'interès fa que sigui
el poder mèdia qui crei la "veritat" mitjançant la repetició als mitjans de
comunicació. Aquesta veritat sempre és excloent d'algun subjecte i aquí es troba
la diferència que, com a subjecte modern, es vol evitar per no ser estigmatitzat,
per tant, ens auto reprimim per no ser els marcats com a diferents de la veritat
dictada pel poder.

En aquest "ser a la xarxa o on-line" amb indiferència, es dóna la paradoxa que les
relacions no són més que "pures" relacions, és a dir, relacions que no impliquen
compromisos i on tampoc hi ha obligacions, per tant, el poder exercit per la

4 GARCÉS, Marina, El problema de la diferència. [en línia]. Barcelona: UOC, 2016 [consulta: 02 de novembre de
2022]. Disponible a: http://materials.cv.uoc.edu/daisy/Materials/PID_00155367/html5/PID_00155367.html
5 LIPOVETSKY, Gilles, 2000. La era del vacío (p.55). Barcelona: Anagrama. ISBN 84-339-6755-8
ingesta de veritat mèdia és considerada com a "una relació més" i deixa de tenir
poder.

Així doncs, la relació de poder que exercia la saviesa de la gent gran no ha estat
reemplaçada i mor en l'era postmoderna. Sense baralles, sense soroll, sense
enfrontaments, només exercint la diferència. Amb l'agonia de l'home modern
s'ha superat una relació ancestral de poder.

Bibliografia

FOUCAULT, Michel, 2003. Vigilar y castigar. Buenos Aires: Siglo XXI. ISBN 987-98701-4-X

DERRIDA, J, 1994. La différance. A: Márgenes de la filosofía. Madrid: Cátedra.

RUSSELL Russell’s Paradox (Stanford Encyclopedia of Philosophy) [en línia] [consulta: 10 de

novembre de 2022]. Disponible a: https://plato.stanford.edu/entries/russell-paradox

BAUMAN, Zigmunt, 2001. La posmodernidad y sus descontentos. Madrid: Ediciones Akai,

S.A. ISBN 978-84-460-1285-6

GARCÉS, Marina, El problema de la diferència. [en línia]. Barcelona: UOC, 2016 [consulta:
02 de novembre de 2022]. Disponible a:
http://materials.cv.uoc.edu/daisy/Materials/PID_00155367/html5/PID_00155367.html

LIPOVETSKY, Gilles, 2000. La era del vacío. Barcelona: Anagrama. ISBN 84-339-6755-8