REPTE 4

L'aigua
"La nostra relació amb
la seva realitat"

assaig breu

Bernat Lluch Jordana

25 de juny de 2023
Barcelona
Seria senzill recórrer al pragmatisme per a entendre que assumir una perspectiva realista en les
nostres vides implica reconèixer l'existència d'una realitat objectiva independent de la nostra
consciència i experiència. Això no implicaria negar o denigrar la diversitat i el pluralisme de les
perspectives i les realitats individuals, sinó poder abordar aquest pluralisme des d'una actitud
d'inclusió, diàleg i aprenentatge mutu però serviria per a l'holística de la nostra relació amb la
realitat de l'aigua?

Capítol 1: La història

Imaginem un futur on la consciència humana s'expandeix fins a límits insospitats, permetent una
connexió profunda i directa amb l'aigua i els ecosistemes aquàtics. En aquest estat de comuni -
tat íntima, els éssers humans adquireixen la capacitat de percebre el llenguatge secret de l'ai -
gua, el seu flux i la seva saviesa ancestral.

Aquest punt de vista relatiu ens fa qüestionar la nostra visió antropocèntrica i reconèixer la intel -
ligència inherent a l'aigua i a la naturalesa en el seu conjunt en tan que no hi ha objectes com -
pletament separats, per tant, no hi ha aigua separable del conjunt de la natura. Ens endinsem
aleshores en un territori on l'aigua no és simplement un recurs físic, sinó un ésser viu amb veu
pròpia. En aquesta nova perspectiva, la nostra relació de dependència es transforma en una
simbiosi conscient, un aldarull d'intercanvi de coneixement i respecte mutu.

Així, comprenem que la natura no és només un conjunt d'elements materials, si no un entramat

de consciència interconnectada. L'aigua és una manifestació de consciència, una expressió
tangible de saviesa ancestral que es desenvolupa pels seus corrents i bassals. En comptes de
considerar-la merament com un recurs utilitzable, ens submergim a la seva essència, en reco-
neixem el seu paper vital a l'equilibri mundial i en reconeixem el seu propòsit més enllà dels nos -
tres interessos individuals.

Aquest gir també repta la nostra inculcada i arrelada concepció sobre la propietat i els drets. A
mesura que ens fusionem amb la intel·ligència de l'aigua, transcendim les limitacions de la visió
convencional d'aquesta com a recurs privat o dret humà. En comptes d'això, reconeixem que
l'aigua no pertany a ningú i, és de tothom a la vegada. Com a ambaixadors de la consciència
aquàtica, assumim la responsabilitat de ser-ne savis i equitatius administradors, garantitzant-ne
que cada gota s'utilitzi en harmonia amb el benestar col·lectiu i el manteniment natural.

Amb aquest plantejament ens forcem a repensar les nostres interaccions amb l'aigua i a trans-
cendir les divisions artificials que ens han separat de la natura. En aquesta nova realitat, reco -
llim una ètica de reciprocitat, on ens convertim en guardians de la saviesa de l'aigua i ens rea-
firmem a la vida. En aquest món visionari, l'aigua es converteix en guia i mentora, alimentant la
nostra consciència col·lectiva i guiant-nos cap a una existència harmònica amb el flux univer-
sal de la vida.

2/4
Capítol 2: però què és?

En el flux de la vida i en el seu "no tenir casa" és on sorgeix l'aigua, en el seu "no tenir essència".
El seu pas pels llocs no deixa marca. S'acaba fonent en el camí que ha utilitzat i així, la impor -
tància passa del SER aigua al NO SER, a estar buit de sentit i per això en fan un ésser lliure, pas -
sa a fluir-ne, a formar part del procés infinit. No hem de desitjar ser aigua perquè és aleshores
quan som i, en habitar, en ser algú, no podem moure'ns-en precisament per ser JO. L'aigua és
aquell que s'oblida de sí mateix, que no desitja, que no s'aferra a res i no deixa marca. Ser ai -
gua comporta fluir i, per tant, no lligar-se a cap lloc, no tenir, i no poder perdre.

L'aigua no es mou en un temps lineal, només existeix en aquest moment i per això no deixa
marca, habita en el present. És aquest fet efímer, fràgil, imperfecte i pòstum en cada moment
el que defineix l'aigua, i és quan la pretenem perfecte, esplendorosa, exuberant, plena i invari -
able quan deixa de ser-ho.

L'aigua no coneix ni s'identifica amb cap raça, ètnia o religió; està a tots els sistemes de pensa-
ment de totes les civilitzacions. I en totes elles n'és un element intrínsecament lligat a la vida i
d'unió amb el món. En el cas del budisme, el famós "ser com l'aigua" en seria la màxima metà -
fora però les demés religions tampoc l'han considerat mai com objecte. Segons l'hinduisme i els
evangelis cristians és la metàfora de la puresa i l'autèntica saviesa i a la Bíblia serveix tant per a
descriure la creació, com la destrucció, la purificació i la regeneració de l'amor, gairebé de
manera idèntica a com la considera l'Islam.

Com expressava Raimon Panikkar, tots som una gota que s'esvaeix i com a fràgils, acabem
desapareixent. Però l'aigua continguda a la gota, per poca que sigui, mai desapareixerà així
com així, sinó que passarà a formar part de l'ingent oceà de l'existència, de la vida, de la prò-
pia realitat.

Aquesta mateixa aigua amorfa, en pren la forma de l'altri, sent amable, sense rivalitzar-ne ni
oposar-s'hi. S'emmotlla al pes del món, per això la relació de ser aigua no és el fer i reflexionar ni
per la claredat de la consciència sinó per a deixar succeir, deixar fluir al món posant en pràcti-
ca la indiferenciació entre consciència i món, entre interior i exterior, el jo i els altres, que pas -
sen a ser el mateix. No "es fa camí en caminar" com deia Machado, l'aigua oblida el caminar
en el seu camí, com ho fa el cantant flamenc amb el seu oblit de cant quan el practica o
l'ebenista oblida la creació quan hi és.

L'autofagisme de l'aigua per part de Hegel és el que ell anomena que és enganyosa, n'és el re-
vers de la veritat i es converteix en element insegur i enemiga del pensament, d'aquí la seva
consideració d'ésser llençats al món i no que ens hi hem d'adaptar i d'aquí, que els canvis dei -
xen de ser una amenaça i són benvinguts en no dependre de principis inadaptables i el sub-
jecte desapareix dels fets. És aquest "fer" alliberador el què permet ser aigua. I aquí és on es
constata la paradoxa que vivint aigua, aquesta deixa d'importar i és prescindible. La inconsci-
ència humana d'aquesta veritat (amb V majúscula com diria David Foster Vallace al seu famós
discurs ofert en una graduació) facilita resoldre ontològicament el problema de la manca d'ai-
gua, la molesta incògnita n'és "la sobra d'humans". No som aigua vital i per això no n'hi ha.
Quan tots en siguem, deixarà de mancar-nos-en, ni la necessitarem.1

1 La paradoxa: És el restabliment de la relació bidireccional amb l'aigua el que ens retornarà a la consciència que no
hi ha bidireccionalitat, que som aigua?

3/4
Capítol 3: i aplicant-ho a tres perspectives gairebé oposades?

L'essència de la crisi de l'aigua es troba en la nostra relació de dependència amb aquest re -

curs, una relació que sovint obviem o donem per sobreentesa. L'aigua és essencial per a la nos-
tra supervivència física, però també en la nostra existència en termes ètics i filosòfics com els in-
dicats al capítol anterior. Així doncs, per desenvolupar una consciència plena de la dinàmica
que establim amb l'aigua, ens cal explorar tres perspectives interconnectades però no úniques:
la nostra relació de dependència amb aquesta, la consideració de la natura, i la confrontació
de l'aigua com a recurs privat i dret humà gairebé paradoxalment a la vegada.

El reconeixement de la relació de dependència humana de l'aigua ens concreta que no som

éssers separats de la natura, sinó que en som part d'aquesta. L'aigua flueix pels nostres cossos,
connectant-nos amb l'entorn natural que ens envolta. I és en aquest reconeixement d'interde-
pendència on hem de conrear una consciència més profunda de com les nostres accions
afecten a l'ecosistema aquàtic tant en la disponibilitat de l'aigua com l'estat de salut la matei-
xa. El nostre estrès és el seu, la nostres malalties són les seves i el nostre abandó existencial n'és
la seva desaparició. La presa de decisions conscients sobre l'ús i la conservació de l'aigua es-
devé essencial per a honrar-ne aquesta relació, així, la consideració de la natura com a simple
recurs natural o com condició holística és crític per a enfrontar la crisi de l'aigua. Si percebem
l'aigua i d'altres recursos naturals únicament com a objectes a utilitzar i explotar en benefici
propi, en fem un reduccionisme visual que n'ignora la complexitat del propi ecosistema i les in-
terconnexions vitals que ens mantenen. En canvi, si considerem la natura com a xarxa holística
d'interrelacions, és quan es fa palesa que l'aigua és part del fràgil equilibri ecològic que cal
mantenir, preservar i respectar. Per això, en considerar l'aigua com a recurs privat, susceptible
d'ésser controlat i mercantilitzat 2, correm el risc de crear desigualtats en la seva distribució i ac-
cés. Ara bé, considerant l'aigua com a "nosaltres" que som, en tenim el dret humà fonamental
de reconèixer-nos-hi com a intrínsecs accessors a la seva naturalesa potable i segura. D'aquí
n'esdevé la responsabilitat social de garantir que totes les comunitats tinguin un accés equita-
tiu a l'aigua.

Fi: així doncs, n'hi ha prou amb el pragmatisme proposat?

La nostra relació de dependència ens crida a transcendir-ne la visió reduccionista de la natura
i reconèixer la importància de protegir-la en la seva globalitat i no com a suma de cap part in -
dividual. Igualment, aquesta consideració holística ens du a reavaluar la manera en què trac-
tem l'aigua, superant-ne la noció simple de recurs privat i reconeixent-ne el seu estatus com a
dret humà i natural que transcendeix els límits de la propietat i ens convida a ser guarans de la
justícia i equitat necessaris per a una ètica renovada on la sostenibilitat i el respecte per l'aigua
i tot allò que és i n'és s'enllaça forçosament en el flux vital. Té sentit aleshores procurar-li prag -
matisme a l'aigua de la vida?

2 Com se li pagarà a la natura productora la compra de l'aigua si aquesta esdevé recurs privat? I com podrà aquesta
comprar allò que s'ha privatitzat?

4/4