KGFKHFHDKH

Les polítiques
agrícoles i de
pesca comunes
PID_00254529
Jordi Bacaria Colom
Temps mínim de dedicació recomanat: 2 hores

CC-BY-NC-ND • PID_00254529 Les polítiques agrícoles i de pesca comunes
Els textos i imatges publicats en aquesta obra estan subjectes –llevat que s'indiqui el contrari– a una llicència de Reconeixement-
NoComercial-SenseObraDerivada (BY-NC-ND) v.3.0 Espanya de Creative Commons. Podeu copiar-los, distribuir-los i transmetre'ls
públicament sempre que en citeu l'autor i la font (FUOC. Fundació per a la Universitat Oberta de Catalunya), no en feu un ús
comercial i no en feu obra derivada. La llicència completa es pot consultar a http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/
legalcode.ca
CC-BY-NC-ND • PID_00254529 Les polítiques agrícoles i de pesca comunes
Índex
Introducció.................................................................................................. 5
Objectius....................................................................................................... 7
1. Fonaments de la PAC i de la intervenció en l’agricultura....... 9

1.1. Objectius i organització de la política agrícola comuna ............. 9
1.2. Els objectius de la PAC ............................................................... 9
1.3. Les organitzacions comunes de mercat i els principis de la
PAC .............................................................................................. 11
1.4. Estructura operativa de la política de sosteniment de preus i
mercats ......................................................................................... 13
1.5. La reforma de la PAC del 1992 ................................................... 14
1.6. La reforma de la PAC del 2003 ................................................... 15
1.7. La PAC en l’horitzó 2020 ............................................................ 17
1.8. L’agricultura multifuncional i la política agrària i rural .............. 19
2. L’Europa Blava: la política de pesca comuna............................. 22

2.1. Especificitats del sector pesquer .................................................. 22
2.2. La política de pesca comuna ...................................................... 23
2.2.1. L’ordenament del mercat ............................................... 23
2.2.2. La política estructural .................................................... 24
2.2.3. La política d’accés, conservació i utilització comuna
de les reserves de pesca ................................................. 25
2.2.4. Els acords internacionals de pesca ................................ 25
Resum............................................................................................................ 27
CC-BY-NC-ND • PID_00254529 5 Les polítiques agrícoles i de pesca comunes
Introducció
Quan parlem d’Integració Europea és obligat referir-se a la política agrícola

comuna (PAC) per la importància que aquesta política ha tingut en el procés
d’integració i sobretot pels recursos pressupostaris que utilitza, que actualment
representen aproximadament un terç del pressupost comunitari, però que en
el moment màxim van arribar a representar gairebé el 75%.
D’altra banda, l’anàlisi i descripció de la PAC pot arribar a assolir un nivell

de complexitat elevada per als no especialistes, atesa la profusió normativa i
jurisprudencial, i també per les característiques específiques i tècniques dels
productes sotmesos a regulació.
Les diferents reformes de la PAC han estat mostrades per raons internes (finan- Orientació de la PAC
ceres i d’excés de producció) o externes (les negocions a l’Organització Mun-
La nova orientació de la PAC
dial de Comerç). La PAC actual s’orienta cada vegada més tenint en compte té en compte l’activitat agrí-
el món rural, i també la consideració de l’agricultura des d’una perspectiva cola des d’una perspectiva
multifuncional. És a dir, no
multifuncional, és a dir, l’agricultura com una activitat que ha de contribuir solament com a producció
d’aliments i matèries primeres
a l’equilibri territorial i al medi ambient, més enllà d’objectius estrictament ramaderes.
productius.
L’agricultura en tot cas representa una petita part del PIB de l’economia eu-
ropea. En canvi, el que s’anomena el sistema�agroindustrial representa una
part molt important de l’economia. Molts sectors industrials estan vinculats a
la cadena agroindustrial com a proveïdors i també com a subministradors, i el
químic està entre els més importants (adobs, farmàcia, fitosanitaris), i també el
transport, la maquinària, la indústria de transformació, la distribució, l’aigua,
els productes energètics, entre altres. D’altra banda, com a consumidors, tots
els ciutadans europeus estem afectats per aquesta política. La perspectiva de
la PAC que presentem en aquest mòdul és, doncs, la de la intervenció públi-
ca a l’agricultura, molt proteccionista, que repercuteix de manera important,
directament o indirectament en la resta dels sectors econòmics. És una políti-
ca que no està relacionada només amb els agricultors. Aquesta política actu-
alment s’estén a àmbits com el transport d’animals, dels aliments transgènics
o dels agrocombustibles. Es tracta d’una política que cal conèixer, perquè és
necessària per a la gestió de moltes empreses vinculades a les activitats agroin-
dustrials, de la pesca, de la indústria de la transformació, del comerç distribu-
ïdor. I també és necessària per a la gestió de les polítiques mediambiental, fo-
restal, de desenvolupament rural, d’estalvi energètic, comercial, sanitària, de
gestió de recursos naturals. Una raó més per a conèixer l’abast de la PAC, és
com afecta o distorsiona l’oferta agrària mundial, com afecta les polítiques dels
països en desenvolupament que tenen en la producció agrària un dels primers
avantatges comparatius.
Per a un seguiment normatiu i estadístic actualitzat d’aquest mòdul és molt Vegeu també
útil la web de la Direcció General d’Agricultura de la Comissió Europea.
http://ec.europa.eu/agricultu-
re/index_es.htm
Objectius
Els objectius d’aquest mòdul són assolir uns coneixements de la PAC que si-
guin útils en l’àmbit de la gestió d’empreses agroindustrials, del comerç exte-
rior del sector agroalimentari, i també de programes orientats al món rural.
1. Entendre la lògica de la PAC des dels seus inicis fins a la reforma de 2003.
2. Conèixer els aspectes essencials dels mecanismes de la política agrària i la

política de pesca comunitàries.
3. Relacionar l’efecte de la PAC sobre la producció agrària a la UE i l’oferta

agrària mundial.
4. Distingir la protecció a l’agricultura de la protecció als agricultors.
5. Conèixer la importància del complex agroindustrial.
6. Explicar les posicions de la UE sobre el proteccionisme agrari en les nego-

ciacions de l’Organització Mundial de Comerç.
7. Conèixer el disseny de la PAC després del 2013.

1. Fonaments de la PAC i de la intervenció en

l’agricultura
1.1. Objectius i organització de la política agrícola comuna
La política agrícola comuna queda clarament establerta en els articles 38-44 del Vegeu també
Tractat de Funcionament de la UE (TFUE), que són els que estableixen l’àmbit
En els mòduls es fa referència
del mercat comú agrícola, i també la seva organització i el seu objectiu és el sempre a l’articulat de l’actual
funcionament del mercat comú agrari. versió consolidada del Trac-
tat de Funcionament de la UE
(TFUE) o Tractat de Lisboa. Ve-
geu el mòdul “De les Comu-
Els objectius de la PAC definits en el TFUE, no són en essència diferents dels nitatsEuropees a la Unió Euro-
pea. Història i funcionament
objectius de les polítiques de sosteniment de l’agricultura en els anys cinquan- institucional”.
ta i seixanta. Són objectius productivistes propis dels anys d’una Europa divi-
dida, en què la producció d’aliments esdevé un objectiu estratègic.
Així s’explica, doncs, i especialment després de la fi de la Segona Guerra Mun-

dial, l’èmfasi en la producció, en la productivitat, en l’oferta i en el sosteniment
dels agricultors com a base d’aquesta estratègia, es tractava d’allunyar el perill
del racionament alimentari propi de les economies de guerra i postguerra.
El racionament? Actualment, en la nostra societat només la gent gran

recorda les èpoques de racionament. Hem de tenir en compte que a
l’Estat espanyol el racionament alimentari de la postguerra es va man-
tenir fins al 1952. Al Regne Unit va durar fins al 1954.
1.2. Els objectius de la PAC
Els objectius de la PAC són, doncs, explícits d’aquesta estratègia de proveïment

alimentari que preocupava l’Europa de la postguerra, mentre que l’objectiu
primer d’incrementar la productivitat agrícola també va en la línia de millo-
rar la producció. L’objectiu segon de garantir un nivell de vida equitatiu a
la població agrícola també s’explica en el context de l’època i de la necessi-
tat d’autoaprovisionament alimentari, ja que el desenvolupament industrial
d’aquells anys hi havia una forta atracció migratòria de la població rural cap
a les ciutats industrials a causa de les fortes diferències de renda.
Article 39
1.�Els objectius de la política agrícola comuna seran els següents:
a. Incrementar la productivitat agrícola, fomentant el progrés tècnic, assegurant el desen-

volupament racional de la producció agrícola i també la utilització òptima dels factors
de producció, en particular, de la mà d’obra;
b. Garantir així un nivell de vida equitatiu a la població agrícola, especialment, mitjan-

çant l’augment de la renda individual dels que treballen a l’agricultura;
c. Estabilitzar els mercats;
d. Garantir la seguretat dels aprovisionaments;
e. Assegurar al consumidor subministraments a preus raonables.
(Versió consolidada del tractat Constitutiu de la Comunitat Europea).
Actualment, vistes les transformacions que s’han donat a l’agricultura comuni-

tària i en els mercats mundials, no es pot dir que l’objectiu de l’autosuficiència
alimentària sigui l’objectiu de la PAC. En canvi, amb la presa de consciència
dels ciutadans europeus sobre problemes, com l’equilibri territorial, la preser-
vació del medi rural, la qualitat mediambiental i la qualitat dels aliments i les
garanties sanitàries, emergeixen amb força els nous objectius de la PAC.
Així, les successives reformes dels Tractats, han introduït a la PAC objectius
nous que tenen el seu origen en altres polítiques, com són l’objectiu de la
cohesió econòmica i social, la protecció del medi ambient, de la defensa de la
salut pública i la protecció dels consumidors que formen part de les polítiques
comunes i que, per tant, formen part i s’integren en el disseny de la PAC.
L’article 38 del Tractat és el que estableix l’àmbit del mercat comú agrícola
que comprendrà l’agricultura i el comerç de productes agrícoles, entenent per
productes agrícoles els productes de la terra, la ramaderia i la pesca, i també
els productes de primera transformació directament relacionats amb aquells.
En tot cas, però, els productes als quals s’aplica la normativa dels articles 38 a
44 són els que figuren en l’Annex I del TFUE.
Productes als quals es fa referència en l’Annex I del Tractat
En el Tractat, es fa referència als productes en termes de la nomenclatura de Brussel·les;

aquí es presenten de manera simplificada i són els següents: animals vius, carns, peix,
llet, productes lactis, ous, mel, despulles d’animals, plantes vives, flors, llegums, tuber-
cles, fruites, cafè, te, espècies, cereals, farines, gluten, midons, fècules, inilina, oleagino-
ses, llavors, plantes industrials, farratges, palla, pectina, greixos animals, estearina solar,
oleostearina, oleomargarina no emulsionada, greixos i olis de peix i mamífers marins,
olis animals, olis vegetals, margarines, preparats de carns i peix, sucre de remolatxa i de
canya, xarops i melasses, cacau, preparats de llegums i hortalisses, most i vins de raïm, si-
dra i begudes fermentades, alcohol etílic obtingut amb productes que figuren en l’annex
I, vinagre, tabac, suro, lli, cànem.
La llarga llista de productes comprèn la producció agrícola comunitària, i, per

tant, que ha de ser objecte de protecció interna (sosteniment o preus de ga-
rantia) o externa (en frontera) de manera diferent segons els productes. Pro-
tecció que, d’altra banda, afecta plenament els productes transformats i el co-
merç exterior, i, en conseqüència, les estratègies comercials o de localització
productiva de les empreses.
Els mecanismes de protecció de l’agricultura i la seva articulació normativa

també generen una organització burocràtica complexa tant de la Comissió Eu-
ropea com dels estats membres. Amb més de 4.000 actes normatius establerts
en l’àmbit de la PAC i publicats en el Diari Oficial de la Unió Europea, que equi-
valen a un 80% del dret derivat comunitari.
Lògicament, aquesta complexitat normativa i reguladora, també dóna lloc a

una trama d’interessos i organitzacions de defensa d’aquests interessos. El grup
d’interès dels agricultors és el COPA, el Comitè de les Organitzacions Profes-
sionals Agràries de la UE.
El frau a l’agricultura
Només cal llegir els informes del Tribunal de Comptes Europeu, del Parlament Europeu,
de l’Oficina Europea de Lluita contra el Frau (OLAF) i l’anterior Unitat de Coordinació
de la Lluita contra el Frau (UCLAF), per a veure l’abast del frau a l’agricultura. Un suma-
ri dels casos de frau a l’agricultura, tret dels informes de la Comissió Europea, en són
un exemple: l’alcohol, l’oli d’oliva (ajuda al consum, exportació i barreges), la mantega,
la carn bovina britànica, el blat dur, les exportacions fictícies de vi, els nous "cavallets"
d’exportacions i importacions de carn a Bulgària substituïdes per productes no comesti-
bles, les exportacions fictícies de sucre, les importacions irregulars de plàtans, etc.
A vegades, aquesta complexitat dóna lloc al frau, que cerca beneficis il·legals
en les ajudes a la producció i al comerç agroalimentari regulat. Molts casos
de frau apareixen en les regulacions d’importació i exportació, i això afecta
també els productes industrials o transformats de l’agricultura.
1.3. Les organitzacions comunes de mercat i els principis de la

PAC
Pel tal d’assolir els objectius establerts en l’article 39 del TCE, per l’article 40 es
crea l’instrument bàsic d’intervenció de la PAC: l’Organització Comuna dels
Mercats Agrícoles.
Article 40
1.�Per a assolir els objectius previstos en l’article 39, es crea una organització comuna
dels mercats agraris.
Segons els productes, aquesta organització adoptarà una de les formes següents:
a)�normes comunes sobre la competència;
b)�una coordinació obligatòria de les diverses organitzacions nacionals de mercat;
c)�una organització europea del mercat.
2.�L’organització comuna establerta sota una de les formes indicades en l’apartat 1 podrà
comprendre totes les mesures necessàries per a assolir els objectius definits en l’article 39,
particularment, la regulació de preus, subvencions a la producció i a la comercialització
dels diversos productes, sistemes d’emmagatzematge i de compensació de romanents,
mecanismes comuns d’estabilització de les importacions o exportacions.
L’organització comuna s’haurà de limitar a aconseguir els objectius enunciats en l’article

39 i haurà d’excloure qualsevol discriminació entre productors o consumidors de la Co-
munitat.
Qualsevol política comuna de preus s’haurà de basar en criteris comuns i en mètodes

uniformes de càlcul.
3.�Per a permetre que l’organització comuna a la qual fa referència l’apartat 1 assoleixi

els seus objectius, es podrà crear un o més fons d’orientació i de garantia agrícoles.
De fet, la Conferència de Stressa (Itàlia) el juliol de 1958 va determinar les Sicco Mansholt
línies directrius de la PAC. D’una banda, en les propostes del conegut com a
Va ser el comissari
Pla Mansholt per a substituir les organitzacions nacionals de mercat. D’una d’agricultura de l’època. Les
altra, en els coneguts com a principis de la PAC, i també en la voluntat de seves propostes són conegu-
des en el seu honor com a
concentrar el objectius de protecció en l’explotació familiar agrària. Pla Mansholt. Al Pla Mansholt
també se li atribueix el canvi
radical en la millora de la pro-
ductivitat de l’agricultura euro-
Les primeres propostes de reglaments de les organitzacions comunes de mercat pea.
(OCM) que van substituir les organitzacions que hi havia en els estats mem-
bres, les va adoptar el Consell el juny de 1962. Aquest mateix any els minis-
tres d’Agricultura van aprovar les primeres mesures de coordinació de les po-
lítiques agroestructurals estatals. És a partir d’aquest moment que es desenvo-
lupen les accions sectorials (polítiques de preus i mercats) i estructurals de la
PAC, a les quals més endavant es van afegir l’harmonització de les legislacions
agràries (veterinàries i fitosanitàries) i les mesures de desenvolupament rural.
Així mateix, cal tenir en compte que amb la darrera reforma de la PAC, i trac-
tant de simplificar el sistema, les 21 OCM existents se substitueixen per una
sola.
Els principis de la PAC han estat esgrimits en moltes ocasions com a principis
irrenunciables, sobretot pel que signifiquen en el finançament comunitari de
la política agrària comuna.
1.4. Estructura operativa de la política de sosteniment de preus i

mercats
La PAC ha tingut des del seu inici una estructura operativa basada en dues
grans línies d’acció: la política de preus i mercats i la política estructural. La
política de preus i mercats era finançada pel FEOGA-Garantia, mentre que la
política estructural tenia el seu finançament en el FEOGA-Orientació.
Posteriorment, el 2005, el sistema financer de la PAC va canviar. Des d’aquell

any, la despesa agrària es finança a càrrec de dos fons: d’una banda, el Fons
Europeu Agrícola de Garantia (FEAGA) finança els pagaments directes als agri-
cultors i les mesures de regulació dels mercats agraris, com ara la intervenció
i les restitucions per exportació; de l’altra, el Fons Europeu Agrícola de Desen-
volupament Rural (FEADER) finança els programes de desenvolupament rural
dels estats membres.
L’operativa de la política de preus i mercats s’ha concentrat en la gestió mit-

jançant:
• Intervenció via preus.
• Ajuts directes als agricultors (que varien força en funció del sector)
• Exaccions i protecció duanera (per exemple, quotes d’importació) per evi-

tar distorsions provocades per les importacions i complementat en alguns
productes amb mesures de control de l’oferta en la qual s’apliquen quotes
sobre la superfície o producció.
En resum, la política de preus i mercats es pot resumir a grans trets en

els punts que esmentem a continuació:
• La consolidació de les ajudes directes als productors com el meca-

nisme principal de la PAC, fins al punt que és una política de rendes.
• El condicionament generalitzat del suport als rígids mecanismes

quantitatius del control de l’oferta coneguts com a quotes. Quotes
de producció que limiten directament l’oferta, amb quantitats mà-
ximes garantides (QMG) o superfícies màximes garantides (SMG).
Quotes d’excedents sota la forma de diversos límits, entre aquests,
límits a les retirades. S’incorpora el criteri de modulació, tant en les
ajudes com en les restriccions productives, d’acord amb criteris so-
cioeconòmics (dimensió de les explotacions), territorials (zones de
muntanya i desafavorides) o mediambientals.
1.5. La reforma de la PAC del 1992
El 1992 es va iniciar la primera reforma important de la PAC molt concentrada

en els sectors més intervinguts dels cereals, la llet i la carn. La reforma dels
sectors de fruites i hortalisses es va iniciar el 1996 amb la reforma de l’OCM,
que establia el cofinançament de les intervencions entre la Comunitat i els
estats membres.
La reforma de la PAC de 1992 tenia com a característica principal la

substitució del finançament dels agricultors per mitjà dels preus pagats
pels consumidors pel sistema d’ajudes directes als agricultors per al sos-
teniment de la renda. Aquestes ajudes podien ser transitòries i tenien
un caràcter de compensació per la disminució de les rendes esperades.
A partir d’aquesta reforma el finançament de la PAC recau cada cop més
en el pressupost de la Unió Europea i en els pressupostos dels estats
membres per mitjà del cofinançament, i en menys mesura en els con-
sumidors, els quals pagaran els productes agrícoles a preus de mercat
mundial.
L’objectiu bàsic i fonamental de la reforma era substituir gradualment el siste-

ma de protecció basat en preus de garantia, que comprometia l’administració
en l’adquisició de la producció, en un sistema d’ajuts directes als agricultors,
i evitar els augments de producció.
Els objectius complementaris de la reforma eren reorientar la producció agrà-

ria cap a mètodes més extensius ("extensificació"), que perjudiquessin menys
el medi ambient, milloressin la competitivitat de la producció de carn mitjan-
çant la reducció dels preus dels cereals i farratges.
La reforma de la PAC també va incloure un conjunt de mesures

d’acompanyament: a) ajudes per a la protecció del medi ambient;�b) ajudes
per a la reforestació de terres agrícoles, i c) mesures per a la jubilació anticipada
dels agricultors. Aquestes mesures tracten de compensar els efectes generals
per la disminució de preus i rendes en els agricultors.
La PAC s’hagué d’enfrontar a crítiques molt fortes a causa, fonamentalment,

dels aspectes següents:
• El pes financer elevat que tenien en el pressupost comunitari.
• Els problemes amb el GATT i ara amb l’OCM per als subsidis a
l’exportació i el proteccionisme.
• L’ampliació de la comunitat i els costos que s’hi associen.
Les reformes de 1992 es dirigien a resoldre parcialment aquests problemes i a

promoure formes de producció més adequades ambientalment. L’objectiu de
la integració de la protecció ambiental dins la PAC respon al que estava previst
en l’article 130 R del Tractat de la Unió Europea, que estipula que la protec-
ció ambiental havia d’estar integrada en la definició i implementació d’altres
polítiques comunitàries. El nou article 174 del Tractat d’Amsterdam modifica
aquest aspecte, encara que el Tractat d’Amsterdam reforça les possibilitats de
protecció mediambientals en l’agricultura.
A partir de la Reforma de la PAC de 1992, i el procés de revisió de les polítiques

de suport a l’agricultura iniciades en la Ronda Uruguai, van canviar sensible-
ment les perspectives de la PAC. Cada cop s’ha posat més l’èmfasi en la política
agrícola i rural comuna europea, fet que comporta concentrar la protecció en
els aspectes territorials i de desenvolupament del món rural, en comptes de
la protecció genèrica de l’agricultura, concentrar-se en el pagament per la pro-
ducció de determinats béns públics entre els quals hi ha els mediambientals,
en comptes dels pagaments associats a la producció.
1.6. La reforma de la PAC del 2003
La reforma de la PAC del juny del 2003 va canviar sensiblement l’enfocament

del sistema de subvencions existent fins aquell moment. L’Agenda 2000 ja
havia previst una revisió de la PAC per adaptar les mesures vigents a l’evolució
dels mercats. Però la reforma de la PAC de 2003 va ser de molt més abast.
Així, els pagaments directes vinculats a la producció i aquells establerts en
les diferents OMC van ser substituïts per un règim de pagament únic per a
explotació, de manera que es trencava el vincle anterior entre ajut i volum de
producció.
La idea subjacent al règim d’ajuts únics per a explotació és facilitar que les de-
cisions de l’agricultor sobre què produeix i en quin volum estiguin orientades
per la demanda del mercat i no pas com a fruit d’un mecanisme administratiu.
La reducció de l’intervencionisme ha de permetre una major llibertat del pro-
ductor que, al seu torn, ha de revertir en major eficiència i en un augment del
benestar del consumidor. Així mateix, el sistema permet afavorir la inclusió de

criteris com ara el respecte al medi ambient, la salut alimentària o el benestar
animal, que es consideren rellevants en una PAC moderna.
En resum la reforma de 2003 va comportar un canvi radical en el model de

suport a les explotacions, basada en tres nous instruments i dos nous principis
(Reglament (CE) 1782/2003).
Els instruments són el següents:
1) Desconnexió dels ajuts de la producció. Els ajuts són un pagament únic a

l’explotació. Això vol dir sense distorsions directes a la producció o el comerç,
i per tant compatibles amb les normes de la OMC.
2)� Condicionalitat dels ajuts. Esencialment vinculats al compliment de requi-

sits mediambientals, sanitat i benestar animal, i objectius conservacionistes.
3) Modulació o disminució dels imports de les ajudes que reben les explota-
cions a partir del llindar de 5.000 euros, per tal de reforçar el pressupost de
desenvolupament rural.
Els nous principis són:
1) Disciplina financera, per garantir el marc anual pressupostari que està fixat
per les Perspectives Financeres.
2) Flexibilitat en la política de mercats que permet a les autoritats dels Estats

membres la facultat de decidir alguns temes, com la entrada en vigor del nou
règim de suport, els nivells de desconnexió parcial, els percentatges de les aju-
des que corresponen a la reserva nacional de drets i la regionalització del nou
règim d’ajuts.
Amb el nou sistema de drets de pagaments desconectats hi ha tres models

d’aplicació de la PAC.
a) el model bàsic de Pagament Únic a l’Explotació (Single Payement Scheme),

aplicable a Àustria, Bèlgica, Espanya, França, Grècia, Irlanda, Itàlia, Països Bai-
xos i Portugal, a més de les regions de Gal·les i Escòcia.
b) El model regionalitzat, que es basa en un ajut bàsic únic per zones. Ha estat
adoptat per Alemanya, Dinamarca, Finlàndia, Luxemburg, Suècia, en el Regne
Unit a Anglaterra i Irlanda del Nord.
c) El pagament únic per hectàrea (Single Area Payment Scheme), que s’aplica als
nous Estats membres.
En la nova PAC s’aplica el sistema de "revisió médica" de la PAC, per tal de tenir
un mecanisme de revisió periòdic que permeti la seva modernització, simpli-
ficació i racionalització. El maig de 2008 la Comissió Europea va presentar la
seva proposta legislativa de "revisió médica" de la PAC amb mesures com la
supressió de l’instrument de retirada de terres del 10% del guaret obligatori
pels cultius herbacis, per tal de fer front a l’augment mundial dels preus dels
productes alimentaris.
1.7. La PAC en l’horitzó 2020
L'any 2013 es va plantejar una nova reforma de la PAC per tal de respondre a
una sèrie de reptes que la PAC havia d'afrontar al llarg dels propers anys:
1) Fer front a una sèrie de canvis globals, principalment més exigències en

matèria de seguretat alimentària, el canvi climàtic i la cerca de la sostenibilitat
i el manteniment de l’economia rural (i la forma de vida rural, en general).
Canvi climàtic - Impactes possibles sobre l’agricultura de la UE
Font: DG d’Agricultura i Desenvolupament Rural, basat en informes de l’AEMA, estudis acadèmics JRC i MS.
2) Millorar la competitivitat, responent al repte de fer front a la crisi econòmica

general i tractant d’apaivagar les excessives oscil·lacions dels preus agrícoles.
3) Millorar la PAC en termes d’intel·ligibilitat, sostenibilitat, eficiència i justí-

cia.
Per fer front a aquestes exigències, la Comissió Europea ha anunciat una pri-
mera proposta que s’organitza entorn de tres objectius principals: millora de
la competitivitat, increment de la sostenibilitat i més efectivitat (de la PAC).
Més específicament, els deu aspectes fonamentals de la reforma es refereixen
al següent:
1) Millorar el sistema de suport a les rendes.
2) Desenvolupar eines que facilitin la gestió de crisis.
3) Crear un “pagament verd” que contribueixi a preservar la productivitat a

llarg termini del sector.
4) Fer una inversió addicional en recerca, innovació i transferència tecnològi-

ca.
5) Assolir una cadena alimentària més competitiva i equilibrada.
6) Incentivar els projectes agroambientals.
7) Ajudar a la posada en marxa de nous negocis gestionats per joves agricultors.
8) Estimular l’ocupació i l’emprenedoria rurals.
9) Millorar el tractament d’aspectes considerats “sensibles” al sector.
10) Una PAC més simple i eficient.
Tot i que aquests deu eixos d’actuació es concreten en diferents instruments i

mesures, per la importància que tenen aprofundirem en el nou mecanisme de
pagaments directes. D’acord amb la proposta, una part de l’esquema de paga-
ment serà obligatori i comú per a tots els estats membres. Aquesta part obliga-
tòria es composa de tres vies d’ingrés diferents: un pagament bàsic, un paga-
ment “verd” (vinculat al fet que es duguin a terme pràctiques agrícoles consi-
derades beneficioses per al medi ambient i el canvi climàtic) i un pagament
per a joves agricultors. Un segon esquema de pagament serà complementari i
cadascun dels estats membres decidirà si l’aplica o no. El composa, entre altres
conceptes, un ingrés per a agricultura en àrees naturals protegides. A banda
d’aquest sistema doble (obligatori més voluntari), els petits agricultors podran,
voluntàriament, acollir-se a un esquema de pagaments simplificats.
Finalment, cal mencionar que tota la reforma es fa sota un criteri general de Web recomanada
forta contenció de la despesa agrícola. Concretament, i en el marc de les pro-
Per a seguir el desenvolupa-
postes del Marc Financer Plurianual 2014-2020, es proposa mantenir la des- ment del procés de reforma
pesa de la PAC, en termes nominals, en els nivells assolits el 2013 (vegeu la és recomanable consultar
la web http://ec.europa.eu/
gràfica adjunta). agriculture/cap-post-2013/
index_en.htm
La trajectòria de les despeses de la PAC 1980-2020
Font: DG d’Agricultura i Desenvolupament Rural.
1.8. L’agricultura multifuncional i la política agrària i rural
Les funcions socials originàries de l’agricultura no han desaparegut, però s’han

vist radicalment alterades pels canvis en les últimes dècades. Els canvis que
han tingut lloc en l’organització i tecnologia de la producció agrícola han sos-
cavat la relació aparentment complementària que l’agricultura ha tingut amb
el medi rural. Els grans augments de productivitat i intercanvis comercials han
relativitzat el problema de l’autosuficiència alimentària (malgrat hagi tornat a
resorgir amb l’augment i volatilitat dels preus dels aliments); a més, l’èxode en
massa de les zones agrícoles a les ciutats ha reduït la població agrícola i el seu
paper d’estabilitzador social. Els problemes mediambientals generats per les
noves tècniques de producció i l’auge de les subvencions juntament amb un
cert comportament corporativista han contribuït a canviar en certa manera la
imatge de l’home del camp i de la seva activitat. La disminució de la població
activa agrària i l’orientació de la població rural cap a altres activitats són també
factors que ens porten a preguntar-nos fins a quin punt la imatge social de
l’agricultor ha canviat.
L’agricultura és multifuncional perquè no està limitada a una única funció de Multifuncionalitat

producció d’aliments i matèries primeres, sinó que també té altres funcions.
El concepte de multifunciona-
És el sector vist en el seu conjunt allò que és multifuncional. La Comissió té en litat en l’agricultura és un dels
compte el caràcter de bé públic dels serveis generats per les activitats agrícoles punts clau de la UE en les ne-
gociacions amb l’OMC per a
per la seva vinculació a la terra i en la preservació del paisatge que és pròpia- avançar en la liberalització del
comerç agrícola.
ment un bé públic, la preservació mediambiental i, fins i tot, dels fenòmens
naturals, la contribució a la viabilitat de les àrees rurals. L’agricultura també
ha de respondre a les preocupacions dels consumidors relatives a la qualitat i Vegeu també
seguretat en els aliments. Totes aquestes funcions, com es veurà, són centrals
El desembre de 1997, el Con-
en la determinació de la demanda social en l’estudi realitzat. La Comissió acla- sell de Ministres d’Agricultura
i el Consell Europeu a Luxem-
reix, no obstant això, que aquestes funcions de l’agricultura no són simples burg es van pronunciar a fa-
vor “d’una agricultura europea
externalitats de la funció de producció agrícola, alienes al mateix context po-
multifuncional i que cobrei-
lític i institucional. És un fet reconegut que la societat europea valora aquesta xi el conjunt de territori de la
Unió”. L’Agenda 2000 també
multifuncionalitat de l’agricultura i per aquesta raó s’han desenvolupat polí- introdueix el concepte de mul-
tifuncionalitat agrària, al vol-
tiques per tal d’assegurar-ne l’existència. tant del qual ha de girar la ne-
gociació agrària comunitària
amb l’OMC.
La Comissió va presentar l’argument de multifuncionalitat i sostenibilitat a
l’OMC. El nou model de l’agricultura europea derivat del desenvolupament
de l’Agenda 2000 i compatible amb les negociacions per a la liberalització del
comerç agrícola, té com a objectiu el desenvolupament del mercat interior
europeu, el manteniment de les rendes agràries, la protecció mediambiental
i el desenvolupament rural.
Exemple
Agriculture: Process of Analysis and Information Exchange of the WTO, 1999.
Aquesta contribució de la Comunitat Europea al caràcter multifuncional de l’agricultura

(Comissió Europea, DG VI, octubre 1998), té com a objectiu establir els conceptes bà-
sics subjacents en el caràcter multifuncional de l’agricultura. És el document de base de
les Comunitats Europees en el procés d’anàlisi i d’intercanvi d’informació del Comitè
d’Agricultura de l’OMC.
En aquest sentit, la Direcció General d’Agricultura de la Comissió Europea, in-

sisteix en l’argument de la multifuncionalitat com a base de les negociacions
amb l’OMC, concepte que d’altra banda ha estat reconegut per l’OCDE (Co-
municat de la Reunió Ministerial de l’OCDE al març de 1998). Per la Comissió
Europea, doncs, aquests aspectes de l’agricultura que no es limiten a la produc-
ció d’aliments al més baix cost, sinó que tenen a veure amb la preservació del
paisatge, la producció d’aliments de qualitat, la preservació dels recursos ex-
hauribles, la contribució al desenvolupament rural i la creació d’oportunitats
de treball, il·lustren el caràcter multifuncional de l’agricultura, que alhora és
la clau per a dirigir-se en el context de l’OMC.
Si bé el concepte de multifuncionalitat queda clar en el model

d’agricultura tradicional europea, a més del repte que sigui acceptable
com a objecte de protecció en el marc de l’OMC, queda pendent la seva
"acceptabilitat" pels ciutadans contribuents de la Unió Europea, i parti-
cularment, dels estats de la UE, en la mesura que el pes de la contribució
financera recaurà sobre els pressupostos estatals per la via del cofinan-
çament.
2. L’Europa Blava: la política de pesca comuna
2.1. Especificitats del sector pesquer
Les activitats agràries i de pesca tenen en comú la seva adscripció a l’anomenat

sector primari, però, en canvi, la diferència més important rau en el grau
d’explotació dels recursos naturals. L’activitat de la pesca es fonamenta en la
seva capacitat extractiva, que pot seguir més o menys criteris de sostenibilitat
si respecta la dinàmica reproductiva que determinen les lleis de la biologia,
ja que la pesca consisteix en la captura de poblacions de peix que es mouen
lliurement en l’espai marítim, i que és un recurs natural, biològic i renovable.
Drets de propietat en la pesca
Excepte en el cas de l’aqüicultura, els drets de propietat en la pesca tenen una extensió
marítima de la base territorial dels estats i són relativament recents. No va ser fins al
1982, que l’Assemblea General de les Nacions Unides va adoptar la convenció dels drets
del mar, que establia que els països costers podien establir una zona econòmica exclusiva
de 200 milles marines. Aquesta disposició, ha afectat les tradicionals àrees de pesca, per
exemple de l’Estat espanyol, Irlanda, Noruega, el Canadà i el Marroc.
Excepte en el cas de l’aqüicultura, la pesca es diferencia de l’agricultura en el

fet que aquesta, com el seu nom indica, és una activitat que, basada en un
sistema ben definit de drets de propietat sobre els factors productius i els re-
cursos naturals, es desenvolupa des de fa mil·lennis (excepte en algunes àrees
del món que encara tenen sistemes d’agricultura primitiva i també en alguns
llocs en el sector forestal més semblant a les activitats extractives) com una
activitat autosostenible, que té en compte les lleis de la biologia i les utilitza al
seu favor. Malgrat aquestes diferències, les dues activitats tenen com a finalitat
l’alimentació i el consum humà, directe o indirecte, i per això són importants
en la producció d’entrades (inputs) per al sector transformador agroindustrial.
Malgrat que a vegades es considera que l’activitat de la pesca ocupa pocs tre-
balladors, s’ha de tenir en compte que en el sector de la pesca, cada lloc de
treball en el mar, representa uns quatre llocs de treball a terra.
Les polítiques de pesca estan determinades per les condicions de producció L’esforç pesquer
del sector i intenten evitar que l’activitat extractiva es converteixi en depreda-
L’esforç pesquer és la capaci-
dora, per la simple lògica del màxim benefici a curt termini. Per a garantir la tat en tones i potència del mo-
continuïtat de l’activitat, cal que la taxa de reproducció de les espècies sigui tor, multiplicada per l’activitat
expressada en dies o hores de
superior o igual a la taxa d’explotació. Per això, la pressió de la pesca o les presència en el mar pescant.
El canvi tecnològic en el sec-
captures, determinada per la demanda de consum, s’ha de mantenir en un tor ha fet augmentar molt la
productivitat dels dies de pes-
nivell (definit per l’esforç pesquer) en què no es posi en perill la supervivència ca, especialment, en la capaci-
de les espècies explotades. tat d’arrossegament i de càrre-
ga i en la detecció de bancs de
pesca.
2.2. La política de pesca comuna
La política de pesca comuna, té el seu origen al 1970 amb dos reglaments

que van regular: 1) l’accés lliure i igualitari als caladors de la Comunitat per a
tots els pescadors comunitaris; 2) ajudes comunitàries per a reestructurar les
flotes; 3) l’Organització Comuna de Mercat per als productes de la pesca; i 4)
la política comercial comuna amb països tercers.
Arran de la primera ampliació cap al nord, el Regne Unit, Irlanda i Dinamar-

ca van obtenir concessions a favor dels seus pescadors litorals. Amb el reparti-
ment de drets de pesca a escala internacional per part de la tercera conferència
sobre dret marítim de les Nacions Unides, alguns estats van ampliar les zones
econòmiques exclusives (ZEE) fins a les 200 milles i la CE va adoptar aquesta
mesura. En aquest context es va elaborar el segon bloc de mesures de l’Europa
Blava, el 1983.
Com a resultat de l’ampliació dels drets de pesca dels estats cap a les 200 milles
marines i dels acords entre aquests, de l’aplicació de la política d’ordenament
dels mercats del Tractat a la pesca, i de les successives ampliacions cap al nord
i cap al sud (Espanya) d’estats amb interessos forts en el sector de la pesca,
s’ha configurat la política de pesca comuna, que avui té una especificitat i que
consta dels elements següents:
• Ordenament del mercat.

• Política estructural.
• Política d’accés i conservació dels recursos.
• Acords internacionals de pesca.
2.2.1. L’ordenament del mercat
Originalment, segons l’article 38 del TFUE, els reglaments per a l’agricultura i

el comerç de productes agraris, també s’estenen per analogia amb els productes
de la pesca. En el context del desenvolupament de l’ordenament del mercat
agrari, el 1970 es va promulgar el Reglament (modificat el 1976 i el 1981)
sobre l’organització del mercat de productes de pesca, que al llarg del temps
ha adquirit una especificitat en el sector de la pesca.
Finalment, la normativa bàsica és el Reglament de 1992 (CE 3759/1992) que

estableix l’Organització Comuna de Mercat en productes pesquers i aqüicultu-
ra i les mesures per a la seva comercialització, que afecten els productes frescos
i determinats productes transformats.
La política de mercats de la pesca comprèn tres tipus de mesures: 1) les dirigides

a garantir les condicions sanitàries dels aliments; 2) les normes de qualitat, i 3)
les que van dirigides a assegurar les condicions de mercat (competència, lluita
contra el frau, protecció dels consumidors).
La comercialització és responsabilitat de les organitzacions de productors i les

normes de comercialització es refereixen a la qualitat, dimensió, pes, empa-
quetatge i etiquetatge dels productes. La Comunitat també ha establert un
conjunt de mesures d’intervenció per tal de protegir els productors de la im-
portació de productes.
En resum, els elements centrals de l’OCM de la pesca són els següents: 1) els
estàndards de qualitat; 2) un sistema de preus de retirada; 3) les organitzacions
de productors encarregades de la gestió de les quotes de captura autoritzades,
i 4) les importacions de països tercers, tenint en compte que en la UE les im-
portacions representen el 50% de les seves captures, amb una asimetria entre
països exportadors (Dinamarca, Irlanda, el Regne Unit i Suècia) dels països de-
ficitaris i, per tant, importadors (Alemanya, Bèlgica, Espanya, França, Itàlia,
els Països Baixos i Portugal).
2.2.2. La política estructural
Amb la creació de l’OCM del sector de la pesca el 1970, es va promulgar el

Reglament per a la política estructural de la política pesquera comuna. El seu
objectiu és el foment d’un desenvolupament equilibrat i harmònic de la pesca
i el foment d’una utilització racional dels recursos biològics del mar i de les ai-
gües continentals. Originalment, les mesures estructurals estaven parcialment
finançades pel FEOGA.
L’any 1983, amb les mesures que permeten d’assolir l’Europa Blava, les mesures
estructurals es concentren en les ajudes per a la renovació de la flota pesquera.
En la Cimera d’Edimburg de 1993 es consolida la política estructural pesquera
amb la reforma dels fons estructurals.
Des del gener de 2003 hi ha una nova Política Comuna de Pesca (PCP). Ha es-
tat important en aquesta reforma la introducció d’una perspectiva de llarg ter-
mini en lloc de les mesures preses anualment que dificultaven la conservació
de les poblacions de peixos. La nova política de flotes comporta la supressió
progressiva de les ajudes públiques a inversors privats per renovar els vaixells.
Els instruments principals de les mesures estructurals són els següents: Exemple d’inversió
El 15 d’abril del 2000 es va fer

a)�El Fons Europeu de la Pesca és el nou sistema de finançament de les reformes oficialment al port de l’Ametlla
estructurals del sector. de Mar, l’avarament del vai-
xell TIO GEL II (el més gran
de la flota catalana) per a la
pesca de tonyina amb arts
b)�Amb les mesures socioeconòmiques per a les àrees dependents de la pesca d’encerclament.
es poden beneficiar dels fons FEDER i FSE, beneficiaris al seu torn dels fons La inversió va ser de 471,1 mi-
lions de pessetes, dels quals
estructurals. uns 80 milions van ser subven-
cionats per l’IFOP.
2.2.3. La política d’accés, conservació i utilització comuna de les

reserves de pesca
L’existència d’un espai econòmic comú, implica que les aigües pesqueres que
pertanyen a aquest espai, es puguin utilitzar sense discriminacions nacionals.
Després de l’ampliació efectiva des de l’1 de gener de 1970 de les zones econò-
miques exclusives (ZEE) de 12 a 200 milles marines, la Comunitat va haver de
buscar una solució per a la utilització ordenada i la conservació de les reserves
de pesca.
L’establiment del total autoritzat de captures (TAC), la seva distribució entre Vegeu també
estats membres i la regulació a l’accés a les aigües costaneres es va resoldre el
http://ec.europa.eu/pol/fish/
1983 amb un acord que permetia l’establiment de zones nacionals de reserva index_es.htm
de pesca de fins a 12 milles marines amb la condició que els altres estats mem-
bres poguessin desenvolupar al màxim les formes de pesca tradicionals.
Els estats membres són responsables dels controls. La Comissió controla la seva
efectivitat, mitjançant inspeccions no anunciades. Tots els vaixells de pesca
han de dur un quadern de bitàcola, amb l’ajut del qual es pot controlar si
les captures que es transporten a bord van d’acord amb els reglaments de la
Comunitat sobre la composició de les espècies corresponents a les xarxes que
utilitzen.
La Comissió Europea ha obert procediments d’infracció contra set Es-

tats membres (Xipre, França, Grècia, Itàlia, Malta, Portugal i Espanya) per
l’incompliment de tramesa de dades de captures.
2.2.4. Els acords internacionals de pesca
La gestió dels recursos externs de la pesca correspon a l’àmbit comunitari, ate-

sa la unitat de mercat en productes de la pesca. Per aquesta raó, la UE assumeix
en paral·lel amb les seves competències internes, les negociacions de les rela-
cions comercials en matèria de pesca en països tercers. D’una banda, la de les
aigües territorials dels països que no són membres de la UE (per exemple, el
Marroc que és de gran importància per a l’Estat espanyol); de l’altra, la gestió
dels recursos compartits en aigües internacionals (un altre exemple d’aquesta

gestió és la de l’halibut entre l’Estat espanyol i el Canadà, en aigües que exce-
dien les 200 milles marines).
Els acords multilaterals es refereixen als acords de pesca en aigües internacio-

nals, en el si d’organismes multilaterals, ja que la problemàtica de l’excés de
pesca afecta la pesca mundial. Per això les organitzacions i convencions inter-
nacionals estableixen els règims d’explotació de recursos a alta mar.
El finançament dels acords

El acords bilaterals tenen diferents modalitats: bilaterals
• Acords de reciprocitat, basats en el permís mutu d’accés a les aigües El finançament dels acords bi-
laterals representa el 40% de
jurisdiccionals respectives. les despeses de la política de
pesca comuna i s’han esta-
blert uns 26 acords amb països
• Acords basats en l’accés a recursos a canvi d’accés al mercat. d’Àfrica, l’oceà Índic, Amèrica
del Nord i Argentina.
S’intercanvia explotació de recursos de països tercers per l’accés
d’aquests al mercat comunitari de productes pesquers.
• Acords basats en l’accés a l’excedent a canvi de compensacions fi-

nanceres. També la variant d’accés al mercat comunitari.
Resum
La política agrícola comuna, que ha estat la primera política comuna de la Co-

munitat Econòmica Europea, pateix les conseqüències de les dificultats pres-
supostàries internes i de les pressions comercials externes.
La reforma de la PAC de 1992 i la Ronda Uruguai del GATT amb l’acord de

Marràqueix, ha obligat a garantir l’accés als mercats comunitaris i a una dis-
minució progressiva del nivell de preus de garantia, que són substituïts per les
ajudes directes als agricultors.
Davant l'OMC, la UE defensa el concepte de multifuncionalitat a l’agricultura,

per tal de trobar una fórmula que permeti la protecció dels agricultors sense
vulnerar el fi d’"excepció agrícola" acordada en el context de la liberalització
dels mercats.
Pel que fa a la pesca, la política comuna de pesca ha passat de dependre de

l’agricultura a ser una política amb una dimensió pròpia. La UE s’enfronta als
problemes interns entre estats sobre la defensa dels seus caladors i el principi
de mercat interior, al mateix temps que des de la política comercial exterior
negocia les quotes de pesca mitjançant els acords bilaterals de pesca amb països
tercers i els acords multilaterals per a pescar en aigües internacionals.

KGFKHFHDKH

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

KGFKHFHDKH

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Les polítiques

Jordi Bacaria Colom

Temps mínim de dedicació recomanat: 2 hores

1. Fonaments de la PAC i de la intervenció en l’agricultura....... 9

2. L’Europa Blava: la política de pesca comuna............................. 22

Quan parlem d’Integració Europea és obligat referir-se a la política agrícola

D’altra banda, l’anàlisi i descripció de la PAC pot arribar a assolir un nivell

2. Conèixer els aspectes essencials dels mecanismes de la política agrària i la

3. Relacionar l’efecte de la PAC sobre la producció agrària a la UE i l’oferta

4. Distingir la protecció a l’agricultura de la protecció als agricultors.

5. Conèixer la importància del complex agroindustrial.

6. Explicar les posicions de la UE sobre el proteccionisme agrari en les nego-

7. Conèixer el disseny de la PAC després del 2013.

1. Fonaments de la PAC i de la intervenció en

1.1. Objectius i organització de la política agrícola comuna

Així s’explica, doncs, i especialment després de la fi de la Segona Guerra Mun-

El racionament? Actualment, en la nostra societat només la gent gran

1.2. Els objectius de la PAC

Els objectius de la PAC són, doncs, explícits d’aquesta estratègia de proveïment

1.�Els objectius de la política agrícola comuna seran els següents:

a. Incrementar la productivitat agrícola, fomentant el progrés tècnic, assegurant el desen-

b. Garantir així un nivell de vida equitatiu a la població agrícola, especialment, mitjan-

c. Estabilitzar els mercats;

d. Garantir la seguretat dels aprovisionaments;

e. Assegurar al consumidor subministraments a preus raonables.

(Versió consolidada del tractat Constitutiu de la Comunitat Europea).

Actualment, vistes les transformacions que s’han donat a l’agricultura comuni-

Productes als quals es fa referència en l’Annex I del Tractat

En el Tractat, es fa referència als productes en termes de la nomenclatura de Brussel·les;

La llarga llista de productes comprèn la producció agrícola comunitària, i, per

Els mecanismes de protecció de l’agricultura i la seva articulació normativa

Lògicament, aquesta complexitat normativa i reguladora, també dóna lloc a

1.3. Les organitzacions comunes de mercat i els principis de la

a)�normes comunes sobre la competència;

b)�una coordinació obligatòria de les diverses organitzacions nacionals de mercat;

c)�una organització europea del mercat.

L’organització comuna s’haurà de limitar a aconseguir els objectius enunciats en l’article

Qualsevol política comuna de preus s’haurà de basar en criteris comuns i en mètodes

3.�Per a permetre que l’organització comuna a la qual fa referència l’apartat 1 assoleixi

1.4. Estructura operativa de la política de sosteniment de preus i

Posteriorment, el 2005, el sistema financer de la PAC va canviar. Des d’aquell

L’operativa de la política de preus i mercats s’ha concentrat en la gestió mit-

• Intervenció via preus.

• Exaccions i protecció duanera (per exemple, quotes d’importació) per evi-

En resum, la política de preus i mercats es pot resumir a grans trets en

• La consolidació de les ajudes directes als productors com el meca-

• El condicionament generalitzat del suport als rígids mecanismes

1.5. La reforma de la PAC del 1992

El 1992 es va iniciar la primera reforma important de la PAC molt concentrada

La reforma de la PAC de 1992 tenia com a característica principal la

L’objectiu bàsic i fonamental de la reforma era substituir gradualment el siste-

Els objectius complementaris de la reforma eren reorientar la producció agrà-

La reforma de la PAC també va incloure un conjunt de mesures

La PAC s’hagué d’enfrontar a crítiques molt fortes a causa, fonamentalment,

• El pes financer elevat que tenien en el pressupost comunitari.

• L’ampliació de la comunitat i els costos que s’hi associen.

Les reformes de 1992 es dirigien a resoldre parcialment aquests problemes i a

A partir de la Reforma de la PAC de 1992, i el procés de revisió de les polítiques

1.6. La reforma de la PAC del 2003

La reforma de la PAC del juny del 2003 va canviar sensiblement l’enfocament

benestar del consumidor. Així mateix, el sistema permet afavorir la inclusió de

En resum la reforma de 2003 va comportar un canvi radical en el model de

Els instruments són el següents: