ESTILS D’AFERRAMNET DURANT LA INFÀNCIA I COM AFECTEN EN LA

DEPENDÈNCIA EN LES RELACIONS DE PARELLA

MARC TEÒRIC

1. Dependència emocional
1.1. Definició i història

El concepte de dependència emocional, aquest és un terme que no figura a les

classificacions actuals de trastorns mentals i del comportament (DSM -IV o CIE-10), aquest
es podria definir com una sobredependencia en una relació interpersonal, afectant a la visió
d’un mateix (self) i la d’altres(Valor et al., 2009).

Alguns altres autors destacats la definieixen com comportaments addictius cap a altres
persones produint asimetries de rol (Villa & Sirvent, 2009).”
O també, Jorge Castelló (2010), l'autor espanyol que més revisió realitzada sobre la
temàtica fins l’actualitat, atén els components afectius i conductuals, definint-la com un
“patró persistents de necessitats emocionals insatisfetes que s'intenten cobrir
desadaptativament amb altres persones”.

O anant més encaminats cap a les relacions de parella es defineix com una necesitat
afectiva extrema que una persona sent cap a la seva parella. (Jorge Castelló, 2010).

Per remontar-nos al origen del terme dependència emocional podriem considerar

diferents filòsofs, artistes i científics parlaven de les característiques tant positives com
negatives de l'amor, sent moltes de les negatives les que es relacionen al que avui es
coneix com a dependència emocional (Yela, 2001 com es va citar a Izquierdo & Gómez –
Acosta, 2013).
El primer filòsof que deixa constància que exisitia un tipus l’amor nociu destacable per la
possessió de l’altre individu comparant-ho amb un objecte el qual voldrien devorar va ser
Plató (com es va citar a Esquerre & Gómez –Acosta, 2013). També es podria considerar a
l’autor Immanuel Kant (1724-1804) que parlava de l'amor-passió (egoista) i ho definia com
un conjunt de sensacions impossibles de controlar per a les persones que la patien
(Clemente, Demonque, HansenLove & Kahn, 1997 com es va citar a Izquierdo & Gómez
–Acosta, 2013).
Altres autors com Sophia, Tavares i Zilberman (2007) i Becoña (1996) han comparat els
criteris diagnòstics de la dependència de l'alcohol i altres drogues amb la dependència
emocional (com es va citar a Izquierdo & Gómez-Acosta, 2013).

Tot i que Castelló (2005) està d'acord amb algunes semblances entre aquesta
comparació considera que aquests són processos diferents. Per això, compara cada
criteri proposat pel DSM-IV-TR per a les addiccions amb la dependència emocional
(actualment, els criteris del DSM – V, 2013, són iguals) com veurem a continuació.
Segons el DSM-IV-TR els criteris diagnòstics per a la dependència de substàncies són:
Un patró desadaptatiu de consum de la substància que comporta un deteriorament o
malestar clínicament significatius, expressat per tres (o més) dels ítems següents
en algun moment dun període continuat de 12 mesos. falta

1. Tolerància, definida per qualsevol dels ítems següents:

(a) Una necessitat de quantitats marcadament creixents de la substància per
aconseguir la intoxicació o lefecte desitjat.
(b) L'efecte de les mateixes quantitats de substància disminueix clarament amb la seva
consum continuat.

La difereència que es troba en aquest punt és que la tolerància no augmenta, el dependent

sempre té la mateixa necessitat d’estar amb la seva parella, és a dir, no va augmentant amb
el temps.

2. Abstinència, definida per qualsevol dels ítems següents:

(a) La síndrome d'abstinència característica per a la substància.
(b) Es pren la mateixa substància (o una de molt semblant) per alleujar o evitar els
símptomes dabstinència.

Aquest criteri presenta una gran semblança, ja que quan es talla la relació, els símptomes
es poden comparar amb el síndrome d’abstinència, però el més habitual és que el
dependent al tallar la relació busqui immediatament una altra que la substitueixi.
3. La substància és presa amb freqüència en quantitats majors o durant un
període més llarg del que inicialment es pretenia.
Aquest criteri no aplica a la dependència emocional.

4. Hi ha un desig persistent o esforços infructuosos de controlar o interrompre

el consum de la substància. Aquest criteri es compleix en certa mesura si és que el
dependent és conscient que ha de deixar la seva parella o que no li ha d'importar tant.
Això no es presenta gaires vegades i es veurà influït pel grau de dependència que
del subjecte.

5. S'empra molt de temps en activitats relacionades amb l'obtenció de la

substància (p. ex., visitar diversos metges o desplaçar-se llargues distàncies), en el consum
de la substància (p. ex., fumar una cigarreta darrere l'altra) o en la recuperació dels efectes
de la substància.
6. Reducció d'importants activitats socials, laborals o recreatives degut
al consum de la substància.
Ambdós criteris anteriors són molts semblants, i es podrien comparar en que tots els altre
aspectes de la vida del dependent queden en segon pla i se centra totalment en la seva
parella, incús quan està amb altres persones (amics, familiars) la major part del temps parla
i menciona a la seva parella.

7. Es continua prenent la substància tot i tenir consciència de problemes

psicològics o físics recidivants o persistents, que semblen causats o exacerbats
pel consum de la substància.
Aquest últim criteri també és comparable amb els símptomes de dependència ja que les
persones dependents encara que sàpiguen que la seva relació és nociva continuen
immerses dintre d’aquesta, ja que se’ls hi fa impossible poder deixar aquest vincle.

Per tant, Jorge Castelló arriba la conclusió en el que majoritàriament es diferencien aquests
dos conceptes son en la dependència es supera un cop s’ha superat el “síndrome
d’abstinència” en canvi un addicte no deixa de ser-ho. Un dependent al tallar la relació amb
la seva parella buscarà un altre cop la validació i l’acceptació que necessita en un altre
persona i possiblement tornarà a ser dependent un altre cop. D’igual manera que els
tractaments en ambdós casos (addictes i dependents) seran també diferents, ja que en el
cas dels addictes caldrà deshabituar al pacient de la substància addictiva, en canvi en un
dependent no se li pot dir que no mantingui relacions amoroses ja que si son sanes
aquestes tenen un efecte positiu.
1.2 L’amor romàntic

L’ amor romàntic neix de la cultura occidental on determina com es comporten i es

relacionen els homes i les dones entre ells.
Marcela Legarte (2001) menciona que aquest sorgeix en l’època de l’amor burgès, on es
respresentaa la manera de pensar a Europa els segles XIV, XV i XVI envers l’amor on
aquest es regia pel matrimoni, la mongamia i la heterosexuliatat. Les dones no tenien
llibertat del seu propi cos, convertint-se així en “dones objecte”, subordinades per la figura
masculina, i s’excercia una dependència envers el seu marit. Per tant, es podria dir que
l'amor romàntic, tant a través de la conceptualització com de les experiències amoroses que
promou, té una part intrínseca de la subordinació social de les dones.

Així doncs, el concepte d’ideal romàntic, gira entorn una construcció social, on les dones
idealizen la figura masculina, on la finalitat i objectiu a la vida d’aquestes ha de ser formar
una família i complaure al seu marit, entregant-se incondicionalment a ell, ja que necessita
el seu recolzament i afecte ja que per ella mateixa no es pot valdre. Ens trobem davant una
cultura que promou relacions desiguals, en la mesura que els projectes i la capacitat de
decisió no són equiparables per a les persones implicades en la relació. (Lagarde, 2001 )

Aquest constructe social pot tenir influència en la generació de dependència emocional

sobretot en les dones, ja que l’idea i creença de necessitar una figura masculina al seu
costat pot arribar a impulsar la generació de relacions dependents.

Yela (2006) estableix una sèrie de mites o creences que suposadament desciuen la
“naturalesa de l’amor” i defineixen com aquest ha de ser.

Mite de la mitja taronja, es refereix a la creença que existeix una persona predestinada per
nosaltres i que la trobarem al llarg de la nostra vida. Considerada també per Cruz i Zurbano
(2012) com “la creença en les ànimes bessones, persones amb les que es guarda una
química íntima, especial i única, concepte cultivat al llarg de la història com a súmmum
absolut de l'amor romàntic i redissenyat actualment amb el lloc comú de l'altra meitat de la
teva pròpia personalitat”.
Mite de l'aparellament o de la parella, es refereix a l’estereotip de parella (heterosexual)
és una cosa que es dóna de manera natural i universal i en què la monogàmia amorosa és
present en totes les èpoques totes les cultures.
Mite de l'exclusivitat, es refereix a l’impossibilitat d’estar enamorat/da de dues parelles
alhora. Aquest mite es troba directament relacionat amb la fidelitat a la parella que pertany
al següent mite.
Mite de la fidelitat, i d'acord amb De La Peña, Ramos, Luzón, i Recio (2011) és un dels
mites que categoritza l'amor com a possessió i exclusivitat, tenint diferents judicis per a
homes i per a dones, sent les dones més romàntiques, és més important la fidelitat en una
relació per a elles.
Mite de la gelosia, es refereix a que els gelos són un signe d'amor i fins i tot el requisit d'un
veritable amor.

Mite de l'equivalència, es refereix a que l’amor equival a l’enamorament o per tant, si una
persona deixa d'estar apassionadament enamorada és que ja no estima la seva parella.

Mite de l'omnipotència o creença que “el amor ho pot tot”, és a dir, si hi ha amor
verdader es podran superar tots els obstacles que intervinguin en la relació.

Mite del lliure albir, es refereix a la creença que els nostres sentiments són totalment
personals i no depenen de factors biològics o culturals.

Mite del matrimoni o de la convivència, es refereix a que l'amor romàntico-passional

te´com a finalitat el formar una família i que comporta la convivència i el matrimoni com a
intermediaris.

Mite de la passió eterna o de la perdurabilitat, es refereix a la idea que la passió ha de

perdurar durant al llarg de la relació.

1.3 Característiques

Per a Castelló (2005) les característiques dels dependents emocionals es poden

agrupar en tres categories: Àrea de les relacions de parella, àrea de les relacions amb el
entorn interpersonal i àrea d’autoestima i estat anímic.
Les característiques que aquest autor considera que representen un paper esencial en la
predisposició a la dependència emocional; baixa autoestima, por i intolerància a la solitud i
la tendència a establir relacions desequilibrades de parella. Encara que, com més
característiques prenenti un individu, més probable és que aquesta dependència sigui més
greu.
En l’àrea de la relació de parella les principals característiques que troba Castelló (2005)
són;

Necessitat excessiva de l’altre, desig constant de passar temps amb la teva parella.
Aquesta característica es pot veure reflectida quan l’individu constamtment busca a la seva
parella, pot ser a través de trucades, missatges i estar amb ell/a físicament, i trobant-se amb
malestar quan no pot tenir aquest contacte amb aquesta persona.

Desig d’excustivitat
El dependent es va aïllant del seu entorn per tal d’estar amb l’altre persona.

Donar prioritat a la parella per davant de qualsevol cosa

El dependent considera que la seva parella és el centre de la seva vida, prioritza-la fins i tot
per davant d’ella mateixa.

Idealització del subjecte

El dependent sobrevaloritza les virtuts de la seva parella i omet els defectes, creant així una
imatge irreal d’aquest.

Relació de submissió i subordinació

El depenent adopta un rol de sumissió en el qual es deixa portar per l’altre membre de
parella i té la perecepció que ha complaure realitzant el que l’altre desitji.

Historial de relacions de parella desequilibrades/asimètriques

Normalment els dependents presenten un patró molt semblant en totes les seves relacions.
Creant així, un historial de relcions amb dependència emocional

Por a la ruptura
El dependent és capaç de aguntar tot tipus de humillacions, faltes de respecte, desprecis
etc. inclús maltracte per tal de no tallar el vincle amb la seva parella.

Interiorització de creences de l’altre subjecte

El dependent s’adapta a l’estil de vida de la seva parella, arribant fins i tot al punt d’adoptar
la seva manera de pensar.

En l’àmbit de l’àrea de les relacions interpersonals les característiques serien les

següents;

- Desitjos d’exclusivitat cap a altres persones significatives

Els dependents solen tenir la necessitat de percebre aquesta exclusivitat en les persones
que ells consideren signicatives.

- Necessitat d'agradar

Tenen la necessitat de sentir l’aprovació i validació per part d’altres persones, ja que per ells
mateixos no se senten suficients.

- Dèficit d'habilitats socials

En alguns casos els dependents presenten una baix nivell d’habilitats socials ja que la
necessitat d’agradar constantment genera una baixa assertivitat.

En l’àrea d'autoestima i estat anímic es troben les següents característiques

- Baixa autoestima

Segons Castelló (2005) La baixa autoestima és el principal detonant que genera la

dependència emocional, ja que s’aferren a la validació externa perquè són incapaços de
validar-se per ells mateixos i tenir una visió positiva d’ells mateixos.
Solen ser que persones que es deixen influir per l'opinió dels demés, i normalment quan
adquireix el rol dependent cap a una figura autoritària opta per complaure a aquest figura ja
que segons els seus esquemes és el que li aporta més seguretat, orientació i recolzament
(Borstain, 1992).
- Por i intolerància a la soledat

Arrel del punt anterior, al no poder validar-se per ells mateixos busquen constantment
persones externes que els hi donin aquest reforç, conformant-se així amb un mínimes
senyals d’afecte. D’aquesta manera els dependents tenen una gran fòbia a la soledat ja que
mantenen la idea que necessiten a aquella persona per ser feliços.
Faur (2007) expressa que aquesta por a la solitud és el factor que més influeix en la decisió
de no acabar una relació caracteritzada per abús (com es va citar a Galati, 2013).

- Estat d'ànim negatiu i comorbiditat

L’estat d’ánim negatiu, ansiós i preocupat i insegur és comú dels dependents emocionals. A
part, la dependència emocional comporta trastorns comòrbids sent els més comuns els
depressius i els ansiosos.
Aquests trastorns solen presentar-se davant de la ruptura, davant d'amenaces d'abandó,
davant del deteriorament de la relació, etc. (Castelló, 2005), aquests trastorns es comparen
amb “el síndrome d’abstinència”.

En els intents de cercar els motius pels quals neix aquesta dependència emocional cap a la
parella tenim;

Per una banda, un factor que intervè en la dependència emocional , seria el rebuig que
sentim en les relacions, ja que totes les relacions interpersonals que tenim al llarg de la vida
ens condicionen a tenir uns o altres esquemes cognitius. Quan alguna de les dues bandes
de la relació no mostra suficient interés, o no assumeix part del compromís podria ser que
l’altre part generès una dependencia emocional. (Goleman, 2006)

Aquest sentiment negatiu té un origen neuronal situat a l'escorça cingulada anterior (CCA)
sent la mateixa regió que s'activa quan es produeix un dany físic (Goleman, 2006).
Per tant, de la mateixa manera quan es pateix un dany psicològic s’activen els mateixos
circuits.
Així doncs, és fàcil que els dependents acostumin a fixar-se amb persones s fàcilment
idealitzables per al dependent qui li atorga qualitats positives que no existeixen o que són
exageracions de l'aspecte físic, intel·ligència, personalitat, talent en alguna professió, etc.
Qualsevol altra persona “normal” no quedarà fascinada davant seu (Castelló, 2005).

La majoria d’estudis i autors (Bornstein, 1992; Schore, 1994; Castelló, 2000; Goleman,
2006; Bornstein, 2011) relacionen la dependència emocional amb la sobreprotecció dels
pares, és a dir, l’aferrament ansiòs, que és el que potser que derivi de la sobreprotecció.
Quan els pares no generen eines perquè l’individu es desenvolupa per tal de tenir
independència, protegint-lo amb excès i sense deixar que experimenti pel seu propi peu
situacions que més gran s’haurà d'afrontar és molt probable que generin relacions
dependents en el seu futur.

2. Aferrament

Aquestes modalitats d’aferraments van estar constituïts per Bowly (1958).

L’aferrament conceptaulitzat per primera vegada per Bowly (1969), s’ha convertit en marc
teòric que actualment té una gran utilitat en l’àmbit psicològic. En aquest s’exploren el tipus
de relacions parentals que tenen els individus en les edats més primerenques

En aquest context, la investigació sobre el tipus d'aferrament individual i la seva relació amb
la dependència emocional en l’ambit de parella s’han convertit en un dos factors que es
poden relacionar.
John Bowlby (1986) defineix el concepte d’aferrament com aquell comportament que
possibilita i motiva el subjecte a buscar i mantenir una proximitat amb una persona,
generalment els pares o cuidadors per obtenir un adequat desenvolupament tant afectiu,
cognitiu com psicomotor a la infància. Segons John Bowlby, l'aferrament no es formava de
manera immediata, sinó que calia que passés per fases per construir-se.
En la seva teoria de l’aferrament descriu diverses fases en el desenvolupament de
l'aferrament entre un nen i el seu cuidador:

1. Fase de preaferrament (0-2 mesos): En aquesta etapa inicial, els nadons responen a
estímuls, però no tenen una preferència clara per un cuidador específic. S'observen
respostes socials innates, com el plor i els somriures.
2. Fase de formació de l'aferrament indiscriminat (2-7 mesos): Durant aquesta etapa, els
nadons comencen a mostrar preferència per les persones familiars i responen principalment
a les persones en lloc d'estímuls no socials. Encara no tenen una preferència exclusiva per
un cuidador en particular.
3. Fase de formació de l'aferrament específic (7-24 mesos): En aquesta fase, els nens
desenvolupen un aferrament més específic cap a algunes persones, generalment els pares
o cuidadors principals. Mostren ansietat davant de la separació i busquen la proximitat i el
contacte físic amb les seves figures d'aferrament.
4. Fase de desenvolupament de l'aferrament recíproc (2 anys en endavant): Durant aquesta
etapa, els nens comprenen les necessitats i desitjos dels seus cuidadors, i la relació es
torna més bidireccional. Els nens participen activament en la relació, expressen preferències
i utilitzen els seus cuidadors com a font segura de suport. És important tenir en compte que
hi ha altres variables que poden fer que el desenvolupament de l’aferrament varii, com per
exemple seria la personalitat de nen, la qualitat de les interaccions amb els cuidadors i
altres factors ambientals.

Tot i així és fonamental comprendre com es forma aquest vincle d’aferrament entre l'infant i
la seva figura de referència per entendre com estan estructurades les relacions humanes
durant la infància i com aquestes poden influir en la satisfacció de les nostres relacions
interpersonals durant l’adultesa. Els nens que desenvolupen un vincle positiu amb ells
mateixos i amb les seves figures d'aferrament tendeixen a experimentar emocions positives
i sentir-se segurs. En canvi, aquells que desenvolupen vincles negatius poden experimentar
emocions negatives i sentir-se insegurs.

És important doncs que l’infant pugui establir relacions segures i fortes en els primers anys
de vida i que es trobi en un entorn emocionalment segur, ja que les primeres experiències
tenen un gran impacte a la salut emocional. S’ha demostrat que l'aferrament adult difereix
de l'aferrament infantil en diversos aspectes: en les relacions de parella la naturalesa de la
relació és recíproca, les necessitats afectives prèviament satisfetes pels cuidadors es
transfereixen gradualment cap a les parelles significatives a l'adultesa (Fraley & Shaver,
2000) i l'aferrament adult es manifesta en la qualitat de les relacions i en la regulació de
l'efecte davant de situacions d'amenaça o conflicte (Feeney & Noller, 2001; Hazan & Shaver,
1987).

EXPLICACIÓ DIFERENTS TIPUS D’AFERRAMENT

Aferrament segur

Aquest tipus d’aferrament es construeix quan els nens se senten segurs. Aquesta seguretat
s’impulsa a través del vincle amb la mare/pare o cuidadaor/a, quan el nen es veu separat de
la seva figura materna o paterna, després d'haver experimentat malestar per la separació,
es demostren segurs gairebé immediatament quan reconnecten amb la mare i ràpidament
tornen al joc, ja que aquests se senten estimats, acceptats i valorat per els seus pares.
És a dir, aquest tipus de d’aferrament deriva de les interaccions amb una mare/pare amb un
nivell adequat de responsivitat i comunicació assertiva amb el nen/a. Descripció dels estils
d'aferrament Ainsworth et al., 1978 (Adaptat de Gillah et al., 2016; Wallin, 2007)

Aferrament insegur/ansios evitatiu

Aquest segon tipus es veu instaurat quan el cuidador/a no genera una clima segur on el nen
pugui comunicar les seves necessitats, és a dir, sol ser un tipus de criança incomplet i
negligent.
Dintre d’aquest tipus de aferrament el nen, davant de la separació de la mare, no sembla
afectat per la separació i en el retorn de la figura materna o paterna, la seva resposta sol ser
la ignorància. Erròneament la seva reacció pot ser interpretada com a calma quan realment
també és una font de malestar.
Ainsworth va indicar que les mares dels nens evitatius havien rebutjat activament els seus
intents de connexió (Ainsworth et al., 1978)
La inhibició de l'expressió emocional, l'aversió al contacte físic i la cerca quan es produeix
són signes del tipus de maternitat que produeixen nens evitatius (Main & Weston, 1982).
Aquest tipus d’aferrament crea persones que solen ser més independents i tenen dificultats
per expressar els sentiments als demés.

Aferrament insegur/ansios ambivalent

En aquest cas, els nens, davant de la separació del seu adult de referència es manifesten
massa preocupats pel parador de la mare per explorar lliurement i tots dos reaccionen a la
seva partida amb estrès intens.

Segons les observacions d'Ainsworth, els nadons que tenen mares o pares generalment
impredictibles, és a dir, el cuidador/a només respon de vegades a les necessitats del nen/a.
Això genera una gran inseguretat en l’individu ja que mai saben si podran comptar amb
l’ajuda de les seves figures de referència, és a dir, no existeix una comunicació efectiva ni
assertiva entre el nen/a i cuidador/a.
També cal destacar que aquest tipus d’aferrament també es pot construir arrel que els pares
exerceixen un rol de sobreprotecció i hipervigilància.
D’aquesta manera, les persones que han patit aquest tipus de relació amb els seus pares
solen ser persones altament insegures, ansioses i dependents.
Solen tenir una baixa capacitat de regulació emocional i les separacions els hi generen un
malestar excessiu.

En l’etapa de l’adultesa és molt probable que els individus generin depenència emocional
cap a les seves parelles.

OBJECTIUS

L’objectiu general seria investigar els estils d'aprenentatge que han tingut els individus i/o el
tipus d’aferrament que té cada persona en funció de les seves experiències viscudes a
l’infància i observar si en funció d’aquests s’observa algun patró de dependència a l’hora de
tenir una parella estable, en altres paraules, buscar la relació entre l’aferrament individual i
la dependència emocional.

METODOLOGIA

La metodologia serà tindrà una part qualitiativa i quantitativa, es realizarà una entrevista
semi estructurada als participants, i es passaran dos qüestionaris; un per determinar el tipus
d’aferrament i l’altre per determinar si existeix dependència emocional cap a la parella.
Aquests seran; el inventari de dependència emocional (IDE) per mesurar el nivell de
dependència emocional que té cada subjecte envers la seva parella i en segon lloc el el
Ca-Mir per definir l'estil d'aferrament de l'infància i poder observar si hi ha relació entre
ambdós resultats.

HIPÓTESIS

En funció de l’objeciu plantejat es conformen les següents hipòtesis:

1a hipòtesis veure si hi ha relació entre el tipus d’aferrament individual ansiós ambivalent i

la dependència emocional en les relacions de parella.
2a hipòtesis veure si hi relació entre la sobreprotecció dels pares en l’infantesa i la
dependència emocional
3a hipòtesis veure la relació de l’acompliment de les característiques mencionades en els
dependents i el grau de dependència que tenen en funció d’aquestes.
4a hipòtesis el rebuig rebut per part de la parella també pot desencadenar una tendència a
la dependència emocional
5a hipòtesis les creences sobre l’amor romantic també podem impulsar a generar una
dependència emocional.
https://www.scielo.org.mx/pdf/laven/v6n50/1405-9436-laven-6-50-282.pdf

https://gc.scalahed.com/recursos/files/r161r/w25707w/Teoria-del-apego.-El-vinculo.-J.-Gago-
2014.pdf

https://repositorio.ulima.edu.pe/bitstream/handle/20.500.12724/1881/Alalu_De_Los_Rios_D
eborah.pdf

https://digibug.ugr.es/bitstream/handle/10481/27754/ReiDoCrea-Vol.2-Art.19-Rodriguez.pdf?
sequence=1&isAllowed=y

file:///C:/Users/N%C3%BAria/Downloads/editum,+p03-313681-Maquetado.pdf

https://equipoeduca.com/index.php/2018/09/05/el-apego-que-es-y-sus-etapas/

https://psisemadrid.org/teoria-del-apego/

http://pepsic.bvsalud.org/scielo.php?script=sci_arttext&pid=S0120-05342006000300004

https://www.mentesabiertaspsicologia.com/blog-psicologia/blog-psicologia/que-es-el-apego-
ansioso-ambivalente