Download as pdf or txt
Download as pdf or txt
You are on page 1of 8

Ana Juan Violero

Lluís Miquel Sáez Esteban

EL PENSADOR
PERSONATGES
JUTGE
ANTONI PIÑEIRO
FÈLIX CERDÀ
LLUC MASCARELL
CÍNTIA ROCA
FRANCESC SERRA

L’escena mostra la sala segona del jutjat de Xàtiva. Any 2016, 3 d’agost. Són les 9:47 hores
del matí. La sala està plena; espectadors per un costat i per altre. El faristol per a donar
testimonis ocupa el centre de l’espai. A la dreta, davant la llotja del públic assistent, es troba
el faristol del fiscal. A la part esquerra, davant de l’altra llotja del públic, està el faristol de
l’advocat defensor. És el jutge qui comença a parlar.

JUTGE: La sessió per al judici del senyor Lluc Mascarell acaba de començar.

L’abogat i el fiscal es presenten.

ANTONI: La fiscalia es troba preparada, Sa Senyoria.

FÈLIX: La defensa també es troba preparada, Sa Senyoria.


JUTGE (afirmant amb el cap): D’acord. Doncs, podem començar amb el judici.
Senyor Piñeiro, la seva presentació del cas, per favor.

ANTONI: Com vos maneu.

ANTONI comença a parlar dels fets ocorreguts des la perspectiva de qui va posar la
denúncia: FRANCESC SERRA, mentre aquest observa des d’una part de la sala. LLUC es
troba nerviós.

ANTONI: Segons l’informe de l’autòpsia realitzat al cos de la víctima, Cíntia Roca,


una dona jove de 22 anys, va faltar a causa d’un colp al cap, a les sis de la
vesprada, amb una estàtua menuda, però resistent.

Pausa. A continuació, l’acusat, LLUC MASCARELL, és cridat al cadafal per donar


testimoni.

JUTGE: Senyor Mascarell, té una oportunitat per a donar testimoni. Haurà de


respondre amb la veritat, i només la veritat. Entesos?

Antoni va dirigir-se a en Lluc.

ANTONI: Senyor Mascarell, és cert que la Senyoreta Roca el va deixar?

LLUC: Mira el que dius! Cíntia era el meu amor! Erem com Romeu i Julieta; com
Cleòpatra i Marc Antoni! Ella, simplement, no contestava les meves cridades,
ni els meus missatges.

ANTONI (deixant eixir un sospir): Senyor, això és el que descrivim com “deixar-lo”.
Ací està el passaport de la víctima. Pel que es veu, va marxar cap a Nova
York, fins el dia d’abans de l’assassinat. S’ha confirmat que, a més a més, es
va estar reunint amb homes amb intencions romàntiques.

ANTONI ofereix el passaport al jutge, qui l’examina. LLUC s’enfada.


LLUC: Eixa dona… per això no em deia res! Jure que em vaig a morir…!

El jutge colpeja el seu martell i diu:

JUTGE: Senyor Mascarell. Açò és una sala de judici. No anem a entrar en temes que
siguin irrellevants al cas.

LLUC: Sí, Sa Senyoria…

Hi ha un silenci. Després, continuen amb el judici. LLUC comença a donar testimoni. Afirma
que no ho ha fet.

LLUC: Ho jure… jo no la vaig matar… Ai, la meua Cíntia…

FÈLIX (tallant-lo de sobte): Lluc… És a dir, Senyor Mascarell. Segons el testimoni


que vostè m’havia donat per escrit, afirmava que va anar a veure la Senyoreta Roca.

LLUC: Sí, això era cert, però… però, jo no la vaig matar!

Pausa. ANTONI crida a la persona que donarà testimoni: FRANCESC SERRA.


Aquest es planta davant del faristol, i comença a parlar.

FRANCESC: Molt bon dia, Sa Senyoria. Gràcies per rebre’m.

JUTGE: Vostè és Francesc Serra. Vostè va trobar el cadàver de la víctima a


l’apartament d’aquesta, segons l’informe de la denúncia.

FRANCESC: Sí, és cert. Jo només soc un repartidor de periòdics de la zona. No tenia


res a veure amb la Senyoreta Roca. Només feia el meu treball, un dia com
qualsevol altre, i quan vaig passar per l’apartament de la Senyoreta Roca, la
porta estava oberta. La vaig veure immòbil, al terra… era morta!

FÈLIX (començant a interrompre): I no va tractar d’avisar a les autoritats


immediatament, o de cridar a una ambulància?
FRANCESC es fica nerviós. Comença a moure les seves mans per amb una lleugera
tremolor.

FRANCESC: Bé, jo… Jo…

ANTONI (sense deixar parlar a FRANCESC): Potser no es trobava en el millor estat


per trucar a la policia. No és comú trobar-se un cadàver.

FÈLIX (contesta, seguidament): La pregunta no anava per a vostè, Senyor Piñeiro.


(Pausa. Després, continua) Per què no va informar del cadàver a les autoritats,
Senyor Serra?

FRANCESC: Bé… Jo… Vaig tractar de fer-ho, però no duia el mòbil damunt… Vaig
haver d’anar a una cabina telefònica que hi havia prop de l’apartament de la
Senyoreta Roca… Sí, això és! Hi vaig anar allà!

ANTONI, amb expressió de burla, passa a dir:

ANTONI: Ho veu ja, Senyor Cerdà? El Senyor Serra va donar l’avís que hi havia una
persona morta, però no va poder fer-ho immediatament perquè no duia el seu
telèfon mòbil.

El JUTGE alça el cap dels seus papers i pregunta:

JUTGE: I supose que les autoritats anàren ràpidament a veure el que havia ocorregut,
correcte?

ANTONI (dient que sí amb el cap): Efectivament, Sa Senyoria. De fet, ací tinc el que
es va utilitzar contra la víctima.

ANTONI revisa les proves que té a la taula, ensenyant el que sembla una estàtua, no massa
gran, però tampoc no massa petita. És prou dura; resistent. Està tacada amb una mica de
sang, i la figura sembla un home pensant.
ANTONI: Aquesta és l’arma de l’assassinat. Es tracta d’una figura d’El Pensador.

LLUC (sorprès): Ei! Eixa estàtua és meva! La vaig fer jo, per a la meua Cíntia!

Tota la sala es sorprèn. LLUC es queda callat, quiet.

ANTONI: Efectivament, Senyor Mascarell. De fet, aquesta estàtua… només té les


teues empremptes dactilars!

LLUC (encara més sorprès): Com…?

FÈLIX es troba igual de sorprès que LLUC. Es pregunta com podrà defendre-lo ara. LLUC
parla una altra vegada:

LLUC: Però eixa no és una estàtua qualsevol. Aquesta estàtua, en realitat, és un


rellotge. Jo tinc el mateix; els vaig fer jo. Un per a Cíntia i, un altre, per a mi.

Ara és FRANCESC qui està nerviós. Per fer que no es note, parla:

FRANCESC: És cert… Vaig escoltar un rellotge mentre entrava a l’apartament…

FÈLIX (preguntant): I a quina hora el va escoltar, Senyor Serra?

FRANCESC (encara més nerviós): Ah, doncs… Sota la una. Sí, sota la una!

FÈLIX (pensatiu): Podria revisar aquest rellotge, Sa Senyoria?

JUTGE (assentint): Avant, Senyor Cerdà.

FÈLIX examina el rellotge. Després, revisa el seu propi rellotge de polsera. Se n’adona que
el rellotge té l’hora malament ajustada.
FÈLIX (cap a FRANCESC): Està vostè segur que va escoltar el rellotge a la una del
migdia, Senyor Serra?

FRANCESC (movent les mans nerviosament darrere del faristol): Clar que sí… Per
què la pregunta? No es fia de la meua paraula, Senyor Cerdà?

FÈLIX (negant amb el cap): És clar que no.

FRANCESC (suant una mica pel front): Com…?

JUTGE (sorprès): Explique açò, Senyor Cerdà.

FÈLIX (assentint): Per supost, Sa Senyoria. (Mostra el rellotge una altra vegada)
Aquest rellotge té l’hora malament.

FRANCESC comença a suar encara més. El JUTGE pregunta:

JUTGE: I quina relació té eixe fet amb l’assassinat de la Senyoreta Roca?

FRANCESC (tremolant): Exacte! Què té això a veure amb l’assassinat?

FÈLIX (seriós. Té els seus documents a la mà): És prou simple, Sa Senyoria. Ací, el
fiscal, el Senyor Piñeiro, havia dit inicialment que la Senyoreta Roca havia
estat a Nova York fins el dia d’abans de l’assassinat.

ANTONI (pensatiu): Això és cert. Ho diu el passaport… Ah!

FÈLIX (assentint una altra vegada): Ja se n’ha adonat, no? Aquest rellotge té l’hora
malament perquè està ajustat a l’horari de Nova York. Per tant… això vol dir
que la Senyoreta Roca se’l va endur, i no va canviar l’hora d’aquest quan va
tornar a Xàtiva.

FRANCESC (tremolant encara més): No… No pot ser…


FÈLIX (cap a FRANCESC): Senyor Serra, vostè havia dit que va sentir el rellotge
sonant cap a la una, però aquest rellotge tenia l’hora malament. Per tant, no era
la una quan vostè va anar a l’apartament. Eren les sis, l’hora de l’assassinat!

FRANCESC (tractant de llevar-se la corbata pels nervis): Jo… Bé, el rellotge que
vaig sentir… El vaig veure, només, de fet, jo…

JUTGE (mirant seriosament a FRANCESC): Té alguna cosa per a dir per defensar la
seva posició en aquest moment, Senyor Serra?

FRANCESC (mira cap al terra): No, Sa Senyoria…

JUTGE (negant amb el cap): No em queda altre remei que condemnar-lo a presó.
Estarà darrere les reixes per deu anys. (Colpeja el martell) Es tanca la sessió.

Fi de l’escena.

ACTORS I ACTRIUS SELECCIONATS

Juan Mandli com a JUTGE: El JUTGE en aquesta escena és un home ancià, una mica gros,
sense massa cabells al cap, amb canes i vestit amb la túnica negra que es gasta dins d’un
jutjat. Juan Mandli seria l’actor perfecte per a aquest personatge, degut al paregut físic, i a
l’aproximació per l’edat.

Antonio Barrs com a ANTONI PIÑEIRO: ANTONI és un home major, encara que no tant
com el JUTGE. És seriós, encara que sol tindre problemes quan tracta de mantenir la calma
en situacions de molt d'estrès. Té entre 40 i 50 anys. Antonio Barrs seria un gran candidat per
fer d’ANTONI PIÑEIRO, per la semblança física, també.

Diego Monzón com a LLUC MASCARELL: LLUC és un home jove de 23 anys que acaba
de perdre a la seva parella, CÍNTIA ROCA, degut a que fou assassinada. Per això, pensem
que Diego Monzón es considera l’actor més apte per interpretar aquest rol en l’obra.
Nacho Rodríguez com a FÈLIX CERDÀ: FÈLIX és l’advocat defensor de LLUC. És també
un home jove, d’uns 24 anys d’edat, amb els cabells obscurs i roba formal per als judicis.
Considerem que Nacho Rodríguez tindria eixa agilitat amb les paraules, a més del paregut
físic, amb FÈLIX.

Laura Pellicer com a CÍNTIA ROCA: CÍNTIA és la víctima del cas. No és mencionada a
l’obra, però es sap que va ser la parella de LLUC. És una dona jove de 22 anys. Laura
Pellicer pot ser la millor opció per a CÍNTIA, doncs està pensada per que s’imagine com a
una dona jove i de gran bellea, com considera LLUC (indirectament). Té els cabells llargs i
de color marró.

José Zamit com a FRANCESC SERRA: FRANCESC és un home d’uns 34 anys que
s’encarrega de repartir periòdics pel veïnat. Té els cabells obscurs i la pell una mica pàl·lida.
Està pensat per que s’imagine amb roba formal, doncs estan dins d’un jutjat. José Zamit és la
opció triada per a aquest personatge, qui té carisma i sempre un somriure, excepte quan entra
en pànic.

You might also like