GESTIÓ PÚBLICA DE LES DESTINACIONS

LA INTERVENCIÓ PER A L’EFICIÈNCIA EN L’ASSIGNACIÓ DE

RECURSOS A L’ÀMBIT TURÍSTIC
EL SECTOR PÚBLIC EN L’ECONOMIA
El sector públic té un conjunt de funcions:
• Establir el marc legal per a l’economia de mercat.
• Ofertar i comprar béns i serveis i realitzar transferències (pagar crèdits que el
país deu a la unió europea o transferències a les famílies, com per exemple, les
pensions per atur o jubilació).
• Establir impostos.
• Tractar d’estabilitzar la economia (en èpoques de bonança econòmica o de crisis
econòmica la seva feina és o bé posar incentius fiscals o desincentius fiscals).
• Redistribuir la renta per aconseguir una societat més equitativa.
• Procurar la eficiència econòmica.
L’actuació pública persegueix:
• Defensa d’aquells valors que la societat dóna més valor (és a dir, defensar aquells
elements que per nosaltres són bàsics, per exemple, l’educació i la sanitat).
• L’activitat del mercat no garanteix suficient:
o Protecció dels grups vulnerables (moltes vegades en l’oferta i la
demanda, els grups més sensibles o d’inclusió social no sempre estan
protegits, per exemple, persones amb discapacitat físiques o psíquiques
fins fa poc temps estaven molt poc protegits i no formaven part del
mercat de treball i poc a poc els hem anat incorporant).
o Equitat territorial (distribució justa a nivell territorial) (si no disposéssim
d’equitat territorial les ciutats tindrien tots els serveis i els pobles no en
tindrien cap).
o Respecte del medi ambient (moltes empreses i empresaris pensen amb
el seu poder econòmic sense tenir en compte tots els efectes que tindrà
en el medi ambient).
o Conservació del patrimoni cultural (paisatges també em formen part).
L’actuació pública pretén:
• Corregir les deficiències de funcionament del propi mercat:
 o Estudi de les fallades del mercat (quan el mercat no és capaç de regular-
se per si mateix, per qualsevol motiu, i quan passa això ha d’intervenir
l’estat).
o Mecanismes per a la seva correcció (la intervenció de l’estat es fa
mitjançant mecanismes).

MOTIUS PER A LA INTERVENCIÓ DEL SECTOR PÚBLIC EN LA ECONOMIA

La intervenció del sector públic en l’economia es planteja arrel de la gran crisi de 1929 i
la depressió, quan en aquests moments els diferents governs assumeixen la
responsabilitat i entenen que han de prendre mesures per afavorir el desenvolupament
sostenible i per tenir un control dels cicles econòmics. I, és en aquest moment, quan es
decideix crear polítiques econòmiques (política fiscal com política monetària).
Economia de mercat: vol dir que el mateix mercat és el mecanisme fonamental que
dona resposta a: què, com i per a qui produir
A vegades, aquest què, com i qui de mercat no respon a la societat, és a dir, no permet
l’equitat territorial, genera desigualtats socials, per tant, hi ha moments en el que el
propi mercat, de manera egoista, només pensa per x consumidors i no pensa en el global
dels consumidor, i en aquest moment és quan hi ha d’haver rectificacions, que les porta
a terme el sector públic.

EXEMPLE 1
Les empreses, si no hi hagués administració pública, organitzarien la seva producció de
la manera que voldrien (sense cap tipus de normativa, podrien exigir als treballadors
que treballessin 24 hores sobre 24, que no fessin vacances...).
Si les empreses treballessin de manera lliure potser el sistema que farien servir de
producció seria el més barat i, per tant, el més contaminant.

EXEMPLE 2
Els serveis sanitaris, si no fos per la sanitat pública cada persona s’hagués de pagar les
seves hospitalitzacions, hi hauria molts problemes per pagar les operacions.

EXEMPLE 3
La indústria cinematogràfica dels Estats Units: quasi un monopoli
• La resta de països han d’acceptar aquest monopoli? No, per això hi ha
l’administració.
És el cas de xina, ja que qualsevol empresa que vulgui obrir un negoci se’ls hi obliga a
establir una unió empresarial amb una empresa xinesa.
EXEMPLE 4
Els pobles situats en àrees rurals tindrien línia de telèfon si l’administració pública no
hagués obligat a les empreses a posar-ho. El 5g és el govern qui ha obligat a totes les
empreses a desplegar-lo en tot el territori.

CONCLUSIÓ
No hi ha cap dubte en que el mercat és l’agent principal. Qui dirigeix, qui organitza, qui
mana i qui ordena és l’oferta i la demanda, però com que la llei de l’oferta i la demanda
no és prou racional, necessita el servei públic que actuï com a representant de l’interès
general, és a dir, representant de la societat.
El servei públic per poder actuar en el mercat de treball necessita una legislació que el
suporti. Per aquesta raó, en l’article 103 de la Constitució Espanyola diu que
l’Administració Pública serveix amb objectivitat els interessos generals i actua d’acord
amb els principis d’eficàcia, jerarquia, descentralització, desconcentració i coordinació,
amb submissió plena a la llei i al dret.
Així doncs, els motius els podem dividir en 3:

ARGUMENTS SOCIALS: REDISTRIBUCIÓ DE LA RIQUESA I EQUITAT SOCIAL

Hauríem d’intentar tenir el màxim possible impostos progressius (qui més guanya més
paga, qui menys guanya menys paga), l’establiment de preus màxims o mínims (les
mascaretes FFP2 abans estaven a 6€ i ara a 3€), i també l’establiment d’impostos
màxims o mínims (per exemple, el pa té un IVA del 4%, i els cotxes un IVA del 21%).
Així mateix, també actua amb motius d’assistència pública, per exemple, les
assegurances per atur, els ajuts a les persones discapacitades, ajuts a les persones que
no poden treballar perquè han de tenir cura de les persones dependents, les beques.
Ens demana que paguem impostos perquè a canvi l’estat ens ho reparteix en forma de
serveis.
ARGUMENTS MACROECONÒMICS
Motius que no afecten a la població, sinó que afecten a tot el país.
Per exemple, la renda nacional, l’atur o la inflació.
CORRECCIÓ DE LES FALLADES DE MERCAT
Es fa a posteriori, és a dir, després del mal funcionament del mercat és quan ha
d’intervenir l’estat.

INTERVENCIÓ PER MOTIUS D’EFICIÈNCIA

L’administració pública el que busca és l’eficiència.
El que busca l’eficiència és que amb el que tenim (no amb el que tindrem) hem
d’aconseguir el màxim benestar econòmic per la societat.
L’estat ha de treballar de manera eficient
Benestar econòmic: diferència entre el valor econòmic (és el preu en relació a la
demanda) i els costos de la seva producció (el preu és allò que et fan pagar i el valor
econòmic és el valor que tu li dones, per exemple, en un habitatge).
La diferència que hi entre el valor econòmic d’aquell bé i/o servei i els costos que té la
seva producció és l’excedent econòmic que obté la societat.
𝑉𝑎𝑙𝑜𝑟 𝑒𝑐𝑜𝑛ò𝑚𝑖𝑐 𝑑𝑒𝑙𝑠 𝐵𝑖𝑆 − 𝐶𝑜𝑠𝑡𝑜𝑠 𝑑𝑒 𝑝𝑟𝑜𝑑𝑢𝑐𝑐𝑖ó 𝑑𝑒𝑙𝑠 𝐵𝑖𝑆 = 𝑒𝑥𝑐𝑒𝑑𝑒𝑛𝑡 𝑒𝑐𝑜𝑛ò𝑚𝑖𝑐
Quan més gran sigui l’excedent econòmic més eficient seré perquè més benestar
econòmic hi haurà. És a dir, els costos de producció seran inferior en comparació de
l’excedent econòmic.
Això suposa situacions que hi haurà: excedent del consumidor i excedent del productor.
𝐸𝐶 = 𝑣𝑎𝑙𝑜𝑟 𝑝𝑒𝑟 𝑎𝑙𝑠 𝑐𝑜𝑚𝑝𝑟𝑎𝑑𝑜𝑟𝑠 − 𝑞𝑢𝑎𝑛𝑡𝑖𝑡𝑎𝑡 𝑝𝑎𝑔𝑎𝑑𝑎 𝑝𝑒𝑙𝑠 𝑐𝑜𝑝𝑟𝑎𝑑𝑜𝑟𝑠
𝐸𝑃 = 𝑞𝑢𝑎𝑛𝑡𝑖𝑡𝑎𝑡 𝑟𝑒𝑏𝑢𝑑𝑎 𝑝𝑒𝑙𝑠 𝑣𝑒𝑛𝑒𝑑𝑜𝑟𝑠 − 𝑐𝑜𝑠𝑡 𝑝𝑒𝑟 𝑎𝑙𝑠 𝑣𝑒𝑛𝑒𝑑𝑜𝑟𝑠
Per tants excedent total:
𝐸𝑇 = 𝑣𝑎𝑙𝑜𝑟 𝑝𝑒𝑟 𝑎𝑙𝑠 𝑐𝑜𝑚𝑝𝑟𝑎𝑑𝑜𝑟𝑠 − 𝑐𝑜𝑠𝑡 𝑝𝑒𝑟 𝑎𝑙𝑠 𝑣𝑒𝑛𝑒𝑑𝑜𝑟𝑠
També podem sumar EC i EP per saber l’excedent total.
Si això es compleix, és a dir, el valor per al comprador sigui molt superior als costos per
al venedor direm que som eficients. Però, la gran majoria de les vegades no és possible,
i per tant, hi ha algú que surt més beneficiat i és aquí quan l’estat ha d’intervenir.
Els economistes demostren que:
• Partint dels recursos productius existents.
• I de la distribució de la propietat dels mateixos entre els individuals
Els mercats competitius aconsegueixen la situació eficient de maximització de
l’excedent econòmic.
Quan l’oferta i/o demanda és elàstica= disminució
relativament gran de la quantitat intercanviada= gran
pèrdua d’eficiència
Punt d’equilibri: punt de màxima eficiència perquè és on
el valor és més elevat i on els costos són més racionals.

INTERVENCIÓ DE L’ESTAT
L’estat intervé per diversos motius:
1. Quan no hi ha mercat per a l’intercanvi de certs béns i serveis.
a. No hi ha mercat perquè no hi ha cap empresari disposat a portar a terme
aquell negoci perquè no pot separar als que no paguen.
b. Per exemple, el cas de l’aire, no hi hauria cap empresari a pagar l’aire que
respirem.
 c. Un altre cas seria Sierra nevada, no hi hauria cap empresari disposat a
fer-se càrrec d’aquest negoci perquè no es pot posar unes barreres
d’entrada i sortida, perquè la gent pot entrar i sortir quan vol.
2. Quan els mercats no són perfectament competitius.
a. A la pràctica, no hi ha gairebé mercats competitius. Per tant, quan hi ha
oligopolis (poques empreses manant), monopoli (una empresa manant) i
competència monopolística, l’estat o l’administració pública ha
d’intervenir per frenar aquestes empreses que tenen superioritat que
actuïn de manera fraudulenta contra els consumidors.
3. Quan hi ha gestió ineficient dels recursos.
a. Per exemple, contaminació mediameniental. Externalitats.
b. No hi hauria cap empresa disposada a pagar impostos perquè si, els hi ha
d’exigir.
4. Gestió de recursos de propietat comuna.
a. L’estat, el govern o l’administració pública regula els espais comuns.
b. Per exemple, els bancs de pesca.
5. Existència de crisis econòmiques.
a. L’estat intervé amb polítiques macroeconòmiques: els bancs espanyols
penalitzarien a totes aquelles persones que tinguin més de 200.00€ al
banc, pagant quotes de manteniment.
6. Situacions d’inflació.
7. Contribució al creixement econòmic.

RESUM DE LA INTERVENCIÓ DE L’ESTAT PER MOTIUS D’EFICIÈNCIA

1. Assignació de recursos (fallades de mercat).
a. Béns públics.
b. Competència imperfecta.
c. Externalitats.
d. Recursos de propietat comuna.
e. Altres fallades.
2. Estabilitat.
a. Atur.
b. Inflació.
3. Creixement.

TIPUS DE FALLADES DE MERCAT

BÉNS PÚBLICS
Els béns que són públics ho són perquè no són rentables. Perquè per un inversor privat
els números no surten i no en volen saber res.
Ningú em pot limitar al seu ús, al seu accés o fer-me’n fora. No em poden demanar cap
contraprestació, puf fer el que vulgui.
- Gaudi en exclusiva: béns privats.
o La compra d’un habitatge a una immobiliària.
o Un lampista arregla una averia.
• Lliure accés, consum no rival + impossibilitat d’exclusió= béns públics.
o Ús d’un parc.
o Ús d’una platja.
L’administració pública té tres maneres d’intervenir:
1. Fent producció pròpia (justícia o educació).
2. Concessió privada (vacuna del covid-19)
3. Subvencionar-ne una part (habitatges o sanitat).
Els béns públics no ens poden excloure dels serveis, i que ho consumeixi una persona
més o menys no altera el valor.

EXEMPLE SERVEI DE POLICIA URBANA

Puc anar a la policia i explicar que m’han robat
Les dos característiques no sempre es donen, moltes vegades tots els béns que en
principi són públics, la pròpia oferta i demanda fan que les platges es privatitzen, els
programes amb moltes visualitzacions es privatitzen i la policia no protegeix a tothom
per igual, sinó que dona més protecció als càrrecs públics. Aquesta privatització fa que
no tots els ciutadans els podem gaudir de la mateixa manera. Això suposa una
rivalització, per exemple, en un principi les beques universitàries són per tothom però
quan hi ha molta més demanda que oferta apareix la rivalització .
Podem dir que béns públics n’hi ha pocs, l’aire que respirem i el llum que hi ha en els
bars són públics.

COMPETÈNCIA IMPERFECTA
La competència perfecta és la situació de mercat en la que es fan servir eficientment els
recursos. Quan alguna de les propietats no es pot complir ens trobem amb competència
imperfecta.
El mercat competitiu es caracteritza per 3 propietats:
1. Intervenen molts compradors i venedors.
2. Els productes són pràcticament idèntics. A un comprador li resultarà indiferent
comprar el producte d’una empresa o d’una altra.
3. Hi ha llibertat d’entrada i sortida (requisit per poder marxar d’un mercat) al
mercat per a compradors i venedors. Hi ha empreses que tanquen i es van, i
d’altres que entren al mercat.

COMPETÈNCIA IMPERFECTA
Hi ha tres tipus de mercats de competència imperfecta:
 1. Competència imperfecta.
2. Monopoli. A Espanya, a Europa i a altres països els monopolis estan prohibits.
3. Oligopoli. Govern d’uns quants, per exemple, les línies aèries.

OBSTACLES PELS QUALS NO EXISTEIX LA COMPETÈNCIA PERFECTA:

1. Diferenciació del producte: sempre les empreses faran alguna cosa en el seu
producte per diferenciar-se, per competir entre elles i vendre més.
2. Falta d’informació: suposadament en competència perfecta tothom té la
informació de tothom totalment, fins i tot jo d’una empresa.
3. Productors de mida influent: representa que totes les empreses haurien de ser
exactament iguals (mateixos treballadors, màquines, hectàrees de terreny,
habitacions) i això és impossible, hi ha hotels de 10 habitacions i hotels de 1.000.
el de 1.000 té una mida que té influència al mercat.
4. Necessitat d’inversions prèvies: teòricament en un mercat de competència
perfecta no hi hauria d’haver cap inversió, però impossible, perquè hauria de ser
compartir les màquines diferents empreses en una nau, per exemple, i
socialment això serà impossible, no ho faran.
En la pràctica, quasi tots els mercats tenen competència imperfecta. Ventall de
possibilitats i avarca qualsevol situació entre la competència perfecte i el monopoli.
Quin és el paper de l’administració? Intentar que el mercat tiri cap a la competència
perfecta: ho farà a través d’una regulació (lleis) i que si no es compleixen (massa
monopoli o el que sigui) i haurà multes i sancions.

EXTERNALITATS
Molt coneguda per tots.
L’empresa, ens agradi o no, treballa i afecta a unes persones directament. Aquestes
persones directament afectades són els treballadors, els clients, els proveïdors. Però
també de manera indirecta afecta a altres segments de població, per exemple a tota la
gent que viu a l’entorn, si l’empresa és molt contaminant afecta a tot el món.
Si jo tinc un bar de nit qui em paga les hores de son que no puc dormir? Ningú.
Les externalitats són costos o beneficis a la producció o consum d’un bé que van a parar
a tercers, és a dir, a altres persones diferents del productor i del consumidor.
Les externalitats poden ser positives o negatives:
• Són externalitats positives els beneficis no compensats que reben les persones
que no estan implicades en la producció o el consum dels béns i o serveis que
produeix el mercat. Quan hi ha externalitat positiva es parla de benefici social.
• Són externalitats negatives els costos no compensats que s’imposa a les
persones que no estan directament involucrades en la producció de béns o
serveis del mercat. Quan hi ha externalitat negativa es parla de cost social.
El conjunt de totes les persones afectades directament i indirectament per les
externalitats es diuen stakeholders.
El paper de l’administració pública en aquestes externalitats és posar un cost social i
compensar-lo d’alguna manera. Per exemple, l’empresa de molins de rei de Barcelona
paguen un plus per tota la contaminació que fan.
El cost decideix la quantitat que la empresa produeix, i la manca de consideració del cost
social portarà a que produeixi més o ments quantitat de bé de la socialment desitjada,
generant una deficient assignació dels recursos.

En el punt d’equilibri tan demanda com oferta estan d’acord. I aquí, hi trobem el cost
que té l’oferta. Si tenim un conjunt de costos socials, aquest cost s’incrementa i tenim
un desplaçament de la corba de l’oferta cap a l’esquerra perquè tenim més costos, i per
tant, la quantitat òptima és la quantitat que té en compte el cost.
Per exemple, en el cas del mercat de l’alumini perdem diners, perquè tenim costos.

Si en lloc de ser un cost és un benefici, el punt d’equilibri es desplaça cap a la dreta.

Per exemple, en el cas de innovacions tecnològiques guanyem benefici.
Per tant la fallada de mercat és que no s’assumeix les externalitats:
• Quan els costos externs són importants el mercat assigna recursos excessius a la
producció del bé o servei.
• Quan hi ha beneficis externs la producció serà inferior a la òptima.

RECURSOS DE PROPIETAT COMUNA

Els recursos comuns són de lliure accés però són limitats perquè si en fa ús una persona,
no en pot fer ús una altra, per exemple els serveis d’urgència d’un hospital, la pesca, la
caça.
Què acostuma fer la intervenció pública? Regular-lo mitjançant lleis.
El lliure mercat no funciona correctament quan ens trobem davant d’aquest tipus de
béns: al no tenir preu els mercats no poden garantir que aquests béns es comprin i es
venguin en la quantitat adequada (aquella que maximitza el benefici total).
Problema: en fem un mal ús perquè al ser gratuïts es té tendència a utilitzar-los més del
que convindria, impedint l’ús a terceres persones que poguessin tenir major necessitat.

EXEMPLE 1
Les capacitat d’atenció, de les urgències d’un hospital públic, és limitada pel que l´ús
per una persona més dificulta o fins i tot pot impedir el seu aprofitament per un tercer.
En general, s’acudeix a urgències amb més freqüència de la necessària.
EXEMPLE 2
Tot el món es pot beneficiar de la pesca, però en la mesura en què una persona pesca
es redueix les possibilitats de captures dels demés.
Si no es regula aquesta activitat es produirà una sobreexplotació que acabarà per
esgotar aquest recurs.

EXEMPLE 3
Els propietaris de terrenys poden perforar pous en les seves parcel·les per a l’obtenció
d’aigua del subsòl, però si no es regula el seu ús és molt probable que es produeixi una
sobreexplotació que acabi per esgotar aquest recurs.

MERCATS INCOMPLETS
És la no existència del mercat. Per exemple, quan hi ha demanda però no hi ha oferents
perquè no és rentable.
Si l’Estat considera que el bé o servei mereix un tractament especial per la seva
transcendència social i econòmica (equitat o desenvolupament), pot posar remei a
aquesta situació.
Un exemple seria que els pobles perduts, gràcies a l’administració pública, tenen servei
d’autobús que els comunica amb la ciutat, servei de telèfon i servei de llum i aigua. Si no
fos gràcies a l’administració pública, aquests pobles no disposarien d’aquests serveis ja
que no sortiria a compte per les empreses.

Rivals: el consum d’una persona fa que una altra persona no ho pugui consumir.

CORRECCIÓ DE LES FALLADES DE MERCAT

La intervenció pública davant les fallades de mercat les corregeix:

1) SUBMINISTRAMENT DE BÉNS I SERVEIS

És el cas de fallades de mercat on no hi ha oferents.
L’administració pública el que pot fer es proveir-ho, és a dir, que ella mateixa faci aquest
servei o demanar a un conjunt d’empreses, com el cas de l’electricitat, que proveeixin
el servei a canvi d’una concessió.

2) INCENTIU I DESINCENTIUS FISCALS

Parlem d’impostos (cost addicional) i subvencions (ingrés addicional). Per exemple,
ecotaxa.
• Desincentius: l’aplicació d’un impost sobre una determinada activitat econòmica
incrementa el seu cost de producció i, per tant, incideix en la quantitat que la
empresa decideix produir.
• Incentius: quan el que es deriva són beneficis externs el Govern pot estimular la
producció o el consum. Per exemple, a través d’una política de subvencions.

3) REGULACIÓ CORRECTORA
• Crear un marc jurídic al que ha d’ajustar-se tota l’activitat econòmica.
• En el cas dels béns de lliure accés, com els bancs de pesca o els espies naturals
protegits, es regula el seu ús o gaudi per a preservar-los.
• Orgues per al control del poder de mercat: servei de defensa de la competència
i tribunal de la competència.
La Comisión Nacional de los Mercados y la Competencia (CNMC) és l’organisme que
promou i preserva el bon funcionament de tots els mercats per l’interès de les empreses
i dels consumidors.
Regula que tant les empreses com els consumidors respectin els seus drets, estudiant
l’aplicació de la normativa de la UE o d’Espanya.
• Si existeixen costos externs la regulació s’acostuma a basar en el control o fins i
tot en la prohibició.
• Per millorar l’assignació de recursos que es realitza en situacions de competència
imperfecta, a través de la regulació es poden corregir les situacions de poder de
mercat.

4) ALTRES INSTRUMENTS
• Campanyes publicitàries encaminades, per exemple, a que el consumidor
prengui en consideració un cert tipus de cost social i alteri en conseqüència els
seus patrons de consum (incideixen en el costat de la demanda).
• Permisos d’emissió negociables són uns instruments que et donen uns permisos
de contaminació. Per exemple, actualment la UE, des de el 2005, té un permís
negociable de CO2, i cada país té un permís per poder contaminar una quantitat
i si s’excedeix el país es penalitzat.
Totes aquestes fallades de mercat es fan per intentar mantenir l’estat del benestar.
L’estat del benestar consisteix en marcar que hi ha un conjunt d’elements que són
bàsics, com per exemple els habitatges, la sanitat i l’educació, i per tant, l’estat del
benestar l’hem d’intentar mantenir mitjançant la intervenció pública.
LA GESTIÓ PÚBLICA TURÍSTICA A TRAVÉS DELS INGRESSOS PÚBLICS
ELS INGRESSOS PÚBLICS
Els ingressos públics, per la ciutadania, és una despesa.
La gestió pública es dóna a través dels ingressos públics, i en definitiva per la recaptació
dels tributs que aporten necessaris per al desenvolupament.
Els tributs són obligatoris, és a dir, hi ha altres transferències que són optatives. I aquests
tributs sufraguen els serveis públics, és a dir, la finalitat d’aquest tributs és que entre
tots paguem els serveis públics, tenint en compte que els serveis públics els porta
l’administració.

TIPOLOGIA D’INGRESSOS PÚBLICS

La gran majora d’ingressos públics es divideixen ingressos ordinaris (quelcom que anem
pagant de manera constant, per exemple, l’IVA) i ingressos extraordinaris (es paguen
quan hi ha una mena de plus, per exemple, quan han d’asfaltar el teu carrer i cada
persona que viu allà ha d’aportar x diners).

INGRESSOS ORDINARIS
En un moment es creen i s’aprova una llei, i en aquesta llei es diu que es recaptaran
tants ingressos. I que per tant, no cal que cada vegada es vulguin recaptar aquests
ingressos s’hagin d’aprovar de nou pel parlament o per les corts generals.
Dins els ingressos ordinaris hi trobem 4 tipus:
1. PREUS PÚBLICS
S’aproven uns preus i aquests preus s’apliquen a tothom. Per exemple, cursos d’anglès,
cessió d’espais, piscina municipal i instal·lacions esportives.
2. TAXES
De pagament obligatori, sense finalitat recaptatòria (serveixen per cobrar part o tota la
despesa que provoca fer o donar el servei) que s’imposa a les persones físiques o
jurídiques.
Les taxes es poden pagar per dos motius:
a. Per ocupar l’espai privat, per exemple, si tinc un bar i ocupo part de la
vorera per fer una terrassa o els guals que tenim a casa perquè ningú
aparqui i pugui entrar a casa, he de pagar una taxa.
b. Per fer algun tràmit i no tinc cap altra alternativa. Per exemple, si m’he
de renovar el DNI no tinc cap altra alternativa.
Cal tenir en compte que els diners que nosaltres paguem, només permeten sufragar una
part d’aquella despesa. És a dir, el que nosaltres paguem de la matricula de la
universitat, n’hi de lluny paguem tota l’electricitat que fem servir.
 3. CONTRIBUCIONS ESPECIALS
Obligació legal de pagament que deriva del fet d’haver realitzat una obra pública o
ampliació de serveis públics, per part de l’entitat local, quan això beneficia
específicament a un ciutadà o a un conjunt de ciutadans.
Per exemple, asfaltar un carrer, seguretat en urbanitzacions, revalorització de zones
urbanes...).
No té finalitat recaptatòria: ajuden a sufragar una obra perquè se’n beneficien uns pocs.
Serviran per cobrir part de la despesa (màxim 90% cost).
4. IMPOST
Hi ha un fet imposable: és la quantitat que ens graven i tot això ho poden fer d’acord
amb l’article 31 de la Constitució Espanyola. És a dir, no ens podrien reclamar l’impost
si eliminéssim aquest article.
Article 31: els ciutadans han de contribuir al sosteniment de les despeses de les despeses
públiques d’acord amb la seva capacitat econòmica mitjançant un sistema tributari just
inspirat en els principis d’igualtat i progressivitat. És a dir, paguem més o menys segons
la nostra capacitat econòmica.

EXEMPLE:
La llei del IRPF (Impost sobre la Renda de les Persones Físiques) és ordinari. I, aquesta
llei permet al sector públic obtenir ingressos en el moment en que una persona obtingui
una renda, sense necessitat de que les Corts Generals reiterin aquesta possibilitat cada
any.

INGRESSOS EXTRAORDINARIS
Es generen quan es redueix el patrimoni net, és a dir, quan l’administració pública està
en una situació molt dolenta i per seguir fer front a totes aquestes despeses demana
una ajuda extra.

EXEMPLES
1. Emissió del deute.
2. Venda de patrimoni públic.
3. Privatització del patrimoni públic.
4. Encunyació de moneda.
TIPOLOGIA D’IMPOSTOS

IMPOSTOS DIRECTES
Recauen sobre la renda o el patrimoni d’aquella persona. En funció del que tu cobris el
pagues. És a dir, la renda que pago jo no és la mateixa a la d’una persona que cobra
4.000€ a final de mes.
Com per exemple, l’Impost sobre la Renda de les persones físiques, l’Impost sobre la
Renda de No Residents, l’Impost de Societats (impost que paguen les empreses), o
Impost sobre Successions i Donacions.

IMPOSTOS INDIRECTES
Independentment del teu poder adquisitiu, el que es paga és per consumir.
Aquests impostos indirectes no els paga directament el contribuent, sinó que al mig hi
ha un intermediari. Per exemple, quan vaig a comprar el pa no pago directament l’IVA a
l’estat, sinó que pago l’IVA a la persona que m’ha venut el pa. Aquesta persona és la
responsable, cada tres mesos, de fer una declaració de l’IVA.
Per exemple l’IVA, els impostos especials, l’Impost sobre les Primes d’Assegurances o els
Tributs sobre el Joc.

TIPOLOGIA D’IMPOSTOS

IMPOSICIÓ PERSONAL
Cau sobre la renda o sobre el consum de cada persona, i té en compte les condicions
personals d’aquella persona. És a dir, si estàs a l’atur si que ho té en compte perquè es
contempla l’apartat de la prestació en cas d’atur.

IMPOSICIÓ REAL
Per contra, la imposició real es grava sobre el que tu tens o el que tu consumeixes,
independentment de les condicions personals de cada persona.
Per exemple, l’IBI es grava sobre el pis o casa que tens tu, no té en compte si tu estàs a
l’atur o no.

TIPOLOGIA D’IMPOSTOS
PROGRESSIUS
Quan més renda tens més percentatge.
Per exemple, l’IRPF amb la modificació si, fins ara era progressiu perquè el fet imposable
era més alt i acabaves pagant més, però no deia que si tu guanyaves 100.000€ havies de
pagar un 20% i si en guanyaves 1.000 només havies de pagar el 2%.
PROPORCIONALS
Es grava el mateix a tothom.
Per exemple, l’IVA.
REGRESSIUS
A mesura que augmenta la renda, disminueix el percentatge que representa per mi.
Per exemple, l’Impost de Matriculació sobre Cotxes és igual per tothom però si a mi
m’augmenta la renda, aquest impost es fa regressiu.

ELEMENTS BÀSICS D’UN TRIBUT

Quan se’ns reclama un tribut ens trobem amb diferents parts:
1. FET IMPOSABLE
Acte o acció que ens fan pagar. Obligació legal.
2. BASE IMPOSABLE
Valoració econòmica del nostre acte o acció.
3. SUBJECTE PASSIU
La persona que està obligada a pagar.
4. OBLIGAT TRIBUTARI
En alguns casos, pot ser que hi hagi un obligat tributari (col·lega de l’administració
pública i que s’encarrega de recaptar-ho, en el cas de l’IVA, el subjecte tributari és el
propietari del lloc on hem consumit).
5. TIPUS DE GRAVAMEN
És el percentatge que s’aplica a la base liquidable per obtenir com a resultat la quota
íntegra.
6. QUOTA ÍNTEGRA
És el resultat d’aplicar el tipus de gravamen a la base liquidable, tret que sigui una
quantitat fixa. Aquesta quota íntegra es converteix en quota líquida. El que he de pagar.
7. QUOTA LÍQUIDA
És el resultat de restar a la quota íntegra les deduccions en la quota que permet la llei.
8. DEUTE TRIBUTARI
Constitueix la quota líquida més els recàrrecs, interessos de demora i sancions, que, si
escau, hagi de satisfer el contribuent.

PRINCIPIS DELS IMPOSTOS

1. PRINCIPI D’UNIVERSALITAT
Tots els ciutadans han de contribuir a sostenir les despeses públiques, es a dir, tots
paguem impostos per mantenir les despeses públiques (serveis que nosaltres també
fem servir).
 2. PRINCIPI DE SIMPLICITAT
Ja de per si, pagar impostos és un problema perquè el que fa és reduir els diners que
diners que tenim a la butxaca, però no únicament fa això, sinó que el fet de pagar
impostos em genera uns costos que poden ser temps o de diners. Partint de que aquest
fet suposa un problema, hem de fer-ho el més simple possible.
3. PRINCIPI DE SUFICIÈNCIA
Tots els impostos recaptats han de servir per cobrir totes les despeses que pugui tenir
el sector públic. No podem tenir uns impostos per sota les despeses que cobreixen el
sector públic.
4. PRINCIPI D’EQUITAT
Els impostos han de generar el mateix sacrifici per tots els contribuents. És a dir, el
sacrifici que jo faig per pagar l’IVA o l’IRPF ha de ser el mateix que el sacrifici d’una
persona més rica que jo.
5. PRINCIPI DE NEUTRALITAT
Els impostos han d’alterar el menys possible les decisions dels agents econòmics. És a
dir, en cap moment els preus dels béns i serveis es poden veure modificats per els
impostos. I, si és així, que siguin el mínim possible.

MARC LEGAL
Tot aquest conjunt d’impostos que nosaltres paguem han d’estar recollits en un marc
legal (defineix el sistema financer que regeix el país o el territori). El cas d’Espanya:
1. Constitució Espanyola: compta amb una llei general tributària (general
d’impostos per tot espanya), una llei general de pressupostos i per cada un dels
impostos que tenim hi ha d’haver una llei (solen ser estables) i un reglament (es
van modificant) que els vagi desenvolupant.
2. Llei general tributària (58/2003 de 17 de Desembre).
3. Llei general pressupostària.
4. Les lleis que regulen cada tribut.
5. Els reglaments que desenvolupen les lleis tributàries.

IMPOSTOS ESTATALS
Els impostos estatals són impostos marcats per l’estat i pagats a l’estat. Tot i que, en
alguns casos, alguna part d’aquests impostos es pot quedar a la Comunitat Autònoma,
per exemple, quan paguem el IRPF el paguem a l’estat, tot i això una part es queda a
l’Administració autonòmica. El mateix passa, amb l’Impost sobre Societats i l’Impost
Sobre Activitats Econòmiques.
Tenim un conjunt d’impostos directes i indirectes:

DIRECTES INDIRECTES

Impost sobre la Renda de les persones Impost sobre el Valor Afegit

físiques.

Impost sobre la Renda de No Residents Impostos Especials (Impost per qüestions

(espanyols que viuen fora d’Espanya). de Duaneres)

Impost de societats. Impost sobre les Primes d’Assegurances.

Impost sobre Successions i Donacions. Impost sobre Transmissions Patrimonials

i Actes Jurídics Documentats (quan vaig al
notari a firmar un document, té un
impost) .

IMPOSTOS AUTONÒMICS
Els impostos autonòmics estan recollits en la Llei Orgànica de Finançament de les
Comunitats Autònomes, també coneguda com LOFCA. El que es recull en aquesta llei és
que les Comunitats Autònomes tenen unes obligacions amb l’administració estatal, però
també tenen la possibilitat de redactar o tenir els seus propis impostos. S’ha de tenir en
compte que aquests impostos han de complir amb una sèrie de coses:
• La reserva de llei, que d’aquest impost s’haurà de guardar una part per si l’estat
ho demana.
• El principi de territorialitat, jo puc establir un impost dins de Catalunya, però no
puc exigir que València el recapti, és a dir, s’ha de manar dins la nostra Comunitat
Autònoma i no a les altres.
• El principi de solidaritat, si jo soc una regió molt rica i els meus contribuents
tenen una capacitat elevada per pagar, he de ser solidari amb la resta de regions
que formen el meu país i els he d’ajudar.
Tot i que les comunitats autònomes tenen la capacitat per tenir uns impostos propis,
gran part dels diner que tenen les administracions autonòmiques ve dels impostos
estatals, que deixen que una part es quedi a les Comunitats Autònomes.

TRIBUTS PROPIS
a) Impostos que puc pagar, per exemple si soc a Astúries, però si soc a Barcelona
no pago. Per exemple, els impostos sobre el joc. Si vaig jugar al bingo a València,
a part de pagar el tribut estatal, també pagaré l’autonòmic.
b) Impostos mediambientals: per exemple, les estacions d’esquí de l’Aragó tenen
un Impost per el tema de utilitzar o fer un ús excessiu de l’electricitat, com ara
 del transport per cable. També, algunes Comunitats Autònomes tenen un impost
per els dipòsits de residus, o d’instal·lacions perilloses.
c) A Andalusia tenen moltes terres en desús i les tenen infrautilitzades, en aquest
cas es paga l’Impost sobre la renda potencial. A Catalunya s’està plantejant
posar aquest impost en pisos buits.
d) A Catalunya, Astúries i Aragó hi ha un Impost sobre grans superfícies comercials
per tenir un poder més elevat sobre les botigues petites, és a dir, una manera
per afavorir les botigues petites.

TRIBUTS CEDITS
Els tributs cedits són un conjunt d’impostos estatals però tan la gestió com la recaptació
ha estat cedida per complet a les Comunitats Autònomes. És a dir, tot i que estan
regulats per una llei espanyola, qui s’ocupa de decidir quan es paguen, com, qui i quan i
de guardar aquests diners són les Comunitats Autònomes.
Per exemple, l’Impost sobre Successions i Donacions, l’Impost Especial sobre
Determinats Mitjans de Transport (impostos que paguen mitjans que transporten
mercaderies perilloses o inflamatòries), l’Impost sobre Transmissions Patrimonials,
Tributs sobre el Joc, Actes Jurídics Documentats i Impostos sobre les Vendes Minoristes
de Determinats Hidrocarburs. Aquests són els impostos cedits per complet.
Però, també hi ha alguns impostos que són cedits, a les Comunitats Autònomes, de
manera parcial, com per exemple l’IRPF, una part del IVA i una part dels Impostos
Especials. En aquest cas, el que passa és que del 100% que recapta l’estat les CCAA es
queden un percentatge, en el cas de l’IRPF i del IVA és el 50% i el cas dels Impostos
Especials és un 58% (tota aquesta informació la trobem a l’Agència Tributària de
Catalunya).

IMPOSTOS LOCALS
Els ajuntaments NO tenen potestat legislativa (no poden crear les lleis), el que poden fer
és crear lleis d’acord amb les lleis d’àmbit nacional, és a dir, desenvolupar-les. Això està
recollit en RDL 2/2004 text refós llei reguladora d’Hisendes Locals.
Dins l’Administració Pública només hi ha tres figures: l’Estat, la Comunitat Autònoma i
la Hisenda Local (els ajuntaments).
Les Hisendes Locals, tot i que no tenen cap potestat legislativa, no poden estar pendents
del que els hi arribi de l’estat i per tant han de tenir uns recursos propis per gestionar
les seves competències.
Per tant, l’Administració Local pot recollir una sèrie d’Impostos:
1. Procedents del seu patrimoni i resta de dret privat.
2. Tributs propis: Impostos, taxes i contribucions especials.
3. Participacions en tributs estatals i autonòmics
4. Subvencions.
 5. Preus públics.
6. Producte de les operacions de crèdit.
7. Multes i sancions en l’àmbit de les seves competències.
8. Altres.
Les comunitats han de disposar dels mitjans econòmics suficients per a poder abastir els
gestos de la comunitat amb els fonaments dels tributs propis i amb la participació de
l’estat.

TIPOLOGIES D’IMPOSTOS LOCALS

Ens trobem amb els obligatoris i els potestatius.
1. Obligatoris: són aquells que van sobre béns immobles (per tenir una casa s’ha
de pagar) però segons la localització pot variar.
2. Potestatius: que es paga en cas que, i sempre que estigui desenvolupat per la
llei. Per exemple, l’ICIO si no faig obres no l’he de pagar.

Impost sobre Béns Immobles – IBI. Per

tenir una casa s’ha de pagar.

Impost sobre Activitats Econòmiques –

IAE. Paguen tots els negocis en funció
Obligatoris dels horaris i del tipus de negoci.

Impost sobre Vehicles de Tracció

Mecànica – IVTM. Sobre cotxes, cuats,
IMPOSTOS
buguis, tractors... (sobre patinets encara
no).

Impost sobre l’Increment de Valors dels

Terrenys de Naturalesa Urbana –
IIVTNU.
Potestatius
Impost sobre Construccions,
Instal·lacions i Obres – ICIO.

IMPOSTOS CEDITS
És important saber que hi ha municipis que tenen la capacitat de beneficiar-se de certs
impostos estatals. És el cas de capitals de província o de Comunitat Autònoma o que
posseeixin més de 75.00 habitants. Aquests municipis tenen dret a l’1’6% del IRPF, de
l’1’7% del IVA i del 2’04& dels Impostos Espacials, del seu municipi.
Cal assenyalar que les Províncies no tenen Impostos propis i es financien amb el dret
que tenen de fer una carrega sobre l’Impost d’Activitats Econòmiques d’empreses que
estiguin a la seva demarcació. És un recàrrec, és a dir, si tu pagues 100€ pot ser que la
província o diputació et digui de pagar-ne 140 i aquests 40% se’ls queda la província.
L’àrea metropolitana de Barcelona té dret a un 0’2% dels IVIS de dins de les àrees
metropolitanes.

TASQUES A REALITZAR PER EXIGIR UN PAGAMENT D’UN TRIBUT

1. Ordenança fiscal: és un document que ha d’estar aprovat per ple i en el qual es
diu i es dona una sèrie de pautes.
2. Gestió per posar-la en ús.
3. Liquidació i recaptació.
4. Inspecció que tothom la pagui.
5. Sanció en el cas d’impagament.

TIPOLOGIES D’IMPOSTOS
IMPOST SOBRE EL VALOR AFEGIT (IVA)
L’IVA grava el consum dels béns i serveis. En aquest cas, hi ha un subjecte passiu que
som nosaltres, però hi ha un obligat tributari que és la persona que cobra aquest IVA i
s’encarrega de cada tres mesos notificar-ho a hisenda.

TIPUS D’IVA EXEMPLES DE PRODUCTES I SERVEIS

Pa, farina, ous, llegums, cereals, llet , medicaments,

4% superreduït
vehicles PMR,...

Majoria d’aliments, aigua, ulleres, productes sanitaris,

10% reduït
habitatges, garatges, obres, hoteleria, restaurants...

Tabac, alcohol, teatre, espectacles, museus, floristeries,

21% general
cosmètics, productes d’higiene

IMPOST SOBRE ACTIVITATS ECONÒMIQUES (IAE)

L’han de pagar tot tipus d’empreses. Grava totes les activitats que suposin el lliurament
de béns i serveis, és a dir, sobre activitats empresarials, professionals o artístiques, que
s’exerceixin o no en un local, és a dir, si tinc un negoci online també l’he de pagar.
No tothom paga el mateix, és a dir, la quota és variable. Està en funció del tipus
d’activitat que es presta, en cas de disposar de local la superfície que aquest té, la
situació i la grandària de la població (si el local està en un poble de 20 habitants el IAE
que es paga és menor que el IAE que es paga en un establiment situat al Passeig de
Gràcia de Barcelona).
Podem deduir que les empreses situades en grans ciutats paguen més d’IAE que les
empreses situades en petits pobles.
IMPOST SOBRE LA RENDA DE LES PERSONES FÍSIQUES (IRPF)
En el moment que es comença a treballar, s’ha de pagar.
Grava la capacitat econòmica que tenen els ciutadans, és a dir, els diners que han
guanyat treballant, però també les rendes que tenen. Per exemple, si tenen hipoteques
anteriors al 2015 els hi desgraven, si fan donacions a entitats de ONG, si tens plans de
pensions, si tens fills també es desgrava. En canvi, el teu sou es grava, si tens algun tipus
de rendiment extra (camps).

IMPOST SOBRE SOCIETATS (IS)

És un impost que han de pagar les societats.
Han de pagar a final d’any el 25% dels beneficis obtinguts.
Fins fa 4 o 5 anys aquest impost el pagaven totes les empreses, hi va haver una
modificació i ara només l’han de pagar totes les empreses que els seus ingressos no
superin els 100.000€.
Ho pagues sobre el teu benefici, però el que et grava és sobre els teus ingressos.
Si jo declaro els diners en negre, no em consta com ingrés i per tant al final no m’ho
constarà com a benefici i no hauré de pagar el 25%.

IMPOST SOBRE BÉNS IMMOBLES (IBI)

És un impost que grava el valor dels béns immobles del cadastre (s’acostuma fer cada
10 anys). El govern mira quin és el valor cadastral (el valor de l’immoble en x sòl) i segons
aquest jo pagaré l’impost.
Hi ha dos administracions en joc: la estatal i la local.
L’elaboració de les ponències de valors, la revisió, fixació i modificació dels valors
cadastrals i la formació del Padró de l’impost, correspon a l’administració estatal a través
de la Gerència Territorial del Cadastre.
La liquidació, recaptació, i revisió dels actes dictats en via de gestió tributària correspon
a l’administració local, a través dels seus ajuntaments.

IMPOSTOS MEDIAMBIENTALS
Són considerats un incentiu i un desincentiu a la vegada perquè a través d’un impost el
que es busca és un canvi d’actitud. I, pot ser un canvi d’actitud a través d’una
penalització, com per exemple l’Impost de les estades turístiques, o a través d’un premi
que et donen unes subvencions perquè redueixis els emissions de CO2 o perquè facis ús
de la biomassa.
Molts municipis que tenen propietats forestals, fa una quants anys, a la Unió Europea
va donar unes ajudes perquè construïssin planta de biomassa.
És un desincentiu, perquè en cas de tractar-se d’un impost es converteix en un
desincentiu.
Alguna de les activitats econòmiques que generen tenen un cost o un benefici social.
Polluter Pays Principale: qui contamina paga.
Aquest tipus d’incentius són eficients en temes d’innovació tecnològica i són de gran
ajuda a l’hora d'implementar aquestes mesures.

INCIDÈNCIA IMPOSITIVA
Tots els impostos tenen una incidència impositiva, és a dir, tenen un efecte sobre el
consum, la demanda i sobre l’oferta.
Aquesta incidència impositiva serà més elevada segons de l’elasticitat-preu tan de
l’oferta com de la demanda.
Per tant:
Si l’oferta és elàstica i la demanda inelàstica, la major part de la càrrega fiscal la reben
els compradors perquè és una demanda inelàstica.
Per contra, si l’oferta és inelàstica i la demanda elàstica, la major càrrega fiscal recau
sobre els venedors.
Quan es grava un bé es produeixen dos efectes:
1. Quan s’estableix un impost disminueix el benefici del comprador i del venedor,
al mateix temps que entra en acció un tercer partícip, l’Estat, que obté el seu
propi benefici.
Es redueix el benefici del comprador perquè ha de pagar més i el del venedor
també perquè ingressa menys.
Per exemple:
La corba de l’oferta és positiva perquè quan més augmenta el preu més quantitat
d’oferta i la demanda amb pendent negativa perquè quan més baix és el preu més
demanda hi ha.
En aquest exemple s’estableix la recaptació de l’estat, perquè el quadrat groc són els
diners que recapta l’estat i els recapta en format impost..

Quan hi ha impostos, l’impost es menja part del benefici del comprador i del venedor, i
per tant es veuen reduïts tots dos beneficis. Per tant, el benefici total disminueix.

Què passa si les corbes són més o menys elàstiques?

Si les corbes són inelàstiques, és a dir, si ni la demanda ni la oferta són sensibles,
recaptarà el mateix dels impostos tan si pujo el preu com si el baixo.
En canvi, amb les corbes elàstiques que són sensibles al preu, és a dir, en el cas de la
demanda si jo pujo el preu la quantitat demandada es redueix i en el cas de l’oferta si jo
puc augmentar el preu augmento la quantitat oferta. Si les corbes són elàstiques, l’estat
recaptarà menys impostos ja que la gent consumirà menys.