QUADERN CENTRAL
Carta de Pasqual Ma raga 11
a Pujol i a González
Ara que me'n vaig, després de prop de quinze anys a l'Alcaldia de
Barcelona, he recordat aquell octubre de 1985 a Leningrad. Hi vaig
anar per segona vegada, per signar l'agermanament entre aquella
ciutat i Barcelona. Un dels tres o quatre dies vaig passar-lo al llit,
malalt, veient passar a gran velocitat els núvols que el vent sobre el
Neva transportava cap a ponent.
No vaig perdre el temps del tot, aquell inesperat dia d'inactivitat:
vaig iniciar una llarga carta al president del govern espanyol i al pre-
sident de la Generalitat... que va quedar inacabada.
Dos anys després, vaig treure aquells papers d'un calaix. Tampoc no
me'n vaig sortir. Però l'esforç no va ser inútil. El temps, les vicissi-
tuds i moltes pluges han caigut des d'aleshores. Barcelona va acon-
seguir el seu somni mai confessat: ser capital del món durant uns
dies. Una fita històrica que va ser possible gràcies al fet que vam tre-
ballar com mai fins aleshores havíem fet.
Han hagut de passar diverses eleccions i el seu consegüent rastre
d'emoció, paraules creuades i canvis d'equips de govern. Els col·la-
boradors van passar, alguns per sempre més, i 1991 va obrir el pas
a un any que era decisiu per a la ciutat. I aquell no era un mal mo-
ment per tornar-ho a provar, de tornar a adreçar-me al president
del govern català i al president del govern espanyol.
1991 era un bon moment perquè encetàvem un any decisiu i un qua-
drienni sencer de govern municipal ( 1991-1995). I allà volia exposar
els nostres projectes, la nostra situació de partida, allò que ens manca
i el que crec que nosaltres podem oferir a Catalunya i Espanya.
L'any 1992 vam passar un parell de dies amb la família González al
Coto de Doñana. En aquella ocasió, vaig deixar al president espan-
yol una primera versió de la carta. Però ha estat ara, quan sóc a. punt
de deixar aquest càrrec que tantes satisfaccions m'ha donat, que he
trobat el moment d'enllestir-la. Al tercer cop no ha fallat.
Vull parlar-los de moltes coses, de l'esdeveniment olímpic del 1992
i del que aquest va significar per a la ciutat. Però també vull co-
mentar-los la significació de Barcelona, del que tots plegats volem
ser. I no vull oblidar-me de la Carta Municipal o Llei Especial de la
Ciutat i del Pla Estratègic Barcelona 2000. I els diners, és clar, un
dels temes que en les nostres trobades, inevitablement, sempre aca-
bem tocant. I la qualitat de vida a la gran ciutat, l'assignatura eter-
nament pendent de la classe política -quasi diria de l'estoblishment-
davant dels ciutadans.
Al final els en faré un recordatori, per tal que la lectura -necessària-
ment extensa- d'aquestes lletres, tant si la fan en l'assossec de la llar
com en la tensió de la feina, la facin sabent que no els cal retenir-ne
els detalls.
I que vagi per endavant una petita confessió: l'admiració sincera
que professo al president de la Generalitat de Catalunya, i el respec-
te i la solidaritat barrejats que guien les meves actituds amb ell, més
enllà de les coincidències i discrepàncies que de tant en tant sorgei-
xen entre ell i jo.
Pel que fa a l'anterior president del govern espanyol, a qui adreçava
aquesta carta, vaig aprendre a trobar una persona que interpretava
millor que ningú tota l'ambició i cautela de la meva generació. M'hi
he sentit cordialment i intel·lectualment interpretat, i amb mi, crec,
milers i milers de ciutadans de Barcelona de la meva generació i de
les altres.
 QUADERN CENTRAL

No ha estat ni és fàcil, per a la Barcelona orgullosa i exigent d'avui,

per a la vella Barcelona mil vegades ferida i ofesa i tantes altres vic-
toriosa, obtenir un respecte, un reconeixement, des del Sud de
l'Ebre.
Al marge de diferències polítiques, al president de la Generalitat, a
qui també adreço aquesta carta, el veiem tots els catalans com la veu
del país. El seu gest és la representació personalitzada de Catalunya,
de la nostra intransigència i flexibilitat. Ell és l'intèrpret apassionat
del nostre moment històric i el president de l'eclosió de la
Generalitat com a institució amb tots els seus ets i uts, respectada
per tothom i envejada per molts. Sense oblidar que tot això ho va
fer possible, durant anys de dignitat i mercès a un honorable retorn,
el primer president, el president Tarradellas.
Àdhuc els qui, com jo, hem hagut de sofrir l'efecte amarg d'actituds
que li ha dictat ben certament al president Pujol el seu innat sentit
de la gravetat de la pròpia comesa històrica, hem après a admetre
que la seva actitud té sempre una causa.
Les paraules que segueixen estan dictades, doncs, juntament amb la
il·lusió del qui ha estat alcalde durant prop de quinze anys, pel res-
pecte profund que li mereixen els destinataris d'aquesta carta, sola-
ment superat pel que li inspira la missió que tots plegats, del càrrec "No ha estat ni és fàcil, per a la Barcelona
més alt fins al més humil, servim amb bona fe: la de representar ho- orgullosa i exigent d'avui, per a la vella
nestament la humanitat i la natura que ens envolten.
Barcelona mil vegades ferida i ofesa i tantes
altres victoriosa, obtenir un respect
un reconeixement, des del Sud de l'Ebn

"Barcelona va aconseguir el

,g^î% seu somni mai confessat:

ser capital del món durant
uns dies".

Número 37 Setomhre-dctuhre 1W B.MM

 QUADERN CENTRAL

ELS JOCS OLÍMPICS

Com vostès saben molt bé, l'organització dels Jocs Olímpics es
componia de dos elements igualment importants: la infraestructu-
ra urbana i l'operació dels Jocs. Puc assegurar-los que els dos camps
estaven ben treballats, i la prova és l'èxit magnífic que vam assolir.
El període més difícil va ser el 1987-1989, des de la nominació a
Lausana, a la fi de 1986, a la qual vostès van contribuir personal-
ment amb la seva presència, i la difícil transformació del comitè de
candidatura en comitè d'organització, fins a l'aparició al carrer, en
els espais públics, dels primers resultats de la nostra tasca construc-
tiva. Inici ben dramàtic, per cert, com vostès recordaran.
A la inauguració de l'Estadi Olímpic van coincidir tots els elements
desfavorables que s'havien infiltrat en aquesta difícil fase del nostre
projecte: les presses, la descoordinació, la malícia política, la falta de
confiança, la data fixa que obligava necessàriament, la climatologia, "No s'inventa ni es decreta una ciutat
la faltà de maduresa, l'aposta pel vell Estadi en lloc de per una nova
instal·lació. olímpica: es construeix lentament sobre la
No s'inventa ni es decreta una ciutat olímpica: es construeix lenta- base d'una vocació imprescindible.
ment sobre la base d'una vocació imprescindible. I, amb el temps,
la ciutat aprèn a ser olímpica. I, amb ei temps, la ciutat aprèn a ser
Des de la distància d'avui, tots aquells sofriments semblen ben em-
prats. I sobretot es demostra encertada la fermesa de mantenir el
olímpica".
rumb sense grans derives i de guardar la confiança en l'equip inicial
-encara que, com inevitablement passa, alguns van haver de pagar
tots, aquest preu tan injust de la política-, sense posar atenció
efUes opinions dictades per l'ansietat més que pel fred raonament.
1 terreny de les infraestructures va ser molt positiu el grup de
treÄll creat per fer un seguiment de les obres. Els seus informes
'quAzenals, des d'una segona auditoria o auditoria d'alta direcció, nie i el seu art gòtic; i el Nus de la Trinitat, nus gordià on s'uneixen
nafraven les peripècies que experimentava cadascun dels 300 pro- les dues rondes i l'autopista de França. I si volen també podem par-
Jrctes: l'aeroport, els trams de les rondes, les instal·lacions esporti- lar de la pota sud de la Ronda Litoral, que ben aviat haurà d'enllaçar
ves, els canals de rem, els hotels, el Palau Nacional... aquesta via amb la Diagonal i baixar fins al riu Llobregat i travessar-
Com és ben sabut i acceptat per l'opinió pública, el resultat global lo, davant de l'aeroport.
és molt positiu. Els camins crítics, en el llenguatge de l'enginyeria Al llarg d'aquell llunyà 1991 vam tenir ocasió de repassar l'estat
constructiva, van ser successivament el trasllat de la línia fèrria del d'una de les obres que a mi em resultaven més emocionants: el
Poblenou, l'aeroport, la plaça de les Glòries, les instal·lacions espor- Palau Nacional. Es tractava de reconvertir aquell vell buc del 1929
tives per a les proves tesi de l'estiu de 1991, els hotels Joan Carles I i en el segon gran museu d'Espanya, superat només pel Museu del
Arts, que requerien un prudent període de rodatge abans d'allotjar Prado. I és emocionant perquè es tracta de l'edifici més gran de
caps d'Estat i membres de la família olímpica; el Palau Nacional de Barcelona i un dels museus més grans del món. El Museu Nacional
Montjuïc, seu de l'acte social d'inauguració, on vam rebre els con- és sens dubte el més complet que existeix en art medieval, i en es-
vidats de tot el món i on Catalunva torna a mostrar el seu art romà- pecial en art romànic. La tradició republicana i la llei autonòmica
van voler que fos el gran museu d'art de Catalunya, des de l'edat
mitjana fins al modernisme i les avantguardes, deixant fora l'arque-
ologia i Fart contemporani.
Finalment, el miracle va ser possible. Amb l'esforç de tots. L'estiu del
1992, el simbòlic edifici de Montjuïc va lluir, juntament amb l'Esta-
di, com la gran peça civil de l'esdeveniment olímpic, la carta d'iden-
titat de Catalunya i la més ben programada del nostre futur turístic
de bon nivell. Aquest estiu hem inaugurat les sales d'art gòtic. Sols
resta desitjar que, transcorreguts deu anys des que es van iniciar les
obres, el projecte avanci sense deturar-se fins a ser culminat.
La realització de tota aquesta feina va ser possible perquè l'operació
era en bones mans. Pere Duran i Gae Aulenti, amb Enric Steegman,
la constructora italiana Edil Fornaciai i l'infatigable Josep Anton
Acebillo han de ser citats aquí. Així va ser possible garantir el no

B.MM Número 37 SeKnihrr-Oihibre !'W7

 QUADERN CENTRAL

menys important equilibri econòmic d'aquesta magna operació.
Un apartat gens menyspreable de l'èxit assolit va ser degut al re-
forçament de les relacions internacionals i de la seguretat, així com
la relació amb els mitjans de comunicació, que, d'entrada, jo vatici-
nava que no ens donarien un tracte especialment caritatiu. Però no.
Les informacions sobre Barcelona a la premsa d'arreu del món es
van multiplicar, i no ens van deixar malament. Una de les claus que
van contribuir al nostre èxit i a la imatge positiva que la ciutat va
donar al món.
A tots aquests aspectes vaig dedicar-me personalment durant els
mesos previs al 25 de juliol de 1992. Tot i el convenciment que les
obres avançaven segons el que s'havia establert, i malgrat el meu
convenciment que l'operació funcionaria perfectament quant als
ca dels moviments i gestions que calia realitzar, per posar-me im-
mediatament en línia amb els plantejaments que calia desenvolupar.
Catalunya no podia desaprofitar l'ocasió històrica que se li brinda-
va, també a ella, de fer el que el passat no va permetre: explicar-se
amb fets.
Si Espanya pretenia legítimament demostrar que havia canviat tant
com el món sospitava, Catalunya volia mostrar-se al món com a na-
cionalitat amb tot allò que cal per ser-ho. I Espanya no podia igno-
rar-ho: al contrari, havia d'ajudar. En aquest sentit, doncs, el presi-
dent de la Generalitat feia un paper crucial.
Ell, més que ningú, havia de garantir i ser responsable que dominés
la sintonia en l'emissió dels missatges plurals que, com calia pre-
veure, va produir-se. Una emissió que va ser irreprotxable tret d'e-

"...una de tes obres que

a rri em resultaven més
emocionants:
el Palau Nacional".

vessants informàtic, de les telecomunicacions, les competicions es-

portives i la logística. L'equip, repeteixo, era de primera línia i esta-
va molt ben cohesionat, amb un executiu excellent i efectiu com és
Josep Miquel Abad, al qual no em vaig penedir d'haver defensat en
els moments de crisi. Ho va tornar amb escreix.
Vaig voler assegurar al president del govern espanyol l'assumpció
per part de FAlcaldia-Presidència del COOB'92 de l'esperit que es
desprenia de les seves paraules: seguretat com a prioritat i treballar
políticament i en els detalls per obtenir una imatge del país que es
correspongués amb l'esforç realitzat i l'enorme oportunitat històri-
ca que teníem al davant.
La Presidència de la Generalitat tenia un paper important els mesos
previs als Jocs Olímpics, i jo li vaig sol·licitar una definició específi-

Núniero 37 Setembre-Octubre 1997 B.MM

 QUADERN CENTRAL

pisodis puntuals que no van deslluir la trajectòria general. El presi-

dent sap que els mesos previs a aquella data em vaig posar a les
seves mans per atendre els requeriments que considerés conve-
nients, i amb la freqüència que cregués oportuna. Ningú més que
nosaltres érem responsables del desenvolupament adequat de tot
plegat. Per la meva part, tenia plena consciència que havíem d'estar
disposats als sacrificis que caiguessin i a esforços importants en
aquesta línia.
No hagués estat bo, per exemple, que s'escampés la impressió que
alteràvem procediments per fets succeïts a l'ex Unió Soviètica.
Algunes de les propostes que vaig formular en cercles reduïts i dis-
crets sobre elements de pluralitat a les cerimònies d'inauguració
podien haver estat interpretades com una excessiva sensibilitat a
fets exteriors. Una circumstància que en el seu moment vaig tenir
ocasió de comentar amb el mateix president Pujol i amb el presi-
dent del Comitè Olímpic Internacional, Joan Antoni Samaranch.
Per altra banda, la situació internacional els anys previs va evolu-
cionar de tal manera que els Jocs de Barcelona, ja de bon principi
pretendents a una aurèola de festivitat i de retrobament internacio-
nal a múltiple escala, es podien convertir, en efecte, en l'oportunitat
que l'opinió pública internacional esperava amb ansietat: compro-
var si en el món pesaven més les formidables transformacions po-
sitives recents o les també impressionants dificultats, diferències i
obstacles econòmics, polítics i ideològics que s'hi oposaven.
Excuseu-me la petulància.
Pé^ò el cert és que tot plegat no ens feia les coses més fàcils, sinó més
• dif%ils. Tant en l'aspecte de la seguretat, com en el del protocol i en
el cjt la modulació dels missatges a emetre, com en el cas dels sím-
' bojjj, dels llenguatges i dels gestos. UN SISTEMA METROPOLITÀ EUROPEU
Vjjfn treballar amb passió perquè tot sortís bé. I va sortir bé. Falten encara moltes coses: particularment acabar l'embranzida en
JPerò Barcelona no es conforma amb haver de donar un prodigiós matèria d'estructures culturals, assegurar l'oferta d'aigua neta i mi-
'.W
*' salt endavant, com en el 88 del segle passat o en el 1929. Vol estabi- llorar l'àrea del Besòs i vertebrar la zona d'activitats logístiques del
litat en la classificació general de ciutats. Mantenir-se amunt. No Llobregat, a la qual em referiré més endavant.
decaure. Estructurada ja en la realitat física i social com una àrea metropoli-
El projecte olímpic va ser un magnífic esperó per a les energies de tana de tres-quatre milions d'habitants, Barcelona ha de mantenir
la ciutat. Va canalitzar recursos extralocals en una magnitud sempre vives les fonts del seu creixement qualitatiu i de la seva competitivi-
desitjada però mai obtinguda en els darrers seixanta anys. Un flux tat com a ciutat.
que voldríem que fos constant i no esporàdic. El centre municipal de l'àrea, el municipi de Barcelona, perd pobla-
El Holding Olímpic i les altres inversions empreses directament per ció -s'entén, població a l'hora de dormir. I l'àrea en el seu conjunt
l'Estat i/o la Generalitat van permetre mobilitzar, juntament amb la no creix, com tampoc no ho fa Catalunya. Hi ha, per tant, un lògic
inversió local i privada, recursos de l'ordre dels 750.000 milions de desplaçament de la població resident cap a la perifèria de l'àrea ur-
pessetes -alguns diuen 900.000 milions- en un període relativament bana i un nou equilibri demogràfic àrea metropolitana-Catalunya,
breu de quatre o cinc anys. I van permetre dotar la ciutat i l'àrea després de 25 anys de concentració (1950-1975). La nova situació
metropolitana de bones vies de comunicació, telecomunicacions, planteja problemes de qualitat de vida i d'equitat en sectors de la
hostaleria, centres terciaris alternatius, collectors, estadis i altres població, però no grans inquietuds d'estratègia territorial. Al con-
instal·lacions esportives, port de lleure, aeroport, serveis viaris pri- trari. No es tracta de fer créixer més ni el municipi ni l'àrea. Es trac-
maris i també la reforma o la realització o l'inici de grans estructu- ta de potenciar els seus factors d'atracció d'interessos, d'inversions,
res culturals com el Palau Nacional, el Museu d'Art Modern, el con- de tecnologia, d'activitats acadèmiques i científiques, de gent quali-
vent dels Àngels, la Casa de la Caritat, el monestir de Pedralbes, el ficada, d'activitats culturals d'alt nivell. I de fer-ho equilibrant l'o-
Teatre Nacional, l'Auditori, l'Arxiu de la Corona d'Aragó, el Museu ferta de factors d'atracció per tal de no minvar la del conjunt de
d'Art Contemporani de Barcelona (Macba), el nou Teatre Lliure, el centres urbans de Catalunya, sinó més aviat potenciant-los, així
Liceu, la reforma del Palau de la Música, el Museu d'Història de la com potenciant la connexió del sistema urbà-metropolità espanyol
Ciutat, el Jardí Botànic... dins del sistema de ciutats més gran que és Europa.
Les grans decisions preses en els darrers anys sobre Barcelona bene-
ficien tot Catalunya i doten Espanya d'un incipient sistema metro-

) Ì7 Setembrf-Ottubre l W
 QUADERN CENTRAL

"És errat pensar que ara, recuperat el camí

de la Catalunya rica i plena, autònoma i
confiada, Barcelona hagi de renunciar a la
seva potència, que segueix essent la millor
garantia de la llibertat de Catalunya".

polita competitiu amb les xarxes urbanes europees, el qual afavo-

reix tota la península en una mesura considerable. Però ens falten
encara coses, com he dit.
Ens falta aigua i espai. Fins al 2000, en menys de deu anys haurem
invertit 100.000 milions de pessetes en depuració i noves captacions
complementàries, i haurem de prendre decisions en matèria d'a-
portacions de cabals externs, tot i que la tan criticada absorció dels
costos ecològics en el rebut de l'aigua ha permès un adequat fi-
nançament i una contenció evident del consum.
Barcelona s'ha plantejat la possibilitat de disposar d'una doble
xarxa de distribució d'aigua -per beure i reciclada- i desitja contri-
buir a la conversió dels rius Besòs i Llobregat en escenaris natu-
rals/convencionals de gran valor i netedat. Tots dos objectius es
complementaran. Sense depuració no hi ha dignitat paisatgística ni
aigua suficient.
És coneguda la meva posició sobre l'àrea metropolitana. La seva
dispersió en diverses entitats sectorials i territorials va ser un error
polític i estratègic, segurament sense grans repercussions electorals
a curt termini, i dictat per un càlcul de reequilibri territorial a
Catalunya que ja no té raó de ser, ateses les tendències espontànies.
Les millors èpoques de la història de Catalunya han anat unides a
les d'una Barcelona forta políticament i econòmicament. No és cert
que l'economia de Catalunya demani, exigeixi o simplement es
pugui permetre una Barcelona feble. No és cert que Barcelona tre-
gui la seva fortalesa d'haver substituït un poder català inconstant,
insuficient i mal vist per la resta de la península. Barcelona ha fet
aquesta funció de substitució. I, per dir-ho d'alguna manera, tot

"El projecte olímpic va ser

un magnífic esperó per a
les energies de la ciutat. Un
flux que voldríem que tos
constant i no esporàdic".

Numero 37 Setembre-Ot-tuim1 H47 E

 QUADERN CENTRAL

Catalunya sobreviu en alguna mesura gràcies a aquest fet. manen una condició per ser-ho del tot, en profunditat: que puguin
Tanmateix, Barcelona no hauria pogut fer-ho si no hagués existit un ser expressades en un marc de confiança creixent en què els sacrifi-
sentiment de nacionalitat subjacent que s'expressava a través dels cis que mútuament comporten siguin admesos sense recança, com
noms, banderes i símbols de la ciutat. el preu habitual i no excessiu del comerç de sentiments i donacions
Però és errat pensar que ara, recuperat el camí de la Catalunya rica recíproques en què consisteix la coexistència dins d'un projecte
i plena, autònoma i confiada, Barcelona hagi de renunciar a la seva comú, de tots els pobles d'Espanya, orientat cap a la unitat europea,
potència, que segueix essent la millor garantia de la llibertat de la pacificació de la Mediterrània, i la fraternitat iberoamericana.
Catalunya. Així ha estat, repeteixo, en els millors moments de la Barcelona va oferir a Catalunya i a Espanya la possibilitat de jugar
nostra història com a poble, no solament en els difícils. -intensament durant uns dies, més constantment i modestament
El que sí és cert és que hi ha un joc subtil de significacions (Espanya, després- el paper de dinamitzadora de projectes positivadors de la
Catalunya, Barcelona). I encara ho és també que la potència de convivència.
Barcelona -el que un dia vostè mateix, senyor president de la Centre mundial de la competició pacífica, avantguarda de l'autono-
Generalitat, va anomenar la force de frappe de Catalunya- no tindria misme ibèric, referència del Nord del Sud europeu, motor del dina-
la consistència i la profunditat que té si no fos per l'existència d'una misme de les ciutats europees, ciutat més gran de la ribera medi-
xarxa urbana molt rica i atapeïda, de la qual Barcelona és tan sols terrània d'Europa, capital cultural europea: això és el que volem ser,
l'encapçalament, i que Barcelona ha de col·laborar a fer que es res- això és el que d'alguna manera ja som, amb el vostre ajut.
pecti i s'enforteixi com a tal malla de país, perquè d'ella obté la de-
manda, les arrels, l'estabilitat i la raó històrica de la seva pròpia
existència com a capital.
Tanmateix, Barcelona no fóra el que és -i Catalunya tampoc-, mal-
grat tots els entrebancs, ignoràncies i agressions vinguts de fora, si
no hagués estat pel paper que han fet en el si d'un mercat, d'un país
i d'un Estat més grans, no sempre fàcils ni benèvols, però sempre
virtualment presents com a àmbit econòmic, com a repte cultural i
lític, com a font de braços i talents per a la nostra pròpia cons-
cio nacional i urbana.
I Efcanya no fóra Espanya sense Barcelona, com no ho fóra sense
Cawlunya. Això vol dir que en la regularització de les nostres reia-
's interterritorials dins de la península hem de deixar lloc a una
esjftatègia per a Barcelona -i per a Catalunya- pensada des
xr
íspanya, des del conjunt dels pobles d'Espanya, des d'un Estat en
el qual nosaltres som part important, a voltes decisiva, porta
d'Europa i locomotora econòmica, cultural i tècnica.
Tot altre plantejament, sempre respectable, equivaldria a confor-
mar-nos amb menys del que podem arribar a ser, amb menys del
que ja som.
A la fi de 1909, Joan Maragall, en un article dedicat a l'Empordà, en-
cetava un plantejament en què els significats Barcelona, Catalunya,
Espanya i Europa anaven prenent la forma que aproximadament
avui els donaríem.
Som europeus perquè som catalans, com els altres nacionals del
continent. Catalunya és la sal de la nostra condició d'europeus. La
millor manera de ser espanyols és ser bons catalans. I arribarà un
dia que no caldrà ni dir-se catalans. N'hi haurà prou amb dir-se em-
pordanesos o barcelonins. Aquest és el missatge maragallià. La veri-
tat és en la part i no en el tot, en la llavor més que en el fruit.
La nostra ciutat va rebre el món en aquest marc de certeses, cons-
cient de ser capital d'una cultura nacional única, irrepetible, i sa-
bent que aquesta cultura no tindrà tot el valor que pot tenir si no és
en el si de la construcció federal i respectuosa de l'Espanya moder-
na i plural. Conscient de ser també capital temporal de les esperan-
ces de fraternitat i competició esportiva i pacífica de milers de mi-
lions d'homes i dones d'arreu del món.
Allò que és bo per a Barcelona és bo per a Catalunya, i allò que és
bo per a Catalunya ho és per a Espanya. Veritats que solament de-

B.MM Numero í:
 QUADERN CENTRAL

LA CARTA MUNICIPAL O LLEI ESPECIAL DE LA CIUTAT

L'any 1904, Cambó demanava a Alfons XIII una llei per a la ciutat.
Jaume I la hi havia donada l'any 1284 amb el Recognoverum
Proceres, el contingut del qual fou desenvolupat més tard en les
Ordinations d'En Sanctacília. Felip V les va revocar en el Decret de
Nova Planta, que va enxiquir el territori del Consell de Cent -del
Monte Catus o Montgat al Castro Fèlix o Castelldefels- i va retornar
Barcelona a les estrictes muralles, més un erm definit per l'arc de
l'abast dels canons situats en elles, l'actual Eixample.
La ciutat va revifar i va aconseguir el territori abans que la llei: no
havien passat dos segles que ja tots els ajuntaments creats per la
Nova Planta a la plana estricta del Barcelonès, amb els noms de les
parròquies sufragànies d'altres esglésies intramurs, eren annexio-
nats de nou pel municipi central. Sant Martí de Provençals, Sant
Joan d'Horta, Sants, Sant Vicenç de Sarrià i Sant Gervasi, la Mare de plint els pocs buits de sòl urbanitzable dins el municipi central,
Déu de Gràcia, Sant Andreu de Palomar, les Corts de Sarrià passa- quan ja és un fet la nova xarxa de mobilitat possible -amb els cin-
ven a formar part de Barcelona. Restaven fora les parròquies-ajun- turons i els túnels-, el reconeixement de les seves especialitats jurí-
taments de més enllà dels rius. A partir del 1860, físicament, la nova diques en tres camps.
ciutat gran era un fet en enderrocar-se les muralles i urbanitzar-se En primer lloc, el camp de l'especial relació del municipi central i
FEixample. els que l'envolten, tots units ja en una sola aglomeració regional de
La demanda de Cambó era, doncs, un coronament, la petició d'ad- més de quatre milions d'habitants, que necessita administració co-
missió d'un fet ja incontrovertible. Feia alguns anys ja que els poe- muna de les grans infraestructures i planejament territorial singu-
tes havien cantat la ciutat salta-carenes, de riu a riu estesa, i defen- lar, així com l'específica col·laboració dels municipis que formen el
sada pels torreons del Garraf, Sant Pere Màrtir i Montgat, i per dues continuum urbà central de l'aglomeració i que haurien d'adminis-
"troneres avançades, los pits de Catalunya: Montseny i Montserrat". trar en comú el seu urbanisme menor, i qui sap si una pila de
Igualment ara Barcelona demana amb tot respecte, després de més veis de diversos ordres, avui coartats per l'existència de tantes fri
de deu anys de treballs preparatoris, quan entretant s'han anat om- teres locals.

Z^K

"Les grans decisions preses en els darrers

anys sobre Barcelona beneficien tot
Catalunya i doten Espanya d'un incipient
sistema metropolità competitiu amb les
xarxes urbanes europees.
Però ens falten encara coses..."

"Convertir el Besòs i el
Llobregat en escenaris
naturals de gran valor".

, .C Sttraihic-l Mut™ I1"»" B.MH

QUADERN CENTRAL
En segon lloc, el camp de col·laboració entre institucions diverses
en la gestió d'infraestructures i serveis de gran significació, situats
avui en un o un altre domini competencial, bàsicament en el de
l'Estat: port, aeroport, mercats centrals, Fira, Palau de Congressos,
Zona Franca, Zona d'Activitats Logístiques, Parc Tecnològic. Per
posar un exemple, perquè l'aeroport marxi bé hi han d'estar repre-
sentats la Generalitat, l'Ajuntament de Barcelona, el Foment i
l'Ajuntament del Prat de Llobregat; i això requereix la transforma-
ció prèvia de l'Ente Nacional de Aeropuertos (avui AENA) en un
holding d'ens singulars o societats anònimes de gestió. Almenys en
el cas dels aeroports de Madrid, Barcelona i Palma.
Podríem afegir-hi, però ja han estat esmentades i tenen caràcter di-
ferent, les estructures culturals, com el Liceu, l'Auditori, el Museu
Nacional d'Art de Catalunya i el Macba, on les administracions pú-
bliques presents a la ciutat van lligar, lentament, els sistemes de
col·laboració més adients. En aquest sentit hem de veure amb opti-
misme les perspectives actuals, que faran de Barcelona el que sem-
pre ha estat en potència, un centre cultural europeu de primera
magnitud.
Són mostra de la formidable explosió cultural el Centre de Cultura
Contemporània de Barcelona, el Teatre Nacional, la Ciutat del
Teatre, el Palau de la Música, la futura Biblioteca Provincial del
Born, la Biblioteca de Catalunya, l'Institut d'Estudis Catalans,
FArxiu de la Corona d'Aragó, el convent dels Àngels, el Jardí
Botànic, els vells i nous museus i centres de cultura -com el Barbier-
Müeller, el Museu d'Història de Catalunya, el Museu de la Ciència i
Casararnona-, l'Aquàrium i la florida de teatres privats i sales d'art.
Encara en el terreny de l'articulació de les grans entitats barceloni-
nes o metropolitanes, el municipi es considera menystingut -sense
fer grans escarafalls- en la representació de la societat en les univer-
sitats o les caixes d'estalvi. Potser la Llei Especial de Barcelona hi
podrà fer alguna cosa. El notari Puig Salellas ha proposat una fór-
mula intel·ligent per al primer tema. Quant al segon, ni el Defensor
del Poble Ruiz Giménez va gosar interposar un recurs, que reconei-
xia ben fonamentat, contra la llei catalana de caixes d'estalvi que va
suprimir quasi la representació dels municipis en aquestes, vigent a
la resta d'Espanya.
L'Ajuntament de Barcelona, amb el de Sabadell, va cedir terrenys i
fins i tot va tenir el leadership en la creació de la Universitat
Autònoma, la comissió gestora de la qual era presidida pel primer
tinent d'alcalde; l'Ajuntament i la Diputació van cedir locals, al cos-
> ÏT Sftaiibri: I.KKibre H
tat de la Casa Gran, i diners per a la fundació de la Caixa de
Barcelona, avui reconvertida en la Caixa d'Estalvis i Pensions de
Barcelona, "la Caixa". I tanmateix hi té els mateixos representants
que els respectables Círculo Agrícola Catalán de San Isidro i la
Societat d'Amics del País.
Finalment, en el camp de les especialitats administratives i fiscals,
Barcelona hi ha estat sempre ferment d'innovacions i especialitats,
des de la creació dels delegats de Serveis o l'arbitri de radicació, fins
a temes tan a la frontera del Dret Civil com el testament sacramen-
tal, de tal manera que en alguns casos han acabat convertint-se en
llei general. ¿Per què no reconèixer de nou que Barcelona, per tra-
dició, per pràctica, per raons diverses, se situa a l'avantguarda d'una
colla de procediments que necessiten el suport de la llei per consa-
grar-se, i que poden contribuir, modestament, a la solució dels fa-
mosos problemes de la gran ciutat, del malheur de banlieue del que
parlen els francesos, i de l'obsessionant manca de qualitat de vida
en les aglomeracions metropolitanes?
Hi tornaré al final d'aquestes lletres. A Barcelona, el marc legal fo-
namental el componen la Constitució Espanyola, l'Estatut de
Catalunya i la nostra Llei Especial.
L'Estatut, en reconèixer la necessitat de regular el fet metropolità,
no pensa en altra cosa. La Llei de Bases de Règim Local i la Llei de
Finances Locals, quan reconeixen la vigència parcial de l'antiga Llei
Especial i la necessitat d'una regulació financera especial per a
Barcelona, van en el mateix sentit.
Entenem que les administracions superiors tendeixin a reaccionar
davant aquesta històrica pretensió barcelonina adduint l'inconve-
nient del greuge comparatiu. Però també entenem que si les lleis fo-
namentals -no solament ara sinó fins i tot en períodes no democrà-
tics- han admès l'existència del concepte jurídic d'especialitat, és
perquè de Jaume I a Francesc Cambó, des dels anònims compila-
dors de la baixa edat mitjana fins a Manuel Ballbé, l'insigne redac-
tor de la Carta de Barcelona de 1961, la realitat i els projectes sortits
de la profunditat del cos social s'acaben imposant als arguments de
conveniència.
Barcelona no pot seguir contribuint de forma tan assenyalada com
fins ara a la formació contemporània de l'Espanya democràtica i la
Catalunya autònoma sense disposar de l'instrument legislatiu de
navegació històrica que pretén, mereix i necessita.
Resumint: regular les relacions en el complex territori metropolità
i en el centre històric de l'aglomeració; equilibrar de forma estable
 QUADERN CENTRAL

"L'especial relació del municipi central

i els que l'envolten, tots units ja en una sola
aglomeració regional de més de quatre
milions d'habitants, necessita una
administració comuna de les grans
infraestructures i planejament territorial
singular".

"Perquè l'aeroport marxi bé

hi han d'estar representats
ia Generalitat, l'Ajuntament
de Barcelona, ei Foment i
l'Ajuntament del Prat de
Llobregat".

€
/
/^**%»
m
I
ll
\

les relacions entre la capital i el país; fer participar la ciutat i la

Generalitat de Catalunya, junt amb l'Estat i la societat civil, en la
gestió de les grans institucions i estructures tècniques, econòmi-
ques, culturals i d'altres; crear la indispensable justícia local i la jus-
tícia immediata; dotar la ciutat dels instruments necessaris per fer
front als problemes del medi ambient, el transport i l'habitatge, el
finançament dels serveis socials i educatius i la seva materialització.
Heus aquí l'objectiu del que anomenem Carta Municipal de
Barcelona o conjunt de regulacions que la ciutat demana per anar
endavant.

7 Selcml-rc Octubre 1W B.MH

QUADERN ŒNTRAI.

EL PLA ESTRATÈGIC BARCELONA 2000

Dues-centcs entitats han treballat durant anys per produir un esce-
nari de futur creïble i estimulant. I ho han aconseguit.
Coneixen bé, estimats presidents, les conclusions del treball. En el
primer Pla, catorze grups, comandats per un promotor, van treba-
llar en la definició més acurada dels objectius que no disposen cla-
rament d'una administració o institució de tutela competencial-
ment responsable. En total, 54 objectius van ser formulats i la mei-
tat -i és molt- assolits.
Els tres grans eixos de consens eren la vertebrado d'una macroregió
europea del Nord del Sud com a condició de progrés, la prioritat
dels serveis a les persones i la qualitat de vida com a marca distinti-
va de la filosofia compartida per tots els barcelonins, i l'èmfasi en els
serveis a les empreses.
Si hom pensa que en els anys vint Barcelona era, als ulls d'Europa, "Centre mundial de la competició pacífica,
la cintili de les bombes, que una novel·la podia fer fortuna aleshores
sota el títol de Quan mataven pels carrers; que els odis més reconsa- avantguarda de l'autonomisme ibèric,
grats i la intolerància més arrauxada presidien les nostres hores en
referència del Nord del Sud europeu, motor
els anys trenta i quaranta; que l'actual president de la Generalitat
era m a l t r a c t a t a la Via Laietana en iniciar-se els seixanta per haver del dinamisme de les ciutats europees,
gosat criticar l'anticatalanisme militant del director d'un diari; i que
en els primers setanta vivíem estats d'excepció, reunions limitades
ciutat més gran de la ribera mediterrània
a v i n t persones, execucions polítiques... ¿qui pot negar que el fet de d'Europa, capital cultural europea: això és
veure avui tormar-se el consens de 200 entitats sobre el nostre futur
i comprovar que entre elles hi ha els sindicats i la patronal, el co-
el que volem ser, això és el que d'alguna
merç i la Universitat constitueix tot un petit miracle? ¿No és aquest manera ja som".
el millor resum de les transformacions polítiques que Espanya,
Catalunya i Barcelona han viscut en els darrers quinze anys?
E ni consta que S.M. el Rei, a qui vam presentar en primer lloc les
conclusions del p r i m e r I 3 la, el 23 de maig de 1990, n'és un defensor
entusiasta i que les iniciatives semblants que es van desenvolupar a
Madrid i Sevilla tenien a veure amb l'opinió favorable que s'havia
generat en cercles i m p o r t a n t s . L'Organit/.ació per a la Cooperació i
el Desenvolupament Econòmics ( O C D E ) ha rebut una exposició
detallada del Pla 1 strategie i en recomana el model a les ciutats dels
països membres. El Centre Iberoamericà de Desenvolupament
1 ''strategic Urbà ( C I D I - ' . L ' i ha assessorat una vintena de ciutats del
Nou Mon seguint el model de Barcelona.
Resultat de l'esperit que animava les primeres reunions estratègiques,
i ilei suport decidit del conseller d Economia, Macià Alavedra, va ser
la creació de la primera iniciativa conjunta de la comunitat finance-
ra barcelonina, entorn de l'associació Barcelona, Centre Financer
Europeu, que primer va presidir ( ' l a u d i Boada i després, alternant-
se, els directors generals o presidents de les dues caixes grans, la
Banca Catalana i el Banc de Sabadell. No volem estar al marge de la
x a r x a de decisions financeres a Europa. El nostre potencial econòmic
ho demana i ho permet. Estem disposats a l'especialit/acio i a la
modestia, pero no a la desaparició, tmancerament parlant. Som
conscients que hi ha un lloc per a nosaltres en aquest espai, i l l u i t a -
rem aferrissadament per ocupar-lo. El Mercat de Futurs, que piloten
Hasane/ i Oller, ens ta creure que ho podem aconseguir. 1 també la
revifada de la Borsa, d i r i g i d a per Joan M o r t a l a .
De la m a t e i x a m a n e r a que t r a c t e m de cobrir les nostres flaqueses,
tractarem t a m b é de t r e u r e p a r t i t de la nostra p a r t i c u l a r configura-
ció. I.a d e n s i t a t de Barcelona, que ens ta una c i u t a t h u m a n a , càlida,

estimada pels d'aquí i pels de fora, i ens lleva les perspectives prò-
pies de les capitals de les grans seus estatals, ens obliga a organitzar
l'ús de l'espai, i ens dóna, potser, un molt extremat sentit del detall,
de la forma: Barcelona és un munt de ferros treballats, formigó re-
torçat per extreure'n un gest impossible, fustes llaurades, parets es-
grafiades, vidres recargolats, façanes polides, baranes historiades,
pedres picades i pedreres reaprofitades, joies, estucs, retaules, ra-
cons inaudits; cada pam quadrat, tanmateix, tendeix a ser una obra
d'artesania en aquesta ciutat sotmesa, diuen, a la tirania del pam
quadrat, a l'avara povertà d'espai i a l'imperi de l'estètica que de-
nunciava Unamuno i lloava Cervantes.
L'any 2000 i el segle XXI estan servint, en aquest marc, com a re-
ferència d'un nou pacte amb l'entorn. Un grau més d'ambició en el
dimensionament de les estructures que no ens ha de llevar l'huma-
nisme i la prudència de les formes. Per això les autovies torturada-
ment discutides i dissenyades per evitar la dictadura de la funció
sobre la forma. Algunes torres altes, però no gaires, les justes per a
una generació que, malgrat les aparences, vol sobretot conservar l'es-
perit d'una ciutat proporcionada, justa, continguda, com la volia el
viatjant italià del segle XV que citava Ramon Trias Fargas en el seu
discurs de comiat consistorial. Conservar el mateix esperit, però viu.
En aquest context, hi ha dos aspectes que sempre esmento: el ca-
blatge de la ciutat i l'ordenació del subsòl.
Ciutat densa, ciutat congestionada, ciutat cara: tres coses que van
juntes i que ningú no sap del tot com ordenar en la seqüència de
causes a efectes. Els economistes tendeixen a dir-nos que el sòl és car
perquè és escàs. I congestionai perquè és dens.
QUADERN CENTRAL
Però Barcelona ha funcionat històricament prou bé com a matriu
de fluxos i moviments. L'Eixample racionalista del XIX és un model
internacional d'optimització del nombre d'intercanvis per unitat de
superfície i de temps. Resistirà prou bé l'envestida actual de la mo-
torització? I les que encara vindran? En parlarem més endavant, i en
seguirem parlant sempre.
En tot cas, per mantenir i augmentar el seu atractiu, Barcelona
compta amb aprofitar la densitat per oferir comunicacions a costos
per càpita baixos. La nostra ciutat apila molts habitants i empreses
a sobre de cada hectàrea de sòl. Si el sòl està equipat, cablejat, con-
nectat a xarxes de comunicació, aquesta hi és barata per a cada
usuari. D'aquí ve la importància i la factibilitat de la xarxa de ca-
blatge òptic.
Quan faig els darrers tocs a aquesta antiga carta, som a punt d'ob-
tenir per a Cable i Televisió de Catalunya -participada per la nostra
Catalana d'Iniciatives, que va ser la iniciadora del projecte ja l'any
1986 i la seva mantenidora al llarg del decenni- l'adjudicació de les
tres demarcacions catalanes del cable; i per a l'empresa de la qual
formen part i que està liderada per ENDESA, esperem, l'adjudica-
ció de Retevisión, que s'ubicaria a Barcelona. Aquestes dues noti-
cies, resultat d'un treball de molts anys, ens situarien finalment on
volíem ser en aquest camp decisiu. Ernest Maragall hi ha tingut
molt a veure: tot.
De la mateixa manera, i per la necessitat d'ordenar un subsòl enor-
mement carregat, som pioners de la cartografia subterrània, la cre-
ació de galeries de serveis i la col·laboració entre autoritat local i
empreses de servei públic.
"Les perspectives actuals
faran de Barcelona el que
sempre ha estat en
potencia, un cenfe cultural
europeu de primera
magnitud"
(F Museu d'Art
Contemporani de
Barcelona)
Ql'ADhRN CF.NTRAl

L'n altre fill del Pla Estratègic és la Xarxa C-6 de ciutats del Nord
del Sud d Europa (Montpeller, Tolosa, Saragossa, València, Palma
de Mallorca i Barcelona). Aquest c o n j u n t de capitals, i les seves re-
gions d'influència, sumen mes de quin/e milions d'habitants -el
cinc per cent de la Comunitat Europea- i el vuit per cent del terri-
tori comunitari. Compten amb una taxa d'atur superior a la mitja-
na europea, però també amb un ritme de creixement econòmic su-
perior.
No sembla que els canvis polítics municipals hagin de malmetre la
cohesió d ' u n conjunt que reuneix totes les circumstàncies per con-
vertir-se en un dels complexos territorials equilibradors d'una
Huropa que pesa molt cap al Nord i, des del 1989, també cap a l'Est.
Igual que el Pla Estratègic ha escollit la via raonable de privilegiar
l'ample de via europeu sobre l'aspecte gran velocitat per a passatgers
i no ha descuidat mai la connexió sud de la xarxa (Barcelona- "¿Per què no reconèixer que Barcelona,
Madrid-Valencia), de la mateixa manera tenim dret a esperar una
comprensió intelligent dels beneficis que per a tota la península ha per tradició, per pràctica, se situa a
de tenir -com també per al Midi francès- el fet de disposar d'un l'avantguarda d'una colla de procediments
regió frontissa potent, a cavall dels Pirineus, que deixaran de ser ba-
rrera per esdevenir cruïlla, com els Alps ho han estat durant segles que necessiten el suport de la llei per
a l'Europa Centra!. El ("omite I n t e r p i r i n e n c de Poders Locals (Seu
consagrar-se, i que poden contribuir
d'L'rgell, Ariege, Comú d'Andorra, Barcelona i Toulouse) s'han ad-
h e r i t al C-íi. F! somni dels nostres profetes es la realitat: els Pirineus a la solució dels famosos problemes de la
comptaran. Els túnels del Cadí i de Puymorens ens hi acosten. La
Carta dels Ciutadans i els Pirineus així ho expressa.
gran ciutat?"
L'na permanent font d'insatisfaccions ha estat la connexió aeropor-
tuária, sortosament enfocada cap a un t u t u r ben diferent amb el
nou edifici t e r m i n a l i -esperem-ho- amb la tercera pista i la trans-
formació de la seva connexió ferroviària. El canvi de model de ges- Sense un mercat de quinze milions d'habitants no és possible, al
tió, i n s i n u a t en l'apartat anterior i, per descomptat, el canvi d'acti- Sud d'Europa, disposar d'un aeroport transoceanic. Però fins i tot
tud de la nostra companyia capdavantera i de les moltes més peti- aquest mercat virtual pot ser inoperant si els costos comparatius i
tes companvies que operen a Barcelona en el t r a c t a m e n t de la crei- la qualitat del servei no són els adequats.
xent d e m a n d a de vols i n t e r n a c i o n a l s a Barcelona lian de conduir a El c o n j u n t Port-Aeroport-Mercabarna-Zona Franca-Fira-Zona
la tormacio d ' u n espai aeroportuan p e n i n s u l a r de caràcter dual i a d'Activitats Logístiques pot convertir-se, finalment, en el canvi de
un m i l l o r a p r o f i t a m e n t dels avantatges de localit/acio de Barcelona. segle, en un complex modestament competidor dels grans centres
A la t o r m a c i o d'aquest linl< a e r o p o r t u a n , necessitat d'hangars i ser- de distribució de la costa atlàntica centroeuropea (Amsterdam,
veis ile m a n t e n i m e n t - a v u i un avio gran no pot ser revisat, no pot Rotterdam, Anvers), que és per on entren la gran majoria de les
i/.>ní;/>a B a r c e l o n a - , hem de sacrificar segurament altres projectes mercaderies, missatges i passatgers procedents d'Amèrica i del
i n t e r e s s a n t s però no tan estratègics en l ' e n t o r n aeroportuari, com la Pacífic.
uran i n s t a l · l a c i ó firal que es va proposar temps enrere o d'altres A la potenciació d'aquestes activitats i de la seva coherència territo-
amb el m a t e i x consum d espai. rial dedicarem bona part dels esforços estratègics.
Però no hi ha dubte que la capacitat d'atracció, l'interès i la qualitat
d'una ciutat depenen bàsicament, en darrer terme, de la qualitat de
vida de les persones que hi viuen i hi treballen.
A aquest p u n t , que el Pla Estratègic considera central, dedicaré l'a-
partat sisè. Però abans hem de parlar de diners.

EL FINANÇAMENT DE BARCELONA
Transcric aquí, benvolguts presidents, les lletres que sobre aquest
tema els vaig escriure temps enrere. Tenen l'aroma d'aquell període
(1985-87), però conserven tota la fragància d'una realitat que en
molts aspectes, malauradament, no ha canviat prou. En altres as-
pectes, al contrari, ha estat desbordada per les considerables trans-
formacions que entre tots hem sabut o pogut empènyer a
Barcelona.
En un sentit, doncs, aquestes lletres passades serveixen per fer més
punyents els plantejaments que la ciutat fa a l'Estat i la Generalitat.
Ha passat el temps i algunes inequitats evidents continuen. No pot
ser. D'altra banda, serveixen també per posar en evidència solucions
que es van donar a temes aleshores pendents: la inauguració, l'agost
del 1991, del Cinturó del Litoral que travessa Barcelona i el Túnel
de Vallvidrera (TABASA), i del Circuit de Montmeló a principi de
setembre d'aquell mateix any.
El text de 1987 deia així:
"El moment és particularment greu i esperançador al mateix temps.
Barcelona, gràcies a un lent avanç a través d'estudis i negociacions
amb anteriors governs, va veure assumits per l'Estat deutes propers
als 100.000 milions de pessetes arran de l'accés del Partit Socialista
al govern el 1982.
"Aquests deutes, corresponents en gran part als interessos compos-
tos dels seus dèficits corrents des del 1974 al 1982, és a dir, al cost
acumulat de finançament de la insuficiència del sistema fiscal local
aplicat al cas particular de Barcelona, tenen tanmateix causes reals i
tangibles que en bona part han continuat actuant a partir del 30 de
QUADERN CENTRAL
desembre de 1982.1 dic en bona part, perquè en part van ser pal.ua-
des per la millora del sistema fiscal local per a Madrid i Barcelona a
partir del primer de gener del 1983.
"De seguida veurem aquestes causes reals i la dimensió dels seus
efectes.
"Haig de recordar també que aquest sanejament dels deutes fins al
30 de desembre de 1982, en retardar-se pel que fa a la seva materia-
lització, va provocar càrregues financeres anuals de l'ordre de 2.000
milions de pessetes; davant, però, de la magnitud de l'esforç estatal,
el sacrifici local no sembla extraordinari. Vull insistir abans, tanma-
teix, en el fet que la conjuntura, que podria decantar-nos de nou
cap al desequilibri crònic si no adoptéssim cap mesura, és particu-
larment oportuna per precisament adoptar-les.
"L'Ajuntament de Barcelona s'ha acreditat com a bon gestor dels re-
cursos a la seva disposició: ha multiplicat els serveis amb una plan-
tilla en descens des de l'abril del 1979 fins avui, ha disciplinat els seus
recursos humans, ha millorat la imatge de l'administració pública, te
un crèdit financer superior al que tenia abans que el general Franco
decapités el valor nominal de les obligacions emeses per finançar
l'Exposició Universal, acut al mercat de capitals japonès sense aval
del Regne i en les mateixes condicions que aquest i ha estat peça clau
per trobar vies de solució a deu o dot/.e punts negres que han cons-
tituït l'entramat real i el transport de la nostra crisi econòmica.
"Els Túnels del Tibidabo, a realit/ar per l'empresa TABASA per
compte del Consorci de Túnels del Tibidabo i l ' A j u n t a m e n t de
Barcelona (pel que fa al Túnel de la R o v i r a ) , estaven a t u r a t s . TA BA-
SA tenia un passiu de 3.856 milions de pessetes i no pagava niés que
QL'AIM'RN ŒNTRAL

als obligacionistes petits: era, de fet, una suspensió de pagament. Les

a d m i n i s t r a c i o n s locals ( A j u n t a m e n t , Diputació i Corporació
M e t r o p o l i t a n a ) varen sanejar l'empresa aportant per part de
l ' A j u n t a m e n t el cost del Túnel de la Rovira í per part del conjunt de
les administracions, el cost del Túnel de Vallvidrera. Varen adquirir
les accions al 81,67 per cent del valor nominal i van cedir dues ter-
ceres parts de les mateixes gratuïtament a la Generalitat, amb la pro-
mesa que aquesta invertiria, contra els seus pressupostos, dues vega-
des el valor de l'obra ja realitzada a Vallvidrera. A partir d'aquell mo-
ment, es c o n t i n u a r i e n les obres aportant una tercera part les admi-
nistracions locals i dues terceres parts la Generalitat. Al cap de cinc
anys d'aquella transmissió gratuïta d'accions, el compliment de la
promesa no s'havia efectuat, cosa que va donar lloc a un requeri-
ment formal de devolució de les accions no atès, però que va desen-
cadenar l'inici de les obres, finançades evidentment amb un crèdit "El dèficit dels transports de Barcelona és un capítol a part.
contra TABASA i no contra els pressupostos de la Generalitat. Redactat i acordat a nivell tècnic el contracte-programa per a la
"FI Consorci de la Zona Franca de Barcelona (CZFB), sanejat per seva assumpció i el desplegament de les inversions de futur precís,
l'acció c o n j u n t a de l ' A j u n t a m e n t propietari, el ministeri d'Hisenda, el ministeri de Transports, que va acceptar dotar la Generalitat dels
deutors i bano i caixes, esta avui rendint un excedent net important fons necessaris perquè pogués fer front al trenta per cent del dèfi-
i a c t u a com a Agencia de Desenvolupament Industrial de l'Àrea de cit que li correspondria afrontar segons l'esmentat acord tècnic, re-
Barcelona. I.a G e n e r a l i t a t no ha volgut escoltar en diverses ocasions tarda la signatura del contracte-programa en base a una argumen-
les i n v i t a c i o n s , (orinals i documentades, a incorporar-se al tació centrada en el greuge comparatiu. És aquest un dels punts
Consorci. Avui el C ' X I B gestiona el Parc Tecnològic del Vallès més greus i dolorosos de la relació Ciutat-Autonomía-Estat. Caldrà
-construït i finançat per l'antiga Corporació Metropolitana de insistir-hi al final d'aquestes pàgines.
Barcelona iCM15i-, c o m p a r t i n t l'accionariat de la societat explota- "Pel que ta al trasllat i la reconversió d'Hispano Olivetti, pactat amb
dora amb la conselleria d'Industria, a la qual vaig cedir sense con- el ministeri d'Indústria per evitar-ne el tancament, a l'acte de sig-
trapartida la ¡'residència. natura de l'escriptura pública de compravenda del terreny de nova
 QUADERN CENTRAL

"Barcelona no pot seguir contribuint de

forma tan assenyalada com fins ara a la
formació contemporània de l'Espanya
democràtica i la Catalunya autònoma sense
disposar de l'instrument legislatiu de
navegació històrica que pretén, mereix i
necessita: la Carta Municipal".

ubicació al Parc Tecnològic del Vallès, propietat metropolitana, el
contracte es va poder frustrar. I és que, en un moment determinat,
el notari va anunciar que alguns registradors havien rebut una no-
tificació de la Generalitat de Catalunya que els obligava a comuni-
car prèviament les inscripcions de contractes en els quals intervin-
gués la Corporació Metropolitana de Barcelona, que en aquell mo-
ment havia estat legalment suprimida, tot i que seguia, i segueix, en
funcions.
"Els preus del sòl de SEAT, propietat en últim terme de l'Ajunta-
ment de Barcelona, encobrien una subvenció anual implícita im-
portant.
"Quant a Motor Ibérica i ENASA, vam ajudar amb la compraven-
da d'actius a sanejar i reconvertir les empreses.
"L'empresa Maquinista Terrestre i Marítima sobreviu gràcies al
contracte de Metro de Barcelona per 12.000 milions per al grup
Mitsubishi-CAF-MTM.
"El polígon Montmeló-Parets-Granollers, destinat a circuit moto-
rista permanent, propietat del Consorci de la Zona Franca, està
pendent encara de les gestions urbanístiques que porta a terme la
Direcció General corresponent de la Generalitat de Catalunya amb
els ajuntaments respectius, i també de les subvencions del Consejo
Superior de Deportes i la Direcció General d'Esports de la
Generalitat, al meu parer insuficients per dotar Catalunya i
Espanya del circuit que es mereixen, en el centre d'una de les re-
gions d'afició motorista i automobilística més importants
d'Europa. I en un moment en què els èxits de DERBI -a escassos
quilòmetres del circuit- i dels Cardús, Aspar, Garriga, Sito Pons i
Pérez-Sala, així com els tràgics accidents que se succeeixen en els
nostres antiquats circuits -l'últim d'ells el de Mingo Parés a les 24
hores de Montjuïc- farien especialment oportunes les decisions en
aquest sentit. El Reial Automòbil Club de Catalunya i algunes em-
preses patrocinadores segueixen disposades a adquirir i finançar te-
rrenys i instal·lacions, en cas d'obtenir unes ajudes raonables.
"Així mateix, Mercabarna ha passat de dèficit anual a superàvit
continuat; els hospitals municipals paguen al dia els seus proveï-
dors i tenen uns costos per a la UBA (Unitat Bàsica Assistència!) de
13.000 pessetes, inferiors a qualsevol dels del sistema públic, etc.
"És a dir, l'Ajuntament de Barcelona ha passat de ser agent de crisi
a ser factor de solucions, contribuint a l'encarrilament de situacions
difícils lligades a crisis bancàries (Túnels i Polígon Montigala), a \:.
ineficàcia històrica d'empreses publiques estatals (SKAT, MTM,
ENASA) o mixtes i locals (Mercabarna, IMAS, Pompes Fúnebres, etc).
"Aquesta realitat és reconeguda generalment per empreses proveï-
dores, contractistes i intermediaris financers. Vostès, senyors presi-
dents, tenen mitjans per comprovar-ho.
"Encara més: Barcelona ciutat ha contribuït mentrestant, no
només a finançar serveis d'àmbit estatal/autonòmic, com és cone-
gut i reiteraré aquí, sinó a finançar serveis locals dels municipis me-
tropolitans contigus.
"En efecte, cada família barcelonina ha contribuït amb 2.000 pes-
setes l'any a finançar un pressupost, el de la CMB, del qual no ha
rebut pràcticament cap servei, i que no percebia al seu torn més
que una part de la contribució estatal lògica i ni una sola pesseta de
contribució autonòmica.
"El tema metropolità no és adjectiu.
"Aquí rau el nus de la qüestió més greu de totes les que el passat ens
ha plantejat i el futur ha de contemplar.
"Els 26 municipis que rodegen Barcelona, amb 1.300.000 habi-
tants, constitueixen en bona part allò negatiu de la imatge brillant
que de vegades pot donar la ciutat central.
"La nostra realitat urbana està constituïda sobre la falsedat històri-
ca d'una especialització de l'espai central i suburbà, atribuint-se
només al central el nom del conjunt.
"En fi, no pot ocultar-se que la prudent millora de les perspectives
econòmiques ha de contribuir a animar-nos a córrer els riscs cal-
culats que sempre van lligats a l'abordatge dels plets històrics llar-
gament esperats.
"Comentem ara les despeses de capitalitat.
50 QUADERN CENTRAL
LES DESPESES DE CAPITALITAT
"Barcelona, per suplència o per potència, ha substituït l'Estat en
molts camps.
"En alguns d'ells allò suplert ha passat a ser la Generalitat per trans-
ferència dels serveis corresponents. Jo diria que aquest és el cas més
general.
"Sanitat, ensenyament bàsic i professional, museus, institucions
culturals i econòmiques que ja hem vist (Palau, Liceu, etc.), Con-
servatori, Orquestra Municipal, són els serveis singulars més relle-
vants en aquest sentit.
"Qui ha de pagar aquests serveis? O, més ben dit, ¿a través de quins
nivells de l'Administració Pública el ciutadà -que en definitiva
sempre és qui paga- ha de finançar aquests serveis?
"Si els serveis han estat transferits sembla clar que ha de ser la
Generalitat qui canalitzi el finançament. Però, ¿com, si el cost efec-
tiu d'aquests serveis no figurava en el valor de les transferències en
el seu moment?
"Centrem-nos en el com i deixem el per què no figurava, que seria
matèria per a una altra ocasió.
"Només d'una manera i en un instant precís pot convalidar-se
aquest error. Aquest moment és ara. I la manera és incloure aques-
tes despeses en el cost efectiu abans de globalitzar aquest cost i con-
vertir-lo en un percentatge dels ingressos de l'Estat.
"Només així s'haurà acabat, si a partir d'aquest instant la
icneralitat disposa dels mitjans per finançar i efectivament finança
enerveis, la iniqua situació actual.
"A^ com ara, el ciutadà de Barcelona -i aquí es troba el matís al
em vull referir- finança doblement alguns dels serveis públics
'consumeix.
hospitals municipals, per exemple, malgrat ser els més barats
costos del sistema públic, no són totalment finançats pel concert
amb l'Institut Català de la Salut (ICS). Un llit de Bellvitge, de la Vall
d'Hebron, costa a tots dos hospitals de TICS més de 25.000 ptes/dia
que l'ICS paga directament a través de les seves nòmines i despeses
de material i amortització.
"Un llit de l'Hospital del Mar, per a un assegurat del sistema de se-
guretat social, és finançat per aquest només en dos terços... i l'altre
terç el paga el mateix assegurat barceloní ¡a través dels seus impos-
tos municipals! Però no per això deixa de posar religiosament les
seves cotitzacions per cobrir el cent per cent dels costos: després
aquestes cotitzacions són desviades o bé cap a hospitals públics
"La densitat de Barcelona, que ens fa una
ciutat humana, càlida, estimada pels d'aquí
i pels de fora, ens obliga a organitzar l'ús
de l'espai, i ens dóna, potser, un molt
extremat sentit del detall".
menys eficients o més cars de la pròpia ciutat, o bé a hospitals d'al-
tres punts geogràfics del sistema, o les dues coses, que és el més
plausible.
"Aquesta situació no pot continuar així. I el mateix ocorre amb les
escoles, els museus, etc... La situació de les escoles és una paradoxa
històrica. Les escoles municipals no costen al nivell estatal/autonò-
mic ni un cèntim. Si fossin publiques-publiques, aquest nivell de go-
vern ho pagaria tot. Si fossin privades, tot o part. Com que són mu-
nicipals no paga res. ¿S'ha de concloure que les escoles municipals
han de simplement tancar, o que el legislador va voler que es tan-
quessin quan va dictar la Constitució i l'Estatut?
"¿No és més lògic pensar que han de ser refinançades, igual que les
altres, pel contribuent general i no pel local, pel local que ja paga la
seva quota com a contribuent de l'Estat per finançar les escoles pri-
vades i les autonòmiques?
"Una altra cosa seria si les escoles municipals existissin a més d'un
nivell d'oferta pública estàndard, com un luxe especial de la ciutat.
Però resulta que aquesta ciutat té, en proporció, la meitat d'escola
pública que les altres.
"Resulta un cop més que les mancances de l'Estat a Barcelona, o la
vivacitat de la societat civil local, que és l'altra cara de la mateixa
moneda, van generar una situació singular que ara cal conservar en
allò que té de bo, és a dir, iniciativa, creativitat, gestió pròxima, etc.,
i corregir en el que té d'inic.
"Aquí, l'autonomia, confiada en aquesta creativitat local i preocu-
pada lògicament per fer arribar serveis a comarques allunyades, va
reblar el clau de la situació injusta en congelar pràcticament l'ofer-
ta d'escola pública a Barcelona ciutat, cosa fins a cert punt explica-
ble, i oblidar totalment la qüestió del finançament de l'oferta mu-
nicipal existent -actitud inexplicable a més d'injusta.
"Els museus de Barcelona han estat fins ara com una família aristò-
crata carregada de propietats i mancada d'ingressos. Han arrosse-
gat dignament la seva misèria, combinant com han pogut les obres
mestres amb les goteres, els riscs d'inseguretat amb la iniciativa dels
seus directors i conservadors.
"Vostès em diran que això passa, o ha succeït, en la majoria dels
museus. I en part és cert. Però només en part. Aquí hi ha el magní-
fic Museu de Solsona (Generalitat) o el d'Escultura de Valladolid
(Estat), o l'Arqueològic de Mérida.
"Però això no és significatiu. El més significatiu és que el Museu de
Solsona, el de Valladolid, l'Arxiu d'índies de Sevilla, el Museu de
 QUADERN CENTRAL

Ceràmica de València i el Museu del Prado, el Militar, de l'Exèrcit,

el Contemporani i la Biblioteca Nacional de Madrid... són tots de
l'Estat o l'Autonomia.
"I en canvi, el Museu d'Art de Catalunya, el d'Art Modem, el
Picasso, el Rocamora d'Indumentària, el de Música, el de Ceràmica
de Barcelona, el d'Arts Decoratives... i fins a 24 Museus, cap d'ells
no és de l'Estat ni de l'Autonomia.
"L'Autonomia no podia assumir-los per falta de recursos o per l'e-
xistència d'altres prioritats. L'Estat no ho volia.
"I a fe que la ciutat de Barcelona no hi renunciaria fàcilment: per
sentit històric, per obligacions jurídiques de preservació de dona-
cions i llegats fets a la ciutat i per convicció sobre la bondat de la "Algunes torres altes, però
gestió local. no gaires".

"L'únic que la ciutat sotmet a la seva consideració és la possibilitat

i la conveniència que el nivell estatal/autonòmic financin en tot o
en part allò que el govern de la ciutat i el contribuent els estan es-
talviant. No tot, però sí això.
"La situació dels museus es va fer més paradoxal encara en establir-
se la gratuïtat dels museus de l'Estat. Nosaltres no ens ho podíem
permetre. Ara, el visitant foraster pot pensar que la ciutat de
Barcelona és menys generosa que les altres, quan el ciutadà de
Barcelona, com a ciutadà, és l'únic que està finançant els seus pro-
pis museus.
"El conseller de Cultura, Max Cahner, va voler arreglar la situació
mitjançant una confiscació encoberta dels museus de Barcelona,
segons la qual, a més a més, la ciutat seguiria pagant el manteni-
ment d'allò confiscat.
"Durant la gestió del conseller Rigol les coses van canviar. Ara sem-
bla que es vol ressuscitar aquell projecte intervencionista.
"La Llei de Sanitat de l'Estat sembla orientar-se per la mateixa via.
Els hospitals municipals passarien a integrar-se en una àrea sanità-
ria regida per la Generalitat i finançada -pel que fa a aquests hospi-
tals- per l'Ajuntament, igual que ara, amb l'únic consol que allà on
ara podem gestionar, i gestionar bé, millor que els altres nivells de
govern, ara podrem protestar, ja que se'ns dóna la minoria del
Consell de l'àrea. Trist consol. I mal negoci per al país que veurà iné-
luctablement com la gestió empitjora i el finançament no millora.
"No voldria que creguessin que estic pintant un quadre delibera-
dament negre. Cadascun d'aquests temes té plantejades vies singu-
lars de solució que els regidors barcelonins han anat impulsant da-
vant dels ministres i consellers corresponents.
"Però desprès de vuit anys d'impulsió ha arribat el moment de la
veritat.
"Des del 1980 el Consell Plenari de la ciutat de Barcelona, sempre
per unanimitat, s'ha dirigit a vostès, sobre aquesta qüestió, en mul-
titud d'ocasions. Jo mateix ho he fet, verbalment també diverses ve-
gades, i en alguna ocasió he obtingut una resposta verbal o, fins i
tot, una excusa per escrit.
A causa de l'especial política d'austeritat que el govern de Madrid
ha imposat, l'Ajuntament de Barcelona haurà de disminuir el seu
pressupost.
Haig d'assegurar-los que l'única solució a aquest contrasentit és el
finançament per l'Estat, via Generalitat, dels costos de capitalitat o
per serveis voluntaris; és a dir, els costos que l'Estat i la Generalitat
s'estalvien per l'existència de serveis municipals homòlegs".
 QUADERN CENTRAI.

La primera conclusió que crec que cal extreure d'aquesta carta de

1987 és fins a quin punt el problema de sempre -ho era el 1979, va
ser-ho el període 1985-87, ho ha estat en el contracte-programa del
transport signat el 1990 i d'aplicació retroactiva des del 1985, i
igualment en el contracte-programa de 1996- és el retard en la im-
plementado de les solucions. HI mateix pot passar amb el manteni-
ment de les Rondes.
F.ls interessos compostos del temps transcorregut a la negociació
són sempre els que acaben havent de ser traslladats al futur i els que
acaben impedint que la solució sigui completament satisfactòria.
Barcelona, a més a més, ha comptat i compta amb un altre factor
avivador de dèficits per dir-ho molt cruament: la convicció que pa-
guem per altres; i la realitat que ningú -ni Estat, ni la Generalitat-
no ens ha negat mai el fonament del nostre argument sinó només
la seva oportunitat. nablement actiu, per al qual vam proposar una inversió anual de
¿Com es podia entendre que Barcelona deixés passar l'ocasió histò- 20.000 milions de pessetes -el mateix nivell dels anys precedents a
rica que van suposar els Jocs Olímpics per endeutar-se fins al límit aquella data sense inversions olímpiques- i superiors despeses de
legal i escometre així les tasques pendents en matèria d'infraes- manteniment de la infraestructura crescuda. I ho demanava perquè
tructura? Quina raó tenia per no fer-ho si a més a més sabia que /;' no era lògic, tot i reconèixer tot el que es va fer per ella, que la nos-
devien -i li deuen- 15.000 milions de pessetes/any per serveis pres- tra pressió fiscal hagués de ser més alta de la que havia estat en els
tats per compte de l'Estat i la Generalitat? ¿Com atendre les críti- cinc anys precedents al 1992 -ja en si superior a la de la majoria de
ques previsibles de l'oposició sobre la despesa i el deute si al govern les grans ciutats espanyoles i molt superior a la de Madrid, per
de la c i u t a t li consta que aquesta mateixa oposició, des de les seves prendre una referència habitual.
posicions de govern, quan les han t i n g u t , no ha mogut un dit per Per a la bona gestió del deute necessitàvem i necessitem la col.la-
resoldre una i n q u i e t u d tan palesa? boració del ministeri d'Hisenda i la conselleria d'Economia, la im-
Més encara: ¿Com es podien considerar excessives les obres realit- plementado correcta d'un refïnançament que posi a quinze o vint
/ades quan també van néixer de l'excedent generat per una gestió anys -començant a comptar des del 1989- el termini dins del qual
financera modèlica, m a n t e n i n t un rating altíssim als mercats de ca- fer front a la totalitat de les obligacions generades per l'esforç del
pitals a llarg i curt t e r m i n i , amb una plantilla en descens des del 1992.
1979, amb unes empreses i i n s t i t u c i o n s municipals ahir deficitàries El ministeri d'Economia tenia documentades les dades i els criteris
i avui productores de dividends -com la Societat Municipal precisos per als dos tipus de mesures: el pagament de les despeses
d ' A p a r c a m e n t s , la gestora de les i n s t a i . l a c i o n s olímpiques de capitalitat i les bonificacions necessàries per al refinançament
( H P O S A ) , I n i c i a t i v e s SA, Mercábanla, el Consorci de la Zona olímpic. I.a conselleria d'Economia els tenia pel que fa al primer as-
Franca i en un s e n t i i la Fira, ja que els actius del Consorci i de la pecte i els tindrà, si així ho desitja el president de la Generalitat, pel
Eira pertanyen en u l t i m a i n s t à n c i a a l ' A j u n t a m e n t - i dotades d'uns que fa al segon tema. Ens consta que, tot just abans dels Iocs
actius que superen amb molt els nostres deutes? Olímpics, la conselleria i el ministeri afrontaven la revisió de les
L'n any abans de la celebració dels Jocs Olimpics, Barcelona tenia seves pròpies relacions financeres.
100.000 m i l i o n s cl e deutes a llarg t e r m i n i , contrapartida logica del La solució que es doni en aquest tema bilateral (ministeri-
nostre estore c o m p a r t i t en i n t r a e s t r u c t u r e s , i uns altres 100.000 mi- Generalitat) no serà verídica si no inclou les despeses de capitalitat;
lions de deute a c u r t t e r m i n i , suma algebraica dels dèficits anuals és a dir, per enèsima i última vegada: el pagament d'allò ja transferit
producte dels serveis que paguem per tercers, i dels retards de la de fet a Catalunya i actuat no per l'autonomia sinó per la ciutat.
i m p l e m e n t a d o de les solucions llavors vigents: liquidació de deu-
tes fins al 31 de desembre del 1982, o el contracte-programa 1985-
1991.
En algun d'aquests dos s u m a n d s caldria incloure la nostra contri-
bució al s a n e i a m e n t d ' i n s t i t u c i o n s i empreses que s'ha explicat
amb a n t e r i o r i t a t , com ara TABASA, /ona Eranca i Transports,
principalment.
Barcelona mai no ha d e m a n a t que se li r e t o r n i aquesta contribució.
Tampoc que algú pagui el déme sa per compte de la c i u t a t . Podem
pagar aquests deutes, els estem pagant.
Barcelona d e m a n a que d ' u n a vegada se la compensi de les despeses
en que incorre per compte de l ' E s t a t i de la ( l e n e r a l i t a t .
E'a sis anvs, la c i u t a t ja ho demanava per poder a f r o n t a r amb ga-
ranties l'èxit que va c o n s t i t u i r el decisiu 1992 i un post 1992 rao-

Acceptem, com generalment s'accepta, que l'objectiu per a l'any
2000 de repartiment de la despesa pública neta entre les tres admi-
nistracions del 50/25/25, equivalent a una divisió per meitats de la
despesa entre Estat i territori i de la despesa territorial entre auto-
nomia i poders locals, no pot aconseguir-se sense un posterior o si-
multani procés de traspàs de competències i obligacions al sector
local.
Només vull fer patent que en el mateix moment en què s'acordi
aquest procés -que pot tenir com a horitzó temporal raonable l'any
2000, tal com va preveure el darrer congrés del partit socialista-,
Barcelona apareixerà com a mereixedora de compensacions degu-
des als serveis que ja està prestant. A Barcelona, el procés ulterior o
simultani és ja passat.
QUADERN CENTRAL
"La Xarxa C-6 de ciutats del Nord del Sud
d'Europa (Montpeller, Tolosa, Saragossa,
València, Palma de Mallorca i Barcelona)
reuneix totes les circumstàncies per
convertir-se en un dels complexos
territorials equilibradors del continent".
Som conscients que la transformació de les infraestructures de
Barcelona va poder encendre, en els menys raonables, sentiments
de greuge. L'alcalde de Barcelona sempre ha estat disposat a anar
fins on calgui per tal de demostrar la magnitud de l'esforç propi.
Ho dic sense petulància ni acritud: l'esforç que els governs que
vostès presideixen han fet a Barcelona està entre els més rendibles
de tots els que s'hagin fet, econòmicament i socialment, pensant en
Catalunya i Espanya.
i QUADERN CENTRAL

LA QUALITAT DE VIDA A LA GRAN CIUTAT

Si alguna cosa em mou, més encara que la qüestió econòmica, a es-
criure'ls és el que podríem anomenar l'objecte social de les nostres
administracions: la qualitat de vida.
Domina la impressió que les administracions no estem donant res-
posta als nous reptes, cada cop més qualitatius i difícils d'amarrar.
Especialment a les grans ciutats.
Espanya, i Catalunya i Barcelona en particular, obtindrien una qua-
lificació excellent en els temes clàssics de l'administració pública
davant un tribunal format per les altres nacions i ciutats del món,
llevat potser del tema terrorista, si és que és susceptible de judici ex-
terior i no demana, com jo crec, una prudent reserva per part dels
observadors internacionals.
Però així com som model polític, no ho som en la qualitat de vida
pública. Les nostres ciutats, ens diuen, i Barcelona en concret, són
sorolloses, fàcilment tendeixen a la brutícia, són insegures, cares en
l'habitatge, lentes i excessives en la circulació privada -i per tant en
la circulació pública de superfície-, insolidàries, incapaces d'elimi-
nar totalment la misèria, d'evitar la degradació de barris sencers,
impotents davant les immigracions fatalment dictades pel nostre
propi progrés, brou de cultiu d'agressivitats, demogràficament de-
cadents... Una cantarella sense fi amb què els nostres propis mitjans
de comunicació, els nostres partits polítics -quan es reuneixen en
congrés-, les associacions, els veïns, els nostres propis fills, regalen
nostres orelles d'administradors enterament lliurats a la tasca
pedir aquestes sensacions.
ibla com si, excel·lint en la pura gestió política i infraestructu-
ral,«stiguéssim doncs construint un magnífic país nou, o renovant
m Jníficament un vell país, transformant prodigiosament la nos-
ciutat... per fer-ne l'escenari de l'eterna incapacitat de millorar
debò. El millor escenari del pitjor drama, el de sempre.
I potser en realitat no es pot fer gaire més. A tot estirar, la necessi-
tat que en el cor sentim d'haver contribuït a objectius que realment
tinguin a veure amb allò que compta per a la humanitat -la millo-
ra i la dignitat del nostre entorn humà i natural-, la podem satisfer
a compte del que haurem aconseguit en termes d'orgull col·lectiu:
Espanya és més respectada, Catalunya més lliure, Barcelona més
ciutat que mai. Els altres ens ho diuen. La nostra gent gran se sent
més protegida -econòmicament, sanitàriament. Els joves no ho
diuen, però nosaltres sabem que viuen en millors condicions. I tan-
mateix.... Estem realment anant més enllà?
El mòbil més profund d'aquesta carta, estimats presidents, és la
convicció, que crec que hem de compartir per força, que es pot
anar més enllà. Que ja quasi hi estem anant. Que també en la fina-
litat de la nostra vida col·lectiva, en el sentit més exigent, el més
proper a la moral social, tenim o podem tenir avenços.
I si algun sentit té que l'alcalde d'una ciutat gosi adreçar-se en
aquest to a vostès és perquè creu que pot contribuir, amb un punt
de visió particular, a la matisació de les regles de la nostra col·labo-
ració amb aquest fi. És perquè des de l'Alcaldia es veuen aspectes
que crec interessant fer conèixer als nivells més alts de governació.
No pretenc amb aquestes lletres incidir en l'enfadós tema de les re-
lacions interinstitucionals, en especial dins de Catalunya, que ens
incomoda com a tal, tant al president de la Generalitat com a mi.
Tots dos sabem el que ens hem hagut d'empassar i el que hem
"L'Ajuntament de Barcelona ha passat de
ser agent de crisi a ser factor de solucions,
contribuint a l'encarrilament de situacions
difícils lligades a crisis bancàries (Túnels i
Polígon Montigalà), a la ineficàcia històrica
d'empreses públiques estatals (SEAT, MTM,
ENASA) o mixtes i locals (Mercabarna)".
hagut de forçar per respondre dignament a les exigències evidents
i respectives de l'orgull nacional i local. Tots dos sabem que els re-
sultats de la nostra relació -sigui quina sigui la qualificació que
aquesta mereixi públicament- són, en aquest aspecte, enormement
positius. I sabem tanmateix que partim de principis diferents i pro-
bablement no conciliables en el curs de la nostra activitat política,
per continuada i llarga que aquesta pugui semblar, breu com és en
realitat si es compta el temps que necessita la història per precipi-
tar canvis significatius.
Es tracta aquí de col·laborar d'una manera que els nostres equips
de govern coneixen. Armet i Guitart, en Cultura, Trias i Clos, en
Sanitat, De Nadal i Borrell, en Hisenda, Torres i les autoritats del
Trànsit, Raventós i Alavedra en la Promoció Econòmica, Marta
Mata, Rubacalba i Carme Laura Gil en Ensenyament, Eulàlia
Vintró i els responsables de Benestar Social -una cartera que per
cert va ser creada a l'Ajuntament de Barcelona (1987) i successiva-
ment a la Generalitat (1988) i a l'Estat (1989)-, Jordi Borja i els res-
ponsables de Cooperació, tots ells han demostrat capacitat d'en-
tendre's. Avui hauríem d'ampliar i actualitzar aquesta llista, però la
deixo tal com va ser descrita fa uns anys perquè dóna el flaire de l'è-
poca i perquè, en passar el temps, és cada cop més just i necessari
de recordar situacions antigues i noms i càrrecs passats, oblidats.
Els ha calgut el nostre consentiment per fer-ho? Sens dubte, direc-
tament o indirecta. Quan dalt de tot es creen tensions, als nivells
operacionals pateix la cooperació, encara que ben sovint la força de
les coses, l'interès i l'amor propi dels responsables són més forts
que el clima a la cúpula.

Però hi ha una colla de sectors en què no ens en sortim tant com
voldríem. El trànsit i l'aparcament, l'habitatge i la degradació de
barris, la inseguretat i la droga són els exemples més clars.
Aquí no és que ens ho diguin -és que nosaltres ho sabem, que hem
de fer més. També en tot això hem millorat força des que això va
ser escrit però ho mantinc tel quel.
Normalment ens passem la pilota com podem: vostè no em dóna
sòl, jo no li faig habitatge; l'Estat no em va passar els polígons en
bones condicions, jo no els omplo; l'autonomia de Catalunya no ha
fet l'esforç equivalent al que l'Estat ha fet en altres comunitats que
no tenen tal transferència i on el centre actua directament: l'Estat
no li passarà els diners que demana; vostè em demana que la poli-
cia local tingui el caràcter de policia judicial, jo li dic que els jutjats
QUADERN CENTRAL
no ho volen, pitjor, que tinc altres problemes més importants que
traspassar diners a la policia autonòmica, etc... I encara és més re-
voltant que altres l'evasiva triangular ("ara no m'amoïni que estic
per aquest altre senyor"), situació que es dóna sovint, com és lògic,
en un sistema de tres nivells de govern.
En aquestes situacions, repeteixo, el cinisme d'una certa part de l'o-
pinió es justificaria si no féssim alguna cosa diferent i seguíssim
consumint el temps que tenim en llarguíssimes disquisicions bila-
terals que no resolen els problemes de la gent, sinó tan sols, en el
millor dels casos, els dels governants dels dos nivells involucrats.
"El preu de la mobilitat pri-
vada -pel que fa al trànsit-
haurà d'augmentar més
que el de la pública".
 QUADERN CENTRAL

L'ORDENACIÓ DEL TRÀNSIT

Concretament: en el tema del trànsit hem de reconèixer que la mo-
bilitat en el centre de les ciutats, tant la pública com la privada, no
paga els costos que genera, i que, per tant, haurà d'augmentar els
seus preus. Que el preu de la mobilitat privada haurà d'augmentar
més que el de la pública, perquè la primera genera més costos de
congestió (cues, contaminació, etc). I, finalment, que les ordenan-
ces no es compleixen perquè les multes no es paguen -especialment
entre municipis diferents-, que per tant les autoritats locals, man-
cades a més de poders efectius directes com la retirada de carnets o
la immobilització de vehicles in situ, no podran, en aquestes condi-
cions, ordenar mai el trànsit. Utilitzo superlatius per ser més clar,
vostès em perdonaran la contundencia.
Preus baixos de la mobilitat en el centre, que és un bé escàs; encara
més baixos en la mobilitat privada que en la pública, respecte al que
hauria de ser, i per tant pocs autobusos, mal finançats i perduts en un
mar de vehicles privats, més contaminants i subòptims, com diuen
els economistes; preus relatius de la mobilitat regits molt més per
preocupacions macroéconomiques -IPC- que pel desig de millorar
el trànsit; bombardeig insistent dels car-makers per vendre cotxes
més i més grans i potents que cada cop estaran més estona parats en
cues més llargues; timidesa de les administracions davant del fet de
la magnitud del PNB, l'exportació i l'ocupació implicades en el sec-
tor dels car-makers; impossibilitat de construir aparcaments privats
el marc d'un planejament urbanístic desfasat, que no els reconeix
el%ïràcter d'equipament i no ha previst, en general, sòl qualificat per
esta finalitat. Que pocs aparcaments en alçada trobarà vostè en
astres ciutats atapeïdes de cotxes, al carrer i sobre les voreres!
sta és la situació, llargament dramatitzada. No hi podem fer
En cas que poguéssim, ho faríem?
hem fet algunes coses. Vam gastar o comprometre molts diners
per facilitar a la ciutat una circumval.lació interna com la que tenen
París, Nova York o Madrid. I a fer una altra línia transversal de
metro, la línia 2. Vam construir cinquanta pàrquings públics o con-
cessionals fins al 1993, i 35 més abans de la fi del 1997. Barcelona
està esdevenint potser la ciutat europea amb més pàrquings pú-
blics, sobretot residencials. Per què no pàrquings privats? Perquè
no són rendibles en comparació amb la construcció d'oficines i/o
habitatges, als preus relatius actuals.
Les motos sorolloses estan essent retirades des de fa temps; les san-
cions de les prefectures de trànsit han augmentat; els experiments

de permissivitat també -per exemple, en l'aparcament nocturn al

carrer, en el centre de la ciutat. Les sirenes de les ambulàncies pú-
bliques han disminuït llur estridència i tenen so discontinu i en
dues tonalitats, llevat de les que vénen de fora.
Permetin-me desitjar ferventment que en aquestes qüestions no
s'adopti solament el punt de vista macroeconòmic, sinó també el
micropolític de les ciutats congestionades, que necessiten indica-
cions clares que els poders extraurbans són sensibles als seus pro-
blemes, tant en matèria de preus relatius com de recursos disponi-
bles per al finançament de les estructures i l'explotació del trans-
port públic i en la línia d'atorgar poders efectius als elegits locals.
Diria que en aquest desig està representat el principal dels greuges
i la principal de les esperances que una autoritat local pot adreçar

"El ciutadà de Barcelona
finança doblement alguns
dels serveis públics que
consumeix".
(F: Hospital del Mar)
a les superiors. A voltes, quan les autoritats superiors decideixen
posar-s'hi i atacar els problemes de la qualitat de vida en les nostres
ciutats -Pla Felipe de Transports, Pla Pujol d'habitatge, per exem-
ple- el nostre sentiment es divideix de seguida en dues direccions.
En primer lloc, pensem: per fi un augment de recursos llargament
demanat. I, després, quants errors no es cometran des de la llunya-
nia dels enfocaments macro o nacionals de problemes que local-
ment coneixem fins a la nàusea?
La qualitat dels carrers, del trànsit, de les emissions sòniques, de la
congestió... encara que sembli impossible, és dominable. No radi-
calment, però sí significativament. La gent no demana gaire més.
Feu-nos confiança i avançarem clarament en aquesta qüestió.
No és molt diferent el meu missatge pel que fa a l'habitatge i la de-
gradació dels barris.
Vam passar ben bé sis anys rosegant-nos els punys en aquesta matè-
ria. Tot i que la responsabilitat la tenien persones que van ser capa-
ces, per exemple, de transferir l'estoc municipal d'habitatge als
ocupants i d'eliminar en deu anys i sense traumes les barraques de
la Perona: quant no devem a Xavier Valls en aquests temes!.
Vam qualificar sòl d'equipament en els centres antics; vam seguir
les lentes i enrevessades prescripcions de les Àrees de Rehabilitació
Integral (ARIs); vam cercar sòl per oferir per a habitatge protegit o
públic, etc. Els resultats foren molt pobres.
Desesperançat, em vaig adreçar per escrit al president de la
Generalitat, sobre la qüestió específica de Ciutat Vella. No va servir
de gran cosa -i ho entenc perfectament; a mi potser em passaria el
mateix que a ell, si hagués d'entendre la qüestió de Ciutat Vella a
una certa distància.
Ens vam decidir per la creació d'un instrument mercantil, una so-
cietat anònima, a mitges amb sectors privats interessats en la mi-
llora del barri, per tal de fer a través del mercat -i utilitzant els
avantatges del procediment de l'ARI, tot sigui dit- allò que amb els
mètodes administratius tradicionals i les misèries econòmiques ha-
bituals no es podia fer.
Els resultats van ser considerables. Vam adquirir discretament, pot-
ser, 300.000 m2 de sostre, l'equivalent a la Vila Olímpica. Vam en-
derrocar algunes illes de cases, fent que el millor factor de la reha-
bilitació -la llum del sol- penetrés en el cor de Ciutat Vella. Vam sa-
nejar carrers i serveis públics, construint alguns equipaments de
barri -no tants com preveien els plans urbanístics-, i vam atreure
equipaments de ciutat i nacionals: universitats, el Museu d'Art
QUADERN CENTRAL
"L'única solució a aquest contrasentit és el
finançament per l'Estat, via Generalitat, dels
costos de capitalitat o per serveis
voluntaris; és a dir, els costos que l'Estat i
la Generalitat s'estalvien per l'existència de
serveis municipals homòlegs".
Contemporani, el Centre de Cultura Contemporània, la Biblioteca
Provincial en el seu dia, etc.
Des de llavors, el barri ha canviat. Els joves hi van. Artistes i pro-
fessionals hi cerquen ubicacions. La moral dels tres nuclis actius del
barri: associacions de veïns, comerciants i entitats benèfiques, ha
millorat. La de la policia també. Després em referiré a la insegure-
tat: de vegades m'he referit a la tècnica de l'esquiador de fons -un
esforç urbanístic, un esforç de seguretat, i així successivament- per
descriure el que cal fer com a marc de l'actuació pública en barris
degradats.
Però el secret de la rehabilitació està en la descentralització, la proj^
ximitat, el domini del territori. Barcelona ha tingut la sort de t
bar alhora la fórmula, els diners i les persones capaces de dirigiries
del lloc, des del districte, l'acció rehabilitadora.
Vol dir tot això que Ciutat Vella està salvada? No necessàriament.
Periòdicament retorna el pessimisme -potser perdent força. Si a
menta l'influx d'immigrants amb pocs recursos, en moments de"
terminais, la digestió urbana es fa difícil.
Déu nos en guard, d'un defalliment, ni que fos temporal, de l'acció
rehabilitadora. En deu mesos podríem perdre tres anys. La clau està
en els equips humans, de nou. Són gent que han de combinar un
profund coneixement del mercat immobiliari, amb una capacitat
de solidaritat mancada de dogmatisme per col·laborar amb entitats
eclesiàstiques igual com amb la policia nacional o els comerciants,
i una noció molt clara del que es pot i s'ha d'exigir a l'administra-
ció judicial, i també a l'administració sanitària i educativa.
Si la societat que regim fos capaç de retribuir amb alguna divisa -
potser altra que el diner- l'excel.lència en aquesta matèria d'una
forma tan diligent i categòrica com la que utilitza per retribuir el
talent empresarial, aquí tindríem un grup selecte de milionaris d'a-
questa divisa.
 QUADERN CENTRAL

PER UN PLA D'HABITATGE l TRANSPORT

Les ciutats han après a vigilar què fan les altres. Recordin els periò-
dics incidents verbals provinents de regidors poc avisats, de dife-
rents municipis, referents a l'exportació de mendicants i altres fan-
tasmes, que, com totes les illusions òptiques, tenen sempre una
base real. El col.lectiu de mendicants, per exemple, té un sector
d'una gran mobilitat i capacitat d'informació interciutats.
Excusin-me vostès la digressió. Vostès es deuen estar preguntant: què
diables vol l'alcalde de Barcelona que jo faci en matèria d'habitatge?
Primer, no oblidar que les lleis generals no sempre serveixen: els
costos unitaris de construcció i els barems d'ingressos que s'utilit-
zen en la llei no serveixen per a Barcelona.
Segon, no oblidar que el municipi de Barcelona és ja acabat, ple,
curull; que no hi ha sòl urbanitzable.
Tercer, concloure per tant que l'únic sòl obtenible és a sota de cases
que cal comprar i buidar abans d'enderrocar, per dir-ho molt bru-
talment, i que per tant s'haurien de gastar més diners que en altres
circumstàncies.
Quart, admetre que, a la Barcelona real, més gran que la municipal,
té tanta influència en el preu de l'habitatge la inversió en metro i
bus -i túnels i cinturons- com la inversió en el mateix habitatge.
Cinquè, i en resum: sobre la base dels quatre punts anteriors, anar
a concertar un pla d'habitatge -i transport- de Barcelona, amb tots
els instruments a la mà.
tot cas, cal saber que els preus reals a Barcelona estan probable-
nlfcnt baixant i que seguiran baixant. Obrin vostès el diari qualse-
ia i vegin la creixent publicitat immobiliària: hi ha competèn-
1'està malament dir-ho, però pels volts del 1992, darrera la
r part d'aquesta publicitat hi havia la mà municipal: a la Vila Així va ser en l'Eixample Marítim i en la Vall d'Hebron, on vam co-
npica, Montigalà, Vall d'Hebron, Eixample Marítim, Llars'93, mercialitzar dos paquets de 150 habitatges cada un sobre un total de
&rna Rehabilitació, porxos d'en Fontserè, i fins i tot als aparta- 500; igualment a Montigalà i d'alguna forma a Bellaterra (Cerda-
ments universitaris de Bellaterra, una altra iniciativa que va enge- nyola). No és impossible que els promotors augmentin la seva ofer-
gar Xavier Valls. Sense comptar Procivesa, l'empresa mixta de la ta i ofereixin dos preus en una mateixa operació, carregant el bene-
Ciutat Vella, on espero que la Generalitat acabi col·laborant. fici majoritàriament en una part de l'operació i triant adequadament
Aquesta ha estat la nostra política: fer habitatges perquè no pugin les dimensions i les ubicacions més i menys favorables. El sector im-
de preu. Avui hauríem d'afegir: Diagonal-Mar, Front Marítim, mobiliari de les ciutats centrals, on tenen tanta importància el preu
Diagonal-Poblenou, etc. de repercussió del sòl, els valors locacionals i els ambientals -i per
Nosaltres anomenem habitatge assequible aquell que es ven amb tant la inversió urbanitzadora- tendirà a ser un sector amb una forta
poc marge o marge nul; és a dir, a preu de cost. Aquest és l'habitat- presència pública, sia operacionalment, sia per la via del concert.
ge que promocionem. No creiem que la pobresa extrema es pugui La millor resposta a la seva hipotètica pregunta -"què puc fer jo?"-
resoldre amb habitatges per sota d'aquest preu. Ha de ser amb sub- és la següent: Capitalitzar les operacions immobiliàries empreses
vencions o exempcions a la persona. L'habitatge barat no fa rica la pel municipi, participant-hi com a accionista; finançar tot aquell
gent pobra. 1 tendeix a empobrir l'entorn, disminuint els valors de habitatge públic o social que el municipi em demani per endegar el
les propietats adjacents. circuit de rehabilitació i per fer front a la destrucció d'habitatges
És per això que vam iniciar la rehabilitació dels 4 km de façana cos- per accident, envelliment lògic -façanes antigues- o envelliment
tanera amb habitatges per a classe mitjana i mitjana alta. No volí- prematur -aluminosi.
em haver d'enfrontar el manteniment amb càrrec als pressupostos L'habitatge públic l'hem d'oferir a tots aquells als quals, voluntà-
públics de 4 km d'habitatge social: impossible. riament o involuntària, la ciutat obliga a marxar de casa. I a ningú
Volíem que es destinés una part de l'estoc d'habitatges de la Nova més, en principi.
Icaria a gent jove de la classe mitjana, a preu de cost, en la banda En bona mesura, aquí com en matèria financera, es tracta de posar
baixa dels preus de mercat; és a dir, un habitatge assequible. en marxa processos sanejats i solvents i fer front dignament a l'a-
Altrament hauríem faltat a la norma que ens havíem imposat i que mortització dels costos del passat.
el mercat accepta: sempre que el municipi entri d'alguna forma en Tot això es traduirà en la creació d'una nova classe d'administra-
una operació immobiliària de grans dimensions exigirà que una dors urbans i empreses especialitzades, combinant l'agilitat opera-
part dels habitatges es destinin a aquest segment de la població. tiva amb l'admissió d'objectius prefixats pel sector públic.

"Per a la bona gestió del deute necessitem
la col·laboració del ministeri d'Hisenda i la
conselleria d'Economia, la implementació
correcta d'un refinançament que posi a
quinze o vint anys -comptant des del 1989-
el termini dins del qual fer front a les
obligacions generades per l'esforç del 1992".
El nou Pla d'Habitatge ha d'afavorir aquest procés. El pla sense el
mercat no val per a res. El mercat tot sol destrueix valors amb la
mateixa eficàcia amb què els crea.
Si els hagués escrit a vostès algun temps abans aquest últim apartat
de la meva carta, el de la inseguretat, hagués estat molt més nega-
tiu del que ara ho serà.
Vet aquí el panorama dels últims anys: un terç de les oficines de
"la Caixa" de Barcelona atracades en un any; rebot a l'alça en l'ín-
dex de victimització que analitzem des del 1985; frustració crei-
xent d'una policia local que només a través de moltes hores extres
i l'exercici d'un cert heroisme competencial manté a ratlla una
pressió delinqüencial sempre alta; successives recaigudes en el
desànim dels jutges i fiscals més actius en la seva sensibilitat per la
QUADERN CENTRAL
preocupació ciutadana en aquest tema: moció Bandrés sobre in-
compatibilitat d'instrucció i sentència, fracàs de l'operació "justí-
cia ràpida" a la Costa Brava per falta de col·laboració d'alguns fis-
cals, etc.; un cos de Policia Nacional poc motivat, amb vacants en
excés i fronteres mal definides; el projecte de dignificació de la
Jefatura i sobretot de les cinc grans comissaries que avança amb
una lentitud exasperant; la millora de la situació penitenciària
-trasllat de la presó de la Trinitat i de la Model- que es produeix
també amb una morositat excessiva; un cos consular que de ma-
nera rutinària exposa les seves queixes estivals sobre la victimitza-
ció turística, etc.
De tota manera, el projecte de la Carta Municipal i els Jocs
Olímpics van fer possible el tan esperat miracle: el Consell del
Poder Judicial, amb coneixement i aquiescència del ministeri i de
les autoritats judicials catalanes, va proposar la creació de quatre
nous jutjats de guàrdia i es va comprometre així a agilitzar proces-
sos i jutjar en deu dies els presumptes delinqüents de delictes me-
nors durant els Jocs Olímpics, i, evidentment, després.
Vaig proposar als representants del Consell l'augment de quatre a
cinc dels Jutjats de Guàrdia i em vaig comprometre a trobar ubica-
cions apropiades. El Consell va considerar les dues alternatives:
concentració o descentralització. Amb cinc jutjats descentralitzats
es podia aconseguir fer correspondre un jutjat i una supercomissa-
ria per a cada dos districtes. Els districtes compten, cadascun, amb
la seva estructura policial local, sota el comandament d'un oficia
Tenen el seu Consell de Prevenció i una taula de coordinació pi
cíaca, on es reuneixen l'oficial i els dos o tres comissaris quejo-
"Unes empreses
i institucions municipals
ahir deficitàries i avui
productores de dividends"
(F: Mercabarna)
 QUADERN CENTRAL

"La qualitat dels carrers

és domJnable".

"Barcelona no desertarà d'aquest doble front

d'atenció i de legítima ambició. Exigirà
aquells instruments i recursos que calen a la
gran capital d'un petit país per acomplir amb
dignitat, autonomia i responsabilitat el seu
paper en el marc de Catalunya i d'Espanya".
rresponen -encara aleshores, sobre les setze velles comissaries exis- de la seguretat del ciutadà -justícia professional- i del camperol o
tents- a cada districte municipal. habitant de petits nuclis urbans -no professional.
No els estranyi que m'estengui en aquests detalls. Al final totes les Aquest és un tema que queda obert.
grans qüestions es redueixen a un conjunt de detalls. En tot cas, amb justícia descentralitzada o desconcentrada, muni-
Si Barcelona disposa d'aquesta estructuració policíaca-judicial, cipal o no, és obvi que es crearà un camp en el qual la policia local
serà molt difícil que se'ns escapi una millora real dels índexs de se- • de la gran ciutat podria actuar -primer en la pràctica, després for-
guretat i, correlativament, de l'eficiència judicial percebuda pels malment- com a policia judicial.
ciutadans. Si això no és així, és molt difícil, en canvi, que puguem Aquests canvis poden dur-se a terme amb escasses adaptacions le-
millorar. No els dic que és possible que s'agreugi la situació, perquè gislatives, per bé que sempre caldrà cuidar-ne els detalls i afinar el
sent conscient de la fragilitat, encara avui, d'aquestes expectatives sentit de la proporcionalitat. Hi ha adaptacions, com la inclusió dels
canvi, estic obligat a expressar-me com si aquestes poguessin no graffiti en el Codi Penal, que més valdria no haver fet. No es maten
tir i a col·laborar, en aquest cas, amb una modulació més opti- mosques a canonades. Si s'actua, però, amb cura i sensibilitat, i si
miÉa del que realment crec, a mantenir la tensió i la moral que vostès tenen la més mínima confiança en les meves paraules, cre-
serai necessàries aleshores. Vostès comprenen perfectament el que guin-me: en aquests petits canvis ens juguem en molt bona mesura
vujjfdir. Però, de fet, la millora ja s'ha produït: mentre un govern de la qualitat de vida. En ells, i no només en els grans projectes legisla-
i ordre com el de Mrs. Thatcher veia empitjorar la taxa de cri- tius, polítics o urbanístics que, tanmateix, esdevenen indispensables.
maalitat en un 50% en deu anys (1980-90), Barcelona (1985-95) Poden estar segurs, doncs, benvolguts presidents, que Barcelona no
millorava en un 50% la taxa de victimització. desertarà d'aquest doble front d'atenció i de legítima ambició. Des
Podria resumir dient que el famós guàrdia de barri que existeix del primer, exigirà aquells instruments i recursos que calen a la gran
des del 1994 -més de dos terços dels efectius policíacs locals estan capital d'un petit país per acomplir amb dignitat, autonomia i res-
assignats als districtes- no apareixerà com a tal fins que no hi hagi ponsabilitat el seu paper en el marc de Catalunya i d'Espanya. Des
una justícia, no dic de barri, però sí de districte, o de superdis- del segon, Barcelona vetllarà per tal que les relacions entre l'admi-
tricte. nistració i els ciutadans estiguin presidides per l'eficàcia i el respec-
Paradoxalment, la proposta del Consell del Poder Judicial responia te, per la tolerància i la civilitat. I és que, al capdavall, mai no podem
de manera aparentment negativa a la nostra proposta de justícia oblidar que, per damunt de tot, la ciutat és la seva gent.
municipal, tal i com estava recollida en el projecte de Carta d'aquell
moment. Ens deia el Poder Judicial: "no ens fa falta que vostès de-
manin pujar a l'esglaó de la justícia municipal; ja baixem nosaltres
al de la justícia de districte". O bé: "No fa falta que vostès assumei-
xin un paper en el camp judicial; nosaltres desconcentrarem la nos-
tra pròpia organització i assumim la seva preocupació".
Nosaltres ens vam sentir satisfets per aquell compromís, que ens
sembla històric.
I en realitat ens consta que el Poder Judicial no és contrari a la jus-
tícia municipal, amb un camp limitat a temes subcriminals, faltes,
accidents de trànsit, baralles de veïns, problemes de comunitats de
propietaris, arbitratges, i potser fins i tot petits delictes a la fronte-
ra del crim.
Entre d'altres raons, perquè aquesta justícia de pau de gran ciutat
solucionaria una possible inequitat constitucional de les nostres
lleis bàsiques en tractar-se de diferent manera la protecció jurídica