PRIMERA COMUNIÓ, D’ANTÒNIA VICENS

Nascuda l’any 1941 a Santanyí, un petit poble de Mallorca, Antònia Vicens creix en unes
circumstàncies en què cal indagar per a comprendre’n el corpus narratiu. D’una banda, cal
tenir en compte el seu context particular: venia d’una casa humil, era “dona, pobra,
autodidacta i nascuda a la perifèria de la perifèria”, però això no li va impedir de guanyar el
premi Sant Jordi amb vint-i-sis anys, per la novel·la 39º a l’ombra (1968) (Portell, 2020).
D’altra banda, la dictadura i la postguerra han intervingut en la comprensió i la interpretació
que té Vicens del món, i de retop, en la configuració de certes temàtiques recurrents que tracta
de maneres concretes. Més endavant ho veurem; ara seguim amb el context.
En plena postguerra, després de la dictadura franquista, l’ambient de repressió es
respira fins i tot en el seu petit poblet de Mallorca. Santanyí, durant els anys cinquanta, va
iniciar un període de creixement turístic impulsat pel turisme de masses; amb Cala d’Or com
a un dels escenaris predilectes: això ho veiem en molts dels contes de Primera comunió.
(Portell, 2020).
El recull Primera comunió (1980), de catorze contes, reflecteix, d’una banda, el boom
turístic de les Illes Balears. Antònia Vicens havia treballat, unes dècades abans de la
publicació del recull, a l’hotel Ariel de Cala d’Or; època de què recorda dolor provinent de
les guerres. Quan publica Primera comunió, malgrat trobar-se en un moment de maternitat i
maduresa; recupera les traces d’aquell període de misèria. Ella mateixa explica, fent
referència als clients d’Ariel: “La majoria dels clients de l’hotel era gent molt trista. Havien
viscut la Segona Guerra Mundial. Sobretot, record moltes dones alemanyes –alguna es va
intentar suïcidar, a l’hotel–, amb aquella cara de pena, de voler oblidar. Unes havien perdut
l’home, unes altres el germà, el fill. Era com si cada una dugués un mort dins la maleta. Per
tant, aquell món que vist des de fora pareixia tan alegre, superficial, allò que alguns
anomenaren el boom turístic, jo ho contemplava com un gran dol. Homes, però sobretot
dones –d’homes n’hi havia pocs– que de dia prenien el sol, bevien cervesa o s’engataven de
whisky i a les nits cardaven a la platja, sí, però sobretot ebris de pena. [...]” (Portell, 2020).
D’altra banda, i tanmateix no deslligat del punt anterior, també s’hi percep el pas d’un
realisme tradicional cap a un realisme més o menys màgic (Llompart, 1991, citat per Portell,
2020). Això vol dir que s’hi incorporen elements fantàstics, però de manera molt natural, com
si fossin propis de la quotidianitat. Durant els anys vuitanta, se sortia lentament de la
consciència de crisi que havia amarat la narrativa mallorquina (Llompart, 1974, citat per

1
Portell, 2020) –entre d’altres–; i a poc a poc s’arribava a canvis socials i polítics que afavorien
la llibertat per a explorar nous temes i gèneres. I l’autora mallorquina, en aquest recull, ens
mostra el que li permet veure la seva sensibilitat; ho aprofita i retrata les passions més crues
de l’ànima, les injustícies, el desenfrè dels instints… amb una mescla d’elements quotidians,
impulsos i decisions estranyes que deixen el lector entre perplex i meravellat. Tots aquests
fets esmentats permeten a Antònia Vicens de recrear-se en una manera de narrar desimbolta,
però alhora plenament meticulosa i conscient. Ja ho diu al pròleg Maria Aurèlia Capmany:
“L’escriptora aprèn a elegir, a desbrossar, a retenir, i sobretot fa l’exercici de la severitat, ella
que no és severa, fa l’exercici de la contenció ella que neix i mor cada dia, fa l’exercici de la
correcció ella que estima els peus descalços i la fumera i l’imprevist i la vida, vida, vida sense
norma ni concert” (Capmany, 1980). Després analitzarem més a fons les característiques, i ho
farem a través dels contes.
Abans de tot, volem destacar que la seva profunda consciència i sensibilitat li fan
tractar temes força inusuals i arriscats per la situació de l’època; és precisament la capacitat
reflexiva el que fa que els tracti amb una saviesa que no entén de tabús ni d’escrúpols. A 39º a
l’ombra, publicat el 1968, es va centrar a analitzar l’auge turístic amb tots els ets i uts i, tot i
que ja la van avisar; Antònia Vicens no es va fer enrere: “[…] la novel·la [39° a l’ombra]
continua fent-se lloc entre les generacions més joves, els fills i els nets d’aquells que un dia es
veieren retratats en les seves pàgines. Descendents alguns d’ells, potser, de qui un dia cridà
Vicens al seu despatx per dir-li que si tornava a escriure sobre el món del turisme no tornaria
a trobar feina en tot Mallorca. La censura, que té les urpes allargades, va detectar de seguida
el seu potencial transformador. El mal, però, ja estava fet: la tinta corria per totes les cases”
(Portell, 2020). A Primera comunió tracta aspectes a priori censurables de la quotidianitat
més diversa i no tan sols pren inspiració dels turistes de Cala d’Or, sinó també de
circumstàncies ordinàries; amb una particularitat: a totes les històries hi ha de rerefons la
voluntat de reivindicar sense por aquelles temàtiques que fan relluir les parts més salvatges,
vulnerables, fosques, tendres de l’esperit; les més contradictòries i, per tant, purament
humanes, en definitiva. A “Judici”, per exemple, la mare es desespera perquè troba injustes
les acusacions que fan al seu fill; el tracten d’assassí, i, mentre que al principi tot ens ho
creiem, després veiem actituds que ens fan desconfiar com a lectors: “[...] No em jutgeu
malament si ric, tenc aquest defecte, jo ric quan ets altres ploren, es meu homo, vull dir es
bergant que es fa càrrec de mi i de sa meva criatura, mil vegades ha estat a punt de tirar-me

2
una sabata p’es cap davant, que te’n fots de mi, que te’n fots de sa desgràcia. Sempre he
tengut problemes amb això de ses rialles venir-me de cop, abundants, quan no calen. [...]”
(Vicens, 1980:52). Potser això és el que fa pensar en un realisme màgic, aquesta simplicitat
d’escenaris, que, d'altra banda, tenen tantes contradiccions i apareixen tractats amb tal
transcendència que la quotidianitat no sembla poder tenir-hi cabuda.
Pel que fa a l’estil, val a dir que la profunditat i la intel·ligència de Vicens esmentades
menen a l’obertura de ment, la valentia i la rebel·lia, encara més després d’haver vist i viscut
tantes injustícies. Ella fa servir la prosa per punyir, pretén causar impactes, perquè “la prosa
ha de tallar, aquesta és la seva servitud i la seva glòria”. La nostra autora ha sabut això “[...]
des del primer dia, des que abandonava els brodats perquè no estava per brodats i es
disposava a escriure [...]”. (Capmany, 1980). Aquests trets de caràcter es reflecteixen a la
manera de redactar els contes; el lector té una sensació de transparència, d’estar exposat sense
remei davant de tantes conviccions i lluites que llueixen al rerefons de les trames. Les
disconformitats s’expressen a través de la ironia, una ironia que, malgrat que la situació
explicada sigui seriosa, fa escapar algun somriure al lector: “La precisa descripció, la
pinzellada segura. Una pinzellada segura i irònica per acostar-nos a aquest món que la
narradora coneix tan bé, el món absurd, risible, cruel, meravellosament quotidià.” (Capmany,
1980). Ja ho diu l’escriptora i traductora Carme Arenas, “[...] Es defineix de mena rebel i ha
fet d’aquesta rebel·lia un do per confegir mons a través de les paraules [...]” (Arenas, 2018).
Tot i que ella, Antònia Vicens, és filla de Joan Vicens Vidal i Catalina Picornell, un
contrabandista i una mestressa de casa, i ha nascut sense un sol llibre al voltant excepte els
que li donen les monges a l’escola, des de ben petita és conscient de l’immens poder que
tenen les paraules: “De molt petita, escoltava les dones que parlaven enmig del carrer i veia
que amb les paraules que es deien de vegades ploraven i de vegades reien. Vaig pensar: «Les
paraules tenen molt de poder. Jo vull tenir paraules.» [...]” (Vicens, 2020, citada per Portell,
2020). Maria Guasch, fent referència a la novel·la La santa (1980), explica que la tria
d’aquest estil respon a “l’expressió narrativa de l’alienació i l’opressió d’un món silenciat
pels tabús imposats per estrictes tradicions morals i religioses, en el context de la Mallorca
rural de postguerra” (Guasch, 1996, citada per Portell, 2020). Creiem que aquesta afirmació
és perfectament aplicable a la nostra obra Primera comunió. Sembla que Antònia Vicens
exigeixi lleugeresa i flexibilitat, sembla que vulgui de totes el retorn a la pau.

3
 Del que no hi ha dubte és que l’estil de Vicens deixa una gran petja en la literatura
mallorquina i en la literatura catalana en general, i és en gran part gràcies a la metòdica tria de
mots, “dolços, punyents, fotetes, elegants”, que “enlairen la percepció del text, acompanyen
la personalitat dels personatges en cada diàleg, deixant el lector inundat de bellesa” (Barbal,
2018, citada per Portell, 2020). Al conte “La platja”, per exemple, hi veiem mots vulgars,
amb una col·loquialitat que, tanmateix, transmet l’actitud desmoralitzadora de l’esperit d’un
jove que ja ha mort: “merda el món, merda la mort, merda el fet de néixer” (Vicens, 1980:29).
L’abundància de mots mallorquins ens situen a la seva petita illa, i fins i tot a Cala d’Or, si
seguim la descripció de segons quins escenaris. Alguns molts són intuïbles pel context,
d’altres són totalment desconeguts pels lectors que no pertanyem a les illes balears; petites
caixes de sorpreses de què tenim el deure de descobrir els significats: manyuclar (a
“Vermell”), xerrucar (a “Sang”), gelera (a “Història d’amor”), esburbada, macolí, safannària
(a “La platja”), bambes, granada (a “Primera comunió”), flòbies (a “Recordances”), revengut
(a “Judici”), torcaboques (a “Joventut”), prest (a “Decència)... Té una gran capacitat de síntesi
que, paradoxalment, complementa amb frases molt llargues, les quals barregen l’estil directe i
l’indirecte (en moltes ocasions es recorre al recurs del diàleg interior), així com el registre
formal i el col·loquial: “[...] no, perquè no he tingut coratge de dir-li sí, o tant se me’n fot,
només he sabut dir no, dolguda en el més profund del meu ésser [...]” (Vicens, 1980:74). En
motiu d’aquest estil exonerat, franc, el text traspua una inapel·lable llibertat. Veiem que l’estil
directe es reforça gràcies a les nombroses interrogacions. Hi ha algunes oracions en castellà,
tòpics o frases fetes, sobretot quan es parla de religió o de cançons populars que no tenen
traducció; com “dos enamoraditos se van a Roma a ver el Padre Santo si les perdona”
(Vicens, 1980:16), “tanto tienes tanto vales” (Vicens, 1980:21). El fet que l’utilitzi en
circumstàncies molt concretes denota certa ironia, fins i tot despreci, cap a la diglòssia,
accentuada, naturalment, pel feixisme de Francisco Franco. Antònia Vicens explica que “[...]
duent molta part del servei de la península feien que per entendre’ns haguéssim de parlar en
castellà. Era una maniobra molt hàbil per part del franquisme.” (Vicens, citada per Portell,
2020). Les comparacions presideixen el text en molts casos, i el tornen molt més poètic: “[...]
En Xisco se li va declarar, després d’una quinzena de dies de fer-li l’ullet, li diu, m’agrades
tant com un albercoc i et menjaria com si fossis un albercoc grenyal i de tu faria confitura
d’albercoc. [...]” (Vicens, 1980:3), “Bastava que Ella s’acostàs a fermar-se el cordill d’una
espardenya perquè els ulls d’Ell, d’un vessós-blau-perdut, es tornassin d’un vinagre virat,

4
com si tot allò que pogués covar en el seu magí, somnis i desitjos, frustracions, li baixàs a les
conques [...]” (Vicens, 1980:89).
El tractament de la feminitat apareix tractat de moltes maneres diferents a Primera
comunió, fet que reflecteix tant la innegable maduresa assolida per l’autora en aquesta nova
etapa com les ganes d’explorar les injustícies inherents a la condició de ser dona. En una
entrevista, Antònia Vicens diu: “Escriure, per a mi, representava una necessitat enorme
d’anunciar allò que no m’agradava. Aquell ambient on creixia no m’agradava, veia que hi
havia molts pocs horitzons per a les dones i per això sempre dic que la mística em va salvar
una mica perquè m’obria altres camins, immaterials sí, però almenys podia somniar” (Vicens,
2015, citada per Portell, 2020). El 1980 –any d’aparició de l’obra–, el moviment feminista,
tot i que encara estava molt tacat d’idees conservadores que tant havien coartat les llibertats i
havien volgut imposar el que volia dir ser dona (bàsicament, cuidar la casa i els fills);
començava a manifestar disconformitats, que ja bastaven per a empoderar un esperit com el
d’Antònia Vicens. A Primera comunió apareixen dones casades i infelices, dones
avergonyides, dones fartes, esgotades, dones joves i velles, dones amb anhels de llibertat i
dones “indecents”, imprudents, alliberades de tot prejudici. A “Vermell” hi apareix una mare
desolada per la mort del seu fill, profundament afectada i pusil·lànime; i de sobte, com una
flamarada, se’ns presenta Na Rosa Punta, la figura de la dona empoderada i completament
eximida, envejable (en el sentit avantatjós de la paraula) per la dona tancada, presonera de si
mateixa –en aquest cas l’Isa, protagonista, que “és filla d’en Daltibaix, i ni la miraven”–. Na
Rosa Punta és inspiradora de l’absoluta llibertat: “[...] Ets homos sempre tindran mig pam
més, varen riure es d’es secar, i Na Rosa Punta s’hi va afuar amb les seves ungles
vermell-xulla-fresca, que val més s’enginy d’una dona que sa força d’un homo, i ells, riallers,
vinga cantar ses ninetes quan són petitetes cullen floretetes a dins d’un jardí, però ve que
quan són més grandetes no van de floretes sinó d’un fadrí. I Na Rosa Punta s’alçurava,
eixerriats, curts de gambals, terrossos. Ho deia convençuda, indignada, Na Rosa Punta [...]”.
La justificació que Na Rosa Punta tingui aquest caràcter tan fort és que va viure a casa una tia
amb un marit contrabandista; això és curiós perquè, com hem explicat a l’inici, el mateix pare
d’Antònia Vicens també es dedicava a passar contraban.
A “Història d’amor” hi ha la dona esclava, inundada de desesperança perquè el seu
marit, gandul, ple de desídia, s’alimenta sols de plaers momentanis i egoistes, mentre ella

5
s’escarrassa a treballar sense descans. La dona es refugia en l’enyor de la seva joventut, la
qual li recorda a la llibertat i, de retruc, a la felicitat.
A “Primera comunió”, conte que confereix títol a l’obra, apareixen dues dones que
fan la comunió. La descripció que se’ns fa, ens recorda a l’alegria, la sororitat, la sensualitat i
la frescor. De sobte, apareix Gertrudis, la dona més vella del barri (contrast amb la joventut),
que es posa a cantar La Balanguera, himne oficial de les illes Balears, escrita pel poeta Joan
Alcover. Això és destacable en l’àmbit contextual, perquè Alcover i Vicens compartien
semblances notables, com ara l'amor per la poesia i el seu lloc d'origen (Balears). Gertrudis es
veu sorpresa: en veure que les joves no coneixen la cançó, rep per contesta una altra cançó
molt més moderna i diferent de l'anterior: no és cap altra que Bésame mucho de Consuelo
Velàzquez. És per aquest fet com es pot veure un xoc d'estils musicals creat pel pas del temps,
molt distingit en cada una de les "protagonistes" de la història.
Al conte “Desencant”, hi ha la figura de la dona nostàlgica, que enyora la joventut
viscuda amb tanta felicitat, quan se sentia lliure, abans de perdre el desencís amb la seva
parella. Vol canviar alguna cosa del seu marit o d’ella, però no sap ben bé què és; perquè, en
el fons, no hi ha res a canviar, senzillament s’ha perdut l’encant, l’amor, l’alegria: “[...] Si no
fos tan dèbil, si no fos tan insegur, va rumiar ella eixugant-se els ulls, si no fos tan, ambiciós
per ventura, renegat, malparlat, o si, no sé què, alguna cosa falla, si jo fos… ¿si jo fos què?
¿Què? [...]” Ara es passa els dies a casa i només pot imaginar el passat, les aventures que
vivia i el primer amor que va experimentar amb un noi de qui no recorda el nom. Quan surt
de casa, anhelosa com està per trobar una llibertat que en realitat no existeix, no hi vol tornar
de cap de les maneres: “[...] A casa no, va dir ella, a casa no. [...]”. La melangia dona peu a la
imaginació de mons que ja no hi són; veu la seva joventut, recorda el desig que sentia en
veure l'amor i com es va resistir perquè era mal vist que una noia mostrés atracció per un noi i
el deixés tocar-la. Aquest aspecte el veurem més endavant, al conte “Esclat”.
A “Joventut” s’hi tracta una temàtica de gran controvèrsia; la de les relacions
sexoafectives entre dones que tenen diferència d’edat (la protagonista té quinze anys), així
com de situació econòmica. El més fascinant és que la tracta polifacèticament; i alhora d’una
manera que no deixa de ser inefablement bella i metafòrica: “[...] el jovent passejava els seus
cossos nus per damunt l’arena, com si la joventut els hagués donat la gosadia de crear el seu
propi cel, un cel de sexes en lloc d’ànimes [...]”. A través del conte, lector i –segurament–
autora es plantegen qüestions com: és la noia en si o la joventut, allò que realment atrau la

6
Trini (la dona més gran)?, podria ser que, d’altra banda, la noia confongués la necessitat
d’amor maternal amb els sentiments romàntics cap a la Trini?; o bé com es resol una
circumstància amorosa “no convencional”, amb tants desequilibris i possibles malentesos?
Aquesta idiosincràsia, el fet gairebé majestuós que doni peu a preguntes i respostes
delicades amb tal llibertat, amb tanta lleugeresa de ploma, remet a la particular valentia que té
Vicens per tractar tabús a través d’històries quotidianes. Això és destacable bo i considerant
que una de les obres anteriors, 39° a l’ombra (1968), havia estat al límit de la censura, i que
la dictadura de Franco s’havia acabat feia tot just cinc anys. El període de fortes repressions,
malgrat haver afectat directament la seva trajectòria literària amb amenaces de censura, no
l’havia fet dubtar ni un segon de la seva moral ni dels seus anhels d’amor a la vida i la
llibertat. A continuació, volem exposar més característiques del conte “Joventut”, perquè el
tenim per una obra que il·lustra tant el context prèviament esmentat com certes tendències en
el redactat d’Antònia Vicens. És per això que el tractarem de manera independent.
En primer terme, a “Joventut”, que està redactat en primera persona del singular –com
si Vicens es veiés reflectida en tot allò que explica–, hi apareixen escenaris que recorden les
platges de Cala d’Or, de quan Vicens era testimoni d’aquelles turistes aparentment felices
però malenconioses de cos i ànima, amb ganes d’oblidar, però amb la guerra al fons dels ulls:
“Les senyores s’havien assegut damunt l’arena amb els seus respectius marits, elles amb un
tassó d’orxata freda-freda en les mans, ells amb un cuba-libre als llavis, i jo, com en un
somni, amb un tassó també d’orxata freda-reda [...]” (Vicens, 1980:58). La narradora es
compara a si mateixa amb una sargantana; té sentit si recordem que aquest rèptil viu en
terrenys assolellats i rocosos. Ella senzillament observa, “convertida” en sargantana, que
simbolitza el mitjà pel qual la narradora transita àgilment de la joventut a la vellesa, de tal
manera que pot comparar i entendre les diferències i similituds entre els dos mons. La
sargantana, a més, és un animal molt petit. Partint d’aquesta dada i de segons quines
afirmacions: “[...] jo ocell dins les seves branques, piulant entre el seu fullam, amagant-me
enmig del seu fullam [...]”, veiem com, al costat d’aquella dona amb un esperit de senyora, la
protagonista se sent entre petita, és a dir, inferior, i protegida. Si això és el que sol passar a les
relacions amb algú o alguna cosa que irradia poder; i la Trini és poderosa per la seva edat,
conservadorisme familiar i béns, podria ser que aquesta senyora, expressament o sense
voler-ho per l’autora, fos una mena de personificació de les víctimes més influenciables de les
dictadures o de les guerres a causa de la riquesa inherent la seva classe social, i que es

7
complementés amb la noia d’esperit fresc i lliure, que es deixa bressolar per la seva fortuna?
Podria interpretar-se com la voluntat de Vicens de mostrar com ideologies diferents, però
igual de perjudicades pel sistema, es poden unir i estimar-se per combatre’l? Aquesta reflexió,
per bé que personal, no és forassenyada, bo i considerant la volença de punyir amb rebel·lia
de Vicens, així com el marc contextual prèviament explicat.
També hi veiem, en segon terme, l’atrevit, elegant, poètic; tanmateix, intangible
erotisme propi d’Antònia Vicens, que obliga a rellegir per copsar: “[...] l’impossible del cel és
la fondària de la mar, però la joventut és atrevida i alguns juraven que havien tocat el fons de
la mar amb els seus propis dits [...]”, o “[...] les senyores volien enterrar les meves cames dins
el clot que havien fet [...]” (Vicens, 1980:58). Aquest erotisme contrasta amb la religió, un
dels pilars fonamentals del conservadorisme propi de la dictadura franquista. Indirectament,
l’autora mallorquina ensenya com les dones riques i cristianes de “l’altra banda de la platja”
(és a dir, “diferents” de les dones d’ànima jove, més eixelebrades i lliures), malgrat viure
reprimides pels ideals de les seves famílies, posseeixen també el desenfrè, l’anhel d’explorar
esbojarradament la sexualitat; i d’aquesta manera, s’hi ensenya com els desigs de l’ànima són
els mateixos per totes les dones. En definitiva, Vicens critica les famílies capitalistes i la
inflexibilitat cristiana, tot fent ús de la ironia: “[...] no podia endevinar el seu avorriment que
elles anomenaven somni, cada una amb el seu marit ideal, l’home perfecte que els seus pares
els havien regalat el dia que havien fet vint anys, perquè els seus pares havien endevinat el
desfici dels seus vint anys, i podien ben bé, amb urgència, comprar-les un marit com abans
havien pogut pagar una infància feliç en el Sagrat Cor [...]”. (Vicens, 1980:59). El més
interessant és que la narradora, jove, associa la joventut amb la llibertat, i la llibertat amb la
laïcitat, mentre que les senyores que veu a l’altra cap de la platja tenen un lligam estret amb la
religió, imposada per les famílies: “[...] a l’altre cap de la costa hi havia l’altra platja on el
jovent passejava els seus cossos nus per damunt l’arena, com si la joventut els hagués donat
la gosadia de crear el seu propi cel, un cel de sexes en lloc d’ànimes, xit, no parlem d’ànimes
que anirem a l’infern, xit, que també els mals pensaments duen a l’infern, que l’impossible
del cel és la fondària de la mar [...]” (Vicens, 1980:57). Hem pensat que aquesta darrera
afirmació és una metàfora de com les idees pures, relacionades amb la virginitat, de què
disposa la religió, són incompatibles amb la “fondària de la mar”; és a dir, amb la sensualitat i
la fertilitat homologables a les veloces hormones de la joventut. El fet que Vicens faci
aquestes associacions és intrigant si considerem les dades personals de l’autora, si

8
–recordem– es va educar en una escola de monges (que, a més, eren l’única font de lectura
que tenia), i sense cap llibre més enllà dels catòlics –fins que va créixer–, no hauria de
considerar la religió com a part immanent a la joventut? Per tal com decideix prendre altres
camins, tenim una altra demostració del seu esperit crític i les seves ganes de deslligar-se de
tot allò que tingués a veure amb l’etapa de totalitarisme.
De totes maneres, ja hem al·ludit al fet que, per Vicens, totes les dones, joves o velles,
exploradores de la sexualitat o més reprimides per la religió, tenen passions amagades al cos i
al cor. I la Trini, en lloc de negar el seu desig per la protagonista, que, a més, és dona –i ja és
sabut que l’homosexualitat i la religió cristiana no són conceptes gaire amics–; hi ha un
moment en què deixa anar: “[...] és una dèria que no em deixa, ja no sé per quins camins
cercar-me, decididament, pels de l’home, no i no. [...]” (Vicens, 1980:63). Ara veurem, amb
exemples, com, així com el tractament de la condició femenina és divers, però en la majoria
dels casos considerat, Antònia Vicens sovint denigra els homes. Ella ha tingut experiències
desagradables amb homes, s’ha sentit invisibilitzada, i ho ha explicat: “A la fi vaig sentir que
cridaven el meu nom pels altaveus, però en masculí, «Antoni Vicens», deien. Amb timidesa
vaig pujar damunt l’entarimat a rebre el guardó, i va ser el mateix [Joan] Triadú que, del tot
astorat, m’entimava: «Nosaltres esperàvem un xicot, quina sorpresa, una prosa tan vigorosa
com la seva...» Per què dimonis, vaig pensar, a una prosa vigorosa li han de dir prosa
masculina? [...]” (Vicens, 2018, citada per Portell, 2020). Aquesta opinió desfavorable envers
els homes també apareix tractada a la majoria de contes, i la il·lustrarem amb dos.
A “Decència”, els pares de la protagonista no poden prometre un futur brillant per la
seva filla a causa d’“un amor una mica escandalós”, fet que demostra la importància de la
discreció o l’“honradesa”, la importància de néixer després del matrimoni en un marc
espaciotemporal conservador. Ella busca un home educat, sensible; hi ha la comparació amb
les seves companyes de pis, “[...] ¿Elles desig i sexe, jo cervell i ambició? [...]” (Vicens,
1980:69), que només viuen per passar-ho bé i es conformen amb sexe, alcohol i dansa. La
protagonista no vol passar-se la vida tractant homes vulgars, “[...] d’aquells que t’agafen i
t’arraconen i si no vas viva t’empenyen a un racó de s’oficina, homes sense tacte, sense
poesia [...]” (Vicens, 1980:68). Per fi aconsegueix trobar un home digne, en Jacint.
Decideixen casar-se, i quan ja està tot decidit, un tercer personatge (Manuel) manté una
relació sexual bruta, sense consentiment, amb la protagonista mentre en Jacint està amb una
altra. D’una banda, deixa el Jacint en una posició denigrant, d’home viciós i salvatge, que,

9
encara que al principi no ho semblés, no és capaç de fer accions decoroses sinó només de
prometre i parlar buidament: “[...] em vull casar amb tu, demana’m tot quant vulguis i et
donaré proves d’es meu amor, qualsevol cosa menys deixar aquesta dona, pensa’t-ho bé,
gràcies a ella puc esser delicat amb tu, però estimada… també en Manuel em diu estimada,
¿he de riure o què? [...]” (Vicens, 1980:74). D’altra banda, tampoc el Manuel no se salva de
mots despectius que generalitzen sobre el sector masculí: “[...] En Manuel va contant la seva
vida, no me n’adon de res, com quasi tots és una mica desgraciat [...]” (Vicens, 1980:73). Al
final, redueix tots dos homes a la mateixa substància: la dels plaers ràpids de la carn.
Un conte molt curiós en què també es tracta la roïndat dels homes és “Esclat”. En
aquest cas, però, no es fa directament, sinó que l’home s’utilitza com a pretext per fer una
crítica a la competitivitat entre dones que hem provocat com a societat; un altre mitjà de
domini pel qual les persones del gènere femení es veuen obligades a anhelar l’aprovació
masculina i, per tant, a sotmetre-s'hi i a rivalitzar entre si. Qui narra la història en primera
persona és la protagonista, i les dones que xafardegen sobre les relacions que té –apareixen
canvis de perspectiva, en aquest cas, després dels primers punts suspensius–: “[...] ¿Per què
tothom em mira amb sa mirada entebeïda, com si també em culpassin, com si fos jo única ai,
providentment única ai… Si fos filla meva em preocuparia, em faria por, si encara fosqueja i
ja senten ses seves passes p’es carrer, només ses seves i ses de qualque pagès o qualque
peixater que se’n va a prendre sa caçalla abans d’anar-se’n a sa feina. [...]” (Vicens,
1980:103). De tant en tant, un home desvergonyit fa avançar la història, i incrementa la
gelosia de les dones que rumoregen: “[...] Sa diferència és que ella és jove i guapa i voltros
sou velles, i guapes no ho heu estat mai, ha, ha, ha! [...]”. Les senyores, sense percebre les
expectatives que els endossa l’home (que podria representar el sector masculí sencer), sense
gairebé adonar-se que allò que provoca la ira i el recel és el seu propi llast sobre la condició
de ser dona, segueixen criticant. La noia, a causa de la pressió, de les contínues privacions de
satisfer els seus desigs de jovençana de disset anys, es va inflant, inflant… Fins que esclata.
A tall de conclusió, la vida i obra d'Antònia Vicens es configura com un teixit ric i
complex, reflector de les vivències personals entrellaçades amb fets històrics i socials de la
seva època. Criada en un context humil i marcada per la postguerra i la dictadura franquista,
Vicens emergeix com a escriptora que no sols supera les limitacions imposades pel seu
origen, sinó que es converteix en una veu crítica i reveladora de la realitat que l'envolta.

10
 Amb Primera comunió, un recull de contes publicat el 1980, Vicens ofereix una
mirada penetrant i crua dels aspectes més foscos i contradictoris de l'esperit humà, tot
recuperant aquelles experiències que la van remoure en anys passats per transformar-les en
històries, mentre exhibeix una habilitat narrativa que oscil·la entre el realisme i els fets
impossibles. Aquest aplec reflecteix l’evolució assolida com a autora i el tancament de
l’etapa de maduresa.

Bibliografia
Arenas, C. (2018). Antònia Vicens i el poder de les paraules. PEN català, 2. Recuperat de:
https://docplayer.es/215423834-Antonia-vicens-50-anys-de-39o-a-l-ombra.html

Òmnium Cultural. (2022, 15 de juny). Entrevista exclusiva a Antònia Vicens [Vídeo].

YouTube. Recuperat de: https://www.youtube.com/watch?v=qWmtZIyDmn4

Portell, S. (2020). Antònia Vicens, per Sebastià Portell. Associació d’Escriptors en Llengua
Catalana. (#34). Recuperat de:
https://www.escriptors.cat/sites/default/files/2022-12/Retrat34-tablet-aelc-antonia-vicens.pdf

Vicens, A. 1980. Primera comunió. Barcelona: Editorial Moll

11
 La Narrativa: de Víctor Català a Mercè Rodoreda
Integrants del grup:
Joana Borrell
Aleix Dordal
Júlia López
Suhayla Mhand

INDEX
Pàgs.

12
El difícil art de la prosa i l’aprenentatge d’Àntonia Vicens IX
Vermell (Aleix) 1
Sang (Júlia) 9
Història d’amor (Suhayla) 19
La platja (Júlia) 27
Primera Comunió (Aleix) 33
Recordances (Aleix) 41
Judici (Pau) 49
Joventut (Joana) 55
Decència (Júlia) 67
Carta sense acabar (Pau) 77
Anècdota (Pau) 83
La cita (Suhayla) 89
Esclat (Joana) 99
Desencant (Suhayla) 107

Dossier Tipologia textual (xtec.cat)

El conte literari
Entenem per conte el relat breu d’un fet o d’un seguit de fets reals, llegendaris o ficticis amb
l’objectiu d’entretenir, reflexionar, moralitzar o divertir Cal distingir entre conte tradicional o
rondalla –anònim, de transmissió oral i de caràcter popular- i conte literari –d’autor reconegut
i de caràcter culte. L’extensió del conte no té uns límits rígids i sovint provoca confusions. No
queda definit amb claredat el concepte de conte, narració llarga o novel·la curta.

13
Tècniques
Els punts de vista narratius i el tractaments del temps de conte són els mateixos que els de la
novel·la. Així mateix, els procediments també coincideixen: narració i descripció, diàleg i
monòleg.
El que té de particular el conte és la concentració d’elements narratius. El conte és, sobretot,
un exercici de síntesi, i força sovint constitueix el nucli de narracions més extenses que,
desenvolupades, podrien esdevenir novel·les.
L’extensió breu del conte limita les possibilitats argumentals i les històries paral·leles amb
molts personatges. El conte té una trama senzilla, pocs personatges i, en la majoria dels casos,
un sol episodi. Té menys varietat i matís que la novel·la, però té més contundència i força
expressiva.
Sovint, un recull de contes té un caràcter unitari. Un fil argumental o una temàtica comuna
uneix els diferents relats fent-ne un tot, malgrat el sentit autònom e cada un d’ells. Aquesta
característica és més freqüent en la literatura contemporània que no pas en l’antiga.

Estructura
Tenint en compte la concentració narrativa que li és pròpia, la narració breu es pot estructurar
en tres parts:
1. Introducció. Presentació dels personatges, el temps i l’espai de l’acció. També s’hi planteja
la situació inicial.
2. Desenvolupament. Desplegaments del conflicte, amb situacions ascendents i descendents, i
situacions de clímax.
3. Desenllaç. Conclusió del relat. És especialment significativa en el conte literari.

Aquesta estructura no és fixa: es pot partir del coneixement del desenllaç –in medias res- és a
dir, enmig del relat.

La història pot ser fictícia o realista. Sol estructurar-se, principalment, al voltant d'un únic
tema, tot i que poden haver-hi casos especials com n'és el cas del conte Sang, on comprèn
petites històries, no obstant totes vinculades pel títol del conte i el seu significat o color.

El desenllaç pot ser obert o tancat

14
Desenllaç obert: El narrador no dóna cap solució a la història o conflicte plantejat al relat, de
manera que el lector s’ha d’imaginar un possible final. D’aquesta manera preval l’ambigüitat
del missatge i s’exigeix un lector participatiu.
Desenllaç tancat. L’autor resol tots els conflictes i no dóna cap opció al lector. Moltes vegades
el conte i la narració breu han utilitzat un desenllaç d’aquesta mena per cloure el relat amb un
final sorprenent i inesperat que produeixi un cop d’efecte inoblidable.

La narrativa contemporània. Narrativa de la quotidianitat

El realisme metafòric representa l’absurd i el fantàstic. Amb la voluntat de trencar amb la
temàtica del realisme històric, es crea una realitat literària basada en la fantasia, l’absurd,
l’humor o el somni. Els problemes socials i quotidians es reflecteixen a través de situacions
sorprenents, acceptades amb normalitat i que creen un efecte de contrast. El conte es
converteix en metàfora de la realitat, tot jugant a la confusió entre el que és versemblant i el
que no ho és.

III JELS (lausa.cat) vocabulari mallorquí

Pròleg de Primera Comunió, de Maria Aurèlia Capmany:

Sense por es deixa anar pel pendent vertiginós de les paraules, per anunciar, insinuar,
ironitzar, acusar, convertir paraules en sons i colors i sobretot encadenar estrats de llenguatge,
establir una fuga de paraules de tal manera que la llarga frase sinuosa ens mena pels viaranys
de somnis i propòsits i recances i plaers.

L’autora deixant la prudència, la mesura, la contenció que l’encotillava i es deixés anar a

l’embat d’una onada poderosa.

La precisa descripció, la pinzellada segura. Una pinzellada segura i irònica per acostar-nos a
aquest món que la narradora coneix tan bé, el món absurd, risible, cruel, meravellosament
quotidià.

El món inesgotable que els seus ulls s’apressen a captar en poden sortir encara noves imatges.

15
CONTES:
Vermell (Aleix)

Sang (Júlia)

El conte Sang comença ens situa en un bar a mitjanit amb l’inici d’una cançó de
Milton Nascimento, Raça: «Lá vem a força, lá vem a magia. Que me incendeia o
corpo de alegria. Lá vem a santa maldita euforia» Milton Nascimento era una icona de
la música popular brasilera que des de petit igual que Antònia Vicens, s’imaginava
històries, no per escriure textos literaris sinó cançons.

Es descriu l’ambient d’un bar, ple de pessimisme i la barreja d’emocions i sensacions

dels clients per l’efecte de l’alcohol amb possibilitats d’escorxar el gat en comptes de
dormir d’un son a sa casa. Què és un bar sense cocteler? Antònia Vicens ens presenta
aquest empleat, En Tiburi, un jove amb «aquests divuit anys mai no en tenen prou» (p.
10), joiós, és a dir, que està ple d’alegria i ho manifesta amb el seu somriure. Amb
aquest conte l’autora ens plasma les vergonyes d’un sistema que comença a
complaure’s en ell mateix, com a les tavernes i els bars de còctels també poden ser la
catarsi d’una ferida que no cicatritza, el paisatge de la desolació i el de la invasió,
quan apareix En Severí, un personatge dipsomaníac, caracteritzat així per beure més
que un clot d’arena.

Aquests dos individus no tenien molt bona relació, per les amenaces que rebia el
cocteler per part d’aquest client que s’embriagava cada dos per tres; no només era
víctima el jove treballador d’En Severí, també ho era Maria, una cambrera de
l’establiment, que no deixava de ser perseguida per aquell home brut com una xinxa.
A part de Maria, hi havia més cambreres que es guanyaven la vida valent-se del seu
cos i el seu rostre bonic, aconseguint tot el que els hi donessin els homes «Et donaré
tot el que vulguis, però que no ho sàpiga ningú» (p. 13): aquí veiem la condició
femenina en els anys setanta, en el present de l’autora. Respecte a aquesta turbulenta

16
 situació laboral, els dos treballadors se’n van junts a treure profit de «la lluna grisa
que omplia de ziga-zagues tèrboles el cel» (p. 13), deambulant per les altres tavernes
seguits per en Severí, fins que, el perseguidor perd la paciència de veure a sa querida
Maria amb el cocteler plantant-li cara amb la intenció de quedar-se amb la senyoreta.
En Tiburi sense pensar-s’ho dues vegades es va treure d’enmig burlant-se del
buscabregues per insistir tant per posseir el cos de la cambrera, mentre ell tot un
conquistador, es pot quedar amb qualsevol dama que es trobi pel seu camí; reacció
que no esperava topar-se, en lloc de la rèplica que delejava lluitar per l’amor de Maria.
En veure que En Tiburi no posava resistència i s’anava corrent, fugint com una rata,
En Severí es proposa complir totes les amenaces que li va advertir: el mata.

Història d’amor (Suhayla)

Historia d’amor:
El narrador de la història va canviant, al principi el narrador és omniscient i després va
canviant entre la dona i l'home. S'expressen els sentiments, els pensaments i les
preocupacions de cadascun. Un matrimoni infeliç, en el qual la dona treballa i l'home es passa
el dia a sense fer res dient-li a la seva dona que ja trobarà feina. La relació entre la parella és
complicada perquè tenen personalitats molt diferents i l'home no compleix amb les
expectatives que vol la seva parella. Per un costat tenim a la dona que treballa i està cansada
per l'estil de vida que li ha tocat. És una dona desesperançada i decebuda que ja no somriu i
creu que la vida que té en el seu present és una completa desesperació, va de la feina a casa i
de casa a la feina, a la feina està explotada i sent odi pels seus superiors, que són rics sense
esforçar-se i ella s'esforça sense arribar a ser feliç. Li té fàstic a tot i sobretot al seu marit. Per
l'altre costat tenim l'home que és un gandul, no treballa ni busca feina, és un home sense
ambicions que només viu per satisfer els seus plaers, és despreocupat i tranquil, deixa que la
seva dona vagi a treballar mentre ell es pren el seu cafè cada matí i es passa la vida prenent
alcohol i fantasiant amb els seus desitjos sexuals. Hi ha un enyorament de la joventut per part
de la dona, que compara la seva vida de jove, que era molt més feliç i dspreocupada, amb la
seva vida actual que considera un fracàs. També es parla de la necessitat d'amor i la pressió
social per fer via amb una parella, en aquest cas, la pressió social l'expressa l'home que no

17
sent amor pur per la seva dona sinó que està casat amb ella perquè considera que és el que
toca en la societat en la qual viu. Considera que el plaer és una necessitat primordial que ha
d'experimentar i gaudir en tota la seva vida, i per això no dona importància a trobar feina o
estar bé amb la seva dona.
·és estiu
·algú fantasia amb una nit de sexe amb una dona o home: bsexualitat, dessig de gaudir d’una
sexualitat lliure
·parla d’un pare religiós que sembla un porc

La platja (Júlia)

És una història basada en el punt de vista d'un nen de catorze anys sobre la vida, en el
seu cas, el pessimisme present a través dels seus ulls abans de morir, no para de
pensar de manera desmoralitzadora, apocalíptica, desesperadora: «merda el món,
merda la mort, merda el fet de néixer» (p. 29). Un nen d'una família que li projecta les
seves frustracions, amb una mare histèrica que no para de queixar-se, un pare neuròtic
i una germana obsessa pel seu aspecte, ben arreglada; es narra la vida que tenia el nen,
ara és un fantasma, ja ha mort, es va prendre unes píndoles que li va receptar el metge,
per això ja no es pot ficar a l'aigua de la platja «Si hagués arribat a la platja ara es
capbussaria dins l'aigua (...)», ara està entre els morts, és un tret paradoxal que
insereix al conte de "La platja".

Es tracta de discutir i reflexionar sobre les situacions angoixants de la vida del nen,
com es pretén fer amb les vides dels membres de Pink Floyd, amb el disc de rock
veritablement conceptual, The dark side of the moon, de principis dels setanta: això
ens indica la visió de l'autora a partir del temps present i centrada en aquest temps
present, com també ho va fer amb l'aparició de 39º a l'ombra (1968). L'autora amb
valentia utilitza les paraules per convertir-les en sons i colors per conduir-nos a les
recances del nen de catorze anys amb infinites frases ondulades i amb una gran
profunditat honesta a les paraules.

18
 És un conte que segueix el ritme de la cançó de Pink Floyd, ja que el nen no para
d'escoltar-la inconscientment, és una apocalipsi final in crescendo, una tragèdia que
descriu tot el que hi ha sota la llum del sol ("Tot el que toques, tot el que veus, tot el
que tastes...") i els batecs del cor del nen van palpitant cada cop més a poc a poc
alhora que es treu la cançó del cap. Aquest moment, la seva mort, la "reviu" l'esperit
del nen, que des de l'altre món es fixa en la vida pessimista que tenia.

Com en altres contes apareix la simbologia del color vermell representant la joventut,
passió, valentia…
«Les galtes com dues tomàtigues de ramellet» (p. 27)
«penjant-li un pam els raïms, de tan madurs sangotant» (p. 28)
«davant el roig de la façana de la capella» (p. 28)
«distret per l'olor de roses seques i roses fresques» (p. 29)

Apareixen mots mallorquins com, «macolí» i «mac»: «tira un macolí i endevina el

forat de la germana», «tira un mac gros i pega de pla als secrets del pare»(p. 28). El
"mac" és una pedra petita (si considerem petita una pedra de dos o tres pams de
diàmetre). Es troben alguns exemples aïllats com el caló des Macs (Calvià), el camí
des Macs, el Rafalet des Macs (Porreres) o el macolí des Gegant. D'aquesta manera
descobrim que "La platja" és ambientada a Santanyí, perquè a allà es produeix la
concentració més gran de macs, fet relacionat amb la recerca duita a terme per Cosme
Aguiló. Els macs apareixen per designar quatre calons (caló des Macs) i tres rotes
(rota des Macs) i es distingeixen en funció dels seus colors (es Marcs Vermells i es
Macs Blaus), i es concedeixen per un ús irònic, perquè "macolí" fa referència a una
gran pedra del litoral de Cala Figuera.

QUAN HO CELEBRAM (mallorcaliteraria.cat)

Altres elements que hi apareixen al conte ens fa suspitar que coincideix amb la fita festiva
més important del mes d’octubre de Mallorca, el dia de Les Verges, el 21 d’octubre. Abans
els petits sortien després de sopar a cantar davant les cases de les fadrines estimades i de les
que es coneixien, perquè després els joves fossin obsequiats amb bunyols i vi dolç. El dia de
Santa Úrsula els joves anaven a les casas per captar el penjoll, un present format per fruits de

19
la temporada enfilats, com raïms (normalment calops), pomes, etc, aferrat als fils que
portaven els nens pel carrer.

A vegades, duguent-ho ansa per ansa, anaven amb una senalla o cove a fer la volta, la capta,
la questa i arreplegaven: nesples, atzeroles, serves, codonys, pomes, qualque meló i tot, raïms,
magranes i, per reiure, duien rosaris d’alls, nous, quequis. La gent tenia les coses aguiades,
preparades, a punt, a la mà per quan se presentessin els petits o la jovenalla.

Es recullen productes del bosc, essent els bolets els productes de tardor per excel·lència:
esclatassangs, picornells, llenegues, bolets de bou, gírgoles, i molts d’altres. Es poden cuinar
o afegir a tota casta de plats: arrossos, fideus, aguiats, remenats, torrats, amb carn, peix, ous...
El camp ens ofereix verdures i hortalisses: carabasses, cols, colfloris, albergínies, pebres,
moniatos, patates, alls... i fruites: castanyes, magranes, codonys, figues, mandarines, taronges
sanguines, caquis, pomes, peres, nous, ametlles, avellanes... La verema ens ha procurat el vi i
comença la temporada de collir oliva per elabora l’oli.

«(Octubre) [Formatge] Formatge. 20 i 21 maig, I. Vid. 27, 28, 30 oct. Per aquest temps me
pareix que si fan formatge. Aclarir el folklore del formatge. Procediments antics. "Madoneta,
madoneta,/ jo qui som tan bon atlot/¿no'm deixareu fer un clot/ par damunt es serigot/ a davall
sa busquereta?" Llucmajor. "Sa busquereta" surt quan la llet comença a bollir i la solen llevar
amb sa llossa. Fan el formatge. Lo que queda és llet formatge. De la llet formatge en treuen el
brossat. Lo que resta després del brossat és el "serigot" que el donen als porcells i als cans.”
En definitiva ens preparam per afrontar l’hivern i amb tots aquests productes ens procuram
les reserves nutritives. I sobretot, amb aliments rics en fècules i sucres.
platges de Cala d’Or
Simbologia del color vermell → joventut, passió, valentia. Hi apareix a
sang, a vermell, a la platja…
Tractament curiós de la mort: “Vermell” i “La platja”

Primera Comunió (Aleix)

El conte "Primera Comunió", el qual dona nom també al títol de l'obra d'Antònia
Vicens, comença en una tarda d'un dia calorós i humit. Dues protagonistes apareixen

20
tenint una conversa aparentment casual i rutinària, res estrafolari dins la rutina social.
Seguidament, se'ns descriuen les dues protagonistes com a dues dones dignes
d'admiració i d'allò més glorioses, amb certa dificultat per endevinar el seu vincle.
Seguidament, s'experimenta un contrast notable, ja que apareix Gertrudis, la dona més
vella del barri, que es posa a cantar "La Balanguera", l'himne oficial de les illes
Balears, escrita pel poeta Joan Alcover, persona amb la qual compartien moltes
semblances notables amb l'autora, com per exemple l'amor per la poesia i el seu lloc
d'origen (Balears). Gertrudis es veu sorpresa quan les joves reacciona a la cançó,
donant a entendre que la coneixen, no obstant rep per contesta una altra cançó molt
més moderna i diferent de l'anterior, no és cap altra que "Besame mucho" de Consuelo
Velàzquez. És per aquest fet com es pot veure un xoc d'estils musicals creat pel pas
del temps, molt distingit en cada una de les "protagonistes" de la història. A
continuació, veiem com les nostres dues protagonistes femenines i lleugerament
idealitzades amb el que vindria a ser el tòpic donna angelicata en referència a les
faccions i la bellesa individual de cada una, s'endinsen en el que és el contrast d'allò
que aparenten, una casa tètrica i vella, consumida pel transcurs del temps i la vida
salvatge (rates). Al cap d'un instant, on una de les protagonistes semblava submergida
en un lloc idíl·lic, el qual és si més no aquelles quatre parets tètriques reformades per
la imaginació, els hi passen pel cap petites vivències que van tenir dins d'aquell
habitatge (uns més tètrics i esgarrifosos que els altres), pel fet que recorden on es
masturbava el seu pare; tanmateix, també recorden, amb molt detall i precisió, una
cerimònia religiosa la qual va ser commemorada per una part bastant notable de la
família, i on ella era l'infanta per la qual es festejava i on girava el centre de la
celebració. Ho recorda com un moment molt feliç ple d'amor, per la qual cosa es pot
associar aquest sentiment a la creença i l'amor cap a déu, pel fet que es trobaven en un
acte religiós, la primera comunió (nom de l'obra). Si intentem comprendre el sentit de
les rates dins la història (pel fet que són anomenades en moltes ocasions), es pot
interpretar que són els petits records d'actes "fastigosos" o poc memorables que
embruten memòries pures i boniques com per exemple la primera comunió, pel fet
que durant tot el transcurs de la història veiem com van sorgint i escabullint-se
repetidament en petits instants, així com els records idíl·lics, on els actes "fastigosos"
no són si més no efímers però constants. Tanmateix, l'àvia de l'inici i el final de la

21
 història, així com la casa, adverteixen a les protagonistes del transcurs de la vida, pel
fet que tot neix i es mort, passant una etapa de creixement. Aquells records que tenien
de la seva infantesa on els adults intervenien de forma perjudicial, feia un gir
inesperat, pel fet que veien que ara elles es convertien en allò que recordaven
vagament. Aquest fet és molt visible a la pàgina trenta-set, on "la més tendra"
s'observa les arrugues de la cara que li sorgeixen a causa del pas del temps. A
continuació,
NO S ENTEN EL FINAL DEL GRAMOFON I LA BALANGUERA

Recordances (Aleix)

Judici (Pau)

Joventut (Joana)

Decència (Júlia)

El conte "Decència" té com a protagonista un personatge femení, una noia que per fi
troba un pretendent; una noia que havia sigut fruit dels seus pares de joves pel seu
«amor una mica escandalós» (p. 67) i per ella els seus avis van desheretar als seus
pares, ella sent la taca d'una família que era respectable, ara no ho és; una noia que
intenta trobar un bon home per ella, sense conformar-se, però li costa al principi:
«tractant homes vulgars, jo, d'aquests que t'agafen i t'arraconen i si no vas viva
t'empenyen a un racó d'oficina, homes sense tacte, sense poesia», «i tots sempre el
mateix, com si es volguessin cobrar es sopar, o s'entrada a sa discoteca, o es favor
d'haver-te treta de sa monotonia, com si una tengués l'obligació de deixar-se alçar es
vestit, (...)» (p. 68). Aquesta noia viu en un pis petit amb quatre noies que són
totalment diferents, elles es conformen, la protagonista no: «i jo vejam què seré, ¿més
exigent o senzillament més freda? ¿Elles desig i sexe, jo cervell i ambició?» (pàgs

22
 68-69). Ella es queixa de la rebutja dels familiars rics que té cap als seus pares pobres
sense decència per haver portat una filla abans d'hora i que a sobre sa mare li doni
consells de decència quan ella no ha tingut.

Fins que coneix a Jacint, explicant com és de bo aquest home, com es van conèixer a
una platja de Mallorca, ell estava de vacances allà, ella, en canvi, és mallorquina, com
l'Antònia Vicens. Ens continua explicant el festeig, quan es van coneixent, quan ell li
declara el seu amor abans d'agafar l'avió perquè està fent una carrera, quan acabi
d'estudiar es casaran, la noia els presenta als seus pares i ells encantats amb el jove, la
noia es demana un wiski doble. Després se'n van a passejar sota la lluna plena
acompanyada d'un home, no és En Jacint, sinó el cambrer que li havia servit el wiski
doble.

En Manuel, el cambrer del wiski doble, és igual que els homes que havia conegut
abans la noia, un home que grufa de porc, desgraciat que vol el mateix que els altres i
la noia s'ho permet aquella nit; no és un home educat, intel·ligent, sensible amb bones
intencions com tenir clar que es vol casar amb ella, tenir un pis on viure junts, tenir
fills, «ens tornarien blancs els cabells, envelliria la sang sí, el cor no» (p. 73) com ho
és En Jacint. La noia s'adona que ha d'escollir si desig i sexe, el que li pot oferir En
Manuel o cervell i ambició, el que li aporta En Jacint. Es decideix per la passió, per
tenir relacions sexuals «i me'n fotré de tots els que trobi» (p. 75).

Carta sense acabar (Pau)

Anècdota (Pau)

La cita (Suhayla)
A la cita se'ns narra la trobada entre un home casat i una dona. Ell és un home pare de família
respectat, tranquil i molt vergonyós que intenta obrir-se a la idea de consumar el seu desig

23
amb la dona amb la qual queda sovint a un bar. Ella és una dona que no sap ben bé si estima a
l'home del bar o si és que es troba amb ell només per costum. El que sí que sap és que té un
desig sexual molt elevat i intenta dir-li a l'home, però mai s'atreveix, en veure'l al bar amb el
got de whisky a la mà nerviós com si fos el primer dia que la veu, es queda sense paraules i
només se'l queda mirant amb desig. El sentiment de culpabilitat és present en l'home, ja que
sentia vergonya pel seu desig, cada cop que quedava amb la seva amant pensava no
presentar-s'hi, però sempre acabava anant-hi abans que ella i es prenia un parell de whiskys
per trobar el coratge de mirar-li els ulls i aconseguir dir alguna paraula. L'atracció sexual que
sentien l'un per l'altre era grandiosa, tots dos tenien la necessitat de confessar-li a l'altre les
intencions de resoldre aquesta tensió sexual, però cap dels dos no ho assolia. El dia que narra
el conte, l'home aconsegueix confessa-li a l'amant el motiu de la seva timidesa, que és la seva
situació a la seva infància: els seus pares li feien burla i el feien sentir insegur des de petit,
que era molt primet i li feia falta engreixar per agradar a les noies i que la seva mare era una
dona peculiar, amb una energia eròtica i un caràcter fort. També se'ns parla de la infància que
la dona recorda: un dia a la cuina de casa dels seus pares una escena on el seu pare la vol fer
viure al marge de la societat i no vol que surti com totes les altres noies, però al final surt i es
comença a fer preguntes de tota mena i és quan comencen els seus pensaments fantasiosos.
Al final del conte l'amant està a punt de confessar-li el seu amor amb un 't'estimo' al seu home
quan ell de sobte s'aixeca i l'agafa del coll (la mata?). El que veiem en aquest conte és el
poder del pensament eròtic que tenen ambdues persones que el protagonitzen, però que cap
dels dos s'atreveix a confessar a l'altre. Aquest pensament és tan fort que els deixa sense
paraules i només es poden mirar, però tot canvia quan ell li confessa el motiu de la seva
timidesa i sent que ella en fa burla amb la mirada, en aquell moment el pensament de l'home
canvia i acaba expressant la força del seu desig i la seva ira agafant-la del coll fins a
matar-la.Crida l’atenció de utilitzi els pronoms ell i ella com a noms propis.

Esclat (Joana)

Desencant (Suhayla)
Aquest conte simbolitza el desencant d'una parella que al principi de la relació estava
enamorada i tot el que sentien era màgic, un dia tot canvia i ja no són feliços junts i ja
no es preocupen l'un per l'altre. Ell és un home que s'ha tornat despreocupat amb un

24
punt de crueltat, i ella només desitja tornar a ser com abans i tornar a sentir el que
sentia abans. Ella enyora la joventut que ha viscut amb tanta felicitat, se sentia lliure i
ara se sent tancada i només pot imaginar el passat, les aventures que vivia i també el
seu primer amor, el primer sentiment que va experimentar amb un noi del qual no
recorda el nom. Ara es passa els dies a casa i quan surt no hi vol tornar. Quan dona
llibertat a la seva imaginació, veu la seva joventut, recorda el desig que sentia en veure
l'amor i com es va resistir perquè era mal vist que una noia mostrés atracció per un noi
i el deixés tocar-la. Aquesta resistència no va durar gaire i va anar-se'n amb aquest noi
i va sentir el que creia que era l'amor vertader per tot el seu cos. Enyora aquesta
joventut i es mostra molt nostàlgica perquè a part d'experimentar l'amor també
experimentada la novetat del món, res era ordinari per ella com ara ho és. Torna a la
seva realitat amb el seu marit allà en mig del bosc: s'havia casat a correcuita i al cap
de nou mesos ja tenia una responsabilitat, treballava molt per una misèria, era pobra i
infeliç, es considera una completa desgraciada, inclús es planteja que sigui ella la
culpable de la infelicitat del seu matrimoni, tot i que el seu marit la tracti malament.
Ella a vegades intenta acostar-se al seu home per fer un intent de sentir la tendresa que
abans sentia, però ell sempre fuig d'aquest amor i es refugia en els seus pensaments, la
seva soledat i la seva ira.
L'home també recorda amb enyorança la seva joventut, els seus diumenges feliços
amb el seu millor amic Pere al qual idealitza, però a la vegada enveja, la seva enveja
és tan gran que tot i tenir-li molta estima se n'alegre de la seva mort. Sovint somia amb
una realitat paral·lela on és feliç i quan es desperta probablement es troba la crua
realitat plena d'infelicitat. En alguns moments es planteja la idea de matar la seva
dona, creu que si fos fàcil seria capaç de matar-la pe no estar més amb ella i per
desfer-se de la gran infelicitat i ira que sent. El sentiment més personal de l'home és la
ira que sempre provoca la tristor i els plors de la dona, que vençuda i desesperada
només pot plorar. La dona compara les rialles sense sentit amb el seu mart al principi,
reien de tot i ara ell s'enfada per tot i ella només plora. Igual que compara el seu
passat feliç amb el seu present fracassat, també es compara amb una família jove que
veuen al llac on es contextualitza la història, la parella jove està experimentat la
felicitat que un cop ells van sentir. Al final del conte l'home acaba enfadat per no res i
la dona plorant com sempre.

25
26