BLOC II COMUNICACIÓ I LLENGUATGE

2.1 El llenguatge entre els sistemes de signes

El llenguatge és un sistema de comunicació, però hi ha molts sistemes de comunicació
com per exemple enviar un missatge, un mail, penjar algo en el Campus virtual...
Típic esquema de la comunicació. Qualsevol esser viu que es comuniqui pot representar
aquest esquema (abella, alien, balena, humà)

Esquema comunicació Jakobson 1958

Emisor emet un missatge (significat) en un context concret. Nosaltres no ens

comuniquem a través de significat ens comuniquem a través d’un codi = llengua. El
llenguatge és la facultat humana que ens permeix crear aquest codi (llengua). Aquest
missatge viatge a través d’un canal (internet, espai, temps..).
Aquest esquema ens sembla tan obvi que sembla absurd estudiar-lo però la gràcia és
treure’l del context humà i veure que el podem aplicar a altres coses.

Missatge és una informació que l’hem de codificar d’alguna manera (com pensem à
imatges, paraules, abstracte...) El missatge el codifiquem amb una llengua, aquest codi
està relacionat amb un signe.

ELS SISTEMES DE SIGNES

La ciència que estudia el sistema de signes és la semiòtica: estudia els sistemes de
signes en les comunitats humanes. Els sistemes de signes són culturals no naturals.
Tipus de signes:
Icona: Relació de semblança entre la forma i el significat. (Pintures, mapes..) Les
icones són culturals.
Indicis: Relació de contigüitat amb la realitat (Fumà incendi, petjades ha passat algú)
És el més humà, tothom reacciona igual
Símbols: Relació convencional o arbitraria (senyals de trànsit, logotips...)

EL CODI:
Els conjunts de signes formen codis
En un codi els signes s’interpreten en relació amb uns altres. No són aïllats i solitaris,
tots els signes s’interpreten uns en funció dels altres, tenim series de signes. No és
aleatòria que s’assemblin certs signes, el conjunt crea un significat.

Un codi és un conjunt de pràctiques familiars als usuaris d’una comunitat, per tant,
compartit en una estructura cultural amplia:
 Codi de conducta, protocol, vestimenta
 Codis de regulació =lleis d’una societat
 Codis lingüístics = llengües
EL SIGNE LINGÚÍSTIC:
“La llengua es un sistema de signes exprimint idees.” (Sausure, 1916: Introducció 3)
Cadascuna de les llengües son sistemes de signes
Les dues parts del signe lingüístic:
És una moneda amb dues cares, una paraula té dues cares, la forma (o significant) per
una banda i el significat per altre.
La forma és la imatge acústica de la paraula, si diem arbre” la paraula que s’està emeten
és la forma.
El concepte és la imatge que percebem, la imatge mental que ens fem del que ens
diuen.
La relació entre la forma i el concepte és totalment arbitrari, s’ha decidit que arbre
signifiqui el concepte que han volgut.
L’arbitrarietat permet expressar conceptes abstractes (honestedat, significat,
pragmàtica...)
Idealment tenim un concepte (o referent) per significat. Però, existeix la polisèmia:
banc. Això no passa en els llenguatges científics.

PROPIETATS DEL SIGNE LINGÜÍSTIC: Són 5

Arbitrarietat: el significat és l’enllaç entre la forma i el significat és arbitrari, és
convencional, no és natural, no hi ha relació de semblança, però si que existeixen
fenòmens de fono-simbolisme.
Les llengües no series possibles sense arbitrarietat. En les llengües hi ha recursos que
son productius, i aquest recurs ho és molt.
Hi ha vegades que intentem reproduir amb sons fenòmens naturals, però té mes relació
amb la mímica.

Linealitat i discontinuïtat: Parlem en el temps: “el significante, por ser de naturaleza

auditiva, se desenvuelve en el tiempo únicamente y tiene los caracteres que toma del
tiempo: a) representa una extensión, y b)esa extensión es mesurable en una sola
dimensión; es una línea” (Sausure, 1916:133)

El signe lingüístic és lineal en el sentit temporal, en la manera oral o gestual estem

sotmesos al temps. I per altra banda tenim la discontinuïtat, el signe lingüístic està
format per unitats que es poden separar. El llenguatge el podem dividir en sub-fraccions
fins arribar al punt mes petit que és el so, és a dir que és discret i no continu, les unitats
es poden separar i no es donen de manera paral·lela en el temps.

Immutabilitat i mutabilitat:
Mentre que el significat té amb el concepte una relació arbitraria (o convencional),
respecte a la comunitat lingüística que empra un signe lingüístic la relació és
d’obligació, li ha estat imposat com una herència que es transmet de generació en
generació i és immutable si es vol mantenir l’efectivitat de la comunicació.
Encara que sembli una contradicció, el signe lingüístic és immutable i és mutable
alhora. És mutable perquè existeixen factors que ho fan canviar al llarg del temps, bé en
l’aspecte fonètic (dels sons), o en el semàntic (dels significats).
Per que la comunicació sigui efectiva hem de fer servir el signe lingüístic de manera
immutable, no ens el podem saltar, però per altra banda és mutable les llengües canvien
i s’adapten als contextos que vivim, un exemple n’és la polisèmia, als signes lingüístics
se’ls hi van afegint significats. Aquesta mutabilitat és una qüestió social.

2.2 Comunicació animal i llenguatge:

Els animals poden parlar? Els animals es poden comunicar, la comunicació és tot,
mentre que el llenguatge és un puntet dins la comunicació i és només humà. Per això
diem que els animals no tenen llenguatge, però si que tenen sistemes de comunicació
propis entre ells i amb nosaltres.

SENYALS COMUNICATIVES VS. SENYALS INFORMATIVES:

La comunicació implica intencionalitat. Perquè hi hagi un senyal comunicativa ha
d’haver alguna intenció, sempre hi ha una voluntarietat, les informatives, en canvi, no
tenen cap intenció de res, no intenten enviat cap missatge.
- Els animals tenen sistemes de comunicació propis i complexos:
- Comparteixen algunes característiques amb el llenguatge humà
- No podem ensenyar-los el nostre llenguatge, almenys no perfectament.

Sistemes de comunicació en llibertat vs. Amb entrenament

LES ABELLES: es comuniquen entre elles per avisar-se de on està el menjar i com
poder arribar-hi.
Es comuniquen a partir de vibracions, moviments, com una mena de dansa. Son
moviments que comuniquen a la resta del grup la posició exacta i la distancia a la que es
troba el menjar. Fan referencia al sol per comunicar-se.
Què ens diuen els estudis?
- Les danses són innates, però es perfeccionen amb el temps i la pràctica.
- Només les exploradores poden ser emissores, la resta poden ser només
receptores.
- La distancia que indica la dansa pot canviar d’una colònia a l’altra, és a dir,
tenen dialectes.
- Poden comunicar coses que no són davant d’elles. Propietat de desplaçament.
- Com el llenguatge humà, poden traslladar infinitat de missatges, però només
sobre un tema: la localització del pol·len respecte al rusc. Tenen unes variables
que es poden combinar per crear infinitats de missatges però sempre en un tema
en concret.
- Només poden emetre missatges sobre el moment actual. No poden recordar,
per exemple, on estava la font d’alimentació de la setmana passada.

LA COMUNICACIÓ DE LES AUS

Tenen unes capacitats vocals impressionants, moltes de les aus poden imitar qualsevol
so. El fet que fisiològicament un animal pugui fer una cosa no vol dir que l’estigui fent
servir. En el cas de les aus, en sentit d’aparell fonedor tenen més possibilitats de produir
so que els humans però això no vol dir que els facin servir.
Les aus es comuniquen de dues maneres: a traves dels reclams i a traves de les cançons.
Diferencies cerebrals entre un ocell que canta i un que no canta  només fa reclams.
 Els reclams: funcions socials, agrupar
el grup, avisar que hi ha un depredador.
Les cançons: les produeixen només els
mascles amb fins reproductius i tenen
molta més complexitat. Són innates.
Els ocells cantaires tenen període crític,
necessiten un model adult per
perfeccionar la cançó i si no el tenen la
cançó serà sempre defectuosa. Igual
que amb els humans.

El cant del ocells és innat però necessita obligatòriament un model, sense model si que
podrà cantar però serà defectuosa. Els ocells a més poden aprendre cançons d’altres
ocells. Exactament igual que amb els nens.
Es creu que això passa perquè els ocells i els humans compartim un gen que es diu
FOXP2 (factor de transcripció) que hem vist que té una relació molt forta amb el
llenguatge, la facultat humana d’adquirir una L1.
Família KE mostra una mutació d’aquesta gen i té problemes amb el llenguatge: trastorn
específic del llenguatge. És un problema genètic relacionat amb el FOXP2.

CONCLUSIONS SOBRE LES AUS

• La capacitat fisiològica no ho és tot (imitació).
• Comunicació: cançons i reclams
• També podem parlar de dialectes
• La producció de la cançó és innata, però necessita el model d'un adult per a
ser correcte. Hi ha una edat crítica.
• Les cançons tenen sintaxi.
• Utilitzen l'hemisferi esquerre per a la localització de les estructures
comunicatives (com els humans)
• El cant pot ser totalment après. En el sentit que sempre poden aprendre un cant
que no sigui de la seva pròpia espècie.
• El FoxP2, necessari per a desenvolupar el llenguatge en els humans, també es
troba en els ocells cantaires.
CENTACIS : Odontocets (amb dents) Misticets (barbes)
ODONTOCETS:
DOFINSodontocets. Tipus de sons que produeixen: xiulets, clics. Fan sevir la faringe
i els amplifiquen amb el greix del cap. Produeixen freqüències entre 100-150.000Hz.
Nosaltres percebem fins a 20.000. Els dofins ens comuniquen amb sons d’alta
freqüència. Fan servir els seus sons per orientar-se en aigües tèrboles i de nit 
ecolocalització (orientació a traves del so). L’ús és social, per coordinar-se en la caça,
per saber on son, per xerrar, tenen fins i tot xiulet de signatura (alguns “el seu nom”).
ORQUES odontocets. Xiulets de signatura de grup. Fan servir la comunicació
bàsicament per caçar. Ensenyen als cadells per millorar l’eficàcia del grup (tot i que
també hi ha un punt d’innatisme)

MISTICETS:
BALENES: Fan servir el seu cant per reproduir-se, els fan els mascles. És un cant de
baixa freqüència, són sons molt greus i intensos això és perquè els sons greus viatgen
més en l’espai. Són cançons com els ocells. Els cants de les balenes són molt
complexos, tenen sintaxi, és com si sentíssim una llengua estrangera. S’assembla més al
signe lingüístic.
Conclusió:
- La comunicació odontocet i misticet fan servir per a fins diversos
- Els misticets tenen cants discrets i extremadament complexos

PRIMATS EN LLIBERTAT:
Vocalització  animals emeten sons vocals que tenen una intenció comunicativa. Als
anys 60 es pensaven que aquestes vocalitzacions eren involuntàries però ara s’està
estudiant que això no és així.

VERVETS: Grups de primats que viuen en grups d’individus que tenen tres senyals
voluntàries. 1- enemic que ve per terra, senyal que té una reacció especifica- pujar. 2-
enemic ve pels arbres, reacció amagar-se. 3-senyal específic per la serp, reacció
busquen la serp i fugen.
Tres senyals d’alarma diferents que emet un dels membres del grup que indica un
depredador concret i que tenen una reacció especifica. Van arribar a certes conclusions.
Aquests senyals són arbitraris, el so NO s’assembla al depredador. Són senyals innats,
no cal que s’aprenguin. No són separables, no podem fragmentar-los en unitats (són
continus). Es un sistema de comunicació tancat, no poden crear un nou crit per alertar
d’humans per exemple.

ALTRES MAMIFERS: Gossets de les praderies

Tenen un sistema de comunicació completament diferent als Vervets. El seu sistema de
comunicació és obert: si tenen un depredador nou poden inventar un so/senyal nou i a
més poden adjectivar els depredadors. Cada so conté unitats més petites, son discrets i la
informació s’acumula. Punt de sintaxi, poden sumar senyals diversos per indicar
l’amenaça. Poden parlar d’un tema concret amenaça.

ENTRENAMENT HUMÀ D’ANIMALS

Exemples:
Gats Procés d’auto domesticació, els gats adults no miolen, miolen per comunicar-se
amb nosaltres. El gat adult miolant busca la nostra reacció. Els gats adults entre ells no
miolen tenen altres sistemes de comunicació.

Gossos Els hem domesticat nosaltres. Els gossos pigalls tenen un altre nivell
d’entrenament. A diferencia dels udols dels gossos que serveixen per comunicar-se amb
nosaltres, els llops udolen per comunicar-se entre ells. Els humans a través de reforços
positius o negatius ens intentem comunicar amb ells per domesticar-los. Nosaltres
podem ensenyar l’arbitrarietat als gossos.
Lloros  Cas del lloro Alex: diuen que podia parlar – NO, el que està fent el lloro és
imitar no ha aprés a parlar sinó a imitar un so. L’experiment no es va poder replicar per
tant no se li dona validesa.

Primats en captivitat  Hem intentat com a humans ensenyar el nostre llenguatge a

animals, aquest és el cas dels primats. Experiments moralment qüestionats.

Ensenyar als primats a parlar:

- VIKI: Als anys 40 un matrimoni Keith i Catherine Hayes, cuiden un ximpanzé

femella com si fos una filla humana. Després de 6 anys d’entrenament va ser un
fracàs absolut. La Viki només va ser capaç de pronunciar : Papa, mama, cup i
up. Es va arribar a la conclusió que per la posició de la Glotis NO podia parlar.

- WASHOE: Anys 60. Alan i Beatrice Garden. Experiment que fa el mateix però
en llengua de signes. Ximpanzé femella criada com a humana, 8 anys
d’entrenament. Arriba a reconèixer 500 signes i a reproduir-ne 80. No va ser mai
“fluent” amb la sintaxi.

- SARAH: Anys 60. David i Ann Permack. Ximpanzé femella no criada com a
humana, volien entrenar-la. Ja no estem ensenyat llenguatge humà sinó un
sistema de comunicació. La van intentar entrenar per que interioritzes la sintaxi.
Volien comprovar si tenim la gramàtica innata com diu Chomsky i si els
Ximpanzés també la tenien. Ho van aconseguir amb la Sarah, que fes certes
oracions. Sistema d’entrenament no estan fent que parli. Pregunta: pot qualsevol
ximpanzé contruir oracions completament noves, sense l’ajuda de cap estímul
extern? NO

- KANZI: Anys 80, 90, actualitat. Té 40 anys. Únic experiment que continua en
marxa. Sue Savage-Rumbaugh. Es un Bonoboo. No va ser entrenat des de un
primer moment, estaven ensenyant a la seva mare Matata però ell va aprendre
també de manera més natural. No estan ensenyant-li cap llengua humana/natural
sinó lexigrames (taula de signes que tenen el seu significat arbitrari.

Tots els primats son capaços de comunicat la sensació de por però només els humans
poden dir que tenen por.

Els animals tenen sistemes de comunicació propis que poden arribar a ser molt
complexos. Aquests comparteixen algunes característiques amb el llenguatge humà i
que no podem ensenyar-los el nostre llenguatge.

2.3 Trets específics del llenguatge :

Charles Hockett: primera persona que va parlar dels trets específics del llenguatge. Ell
era estructuralista, va intentar buscar un sistema per estructurar el llenguatge.

- Canal vocal-auditiu  es va posar per eliminar que es parles només de

llenguatge escrit, el problema que ens trobem és que també existeixen les
 llengües de signes que també son llengües i que utilitzen el canal gestual-visual.
Aquest punt és vàlid fins a cert punt perquè exclou la LS.

- Transmissió irradiada i recepció direccional  Jo quan parlo la meva veu té una

forma d’ones que estan irradiant-se al meu voltant, no puc controlar qui m’està
sentint. I la recepció direccional vol dir que com a receptors sabem des de on ens
estan parlant. Tenim una recepció direccional del missatge.

- Evanescència o transitorietat  El missatge és transitori, quan acabo de parlar el

que he dit ja no està present. El missatge és evanescent perquè està a l’aire és per
això que s’inventa l’escriptura.

- Retroalimentació No s’aplica a les LS, perquè vol dir que ens sentim a
nosaltres mateixos i que podem ajustar el volum.

- IntercanviabilitatVol dir que com a humans tots podem ser emissors i

receptors del missatge a diferencia de les abelles, els ocells, les balenes...
Tothom pot emetre i rebre. Intercanviabilitat de rols.

- Especialització Vol dir que els humans hem especialitzat la parla, quan estic
parlant no faig cap altre funció vital o fisiològica, només estic parlant. Molt dels
sistemes de comunicació animals si que ho fan p.e: quan els gossos marquen el
territori també estan pixant.

- Semanticitat El missatge ha de significar alguna cosa. No podem entendre el

llenguatge sense significat.

- Arbitrarietat La trobem en molts sistemes. Arbitrarietat del llenguatge.

- Productivitat Capacitat per crear missatges infinits. El llenguatge humà és

molt productiu. Podem produir i interpretar infinitat de llenguatges d’una
manera il·limitada. La majoria d’animals tenen referencies fixes. Nosaltres
podem crear noves peces lèxiques, neologismes, derivar, composar i produir
noves oracions. Tenim moltes eines per tal de poder crear nous conceptes o
noves realitats de manera potencialment infinita.

- Desplaçament Capacitat humana de poder parlar de coses que no hi són allà,

que no existeixen allà o que no són properes al lloc ni al temps. Tenim
desplaçament temporal podem parlar de passat, de futur, de espai i fins i tot
podem inventar realitats que no existeixen.

- Transmissió cultural La L1 es transmet culturalment. L’esser humà no ve

programat genèticament per a aprendre una llengua concreta. El nadó pot
aprendre qualsevol llengua; aprendrà la del seu entorn immeditat. Les llengües
es transmeten de generació en generació. Les balenes o els gossets de praderia
també tenen transmissió cultural. Hi ha animals que tenen el llenguatge innat.
Una abella italiana encara que es traslladi a una colònia austríaca no pot
aprendre la dansa austríaca, ja que el seu llenguatge és innat. Els humans no
tenim aquest innatisme del llenguatge, si no tenim la transmissió cultual no
 parlem. Hi ha hagut casos de Reis que han intentat demostrar que la llengua és
innata per trobar quina és la llengua primigènia (evidentment és mentida) Si
criem un nen sense cap tipus d’estímul aquesta persona no podrà desenvolupar el
llenguatge de manera normal cas de la Jini.

- Prevaricació Capacitat que tenim als humans de mentir, no moralment sinó de

parlar de coses que no son reals. Ve determinat directament pel desplaçament.
Capacitat d’hipòtesi, d’imaginar el futur, el passat. De no referir-nos només al
món present. Ironia, metàfora. La prevaricació no és només humana, els animals
menteixen. El que passa és que els humans són molt productius amb la
prevaricació.

- Caràcter discret Discontinuïtat dels signes lingüístics, segmentabilitat.

- Dualitat o doble articulació El llenguatge està organitzat en capes normalment

en capes de dos. Això s’aplica a molts nivells. Per exemple podem generar sons
individuals a nivell físic: s, r, e, c, o ,a.. (primera capa) Com a sons, cap d’ells té
un significat intrínsec, però la seva combinació pot crear unitats (segona capa)
amb significat : Casa. Aquesta unitat de significat (casa)s’oposa a altre unitats
amb diferents significat (cosa) o sense ell (csa). Això també s’amplia a la
morfologia, la sintaxi.. Té relació amb el caràcter discret.
Com a conseqüència d’això tenim l’economia del llenguatge humà.

- Reflexivitat  Únic que es considera exclusivament humà (de moment).

Propietat que tenim de reflexionar sobre el llenguatge. Es tracta d’una funció
metalingüística.

Els humans hem acabat fent servir el llenguatge per coses que no són comunicar-nos.

2.4 El llenguatge natural: llengües orals i llengües de signes

LLENGUES NATURALS I ARTIFICIALS:

Llengües naturals: han sorgit en comunitats humanes de manera natural, no hi ha
hagut una planificació, si que es pot haver normativitzat però ha sorgit de manera
orgànica. Segons la ONU hi ha 194 estats sobirans en el món i segons la UNESCO 6000
llengües. Normalment tots els territoris són plurilingües. Totes aquestes llengües són
llengües naturals, encara que no tinguin escriptura, les parli poca gent o estiguin mortes
són llengües naturals.
P.E: el llatí encara que estigui morta és natural, aquesta llengua està morta perquè ja
no queden parlants natius ni té una comunitat de parlants. Poden seguir en ús.
Una llengua per estar viva ha de tenir parlants natius i ha de tenir una comunitat viva
que la faci servir com una necessitat ha de ser una llengua principal d’ús, no com a
llengua ocasional.

Llengües artificials: Aquelles llengües que no han evolucionat de manera natural al

llarg del temps, sinó que una persona les ha creat de manera planificada. Són llengües
que es poden parlar (si una llengua no es pot parlar no és una llengua és un
entreteniment). Com per exemple: Llengües de Tolkien, esperanto.. Aquestes llengües
es poden parlar, hi ha gent que les parla, les estudia i les fa créixer. Aquestes llengües
estan basades en llengües naturals.
El llenguatge dels sims no és una llengua perque
PERQUÈ INVENTEM UNA LLENGUA:
- Per parlar la ciència: Llengües experimentals, per explorar els límits del
llenguatge, estan sotmeses al experiment:
o KELEN (sotomayor): Totes les llengües tenen verbs (tret universal
absolut). Ella vol crear una llengua artificial que NO tingui verbs.
o ITHKUIL (Quijada): Llengua que vol fusionar les matemàtiques,
formules, física amb el llenguatge. Volia crear una llengua que servis per
parlar de les matemàtiques.
o LAADAN (Sutzze Haden): Llengua que intenta sortir del patriarcat,
intenta reestructurar les llengües que s’han construït de manera patriarcal
i construir-ne una de nova.

- Per crear art: llengües fictícies, aquelles que estan creades per estètica, per
representar el caràcter d’un poble, etc. Normalment són molt irregulars i això les
diferencia molt de les llengües auxiliars
o Aquelles que es fan per escriure: Com que no estan pensades per parlar
sinó per llegir-la són estructuralment més complexes.
o Aquelles que es fan pel món audiovisual: El més important és la fonètica
no la estructura.

- Per comunicar-nos: Llengües auxiliars, objectiu comunicar-nos entre nosaltres,

quan no compartim una llengua comuna. Les bases de la llengua són molt
obvies.

Hi ha 4 tipus de llengües auxiliars (que fem servir per comunicar-nos entre dues
comunitats o persones que no tenim la mateixa llengua):
o Auxiliars naturals: aquelles que utilitzem de manera auxiliars entre
persones que no comparteixen llengua però que són naturals.
o Auxiliars artificials: aquelles que no són naturals: Esperanto (es basa en
llengües naturals indoeuropees), interlingua..
o Idioma controlat: llengua natural que està simplificada, que es fa servir
un lèxic molt bàsic, que es regularitza. Els idiomes controlats neixen en
contextos industrials molt clars, servien per entendre instruccions
bàsiques.
o Pidgin: Té relació amb com neix una llengua.

ESPERANTO: Llengua auxiliar més comuna, la llengua planificada més parlada del
món. Llengua creada a la fi del s. XIX (1887) per Zamerhof (un oftalmòleg polonès)
amb voluntat de ser una llengua internacional. No és una llengua oficial de cap estat
però es parla en més de 70, té l’objectiu de ser la L2 més parlada per poder comunicar-
nos entre cultures. Té més de 2.000.000 parlants. Té nadius  hi ha gent que parla
esperanto com si fos la seva L1. Funciona perquè crea comunitat. És una llengua
aglutinant, el seu lèxic es basa en les llengües romàniques i les germàniques, la seva
sintaxi en les eslaves.
No interessa que es converteixi en L1 perquè s’ha de evitar el canvi lingüístic, el que
interessa és la contenció d’aquest ja que ha de ser una llengua comunitària auxiliar i no
pas la llengua nativa d’una comunitat.
L’esperanto és una llengua aglutinant, ajunta diverses paraules per crear-ne de noves.
(Com en l’alemany)
COM COMENCEM A CREAR UNA LLENGUA ARTIFICIAL?
La llengua artificial es basa en una llengua natural. Una llengua natural té una
estructura. Una llengua no es pot crear donant noms randoms a les coses. Les llengües
artificials han de basar-se en llengües naturals.
Quins sons té? Primer s’han se saber quins sons són possibles en la teva llengua
artificial. Quins fonemes té? Quines combinacions de sons són possibles? Per exemple
fer servir les consonants líquides com les r com a recurs productiu, en lloc d’utilitzar
una vocal. Tons i entonació: és tonal com el xinès o entonativa? Quins tipus
d’accentuació té? Ex: Francès  agudes, Castellà  80% paraules són planes, Grec 
moltes són esdrúixoles.
Com funciona la seva morfologia (aillant, aglutinant, etc.) i la seva sintaxi? Com
s’escriu? Té preposicions o posposicions? És nomino-acusativa o ergo-absolutiva)
(Euskera) No entra.

TÍPOLOGIA GRAMATICAL

QUÈ ÉS LA TIPOLOGIA? Part de la lingüística que classifica les llengües segons:

- Com funcionen en els diversos nivells de la llengua.
- La seva família lingüística.

La tipologia es basa en que totes les llengües han de ser comparables, han de tenir
aspectes en comú i això fa que es puguin crear grups. Les llengües presenten diferencies
entre elles. Busca trets que tinguin totes les llengües del món, trets universals com per
exemple: totes tenen verbs, noms...

FONÈTICA I FONOLOGIA
Sons possibles i no possibles. Trobar tots els sons de les llengües del món i quins es
poden fer i quins no.
Veure si hi ha algun so que tinguin totes les llengües del món de moment no hi ha
cap. Si que hi ha sons que el 90% de les llengües tenen, aquests són la A, I, K i M
aquests 4 sons estan en el 90% de les llengües del món, això es deu a que son sons molt
fàcils de fer (expilacions articulatòries) MA és dels primers sons que fan els nadons. A
és la vocal articulatòriament més fàcil i la I és la vocal més oposada a la A.
La tipologia s’interessa per quins sons son els mes populars, quins els menys i quins son
possibles o impossibles. Saber si hi ha un mínim o un màxim de sons que pot tenir una
llengua.

Inventari fonològic: quins sons i quins fonemes te la teva llengua. Es poden classificar
les llengües segons les estructures sil·làbiques (la síl·laba bàsica que tenen el 90 % de
les llengües del món és consonant-vocal MA) El català permet més estructures
sil·làbiques que el castellà ex: CCVCC  Blanc, també es poden classificar segons els
sons vocàlics o els sons consonàntics que té una llengua.
I per últim l’ús del to. Llengües tonals (xinès, fan servir pràcticament tota l’estona
monosíl·labs i cadascun d’ells té un to diferent. En mandarí hi ha 5 tons diferent. Canvia
el significat de la paraula depenent del to.) o entonatives (català, castellà, anglès.. Es
fan servir entonació per una funció determinada exemple: fer preguntes. Es fa servir la
entonació per donar un significat pragmàtic.).
MORFOLOGIA
Estudia l’estructura de les paraules. S’ha de diferencia entre
• {Morfema}: unitat mínima d’anàlisi lingüístic amb significat. El significat que
té una paraula.
• /morf/[morf]: forma física (acústica però normalment expressada de manera
fonològica) que agafa un morfema. Forma.
Català: parl-o Lexema/arrel + o
Morf “o” conté els morfemes 1 persona, singular, present, indicatiu.
• Al·lomorf: dos morfs que expressen el mateix però que es fan servir depenent
del context. Dos morfs que expressen el mateix, però que es fan servir segons el
context. És a dir dos morfs del mateix morfema.

Ex: Camion-es Pato-s  dos morfs que volen dir el mateix : PLURAL

Per tant, el morfema de {plural} en castellà es pot expressar amb dos morfs diferents
(/-s/ i /-es/), aquests al·lomorfs varien depenent del context fònic, per tant, són
al·lomorfs. Perquè hi ha un al·lòfon que fa que fonèticament s’hagi de canviar
depenent de la lletra que hi ha abans o després del sufix/prefix.

Tipus morfològics de llengües:

- Analítiques: (si ho són molt, se’n diuen aïllants) La seva morfologia està
separada. 1 morfema = morf = paraula. Cadascuna de les paraules és
independent de la resta. Cada significat va sol, els seus morfemes van separats
són paraules separades.
[wɔ mən tan tçin] (phonetic description, tones omitted)
I plural play piano
‘We are playing the piano’

- Sintètiques:
Aglutinants: L’alemany té tendències aglutinants. Llengues que fan
paraules bastant llargues. 1 morfema = 1 morf Cada morfema té un morf
pròpi. Aglutinenen moltes paticules amb significants diferents que
s’ajunten.

Ni: I
U: you
A: He
Na: present
Li: pasat
Ta: futur

Fusionants o flexives: 1 morf =1/2/3 morfemes. El català ho és.

 Polisintètiques: Fan oracions amb paraules. No separen sinó que són el
que per nosaltres és una paraula són oracions. Són les més oposades a les
aïllants. Tot va junt no es poden separar les paraules.

Normalment les llengües no són només d’un tipus: Fan servir processos diferents però
tenen tendència a fer més ús d’uns que d’altres. Les llengües del món combinen aquests
processos però poden ser més o menys productius.
Ex: català verbs són fusionants però les preposicions són analítiques.
Diacrònicament també poden haver-hi canvis i amb el temps poden convertir-se en una
cosa o en una altra.

Pinyin: com transliterem les llengües que s’escriuen en ideogramas.

TIPOLOGIA SEGONS L’ORDRE DE CONSTITUENTS

Podem classificar les llengües segons com ordenin els seus elements: SUBJECTE-
VERB-OBJECTE
Determinem a quin ordre d’elements té una llengua segons quin és l’ús més freqüent
dels elements, el que no està marcat estructuralment i quin és l’ordre que es presenta en
un context neutre més pragmàtic.
• SVO: S= Subjecte, V=Verb, O= Objecte.
 català, castellà, anglès
• VSO: V= Verb, S= Subjecte, O= Objecte
 àrab, irlandès, gal·lès
• SOV: S= Subjecte, O=Objecte, V= Verb
 turc
• VOS: V= Verb, O= Objecte, S= Subjecte
 fijià
Tenim llengües que no tenen ordre dominant sinó
que és lliure perquè el que marca la funció
sintàctica dels elements no és l’ordre sinó
marcadors morfològics o tonals.

També hi ha llengües que tenen un ordre més fix que d’altres com per exemple l’anglès
té un ordre més fix que el català.

L’ordre d’elements més populars és SUBJECTE – OBJECTE – VERB

JAPONÉS

CATALÀ

GALÉS

MALAGASAY

HIXCARYANA

URBÚ

LLATÍ

LLENGÜES ARTIFICALS I CINEMA

- Parsel tongue > tot és sord (no tenen cordes vocals) i no tenen labials (no tenen
llavis) / sona com a serp (xiuxiueig) i allarga els sons / pharyngeal fricative
(Fricativa faríngia sorda) constricció / Llengües nigerocongolesas (parells
mínims vocàlics). EL PARSEL NO ES POT PARLAR

- Klingon> Marc Okrand / La idea del kilingon és que no sones com cap llengua,
volia que sonés com un alien per tant : No sona com cap llengua. Per això
utilitza el: OVS (objecte, verb, subjecte) 1% de les llengües / Volia sonar guerrer
i gutural /Africada uvular sorda [q͡ χ] —juego (castellà)— (recordeu aquesta
africada palatal sorda [t͡ ʃ ]) + [ɖ] (els actors no ho fan) Llengua artificial més
antiga, té bastant recorregut, hi ha gent que parla amb klingon.
Creades per a la sèrie. Martin NO ha creat les llengües, les han creat lingüistes amb
mètode i característiques de les llengües naturals (morfologia, sintaxi, etc.).
- Alt valiri> sona com l'estonià, el rus, el swahili, el llatí… 1000 paraules.
- Dothraki > Creat per David Peterson. Basat en el turc, rus, swahili, inuktitut…
3000 paraules (va crear un lèxic)
Sons populars: oclusiva uvular [q] / vibrant simple [ɾ] Sons que agraden al públic pel
qual estan creades aquestes series (Nord-americà)
Sons “prohibits”: erra americana [ɹ] Perquè els sona molt com la seva llengua.
FRONTERA ENTRE LLENGUES NATURALS I ARTIFICIALS
És una frontera molt suau, les naturals evolucionen al llarg del temps, va esdevenint, la
artificial és creada per persones, la única diferencia entre elles és l’origen, però amb el
temps, una llengua artificial podria esdevenir una llengua criolla.

Si es perdessin les primeres llengües i s’instal·lés una llengua artificial, amb el pas del
temps, per molt que la llengua imposada fos d’origen artificial, aquesta s’hauria
naturalitzat/ criollitzat.

Les llengües criolles deriven del que es diu un pidgin.

Un pidgin és una llengua molt simplificada que es da servir com a llengua auxiliar entre
grups diferents que nio tenen una llengua comuna.
1. És una llengua auxiliar.
2. Deriva de dues o més llengües naturals.
3. No és exactament artificial ni és exactament natural. Està
al mig.
4. No té parlants natius, s’usa com a segona llengua.

Per fer néixer un pidgin es necessita

o Contacte regulat prolongat entre les diferents comunitats.
o Necessitat de comunicació entre elles.
o Absència d’una llengua comuna generalitzada i accessible.
Un pidgin neix de manera natural, neix per una necessitat, però s’utilitza
com a llengua 2, es a dir que es una llengua auxiliar natural. Per la seva
creació, es fan mixos amb altres llengües.
Les característiques dels pidgins:
o Fonologia simplificada: poques vocals, grups consonàntics simples,
tendència a eliminar les cordes.
o Morfologia simplificada: no al·lomorfs, sovint ús de reduplicació per
marcar plural.
o Sintaxi simplificada: poca subordinació.
Els pidgins antigament seria molt comú, doncs tenia un ús comercial, amb
les colonitzacions i la tracta d’esclaus; els esclaus entre ells barrejats de diferents
orígens van crear una llengua per comunicar-se i aquests esclaus van tenir fills i
se’ls hi ensenyava als fills la llengua pidgin. Pels pares és L2, però per als fills és
L1, es a dir que amb el temps el que començava per un pidgin s’acaba
naturalitzant i passa a ser llengua criolla.

www.ethnolodgue ->Families lingüístiques -> Creole

Per enviar-li al correu, escollir una de les llengües criolles, fer mig full explicant
com va sorgir, de que va sorgir... (és opcional, es pot enviar durant les vacances)
 L’esperanto ha passat a ser una llengua criolla?
Sí. Peo nomes en unes condicions adecuades.

Dos tipus de crioll que prové del castellà son:

1- Palenquero (es parla a Colombia) 2500 parlants, parlada pels descendents
dels rebels que es van alliberar de l’esclavitud.

2- Chabacano (es parla a Filipines i Malàsia) Té 500.000 parlants, té una

morfologia molt simple que sorgeix d’un pidgin.
- No tenen gènere
- El nombre es marca amb una partícula
- No té flexió verbal
- Els temps s’expressen amb partícules
- Els subjectes s’expressen amb partícules enclítiques

LA GLOSA:
La primera línia és la llengua
La segona línia és la glosa
La tercera línia és la traducció

Es poden treure conclusiona a partir de les comparacions de la glosa, com s’estructura

LLENGUES NATURALS: ORALS I DE SIGNES

Durant molt de temps es va creure que les llenfues de signes no eren llengües, ni tan
sols llenguatge, sinó “mera gesticulació”

PERSONES SORDES, NO SORDMUDES

Els sords no son sordmuts ja que no tenen cap problema a les cordes bocals, el que
passa es que no s’ha pogut sentir mai i no ha pogut aprendre a parlar, però pot
pronunciar sons.
Son persones sordmudes els que tenen problemes en les cordes bocals o que amb una
lesió cerebral et quedes sense parla. La gent no acostuma néixer muda, al contrari de
sord.
Es pot néixer sord.
- Mutisme: problemes de fonació o lesions a l’àrea de Broca. La gent no
acostuma a néixer muda.
Un mite que s’ha de trencar amb les llengües de signes és que només hi ha una llengua.
En hi ha moltes, no només una.
No es pot parlar tampoc de llenguatge de signes, doncs els llenguatge es la facultat
humana que tenim per comunicar-nos i la llengua de signes esta dins del llenguatge.

Les llengües de signes varien segons el moment en que s’implantaven els signes en cada
lloc.
Quan a França, per exemple, es va crear el francès de signes, es va començar a ensenyar
per tot el mon, peó van quedar molts països sense aprendre’ls doncs hi ha països que
han creat la seva pròpia llengua de signes.
------- 31/01/2022 -------
Al segle XVIII, amb la il·lustració, que a França es van començar a crear escoles
concretes per persones sordes. Quan deixaves una comunitat de nens sors, acaben creant
una llengua nova. Va ser el moment en que va néixer l’interès per la llengua de signes i
que no nomes eren gestos. Aquestes escoles les van començar a exportar per tot el mon,
per això la família de llengües de signes francesa està tant estesa arreu del món.
A partir del segle XIX, es va recomanar amb molta força el no educar en llengua de
signes, sinó intentar que aprenguessin l’oralitat, però va ser un desastre, es molt difícil
que tinguin una conversa i deixa a la gent molt aïllada. Pedagògicament va ser un
desastre.
Al segle XX torna a canviar la situació, es torna a interessar per la llengua de signes.
A dia d’avui els termes han canviat, hem avançat en la medicina i el debat ara està en els
implants.

IMPLANTS COCLEARS
Implants que posen als nadons que ajuda a escoltar, però no és una solució, la gent que
els porta no sent com una oient, hi ha molts problemes. El so entra directament al
cervell i els sons se senten diferents, els son molèstia que no filtra sons.

A Nicaragua als anys 70, hi havia una comunitat de nens sords i se’ls va ensenyar a
parlar a partir de la dactilologia: deletrear una llengua oral, els gran inconvenient és que
és un procés molt lent i complexa. Va ser un desastre i finalment els mateixos nens van
crear una nova llengua, un pidgin. Amb el temps el pidgin va passar a ser una llengua.

Tenim dues visions sobre la comunicació de les persones sordes

- PSICIÓ ORALISTA: Hi ha persones que defensen que les persones sordes
han d’aprendre a parlar i saber-se comunicar oralment. Però si la persona ha
nascut sorda, és molt difícil d’aprendre, ja que és necessari el feedback, si no
ens sentim és molt difícil aprendre.
- POSICIÓ DEL LLENGUATGE DE SIGNES:

EL CAS DE L’ASL: (AMERICAN SIGN LANGUAGE)

Com funcionen les llengües de signes en aquest cas americana.
Sorgeix a partir de les llengües de signes francesa, va sorgir a començaments del S XIX,
ja que francesos i americans estaven molt relacionats ja que els francesos estaven molt
en contra dels anglesos. Hi havia molts llaços doncs entre americans i francesos. Amb
això, França va portar la seva llegua de signes a americà i van obrir una nova escola de
signes. Un professor francès va ensenyar a alumnes i professors, i a partir d’aquí han
anat passant generacions. Mica en mica aquets llengua ha anat evolucionant ja que no hi
ha cap norma escrita de la llengua de signes i ja que no hi ha escriptura és molt difícil
d’establir-la. Per això ara pertany ala família de la llengua francesa, però és una altra
llengua.
Una persona sorda alfabetitzada podrà llegir i escriure la llengua oral del territori on
l’hagi aprés, però ells no pensen en aquesta llengua, pensen en la seva de signes (la
llengua de signes també es pot escriure)
ELS PARAMETRES:
Hi ha 4:
- La forma: és la forma que té la mà o les mans, on es col·loquen i com es
col·loquen.
- La orientació: si la palma de la mà està orientada cap a munt o cap a baix.
- El moviment: en el moment de fer el moviment es crea un significat nou, i
 depenent de la orientació pots fer canviar el significat.
- La ubicació: depèn d’on situem el signe també pot canviar el significat
encara que la forma la orientació i el moviment sigui el mateix.

- Hi ha un cinquè paràmetre que no és del tot important, l’ús de marcadors no

manuals, com l’expressió facial, lletrejar amb els dits, moviments de cap,
llengua...

I LA MORFOLOGIA I LA SINTAXI? COM SON TIPOLOGICAMENT’

Les llengües de signes cadascuna té la seva morfologia, fonologia no respecte als sons
sinó respecte als signes, sintaxi... En hi ha que no tenen gènere.

CONCEPTES CLAU
- Les llengües de signes son llengües naturals
- L’oralisme:història
- Els prejudicis i mites que envolten les llengües
- Historia de l’ARS
- ASL vs. Anglès de signes
- Implants coclears, el debat actual
- L’estructura d eles llenfues de signes.

2.5 ESCRIPTURA

Per què escrivim? (Antropològic)

Escriptura és una tècnica específica per a fixar l’activitat verbal mitjançant l’ús de signes que,
representen ja sigui icònica o bé convencionalment, la producció lingüística i que es realitzen
sobre la superfície d’un material de característiques aptes per a aconseguir que es mantingui la
paraula.
Escrivim per que les nostres paraules es mantinguin, durin en el temps. La paraula vola i
l’escriptura es manté. Manera que tenim que la paraula es mantingui.
No totes les societats escriuen, l’escriptura és molt recent, va existir l’any 3000 a.C/a.n.e tenim
exemples de fa bastant més temps però com no hi ha mostres oficials doncs mes o menys es
posa aquesta data.
El llenguatge però va néixer al 40.000a.C tot i que no és una data clara, hi ha lingüistes que
parlen de llenguatge a partir del 200.000 a.C. Fa molt poc que escrivim en relació al temps que
fa que parlem.

L’ús de l’escriptura generalitzat és molt recent, hi ha llengües que no tenen escriptura i no per
això són menys vàlides. De fet, no és fins fa molt poc que realment la gent escriu tantíssim.
L’escriptura és un invent relativament recent en la història de la humanitat.

ANALFABETISME
Ara mateix a una llengua sense escriptura li serà més difícil integrar-se en el món igual que per
les persones analfabetes serà un desavantatge social. Un 9% de les persones del món son
analfabetes. 2/3 de les persones analfabetes del món són dones entre 15 i 24 anys. Ser analfabet
en un país alfabetitzat és un desavantatge social.
LINGÜÍSTICA I LLENGUA ESCRITA
Abans de l’estructuralisme l’estudi de la llengua és l’estudi de la llengua escrita. Els lingüistes
del s.XIX lluitaven contra la idea que si una llengua no estava escrita era una cosa inferior, no
era una llengua, quan realment la llengua és oral. Lluita contra la fal·làcia clàssica que diu que
llengua es corromp en el temps i que la llengua escrita és la veritable.

Per combatre aquesta visió al principi els estructuralistes parlen de l’escriptura com a lo pitjor
del món (una disfressa de la llengua oral), finalment s’imposa la visió de la llengua oral i la
llengua escrita com a manifestacions diferents.

D’ON SORGEIX L’ESCRIPTURA

La idea mítica és que és un regal dels Déus.
L’escriptura sorgeix per motius pràctics i molt a poc a poc, es va inventar paulatinament i es va
perfeccionant al llarg del temps  procés d’adaptament.
Va sorgir mínim dues vegades, no sabem si hi ha algun tipus de relació entre les escriptures que
neixen en l’antiguitat Mesopotàmia, Egipte, la Xina però sabem que els Maies 300a.C van
inventar ells sols l’escriptura. Els Maies confirmen la poligènesi (que va sorgir més d’una
vegada l’escriptura) perquè no estaven connectats amb les altres parts on va sorgir l’escriptura.

PER QUÈ COMENCEM A ESCRIURE?

Per fer comptes de blat, oli, ovelles... de propietats. Per saber de qui és cada cosa. I després va
ser per posar lleis per tal que fos igual sempre. I finalment per explicar històries, la literatura és
eminentment oral, és una cosa molt nova que no sigui oral.

Com neixen els sistemes d’escriptura i com van evolucionant en el temps. (diacrònic 
història)

Les pintures paleolítiques (45.000-30.000a.C) són les primeres manifestacions narratives però
NO són escriptures, però la idea de plasmar està aquí. Primer germen de l’escriptura.
Pictograma: Però el primer pas a l’escriptura és el pictograma (és una icona) pintura que vol
representar la realitat i que es representa sempre de la mateixa manera. Trobem diversos
pictogrames com les tres tauletes de Tartania a Romania 6000a.C. o a la Xina. No direm que és
escriptura perquè no tenim mostra arqueològica suficient com per dir que és un sistema
d’escriptura.
Ideograma: va un pas més enllà, mateix senyal , és simplificat i passem a l’abstracció, no té un
senyal literal (paraules abstractes, de sol a dia exemple)
El Cuneïforme és un sistema d’escriptura que està pensat per representar una llengua en concret
 el sumeri. Els accadis els conquereixen i mantenen el sistema dels sumeris però no és la seva
llengua, es pot mantenir perquè no posen per escrit el so sinó la idea. No és una llengua és un
sistema d’escriptura que es comença a aplicar a diverses llengües (hitita, accadi, ugarític...).
Amb aquesta adopció del sistema d’escriptura aquest ideograma que escriu el significat passa a
ser a escriure la paraula.

Logograma: Les cultures comencen a experimentar amb el Cuneïforme i es fan servir els
signes de manera diferent. Gir de 90 graus cap a l’esquerra dels signes que fa que la relació
entre el signe i la realitat ja no sigui tan clara. L’accadi adopta els símbols del sumeri encara es
potencia més l’arbitrarietat del signe i el pas del logograma al signe sil·làbic. Logograma és
quan es comença a fer servir aquests signes que tenien un significat concret per diversos
significats i acaba evolucionant en el jeroglífics.
Jeroglífics: Sobre l’any 300a.C, influència sumèria. És un llenguatge pictogràfic i sil·làbic. Té
un caràcter molt sacre i està dominat per els escrivans.
El sistema es complica i es convencionalitza tot, perquè el mateix signe depèn d’on estigui posat
pot significar diverses coses. X de manera aïllada pot significar roda però si la trobem al final
d’un verb (pictograma que realitza una acció) X és futur i si el trobem davant una persona pot
voler dir per exemple quin estrat social pertany.
I en altres contextos es llegeix com a “pa” i pot formar paprt de qualsevol paraula que tingui
aquest so. (SISTEMA

A l’Egipte sorgeixen altres sistemes de conflicte més senzills que si que són per l’administració
i l’escriptura, són la hieràtica i la demòtica  aquests sistemes d’escriptura evolucionen en
sil·labaris

Sil·làbica : Agafem l’eina de vincular el signe amb el so i eliminem la resta d’eines o usos. Per
tant ara diem que X és “pa” i que & és “ja”. Es creen sistemes d’escriptura fonològica per
síl·labes.

Sistemes d’escriptura que existeixen en el món (Sincrònic tipologia)