Xavier Foj: "El Dakar t'ensenya que lluitant pots fer

més coses de les que et penses"

Arquitecte de professió, Xavier Foj va convertir un dels seus somnis en realitat quan l'any
1991 va córrer el seu primer Dakar. Les dunes del desert l'han atrapat tant que des de llavors
no s'ha perdut cap edició del ral·li més dur del món.

Xavier Foj (Molins de Rei, 11 de maig del 1959) pot presumir d'haver disputat
23 ral·lis Dakar. En l'últim el pilot català va revalidar el títol de la categoria T2,
la dels cotxes de sèrie, tot i disposar de menys recursos que els seus rivals.

Fa uns dies vas tornar del Dakar amb el títol de la categoria T2, la
dels cotxes de sèrie. Com ha anat?

Hem tornat satisfets. Va ser un autèntic Dakar! Ens va costar molt mantenir
l'equip per poder anar-hi i els nostres rivals s'havien reforçat, així que hem
hagut de fer una gran estratègia. Hem sigut molt més àgils i mentalment més
eficients, i això ha estat la clau per guanyar.

Els altres rivals tenen més recursos, però tu has tornat a revalidar el
títol. Com t'ho has fet?

Nosaltres vam arribar a la competició pitjor que l'any passat. No havíem fet ni
curses ni tests des de l'anterior Dakar. Fins i tot en això vam haver d'estalviar!
Mentalment has d'estar molt àgil per no fallar quan no es pot fallar, perquè a
l'Amèrica del Sud qui menys errades fa és qui guanya.

Per què vas decidir anar al Dakar, fa 23 anys?

Sempre m'havien interessat les curses de motor. Al Dakar m'hi vaig enganxar
veient uns reportatges que feien a TV3 que et posaven a dins de la cursa. En una
ocasió, amb uns amics, va sorgir l'oportunitat d'un patrocini de casa, vam agafar
un camió de la feina i, amb poca cosa al cap i amb més il·lusió que mitjans i
coneixements, vam anar-hi. Ens va servir per saber que no sabíem res!
Podia ser un somni boig, però de vegades els somnis es fan realitat!

En aquesta vida cal tenir il·lusions i la il·lusió mou muntanyes. El Dakar és una
de les disciplines en què un pilot amateur pot participar en la mateixa cursa i en
el mateix dia compartint-ho tot amb grans campions. Òbviament, els
professionals sempre són els que destaquen i els que guanyen, però algun dia, si
fas bé les coses, tu com a aficionat també tens la teva oportunitat.

A diferència d'altres competicions molt més elitistes, al Dakar al

final tots acabeu sopant junts al ras.

És una de les gràcies del Dakar, que és una cursa d'amateurs en què els
professionals també hi tenen cabuda, no al revés.

Què implica acabar un Dakar?

Les curses s'han d'acabar, i el Dakar és una cursa de resistència, són dues
setmanes i cada dia has d'arribar al campament com sigui per seguir viu a la
cursa. Acabar-lo ja és una satisfacció. La mateixa cursa, ja no els rivals, que hi
són, està plena de petits entrebancs. Cap pot ser decisiu, però la suma de tots
pot complicar molt la cursa. Perdre el ritme en una etapa vol dir que, si
l'endemà no et refàs, la cursa t'engoleix perquè vas més tard, la pista està més
trencada, condueixes més hores de nit, repasses menys el vehicle, descanses
menys... És una espiral que t'engoleix i et fa fora de la cursa.

En què creus que s'assembla el Dakar a la vida?

En l'esperit de lluita. És una lliçó de superació i de lluita. De vegades penses que

has de tirar la tovallola i, de vegades, per una carambola, te'n surts. A més, al
Dakar aprens a coneixe't a tu mateix i als altres. Òbviament, el més complicat és
la vida. Allà només hi ets dues setmanes i sempre tens una balisa que pots
estirar i dir prou. I en el dia a dia no pots baixar del tren. Però el Dakar
t'ensenya que lluitant pots fer més coses de les que et penses.

Des del 1991 fins ara la tecnologia ha canviat moltíssim. ¿Ara el

Dakar és més segur?

L'any 1991 no existien ni el GPS ni les comunicacions via satèl·lit. Anàvem amb
brúixola per les immensitats dels deserts de Mauritània, del Níger, del Teneré...
I et feies petit en aquesta immensitat. L'organització ha sabut posar la
tecnologia al servei de la cursa i de la seguretat. I ara el GPS està controlat i és el
mateix per a tots per evitar problemes. A més, tenim telèfon satèl·lit, balises
satèl·lit... Abans quan havíem de demanar ajuda el missatge anava per ones de
ràdio, sovint rebotava i feia eco i costava trobar qui l'enviava. El Dakar ara és
una de les curses amb més seguretat activa i passiva de tot el món.
Era més aventura, abans, el Dakar?

Sempre ha sigut una cursa. El tema de l'aventura començava quan et quedaves

despenjat, llavors sí que tot podia passar. De vegades en això hi ha molt de
màrqueting. L'última aventura ... No es pot anar en contra dels temps i ara cap
patrocinador es vol associar a una aventura que pot acabar en risc vital.
Malauradament, cada any hi ha accidents, però els que hi ha hagut aquest any
han estat al voltant de la cursa, no dins.

¿Per a tu el Dakar de l'any vinent comença quan s'acaba el d'aquest?

I tant! Fins i tot no havíem acabat aquest i ja estàvem pensant en coses per si
podíem tornar-hi. Sempre penses en això, el Dakar és la il·lusió de tot l'any,
destines tot el temps lliure a pensar-hi, a preparar-lo i a aglutinar al voltant teu
tots els col·laboradors possibles, patrocinadors... Això és feina de tot l'any.

Però tu, a més de pilot, també tens una altra feina, oi?

Jo sóc arquitecte. He fet d'una afició una semiprofessió. L'afició del motor m'ha
portat fins aquí.
Núria Garcia, diari Ara, dimecres 7 de febrer del 2016