LITERATURA CATALANA DEL S.

XX FERRAN CARBO, VICENT SIMBOR ROIG

PART I: L’ESFORÇ PER LA NORMALITZACIÓ DEL CIRCUIT LITERARI I PER L’ACTUALITZACIÓ LITERÀRIA: DEL CAMBIO
DE SEGLE A 1939

CAPÍTOL 1: EL LENT PROCÉS DE NORMALITZACIÓ ESTÈTICA I INFAESTRUCTURAL

1.1 EL CANVI PROFUND DE L’ESTRUCTURA SOCIAL I DEL PAPER DE L’ESCRIPTOR

La llengua catalana no es parla sols a Catalunya, també al País València, les Illes Balears i la franja de parla catalana a
Aragó, dins l’Estat Espanyol. Catalunya Nord i l’Alguer, dins de les actuals França i Itàlia respectivament. I l’únic
territori on és llengua oficial: Andorra. Però cadascun d’aquests amb una situació diferent, política i culturalment,
Catalunya té major pes demogràfic, més industrialitzada i de més moderna estructura social, que és converteix en
locomotora de les innovacions artístiques i literàries, i que de forma més desigual arriben a la resta de territoris.

D’altra banda, els segles de disgregació administrativa i l’exclusió històrica del català del sistema docent i
administratiu, la seua reducció en benefici al castellà donen lloc a la pèrdua de consciència de la unitat de la llengua
respecte de la unitat de la llengua. O, almenys, de tancar-se en si mateixos, com a València i a les Balears. Aprofitat
políticament.

A causa de la industrialització trobem dos classes emergents: proletariat (de masses, anarquisme i socialisme) i
petita burgesia (gran empenta amb la burocratització del país). Que lluiten amb l’alta burgesia per inclinar la
balança d’un costat o altre. El triomf en 1907 de Solidaritat Catalana significa la irrupció d’aquestes en política.

Açò obliga a l’escriptor a situar-se, ja que la seua obra és ara una mercaderia més. O bé accepta el seu paper com
massa proletària i assumeix un paper reivindicatiu, o pacta amb la burgesia i li aporta la seua activitat intel·lectual a
canvi de la recompensa econòmica i social, o defèn la superioritat de la seua activitat artística contra la burgesia i la
massa.

1.2 EL REPTE DE SUPERAR ELS DÈFICITS HEREDATS

La evolució de la literatura catalana va unida al procés de normalització. Ja que la llengua està marginada en
l’administració pública, els mitjans de comunicació i l’educació (llengua B, respecte castellà, la A). Ja que des de el
s.XVIII la llengua oficial de l’Estat Espanyol ha estat el castellà. Aquest procés comença a ser combatut a partir de la
Renaixença, s.XIX.

La normalització té gran impuls per la Mancomunitat (1914-1925) i desprès per la Generalitat (1931-1939), encara
que entre aquest període es trobe la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) que prohibeix l’ensenyament en
català, el seu ús en actes públics i l’exhibició de la bandera catalana. Però no l’aconsegueix frenar, sols que
momentàniament, ja que s’aconsegueix integra-la, fins i tot, en els mitjans de comunicació. En 1937 en Barna
s’editaven sis revistes en català i vuit en castellà. La gran parada arriba en 1939, Dictadura de Franco.

El àmbit que tindrà més èxit serà el de la normativització gramatical i lèxica gràcies a Pompeu Fabra junt amb el
recolzament del Institut d’Estudis Catalans i la Mancomunitat: Normes Ortogràfiques (1913), Gramàtica Catalana
(1918) i Diccionari General de la Llengua Catalana (1932).

1.3 L’ACTUALITZACIÓ ESTÈTICA

La meta comú de tots els moviments literaris i culturals d’aquest període és l’actualització estètica ja que hi ha
consciència de retràs respecte les literatures europees avançades i volen emular-les, sobretot a la francesa. Com a
moviments, pròpiament dits, sols podem parlar de Modernisme (1889/1892-1911), Noucentisme (1906-1923) i
Avantguardisme (1916-1938). Aquests són estèticament eclèctics i sincrètics ja que és el resultat d’incorporar-los
forçadament a les lletres catalanes. Però permetran comprovar les diferents posicions del escriptor en relació a la
societat.

1.4 UNA FULLEJADA A LA LITERATURA DE CONSUM I A LA LITERATURA INFANTIL I JUVENIL

LITERATURA CATALANA DEL S.XX FERRAN CARBO, VICENT SIMBOR ROIG

Clar està que no tota la literatura produïda no responia al mateix nivell d’exigència estètica. Hi ha una literatura que
té l’objectiu d’arribar al major públic possible amb la única finalitat de distraure i precisament aquest és un dels
dèficits crònics de la literatura catalana. A més, és una prova evident de la falta de plena normalitat.

Trobem en aquesta categoria la novel·la de fulletó, la rosa, policíaca, de l’oest, de ciència-ficció... Malgrat que
trobem autors que destaquen com Lluís Capdevila i Josep Maria Francès en la novel·la de fulletó i Josep Maria Folch
i Torres i Clovis Aimerich en la novel·la rosa.

Però segurament l’aposta editorial més forta en la novel·la de consum van ser les col·leccions de contes i novel·les
curtes. Seguint l’estímul de la madrilenya El Cuento Semanal (1907) tant en Barcelona com en València comencen a
sortir col·leccions semblants a partit d’aquest mateix any com la barcelonina La Novel·la Catalana, o en l’any
següent, la valenciana El Cuento de Dumenche (1908-1909), entre altres que van sortint en els anys següents. Solen
ser d’interès literari molt desigual i, en general, poc elevat.

En el teatre, un altre gènere susceptible a la novel·la de consum, s’aplica la mateixa fórmula que en narrativa,
col·leccions periòdiques de contingut eclèctic. En Barcelona apareix La Novel·la Teatral Catalana (1918-1923/1926),
destaca L’Escena Catalana (1908-1913/1918-1936) i la valenciana Teatre Valensiá (desprès Valensià, 1925-1928).

En la literatura infantil i juvenil sols s’inclouran unes breus anotacions que permetran fer-se una idea genèrica. La
atenció editorial “normal” naix amb el inici del s.XX. L’any 1904 apareix En Patufet com la primera i més important
revista dedicada a aquest sector. Amb Josep Barguñà com a director passa a tenir gran èxit i es crea la col·lecció
Biblioteca Patufet. El escriptor més significatiu, col·laborador assidu de la revista, és Josep Maria Folch i Torres, que
també publica alguns llibres en l’editorial Baguñà i és autor de la més important creació teatral. També a l’autora
Lola Anglada i algunes incursions d’autors de la considerada literatura culta i per a adults com Carles Riba, Josep
Carner, Joan Salvat-Papasseit, Carles Soldevila...

1.5 LA RENOVACIÓ INFRAESTRUCTURAL

L’herència editorial de la Renaixença difícilment podria ser més reduïda a: una activitat editorial patriòtica, dedicada
sobretot a la publicació de poesies i estudis, uns quants llibres molt curts. A diferència de les altres llengües que
reben gran impuls editorial gràcies a la industrialització. A més, modifica el mercat del llibre el ràpid creixement de
l’escolarització i l’alfabetització del s.XX però aquesta és en castellà i es crea una nova batalla comercial ja que el
lector està més capacitat per a llegir llibres en llengua castellana que en la seua pròpia.

D’altra banda es fa una separació clara dels lectors en dos camps: el de l’alta literatura i el de la literatura de
consum, que és el que atraurà la major part del públic. La batalla de l’edició en català serà guanyar públic per a la
seua oferta literària, així com La Renaixença i La Veu de Catalunya opten per la novel·la de fulletó, El Poble Català
prefereix la solució del llibre regal, i si aconsegueixen ampliar el públic podran absorbir una part d’aquest cap a una
literatura més exigent. Malgrat tot el factor clau serà l’escolarització en català.

Algunes de les editorials més importants són l’Avenç (1981-1915; fundada per Jaume Massó i Joaquim Casas), La
Editorial Catalana (1917-1923; dirigida per Josep Carner i Joan Estelrich, noucentista, vinculada a la Lliga
Regionalista), La Llibreria Catalònia (1924-1936; obra de Antoni López-Llausàs) i Proa (1928-1938; fundada per
Marcel·lí Antich i Josep Queralt, i dirigida per Joan Puig i Ferreter). I encara que alguns llibres aconseguiren vendre
molts exemplars i que en l’època de la Dictadura de Primo de Rivera augmentarà l’edició en català, es feia molt
difícil la professionalització de l’autor català. D’altra banda, el mercat literari català està molt lluny de ser compacte i
homogeni, Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears mantenen una forta autonomia productora i consumidora.

CAPÍTOL 2: EL MODERNISME

2.2 LA NARRATIVA

Durant els anys del Modernisme –i del Noucentisme, la novel·la, que era el gènere literari més representatiu del
s.XIX, entra en crisi i augmenta la importància del conte i la novel·la curta. En França, centre de les innovacions,
trobem aquesta crisi des de Zolà fins Proust i la innovació es troba ara en la poesia, preferentment la simbolista-
LITERATURA CATALANA DEL S.XX FERRAN CARBO, VICENT SIMBOR ROIG

decadentista. Ara sols queda en mans d’autors que ambicionen l’èxit i fan novel·la de gènere, com la policíaca, que
cristal·litza amb les aventures de Sherlock Holmes de Arthur Conan Doyle en Un estudio escarlata (1887).

Amb el Realisme i el Naturalisme desapareix l’últim model novel·lístic compacte durant llargues dècades. És el fi del
retrat imparcial, objectiu. Joris-Karl Huysmans, publica el any 1884 la novel·la A contrapelo, la primera gran novel·la
antinaturalista i inici emblemàtic de la novel·la decadentista. La novel·la decadentista, filosòfica o intel·lectual
cobreix ara l’espai de la novel·la culta o exigent.

En la novel·la filosòfica es menysprea la història en favor del contingut filosòfic o del impacte emotiu, a diferència
del model anterior /realista, naturalista/ que estava basat en el relat d’una sèrie d’accions encadenades lògica i
temporalment. Però la que més importància agafa, és la novel·la decadentista, en ella mostra un món de ficció
poblat per un protagonista que s’aïlla de la societat i com no té voluntat de lluitar per a la seua transformació es
limita a evitar-la i viure en el seu paradís artístic personal. Aquest protagonista és més un personatge que parla i
pensa, que més no un que actua. (relació amb nov. Filosòfica). A més, les dos canvien allò més important de les nov.
anteriors: La causalitat que explica l’evolució és substituïda per l’atzar, és a dir, un món sense lleis ni explicació.

El fet de que ara la importància és per al conte i la nov. curta s’ajusta a dos raons: En primer lloc, són millors per a
les exigències espacials de les publicacions periòdiques, ara en auge. La segona és que el Simbolisme i el
Prerafaelitisme s’acomoden perfectament als relats curts i amb dificultat a la nov.

La literatura catalana, quan sols començava a assimilar el model realista, ha d’afrontar la crisi del gènere. Malgrat
tot, la producció de nov. és més que notable en quantitat i qualitat, tenint en compte el potencial del mercat literari
català, en contrast amb la pràctica desaparició de la nov. durant el Noucentisme. En un circuit tant peculiar com el
català, els nous models són rarament incorporats de manera estricta sinó que adopten un model híbrid. No es pot
oblidar la presència de Narcís Oller, màxim representant del Realisme català, que continua actiu ja entrat en el s. XX
amb la nov. Pilar Prim (1906) i els llibres de contes Rurals i urbanes (1916) i Al llapis i a la ploma (1918).

A partir de la proposta de Jordi Castellanos, i tenint en compte l’anterior de Yates (1975), es pot tornar a formular la
divisió de la narrativa modernista en dos corrents: la sincrètica i la decadentista.

2.2.1 EL MODEL SINCRÈTIC

Engloba nov. i contes que s’han elaborat des d’un plantejament eclèctic o d’assimilació en dosis particulars del
Simbolisme, Decadentisme i Prerafaelitisme, acabats d’arribar, amb els anteriors Realisme i Naturalisme, fins i tot,
amb el Romanticisme i el Costumbrisme. L’aportació de Víctor Català és un bon exemple.

Mereix una atenció especial Prudenci Bertrana (1867-1941) autor de nov., contes i teatre: Nàufrags (1907), la nov.
curta Josafat (1906) i els contes Crisàlides (1907) i La lloca de la vida i altres contes (1915). A més de Proses bàrbares
(1911) de fort contingut biogràfic i poètic. El major interès recau en Josafat, que és, a més, una de les majors proves
del model sincrètic. Les relacions entre Josafat, el campaner de l’església de Santa Maria i la prostituta Fineta, que
acaben amb l’assassinat d’esta per Josafat i la seua posterior caiguda en la bogeria mostren els punts de referència
entre Naturalisme, Decadentisme i Romanticisme.

Entre els autors més destacats trobem: Víctor Català, Prudenci Bertrana, Raimon Casellas amb Les multituds (1906) i
Llibre d’històries (1909); Josep Pous i Pagès amb Empordaneses (1905) i Santiago Rusiñol, sobretot amb El poble gris
(1902).

2.2.2 EL MODEL DECADENTISTA

Són les nov. que s’ajusten de manera més homogènia o compacta a aquest model: les de Miquel de Palol (1885-
1965) amb Camí de llum (1909) i Alfons Maseras (1884-1940) sobretot amb Edmon (1908), L’adolescent (1909),
L’arbre du Bien et du Mal (1912, en català el 1937) i Ildaribal (1915).

D’altra banda es pot englobar la producció de contes amb l’epígraf de decadentista-prerafaelitista: Alexandre de
Riquer (1856-1920), amb Quan jo era noi (1987); Eugeni d’Ors, encara no Noucentista, amb La muerte de Isidro
Nonell y otras arbitrariedades (1905); Alfons Maseras sobretot amb Escull (1905), Contes fatídics (1911), Contes i
LITERATURA CATALANA DEL S.XX FERRAN CARBO, VICENT SIMBOR ROIG

croquis (1916) i Contes a l’atzar (1918); Miquel de Palol, amb Llegendes d’amor i tortura (1909); el valencià Eduard
López-Chavarri (1875-1970) amb Cuentos lírics (1907)...

Santiago Rusiñol aporta, per exemple, Fulls de la vida (1898) unes cròniques de base autobiogràfica que les
relacionen amb els poemes en prosa recollits en Anant pel món (1896) i Oracions (1897).

2.2.3 TRES SINGULARITATS

Hi ha tres narradors de propostes molt singulars i literàriament valuoses, que sols en part s’identifiquen amb la
modernista. Els mallorquins Salvador Galmés (1876-1951) i Joan Rosselló de Son Fortesa (1854-1935). El primer és
autor de la nov. Flor de card (1911), la nov. curta Encalçant (1914) i un conjunt de contes, gènere en el que fa la
seua contribució més brillant: Negrures (1908), La dida (1923), El garriguer d’Infern (1925), L’esqueix (1925)... El
segon és autor de la nov. curta En Rupit (1904) i de contes recollits en el llibre Marines i boscatges (1903), que en la
re edició, bais el títol Pinya de Rosa (1920), inclou les dos nov. curtes: El rem del trenta-quatre i L’idil·li d’en Temme.
També hi ha reculls en La parada (1919) i Entre flames (1928).

2.2.4 VÍCTOR CATALÀ

Víctor Català (1869-1966), pseudònim literari de Caterina Albert i Paradís, és una escriptora que s’apropa a tots el
gèneres però és en nov. i en conte on aconsegueix els majors resultats propis i del modernisme. La creació poètica
apareix en El cant dels mesos (1901) i Llibre blanc –Policromi- Tríptic (1905). En teatre destaca el monòleg La
infanticida (premiat en els Jocs Florals de Olot de 1898). En la producció de contes es va donar a conèixer amb els
llibres: Drames Rural (1902), Ombrívoles (1904), Caires Vius (1907), La Mare-Balena (1920), l’antologia Marines
(1929), Contrallums (1930), Vida mòlta (1949) i Jubileu (1951). I les dos nov.: Solitud (1905) i Un film (3.000 metres)
(en la revista Catalana 1918-1921 i en forma de llibre el 1926).

Amb l’anàlisi de Solitud, servirà per conèixer el món narratiu de l’autora, molt homogeni, a excepció de Un film
(3.000 metres). La base de la composició respon a les estructures heretades del model novel·lístic del s.XIX: la
descripció d’una crisi i el seu desenllaç desprès d’haver realitzat una lenta preparació. Solitud, en efecte, correspon:
descripció de la crisi de la protagonista, Mila, preparada minuciosament, amb el desenllaç final de la ruptura del seu
matrimoni i el inici d’una vida autònoma.

En el Naturalisme la derrota de l’heroi ve donada per causes biològiques i sociològiques, però en Solitud, les forces
que mouen els destins són més “irreals”, sobrenaturals. Ací assistim al fracàs de la integració social que acaba amb
la seva revolta personal i la partida del món hostil de la muntanya. Esta capacitat de decisió final uneix la nov. amb
els plantejaments vitals del Modernisme: la recerca de la pròpia individualitat, és una ètica de l’autorealització.

També els personatges mostren unes característiques que avalen el sincretisme estètic argumentat. D’una banda el
pastor Gaietà i el Ànima tenen les arrels en el Romanticisme: el primer és la personalització idealitzada de la força
benèvola de la naturalesa i el segon, de la malèvola. Però, al mateix temps, també hi ha herències naturalistes en els
personatges, amb eixa espècie de determinisme biològic que dirigeix i conforma els habitants de la muntanya: el
instint com força motriu d’uns éssers reduïts a la categoria de bèsties.

El recurs als símbols uneix la nov. amb les corrents bàsiques que configuren el Modernisme. La muntanya passa a
ésser un símbol amb l’objectiu de subratllar l’evolució anímica de la protagonista. Però tampoc hi ha que oblidar
que Zola ho va convertir en els pilars de la seua escriptura.

Pel que respecta a la tècnica narrativa, l’aparell transmissor de la informació, és a dir, la combinació de veu i mode,
situa Solitud en l’encreuament entre la nov. heretada del s.XIX i els intents renovadors del canvi de segle. Hi ha un
narrador en tercera persona o extradiegètic-heterodiegètic amb focalització dominant o be en el propi narrador o
be en la protagonista. El focus de percepció en Mila permet al lector segui el seu procés intern de captació de la
realitat i els efectes que produeix en ella.

Però, a pesar dels punts de contacte amb el Naturalisme i inclús amb el Romanticisme, Solitud s’allunya d’allò més
característic: el mètode científic experimental. Per a Víctor Català la força motriu és el fatalisme, una causa cega,
LITERATURA CATALANA DEL S.XX FERRAN CARBO, VICENT SIMBOR ROIG

irracional. El mitjà es converteix, simbolitzat en el Ànima (força malèvola, destructora) i Gaietà (força protectora) en
una força omnipotent, misteriosa. Per tant, Víctor Català seria inclòs per Zola dins del conjunts de novel·listes
idealistes.

2.3 LA POESIA

La poesia catalana es va distanciar de la tradició floral precedent oposant-se al retoricisme i als temes convencionals
renaixentistes. Les concepcions poètiques prenien dos postures: Els partidaris de l’expressió basada en la sinceritat
com actitud lírica, la naturalitat en el tractament temàtic i la simplicitat en el llenguatge, espontaneisme, proposta
de Joan Maragall. La segona era la dels que buscaven la connexió amb els moviments europeus més innovadors,
amb una expressió formal més rigorosa i cuidada, relacionats per l’esteticisme i convergents en allò que Gabriel
Alomar denominaria com arbitrarisme.

2.3.1 EVOLUCIÓ, TENDÈNCIES I POETES

La primera etapa, entre 1892 i 1898, és el rebuig de la tradició vuitcentista anacrònica i de certamen, així com la
defensa de la sinceritat com actitud principal del poeta. Un antecedent el trobem en Apel·les Mestres (1854-1936)
amb els llibres Idil·lis (1889) i Odes serenes (1893), també Jaume Massó i Torrents (1863-1943) amb Llibre del cor
(1888) i Natura (1898), obra que il·lustra la visió modernista de la naturalesa.

Autors com Santiago Rusiñol van projectar la imatge pública del moviment cap a un major esteticisme: el
Simbolisme apareixia com primer referent en la renovació del llenguatge poètic. Prompte arriba la influència del
model simbolista-decadentista de Maurice Maeterlinck, característic per aspectes com la recerca de la musicalitat
mitjançant repeticions i un ritme monòton, creant un clima asfixiant i estats anímics “angustiosos”, el gust per les
ciutats abandonades o els jardins, com s’observa en els poemes d’Adrià Gual (1872-1973). Altres influències com la
Paul Verlaine quedava reduïda a poetes més marginals com Joaquim Ruyra; Emili Guanyavents (1860-1941) va
intentar combinar ambdues influències: així en Alades (1897) mostra la presència de Maeterlinck i en Voliaines
(1903), la de Verlaine i de Charles Baudelaire.

A partir de 1898 i al voltant de 1900 es va tendir cap a una actitud més compromesa amb la lluita social i la
transformació de realitat col·lectiva . Al Simbolisme se li objectava un cert elitisme individualista i s’atacava sobretot
al Decadentisme per el seu artifici refinat i narcisista i s’agafà com a models el Vitalisme de Friedrich Nietzsche, el
desafiant Gabriel D’Annunzio o, fins i tot, la poesia còsmica de Walt Whitman; per a entendre el art com un
complement de la naturalesa i el artista com aquell que concreta l’univers en una obra artística, a més, del desig
d’intervenció com a intel·lectual en la vida publica. Així sorgeixen un conjunt de textos basats en el inconformisme i
en el retrat de la marginació, de la naturalesa o en la defensa de la justícia social.

A més de les propostes crítiques i antidecadentistes de Joan Pérez-Jorba (1878-1928) i Ignasi Iglésias (1871-1928),
vinculats a la revista Catalònia, Joan Maragall amb la seva teoria de la paraula viva van servir d’exemple i guia.
Poetes com Lluís Via (1870-1940), Rafael Nogueres Oller (1880-1949), Joan Maria Guasch (1878-1961), Francesc
Pujols (1882-1962), Joan Llongueres (1880-1953), Josep Pijoan (1879-1963) o Josep LLeonart (1880-1951); aquest
últim, Lleonart, era nebot de Maragall, amb obres com Elegies germàniques (1910) plasma la influència alemanya,
especialment de Goethe, o La merla i altres cants (1914), que defensa la poesia com a resultat d’una emoció pura
nascuda del èxtasis de la contemplació; posteriorment es vincula amb el nou programa estètic del Noucentisme.

Amb la incorporació del Prerafaelitisme s’actualitza la creença de que la pràctica poètica havia de recuperar la
puresa perduda des del Renaixement i el sentiment de devoció, la creació és purificadora com una religió, com un
acte d’adoració de la divinitat. El moviment troba en Dante el món medieval, la Bellesa i l’amor pur, la puresa
virginal com model femení, les escenes mitològiques, les llegendes, les personificacions d’elements abstractes
(Amor, Vida, Mort...). Alexandre de Riquer (1856-1920) exemplifica amb claredat temes i formes prerafaelistes, en
obres com Enyorances (1902) i Aplec de sonets (1906).

Amb el canvi de segles es va intentar de nou una poètica que potenciava el rigor formal i retòric. Des de 1900 es
concretà amb la influència del Simbolisme francès de Paul Verlaine i Stéphane Mallarmé; proposta que alguns
poetes van reorientar cap al Parnassianisme; amb el simbolisme es connectava la realitat i el interior del poeta que
recuperava, alhora, la seua funció de creador i enriquidor del llenguatge. Des de la revista Joventut, en l’any 1902
Apel·les Mestres va propiciar la considerada “batalla del sonet” que més tard es defensa en les reivindicacions de El
LITERATURA CATALANA DEL S.XX FERRAN CARBO, VICENT SIMBOR ROIG

Poble Català. Jeroni Zanné (1873-1934) traductor i difusor de les òperes de Wagner en català, va escriure els
poemaris simbolistes Assaigs estétics (1905) i Imatges i melodies (1906), abans de decantar-se cap al
Parnassianisme amb llibres com Reialme d’Eros (1910) o Elegies Australs (1912). També participen autors com
Guillem A. Tell i Lafont (1861-1929) i Miquel de Palol (1885-1965) i grups com La Nova Pléiade.

Per altra banda, durant aquests anys va sortir amb peculiaritats pròpies la Escola Mallorquina que mitjançant les
influències italianes de Giosué Carducci o Giacomo Leopardi, i també per la voluntat d’integració en el projecte
d’una cultura nnal moderna van donar lloc a una renovació. La estètica es basava en el rigor formal i la depuració
de l’expressió, en la musicalitat, en la planificació –contraria a l’espontaneïtat- , en l’aposta pel classicisme i en
potenciar llegats com el grecollatí o el bíblic. Miquel Costa i Llobera (1854-1922) escriu, entre altres obres, Poesies
(1885) i Horacianes (1906). Joan Alcover (1854-1926) escriu Cap al tard (1909) o Poemes bíblica (1918). Gabriel
Alomar (1873-1941) es deslliga amb major claredat de la tradició insular amb el seu únic llibre de poemes: La
columna de foc (1911). Miquel de Sants Oliver (1864-1920) escriu poemes llegendaris i patriòtics reunits en Poesies
(1910).

En el País Valencià la superació dels model anteriors representats sobretot per Teodor Llorente va arribar
tardament, a partir de 1909, amb poetes com Miquel Duran i Tortajada, Daniel Martínez Ferrando (1887-1953),
Jacint Maria Mustieles (1887-1948), Josep Maria Bayarri (1886-1970) i Maximilià Alloza (1885-1945) s’apropen a la
proposta poètica modernista. Miquel Duran (1883-1947), elements decadentistes amb vitalistes en Cordes Vibrants
(1910); cançó popular i temàtica patriòtica i costumbrista en Cançons valencianes (1929) i posicions
avantguardistes amb Guerra, victòria, demà (1938).

2.3.2 JOAN MARAGALL

Joan Maragall i Gorina (1860-1911) va ser el primer referent important en la poesia catalana del s.XX. Procedent
d’una família burgesa i desprès de llicenciar-se en Dret per la Universitat de Barna, va publicar els seus primers
textos en Lo Nunci entre 1878 i 1879. El 1890 va ser secretari de redacció al Diario de Barcelona, on va aconseguir
gran difusió i prestigi com articulista. El 1891 aparegué en Poesías, el que significà la seva consagració publica com
poeta. Des de l’any següent es va vincular activament a les plataformes del Modernisme amb la seva participació en
revistes com L’Avenç, Luz o Catalònia o festes de Sitges o tertúlies com les de l’Ateneu. Autor diversificat entre la
influència romàntica o la introducció progressiva d’aspectes de la nova poesia. Maragall assumia la defensa de
l’actitud messiànica i descobria l’obra de Friedrich Nietzsche que li va influenciar en poemes com “Paternal”. El
1894 participà en la 3a festa modernista de Sitges amb tres poemes titulats “Estrofes decadentistes”, més inclinats
cap al Decadentisme.

Esta primera heterogeneïtat es confirmà en Poesies (1895). La naturalesa apareix com una de les preocupacions
fonamentals i es manifesta com una bellesa divina, però dona la seva interpretació subjectiva. La poesia tradueix
l’exaltació emotiva, un exemple esta en la sèrie de poesies “Pirenenques” amb textos com “La vaca cega”.

Visions i Cants (1900) és un intent d’aprofundir en les profunditats de l’ànima nnal. Les visions són cinc poemes que
parlen de cinc personatges lligats al món llegendari català; el mal caçador, Joan Garí, el compte Arnau, el rei Jaume I
i Joan de Serrallonga; als que presenta con herois o superhomes i converteix els temes en patriòtics i morals. El
intermezzo són diverses poesies resultat d’instants d’inspiració. Els cants inclouen, d’una banda, himnes que
tradueixen una exaltació patriòtica; i, d’altra banda, els poemes més vitalistes. En “Els tres cants de la guerra” hi ha
un plantejament regeneracionista per a Catalunya i el problema de Espanya: el diàleg entre aquesta i els territoris
que la configuren. Així ho exemplifica la “Oda a Espanya”.

Les disperses (1904) és un conjunt de poemes originals i traduccions de Goethe; Enllà (1906) està enclavada en el
moment de transició entre l’abandonament del model modernista i la implantació del noucentista. En aquests anys
el autor moderava el seu vitalisme adaptant-se a la burgesia hegemònica. El seu últim llibre, Seqüències (1911),
incloïa poemes posteriors a 1906 i tancava alguns cicles oberts en obres anteriors com el del Compte Arnau o el de
Haidé; aquesta obra anava marcada per la crisi: la Setmana Tràgica de Barna el 1909 i el dirigisme exercit pels joves
intel·lectuals noucentistes. La “Oda nova a Barcelona” mostra que el projecte noucentista ignorava el paper crític
del poeta. Els poema “Cant espiritual” parla en primera persona dels propis problemes espirituals.

Maragall va escriure també l’obra teatral Nausica (1910), d’inspiració goethiana, i traduí textos de Goethe, Novalis i
Nietzsche. En Elogi de la paraula (1903) i Elogi de la poesia (1907) exposa la teoria de la paraula viva i planteja la
LITERATURA CATALANA DEL S.XX FERRAN CARBO, VICENT SIMBOR ROIG

importància de la poesia com força fonamental per a la vida humana; la poesia naix de la intuïció i l’expressió ha de
ser fidel a aquest origen, mantenint la puresa de l’emoció artística, espontàniament i amb sinceritat, a més proposa
la poesia popular i la paraula dels grans poetes com “suprema paraula de la poesia”.

2.4 EL TEATRE

En un panorama teatral en el que havien predominat les representacions de drames romàntics i realistes de Àngel
Guimerà, les paròdies satíriques de Frederic Soler i el sainet, amb especial èxit i permanència en València i Mallorca.

Amb l’arribada del Modernisme va aparèixer la voluntat de renovar el teatre català, malgrat tot, solament es va
donar a Catalunya –fins i tot, el mateix Guimerà incorpora aspectes de procedència modernista. El teatre per als
modernistes era un gènere especialment rellevant ja que permetia trobar la síntesi entre distintes manifestacions
artístiques i plasmar en l’escenari l’apropament al ideal de l’art total però no va contar amb l’adhesió entusiasta de
l’alta burgesia ni de la classe mitja, fonamentals per al públic.

Es van realitzar representacions teatrals en les festes modernistes de Sitges (1892-1899), com la obra La intrusa de
Maurice Maeterlinck, en la segona, La fada (1893) de Jaume Massó i Torrents i música de Morera, en la quarta, de
1897; o Lladres, de Ignasi Iglésias, i L’alegria que passa, de Santiago Rusiñol, en la quinta de 1899. Es crearen la
companyia Teatre Íntim en 1898, la Agrupación Avenir (1902-1905) i el 1913 la Escola Catalana d’Art Dramàtic. Es
van traduir texts d’autors determinants en el teatre europeu, a més, va sorgir un conjunt de revistes teatrals com,
entre altres, Talia (1905) o l’Escena Catalana (1906-1913).

2.4.1 MODELS I DRAMATURGS

Gira entorn a dos estètiques dominants: el teatre d’idees i el teatre simbolista. El teatre d’idees apareix en l’àmbit
català amb la influència i les traduccions de Henry Ibsen. Es tractava, doncs, d’un teatre que busca la denuncia social
amb personatges que assumeixen la rebel·lió respecte a la societat, i que intenta la regeneració moral i la justícia,
un teatre caracteritzat per un llenguatge senzill i directe i una acció realista.

Entre els autors que millor il·lustren esta opció es troben Ignasi Iglésias (1871-1928) amb obres com L’argolla (1894),
Fructidor (1897) o L’alosa (1899); en les quals plantejava la tensió entre la llibertat individual i la moral convencional
establida. Junt amb Jaume Brossa i Pere Coromines, va fundar en 1896 el Teatre Independent. En 1902 amb El cor
del poble, va començar progressivament una reorientació que culminaria en 1911 amb Flors de cingle, una obra
més esteticista i ideològicament menys radical i compromesa. Josep Pous i Pagès (1873-1952) amb El mestre nou
(1900) o Sol ixent (1902); comèdies costumistes com L’endemà de bodes (1903), alta comèdia burgesa en Quan
passava la tragèdia. Joan Puig i Ferreter (1882-1956) amb Aigües encantades (1908) i La dama enamorada (1908), El
Gran Aleix (1910), i a partir de 1917 es va inclinar per un teatre d’evasió. Juli Vallmitjana (1873-1937) va cultivar una
espècie de teatre negre, perquè recrea el món marginal dels gitanos i els bais fondos de Barna, entre les seues
obres es troba Els jambus (1910) i El corb (1911), Els zin-calós (1911) i La gitana verge (1912). Felip Cortiella (1872-
1937): Els artistes de la vida (1899) o El Morenet (1905). Jaume Brossa (1869-1919), en les seues obres trobem
alguns postulats anarquistes; Joan Torrendell (1869-1937) crític amb el caciquisme; Pompeu Crehuet (1881-1946)
cultiva la comèdia ciutadana.

Respecte al teatre simbolista, seguia la influència del model teatral de Maurice Maeterlinck, autor de la obra La
intrusa, una obra en la que predomina el poder suggeridor de la paraula sobre l’acció. La seua proposta, doncs, es
centra en un tipus de teatre que relega la trama a un segon plànol i busca un major esteticisme; es busca el cultiu de
l’art per l’art. La influència de Wagner va comportar distints intents de combinar la música amb el teatre. Així, amb
La fada (1987) escrita pe Jaume Massó i Torrents (1863-1943) i musicada per Enric Morera, s’assumeix l’èxit
d’aquesta concepció.

Desprès s’instaura la doctrina noucentista, bais l’opció d’un teatre més classicitzant, bais el model de Gabriel
D’Annunzio, a qui van seguir autors com Ramon Vinyes (1882-1952) o com Ambrosi Carrión (1888-1973). També
Nausica (1910) de Joan Maragall. El balanç final és que per últim evolucionen cap a un teatre menys compromès.
Amb l’arribada del Noucentisme es constatava la crisi del gènere.

2.4.2 SANTIAGO RUSIÑOL

LITERATURA CATALANA DEL S.XX FERRAN CARBO, VICENT SIMBOR ROIG

Santiago Rusiñol (1861-1931) va escriure teatre, assaig, poema en prosa i narrativa, a més, va fer pintura. Es va
dedicar a l’art i al periodisme amb les seves col·laboracions a La Vanguardia i L’Avenç, mostrant la seua actitud
critica respecte a la realitat i reivindicant l’emoció i la intuïció. Organitzador de les festes modernistes de Sitges
(1892-1899), s’ha considerat de la bohèmia modernista. Amb el seu llibre de poemes en prosa Oracions (1897) es va
vincular plenament al Modernisme, per la seva vessant simbolista i proclamant l’art com única religió. Per a Rusiñol
en la societat hi havia dos sectors irreconciliables, el de la burgesia (materialista) i el de l’artista (busca la
generositat, l’ideal i la bellesa), en permanent conflicte. L’autor, procedent de família burgesa, va trencar amb ella.

El seu teatre es caracteritza per la seva extensa producció i per la seva diversitat. Desprès de primers monòlegs com
L’home de l’orgue (1890) o El bon caçador (1892) va optar per un teatre simbolista amb distints aspectes
decadentistes com L’alegria que passa (1899), El jardí abandonat (1900) o Cigales i formigues (1901). En L’alegria
que passa exemplifica amb els personatges la seva actitud contrària als interessos materials burgesos; El jardí
abandonat presenta la protagonista que rebutja les proposicions dels seus pretendents per romandre en el seu jardí
decadent; Cigales i formigues presenta per un costat, en el cim de la muntanya al ermità i el seu grup, és a dir, als
poetes i per altre, a la gent-formiga, en la planura, caracteritzada per les feines productives i el seu materialisme
egoista.

Amb el canvi de segle es va inclinar cap al tractament de conflictes col·lectius i temes polèmics, i va atraure al gran
públic. En Llibertat (1901) tracta la falsedat del idealisme d’esquerres i en L’hèroe (1903) té una actitud crítica cap a
la condecoració d’herois en la guerra colonial de la pèrdua de Cuba i Filipines. En El pati blau (1902) cultiva el drama
realista i en El místic (1903) s’inspira en la figura de Verdaguer. En La mare (1907) deixa de singularitzar com
excepcional la feina del artista.

Posteriorment, va evolucionar cap a postulats menys radicals i presentà un teatre més comercial i amb elements
més costumistes; El seu plantejament teòric teatral està recollit en El teatre per dins (1910), en el que defensa el
teatre com un bon baròmetre per mesurar l’estat d’una cultura. A partir de 1908 ja era autor de notable èxit i va
diversificar la seva producció: Els savis de Vilatrista (1907) o El malalt crònic (1902) són més satíriques; en El triomf
de la carn (1912) i El pintor de miracles (1912) utilitza el sainet; i en La llei de l’herència (1908) la farsa; Finalment,
va intentar també l’escriptura de vodevil amb El senyor Josep falta a la dona (1915) o com La dona del Senyor Josep
falta a l’home (1915). En 1907 havia escrit L’auca del senyor Esteve, l’adaptació de la qual es va estrenar, amb gran
èxit, el 1917 en el Teatro Victoria.

2.4.3 ADRIÀ GUAL

Adrià Gual (1872-1943) va exercir de dramaturg, director, actor, escenògraf i pedagog, a més, pintor, il·lustrador,
decorador i poeta.

Desprès de la seva formació autodidacta va escriure entre 1891 i 1893 unes primeres obres que encara continuaven
amb el model vuitcentista: monòlegs com Enganyosa, on enfronta la realitat contra l’ideal, comèdies com La mosca
vironera, Els excèntrics Tik-Tok, o el quadre de costums La vista, el segueixen obres com La mar brama (1894) o
Lluna de neu (1894-95) en que es relaciona la paraula amb la música.

Va tenir cap a un teatre idealista que buscava l’emoció amb un llenguatge i uns personatges que refusen la
quotidianitat. Es tractava d’un teatre de base simbolista. En 1896 va publicar Nocturn, Andante morat que va causar
un impacte en l’ambient modernista. La intemporalitat de l’acció o les figures dramàtiques movent-se al ritme
d’andante van ser aportacions significatives.

A més, impulsà la creació de l’agrupació Teatre Íntim (1898-1928) mitjançant el qual va divulgar obres de teatre
europeu, per exemple de Molière, Shakespeare o Maeterlinck i estrenà obres pròpies. Amb Silenci (1989) va fundar
aquest. A Blancaflor (1899) tractà el tema llegendari i la cançó popular. En 1900 representà Espectres; L’estudiant
de Vic torna a parlar del món llegendari.

Desprès d’una estança en París entre 1900 i 1902 es va distanciar del Simbolisme i diversificà la seva proposta
estètica: així el drama rural amb Misteri de dolor (1902), el drama realista en La fi de Tomàs Reynald (1904), la
comèdia burgesa en Els pobres menestrals (1906) i el teatre poètic en Donzell qui cerca muller (1910) o en La
comèdia extraordinària de l’home que va perdre el temps (1914).
LITERATURA CATALANA DEL S.XX FERRAN CARBO, VICENT SIMBOR ROIG

Entre 1908 i 1910 Gual creà i dirigí la Nova Empresa de Teatre Català, i a partir de 1913 amb la fundació i direcció de
l’Escola Catalana d’Art Dramàtic abandonà progressivament l’escriptura teatral. A més, els seus estudis sobre teatre
Les orientacions (1911) i Molière i la farsa dels metges (1921), i les seues memòries editades pòstumament amb el
títol Mitja vida de teatre (1960).

CAPÍTOL 3: EL NOUCENTISME

3.2 LA NARRATIVA

Els escriptors noucentistes van ser el complement literari perfecte de les propostes normativitzadores de la llengua
de Pompeu Fabra. El Noucentisme fou un moviment essencialment poètic en perjudici, sobretot, de la novel·la.
Parlar de narrativa noucentista equival a parlar de novel·la curta, amb excepció dels assajos novel·lístics d’Eugeni
d’Ors. Des de La vida i la mort d’en Jordi Fraginals, de Josep Pous i Pagès, el 1912 fins 1925 el gènere passa per una
crisis profunda. L’explicació més senzilla i raonable és la conjunció de dos factors: l’opció personal favorable a la
poesia per part de la plana major noucentista i la crisis coetània general de la novel·la. Tot açò no significa que no es
continuaren publicant novel·les catalanes, sinó que no es trobaven obres estèticament valuoses.

Els escriptors es posicionen clarament contra la novel·la modernista, que de manera abusiva i inexacta englobaren
bais l’etiqueta de novel·la rural. No són ni ruralistes ni naturalistes i no tenen res a veure amb l’autèntic ruralisme
costumista coetani, estrany a la renovació modernista.

La única novel·la ciutadana possible era la satírica. Eugeni d’Ors proposava un model alternatiu que partia de la
solució del escriptor francès Anatole France, basat en la novel·la d’idees. Es situa en el llindar dels assaig. Fins l’any
1925 es succeïren les intervencions sobre l’absència de la novel·la.

En el conte domina el impacte emocional o líric sobre el lector, basat en l’ús molt cuidat de la llengua, com en la
poesia. No ha de recórrer a complexes trames argumentals ni al anecdotari vivencial quotidià. Seguint la proposta
de Campillo, la narrativa breu noucentista es pot distribuir en quatre models: d’argument, el relat imaginatiu, els
“apunts” (vides, casos i coses preferentment de la vida barcelonesa, tractats amb diferents graus d’ironia, tendresa
o lirisme) i el conte infantil.

Llibres i autors pàg. 63-64

2.2.1 EUGENI D’ORS

Eugeni d’Ors (1881-1954) publicà més de 3.000 articles periodístics amb el pseudònim Xènius bais l’epígraf Glossari
en La Veu de Catalunya i, arran de la seva ruptura amb la Lliga Regionalista en El Día Gráfico, l’any 1923 tornarà a
recuperar en castellà, Glosario, en diversos periòdics entre els quals destaca ABC.

La glosa és en definició de Fuster “un article breu, concís, epigramàtic de vegades, de tema generalment
intel·lectual i de to definitori”. Les dos novel·les més importants de l’autor són La Ben Plantada (1911) i Gualba, la
de mil veus (1915). La teoria novel·lística orsiana, segons l’estudi de Castellanos, parteix de dos fonts filosòfiques,
Plató i Carlyle, i descansa sobre dos pilars: el rebuig del Realisme i la superació de l’objectivisme i dels subjectivisme
per l’essencialisme. Ser un “creador” de realitats. Però elimina tot allò anecdòtic, és a dir, la trama argumental.

En La Ben Plantada la protagonista no evoluciona ni externament ni internament al llarg de la història. Un autèntic

símbol de la Catalunya ideal amb la que somnia Ors. Es podria resumir la temàtica de la novel·la com la definició
nnal de Catalunya mitjançant les característiques del model representat per la protagonista i al mateix temps és
també una prèdica sobre com han d’actuar els catalans per arribar a la plenitud. Una guia per tornar individualment
i col·lectivament a arrelar-se les essències seculars que han conformat Catalunya com a poble. És segons les
paraules del narrador Xènius, el seu “assaig teòric sobre la filosofia de la catalanitat”.

Ors, antiromàntic, trobava les essències pròpies en el Classicisme i el Mediterrani. L’element narratiu essencial és el
mateix Xènius trasplantat dins del món ficcional com personatge secundari i narrador-testimoni. I recorre de tal
forma a la funció ideològica que aplega a dominar i ocultar la funció narrativa. Els personatges casi ni actuen ni
parlen. El primer pla és sempre ocupat pel discurs adoctrinador de Xènius. El simple assaig es troba a un pas molt
curt.
LITERATURA CATALANA DEL S.XX FERRAN CARBO, VICENT SIMBOR ROIG

La llibertat amb la que assumeix l’estructura de la novel·la li permet proposar un mode molt innovador per a
l’època: cita de dos cançons i un sonet de Ronsard, es permet introduir les opinions d’alguns lectors (es va publicar
en gloses diàries) i va incorporar sis glosses de 1907 i una de 1908 dedicades a contar fets i personatges al·lens a
l’univers diegètic de la novel·la.

3.3 LA POESIA

Josep Carner en el seu article de 1908 “De l’acció dels poetes a Catalunya” a la revista Empori establia una evolució
de la poesia catalana del segle XIX al XX tres períodes: “El primer és elegíac, arqueològic, convencional; el segon és
amenaçant i rural; el tercer normal, civil i ideal”. Evidentment, ell i la seua obra pertanyien al tercer període.

La lírica era el gènere preferit. Es pot parlar de poesia noucentista des del moment en que hi ha un conjunt
organitzat de poetes amb incidència pública que representen una alternativa a la línia maragalliana, que és
hegemònica fins els anys vint (nouc). Josep Torra i Bages es convertia en referència per l’exposició teòrica dels nous
postulats estètics; mentre que Miquel Costa i Llobera exemplificava la pràctica d’un tipus de poesia elaborada i
elogiada.

La gènesi d’aquesta poesia es pot situar des de 1901 fins 1905 on s’observa l’oscil·lació de la poesia modernista i
nous elements en favor de l’artificiositat del llenguatge estètic i la creació d’un nou model de llengua literària. Entre
1095 i 1906 convergia el grup de poetes encapçalats per Carner amb les intencions ideològiques de Enric Prat de la
Riba i la Lliga Regionalista: la literatura passà a ser un aspecte més de la programació política global. Els nous poetes
disposaven de plataformes per difondre els seus postulats com van ser, en Catalunya, les revistes, La Renaixença, La
Veu de Catalunya, desprès, Catalunya i Empori, dirigides per Carner i en 1915 per López-Picó; La Revista; i en
Mallorca el 1906 la revista Mitjorn.

La projecció pública va ser decisiva des de 1906, l’any de Horaciones, de Costa i Llobera, Els fruits saborosos de
Carner; La nnalitat catalana, de Prat de la Riba i del glossari d’Ors en La Veu de Catalunya. El 1907 Carner publica
Segon llibre de sonets. El 1908, La muntanya d’ametistes, de Guerau de Liost; el 1910, Josep Maria López-Picó amb
Turment-Froment. Aquests dos últims prologats per Ors.

El 1913 Carner en la seva conferència “La dignitat literària” afirmava “la creació és una obra misteriosa que es
realitza en les tenebres” i anunciava una inflexió que confirmava el 1914 amb el seu llibre La paraula en el vent amb
influència de la poesia romàntica anglesa i un cert apropament a la tradició simbolista. Del mateix any és Antologia
de poetes catalans moderns de Alexandre Plana; també desapareix la revista Catalunya. Cap a finals de dècada
s’acabava l’hegemonia però encara poetes com Pere Benavent (1899-1974) i Fidel Riu (1895-1981) continuaven
amb aquesta poètica.

L’estètica arbitraria es basava en l’artifici, l’elaboració, el refinament, el perfeccionisme i la fixació de la llengua

literària culta; contrari a l’espontaneïtat del modernisme. El poema es construïa mitjançant l’ordre, l’equilibri, el
rigor i la tècnica, els quals actualitzaven elements de la tradició grecollatina. Es prenien objectes, situacions o
personatges sotmesos a racionalització que els idealitzava així creaven un distanciament amb la realitat i podien
distorsionar per dirigir i educar moralment al lector. Sovint la ironia era un recurs per fer-ho. Alguns temes i motius
dominants eren la reivindicació d’allò clàssic, el component religiós i cristià, l’amor conjugal i la femineïtat de la
dona, el món urbà i la construcció de la ciutat ideal i la Catalunya ideal o l’ordenació –amb perspectiva urbana- de la
naturalesa.

Aquestes propostes sobretot en els últims anys s’anaven singularitzant i personalitzant, convivien múltiples
propostes.

3.3.1 ALGUNS POETES

Els poetes més representatius del Noucentisme, a més de Carner, van ser Guerau de Liost i Josep M. López-Picó.
Altres poetes pàgina 69.

Jaume Bofill i Mates (1878-1933) conegut amb el pseudònim literari de Guerau de Liost. La muntanya d’ametistes
(1908) prologat per Ors respon a una trilogia anunciada, esta primera que versa sobre la naturalesa, una altra sobre
la ciutat i una tercera sobre l’esperit. La seva visió de la naturalesa es feia des de la ciutat, presentant una realitat
LITERATURA CATALANA DEL S.XX FERRAN CARBO, VICENT SIMBOR ROIG

absolutament ordenada i idealitzada. La poesia és descriptiva i denotativa. Malgrat tot, la trajectòria posterior
evoluciona cap a postulats més personals com el Somnis (1913) i en La ciutat d’Ivori (1918), el que deuria haver
sigut la segona part de la trilogia. Des de 1920 amb Selvatana amor (1920) i ofrena rural (1926) accentua el seu
distanciament i s’apropa a la tradició simbolista. Amb el seu últim llibre, Sàtires (1929), opta per el distanciament
satíric i irònic que li permetia fustigar vicis i virtuts.

Josep Maria López-Picó (1886-1959) va ser un exemple de poeta catòlic preocupat per la temàtica religiosa, per el
domini de la imatge o per l’atracció de la ciutat com espectacle. Desprès de Intermezzo galant (1910), una
temptativa encara amb ressonàncies modernistes, amb el seu poemari Turment-Froment (1910) prologat per Ors,
es va integrar plenament amb la poesia noucentista, fet que va confirmar posteriorment en Poemes del port (1911),
Amor, senyor (1912), Epigrammata (1915) i Ofrena (1915). La seva evolució a partir de 1915, amb obres com
Paraules (1916), El retorn (1921) o Elegia (1925), el va apropar cada volta més a postulats pròxims a la poesia pura.

El mallorquí Miquel Ferrà i Juan pàgina 69-70.

3.3.2 Josep Carner

La poesia catalana de la primera meitat del segle XX porta a la referència obligada a Josep Carner (1884-1970),
considerat durant el Noucentisme com príncep dels poetes. Des d’adolescent, amb dotze anys, publica el seu primer
poema a la revista L’aureneta i bais un pseudònim, entre 1896 i 1898, fa diverses col·laboracions. Estudia Dret i
Filosofia i comença una amistat amb Jaume Bofill i Mates a qui batega amb el pseudònim de Guerau de Liost.
Ambdós col·laboren en La veu de Catalunya a partir de 1902 on difonen les noves propostes. A més entre 1902-
1905 dirigeix la revista Catalunya; i entre 1907-1908 Empori. Va estar lligat a la majoria d’iniciatives editorials i
institucionals pel seu activisme i per la seua coincidència ideològica i política amb el moviment.

Malgrat tot, a partir de 1921 inicia la carrera diplomàtica desprès d’aprovar unes oposicions, que confirmava el seu
allunyament personal amb el moviment des de la mort de Prat de la Riba en 1917 i alhora el seu allunyament físic
de Catalunya. Amb el desenllaç de la Guerra Civil ha d’abandonar la seva carrera i el seu allunyament voluntari es
converteix en exili. Entre 1939 i 1945 va estar en Mèxic com professor universitari i des de 1945 s’estableix
definitivament a Brussel·les on també treballa de docent i on resideix la resta de la seva vida. El 1962 hi ha una
projecció internnal per proposar-lo com primer candidat en llengua catalana al Premi Nobel.

Es pot estructurar l’evolució literària en dos grans períodes delimitats entre sí per la seva partida en 1921. La
primera és d’aprenentatge o formació on encara vacil·lava en els seus plantejaments estètica, com s’observa en
Llibre dels poetes (1904): oscil·lava entre la tradició rebuda en els seus texts anteriors a 1901, la presència
d’aspectes Modernistes en els texts de 1901 i 1902, i a partir de 1903 la seva reorientació cap al tractament de la
realitat, la desaparició del subjectivisme, l’accentuació de l’artifici i la introducció del marc urbà.

Des de 1905 comença la segona etapa de consagració dels anys de poètica noucentista. Amb els dos llibres de
sonets Primer llibre de sonets (1905) i Segon llibre de sonets (1907) mostren un classicisme evident, basat en la
perfecció i el rigor i la presentació idealitzada de la realitat. La consolidació definitiva va arribar amb Els fruits
saborosos (1906) on es confirmen els ideals de contenció, perfecció moral i de subjectivitat. El poeta presenta un
conjunt de fruits que el permeten parlar de distintes etapes de la vida humana mitjançant la relació analògica que
s’estableix entre ells i els personatges arquetípics femenins que representen estes etapes; infància són freses,
cireres o nous i es caracteritza per innocència i ingenuïtat; prunes i bresquilles són sensualitat i plenitud de la dona;
taronges, llimes o magranes són maduresa, serenitat i alegria dels sacrificis; la vellesa són castanyes, pomes o
pomelos, resignació.

Els poemaris següents van ser Verger de Galanies (1911), breviari de cortesia i galanteria, i Les monjoies (1912) amb
major subjectivitat. De 1914 és Auques i ventalls, sobre Barna, i La paraula en el vent obra que evoluciona en l’ús del
jo poètic mitjançant la interiorització i el lirisme, a més, segons Marina Gustà el llibre tradueix el descobriment de la
poesia romàntica anglesa. Desprès de Bella terra, bella gent (1918), mitjançant la presentació d’un món ben fet i en
harmonia, i L’oreig entre les canyes (1920), on mostra els estats anímics del poeta i la naturalesa que el guarda,
arriba el conjunt antològic de poesia amorosa La inútil ofrena (1924), balanç final del període.

La partida voluntària a Gènova el 1921 el porta a la disminució del ritme de escriptura poètica i la progressiva revisió
de la producció ja editada; Aquest nou període va des de 1925 fins la seva mort i té dos etapes. La tercera etapa va
LITERATURA CATALANA DEL S.XX FERRAN CARBO, VICENT SIMBOR ROIG

fins 1957, que és de producció i revisió, i la quarta són les obres dels anys seixanta. En ambdós moments conviuen
dues propostes estètiques: la simbolista, possibilita moralització i reflexions metafísiques, i la lírica evolucionada de
l’herència noucentista, que es centra en la captació d’escenes quotidianes en les que introdueix la meditació
personal.

El cor quiet (1925) és el punt de partida de la nova etapa. Temàtica dominant és el paisatge i la naturalesa amb
fortes dosis d’interiorització. Poeta davant univers, certesa del coneixement, temps i soledat.

Desprès de l’antologia Sons de lira i flabiol (1927) escriu dos nous poemaris, El veire encantat (1933) i La primavera
al poblet (1935) que tracten, respectivament, de la tardor i la primavera. Versions de poesia xina amb Lluna i
llanterna (1935). Reedita i modifica Els fruits saborosos (1928), Auques i ventalls (1935) i Bella terra, bella gent
(1936) que culmina el 1957 amb Poesia, revisió del conjunt de la seva producció.

Nabí (1914), paraula hebrea que significa profeta, en castellà a Mèxic el 1940, en català a Buenos Aires el 1941 i
clandestinament en Cat el 1947. És un composició narrativa de 1.365 versos en deu cants, metafísics sobre
l’existència i el sentit de l’home a l’univers.

En els anys cinquanta hi ha recopilacions de poemes anteriors en Paliers (1950), Llunyania (1952), Arbres (1953) i
Absència (1957). L’exili, el rècord, la vellesa o la voluntat de retornar. L’última producció més anecdòtica i
circumstancial, ja dels anys seixanta, és Museu zoològic (1963), Bestiari (1964) i El tomb de l’any (1966), els primers
d’animals i el darrer tracta el pas del temps. També va ser autor d’articles periodístics com Les planetes del verdum
(1918) i Les bonhomies (1925).

3.4 EL TEATRE

La instauració del Noucentisme coincideix cronològicament amb la primera crisi del teatre català del segle. Els
autors de la generació procedent evolucionen cap a comèdia de costums o drames rurals per intentar atraure al
públic. Malgrat el interès de Carner amb les seves pròpies obres o amb les traduccions de Shakespeare o d’Ors amb
El nou Prometeu encadenat.

L’actuació noucentista es va dirigir més cap a la potenciació de la infraestructura teatral, així la Mancomunitat creà
l’Associació Catalana d’Art Dramàtic (1914), el Foment del Teatre Català (1914) i el Museu del Teatre. Però es dissol
el 1913 el Sindicat d’Autors Dramàtics Catalans i el Teatre Romea, el 1911 fa representacions en castellà.

Es van plantejar altres alternatives com el teatre poètic, la incorporació de traduccions d’autors prestigiosos o la
opció de crear una comèdia urbana però el públic s’entretenia amb altres opcions com el cine, deport o espectacles
de varietats...

Amb l’hegemonia política i cultural de la burgesia es buscava un teatre que responguera a la visió d’un món burgés
però no funciona fins els anys vint quan el període noucentista arribava al seu final, després que el banquer Josep
Canals en 1917 recuperarà per a l’escena en català el teatre Romea, i a partir del 1926 el Novetats.

Excepcions: obres i autors pàgina 76.

En Valencià i Mallorca no s’havien superat els models anteriors del teatre dialectal i el sainet còmic. Encara que en
Valencià hi ha temptatives de models alternatius de Rafael Martí Orberà (1860-1963) i Bernat Morales San Martín
(1864-1947) i en el Rosselló de Josep Sebastià Pons (1886-1962).

EL AVANTGUARDISME

4.2. LA CREACIÓ LITERÀRIA

L’assimilació personal del Futurisme i el Cubisme es troba en l’origen de la poesia avantguardista de Joan Salvat-
Papasseit, Josep Maria Junoy (1887-1955), Joaquim Folguera (1893-1919), Vicenç Solé de Sojo (1891-1963), Carles
Sindreu (1900-1974), Sebastià Sànchez-Juan (1904-1974) i el valencià Carles Salvador (1893-1955). Per al primer li
dediquem un apartat específic. Junoy va tenir un paper significatiu en la introducció de les propostes: l’any 1916
treia la revista Troços, on mostra la seva devoció pel cal·ligrama. Carles Salvador pel seu eclecticisme extrem, encara
LITERATURA CATALANA DEL S.XX FERRAN CARBO, VICENT SIMBOR ROIG

que la seva renovació arriba en el pla de la narrativa amb algunes obres com L’auca de les oques (1934), marcada
per la influència surrealista.

El nucli protagonista del segon període, bais la influència dominant del Surrealisme, és el de J. V. Foix, Lluís
Montanyà, Sebastià Gasch i Salvador Dalí, que es dona a conèixer des de la revista L’amic de les arts publicada en
Sitges entre 1926-1929 per Josep Carbonell. El 1928 fan presentació publica amb Manifest Groc (firmat per
Montanyà-Gasch-Dalí). I l’any següent publiquen el primer i únic numero de Fulls grocs (amb col. de Montanyà,
Gasch i Guillem Díaz-Plaja). J. V. Foix també té apartat propi. Dalí (1904-1989) destaca pel seu mètode paranoic-
crític, també s’apropa a la creació literària en català (gener. Prosa poètica), distribuïdes en diverses revistes i
arreplegades el 1995 per Fèlix Fanés en L’alliberament dels dits.

També hi ha altres activitats més genèriques: el Grup de Sabadell (Oliver, Trabal i Obiols), amb alguns punts de
contacte amb l’Avantguardisme, la revista Hèlix (1929-1930) i grups com el GATCPAC (1930) I ADLAN (1932).

4.2.1 JOAN SALVAT-PAPASSEIT

Joan Salvat-Papasseit (1894-1924) va ser un clar exemple de ferma voluntat de dedicació a l’art i a la literatura i de
compromís amb la realitat que el rodejava. Primer, una vida de dificultats econòmiques i desprès una vida de
malalt, tuberculós, que el va fer morir prompte va truncar les seves expectatives i interrompé la seva evolució.

Joaquim Molas ha distingit tres etapes en la seva trajectòria: 1a. Crítica política i social en castellà. 2a. Poesia com
reflexió moral sobre l’home, amb la doble experiència metafísica i formal que suposa. 3a. Mitifica la realitat
mitjançant l’enyorança i l’elegia. La seva evolució, acord amb la seva ideologia, va des de Futurisme poètic fins una
estructura més personal, en la que l’elegia mitifica la realitat. Malgrat tot, sempre manté aspectes innovadors.

La formació autodidacta projecta, poc a poc, una actitud compromesa i de rebel·lió, i la successiva vinculació al
socialisme i anarquisme.

La seva pràctica comença el 1915 amb col·laboracions periodístiques en castellà, firmades amb el pseudònim de
Gorkiano, amb cert aire modernista combinat amb idees modernistes. El 1916 publica Glosas de un socialista,
desprès recollides en Humo de fábrica (1918). Des de 1917 amb la creació de la revista Un enemic del poble,
subtitulada “Fulla de subversió espiritual” i sobretot amb els poemes “Columna vertebral: Sageta de Foc” i Mots
propis, opta per l’estètica futurista. Amb La ploma d’Aristarc (1919), que no arriba a aparèixer, devia incloure els
primers assajos sobre Futurisme i racionalisme.

Jacint Verdaguer i Santaló va néixer a Folgueroles, prop de Vic, el 17 de maig de 1845. Els seus pares, de condició
modesta però amb un cert nivell cultural, van tenir vuit fills. El pare era mestre de cases i pagès. Des de la infància,
el nen va ser orientat, especialment per una mare profundament religiosa, cap als estudis eclesiàstics. Als deu anys
va entrar al seminari i feia diàriament a peu els cinc quilòmetres que separen Folgueroles de Vic.

Va viure amb la família fins als disset anys, en què va traslladar la residència a Can Tona, una casa de pagès més a
prop de Vic, on, com era habitual aleshores entre els estudiants modestos, fa classes als infants de la família que
l’allotja i col·labora esporàdicament en les tasques agrícoles. Cap als quinze anys se li desperta la vocació literària i
comença a compondre els primers versos. Les classes de retòrica i poètica que rebia al seminari el van posar en
contacte amb la literatura culta, sobretot amb els clàssics grecollatins, amb els grans escriptors europeus i amb els
castellans del Barroc. Més tard, va entrar en contacte amb els romàntics. Paral·lelament, l’ambient en què vivia el
familiaritza a fons amb les riques formes de la literatura popular.

En aquests anys escriu sobretot poesia amatòria, però també composicions religioses i satíriques. Comença ben
aviat algunes obres de més envergadura, de caràcter èpic, com ara Dos màrtirs de ma pàtria (publicat a Vic el 1865)
o Colom, poema inacabat del qual va néixer L’Atlàntida. Els 1865 i 1866 obté diversos premis en els Jocs Florals de
Barcelona, cosa que va refermar la seva vocació literària i el va posar en contacte amb les personalitats més
rellevants del moviment de la Renaixença (Marià Aguiló, Milà i Fontanals, Llorens i Barba...), que el van orientar i
esperonar. El 1867, amb uns joves amics lletraferits, funda l’"Esbart de Vic", grup que fa reunions literàries, a la
manera dels felibres provençals, en una font -anomenada poèticament del "Desmai", per l’arbre que hi havia- prop
de Can Tona, on residia Verdaguer
LITERATURA CATALANA DEL S.XX FERRAN CARBO, VICENT SIMBOR ROIG

El 24 de setembre de 1870 va ser ordenat sacerdot i uns mesos més tard destinat com a vicari a la petita parròquia
de Vinyoles d’Orís, a una dotzena de quilòmetres de Vic. Dedicat de ple a les activitats sacerdotals, va dedicar-se
també a la literatura en una triple direcció: poesia devota de caire popular, poesia mística i continuació del poema
èpic atlàntic que havia començat uns anys abans. Aviat se li manifesta una estranya malaltia que li produïa unes
fortíssimes cefalàlgies i que l’obliga el 1873 a deixar el servei parroquial tot cercant remei per als seus mals. Uns
mals que també devien incloure el fet de trobar-se allunyat dels centres de la vida literària i dels seus amics -la
majoria residents a Barcelona- i la necessitat de trobar un futur que no passés per una parròquia rural. Part de 1873
i el 1874 els passa a Barcelona consultant metges i vivint de manera molt precària. Gràcies als seus amics
aconsegueix la feina de capellà de vaixell de la Companyia Transatlàntica. S’embarca a finals de 1874 i durant dos
anys realitza nou viatges de la península a Cuba i Puerto Rico. En aquest període recobra la salut, acaba
pràcticament L’Atlàntida i entra en contacte amb la família López, propietària de la Companyia Transatlàntica i la
primera fortuna d’Espanya en aquell moment. Protegit per Antonio López, primer marquès de Comillas, esdevé el
seu capellà familiar. Així Verdaguer aconsegueix d’establir-se a Barcelona i de solucionar la seva situació com a
eclesiàstic i com a escriptor.

El 1877 L’Atlàntida és premiada als Jocs Florals de Barcelona i obté un ampli ressò nacional i internacional.
Verdaguer es consolida així com la gran figura de la Renaixença. Gràcies al mecenatge dels marquesos de Comillas
pot dedicar-se plenament a la tasca literària. A més, realitza, normalment acompanyant els seus protectors, viatges
per la península, pel centre i nord d’Europa, per la costa del Magrib, per les Balears, per Itàlia i per Terra Santa. Als
estius gaudeix de llargs períodes de vacances que aprofita per conèixer a fons la geografia catalana i, molt
especialment, la serralada pirinenca, que recorre d’un extrem a l’altre. El període de 1877 a 1889 és el més
productiu de la seva carrera: Idil·lis i cants místics (1879), Llegenda de Montserrat (1880), Canigó (1885), Pàtria
(1888), Dietari d’un pelegrí a Terra Santa (1889), etc. Verdaguer, que ha assolit un enorme prestigi, participa ara en
nombroses empreses religioses, patriòtiques i literàries. Així, col·labora amb diversos sectors eclesiàstics en la gran
tasca en què l’Església d’aleshores es troba immersa: la de recuperar part del prestigi perdut i la de recristianització
del poble. Alhora, participa en les activitats catalanistes en auge, sense entrar, però, directament en política. Tot i
l’ambient en què vivia, el poeta no es va deixar portar mai per ambicions econòmiques, de poder o d’ostentació
social, i fins va renunciar a una canongia i a una capellania reial.

Cap a 1886, arran d’un viatge a Palestina, Verdaguer a començar a sofrir una crisi interior que es va manifestar en
un canvi de vida que el va portar a mig abandonar l’activitat literària i a dedicar-se a la recerca d’un camí de
santificació. Intensifica l’oració, el dejuni, la confessió i l’almoina. Precisament com a capellà domèstic del marquès
de Comillas una de les seves obligacions era repartir les caritats del senyor i quan aquestes no arribaven per satisfer
les múltiples necessitats que veia, les completava de la seva butxaca. Va posar-se en contacte amb una mena de
secta que afirmava que rebia revelacions sobrenaturals i que practicava els exorcismes sense autorització
eclesiàstica. Verdaguer va quedar completament seduït per aquest grup i va adoptar una sèrie d’actituds que va
provocar el disgust del seu mecenes, Claudi López, segon marquès de Comillas. Aquest, que ja no podia tolerar la
situació en què les pràctiques poc ortodoxes de Verdaguer el col·locaven, l’any 1893, d’acord amb els bisbes de
Barcelona i de Vic, va aconseguir allunyar el poeta de la ciutat comtal amb l’excusa que li convenia una temporada
de repòs.

El bisbe Morgades de Vic, de qui depenia jurídicament Verdaguer, el va instal·lar al santuari de La Gleva, a vuit
quilòmetres de la capital vigatana. Aquí reprèn en part les activitats literàries. A poc a poc s’adona que ha perdut el
favor del marquès i que el bisbe de Vic no l’autoritza a deixar la residència en el santuari. Verdaguer, mentrestant,
havia quedat sense recursos econòmics i no podia subvenir les despeses financeres dels crèdits que havia demanat
per comprar una finca a Vallcarca, aleshores als afores de Barcelona, anomenada "Els Penitents", on actuava el seu
grup d’amics exorcistes, amb els quals no havia perdut el contacte.

El bisbe i el marquès intenten, per via de l’ofec econòmic, que Verdaguer canviï d’actitud, però aquest, després de
dos anys de desterrament a La Gleva, desobeeix el seu superior i s’instal·la a Barcelona, a casa de Deseada Martínez,
vídua Duran, una filla de la qual, Empar, tenia revelacions. Aquesta família, a qui el poeta havia protegit uns anys
abans, va augmentar encara els seus problemes. La reacció del bisbe Morgades va ser contundent: la suspensió a
divinis i, doncs, la prohibició de celebrar missa.

La resposta de Verdaguer va consistir en la publicació a la premsa ho va haver de fer en la d’esquerres i

LITERATURA CATALANA DEL S.XX FERRAN CARBO, VICENT SIMBOR ROIG

anticatalanista- de dues sèries d’articles, Un sacerdot calumniat (1895) i Un sacerdot perseguit (1897), aplegats
després amb el títol En defensa pròpia, en què conta la seva versió dels fets, denuncia la persecució de què era
objecte i dóna el nom d’aquells a qui en considerava culpables: el bisbe Morgades, el marquès de Comillas, el
canonge Jaume Collell -fins aleshores el seu amic més íntim-, els jesuïtes i alguns dels seus familiars, en especial el
polític Narcís Verdaguer i Callís. L’escàndol que es va desfermar era molt considerable i va obtenir un gran ressò
nacional i internacional. L’opinió pública es va dividir en dos bàndols: els partidaris del poeta i els seus detractors.
Va ser tractat públicament de boig -i la seva integritat moral, a causa de la seva convivènvia amb la família Duran,
posada en qüestió. La majoria dels seus amics sacerdots i bona part del catalanisme literari el van abandonar:
Verdaguer va quedar reduït a la misèria econòmica i va ser marginat de la vida literària, social i eclesiàstica.

El conflicte amb el bisbe, tot i les nombroses gestions fetes des de molts sectors, no es va resoldre fàcilment.
Verdaguer, home d’una fe robusta, convençut que de res no era culpable i que era perseguit injustament, no volia
sotmetre’s al bisbe. Aquest, que d’altra banda va tenir un paper destacat dins l’Església catalana i dins el
catalanisme conservador, volia la submissió completa de l’escriptor i no cedia. Finalment, el conflicte es va resoldre
a Madrid, gràcies sobretot a la intrervenció dels pares agustins de El Escorial, que van aconseguir, a finals de 1897,
una reconciliació pactada sense vencedors ni vençuts: Verdaguer signava un document, que es va publicar, en què
reconeixia l’autoritat de Morgades, i es disculpava del mal que hagués pogut fer a l’Església; el bisbe, al seu torn, li
retornava el permís per dir missa i acceptava que el poeta passés a dependre de la jurisdicció del bisbe de Barcelona

Una vegada rehabilitat, Verdaguer va ser destinat a l’església de Betlem, a La Rambla, davant, irònicament, del
palau Moja, residència dels marquesos de Comillas, els quals, però, ara vivien pràcticament sempre a Madrid. El sou
com a capellà era, tanmateix, tan migrat que no li arribava per cobrir ni una petita part de les seves necessitats -
l’època del conflicte li havia produït molts deutes, tenia processos judicials en marxa i fins i tot li havien embargat
els drets d’autor- i l’havia de completar acompanyant enterraments i amb altres serveis eclesiàstics extraordinaris.
Va reprendre amb nou vigor les activitats literàries -va escriure diversos llibres, alguns dels quals van quedar inèdits-
i periodístiques -va dirigir tres revistes- i va fer una certa
vida social -va ser president de diversos certàmens literaris, per exemple. Però no a aconseguir recuperar del tot ni
les amistats anteriors ni el paper rellevant que havia tingut dins la literatura catalana. Va prendre contacte ara
sobretot amb grups d’escriptors joves, especialment amb els modernistes, que veien en ell la figura de l’artista
incomprès i maltractat per la societat burgesa (Santiago Rusiñol s’hi va inspirar per escriure el drama El místic, 1904,
com uns anys abans, segons sembla, s’hi havia inspirat Benito Pérez Galdós en l’obra Nazarín).

Prematurament envellit a causa de les penalitats passades i amb la salut molt malmesa, el mes de març de 1902 va
caure molt malalt, sembla que de tuberculosi, i va ser traslladat a Vil·la Joana, a Vallvidrera, on va morir el 10 de
juny. Encara les darreres setmanes de vida les va haver de passar angoixat per les intrigues dels grups que
l’envoltaven a l’espera de ser-ne els hereus materials i espirituals. Va rebre sepultura al cementir de Montjuïc,
després d’un enterrament al qual van assistir unes tres-centes mil persones -el més multitudinari que mai hi ha
hagut a Barcelona-, que reconeixien així el seu paper de poeta
nacional i la seva immensa popularitat.