Sobre la cultura política popular i obrera a

Catalunya al segle XIX. Algunes consideracions

DIVERSES CULTURES MILITANTS

L'autor proposa estudiar la cultura política obrera des d'una perspectiva més àmplia i
complexa que no es limiti a les ideologies, les associacions i l'educació, sinó que inclogui
també aspectes com la moral, l'experiència social, el simbolisme, la representació i la
memòria. Es critica la visió lineal i progressiva de l'evolució dels corrents obrers, que es
basa en el desenvolupament del capitalisme industrial i en la suposada superació d'unes
etapes per unes altres. En canvi, defensa la idea que la cultura política obrera és el
resultat d'una tensió permanent entre l'afirmació democràtica i l'específicament obrera,
i de la necessitat d'adaptar-se als canvis i desafiaments de la realitat social.

També es destaca la importància de la memòria històrica i la tradició com a elements

configuradors de la identitat i el pensament obrers, però també reconeix que estan
subjectes a processos de rescat, revisió i relectura, condicionats pel context i les lluites
entre les diferents classes socials.
Al S. XIX neixen moviments militants socialistes com un mètode corrector del
capitalisme. Aquest Socialisme incorporava objectius de captació de modes de
producción socials i participació obrera.
Cooperativisme i mutualisme: combinar l’esforç obrer i l’ajut polític de l’Estat,
estratègia de creació d’una nova societat socialista, i així ho creien els seus principals
impulsors, el cooperativisme i el mutualisme es subordinen a al sindicalisme,
l’anarcosindicalisme, el socialisme polític de base marxista o el socialisme reformista
de base republicana.

• Socialisme reformista: Acció política al costat de l´esquerra, busca millores

concretes. Els seus dirigents eren reformistes pero també socialistes. Bucaben
també la construcció d´una societat socialista-
• Socialisme marxista: Actitud crítica vers l´estat en aquells moments. No
creuen en el reformisme doncs L´estat es capitalista e inútil. Aspiraven a la
construcció d´una societat socialista. Buscaben imperar com a partit Obrer ,
creien amb la idea de una próxima crisi del capitalisme inevitable.
• L´Anarcosindicalisme: Desconfiança absoluta respecte de l´estat i la voluntat
de mantenir-se en el marge. Pensament derivat de la lectura de la primera
internacional, pensament de base sindicalista.
• L´Anarquisme: Es configurà a la dècada dels vuitanta. La seva propaganda de
la rebel·lió —a través d’actes i actuacions individuals que combinaven amb
esclats socials puntuals— era una peça segons ells esencial.
En conjunt tots consideraven inevitable la caiguda del capitalisme i la propera arribada
d’uns acusats canvis socials, no obstant, existien Hi havia alhora diferències sobre les
causes de la inevitable crisi del capitalisme.
CULTURA POLÍTICA OBRERA I CULTURA POLÍTICA RADICAL DEMOCRÀTICA

• Les relacions entre les diverses cultures polítiques de base republicana i les
obreristes, la qual cosa no implica absència de diferències fonamentals entre
unes i altres.
• Interpretació evolucionista del publicisme historiogràfic: socialisme i
sindicalisme utòpics d’arrel artesanal primer; sindicalisme i socialisme
reformistes després; socialisme polític i marxista a continuació. Alguns
afegirien, com a final de camí, el comunisme.
• Trobem una diferència entre el republicanisme i l´obrerisme. Quan en ocasions
es firmaven pactes entre uns i altres, eren pactes i enteses entre dos cultures
polítiques dispars, distintes. Fins i tot en casos com l’espanyol i el català. Al
selge XX el republicanisme i l´obrerisme s´anirien ajuntant.
• El moviment republicà com un moviment polític «modern» , l’apropament a la
realitat d’aquells moviments polítics populars d’esquerra s’ha fet i continua fent-
se «des dels» republicans. Per tant, finalment malgrat les diferències
ideològiques, els distints obrerismes es desenvoluparen i afirmaren dins el
marc d´una cultura de base
republicana.
• El sorgiment del socialisem reformista d´esquerres, es la principal manifestaicó
de la interrelació de cultura obrera i federal. Tant el cooperativisme i el
mutualisme bevien de tot ventall republicà..
• El Marxisme socialista fou l´unic amb reticències al republcianisme i el PSOE
es va aproximar a la socialdemocracia europea. No obstant l´obertura del
PSOE no va conportar necesariament l´aproament al republicanisme liberal
democràtic.
Socialisme Català: incorporà voluntats cooperativistes i mutualistes del socialisme
francés,

Conclusió: Destaquem la centralitat de la cultura republicana en les elaboracions

especifiques obreres. La militancia obrera ibérica té un origen an la Primera
internacional. La configuració teòrica de l’anarquisme i la seva incorporació a la cultura
obrera militant del vuit-cents es produí al llarg dels anys vuitanta i fou paral·lela a la del
republicanisme federal.
INSURRECIONALISME
Factor “Insurreccional” rellevants dins de la cultura polítics de l´esquerra republicana i
obrera. La insurrecció era un elemet i un insturment fonamental en la pràctica política
del segel XIX.
Els moviments republicanistes voldrána anar configurant un moviment polític obrer als
sector populars ho faran a partir de la celebració d’assemblees, eleccions de candidats
i comitès, així com a l’ús de la propaganda… D´aquesta manera es van integrar
treballadors dins de la militancia obrerista amb un cert ventall republicà.
Insurreccións progresistes
o L´insurreccionalisme es es justificava en nom del dret del poble a la rebel·lió
contra la tiranía, no obstant sovint. ls progressistes, apel·laven al dret a la
presa del poder violenta en nom del poble però quan assolien el poder
immediatament no es preocupaven sinó de desfer les juntes, desarmar la
milícia i intentar de fixar una situació de clar control social per tal d’evitar el
desordre i l’anarquia al carrer, per tal d’afirmar un Estat liberal senyor i
respectable.
o Mostraven desconfiança envers el protagonsime d´altres insurreccionals que´ls
hi arrebatesin el pode.
Insurreccions republicanes
o A diferencia dels corrents progresistes els els corrents republicans i obreristes
pensaven que calia trobar un determinat espai per als sectors populars en el
règim i l’Estat, especialment en el marc del republicanisme més socialment
esquerrà i l’obrerisme internacionalista. La seva crida a la movilització era mes
honesta.
o a diferència dels progressistes, els republicans no entenien el retorn a la
normalitat, després de l’èxit del fet insurreccional, sense tirar endavant amb
una sèrie de reformes de certa entitat i impacte popular
Divisions internes en el republicanisme
Sota el Sexenni començà a apuntar-se una divisió entre els diversos corrents
republicans:

o Republicanisme liberal progresista: que tendia a dibuixar un règim

modernitzador, amb un Estat fort, abocat a facilitar el desenvolupament burgès
i capitalista espanyol, que volia una presència i una implicació dels sectors
populars però que en absolut estava disposat que aquesta presència deixés de
ser subalterna; la direcció de l’Estat sens dubte havia de correspondre a les
classes emprenedores i cultes
o Republicanisme liberal demócrata: Acceptació d’una presència a l’Estat i la
vida política, significativa i fins i tot directiva, dels sectors més populars i els
treballadors. Tennía un carácter defensiu abocat al poder local i procurà frenar
per moltes raons la construcció d’un Estat central fort. S’havien de moure els
corrents més federals, ambé en gran mesura bona part de la militància obrera
de base sindical, tant l’anarcosindicalista com la del socialisme més reformista
Actituds dels republicans i de l´obrerisme davant les insurreccións i la presa del
poder.
o Les insurreccions estaven justificades en alguns casos per exemple davant el
decret de quintes del any 1869.
o Es questiona obertament el poder parlamentari i el sistema democràtic, doncs
l´executiu es lliure d´emprendre mesures contra el pobla tot i tenint majoria en
les corts.
o «El derecho de insurrección» i «La nación y las cortes»: S´explica pq es una
forma d’afirmar una presència democràtica —una presència del «poble», dels
sectors populars— que havia d’assegurar un programa revolucionari.
o La insurrecció es necesaria doncs segons un republicà: «¿Tiene el país la
obligación de acatar las decisiones de la Asamblea si estas se oponen a las
declaraciones de la opinión pública solemnemente consignadas en los
programas de las juntas revolucionarias? ¿Son soberanas las Cortes o está por
encima de ellas la Nación?»
o Els republicans, i potser més encara molts obrers, tenien força dubtes davant el
règim parlamentari.
o en la naixent cultura republicana i popular fos encara molt present el crit a la
partida i sobretot el crit al manteniment de la milícia que era considerada —
segurament amb raó— com un instrument molt principal d’acció política
o Segons Garrido: la lluita era inevitable i segurament la victòria no arribaria sinó
després de moltes derrotes davant la superior força i organització de les grans
institucions reaccionaries.

La importància del poder Local en la revolta

o L’organització popular havia pogut més o menys subsistir gràcies a la seva
presència en el poder local
o Era aquesta força local que explicava l’èxit popular a Suïssa, els Estats Units i
fins i tot Anglaterra.
3 reformes bàsiques que que s’havien d’emprendre
o la separació de l’Església i l’Estat
o armar la milícia i limitar al màxim l’exèrcit (molt en especial deia que calia posar
fi al poder dels capitans generals)
o substituir el poder judicial de la Magistratura per la justícia de jurat popular
Sorgiment de simbolismes, retòriques i discursos republicans
insurrecccionistes
o Aquelles opinions que entrelligaven afirmació democràtica i insurrecció
formaven part d’un creixent i efectiu conglomerat d’imatges, símbols i històries
d’herois revolucionaris que anaven configurant tot un complex imaginari
republicà de forta empremta popular i de llarga durada.
o El discurs republicà i de l’esquerra, fora del terreny més doctrinal i teòric, era un
discurs d’insurrecció, aixecament de partides, herois combatents a la barricada
i la conspiració, de mobilització en definitiva que no excloïa les armes i la
violència.
o Els ideals sempre implicaven l´aixecament, la insurrecció i la mobilització
o A finals del segle, el republicanisme i gran part de l’obrerisme de totes les
famílies continuaven sentint-se còmodes dins el discurs. L’insurreccionalisme i
la idea d’una democràcia que implicava una revolució
Conclusió
En les dècades centrals del segle XIX podem veure el sorgiment de la mentalitat
insurreccionista, una mentalitat política que incorporava la revolució davant d´un règim
que decepcionava a la població.
La continuitat del pensament revolucioanri dins de l´esquerra va seguir anys
posteriors al sexenni que seríen claus en els anys de la guerra civil.

Les causes han de buscar-se en la complexa problemàtica social, econòmica i política

de tot el procés de construcció d’un Estat liberal burgès com l’espanyol, feble i
defensiu, molt poc donat a acceptar la presència en el sistema de les esquerres,
encara que aquesta es volgués amb maneres i formes «democràtiques».
LLARGA DURADA I CANVI
L´autor preten ampliar la perspectiva histórica del moviment obrer més enllà de com ha
sigut entés fins ara, desde els canvis simplement de règim polític.
Considera que hi ha hagut dos grans canvis en les seves formulacions bàsiques,
ambdos en el segle XX:
o el produït en les dues primeres dècades del segle, a l’entorn dels molts canvis
econòmics, socials i culturals que podem resumir a l’entorn dels anys de la
Primera Guerra Mundial i que significà una revisió important dels paràmetres
de les cultures de la militància obrera del vuit-cents.
o Transició entre els segles XX i XIX, significant una ruptura molt acusada,
respecte de les pautes fonamentals de tota la tradició política i cultural del món
obrer militant d’aquest país, i de la qual el desprestigi de la història del
moviment obrer n’ha estat una manifestació més.