Crítica? Quina crítica?

Vicenç Pagès Jordà

Prosseguim aquest cicle d’articles sobre l’estat actual de la literatura catalana parlant de
la crítica. Curiosa paraula, crítica, ja que és un adjectiu positiu que pressuposa un criteri
propi, i alhora un substantiu negatiu, que designa una funció que se sol vincular amb
l’enveja, l’amiguisme, la venjança i l’intercanvi de favors. Una vegada admès que la
crítica és sospitosa, resulta curiós que de manera periòdica sorgeixin opinadors
lamentant que “no hi ha crítica”. En què quedem?

Som un país petit, bilingüe i amb uns índexs de lectura limitats. Si hi afegim les tres crisis
(estructural, editorial i pandèmica), no és estrany que en el sector literari català costi
guanyar-se la vida, i que per tant cadascú faci molts papers de l’auca: el periodista escriu
novel·les, el crític es dedica als pròlegs, l’autor fa de jurat, l’editor publica crítiques, el
traductor té un blog de lectures, i així fins a l’infinit. Les tarifes són tan simbòliques que
ni la pluriocupació garanteix la supervivència. Per postres, sembla que hi hagi més autors
que lectors. En fi, que el malestar s’escampa. Passa el mateix que en els grupuscles
polítics: com més residuals, més virulents són els atacs que els membres es dirigeixen a
si mateixos (sempre amb un angle mort on no arriben els trets: una col·lecció, una
tendència, una capelleta virtual). A la literatura catalana no només n’hi ha, de crítica,
sinó que el crític i el criticat estan condemnats a trobar-se tard o d’hora en unes
jornades, un sopar literari o la presentació d’un llibre. En conseqüència, a mesura que el
crític va complint anys, la seva duresa disminueix -amb excepcions que costa dir si són
honroses o preocupants-. Mentrestant, els més joves s’inicien com a crítics, i els encara
més joves s’exclamen que no hi ha crítica. Així passen els anys, de manera circular, en
un retorn que no és etern però déu-n’hi-do.

Tinc una carpeta on guardo unes quantes crítiques-crítiques: la que Jaume Fabre va
dedicar a Olga Xirinacs (1990), la de Salvador Oliva sobre Josep M. Ballarín (1996), la de
Xavier Cortadellas a Dolors Miquel (1998), la de Sebastià Alzamora sobre Josep Carner
(2002), la de Jordi Llovet als Imparables (2004), la de Jordi Galves sobre Jaume Cabré
(2011) o la de Marina Porras a Marta Rojals (2018). Totes aquestes, i moltes altres, han
generat debats, a vegades fructífers i a vegades estèrils, com ara el que posa en dubte
l’honorabilitat del crític. Recordem, per exemple, l’inici d’aquell article que Hèctor Bofill
va publicar el 2007: “Com gairebé cada setmana, el crític d’ El País Ponç Puigdevall s’ha
dedicat a vomitar damunt la literatura catalana”. Una variant recent és la que va
introduir Empar Moliner quan el seu llibre va ser objecte d’una crítica de Marina Espasa:
“No em sembla ètic ser crític de llibres si també tens llibre al mercat”. Sovint es blasma
la crítica per raons oposades, ja que es retreu al crític que parli del que no coneix. Heus
aquí l’aporia: si el crític escriu, malament; si no escriu, pitjor.

Sigui com sigui, en els últims trenta anys hem tingut un bon planter de crítics, que de
mica en mica han estat substituïts per altres de més joves i combatius. Entre els meus
preferits, recordo Estanislau Vidal-Folch, Avel·lí Artís, Valentí Puig i Lluís Fernández.
Procedents del món acadèmic, hem tingut Xavier Pla, Dolors Oller, Ramon Pla i Arxé,
Josep-Anton Fernández, Víctor Martínez-Gil i Jordi Marrugat. Es manté en actiu, des de
fa més de trenta anys, Julià Guillamon, que com a crític i comissari ha tingut un poder
tentacular que recorda, mutatis mutandis, el que va tenir Joaquim Molas a la universitat.
En els últims temps, en què la premsa de paper tendeix a ser substituïda per les webs
( Núvol, La Llança, La Lectora, Llegir en cas d’incendi ), han aparegut crítics joves com
Joan Burdeus, Irene Pujadas, Álvaro Muñoz, Irene del Val, Júlia Ojeda o Gerard E. Mur.

LA CRÍTICA EMOCIONAL

Facebook i Instagram incorporen declaracions d’amor a llibres que es poden entendre

com a crítiques emocionals, i Twitter inclou crítiques bonsai, que tenen repercussions
quan provenen de celebrities, com passa a YouTube. També ha arribat a la crítica la lluita
contra el patriarcat, que ha tingut com a conseqüència un degotall de lloances “de
genère”, mentre que un grapat de crítics espartans (molts menys de 300) continuen
secretant crítiques personalitzades, agres i testosteròniques. Webs col·laboratives
com Goodreads es mantenen en un terme mitjà, amb opinions de vegades magnificades
per les editorials, com va succeir mesos enrere quan Marc Pastor va parlar d’una novel·la
de Max Besora.
Per tot plegat, podem concloure que hi ha més crítica que mai, i també que tendeix a
ser mal pagada, amateur i exhibicionista (resulta temptador començar una carrera
blasmant una vaca sagrada). No havia estat mai tan senzill fer pública la sensació que ha
deixat un llibre: aquesta ha estat, en part, la fortuna d’autors com Eva Baltasar. En canvi,
corren mals temps per a la crítica prolongada, descriptiva i comparativa, la que
practicaven Àlex Broch o el col·lectiu Joan Orja a finals del segle vint. Aquí, també, els
grans relats han estat substituïts per les emocions. La crítica d’avui es torna estomacal,
al contrari que els premis literaris, dels quals parlarem en l’article següent.

Els premis literaris, entre el ‘kitsch’ i el negoci

Vicenç Pagès Jordà

El 2004, a la Festa de les Lletres Catalanes, l’ovació més prolongada no va ser

per a cap escriptor, sinó per al representant de la selecció catalana d’hoquei
patins. El fet podria ser anecdòtic, però té sentit en una literatura que ha tingut
una relació peculiar amb els premis.

La vinculació comença al segle XIV, quan s’institueixen els Jocs Florals a

Barcelona, que imitaven els de Tolosa, els quals al seu torn s’inspiraven en els
jocs en honor de la deessa Flora: som romans amb internet. Més endavant, els
Jocs Florals del 1859 es consideren el tret de sortida de la Renaixença. Durant
el franquisme tenen lloc a l’exili, i a Catalunya són un pretext per celebrar
trobades –al principi semiclandestines– entre culturals i polítiques. Als anys
vuitanta, però, els premis ja s’han convertit en una peça important de
l’engranatge editorial. És per tot plegat que avui dia hi convergeixen tres línies
prou diferents: el kitsch jocfloralista, la vindicació d’una nació i l’oportunitat de
negoci, a les quals podríem afegir una tendència molt nostrada, la de la
capelleta de beneficis mutus.
Ningú sap quants premis literaris tenim, però sens dubte superen el miler.
Davant aquestes dimensions, resulta difícil situar-s'hi a favor o en contra.
Sobresurt, en tot cas, una certesa: som un país tan petit i tan centralitzat que
ens coneixem tots, editors, autors i jurats. Els premis certifiquen una
endogàmia formidable, matisada i aprofundida per subdivisions
generacionals, geogràfiques, ideològiques i de gènere (en els dos sentits de la
paraula).

La majoria dels premis catalans es concedeixen a obra inèdita. El risc

d’interferència en el jurat tendeix a augmentar com més diners hi ha en joc
(no només l’import del premi, sinó l’organització, el lloguer de l’espai, el sopar,
els presentadors...). Seguint la lògica empresarial, és difícil que una editorial
inverteixi aquesta suma en un autor desconegut (i aquí desconegut pot
significar que no apareix gaire a la televisió o que no tingui Instagram). De fet, el
jurat funciona com un comitè de lectura, i l’import del premi és una bestreta
generosa dels drets que se suposa que rendirà el llibre. En canvi, els premis
que concedeix un institut de secundària o l’ajuntament d’un llogaret no solen
obeir a criteris econòmics i, per tant, els poden guanyar obres
experimentals, mainstream o impublicables.

Durant les últimes dècades s’havia consolidat un itinerari ascendent, conegut

per tots els escriptors iniciats, que començava en el Recull o el Casero i arribava
fins al Sant Jordi o el Ramon Llull, passant pel Documenta, el Bertrana o el Sant Joan.
Avui dia, les beques i residències d’escriptors, i sobretot la interacció a internet
han alterat aquest ascensor boomer, que es va substituint per una xarxa virtual
amb dreceres que en una tarda poden aixecar o tombar una carrera.

A diferència dels premis a obra inèdita, els que es concedeixen a obra

publicada no estan vinculats a cap editorial, de manera que no hi ha el perill
que responguin a interessos econòmics (fet que no significa que les
deliberacions siguin angelicals). Són premis atorgats per crítics i lectors
especialitzats, i els beneficis que reporten al guanyador tendeixen a ser
simbòlics, si bé el Premi Llibreter implica un augment de vendes significatiu.
Entre els premis a obra publicada, destaquen els de la Crítica, els Serra d’Or,
el Crexells, i una romanalla de la cultura antifranquista, el Premi d’Honor de les
Lletres Catalanes, el més anacrònic i calderonià, i també polèmic, ja que no
s’ha trobat encara cap definició d’honor que satisfaci tothom, ni cap sistema
consensuat que el mesuri. En general, els premis a obra publicada s’atorguen
a escriptors sèniors, però en els últims anys s’ha consolidat la tendència a
utilitzar-los com a plataforma de llançament d’autors novells.

ALTERAR LES REGLES DEL MERCAT

Els premis han tingut la funció, sovint beneficiosa en termes literaris, d’alterar
les regles del mercat, tot i que poden acabar confluint-hi a través de maniobres
editorials, o quan un autor en rep els beneficis mediàtics. Si sumem els premis
comercials, els municipals, els acadèmics, els d’entitats financeres i els
alternatius, obtenim una xifra molt superior al nombre de textos mereixedors
de premi que s’escriuen en català. És per això que el superàvit de premis és
una de les cantarelles predominants des de la Transició, si bé cal recordar el
que va dir Joan Francesc Mira fa més de trenta anys: “No hi ha inflació de
premis, sinó d’escriptors”.

En la cultura catalana, els premis literaris són tan rellevants que s’han convertit
en tema de més d’una obra. La més rellevant és Els jocs florals de Canprosa, de
Santiago Rusiñol, una paròdia que encara ens pot arrencar més d’un somriure.
Amb tot, cap escriptor català ha tingut la pensada de Thomas Bernhard, que
a Els meus premis (Gall Editor, 2014) recorda els instants més infames dels actes
de lliurament: els errors més estrepitosos, les confusions més humiliants, els
oradors més impresentables. En un dels lliuraments, Bernhard aporta un
argument de pes per acceptar el premi: en cas contrari l’haurien concedit a
“un inútil que només provocarà desgràcies amb el seu producte i infestarà
l’aire”.
Sobre els llibres més venuts i sobre fer bullir l’olla
Vicenç Pagès Jordà

De tarda en tarda algun editor de confiança em sorprèn publicant un llibre que em cau
de les mans. Quan l’interrogo, l’editor em respon: “Es ven bé”. Aquest criteri també és
esgrimit per alguns autors, especialment si han rebut crítiques negatives. I és que, al
costat de les crítiques i dels premis, les vendes són el tercer criteri per jutjar una obra, i
de fet l’únic quantificable. Un crític o un membre del jurat poden posar-se en entredit,
però les xifres de vendes són indiscutibles. Quan l’autoritat està en crisi, el mercat ocupa
el seu lloc.

Ara bé: ho són, d’indiscutibles, les xifres de vendes? Les llistes dels més venuts varien
segons el mitjà que les publica, amb un criteri semblant al de les intencions de vot, ja
que sovint obeeixen a un wishful thinking. La web del Gremi d’Editors fa públiques les
xifres cada setmana, però queden zones mortes, com els llibres de lectura obligatòria a
l’ensenyament. Sigui com sigui, aquesta obsessió per les llistes de més venuts no la
trobem en altres àmbits. En una publicació sobre cuina, posem per cas, predomina
l’interès per la qualitat i el sabor dels productes, en comptes de podis construïts a partir
del consum (on probablement destacarien les pizzes quatre estacions i les
hamburgueses amb doble ració de formatge).

ÈXIT COMERCIAL I EXCEL·LÈNCIA

¿Fins a quin punt podem vincular la qualitat d’un llibre amb el nombre d’exemplars
venuts? L’èxit comercial no sempre és indicatiu d’excel·lència, però sí de fer bullir l’olla,
que és un tema rellevant, certament, però relacionat amb el càlcul de viabilitat i no pas
amb la literatura. Borges va començar pagant-se les edicions, però això no significa que
tots els autors sense editor hagin escrit El Aleph. La cosa es complica si tenim en compte
que vendre molts llibres tampoc té un significat inequívoc: ho han fet Agatha Christie i
Salinger, Cervantes i Coelho, Corín Tellado i Charles Dickens.
Una de les característiques de la literatura catalana és la diada de Sant Jordi, una
anomalia que concentra les vendes en un sol dia de l’any, converteix els llibreters en
meteoròlegs i sovint és l’únic acte literari que organitzen escoles i instituts, de manera
que acabem vinculant la literatura amb la minoria d’edat. En l’últim Sant Jordi els més
venuts van ser Irene Solà i Pilar Rahola, com altres anys ho han estat Jaume Cabré i
Albert Espinosa. Sant Jordi té dues ànimes? Potser sí. Abans del 23 d’abril, els diaris
publiquen recomanacions; després, llistes dels més venuts. Entremig, grups d’alumnes,
d’escoltes i d’associacions diverses omplen les parades de novel·les de fórmula com les
de Sánchez Piñol i d’obres comercials de qualitat com les que firmen Xavier Bosch, Sílvia
Soler, Rafel Nadal o Care Santos. Si deixem a part la ficció, resulta que els més venuts de
Sant Jordi estan signats per “autors” com Carles Reixach (2008), Eduard Punset (2010) o
Jordi Pujol (2012). Tampoc és tan estrany, ja que el que predomina el 23 d’abril són els
lectors ocasionals i els regals de compromís. I, això no obstant, l’endemà els llibres més
venuts continuen obrint les seccions de cultura, i no pas les d’economia o de societat.

Anys enrere, les xifres eren misterioses. A finals del segle XX, anunciar vendes
fenomenals era la millor campanya de màrqueting, ja que obria les portes dels mitjans i
de les llibreries en una espiral que acabava nodrint-se de si mateixa. Parlo de llibres que
avui només recorden els nostàlgics, com l’Amorrada al piló de Maria Jaén o el Mossèn
Tronxo de Josep M. Ballarín. Encara més amunt, a tocar del cel, s’enfilaven obres de
lectura obligatòria que avui cobrim amb un silenci pietós: el Mecanoscrit del segon
origen de Manuel de Pedrolo o El zoo d’en Pitus de Sebastià Sorribas (he conegut
ciutadans que només havien llegit un d’aquests dos llibres, i mai més cap altre; qui els
ho pot retreure?).

LA FIABILITAT DE LA CRÍTICA

Una de les preguntes més habituals dels tallers d’escriptura és: com puc saber que una
obra és bona? Dels tres criteris que hem esmentat, el més fiable és el de la crítica. Si ho
fossin els premis, el narrador més rellevant del segle XX seria Baltasar Porcel, que va
obtenir els més suculents: Ciutat de Palma, Josep Pla, Prudenci Bertrana (dues vegades),
Ramon Llull, Sant Joan i Sant Jordi. Ni Jesús Moncada ni Sergi Pàmies van guanyar cap
d’aquests premis, i avui dia són molt més respectats que Porcel, a qui avui dia recordem
(o no) com a càrrec de confiança de CiU. La plaça del Diamant ha tingut una vida molt
més llarga i plena que la novel·la que va guanyar el premi Sant Jordi l’any que Mercè
Rodoreda l’hi va presentar. Pel que fa a les vendes, no només no tenen una relació
directa amb la qualitat, sinó que ni tan sols representen una part important dels
ingressos: un autor que vulgui menjar calent cada dia ha de triar entre espavilar-se a
trobar una altra feina o convertir-se en artista de la fam. Com va dir Terenci Moix, “Aquí
només es pot viure de la ploma amb les penques que tinc jo”.

Per saber si un llibre és bo no hi ha cap criteri irrefutable. La resposta la trobarà cadascú

si llegeix, compara i edifica, a còpia d’anys, un gust propi, discutible però innegociable.
Aquesta tasca individual ha tingut en contra un llarg malentès anomenat Normalització,
del qual parlarem en l’article següent.