ESQUEMA: EL FRANQUISME (I) (1939-1959)

RÈGIM Característiques • Dictadura totalitària

FRANQUISTA • Cabdillisme
• Repressió sistemàtica i planificada
• Centralisme i uniformisme

Bases • Els pilars del règim: Exèrcit, Església, Movimiento Nacional

• Bases -Suport (los adictos): elits

socials del econòmiques i pagesia mitjana
Franquisme - Passivitat (los indiferentes) : classes
mitjanes - Rebuig (los desafectos): classes
populars

• Bases -Coalició franquista: falangistes,

polítiques. carlins i monàrquics
Les famílies - Organitzacions catòliques: ACNDP, Opus Dei
del Règim

Organització de • Organització no democràtica anomenada

l’Estat. Repressió “democràcia orgànica”
institucionalitzada. • Lleis fonamentals de l’Estat

Franquisme a • Supressió de l’autonomia: abolició de

Catalunya l’Estatut i de les institucions catalanes
• Persecució del catalanisme i de les
manifestacions de catalanitat

ETAPES Segona Guerra • Suport a les - Neutralitat

Mundial potències de l’Eix - No bel·ligerància
(1939-1945) - Retorn a la neutralitat
(1939-1959)
• Identificació amb - Nacionalsindicalisme
la doctrina feixista - Hegemonia de Falange Española

Aïllament (1945- • Boicot internacional (1945-1947)

1953) • Condemna de l’ONU i retirada d’ambaixadors (1946)

• Canvi - Marginació del falangisme

d’imatge - Retirada de la simbologia
franquista - Hegemonia dels
catòlics: ACNDP

Reconeixement • Acords amb els EUA i concordat amb la Santa

internacional Seu • Acceptació en organismes internacionals
(1953- 1959) • Crisi del 1956: necessitat de reformes
econòmiques profundes
• Nou govern amb integració de membres de l’Opus
Dei (1957)
• Liberalització de l’economia en la dècada del 1960

AUTARQUIA Objectius • Aconseguir autosuficiència (restringir i regular

ECONÒMICA el comerç exterior)
• Afavorir el desenvolupament industrial de
sectors estratègics (creació de l’INI)
 Mètode • Fort dirigisme i intervencionisme estatal

Conseqüències • Producció i productivitat baixes

• Manca d’abastament, misèria i fam
(racionament i mercat negre)

OPOSICIÓ AL Exili • Reorganització dels partits, els sindicats i les

FRANQUISME institucionsrepublicanes • Govern i corts republicanes a l’exili
• Feblesa i divisions internes
• Govern de la Generalitat a l’exili; Irla (1940) i Tarradellas
(1954), presidents

Interior • Reconstrucció dels partits i dels sindicats en la

clandestinitat • Organització de guerrilles: maquis
• Esperança d’una intervenció aliada: organismes unitaris • Nova
conflictivitat social: vagues (tramvies, 1951 i 1957) i revoltes
d’estudiants (Fets del Paranimf, 1957)

1. RÈGIM FRANQUISTA (característiques, pilars del règim, bases socials i famílies)

El règim franquista, fins a la mort del dictador, sempre va mantenir una divisió permanent entre els grups socials i
polítics vencedors de la guerra i el conjunt dels vençuts.

• El franquisme va instituir un Estat legitimitat per la victòria a la guerra civil i caracteritzat per un autoritarisme
extremat: legitimació per la Victòria.

• A Catalunya, la desfeta va significar la sortida cap a l’exili de tota la classe política catalana, de la majoria dels
intel·lectuals i d’una bona part de la població civil. La victòria de Franco va suposar la victòria de la visió
d’Espanya més centralista. Així doncs, es van abolir els estatuts d’autonomia regionals i es va procedir a la
persecució de qualsevol símbol o manifestació d’identitat que no fos l’espanyola.

• El franquisme va néixer com una dictadura inspirada en el model feixista italià i alemany, que estaven
triomfant per Europa en aquell moment. De fet, en la seva primera etapa política (1939-1945). Fins acabada la
Segona Guerra Mundial, el franquisme es va intentar constituir com un Estat totalitari en què es van suprimir
totes les garanties i drets individuals. Es va clausurar el parlament i prohibir l’existència de qualsevol partit
polític que no fos el Partit Únic (FET y de las JONS).

• Durant la guerra, Franco havia acumulat, ja de forma irreversible, una tal quantitat de poders que va condicionar
totalment el règim fins a la seva mort. De fet, la dependència del règim cap al seu dictador va ser tant gran,
que aquest va acabar donant el nom a la dictadura. Dictadura que al morir Franco no sobreviuria i acabaria
descomponent-se. Aquest fenomen, a l’igual que a Itàlia i Alemanya va ser conegut com a cabdillisme.
Cabdillisme: un líder que representa la nació i en el qual tots els habitants s’havien d’identificar i seguir. La
propaganda del règim sempre va anar destinada a divinitzar i a ressaltar el caràcter i les virtuts del dictador;
dictador que es convertía, així, en el portador i garant de les essències de la nació. Si hi ha un clar element de
continuïtat al llarg del franquisme, des dels seus orígens fins al 1975, és en la concentració de tots els poders
en la persona de Franco. Només un Franco emmalaltit i envellit cediria la presidència del govern el 1973,
conservant la resta de poders. En l’exercici del seu poder, Franco va arribar a concentrar els títols de Jefe del
Estado y del Gobierno; Generalísimo de los ejércitos de Tierra, Mar y Aire; Jefe nacional de Falange Española
Tradicionalista y de las JONS; Caudillo de España por la Gracia de Dios i, per consegüent, només era
 “responsable davant de Déu i de la Història”.

• Es va crear un aparell legislatiu i institucional encarregat d’eliminar qualsevol tipus d’oposició al règim i de crear
un clima de terror i silenci. Fins als darrers dies del dictador, es van executar opositors al règim.A l’igual que
qualsevol règim totalitari, el franquisme va practicar un estret control sobre els mitjans de comunicació que
estaven sotmesos a una rígida censura i eren utilitzats com a aparell de propaganda del règim. L’exemple més
destacat en serien els NO-DO (Noticiarios y Documentales cinematográficos) que van iniciar la seva emissió el
1943.

Els pilars del règim:

Tres serien els grans pilars del Règim franquista:

1) Exèrcit. L’exèrcit és el directe guanyador de la guerra i, en conseqüència, va ser el pilar vertebrador de la

dictadura. L’Exèrcit va participar activament en el poder, ocupant els més alts càrrecs públics. A més a més, va
ser l’encarregat d’aplicar la repressió sobre l’oposició i de crear un clima de terror que fes pensar a la gent que
en qualsevol moment l’exèrcit podria tornar a sortir al carrer. L’exèrcit va ser la cara implacable de la dictadura
encarregada de recordar en tot moment el resultat de la guerra civil. La seva identificació amb Franco, que era
un militar, va ser absoluta.

2) Església. L’Església es va encarregar de la legitimitat ideològica i espiritual del règim. A canvi d’haver declarat la
Guerra Civil com una croada contra el comunisme i l’ateisme, el règim franquista es va declarar com un Estat
confessionalment catòlic. L’Església va recuperar durant la dictadura tot el poder i influència que havia perdut
durant la República. Es va restablir el pressupost de culte i clero, i l’Església va tornar a controlar el sistema
educatiu.

3) Movimiento Nacional: la FET y de las JONS es va encarregar de proveir les bases ideològiques del règim. A més,
va ser l’encarregat de controlar els mitjans de comunicació i d’ocupar càrrecs de l’administració pública
(funcionaris). Qualsevol persona que volgués entrar en l’aparell administratiu de l’Estat o volgués “fer política”,
havia d’afiliar-se al partit únic. De la FET y de las JONS en naixerien un seguit d’organitzacions encarregades
d’estendre el seu control social sobre diferents àmbits. En aquest sentit, a imatge dels feixismes europeus es
crearia el Frente de Juventudes, que seria l’organització encarregada d’adoctrinar i formar els joves en els
principis fonamentals del règim (obediència, disciplina militar, virilitat, patriotisme-nacionalisme, etc.). Per les
dones, ja durant la guerra s’havia creat la Sección Femenina, liderada per Pilar Primo de Rivera (germana de
José Antonio). Aquesta organització havia de formar la dona en la moral cristiana, en la submissió a l’home i en
l’obediència als valors del règim. A nivell universitari, per controlar els Estudiants, es va crear el Sindicato
Español Universitario (SEU), que va ser utilitzat com a instrument de censura i control. L’objectiu del SEU era
evitar que les universitats es convertissin en els tradicionals focus de lliure pensament i activitat democràtica. I,
per últim, a imatge del partit únic es crearía un sindicat vertical únic: la Central Nacional Sindicalista (CNS),
que aplegava a patrons i treballadors en la mateixa organització sota el control de l’Estat. D’aquesta manera
qualsevol reivindicació obrera quedava canalitzada per l’Estat, silenciada i reprimida.

Totes aquestes organitzacions, que pretenien adoptar un caràcter de masses, es van crear amb la finalitat de proveir al
règim d’una base social que el sostingués.

Les bases socials del Franquisme:

Les diferents actituds socials respecte al franquisme han estat definides a partir de tres tipologies: 1. Suport, 2.
Passivitat, 3. Rebuig. O com la mateixa policia política del règim les classificava: adictos, indiferentes i desafectos.
 1. Suport (los adictos): la dictadura va comptar des dels seus inicis amb el suport de les elits econòmiques i socials,
que ja havien donat suport i mantingut econòmicament el cop d’Estat. Aquestes, durant el franquisme, van
recuperar el poder econòmic, social i polític que havien perdut durant la República i la Guerra. En aquest grup
cal afegir els sectors polítics (antics afiliats i simpatitzants) que havien donat suport al cop d’Estat i al bàndol
insurrecte durant la guerra: falangistes, carlins, cedistes, catòlics i monàrquics.

2. Passivitat (los indiferentes): davant del record de la Guerra Civil i del dolor que va comportar, grans capes de la
societat es van mostra passives al Règim sempre que aquest garantís l’estabilitat i l’ordre social necessaris per
prosperar. Durant la Guerra Civil s’havien vist desbordades per la revolució social, en aquells territoris
republicans en què les institucions havien perdut el control efectiu del carrer. Això va fer que, malgrat el rebuig
ideològic al règim, acceptessin, a causa del trauma de la guerra, de forma passiva, l’establiment de l’ordre
social. El seu suport va ser més una opció oportunista que no pas una identificació ideològica amb el règim.
Molts grups de les classes mitjanes serien pessimistes amb l’etapa anterior i s’allunyarien de la política, que
només els havia dut problemes.

3. Rebuig (los desafectos): la imposició de la dictadura es va veure facilitada per la victòria militar i la repressió dels
primers anys. Tant la guerra com la repressió van eliminar els enemics més importants i més ben organitzats.
Uns van morir en el conflicte, els altres es van veure obligats a exiliar-se i, els que es van quedar, van patir amb
la seva pròpia sang la repressió (empresonament, treballs forçats i execucions). Amb tot això, la major part dels
vençuts i de les seves famílies no van tenir més opció que limitar-se a tolerar la nova situació. Entre aquests
sectors opositors hi havia principalment les classes treballadores. Però, en un moment en què el més
important era sobreviure, no hi va haver oposició possible. La misèria de la postguerra provocada per
l’autarquia i el control militar van dur la major part de les classes populars al silenci.

Les famílies del Règim:

En el plànol polític, la dictadura està dividida en tres grans períodes (1939-1945) (1945-1959) i (1959-1975).

Aquesta separació es fa perquè el règim va adoptar un discurs diferent en cada una d’aquestes etapes, sovint
condicionat per la conjuntura internacional, o per la pròpia evolució econòmica. El cas, és que cada una d’aquestes
etapes va estar marcada per el predomini o la preponderància d’alguna de les diferents famílies del Règim.

Dins del franquisme coexistien diversos grups d’influència que formaven part de l’anomenat Movimiento Nacional. Les
diferents “famílies” del Règim van tenir representació en els successius governs creats pel dictador, que sempre va
comptar, però, amb una elevada presència militar.

1. Els primers a formar part de l’Estat franquista van ser els grups que havien donat suport incondicional a la
rebel·lió militar del 36: falangistes, carlins, ultracatòlics i monàrquics.

El falangisme i el seu ideari d’inspiració feixista van tenir una gran importància durant la primera etapa del
franquisme que és coneguda com a nacionalsindicalisme. Del 39 al 45 són els anys de la Segona Guerra Mundial, i els
anys en què es veurà l’ascens de l’Alemanya nazi i de la Itàlia de Mussolini. El franquisme, que devia gran part de la
victòria militar a aquestes potències, es va emmirallar en els seus ideals i, per això, els primers governs franquistes
van ser marcadament falangistes.

2. La derrota de les potències de l’Eix l’any 1945, però, va forçar la dictadura a abandonar la retòrica feixista per
precaució. El feixisme havia perdut el gran conflicte mundial, i les potències aliades miraven amb recel la
implicació ideològica del règim de Franco amb Hitler i Mussolini. Aquesta conjuntura internacional va fer que el
catolicisme guanyés en poder d’influència i en presència al govern, en detriment dels falangistes. Calia canviar
 de discurs, i en aquest sentit, es va potenciar la imatge del franquisme com un règim autoritari d’arrel catòlica.
Grups d’inspiració catòlica com l’Asociación Católica Nacional de Propagandistas (ACNDP) van agafar una
important rellevància en el que serà es va denominar com el nacionalcatolicisme.

3. Més endavant, amb el canvi d’orientació econòmica a finals dels anys 50 i principis dels 60, alguns membres i
simpatitzants de l’Opus Dei tindrien un gran protagonisme.

2. ORGANITZACIÓ DE L’ESTAT
. El 1939, si bé havia desaparegut la “violència calenta” de la guerra, va perdurar i es va ampliar la “violència freda” de
la repressió, sota una complexa i extensa cobertura legal.

• Es va perseguir, empresonar, jutjar i executar a totes aquelles persones que s’haguessin vist involucrades en la
República i en la guerra (republicans, comunistes, anarquistes, socialistes, maçons, nacionalistes catalans i
bascos, etc.).

● La persecució dels “rojos”, qualificatiu despectiu utilitzat per les autoritats i la premsa franquista, es va
justificar com una necessitat social, gairebé com un problema de salut pública. Les al·lusions a la necessitat de
la repressió com una qüestió “d’higiene social”, i a la seva aplicació com una acció “quirúrgica”, serien
reiterades: “una operación perfecta de extirpación de las fuerzas políticas que habían sostenido la República”,
tal i com va escriure Dionisio Ridruejo, el qui seria un dels màxims dirigents de Falange.

• Les autoritats van potenciar i fomentar la delació com un mecanisme més per estendre la por i la repressió. Cal
tenir present, doncs, que la repressió va tenir els seus col·laboradors, actius i passius, i els seus beneficiaris,
directes o indirectes.

• L’Església catòlica mai no es va manifestar públicament contra la repressió política franquista. L’Església va ajudar
a difondre idees proclius a l’acceptació de la repressió.

Amb aquesta finalitat persecutòria, ja abans del final de la Guerra es van elaborar una sèrie de lleis i crear els
respectius organismes per dur a terme la repressió (institucionalització de la repressió).

• El febrer del 1939, Franco va promulgar la Llei de Responsabilitats Polítiques. Es tractava d’una llei amb caràcter
retroactiu (incomplint, per tant, el major principi de seguretat jurídica recollit en tots els codis penals) que
havia de depurar les persones que havien col·laborat amb la República des d’Octubre del 1934. Aquesta llei
permetia condemnar a aquelles persones que havien defensat i actuat sota la legalitat de la constitució
republicana consensuada a les urnes. Una llei que, en comptes de comptar a partir del moment de la seva
creació, mirava i jutjava mirant enrere. El propi Serrano Suñer, a les seves memòries (1977), va qualificar la Llei
de Responsabilitats polítiques com la “justicia al revés”, pel fet d’exigir retroactivament responsabilitats sobre
actuacions realitzades abans de la seva publicació.
• L’any 1940 s’hi afegiria la Llei de Repressió del Comunisme i la Maçoneria, en la qual s’incloïa als acusats de
defensar idees contràries a la religió, la pàtria i les seves institucions fonamentals. Aquesta llei responia a una
de les obsessions del Règim i del propi Franco: l’existència d’una àmplia conjura masónica antiespañola”. Es va
obrir expedient sota l’acusació de pertànyer a la maçoneria, el comunisme o altres societats clandestines a unes
80.000 persones, quan els membres actius de totes les societats maçòniques no superaven els 5000.

• El marc jurídic en què es va fonamentar la repressió va ser molt ampli i va ser constantment modificat i
ampliat, segons les necessitats del règim.

- decret de prohibició de tots els partits polítics (13 de setembre de 1936)

 - llei de prohibició d’associacions polítiques i sindicals (25 d’octubre de 1936)
- llei de Responsabilitats Polítiques (9 de febrer de 1939)
- llei de Repressió de la Maçoneria i el Comunisme (1 de març de 1940)
- llei de Seguretat de l’Estat (29 de març de 1941)
- llei de Rebel·lió Militar (2 de març de 1943)
- decret-llei de Repressió de Bandidatge i del Terrorisme (18 d’abril de 1947)
- llei d’Ordre Públic (30 de juliol de 1959)

L’exèrcit seria, en tot moment, el braç executor de la política repressiva fins al 1963, any en què es crearia el Tribunal
d’Ordre Públic (TOP).

• La majoria de les persones represaliades durant la postguerra van ser jutjades per tribunals militars sense cap
mena de garanties i de defensa possible. En el conjunt de l’Estat, a la repressió de la postguerra serien
afusellades fins a 50.000 persones. Si comparem el nombre d’afusellats a Catalunya amb la resta de l’Estat, el
nombre d’execucions polítiques és relativament baix. Però cal tenir en compte que, gràcies a la proximitat amb
França, la major part d’implicats a nivell polític i sindical havien fugit a l’exili (uns 400.000 espanyols havien
marxat creuat la frontera francesa l’hivern del 39).

Cal tenir en compte, però, que part dels refugiats que havien decidit establir-se a França haurien de marxar cap a
Llatinoamèrica o Gran Bretanya quan les tropes nazis van envair el país, el 1940. No obstant això, no tothom podria o
voldria fugir. Lluís Companys, president de la Generalitat de Catalunya que s’havia quedat a França seria detingut per
la GESTAPO i entregat a les autoritats franquistes. Jutjat en un judici sumaríssim seria afusellat al Castell de Montjuïc el
15 d’octubre de 1940. Companys passaria a la història com el primer president europeu escollit democràticament
afusellat per raons polítiques.

Malgrat les promeses de clemència i generositat expressades pel general Franco en diverses ocasions, el final de la
guerra com a rendició incondicional va suposar, per als qui havien combatut a les files republicanes i no van poder
travessar la frontera, la seva detenció en camps de concentració en els quals molts d’ells van perdre la vida. S’ha
establert que el 1940 hi havia a tot Espanya fins a 280.000 presos polítics, de les quals 23.300 serien dones.A la
mateixa presó Model de Barcelona, amb una capacitat per 1000 persones hi havia 13.000 presos. El Castell de
Montjuïc, abans enclavament militar, estava ple a vessar de persones pendents de jutjar. Casernes militars i castells van
haver de ser utilitzats com a presons.

• La finalitat d’aquesta repressió, un cop acabada la guerra, no consistia en assegurar la victòria militar, sinó en una
depuració massiva dels vençuts fins a erradicar per complet tot el que els vençuts representaven. Tot aquest conjunt
de mesures repressives es caracteritzaven per la voluntat d’exemplaritat i de càstig. La gent va començar a amagar el
seu passat o a no parlar-ne per por a ser delatats. També, aquesta repressió va induir la població a despolititzar-se i a
deixar de parlar d’aquests temes per precaució. De fet, aquesta despolitització i el silenci provocats per la repressió van
ser un dels màxims contribuïdors a la pervivència de la dictadura.

Les mesures repressives, però, no es van aturar en la violència física, sinó que van anar acompanyades de sancions
econòmiques i administratives. Els tribunals de Responsabilitats Polítiques, creats per la llei del 9 de febrer de 1939 i
integrats per representants de l’exèrcit, Falange i de la justícia, van obrir expedients administratius a desenes de milers
d’espanyols, que podien ser sancionats amb la pèrdua de totes les seves propietats, com va ser el cas del mateix
Manuel Azaña, condemnat després de mort amb el pagament d’una multa de cent milions de pessetes; una
condemna, que segons la mateixa llei, era transmissible als seus hereus. Així doncs, es va procedir a la confiscació de
les propietats de la major part dels exiliats i dels partits polítics.

Altres de les multes estipulades comportaven la pèrdua del càrrec o treball en qualsevol branca de l’administració
pública, importants sancions econòmiques, i, en última instància l’embargament dels béns dels acusats. A nivell
administratiu es va procedir a una autèntica depuració dels funcionaris que havien destacat a favor de la causa
republicana. El cas dels professors va ser el més destacat ja que un terç dels mestres van ser sancionats. En el cas dels
funcionaris de la Generalitat, la seva totalitat serien acomiadats.

LA POLÍTICA FRANQUISTA ENVERS CATALUNYA:

Una de les seves prioritats va ser cercar la total castellanització de Catalunya.

Segons Franco, calia restablir la unitat espanyola trencada per l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i del País Basc.

● Des d’aquest punt de vista unitarista calia prohibir les llengües i cultures no castellanes, atès que eren el reflex
d’una diversitat que es considerava inacceptable.
● Només entrar en territori català, en conquerir Lleida a l’abril del 1938, Franco va emetre un decret que abolia
l’Estatut de Catalunya. Franco tenia el somni de forjar una Catalunya espanyola extirpant definitivament el
catalanisme nascut a finals del segle XIX i que havia marcat totalment la vida política i cultural.
● Es va prohibir l’exhibició dels símbols identitaris de Catalunya; es va prohibir la senyera i l’himne Els segadors.
● Es van retolar tots els carrers i es van traduir els noms dels pobles al castellà. Es van eliminar monuments
públics.
● Es va prohibir l’ús del català en l’administració, a l’escola, als mitjans de comunicació, al teatre, a l’església, al
registre civil (noms) i a tots els àmbits excepte l’àmbit familiar. Es multava i se sancionava per escriure o parlar
català. Enfocades en aquesta direcció es van iniciar fortes campanyes per pressionar el poble català a
abandonar la seva llengua autòctona i adoptar el castellà amb campanyes amb lemes com: “Si eres Español,
habla español”, “Habla la lengua del Imperio” “Sea educado, hable castellano”.
● En aquest sentit, també es va prohibir la publicació de llibres, diaris o revistes en català fins als anys 60 en què
la censura va començar a ser una mica més flexible. Es tractava, en definitiva, de recloure la llengua catalana a
l’àmbit estrictament domèstic i d’imposar el castellà com a única llengua oficial i de cultura. Per a Luís de
Galinsoga, director de la Vanguardia Española, tots els espanyols havien de “pensar como Franco, sentir como
Franco y hablar como Franco, que hablando, naturalmente, en el idioma nacional ha impuesto su Victoria”. El
català mai va ser reconegut en la dimensió de llengua, sinó que va ser menyspreat i relegat a la categoria de
dialecte. El mateix passaria amb l’èuscara i el gallec.
• L’Institut d’Estudis Catalans va ser suprimit i substituït per un nou Instituto de Estudios Mediterráneos. La
cultura catalana, ja greument afectada per l’exili d’un elevat nombre d’intel·lectuals i científics, es va trobar
abocada a una situació extremadament crítica, només superada per la inequívoca voluntat de resistència d’una
part important de la societat catalana, i per les concessions -tanmateix molt limitades- que el règim va veure’s
obligat a efectuar passats els primers anys triomfals.
• la dictadura franquista no va adoptar a Catalunya polítiques diferenciades de les aplicades a la resta d’Espanya.
D’una banda, subordinació, control i repressió de les classes treballadores, combinades amb una certa
protecció social i pràctiques paternalistes; d’altra banda, polítiques socioeconòmiques favorables a les classes
burgeses per assegurar-se el seu suport o almenys el seu consentiment.