René DESCARTES

ÍNDEX
 El RACIONALISME
Situació de les filosofies anteriors

● L’interès és per saber què és la

realitat per establir-hi al damunt un
coneixement veritable.
● La filosofia es troba perduda en
nombroses escoles i opinions.
● Al problema de la veritat en el
coneixement se li afegeix el
problema de la certesa, la qual
cosa obliga a indagar quin és
l’origen del coneixement o de les
idees
 Com a referència la Ciència Moderna
El RACIONALISME pren

Com a model el Mètode Matemàtic

● Enfront del pensament escolàstic encara dominant a Europa (sobretot
les doctrines de Francisco Suárez, jesuïta espanyol que modificà alguns
aspectes de les doctrines de Sant Tomàs).
● Déu deixa de ser el centre de la preocupació filosòfica. Les qüestions
teològiques no queden marginades però passen a ser tractades des
d’un punt de vista més polèmic i crític.
● L’home passa a ocupar un lloc important com a subjecte del
coneixement.
● Aquesta preponderància de l’individu és reflex dels canvis socials fa que
la filosofia es plantegi buscar un nou fonament que doni solució als
problemes ètics i polítics.
El Racionalisme
El trobem al segle XVII i té diferents significats; el més estès però, diu:

“Doctrina dels qui únicament reconeixen com a font de coneixement la raó

i, per tant, rebutgen la revelació i la fe”.

Es considera a Descartes fundador del corrent racionalista.

Les característiques principals són:

1. Confiança plena en la raó humana

2. Recerca d'un nou mètode

3. Subjectivitat i Realitat
1. CONFIANÇA PLENA en la RAÓ HUMANA
La raó és l’única facultat humana que pot conduir a l’home al coneixement
de la veritat.
Raó s’oposa no a fe-revelació, sinó als sentits, la imaginació, la passió
que són considerats enganyosos.
El poder de la raó està en extreure de si mateixa les veritats primeres i
fonamentals (innates) a partir de les quals i per deducció és possible
d’obtenir totes les altres.
La raó és una facultat sistemàtica i coincideix amb la realitat. Reapareix així
el postulat de Parmènides: el mateix és el pensar i el ser.
S’oposa a:
L’empirisme anglès.
Les teories escèptiques de l’època
de Montaigne i Charron.
2. RECERCA d'un NOU MÈTODE
El pas següent del reconeixement de la raó és trobar un mètode adequat a
ella.
El model d’aquest mètode es troba en la metodologia científica del moment:
el mètode matemàtic.
Volen que el sistema construït posseeixi la mateixa evidència i necessitat
que un sistema matemàtic.
El mètode perfecte és per a ells Els principis de geometria d’Euclides.
3. SUBJECTIVITAT i REALITAT
De la ciència no només se’n pren el mètode sinó també se
n’adopta la seva visió de la realitat: mecanicisme: el món
és una màquina. Coses, animals i cos humà es regeixen
per aquesta explicació.
Descartes només en va deixar fora l’ànima humana,
substància pensant, i en va fer un món independent.
Amb això el pensament queda tancat en si mateix: hi ha
un gir cap al subjectivisme: l’home és un ésser girat sobre
si mateix que no coneix directament sinó el seu propi
pensament.
El problema del pensament esdevé el problema fonamental
de la filosofia moderna.
Malgrat tot, la tesi racionalista de la identitat entre la raó i la
realitat dóna peu a Descartes i als cartesians a construir
una metafísica de gran volada basada en el concepte de
substància.
 RECAPITULEM

RACIONALISME
Tendència o doctrina filosòfica per a la qual la raó és una font radicalment molt
més vàlida que l'experiència sensible o l'experiència afectiva, o àdhuc l'única
font absolutament vàlida, per al coneixement, comprensió o interpretació
veritable de la realitat.
 CONTEXT HISTÒRIC
AMBIENT SOCIOCULTURAL Després d’una època d’esperança, el
del segle XVII Renaixement, té lloc a Europa un període
(meitat segle XVI-XVII) de crisis i desequilibris
que es pot reconèixer, a l’àmbit artístic, en
l’agitada escenografia del Barroc.

El XVII és un segle inquiet en el qual es

busquen noves solucions als problemes
econòmics, polítics i religiosos que en aquells
moments estaven afectant Europa.
CARACTERÍSTIQUES GENERALS de l'ÈPOCA

CONTEXT ECONÒMICO-SOCIAL

Gran desenvolupament de la burgesia vinculada al capitalisme

mercantilista (afavorit per l’expansió del comerç marítim i colonial).
Sorgeixen:
Les borses
Les grans companyies comercials en forma de societats per accions
Invents en les tècniques marítima, industrial i agrícola.
El capitalista emprenedor, intel·ligent i pràctic, amb pocs escrúpols,
que reclama la llibertat individual enfront de corporacions, municipis i
senyorius i fins i tot, enfront de les concepcions morals i religioses.

Malgrat això, la gran burgesia recolza els governants absolutistes, la

cooperació dels quals li era indispensable per al desenvolupament
comercial i financer, i procura emparentar-se amb la noblesa.
CARACTERÍSTIQUES GENERALS de l'ÈPOCA

CONTEXT POLÍTIC

Període de gran inestabilitat

Expansionisme colonial.
Es van consolidant els Estats
moderns, independents i
sobirans que s’enfronten en els
seus afanys imperialistes.
(Guerra dels Trenta Anys 1618-
1648).
També hi ha revoltes populars.
Model polític predominant:
monarquia absoluta.
CARACTERÍSTIQUES GENERALS de l'ÈPOCA

CONTEXT IDEOLÒGIC
EL segle XVII es caracteritza pel que podríem anomenar crisi espiritual o de les mentalitats que es
manifesta en:

El progrés de l’esperit científic

L’exaltació del valor de la raó enfront dels arguments d’autoritat representats pel pensament
polític i eclesiàstic dominant.
Cap a mitjans de segle va perdent força la creença en fetilleries i va guanyant terreny la mentalitat
racionalista per influència de:

Desenvolupament científic
Cartesianisme: determinarà una nova explicació del món basada en un nou concepte de
Raó.
Molts dels representants d’aquest corrent són científics i alguns van fer grans aportacions a les
matemàtiques:

Descartes: coordenades cartesianes

Leibniz: càlcul infinitesimal
Aquesta mentalitat va afavorir el desenvolupament del Liberalisme econòmic.

Holanda és el lloc on es donà més la traducció d’aquest liberalisme en el pla polític amb un clima de
llibertat on els filòsofs i els emigrats polítics i religiosos van poder dur a terme la seva activitat, entre
ells Descartes i Spinoza.
 BIOGRAFIA
1596 neix el filòsof i científic francès a
La Haye.
Fill de família acomodada.
Estudia al col·legi jesuïta de La Flèche,
on se seguia la filosofia escolàstica
alhora que es cultivaven les ciències i
les matemàtiques.
A la mort del seu pare ven les finques i
viu modestament de rendes.
S’allista a l’exèrcit holandès protestant i
un any més tard al de Baviera, catòlic,
amb el qual participa a la Guerra dels
Trenta Anys.
1629 a partir d’aquest any viu a
Holanda tot i que viatja a França i
Anglaterra.
Era catòlic però compartia les idees de
Galileu condemnades per l’Església.
Fou filòsof, matemàtic i home de
ciència i la seva obra va tenir una gran
repercussió en la filosofia i en les
matemàtiques (va aplicar l’àlgebra a la
geometria). També molt interessat en
la medicina.
La reina Cristina de Suècia el va cridar
a Estocolm per a que li fes classes de
filosofia però la duresa del clima li
ocasionà la mort.
Discurs del mètode
Meditacions metafísiques
Principis de filosofia
Les passions de l’ànima
 QUIN VA SER EL SEU
PRINCIPAL OBJECTIU?

La seva preocupació dominant fou establir un coneixement cert,

fora de tota mena de dubte.

Per això es va dedicar a la construcció d’un mètode amb

el qual es poguessin demostrar
les veritats segons l’ordre que imposa la raó.
 La UNITAT del SABER
Parteix de la idea que la ciència (la saviesa
humana) és única encara que s’apliqui a
objectes diferents i es manifesti en un
conjunt de ciències
.
La causa d’aquesta unicitat és que la raó
també és única.

La seva pretensió és doncs, dedicar-se a

la recerca de la veritat només amb l’ús
de la raó, per a escapar així de
l’Escepticisme:

Es tracta d’estructurar un sistema de proposicions veritables

en les quals no s’admeti res que no sigui evident i indubtable.
 Simbolitza la universalitat de la
ciència mitjançant la imatge d’un
arbre:

Arrels: metafísica CIÈNCIES

PRÀCTIQUES
Tronc: física (o filosofia
natural)
Branques: ciències FÍSICA
pràctiques (medicina,
mecànica, moral)
METAFÍSICA
Així, totes les ciències es
fonamenten en la física i aquesta,
en la metafísica.
La RECERCA del CONEIXEMENT CERT

El centre de les seves preocupacions és el tema del CONEIXEMENT:

l’anàlisi de la nostra capacitat de conèixer per

determinar-ne els límits i poder saber fins on pot arribar.
El PROBLEMA de les IDEES
El coneixement és una
representació en la ment
humana d’allò que en queda
fora.

Allò que representa les coses a la

ment són les IDEES: recupera un
1. Què s’entén per idea?
terme platònic que havia estat
abandonat.
2. Quines classes d’idees hi ha?

D’acord amb la seva exigència de

rigor intenta establir l’ús del terme 3. Quin és el seu origen i quina
idea i es planteja 3 preguntes: relació tenen amb les coses?
 IDEA
Segons el seu origen distingim

Conguts de la ment que es

refereixen a coses, que en són
imatges o bé representacions. IDEES INNATES

Nascudes en mi

IDEES ADQUIRIDES

Vingudes de fora

IDEES ARTIFICIALS

Inventades per mi mateix

En el procés de coneixement les úniques que tenen importància són les idees innates,
ja que els sentits tenen una fiabilitat escassa.
També diferencia les idees per com es presenten al subjecte que coneix:

Idees clares i obscures

És aquella que s’imposa simplement amb la seva
presència a una ment atenta

Idees distintes i confuses

És aquella que no pot ser confosa amb cap altra.

Això determina el seu valor de veritat:

Només seran veritables aquelles idees que es presenten a un
“esperit atent” com a clares i distintes.

CRITERI
Només seran veritat aquelles idees que es presentin a la
De
ment d'una manera clara i distinta
VERITAT
RECAPITULEM

Perspectiva Intel·lectualista:
Valora la funció de la intel·ligència
o del pensament en el
coneixement humà per sobre del
paper que hi fan els sentits.

La idea de Déu és el fonament del

coneixement humà, és la garantia
que no ens equivoquem.
 L'INNATISME RACIONALISTA
Idees amb origen en el mateixenteniment,
Per als racionalistes, com Descartes, independentment de qualsevol experiència
l’existència d’idees innates
és el punt central de la seva teoria del coneixement,
alhora que és el més discutit pels empiristes els quals les neguen.

Per Descartes són idees innates els primers principis de l’enteniment com:

el principi d’identitat
el principi de contradicció
els conceptes matemàtics
algunes idees metafísiques com:
la idea de causa
la idea de substància
la idea de Déu
El MÈTODE al SERVEI de la RAÓ

Vistes les contradiccions que trobem en les

opinions dels filòsofs, ell planteja la
conveniència de reconstruir l’estructura
del saber en forma d’un procés deductiu
rigorós en el qual no hi hagi llacunes.
Amb això pretén obtenir un coneixement
independent de l’experiència, la garantia
del qual es trobarà en l’aplicació correcta de
es deduccions.
Com que no el satisfà la manera com els
lògics i els matemàtics (massa complexa i
poc pràctica) apliquen el mètode deductiu,
decideix buscar la seva pròpia manera.
 MECANISMES MENTALS
Bacon: el seu mètode es preocupa de garantir la veracitat de les dades
que s’obtenen a través de l’experiència.
El mètode cartesià en canvi, s’orienta a dirigir els mecanismes mentals
que intervenen en el procés d’organització del coneixement.
Aquests mecanismes mentals són 2:

INTUICIÓ DEDUCCIÓ

És el mètode de coneixement pel qual

És el què permet que la Raó capti la Raó descobreix les connexions que
immediatament idees simples és donen entre idees simples.
sense que hi hagi possibilitat En matemàtiques significa obtenir unes
de dubte o error veritats a partir d'unes altres.

Són els dos únics modes que la ment té per procedir en el coneixement;
el què es tracta doncs, és de garantir la seva recta utilització.
 MÈTODE
Consisteix en el fet de partir d’una veritat d’absoluta evidència
de la qual derivin successivament altres veritats,
de tal manera que cadascuna d’elles recolzi en l’anterior
bo i constituint un encadenament de veritats.

Amb el mètode que tant bé

ha anat en les matemàtiques,
intentarà edificar una filosofia
a manera d’una ciència universal
que pugui elevar la nostra natura
al seu grau més alt de perfecció.
Les 4 REGLES del MÈTODE CARTESIÀ

Descartes estableix 4 principis o regles per passar amb seguretat

d’unes veritats a unes altres i per verificar els passos successius que
es produeixen en una deducció.
La primera es refereix a la intuïció i les altres a la deducció.

1. EVIDÈNCIA

2. ANÀLISI

3. SÍNTESI

4. REVISIÓ
 Només es poden admetre com a certes les idees
EVIDÈNCIA que es presenten a la ment de manera clara i distinta.
És a dir, les que provenen de la intuïció.

Reduir un problema als aspectes més simples.

ANÀLISI Consisteix a descompondre les dades múltiples
del coneixement en els seus elements bàsics.

partint dels principis coneguts intuïtivament, podem

deduir la resta de proposicions, de manera que cadascuna
SÍNTESI
es dedueixi necessàriament de l’anterior. Es refereix a
la formació d’estructures cada vegada més complexes.

Fer enumeració dels passos que es van fent.

Amb això es tracta de no perdre de vista cap
REVISIÓ
dels passos en la deducció i de garantir que
no hi hagi ni salts ni llagunes.
 El resultat d’aplicar correctament les regles del mètode és la
CERTESA:
estat intel·lectual que exclou la possibilitat de qualsevol dubte en
relació amb l’objecte de la demostració.
DESENVOLUPAMENT del PROCÉS DEDUCTIU CARTESIÀ

1 PLANTEJAMENT del DUBTE METÒDIC

2 DECOBRIMENT del CÒGITO “JO PENSO, DONCS JO SÓC”

com a 1ª EVIDÈNCIA

3 DEMOSTRACIÓ de l'EXISTÈNCIA de DÉU

4 GARANTIA de VERACITAT de les IDEES CLARES i DISTINTES

5 La CERTESA que l'ESSÈNCIIA de l'ÀNIMA, del JO,

ÉS el PENSAMENT i l'ESSÈNCIA del COS és l'EXTENSIÓ

6 La CERTESA de l'EXISTÈNCIA de les COSES MATRIALS

 1. PLANTEJAMENT del DUBTE METÒDIC

Punt de partida DUBTE UNIVERSAL

Consisteix a posar entre parèntesi tots els coneixements anteriors, atesa
la incertesa que molts presenten.
No és un dubte escèptic, (que nega la possibilitat de conèixer alguna cosa
com a veritable), és un DUBTE METÒDIC, HIPERBÒLIC i RADICAL que
consisteix a no admetre la veritat de cap cosa mentre no se n’assoleixi una
certesa absoluta.
Els motius que troba per dubtar són
Enganys dels sentits
Errors en el raonament
La dificultat que tenim sovint per diferenciar els pensament que
tenim quan estem dormint i quan estem desperts
La possibilitat de ser enganyats per algun déu o geni maligne que
ens faci creure que hi ha realitats que no són tal realitats
2. DESCOBRIMENT del CÒGITO “JO PENSO, DONCS JO SÓC”
com a 1ª EVIDÈNCIA

En el procés de dubte metòdic

troba, per intuïció intel·lectual, la
1ª evidència inqüestionable: “jo
penso” de la qual dedueix
l’existència del seu jo personal, la
seva pròpia existència com a
substància pensant: “doncs jo
sóc” que és el segon dels passos
indicats.
D’aquesta consciència de
l’existència del propi jo n’anirà
deduint les altres realitats: la
substància infinita i l’extensa.
3. DEMOSTRACIÓ de l'EXISTÈNCIA de DÉU

Si puc dubtar és que no sóc perfecte, ja

que hi ha més perfecció en el fet de
conèixer que no pas en el de dubtar.
Si jo no sóc perfecte, aquesta idea de
perfecció que trobo a la meva ment ha de
procedir d’algú diferent de mi i més
perfecte que jo. Ha de procedir d’algú que
sigui DÉU. Per tant, ha d’existir algú
més perfecte que jo i aquest ésser és
Déu.
En aquesta demostració recorre a
l’argument ontològic que havia fet servir
prèviament Sant Anselm.
L’home es descobreix a ell mateix com a
substància limitada, per la capacitat de
cometre errors. És per això que es
comprèn la necessitat de l’existència de
Déu, substància infinita, sense
limitacions.
4. GARANTIA de VERACITAT de les IDEES CLARES i DISTINTES

L’existància de Déu garanteix la veritat de les idees clares i distintes

“ja que no seria possible que Déu, que és enterament perfecte i
veritable, les hagués posades dins nostre si fossin falses”.
Les idees falses ho són perquè tenen dins seu alguna cosa confusa i
obscura, confusió i obscuritat de la qual en som responsables nosaltres,
que no som perfectes.
Déu és doncs, el garant de la veracitat del nostre coneixement i l’error és
el resultat evitable d’un ús incorrecte de les nostres facultats mentals.

DÉU com a GARANTIA de VERITAT

 5. La CERTESA que l'ESSÈNCIIA de l'ÀNIMA, del JO,
ÉS el PENSAMENT i l'ESSÈNCIA del COS és l'EXTENSIÓ

En els passos 5 i 6 s’ocupa de demostrar quina és l’essència de les 2

substàncies finites:

El pensament és l’essència del jo, o ànima

L’extensió és l’essència del cos

6. La CERTESA de l'EXISTÈNCIA de les COSES MATRIALS

Finalitza demostrant l’existència de les coses materials o substància

extensa
RECAPITULEM
 La METAFÍSICA CARTESIANA: La SUBSTÀNCIA

Els filòsofs del s XVII, formats en la tradició escolàstica, tenen de rerafons

la manera d’entendre la realitat en tractar el tema de la substància.
El concepte aristotèlic de substància determinarà la concepció ontològica
de l’Edat Mitjana.
La filosofia escolàstica admet 3 tipus de realitats: St. Tomàs
d'Aquino

(cosmos): totalitat de la realitat material de l’estudi de la qual

MÓN
s’ocupava la cosmologia racional.

ÉSSER HUMÀ (realitat finita): compost de cos i ànima, del qual s’ocupava la
psicologia racional.

DÉU (realitat infinita): ésser suprem, objecte d’estudi de la

teologia natural.
Els racionalistes conserven una certa continuïtat amb el pensament anterior;
és per això que conserven el concepte de substància com a peça
fonamental en la seva ontologia.
Ara bé, el contingut i la definició d’aquest concepte canvien.

SUBSTÀNCIA
“Una cosa que existeix de tal manera que
no en necessita cap altra per existir”.
És allò que existeix per si,
com element estable i
permanent de la realitat,
que és suport dels accidents i
subjacent a tots els canvis.
És una de les idees innates.
TIPUS de SUBSTÀNCIA

Dualista: distingeix 2 ordres de Cadascuna d’aquestes

realitat, la material i l’esperit. substàncies es defineix pels
3 tipus de substància seus atributs fonamentals:

Infinita DÉU La INFINITUD

PENSAMENT
El PENSAMENT
Jo, Ànima
Finita
EXTENSIÓ
L'EXTENSIÓ
Cossos materials
RECAPITULEM
La SUBSTÀNCIA INFINITA: DÉU
Descartes reconeix Déu com la res
divina.
Recordem que diferencia entre:

Idees innates: provenen de la pròpia

ment
Idees adventícies o adquirides:
semblen venir de fora (p.e. la idea de
pedra o arbre)
Idees fictícies (p.e. els conceptes de
sirena o centaure)

Déu és una de les idees innates

Descartes ens diu que Déu existeix
perquè jo tinc la idea d’ell i aquesta
idea no pot tenir cap més origen
que Déu mateix.
 Per provar l’existència de Déu
Descartes usa altres
arguments ja usats antigament
per:

Sant Anselm:
Déu existeix i no pot enganyar-me ja
que la seva naturalesa divina és
incompatible amb l’engany i com
l’engany és un defecte i Déu és
l’ésser infinitament perfecte que és
bo, aleshores no pot ser que Déu
ens enganyi.
DÉU com a GARANTIA de VERITAT
El Déu de Descartes és garantia
de veritat: confirma la validesa de
les regles del mètode i l’evidència
com a criteri de veritat.
La prova de l’existència de Déu
permet rebutjar:
La hipòtesi del geni maligne
La suposició d’un defecte de la
ment humana que ens fes
creure vertaderes proposicions
que són falses.
La fiabilitat de les facultats
cognitives de l’ésser humà
prové del fet que són creacions
de la substància divina.
Ara ens manca demostrar l’existència de les coses corpòries del món exterior,
incloent-hi els éssers humans:
Com sabem, Déu és bondados i veraç i no permet que m’equivoqui ens qüestions
importants.
Tinc sensacions que suposadament provenen dels objectes exteriors a la substància
pensant.
Alhora, tinc la tendència a pensar que aquestes sensacions:
Tenen la seva causa en les coses materials, és a dir, que no són producte de la
meva imaginació, venen a mi independentment de la meva voluntat
No és Déu qui les ha posat a la meva ment
Per tant i com que sabem que Déu és bondadós i veraç, no pot ser que permeti que
jo cregui erròniament que els objectes materials són reals, però que realment no ho
són.
Així, les coses materials existeixen realment.
La certesa de l’existència de la substància divina, ésser perfecte i incapaç
moralment de permetre l’engany sistemàtic, assegura que les sensacions
tenen una causa objectiva. És a dir, que les coses materials i les altres substàncies
pensants també existeixen.
Déu és doncs, l’absoluta garantia que el criteri de certesa (les idees evidents són
idees vertaderes) és vàlid i no pot portar-nos a l’engany.
Les SUBSTÀNCIES FINITES: RES COGITANS I RES EXTENSA

Són autònomes i no es necessiten l’una a l’altra per existir: així es

garanteix la llibertat de l’ànima i la seva independència respecte del cos,
que, pel fet de ser material, es troba sotmès a les lleis deterministes del
món físic, en que la llibertat no té lloc.
De totes maneres, totes dues depenen de la substància infinita que les ha
creades i les conserva.
Encara que Descartes manté el Déu creador, aquest Déu cartesià ja no és
el centre de la seva preocupació filosòfica, com ho era el Déu de la filosofia
medieval, sinó que és una peça necessària per al seu sistema, el qual gira
al voltant del jo o subjecte cognoscent.
Pel seu caràcter subjectivista, la metafísica cartesiana inaugura una
manera nova d’entendre el problema del coneixement, que tindrà una gran
influència en els filòsofs posteriors.

RES COGITANS RES EXTENSA

SUBSTÀNCIES FINITES: RES COGITANS, SUBSTÀNCIA PENSANT

Descartes coneix el jo com la substància pensant, la res cogitans, a la

qual s’hi arriba pel cogito mitjançant l’evidència.
Estrictament, només Déu és substància ja que “quan concebem la
substància, només concebem una cosa que existeix de tal forma que no
necessita res més per existir que ella mateixa”.
De totes maneres, en sentit ampli, també es pot dir que els cossos i les
ments són substàncies.
SUBSTÀNCIES FINITES: RES EXTENSA, SUBSTÀNCIA MATERIAL

Com és aquet món material?

La seva única característica
essencial és l’extensió: res
extensa.
El món no és res més que:
Matèria extensa
Moviment
Aquesta concepció de la realitat
física com a simple extensió
material tindrà grans
conseqüències en la investigació
de la naturalesa.
Hi ha:

QUALITATS PRIMÀRIES
QUALITATS SECUNDÀRIES
Són les úniques reals, objectives,
Duresa, color, so, calor,...
realment existents en l’objecte.
Són subjectives, no formen
L’extensió és l’única qualitat
realment part de l’objecte sinó
imprescindible en qualsevol cos.
del subjecte que les percep.
Els modes en que es presenta
No n’hi ha cap d’imprescindible,
l’extensió són:
● La magnitud
és a dir, qualsevol pot ser suprimida
● La forma o figura
sense que desaparegui el cos
● El moviment i el repós
del qual és una qualitat.
El MECANICISME CARTESIÀ
La res extensa o món físic es pot
explicar per mitjà de lleis
algebraiques.
Mecanicisme cartesià: entén la
natura com un conjunt
uniforme, sotmès a lleis fixes
que s’apliquen a tots els
cossos.
Aquestes lleis són expressables
matemàticament, amb la qual
cosa, tot allò que és real queda
reduït a una racionalitat
matemàtica, i té com a model
explicatiu aquesta ciència
deductiva.
Per a que tot això sigui possible cal:
Un temps de característiques iguals
Tenir en compte que només les qualitats primàries dels cossos
(extensió o magnitud mesurable, que pot ser quantificable) i la relació
d’ordre (relació de ser abans o després).
Admetre l’espai geomètric euclidià, uniforme i il·limitat

Aquestes qualitats primàries es consideren objectives i dependents dels

mateixos cossos.

En canvi, no es poden tenir en compte les qualitats secundàries (olors,

sabors, colors,...) que depenen de la percepció dels sentits i que per tant
són subjectives.

Descartes aplica aquest model a l’explicació de

La natura
El cos humà
RELACIÓ entre la SUBSTÀNCIA PENSANT i l'EXTENSA

Quin lloc ocupa l'ésser humà

en aquest món material i mecanicista?
Els éssers humans són duals:
formats per dues substàncies
completament diferents:
Substància pensant:
La ment, la consciència, l’ànima
Substància extensa: el cos

Amb axiò abandona la idea

aristotèlica i escolàstica de l’ànima
com a principi vital.
 Explica l’estructura i funcionament dels cossos
materials en terme d’una màquina. Fet que també és
aplicable al cos humà.

El cos humà funciona com una màquina, un rellotge.

Els animals són màquines incapaces de pensar o

d’experimentar cap sentiment, actuen mecànicament,
sense llibertat.

Els homes en canvi, són els únics éssers que

posseeixen:.
Una ànima racional
Un cos mecànic

La pregunta és doncs quina relació tenen aquestes

dues substàncies independents, cos i ànima, que
juntes formen l’ésser humà?

Quina relació hi ha entre
la substància pensant i la
substància extensa?
És l’única part del cervell
(petita i situada al centre)
que no és doble (les altres
parts del cervell sí que
ho són) i per tant és la
seu de l’ànima.
Per respondre aquesta pregunta Descartes
rebutja:
Concepció platònica: cos i ànima tenen una
unió accidental
Concepció aristotèlica: tenen una unió
substancial.
Creu que cos i ànima són independents, estan
separades però alhora és conscient que també
existeix una interacció entre les dues.
És a dir, l’ànima no es troba només instal·lada en
el cos sinó que experimenta els seus
moviments i alhora el cos obeeix les ordres de
l’ànima.
Així queda clar que hi ha d’haver una relació entre
ambdues substàncies, un lloc en el cos en el qual
l’ànima es relaciona amb la realitat natural:
GLÀNDULA PINEAL
Dualisme cartesià
Va ser criticat ja a la seva època però va impulsar la investigació
científica de la naturalesa ja que elimina els obstacles tradicionals de
la religió:

Si cos i ànima són dues substàncies diferents i independents

L’ànima, res cogitans: substància pensant i inextensa
El cos, res extensa, substància no pensant i extensa

Això ens permet d’estudiar la naturalesa material (la ciència física)

sense posar en perill certs àmbits de la religió.
 La MORAL PROVISIONAL
Descartes no arriba mai a desenvolupar la teoria moral
que considera la culminació del saber

Però va escriure sobre qüestions morals en ocupar-se

de l’estudi de les passions, o del tema de la felicitat en
comentar el “De vita beata” de SÈNECA.

A la 3a part del Discurs del mètode proposa un

programa personal de moral que ell mateix qualifica de
provisional.

A aquest programa en diu provisional mentre sotmet a

examen de nou les seves opinions en tots els camps del
saber, inclòs el de la moral.

Aquest programa consta de 3 màximes, que es

proposa de complir mentre estructura definitivament el
seu sistema de pensament.
Provisional
En síntesi podem dir que apunta cap a una línia de
conducta basa en la moderació.
Les 3 màximes són:

1a: exigeix el respecte de les lleis i els costums del seu país i també la
pràctica de la religió en que l’han educat tenint com a guia de conducta
en les accions les opinions de les persones més assenyades.

Això recorda en certa manera la teoria del just terme mitjà (mesotés) d’ARISTÒTIL.

2a: prescriu actuar de manera decidida un cop presa la determinació de fer-ho.

3a: ordena practicar el control dels propis desigs abans que intentar
d’imposar-los als altres. (influència ESTOICS)
Per acabar FELCITAT com a FI de la VIDA HUMANA

Considera que la felicitat és el fi de la

vida humana i en això segueix la
En el seu pensament ètic tradició escolàstica anterior.
trobem una tendència
Entén la felicitat com a satisfacció
intel·lectualista, ja que
espiritual o tranquil·litat d’esperit,
considera que si veiem
que és possible d’assolir en aquesta
clarament que una cosa és
vida, sense haver d’esperar la
dolenta ens és impossible
contemplació divina.
de fer-la.
La felicitat depèn de la nostra pròpia
El pecat radica doncs en la
virtut i saviesa, però depèn també,
ignorància igual que deia
en part, de béns de tipus extern com
SÒCRATES.
la salut, els honors i la riquesa.