Exercici 1

Pregunta 1

a) Descriviu el tipus de font i digueu de què tracta.

És una font no textual: Una fotografia en blanc i negre, de tipus pública i caràcter social-polític. En
aquesta fotografia es veu al general Francisco Franco juntament amb el líder feixista alemany Adolf
Hitler desfilant davant de l’exèrcit en una andana situada a Hendaia el 23 d’octubre de 1940. Es pot
apreciar al sostre les banderes d'Espanya i la de l’Alemanya nazi.

FONT: Agència EFE, Hendaia (França), 23 d'octubre de 1940

b) Digueu quin és el context històric de les dades que proporciona la font.

És una font del 23 d’octubre de l’any 1940, per tant, es pot emmarcar durant el període del franquisme
(1939-1975), un any després de la fi de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), en el subperíode
de la postguerra (1939-1959), i la primera part del franquisme de postguerra (1939-1951)
específicament durant la Segona Guerra Mundial (1939-1945) enmig de les bones relacions
existents entre Espanya, l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista.

Aquesta font sorgeix en una època en la qual la política espanyola va adoptar el paper de règim
dictatorial a causa del triomf del bàndol nacional a la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) amb
Francisco Franco com a líder. Espanya va patir una remodelació social, política i econòmica. L’actitud
d’Espanya davant l’inici d’una Segona Guerra Mundial (1939-1945) va ser una declaració de
neutralitat malgrat no amagar les seves simpaties cap als governs feixistes d’Alemanya a Itàlia. No va
ser fins un any després de l’inici de la guerra, després de l’ocupació de França, que l’estat es va
declarar com no-bel·ligerant. Donant suport diplomàtic i econòmic a Alemanya i Itàlia. Això va portar
que el 23 d’octubre de 1940 es convoqués una de les dues entrevistes que té Franco amb cadascun dels
líders feixistes Europeus, donant peu a la fotografia de la font.

c) Expliqueu el contingut de la font.

La font és una fotografia que ens ensenya el moment en el qual el general Francisco Franco
es va reunir amb el líder feixista alemany Adolf Hitler el dia 23 d’octubre de 1940 amb
l’objectiu de negociar una possible entrada d'Espanya a la Segona Guerra Mundial.

Es pot apreciar com els dos líders estan passant revista a les tropes de l’exercit situades a la
dreta de la imatge i estan seguits per alts càrrecs. La falta d’escolta i distància entre els
líders feixistes mostren una gran afinitat entre els dos Estats dictatorials.

Del lloc on succeeix es pot identificar que és una estació, els líders estan situats justament a
l’andana. També es pot identificar banderes Espanyoles i Nazis penjades del sostre
reafirmant la sintonia dels dos règims.

Pregunta 2

Compareu l’oposició al règim franquista durant les dues etapes següents: 1939-1959 i
1960-1975.

Durant la primera part del règim franquista, coneguda com el franquisme de postguerra
(1939-1959) es va començar a establir les bases del Règim. Espanya es va convertir en un
règim dictatorial en el qual es va suprimir completament la separació de poders i es van
concentrar en Francisco Franco. Era cap de l’estat, del govern, de l’exèrcit i del partit únic.
Durant aquesta època va destacar la manca de grups opositors en comparació amb la segona
etapa a causa de la prohibició de tots els partits polítics i sindicats excepte Falange Española
Tradicionalista i las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista juntament amb la supressió de la
constitució del 1931. Tots els intents de reorganització dels partits des de la clandestinitat
van ser frustrats per les forces d’ordre públic franquistes.

Es va produir una repressió molt dura conta els vençuts dificultant encara més si és
possible la possibilitat d’oposició al règim. Aquest període té grans suports entre els quals
es troba l’exèrcit, el partit únic, l’església i les famílies falangistes. Però hi havia actituds
les quals no donava suport al règim. Per un costat tenim la passivitat de les classes
mitjanes, conformaven la major part de la població. I per altra, el rebuig de les classes
populars, les quals eren minoritàries i per culpa de la misèria i a la repressió es va anant
convertint en una actitud de passivitat aquestes actituds canviaran en el segon període del
franquisme a causa de la reconstrucció del sentiment antifranquista.

La repressió va ser gaire forta durant aquesta època i van dificultar les actuacions sent les
úniques forces d’oposició capaces de plantar cara al franquisme i reorganitzar-se el Partido
Comunista de España (PSC) en l'àmbit nacional i el Partit Socialista unificat de Catalunya
(PSUC) a Catalunya.
La resistència conta el franquisme es pot dividir en tres etapes:

La primera va de 1939 a 1944/45 quan la resistència interior va ser molt limitada, només hi
existia un grup de resistència que consistien en guerrillers comunistes o anarquistes que
actuaven sobretot a les àrees rurals. Anomenats maquis, van intentar desestabilitzar el
règim mitjançant el sabotatge i la lluita armada. El fet més important d'aquesta etapa va ser
l'intent d'invasió des de França per part de més de 4.000 militars comunistes que va durar
deu dies i van aconseguir ocupar part de la Vall d'Aran, ja que pensaven que gràcies a
aquest acte hi hauria una revolució conta el general Franco, això es va donar el 1944.

La segona etapa va de 1945 fins a 1947, després de la derrota de Hitler a la Segona Guerra
Mundial l'oposició espanyola creu que es donen les condicions idònies perquè el règim
franquista caigui. Això provoca una reorganització de les forces antifranquistes i l'aparició
de nous partits. A Catalunya es crea el MSC (Moviment Socialista de Catalunya), el FNC
(front nacional de Catalunya) i a escala d'Espanya es crea l'aliança nacional de fuerzas
democràtiques, on hi havia el PSOE, els Republicans i els Anarquistes. Fins i tot els sectors
monàrquics s'organitzen al voltant de Joan de Borbó (pare de Joan Carles I) amb l'esperança
de restaurar la monarquia.

L'última etapa va des de 1947 fins a 1951 i és una etapa de desmoralització perquè es fa
evident que els aliats no faran res per fer caure a Franco. És l’Etapa on sorgeixen els primers
conflictes laborals que es veuran amb més força en el segon període del règim. Apareixen
fets com la primera vaga general a Biscaia l’any 1947 o la vaga de tramvies a Barcelona a
1951, sent aquesta l’acció reivindicativa de més important, es va produir a conseqüència de
l’increment de 20 cèntims en el preu del bitllet del tramvia. Era una època que mostrava el
rebuig a la dictadura i eren fruit de la incipient reorganització de l’esquerra.
També és l'etapa en la qual s'inicia el distanciament entre l'oposició que actua a l'interior
d'Espanya i la que ho fa des de fora. Finalment, el 1948 el partit comunista i els anarquistes
decideixen abandonar la lluita armada (és a dir el maquis) Quedarà algun grup de maquis
fins a la dècada dels cinquanta, però és un fet aïllat i residual.

Si ho comparem amb el primer període del franquisme ens adonem de seguida que la
segona etapa, la qual va des de 1960 fins a 1975, és una en la qual els grups opositors tenen
molta més importància, amb un moviment obrer reorganitzat.

Als anys seixanta es va produir la recomposició de l'antifranquisme com a resultat de les

transformacions socials, del recanvi generacional i de la pèrdua d'influència de l'exili
polític. Es va planificar una nova manera de plantar cara a la dictadura buscant el descrèdit
a partir de la denúncia de la precarietat de les condicions de vida i de la manca de llibertats
polítiques. També van plantejar la necessitat de superar la Guerra Civil i van buscar la
reconciliació entre els bàndols que van lluitar a la Guerra Civil. Van crear propostes
unitàries per reivindicar les llibertats polítiques i la democràcia.
Aquesta segona etapa, en comparació amb la primera, destaca per la gran quantitat
d’opositors al règim, sent les principals forces d’oposició les següents:

El Partido Comunista de España, tenia una forta presència en els moviments de masses i va
patir durament la repressió franquista. També van sorgir noves organitzacions socialistes i
marxistes (FLP, PCE-ML i PCI), així com grups que propugnaven la lluita armada (FRAP).

El Partido Socialista Obrero Español, va estar condicionat per l'enfrontament entre la direcció
de l'exili i la militància de l'interior. Es va perfilar una oposició moderada al franquisme
formada en part per dissidents del mateix règim, decebuts davant la persistència de la
política repressiva i antidemocràtica. El 1962 l'oposició moderada, juntament amb
republicans, van participar en el Congrés del Moviment Europeu per tal de denunciar
internacionalment la dictadura de Franco.

Al País Basc el Partit Nacionalista Basc perdurava com a referent i inspirava el govern basc a
l'exili. El fet amb més repercussió va ser l'aparició d'ETA (Euskadi Ta Askatasuna: Euskadi i
Llibertat) el 1959. Aquesta organització, revolucionària i nacionalista radical, es va
fragmentar cap a la meitat de la dècada dels seixanta entre un sector més politicomilitar,
que propugnava el combat polític i social, i un altre de partidari de la Lluita armada.

L'increment del terrorisme d'ETA va comportar que el govern franquista declarés cada
vegada més sovint la situació d'Estat d'excepció i que tots els delictes amb violència
tornessin a ser considerats rebel·lió militar. L'any 1970 la petició de sis penes de mort
contra militants d'ETA en un consell de guerra celebrat a Burgos el 1970 va provocar grans
mobilitzacions i protestes a tot Espanya i a l'estranger, fins al punt d'aconseguir que fossin
commutades.

La protesta dels treballadors va ser la principal manifestació d'oposició al règim a partir

dels anys seixanta. Entre l'any 1960 i el 1975, els conflictes laborals es van multiplicar i es
localitzaven tant a les zones de tradició obrera com a les noves ciutats industrials. La
majoria dels conflictes tenien l'origen en reivindicacions laborals, tot i que sovint
integraven demandes de llibertats polítiques.

Quant a organització, destaca la creació el 1964 de Comissions Obreres (CCOO), una

organització clandestina que impulsava la lluita laboral i la política buscant llibertat i
millors condicions de treball. Aquest sindicat aprofitava l'elecció de representants sindicals
per introduir-se en el sindicat franquista (CNS).

L'èxit que van tenir a les eleccions sindicals del 1966 va fer que el govern les declarés
il·legals el 1967 i les reprimís durament. A partir del 1967, sindicalistes vinculats a les
Joventuts Obreres Cristianes (JOC) es van separar de CCOO i van fundar la Unió Sindical
Obrera (USO).

Dels antics sindicats, només la UGT va mantenir una activitat clandestina, mentre que la
CNT pràcticament va desaparèixer.
La incorporació a la universitat de joves nascuts després de la Guerra Civil i molt influïts
pels canvis socials i culturals dels anys seixanta va fer de la protesta estudiantil fos molt
forta que en la primera etapa del règim. La lluita contra el SEU, el sindicat falangista
obligatori, va portar a la creació de sindicats democràtics d'estudiants clarament enfrontats
amb la dictadura, com el Sindicat d'Estudiants Universitaris de Barcelona (SDEUB), creat el
1966. Aquest moviment es va radicalitzar per culpa de l’expulsió de professors i tancament
de centres.

A partir del 1968, amb l'impacte del "maig francès", el moviment estudiantil es va
radicalitzar ideològicament i va convertir les universitats en uns centres de contestació i de
rebel·lia permanents.

També va ser significatiu el sorgiment de nous moviments socials a favor de les Llibertats i
de la democràcia manifestades per un gran nombre d'entitats legals, com ara Justícia i Pau,
col·legis professionals, amics de l'ONU, així com de personalitats del món acadèmic,
cultural, artístic i professional. Les associacions de veïns van prendre un activisme molt
notable a partir de la demanda de millors condicions de vida per a uns barris desatesos per
l'administració i amb dèficits notables de serveis públics.

Després de veure les oposicions de cada una de les etapes del règim podem adornaments de
la gran diferència que hi ha entre l’inici de la dictadura i el final d’aquesta. La primera etapa
es caracteritza per la falta d’oposició a causa de la gran censura i repressió social que
imposava Franco, havent-hi només un grup important de pressió, com eren els maquis.
Mentre que a la segona veiem el ressorgiment del sentiment antifranquista i, per tant, una
força opositora significativament més gran. Les revoltes socials pel treball, per la recerca de
la llibertat, per l'educació… Ens ensenya com el règim va evolucionar cap a una situació
cada cop més inestable en la qual la societat estava ansiosa de llibertat.