EPIGRAFIA I NUMISMÀTICA: TREBALL

PRÀCTIC TUTORITZAT
Aina Baldrich Traid

NIUB: 20683294

Curs acadèmic 2023-2024

Grup A1
 1. Inscripció funerària

Fitxa epigràfica:

- Referència del CIL: CIL VI 15459/

EDR118673 (Europeana Eagle Project)
- Tipus de monument: placa funerària
(tabula)
- Material de suport: marbre
- Mesures (alçada/ amplada/ gruix):
34cm x 25 cm
- Posició , forma i mesures del camp
epigràfic: Forma rectangular amb el
text centrat.
- Alçada de les lletres: 2,5 – 4,5 cm.
- Data, lloc i troballa de la peça: Es va trobar al 1703-4 a Via Appia, Vigna
Moroni, Roma.
- Lloc de conservació: Museus Capitolins, Roma
- Proposta de datació: segle II d. C.

Transcripció:

DIS MANIB. / CLAUDIA / HELPS / VENERIAE VERN. / SUAE KARISSIM. / V. A.

X M. V D. XXV

Restitució:

Dis Manib(us). / Claudia / Helpis / Veneriae / vern(ae) / suae karissim(ae) / v(ixit)

a(nnis) X, m(ensibus) V, d(iebus) XXV

Traducció:

Pels Déus Manes. Claudia Helpis per a Veneria, la seva estimadíssima verna, que va
viure deu anys, cinc mesos i vint-i-cinc dies.
Per començar, es tracta d’una inscripció funerària, concretament un epitafi, que inicia
amb la fórmula d’advocació Dis Manibus1, expressada sempre en datiu. Consisteix a
consagrar l’espai als déus Manes, els quals són un conjunt de forces sobrenaturals que
s’identificaven amb els esperits dels difunts.

En la inscripció apareixen dos personatges femenins, una en nominatiu (Claudia

Helpis), que és qui dedica, i una altra en datiu (Veneria), que és la persona a qui se li
dedica.

La primera persona esmentada, Claudia Helpis disposa de nomen i cognomen2. El nom

de les dones romanes, a excepció d’alguns casos, no es componia de tria nomina
(praenomen, nomen i cognomen) com els homes romans, sinó de duo nomina, és a dir,
nomen i cognomen. Generalment, el nomen indica la gens, i el cognomen, en el cas de
les dones, sovint es tractava d’un adjectiu corresponent a una qualitat personal física o
moral per tal de diferenciar-la de la resta de germanes, ja que sinó totes tenien el mateix
nomen. Pel que fa al cognomen també podia referir-se a la professió o el lloc d’origen.
El cognomen Helpis fa referència a que ajudava, per tant, aquesta podria ser una de les
qualitats de Claudia. La gens Claudia3 era una de les principals gens romanes i estava
formada per patricis, d’origen sabí, i plebeus. Els Claudis patricis s’articulaven dins de
la gentes maiores, un grup aristocràtic dins el patriarcat.

D’altra banda, en aquesta ocasió, Claudia dedica un monument a Veneria, la qual és la

seva verna. Una verna4 era la filla d’esclaus i que, per tant, mantenia la condició
d’esclavitud i passava a ser propietat de l’amo de la mare. En el món romà, els
esclaus/ves eren individus que havien estat privats de la seva llibertat a causa del
captiveri de guerres, pirateria, deutes, entre d’altres. Una altra opció, era havent nascut
vernae, és a dir, esclau fill d’esclaus que acostumen a romandre en la domus de l’amo
on ha nascut. Els esclaus5 comptaven únicament amb un nom, sovint d’origen estranger,

1
Pérez González, J. ‘’Epigrafía lapidaria en la Era digital’’. Boletín Archivo Epigrafico (2018).
2
Gallego Franco, H. ‘’Onomástica y estatuto jurídico individual. Las denominaciones personales de
nomen único en la epigrafia romana de Castilla y León’’. Hispania Antiqva XXXVI. (2012)
3
Gorostidi, D. ‘’Tiberio, la gens Claudia y el mito de Telégono en Tusculum’’. (2003)
4
Booms, D. ‘’The vernae Caprenses: traces of Capri’s Imperial history after Tiberius’’. Papers of the
British school at rome (2010).
5
Whetstone Johnston, H. The Private Life of the Romans. Chapter 2: Roman Names. (1909)
acompanyat del praenomen o nomen de l’amo. És per aquest motiu que el nom de
Venrria ve acompanyat de la condició d’esclavitud i la propietària.

La relació entre esclaus i domini era familiar, Claudia Helpis, era la domina
(propietària) de Veneria i l’elogia amb un adjectiu en superlatiu (karissimae), que ens
podria indicar una relació més estreta d’afecte, probablement perquè encara era petita en
l’edat prematura de la seva mort.

D’altra banda, s’especifiquen els anys que va viure Veneria, un altre element fonamental
en les inscripcions de caràcter funerari. L’edat es podia indicar en ablatiu o emprant la
fórmula vixit seguit d’un ablatiu, la qual va ser la utilitzada. Especialment en aquesta
inscripció l’edat està expressada en anys, mesos i dies a causa de la curta vida de
Veneria.

Les fonts historiogràfiques6 adverteixen de la manca de documents estadístics concrets

que permetin dur a terme el càlcul del nombre d’esclaus vernae. Indiquen que el motiu
pot ser per què els vernare podien ser designats simplement com a servus o també
perquè la mortalitat infantil entre les famílies d’esclaus podria haver estat força elevada.

El període històric en el qual pertany la inscripció és l’Imperi romà 7(27 aC- 476/1453
dC), concretament l’Alt Imperi (27 aC -305 dC). Donat que la proposta de datació és al
llarg del segle II, la inscripció es podria haver elaborat en durant el transcurs la dinastia
dels Antonins (96 – 192). Fins i tot, potser entre els darrers anys de la dinastia Flàvia
(69-79). Aquest període, dins d’un marc general, és considerat com l’edat aurea o el
segle d’or de l’imperi. Coincidint amb el moment de màxim expansionisme territorial
de l’imperi sota el govern de Trajà i, en què tant a l’interior com a les fronteres de l’estat
va dominar la pau o almenys fins a les guerres de Marc Aureli al Danubi. Tanmateix, en
aquesta etapa es va produir la culminació en la història romana a escala cultural, social i
econòmica.

Pel que fa a l’esclavitud, arran de l’Imperi, amb August, el nombre de lliberts augmenta
exponencialment8. Això suposava un perill polític i social perquè nombroses persones

6
Alöldy, G. ‘’La manumisión de esclavos y la estructura de la esclavitud en el Imperio Romano’’.
Papeles del Laboratorio de Arquologia de Valencia (1973). P. 120-122
7
Enciclipedia Humanidades. ‘’Imperio romano’’ (2017)
8
Alöldy, G. ‘’La manumisión de esclavos y la estructura de la esclavitud en el Imperio Romano’’.
Papeles del Laboratorio de Arquologia de Valencia. (1973). P. 100-102
rebien el dret de ciutadania romana sense ser-ne completament dignes. Per això es va
intentar frenar el procés de manumissions mitjançant diverses lleis, com per exemple, la
Lex Fufia Canina (2 aC). D’aquesta manera, hi haurà conseqüències en l’estructura
social i política de l’imperi, així com en l’estructura de l’esclavitud.

Andreu, J, ens explica en

Fundamentos de Epigrafía
Latina:
“A partir d’August, l’àmbit
epigràfic comença a mostrar
una major uniformitat en tot
l’Imperi (Cagnat.1940:280 i
Corbier. 1998:26) emprant la
invocació Diis Manibus com
a
element d’apertura del text
epigràfic (...) Encara que no
sigui una regla fixa, la
presència de
superlatius com epítets
afectius del difunt, - en el cas
de la inscripció treballada
(karissimae)-,
és més freqüent en contextos
del s.II d.C”
Andreu, J, ens explica en
Fundamentos de Epigrafía
Latina:
“A partir d’August, l’àmbit
epigràfic comença a mostrar
una major uniformitat en tot
l’Imperi (Cagnat.1940:280 i
Corbier. 1998:26) emprant la
invocació Diis Manibus com
a
element d’apertura del text
epigràfic (...) Encara que no
sigui una regla fixa, la
presència de
superlatius com epítets
afectius del difunt, - en el cas
de la inscripció treballada
(karissimae)-,
és més freqüent en contextos
del s.II d.C”
Andreu, J, ens explica en
Fundamentos de Epigrafía
Latina:
“A partir d’August, l’àmbit
epigràfic comença a mostrar
una major uniformitat en tot
l’Imperi (Cagnat.1940:280 i
Corbier. 1998:26) emprant la
invocació Diis Manibus com
a
element d’apertura del text
epigràfic (...) Encara que no
sigui una regla fixa, la
presència de
superlatius com epítets
afectius del difunt, - en el cas
de la inscripció treballada
(karissimae)-,
és més freqüent en contextos
del s.II d.C”
Andreu, J, ens explica en
Fundamentos de Epigrafía
Latina:
“A partir d’August, l’àmbit
epigràfic comença a mostrar
una major uniformitat en tot
l’Imperi (Cagnat.1940:280 i
Corbier. 1998:26) emprant la
invocació Diis Manibus com
a
element d’apertura del text
epigràfic (...) Encara que no
sigui una regla fixa, la
presència de
superlatius com epítets
afectius del difunt, - en el cas
de la inscripció treballada
(karissimae)-,
és més freqüent en contextos
del s.II d.C”
En l’àmbit de l’epigrafia imperial9, sobretot a partir de l’època d’August es comença a
sistematitzar i esdevé més uniforme, de la mateixa manera que es generalitzen dos
elements, els quals s’exemplifiquen en la inscripció; la consagració als déus Manes a
l’inici i un adjectiu superlatiu descrivint al difunt (karissimae).

Pel que fa a l’aspecte formal de la inscripció, està en un bon estat de conservació, ja que
es conserva totalment. Així mateix, no s’aprecien errors del lapicida i tampoc manquen
lletres o paraules. A més, el material de suport és marbre i les inscripcions han estat
incises sobre marbre amb cisell. Al transcurs de l’època d’August, l’ús del marbre
continuarà sent pràcticament exclusiu per les inscripcions de caràcter imperial, i no serà
fins a la dinastia Flàvia que es generalitzarà.

En darrer lloc, el camp epigràfic està emmarcat per línies en forma rectangular i a doble
línia, i el text està centrat. Es podria descriure com a la forma estandarditzada de les
inscripcions funeràries de l’imperi. És a dir, es tractava de suports rectangulars de
dimensions variades amb únicament la part del camp epigràfic allisat i, a partir del segle
I, ja apareixen emmarcats. La lletra emprada és la capital quadrada amb traça regular, la
qual es generalitza amb el pas de l’època republicana a la imperial perquè es comen+a a
posar més cura en la presentació de les inscripcions. 10

9
Andreu Pintado, J. Fundamentos de Epigrafia Latina (2009)
10
Stylow Armín, U. ‘’Los inicios de la epigrafia latina en la Bética, el empleo de la Epgrafía funerària’’.
Coloquio sobre Roma y el nacimiento de la cultura epigràfica en occidente (1992). P. 223 -225
 2. Inscripció votiva

Fitxa epigràfica:

- Referència del CIL o codi de referència: CIL VI 00147 / EDR129258

(Europeana Eagle Project)
- Tipus de monument: tabula /placa votiva
- Material de suport: bronze
- Mesures (alçada/ amplada/ gruix): 5,8 cm x 12,70 cm x 5,08 cm
- Posició, forma i mesures del camp epigràfic: forma rectangular, amb un triangle
en direcció a l’interior de la placa a la dreta i l’esquerra. El text està centrat.
- Alçada de les lletres: 0,7 – 1 cm
- Data, lloc i troballa de la peça: Es va trobar a Roma al 1868
- Lloc de conservació: British Museum, Londres, Regne Unit
- Proposta de datació: 30 aC – 30 dC

Transcripció:

HEDONE/ M. CRASSI ANCILLA / FERONIAE V. S. L. M.

Restitució:

Hedone / M(arci) Crassi ancilla / Ferionae / v(otum) s(olvit) l(ibens) m(erito)

Traducció:
Hedone esclava de Marc Crass. A Feronia que va complir el vot de bon grat a qui el va
merèixer.

La inscripció inicia anomenant a Hedone, la qual és una esclava (ancilla) de Marc

Crassi, i aquesta va complir el seu vot a una divinitat, Feronia.

En primer lloc, el nom Hedone, està en nominatiu, de manera que el que l’acompanya
ha de concordar. D’aquesta manera, ancilla també està en nominatiu i Marci Crassi està
en genitiu perquè fa referencia a ancilla.

Pel que fa a l’onomàstica de les esclaves romanes11, únicament tenien un nom, el qual
sovint era d’origen estranger. En aquesta ocasió, es tracta d’una esclava grega i per tant,
el seu nom, pot remetre a la deessa Hedone. Dins dels noms estrangers 12, els que
predominaven eren els grecs, ja que el grec era l’altra llengua emprada en l’imperi.
Sovint, però, els amos canviaven el noms dels seus esclaus fent una modificació del seu
praenomen, però aquest no és el cas. El nom va seguit de la seva condició d’esclava, és
a dir, ancilla, i, el praenomen i el nomen de l’amo, tot i que normalment és només el
praenomen. Va ser a partir de l’època clàssica que es va generalitzar l’aspecte d’indicar
el nom de l’amo. Cal remarcar, però, que aquest procediment només s’utilitzava en
esclaus privats, ja que els esclaus públics duien el nom de la ciutat o municipi a la qual
pertanyien.

Diferencia ancilla i serva

D’altra banda, Marc Crass, l’amo de Hedone, consta de praenomen (Marc) i nomen
(Crass), ambdós expressats en genitiu. Com que es tracta d’un home romà, el seu nom
estaria conformat pel Tria nomina, però en la inscripció només n’apareixen dos. El
praenomen és Marc i el cognomen que indica una de les seves qualitats, era gros. El
praenomen només el tenien els homes, els qual també formaven part d’una tribu, ja que
disposaven de la ciutadania romana i eren els únics que tenien dret a votar i participar en
la vida política de la civilització romana, al contrari que les dones.

S’ha de remarcar que, en aquest cas, Marc Crass13 (70 aC – 70 dC) va ser un important
general i polític romà, i cònsol entre els anys 70 i 55 aC. Pertanyia a la gens Licinia, una
família noble de plebeus, els representants de la qual van formar part del primer consell
11
Whetstone Johnston, H. The Private Life of the Romans. Chapter 2: Roman Names. (1909)
12
Gilmart, D. ‘’Onomástica romana: mujeres, esclavos, libertos, extranjeros y otros’’ (2021)
13
Cadoux, T. J. Marcus Crassus: A Revaluation (2009)
de tributs de la plebe. Durant el període en el qual va ser cònsol, va dur a terme una
reforma judicial, va restablir el poder corresponent als tributs de la plebe i van retornar
la magistratura de censor. Va ser el responsable de formar el primer Triumvirat durant
els darrers anys de la República romana (509 aC – 27 aC) juntament amb Juli Cèsar i
Pompeu encarar el poder del senat. La seva mort comportarà l’esclat de la Guerra civil
entre Cèsar i Pompeu (49 aC – 45 aC), la qual acabarà amb la victòria de Cèsar, que
esdevindrà un dictador romà.

Per a finalitzar la inscripció es troba la abreviació VSLM 14, la qual és molt característica
de les inscripcions votives. Equival a v(otum) s(olvit) l(ibens) m(erito) que es tradueix
com a ‘’va complir el vot de bon grat a qui el va merèixer’’. Un vot és l’expressió més
evident de la promesa a la divinitat, en aquest cas Feronia, que consistia en la
formulació d’una petició a la deessa. En el cas de que la petició fos satisfeta,
comportava que l’individu realitzés una determinada acció ritual. Per aprofundir en
aquest àmbit, cal tenir en compte que la religió romana era politeista i era un conjunt
d’aquelles pràctiques rituals cíviques que buscaven el benestar de la ciutat en el present,
és a dir, tenir una bona harmonia amb els déus. No tenia com a objectiu una salvació en
el més enllà, sinó la solució a certs problemes quotidians. Per això, existia la necessitat
d’una ofrena (altar, sacrifici, construcció d’un temple...) als déus a canvi de la seva
ajuda. Es tractava d’una relació contractual entre l’individu romà i divinitat. Els vots
podien ser de caràcter públic o privat i es podien realitzar en dues situacions diferents,
en circumstàncies excepcionals o en rituals periòdics.

Feriona era una deessa adorada pels lliberts i llibertes

CONTEXT

Pel que fa a l’aspecte més formal, es conserva en la seva totalitat ....

Hermann-Otto, E. (1994) Ex ancilla natus. Stuttgart.

14
Morant Tormo, G. ‘’Una lectura del procés d’aculturació religiosa de la Contestània septentrional a
través de la seva epigrafia’’. Recerques del Museu d’Alcoi. (2019)
 3. Bibliografia

Alföldy, G. ‘’La manumisión de esclavos y la estructura de la esclavitud en el Imperio

Romano’’. A: Papeles del Laboratorio de Arquologia de Valencia. Valènica: 1973. Nº 9,
p. 99-123. ISSN 0210-4873.

Andreu Pintado, Javier. Fundamentos de epigrafia latina. Navarra: Liceus, 2009. ISBN
9788498228434

Booms, D. ‘’The vernae Carpenses: traces of Capri’s Imperial history after Tiberius’’.
A: Papers of the British School at Rome. British School at Rome, 2010. Nº 78, p 133-
143. ISSN 0068-2462

EAGLE (Electronic Archive of Greek and Latin Epigraphy) (AIEGL [Association

Internationale d’Épigraphie Grecque et Latine]) Referència: http://www.eagle-
network.eu/

Gallergo Franco, H. ‘’Onomástica y estatutos jurídico individual: las denominacions

personales de nomen único en la epigrafia romana de Castilla y León’’. A: Hispania
Antiqua. Valladolid: Ediciones Universidad de Valladolid, 2012. Nº 36, p. 131-150.
ISSN 1130-0515.

Gilmart, D. ‘’Onomástica romana: mujeres, esclavos, libertos, extranjeros y otros’’ .

Histórico Digital. 2021. Data de Consulta: 29/10/2023. Referència:
https://historicodigital.com/onomastica-romana-mujeres-esclavos-libertos-extranjeros-
y-otros.html

Gorostidi, D. ‘’Tiberio, la gens Claudia y el mito de Telégono en Tusculum’’ A: Studi

epigrafici e Linguistici sul Vicino Oriente Antico. Roma: 2003. P- 51-65

Kiss, T. ‘’Imperio Romano’’. Enciclopedia Humanidades. Buenos Aires, 2017. Data de

consulta: 28/10/2023. Referència: https://humanidades.com/imperio-romano/

Morant Tormo, G. ‘’Una lectura del procés d’aculturació religiosa de la Contestània

septentrional a través de la seva epigrafia votiva’’ A: Recerques del Museu d’Alcoi.
2019. Nº 28, p. 129-143. ISSN 1135-2663

Pérez González, Jordi. ‘’Epigrafía lapidaria en la Era Digital’’. A: Boletín Archivo

Epigráfico. Madrid: Universitat Complutense de Madrid, 2018. Nº2, p. 5-16. ISSN
2603-9117.
Stylow Armín, U. ‘’Los inicios de la epigrafia latina en la Bética; el ejemplo de la
epigrafia funeraria’’. A: Coloquio sobre Roma y el nacimiento de la cultura epigráfica
en occidente. Zaragoza: 1995. P. 219-238. ISBN 8478202560

Whetstone Johnston, H. The Private Life of the Romans- Chapter 2: Roman Names.
Chicago: Scott, Foresman and Company, 1909. ISBN 97817226864916

https://sci-hub.ru/10.1017/S0017383500015205