El nazisme o nacionalsocialisme (de l'alemany Nationalsozialismus; AFI: [nɑt͡ si̯ oˈnɑːlzot͡ si̯ ɑ

ˌlɪsmʊs])[1][2][3] és la ideologia i pràctiques del Partit Nacional Socialista dels TrebEl nazisme o
nacionalsocialisme (de l'alemany Nationalsozialismus; AFI: [nɑt͡ si̯ oˈnɑːlzot͡ si̯ ɑˌlɪsmʊs])[1][2][3] és la
ideologia i pràctiques del Partit Nacional Socialista dels Treballadors Alemanys (NSDAP) d'Adolf
Hitler; i les polítiques adoptades pel govern de l'Alemanya Nazi a partir del 1933 fins al 1945, un
període també conegut com a Tercer Reich.[4][5][6] El nom oficial alemany del partit era
Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei (NSDAP). El nacionalsocialisme estava relacionat
amb el feixisme, per bé que alguns autors l'han considerat la versió més radical i violenta
d'aquest, sobretot per les consideracions racistes,[7] especialment antisemites. Alguns altres
elements definidors d'aquesta ideologia són l'antiparlamentarisme, el nacionalisme ètnic,
l'oposició al liberalisme social, polític i econòmic, l'anticomunisme, la ideologia de sang i sòl o
l'eugenèsia de «vida no mereixedora de vida» que va culminar en l'Holocaust.
El terme nazi (en alemany, AFI: [nɑt͡ si̯ ]) fou encunyat per primer cop pel ministre de propaganda
Joseph Goebbels, que el va fer servir per a referir-se als membres del seu partit, el Partit
Nacionalsocialista dels Treballadors Alemanys (NSDAP), durant un dels seus discursos. Per
extensió, la paraula nazi va començar a utilitzar-se amb tot el que es relacionava amb el règim i
la ideologia nacionalsocialistes. El discurs nazi promulgava la conquesta de Lebensraum ("espai
vital") per a la raça ària al mateix temps que la desaparició de tots els individus, grups i ètnies
considerats indesitjables al Tercer Reich, que va culminar en genocidi a gran escala, amb la
creació de camps de concentració i camps d'extermini. L'extermini industrial dels jueus és una
característica exclusiva del nazisme, comparat amb els altres totalitarismes, amb què comparteix
nogensmenys l'antisemitisme, el racisme, el colonialisme, la contra-il·lustració. Altres
totalitarismes van utilitzar aquesta única diferència entre el nazisme en una temptativa de
rehabilitar, per exemple el feixisme italià.[8]
A Alemanya la rebel·lió contra el racionalisme va donar origen, entre altres coses, a una varietat
d'associacions que promovien una tornada a visions romantitzades del passat alemany, en la
qual cosa Richard Wagner va tenir alguna influència[9] i una societat ocultista i semisecreta, la
Societat Thule —basada en l'ariosofia i primers a usar l'esvàstica en el context de l'època— que
va patrocinar el Partit Obrer Alemany (DAP), més tard transformat per Hitler en el Partit
Nacionalsocialista Obrer Alemany.[10]
A l'anterior s'ha suggerit que cal agregar factors específicament alemanys. Malgrat que Maurice
Duverger considera tals consideracions poc convincents a fi d'explicar el desenvolupament del
nazisme,[11] s'ha afirmat que no es pot explicar el nazisme sense considerar el seu origen.

Un dels mites és el que els alemanys han estat sempre antisemites i

« antidemocràtics, i que el III Reich i Hitler eren històricament inevitables. Això no
és cert. Va fer falta una sèrie d'esdeveniments molt fortuïts perquè els nazis
arribessin al poder. Va poder ser diferent.[12] »
També s'ha suggerit entre els factors que expliquen aquest origen s'ha d'esmentar una tradició
cultural (volkgeist),[13] que es remunta a personatges tals Lorenz von Stein i Bismarck— en la
qual l'Estat adquiria poders dictatorials, demandant ordre, disciplina i control social estricte a fi
de garantir el creixement i el benestar econòmic de la població. "L'obra de Hitler no va constituir
una singularitat, sinó que es va inscriure en una tradició alemanya de pensament que ha
malinterpretat la tríade de valors de la Revolució francesa de 1789: "Llibertat, igualtat i
fraternitat". Ha existit un menyspreu cap a la llibertat, que ha estat associada a riscos i pors, de
manera que aquesta no és anhelada per molts alemanys. No s'ha buscat la igualtat davant la
llei, sinó la igualtat social amb polítiques de redistribució de riquesa i cerca de seguretat que ja
havien començat amb la "revolució des de dalt" del canceller Otto von Bismarck (1815-1898).
Hitler va continuar aquesta línia quan va arribar al poder".[14]
Aquesta tradició es transforma, sota la influència de personatges tals com Ernst Forsthoff, jurista
conservador de gran influència, qui, a partir del període de la República de Weimar, postula que
els individus estan subordinats sia a l'«Estat absolut» o al «Volk», sota la direcció d'un líder o
Führer.[15] Forsthoff ha estat molt criticat a Alemanya com sent un dels juristes que va legitimar
l'Estat nazi. No obstant això, no va ser un membre oficial d'aquest partit i fins i tot la seva càtedra
va ser prohibida per la Gestapo. Després de la guerra, Forsthoff va canviar la seva posició al fet
que els individus estan sotmesos a la demandes de la tecnologia i va tenir una participació
destacada com a representant de la tendència “conservativa radical” al gran debat en aquest
país sobre el paper de la llei en el context de la constitució que es proposava.[16]
El nazisme transforma, sense molta dificultat, aquest culte per força del més fort que és l'ari en
un antisemitisme pur i simple, utilitzant la preexistent llegenda d'una conspiració jueva per
prendre el control mundial (vegeu Nou Ordre Mundial (conspiració) i Els protocols dels savis de
Sion) per explicar la derrota alemanya en la Primera Guerra Mundial: l'exèrcit d'aquest país va
ser traït i «apunyalat a l'esquena» (vegeu Llegenda de la punyalada per l'esquena)[17] pels
bolxevics i jueus. Aquesta «traïció» s'estén al govern socialdemòcrata de la República de
Weimar que permet ara que aquests mateixos jueus i altres financers es beneficiïn de la inflació,
i altres problemes que afecten els alemanys.[18] Adduint a més que molts dels principals líders
comunistes són també jueus, assimilen tots dos conceptes en una gran «conspiració judeo-
marxista». Per exemple, Pablo Jiménez Cores cita a Hitler: «em vaig convertir en un fanàtic
antisemita, ja que havia esbrinat que el jueu abraçava l'obra de Marx -teoria de la conspiració
judeo-marxista- indicant que: la doctrina jueva del marxista rebutjava el principi aristocràtic de la
naturalesa i en lloc de l'etern privilegi de la força i energia, col·loca el seu munt i pes mort de
nombres. D'aquesta sort, nega el valor de l'individu.... i combat la importància de la nacionalitat i
de la raça... sent l'únic resultat per als habitants d'aquesta terra... la ruïna»»[19]
El nazisme es concreta com una ideologia totalitària d'índole feixista en la mesura en què es
caracteritza per donar una importància central i absoluta a l'Estat —a partir del qual s'ha
d'organitzar tota activitat nacional[20] (vegeu Gleichschaltung)— representat o encarnat i sota la
direcció o lideratge d'un cabdill suprem, en aquest cas Hitler, i per proposar un racisme,
nacionalisme i imperialisme visceral que ha de portar a conquerir els pobles que es considerin
inferiors (vegeu Lebensraum). A partir de 1926, Hitler va centralitzar de forma creixent la
capacitat de decisions en el partit. Els dirigents locals i regionals i altres càrrecs no eren elegits,
sinó nomenats, d'acord amb el Führerprinzip (‘principi d'autoritat’) directament per Hitler, i a ell
responien, demandant, al seu torn, obediència absoluta dels seus subordinats. El poder i
autoritat emanava del capdavanter, no de la base.[21][22][23]

Història[modifica]

Retrat a llapis d'Adolf Hitler, 1923.

 El llibre Mein Kampf.

Aquesta ideologia apareix a l'Alemanya dels anys 30, just quan a les dures condicions de pau
que se li havien imposat després de la Primera Guerra Mundial, s'hi van sumar els estralls
econòmics provocats pel Crack del 1929 i la Gran Depressió. El gener del 1933, Hitler va ser
nomenat primer ministre d'Alemanya pel President de la Primera República, Paul von
Hindenburg, gràcies a la seva victòria electoral i al suport d'altres partits políti
alladors Alemanys (NSDAP) d'Adolf Hitler; i les polítiques adoptades pel govern de l'Alemanya
Nazi a partir del 1933 fins al 1945, un període també conegut com a Tercer Reich.[4][5][6] El nom
oficial alemany del partit era Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei (NSDAP). El
nacionalsocialisme estava relacionat amb el feixisme, per bé que alguns autors l'han considerat
la versió més radical i violenta d'aquest, sobretot per les consideracions racistes,[7] especialment
antisemites. Alguns altres elements definidors d'aquesta ideologia són l'antiparlamentarisme, el
nacionalisme ètnic, l'oposició al liberalisme social, polític i econòmic, l'anticomunisme, la
ideologia de sang i sòl o l'eugenèsia de «vida no mereixedora de vida» que va culminar en
l'Holocaust.
El terme nazi (en alemany, AFI: [nɑt͡ si̯ ]) fou encunyat per primer cop pel ministre de propaganda
Joseph Goebbels, que el va fer servir per a referir-se als membres del seu partit, el Partit
Nacionalsocialista dels Treballadors Alemanys (NSDAP), durant un dels seus discursos. Per
extensió, la paraula nazi va començar a utilitzar-se amb tot el que es relacionava amb el règim i
la ideologia nacionalsocialistes. El discurs nazi promulgava la conquesta de Lebensraum ("espai
vital") per a la raça ària al mateix temps que la desaparició de tots els individus, grups i ètnies
considerats indesitjables al Tercer Reich, que va culminar en genocidi a gran escala, amb la
creació de camps de concentració i camps d'extermini. L'extermini industrial dels jueus és una
característica exclusiva del nazisme, comparat amb els altres totalitarismes, amb què comparteix
nogensmenys l'antisemitisme, el racisme, el colonialisme, la contra-il·lustració. Altres
totalitarismes van utilitzar aquesta única diferència entre el nazisme en una temptativa de
rehabilitar, per exemple el feixisme italià.[8]
A Alemanya la rebel·lió contra el racionalisme va donar origen, entre altres coses, a una varietat
d'associacions que promovien una tornada a visions romantitzades del passat alemany, en la
qual cosa Richard Wagner va tenir alguna influència[9] i una societat ocultista i semisecreta, la
Societat Thule —basada en l'ariosofia i primers a usar l'esvàstica en el context de l'època— que
va patrocinar el Partit Obrer Alemany (DAP), més tard transformat per Hitler en el Partit
Nacionalsocialista Obrer Alemany.[10]
A l'anterior s'ha suggerit que cal agregar factors específicament alemanys. Malgrat que Maurice
Duverger considera tals consideracions poc convincents a fi d'explicar el desenvolupament del
nazisme,[11] s'ha afirmat que no es pot explicar el nazisme sense considerar el seu origen.

Un dels mites és el que els alemanys han estat sempre antisemites i

« antidemocràtics, i que el III Reich i Hitler eren històricament inevitables. Això no
és cert. Va fer falta una sèrie d'esdeveniments molt fortuïts perquè els nazis
arribessin al poder. Va poder ser diferent.[12] »
També s'ha suggerit entre els factors que expliquen aquest origen s'ha d'esmentar una tradició
cultural (volkgeist),[13] que es remunta a personatges tals Lorenz von Stein i Bismarck— en la
qual l'Estat adquiria poders dictatorials, demandant ordre, disciplina i control social estricte a fi
de garantir el creixement i el benestar econòmic de la població. "L'obra de Hitler no va constituir
una singularitat, sinó que es va inscriure en una tradició alemanya de pensament que ha
malinterpretat la tríade de valors de la Revolució francesa de 1789: "Llibertat, igualtat i
fraternitat". Ha existit un menyspreu cap a la llibertat, que ha estat associada a riscos i pors, de
manera que aquesta no és anhelada per molts alemanys. No s'ha buscat la igualtat davant la
llei, sinó la igualtat social amb polítiques de redistribució de riquesa i cerca de seguretat que ja
havien començat amb la "revolució des de dalt" del canceller Otto von Bismarck (1815-1898).
Hitler va continuar aquesta línia quan va arribar al poder".[14]
Aquesta tradició es transforma, sota la influència de personatges tals com Ernst Forsthoff, jurista
conservador de gran influència, qui, a partir del període de la República de Weimar, postula que
els individus estan subordinats sia a l'«Estat absolut» o al «Volk», sota la direcció d'un líder o
Führer.[15] Forsthoff ha estat molt criticat a Alemanya com sent un dels juristes que va legitimar
l'Estat nazi. No obstant això, no va ser un membre oficial d'aquest partit i fins i tot la seva càtedra
va ser prohibida per la Gestapo. Després de la guerra, Forsthoff va canviar la seva posició al fet
que els individus estan sotmesos a la demandes de la tecnologia i va tenir una participació
destacada com a representant de la tendència “conservativa radical” al gran debat en aquest
país sobre el paper de la llei en el context de la constitució que es proposava.[16]
El nazisme transforma, sense molta dificultat, aquest culte per força del més fort que és l'ari en
un antisemitisme pur i simple, utilitzant la preexistent llegenda d'una conspiració jueva per
prendre el control mundial (vegeu Nou Ordre Mundial (conspiració) i Els protocols dels savis de
Sion) per explicar la derrota alemanya en la Primera Guerra Mundial: l'exèrcit d'aquest país va
ser traït i «apunyalat a l'esquena» (vegeu Llegenda de la punyalada per l'esquena)[17] pels
bolxevics i jueus. Aquesta «traïció» s'estén al govern socialdemòcrata de la República de
Weimar que permet ara que aquests mateixos jueus i altres financers es beneficiïn de la inflació,
i altres problemes que afecten els alemanys.[18] Adduint a més que molts dels principals líders
comunistes són també jueus, assimilen tots dos conceptes en una gran «conspiració judeo-
marxista». Per exemple, Pablo Jiménez Cores cita a Hitler: «em vaig convertir en un fanàtic
antisemita, ja que havia esbrinat que el jueu abraçava l'obra de Marx -teoria de la conspiració
judeo-marxista- indicant que: la doctrina jueva del marxista rebutjava el principi aristocràtic de la
naturalesa i en lloc de l'etern privilegi de la força i energia, col·loca el seu munt i pes mort de
nombres. D'aquesta sort, nega el valor de l'individu.... i combat la importància de la nacionalitat i
de la raça... sent l'únic resultat per als habitants d'aquesta terra... la ruïna»»[19]
El nazisme es concreta com una ideologia totalitària d'índole feixista en la mesura en què es
caracteritza per donar una importància central i absoluta a l'Estat —a partir del qual s'ha
d'organitzar tota activitat nacional[20] (vegeu Gleichschaltung)— representat o encarnat i sota la
direcció o lideratge d'un cabdill suprem, en aquest cas Hitler, i per proposar un racisme,
nacionalisme i imperialisme visceral que ha de portar a conquerir els pobles que es considerin
inferiors (vegeu Lebensraum). A partir de 1926, Hitler va centralitzar de forma creixent la
capacitat de decisions en el partit. Els dirigents locals i regionals i altres càrrecs no eren elegits,
sinó nomenats, d'acord amb el Führerprinzip (‘principi d'autoritat’) directament per Hitler, i a ell
responien, demandant, al seu torn, obediència absoluta dels seus subordinats. El poder i
autoritat emanava del capdavanter, no de la base.[21][22][23]
Història[modifica]

Retrat a llapis d'Adolf Hitler, 1923.

El llibre Mein Kampf.

Aquesta ideologia apareix a l'Alemanya dels anys 30, just quan a les dures condicions de pau
que se li havien imposat després de la Primera Guerra Mundial, s'hi van sumar els estralls
econòmics provocats pel Crack del 1929 i la Gran Depressió. El gener del 1933, Hitler va ser
nomenat primer ministre d'Alemanya pel President de la Primera República, Paul von
Hindenburg, gràcies a la seva victòria electoral i al suport d'altres partits políti
11:30 casa uri
12: orgia