1.

Es tracta d’una relació dinámica en què els dos elements que entren en joc es necessiten
mútuament i que contribueix a fer que es sostinga en el temps encara que és una relació
desequilibrada i afavoreix a l’opressor enfront de l’oprimit.

Com definin qué es una dona? Una dona es la desigualtat arrelada en totes les societats
conegudes. Necessiten presentar-se com a dones abans que qualsevol altra
característica. Ser dona les situa en un punt de vista específic, que no pot ser passat per
alt. No ocorre el mateix amb l’home. Es considera a l’home sense més com la de l’ésser
humà en general, objectiva, neutra i que no requereix justificació.

Aquesta consideració diferent porta a Beauvoir a afirmar que hòmens i dones no

constitueixen dues categories humanes simètricament definibles. No són pols oposats
entre els quals es mantenen relacions recíproques de reconeixement mutu. La dona ha
sigut concebuda com l’altra, per l’home. L’home es defeneix como el mateix enfront de
l’altra que és la dona.

Per a Beauvoir la categoría altre és tan originària com la consciencia mateixa i és

fonamental per al desenvolupament del pensament humà. Tot ésser humà es conscient
de si mateix. El reconeixement d’un mateix requereix que cada subjecte s’aferme com a
tal. Tot individu conscient de si mateix pot ser l’altre per als altres.

El problema apareix quan els hòmens s’afermen com a subjectes, releguen a les dones al
paper d’altres i se sotmeten a un punt de vista alié.

Cal esbrinar quines circumstàncies històriques i ontològuiques hi hagué per a impedir

que les dones reivindicaren el seu paper legítim i quedaren en situació d’inferioritat o
dependencia respecte als hòmens. El poder social i l’autoritat van ser assumits pels
hòmens de manera generalitzada.

A fi d’aclarir la clase de relació desigual i jerárquica que s’ha establit entre hòmens i
dones, Beauvoir fa una comparació amb la relació que hi ha entre els amos i els esclaus.
Esclavitzats per la força, reconeixen el poder de l’amo i li donen el seu treball a canvi de
protecció.

Tots aquets tenen en comú la referencia a una mena de moviment que es desenvolupa
mitjançant l’oposició o contradicció entre elements.

Tot subjecte pren consciència de si mateix mitjançant la relació de les altres posibles
consciències: l’altre és sempre subjecte quan s’adopta el seu punt de vista. El problema
apareix per a Beauvoir quan es descobreix que en la relació home-dona, la reversibilitat
ha desaparegut i la dona no efectua la inversió d’afermar-se com a subjecte. La dona
apareix com a dependent, esclava, dins d’una totalitat en què hòmens i dones es
necessiten recíprocament.
Amo i esclau estan unitits per una necessitat económica que no allibera a l’esclau i,
l’esclau no utilitza aquesta necessitat per a exigir que l’alliberen. L’esclau reconeix el
prestigi de l’amo i se’n sap dependent: ha interioritzat la necessitat que té de l’amo. Si
l’esclau no reconeguera aquest prestigi, el poder de l’amo no tindria raó de ser per
l’esclau.

Els hòmens necessiten el reconeiximent de les dones, per la qual cosa depenen de la
relació que mantenen amb elles. Per a assolir el reconeixement de les dones i
mantindre’l, els hòmens compensaran el desavantatges que les dones pateixen assumint
tasques de protecció material sobre elles.

Beauvoir proposa tres moments en la relació entre hòmens i dones.

Primer moment: els hòmens arrisquen la vida en accions perilloses. No temen perdre
la vida, poden lliurament decidir els seus propis fins.

Segon moment: les dones, que no poden participar en aquestes accions, reconeixen el
valor dels hòmens. Els hòmens obtenen prestigi davant dels altres, sobre tot davant de
les dones. Elles no han pogut participar en les accions lliures dels hòmens perquè
mantenen un fort vincle amb la naturalesa. La dona es l’altra per a l’home, no es
reconeguda per ells com una igual.

Tercer moment: els hòmens sotmenten les dones aprofitant el prestigi de què
gaudeixen i els ofereixen protecció per a mantindre’l.

Elles van reconéixer el valor de les accions que ells portaven a terme i van quedar fora
del seu abast.

En la historia l’home s’hi arriscava la vida: la caça i la guerra. El prestigi i

reconeixement social, assolit pels hòmens mitjançant la realització d’accions que
comportaven risc, va consolidar un sistema d’opressió sobre les dones.

Les dones com que no estan en situació d’igualtat amb els hòmens, l’aliança amb ells
els reporta avantatges a què haurien de renunciar si rebutjaren el paper d’alteritat propi
de la relació de vassallatge.

Beauvoir afirma que, encara que en les societats més desenvolupades s’hagen produït
canvis que afavoreixen l’emancipació de les dones, la situació de vassallatge no ha sigut
abolida.

Les dones no tenen els mitjans concrets per a agrupar-se en una unitat que s’afermaria
en oposar-se. Poder dir nosaltres requereix elements identificadors, dels qual manquen i
le separa dels hòmens.

El vincle que uneix hòmens i dones no és comparable a altres relacions entre opressors i
oprimits.
Els avantatges que proporciona l’aliança amb els opresors no són només materials, sinó
que són existencials que requereixen l’esforç moral de les dones.

La relació de vasallatge en què s’han trobat les dones respecte als hòmens al llarg de la
historia només pot ser superada quan les dones tinguen les oportunitats necessàries
perquè assolísquen l’emancipació plena. Han de poder afermar-se com a subjectes i aixó
requereix la modificació de les relacions amb els hòmens. Quan elles s’afermen com un
subjecte podrá tindre lloc el reconeixement recíproc que possibilitarà les relacions
igualitàries. L’emancipació de les dones sols será posible, quen les dones decidisquen
amb plena llibertat: la maternitat, quan no recaiguen damunt seu exclusivament les
tasques de l’atenció i gaudisquen d’autonomia económica en igualtat de condicions amb
els hòmens.

2.

Qüestions de Beauvoir per a bastir la seua argumentació. La primera, què és una dona?
Problematitza el concepte objecte de consideració. La segona, per què la dona és
l'Alteritat?. La tercera, com viuen les dones la seua situació?.

Rebutja amb rotunditat que l'opressió de les dones estiga determinada per les
característiques biològiques específiques vinculades a la reproducció. Critica durament
moltes de les interpretacions que s'han oferit al llarg de la història entorn del paper que
cada sexe té en la reproducció humana: reflecteixen els prejuís de la situació
desigualitària entre hòmens i dones. Denuncia el caràcter ideològic, interessat a
mantindre la subordinació de les dones.

El cos humà sempre és cos viscut, va revestit dels valors que li confereix cada existent
singular. I cada existent se situa en un contex ontològic, econòmic, social i psicològic.

La resposta per què la dona és Alteritat no pot vindre de la biologia. La manera com les
dones visquen el seu cos dependrà del context cultural en què aquestes es moguen i,
també, de les oportunitats que puguen tindre per a exercir la seua llibertat, El factor
cultural és decisiu en l'anàlisi de les causes de l'opressió de les dones.

El punt de partida és la comparació de la diferent situació d'hòmens i dones en el

període que va predecir l'agricultura. Aquells que tenien el previlegi de la força física,
els hòmens, encara que hi haguera dones fortes i resistens, no devia ser la generalitat,
assumien les tasques de defensa. Pensem en els embarassos quasi continus, devien ser
per a les dones un obstacle terrible que les allunyava de determinades funcions dins del
grup, funcions que eren assumides pels hòmens.

De l'obertura de les possibilitats dependrà en certa manera la seua mateixa humanitat.

La dona es reconeix en aquests projectes dels hòmens que també ella valora per damunt
de les tasques a què està forçada a dedicar bona part de l'existència. Elles reconeixen el
valor del que ells porten a terme i que la seua situació biològica no els ha permés.
Aquest reconeixement sols és posible en un context cultural. Es podria pensar que en un
context cultural distint, la de la criança podria veure's travessada pels valors i fins de la
llibertat.

Els hòmens sotmeten les dones a partir del reconeixement que han obtingut d'elles,
perquè aquest reconeixement els permet afermar-se com a subjectes. En la relació de
l'amo amb l'esclau no hi ha possibilitat de reconeixement mutu perquè només els
hòmens han tingut la possibilitat d'arriscar la vida.

Per a referir-s'hi utilitza sovint l'expressió de règim parternalista, forma patriarcal de la

societat o explícitament patriarcat, aludint així a la forma d'organització social
caracteritzada per l'hegemonia masculina i la consegüent opressió de les dones.

Són els hòmens els qui elaboran els codis i la posició de la dona sempre serà subalterna.
Categoritzada com a Alteritat, la dona serà entesa com la pasivitat enfront de l'activitat,
la diversitat enfront de la unitat, la matèria enfront de la forma, el desorde enfront de
l'orde, i quedarà vinculada, també al mal.

La falta d'oportunitats de la major part de les dones per a decidir projectes propis i
desenvolupar la seua llibertat.

La incorporació de les dones al treball les dota del protagonisme econòmic sense el
qual, no hi ha alliberament possible. Les màquines anul.len en molts casos les
diferències pel que fa a la força física entre treballadores i treballadors, però els
empresaris tenen molt clar que la mà d'obra femenina és més fàcil d'explotar per la
tradició de submissió, la pressió de les càrregues familiars, el caràcter complementari
del marit.

L'evolució de la condició de les dones dependrà de la convergència de dos factors: la

participació de les dones en la producció i l'alliberament de les servituts de la
reproducció. Només aquest alliberament permetrà a les dones la conciliació entre el seu
paper reproductor i el seu treball productor. El control per la dona del seu cos és
condició necessària per què puga assumir el paper econòmic.

Per a les dones, l'elecció del camí de la independència requereix un esforç moral més
gran que el que han de fer els hòmens, perquè les eduquen a fi que accepten la
subordinació i dependència.

La cultura ha constituït la feminitat com a tal, que es transmet a través de generacions

mitjançant una socialització desigual de xiquetes i xiquets.

La intervenció cultural des de la infància és la cabuda de l'abisme que posteriorment

separa les adolescents dels adolescents, situació de què resulta molt difícil alliberar-se
després. Un tracte diferencial anirà ensenyant-los a ser hòmens i dones, en situacions
totalment desiguals en relació amb les oportunitats que tindran de desenvolupar-se com
a éssers lliures. La xiqueta apareix enganyosament com a privilegiada, li permeten més
manifestacions de fragilitat i sensibilitat. Si l'entorn apareix al principi mes hostil que el
de la xiqueta és perquè ell pertany a la casta superior. Actituts valoratives es manifesten
en infinitat d'ensenyaments.

Les xiquetes descobreixen la diferència anatòmica entre els sexes. Aquest descobriment
fa que la xiqueta sofrisca perquè creu que si no té penis és perquè ha sigut mutilada. El
penis seria en aquests casos un símbol d'allò a què l'entorn concedeix prestigi. El que les
xiquetes desitjarien és el que es reserva per als xiquets i que elles tenen prohibit.

No hi ha destins biològics, només destins imposats per l'educació i per la societat.

Només des d'aquest punt de vista pot entendre's el caràcter negatiu que sovint té per a
les xiquetes la crisi de la pubertat. El cos de les xiquetes comença a ser objecte de
mirades, els inculquen vergonya i pudor. A les xiquetes no els expliquen res sobre la
menstruació i això provoca que visquen el fet com una cosa humiliant i repugnant. La
menstruació simbolitza feminitat i la feminitat significa alteritat i inferioritat. Depenent
de si la jove ha assumit o no aquesta condició, la vivència serà distinta.

El desenvolupament de l'erotisme en els xics potencia l'actuació i la iniciativa; i en les

xiques, la passivitat i la dependència. A ells els confirmen el paper de subjectes i a elles
les encaminen al paper d'objecte. El context social fomenta i permet actituts molt
diferents en xics i xiques. Mentre que ells desenvolupen agressivitat, voluntat de poder,
elles entren en el moment de la renúncia aquestes actituts.

Per a Beauvouir, exercir la violència forma part de l'afermament d'un mateix com a
subjecte. No permetre-la en absolut és condemnar el subjecte a la impotència física, a la
desconfiança en les seues possibilitats. En el xic, la independència i la llibertat que li
fomenten contribueixen a la seua realització com a ésser humà. En el cas de les xiques
es potencia allò que més poc contribueix al desenvolupament personal.

Prohibicions i tabús es reparteixen de manera injusta en totes les societats, i això

contribueix a fer que les primeres relacions heterosexuals tinguen a vegades per a les
dones un caràcter negatiu. La sexualitat de la dona està condicionada pel conjunt de la
situació. Hòmens i dones són sempre subjectes situats.

Beauvoir insisteix que l'autonomia de la dona farà sorgir noves maneres de viure la
sexualitat, més lliure per a elles, que possibilitaran relacions eròtiques més equilibrades
i enriquidores.

Per a ella els psicoanalistes introduexien confusió en les anàlisis que fan de
l'homosexualitat perquè accepten les categories masculí-femení tal com la societat les
defineix

Concepcions tradicionals de masculinitat i femenitat, comporten que es facen juís molt

negatius. És el que passa amb les dones que actuen amb iniciatica, que no manifesten
pudor, que es decanten per activitats no caracterísiticament femenines. Es castiga
socialment als hòmens que no controlen les emocions o que asumeixen tasques que es
consideren pròpies de dones.

Hi han factors que afecten el desenvolupament de l'erotisme humà i que constitueixen la

situació de cada subjecte. L'ésser humà és llibertat i realitza el seu ésser mitjançant la
seua acció. Que les relacions que s'establisquen siguen positives per als individus
implicats dependrà de la lucidesa, generositat i llibertat amb què aquestes es visquen.

3.

La conciliació del treball productiu amb el reproductiu és un dels elements fonamentals

per a aconseguir l'autonomia de les dones. La societat ha d'organitzar-se de manera que
el sistema públic es faça càrrec en gran manera de les xiquetes i dels xiquets, que han de
rebre una educació igualitària. Només l'autonomia econòmica pot garantir a la dona el
desenvolupament de la seua llibertat concreta. Beauvoir encara confia que el món
socialista podrà aconserguir la conciliació assenyalada, tant perquè pose fi a l'explotació
de treballadors i treballadores, com perquè l'organització social allibere les dones d'una
part de les càrregues del treball reproductiu.

El factor primordial per a l'evolució de la condició de la dona és la transformació de la

seua condició econòmica, però, s'han de produir les conseqüències morals, socials i
culturals d'aquesta transformació, perquè sorgisca la dona nova. L'evolució col·lectiva, a
través d'una educació realment igualitària per a xiquets i xiquetes. Si la transformació
dels costums no es fa de manera generalitzada, els models antics interferiran
negativament en els models igualitaris.

Defensa el sistema educatiu mixt, en el qual una tasca adequada de coeducació

afavorisca l'emancipació de les dones i les relacions igualitàries amb els hòmens.